annals - Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya

ANNALS
Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya

ANNALS
DE
L’ACADÈMIA DE JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ
DE CATALUNYA
II

Publicació subvencionada
per la Generalitat de Catalunya
© Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
Dipòsit Legal: B. 43.480-2008
Impressió: Altés arts gràfiques, s.l.

ÍNDEX
PRESENTACIÓ 9
CURS ACADÈMIC 2004-2005 11
Inauguració curs 2004-2005.
Discurs d’inauguració:
Cinquanta anys de vida acadèmica.
Excm. Sr. Robert Follia Camps 13
Visita de l’Académie des Sciences et Lettres de Montpellier.
Discursos:
Excma. Sra. Alegría Borrás 25
Excma. Sra. Encarna Roca i Trias 39
Memòria curs 2004-2005.
Excma. Sra. Alegría Borrás 53
CURS ACADÈMIC 2005-2006 63
Inauguració curs 2005-2006.
Discurs d’inauguració:
Els riscos del progrés sobre la salut
i la responsabilitat de l’Administració.
Excm. Sr. Josep-Enric Rebés Solé 65
Discurs d’ingrés: Los recursos en la ley orgánica
del Tribunal del Jurado. Una visión desde
el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña.
Excmo. Sr. Guillermo Vidal Andreu
Contestació: Il·lmo. Sr. Juan Córdoba Roda 83

Curset: Significat i valor actual de la jurisprudència.
Valor de la jurisprudència en la societat contemporània.
201
Excm. Sr. Joan Antoni Xiol Ríos 203
Presentació del llibre homenatge a José Puig Brutau
La Jurisprudencia como fuente del Derecho.
Excm. Sr. Robert Follia Camps
Excma. Sra. Encarna Roca i Trias 227
Memòria curs 2005-2006.
Excma. Sra. Alegría Borrás 235
CURS ACADÈMIC 2006-2007 243
Inauguració curs 2006-2007.
Discurs d’inauguració:
El Codi Civil de Catalunya.
Excm. Sr. Robert Follia Camps 245
Curset: La Llei 5/2006 de 19 de maig, del Llibre
cinquè del Codi Civil de Catalunya, relatiu als
drets reals. 269
Apunts sobre la propietat i les accions protectores
del domini en el Codi Civil de Catalunya.
Excm. Sr. Vicent Ll. Montés Penadés 271
Memòria curs 2006-2007.
Excma. Sra. Alegría Borrás 319
CURS ACADÈMIC 2007-2008 329
Inauguració curs 2007-2008.
Discurs d’inauguració:
Present i futur dels pactes successoris catalans.
Excm. Sr. Lluís Puig Ferriol 331

Comunicació al VI Congrés Iberoamericà
d’Acadèmies de Jurisprudència i Legislació, i trasllat
de la mateixa a l’Acadèmia.
Hble. Sr. Josep-D. Guàrdia Canela 349
Curset: La hipoteca avui. (Modificacions
introduïdes per la Llei 41/2007 de 7 de desembre,
de regulació del mercat hipotecari i financer). 377
La inscripció de la hipoteca. Antonio Giner Gargallo 379
La ejecución de la hipoteca. José Francisco Valls
Gombau 403
Subrogació i novació de préstecs i crèdits hipotecaris
en la Llei 41/2007, de 7 de desembre. Enric Brancós
i Núñez 425
La hipoteca flotante. José M. Miquel González 437
La llamada hipoteca inversa. José J. Pintó Ruiz 451
Discurs d’ingrés: Poder judicial i Administració de
Justícia: Llums i ombres dels Estatuts d’autonomia
de 1979 i 2006.
Hble. Sra. Núria de Gispert i Català
Contestació: Hble. Sr. Agustí Bassols i Parés 475
Discurs d’ingrés: La lluita per la dignitat.
Excm. Sr. Eugeni Gay Montalvo
Contestació: Excm. Sr. Josep J. Pintó Ruiz 519
Memòria curs 2007-2008.
Excma. Sra. Alegría Borrás 555

PRESENTACIÓ
Em complau presentar, en nom de l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya, el segon volum dels seus Annals.
I això tant pel seu contingut com pel que representa de consolidació
i continuïtat, en la línia d’aplegar i posar a l’abast de les persones
interessades el resultat de l’activitat i de la tasca constant
desplegada per una institució jurídica prestigiosa, arrelada al país
i en tot moment amatent en la construcció, la defensa i la modernització
del nostre dret.
En efecte, tot just ara es compleix un any del moment en
què, coincidint igualment amb la inauguració del curs acadèmic,
vàrem poder presentar el primer volum d’aquests Annals. Aquest
primer número s’encetava amb una visió de conjunt de la institució,
tant del seu passat com de la seva realitat actual, continuava
amb les memòries de les seves activitats desplegades durant els
quatre cursos acadèmics inicials d’aquest segle, de l’any 2000 al
2004, i es completava amb una tercera part més substancial, que
contenia els discursos d’ingrés —i les contestacions preceptives—
llegits durant aquest mateix període.
Tanmateix, cal dir que en aquest primer número no s’hi
afegiren altres textos o elements informatius complementaris, com
ara ponències, conferències o cròniques, pel fet que no se’n disposava,
més enllà de les referències puntuals que constaven a les
memòries anuals.
D’acord amb la voluntat ja aleshores expressada de continuïtat
i, especialment, d’ampliar-ne els continguts, i atès que ara
es comptava amb els materials pertinents, especialment del darrer
9

curs de 2007-2008, en aquest segon volum s’ha cregut convenient
de canviar-ne l’esquema i presentar els treballs per cursos acadèmics,
referents concretament al quadrienni integrat pels cursos
2004-2005, 2005-2006, 2006-2007 i 2007-2008. I això amb la voluntat
de recollir i reflectir les principals activitats de la nostra
Acadèmia manifestades en actes públics, més enllà de les comunicacions
i actes interns exclusius dels acadèmics.
D’aquesta manera, de cada curs s’edita i el lector hi trobarà:
en primer lloc, el discurs d’inauguració; després, el discurs
o els discursos d’ingrés que, en el seu cas, hagin tingut lloc durant
l’exercici corresponent i les ponències dels cursets, les conferències
o els textos d’altres actes o cròniques; i, en darrer terme, la
memòria, que es llegeix a l’inici del curs següent.
Tenint a la mà aquest segon volum, amb el que això representa
de voluntat i expressió d’esforç i de continuïtat, és el nostre
fervorós desig que, en les etapes immediates i successives de
la vida acadèmica, es mantingui aquesta més que notable publicació
periòdica, que no només enriqueix la corporació, sinó que
contribueix també d’alguna manera en la línia d’avançar en l’assoliment
dels objectius que, en el terreny jurídic, el nostre país té
marcats.
Perquè convé tenir present que, juntament amb l’elevat interès
dels seus continguts, derivats de manera directa de la rellevància
dels temes tractats en el si de la corporació i de l’alta
qualitat jurídica dels seus autors, sens dubte, aquesta revista sectorial
esdevé una de les millors cartes de presentació de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i un punt de
trobada i de referència de les seves activitats. Una publicació jurídica
específica que, alhora que explica l’Acadèmia, la dota de
sentit i li confereix significació plena.
Barcelona, 13 d’octubre de 2008
Robert Follia Camps, president
10

CURS ACADÈMIC
2004-2005

Discurs d’inauguració
curs 2004-2005
Dia 27 d’octubre de 2004

CINQUANTA ANYS DE VIDA ACADÈMICA
(1954-2004)
per
ROBERT FOLLIA CAMPS*
Hble. Sr. Conseller de Justícia
Excma. Sra. Presidenta del Tribunal Superior de Justícia
Excm. Sr. Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona
Excmes. i Il·lmes. Autoritats
Il·lms. Srs. Acadèmics
Senyores i senyors
L’article 36 dels nostres Estatuts disposa que el discurs d’inauguració del curs
el farà el President o algun altre acadèmic nomenat per ell, podent servir també per
aquest fi els discursos d’ingrés a l’Acadèmia, que és el que ve succeint aquests darrers
anys. El fet que enguany celebrem a la vegada el cinquentenari de la nostra refundació
o restauració, fa convenient que sigui el President qui el pronunciï.
Avanço que no serà cap discurs inflamat de lloança vers l’Acadèmia per a
destacar els seus grans mèrits, sinó un simple recorregut a través de les seves actes,
destacant els aspectes més rellevants, una mena de memòria del que s’ha fet
durant aquests cinquanta anys, i hauran de ser vostès els qui jutgin si ha complert
les seves finalitats i expectatives esperades.
* * *
El 6 d’abril de 1954, com acabem d’escoltar amb la lectura de l’acta, es procedí
a la reconstitució formal de l’Acadèmia. Fou un llarg procés que començà
el 1r de juliol de 1939, quan el vicepresident primer, Josep Borrell i Sol, en escrit
dirigit al cap dels Serveis d’Ocupació de Barcelona estimava «del todo punto
necesario y urgente acordar la renovación total o parcial de la Junta de Gobierno
de la Academia», la qual, doncs, considerava subsistent. Però existia una Ordre
de dita Jefatura de los Servicios de Ocupación, de la qual es desconeix la da-
* Discurs pronunciat pel President de l’Acadèmia en la sessió inaugural del curs 2004-2005
(27 octubre 2004).
15

ta exacta, en què es deia que l’Acadèmia tant per les seves finalitats polítiques com
per l’actuació desenvolupada durant el temps del seu funcionament era una entitat
del tot incompatible amb les directrius del nou Estat, per la qual cosa es decidia
la dissolució de la seva Junta Directiva o de Govern.
En realitat, doncs, no es pot pas dir que l’Acadèmia quedés totalment dissolta,
però sí, sense cap. De reunions, d’escrits i d’instàncies n’hi van haver varis.
Algun d’aquests escrits fins i tot fa enrojolar, pel seu servilisme, si bé les circumstàncies
de l’època i l’esperit pactista dels catalans li resten importància. De
fet, però, no es va fer res efectiu fins al Deganat de Francesc d’A. Condomines, a
qui s’ha de retre homenatge a la vegada. Fou ell qui endegà definitivament els treballs
que ja havia iniciat el Col·legi d’Advocats i el 23 de maig de 1952 la Junta de
Govern aprovà els Estatuts que havia elaborat la Comissió de Cultura, els quals
foren elevats al Ministeri de Justícia i després d’aprovacions provisionals i ratificacions
foren definitivament aprovats i el 6 d’abril, com s’ha dit abans, es féu la
seva solemne constitució.
Voldria remarcar tres dades de l’acta llegida, que vostès segurament ja hauran
observat. La primera és que no es parla de fundació, sinó de restauració. Com
bé es diu en l’acta «ha de ser la continuadora de la brillante tradición jurídica de
la antigua Academia de Jurisprudencia y Legislación de Barcelona, de tanto prestigio
y arraigo en el campo del derecho». Continuïtat que es recull també clarament
en l’article 1 dels Estatuts de la Corporació, on es declarava que es constituïa
com «la continuadora de la Corporación que ha venido existiendo en esta
ciudad con idéntico o análogo nombre desde su fundación en 1840, por el Ilustre
Colegio de Abogados». Per tant, l’Acadèmia actual és la mateixa fundada el 1840
(en part continuadora de la «Teórico Práctica» de 1777), només que durant quinze
anys va estar inactiva, cosa que, per altra part, ja havia succeït durant la dictadura
de Primo de Rivera, quan va estar suspesa durant quatre anys.
La segona dada ens la donen els noms de les persones designades com a
membres d’aquesta Acadèmia, tant els que van ser nomenats primer, pels qui van
fer possible la restauració, com les deu següents que aquests nomenats ab initio
van nomenar a la seva vegada. Tal i com queda recollit en l’acta llegida, es procurà
que hi hagués representants de tots els estaments, que fessin de l’estudi i
l’aplicació del dret l’objecte de la seva activitat. I al llegir els noms dels acadèmics
es veu que es complí amb aquest propòsit. Amb ells totes les branques del dret
quedaven representades, a més de ser professionals destacats cadascun en el
seu àmbit. Per altra banda no es va tenir en compte la seva filiació política, sinó
la seva vàlua i representativitat. Aquest aspecte és molt important, ja que reprodueix
la voluntat dels juristes catalans de tenir una eina pròpia, sense vinculacions
polítiques de cap mena i que suposés un reflex, dins l’àmbit del dret, de
la societat civil catalana.
16

La tercera dada és la vinculació de l’Acadèmia al Col·legi d’Advocats, tot i
ésser dues entitats independents, i no sols jurídicament. Fou el Col·legi d’Advocats
qui la fundà el 1840 i fou també aquest qui féu tots els tràmits per refundarla
o reinstaurar-la el 1954. I no només la refundà, sinó que li cedí una sala per a
les seves reunions, personal administratiu i una subvenció d’entrada per poder endegar
el camí. I aquesta vinculació del Col·legi amb l’Acadèmia continua encara
avui: tenim la seu en una sala noble del Col·legi, al costat del pati de columnes, i
també un petit despatx-arxiu; quan convé utilitzem les altres sales, especialment
aquesta magnífica, on ara ens trobem, per als actes solemnes, alhora que continua
prestant-nos el personal administratiu com a suport per al nostre funcionament.
Vull, en aquest moment, reiterar el reconeixement de l’Acadèmia i, el meu propi,
a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats, personalitzant-lo en Francesc d’A. Condomines,
que fou l’instigador i pare de la restauració, i en l’actual Degà, Jaume Alonso
Cuevillas, aquí present, i que no falta mai als actes solemnes de l’Acadèmia.
Tenim ja l’Acadèmia en funcionament. Cinquanta anys de funcionament. No
em detindré pas en els Estatuts i els seus canvis, ni en fer la semblança dels seus
Presidents o en assenyalar la rellevància dels seus membres, sinó simplement, com
ja he dit, en si ha acomplert i com les seves finalitats, que són l’estudi del dret, el
foment de la cultura jurídica i la col·laboració en les tasques legislatives.
Aquestes finalitats ja quedaven recollides en l’article 3 dels seus primitius Estatuts,
on constaven com a finalitats de l’Acadèmia «la investigación y estudio del
Derecho y de sus ciencias auxiliares, prestando su colaboración a la obra legislativa
del Estado». I en l’article 2 actual, que declara: «Els fins de l’Acadèmia són
l’estudi i la investigació del dret, la col·laboració en la reforma de la legislació i el
foment de la cultura jurídica».
Totes aquestes finalitats les desenvolupa mitjançant les reunions ordinàries,
les sessions públiques i els cicles de conferències i col·laboracions amb altres institucions.
Les reunions ordinàries tenen lloc cada quinze dies i encara que solen
passar desapercebudes fora de l’àmbit de l’Acadèmia, són les més importants.
S’hi discuteixen qüestions fonamentals del dret i la seva incidència en la legislació,
serveixen de base als dictàmens que se’ns demanen i del seu estudi en surten,
unes vegades, propostes legislatives, altres, estudis monogràfics per algun dels
Acadèmics i, en qualsevol cas, constitueixen sempre una mena de dipòsit de cultura
jurídica que, més tard o més d’hora, té una aplicació i utilitat, tot enriquint el
dret propi del nostre país.
Pel que fa a l’estudi del dret i la divulgació de la cultura jurídica, cal destacar:
a) Els discursos d’ingrés que, en nombre de 37, es conserven a l’arxiu,
publicats, en gran part a la Revista Jurídica de Catalunya. La majoria són veritables
monografies que aporten noves dades en diferents àmbits del dret. Entre els
pronunciats abans de 1980, ja que els posteriors són més coneguts, vull destacar-
17

ne tres, per palesar la varietat de temes estudiats: així, Octavi Saltor, el 1960, parlà
de «La conciencia jurídica en la obra maragalliana»; mentre que Josep M. Font
Rius, el 1973, estudià «El procés de formació de les Costums de Tortosa», i encara
Josep M. Vilaseca, el 1975, es decantà cap al dret públic en el tema «Descentralització
i finances públiques».
b) Els discursos d’inauguració de curs, també de gran profunditat, si bé,
com he dit, actualment solen ser substituïts pels discursos d’ingrés. Voldria només
recordar, ja que avui el seu autor és l’homenatjat, el que va pronunciar el Dr.
Octavi Pérez-Vitoria en la inauguració del curs 1985-86, sobre un tema llavors tan
avançat com era «La inseminació artifical i la fecundació in vitro».
c) Els premis jurídics. Disposo només de les dades de dos, però prou importants,
encara que sembla que se’n convocà algun altre. Un, l’any 1962, el premi
Raimon d’Abadal, concedit a Luis Díez-Picazo y Ponce de León sobre «La
doctrina de los actos propios» i l’altre, el 1967, concedit a Lluís Puig i Ferriol
sobre el tema «El heredero fiduciario». No cal recordar ara la trajectòria professional
dels dos autors i la profunditat dels seus estudis, encara avui vigents, però
si en algun punt aquest premi els va ajudar o esperonar a dedicar-se a l’estudi
del dret, és un encert de l’Acadèmia.
d) Els cicles de conferències. Cal destacar, en primer lloc, l’organitzat tot
just aprovada la compilació, del 3 al 15 de desembre de 1960. Tots els treballs foren
elaborats per acadèmics i donaren com a resultat els «Comentarios a la Compilación
de derecho civil especial de Cataluña», publicat el 1961. Peça fonamental
encara avui per resseguir les directrius de dita Compilació i com fou rebuda.
Igualment, l’organitzat l’any 1975 amb motiu de la reforma del títol preliminar
del Codi Civil, amb la col·laboració del Col·legi d’Advocats i el Col·legi de Notaris,
conferències publicades també amb el títol de «Ciclo de conferencias sobre
el nuevo título preliminar del Código Civil».
Més recentment (gràcies a unes subvencions de la Conselleria de Justícia)
hem organitzat tres cicles sobre temes de plena actualitat:
—El 2002, un curset sobre les noves garanties atípiques, si bé, en realitat,
modificacions de les de sempre, ocasionades pels canvis sociològics. Fonamentalment,
s’estudiaren les diverses modalitats de la penyora (accions, participacions,
crèdits, devolucions d’IVA, etc.).
—El 2003, un altre curset sobre la figura anglosaxona del trust, de tant predicament
en l’actualitat. Es tracta d’una figura en part traslladada ja a Europa, la
qual sembla que es vulgui importar al nostre dret, amb la particularitat que se li
podrien trobar precedents en les fundacions de causes pies.
—Aquest any 2004, sobre la contaminació acústica, tema que està a l’ordre
del dia, el qual ha motivat ja diverses sentències, fins i tot del Tribunal Constitucional
i una del Tribunal Europeu dels Drets Humans.
18

—I, encara que parlem de passat i no pas de futur, em complau avançar
que la primavera de 2005 està programat un curs sobre la nova llei arbitral.
e) La col·laboració amb altres Institucions en actes diversos, com ara:
—El mes d’abril de 1980, amb el Col·legi d’Advocats i les Facultats de Dret,
s’organitzaren un total de sis sessions conjuntes sota el títol de «Jornades d’Estudi
de l’Estatut d’Autonomia».
—El 1991, l’acte d’inauguració del curs serví de marc per a la clausura dels
diversos actes de protesta organitzats entorn els recursos d’inconstitucionalitat del
Govern a la Llei de filiació. Fou presidida pel President de la Generalitat, Jordi
Pujol, i el llavors President de l’Acadèmia, Lluís Figa Faura, qui pronuncià una
notable conferència sobre «Els perills del Dret Català».
—El 1995 se celebrà el centenari de la Revista Jurídica de Catalunya, de la
qual n’és cofundadora l’Acadèmia i en la qual col·laboren molts dels seus membres.
Institucionalment hi té reservada una secció, on es publiquen els discursos
d’ingrés, sempre que no excedeixin de certa extensió, i altres treballs. Cal destacar
que la lliçó magistral la va pronunciar l’acadèmic Sr. Joan Josep López Burniol
sobre el tema «L’entorn polític i social de la Revista Jurídica de Catalunya».
Hi havia d’intervenir també el director de la revista i acadèmic, Josep M. Vilaseca,
però el seu malaurat traspàs ocasionà que fos la seva filla Anna Vilaseca i Roca qui
fes la lectura del discurs, prèvia presentació del Molt Honorable Sr. President del
Parlament.
—El 1998, amb el Col·legi d’Advocats, el Deganat Autonòmic dels Registradors,
la Judicatura i la Conselleria de Justícia, organitzaren conjuntament l’homenatge
a D. Ramon M. Roca Sastre, al complir-se el centenari del seu naixement.
Cal recordar que el 1974 l’Acadèmia també participà en el que se li va oferir
amb motiu del seu nomenament com a Doctor Honoris Causa per la Universitat
de Barcelona.
—El 2001, amb el Col·legi d’Advocats i la Conselleria de Justícia es va organitzar
un acte, que tingué lloc en aquesta mateixa sala, per commemorar els
trenta anys del Segon Congrés Jurídic Català.
—El 28 d’octubre de 2003, i també en aquesta mateixa sala, es va signar el
manifest per demanar la retirada del recurs d’inconstitucionalitat contra el Codi
Civil, preparat per la Comissió, de la qual formava part l’Acadèmia, presidida per
l’exconseller i acadèmic Josep Delfí Guàrdia i Canela.
—Igualment, ha participat en totes les Jornades de Dret Civil Català a Tossa,
que se celebren cada dos anys, tant a nivell institucional com a través de la participació
de varis senyors acadèmics.
f) Les ponències de les sessions quinzenals, que ja he dit tenen molta importància
pel fet de tractar temes puntuals i rellevants de cada moment. Així per
exemple, el 1964, es tractà sobre la «Protección legal de los adquirentes en perío-
19

do precontractual», un estudi, a càrrec de Ramon Faus, sobre el problema de la
protecció dels habitatges en document privat durant la seva construcció, en el qual
es proposaven mesures pràctiques de gran efectivitat. També podríem destacar
l’estudi que durant vàries sessions, en el curs 1958-59, es va destinar a «La reciente
modificación del Código Civil, especialmente en cuanto afecta a la capacidad jurídica
de la mujer», i que va dur a concloure que no alterava el nostre dret, treball
que fou publicat a la Revista Jurídica de Catalunya.
g) Però sens dubte on destaca més el treball i la influència de l’Acadèmia
és en l’estudi i aprofundiment del Dret Català, si bé en aquest punt es confon el
propi estudi amb els ànims de renovació, és a dir, de col·laboració amb el legislador,
que es l’altra finalitat de l’Acadèmia.
—Començarem per dir que hi va haver acadèmics que van formar part de
la comissió que va redactar l’avantprojecte de Compilació i que en la minicomissió
(les denominades Corts d’Andorra) que el va redactar concretament, després
de la retallada que li havia fet la Comisión General de Codificación, dels seus nou
components, cinc eren acadèmics. Cal ressaltar que el text elaborat resultà prou
acceptable, sobretot tenint present l’època, per la qual cosa potser s’hauria de qualificar
de modèlic.
—Tot just aprovada dita Compilació, l’any 1961, s’organitzà un curset de
conferències sobre aquesta, com ja ha quedat dit. I tot seguit començaren l’estudi
i les propostes de reforma. Segons resulta de les actes, a partir de 1967 s’inicia
un debat que durà tres anys. Part dels estudis quedaren recollits en el discurs d’obertura
del curs de 1968, que va fer Ramon Faus, que havia estat ponent, titulat
«La Compilació als vuit anys vista».
—El 1970 s’estudia l’evolució de la jurisprudència sobre les institucions catalanes
des de l’aplicació del text de la Compilació i la seva diferència amb quan
s’actuava amb els textos antics.
—Novament, de 1971 a 1973 es preparà una memòria per presentar a la Comissió
General de Codificació per a la prevista reforma decenal. No s’ha pogut trobar
aquest text, ni a l’Acadèmia ni a la Comissió General, però es troben les directrius
en la memòria del curs de 1975, que es resumeix, a la vegada, en el discurs d’obertura
sota el títol: «De la tasca acadèmica en la revisió de la Compilació». D’aquest resum
s’extreu que es proposaren les línies que varen prevaldre en la reforma de 1984,
és a dir, la derogació de la incapacitat successòria del fill d’adulteri, l’equiparació de
la filiació matrimonial i extramatrimonial, la supressió de la prohibició d’afiançar la
dona, la validesa de la donació entre cònjuges, etc. També es proposava que fos afegida
la funció integradora de l’antic dret català a la merament interpretativa. Reformes
que s’han introduït posteriorment, àdhuc algunes a nivell estatal.
—Però potser el fet més representatiu d’aquesta activitat d’estudi i defensa
del Dret Català el trobem en l’organització conjunta amb el Col·legi d’Advocats
20

del Segon Congrés Jurídic Català de l’any 1971. Només cal obrir el llibre que es
va editar, per veure l’abast dels estudis i les ponències presentades, així com l’amplitud
i la precisió de les seves conclusions, que han servit de base a les reformes
que posteriorment s’han fet. Es podria destacar el magnífic estudi de Lluís Figa
Faura sobre «L’estatut personal i patrimonial dels cònjuges», el qual continua
essent referència fonamental en l’estudi de la matèria.
Si ara passem a la col·laboració directa en les tasques legislatives, podem citar:
—Ja en els anys 1954 i 1955 es debatiren durant les sessions del curs unes
«Bases para la reforma de la legislación en orden a la quita y espera, concurso,
quiebras y suspensiones de pagos», que van culminar amb la redacció d’un avantprojecte
de llei que aprovà l’Acadèmia el 22 de març de 1955 i que va ésser tramès
al Ministeri de Justícia, que preparava una llei sobre la matèria.
—Igualment, el curs 1956 es va preparar un notable treball sobre «Exposición
y bases para la reforma urgente de la Ley de Enjuiciamiento Civil», que fou
publicat l’any següent a la Revista Jurídica de Catalunya.
—També durant el curs 1959-60 es dedicaren sessions a l’estudi de l’avantprojecte
de Llei concursal, que continuaren el curs següent, simultanejant amb els
estudis de la Compilació.
—Publicada la Compilació de 1960, els treballs tant d’estudi com de propostes
foren constants, com hem vist, i aquests continuaren quan es preparà la reforma
de 1984, en la qual hi prengué part important l’Acadèmia, tant pels dictàmens
que se li demanaren com a través de l’actuació directa de Ramon Faus,
primer president de la Comissió Jurídica Assessora restablerta.
A partir de la dècada dels vuitanta són molts els dictàmens demanats pel Govern
Català, així:
—Durant el curs 1981-82, concretament el 4 de novembre, la Conselleria de
Justícia va demanar un dictamen sobre l’adequació de la Compilació a la Constitució.
A més durant el curs se n’elaborà un altre, al qual es dedicaren vàries sessions,
que s’aprovà el mes de març, sobre el Projecte de la Llei Orgànica d’harmonització
del procés autonòmic, la tristament famosa LOAPA. Aquest dictamen
fou enviat a les autoritats del poder legislatiu i executiu tant espanyoles com catalanes.
També s’estudià i es redactà un text articulat sobre la incidència en el Dret
Català de l’estatut d’explotació familiar agrari i dels agricultors joves. Fou, doncs,
un curs d’intensa col·laboració en tasques legislatives.
—En el curs següent, també a proposta de la Conselleria de Justícia, s’elaborà
un altre dictamen sobre la no aplicació a Catalunya de la reforma del Reglament
Hipotecari, del qual fou ponent Puig Salellas i que motivà l’efectiva declaració
de la seva no aplicabilitat a Catalunya. S’estudiaren aquell mateix curs
l’avantprojecte de Llei concursal i la reforma de la Llei d’enjudiciament civil que
suprimia el Tribunal Arbitral de Censos.
21

