C+ Revista de lletres i més: número 1

.
EDITORIAL Equip C+
RELATS Ester Salomó i Júlia Marchena
SOCIOLINGÜÍSTICA Carme Marín, Josep
Olivé i Pere Juvés L’ENTREVISTA Carme
Marín ASSAIGS Norman Rangel i
Patrícia Bosch HISTÒRIES DE LA
LLENGUA Mariona Bosch-Saumell
RESSENYES Neus Aguiló i Rafael Ferran
POEMES Júlia Marchena i Maties Segura
Número 1 Abril 2021
Espe
1
rances

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative
Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera
es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)
25 HISTÒRIES DE LA
LLENGUA
2 Mariona Bosch-Saumell 3
Coordinació: Maties Segura i Rubio.
Correcció ortogràfica: Carme Marín Páez,
Patrícia Bosch Mir i Maties Segura i Rubio.
Disseny i maquetació: Abraham Carreiro.
www.revistacemes.cat
revistacemes@gmail.com
SUMARI
4 EDITORIAL
Equip C+
5 RELATS
Ester Salomó
Júlia Marchena
9 SOCIOLINGÜÍSTICA
Carme Marín
Josep Olivé
Pere Juvés
16 L’ENTREVISTA
Carme Marín
21 ASSAIGS
Norman Rangel
Patrícia Bosch
28 RESSENYES
Neus Aguiló
Rafael Ferran
31 POEMES
Júlia Marchena
Maties Segura

EDITORIAL
RELATS
Donem a llum el número 1 de la revista C+. La bona
acollida del número 0 ens ha encoratjat a continuar
PETITES PINZELLADES
en l’aventura d’obrir un mitjà de comunicació per als
alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de
MODERNISTES
la UOC, una escletxa a través de la qual donem sortida,
sense cap suport institucional, a les pulsions creatives i críti-
Ester Salomó Bosch
ques que no caben en el sistema encotillat de la UOC, tan pautat
i delimitat per les PAC (Proves d’Avaluació Contínua). I seguim
avant, a contracorrent.
La Natàlia s’asseu davant del tocador
de fusta vermella i pinzellades separades per una línia vermella.
part inferior, hi ha unes columnes blanques
El tema transversal d’aquest número és l’esperança. Qüestionar-se
per l’esperança en el dramàtic context actual, en plena
negres. Té un acabat punxegut que Es mira al mirall i es penja el collaret que fa
pandèmia de la COVID-19, pot ser una forma d’evadir-se de la
dibuixa set estrelles perfectament una setmana es va comprar a la joieria del
crua realitat i projectar-se envers un món post-COVID-19 que ara
ordenades, totes elles ressegueixen centre, la que hi ha a tocar del pont dels Pastors,
just al costat de les reparacions Onyar.
mateix està lluny, però que desitgem amb força. L’esperança ens
la figura ovalada del mirall central. A cada
dona força per a no decaure i ser optimistes, com l’esperança en
lateral hi ha dues peces de fusta que des-
És un collaret que plasma la naturalesa; ho
4 les vacunes i els avanços científics ens fa creure que és possible
5
frenar la pandèmia i fa suportable el dia a dia, la «nova normalitat».
Al cap i a la fi, hem de seguir vivint. Potser, però, l’esperança
comporta una actitud passiva que certifica que ja estem derrotats.
Fet i fet, l’esperança presenta diverses cares que podem abordar
des de la crítica i la creació literàries.
En aquest número, analitzem el paper de l’esperança en el cristianisme
i el marxisme, prestant especial atenció a Ernst Bloch i
la seva proposta d’esperança com a motor utòpic d’un món millor;
actualitzem la frase de Pompeu Fabra «Cal no abandonar
mai ni la tasca ni l’esperança»; recordem l’esperança truncada de
l’Estat espanyol d’abolir el català a principis del segle XVIII amb
els Decrets de Nova Planta; fem l’entrevista a Carme Martí, una
escriptora lluitadora i compromesa que ens insufla determinació
i esperança; ens preguntem si hi ha esperança per als fanàtics
del reggaeton; ressenyem els llibres Fatxa i Un llarg diumenge de
prometatge; descobrim els trastorns neuropsíquics que pot ocasionar
la minsa qualitat democràtica del règim del 78; i convidem
els lectors a deixar-se dur per les emocions i els mons imaginaris
de diversos poemes i relats. Tot plegat, un número fet amb l’esperança
que gaudiu de la lectura i pugueu volar lliurement.
Equip C+
emboquen en sis calaixos negres al final del
moble. Als calaixos de la dreta, hi guarda el
maquillatge i les pinces del cabell que aviat
es posarà per sortir de casa. Avui es trobarà
amb una amiga per prendre un cafè als Quatre
Gats; encara que el cafè és només una
excusa per poder parlar d’allò que més els
agrada. Als calaixos de l’esquerra, la Natàlia
hi guarda les aquarel·les i les làmines de dibuix;
ara encara són blanques, però aviat hi
tindran representades les siluetes d’aquells
desconeguts que brindaran amb una copa
de whisky, a la barra del bar, mentre s’acaricien
la barba entre paraula i unes agudes
rialles.
La Natàlia vesteix una brusa de color crema
amb quatre línies vermelles, una a cada
màniga i les dues restants estan brodades a
la zona dels pits; són com dues fletxes descendents
que indiquen el camí per arribar al
melic. De la part de la panxa en penja un tros
de tela fina blanca que s’aixeca amb el formigueig
del vent. La faldilla combina diferents
franges de colors. A la part de dalt hi ha la de
color crema, al mig hi ha la franja grisa i, a la
fa amb el dibuix d’una nimfa central que s’està
aguantant dues flors transparents com si
fossin de vidre amb uns cristalls blaus. Les
flors tenen el mateix color que les ales de
la nimfa. Els colzes d’aquest ésser fantàstic
acaricien amb franquesa un cor que està
dolçament deformat. A la part superior, on es
representen dues muntanyes que s’uneixen
en una punta al final, hi ha dos llaços en forma
del número vuit. El cor és de color marró i
hi té enganxades unes petites peces rodones
i grises. Als colzes i als peus de la nimfa hi ha
tres boles de color blau marí que brillen quan
reflecteixen els rajos de sol que entren per la
finestra de l’habitació. Les cortines avui no
estan passades, a fora fa un dia fantàstic i a
la Natàlia li encanta notar l’escalfor a la seva
pell pigmentada.
Curosament s’acaba d’arreglar el monyo
amb les dues mans, no vol que es desfaci
quan es posi el barret de palla. És l’últim
complement que es posa sempre, com si fos
una firma. A l’esquerra del barret hi ha una
flor blanca que s’abraça a una petita tela mig
arrugada de color marró i, a la dreta, hi ha

aventures dels seus marits mentre cusen les
inicials de les seves lletres a uns mocadors
blancs i molt fins, tan fins que sembla que
s’hagin de trencar amb cada pas del fil. Entre
elles hi ha un nen, encara petit, d’uns dos
anys aproximadament que, estirat al banc,
reposa el cap a la falda de la seva mare. Entre
puntada i puntada, la seva mare mira el
petit mentre agafa la tassa de xocolata amb
la mà dreta, on porta el didal de llautó. Tot
seguit, torna a deixar la tassa sobre la taula
i amb les dents inferiors es mossega el llavi
superior amb força mentre, inconscientment,
treu la llengua i fa una nova puntada.
La Natàlia somriu i mira amb il·lusió la taula
de sempre. Ja hi ha asseguda la seva amiga
Isabel, que té la mirada clavada damunt la
taula al seu bloc de notes. Encara no s’ha
adonat que la Natàlia ja ha arribat a la cafeteria.
La Natàlia avança mentre contempla
els retrats que hi ha penjats a les parets. Per
ella, i per moltes altres persones, són els
seus referents i aquelles persones que els
2021 PER L’ESPERANÇA
Júlia Marchena
Encarem aquest 2021 com un any
ple d'il·lusions en gran part perquè
tots el considerem el punt d'inflexió
per trencar amb aquest malson
que ha estat el 2020. Qui ens
ho havia de dir ja fa més d'un any, quan vam
alçar les copes brindant per un número rodó
-"que bonic és", vaig sentir dir algú. Res ens
feia pensar que aquest doble 20 capgiraria la
nostra forma de vida fins a encara no sabem
quan.
Hem hagut de canviar, com tantes coses
en aquest últim any, els bons propòsits de
primers de gener com anar més al gimnàs,
deixar de fumar, menjar sa... per un únic objectiu:
sobreviure a aquest 2021 i recuperar
el més aviat la normalitat, o si més no, la nova
dues figures que representen la forma de la pintat per Ramon Cases i que representa
6
cua negra d’un gall. Quan s’ha posat el barret,
s’aixeca i camina cap a la porta mentre hi ha dibuixats el mateix autor i en Pere Rorança.
Pensa en aquells avantpassats que saltres, he perdut aquest últim període molts una de les principals icones del local. En ell
recorden per què no han de perdre l’espe-
normalitat. Jo, com segurament molts de vo-
7
petita bossa de mà i un pintallavis d’un color
vermell. Es posa la bossa a l’aixella dreta i
l’aguanta suaument mentre amb la mà esquerra
obra el petit mirall i s’acaba de pintar
els llavis vigilant per no tacar-se les galtes.
La seva expressió és de felicitat, els seus
llavis gruixuts i vermellosos trenquen el toc
blanquinós de la seva pell. Avui té ganes de
veure la seva amiga. Sembla que per fi les
coses comencen a canviar, encara que molt
lentament, i vol formar part d’aquest moment
treu amb la mà esquerra un mirall rodó de la
quatre pedals i on una persona es posa darrere
de l’altra mentre ambdues pedalen.
La Natàlia veu de lluny els vidres de la porta
de fusta d’entrada. Quan la traspassa, el soroll
de la gent atrafegada que passejava pel
carrer queda silenciat i únicament se sent un
petit xiuxiueig que acompanya les persones
que prenen la seva consumició mentre tenen
converses aparentment formals. Al costat de
l’entrada hi ha una taula amb quatre dones,
d’uns vint-i-vuit anys. Cada una d’elles pren
meu pujats a un tàndem, una bicicleta amb
dels quals ha sabut mantenir ben vives. Pensa
en les converses que es deuen tenir en
aquesta cafeteria i com deuen parlar de les
noves oportunitats que estan sorgint i de
com les coses han començat a canviar a Europa.
Abans d’arribar a la taula tanca els ulls i
s’imagina la gran ocasió que pot representar
tant per a la seva pintura, com per als altres
artistes, l’Exposició Universal de Barcelona
que s’havia celebrat feia poc.
queden molt lluny d’ella, però les paraules
tes imatges per la gestió en les residències,
veient com la nostra gent gran desapareixia.
Tots, en major o menor mesura, coneixem algun
cas relacionat amb la pandèmia, alguns
han perdut éssers estimats, d’altres ho han
superat amb èxit, però la por els ha quedat
engalzada als ossos. També ens hem enfurit
per la irresponsabilitat col·lectiva, per la
manca de recursos, per la falta de coordinació,
per aquells amics que es queden sense
feina, per no poder abraçar els nostres, per
cops l’esperança. Hem plorat davant les tris-
de la història. L’esperança sembla que finalment
ha tornat a renéixer enmig del petit deixat, amb innocència, la marca del pinta-
Ester Salomó Bosch fills. I, finalment, ha arribat el Nadal ple de
una tassa de xocolata desfeta; una d’elles ha
haver de dir tantes vegades «no» als nostres
grup que es troba als Quatre Gats. Tot i que a
vegades, pels nervis i la força que nota dins
seu, sembla que les paraules escupin un odi
inexistent on ella voldria sembrar il·lusió.
La Natàlia surt al carrer i camina en direcció
al carrer Montsió. S’ha fet una mica tard i segurament
la seva amiga ja l’està esperant.
Mentre passeja es pregunta si els hauran reservat
la taula de sempre, la qual està sota
el quadre que més li agrada, aquell que està
llavis a la porcellana blanca. Vesteix un vestit
llarg de color blau i de coll alt, amb esferes
blanques a la part superior. Les mànigues
del vestit també són blaves, amb un acabat
blanc que va del colze al canell. I la part central
del vestit combina els mateixos colors i
ho fa amb el brodat de dues columnes blanques,
una a cada pit i unides entre elles per
tres rectangles horitzontals que van de pit
a pit. Les dones s’expliquen entre elles les
tristesa, enrarit per la situació i la fatiga. Hem
arribat cansats a aquest 31 de desembre,
igual que les criatures quan al juny comença
a fer calor i acaben el curs esgotades. Incrèdula
he sentit veus que em feien esgarrifar
dient que anirien i vindrien tot el que volguessin
durant les festes, que es reunirien i no
respectarien les recomanacions. Veus que a
l’esgotament han afegit la indignació i altre
cop la desesperança. Al 2021 li vaig dema-

