C+ Revista de lletres i més: número 1

bé ha de reaccionar el català, qüestionant-se
quina ha de ser la seva resposta davant del
repte que suposa la possible acceptació de
certs castellanismes i anglicismes: la voluntat
de puresa lingüística o acceptar el mestissatge?
No perdem l’esperança: la llengua pròpia, la
materna, és la que sempre queda, i quan els
anys passin i el seny arribi, els joves redescobriran
la seva herència lingüística, que els
haurà quedat com un valuós capital. Perquè
la llengua, el català en aquest cas, és una
part substancial de la nostra identitat com a
persones i com a poble, i la seva existència
hauria de ser preservada al marge de posicions
polítiques, de fets històrics o de modes.
Esperem que així sigui!
Carme Marín Páez
La frase de Pompeu Fabra «Cal no
abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»,
pronunciada l’any 1947 durant
la Setmana d’Estudis Catalans a Perpinyà,
és encara, avui dia, molt vigent.
El futur del català és preocupant: encara que
la seva comprensió hagi augmentat, el seu
ús social va disminuint a tots els nivells, sobretot
entre la gent jove.
Potser direu que som una mica exagerats
quan afirmem que la llengua catalana cada
vegada té menys presència social, però
aquesta afirmació és una realitat tangible,
només cal acostar-se als instituts de les
grans capitals per veure que la majoria d’estudiants
parlen entre ells en castellà, inclosos
els catalanoparlants. Tot i que la majoria
de les classes s’imparteixen en català, això
no garanteix el seu ús social. A més, hem de
suportar la gent contrària a la llengua catalana
que té l’atreviment de dir que el castellà
està desapareixent de Catalunya.
Un dels factors que és determinant en l’ús
d’una llengua és la immigració. Les persones
immigrades faran servir l’idioma i la cultura
que els siguin més útils per a la seva integració
social. Aquí radica el principal problema:
tots els catalanoparlants ens dirigim en castellà
quan hem de parlar amb un immigrant,
fet encara més accentuat amb els castellanoparlants.
Això provoca que els immigrants
adoptin la llengua castellana perquè és la
que tothom coneix, en detriment del català,
el qual ni el senten parlar.
Per posar-hi solució, el primer pas a fer ha de
ser dirigir-nos sempre en català als nouvinguts,
no per menyspreu envers ells, sinó perquè
sàpiguen que la llengua d’aquest país és el
català. És cert que de vegades és esgotador
mantenir-se sense canviar al castellà. Aquesta
situació passa en especial a la metròpoli barcelonina
i als barris amb majoria de població
immigrant.
La política lingüística de la Generalitat, a pesar
de les seves bones intencions, no acaba
de funcionar, ja sigui per les ingerències
dels partits unionistes, com per la manca de
recursos econòmics afectats pel greu dèficit
fiscal que pateix Catalunya. Espanya, en
particular Madrid, abusa amb la seva força i
potència nacional. Catalunya, en canvi, sembla
que està en estat de bloqueig permanent
per culpa del famós article 155, i ens hem de
conformar a subsistir com puguem. Això no
es pot acceptar de cap de les maneres!
Els governs espanyols, ja siguin del PP o del
PSOE, saben que fent desaparèixer la llengua,
fan desaparèixer el poble i, per tant, els
possibles intents d’independitzar-se. Empren
totes les armes polítiques, econòmiques i,
principalment, judicials per als seus fins. Per
exemple, com si fossin llengües diferents, intenten
enfrontar el català contra el mallorquí,
i, sobretot, el català contra el valencià, pro-
duint el parany de fer creure que són dues
llengües diferents, quan en realitat es tracta
de varietats dialectals d’una mateixa llengua
perfectament vàlides que poden rebre el
nom de valencià o català indistintament.
El Reial decret 509/2020 estableix que el
català, com a llengua oficial en algunes comunitats
autònomes, forma part de la cultura
espanyola i, per tant, serà objecte de promoció
per part del Ministeri de Drets Socials.
Ara falta veure quina mena de promoció es
fa de la llengua catalana i fins on arriba l’ajuda
ministerial i governamental.
Davant d’aquesta situació, cal no defallir i
prioritzar sempre l’ús del català. Hem de ser
més contundents lingüísticament i culturalment,
més decisius i atrevits que mai. I per
això no hem de flaquejar i mantenir l’esperança
que la llengua catalana seguirà més
viva que mai. Seria molt trist que per culpa
nostra es perdés la llengua i la cultura.
S’ha de tenir present que, si volem enfortir
el català, no n’hi ha prou amb tenir més
presència del català al carrer, sinó que també
cal un català millor, tant fonèticament com
lèxicament. En els darrers temps, com va dir
Pau Vidal, hi ha poca cura del català, el qual
cada vegada sembla més un catanyol, tant
pel que fa als registres formals-administratius,
com al dels mitjans de comunicació.
Per tant, tan important és promoure la seva
presència en tots els àmbits socials, com tenir
cura d’assegurar la qualitat de la llengua
catalana. En aquest sentit, Teresa Cabré
afirma que les polítiques lingüístiques han
posat l’èmfasi en l’extensió de la llengua,
però sovint han oblidat la seva qualitat.
La presència de catalans arreu del món és
important per fer conèixer la llengua catalana.
Els catalans que s’han establert a fora de
Catalunya, ja sigui per raons empresarials,
científiques, professionals, etc., han creat
una gran quantitat d’entitats relacionades
amb el seu país d’origen, especialment els
casals i les càtedres de llengua catalana a
les universitats més prestigioses del món
que donen a conèixer Catalunya i que han
despertat l’interès de moltes persones per
la nostra realitat sociocultural i lingüística.
El català és la desena llengua més traduïda
del món. Noms d’autors com Mercè Rodoreda,
Salvador Espriu, Pere Calders, Víctor
Català, Quim Monzó o de cantants com Lluís
Llach i molts altres es poden trobar a llibreries
de qualsevol continent.
El català és una llengua útil per a la cultura, la
ciència i els negocis, com qualsevol altra. És
un idioma viu i dinàmic que necessita que s’incrementin
les facilitats per al seu aprenentatge.
Això promouria noves possibilitats i oportunitats
per a totes aquelles persones que, sense ser
catalanes, tinguin interès per conèixer i apreciar
la nostra llengua i la nostra cultura.
Tal com diu la Cançó d’esperança de Josep
Maria Andreu:
He patit aquesta pàtria,
sencera al pit la duc
i em consumeix sentir-la viure a penes
amb un respir afadigat...
Això vaig dir un dia, fa temps...
Però avui,
torna a reviure l'esperança.
Però avui,
batega el cor i ja no es cansa.
Ha pujat gent
amb nova sang i amb nova vida,
que amb gest valent
ha obert camí d'una embranzida.
Anem deixant
aquella espera que ens marcia.
I va guanyant
el nostre esforç de cada dia.
I va creixent
a poc a poc la nostra espiga.
I dóna el vent
nova llavor la terra antiga.
aquells camins que vàrem prendre
i que de sobte van morir
són un record cobert de cendra i cal seguir...!
El caminant
que va de pas, com tots nosaltres,
sap que vindran
nous caminants, i després d'altres.
Entre tots fem
aquesta pàtria viva i forta.
Ja no pensem
que per colgar-se, trista i morta.
12 13
CAL NO ABANDONAR
MAI NI LA TASCA NI
L’ESPERANÇA
Pere Juvés
En definitiva, esperem que tot el que s’ha dit
en aquest breu article ajudi a copsar la importància
de la frase de Pompeu Fabra «Cal
no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»,
i encoratjar a, efectivament, no defallir mai.
Pere Juvés