—Durant el curs 1984-85, de nou la Conselleria de Justícia demanà un dictamen
sobre determinats aspectes de la Llei Orgànica del poder judicial, en aquell
moment en tràmit d’esmenes que, després d’estudi en diverses sessions, els fou
enviat el 7 de novembre de 1984. Crec convenient ressaltar que durant el mateix
curs, el 16 de maig de 1985, la Junta de Govern fou rebuda en audiència pel Rei
Joan Carles en ocasió de la seva estada a Barcelona, ocasió que s’aprofità per transmetre-li
la preocupació de l’Acadèmia sobre com es tractaven en dit projecte de
Llei Orgànica les competències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
—Cal fer especial esment de la Comissió mixta formada per l’Acadèmia de
Jurisprudència i l’Acadèmia de Medicina sobre la reproducció assistida, que redactà
unes conclusions que serviren de base a la Llei de la Generalitat sobre el tema.
Guardia Canela, membre de dita comissió, presentà el 1990 una comunicació
sobre aquesta matèria.
—Però sense cap mena de dubte, les dues fites més importants de la col·laboració
en les tasques legislatives amb la Generalitat són els dictàmens que va elaborar,
sobre la successió intestada i les reserves i sobre la llegítima.
Foren uns dictàmens molt elaborats, discutit el de la successió intestada i reserves
al llarg del curs 1984-85 i aprovat el 6 de novembre de 1985. El referent a
la llegítima durà dos cursos (acabat el 24 de gener de 1989), ja que la seva redacció
fou molt laboriosa. Cal tenir present que aquests treballs es feien paral·lelament
als habituals de les sessions quinzenals i, pel que fa al seu resultat, foren els
dos dictàmens molt ben acollits pel Govern, i donaren com a resultat tres lleis: la
9/1987, de 25 de maig, sobre successió intestada; l’11/1987, de 25 de maig, sobre
reserves, i finalment, la 8/1990, de 9 d’abril, sobre llegítimes; avui totes elles refoses
en el Codi de Successions. Cal remarcar que els dictàmens de l’Acadèmia varen
sofrir pocs retocs al passar al Govern i al Parlament i es pot dir que més d’un
80% dels seus continguts són obra de l’Acadèmia.
—Pel que fa a dit Codi de Successions, no hi ha intervingut directament, sinó
a través de varis dels seus membres que van formar part de la Comissió que
el va preparar. En canvi, respecte al de Familía s’emeté el 1995, a petició de la
Conselleria de Justícia, un informe en el qual es demanava que el Codi s’inspirés
en els principis tradicionals i fos complet, sense referències al Codi Civil. El mateix
any se’ns va demanar, i es va enviar, un informe en relació amb altres lleis que
s’estaven tramitant i que després van formar part d’aquest Codi de Família.
—Paral·lelament, se’n va emetre un altre sobre els problemes derivats de
les donacions i els testaments de persones ingressades en centres geriàtrics. Cal dir
que l’opinió de l’Acadèmia en aquest últim fou acceptada plenament per la Conselleria,
en contra del criteri de Benestar Social.
—El 1996, també per la Conselleria de Justícia, se’ns demanà dictamen sobre
la possibilitat i la conveniència d’una Llei d’acadèmies a Catalunya, motiu pel
22

qual es va entrar en contacte amb les altres Acadèmies i amb la Generalitat sobre
la creació d’un Institut d’Acadèmies a Catalunya. Fruit d’aquests treballs
fou el Decret 286/2001, de creació del Consell Interacadèmic de Catalunya.
—Respecte al Codi Civil de Catalunya, que la Llei 29/2002, de 30 de desembre,
n’estableix la seva estructura i sistemàtica i n’aprova el llibre primer, cal destacar:
El dictamen que es va elaborar el 1997 sobre la conveniència d’un Codi Patrimonial
com a primer pas cap al Codi General, el qual es veia encara lluny, on
s’assenyalaven les postures dels diversos acadèmics i el que s’estimava que havia
de comprendre.
El discurs d’ingrés que el 26 de maig de 1992 el llavors conseller Bassols pronuncià
sobre el tema i que duia per títol «Vers la codificació del Dret Civil Català.
La reforma prèvia de 1984», que fou, de fet, el tret de sortida vers aquest Codi,
projecte que s’acabà de configurar en les Jornades de Dret Civil Català que després
organitzà la Generalitat.
Concretament, en el desenvolupament d’aquest Codi, en el qual està treballant
l’Observatori de Dret Privat de Catalunya, i que de moment només conté la primera
Llei amb les disposicions generals i la regulació de la prescripció, l’Acadèmia com
a institució no hi ha intervingut, si bé bastants acadèmics han format part de les
seves comissions, fins i tot han presidit la de la Família i la de Successions i, posteriorment,
han donat a conèixer els treballs de l’Observatori a l’Acadèmia en sengles
sessions. Els senyors acadèmics senyalaren alguns punts de discrepància que
es van fer arribar a l’Observatori, el qual les tingué en compte en els seus treballs.
Actualment l’Acadèmia continua treballant. Ja han vist, per exemple, el curset
sobre la Llei d’arbitratge que tenim programat per a la primavera vinent de
2005. Així com el que sobre la contaminació acústica se celebrarà el proper mes
de novembre de 2004. Igualment, tenim programades unes sessions interdisciplinars
amb l’Acadèmia de Medicina. Com a tema puntual em plau citar que, el
19 d’aquest mateix mes d’octubre de 2004, concretament, es va estudiar, amb motiu
d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la possibilitat
de tenir en compte els anys de convivència en parella, quan s’han casat posteriorment,
en cas de dissolució del matrimoni, als efectes de fixar la quantia de la
compensació de l’art. 41 del Codi de Família, estudi que esperem tingui repercussions
legislatives en un futur. Continuem, doncs, treballant.
I aquest és, senyores i senyors, a grans pinzellades el que ha fet l’Acadèmia
durant cinquanta anys. Correspon a vostès ara, com a membres d’aquesta tan viva
societat civil catalana, determinar si hem complert les finalitats d’estudi i de difusió
de la cultura jurídica i la col·laboració legislativa. A mi només em resta
agrair-los la seva assistència i demanar-los excuses si els he cansat massa.
Moltes gràcies.
* * *
23

Acabem de celebrar els cinquanta anys de la refundació de l’Acadèmia. D’aquells
fundadors resta entre nosaltres el Dr. Octavio Pérez-Vitoria. No cal fer
ara esment, perquè és de tots coneguda, la trajectòria professional del Dr. Pérez-
Vitoria durant quasi cinquanta anys, catedràtic de dret penal de la Universitat i
mestre de la majoria dels aquí reunits. Les seves classes foren un autèntic mestratge
i va ser un dels primers en relacionar en el nostre país el dret penal amb la
criminologia i fer present en els estudis de dret penal les càtedres de psiquiatria i
medicina legal. I a l’Acadèmia li ha semblat que seria una manera molt grata de
materialitzar aquesta celebració, nomenant-lo President d’Honor per la seva trajectòria
professional i dedicació constant durant aquests anys a l’Acadèmia. Per
això, en la sessió de 5 d’octubre d’aquest any, en prengué l’acord i ara em complau
a mi atorgar-li aquest diploma que ho acredita.
24

Visita de
l’Académie des Sciences et
Lettres de Montpellier
Excma. Sra. Alegría Borrás
Excma. Sra. Encarna Roca
(Els dos discursos han estat publicats en el
Bulletin de l’Académie des Sciences et
Lettres de Montpellier, tome 35, any 2004)

L’INFLUENCE DU CODE CIVIL FRANÇAIS SUR LE DROIT
INTERNATIONAL PRIVÉ ESPAGNOL :
LE RATTACHEMENT À LA NATIONALITÉ,
RÉALITÉS ET PERSPECTIVES*
S O M M A I R E
pour
ALEGRÍA BORRÁS
Professeur de Droit international privé
a l’Université de Barcelone (Espagne)
Sécrétaire de l’Académie de Jurisprudence et Législation de la Catalogne
Présidente du Groupe Européen de Droit international privé
I. Introduction
II. Les éléments de la réforme
1. La crise du statut personnel
2. Le droit comparé
3. L’intégration communautaire
III. Les questions pour la réforme
1. Doit la nationalité continuer comme rattachement principal ? D’autres rattachements
alternatifs ou subsidiaires ?
2. Quel rôle pour l’autonomie de la volonté ?
3. Comment protéger le système ?
IV. Considérations finales
I. INTRODUCTION
Avant commencer mon intervention, je dois remercier très sincèrement
l’Académie des Sciences et Lettres de Montpellier et l’Academia de Jurisprudencia
i Legislació de Catalunya par avoir pensé à moi pour ce premier acte académique
conjoint.
Le Code civil français a eu une grande influence sur le Droit espagnol et,
en particulier sur notre Droit international privé. La règle de conflit unilatérale de
* Bulletin de l’Académie des Sciences et Lettres de Montpellier, tome 35, année 2004.
27

l’article 3, alinéa 3, du Code civil français 1 , en introduisant un rattachement fondé
sur le principe de souveraineté 2 , la nationalité, a eu une influence décisive
sur les systèmes de nombreux Etats en Europe et ailleurs 3 , a tel point que l’on a
pu dire que ce texte a donné lieu « au vertige de la loi nationale » en Europe, et
l’Espagne n’y a pas échappé.
Cela peut être constaté dès le premier projet de Code civil espagnol en 1821
et l’art. 9 du texte définitif de 1889 l’a confirmé 4 , bien que la loi nationale avait
déjà été adoptée par le Décret Royal de 1851 s’agissant de la capacité contractuelle
et dans la jurisprudence de la Cour Suprême pour les successions à partir de 1867 5 .
Puis, lors de la réforme de 1974 du Titre préliminaire du Code civil, la loi nationale
a gardé son emprise, le nouvel article 9.1 établissent que la loi personnelle,
déterminée par la nationalité, régissait « la capacité et l’état civil, les droits et obligations
familiales et la succession à cause de mort » 6 . Ce qui s’étendait aussi à
d’autres matières en dehors du statut personnel 7 . L’Espagne a été et est donc restée
un « pays de loi nationale ». Cette situation a perduré jusqu’aux réformes ultérieures
de certaines règles de son Droit international privé 8 .
1 Pour un examen détaillé sur l’évolution et la situation actuelle de la loi nationale en France,
M. Farge, Le statut familial des étrangers en France : de la loi nationale à la loi de la résidence
habituelle, Paris, 2003, pp. 29-580.
2 P. LAGARDE, « Le principe de proximité dans le Droit international privé contemporain.
Cours général de Droit international privé », Recueil des Cours, tome 196, 1986, pp. 49 ss.
3 L’influence du Code Civil dans le monde. Travaux de la Semaine internationale du Droit,
Paris, 1950, Paris, 1954, contenant les rapports généraux de H. Mazeaud, R. David et J. Maury
sur l’influence du Code, respectivement, en Europe, en Amérique et dans le bassin méditerranéen,
en Orient et en Extrême Orient. Voir aussi, R. SCHUZLE, «Französisches Recht und Europäische
Rechtgeschichte im 19. Jahrhundert», Französisches Zivilrecht in Europa wärhend des 19.
Jahrhunderts (R. Schulze, Ed.), Berlin, 1995, pp. 9-36.
4 L’art. 9, à sa version originale de 1989 disait tout simplement que «Las leyes relativas a los
derechos y deberes de familia, o al estado, condición y capacidad legal de las personas, obligan a
los españoles aunque residan en país extranjero».
5 Cour Suprême, arrêt du 6 novembre 1867, Jurisprudencia civil, vol. 16, pp. 341 ss.
6 En introduisant dans les alinéas suivants des règles spécifiques pour chaque situation. J.A.
CARRILLO SALCEDO, « Le nouveau Droit international privé espagnol », Annuaire suisse de Droit international,
1976, pp. 145 ss. J.L. IGLESIAS, « Le nouveau système de règles de conflit du Droit international
privé espagnol », Revue critique de Droit international privé, 1976, pp. 397 ss.
7 Tel est le cas des donations (art. 10.7) et, jusqu’à l’entrée en vigueur en Espagne de la
Convention de Rome de 1980 sur la loi applicable aux obligations contractuelles, des obligations
contractuelles à défaut de choix de la loi applicable (art. 10.5). Voir le bilan de J.C. FERNÁNDEZ RO-
ZAS, «El Capítulo IV del Título Preliminar del Código civil (“Normas de Derecho internacional privado”)
veinticinco años después», Homenaje a D. Antonio Hernández Gil, vol. III, Madrid, 2001,
pp. 2428-2430 et pour la doctrine espagnole de l’époque, note 12 au p. 2414.
8 Les reformes sont issues de plusieurs lois : la loi 30/1981, du 7 juillet, qui a introduit la loi
applicable à la séparation de corps et au divorce dans le nouvel article 107 (CARRILLO SALCEDO,
J.A., « La nouvelle réglementation du mariage dans le Droit international privé espagnol », Revue
critique de Droit international privé, 1983, pp. 1 ss.), ainsi que la Loi 11 /1990, du 15 octobre, qui
a donné une nouvelle rédaction aux paragraphes 2 et 3 de l’article 9 (A. BORRÁS, « Non-discrimination
à cause de sexe et modification du droit international privé espagnol », Revue critique de
Droit international privé, 1991, 3, pp. 624 ss.), la loi 1/1996, du 15 janvier, à propos du paragraphe
4 de l’article 9 et, en fin, à nouveau l’art. 107, par loi organique 1/2003, du 29 septembre.
28

Or, comme cela a été le cas d’autres Etats en Europe, il semble que l’heure
de la réforme du système de Droit international privé soit aussi arrivée pour l’Espagne,
même si elle se trouve à présent dans ses premiers pas. En effet, il s’agit
seulement d’une initiative de la doctrine 9 et les premiers débats on eu lieu lors
d’un colloque en 2002 10 . Par la suite, une enquête sur l’opportunité de la réforme
a été adressée aux professeurs espagnols de Droit international privé, dont la grande
majorité a estimé qu’il convenait d’entreprendre la tâche, même s’ils ont aussi
souligné ses difficultés. Un nouveau colloque aura lieu en 2005.
L’objet de cette intervention est faire une réflexion sur le rôle et la portée de la
loi nationale dans le domaine des conflits de lois 11 à l’heure de la reforme du système
espagnol de Droit international privé 12 . L’intervention sera divisée en deux parties,
la première dévouée aux éléments à prendre en considération pour la reforme
et la deuxième, dévouée à l’examen des questions à répondre pour envisager la reforme.
II. LES ÉLÉMENTS DE LA RÉFORME
Si on considère que le moment est arrivé pour envisager une réforme du système
espagnol de Droit international privé et, en particulier, pour le rôle que la loi
nationale doit avoir dans le nouveau système, trois éléments doivent être considérés
: la crise du statut personnel, le droit comparé et l’intégration communautaire.
1. La crise du statut personnel
Selon le grand maître du Droit international privé français, Henri Batiffol, le
statut personnel soufre une « crise » 13 avec deux manifestations. La première, la crise
du critère de rattachement nationalité, laquelle a eu lieu dans tous les pays, in-
9 L’initiative est sorti de J.D. GONZÁLEZ CAMPOS, «La reforma del sistema español de Derecho
internacional privado. Algunas propuestas para un debate», Revista Española de Derecho
internacional, 2000, 2, pp. 351 ss.
10 PALAO, G., «Jornada sobre “La reforma del sistema español de Derecho internacional privado”»,
Revista Española de Derecho internacional, 2002, 1, pp. 520 ss.
11 Même si la nationalité a aussi joué un rôle dans le domaine de la compétence judiciaire et la
reconnaissance des décisions étrangères. Voir, J.D. GONZÁLEZ CAMPOS, « Les liens entre la compétence
judiciaire et la compétence législative en Droit international privé », Recueil des Cours, tome 157, 1977,
en particulier, pp. 299 ss et 284 ss., le deuxième cas traitant du contrôle par le juge de l’exequatur de
la compétence du juge d’origine. Cet aspect a été aussi mis en relief par A. BUCHER, « La famille en droit
international privé », Recueil des Cours, tome 283, 2000, p. 51 où l’auteur soutien que la disparition
quasi-générale de ce contrôle « apporte une nouvelle diversification du statut personnel l’Etat de la nationalité
acceptant les jugements étrangers fondés sur une autre loi que la loi nationale ».
12 La présente intervention a son origine au travail plus détaillé de Julio D. GONZÁLEZ CAM-
POS et Alegría BORRÁS, « La loi nationale à l’heure de la reforme du droit international privé espagnol
», Mélanges en l’honneur à Paul Lagarde, 2004, à paraître. Je dois remercier le Prof. González
Campos de m’avoir permis d’utiliser les matériaux de ce travail.
13 H. BATIFFOL, Una crisis del Estatuto personal, Valladolid, 1968.
29

cluse la France, par exemple en utilisant la loi du domicile pour les rapports entre
conjoints de nationalité différente 14 . La deuxième manifestation de la crise est la
réduction du domaine d’application du statut personnel, conçu à ses origines avec
Mancini comme la solution basique pour les conflits de lois. Et un des signes plus
significatifs de cette évolution sont les Conventions préparées au sein de la Conférence
de La Haye de Droit international privé. Les efforts de conciliation entre la
nationalité et le domicile dans le sens du Common Law au sein de la Conférence de
La Haye dès les années 50 a donné comme résultât l’emploi de la résidence habituelle
comme rattachement pour le statut personnel, malgré les difficultés de cette
notion 15 . Et on peut encore ajouter que l’exigence de ce que la résidence soit
« habituelle » vaut seulement pour les affaires de droit de la famille, mais cette
caractéristique n’est pas requise, par exemple, dans la Convention en préparation
au sein de la Conférence sur les accords exclusifs d’élection de for 16 .
Et la crise de la nationalité en faveur de la résidence habituelle va se manifester
aussi, dans majeure ou mineur mesure, dans les ordres juridiques autonomes
des Etats, comme nous aurons l’occasion de voir plus tard.
2. Le droit comparé
Le deuxième élément à prendre en considération est le fait que les systèmes
de Droit international privé des Etats membres de l’Union Européenne ayant
accepté la loi nationale au XIXème siècle, ont subi des réformes ces dernières années.
Dans les limites de cette intervention, l’examen va se borner à quelques traits
très généraux des reformes pour montrer jusqu’au quel point ce rattachement y a
été maintenu, et dans quelles conditions et limites.
Il faut ainsi prendre en considération en premier lieu la réforme du Droit international
privé au Portugal à partir de 1966 17 et en Autriche en 1978 18 , puis
celle de l’Allemagne en 1986 19 , de l’Italie en 1995 20 et la plus récente de la Belgique
14 A partir de l’arrêt dans le cas Rivière du 17 avril 1953, Revue critique de Droit international
privé, 1953, pp. 412 ss., avec note de H. Batiffol.
15 A. BUCHER, « La famille en droit international privé », Recueil des Cours, tome 283, 2000,
pp. 38 ss.
16 Document de travail nº 110 révisée, avec l’avant-projet de Convention. Pour les raisons
de la suppression, Projet de rapport explicatif, version provisoire, doc. prèl. Nº 26, août 2004, préparé
par M. Dogauchi et T. Hartley, en rapport à l’art. 1, alinéa 2.
17 Code civil approuvé par le Décret-Loi nº 47344, du 25 novembre 1966 (texte, Revue critique,
1968, pp. 369 ss), modifié par le Décret-loi nº 497/77, du 25 novembre 1977 (texte, Revue
critique, 1978, pp. 598, avec note de R.M. Moura Ramos).
18 Loi fédérale sur le Droit international privé du 15 juin 1978 (texte, Revue critique, 1979,
pp. 176 ss.).
19 Loi portant réforme de Droit international privé du 25 juillet 1986 (texte, Revue critique,
1987, pp. 170 ss.), modifiée par la Kindschaftsreformgesetz du 16 décembre 1997.
20 Loi portant réforme du système italien de Droit international privé nº 218, du 31 mai 1995
(texte, Revue critique, 1996, 1, pp. 175 ss.).
30

de 2004 21 , entrée en vigueur il fait seulement quelques jours. Il faudra, d’autre coté,
considérer les réformes partielles aux Pays Bas 22 et en Grèce 23 .
3. L’intégration communautaire
L’intégration communautaire est le troisième élément important pour l’évolution
du Droit international privé, étant donné aussi bien la « communitarisation
» du Droit international privé par le biais des arts. 61 c) y 65 introduits au
Traité de la Communauté Européenne par le Traité d’Amsterdam 24 , que par le
biais de la jurisprudence de la Cour de Justice des Communautés européennes,
dans le sens que l’intégration communautaire a avancé en grande partie par la
jurisprudence de la Cour.
On a pu ainsi discuter lors de la préparation du Règlement dit « Bruxelles
II » 25 si l’inclusion de la nationalité à l’article 2 comme un des critères pour déterminer
la compétence des tribunaux internes en matière de divorce, séparation
de corps et nullité du mariage des époux pourrait être contraire au principe
de non-discrimination en raison de nationalité. La réponse a été négative et on admet
(alinéa 1, b) que les juridictions de l’Etat membre de la nationalité sont compétentes
pour statuer sur ces questions, mais seulement si c’est la nationalité des
deux époux, pour éviter toute discrimination et, à la fin, l’établissement d’un fo-
21 Loi du 16 juillet 2004, portant le Code de Droit international privé, Le Moniteur belge, 27
juillet 2004. La loi est entrée en vigueur le 1er octobre 2004 (selon son article 140).
22 D’abord, on peut citer la réforme issue de la loi du 25 mars 1981 portant règlement des
conflits de lois en matière de dissolution de mariage et de séparation des corps et de la reconnaissance
de celles-ci (Revue critique, 1981, pp. 809 ss, avec note de R. Van Rooij). Deuxièmement,
est intervenue la loi du 4 septembre 1996 portant règlement des conflits de lois en matière de successions
(Revue critique, 1997, pp. 135 ss, avec note de D. van Iterson et voir aussi la note de A.
Borrás, a la Revista Española de Derecho Internacional, 1996, pp. 363 ss.). En fin, il y a eu la loi du
14 mars 2002 portant règlement des conflits de lois en matière de liens de filiation (Revue critique,
2002, pp. 389 ss.).
23 Loi 1250/1982, introduisant le mariage civil, loi 1329/1983, sur autres rélations familiales.
Voir S. VRELLIS, « Some developments in greek and EU private international law », Koinodikion,
2002, pp. 167 ss.
24 BORRÁS, A., «Derecho internacional privado y Tratado de Ámsterdam», Revista Española
de Derecho internacional, 1999, 2, pp. 383-426. Sur la projection extérieure de la communitarisation,
BORRÁS, A., «Diritto internazionale privato comunitario e rapporti con Stati terzi», Diritto
internazionale privato e Diritto comunitario (a cura di Paolo Picone), Padova (Ed. CEDAM), 2004,
pp. 449-483; BORRÁS, A., «The effect of the adoption of Brussels I and Rome I on the external competences
of the EC and the Member States», Enforcement of International Contracts in the European
Union. Convergence and divergence between Brussels I and Rome I (J. Meeusen, M. Pertegás,
G. Straetmans, Eds.), Antwerp-Oxford-New York (Ed. Intersentia), 2004, pp. 96-125; BORRÁS, A.,
« Les clauses de déconnexion et le droit international privé communautaire », Festschrift für Eric
Jayme (herausgegeben von H.P. Mansel-T. Pfeiffer-H. Kronke-Ch. Kohler-R. Hausmann), Munich
(Sellier), 2004, tomo I, pp. 57-72.
25 Règlement 1347/2000, du 29 mai 2000, relatif à la compétence, la reconnaissance et l’exécution
des décisions en matière matrimoniale et en matière de responsabilité parentale des enfants
communs, JOCE L 160, du 30 juin 2000.
31

um actoris 26 . Et la même question se pose en matière de loi applicable à la nullité,
le divorce et la séparation de corps (dans le futur instrument appelé « Rome
III »), encore dans un état très préliminaire 27 .
Si toujours le rôle de la jurisprudence de la Cour a été important, une récente
décision est arrivée dans un domaine pas pensable avant. C’est l’arrêt du 2 octobre
2003, dans l’affaire García Avelló 28 . Le cas est le suivant : Carlos García Avelló, espagnol,
est marié avec Mme Weber, de nationalité belge et avec résidence habituelle
commune en Belgique, où habitent aussi ses deux enfants, lesquels ont la double
nationalité. En Belgique, ils sont inscrits selon la loi belge avec le nom du père,
mais en Espagne ils sont inscrits selon le droit espagnol, avec le nom du père et de la
mère. Après la négative des autorités belges à modifier le nom, le Conseil d’Etat
pose une question préjudicielle a la Cour communautaire, sur la base des arts 12
(non-discrimination en raison de nationalité) et 17 (citoyenneté de l’Union). La Cour
dit pour droit que « les articles 12 CE et 17 CE doivent être interprétés en ce sens
qu’ils s’opposent à ce que, dans des circonstances telles que celles de l’affaire au principal,
l’autorité administrative d’un Etat membre refuse de donner une suite favorable
à une demande de changement de nom pour des enfants mineurs résidant dans
cet Etat et disposant de la double nationalité dudit Etat et d’un autre Etat membre,
alors que cette demande a pour objet que ces enfants puissent porter le nom dont ils
seraient titulaires en vertu du droit et de la tradition du second Etat membre ».
La conséquence de cet arrêt dans le droit international privé belge a été immédiate.
Dans la nouvelle loi belge de Droit international privé de 2004, bien que
le droit applicable à la détermination du nom et des prénoms est régie par le droit
de l’Etat de la nationalité (art. 37), une règle particulière a du s’inclure dans l’art.
39, selon lequel une décision judiciaire ou administrative étrangère concernant
la détermination ou le changement de nom ou de prénoms d’une personne n’est
pas reconnu en Belgique si en cas de changement par acte volontaire, cette personne
était belge lors du changement, « a moins que le nom obtenu soit conforme
aux règles relatives à la détermination du nom applicables dans l’Etat membre
de l’Union européenne dont la personne possède également la nationalité » 29 .
26 La discusión sur cette règle, dans le rapport explicatif d’A. Borrás, a la Convention de
1998, que se trouve à la base du Règlement, JOCE, C 221, du 16 juillet 1998, p. 38-39, nº 33.
27 Practical problems resulting from the non-harmonization of choice of law rules in divorce
matters (Final report, december 2002), doc. JAI/A3/2001/04, sur le site http://europa.eu.int/comm
/justice_home /doc_centre/civil/studies/doc/divorce_matters_en.pdf.
28 Arrêt 2 octobre 2003, affaire C-148/02, Carlos García Avelló c. Etat belge.
29 Dans la circulaire du Service public fédéral justice du 23 septembre 2004 relative aux
aspects de la loi du 16 juillet 2004 portant le Code de droit international privé concernant le statut
personnel, on ajoute que « La jurisprudence “Garcia Avello” sera applicable en cas de changement
volontaire de nom d’une personne qui aurait à la fois la nationalité belge et la nationalité d’un
autre Etat membre de l’Union Européenne, la personne concernée y trouvant le droit d’obtenir, par
changement de nom administratif, le nom dont elle serait titulaire en vertu du droit et de la tradition
du second Etat membre ».
32