nar si us plau que no em sorprengués... però
novament els desitjos són desitjos, i l’imaginari
que conforma la nostra bona voluntat
s’esvaeix sorprenentment de pressa amb
l’arribada de la realitat. No es pot dir que hàgim
començat gaire bé aquest nou any, les
gelades pel temporal Filomena, la nova soca
britànica i l’augment de casos a només 10
de gener fa tremolar. Però un cop acabades
les vacances de Nadal, quan tothom ha començat
a funcionar novament, ens hem tornat
a veure pel carrer (la majoria no ens diem
«bon any»), i, quan hem començat a parlar,
m’he assabentat que no tothom s’ha reunit;
molts amics han renunciat els pares, inclús
pensant que podia ser l’últim any i alhora,
paradoxalment, lluitant perquè no ho fos.
Tinc amics que han agafat una autocaravana
per passar el Cap d’Any sense interaccions
que poguessin perjudicar els seus grans,
gent que ha fet cagar el Tió a la terrassa i
d’altres que s’han menjat el raïm sota els estels.
Potser no estem tan lluny de fer-ho bé,
potser estem veient un rajolí d’esperança en
els ulls dels primers valents que han rebut
la vacuna, en el somriure dels sanitaris que
ja porten la primera dosi i t’ho expliquen entusiasmats,
potser hem après quelcom dels
nostres fills que passen vuit hores al col·legi
sense cap queixa, amb les finestres obertes
de bat a bat a classe en plena onada de fred,
que entrenen i fan les activitats d’educació
física amb mascareta... Senyors esportistes:
prenguin nota, per favor, i deixin de tirar-me
l’alè quan corren a un mil·límetre meu per la
vorera!
Al 2021 li he demanat que no em sorprengui,
però ja sabem que els desitjos són
desitjos. No puc enfadar-me tampoc amb ell,
perquè encara estem a la línia de sortida i
perquè aquest cop m’ha sorprès gratament.
Júlia Marchena
SOCIO
LINGÜÍSTICA
NO HEM DE PERDRE
L’ESPERANÇA: EL RE-
GGAETON NO TINDRÀ
ELS ADOLESCENTS
SEGRESTATS DE PER
VIDA, O SÍ...
Carme Marín Páez
Segons Aristòtil, «la música imita
directament les passions o estats
de l'ànima». Afirmava també que
aquesta incideix en la moral i formació
del caràcter dels ciutadans.
Què en pensaria ara si, vingut del més enllà,
escoltés alguns dels gèneres musicals que
ho estan petant avui dia?
La Maria i el Jan tenen dos fills. Ella és filòloga
de formació i treballa de correctora de català
en una editorial; el Jan és professor de
batxillerat i dona classes de literatura catalana.
D’ençà que van decidir ser parella, van
tenir clar que volien ser pares i que educarien
els seus fills en la igualtat i, no cal dir-ho,
en català, la llengua que sempre han estimat
i que calia protegir per damunt de tot.
La Foix i el Magí són els seus bessons de disset
anys. Els petits querubins, crescuts entre
cotons, s’han fet grans. Educats a l’escola
catalana, sota el paraigua del catalanisme
benefactor, els pares mesuraven cadascun
dels contes infantils que els posaven a les
mans, així com els productes audiovisuals o
la música que consumien. Un esforç diari i
benintencionat en pro del català, la seva llengua
estimada.
Un dia, és difícil determinar exactament en
quin moment va ocórrer, quan les hormones
dels bessons bullien i l’adolescència havia
arribat a casa per instal·lar-s’hi, les criatures
van començar a utilitzar una mena de llenguatge
incomprensible per als seus pares,
una «variant» que aviat van veure horroritzats
que no només provenia d’una moda musical,
sinó que transmetia una nova manera
de concebre la seva llengua i de veure el
món. A tall d’exemple:
8 9
«No ensinistrem els nens en l’ús del llenguatge no sexista
i preocupem-nos més de la desigualtat real» (Carme
Junyent: 2015).
—Foix si vens a ballar només has de perrejar!
—Magí, bro, quina vaina!
—Loco, quin hari!
—Això, keloké!
Aquestes són algunes de les «perles» que
els germans empren amb gran delit entre ells,
mentre els pares es miren esparverats i es
demanen en què han fallat, què han fet malament
perquè els seus esforços hagin donat
aquests resultats.

