C+ Revista de lletres i més: número 1

10
Els Catarres, Dausà, Blaumut o Doctor Prats,
que tant agradaven als nens fa només uns
dies, han quedat relegats a l’oblit a causa
d’un gènere musical que anomenen reggaeton.
Un dia, els fills, victoriosos per poder demostrar
als seus angoixats progenitors que
no estan girant l’esquena a la cultura catalana,
els diuen que el gènere de moda també
és català i els conviden a escoltar un parell
de cançons reggaetoneres autòctones:
On les noies volen mambo [...] a les tantes
perreando. 1
I els agrada l’estiu [...] calades a la platja,
passant el rato, unes noies [...] el seu booty
no parla però... deixa like wow. 2
Pel barri se sap quin pussy és el que mana. 3
T’ho estàs muntant tot tu sola, ets una shawty
independent. 4
Com la Maria i el Jan, molts altres pares i
mares arreu de Catalunya han intentat i intenten
educar els seus fills «en català», sensibles
a les ínfules colonialistes de la llengua
castellana. Molts teníem l’esperança, si no
la certesa, que els nostres fills continuarien
respectant i vetllant per la seva cultura, per
la seva llengua, però el futur comença a ser
preocupant.
L’escenari descrit sovinteja a moltes llars
catalanes, on el jovent s’obre pas a base
de puntades de peu etzibades al diccionari
de la llengua, disfressades de clau de sol.
I, arribats a aquest punt, cal fer una reflexió
sobre les profundes implicacions que tenen
aquests ritmes «saborosos» i les seves lletres.
La discussió no s’ha de centrar, però,
en si es pot considerar un bon gènere musical
o no; la discussió ha de raure en allò que
transmet i en com ho fa, ja que és evident
que està afectant la parla i fins i tot la manera
d’entendre el món dels nostres fills.
1 “Enamorat”, de Flashy Ice Cream: 2020.
2 “Alba”, de Flashy Ice Cream: 2020.
3 "Pai”, de Bad Gyal: 2016.
4 “Indapanden”, de Bad Gyal: 2016.
Les cançons reggaetoneres es mouen entre
dues temàtiques essencials, la del romanticisme-insuls
i la del sexe-violència-masclisme,
ambdues ballant sempre amb dos tòpics
tan perillosos com reprovables: la cosificació
de la dona i la incitació a la violència.
Els fruits que han donat volada a aquest
gènere són majoritàriament en castellà (encara
que molt sovint es tracti d’un castellà
irreconeixible), i el seu impacte comercial ha
ajudat a relegar encara una mica més a un
segon pla la llengua catalana entre el jovent.
Parlar català no està de moda! És evident
que el criteri comercial està per damunt de
qualsevol altre, que tant se val el que diguin
les cançons mentre siguin el fenomen més
escoltat i descarregat a les llistes de Spotify
(la segona llista més escoltada al món
és reggaeton i és en llengua castellana).
Ep, i sembla que a ningú li importa que els
superèxits facin apologia de la violència de
gènere o que incitin al delicte de violació. Tothom
sap que els pares són uns antics! Per
exemple, el cantant Jiggy Drama, a la seva
cançó Contra la paret, diu «[...] si segueixes
amb aquesta actitud, acabaré violant-te...»;
i Trébol Clan, amb el seu hit Agárrala, deixa
anar imperatius com «...agafa-la, pega-li, assota-la,
pega-li i treu-la a ballar...». Déu-n’hido!
Així estem, fins al punt que ens trobem amb
nens de cinc anys cantant aquestes cançons
encomanadisses, interioritzant una llengua
aliena i una cultura, si més no, buida i perillosa.
Les criaturetes no saben el que diuen,
però estan reproduint un llenguatge sexista
i violent obsessionat amb una sexualitat
genitalitzada. I què podem dir dels nostres
adolescents i joves? Ells, que sí que tenen
capacitat per comprendre aquesta mena de
poesia de l’inframon, no només l’accepten,
sinó que l’admiren i la celebren!
Imatge cedida per Victor Marín Mas: 2021
Caldria que la societat es preguntés si realment
és aquesta la cultura que volem per
als nostres fills i obrés en conseqüència. Si,
com els antropòlegs Sapir i Whorf, considerem
que la llengua reflecteix la manera de
concebre el món d’una comunitat lingüística
concreta, podríem dir que el reggaeton
ha naturalitzat una forma de veure el món
protagonitzat pels durs homes de barri fets
al carrer, acèrrims heterosexuals, pistolers,
homòfobs, amb poca consciència social i un
nul interès per l’educació i el respecte a la
dona. Per més estrany que pugui semblar,
també hi ha dones que fan reggaeton, encara
que s’aparten poc de l’estàndard creat
pels cantants homes. Les lletres de Becky
G, Karol G o Natti Natasha, tot i que reivindiquen
un paper de la dona més rellevant,
són, majoritàriament, igual d’insulses i buides,
i els seus valors continuen centrats en
el sexe, en la imatge exterior i en l’objectiu
d’agradar als homes.
Es pot dir, per tant, que el reggaeton, d’igual
manera que ho van ser altres gèneres musicals
al llarg de la història (l’opereta al segle
XIX o el rock després de la Segona Guerra
Mundial) és un instrument holístic de transmissió
d’ideologies que difon una manera
de parlar i que dinamita valors socials pels
quals s’ha lluitat des de fa molt, com és el
respecte a les dones i el dret a la igualtat.
La perspectiva és força desesperançadora
per a la llengua i la cultura en general, encara
que, paradoxalment, està molt de moda
el debat sobre el gènere en la llengua i el
foment de l’ús inclusiu i no sexista del llenguatge.
Els catalans som conscients que tenim
una llengua minoritzada cada cop més
restringida a l’àmbit domèstic, una llengua
tocada de mort des del moment en què el
nostre jovent no la considera prou cool per
parlar-la entre amics.
Quin sentit té aquesta batalla si idealitzen
una llengua i una cultura foranes i menystenen
la pròpia? El problema és la mateixa
llengua catalana, que no ha sabut o no ha
pogut adaptar-se a les necessitats de la parla
juvenil? Probablement aquells que han titllat
el català de llengua encotillada tenien part de
raó i els formalismes són una gran debilitat
de la nostra llengua, incapaç d’adaptar-se
amb la flexibilitat que requereix una societat
en constant canvi.
El castellà ha trobat un fort aliat per estendre
les seves ales, un aliat musical que es
desplega al voltant del món i li fa una propaganda
lingüística gratuïta. Aquesta pluja de
paraules i idees està calant. Quan l’any 2008
Rodolfo Chikilicuatre (un visionari) va anar a
Eurovisió amb una paròdia del reggaeton i
del perreo, ningú pensava que deu anys després
aquesta bufonada es veuria superada
per la crua realitat.
L’única esperança que m’atreveixo a albirar
rau en el fet que el reggaeton sigui una moda
més, en què, encara que s’estigui arrelant a
la població jove, sigui quelcom transitori i
acabi desapareixent. Només cal esperar que
no deixi una empremta irreversible en els
nostres joves i que els esforços duts a terme
durant anys per famílies i escoles en pro de
la llengua catalana guanyin la batalla. Tam-
11