III. LES QUESTIONS POUR LA RÉFORME
La deuxième partie de mon intervention a comme objet de poser quelques
questions basiques pour voir le rôle que la nationalité peut avoir dans une future
loi espagnole de Droit international privé. En premier lieu, si la nationalité doit
continuer comme rattachement principal et, dans l’affirmative, si elle doit être accompagnée
par d’autres rattachements alternatifs ou subsidiaires. En deuxième
lieu, si l’autonomie de la volonté doit avoir un rôle dans les domaines traditionnelles
de rattachement à la nationalité. En troisième lieu, quels mécanismes de
protection du système doivent s’introduire.
1. Doit la nationalité continuer comme rattachement principal ? D’autres rattachements
alternatifs ou subsidiaires ?
L’examen des lois récentes des Etats membres de la Communauté donne
comme résultat que pour ce qui est des situations individuelles, on peut constater
un accord général pour les soumettre à la loi nationale, à l’exception de la Belgique,
où l’art. 34, 1 er dispose que « hormis les matières où la présente loi en dispose autrement,
l’état et la capacité d’une personne son régis par le droit de l’Etat donc
celle-ci a la nationalité », caractère « résiduel » que consacre, en tout cas, le principe
de nationalité que l’on trouvait déjà à l’article 3 du Code civil 30 . Mais, par
exemple, l’art. 35 désigne comme loi applicable en matière d’autorité parentale, de
tutelle et de protection de l’incapable le droit de l’Etat de la résidence habituelle.
De ce fait, il est possible penser qu’on pourrait soumettre à la loi nationale
de l’individu, par des règles de conflit spécifiques, le commencement et la fin de
la personnalité, l’absence et la déclaration de décès, le nom, l’existence et le contenu
des droits de la personnalité, la capacité et l’interdiction. Mais, en revanche, la
finalité de protection présente dans les règles concernant les mineurs et les majeurs,
il conviendrait, en principe, de retenir la loi de la résidence habituelle comme
critère de rattachement.
La matérialisation requiert, par exemple, en matière de protection des enfants,
des mécanismes pour faciliter cette protection, comme l’art. 15 de la Convention
de La Haye de 1996, laquelle accepte une exception à la règle de la résidence
habituelle : « toutefois, dans la mesure où la protection de la personne ou
des biens de l’enfant le requiert », les autorités de la résidence habituelle « peuvent
exceptionnellement appliquer ou prendre en considération la loi d’un autre
Etat avec lequel la situation présente un lien étroit ». Ce qui permettrait le recours
soit à la loi nationale soit à la loi de la situation des biens 31 .
30 Circulaire, cit., p. 8.
31 Rapport explicatif de la Convention du 19 octobre 1996, de P. Lagarde, paragraphe 89.
33

Et le favor filii se trouve à la base des réformes générales ou partielles des
Etats européens. Et, pour le Droit international privé, ça signifie soit l’établissement
de rattachements alternatifs, soit successifs et, plus clairement encore, sur le
recours à la loi la plus favorable, comme est le cas de l’art. 35.1 de la Loi italienne
de 1995 32 .
Mais les rapports de famille où les membres de la famille n’ont pas la même
nationalité, d’une part, et la matérialisation du Droit international privé, d’autre
part, ont conduit à une tendance largement admise en Europe, consistent à utiliser
une « échelle de rattachements » 33 , Kegelschen Leiter 34 ou rattachements en
cascade. La question sera la structure de ces échelles de rattachements, tant en ce
qui fait l’ordre que la quantité des rattachements inclus. L’expérience des autres
pays européens montre, par ex., que, en général, la nationalité commune des
époux est le rattachement principal pour les effets du mariage, à l’exception de la
Belgique (art. 48) où le rattachement principale est la résidence habituelle. Le même
problème peut se poser pour déterminer la loi applicable au divorce et, dans
ce cas, peut être la solution devra être différente, pour corriger l’effet négatif d’une
loi nationale commune que ne prévoit pas le divorce ou le règle d’une façon discriminatoire.
Il faudrait, comme il est prévu dans le nouveau texte de l’art. 107 du
Code civil 35 , que la loi espagnole soit applicable quand la loi étrangère désignée
par la règle de conflit ne prévoit pas la séparation ou le divorce et que l’un des
conjoints est espagnol ou a sa résidence habituelle en Espagne, règle à finalité matérielle
pour étendre le favor divortii vel separationis.
Mais il y a aussi des situations nouvelles, pour lesquelles le Droit international
privé classique ne donnait pas des solutions. Et dans ce sens, il faut faire mention
du partenariat enregistré ou du mariage de personnes du même sexe. Une décision
politique est requise pour ces questions. Et à ce point, les législations matérielles
des Etats membres de la Communauté diffèrent beaucoup et, pour le moment, seulement
les Pays Bas et la Belgique admettent le mariage de personnes de même sexe.
Si la législation espagnole va actuellement sur la ligne de l’admission de ces mariages,
une règle de conflit devra aussi s’inclure. Et dans ce sens, un bon exemple
est la Loi belge de Droit international privé. En effet, l’art. 46, après établir que
les conditions de validité du mariage sont régies, pour chacun des époux, par le
32 Sur les conditions pour la reconnaissance de l’enfant naturel. Voir P. PICONE, «La norme
di conflitto alternativa italiane in materia de filiazione», Rivista di Diritto internazionale, 1997, pp.
277 ss. 33 P. LAGARDE, Recueil des Cours, cit., p. 89.
34 Par l’influénce de G. KEGEL, « La réforme du Droit international du mariage en Allemagne
», Revue critique de Droit international privé, 1962, pp. 641 ss.
35 Par la loi Organique 11/2003, du 29 septembre, des mesures concretes ont été adoptées
en matière de sécurité en ville, violence domestique et intégration sociale des étrangers, Boletín Oficial
del Estado, 30 septembre 2003.
34

droit de l’Etat de la nationalité au moment de la célébration du mariage, ajoute que
l’application de cette loi « est écartée si cette disposition prohibe le mariage de personnes
de même sexe, lorsque l’une d’elles a la nationalité d’un Etat ou a sa résidence
habituelle sur le territoire d’un Etat dont le droit permet un tel mariage »,
règle que doit être mise en relation avec l’art. 44, lequel dit que « le mariage peut
être célébré en Belgique lorsque l’un des futurs époux est belge, est domicilié en
Belgique ou a depuis plus de trois mois sa résidence habituelle en Belgique, lors de
la célébration », pour ainsi éviter le « tourisme du mariage » 36 .
2. Quel rôle pour l’autonomie de la volonté ?
Les conceptions classiques de Droit international privé laissaient un lieu très
faible à l’autonomie de la volonté pour la détermination de la loi applicable. A
l’heure de la modification de Droit international privé espagnol on doit se demander
si cette position doit être modifiée et on doit accorder une position plus
importante à l’autonomie de la volonté. Il est incontestable, à mon avis, que l’autonomie
de la volonté dans le domaine du statut personnel, de droit de la famille
et de droit des successions ne peut pas avoir la même amplitude que dans le domaine
des contrats. Mais il est nécessaire de voir dans quels domaines une certaine
autonomie doit être admise et si l’autonomie doit être absolue ou limitée à
une autonomie d’option.
En ce qui fait les domaines dans lesquels serait acceptable d’introduire l’autonomie
de la volonté, on peut mentionner les effets du mariage, le divorce et les
successions. En premier lieu, pour les effets du mariage, le choix de la loi applicable
en faveur de la loi de la résidence habituelle devrait intervenir malgré le fait
que les conjoints aient la même nationalité, pour éviter l’effet de « blocage » et
exprimer mieux l’intégration des conjoints au milieu social. En deuxième lieu, pour
le divorce rien n’empêche une choix du droit applicable fait au moment du divorce
et d’une façon expresse devant une autorité. En troisième lieu, dans le domaine
des successions, l’influence de l’art. 5 de la Convention de La Haye de 1989
sur la loi applicable aux successions à cause de mort est claire : si, d’une partie, la
Convention s’applique comme loi interne au Pays Bas 37 , l’autonomie a été largement
admise en Italie 38 et en Belgique 39 , bien que ces deux pays n’admettent la désignation
que si la réserve héréditaire en faveur de certains parents reste assurée.
36 Circulaire, cit., p. 10. Loi 13 février 2003 ouvrant le mariage à des personnes de même
sexe et modifiant certaines dispositions du Code civil, Moniteur belge, 27 janvier 2004.
37 Loi du 4 septembre 1996, portant règlement des conflits de lois en matière de successions,
ainsi que de liquidation et de partage de la succession (Revue critique de Droit international privé,
1997, pp. 135 ss., note de D. van Iterson et note de A. Borrás, Revista Española de Derecho internacional,
1996, pp. 363 ss.).
38 Art. 46, 2 de la Loi italienne de 1995.
39 Art. 79 de la loi belge de 2004.
35

En ce qui fait la nature du choix du droit applicable, les domaines pour lesquels
on songe à introduire une certaine autonomie sont très sensibles et ne
semble pas prudent d’avoir une autonomie absolue de la volonté. Il semble alors
mieux de conseiller une autonomie limitée ou d’option, normalement entre la
loi de l’Etat de la nationalité ou la loi de la résidence habituelle 40 .
3. Comment protéger le système ?
La protection traditionnelle des systèmes nationaux est l’exception d’ordre public,
incluse dans tous les systèmes, bien qu’on veuille limiter son actuation au maximum
et il est ainsi que l’art. 21 de la récente loi belge dit que l’incompatibilité avec
l’ordre public belge « s’apprécie en tenant compte, notamment, de l’intensité du rattachement
de la situation avec l’ordre juridique belge et la gravité de l’effet que produirait
l’application de ce droit étranger » et un bon exemple serait la réaction envers
le mariage polygamique, où il ne serait pas possible qu’une autorité belge puisse
procéder à la conclusion d’un tel mariage, mais rien n’empêche de reconnaître
certains effets d’une union polygamique, tels que l’attribution des dommages et
intérêts en réparation d’un préjudice subi par l’épouse d’un polygame.
Le renvoi a constitué jusqu’à présent un instrument classique pour l’application
des règles de conflit 41 , mais à partir des années 60 les Conventions de La Haye ont commencé
à exclure le renvoi. Et maintenant, le moment est aussi arrivé pour éliminer le
renvoi des ordres juridiques internes, comme l’a fait la nouvelle loi belge (art. 16) tempérée
par une application dans quelques questions, bien que la loi italienne (art. 13) a
admis le renvoi dans certaines conditions, face à l’art. 30 du Code civil que l’avait exclue
42 . Dans le domaine des successions, qu’avait été le secteur le plus classique pour
le renvoi, l’interprétation récente de la Cour Suprême espagnole, dans le sens que seulement
le renvoi aura lieu dans le cas que l’unité de la succession sera maintenu 43 , permet
de songer à la suppression de ce mécanisme dans la future loi espagnole.
40 Sur l’autonomie de la volonté au dehors des contrats, P. PICONE, La riforma italiana del
Diritto internazionale privato, Padoue, 1998, pp. 520 ss.
41 P. Lagarde a affirmé que le renvoi apparaît « comme le complément nécessaire des règles
de conflit bilatérales fondées sur le principe de nationalité », Recueil des Cours, cit., p. 53.
42 Les commentateurs mettent en relief le fait que le renvoi ait été introduit pendant le débat
au Parlement, étant donné que les experts s’étaient toujours manifestés contre l’inclusion: P.
MENGOZZI, La riforme del diritto internazionale privato italiano, Naples, 1996; P. PICONE, La riforma
italiana del Diritto internazionale privado, Padoue, 1998; F. POCAR, Il nuovo diritto internazionale
privato italiano, Milano, 1997.
43 Ce principe á été clairement établi dans les arrêts de la Cour Suprême du 15 novembre 1996 (affaire
Lowenthal, commentaire de E. Rodríguez Pineau eà Revista Española de Derecho Internacional, 1997,
pp. 264-268), de 21 mai 1999 (affaire Denney, commentaire de E. Rodríguez Pineau à Revista Española de
Derecho Internacional, 1999, pp. 756-760) et plus recemment, arrêt du 23 de septembre 2002 (Affaire François
Marie James W., commentaire à A.L. Calvo Caravaca-J. Carrascosa, Derecho internacional privado,
volumen II, 5ª ed., 2004, pp. 398-407). Pour un commentaire general, A. Borrás-J.D. González Campos,
«Spain», European Succesions Laws. (D. Hayton, ed.), 2ª ed., Bristol, 2002, pp. 431-464).
36

Une nouveauté serait, sans doute, l’introduction dans le droit espagnol
d’une « clause échappatoire » ou « clause d’exception », comme l’art. 15 de la
Loi suisse de 1987 44 , lequel établit que le droit désigné par la loi « n’est exceptionnellement
pas applicable si, au regard de l’ensemble des circonstances, il est
manifeste que la cause n’a qu’un lien très lâche avec ce droit et qu’elle se trouve
dans une relation beaucoup plus étroite avec un autre droit », sans que cette
disposition soit applicable en cas d’élection de droit. Cette ligne a été suivie
plus récemment par l’art. 19 de la loi belge de 2004, lequel est rédigé dans
termes restrictifs, montrant le souci de réserver à cette disposition une application
tout à fait exceptionnelle. C’est ainsi que « le besoin de continuer à maintenir
la plus grande sécurité juridique et le pouvoir d’appréciation que requiert
l’application de la clause d’exception devraient normalement réserver au juge la
possibilité de la mettre en œuvre » 45 .
IV. CONSIDÉRATIONS FINALES
Et j’arrive ainsi à la fin de cette intervention. Il est claire qu’à l’heure de la réforme
du système autonome espagnol du Droit international privé, une des décisions
importantes à prendre est le rôle à attribuer à la nationalité comme rattachement
en matière de conflits de lois. L’examen des solutions auxquelles sont
arrivés les pays européens ayant admis la loi nationale au XIXème siècle donne
comme résultat que la nationalité continue à jouer un rôle important dans les différents
systèmes ici examinés.
Ce que va nous conduire à une série de considérations finales :
1. Le rattachement à la loi nationale doit continuer à jouer un rôle important
dans le nouveau système espagnol de Droit international privé, si bien son
domaine d’application doit être réduit par rapport à son domaine actuel et son rôle
devrait être différent pour les situations individuelles, les rapports de famille et
les successions.
2. La nationalité a des avantages indoutables sur la résidence habituelle.
Si la résidence habituelle semble mieux exprimer l’intégration de la personne
dans un milieu donné, ne constitue pas une alternative acceptable pour
toutes les questions du statut personnel. En plus, la nationalité est un rattachement
plus stable et avec une plus grande certitude que la résidence habituelle.
44 Loi Fedérale sur le droit international privé du 18 décembre 1987. On a choisi cet
exemple, bien que la Suisse n’est pas membre de la Communauté, étant donné qu’il est très significatif.
45 Circulaire, cit., p. 5.
37

3. Dans une « société multiculturelle » 46 comme celle de l’Europe d’aujourd’hui,
les étrangers qui y résident restent attachés à leurs pays d’origine et, de
ce fait, l’application de la loi nationale permet de sauvegarder leur identité nationale.
Etant donné qu’un nombre considérable de pays d’origine de ces étrangers
suivent aussi le principe de la nationalité, cela facilite la convergence des solutions
entre le Droit international privé du pays d’accueil et celui du pays
d’origine 47 .
4. L’autonomie de la volonté doit avoir un rôle pour la détermination de la
loi applicable dans des domaines tels que les effets du mariage, le divorce ou les
successions, bien que limité à une autonomie d’option entre la loi nationale et la
loi de la résidence habituelle.
5. L’application de la loi nationale sera sans doute plus complexe, non seulement
par l’emploi des techniques plus modernes, mais aussi par la coexistence
de divers procédés de réglementation par rapport à une matière donnée, ce qui
peut favoriser la recherche soit d’une flexibilité des solutions, soit de la justice du
résultat 48 .
L’admission ou non du renvoi, la possibilité d’introduire une clause générale
pour la correction de la localisation ou l’introduction des clauses particulières
avec la même fonction pour certaines matières, etc. sont des problèmes très techniques
qui demandent une réponse.
Le chemin est long et il n’a fait que commencer.
46 A. BORRÁS, «La sociedad multicultural: la integración del mundo islámico», A. Borrás-
S. Mernissi (Eds.), El Islam jurídico y Europa, Derecho, religión y política, Barcelona, 1998, pp.
163 ss. 47 Dans ce sens, H.J. SONNONBERGER, « Introduction générale à la reforme du droit international
privé dans la République fédérale d’Allemagne selon la loi du 25 juillet 1986 », Revue critique
de Droit international privé, 1987, 1, p. 15.
48 J.D. GONZÁLEZ CAMPOS, « Diversification, spécialisation, flexibilisation et matérialisation
des règles de Droit international privé. Cours général », Recueil des Cours, tome 287 (2000).
38

CODIS CIVILS: LA INFLUÈNCIA DE LA CODIFICACIÓ
FRANCESA A CATALUNYA I ESPANYA 1
S U M A R I
per
ENCARNA ROCA I TRIAS
Vicepresidenta de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Catedràtica de Dret civil. UB2 I. Introducció
II. Els eixos bàsics de les codificacions europees
1. França i el Codi de Napoleó (1804)
2. Alemanya i els processos paral·lels d’unificació política i Codificació civil
III. La influència d’aquests moviments en la codificació espanyola
1. La defensa del Dret civil català: el dret com a signe d’identitat
IV. La codificació del Dret civil català
Conclusió
I. INTRODUCCIÓ
El segle XIX és el segle de les Codificacions. Fa exactament dos-cents anys es
publicava el Codi francès que ha estat i és encara el referent de la cultura jurídica
occidental, per bé que altres Codis més moderns i les mateixes modificacions
del Codi francès l’hagin portat a un punt on potser ni els mateixos autors haurien
esperat. El Codi francès va introduir una cultura diferent arreu d’Europa i hom
podrà estar o no d’acord amb determinades solucions o a determinats plantejaments,
però s’ha de reconèixer el seu valor com a referent. I fins i tot com a precedent,
donat que el Codi civil espanyol és en bona part el seu fill directe, com ho
demostren els comentaris de Garcia Goyena al projecte de 1851 3 .
1 Aquest treball és la revisió del text «Dret i cultura a Catalunya», publicat al volum VI dels
Col·loquis de Vic, titulat El Dret. Barcelona, 2002, pp. 105-126.
2 eroca@ub.edu
3 GARCÍA GOYENA, Florencio. Concordancias, motivos y comentarios del Código civil español.
Madrid, 1852, Reproducció facsímil. Editorial Base, Barcelona, 1973.
39

La Codificació civil espanyola comença tard i es desenvolupa en un clima
poc propici 4 . Això provoca que no s’aconsegueixi l’ideal de qualsevol Codificació,
que és la superació del particularisme jurídic. La Llei de Bases de 1888, que obra
la porta al Codi civil, estableix en l’article 5 que:
«Las provincias y territorios en que subsiste derecho foral, lo conservarán
por ahora en toda su integridad, sin que sufra alteración su actual
régimen jurídico por la publicación de este Código, que regirá tan
sólo como supletorio en defecto del que lo sea en cada una de aquéllas
por sus leyes especiales.»
Aquesta disposició, el manteniment del règim jurídic privat que s’havia mantingut
malgrat l’anomenat Decret de la Nova Planta de 1714 a Catalunya i el
posterior article 12 C.c., que repetia la disposició de la Llei de Bases han fet que
el Dret civil espanyol gaudeixi d’unes característiques especials, és a dir, el pluralisme,
ja que no està solament vigent el Codi civil, sinó que els antics Regnes, excepte
València, van mantenir el Dret civil al llarg de tot el segle XX, provocant allò
que Federico de Castro va qualificar com a cuestión foral 5 . Superat en l’actualitat
el problema de la unificació del Dret privat i acceptada la pluralitat en l’article
149.1,8 CE, cal considerar que Catalunya gaudeix de competències per legislar en
matèria civil, com ho demostra la contínua promulgació de lleis civils des de 1980
i la decisió de posar en vigor el Codi civil de Catalunya, que comença a caminar
a partir de la Llei 29/2002, de 30 de desembre i que incorporarà les altres lleis que
ara estan vigents a Catalunya, així com desenvoluparà parts encara no legislades
en l’àmbit de les competències que la Constitució i l’Estatut d’Autonomia atribueixen
a Catalunya.
A partir d’aquí la Codificació intentava resoldre diverses coses: Quin Dret
cal per a obtenir els resultats buscats? Quins elements externs fonamenten el conjunt
de regles escollit? Totes aquestes preguntes tenen difícil resposta i la història
de la filosofia del dret ens ofereix la llarga llista d’escoles jurídiques que s’han
encarregat de formular les seves explicacions, sobre unes o unes altres bases filosòfiques.
No és d’això del que m’ocuparé en aquesta comunicació. Em vull referir
a una qüestió més modesta. El Dret ha estat considerat a Catalunya com un
element de la identitat catalana. Si el Dret forma part de la cultura d’una determinada
societat; si les regles per a la solució dels conflictes són les que més s’a-
4 Sobre Codificació en general, vegeu TOMAS I VALIENTE. Manual de Historia del Derecho
español. 4. a edición, Madrid, 1992, pp. 536 i segs. ROCA TRIAS, E. «La Codificación y el Derecho foral».
Revista de Derecho privado, 1978, pp. 596 i segs. I SALVADOR CODERCH, P. «El Proyecto de
Código civil de 1851 y el Derecho Civil catalán». A: La Compilación y su historia. Estudios sobre la
Codificación y la interpretación de las leyes. Barcelona, 1985, pp. 7 i segs.
5 CASTRO Y BRAVO, F. Derecho civil de España. T. I. Madrid, 1949, p. 234.
40

dapten a les característiques de la societat; si aquestes regles deriven d’un contracte
entre els diferents membres de la societat en qüestió, llavors existeixen raons
per a acceptar l’afirmació històrica d’acord amb la que el Dret i la Llengua
constitueixen els trets diferencials de Catalunya. Ara bé, és aquesta una afirmació
neutra? Quins són els elements també culturals que han portat a formular aquestes
premisses? Aquest serà l’objecte de la meva reflexió a partir d’aquí.
II. ELS EIXOS BÀSICS DE LES CODIFICACIONS EUROPEES
La racionalització de les regles del Dret, la necessitat d’evitar tant la inseguretat
jurídica, com l’arbitrarietat de qui té el poder, etc. han fet que de manera
cíclica, els poders públics hagin sentit la necessitat d’ordenar en un únic text, les
regles del Dret. L’instrument per aconseguir-ho serà el Codi.
Els dos sistemes que més han influït en les Codificacions contemporànies i
que han estat utilitzats com a bases per a l’argumentació també en la Codificació
espanyola són el Codi civil francès i el Codi civil alemany. Les influències de cada
un d’aquests estan ben especificades en qualsevol història de la Codificació.
M’hi vull referir en tant que els seus arguments, a favor i en contra de la Codificació
han funcionat com a models a Espanya i a Catalunya.
1. França i el Codi de Napoleó (1804)
L’exemple paradigmàtic del que s’ha dit és el Codi civil francès de 1804,
resultat de la confluència de diferents corrents d’opinió, però fonamentalment,
del racionalisme jurídic, que venia dels autors holandesos i més concretament de
Grotius i que va ser acceptat de forma total pels autors francesos anteriors al
Codi civil i molt especialment per Domat, seguit més tard per Pothier, de manera
que com afirma Arnaud 6 a partir de l’inici del segle XVIII es pot constatar clarament
la influència del racionalisme en el Dret, de manera que tot portava a pensar
que es trobaven en un tombant de la història.
El iusnaturalisme racionalista, tal com havia estat plantejat i defensat pels juristes
de l’escola i rebut a França, comportava unes característiques molt determinades:
era individualista, subjectivista i voluntarista. I d’ell deriva el que després
es qualificarà com a Humanisme jurídic, és a dir, la preocupació dels juristes pel
lloc que ocupa la persona en un determinat sistema normatiu. Com afirma Hattenhauer
7 , la influència d’aquesta escola filosòfica en la seva projecció jurídica im-
6 ARNAUD, A.J. Les origines doctrinales du Code Civil Français. París, 1969, p. 95.
7 HATTENHAUER, H. Conceptos fundamentales del Derecho civil. Introducción histórico-dogmática.
Traducció Gonzalo Hernández. Barcelona, 1987, pp. 16-17.
41

plica decidir que solament els homes són persones i que tots els homes són persones,
d’on es derivarà que el Dret tindrà com a característica comuna del concepte
de persona el gaudi per aquesta, sense distinció, dels drets de la societat
civil.
Segons aquesta Escola, el Dret és una creació de l’home, però reflecteix en
les seves formulacions, els drets inalterables, la protecció dels quals assegura;
en això, és iusnaturalisme, encara que els seguidors d’aquestes Escoles siguin protestants.
El resum de les idees que estic exposant de forma molt succinta es pot trobar
en el lema de la Revolució francesa: liberté, fraternité, al qual s’adjunta jurídicament,
el de propriété, que a partir de llavors es converteix en un dels elements
essencials de la construcció jurídica en el Codi civil francès i de retruc, en els de
l’anomenada família francesa, entre els quals es troba l’espanyol.
Aquests principis es tradueixen en les lleis civils de forma molt clara. En el
Codi civil francès la persona serà el centre de la regulació al llibre I del Codi; la
propietat es definirà com a dret absolut en l’art. 544 i l’autonomia de la voluntat
es deduirà de l’art. 1134, que permet revocar els acords presos per les parts amb
el seu consentiment mutu. El Codi civil francès i tots els de la seva família són, per
tant, el producte més típic del corrent filosòfic del iusnaturalisme racionalista. Hi
influeixen, a més, el liberalisme polític, entorn al que s’ha qualificat com paix bourgeoise
8 i el liberalisme econòmic 9 . És un Codi que s’ha qualificat com a burgès, garant
d’un ordre social ferm i estable 10 .
També aquestes influències es poden constatar en el Codi espanyol. Així:
—En l’art. 29 es consagra clarament el principi de la igualtat de les persones
davant la llei, en afirmar-se que «el nacimiento determina la personalidad». D’aquesta
manera, tots els nascuts són persones i totes les persones tenen els mateixos
drets.
—En l’art. 348 es consagra el principi de la propietat com a dret absolut,
en dir-se que «la propiedad es el derecho de gozar y disponer de una cosa, sin más
limitaciones que las establecidas en las leyes».
—En l’art. 1255 es consagra el principi de l’autonomia de la voluntat, quan
s’afirma que «los contratantes pueden establecer los pactos, cláusulas y condiciones
que tengan por conveniente, siempre que no sean contrarios a las leyes, a la
moral, ni al orden público».
8 ARNAUD. « La paix bougeoise ». Quaderni fiorentini, 1973, pp. 147 ss.
9 TOMÁS Y VALIENTE, ob. cit., p. 480.
10 La qüestió de la relació entre Dret privat i Revolució burgesa està excel·lentment explicat
en els diferents treballs del llibre col·lectiu, coordinat per Carlos Petit, Derecho privado y Revolución
burguesa. Marcial Pons, Madrid, 1990.
42