10
Els Catarres, Dausà, Blaumut o Doctor Prats,
que tant agradaven als nens fa només uns
dies, han quedat relegats a l’oblit a causa
d’un gènere musical que anomenen reggaeton.
Un dia, els fills, victoriosos per poder demostrar
als seus angoixats progenitors que
no estan girant l’esquena a la cultura catalana,
els diuen que el gènere de moda també
és català i els conviden a escoltar un parell
de cançons reggaetoneres autòctones:
On les noies volen mambo [...] a les tantes
perreando. 1
I els agrada l’estiu [...] calades a la platja,
passant el rato, unes noies [...] el seu booty
no parla però... deixa like wow. 2
Pel barri se sap quin pussy és el que mana. 3
T’ho estàs muntant tot tu sola, ets una shawty
independent. 4
Com la Maria i el Jan, molts altres pares i
mares arreu de Catalunya han intentat i intenten
educar els seus fills «en català», sensibles
a les ínfules colonialistes de la llengua
castellana. Molts teníem l’esperança, si no
la certesa, que els nostres fills continuarien
respectant i vetllant per la seva cultura, per
la seva llengua, però el futur comença a ser
preocupant.
L’escenari descrit sovinteja a moltes llars
catalanes, on el jovent s’obre pas a base
de puntades de peu etzibades al diccionari
de la llengua, disfressades de clau de sol.
I, arribats a aquest punt, cal fer una reflexió
sobre les profundes implicacions que tenen
aquests ritmes «saborosos» i les seves lletres.
La discussió no s’ha de centrar, però,
en si es pot considerar un bon gènere musical
o no; la discussió ha de raure en allò que
transmet i en com ho fa, ja que és evident
que està afectant la parla i fins i tot la manera
d’entendre el món dels nostres fills.
1 “Enamorat”, de Flashy Ice Cream: 2020.
2 “Alba”, de Flashy Ice Cream: 2020.
3 "Pai”, de Bad Gyal: 2016.
4 “Indapanden”, de Bad Gyal: 2016.
Les cançons reggaetoneres es mouen entre
dues temàtiques essencials, la del romanticisme-insuls
i la del sexe-violència-masclisme,
ambdues ballant sempre amb dos tòpics
tan perillosos com reprovables: la cosificació
de la dona i la incitació a la violència.
Els fruits que han donat volada a aquest
gènere són majoritàriament en castellà (encara
que molt sovint es tracti d’un castellà
irreconeixible), i el seu impacte comercial ha
ajudat a relegar encara una mica més a un
segon pla la llengua catalana entre el jovent.
Parlar català no està de moda! És evident
que el criteri comercial està per damunt de
qualsevol altre, que tant se val el que diguin
les cançons mentre siguin el fenomen més
escoltat i descarregat a les llistes de Spotify
(la segona llista més escoltada al món
és reggaeton i és en llengua castellana).
Ep, i sembla que a ningú li importa que els
superèxits facin apologia de la violència de
gènere o que incitin al delicte de violació. Tothom
sap que els pares són uns antics! Per
exemple, el cantant Jiggy Drama, a la seva
cançó Contra la paret, diu «[...] si segueixes
amb aquesta actitud, acabaré violant-te...»;
i Trébol Clan, amb el seu hit Agárrala, deixa
anar imperatius com «...agafa-la, pega-li, assota-la,
pega-li i treu-la a ballar...». Déu-n’hido!
Així estem, fins al punt que ens trobem amb
nens de cinc anys cantant aquestes cançons
encomanadisses, interioritzant una llengua
aliena i una cultura, si més no, buida i perillosa.
Les criaturetes no saben el que diuen,
però estan reproduint un llenguatge sexista
i violent obsessionat amb una sexualitat
genitalitzada. I què podem dir dels nostres
adolescents i joves? Ells, que sí que tenen
capacitat per comprendre aquesta mena de
poesia de l’inframon, no només l’accepten,
sinó que l’admiren i la celebren!
Imatge cedida per Victor Marín Mas: 2021
Caldria que la societat es preguntés si realment
és aquesta la cultura que volem per
als nostres fills i obrés en conseqüència. Si,
com els antropòlegs Sapir i Whorf, considerem
que la llengua reflecteix la manera de
concebre el món d’una comunitat lingüística
concreta, podríem dir que el reggaeton
ha naturalitzat una forma de veure el món
protagonitzat pels durs homes de barri fets
al carrer, acèrrims heterosexuals, pistolers,
homòfobs, amb poca consciència social i un
nul interès per l’educació i el respecte a la
dona. Per més estrany que pugui semblar,
també hi ha dones que fan reggaeton, encara
que s’aparten poc de l’estàndard creat
pels cantants homes. Les lletres de Becky
G, Karol G o Natti Natasha, tot i que reivindiquen
un paper de la dona més rellevant,
són, majoritàriament, igual d’insulses i buides,
i els seus valors continuen centrats en
el sexe, en la imatge exterior i en l’objectiu
d’agradar als homes.
Es pot dir, per tant, que el reggaeton, d’igual
manera que ho van ser altres gèneres musicals
al llarg de la història (l’opereta al segle
XIX o el rock després de la Segona Guerra
Mundial) és un instrument holístic de transmissió
d’ideologies que difon una manera
de parlar i que dinamita valors socials pels
quals s’ha lluitat des de fa molt, com és el
respecte a les dones i el dret a la igualtat.
La perspectiva és força desesperançadora
per a la llengua i la cultura en general, encara
que, paradoxalment, està molt de moda
el debat sobre el gènere en la llengua i el
foment de l’ús inclusiu i no sexista del llenguatge.
Els catalans som conscients que tenim
una llengua minoritzada cada cop més
restringida a l’àmbit domèstic, una llengua
tocada de mort des del moment en què el
nostre jovent no la considera prou cool per
parlar-la entre amics.
Quin sentit té aquesta batalla si idealitzen
una llengua i una cultura foranes i menystenen
la pròpia? El problema és la mateixa
llengua catalana, que no ha sabut o no ha
pogut adaptar-se a les necessitats de la parla
juvenil? Probablement aquells que han titllat
el català de llengua encotillada tenien part de
raó i els formalismes són una gran debilitat
de la nostra llengua, incapaç d’adaptar-se
amb la flexibilitat que requereix una societat
en constant canvi.
El castellà ha trobat un fort aliat per estendre
les seves ales, un aliat musical que es
desplega al voltant del món i li fa una propaganda
lingüística gratuïta. Aquesta pluja de
paraules i idees està calant. Quan l’any 2008
Rodolfo Chikilicuatre (un visionari) va anar a
Eurovisió amb una paròdia del reggaeton i
del perreo, ningú pensava que deu anys després
aquesta bufonada es veuria superada
per la crua realitat.
L’única esperança que m’atreveixo a albirar
rau en el fet que el reggaeton sigui una moda
més, en què, encara que s’estigui arrelant a
la població jove, sigui quelcom transitori i
acabi desapareixent. Només cal esperar que
no deixi una empremta irreversible en els
nostres joves i que els esforços duts a terme
durant anys per famílies i escoles en pro de
la llengua catalana guanyin la batalla. Tam-
11

bé ha de reaccionar el català, qüestionant-se
quina ha de ser la seva resposta davant del
repte que suposa la possible acceptació de
certs castellanismes i anglicismes: la voluntat
de puresa lingüística o acceptar el mestissatge?
No perdem l’esperança: la llengua pròpia, la
materna, és la que sempre queda, i quan els
anys passin i el seny arribi, els joves redescobriran
la seva herència lingüística, que els
haurà quedat com un valuós capital. Perquè
la llengua, el català en aquest cas, és una
part substancial de la nostra identitat com a
persones i com a poble, i la seva existència
hauria de ser preservada al marge de posicions
polítiques, de fets històrics o de modes.
Esperem que així sigui!
Carme Marín Páez
La frase de Pompeu Fabra «Cal no
abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»,
pronunciada l’any 1947 durant
la Setmana d’Estudis Catalans a Perpinyà,
és encara, avui dia, molt vigent.
El futur del català és preocupant: encara que
la seva comprensió hagi augmentat, el seu
ús social va disminuint a tots els nivells, sobretot
entre la gent jove.
Potser direu que som una mica exagerats
quan afirmem que la llengua catalana cada
vegada té menys presència social, però
aquesta afirmació és una realitat tangible,
només cal acostar-se als instituts de les
grans capitals per veure que la majoria d’estudiants
parlen entre ells en castellà, inclosos
els catalanoparlants. Tot i que la majoria
de les classes s’imparteixen en català, això
no garanteix el seu ús social. A més, hem de
suportar la gent contrària a la llengua catalana
que té l’atreviment de dir que el castellà
està desapareixent de Catalunya.
Un dels factors que és determinant en l’ús
d’una llengua és la immigració. Les persones
immigrades faran servir l’idioma i la cultura
que els siguin més útils per a la seva integració
social. Aquí radica el principal problema:
tots els catalanoparlants ens dirigim en castellà
quan hem de parlar amb un immigrant,
fet encara més accentuat amb els castellanoparlants.
Això provoca que els immigrants
adoptin la llengua castellana perquè és la
que tothom coneix, en detriment del català,
el qual ni el senten parlar.
Per posar-hi solució, el primer pas a fer ha de
ser dirigir-nos sempre en català als nouvinguts,
no per menyspreu envers ells, sinó perquè
sàpiguen que la llengua d’aquest país és el
català. És cert que de vegades és esgotador
mantenir-se sense canviar al castellà. Aquesta
situació passa en especial a la metròpoli barcelonina
i als barris amb majoria de població
immigrant.
La política lingüística de la Generalitat, a pesar
de les seves bones intencions, no acaba
de funcionar, ja sigui per les ingerències
dels partits unionistes, com per la manca de
recursos econòmics afectats pel greu dèficit
fiscal que pateix Catalunya. Espanya, en
particular Madrid, abusa amb la seva força i
potència nacional. Catalunya, en canvi, sembla
que està en estat de bloqueig permanent
per culpa del famós article 155, i ens hem de
conformar a subsistir com puguem. Això no
es pot acceptar de cap de les maneres!
Els governs espanyols, ja siguin del PP o del
PSOE, saben que fent desaparèixer la llengua,
fan desaparèixer el poble i, per tant, els
possibles intents d’independitzar-se. Empren
totes les armes polítiques, econòmiques i,
principalment, judicials per als seus fins. Per
exemple, com si fossin llengües diferents, intenten
enfrontar el català contra el mallorquí,
i, sobretot, el català contra el valencià, pro-
duint el parany de fer creure que són dues
llengües diferents, quan en realitat es tracta
de varietats dialectals d’una mateixa llengua
perfectament vàlides que poden rebre el
nom de valencià o català indistintament.
El Reial decret 509/2020 estableix que el
català, com a llengua oficial en algunes comunitats
autònomes, forma part de la cultura
espanyola i, per tant, serà objecte de promoció
per part del Ministeri de Drets Socials.
Ara falta veure quina mena de promoció es
fa de la llengua catalana i fins on arriba l’ajuda
ministerial i governamental.
Davant d’aquesta situació, cal no defallir i
prioritzar sempre l’ús del català. Hem de ser
més contundents lingüísticament i culturalment,
més decisius i atrevits que mai. I per
això no hem de flaquejar i mantenir l’esperança
que la llengua catalana seguirà més
viva que mai. Seria molt trist que per culpa
nostra es perdés la llengua i la cultura.
S’ha de tenir present que, si volem enfortir
el català, no n’hi ha prou amb tenir més
presència del català al carrer, sinó que també
cal un català millor, tant fonèticament com
lèxicament. En els darrers temps, com va dir
Pau Vidal, hi ha poca cura del català, el qual
cada vegada sembla més un catanyol, tant
pel que fa als registres formals-administratius,
com al dels mitjans de comunicació.
Per tant, tan important és promoure la seva
presència en tots els àmbits socials, com tenir
cura d’assegurar la qualitat de la llengua
catalana. En aquest sentit, Teresa Cabré
afirma que les polítiques lingüístiques han
posat l’èmfasi en l’extensió de la llengua,
però sovint han oblidat la seva qualitat.
La presència de catalans arreu del món és
important per fer conèixer la llengua catalana.
Els catalans que s’han establert a fora de
Catalunya, ja sigui per raons empresarials,
científiques, professionals, etc., han creat
una gran quantitat d’entitats relacionades
amb el seu país d’origen, especialment els
casals i les càtedres de llengua catalana a
les universitats més prestigioses del món
que donen a conèixer Catalunya i que han
despertat l’interès de moltes persones per
la nostra realitat sociocultural i lingüística.
El català és la desena llengua més traduïda
del món. Noms d’autors com Mercè Rodoreda,
Salvador Espriu, Pere Calders, Víctor
Català, Quim Monzó o de cantants com Lluís
Llach i molts altres es poden trobar a llibreries
de qualsevol continent.
El català és una llengua útil per a la cultura, la
ciència i els negocis, com qualsevol altra. És
un idioma viu i dinàmic que necessita que s’incrementin
les facilitats per al seu aprenentatge.
Això promouria noves possibilitats i oportunitats
per a totes aquelles persones que, sense ser
catalanes, tinguin interès per conèixer i apreciar
la nostra llengua i la nostra cultura.
Tal com diu la Cançó d’esperança de Josep
Maria Andreu:
He patit aquesta pàtria,
sencera al pit la duc
i em consumeix sentir-la viure a penes
amb un respir afadigat...
Això vaig dir un dia, fa temps...
Però avui,
torna a reviure l'esperança.
Però avui,
batega el cor i ja no es cansa.
Ha pujat gent
amb nova sang i amb nova vida,
que amb gest valent
ha obert camí d'una embranzida.
Anem deixant
aquella espera que ens marcia.
I va guanyant
el nostre esforç de cada dia.
I va creixent
a poc a poc la nostra espiga.
I dóna el vent
nova llavor la terra antiga.
aquells camins que vàrem prendre
i que de sobte van morir
són un record cobert de cendra i cal seguir...!
El caminant
que va de pas, com tots nosaltres,
sap que vindran
nous caminants, i després d'altres.
Entre tots fem
aquesta pàtria viva i forta.
Ja no pensem
que per colgar-se, trista i morta.
12 13
CAL NO ABANDONAR
MAI NI LA TASCA NI
L’ESPERANÇA
Pere Juvés
En definitiva, esperem que tot el que s’ha dit
en aquest breu article ajudi a copsar la importància
de la frase de Pompeu Fabra «Cal
no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança»,
i encoratjar a, efectivament, no defallir mai.
Pere Juvés

