13.04.2021 Views

C+ Revista de lletres i més: número 1

Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent. El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries. En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.

Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida, sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i crítiques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim avant, a contracorrent.
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat». Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats. Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor; actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

SI DIC ‘MERDA’..., TU

EN QUÈ PENSES?

Josep Olivé i Currius

Tic, tac, tic, tac, tic, tac..., has de

respondre ràpidament, com si en

aquest precís moment estiguéssim

en una teràpia de buidatge

emocional. La pregunta és ben

senzilla: “Si dic ‘merda’..., tu en què penses?”.

Respon sense pensar-ho i apunta-ho

en algun lloc, ja sigui a un bocí de paper, a la

mà o al mòbil.

Doncs bé, diuen els experts que l’associació

de paraules és un dels experiments psicològics

més interessants. No és que jo m’hagi

aixecat donant-li voltes a certa paraula que

no em pugui treure del cap, sinó que fa anys

—molts anys—, que de forma recurrent se’m

planta una idea molt precisa, un mot, un ter-

va fer-me saber que el nostre inconscient

pot assumir el control de la voluntat conscient.

En aquesta línia, una simple paraula

pot desembocar la reminiscència d’una lesió

neuropsíquica ocasionada per un succés o

experiència traumàtica. Seguidament, em va

cobrar els ja esmentats cent cinquanta-cinc

euros (que, com podeu intuir, em van picar,

i molt, la butxaca), i em va citar per a

la setmana vinent tot explicant-me que certs

successos del passat es poden fer presents

i interferir en les nostres vides fins que són

tractats correctament. Un dels instruments

que volia aplicar-me durant la segona i següent

sessió, per inquirir i fer aflorar les ferides

del passat, és el mètode d’associació

de paraules creat pel psiquiatre Carl Gustav

Jung. Vaig capir, pel títol de l’experiment, al

que seria sotmesa la meva ment en menys

de cent seixanta-vuit hores per Dolores, la

psicòloga. Ella volia endinsar-se en el desconegut

univers del subconscient, nadar en les

seves tèrboles aigües i esbrinar d’on podia

dia la llibertat i el benestar psicoemocional

anhelat per qualsevol. L’experiment aplicat

d’associació de paraules, va desllorigar la

connexió que hi havia entre l’escabrosa pa-

me, una sensació enmig del meu dia a dia, provenir la meva nafra mental. Nogensmenys,

tenia por del que podia arribar a descoraula

merda i el país al qual haig de pagar els

15

14 sigui comprant o a la feina, que em deixa

perplex fins a arribar a un estat ingràvid de brir, ja que perdia el control total de les seves

meus impostos: Espanya. Per simplificar-ho,

tot el que m’envolta. El vocable en qüestió, incursions psicoanalítiques en el mar mental.

i no fer-me barroc, l’entrellat del meu trauma

com us podeu imaginar, és merda, sí, sí: Cent seixanta-quatre hores després, una hora

respon a la pugna i antítesi entre el que se’m

‘m.e.r.d.a’, amb totes les seves cinc lletres. abans de la reunió amb la Dolores, neguitós

diu que hauria de pensar des dels mitjans

La repercussió en la meva persona és desagradable

i em costa tornar a la realitat com un dels sofàs de vellut vermell, a punt d’esti-

govern, i la realitat que el meu enteniment i

i espantat alhora, ja em trobava assegut en

de comunicació i altres òrgans engranats al

si res hagués passat. A vegades penso que rar-me en el confortable però arriscat i atzarós

ulls em confirmen. Davant aquesta contradicció

tan aberrant, l’únic recurs que el meu

quan estic abduït en el cosmos de la seva significació

m’acabarà matant, atès que puc tro-

uns instants, i com per art de màgia, ja plaïa

intel·lecte ha pogut fabricar com a defensa

divan de la sala del costat. No van passar ni

bar-me conduint o fent quelcom que necessita

la meva màxima concentració i se’m planta despeixent tot allò que mai havia vist la llum

—antigament conegut com a “neurosi his-

sobre l’embuatat sofà allargassat. M’anava

per a no entrar en un trastorn neurològic

just davant i no em deixa marxar. Estava tan i m’havien fet empassar fins a ennuegar-me

tèrica”—, és escopinar la connotació dels

preocupat que un dia vaig decidir preguntar a l’encèfal. Es veu que vaig expulsar un gran

signes ‘merda’ tan bon punt se’m planteja

la meva dona si era normal que em succeís enfilall de contradiccions que m’havien inculcat

des de la maquinària central del govern.

paradoxal. En definitiva, quan algú diu la pa-

en forma de veritat absoluta alguna mentida

freqüentment la invasió d’aquest concepte tan

escatològic. Com que ella és psicòloga, va Tals antítesis cognitives com que tothom és

raula “Espanya” lligada amb “democràcia”,

aprofitar l’ocasió per intentar fer-me una teràpia,

però m’hi vaig negar en rodó. L’únic que ders sense cap interferència entre ells, que

la paraula merda. Tinc l’esperança que, o bé

igual davant la llei, que hi ha separació de po-

per exemple, immediatament m’escudo amb

va aconseguir és que anés a una coneguda i vivim en una democràcia consolidada, que la

la terapeuta em guareix aquesta ingerència

reconeguda col·lega de professió especialitzada

en el camp de la psicoanàlisi.

cessant repertori de bòfies i fal·làcies.

estructural del règim inquisidor actual.

monarquia ens fa millors com a poble i un in-

psicosomàtica, o bé hi ha un replantejament

Un cop a la seva consulta i després d’explicar-li

Les manifestacions desentranyades del meu

I tu, si dic ‘merda’... en què penses?

el meu embull —abans de cobrar-me inconscient conduïen inequívocament a la

cent cinquanta-cinc euros, ni més ni menys—, llum del problema. Un conflicte que m’impe-

Josep Olivé i Currius

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!