Però per sobre d’aquests drets hi havia la unitat de regles jurídiques: no hi
pot haver igualtat entre els ciutadans si no es regeixen tots per les mateixes lleis.
D’aquesta manera, tant el Codi civil francès, com el Codi civil espanyol pretenen
regular tota la matèria jurídica i evitar així que existeixin zones excloses del Codi,
que provoquin diferències entre els ciutadans. Unitat de fonts del dret i unitat
de solucions.
Aquestes són dades que val la pena retenir perquè estant el Codi civil espanyol
fonamentat en aquest tipus de solucions, significa que la cultura que d’aquí
se’n deriva és totalment oposada a la defensada pels partidaris del manteniment
del Dret civil català.
2. Alemanya i els processos paral·lels d’unificació política i Codificació civil
El moviment romàntic té unes característiques molt diferents del Racionalisme.
L’exaltació de la llibertat de l’home en totes les seves activitats i el fonament
antiracionalista influeixen també en les maneres de plantejar les solucions jurídiques.
Com posa de relleu Hattenhauer 11 , Kant fonamenta la seva teoria del dret sobre
la llibertat de l’individu que, a parer seu, és l’únic dret originari de l’home.
I per això, al preguntar-se què és el dret, dirà que és aquell conjunt de condicions
que fan possible conciliar en una llei general de la llibertat el lliure arbitri d’un
amb el lliure arbitri de l’altre.
Aquesta llibertat apareix com a oposada al dret injust fins i tot en les novel·les
romàntiques, en les que s’insereixen les idees filosòfiques, com abans s’havien inserit
les idees revolucionàries en les òperes del segle XVIII. Un d’aquests textos literaris
el trobem en la novel·la d’Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas 12 . Els
fets són simples: el protagonista és un traginer acostumat a utilitzar els camins
de la seva regió; un dia es troba que un dels camins està tancat perquè l’hereu
del propietari ha exercit els seus drets, impedint així l’ús immemorial del camí. La
lluita contra els privilegis irracionals portarà el protagonista a col·locar-se fora
de la llei i acabar ajusticiat pels seus crims, però en el darrer moment, té la satisfacció
que li comuniquin que s’han acceptat les seves demandes: «I ara tu Kolhaas,
el marxant de cavalls, ja que se t’ha fet justícia en tot el que desitjaves, preparat
a donar satisfacció a S.M.I. per haver violat la pau del país».
No és aquest, però el passatge de la novel·la que m’interessa ara citar; aquesta
és la darrera fase del procés que comença quan el marxant de cavalls es plan-
11 HATTENHAUER. Ob. cit. p. 200.
12 Cito la traducció d’Ernest Martínez Ferrando, publicada per Edicions 62 a la col·lecció
«Les millors obres de la literatura universal», en col·laboració amb La Caixa, en el volum Novalisvon
Kleist. Novel·les i narracions romàntiques. Barcelona, 1981, pp. 183-261.
43

teja si ha de lluitar o no contra la injustícia que limita, sinó elimina, la seva llibertat.
Es produeix quan Kolhaas li planteja el problema a la seva dona:
«Si tu creus com jo que el meu comerç no pot pas continuar si no
és sota la condició que els meus han de ser protegits, dóna’m la llibertat
que em cal per aconseguir que se’m faci justícia» (p. 200).
Aquí tenim la idea bàsica de la protecció de la llibertat de l’individu en les
seves activitats, en aquest cas, econòmiques, juntament amb la necessitat que
aquesta llibertat sigui protegida per tal que no s’impedeixi el seu exercici.
L’exercici de la llibertat en el sentit proposat per Kant portarà conseqüències
importants en l’àmbit del dret:
a) La primera, que en l’exercici d’aquesta llibertat, la voluntat comuna dels
individus agrupats en àrees geogràfiques concretes, donarà lloc al concepte de Nació.
La sobirania nacional, segons els autors francesos, consistirà en un contracte
per garantir als associats la seguretat i la protecció gràcies a l’ajut recíproc. Com
afirma Iglesia 13 , «el Estado no es el titular del poder soberano, que radica en la Nación;
la Nación cede su ejercicio al gobierno, pero no le cede todo el poder, sino
sólo una parte, aquella estrictamente necesaria para mantener el orden. El Estado
se limita a ejercer una parte de los poderes de la nación, dentro de los límites
establecidos por la nación».
b) La segona, el concepte de dret privat, que apareix totalment dissociat
del públic a partir de la Revolució francesa i que no pot limitar-se a garantir la possibilitat
de realitzar la llibertat, sinó que ha de protegir l’individu front a les eventuals
accions dels altres. Com afirma Hattenhauer 14 , «la fórmula kantiana quedó
en manos del Derecho privado, que con el tiempo devendría derecho a la libertad,
Derecho civil».
Limitant-nos ara al Dret civil, anem a controlar quines són les conseqüències
d’aquests plantejaments en la Codificació civil alemanya. El primer que s’ha de fer
constar és que la necessitat de trobar un únic llibre de lleis que garantís aquests
principis és un problema paral·lel a la necessitat d’unificar políticament els diferents
estats alemanys. Molt possiblement, la discussió sobre la necessitat de codificar
el Dret privat es planteja massa aviat a Alemanya, però la unitat nacional
requereix una codificació que faci que un únic Codi civil regeixi per a tots els individus,
idea que és recollida de forma mimètica a Espanya a meitats del segle XIX.
La Codificació, com havia ja succeït a França, busca la unitat, perquè altrament
és inútil, però la coexistència de nacions individuals provoca tensions: el racionalisme
francès era uniformista per naturalesa, però el romanticisme és encara més
13 IGLESIA FERREIROS, A. La creación del Derecho. Madrid, 1996, II, p. 476.
14 HATTENHAUER, ob. cit., p. 200.
44

individualista. Aquestes coordenades van provocar la tensió entre dues Escoles,
partidària una de la immediata Codificació i l’altra d’ajornar-la i això va influir fortament
en els plantejaments espanyols i en la construcció d’un Dret civil català per
la necessitat d’oposar-se al Codi civil.
La polèmica es planteja, doncs, a Alemanya entre Thibaut i Savigny i encara
que en aquest moment em sembla que no és oportú explicar en profunditat les
característiques més fonamentals del pensament d’aquests dos autors 15 , sí penso
que resulta oportú fer-ne una referència, perquè, sobretot Savigny, va tenir una
gran influència en els plantejaments doctrinals catalans de finals del segle XIX en
l’època de la tardana Codificació espanyola.
a) THIBAUT publica en 1814, és a dir, deu anys després de l’entrada en vigor
del Codi civil francès, un llibre titulat Sobre la necesidad de un derecho civil general
para Alemania. En aquest llibre, Thibaut posava de relleu el «galimaties jurídic»
que existia en aquell moment al seu país, la qual cosa lliga clarament amb
les idees romàntiques que abans s’han exposat i que segons l’autor, feia inabastable
el dret a Alemanya. La situació era, per tant, insostenible. Però Thibaut era
partidari del Codi civil francès i proposava un Codi semblant al de Napoleó; per
tant, no ens trobem davant d’un romàntic, sinó d’un racionalista, seguidor de les
idees franceses.
b) SAVIGNY publica el mateix any 1814 un llibre de resposta a les propostes
de Thibaut: Sobre la vocación de nuestro siglo para la legislación y la ciencia
del Derecho. En aquest llibre formula el que serà el manifest defensat al llarg de
tot el segle XIX. En les seves línies es formulen les següents propostes:
i) El dret té una arrel popular: és el Volkgeist. El llenguatge, els costums i
el dret tenen connexió entre ells i procedeixen de la peculiar forma de ser dels pobles,
l’esperit popular.
ii) El dret es manifesta a través dels costums que tenen origen en la història
del país. Se li sobreposen els coneixements jurídics, però aquests s’han d’adaptar
a la història. Això portarà a l’Escola històrica del Dret.
iii) Per legislar pel futur s’ha de conèixer la història. Però la història del
dret ha de ser considerada no com a història de fets, sinó de la dogmàtica jurídica,
«como historia de la técnica jurídica, de la formación de los conceptos jurídicos
y aun éstos referidos exclusivamente al ámbito del Derecho civil» 16 . Per
aconseguir aquests resultats funda l’any 1814, en col·laboració amb Eichhorn,
l’anomenada «Revista histórica para la ciencia del Derecho» 17 .
15 Per a una consulta més aprofundida de les línies doctrinals d’aquests dos autors, es pot
consultar TOMÁS Y VALIENTE (1992), pp. 40-42 i WIAECKER (1957), pp. 325-459.
16 TOMÁS Y VALIENTE. Ob. cit., p. 41.
17 Per a una major comprensió d’aquesta Escola i de la seva transcendència en el Dret posterior,
vegeu Wiaecker (1957), pp. 348 ss.
45

iv) El Dret romà és un element essencial perquè era el més científic i el més
perfecte.
Això porta a un clar conservadurisme, Tomás y Valiente 18 cita la crítica que
feia Marx al conservadurisme ideològic de l’Escola. Una de les conclusions serà
que no es pot codificar abans d’un llarg període de consolidació d’estudis històrics
i això significava mantenir un status quo poc adequat a la nova economia.
Les idees de Savigny van contribuir fortament al desenvolupament dels nacionalismes
i d’aquí, a considerar el Dret de cada poble com a element configurador
de la seva idiosincràsia. A més, d’aquí resulta també una forta resistència als
moviments codificadors, amb la finalitat d’evitar polítiques uniformistes i en molts
aspectes, artificials. I finalment una clara mitificació del passat. Wiaecker 19 posa
de relleu que l’Escola històrica del Dret és un retorn tardà a la jurisprudència humanista
i que, per tant, no és una creació del Romanticisme. Afirma que «mediante
el romanticismo se convirtió el historicismo en sino del siglo XIX. La varita
mágica de la “comprensión” histórica comenzó a descubrir la mina del
subconsciente histórico, aunque también hizo posible la gran mentira del siglo XIX
de representarse en el arte y en la formación cultural, no en su propio estilo, sino
bajo la máscara de la historia».
Aquest moviment és fonamental per a la història recent del Dret civil català.
Mentre les tendències codificadores en l’àmbit civil eren influenciades pel
Codi civil francès i, per tant, propugnaven la unitat com a conseqüència de la racionalitat,
els juristes entorn al moviment catalanista accepten els plantejaments
de Savigny i l’Escola històrica del Dret com a base doctrinal per a la defensa de la
identitat catalana, en els trets identificadors de la qual s’inclourà el Dret civil, i
d’aquí que el Dret civil català es converteixi en un clar element d’aquesta identitat,
en el més pur estil de Savigny. I amb totes les crítiques, favorables o no, que
es puguin fer a aquesta postura, cal dir que solament amb un substrat del tipus de
l’acceptat per aquests autors es podia aconseguir el resultat que finalment es va
assolir amb la Llei de Bases del Codi civil de 1888, l’article 5 de la qual ha estat
ja reproduït en la introducció d’aquesta comunicació.
III. LA INFLUÈNCIA D’AQUESTS MOVIMENTS EN LA CODIFICACIÓ ESPANYOLA
Com he dit abans, les idees de Savigny són assumides clarament a Catalunya
quan, a partir de la Renaixença, es comença a reivindicar el reconeixement
18 TOMÁS Y VALIENTE. Ob. cit., p. 42.
19 WIAECKER, F. Historia del Derecho privado de la edad moderna. Traducció de Fernández
Jardón. Madrid, 1957, pp. 337-338.
46

de la Nació catalana. Front a un Codi civil que es presenta com a racional
perquè pretén unificar i racionalitzar el galimaties existent en el nostre país,
amb les resistències pròpies dels juristes, normalment conservadors 20 , Catalunya
opta per acceptar l’historicisme de Savigny, però en fa una recreació, amb
dos corrents fonamentals: Duran i Bas i els que podríem qualificar com a juristes
cultes i els pairalistes, és a dir, juristes que centren la metodologia de les
seves obres en un aflorament de costums populars. En el benentès que això
es pot predicar únicament del Dret civil, perquè el Dret públic havia desaparegut
a Catalunya a partir del Decret de la Nova Planta (1714) i que les dues
tendències a què m’he referit abans no són contradictòries, sinó més aviat complementàries.
1. La defensa del Dret civil català: el dret com a signe d’identitat
Prat de la Riba insistirà en identificar els elements de la nacionalitat en el
Dret i la llengua. Prat de la Riba 21 , en parlar de l’Escola històrica, afirma que
«cada poble té el seu dret, que és l’únic que s’emmotlla a les seves necessitats i respon
a la idiosincràsia del seu temperament», de manera que «allà on hi ha sistemes
jurídics diferents, hi ha, també, diferents pobles, diferents nacionalitats. La
nacionalitat és, doncs, també, un criteri o sentiment jurídic original».
Però serà Duran i Bas que recollirà de forma més directa les idees i plantejaments
de Savigny. Expressions com «mientras conserva su autonomía, un pueblo
tiene un derecho privado nacional»; «los pueblos de costumbres son más fuertes
y más libres que los pueblos de leyes»; «la costumbre jurídica no es la
expresión de una tradición, sino de una idea común, de un modo general de concebirse
por la conciencia popular la ciencia jurídica»; «la unidad en la legislación
civil no puede conseguirse conservándose las nacionalidades»; «o es necesario
afirmar que las leyes y sobre todo las políticas y civiles, pueden vivir en
divorcio con las ideas o costumbres de un pueblo en vez de ser su expresión en
cada época de la historia, o se debe reconocer que la idea de universalidad, en la
cual descansa la de unidad del derecho civil entre todos los pueblos, no debe
imperar por ahora, o sea mientras las condiciones sociales de cada uno no hayan
adquirido carácter de universalidad», perquè, «no es posible llevar al derecho
civil, en nombre de la unidad, un sistema uniforme de reglas que, destinadas por
20 Sobre les reticències en l’acceptació del Projecte de Codi civil de 1851, vegeu SALVADOR
CODERCH. «El Proyecto de Código civil de 1851» pp. 7-133 i CLAVERO SALVADOR «Formación doctrinal
contemporánea del Derecho catalán de sucesiones» a Materials de les III Jornades de Dret
català a Tossa. La reforma de la Compilació. El sistema successori, Tossa, 1984, pp. 9-37. Sobre l’acceptació
de Savigny a Catalunya, vegeu VALLET DE GOYTISOLO. «Cotejo con la Escuela Histórica
de Savigny». Revista Jurídica de Catalunya. N. o 4, 1979, p. 777.
21 PRAT DE LA RIBA, E. La nacionalitat catalana. Barcelona, 1930, p. 74.
47

su naturaleza a regular las relaciones jurídicas, habrían de uniformar el modo de
pensar, sentir y obrar de todos los pueblos» 22 .
Amb paraules diferents, però emprant en el fons els mateixos arguments, Almirall,
en el Memorial de Greuges, defensava que el Codi civil no provoqués la
unificació del Dret civil, que anava a destruir la vigència del Dret català:
«La unificació del dret civil no es indispensable als fins del Estat.
Quan existeixen en lo país grupos ó rassas de diferent carácter, qual varietat
casualment se demostra en la existencia de llegislacions diferents y
encara diversas, la unificació, lluny de ser útil, es perjudicial á la misió civilitzadora
del Estat» 23 .
De manera que diferents formes de plantejar el catalanisme parteixen dels
mateixos plantejaments.
No vull dir que aquests siguin els autors que primer empren aquestes idees;
el que sí és cert és que són els que les consagren i a partir d’ells, aquesta idea identitària
s’anirà repetint a través de les èpoques. Per exemple, en l’època republicana
(1932) i quan es tracta de defensar en el Parlament la posada en vigor de
l’Apèndix de Dret civil català, un diputat de la Lliga, el Sr. Sol, ho defensava
perquè «el Dret civil és potser la substància viva de la naturalesa característica
d’un poble, perquè és allà on es tradueix la manera d’ésser i concebre la vida de
cada país» 24 . I aquestes idees es van reproduint i conservant fins èpoques molt recents.
Així, per exemple, en la discussió parlamentària de la reforma de la Compilació
del Dret civil de Catalunya, que es va produir l’any 1984, es fan les mateixes
afirmacions, en alguns casos, fins i tot per justificar l’actitud crítica a les
propostes del govern. La diputada del PSUC, Assumpció Sallés dirà en 1984
que «no volem en cap moment posar en dubte el valor que el Dret civil català ha
tingut en el nostre poble i no ignorem que, juntament amb la llengua, el Dret ha
estat el gran signe d’identitat del nostre poble»; igual que el diputat de CIU, Sr. Albiol
que afirmarà que «el Dret civil constitueix, al nostre parer, un dels eixos fonamentals
a Catalunya: la seva importància es pot equiparar a la de la llengua. Així
com aquesta és la principal manifestació de la cultura del nostre poble el Dret
civil català constitueix la màxima manifestació de la seva civilització» 25 .
22 Aquestes referències es prenen de l’obra de Duran i Bas Memoria acerca de las instituciones
del Derecho civil de Cataluña. Barcelona. Imprenta de la Casa de la Caridad, 1883, introducció,
numerada en romans. Aquesta introducció es va publicar també sota el títol «La Codificación»
a Escritos jurídicos varios de D. Manuel Durán y Bas.
23 Memorial de Greuges de 1885 a Textos Jurídics catalans. Llei i costums VI/1. Generalitat
de Catalunya. Departament de Justícia. Barcelona, 1990, p. 115 (53 del Memorial reproduït).
24 Parlament de Catalunya. Diari de sessions. Divendres 24 de febrer de 1933, p. 406.
25 Diari de sessions del Parlament de Catalunya. Sèrie P, núm. 163. I Legislatura, any 1984.
Sessions plenàries. Sessió plenària núm. 82 (de 28 de febrer), pp. 5463 i 5507.
48

S’ha de dir, però que, a partir de la Constitució ja té altres arguments per a
la seva defensa: el manteniment de la competència per legislar en matèria de Dret
civil català i la consegüent diversitat de l’ordenament jurídic.
Certament, els plantejaments de Savingy acceptats pels catalans comporten
una tècnica defensiva que té els següents elements:
1r La legitimació del costum com a font de dret en el sentit que ja s’ha
indicat propugnava Savigny. Això resultava imprescindible en un sistema jurídic
com el català, que havia perdut les fonts de producció des de feia més de
cent anys, amb el Decret de la Nova Planta. La successiva evolució que havia
experimentat el sistema civil des d’aquell moment fins la Codificació, és a dir,
mitjans del segle XIX, solament es podia justificar per mitjà del recurs a l’existència
d’una font de producció de normes jurídiques, el costum, aliena a
qualsevol organització estatal i, per tant, popular. Mantenir el costum com a font
del dret no resulta massa coherent amb un sistema basat en l’existència d’un
Codi; malgrat això, el costum aparegué en l’art. 6 del primer Títol preliminar
del Codi civil com una concessió a les «regiones forales», entre elles, Catalunya,
el dret de les quals requeria mantenir aquest tipus de font per tal com estaven
mancades de qualsevol altra. Ara bé, això no vol dir que el costum fos realment
popular. En realitat és un costum culte o si es vol, professional, ja que
com diu Miaille 26 , el costum jurídic no és mai popular, sinó que està guiat pels
experts en dret.
2n La justificació de les institucions sobre la base de la vigència del Dret
romà. Ningú no podia negar que el Dret romà era el més racional dels produïts,
com ho demostrava tota la doctrina de les Pandectes. I d’aquesta manera, reivindicant
que ja des de 1410 regia oficialment a Catalunya el Dret romà, es pot afirmar
que el Dret català, de retruc, és igualment científic. Això produirà, al seu torn,
la «recepció» tardana d’institucions excloses pel dret català medieval, com ara la
prohibició de la fiança de la dona casada a favor del marit o la presumpció muciana,
però produirà també la depuració de certes opinions doctrinals que s’arrossegaven
per una inèrcia històrica.
Però no oblidem que la idea de Savigny no pertanyia en exclusiva als catalans
i això es pot comprovar en alguns passatges de les discussions parlamentàries
del projecte de Llei de Bases del Codi civil. Per exemple, Alonso Martínez, al criticar
el que en aquell moment s’anomenava «particularisme», és a dir, la no unitat
de la legislació civil, deia:
«Asociarse con amor al particularismo, huir de que se constituya una
verdadera nacionalidad sobre la base de las creencias, sobre la unidad de la
26 MIAILLE, M. Une introduction critique au droit. París, 1980, p. 243.
49

lengua, sobre la unidad de la legislación y del derecho, eso, francamente,
me parece desviarse del cauce abierto por la ley histórica del progreso» 27 .
És a dir, és «progreso» l’existència d’una mateixa llengua i un mateix dret,
perquè això defineix «la nació». I les idees serveixen tant per als que defensen el
manteniment del Dret civil català, com els que defensen el Codi civil unitari. La
diferència es troba en que la nació de què parlen uns i altres no és la mateixa.
IV. LA CODIFICACIÓ DEL DRET CIVIL CATALÀ
Espanya és un Estat plurilegislatiu en evolució.
En quin context es belluga avui el Dret civil català? La decisió política ha
consistit en la redacció d’un Codi civil en l’àmbit de les competències i així ho demostra
la Llei 29/2002, de 30 de desembre, Primera llei del Codi civil de Catalunya
(DOGC núm. 3798, de 13 gener 2003), en la que s’estableix l’estructura del
Codi civil de Catalunya. Certament, raons polítiques ben conegudes van impedir
a Catalunya en el seu moment arribar a una Codificació del Dret civil 28 ; aquesta
circumstància comporta un seguit de conseqüències importants a l’hora de donar
contingut a un Codi civil català.
La pregunta que sorgeix tot seguit es refereix al sentit que té un Codi català
a principis del segle XXI. Resulta contradictori parlar d’un Codi limitat a una regió?
Per això cal tenir en compte que la Codificació ha tingut i té tres significats
importants i bàsics 29 :
1r Com a forma d’expressió d’una cultura jurídica concreta.
2n Com a instrument polític per obtenir determinades finalitats de política
jurídica.
3r Com a resultat de l’exercici de la sobirania.
27 Vegeu la cita completa a ROCA TRIAS. Ob. cit. p. 606.
28 Malgrat les reiterades intervencions de DURAN I BAS en el Congrés i el Senat en les diverses
discussions sobre la Llei de Bases del futur Codi civil. En la defensa del vot particular sobre la
conveniència de mantenir diverses codificacions separades, DURAN I BAS proposava una codificació
diferent per a cada un dels Drets forals, redactant-se aquestes lleis «bajo la inspiración de los principios
jurídicos de cada región por más que sean afines entre todos los territorios forales, son un tanto
distintos en cada uno [...] Sin duda allí donde se encuentra completa homogeneidad entre lo
general y lo especial no hallo dificultad en que en lugar de trasladarlo a la Ley foral, se hagan meras
referencias; pero de todos modos, el Código especial para cada región habrá de salir completo […]
lo que permitiría hacer un Código para cada región con reproducción en él de todo lo general, o una
ley especial con referencia a éste, pero siempre con unidad de espíritu, o bajo la base de un verdadero
principio orgánico» (Congrés. Sessió de 16 juny 1885. Diari núm. 176, pp. 5183-84).
29 ROCA TRIAS, E. «Codificació catalana i Codificació europea. El Codi civil com a instrument
de política jurídica». El Dret civil català en el context europeu. Materials de les Dotzenes Jornades
de Dret català a Tossa. Girona 2003, pp. 24-29.
50

Si reprenem aquests significats, la resposta a la pregunta de si té sentit ara un
Codi civil català ha de ser clarament positiva. Veiem-ho:
1r La Codificació expressa una cultura jurídica determinada. Doncs bé, Catalunya
ha tingut aquesta cultura jurídica des de fa anys i no solament com a
conseqüència del Codi civil espanyol, sinó precisament en contraposició al mateix
Codi. El dret català respon a uns principis jurídics propis, el més important dels
quals és la llibertat civil 30 , recollit a l’art. 111-6 del Codi civil de Catalunya, que estableix
que «les disposicions d’aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden
ésser objecte d’exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat
que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi de llur
contingut. L’exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden
resultar perjudicats». A més, el Dret català ha estat tractat i estudiat d’acord
amb una concreta metodologia, seguidora de l’historicisme de Savigny, la qual cosa
arriba fins a l’art. 1r de la Compilació catalana, en la seva reforma de 1984, que
establí que la interpretació i la integració s’havia de fer a través de la tradició jurídica
catalana, i el mateix es repeteix en l’art. 111-2,1 del Codi civil de Catalunya,
on es diu que «en la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i
s’ha d’integrar d’acord amb els principis generals que l’informen, prenent en
consideració la tradició jurídica catalana».
2n La Codificació és també un instrument polític per obtenir unes determinades
finalitats, per mitjà de la igualació dels ciutadans davant la llei i altres que
es puguin pretendre, com a mesures concretes de política jurídica. Per exemple,
si es vol promoure la protecció dels interessos de les famílies no matrimonials, una
de les vies és la regulació en el Codi, de les conseqüències que aquestes unions tenen.
Penso que no cal insistir més en aquest punt: el Codi és ell mateix un instrument
i no una finalitat i amb el Codi es poden posar en marxa determinades
polítiques jurídiques. Aquest és també el sentit de la Codificació catalana.
3r Si la Codificació és també la forma d’expressió de la sobirania, és també clar
que en aquest sentit el Codi català respon a la finalitat de l’exercici de les competències
reconegudes en l’Estatut d’Autonomia, com ho posa de relleu el Preàmbul de la
Llei 29/2002, primera Llei del Codi civil de Catalunya, on s’afirma «l’exercici de
la competència per conservar, modificar i desenvolupar el dret civil de Catalunya, recuperada
fa més de vint anys en el nou marc constitucional i estatutari». La història del
Dret civil català no és res més que un llarg camí per arribar a la present situació.
30 Que ja era proclamat com a tal principi en el Memorial de Greuges. Vegeu Memoria en defensa
dels interessos morals i materials de Catalunya presentada directament á S.M. lo Rey en virtut
d’acort pres en la reunió celebrada en la Llotja de Barcelona lo dia 11 de Janer de 1885. Ed. facsímil.
Barcelona. Conselleria de Justícia. Generalitat de Catalunya, 1990, p. [106]. Sobre el principi de llibertat
civil i la seva aplicació al Dret civil català em remeto al meu treball «Família, Pairalisme i Institucions
jurídiques», núm. 12, 1998, pp. 20-24.
51

CONCLUSIÓ
Fins aquí l’anàlisi de les diferents Codificacions que han tingut lloc en la nostra
àrea. Certament es pot dir sense lloc a dubtes que el Codi civil francès va influir
fortament en l’espanyol, fins el punt que aquest darrer forma part de la
gran família francesa. Però malgrat que en altres aspectes de la seva cultura Catalunya
ha estat molt propera a França, segurament degut a la influència francesa
del Codi civil, es va allunyar dels plantejaments de la Codificació francesa, per
apropar-se als de la Codificació alemanya, que resultaven més propers als seus interessos
polítics. Ara, és evident, estem en uns altres temps i allò que haurem de
veure és com acaba el moviment de la Codificació europea.
52