SI DIC ‘MERDA’..., TU
EN QUÈ PENSES?
Josep Olivé i Currius
Tic, tac, tic, tac, tic, tac..., has de
respondre ràpidament, com si en
aquest precís moment estiguéssim
en una teràpia de buidatge
emocional. La pregunta és ben
senzilla: “Si dic ‘merda’..., tu en què penses?”.
Respon sense pensar-ho i apunta-ho
en algun lloc, ja sigui a un bocí de paper, a la
mà o al mòbil.
Doncs bé, diuen els experts que l’associació
de paraules és un dels experiments psicològics
més interessants. No és que jo m’hagi
aixecat donant-li voltes a certa paraula que
no em pugui treure del cap, sinó que fa anys
—molts anys—, que de forma recurrent se’m
planta una idea molt precisa, un mot, un ter-
va fer-me saber que el nostre inconscient
pot assumir el control de la voluntat conscient.
En aquesta línia, una simple paraula
pot desembocar la reminiscència d’una lesió
neuropsíquica ocasionada per un succés o
experiència traumàtica. Seguidament, em va
cobrar els ja esmentats cent cinquanta-cinc
euros (que, com podeu intuir, em van picar,
i molt, la butxaca), i em va citar per a
la setmana vinent tot explicant-me que certs
successos del passat es poden fer presents
i interferir en les nostres vides fins que són
tractats correctament. Un dels instruments
que volia aplicar-me durant la segona i següent
sessió, per inquirir i fer aflorar les ferides
del passat, és el mètode d’associació
de paraules creat pel psiquiatre Carl Gustav
Jung. Vaig capir, pel títol de l’experiment, al
que seria sotmesa la meva ment en menys
de cent seixanta-vuit hores per Dolores, la
psicòloga. Ella volia endinsar-se en el desconegut
univers del subconscient, nadar en les
seves tèrboles aigües i esbrinar d’on podia
dia la llibertat i el benestar psicoemocional
anhelat per qualsevol. L’experiment aplicat
d’associació de paraules, va desllorigar la
connexió que hi havia entre l’escabrosa pa-
me, una sensació enmig del meu dia a dia, provenir la meva nafra mental. Nogensmenys,
tenia por del que podia arribar a descoraula
merda i el país al qual haig de pagar els
15
14 sigui comprant o a la feina, que em deixa
perplex fins a arribar a un estat ingràvid de brir, ja que perdia el control total de les seves
meus impostos: Espanya. Per simplificar-ho,
tot el que m’envolta. El vocable en qüestió, incursions psicoanalítiques en el mar mental.
i no fer-me barroc, l’entrellat del meu trauma
com us podeu imaginar, és merda, sí, sí: Cent seixanta-quatre hores després, una hora
respon a la pugna i antítesi entre el que se’m
‘m.e.r.d.a’, amb totes les seves cinc lletres. abans de la reunió amb la Dolores, neguitós
diu que hauria de pensar des dels mitjans
La repercussió en la meva persona és desagradable
i em costa tornar a la realitat com un dels sofàs de vellut vermell, a punt d’esti-
govern, i la realitat que el meu enteniment i
i espantat alhora, ja em trobava assegut en
de comunicació i altres òrgans engranats al
si res hagués passat. A vegades penso que rar-me en el confortable però arriscat i atzarós
ulls em confirmen. Davant aquesta contradicció
tan aberrant, l’únic recurs que el meu
quan estic abduït en el cosmos de la seva significació
m’acabarà matant, atès que puc tro-
uns instants, i com per art de màgia, ja plaïa
intel·lecte ha pogut fabricar com a defensa
divan de la sala del costat. No van passar ni
bar-me conduint o fent quelcom que necessita
la meva màxima concentració i se’m planta despeixent tot allò que mai havia vist la llum
—antigament conegut com a “neurosi his-
sobre l’embuatat sofà allargassat. M’anava
per a no entrar en un trastorn neurològic
just davant i no em deixa marxar. Estava tan i m’havien fet empassar fins a ennuegar-me
tèrica”—, és escopinar la connotació dels
preocupat que un dia vaig decidir preguntar a l’encèfal. Es veu que vaig expulsar un gran
signes ‘merda’ tan bon punt se’m planteja
la meva dona si era normal que em succeís enfilall de contradiccions que m’havien inculcat
des de la maquinària central del govern.
paradoxal. En definitiva, quan algú diu la pa-
en forma de veritat absoluta alguna mentida
freqüentment la invasió d’aquest concepte tan
escatològic. Com que ella és psicòloga, va Tals antítesis cognitives com que tothom és
raula “Espanya” lligada amb “democràcia”,
aprofitar l’ocasió per intentar fer-me una teràpia,
però m’hi vaig negar en rodó. L’únic que ders sense cap interferència entre ells, que
la paraula merda. Tinc l’esperança que, o bé
igual davant la llei, que hi ha separació de po-
per exemple, immediatament m’escudo amb
va aconseguir és que anés a una coneguda i vivim en una democràcia consolidada, que la
la terapeuta em guareix aquesta ingerència
reconeguda col·lega de professió especialitzada
en el camp de la psicoanàlisi.
cessant repertori de bòfies i fal·làcies.
estructural del règim inquisidor actual.
monarquia ens fa millors com a poble i un in-
psicosomàtica, o bé hi ha un replantejament
Un cop a la seva consulta i després d’explicar-li
Les manifestacions desentranyades del meu
I tu, si dic ‘merda’... en què penses?
el meu embull —abans de cobrar-me inconscient conduïen inequívocament a la
cent cinquanta-cinc euros, ni més ni menys—, llum del problema. Un conflicte que m’impe-
Josep Olivé i Currius

L’ENTREVISTA
ENTREVISTA A CARME
MARTÍ I CANTÍ
Carme Marín Páez
La Carme Martí i Cantí (Montblanc,
1972) és filòloga, escriptora i defensora
de la llengua catalana. Amiga
de tota la vida, em concedeix ara
l’honor de fer-li una entrevista que
serà, per a mi, l’oportunitat de retre-li un petit
16 homenatge des de l’admiració que sento
per ella. Admiració per la seva constància i
17
la seva força, que han fet que no perdés mai
l’esperança i continués escrivint fins a veure
els seus llibres publicats. Però també admiració
perquè la Carme continua somiant com
Retrat de la vida quotidiana de la primera meitat del segle
passat, recull les memòries de l’àvia de l'autora, la Maria
vint anys enrere, quan escriure era la seva Badia Vidal, cuinera, mainadera, cambrera, pagesa i
quimera més preuada.
mandonguera, natural de l’Espluga de Francolí (Conca
de Barberà). L’obra inclou una trentena de receptes i un
La Carme escriptora s’ha fet un lloc al món
pròleg a càrrec de Carme Ruscalleda.
de les lletres catalanes: Història d’una cuinera,
Martí, Carme (2008). Història d’una cuinera: Memòries de
Un cel de plom i El camí de les Aigües Maria Badia + Receptes. Lleida: Editorial Fonoll.
són el fruit de la seva dedicació. Escrites de
manera magistral, reivindiquen la memòria que la Carme ens dibuixa a través dels ulls
històrica de les dones, perquè les seves són de les seves protagonistes, un món que es
històries de dones escrites per una dona. Les troba en constant contacte amb l’autora, la
"Hem de continuar lluitant per les llibertats, pels
seves protagonistes han colpit els nostres qual és present en cada passatge, en cada
drets, pels reconeixements."
cors, i la Carme, fent-se ressò de les seves línia, en cada paraula. La seva història és
veus, ens ha fet reviure moments del nostre un cant a l’esperança, l’esforç, el treball i la
Carme Martí i Cantí
passat com a poble desconeguts per a molts constància que ha donat els fruits que tot escriptor
deleja.
de nosaltres: penúries de la vida, agreujades
pel fet de ser dona, però també amor, compromís
Però abans que la Neus Català ens captivés
i lluita.
a tots amb un llibre escrit des de l’amistat,
Les obres de la Carme, teixides des del cor, abans que la Maria Badia o la Laura ens descobrissin
a poc a poc i amb mà destra, emmirallen el
com era la vida de les dones del
seu univers particular amb una delicadesa segle passat, la Carme ja escrivia, i ho feia
extraordinària. Els lectors transitem pel món en català. Aquesta és la seva història.

