C+ Revista de lletres i més: número 1
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
Per què creus que cau l’ús del català entre
el jovent quan és, a priori, la generació
que més coneixements té de la llengua?
És un tema complex, d’entorn presencial i
virtual i de territori. Als pobles l’ús no cau, és
natural.
ASSAIGS
Benvolguts i benvolgudes, com creus
que es pot arribar a fer ús d’un llenguatge
inclusiu i no sexista?
Quan és possible i no resulta forçat, buscant
termes inclusius. No soc partidària de la fórmula
«benvolguts i benvolgudes», la considero
carregosa.
EPITEMEU I PANDORA:
L’ESPERANÇA ÉS
L’ÚLTIM QUE ES PERD
Norman Rangel
Creus que el català serà una llengua viva
al segle XXII?
20
Sí, vull ser optimista.
Espero el pròxim llibre de la Carme amb il·lusió
i ganes. Sé que està fent, com sempre,
una feina exhaustiva de recerca i documentació,
perquè quan escriu res és casualitat,
tot respon a la planificació prèvia de la feina
ben feta. Però el que espero amb més
delit i esperança és que arribin els dies de
les trobades, i gaudir de la seva conversa i
de la seva companyia. No sé si la Carme és
tan generosa com la seva àvia Maria, però la
Carme ho és i molt! Moltes Gràcies!
Carme Marín Páez
Molts esdeveniments ens fan
perdre l’esperança. És un fet
que la crisi per la Covid-19 ha
trasbalsat la vida, el dia a dia de
moltíssimes persones. No és
menys cert que a la mitologia grega Pandora
va rebre com a regal de noces un misteriós
pithos, una gerra ovalada, amb instruccions
de no obrirla sota cap circumstància, ja que
contenia tots els mals del món.
En el fons del recipient va quedar l’esperança
que mai no va ser alliberada i d’aquí
la fa-mosa frase “l’esperança és l’últim que
es perd”.
Aquesta esperança podria estar retinguda
dins l’ànima de cadascú de nosaltres, i, sense
voler-ho o sense adonar-nos-en, l’anem
alliberant al llarg de la nostra vida. Les coses
extraordinàries que som capaços de fer els
éssers humans són sovint increïbles. Com
si una mena de consciència col·lectiva ens
unís a tots i a tot, encara que a vegades no
en som conscients (o no volem ser-ho, perquè
certes coses ens poden fer oblidar el
principi de tot plegat).
Hi ha alguna cosa superior que ens empeny
a tenir èxit i confiança. En una societat, més
confusa que mai, anirem recuperant la sinceritat,
l’amor i la bondat amb què l’ésser humà
neix de manera innata.
L’esperança, a vegades, apareix per sorpresa
quan ja sembla que no ho farà. Moltes
persones van morir, entre gener i febrer de
1918, als EUA, després de presentar mals
de cap, dificultats respiratòries, tos i febre.
Pocs mesos després, va començar a passar
a França, Bèlgica i Alemanya. Al maig, les
aglomeracions durant una festa religiosa a
Espanya van provocar el brot de la misteriosa
malaltia. Aquesta grip, coneguda com
la «grip espanyola», va matar cinquanta
milions de persones (recordem que la Covid-19,
de moment, ha posat fi a la vida d’uns
dos milions de persones). Els paral·lelismes
són clars des d’un principi: es va dir que era
un simple refredat. Les mesures de contenció
de la pandèmia de fa un segle també ens
resulten familiars: desinfecció, tancament
d’espais públics, teatres, escoles i fronteres.
Va haver-hi confinaments i fumigacions. No
portar mascareta als EUA es va multar fins
amb 100 dòlars (molts diners per a l’època).
L’esperança va arribar, i l’any 1920 va ser el
final de la pandèmia en desenvolupar la societat
una immunitat col·lectiva a la grip; tot i
que el virus no va desaparèixer mai, sabem
que ja no afectava les persones. Qui sap
si igual que la «grip espanyola» (vint-i-cinc
21
Change language