Memòria curs
2004-2005

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE L’ACADÈMIA DE
JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
DURANT EL CURS 2004-2005
per
S U M A R I
Introducció
I. Vida acadèmica
II. Treballs interns
III. Activitat externa
Consideració final
ALEGRÍA BORRÁS
Catedràtica de Dret internacional privat
Secretària de l’Acadèmia
INTRODUCCIÓ
La Memòria del curs 2004-2005 ve marcada per la celebració del 50è aniversari
de la restauració de l’Acadèmia com acte molt destacat. Però, a més
l’Acadèmia ha desenvolupat una activitat intensa en relació als seus treballs
científics, tant en allò que fa als seus treballs interns com en la seva projecció
exterior.
La participació al si de les Acadèmies Catalanes es va manifestar per la
participació del President de l’Acadèmia i de diversos acadèmics a l’acte solemne
i conjunt d’inauguració del curs 2004-2005 de les Acadèmies catalanes,
que tingué lloc el dia 13 d’octubre de 2004 a la Reial Acadèmia Catalana de
Belles Arts.
Durant aquest any s’han fet 10 reunions ordinàries en què diversos acadèmics
presentaren les seves ponències. A més, s’han realitzat altres reunions científiques,
vinculades a l’activitat interna i externa.
La relació de les activitats de l’Acadèmia, de les que aquesta Memòria n’ha
de donar compte, es realitza tot seguit, de forma sintètica, agrupant-les en tres
apartats: vida acadèmica, treballs interns i activitat externa.
55

I. VIDA ACADÈMICA
La inauguració solemne del Curs 2004-2005 d’aquesta Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació va venir marcada, com ja s’ha dit per la celebració del
50è aniversari de la restauració de l’Acadèmia. En efecte, el dia 27 d’octubre de
2004 tingué lloc la sessió pública d’inauguració del curs 2004-2005, en el qual
es commemoren els 50 anys de la restauració de l’Acadèmia i per aquest motiu
s’atorga el títol de President d’Honor a l’Acadèmic Sr. Octavio Pérez Vitoria,
com representant dels nomenats en l’acta de restauració. Presidiren l’acte
l’Excm. Sr. Robert Follia, President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya, l’Hble. Sr. Josep M. Vallès, Conseller de Justícia de la Generalitat
de Catalunya, l’Excm. Sr. Jaume Alonso-Cuevillas, Degà de l’Il·lustre
Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Excma. Sra. M. Eugènia Alegret, Presidenta
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Sr. Ramon Camp, Vicepresident
segon del Parlament de Catalunya, l’Excm. Sr. Josep E. Rebés, President
de la Comissió Jurídica Assessora, l’Il·lma. Sra. Ana M. Moleres,
Presidenta del Col·legi de Procuradors de Catalunya, l’Excm. Sr. Josep Laporte,
President de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Il·lma. Sra. Alegría Borrás, Secretària
de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i l’Il·lm. Sr.
Antoni de P. Escura, Vicesecretari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya.
En aquest acte, la Secretària de l’Acadèmia Sra. Alegría Borrás llegí la memòria
anual reglamentària i el Vicesecretari Sr. Antoni Escura llegí íntegrament
l’acta de restauració de l’Acadèmia de 6 d’abril de 1954, tal com figura en el llibre
d’actes. El President, Sr. Follia pronuncià el discurs inaugural sobre el tema
«50 anys de vida acadèmica» i al final del seu discurs, el President, cridà a l’estrada
a l’Excm. Sr. Octavio Pérez Vitoria fent-li lliurament del títol de President
d’Honor que li fou atorgat per acord dels acadèmics de data 10 de març de 2004.
Després d’unes emotives paraules del Sr. Pérez Vitoria, va cloure l’acte l’Hble.
Sr. Josep M. Vallès, Conseller de Justícia agraint la invitació de l’Acadèmia i prometent
que cercaria la col·laboració amb l’Acadèmia, continuant així una tradició
anterior.
En relació a la vida acadèmica, cal dir que el dia 14 de desembre de 2004 es
procedí a l’elecció dels càrrecs de President, Secretari i Censor de l’Acadèmia. Havent
ocupat els càrrecs de Secretari i Censor la Sra. Borrás i el Sr. Córdoba per renúncia
dels titulars anteriors dels dits càrrecs, no els hi corresponia encara la renovació,
però es va decidir celebrar l’elecció dels tres càrrecs, per tal d’unificar les
dates per a futures renovacions. Es presentà una única candidatura, integrada pel
Sr. Robert Follia, pel càrrec de President, la Sra. Alegría Borrás, pel càrrec de
Secretària, i el Sr. Joan Córdoba, pel càrrec de Censor. Els acadèmics presents van
decidir elegir als tres candidats per aclamació.
56

Acabat el curs acadèmic, l’1 d’agost, ens va deixar l’Acadèmic Il·lm. Sr. Joan
Vives Rodríguez de Hinojosa.
II. TREBALLS INTERNS
El segon apartat d’aquesta Memòria es refereix als treballs realitzats al llarg
de les sessions ordinàries de l’Acadèmia, en les quals s’han tractat una sèrie de temes
importants, que tenen en comú la seva actualitat i la profunditat de l’estudi
que incorporen. En tots els casos, la presentació feta pel ponent, en molts casos
acompanyada d’interessant documentació, ha estat seguida de nombroses intervencions
dels altres acadèmics, plantejant qüestions i manifestant les seves opinions,
el que ha estat sempre enriquidor. Les ponències desenvolupades al llarg
d’aquest curs 2004-2005 són d’una gran varietat, la mateixa de les especialitats
dels membres d’aquesta Acadèmia. Però, en aquest cas, caldria subratllar dos trets
que caracteritzen les preocupacions acadèmiques, d’una banda, la vinculació a Catalunya
i la seva evolució i, d’altra banda, la incardinació a Europa i al món.
En un primer grup, es poden incloure aquelles ponències que es refereixen
específicament a problemes de Dret català, la seva projecció pràctica i el seu desenvolupament
de futur. Així, el 19 d’octubre de 2004, l’acadèmic Sr. Joan Egea presenta
la seva ponència titulada «Quantificació de la compensació per raó del treball
i de la pensió compensatòria en els casos en què hi ha hagut convivència prematrimonial»,
a ran de la Sentència del Tribunal de Justícia de Catalunya núm. 1/2004,
de 12 de gener.
També dins d’aquest grup es pot incloure la ponència de l’acadèmic electe
Sr. Guillem Vidal, el qual havent estat elegit a finals del curs anterior, participa a
les tasques de l’Acadèmia a partir de la sessió de 5 d’octubre de 2004. El dia 14
de desembre el Sr. Guillem Vidal presenta la seva ponència «L’interès cassacional
vist des del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya». La ponència parteix de la
modificació del recurs de cassació a la nova Llei d’enjudiciament civil amb la finalitat
d’intensificar la tutela judicial efectiva dels drets constitucionals, per la
via de l’anomenat recurs extraordinari per infracció processal i per la via del
propi recurs de cassació. Però ha introduït un concepte completament nou en
la nostra legislació, que és l’interès cassacional, al que es refereix amplament en la
seva intervenció.
En el procés de revisió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquesta
Acadèmia no podia deixar de dedicar alguna sessió a aquest tema i si ja en el curs
anterior el Sr. Puig Salellas intervingué amplament «Sobre la reforma de l’Estatut»,
en aquesta ocasió, el 31 de maig de 2005, l’acadèmic Sr. Joan Egea presenta la
seva ponència sobre «Les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria
civil en el nou Estatut». Inicia la seva intervenció recordant el bloc de la consti-
57

tucionalitat actual per examinar a continuació la proposta de la ponència redactora
del nou Estatut. Examina, en particular, el tema de la distribució de competències,
per tal de protegir el dret civil català i, en conseqüència, ampliar les
competències exclusives de la Generalitat de Catalunya en aquesta matèria.
A cavall entre Catalunya i Europa es troba la ponència presentada l’11 de gener
de 2005 per l’acadèmica i Vicepresidenta de l’Acadèmia Sra. Encarna Roca,
titulada «Novetats en el Dret de família», assenyalant tres àmbits de discussió: a)
la incidència de l’autonomia davant la imperativitat de les normes; b) la existència
de diferents nivells no sempre coneguts (Estat, Comunitats Autònomes, Convenis
internacionals, Unió Europea) i c) necessitat de pluridisciplinarietat, com
mostra la Llei Orgànica 1/2004 sobre violència de gènere. Després d’una referència
als instruments aprovats al si de la Unió Europea, se centra en els temes tractats
a les Jornades de Tossa (setembre 2004) i la nova etapa del Codi de família de
Catalunya.
Dintre dels temes estrictament europeus, el 25 de gener de 2005 l’acadèmic
i Vicesecretari de l’Acadèmia, Sr. Antoni de P. Escura presenta la seva ponència
titulada «La unificació del Dret contractual europeu», prenent com a punt de partida
la integració europea en el sentit econòmic i, en conseqüència, els avenços
realitzats en matèria contractual, tot i distingint entre la codificació de les normes
materials (ex. Conveni de Viena) i de les normes de conflicte (ex. Conveni de Roma).
Si l’aproximació de les legislacions en matèria contractual és necessària amb
caràcter general, molt més a l’Europa comunitària, a la qual els intercanvis comercials
són particularment intensos. Fa referència als treballs duts a terme per les
institucions europees i que centra a la Comissió i al Parlament Europeu des de
2001. I és que, en els darrers temps, sembla arribat el moment de disposar d’un
marc contractual europeu i no és estranya la presentació feta per la Comissió del
document COM (2004) 651 final, d’11 d’octubre de 2004, contenint la seva comunicació
al Consell i al Parlament Europeu sobre el Dret contractual europeu i
la revisió del cabal comunitari, en el que l’element fonamental és el «marc de referència
comú» (MCR) que contindria l’enumeració dels principis generals derivats
del Dret dels Estats membres i dels Convenis internacionals.
En el mateix grup cal situar la ponència presentada el 3 de maig de 2005 per
l’acadèmica i Secretària de l’Acadèmia Sra. Alegría Borrás sobre «La Comunitat
Europea explora nous àmbits: el “Llibre verd” sobre successions» a ran de la presentació
per la Comissió del mencionat llibre verd (document COM (2005) 65 final,
d’1 de març de 2005), per posar de relleu que es tracta d’una necessitat pel ciutadà
europeu de disposar de normes adequades pels problemes derivats de la successió
transfronterera a Europa, cada vegada més freqüent. Aquesta és la raó per
la qual en l’anomenat «Programa de La Haia» de novembre de 2004 es va encarregar
a la Comissió la preparació d’aquest llibre verd. La complexitat del tema i
la sensibilitat al si dels Estats membres de la Comunitat dóna com a conseqüèn-
58

cia que calgui actuar amb gran prudència i plantejar-se els límits dels possibles instruments
comunitaris. A continuació, exposa quins són els aspectes abordats al
llibre verd i, en relació als temes de normes de conflicte de lleis, de competència
judicial internacional, de reconeixement i execució de decisions, la possibilitat
d’un certificat europeu d’hereu, la necessitat d’un registre d’últimes voluntats a
nivell europeu i els problemes de legalització.
Encara que més centrat en el Dret intern, també es pot incloure en aquest
grup la ponència presentada el 5 d’abril de 2005 per l’acadèmic Sr. Josep-Joan
Pintó sobre «Jurisprudència de la Llei concursal en el principi contractual de conservació
i en la resolubilitat del negoci jurídic», donat el marc europeu en què se situa
la Llei concursal i el fet de l’evolució de la legislació i la jurisprudència per alinear-se
a la normativa europea en aquestes qüestions.
El tercer i últim grup d’intervencions dels acadèmics serien aquelles que es
refereixen a temes de projecció internacional extracomunitàries. I, en aquest grup,
cal mencionar, en primer lloc, que el dia 8 de febrer de 2005, l’acadèmic Sr. Ramon
Mullerat presenta la seva ponència sobre «Novetats de l’arbitratge comercial
internacional».
A la seva intervenció fa referència a les qüestions relatives als grans principis
per l’actuació dels àrbitres: conflictes d’interès i el problema d’independència i imparcialitat
dels àrbitres, lligat al tema de la recusació de l’àrbitre, i les dificultats del
concepte de «neutrality». Això li permet passar a veure les contradiccions que, també
en aquesta matèria, es produeixen entre els sistemes de Common Law i els sistemes
de Dret civil. Això li permet referir-se després a les noves figures que alteren
el clàssic arbitratge, fent referència als arbitratges multipart, els tractats bilaterals
d’inversió (o BITS, segons les seves sigles angleses) i l’ús emergent de l’art. III del
Conveni de Nova York de 1958. Per concloure, es pot fer referència a una sèrie de
qüestions tècniques que es refereixen a la judicialització de l’arbitratge i les tàctiques
dilatòries, contràries a l’esperit de l’arbitratge, al principi de separabilitat de
la clàusula d’arbitratge respecte al contracte en què s’inclou (l’anomenat principi
«Kompetenz-Kompetenz») i la creixent aplicació de la lex mercatoria o dels principis
generals del Dret (UNIDROIT).
Una sessió diferent fou la de 23 de novembre de 2004, a la que hi va assistir
com invitat i intervingué el Catedràtic de Dret civil, Magistrat i expresident de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Córdoba (República Argentina), Dr.
Luis Moisset de Espanés, presentà la seva ponència titulada «Problemas actuales
del Derecho civil en Argentina: Protección del consumidor y del medio ambiente».
Però, a part de donar una informació interessant sobre aquests temes, el Sr. Moisset
de Espanés va fer arribar als acadèmics una interessant informació sobre la
situació a l’Argentina, prenent com a punt de partida de la situació econòmica actual
la Llei de convertibilitat de 1991, els aspectes econòmics i jurídics de la qual
va tenir ocasió de comentar i de preveure què es el que arribaria després.
59

La darrera sessió ordinària del curs va tenir lloc el dia 7 de juny de 2005 i
en ella intervingué l’acadèmic Sr. Joan M. Carles sobre «De Joan XXIII a Benet
XVI», centrant-se essencialment en donar algunes dades sobre la personalitat
del nou Papa, entenent que s’han donat dades que no dibuixen el seu veritable
perfil, destacant alguns elements del pensament del nou Papa, expressat abans de
la seva elecció, en particular en relació a l’Europa occidental.
III. ACTIVITAT EXTERNA
El tercer apartat d’aquesta Memòria està dedicat a la projecció externa de
l’Acadèmia i aquesta ha estat particularment intensa, tant col·lectivament com individual.
Amb motiu de la visita a Barcelona d’un nombrós grup d’acadèmics de l’Académie
des Sciences et Lettres de Montpellier, el dia 15 d’octubre de 2004 va tenir
lloc un acte acadèmic conjunt de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
i l’Académie des Sciences et Lettres de Montpellier. L’acte fou inaugurat pel
Sr. Robert Follia, President de l’Acadèmia i intervingueren el Doyen Jean Hilaire,
de l’Académie des Sciences et Lettres de Montpellier sobre els orígens del Codi civil
francès, la Sra. Encarna Roca, Catedràtica de Dret civil i Vicepresidenta de l’Acadèmia,
sobre la influència del Codi civil francès sobre el dret civil català i espanyol,
el Bâtonnier François Bedel de Buzareingues, de l’Acadèmie des Sciences et
Lettres de Montpellier, sobre la influència del Codi civil des de 1804, i la Sra.
Alegría Borrás, Catedràtica de Dret internacional privat i secretària de l’Acadèmia,
sobre la influència del Codi civil francès sobre el Dret internacional privat
espanyol. Una visió de Dret comparat, vinculada a la celebració del bicentenari
del Codi civil francès.
Continuant la tradició establerta des de fa uns anys d’organitzar seminaris
oberts al públic, entre els dies 8 a 10 de novembre de 2004 es va celebrar un seminari
sobre «La tutela jurídica enfront de la contaminació acústica», coordinat per
l’acadèmic Sr. Josep Enric Rebés. Intervingué el President de l’Acadèmia, Sr.
Robert Follia, el Sr. Javier Borrego, Jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans,
el Sr. Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional, el Sr. Joan Egea, catedràtic
de Dret civil y acadèmic, el Sr. Domènec Sibina, professor de Dret administratiu
i el Sr. Juan Córdoba, catedràtic de Dret penal i acadèmic. La inscripció i assistència
va ser molt elevada i totes les intervencions van estar a alt nivell.
En la mateixa línia, entre els dies 7 a 15 de març de 2005 va tenir lloc un seminari
sobre «La llei espanyola d’arbitratge. Experiències a l’any de la seva vida»,
coordinades per l’advocat i acadèmic Sr. Ramon Mullerat. En la inauguració hi intervingué
el Conseller de Justícia, Sr. Josep M. Vallès i el President de l’Acadèmia
Sr. Follia. En la cloenda hi intervingueren la Sra. Maria Eugènia Alegret, Presiden-
60

ta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Sr. Jaume Alonso-Cuevillas,
Degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. En les diferents sessions
hi intervingueren el Sr. Adrian Winstanley, Director executiu de la London Court
of International Arbitration, el Sr. Xavier O’Callaghan, catedràtic de Dret civil i
Magistrat del Tribunal Suprem, el Sr. Lluís Muñoz Sabaté, President del Tribunal
Arbitral de Barcelona, el Sr. Robert Briner, President de la Cort internacional d’arbitratge
de la CCI, el Sr. Josep-Joan Pintó, exdegà del Col·legi d’Advocats de Barcelona
i expresident de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya,
el Sr. Antonio de P. Escura, expresident del Tribunal arbitral de Catalunya i Vicesecretari
de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, el Sr. Josep D.
Guàrdia, exconseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya i expresident de
l’Acadèmia i, finalment, el Sr. Elias Campo, Vicepresident del Tribunal arbitral
de Barcelona i acadèmic.
En un altre ordre de coses, el 19 d’abril de 2005 va tenir lloc la presentació del
llibre «Testamentos y codicilos. La cláusula codicilar», editat per Colegios notariales
de España i del que n’és autor el Sr. Ángel Martínez Sarrión, Notari i acadèmic.
Intervingueren a l’acte el Sr. Jaume Alonso-Cuevillas, Degà del Col·legi d’Advocats
de Barcelona, el Sr. Josep-Joan Pintó, advodat i acadèmic, el Sr. Joan B. Vallet de
Goytisolo, acadèmic honorari i el Sr. Robert Follia, President de l’Acadèmia.
Amb la línia de col·laboració amb els medis jurídics catalans, a petició del
Conseller de Justícia, l’Acadèmia ha emès, amb data 22 de febrer de 2005, un dictamen
sobre «Utilització del Codi de Família de Catalunya en els casaments civils
celebrats als Ajuntaments de Catalunya», a ran de les dificultats que planteja l’art.
58 del Codi civil en relació als articles 66, 67 i 68 del mateix Codi.
Diversos acadèmics han rebut distincions, homenatges o nomenaments:
L’acadèmic electe Sr. Guillem Vidal va rebre el Premi «Justícia» de Catalunya
el 15 d’octubre de 2004.
El dia 28 d’abril de 2005 es va retre homenatge a l’Acadèmic Sr. Font Rius,
amb motiu del seu 90è aniversari i en ocasió de la celebració del Conveni entre
el Departament de Justícia de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, intervenint
a l’acte en representació de l’Acadèmia l’acadèmic Sr. Rebés.
Al mes d’abril de 2005, l’acadèmica Sra. E. Roca va ser elegida Magistrada
de la Sala 1a del Tribunal Suprem. Al mateix mes, els acadèmics Sra. Alegría Borrás
i Sr. López Burniol varen ser nomenats Vocals Permanents de la «Comisión
General de Codificación». Igualment, l’acadèmic Sr. López Burniol va ser elegit
com membre del Consell d’Administració de La Caixa.
El 29 de juliol es va concedir la Gran Cruz de la Orden de San Raimundo de
Penyafort a l’Acadèmic Sr. José Luis Mezquita del Cacho.
En la seva condició de President de l’Acadèmia, el Sr. Robert Follia ha participat
en diversos actes i reunions, entre ells, al Consell de Justícia de Catalunya,
a la creació de la «Fundació de la Notaria» i a la reunió de la Fundació Lluís de
61

Peguera. El 16 de setembre de 2004, va assistir a la presa de possessió de la nova
Presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra. M. Eugènia Alegret.
El 18 de novembre de 2004, va assistir a la remesa del «Premio Pelayo» al Sr.
M. Albaladejo, membre de l’Acadèmia. El dia 4 de febrer de 2005, va assistir a
l’acte solemne de celebració de la festivitat de Sant Raimon de Penyafort al Col·legi
d’Advocats de Barcelona.
A les Jornades de Dret civil català a Tossa, celebrades el dies 23 i 24 de setembre
de 2004, l’Acadèmia va ser representada per la seva Vicepresidenta, Sra. Roca.
CONSIDERACIÓ FINAL
I amb això conclou aquesta Memòria del Curs 2004-2005. Però voldria fer
una consideració final, que seria posar de relleu la importància de la projecció
externa de l’Acadèmia, que està molt present a la vida jurídica de Catalunya.
I aquesta projecció és el fruit de la seva vitalitat interna. La seva activitat ordinària
ha tingut dos eixos que resulten palesos de l’exposició realitzada. D’una part,
el dret i la realitat catalana. D’altra part, la necessària projecció a Europa i al món.
Si hem destacat a l’inici la importància de la celebració del 50è aniversari
de la restauració de l’Acadèmia, la realitat actual permet d’augurar-li un excel·lent
futur, per celebrar molts altres aniversaris.
62

CURS ACADÈMIC
2005-2006

Discurs d’inauguració
curs 2005-2006
Dia 16 de novembre de 2005

S U M A R I
ELS RISCOS DEL PROGRÉS SOBRE LA SALUT
I LA RESPONSABILITAT DE L’ADMINISTRACIÓ
per
JOSEP-ENRIC REBÉS SOLÉ
Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
I. Introducció
II. Els riscos del desenvolupament i la seva regulació pel Dret
III. La contraposició entre les pretensions normatives d’una gran protecció per a la salut i
les inseguretats dels avenços científics, tecnològics i de la biotecnologia
A) El principi prevalent de protecció de la salut
B) El principi de precaució o cautela
C) La presumpció dels riscos
D) La seguretat jurídica versus la seguretat científica dels riscos del desenvolupament
IV. Els riscos del progrés i el sistema de responsabilitat
V. Els riscos del progrés, la força major i l’abast de l’article 141.1 de la Llei 30/1992
VI. Conclusions
I. INTRODUCCIÓ
Sovint el Dret és vist pels que no són de l’ofici amb algun recel i, a voltes,
com a productor de problemes inexistents, quan en realitat té una funció preventiva
encaminada a evitar accions terapèutiques i voltes iatrogèniques dels Tribunals.
Des del punt de vista de l’àmbit sanitari això és especialment significatiu
atès que el món de la sanitat s’ha juridificat d’una manera extraordinària; en
aquest sector amb freqüència es contempla el Dret com una cotilla o un instrument
que limita la llibertat d’acció. Aquells més temorosos, miren el Dret i als advocats
com a propiciadors d’accions penals o de responsabilitat, és a dir, des
d’una situació psicològica disminuïda; bàsicament com nosaltres mirem els metges;
amb la por que sempre poden fer el que en diuen «troballes», és a dir que les
coses sempre poden anar a pitjor. Malgrat tot, ningú no posa en dubte el caràcter
preventiu i benèfic d’aquestes accions. Hi ha doncs una coincidència entre els
dos camps d’actuació de la Medicina i del Dret: prevenció i respecte mutu per un
67

interès comú: la persona. Malgrat tot la visió del món del Dret és menys optimista
ja que no són moltes les persones que veuen en el Dret un sistema de protecció
de l’individu, en particular dels més dèbils, i un sistema de defensa dels interessos
generals en el cas del Dret públic.
El Dret, per la pròpia naturalesa de les coses, segueix a la realitat i, per consegüent,
seria impensable fer construccions jurídiques per a resoldre problemes
inexistents. El Dret va donant respostes als problemes segons aquests es van plantejant,
però al mateix temps la seva obligació és la de preveure situacions productores
de danys. Des d’aquest punt de vista el Dret és prevenció actual de
possibles problemes futurs. Es tracta de cercar seguretat, preveure riscos i pel
supòsit que es produeixin determinar un subjecte d’imputació.
No succeeix el mateix amb la Medicina, ja que aquesta ha estat sempre presidida
per la invenció, pel descobriment, els avenços tecnològics i en definitiva,
per les grans aportacions per a la prevenció i curació de la humanitat. La vacunació,
l’anestèsia, els rajos X o els antibiòtics han estat, com tants d’altres en el seu
moment, descobriments extraordinaris. Avui, a una llarga llista de grans avenços
podem afegir els trasplantaments, la clonació, les cèl·lules stem, o el genoma, entre
d’altres. Els avenços són constants. Avui l’empresa PPL Therapeutics ja ha
aconseguit cèl·lules mare —stem—, (és a dir aquelles que es poden transformar
en qualsevol tipus de teixit adult) sense necessitat de partir d’embrions.
Per citar un altre exemple només cal recordar el descobriment del genoma
que ha estat considerat un dels més importants ja que ofereix unes possibilitats
extraordinàries i permetrà, tal vegada, donar solucions a problemes que fins al
moment present són insolubles tant des del punt del diagnòstic, com del pronòstic
o del tractament. Així, és possible que es puguin predir malalties, característiques
físiques i alguns perfils psíquics. Una cosa similar es podrà predicar respecte
dels fàrmacs, l’administració dels quals s’adequarà amb exactitud a les
necessitats del pacient. No és difícil pensar que cada pacient acabi tenint una mena
de fitxa genòmica i farmacogenòmica que li permeti, per exemple, prendre únicament
els fàrmacs estrictament indispensables. Tot això es veu a venir però no
tot seran èxits, segur que anirà acompanyat de la creació de molts riscos. I,
quan tot això passi, ja avanço la pregunta: podran o podrem, si tenim la sort de
veure-ho, reclamar aquells danys que com a conseqüència d’un excés de fàrmacs
adequats ens hagin produït, de forma indiscutible, algun dany? Què succeirà amb
la imputabilitat i la responsabilitat? Tota la informació descrita haurà de reportar
beneficis; i les intervencions en les diverses fases del diagnòstic, pronòstic i
teràpia seran decisives.
Però deixant de banda altres consideracions i altres conseqüències el que resulta
evident és que estem relatant grans avenços i que aquests avenços suposen
riscos desconeguts. És el que denominem riscos del desenvolupament. Els avenços
68

de la ciència i de la tecnologia ens han portat i ens portaran a descobrir que uns
determinats productes o unes determinades actuacions que es creien segures o
inòqües s’hagin transformat de forma certa en perilloses o clarament perjudicials
o simplement no recomanables per a la salut. En altres supòsits ens hauran advertit
o ens estaran advertint del perill potencial que comporten i del dany que
es pot manifestar en qualsevol moment. Per això, tota acció terapèutica ha de
comportar una ponderació dels interessos en joc: beneficis a obtenir i perjudicis
a evitar, tot recordant que l’última decisió correspon al pacient.
II. ELS RISCOS DEL DESENVOLUPAMENT I LA SEVA REGULACIÓ PEL DRET
Per a algun autor els riscos del desenvolupament fan referència als riscos
de danys produïts com a conseqüència de l’insuficient desenvolupament de la
ciència o de la tècnica en el moment en què el producte ha estat posat en circulació
(PARRA), o per a altres són els perills derivats d’un producte que en el moment
de la posada en circulació no podien ser coneguts segons l’estat de la ciència
i de la tècnica (SOLÉ). No es tracta d’un exercici retòric. He posat abans tres
exemples remarcables del passat recent de la Medicina, que han representat grans
avenços i que ningú no discuteix: les vacunes, els rajos X i els antibiòtics. Doncs
bé, suposen uns riscos que poden anar des de greus a gravíssims, la gravetat dels
quals no s’ha descobert sinó després de bastant temps d’una aplicació universal.
Així, les vacunes (tema molt interessant des del punt de vista de la responsabilitat)
produeixen uns beneficis d’abast mundial indiscutibles des del punt de vista
de la salut pública, però paral·lelament, encara que en un percentatge molt baix
produeixen, de forma inevitable, els efectes indesitjats, exactament els que es pretenen
evitar (cal remarcar que aquí estem davant de situacions previsibles però
inevitables). Els rajos X d’utilització poc moderada fins no fa gaires anys (mirar
per la «pantalla» era constant), avui són utilitzats el mínim possible i amb notable
cautela, pels seus eventuals efectes cancerígens (a banda de l’existència d’altres
mètodes de diagnòstic per imatge més fiables); o el cas dels antibiòtics que tants
beneficis han donat i segueixen reportant per a tota la humanitat, suposen també
un risc. Fa 45 anys es partia de la base que amb els antibiòtics les malalties infeccioses
ja no representarien un problema per la humanitat. Això ha canviat de forma
total, ara ja fa més de 15 anys s’ha constatat la reaparició de malalties infeccioses
que ja semblaven superades, i que això s’ha produït per la potenciació de la resistència
dels bacteris. Els experts ens recorden que el perill de la resistència als
antibiòtics constitueix un dels «problemes més seriosos de la salut pública» (FREI-
RE); i que la solució requereix de forma indiscutible un ús no solament adequat sinó
també limitat dels antibiòtics a banda de millorar la higiene dels hospitals.
69