Els teus llibres estan protagonitzats per
dones lluitadores oblidades per la història,
com la Neus Català i la Maria Badia. Obren
els teus llibres una porta esperançadora
al reconeixement del paper de la dona i la
seva lluita?
La història de Neus Català l’havia recuperat
Montserrat Roig quan escrivia el monumental
Els catalans als camps nazis i cap
deportat li havia dit que hi havia deportades.
«Som les oblidades dels oblidats», li va dir
la Neus. Anys després, la Neus va narrar la
seva història i va recuperar 50 testimonis de
dones de la resistència i la deportació, que
es va reeditar en el seu centenari. La història
de Maria Badia, pagesa i cuinera, és una de
tantes històries invisibles. M’agradaria que
fos com ho expresses, que tots dos llibres
contribueixin a obrir portes.
Vaig llegir tot el que vaig trobar sobre Neus
Català abans d’entrevistar-la per escriure una
crònica. La decisió d’escriure una novel·la
sobre la seva vida és posterior. La documentació
és inabastable i tenia pressa, vaig
documentar-me amb lectures, documentals i
pel·lícules, però la font principal són les entrevistes
a la Neus. Hi havia qüestions que
havia tractat molt i va ser interessant obrir
el focus i parlar, també, de la infantesa, la
maternitat, la feina, la jubilació, etc.
La perseverança, l’esperit lluitador i m’agrada
pensar que la generositat.
Amb la mà al cor, creus que algun dia es
reconeixerà el paper de les dones en la
lluita per les llibertats i els drets civils?
Hem de continuar lluitant per les llibertats,
pels drets, pels reconeixements. La Neus
va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat
quan era centenària. La medalla es va crear
el 1978. El 2015, quan la va rebre, s’havien
atorgat seixanta-cinc medalles: set entitats,
cinquanta-quatre homes i quatre dones.
"Als pobles l’ús [del
català] no cau, és natural."
A ver qué se puede hacer, un recull d’assaigs,
ressenyes i cròniques de Lorrie Moore, que
és una de les meves contistes preferides i
costa de trobar en català.
Per què escrius en català?
Perquè és la meva llengua.
Es pot viure de la literatura escrita en català?
No, amb alguna excepció.
"La història de Maria Badia,
pagesa i cuinera, és
una de tantes històries
invisibles."
Per a quan un nou llibre? Les dones singulars
18
i la memòria històrica seguiran es-
19
sent el leitmotiv de les teves obres?
Cada vegada falta menys, el treball de documentació
ha estat llarg. En la pròxima novel·la
la temàtica és molt diferent.
Creus que serviran perquè altres escriptors
donin veu a tantes altres persones
com elles?
El que m’emociona és saber que han animat
lectors a recuperar la història familiar.
Creus que la tasca institucional de recuperació
de la memòria històrica té en
compte el paper que va tenir la dona durant
la guerra civil i el franquisme?
Cada vegada més, però hi ha molta feina per
fer.
Parla’ns de les tasques de documentació
que vas dur a terme per escriure Un cel
de plom.
Novel·la de memòries magistralment construïda que recull
per primera vegada la vida de Neus Català,
La infància a pagès a un petit poble del Priorat. La joventut
truncada per la Guerra Civil i la presa de consciència
social. Barcelona, Premià de Mar i, finalment, la retirada a
peu fins arribar al sud de França. La resistència, els maquis
i el seu primer gran amor. Passió i rebel·lió, fins el dia
que els SS truquen a la porta. A partir d’aleshores, presó,
un llarg viatge amb tren fins Ravensbruck, Hollschein ... i
el començament de l’infern. Martí, Carme (2012). Un cel
de plom. Barcelona: Ed. Amsterdam.
La Maria Badia, protagonista d’El camí de
les aigües, era la teva àvia, una dona tenaç
que mai no perd l’esperança. Què té
la Carme de la Maria?
Com a lectora, què diries que t’enganxa
en primera instància d’un llibre?
La veu literària.
Quina lectura ens recomanaries?
En relació amb la deportació: Cap de nosaltres
tornarà i La mesura dels nostres dies,
de Charlotte Delbo, publicats per Club Editor
i magníficament traduïts per Valèria Gaillard.
En relació amb la passió pels llibres: El infinito
en un junco, d’Irene Vallejo, un assaig
extraordinari sobre la història d’aquest artefacte
preciós, i en castellà, la seva llengua
original.
El darrer llibre que has llegit?
Al final de la seva vida, la Maria Badia vol trobar la manera
d’explicar tot allò que ha viscut i ho fa mitjançant les
receptes de cuina que van marcar la seva vida, els seus
records. La Laura, la seva neta, vol recuperar el control
emocional de la seva vida a través de l’escriptura. Durant
les visites que fa a la seva àvia li llegeix en veu alta un
llibre sobre la vida d’una cuinera de l’Espluga de Francolí.
Un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge
a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer
per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta,
vivència a vivència, El camí de les aigües ens proposa un
viatge carregat d’olors i de sabors a les nostres arrels, a
la nostra infantesa.
Martí, Carme (2017). El camí de les aigües. Barcelona:
Ed. Amsterdam.

Per què creus que cau l’ús del català entre
el jovent quan és, a priori, la generació
que més coneixements té de la llengua?
És un tema complex, d’entorn presencial i
virtual i de territori. Als pobles l’ús no cau, és
natural.
ASSAIGS
Benvolguts i benvolgudes, com creus
que es pot arribar a fer ús d’un llenguatge
inclusiu i no sexista?
Quan és possible i no resulta forçat, buscant
termes inclusius. No soc partidària de la fórmula
«benvolguts i benvolgudes», la considero
carregosa.
EPITEMEU I PANDORA:
L’ESPERANÇA ÉS
L’ÚLTIM QUE ES PERD
Norman Rangel
Creus que el català serà una llengua viva
al segle XXII?
20
Sí, vull ser optimista.
Espero el pròxim llibre de la Carme amb il·lusió
i ganes. Sé que està fent, com sempre,
una feina exhaustiva de recerca i documentació,
perquè quan escriu res és casualitat,
tot respon a la planificació prèvia de la feina
ben feta. Però el que espero amb més
delit i esperança és que arribin els dies de
les trobades, i gaudir de la seva conversa i
de la seva companyia. No sé si la Carme és
tan generosa com la seva àvia Maria, però la
Carme ho és i molt! Moltes Gràcies!
Carme Marín Páez
Molts esdeveniments ens fan
perdre l’esperança. És un fet
que la crisi per la Covid-19 ha
trasbalsat la vida, el dia a dia de
moltíssimes persones. No és
menys cert que a la mitologia grega Pandora
va rebre com a regal de noces un misteriós
pithos, una gerra ovalada, amb instruccions
de no obrirla sota cap circumstància, ja que
contenia tots els mals del món.
En el fons del recipient va quedar l’esperança
que mai no va ser alliberada i d’aquí
la fa-mosa frase “l’esperança és l’últim que
es perd”.
Aquesta esperança podria estar retinguda
dins l’ànima de cadascú de nosaltres, i, sense
voler-ho o sense adonar-nos-en, l’anem
alliberant al llarg de la nostra vida. Les coses
extraordinàries que som capaços de fer els
éssers humans són sovint increïbles. Com
si una mena de consciència col·lectiva ens
unís a tots i a tot, encara que a vegades no
en som conscients (o no volem ser-ho, perquè
certes coses ens poden fer oblidar el
principi de tot plegat).
Hi ha alguna cosa superior que ens empeny
a tenir èxit i confiança. En una societat, més
confusa que mai, anirem recuperant la sinceritat,
l’amor i la bondat amb què l’ésser humà
neix de manera innata.
L’esperança, a vegades, apareix per sorpresa
quan ja sembla que no ho farà. Moltes
persones van morir, entre gener i febrer de
1918, als EUA, després de presentar mals
de cap, dificultats respiratòries, tos i febre.
Pocs mesos després, va començar a passar
a França, Bèlgica i Alemanya. Al maig, les
aglomeracions durant una festa religiosa a
Espanya van provocar el brot de la misteriosa
malaltia. Aquesta grip, coneguda com
la «grip espanyola», va matar cinquanta
milions de persones (recordem que la Covid-19,
de moment, ha posat fi a la vida d’uns
dos milions de persones). Els paral·lelismes
són clars des d’un principi: es va dir que era
un simple refredat. Les mesures de contenció
de la pandèmia de fa un segle també ens
resulten familiars: desinfecció, tancament
d’espais públics, teatres, escoles i fronteres.
Va haver-hi confinaments i fumigacions. No
portar mascareta als EUA es va multar fins
amb 100 dòlars (molts diners per a l’època).
L’esperança va arribar, i l’any 1920 va ser el
final de la pandèmia en desenvolupar la societat
una immunitat col·lectiva a la grip; tot i
que el virus no va desaparèixer mai, sabem
que ja no afectava les persones. Qui sap
si igual que la «grip espanyola» (vint-i-cinc
21

