13.04.2021 Views

C+ Revista de lletres i més: número 1

Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.

Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

Els teus llibres estan protagonitzats per

dones lluitadores oblidades per la història,

com la Neus Català i la Maria Badia. Obren

els teus llibres una porta esperançadora

al reconeixement del paper de la dona i la

seva lluita?

La història de Neus Català l’havia recuperat

Montserrat Roig quan escrivia el monumental

Els catalans als camps nazis i cap

deportat li havia dit que hi havia deportades.

«Som les oblidades dels oblidats», li va dir

la Neus. Anys després, la Neus va narrar la

seva història i va recuperar 50 testimonis de

dones de la resistència i la deportació, que

es va reeditar en el seu centenari. La història

de Maria Badia, pagesa i cuinera, és una de

tantes històries invisibles. M’agradaria que

fos com ho expresses, que tots dos llibres

contribueixin a obrir portes.

Vaig llegir tot el que vaig trobar sobre Neus

Català abans d’entrevistar-la per escriure una

crònica. La decisió d’escriure una novel·la

sobre la seva vida és posterior. La documentació

és inabastable i tenia pressa, vaig

documentar-me amb lectures, documentals i

pel·lícules, però la font principal són les entrevistes

a la Neus. Hi havia qüestions que

havia tractat molt i va ser interessant obrir

el focus i parlar, també, de la infantesa, la

maternitat, la feina, la jubilació, etc.

La perseverança, l’esperit lluitador i m’agrada

pensar que la generositat.

Amb la mà al cor, creus que algun dia es

reconeixerà el paper de les dones en la

lluita per les llibertats i els drets civils?

Hem de continuar lluitant per les llibertats,

pels drets, pels reconeixements. La Neus

va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat

quan era centenària. La medalla es va crear

el 1978. El 2015, quan la va rebre, s’havien

atorgat seixanta-cinc medalles: set entitats,

cinquanta-quatre homes i quatre dones.

"Als pobles l’ús [del

català] no cau, és natural."

A ver qué se puede hacer, un recull d’assaigs,

ressenyes i cròniques de Lorrie Moore, que

és una de les meves contistes preferides i

costa de trobar en català.

Per què escrius en català?

Perquè és la meva llengua.

Es pot viure de la literatura escrita en català?

No, amb alguna excepció.

"La història de Maria Badia,

pagesa i cuinera, és

una de tantes històries

invisibles."

Per a quan un nou llibre? Les dones singulars

18

i la memòria històrica seguiran es-

19

sent el leitmotiv de les teves obres?

Cada vegada falta menys, el treball de documentació

ha estat llarg. En la pròxima novel·la

la temàtica és molt diferent.

Creus que serviran perquè altres escriptors

donin veu a tantes altres persones

com elles?

El que m’emociona és saber que han animat

lectors a recuperar la història familiar.

Creus que la tasca institucional de recuperació

de la memòria històrica té en

compte el paper que va tenir la dona durant

la guerra civil i el franquisme?

Cada vegada més, però hi ha molta feina per

fer.

Parla’ns de les tasques de documentació

que vas dur a terme per escriure Un cel

de plom.

Novel·la de memòries magistralment construïda que recull

per primera vegada la vida de Neus Català,

La infància a pagès a un petit poble del Priorat. La joventut

truncada per la Guerra Civil i la presa de consciència

social. Barcelona, Premià de Mar i, finalment, la retirada a

peu fins arribar al sud de França. La resistència, els maquis

i el seu primer gran amor. Passió i rebel·lió, fins el dia

que els SS truquen a la porta. A partir d’aleshores, presó,

un llarg viatge amb tren fins Ravensbruck, Hollschein ... i

el començament de l’infern. Martí, Carme (2012). Un cel

de plom. Barcelona: Ed. Amsterdam.

La Maria Badia, protagonista d’El camí de

les aigües, era la teva àvia, una dona tenaç

que mai no perd l’esperança. Què té

la Carme de la Maria?

Com a lectora, què diries que t’enganxa

en primera instància d’un llibre?

La veu literària.

Quina lectura ens recomanaries?

En relació amb la deportació: Cap de nosaltres

tornarà i La mesura dels nostres dies,

de Charlotte Delbo, publicats per Club Editor

i magníficament traduïts per Valèria Gaillard.

En relació amb la passió pels llibres: El infinito

en un junco, d’Irene Vallejo, un assaig

extraordinari sobre la història d’aquest artefacte

preciós, i en castellà, la seva llengua

original.

El darrer llibre que has llegit?

Al final de la seva vida, la Maria Badia vol trobar la manera

d’explicar tot allò que ha viscut i ho fa mitjançant les

receptes de cuina que van marcar la seva vida, els seus

records. La Laura, la seva neta, vol recuperar el control

emocional de la seva vida a través de l’escriptura. Durant

les visites que fa a la seva àvia li llegeix en veu alta un

llibre sobre la vida d’una cuinera de l’Espluga de Francolí.

Un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge

a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer

per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta,

vivència a vivència, El camí de les aigües ens proposa un

viatge carregat d’olors i de sabors a les nostres arrels, a

la nostra infantesa.

Martí, Carme (2017). El camí de les aigües. Barcelona:

Ed. Amsterdam.

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!