Des del punt de vista de la responsabilitat, es tracta d’adoptar les mesures de
precaució pertinents, i en definitiva, de saber qui haurà de respondre —en l’àmbit
de la sanitat pública— pels danys que es produeixin com a conseqüència dels
avenços creats per l’home ja que el risc zero no existeix.
Hem vist com els avenços científics i tecnològics provoquen el que anomenem
riscos del desenvolupament. Això pot donar lloc a que en alguns supòsits
es pugui saber amb antelació que hi ha determinats productes, activitats o serveis
que poden revestir un cert grau d’incertesa o indeterminació respecte dels seus
efectes perniciosos o, per contra, ens podem trobar també amb casos en els quals
aquesta potencialitat danyosa no es descobreixi sinó amb posterioritat a la producció
o a la posada en circulació del producte o a la pràctica o prestació de determinats
serveis. Aquesta matèria és, efectivament, subalterna del que estableixi
la ciència o la tecnologia. Hi ha riscos coneguts, riscos potencials i inexistència de
riscos; la determinació del supòsit en què ens trobem correspondrà a la ciència o
a la tecnologia, però no al Dret. Aquí, una vegada més, es posa de manifest que el
Dret segueix als fets. I la ciència i la tecnologia, amb freqüència, no ofereixen seguretats
i en aquestes situacions de dubte, d’inseguretat o d’incertesa a qui li
correspon la decisió és al Dret (ESTEVE PARDO) ja que aquest no és compatible amb
la situació d’incertesa. En matèria de riscos i la seva previsió pel Dret convé acotar
al màxim la incertesa per la via de la precaució o cautela. De totes formes també és
veritat que la protecció a la salut no es pot portar a posicions radicals, tota vegada
que l’aplicació absoluta de la precaució o la cautela portaria a la negació dels
avenços terapèutics, cosa que, en darrer terme, acabaria amb la indústria farmacèutica
i, en definitiva, amb la investigació. Altrament dit, tal vegada la protecció
total de la salut possiblement acabaria anant contra la mateixa salut, ja que no
permetria els avenços científics i tecnològics. Ja no m’atreveixo a entrar en els temes
relacionats amb les assegurances, que només intueixo... Com es poden imaginar
tot això ha estat objecte de reflexions diverses especialment a nivell comunitari,
arran de l’elaboració de la primera directiva sobre productes defectuosos
85/374/CEE, així com en els projectes de la seva modificació.
III. LA CONTRAPOSICIÓ ENTRE LES PREVISIONS NORMATIVES D’UNA GRAN
PROTECCIÓ PER A LA SALUT I LES INSEGURETATS DELS AVENÇOS CIENTÍFICS,
TECNOLÒGICS I DE LA BIOTECNOLOGIA
Crida molt l’atenció la dificultat de conjuminar les extraordinàries mesures
preventives que l’ordenament jurídic preveu per a la salut i el grau d’inseguretat
o, si es vol, d’incertesa amb el qual la ciència i la tecnologia ofereix o presenta
els seus avenços. La norma exigeix el millor per la salut i el millor acostuma a ser
el més avançat, però normalment és també el més arriscat. A més avenços més in-
70

certesa. La relació entre els riscos i els avenços és clara. ¿Com es pot superar l’aparent
contradicció que deriva del mandat de la norma que quan demana el millor
per a la salut està també propiciant la incògnita que representen els avenços?
Per a tenir un cert grau de seguretat cal recórrer a la prudència que en aquesta
matèria es satisfà a través del principi de precaució o cautela.
A) El principi prevalent de protecció de la salut
Un repàs de la normativa confirmarà el que acabem de dir. El nucli normatiu
bàsic protector de la salut consagra els principis d’universalitat, gratuïtat, seguretat
i qualitat, aquest darrer, com tots, però molt especialment, ha de presidir
també tota l’activitat sanitària. En efecte, el punt de partida el trobem en l’article
43.1 i 2 de la Constitució el qual consagra la protecció de la salut i encomana als
poders públics aquesta responsabilitat reservant a la llei la pertinent regulació cosa
que inicialment efectua la Llei General de Sanitat i es complementa amb la regulació
que sobre la matèria hagin pogut dictar les Comunitats Autònomes. Tornant
a l’esmentada Llei General de Sanitat (article 46) estableix que el sistema
nacional de salut ha de perseguir «alts nivells de qualitat». Aquesta referència és
més que una simple declaració d’intencions diluïda en una llei, ja que es tracta
d’una exigència estructural del sistema. Això ho acredita el mateix Estat en dictar
la Llei de Cohesió i Qualitat (16/2003, de 28 de maig), com a desplegament de
la Constitució i complement de la citada Llei General de Sanitat, i ho fa precisament
amb la finalitat de garantir la qualitat del sistema, objectiu principal de la
Llei. Per si hi hagués algun dubte, quan la Llei descriu els principis generals en
què es recolza el sistema estableix, entre d’altres, «la prestación de una atención integral
de la salud, comprensiva tanto de su promoción como de la prevención de
enfermedades, de la asistencia y de la rehabilitación, procurando un alto nivel de calidad»
(article 2). La preocupació d’aquesta norma per la qualitat és constant, com
ho demostren les 74 vegades que cita aquesta paraula en el text, així com la creació
d’una Agència per a la vigilància, seguiment i control en el servei sanitari. El
que s’ha dit permet constatar que el legislador ha pres una clara decisió: ha optat
per un sistema sanitari en el qual no s’ha de cercar qualsevol nivell de qualitat
sinó «un alt nivell» de protecció de la salut. La Constitució per a Europa va
també en aquesta direcció (articles II-95, III-117 i III-278.1).
Es podria pensar que aquesta conclusió és merament declarativa i circumstancial.
No és així. En efecte, la Llei d’ordenació de les professions sanitàries
(44/2003, de 21 de novembre) s’articula també sobre la base de proporcionar la
«millor protecció de la salut» (preàmbul) que es complementa amb el desenvolupament
del «principi de qualitat assistencial i millora permanent de les prestacions
sanitàries». Amb aquesta finalitat la formació dels professionals és determinant,
ja que són aquests els qui han de prestar l’adequada atenció a les necessitats de sa-
71

lut «de acuerdo con el estado de desarrollo de los conocimientos científicos de cada
momento y con los niveles de calidad y seguridad que se establecen en esta Ley y
en el resto de normas legales y deontológicas aplicables» (article 5.1.a). Aquest
cercle es tanca, en aquest punt, amb la Llei reguladora de l’Estatut Marc del
personal estatutari dels serveis de salut (55/2003, de 16 de desembre) el qual
estableix l’obligació del personal de «mantener debidamente actualizados los conocimientos
y aptitudes necesarios para el correcto ejercicio de la profesión… a
cuyo fin los centros facilitarán el desarrollo de actividades de formación continuada»
(article 19,c). Aquesta relació quedaria incompleta si no afegíssim la Llei
22/1994, de 6 de juliol, de productes defectuosos, la Llei del medicament o les
del sector alimentari i, molt especialment, la normativa referent a la defensa i protecció
dels consumidors i usuaris tant estatal com de les comunitats autònomes.
Totes aquestes normes tenen la seva cobertura en els articles 43 i 51 de la CE,
dels quals es poden derivar les necessàries restriccions sempre que siguin proporcionades.
Juntament amb la versió positiva d’obtenir un elevat nivell de qualitat pel que
fa a la salut, trobem la versió negativa de la prohibició d’incorporar al mercat productes,
activitats o serveis que impliquin un risc per a la salut o la seguretat, com
estableix l’article 3 de la LGDCU. L’obligació general de seguretat prové de la Directiva
2001/95/CEE, de 3 de desembre.
B) El principi de precaució o cautela
La naturalesa científica o tecnològica com a determinants de la seguretat o
major protecció que es cerca per a la salut, obliga al Dret a buscar bases de sustentació
per a determinar el risc, cosa que sovint es fa amb l’ajut d’òrgans tècnics
especialitzats, comitès científics o agències, cosa que permet al jurista valorar
el risc. En atenció als danys que poden ser irreversibles o de molt costosa reparació
i que poden derivar-se dels riscos dels avenços científics o tecnològics, s’introdueix
el que és consubstancial amb la nostra formació, és a dir, la prudència,
que precipita en forma de principi de cautela i prevenció. Aquest principi de prevenció
juga, a parer nostre, un paper decisiu en ordre a determinar si pot modular
l’exoneració de responsabilitat de l’Administració en els supòsits de danys que
no s’haguessin pogut preveure o evitar segons l’estat del coneixement de la ciència
o de la tecnologia existent en el moment de la producció del dany. Aquest principi
es troba en l’article 174.2 de la versió consolidada (abans art. 130 R) del Tractat
Constitutiu de la Comunitat Europea (versió modificada pel Tractat de
Maastrich), i malgrat que inicialment es referís al medi ambient, avui s’ha projectat
prioritàriament a la salut (el Tribunal de Justícia i el Tribunal de Primera
Instància de les Comunitats Europees així ho han declarat (REBOLLO)), la qual cosa
—dit de passada— obliga els tribunals i les Administracions nacionals a inter-
72

pretar el seu Dret d’acord amb les normes comunitàries i naturalment amb els
principis que la inspiren.
Com la doctrina ha posat de manifest, el legislador comunitari ha fet aportacions
amb la finalitat de «precisar l’abast del principi de cautela». Així, el raonament
21 del Reglament 178/2002 relatiu als principis generals de la legislació
alimentària, s’estableix que quan «existeix un risc per a la vida o per a la salut però
persisteix la incertesa científica, el principi de cautela ofereix un mecanisme per
a determinar les mesures de gestió del risc o altres accions encaminades a assegurar
el nivell elevat de protecció de la salut...»
Per altra banda, l’article 6 de la part dispositiva de l’esmentada normativa estableix
que per assolir un elevat nivell de protecció de la salut, la legislació alimentària
es basarà en l’anàlisi del risc, i en l’article 7 s’estableix:
«1. Cuando, previa evaluación de la información disponible, se prevea
la posibilidad de que se produzcan efectos nocivos para la salud, derivados
de un proceso o de un producto que no permita determinar el riesgo
con suficiente certeza, aunque haya incertidumbre científica, pueden adoptarse
medidas provisionales de gestión del riesgo para asegurar la protección
de la salud, a la espera de información científica adicional que permita
una evaluación del riesgo más exhaustiva.
2. Las medidas adoptadas de acuerdo con el principio de precaución
deben tomarse de forma transparente, deben ser proporcionadas y deben
ser revisadas en un plazo razonable, en función de la naturaleza del riesgo
observado y del tipo de información científica necesaria para aclarar la incertidumbre
y llevar a cabo una evaluación del riesgo más exhaustiva.»
En el dret intern també hi ha aquesta preocupació. Així en la LGS, que en
matèria de salut és la més important, no existeix cap precepte que de forma directa
es refereixi al principi de precaució o cautela, però són diversos els preceptes
en els quals aquest principi hi és subjacent. En són un clar exemple l’article 24
quan es refereix a les activitats que puguin tenir conseqüències negatives per a la
salut, o l’article 25.2 quan preveu prohibicions per a l’ús i tràfic de béns, quan
comportin un risc o un dany per a la salut.
Però en canvi sí que trobem unes referències explícites a l’esmentat principi
de precaució en d’altres normes com, per exemple, en la Llei 11/2001, de 5 de juliol,
que crea l’Agencia Española de Seguridad Alimentaria i, de manera més significativa,
en la continguda en la Llei 20/2002, de Seguretat Alimentària, de 5 de
juliol, que defineix el principi de precaució en els mateixos termes que ja hem vist.
La jurisprudència del TJCE defineix el principi de prevenció com aquell que
permet a les autoritats públiques competents adoptar mesures preventives proporcionades,
no discriminatòries i de caràcter provisional quan, malgrat s’ha
realitzat una avaluació del risc el més completa possible, persisteix la incertesa
73

científica sobre la naturalesa i l’abast d’un risc inacceptable. No hi ha acord sobre
què s’ha d’entendre per incertesa científica, malgrat que és evident que es tracta
d’una circumstància prèvia i necessària per a desencadenar els mecanismes preventius.
Naturalment, aquests mecanismes no serien necessaris si no hi hagués el
més mínim risc, és a dir, si hi hagués la certesa científica absoluta de la bondat del
producte o actuació.
La doctrina ha destacat que la incertesa constitueix una terminologia «heterogènia»
i imprecisa i, si s’examina des del dret, hauríem de dir que estem davant
d’un concepte jurídic indeterminat que s’utilitza amb diferent abast en l’àmbit
internacional.
C) La presumpció dels riscos
Del que hem vingut examinant podríem dir que el grup normatiu de sanitat
no conté elements que permetin definir què s’ha d’entendre per risc, en aquest
sentit podem dir que estem davant d’un concepte jurídic indeterminat. La qual
cosa, de ser així, voldria dir que la Llei deferiria al Jutge què s’ha d’entendre per
risc en cada cas. Això no obstant, la nostra llei de Seguretat Alimentària resulta
molt més explícita i aclaridora. Efectivament, hem vist que amb motiu de referir-se
al principi de precaució també s’està referint al concepte de risc, la qual
cosa és natural, ja que la precaució pressuposa l’existència de risc. L’article sisè
d’aquesta Llei ens permet definir el risc com la previsió de la possibilitat que es
produeixin efectes nocius per a la salut a la vista de l’avaluació disponible. El
risc és un concepte molt versàtil, que es presenta amb diverses formes i intensitats.
Algun autor (REBOLLO) ens recorda que «existe riesgo para la salud allí donde,
según datos científicos serios y no desmentidos, hay un producto o actividad
que probablemente genera daños para la salud, aunque no se haya demostrado definitivamente»
i afegeix «hay verdadero riesgo para la salud, en los supuestos de
incertidumbre científica sobre la nocividad de un producto o servicio...» El referit
autor cita l’article 26.1 de la Llei General de Sanitat, per afirmar que la mera sospita
raonable és suficient per estar davant d’una situació de risc. Tal vegada és
una afirmació una mica forçada ja que si bé és veritat que el precepte parla d’una
sospita raonable, el cert és que ha de tenir per objecte un risc imminent i extraordinari
per a la salut, motiu pel qual apodera a les autoritats sanitàries per
adoptar les mesures pertinents —immobilitzar, tancar empreses, etc.— es tracta,
per tant, de situacions excepcionals.
D) La seguretat jurídica versus la seguretat científica dels riscos del desenvolupament
Els ciutadans tendim a cercar la seguretat en tots els ordres i també en l’àmbit
jurídic, ja que, en definitiva, és el que estableix els límits de la llibertat. Per
als juristes la situació és la mateixa però amb la particularitat que per a nosaltres
74

la seguretat jurídica constitueix un dels principis de l’ordenament. Aquesta preocupació
per la seguretat és el que justifica que els ordenaments jurídics busquin
fórmules per donar certesa a aquelles situacions o circumstàncies que objectivament
no la tenen, malgrat que hi hagi arguments per creure que sí que la tenen.
Aquesta seguretat s’aconsegueix per la via de les ficcions i de les presumpcions
sobre la base de donar a un determinat fet un sentit concret. Aquest procés es
complica enormement quan els fets de referència (els que donen lloc als riscos del
progrés) són fruit d’un fenomen evolutiu com són els avenços extraordinaris de
la ciència i de la tècnica. Front a tanta versatilitat i variació la seguretat jurídica
clàssica es dilueix i només pot ser parcialment reconstruïda sobre la base de la prevenció
com una mena de succedani de la seguretat jurídica. En no existir el risc
zero tampoc pot existir una seguretat jurídica total. Això és especialment així si
es té en compte que vivim en una societat de risc, la qual cosa provoca una permanent
inseguretat que només es pot gestionar a través de la prevenció i de la cautela.
Per això aquests principis avui tenen tanta importància. En aquest sentit, em
sembla encertada la frase d’una autora (MONTORO) que diu que en el «fons es
tracta de tenir protecció a canvi de precaució». D’aquí que la prevenció serveixi
no únicament per fer un seguiment de la legalitat i així impedir allò prohibit, sinó
també per evitar les situacions generadores de danys.
IV. ELS RISCOS DEL PROGRÉS I EL SISTEMA DE RESPONSABILITAT
Els riscos del progrés en l’àmbit del dret privat s’emmarquen dins del sistema
general de la responsabilitat per productes defectuosos als quals es refereix
la Directiva 85/374/CEE, de 25 de juliol de 1985 i la seva transposició en la Llei
22/1994, de 6 de juliol, de danys causats per productes defectuosos; i en l’àmbit
del dret públic es relaciona amb la previsió que efectua la Llei 30/1992, de novembre
de Régimen jurídico de las administraciones públicas y del procedimiento
administrativo común (LRJPAC) en la versió modificada per la Llei 4/1999, de 13
de gener, la qual va donar nova redacció a l’article 141. Però tots dos àmbits participen
de la responsabilitat objectiva. Com alguna persona havia dit la responsabilitat
per productes defectuosos «ha representado el banco de pruebas, en el plano
sistemático, de la transición de un sistema de imputación del acto ilícito basado
exclusivamente en la culpa a un régimen de responsabilidad objetiva, más en consonancia
con las exigencias de tutela del perjudicado».
El principi general de responsabilitat del productor per productes defectuosos
establert en la citada directiva decau, segons l’article 7, si concorren algunes
de les causes que recull l’esmentat precepte, del qual en aquest moment interessa
precisament el que es refereix als riscos del progrés, quan diu:
75

«e) (que pruebe) que, en el momento en que el producto fue puesto en
circulación, el estado de los conocimientos científicos y técnicos no permitía
descubrir la existencia del defecto.»
El sistema pel qual es va decantar la directiva fou el d’una responsabilitat objectiva
no absoluta, conseqüència de compromís, en el qual el perjudicat ha de
provar el dany, l’existència del defecte i el nexe, però no la culpa del productor
(art. 4). Malgrat tot, aquest es pot alliberar de la responsabilitat sobre la base de
la demostració que l’estat dels coneixements de la ciència i de la tècnica no permetien
considerar defectuós el producte en el moment de la seva difusió en el
mercat.
Finalment, també s’ha d’assenyalar que la dita directiva va propiciar la
tendència cap a l’objectivitat en possibilitar (article 15) que els Estats membres no
recullin total o parcialment la causa de l’exclusió de la responsabilitat. A partir
d’aquí els Estats varen optar per solucions distintes; així, alguns com Espanya
no varen preveure la causa d’exoneració per a determinats productes.
Amb anterioritat a la Llei 22/1994, de 6 de juliol, de responsabilitat civil per
danys causats per productes defectuosos que va transposar l’esmentada directiva,
la Llei 26/1984, de 19 de juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris
(LGDCU), no contenia cap referència als productes defectuosos malgrat que
també establia un criteri de responsabilitat objectiva, entre d’altres matèries, per
a productes farmacèutics i serveis sanitaris, però amb limitació de la quantia que
fixava en 500 milions de pessetes.
Per la seva banda la Llei 22/1994, en el seu article 6, e) es refereix als riscos
del desenvolupament o del progrés com a causa d’exoneració quan diu:
«e) que el estado de los conocimientos científicos y técnicos existentes
en el momento de la puesta en circulación no permitía apreciar la existencia
del defecto.»
Però aquesta possibilitat es desactiva al final del mateix precepte en establir
que:
«En el caso de medicamentos, alimentos o productos alimentarios
destinados al consumo humano, los sujetos responsables, de acuerdo con
esta ley, no podrán invocar la causa de exoneración ...» (acabada de ressenyar).
Es tracta d’un supòsit de responsabilitat objectiva per a un sector molt sensible.
No obstant això, té una limitació en l’establir que els drets reconeguts al perjudicat
s’extingiran transcorreguts deu anys, a comptar des de la data en què
s’hagués posat en circulació el producte causant del dany, llevat que, durant
aquest període s’hagués iniciat la corresponent reclamació judicial.
76

El precepte planteja diverses qüestions, entre les quals es troba el què s’ha
d’entendre per medicament, la qual cosa obliga a recórrer a la Llei del medicament.
V. ELS RISCOS DEL PROGRÉS, LA FORÇA MAJOR I L’ABAST DE L’ARTICLE 141.1
DE LA LLEI 30/1992
Es pretén en aquest apartat relacionar els riscos del desenvolupament amb
la força major, cosa que no ha estat massa pacífica en la doctrina, i en la qual la
Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya ha tingut alguna incidència.
Ens estem referint a la modificació que la Llei 4/1999 va fer de l’article
141.1 de la Llei 30/92. La força major com a causa d’exclusió de la responsabilitat
de l’Administració es contempla a l’article 139.1 de l’esmentada llei, com a conseqüència
de l’article 106.2 de la Constitució, excepció, però, que no abasta als
casos fortuïts. La distinció en l’àmbit del dret públic és clara... no tant en el Codi
Civil (l’article 1105). Des de la perspectiva del dret públic cal afegir-hi la nota
de l’externalitat com a diferenciadora del cas fortuït en el qual la distinció prové
del caràcter intern del fet. El TS l’ha definit com «aquellos hechos que aun siendo
previsibles, sean sin embargo, inevitables, insuperables e irresistibles, siempre que
la causa que la motive sea independiente y extraña a la voluntad del sujeto» (STS
3.11.1988).
La previsió de la força major com a causa d’exclusió de la responsabilitat patrimonial
de l’Administració apareix en l’article 141.1 de la Llei 4/1999 sota la
figura dels riscos del progrés. L’apartat d’aquest article ha passat de dir que només
seran indemnitzables les lesions que provinguin de danys que el particular no
tingui el deure de suportar d’acord amb la Llei (és a dir, de definir el dany antijurídic)
a afegir-hi el següent:
«No serán indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias
que no se hubieren podido prever o evitar según el estado de
los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento
de la producción de aquéllos, todo ello sin perjuicio de las prestaciones asistenciales
o económicas que las leyes puedan establecer para estos casos.»
No hi ha dubte que es tracta d’una modificació important i que, ben segur,
una de les seves justificacions va ser la gran quantitat de demandes que es varen
interposar contra l’Administració per raó d’infeccions pel VHI i VHC entre els
anys 1992 a 1999 i que la jurisprudència resolia condemnant l’Administració.
Abans d’aquesta modificació, els fets imprevisibles i inevitables causants de
danys si eren produïts per fets o circumstàncies internes, és a dir, imputables al
servei, es reconduïen als casos fortuïts i, per tant, en no quedar exclosos de la res-
77

ponsabilitat donaven lloc a la indemnització. La redacció abans referida incorpora
el que es coneix, en forma abreujada, com a riscos del progrés, els quals, segons
l’exposició de motius de la Llei 4/1999, són supòsits de força major i per tant, si
es donen les circumstàncies previstes, no hi ha responsabilitat de l’Administració.
El nou text legal va canviar substancialment les coses en introduir que l’Administració
no respondrà per aquells danys que derivin de fets que no s’hagin pogut
preveure o evitar segons l’estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica;
i que això no exclou la via de les prestacions assistencials. No obstant això, la
doctrina (LÓPEZ MENUDO, O. MIR, i d’altres) no està d’acord que el suport conceptual
de l’exoneració de la responsabilitat sigui la força major, ni sobre què
s’ha d’entendre per estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica. Interessa
en aquest moment el segon aspecte, però abans hem de dir alguna cosa, precisament,
sobre el caràcter imprevisible o inevitable dels danys.
Per començar, cal deixar clar que la Llei es refereix als fets o circumstàncies
que «no se hubieren podido prever o evitar». Aquesta redacció, com es veurà, permet
considerar que s’estableix un règim d’exoneració de responsabilitat amb un
abast superior al previst per la normativa comunitària de la Directiva 85/374/CEE
(article 7, e) i, per tant, també pel previst en la Llei 22/1994 de productes defectuosos
(article 6.1.e); i això per dues consideracions: la primera, perquè segons
la normativa comunitària el fabricant només hagués pogut al·legar com a causa
d’exoneració que en el moment en què es va posar en circulació el producte no es
podia conèixer, reconèixer o trobar la manca de seguretat (art. 7,e i art. 15,1,b),
per contra, si el defecte fos susceptible de ser conegut, però únicament desconeixia
com evitar-lo, amb aquella normativa no s’allibera de la responsabilitat ja
que el principi de prudència o cautela li hagués impedit introduir el producte en
el mercat. Amb altres paraules, l’article de la llei que comentem conté un tracte
jurídic diferent segons es tracti de subjectes públics o privats essent més perjudicial
per aquests darrers, ja que l’Administració s’exonera de responsabilitat en els
supòsits de riscos que encara que siguin previsibles siguin inevitables. Previsió de
la qual discrepem.
El TS ha confirmat aquest criteri entre d’altres sentències en la de la Sala 3a
de 25 de novembre de 2000 en dir:
«El que previamente al aislamiento del virus y a la identificación de
los marcadores o reactivos se conociese la existencia de la denominada hepatitis
no A no B, no supone que pudiera impedirse su contagio a través de
la transfusión de sangre porque resultaba imposible saber si estaba contaminada
del virus C de la hepatitis...»
Un exemple emblemàtic del supòsit descrit el constitueixen les vacunes. En
aquest supòsit resulta paradògic que l’assistència privada doni una cobertura ma-
78

jor que la que ofereix la pública. Això és contrari als principis que inspiren la
LGS.
Una altra diferència entre els dos àmbits i que també afavoreix l’Administració
és que l’exoneració per a aquesta s’estén a tota classe de productes, mentre
que per al sector privat no ho podran al·legar mai si es tracta de medicaments o
d’un producte alimentari (article 6.3 de la L 22/1994).
Encara en podríem afegir un altre, també favorable a l’Administració. L’article
en qüestió es refereix als «coneixements» de l’estat de la ciència i de la tècnica,
en el moment de la producció del dany, mentre que la norma comunitària
i la Llei de productes defectuosos es remet al moment de la posada en
circulació. Hi hauria doncs un període entre la posada en circulació del producte
perjudicial i la producció del dany durant el qual l’Administració no en
seria responsable.
Fets aquests aclariments passem a examinar els altres aspectes anunciats.
L’ordenament no ofereix tampoc cap definició de què s’ha d’entendre per estat
de la ciència i de la tècnica. Ens trobem de nou davant d’uns conceptes jurídics
indeterminats que, en darrer terme, haurà de ser el Jutge qui acabi determinant
cas per cas. Però això no exclou que es puguin establir uns criteris interpretatius
que resultin orientadors a l’hora de intentar saber què és l’estat de la ciència o
de la tècnica. Ciència i tècnica són certament dues coses distintes. Així, i molt en
síntesi podríem dir que la tècnica és un mètode per aplicar la ciència i que aquesta
és el saber teòric; i és comprensible que en els seus trajectes evolutius passin per
distintes fases, estadis o estats. En tot cas, no sembla rellevant parar-nos en aquesta
qüestió per a la finalitat que pretenem.
Creiem que per analitzar el risc del progrés com a causa d’exoneració de la
responsabilitat patrimonial de l’Administració, s’han de tenir en compte, com a
mínim, les següents consideracions: a) que es tracta d’una excepció al principi
de responsabilitat; b) el caràcter objectiu de la responsabilitat de l’Administració;
c) el protagonisme que aquí ha de jugar el principi de prudència o cautela.
En primer lloc sembla raonable que si estem en presència d’un supòsit que
té caràcter excepcional —sigui quina sigui la interpretació que es doni—, ja
que s’aparta de la regla general de responsabilitat, vol dir que la interpretació ha
de ser restrictiva (en el sentit de favorable a la protecció) la qual cosa vol dir que
el cànon de la diligència ha de ser com hem vist molt elevat.
Si l’ordenament jurídic configura com objectiva la responsabilitat de l’Administració,
voldrà dir que quan la norma s’aparti d’aquesta qualificació, els criteris
interpretatius hauran de ser també estrictes en el sentit indicat, o sigui, favorables
a la salut. Hem dit en alguna altra ocasió que la responsabilitat objectiva
no és pràcticament aplicable en les actuacions mèdiques, però precisament per
això la garantia de mitjans ha de ser interpretada amb gran rigor.
79