el marxisme amb el cristianisme, ja que considera
que totes dues ideologies tenen com
a objectiu comú l’assoliment d’un món millor.
Per tal de conèixer la veritat autèntica, hem
de dirigir-nos cap a la veritat utòpica, que
és aquella que posa en qüestió el que tenim
davant dels ulls, el món que se’ns presenta.
L’esperança és una força innata que porta a
la transformació del món tant per als marxistes
com per als cristians. L’esperança és, en
definitiva, el que en últim terme orienta qualsevol
acció humana vers un ideal que encara
no s’ha aconseguit, en essència utòpic.
Bloch defineix allò que ell denomina somnis
diürns com els vehicles d’aprofundiment de
les dimensions que encara no es coneixen a
la terra. L’inconscient que opera en aquests
somnis diürns és molt diferent del que planteja
Freud en els somnis nocturns, ja que no és
regressiu sinó progressiu, mira cap al futur en
lloc del passat.
Per a Bloch, la religió és l’esperança de la criatura
oprimida. És, així doncs, una construcció
humana, fet que exclou la possibilitat de revegades
més letal que l’actual), la Covid-19
desapareixerà en dos anys, quan ningú no
ho esperi i doni pas a aquells meravellosos
concreta gràcies a una determinada força
interior. Aquesta energia constructiva té, tanmateix,
el seu propi antagonista: la desesperació.
mort de Jesús. El progrés tècnic per si sol no
dona la felicitat, i ha d’anar indissolublement
de la mà d’una formació ètica de l’home, amb
L’esperança no es pot fonamentar en el creixement i desenvolupament d’allò que
anys 20. No seria la primera vegada que la
història es repeteix i repeteix.
Patrícia Bosch Mir
l’optimisme ingenu, s’ha de conèixer la realitat
es denomina l’home interior.
Hem de tenir esperança, és clar que sí! I
confiar en les extraordinàries possibilitats de
i afrontar-la amb lucidesa i coratge; no es
pot caure en el que es denomina esperança
En l’àmbit de la filosofia, uns dels autors que
més ha reivindicat el paper de l’esperança és
l’ésser humà.
L’arbre conserva una esperança:
cega, s’ha de saber renunciar a una meta el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977).
A tall d’exemple (en trobaríem milers de milions
si el tallen, torna a brotar,
quan es revela com a inassolible.
La seva obra més coneguda és Das Prinzip
al llarg de la història humana) de les ac-
no para de treure llucs
L’esperança es considera una de les tres Hoffnung (“El principi de l’esperança”), publi-
tuacions extraordinàries que són capaços de
virtuts teologals. “SPE SALVI facti sumus”, cada entre 1954 i 1959. Segons el seu ideari,
Job 14,7
fer els éssers humans, vull esmentar el cas
“hem estat salvats, però només en esperança”,
l’esperança mai no pot ser aniquilada del tot,
de Luz Marina Muñoz, una dona dels barris
més pobres de Bogotà que ha llogat un habitatge
al qual porta avis (que passen cada
dia sols) per passar el dia en companyia d’altres
avis. Els ofereix aliments, entreteniment
i teràpies a canvi de res. Només els demana
que adoptin altres avis del barri que no
poden moure’s de casa seva per problemes
de salut i els hi portin menjar que ella prepara.
Luz Marina sosté que la seva missió és
el millor que ha fet a la seva vida. Assegura
afirma sant Pau als Romans (Rm
8,24); d’aquesta manera titula el sant pare
Benet XVI la seva encíclica publicada el 30
de novembre del 2007. Dita encíclica constitueix
l’actualització del concepte religiós d’esperança,
que en el seu origen es fonamenta
en la creença en un món on regna la pau,
l’amor i la justícia més enllà del món material
on viuen els homes. El creient, gràcies a l’esperança,
serà capaç de superar el sofriment
terrenal per tal d’assolir, després de la mort,
ja que és una font que no s’esgota mai, és
una energia inherent a la matèria. Ideològicament,
la seva filosofia es mou en l’horitzó
conceptual dels grans filòsofs, des d’Aristòtil
fins a Hegel, reprenent la consciència escatològica
del judaisme com a religió de l’Èxode
i del cristianisme com a religió del Regne
i del Fill de l’home. Bloch, malgrat això, no
abandona l’ateisme com a pilar fonamental
del marxisme, i el concepte d’utopia com a
element central de l’esperança. Al llarg de la
22
que “aquesta és l’alegria de poder viure per
la vida eterna. L’esperança és, així doncs, un seva obra recull la intenció inicial de Marx de
a servir”.
Foto: Patrícia Bosch Mir
concepte totalment inseparable al de la fe: fe concretar la utopia i va més enllà, connectant 23
Com és possible que una persona faci tant
per a tants? Això també em recorda pel·lícules
com Cadena de favors o La llista de
Schindler, on es demostra les autèntiques
possibi-litats que té l’ésser humà. Sabem
que tots els mals que hi ha en aquest món
són molts i a vegades ens poden desesperançar,
però no és menys cert que les tristeses
i les alegries, el mal i el bé, la foscor i
la llum són dues cares de la humanitat, i jo
prefereixo quedar-me amb la que crec que
serà la guanyadora. Personalment, soc molt
optimista amb el futur, perquè no hem d’oblidar
que l’esperança és l’últim que hem de
perdre.
Norman Rangel
ESPERANÇA,
FILOSOFIA I RELIGIÓ
Les dues primeres accepcions de la
paraula esperança que figuren al
diccionari són les que, amb seguretat,
es troben més arrelades a l’imaginari
col·lectiu:
1 Confiança d’aconseguir una cosa, que una
cosa que desitgem ha de realitzar-se.
2 Virtut teologal per la qual el creient confia
rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi.
(Institut d’Estudis Catalans, Diccionari
de la Llengua catalana)
Totes dues caracteritzen l’esperança com
una força adreçada cap al futur, cap a una
vi-sió d’allò que pot ser, en un acte de voluntat
i d’assumpció de riscos. El malalt espera
curar-se, la futura mare espera el naixement
del seu fill, el pres espera el seu alliberament,
l’estudiant espera aprovar l’examen. L’esperança,
així doncs, és un impuls vital que tots
tenim i que ens fa moure cap a alguna fita
és estar convençut en allò que no es veu, en
allò que s’espera. Segons això, la fe cristiana
constitueix prova raonable de l’existència
d’aquesta esperança, perquè la mateixa fe
comporta que ja es trobi dins nostre una part
d’allò que s’espera.
Ara bé, es podria arribar a pensar que en
els temps actuals l’esperança cristiana té
un caràcter eminentment individualista? Reclosos
en l’esperança després la mort, els
cristians podrien ser acusats d’abandonar el
món a la seva misèria, acceptant servilment
els sofriments inherents que comporta viure
sense cap intenció de canviar res. Benet XVI
responsabilitza d’aquesta idea a la progressiva
substitució del veritable concepte de fe
cristiana pel de fe en el progrés. La redempció
del pecat original ara no es troba en la fe,
sinó en la ciència, i la fe forçosament s’ha vist
reduïda a l’àmbit privat. Tanmateix, el cristianisme
ha de fer autocrítica i adaptar la virtut
de l’esperança al món modern rebuscant
en l’origen del seu concepte, que neix a les
comunitats religioses sorgides després de la

velació, i l’existència de Déu la cir-cumscriu FONTS:
24
Alberoni, Francesco (2001). L’esperança. Barcelona:
a una simple superstició. Rebutja, per tant, la
HISTÒRIES DE
Editorial Gedisa.
seva funció com a creador i senyor de totes
les coses, ja que si es creu en Déu, s’accepta La Santa Seu [en línia] [data de consulta: 2 de febrer de
2021].
ideològicament el reflex d’una relació d’amo i
Disponible a: http://www.vatican.va/content/benedict-xvi/
esclau. L’única fe possible és necessàriament es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20071130_
la que creu en un regne de Déu sense Déu. spe-salvi.html
LA LLENGUA
D’aquí sorgeix la força transformadora i revolucionària
de la religió, com succeeix en l’episodi esperanza: El pensamiento de Ernst Bloch. Colección
Tamayo-Acosta, Juan José (2015). Religión, razón y
de Moisès, que materialitza en el seu lideratge
l’Èxode del poble hebreu de l’opressió dels
Diáspora (Primera edición). Valencia: Tirant Humanidades
VVAA (2017). La Bíblia. Barcelona: Associació bíblica de
egipcis, o el cas de Jesús de Natzaret, amb la
Catalunya.
seva promesa d’un món on regni la igualtat, la
justícia i l’amor. Per a Bloch, la religió cristiana
va perdre aquest caràcter utòpic un cop la seva
DECRET
Església es va aliar amb el poder, i la salvació
es va reduir inevitablement a l’àmbit privat.
DE NOVA PLANTA:
En definitiva, és interessant observar com la
filosofia relaciona marxisme i cristianisme mitjançant
l’esperança. Totes dues ideologies
L’ESPERANÇA
parteixen del que conceptualment es podria
D’ABOLIR LA
denominar com l’esperança en una utopia. El
LLENGUA CATALANA
marxisme busca l’ordenació dels mitjans de
producció d’una manera determinada per tal
Mariona Bosch-Saumell
Collage: Marina Civit Sanahuja
de construir una societat més justa. En el cristianisme,
la fe en Déu fonamenta l’esperança
de l’arribada a un món millor. Malgrat això, el
marxisme critica al cristianisme la seva falta de
rigor material i la seva submissió a l’statu quo.
El cristianisme, a la vegada, acusa el marxisme
d’oblidar-se de la interioritat de l’home i fonamentar
la seva esperança simplement en l’economia,
el que ha portat al seu ulterior fracàs.
Tanmateix, aquest exercici d’anàlisi ens ajuda
a veure que, malgrat les diferències que puguin
existir en la seva conceptualització, l’esperança
és el que ha mogut i mourà les civilitzacions en
l’esdevenir de la història.
25
Patrícia Bosch Mir