La interpretació d’aquesta matèria ha d’estar necessàriament presidida pel
principi de prevenció i cautela. Ja hem vist que és un principi comunitari que
encapçala totes aquelles actuacions que tinguin relació amb la salut, ja sigui per
vies sanitàries o per vies alimentàries. El principi de prevenció no és una mera declaració
de bones intencions sinó un principi de l’ordenament comunitari i per
tant també de l’ordenament intern.
El precepte (article 141.1 esmentat) està dient que l’Administració no pot ser
responsable d’aquells danys produïts per fets o circumstàncies que en moment
que tingueren lloc no es podia saber el perill que representaven. Per objectivar
aquesta situació introdueix «l’estat dels coneixements i de la ciència o de la tècnica
existents en el moment de la producció del dany». Això planteja un seguit de
qüestions de les quals en veurem algunes. Sense perjudici del que vol dir coneixements,
ciència o tècnica, el cert és que el precepte està excloent els criteris paracientífics,
de mera divulgació científica, de periodisme sensacionalista, intuïtius,
etc. Dit això donem un pas més: també ha de quedar clar que l’estat de la ciència
i de la tècnica no és l’estat de la legislació sobre la matèria, entre una i altra pot
transcórrer molt temps.
L’estat de la ciència i de la tècnica no pot quedar reconduït a àmbits locals,
és a dir, no és l’estat dels coneixements circumscrits a un hospital determinat, ni
a una xarxa hospitalària autonòmica, per important que sigui, ni tampoc no s’hauria
de limitar a un país. Aquesta afirmació que pot semblar agosarada no ho és per
poc que es reflexioni. No es pot argüir el desconeixement ni la falta d’informació
sempre que aquesta pugui ser coneguda. Imaginin que a la vista dels advertiments
que ha fet l’OMS i la CE respecte dels perills que comporta la grip aviària
i les precaucions que els Estats han de prendre, que les institucions estatals i autonòmiques
responsables en la matèria adoptessin el criteri de no donar-se per informades,
atès que ni s’han produït casos, ni s’estudia aquesta mena de grip.
Tothom coincidirà que una actitud d’aquesta mena estaria afavorint la irresponsabilitat
allunyant-nos del coneixement de l’estat de la ciència i de la tècnica.
També som del parer que l’estat de la ciència i de la tècnica no és el mateix
que l’opinió generalitzada dels productors, ni la dels altres del mateix ram, ni fins
i tot l’opinió diguem-ne majoritària del sector investigador, ja que això no permet
allunyar els dubtes i per tant tampoc permet afirmar la imprevisibilitat. Es pot
creure que aquest és un criteri molt rigorós i que té la dificultat d’establir el límit
de la credibilitat de l’opinió preventiva. Una opinió seria suficient per a desactivar
la imprevisibilitat que contempla la norma? Ens inclinem per una resposta
afirmativa sempre que sigui formulada per un expert reconegut en la matèria, que
tingui una base sòlida, i que sigui publicada en un medi professional de difusió internacional.
Amb la qual cosa es descarten les meres opinions, les impressions o
les intuïcions. Això sembla que seria suficient perquè entrés en joc el principi de
80

precaució i cautela amb les conseqüències pertinents desactivadores de la previsió
del precepte. El TJCE ha estat especialment rigorós en aquest aspecte depurant
qualsevol mena d’ombra d’actuació negligent. Així, ja en una antiga sentència
de 1997, dictada com a conseqüència de la impugnació de la Llei anglesa
Consumer Protection Act, de 1987, de transposició de la Directiva 85/374/CEE,
va establir que per quedar exonerat el fabricant en base als riscos del progrés
havia d’acreditar que «el estado objetivo de los conocimientos [científicos y técnicos]
incluido su nivel más avanzado y sin restricción alguna al sector industial
de referencia, no permitía descubrir el defecto» (apa. 29). D’això es desprèn que
no és rellevant el coneixement subjectiu del producte; que l’estat objectiu el
constitueix tot el coneixement disponible; i que, per tant, s’ha d’estar informat
al nivell més avançat.
VI. CONCLUSIONS
En matèria de riscos del progrés regeix, tant a l’àmbit del dret públic com
del privat, la responsabilitat objectiva. Però la igualtat no és total ja que la responsabilitat
objectiva de l’àmbit privat no és absoluta, però tampoc no té les possibilitats
d’exoneració que ofereix el dret públic. En definitiva, podem dir que la
Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu
Comú estableix un règim més beneficiós per a l’Administració que el
que resultaria si se li apliqués la norma civil. Precisament per això som de l’opinió
que en aquest àmbit cal aplicar amb rigor el principi de precaució o cautela el
qual, a més, és el que està en consonància amb les exigències de la normativa sanitària
que preveu per als administrats-pacients el nivell més elevat d’assistència
sanitària.
81

Discurs d’ingrés
de l’acadèmic de número
Excmo. Sr. Guillermo Vidal Andreu
i contestació de l’acadèmic de
número Ilmo. Sr. Juan Córdoba Roda

LOS RECURSOS EN LA LEY
ORGÁNICA DEL TRIBUNAL
DEL JURADO. UNA VISIÓN
DESDE EL TRIBUNAL
SUPERIOR DE JUSTICIA
DE CATALUÑA
DISCURS D’INGRÉS
de l’acadèmic de número
EXCMO. SR. GUILLERMO VIDAL ANDREU
i
CONTESTACIÓ
de l’acadèmic de número
ILMO. SR. JUAN CÓRDOBA RODA
25 de gener de 2006
B A R C E L O N A
MMVI

DISCURS D’INGRÉS
de l’acadèmic de número
EXCMO. SR. GUILLERMO VIDAL ANDREU

Excmo. Sr. Presidente,
Ilmos. Sres. Académicos,
Autoridades, amigos,
Señoras y señores
INTRODUCCIÓN
La mejor noticia sobre el funcionamiento del Jurado hoy en nuestro país es
que no es noticia. Cuando una persona, cosa o institución deja de ser sujeto mediático
puede decirse que recupera su normalidad y se integra en el marco de un
activo social aceptado en su singularidad.
El Jurado ha encontrado, sin mayores dificultades, su lugar en el ámbito jurisdiccional
de las Audiencias Provinciales y esta situación ha venido a dar la razón
a los que opinamos desde un primer momento que el pueblo español estaba
perfectamente capacitado para asumir la función de participación en la Justicia
que el art. 125 de la Constitución le encomienda.
Cataluña no ha sido una excepción; antes al contrario, ha sido en muchos aspectos
una Comunidad de referencia: piénsese en la inmediata creación de una
Oficina Judicial como Servicio Común a todos los procedimientos de Jurado, modelo
hoy de eficacia y funcionamiento; piénsese en el esfuerzo presupuestario que
representó la entrada en funcionamiento de estos Tribunales en materia de reforma
de Salas de Justicia y en materia de medios técnicos de audio y video grabación;
piénsese, en fin, en la dedicación profesional de los Magistrados de la Audiencia
de Barcelona que, en fechas anteriores a la entrada en vigor de la Ley
Orgánica del Tribunal del Jurado, se reunieron durante una semana en Sitges
para elaborar unas Conclusiones prácticas que, aún hoy son válidas en muchas de
sus directrices y que forman un Catálogo completo de interpretación de la Ley;
y un largo etcétera.
Con rigor estadístico puede decirse, en lo que se refiere a la materia de este
estudio, que la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña ha
89

dictado ya 152 sentencias hasta el final del año 2004, lo que constituye un acervo
jurisprudencial importante y constituye asimismo material consultable para quienes
están interesados y para quienes participan en la institución.
Esta ha sido la razón de mi elección para este Discurso de ingreso en la Academia.
La vieja discusión sobre Jurado sí / Jurado no, que pospuso durante casi dieciocho
años aquel mandato constitucional y la polémica sobre Jurado puro o Escabinado
que nos ha acompañado hasta hace pocos años, pueden considerarse
hoy afortunadamente acalladas.
Pero, comprender la esencia de los Tribunales de Jurado y estudiar de forma
integradora la Ley Orgánica que los regula pasa, a mi entender, por unas breves,
muy breves, referencias al contexto histórico de estos Tribunales y a su posicionamiento
en la Constitución española. De ahí que sea conveniente distribuir esa
visión global en partes: histórica, primero; constitucional, después; para entrar,
luego, a examinar determinados problemas que, junto a muchos otros, plantea
la interpretación de los preceptos normativos que reglamentan la fase de revisión
de las sentencias dictadas por el Tribunal del Jurado que es el objeto del presente
estudio.
1. El Jurado y su historia
Los primeros antecedentes de la institución se encuentran, según los autores,
en la Carta Magna de Juan Sin Tierra, año 1215 1 . Pero de inmediato hay que
apresurarse a decir que en dicho momento histórico no surgió un Jurado tal como
hoy se conoce, esto es, como un completo y armónico sistema de enjuiciamiento
de todos los ciudadanos, se limitó a la exigencia de que los nobles fueran
juzgados por sus pares (ningún hombre libre puede ser detenido, capturado, pre-
1 No obstante, existen precedentes más lejanos, aunque más bien se trata puramente del enjuiciamiento
por un Colegio popular. Así sucede, por ejemplo, en Roma con el enjuiciamiento mediante
los iuditia populi, cuando el Magistrado imponía la pena de muerte o una cuantiosa multa
económica y el acusado utilizaba la provocatio o provocatio ad populum que inmediatamente suponía
el sometimiento del proceso a los comicios centurianos reunidos en asamblea judicial. Pero ciertamente
no hubo en Roma un catálogo de delitos (y por tanto, un sometimiento al principio de legalidad
penal), hasta las llamadas quaestiones perpetuae, auténticos Tribunales estables, instituidos
por ley y presididos por un magistrado o un exmagistrado que absorbieron a los antiguos comicios
convirtiéndose en el órgano de represión criminal de la última época republicana y los primeros
tiempos del Principado. Véase, TORRENT, Armando, en Derecho Penal Romano I. Épocas monárquicas
y republicana. También NÚÑEZ MARTÍ, Amparo, en Quaestiones perpetuae, un paso hacia
el principio de legalidad. Ambos en El Derecho Penal: de Roma al Derecho actual. VII Congreso Internacional
y X Congreso Iberoamericano de Derecho Romano. Edisofer, S.L. Madrid. 2005.
Se han buscado también orígenes más remotos en Grecia con el enjuiciamiento mediante
los heliastas que se reunían en la plaza Heliea, que tomaba el nombre de Helios o dios Sol. Ver SAN-
JURJO REBOLLO, Beatriz. Los Jurados en USA y en España. Dos contenidos distintos de una misma expresión.
Dykinson. Madrid. 2004. Pág. 32, basándose en ANDRADE.
90

so... sino por un juicio legal entre sus iguales). Interesa, pues, tan sólo destacar
que, en sus orígenes, el Jurado no nace como expresión pura de un sistema de enjuiciamiento;
nace como una fórmula de lucha contra el Poder establecido, como
un freno a desmesuradas acusaciones y como un impedimento a aquellas leyes
que, emanadas del Legislativo, cualquiera que fuere su titular, no tienen un respaldo
social.
Nos recuerda LUCIANO VARELA 2 : «Los barones se procuraron el juicio por
iguales para emanciparse, como recuerda ALEJANDRE, de la justicia real. El Bill of
Right sustrae al ciudadano de la jurisdicción de los señores feudales. Más que de
la formalización de una costumbre se trata entonces de un derecho fundamental
de todo ciudadano inglés. Y es difícil superar esa dimensión garantista de la idea de
libertad».
En el caso Duncan vs. Louisiana (1968) puede leerse «El derecho a un juicio
por Jurado es otorgado a los acusados en procesos penales con la finalidad de prevenir
la opresión gubernamental... Para un acusado el derecho a ser juzgado por un Jurado
de sus pares constituye una salvaguarda inestimable contra el Fiscal corrupto
o excesivamente celoso o contra el Juez sumiso, prejuiciado o excéntrico. Si el acusado
prefiere el sentido común de un Jurado a una reacción, quizás más educada pero
menos comprensiva, de un solo Juez, debe gozar de este derecho» 3 .
De ahí que un autor tan poco dudoso como George FLETCHER 4 haya podido
decir que el Jurado no es una institución democrática por su origen, como tampoco
lo es en su estructura y organización, a menos que se corrija el sistema de decisión
por unanimidad, incompatible con el principio democrático de las mayorías,
y el sistema de las recusaciones perentorias, que a menudo conduce a
discriminaciones por razón de sexo, etnias o razas. En la sentencia Batson vs. Kentucky
(1986) se dijo que el Fiscal no puede usar recusaciones perentorias que supongan
discriminación por razón de raza. En 1992, la sentencia Georgia vs. Mc.
Collum hizo igual declaración respecto a la Defensa del acusado. En una demanda
civil de reconocimiento de la paternidad, la sentencia J.E.B. vs. Alabama
(1994) dictaminó que ni la acusación ni la defensa podían excluir a hombres o mujeres
del Jurado sólo en función del sexo.
El Jurado penetra en Europa a través de Inglaterra, pero no puede competir
con las tradiciones continentales que ven en él, desde el primer momento,
un elemento perturbador enfrentado a la tradición y a la concepción elitista de
la Justicia.
2 VARELA CASTRO, Luciano, en Fundamentos político-constitucionales y procesales. El Tribunal
del Jurado. Consejo General del Poder Judicial. Madrid. Octubre 1995. Pág. 29.
3 Ver SALAS CALERO, Luis, en El Jurado en casos penales en Estados Unidos. La Ley del Jurado:
problemas de aplicación práctica. Consejo General del Poder Judicial. n.º 45. Madrid 2004. Pág.
874.
4 Las Víctimas ante el Jurado. Valencia. Tirant lo Blanc. 1997.
91

En España, el Jurado como tal, como institución procesal y orgánica de enjuiciamiento
del pueblo por el pueblo, no aparece hasta el siglo XIX, en regulación,
al principio asaz fragmentaria.
La Constitución de Cádiz (1812) declara programáticamente en su art. 307:
«Si con el tiempo creyeren las Cortes que conviene haya distinción entre los jueces
del hecho y del derecho, lo establecerán en la forma que juzguen conducente.»
Nuestra primera Constitución no crea, pues, el Jurado como tal y en su Preámbulo
significa que no es ésta una institución genuina española. Sin embargo, a
continuación expresa que tampoco resulta una institución totalmente desconocida
«sino que aun hoy dia está de cierto modo en práctica en algunas provincias del
reyno. En la isla de Iviza y Formentera el asesor nombrado por el Gobierno no
puede por sí solo sentenciar pleyto alguno sin la concurrencia de dos ó mas hombres,
que pueden llegar hasta el número de seis, tomados de todos estados. Esta institucion,
aunque no es en rigor idéntica en todos sus trámites á los jurados de Inglaterra,
está indudablemente fundada sobre los mismos principios».
Es el texto del Decreto de 22 de octubre de 1820, acerca del Reglamento que
ha de regir para la Imprenta, el primer texto legal español que contempla el Jurado
como tal, referido, empero, sólo a los delitos públicos y privados que se cometen
mediante impresos. Con una interesante singularidad, hoy sólo conservada
como veremos en EE.UU., la de reglamentar el Jurado de Acusación. Nueve
ciudadanos legos deciden «si ha lugar a la formación de causa». Luego, instruido
el expediente por el Juez profesional, doce ciudadanos emiten el veredicto de culpabilidad
o no culpabilidad.
El Decreto sufrió diversas modificaciones, suspensiones y recuperaciones
hasta llegar a dos fundamentales Leyes que, sin regular el Jurado como institución
singular, lo contemplaban como forma de enjuiciamiento de determinados delitos:
la Ley Provisional sobre Organización del Poder Judicial (15 de septiembre de
1870) y la Ley Provisional de Enjuiciamiento Criminal (Real Decreto de 22 de diciembre
de 1872). Doce Jueces legos y tres Magistrados componen, en sede de
la Audiencia Provincial, el Tribunal del Jurado, declarando aquéllos la culpabilidad
o inculpabilidad y decidiendo éstos la calificación jurídica y la pena.
Pero la Ley especial del Jurado, como Ley propia reguladora de la institución,
no aparece hasta el 20 de abril de 1888. Presenta un larguísimo catálogo de
delitos susceptibles de ser enjuiciados por los Tribunales de Jurado, el más largo
catálogo de nuestra historia. Ley completa, reglamenta la composición, estructura,
enjuiciamiento y recursos, manteniendo la tradición de los doce jueces legos
y los tres técnicos.
El Real Decreto de 21 de diciembre de 1923 suspendió su aplicación en todas
las provincias del Reino.
Se restablece el Jurado en la época republicana, por Real Decreto de 11 de
abril de 1931, recuperándose, con variantes, la Ley de 1888. La composición se
92

centra en tres Magistrados y ocho Jurados y se modifica el catálogo de delitos, con
una singularidad hoy especialmente chocante. Se establece que: «en los delitos
de parricidio, asesinato, homicidio o lesiones, de competencia del Jurado, en el que
el móvil pasional fuera el amor, los celos, la fidelidad o cualquier otro aspecto de
las relaciones sexuales y en que agresores o víctimas fueran de distinto sexo, el Jurado
se compondrá por mitad de hombres y de mujeres, procediéndose a sorteos
distintos para cada grupo».
El Jurado republicano dura lo que el sistema político y por Decreto de 8 de
septiembre de 1936 se suspende su funcionamiento en todo el territorio nacional.
Restablecido el régimen democrático en nuestro país, la claridad del mandato
constitucional contenido en el art. 125 de la Constitución de 1978, que luego
comentaremos, permitía albergar serias esperanzas de restauración de la institución,
bien recuperando —con las modificaciones convenientes— la Ley de
1888 o el Decreto de 1931, bien dictándose una nueva normativa. No fue así,
como sabemos, y tuvimos que esperar al año en que la Constitución cumplía su
mayoría de edad para asistir al renacimiento del Jurado con nueva Ley.
2. El Jurado y nuestra Constitución
Conviene recordar el texto del art. 125 de nuestra Constitución. Dice así el
precepto:
«Los ciudadanos podrán ejercer la acción popular y participar en la Administración
de Justicia mediante la institución del Jurado, en la forma y con respecto a
aquellos procesos penales que la ley determine, así como en los Tribunales consuetudinarios
y tradicionales.»
La previsión constitucional, pues, da la impresión de que ha aprovechado
la «acción popular» para enunciar la reinstauración en España de los Tribunales
de Jurado y no ha faltado quien mantiene que esta última institución jurídica
merecía un pronunciamiento singular. Con todo, ha de reconocerse, primero, que
nunca un texto constitucional español había sido tan explícito a la hora de legitimar
el Jurado (recordemos que el Estatuto de Bayona —1808— y la Constitución
de Cádiz —1812— sólo reenviaron a las futuras Cortes la conveniencia de su
implantación y fueron, luego, leyes ordinarias como la de Imprenta de 1820, la
«Provisional» sobre organización del Poder Judicial de 1870, la Provisional de Enjuiciamiento
Criminal de 1872, la Ley específica de 1888, Decreto de Abril de
1931, las que organizaron su implantación y funcionamiento); segundo, que el texto
de la Constitución actual viene enmarcado bajo la rúbrica: «Participación de
los ciudadanos en la Administración de Justicia», con lo que vertebra, de una parte,
el «derecho de postulación» a través de la acción popular y, de otro lado, el
«derecho de participación jurisdiccional» a través de la institución del Jurado y
de los Tribunales consuetudinarios cuya pervivencia se determina.
93

Esta última afirmación merece un detenimiento. Se ha dicho que la Constitución
Española, en el recordado artículo 125, no imponía una obligación al legislador,
sino que, siguiendo el indicativo histórico, sólo le facultaba para instaurar
el Jurado si lo consideraba conveniente. Este sector ideológico se apoyaba en
la utilización del verbo «podrán» por el texto constitucional. Hoy es opinión consolidada
que el «podrán» lo refiere la Ley Fundamental a los ciudadanos, de manera
que el texto debe leerse así: «mediante la institución del Jurado los ciudadanos
podrán participar en la Administración de Justicia». De esta suerte, si no se
instaura el Jurado, se priva al ciudadano de un derecho constitucional, el de participación
jurisdiccional.
Junto a lo anterior deben destacarse otras dos conclusiones básicas, surgidas del
texto constitucional y recogidas en la actual Ley Orgánica del Tribunal del Jurado.
Primera: Nuestra Constitución no consagra un derecho del ciudadano «a ser
juzgado» por Tribunales del Jurado, consagra el derecho «a ser Jurado», esto es,
a ser juzgador del conciudadano. La distinción es importante en la medida en
que aleja nuestro sistema jurídico del tipo anglosajón en el que, indudablemente,
se inspira. La Quinta Enmienda de la Constitución de los EE.UU. dice así: «En todos
los procesos penales, el acusado tendrá derecho a un juicio público y rápido, por
medio de un jurado imparcial seleccionado en el Estado y en el Distrito donde el delito
fue cometido» (la no cursiva es propia) 5 . La Enmienda Séptima contempla la
institución del Jurado en materia civil. La Enmienda Catorce reafirma la posibilidad
de renunciar a juicio por Jurado en los procesos penales por delitos graves y
someterse a juicio del Tribunal técnico. En Inglaterra, enseña FUNGAIRIÑO, el ser
juzgado o no por un Jurado depende del delito objeto de acusación: no hay Jurado
para los delitos menores («misdemeanours»), hay Jurado a elección del reo en
los delitos menos graves o llamados híbridos («hybrid offences») y es obligatorio el
Juzgado para los delitos más graves («felonies») 6 . El Jurado español no es, por el contrario,
una opción jurisdiccional del acusado; es una forma de enjuiciamiento.
5 Un caso singular fue estudiado en la sentencia del Tribunal Supremo español de fecha 19
de julio de 1999. Un Fiscal enjuiciado y condenado por delito de cohecho en sede del Tribunal
Superior de Justicia de Castilla-León recurrió en casación su condena por entender que el proceso
había vulnerado el derecho fundamental al Juez predeterminado por la Ley alegando que el sometimiento
obligatorio de los ciudadanos al Tribunal del Jurado sin darle opción de aceptarlo libremente
no respeta el derecho a un juez profesional (sic) predeterminado legalmente, dado el total
desconocimiento del derecho de los jueces legos. El Tribunal Supremo desestima el motivo de recurso
afirmando que «la crítica dirigida contra el jurado puro por la ignorancia jurídica de los jurados
legos es un ataque a la opción tomada por el legislador, sobre el modelo de jurado, formulado fuera del
ámbito propio del recurso de casación, y es además ajeno al problema del derecho al juez predeterminado
por la ley...».
6 FUNGAIRIÑO BRINGAS, Eduardo, en Algunas Notas Sobre el Jurado. Actualidad Penal. 1995.
n.º 3. Pág. 32. Completa información sobre el Jurado en los países más próximos se contiene en Sistemas
de Proceso Penal en Europa. Obra dirigida por el magistrado Ramón Macía Gómez. Cedes
Editorial. Barcelona. 1998.
94

No han faltado autores que propician una reforma en el sentido de admitir
ese derecho de opción o de renuncia (waiver) 7 , pero, sobre ser desconocido en
nuestra tradición histórica, choca con el principio del juez natural convirtiendo la
respuesta jurisdiccional en un interés de parte.
Segunda: El derecho viene configurado como un derecho-deber o derechoobligación.
Parece claro que el artículo 125 no configura un deber u obligación
dirigido directamente al ciudadano. También es evidente que la Constitución impone
deberes cuya concreción exige la llamada «interpositio legislatoris» (artículos
30, 31 y 118). Sin embargo, tampoco parece ser éste el caso del Tribunal del
Jurado en cuanto que como tal deber ni siquiera está enunciado en el texto constitucional.
La opinión hoy más generalizada, no exenta de razonables contestaciones,
busca los apoyos en otros preceptos constitucionales; así, el artículo 1.1
que consagra la Justicia como valor superior del ordenamiento jurídico; el artículo
1.2 que radica la soberanía nacional en el pueblo; el 9.1 que sujeta a los ciudadanos
no sólo a la Constitución sino del resto del ordenamiento jurídico; al 117
que hace emanar a la Justicia del pueblo; y en fin, al 118 que consagra el deber
prestacional o de colaboración con Jueces y Tribunales. Pero quizás una interpretación
lógica permita llegar a mejores resultados. Si, como veíamos, nuestra
Constitución ha impuesto un «deber organizativo» de instaurar el Jurado como
forma de participación ciudadana en la Administración de Justicia, ese interés objetivo,
de alcance constitucional, legitima la acción legislativa de imponer la obligación
de formar parte del Jurado como única vía de «posibilitar la actuación» del
mismo.
Lo cierto y definitivo es que la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado configura
el estatuto del jurado como un derecho-obligación, cuyo incumplimiento viene
sancionado, y lo justifica la Exposición de motivos con estas palabras: «La Ley
parte de la concepción de que el Estado democrático se caracteriza por la participación
del ciudadano en los asuntos públicos. Entre ellos no hay razón alguna para excepcionar
los referidos a impartir justicia, sino por el contrario se debe establecer
un procedimiento que satisfaga este derecho constitucional de la forma más plena posible».
En definitiva: artículo 1.1 de nuestra Constitución en cuanto configuración
de España como Estado social y democrático de Derecho.
De otro lado, ciertamente el artículo 125 de la Constitución Española no especifica
ni concreta la forma de Tribunal del Jurado que pretende se instaure en
nuestra nación. Sólo parece acotarlo a los «procesos penales». La vieja pugna entre
partidarios del Jurado puro y el Escabinado mantuvo, pues, su vigor y su virulencia,
aún después de 1978. Había que optar entre una de las dos formas o crear
una fórmula nueva.
7 SANJURJO REBOLLO, Beatriz, en op. cit., pág. 319.
95