El set-cents s’enceta amb els Decrets
de Nova Planta: primer, al agermanar amb la situació de diglòssia, sen-
ajudar al manteniment del català fou el fet
D’altra banda, les elits catalanes es van
sistema educatiu. Un tercer factor que va
País Valencià i a l’Aragó el 1707, el se ni qüestionar-se per què en l’àmbit privat
que els mestres dels entorns rurals també
1715 a Mallorca i Eivissa, i l’últim seguien comunicant-se en català, però públicament
potenciaven el castellà. Interessos
el català. A més a més, l’objectiu principal
eren poc lletrats i la majoria només coneixia
va ser el Principat el 1716. Aquestes
noves mesures implicaven el desmantellament
ocults? El català no era la llengua adequa-
d’aquesta escolarització era seguir explicant
de l’autogovern i l’intent d’arraconar da per fer contactes entre les classes domi-
el catecisme, una mica de lletra, una mica de
el català en tots els seus àmbits d’ús. Tanmateix,
nants. Es considerava una llengua provin-
números i cap a treballar!
en el sistema educatiu, com veurem al ciana, com podien els nostres poderosos
Gràcies als catalans analfabets i als mestres
llarg de l’article, no es va poder aconseguir, autòctons expressar-se com els rurals?
d’aquella època moderna, a partir del 1900 la
perquè la societat, majoritàriament analfabeta,
Més endavant, aquesta classe social benes-
burgesia catalana va poder revifar la literatu-
no podia assimilar en el seu dia a dia una tant catalana, a principis del dinou, capitanera
culta catalana. Sense el món rural avui no
nova llengua, la castellana, i l’esperança de ja el ressorgiment de la literatura culta catalana;
podríem explicar la situació de diglòssia que
poder aniquilar el català mitjançant lleis i imposicions
però si la població, és a dir, la gran
es va patir el 1700, i hauríem de parlar de
va fallir estrepitosament.
massa no hagués continuat comunicant-se
substitució lingüística.
Certament, l’arraconament del català durant en català, per molta alta cultura que es volgués
tot el segle XVIII es va aconseguir favorablement
revifar no s’hauria aconseguit res. No
Mariona Bosch-Saumell
dins de l’Administració. Quant al ens queda altra que agrair als catalans illetrats
sistema universitari, es van tancar totes les
(un 90% total de la població) per seguir
universitats i se’n va crear una de nova, la les seves humils vides en català, perquè
Universitat de Cervera.
l’alta cultura relacionada amb la burgesia catalana
És el segle en el qual per tot el territori europeu
va girar l’esquena a la nostra llengua
BIBLIOGRAFIA:
s’iniciava l’Edat Moderna i el concepte
d’estat modern: una única nació amb una Així doncs, quina és la conclusió que podem
quan els va caldre. Sense miraments.
FERRANDO I FRANCÈS, A. NICOLÀS I AMORÓS M.,
Una llengua relegada a la privacitat. De l’aboralició del règim
foral (1716) a la instauració del liberalisme centralista
26 única llengua. D’aquesta manera es forja el extreure’n? Per una banda, gràcies a la po-
27
sentiment d’espanyolitat, reforçat per la que
seria la primera constitució espanyola. Dos
dels plats forts d’aquesta nova llei eren la separació
de poders (executiu, legislatiu i judicial)
i l’abolició de la Inquisició. Cal dir que,
en ple segle XXI, aquesta divisió de poders
encara l’esperem: funciona més per vasos
comunicants que per compartiments estancs.
Un altre fet important dins d’aquest nou paradigma
modern és l’aparició d’un nou moviment
estètic, la Il·lustració. Les elits castellanes
s’hi van emmirallar, però amb recances,
ja que els mateixos Borbons van vetar algunes
de les ideologies il·lustrades i es van decantar
més per un preromanticisme, menys
trencador i més de la mà reial.
Ara bé, què passa als països de parla catalana?
Per què no van poder tallar de soca-rel
la nostra llengua? Com és que no aconseguien
erradicar-la si tenien tot el poder i els
territoris catalans patien una forta situació
de vulnerabilitat politicosocial perquè la població
estava cansada i no podia seguir amb
més revoltes socials?
blació ruda vam poder mantenir la nostra
comunitat lingüística amb salut. Va ser de
manera inconscient? I, per l’altra, si el poder
s’hagués esmerçat com van fer els italians
i els francesos en desprestigiar qualsevol
llengua que no fos la francesa o la italiana,
possiblement s’haguessin adonat que una
població analfabeta pot salvaguardar una
llengua. Els nostres veïns ho van captar des
del primer moment i van dedicar molts recursos
i esforços per disminuir la població illetrada
impulsant l’educació en la llengua de
la nació.
Per tant, no es va aplicar bé la premissa
il·lustrada -d’una llengua, una nació-. Portava
massa feina i una quantitat ingent de recursos
per canviar la situació de diglòssia que
patia la nostra comunitat per una de substitució
lingüística eficaç. Quina sort la nostra!
D’aquesta manera podem dir que la poca
traça del poder borbònic i la població illetrada
van ser els dos factors de protecció lingüística
més importants de l’època moderna.
Per acabar, no ens deixem de comentar el
(1833). Pàg. 9-19. 2010. Universitat Oberta de Catalunya.
Barcelona.

RESSENYES
Mathilde, que mourà cel i terra per tal d’aclarir
què és el que va passar abans, durant i
després d’aquella nit.
La protagonista d’Un llarg diumenge de prometatge
és Mathilde —anomenada afectuosament
Matti pels seus propparents—; sense
ella i sense la seva incansable recerca no
hi hauria novel·la, però el relat té uns quants
protagonistes més: la vida, els motius, i el
caràcter dels altres personatges se’ns apareixen
com una imatge coral a mesura que
avancem en la lectura. Els cinc condemnats,
en aquest sentit, representen un mostrari
complet: l’aventurer veterà, l’idealista revolucionari,
el covard abjecte i mesquí, l’individualista
que només mira per ell i el jove
inexpert i fràgil. Les seves parelles i familiars
acaben de definir amb nitidesa el quadre.
Hem triat comentar aquesta novel·la —ho
hem avançat al principi— per l’esperança
que empenta l’acció. Després d’una situació
tan terrible com la Gran Guerra, la situació
encara empitjora amb una pandèmia europea
cruenta que, a la novel·la, fins i tot acaba
amb el personatge que es diu Esperanza de
cognom. Fa cent anys, doncs, tenien bons
motius per estar enfonsats, així i tot, la frase
entre cometes que encapçala aquest escrit
dona nous ànims a Mathilde per seguir la
seva recerca, per seguir endavant. Sembla,
doncs, que l’esperança resta arraulida al
fons d’una capsa i, de vegades, només li cal
una mica d’ajuda —o tal vegada molta— per
poder-ne sortir.
Títol: Un llarg diumenge de
prometatge.
Autor: Sébastien Japrisot.
Traducció: Teresa Porredon.
Editorial: Edicions Proa.
Any de publicació: 2005.
Número de pàgines: 264.
ISBN: 9788484377436.
UN LLARG DIUMENGE
DE PROMETATGE
Sébastien Japrisot.
«Teniu raó, ho dec haver somniat i també he
somniat que els he vist tots cinc morts a la
neu, però que, almenys un, o potser dos, no
era el que m’esperava trobar allà.»
Un llarg diumenge de prometatge
és una novel·la històrica ambientada
a la Primera Guerra Mundial,
però també és una història
d'amor i una novel·la d'intriga
detectivesca, en què la gran força motriu
de tota l'acció és l'esperança. Jean Baptiste
Rossi (1931-2003) va publicar Un long
dimanche de fiançailles l’any 1991 darrere
el seu pseudònim-anagrama Sébastien Japrisot.
L’any 2004 Jean-Pierre Jeunet en va
dirigir l’adaptació al cinema i l’any 2005 es va
publicar la versió catalana de la novel·la, traduïda
per Teresa Porredon Bernaus. Japrisot
era un autor d’èxit a França. A Catalunya era
De què tracta l’obra? El gener de 1917 cinc
soldats francesos, amb les mans lligades a
l'esquena, són conduïts fins al front del Somme
per tal de ser abandonats a la seva sort
entre les trinxeres d'un bàndol i l'altre; és el
càstig, cruel i inhumà, que se’ls ha imposat
per haver-se autolesionat amb la intenció
de ser rellevats de la primera línia de foc. El
sergent Daniel Esperanza ajuda els condemnats
a escriure i a enviar la darrera carta als
familiars. En fer-se fosc, els presoners són
llençats a través dels filats dins la terra de
ningú on l'enemic i el fred faran de botxins.
Durant aquella nit i el matí següent hi ha una
intensa activitat bèl·lica a la zona. Tot just
acabada la guerra, Esperanza, que mira de
recuperar-se de la grip espanyola —la pandèmia
del moment—, explica a Mathilde, la
promesa del més jove dels condemnats, els
detalls d'aquesta ignominiosa acció militar tal
com la va viure ell, i no deixa espai per al
dubte: els cinc són morts. Però la narració
d'Esperanza no acaba de convèncer del tot
La guerra, d’altra banda, no és només un escenari
de fons: tot i que no es qüestiona el
seu perquè —«les coses són així»—, queda
28
clar que aquesta, que qualsevol guerra, és
conegut, sobretot, per la seva faceta d’autor
una absurditat, i que una situació tan traumà-
de novel·la negra.
IMMIGRANTS,
29
tica pot despertar el millor i el pitjor de l’ànima
humana, també a l’hora de superar els
seus efectes. La resiliència, així doncs, és un
tema present a tota l’obra, i es fa palpable en
el joc que marca el fil de la narració: l’anar i
venir del present al passat. D’un present que
voldria recuperar alguns aspectes definitivament
perduts d’aquell passat i, alhora, fugir
d’uns altres massa dolorosos per permetre
un oblit indolent.
Japrisot estructura un mecanisme de rellotgeria
que, un cop engegat, camina inexorable
fins a la resolució. És un llibre d’aquells
que atabalen una mica amb tanta varietat de
personatges i noms però en el qual, finalment,
tot encaixa amb una solidesa sorprenent.
També és inesperat el final, tot i que,
paradoxalment, potser no podia ser d’una altra
manera; ens n’adonarem més tard, quan
hàgim paït la lectura de l’obra i, tal vegada,
repassem alguns passatges per tornar-los a
degustar o copsar-ne millor els detalls.
Rafael Ferran i Peralta
FEMINISTES I FATXES
Neus Aguiló

Títol: Fatxa.
Autor: Jason Stanley.
Traducció: Lucía Giordano.
Editorial: Blackie Books.
Any de publicació: 2020.
Número de pàgines: 240.
ISBN: 978-84-17552-26-8.
POEMES
EL CERCLE
Júlia Marchena
La política d’inspiració feixista s’ha
instaurat des de fa temps en els règims
democràtics. Bé ho hem comprovat
amb les accions de Jair Bolsonaro
o Donald Trump (més a prop
de nosaltres tenim VOX, que va guanyant
terreny dins els parlaments). Així ho explica
LLUM
Jason Stanley al seu assaig Fatxa, prologat
per Isaac Rosa en la traducció catalana.
Més de dues-centes llunes
Permeteu-me fer referència al feminisme. Es
dolces i amargues com prunes.
tracta d’un moviment social que incomoda
L’aigua inundant tes parpelles,
al feixisme, però no únicament al feixisme.
closes, brillants com les estrelles.
També és molest per a les mentalitats conservadores
30
en un sentit més ampli, les quals
Sota el mant de la negra nit
gènere, d’ètnia o d’estrat social). És fàcil que
veuen perillar els seus privilegis basats en
lluna plena,
els grups privilegiats experimentin aquesta
hora d’eixir.
31
un sistema de valors que se sustenta en la
subordinació de les dones respecte als homes.
No obstant això, els dirigents polítics,
especialment conservadors, mai no es declararan
obertament masclistes (no és una
bona estratègia de màrqueting) però sí que
atacaran indirectament els feminismes: ho
vàrem veure, per exemple, en les manifestacions
del 8-M de l’any 2020, les quals
semblaren les úniques responsables de
contribuir a la propagació de la Covid durant
l’esclat de la pandèmia (obviant intencionadament
altres celebracions multitudinàries).
Als polítics feixistes o pseuodofeixistes no
els interessa que els ciutadans i ciutadanes
analitzem la realitat amb esperit crític. És
més pràctic simplificar-la: bons enfront de dolents;
un nosaltres enfront d’un ells. És més
senzill trobar un culpable de tots els mals:
per exemple, els immigrants pobres. Apel·lar
a l’emoció és molt rendible i tampoc és especialment
difícil: milions de persones s’identifiquen
amb un discurs xenòfob i aporofòbic,
i acaben entregant el seu vot a programes
polítics basats en l’odi a la diferència. La por
és un sentiment que s’utilitza per a guanyar
electors: s’alimenta el temor a la immigració,
i aquesta és vinculada amb la delinqüència.
Tot mitjançant l’ús d’un llenguatge simple i
manipulador (per exemple, amb la promesa
d’acabar amb la corrupció).
Així, Fatxa explica com un polític d’ideologia
feixista es pot posicionar contra un grup
concret cultural o ètnic, i el que és un acte
de xenofòbia s’interpreta com un acte de valentia
política i signe d’autenticitat. Stanley
analitza de manera encertada com els moviments
d’extrema dreta polititzen la sensació
de perill i d’amenaça que generen les minories
(com ara els negres als Estats Units) per
a obtenir suport en forma de vots.
Una suma de feminisme i d’immigració dona
un resultat incòmode per a un grup d’individus
concrets, sobretot per a determinats
homes blancs, heterosexuals i de classe mitjana
i alta. Aquests grups privilegiats veuen
perillar el profit que treuen de la discriminació
cap a altres individus (ja sigui per raó de
incomoditat com una opressió i la verbalitzin
amb expressions com “els immigrants s’emporten
tots els recursos” o “el que volen les
feministes és oprimir els homes”. Per altra
banda, no perdem de vista que la base del
feixisme és la família tradicional. Per tant, tot
el que se n'allunya desencadena ansietat i
pànic als individus que es beneficien de l’heteropatriarcat.
Jason Stanley ens convida a reflexionar i ens
deixa una conclusió ben clara: és pervers
considerar les persones només en funció de
la seva productivitat: tot individu és valuós
per ell mateix. Una bona reflexió i un bon
punt de sortida per a aprendre a detectar les
polítiques discriminatòries i per a exigir una
societat més justa.
Neus Aguiló
Incert el camí,
incerta l’aventura,
totes les esperances calgudes
caben en un sol somni avui.
I de sobte
la llum.
Barcelona 2021
SUPOSEM QUE T’ESTIMÉS
Suposem que t’estimés
per sobre del que fos
i que tu mai no ho sabessis,
suposem que l’altra gent
no volgués que t’estimés.
Cridaria alt i fort
en aquell turó sec i vermellós

que ens ha vist estimar-nos
sense pes ni mesura,
sense seny i amb tant d’amor.
Suposem que t’estimés
per sobre del que fos
i ho haguessis sabut sempre,
suposem que l’altra gent
no se n’adonés.
No sentiria la por de l’amor,
ni sentiria la ràbia, ni el
rumor dins la meva ànima,
només sentiria plaer d’intimitat,
immens egoisme, immensa pietat.
Suposem que t’estimés
per sobre del que fos
i que marxessis,
com aquell dia...
Sota l’ombra d’un vell ametller
les passes ja són més lleugeres,
la vida ja no és passatgera.
Hem trobat el camí perdut.
Totes les boires fugiren
i, amb l’arribada del dia, vingueren
tots els somriures perduts
i el final de la solitud.
T’hi trobaré totes les voltes.
Barcelona 2021
Júlia Marchena
ESPERANCES
Trobaries la ploma sense tinta,
el calaix sense endreçar,
32
una poesia penjada,
DESCONFINADES
un pensament per esbrinar.
Trobaries, al turó groguenc,
Maties Segura i Rubio
33
aquell sec i vermellós,
un missatge segellat,
la ploma sense tinta,
una poesia, el calaix.
REVOLUCIÓ POST-COVID-19
Barcelona 1994
L’AMETLLER
Penjada d’un núvol cristal·lí,
en la immensitat de la verdor
on la terra no té lleis,
on no existeix la foscor.
T’hi trobaré tantes voltes,
t’hi trobaré si m’escoltes
Darrere d’una olor,
a l’aixopluc de l’infinit amor,
allà on no hi caben els reis.
T’he buscat i t’he trobat,
T’he buscat i t’he enyorat.
Tant de bo la pandèmia acabés de cop,
poder sortir sense una mascareta al cor,
omplir els carrers de somriures lliures,
retrobar-nos a les tasques amb els amics,
veure els familiars, poder abraçar-los,
cossos presents, sense videotrucades,
escalf humà que fon fredes pantalles.
Tant de bo hi hagués un esclat de vida,
poder tornar a viure sense la por al cos,
gaudir dels plaers trets per la covid-19,
ser feliç amb petites coses, enyorades,
desitjar tornar a la normalitat d’abans,
com si la pandèmia fos sols un malson...
Però seria terrible tornar al mateix ordre!
Ara farà deu anys del 15M.
Alguns creuen que fou estèril, un fracàs,
perquè no entenen la nostra victòria:

no preteníem assaltar les institucions
ni fer un partit per a guanyar eleccions,
sinó interrompre la normalitat vigent,
foradar el temps per a trobar la platja,
obrir una escletxa on tot era possible,
reconèixer l’altre sense sigles ni banderes,
reapropiar-nos massivament de la política,
impulsar alternatives, xarxes, cooperatives,
constituir una nova sensibilitat col·lectiva:
cada plaça plena era una refutació del sistema,
amb la primera abraçada ja havíem guanyat.
Ara ens cal una nova sensibilitat col·lectiva:
no podem tornar a la forma de vida d’abans,
sense temps per a veure familiars i amics,
sense temps per a somnis, sempre posposats,
sense temps per a viatjar, per a eixir de casa,
IV
com si estiguéssem confinats sense pandèmia,
esclaus d’un sistema que ens treu la llibertat.
La realitat és una presó,
Amb vacuna o sense, el futur és nostre:
però tinc planejada l’escapada,
cuidem més la família i les amistats,
els teus ulls són el meu horitzó
treballem menys i tinguem més temps lliure,
i vull volar fins a la retrobada.
assaborim els petits plaers, secrets de la vida,
34
consumim menys, frenem el capitalisme,
Fins i tot quan el món se’n va a la merda,
descobrim el món que hi ha fora de casa,
trobe refugi en el teu fort amor,
35
despertem-nos del realisme i somiem el demà.
III
No em separe del mòbil ni un moment,
dutxar-me s’ha tornat tot un turment,
poden trucar-me en qualsevol instant
d’una borsa en què estic al capdavant,
i així, deixaria d’estar a l’atur,
i així, potser canviaria el futur.
He mogut el currículum amunt i avall,
però estem en crisi i no hi ha treball,
la meua única opció és seure i esperar,
no em separe del mòbil ni per a pixar,
i així, passe els dies lligat al mòbil,
i així, tinc la vida suspesa i immòbil.
tan fort que a tot moment fa una esquerda
i em du al paradís que encens al meu cor.
Maties Segura i Rubio, Sant Mateu, 20 de desembre del 2020.
DIVERSES ESPERES
I
Porte tota la vida esperant-te
i no sé si arribaràs mai.
II
Estàs lluny i estem en plena pandèmia,
però somnie que prompte ens veurem,
res no ens aturarà si ens estimem.
Sense els teus besos, patisc rara anèmia,
però mentrestant visc de l’esperança,
d’un somni dolç que a poc a poc avança.
V
Hi ha una trucada
que mai no voldria rebre,
però sé, que, inexorable, s’apropa,
i només espero estar sempre comunicant.
Hi ha gent que viu esperant una gran revolució,
però cada dia és mogut per revolucions invisibles,
petites revolucions que subverteixen l’ordre quotidià
i sumen forces a corrents que trenquen en onades.

36
L'ÚLTIMA ESPERANÇA
M'he engolit l'última esperança.
No me'n queden més,
la capsa de Pandora és buida.
No hi ha pla B, no hi ha alternativa,
tot m'ho jugo a una carta, l'última jugada.
Tanque els ulls i prem fort les dents,
trobant-me en un buit sense déus,
encomanant-me a l'atzar
perquè l'últim dard encerte a la diana,
perquè, a l'últim moment, siga salvat.
Desitge un futur feliç,
escapar-me de l'infern
i córrer fins on neix la pròxima alba,
esclatar de vida com un sol renascut,
omplint el cel amb la llum dels meus ulls,
on espurnegen els somnis que vull:
una vida senzilla farcida d'amor i petits plaers,
una vida humil, de baix consum,
una vida digna, no esquinçada pel dolor.
Arriba un moment en què perdem la partida,
en què no ens queden més esperances
i ens toca assumir que s'acaba tot.
Hi ha la mort i les petites morts quotidianes,
podem morir a poc a poc, perdre vida a cops,
podem ser zombis amb l'ànima morta,
podem tenir l'ànima vigorosa en un cos dèbil.
L'última esperança es dissol en el meu cos,
tanque els ulls i prem fort les dents,
desitjant intensament que tot vaja bé,
un cop de sort, un toc de màgia,
que la vida cure la vida insana,
que la vida s'impose al combat.
L'última esperança em recorre de cap a peus.
Creue els dits i m'aboque a l'horitzó.
Maties Segura i Rubio, Sant Mateu, 3 de novembre del 2020.