El Jurado puro se mantiene hoy en los países anglosajones. En Inglaterra
el Jurado opera sólo en causas criminales y como Jurado de decisión. El «Grand
Jury» o Jurado de presentación fue abolido en 1948. El Colegio se halla formado
por 12 personas (u 11 si se han utilizado todas las recusaciones). La conformidad
previa evita el juicio y supone la disolución del Jurado. No conformándose
el acusado hay una exposición de la acusación y de la defensa, práctica
de prueba y resúmenes de las partes. El Juez informa después sobre la prueba
y su valoración. Las decisiones de culpabilidad o inocencia o de no culpabilidad
por enajenación mental deben adoptarse por unanimidad, si bien desde
la «Criminal Justice Act» de 1967 se admite la mayoría de 11 sobre 12 o 10 sobre
11 siempre que después de las dos primeras horas de deliberación no se haya
alcanzado la unanimidad. Por lo general la acusación no puede apelar el fallo
absolutorio y la defensa puede apelar el veredicto («conviction») y la sentencia
(«sentence»).
En EE.UU. hay que hablar de hasta 50 variantes de Jurado. Pero lo más interesante
o característico es la existencia o sobrevivencia del Gran Jurado. La V
Enmienda a la Constitución dice así: «Ninguna persona podrá ser acusada por un
crimen infamante (se entiende con pena superior a los tres años de privación de
libertad) salvo por presentación e inculpación de un Gran Jurado...». El Gran Jurado
Federal está integrado por no menos de 17 personas y no más de 24, que deben
pronunciarse sobre si existen suficientes indicios («prima facie evidence») para
que una persona sea acusada ante un Tribunal. En caso de que así sea el
portavoz presenta un «indictment» que constituye la base de la posterior inculpación.
El pequeño Jurado («Petty Jury») varía en su composición. En el caso de los
Tribunales Federales se establece que el número de Jurados es de doce, pero en
los Tribunales estatales se admite un número menor, hasta seis (Williams vs. Florida.
1970), pues cinco ha sido declarado número insuficiente por el Tribunal Supremo
(Ballews vs. Georgia. 1978). El veredicto ha de venir dado por unanimidad,
sin embargo el Tribunal Supremo ha entendido que un veredicto de nueve
votos de culpabilidad sobre tres de no culpabilidad no viola los contenidos del
proceso debido (Johnson vs. Louisiana. 1972), como tampoco el de diez sobre dos
(Apodaca vs. Oregón. 1972). En el caso de un Jurado integrado por seis personas
el único veredicto válido es el de unanimidad (Burch V. Lousiana. 1979). Entre
seis y doce no hay jurisprudencia.
El sistema de Escabinado impera, en cambio, en nuestra legislación continental.
En Francia, los Jueces profesionales, unipersonales o en colegio, juzgan los
delitos y contravenciones. Los crímenes son enjuiciados por la «Cour d’Assises»,
compuesta por tres Magistrados profesionales y nueve Jurados. El Jurado delibera
conjuntamente sobre la culpabilidad y la pena. Los recursos se ven en la «Cour
d’Apel» y la «Cour de Cassation» formadas ambas por Jueces profesionales.
96

En Italia, la «Corte di Assise» enjuicia los delitos con pena prevista de reclusión
perpetua, prisión de más de 24 años y otros específicamente señalados
en la Ley. Se halla integrada por dos Magistrados profesionales y seis Jurados, que
enjuician conjuntamente. Igual composición tiene el Tribunal de apelación, la
«Corte di Assise di Apello».
En Alemania, en fin, se distinguen los Tribunales Cantonales y los Regionales,
el Amtsgericht y el Landgericht. El primero actúa con Juez único o en colegio,
formado éste por dos Jueces profesionales y dos Jurados. El Tribunal Regional
actúa en Pequeña Cámara Penal (Die Kleine Strafkammer) compuesta por un
Juez y dos Jurados, y en Gran Cámara Penal (Die Grose Strafkrammer) compuesta
hoy por dos Jueces y tres Jurados.
Una serie de conclusiones pueden extraerse del material proporcionado por
el estudio de la legislación comparada:
1.ª) los países continentales han ido optando todos por la fórmula mixta del
Escabinado e incluso algunos no han tenido nunca Jurado puro;
2.ª) la permanencia del Jurado puro anglosajón se basa en una fuerte tradición
histórica; en la aceptación social casi unánime de la institución, fracase o no
en casos notables; en la conciencia ciudadana de que se trata de un servicio público
y en una probada capacidad económica para su mantenimiento;
3.ª) la existencia de instrumentos procesales —principio de oportunidad, favorecimiento
de la conformidad y del pacto— más utilitaristas que de legalidad, hacen
que el número de casos criminales que llegan al Jurado sea realmente escaso 8 .
También en EE.UU., que, como se ha dicho, mantiene desde siempre el Jurado
Puro, se dice que solamente entre el 3 y el 10% de casos penales van a juicio.
La realidad es que la gran mayoría de los casos son resueltos mediante la negociación
entre las partes.
Nuestro sistema actual, tachado de híbrido, ha de adscribirse forzosamente
en el de Jurado Puro, pero con una intervención del Magistrado-Presidente tan
esencial que realmente le aparta de sus homólogos. El Auto de hechos justiciables
(artículo 37 de la Ley del Tribunal del Jurado), verdadero «amojonamiento» del
terreno objeto de debate; la posibilidad de disolver el Jurado por ausencia total
de prueba de cargo (49 de la Ley del Tribunal del Jurado), auténtica asunción de
la facultad de valorar la existencia de prueba de cargo sobre el hecho por parte
del Juez de Derecho; y la delimitación del Objeto del veredicto (artículo 52), nuevo
acotamiento del material enjuiciable, son condicionantes muy especiales de
nuestro proceso que han venido a reclamar la denominación de «Jurado tutelado»
en algún sector doctrinal.
8 Ver, en este sentido, FUNGAIRIÑO, en op. cit. pág. 34 y ESPARZA LEIBAR, Iñaki, en El Jurado
en los Estados Unidos de Norteamérica. Problemática general. Revista de Derecho Procesal. 1995.
N.º 1. Págs. 307 y ss.
97

I. LA DOBLE INSTANCIA PENAL EN LOS TRIBUNALES DE JURADO
La Ley Orgánica del Tribunal del Jurado, a la hora de regular el sistema de
recursos contra decisiones de los órganos que intervienen en el proceso, se halló
ante dos alternativas en conflicto: una, regular su propio sistema de recursos o reenviar
la revisión a la normativa procesal vigente; otra, cumplir con el mandato de
la doble instancia penal o mantener la firmeza de la decisión popular sin posibilidad
de recurso.
A. En torno al primer punto, la Ley optó por modificar determinados
preceptos de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, incorporando al Libro V
(«De los recursos de casación y de revisión») un nuevo Título I denominado
ahora «Del Recurso de Apelación contra las Sentencias y determinados Autos»
integrado por el artículo 846 bis, apartados a) a f), y modificando la redacción
de los artículos 847 y 848. Así lo establece la Disposición Final Segunda de la
Ley, punto 14.
La técnica legislativa ha sido tachada de «no muy recomendable» 9 pero tiene
la ventaja de no mover el asentamiento general en materia revisional. Lo que
ya resulta menos comprensible es que haya procedido a regular los trámites del
recurso de apelación contra las sentencias dictadas por el Magistrado-Presidente
del Tribunal del Jurado y no haya hecho otro tanto, al menos expresamente, con
las apelaciones contra los autos, planteando problemas de interpretación, como
luego veremos.
El debate parlamentario sobre la materia no fue intenso. Sólo el Grupo
Parlamentario Popular se opuso a la regulación proyectada (Enmienda n.º
248 ante el Congreso, de supresión del punto 14 —también de los 3 a 17, salvo
el 15— de la Disposición Final Segunda), en postura coherente con la oposición
general a crear un procedimiento propio en la Ley del Jurado, argumentando
que «resulta más aconsejable reconducir todo lo referente al régimen
de recursos, al ámbito de la casación ante la Sala Segunda del Tribunal Supremo».
Por lo demás, el Proyecto de Ley Orgánica del Tribunal del Jurado publicado
en el Diario de Sesiones del Congreso el 20 de mayo de 1994 titulaba el nuevo
apartado como «Del recurso de apelación contra las Sentencias». Fue la aceptación
de la Enmienda n.º 113 del Grupo Parlamentario Catalán (CIU) que
instauró la definitiva redacción.
9 NARVÁEZ RODRÍGUEZ, Antonio. «El nuevo recurso de apelación en la Ley Orgánica del Tribunal
del Jurado» en ACTUALIDAD JURÍDICA ARANZADI, n.º 201, 8 de junio de 1995. Entiende,
en efecto que se trata de una «técnica legislativa no muy recomendable, en la medida en que
se establece la regulación de la materia en una norma legal distinta de la propia, con lo que su regulación
nace fragmentada desde su origen en distintas leyes...» (pág. 1).
98

B. El segundo tema replantea la vieja cuestión de la obligada doble instancia
en materia penal. El artículo 14.5 del Pacto Internacional de Derechos Civiles
y Políticos (Nueva York, 19 de diciembre de 1966) establece que:
«Toda persona declarada culpable de un delito tendrá derecho a que el fallo condenatorio
y la pena que se le haya impuesto sean sometidos a un Tribunal Superior,
conforme a lo prescrito por la Ley.»
El mandato resulta directamente aplicable en nuestro país desde su publicación
en el Boletín Oficial del Estado de 30 de abril de 1977 y con rango constitucional
a partir del artículo 10.2 de la Norma Fundamental.
Por su parte, el artículo 2.º del Protocolo 7 del Convenio Europeo para la
Protección de los Derechos Humanos y las Libertades Fundamentales (Convenio
de Roma de 4 de noviembre de 1950) de 22 de noviembre de 1984 (firmado por
España, pero aún no ratificado) dice así:
«1. Toda persona declarada culpable de una infracción penal por un Tribunal
tiene derecho a que la declaración de culpabilidad o la condena sea examinada por
un Tribunal superior. El ejercicio de este derecho, que incluye los motivos por los que
puede ser ejercitado, serán regulados por ley.
2. Este derecho puede estar sujeto a excepciones respecto de las infracciones
de carácter menor definidas por la ley, así como en los casos en que el interesado
haya sido juzgado en primera instancia por un Tribunal superior o haya sido declarado
culpable y condenado después de un recurso contra su absolución.»
Los Pactos Internacionales imponen, como es visto, el principio de doble instancia
penal, pero su mandato, en los términos del artículo 10.2 de nuestra Constitución,
puede y debe ajustarse a su estricto contenido:
En primer término, afecta sólo a pronunciamientos condenatorios («...Toda
persona declarada culpable...»), ergo los pronunciamientos de inculpabilidad o de
inocencia carecen de esta cobertura internacional 10 . En segundo lugar, los motivos
de revisión se concretan a la pura decisión de condena («...el fallo condenatorio
y la pena...», «...la declaración de culpabilidad o la condena...»). En tercer término,
su regulación se remite a la reglamentación interna de cada país («...conforme
a lo previsto por la ley...», «...serán regulados por ley...»). Finalmente, la exigencia
internacional puede excepcionarse en materia de faltas o delitos menos graves
(«...infracciones de carácter menor...»), en casos de aforamiento («...el interesado haya
sido juzgado en primera instancia por un Tribunal superior...») o cuando la condena
provenga de la revisión de un anterior fallo absolutorio.
10 Piénsese que, por ejemplo, en EE.UU. y en Inglaterra las sentencias absolutorias no son recurribles.
Ver SALAS CALERO, Luís, en El Jurado en casos penales En Estados Unidos, en La Ley del
Jurado: problemas de aplicación práctica. CGPJ. Estudios de Derecho Judicial n.º 45, pág. 900; MC-
NAUGHT, John, en Sistemas de Proceso Penal en Europa, obra dirigida por el magistrado Ramón Maciá
Gómez. Cedecs. Barcelona 1998, pág. 228 y GARCÍA MORENO, José Miguel, en El juicio penal con
Jurado en Inglaterra y Gales, Cuadernos para la Democracia, n.º 51, diciembre de 2004.
99

Las exigencias de los Pactos Internacionales en punto a la doble instancia penal
no aparecen, pues, como extremas y completas. En nuestra legislación, hasta
que el recurso de apelación no se vea generalizado, el principio de doble instancia
viene siendo cumplido por la casación penal, bien que dicho cumplimiento haya
sido discutido y sea discutible dadas las especiales características de este recurso
extraordinario, limitado en su cognitio y en sus motivos.
Con todo, nuestro Tribunal Constitucional ya declaró la acomodación del recurso
de casación al Pacto de Nueva York en la sentencia 76/1982, de 14 de diciembre
y ha reconocido al Tribunal Supremo como Tribunal Superior al efecto
de cumplir con el artículo 14.5 del Pacto en las sentencias 110/1985, de 8 de octubre,
123/1986, de 22 de octubre, 37/1988, de 3 de marzo y 71/1992, de 13 de
mayo 11 , entre otras.
Viene a reiterarlo la reciente sentencia del Tribunal Supremo de 20 de abril
de 2005, dictada precisamente en sede de juicio de Tribunal de Jurado, la cual,
además, hace hincapié en el establecimiento del principio de doble instancia en
materia de dichos juicios con lo que —dice— «permite resituar la casación en su
propia función de control de interpretación y aplicación de la ley —principio de legalidad
y seguridad jurídica— máxime en casos como el presente que los motivos son
por infracción de Ley».
La doctrina, aunque no de forma unánime, también ha admitido esta acomodación
constitucional 12 con algunas matizaciones en torno al acceso de la valoración
de los hechos al Tribunal superior. Porque, en definitiva, se trata de esto.
Nuestra Constitución, como se ha visto, no impone la doble instancia. Los
11 Que recuerda la de 1986: «esta doctrina general en materia de recursos ha de ser aplicada
con mayor exigencia a la casación penal si se tiene en cuenta que ésta cumple en nuestro ordenamiento
el papel de “Tribunal superior” que revisa las sentencias de instancia en la vía criminal a que se refiere
el art. 14.5 Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos de 1966, ratificado por España y
que ha de ser tenido en cuenta, por mandato del art. 10.2 CE, a efectos de la interpretación de los derechos
fundamentales, de forma que la privación sin fundamento jurídico suficiente del acceso al recurso
en materia penal, es una lesión del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva por parte
de los Tribunales de este orden jurisdiccional, conculcación que habrá de ser reparada por este Tribunal
Constitucional en los casos en que así se le pida, a través de una demanda de amparo».
12 Ver, en tal sentido, MARTÍNEZ ARRIETA, Andrés, en loc. cit. pág. 43. Vid, también, VIVES
ANTÓN, Tomás, en «Doctrina constitucional y reforma del proceso penal». Revista Poder Judicial.
Núm. IV, especial. SUAU MOREY, Jaime, en Tutela Constitucional de los Recursos en el Proceso
Penal. Bosch. Barcelona. 1995. Págs. 103 y ss. Igualmente, MONTERO AROCA, Juan, en II Jornadas
de las Salas Civiles y Penales de los Tribunales Superiores de Justicia. Barcelona. Octubre
1998. Pág. 34. Afirma este autor que: «si los redactores del Pacto, los expertos de las Naciones Unidas
formados en la cultura jurídica anglosajona y con gran influencia norteamericana, no tienen ni
idea cabal de las diferencias existentes entre apelación limitada y casación, y si estos recursos, tal y
como nosotros los conocemos, no existen en muchos países que formaban la Asamblea General de
las Naciones Unidas en 1996 o que se han adherido después al Pacto (y se recomienda la lectura
de los países que lo han hecho), parece obvio que el Pacto mismo no pudo elegir entre apelación y casación»
y termina sosteniendo que: «nuestro recurso de casación no es que sea suficiente, es que excede
las exigencias de lo que el legislador español está obligado a hacer como consecuencia de la adhesión
al Pacto».
100

Pactos Internacionales imponen sólo el derecho a una revisión de la condena
por un Tribunal superior. Nuestro Tribunal Constitucional tiene declarado que el
derecho a la tutela judicial efectiva no comprende el derecho a obtener dos resoluciones
a través del sistema de la doble instancia penal, puesto que la existencia
o inexistencia de la doble instancia queda confiada con carácter general al legislador,
sin que afecte el derecho fundamental del artículo 24.1 de la Constitución
(sentencias, además de las citadas, de 11 de julio de 1983, 23 de enero de 1984,
8 de junio de 1988). Si a todo ello se une lo dicho por el Tribunal Constitucional
respecto a la acomodación de nuestro recurso de casación y nuestro Tribunal
Supremo a las prescripciones de los Pactos internacionales, deberá concluirse que
nuestro sistema procesal penal de recursos es constitucionalmente aceptable.
No lo ha entendido así el Comité de Derechos Humanos de la ONU, que, en
un Dictamen de 7 de agosto de 2003, declaró que el sistema de casación penal español
vulnera el citado art. 14.5 del Pacto Internacional, por no prever la revisión
del material probatorio.
Sin embargo, el mismo Tribunal Supremo en un auto de 16 de febrero de 2004
ha denegado la nulidad de la resolución que había sido objeto del Dictamen y ello por
razones de forma y de fondo. Se afirma en el auto que los Dictámenes del Comité de
Derechos Humanos no tienen valor jurídico vinculante, salvo el que quiera otorgarle
el Estado afectado por la condena; se sostiene también que, en el interin, la legislación
española ha cambiado, por reforma de la LOPJ creándose el recurso de apelación
penal en sede de los Tribunales Superiores de Justicia; y se dice, en fin, que la
efectividad del recurso se consigue a través del juicio sobre la vulneración de derechos
fundamentales, por mor de lo establecido en el art. 5.4 de la LOPJ, de forma que la
presunción de inocencia, el derecho a la tutela judicial efectiva y la necesidad de motivar
los criterios de decisión pueden y deben ser revisados en el ámbito casacional 13 .
La polémica continúa porque no ha sido la única condena al Estado español
derivada de una decisión del Comité de Derechos Humanos, ni será aquélla la
única respuesta. Nótese que la primera condena explícita del Comité de Derechos
Humanos se produjo el 20 de julio de 2000 14 , como recuerda la Exposición de
13 El Auto termina expresando: «En todo caso, como se desprende del propio contenido del
Pacto y Protocolo y como señala unánimemente la doctrina, los Dictámenes del Comité no tienen valor
jurídico vinculante, salvo el que quiera otorgarle el Estado afectado por la condena. Para superar
este déficit el Comité ha decidido, en algunos supuestos, cuál debe ser el comportamiento del Estado
condenado una vez que, en su opinión, se constata la vulneración de uno de los derechos contenidos en
el Pacto. Por lo que respecta a las partes demandantes y a sus peticiones, se ha llegado a pronunciarse
sobre la puesta en libertad inmediata, en el caso de detención ilegal o arbitraria, levantando una condena
a pena de muerte o señalando medidas de reparación e indemnización. La tendencia actual, como
ha sucedido en el caso presente, pasa por el requerir al Estado condenado para que, en el plazo de
noventa días, le informe sobre las medidas adoptadas para el cumplimiento de la decisión adoptada en
el Dictamen. Como ya se ha dicho, España ha puesto en marcha, las previsiones de la doble instancia».
14 Contestada en la Sentencia del TS de fecha 10 de diciembre de 2002. Puede consultarse
también el auto de 14 de diciembre de 2001.
101

Motivos de la LO 19/2003, de 23 de diciembre, que modifica determinados artículos
de la LOPJ y de la LECrim, creando el recurso de apelación contra las
sentencias dictadas en primera instancia por las Audiencias Provinciales 15 .
De este modo se pretende, por fin, la generalización de la segunda instancia,
previéndose la posibilidad de crear una Sección especial en las Salas de los Civil
y Penal de los Tribunales Superiores de Justicia (art. 73.3.c) y 6 en la actual redacción
de la LOPJ). Sin embargo, ha de recordarse que la generalización de ese
doble grado jurisdiccional queda pendiente de la reforma de la Ley de Enjuiciamiento
Criminal a la que la propia Ley 19/2003 da un plazo de un año (Disposición
Final Segunda).
El plazo ya se ha incumplido y sería bueno que ese incumplimiento no se
prolongara en el tiempo, como ocurrió con el marcado por la propia Ley del Jurado
cuando, en su Disposición Final Cuarta, ordenaba que:
«En el plazo de un año, desde la aprobación de la presente Ley, el Gobierno enviará
a las Cortes Generales, un proyecto de Ley de modificación de la Ley de Enjuiciamiento
Criminal, generalizando los criterios procesales instaurados en esta Ley
y en el que se establezca un procedimiento fundado en los principios acusatorio y
de contradicción entre las partes, previstos en la Constitución, simplificando asimismo
el proceso de investigación para evitar su prolongación excesiva.
Asimismo, en dicho plazo, se adoptarán las reformas legales necesarias que
adapten a tal procedimiento el Estatuto y funciones del Ministerio Fiscal, y se habilitarán
por las Cortes Generales y el Gobierno los medios materiales, técnicos y humanos
necesarios.»
Diez años después de la Ley del Jurado no se ha modificado la Ley de Enjuiciamiento
Criminal, no se ha instaurado el procedimiento contradictorio y no
se han otorgado funciones instructoras al Ministerio Fiscal.
Todo lo anterior, con sus específicos problemas referidos a los Tribunales técnicos,
reconduce su temática a los Tribunales populares. ¿Cómo —se dice— puede
un Tribunal técnico revisar o corregir lo que ha pronunciado el pueblo, si en
él reside la soberanía nacional (artículo 1.2 de la Constitución) y de él emana precisamente
la Justicia (artículo 117.1)?
Obviamente, la cuestión quedaría zanjada atribuyendo la revisión a otro Tribunal
de Jurado con lo que escrupulosamente se cumplirían las previsiones constitucionales
y las de los Pactos Internacionales, pero la solución se antoja complicada
y costosa. Otra solución derivaría de entender que las declaraciones de los
15 La Exposición de Motivos de la Ley expresa, al respecto: «En el Libro I destaca la generalización
de la segunda instancia penal... Con ello, además de la previsible reducción de la carga de
trabajo de la Sala Segunda del Tribunal Supremo, se pretende resolver la controversia surgida como
consecuencia de la Resolución de 20 de julio de 2000 del Comité de Derechos Humanos de la ONU,
en la que mantuvo que el actual sistema de casación español vulneraba el Pacto Internacional de Derechos
Civiles y Políticos».
102

Pactos Internacionales hacen sólo referencia a los Tribunales técnicos, pero tal sería
primar el interés sobre la razón 16 .
Lo cierto y cabal, sin embargo, es que la gran mayoría de países de nuestro
entorno y, desde luego, en el Derecho anglosajón, se permite y regula la revisión
de los pronunciamientos dictados por los Tribunales de Jurado, bien que en el sistema
continental se trate de Tribunales mixtos 17 .
En nuestro Derecho histórico, la Ley del Jurado de 20 de abril de 1888 dedicaba
a la materia el Capítulo XV del Título III bajo la rúbrica «De los recursos
de reforma del veredicto y de revista de la causa por nuevo Jurado».
La reforma (artículos 107 a 111) consistía en la devolución del veredicto al
Jurado por los Jueces técnicos, bien de oficio, bien a instancia de las acusaciones
o defensas, por los siguientes motivos: 1.º) cuando el Jurado deje de contestar categóricamente
alguna de las preguntas; 2.º) cuando haya contradicción en las contestaciones
o no exista entre ellas la necesaria congruencia; 3.º) cuando el veredicto
contenga alguna declaración o resolución que exceda de los límites de la
contestación categórica a las preguntas formuladas y sometidas al Jurado; 4.º)
cuando en la deliberación y votación se hubiere infringido lo dispuesto en los artículos
desde el 80 hasta el 87 inclusive. Se refiere este último apartado a las normas
que regulaban la forma de deliberación y votación de los Jurados (Capítulo
XI del Título II de la Ley). Si tras la tercera deliberación y votación persistían
los defectos, el Tribunal de Derecho acordaba que no había veredicto y remitía la
causa a nuevo Jurado. La similitud de esta regulación con los actuales artículos 63,
64 y 65, resulta evidente, aunque, con mejor técnica, la Ley Orgánica no la haya
tratado como recurso 18 .
La revista de la causa (artículos 112 y 113) se producía cuando el Tribunal de
Derecho, también de oficio o a instancia de parte, pero siempre por unanimidad,
declaraba que el Jurado había incurrido en «error grave y manifiesto al pronunciar
el veredicto»; en dos casos: «cuando siendo manifiesta, por el resultado del juicio, sin
16
CARMONA RUANO, Miguel. «Los medios de impugnación en el proceso ante el Tribunal
del Jurado. La impugnación del veredicto y de la sentencia. Recursos interlocutorios», en el número
dedicado al Tribunal del Jurado. Edición Consejo General del Poder Judicial y Ministerio
de Justicia e Interior. 1995. Sostiene que: «...no se adivina por qué se parte de la base ideológica de
que los jurados no se equivocan nunca, como un remedo del viejo “The King can do not wrong” del
constitucionalismo británico». Cuando los ciudadanos votan para elegir a sus representantes expresan
su voluntad y ésta no puede ser corregida; cuando los ciudadanos actúan en función jurisdiccional
no están expresando su voluntad, sino su conocimiento obtenido en el proceso y este conocimiento
puede ser erróneo (pág. 656).
17 Un completo estudio de la materia internacional en CARMONA RUANO, Miguel, op. cit.,
pág. 611 y ss.
18 El recurso supone siempre actividad de tercero ante el Tribunal; en este caso, es una
parte del Tribunal la que devuelve a la otra su decisión por encontrarla incorrecta o defectuosa. Pero,
en definitiva, se trata del mismo Tribunal. Así lo dice el artículo 1.º de la Ley: «El Tribunal del
Jurado se compondrá de 12 jurados y de tres Magistrados o Jueces de Derecho, y se reunirá periódicamente
para conocer de los delitos que determina la presente ley».
103

que pueda ofrecerse duda racional en contrario, la inculpabilidad del procesado, el Jurado
le hubiere declarado culpable», y «cuando siendo manifiesta, por el resultado del
juicio, sin que pueda ofrecer duda racional en contrario, la culpabilidad del procesado,
el Jurado lo hubiera declarado inculpable».
La regulación de la Ley de 1888 provenía de la del Real Decreto de 22 de
diciembre de 1872, que dispuso la publicación de la Ley Provisional de Enjuiciamiento
Criminal. Dedicaba el Capítulo XI del Título IV a los «recursos
de reforma del veredicto y de revista de la causa por nuevo Jurado» y a los supuestos
citados de revista añadía un tercero: «cuando siendo manifiesto por el
resultado del juicio, sin que pueda ofrecerse duda racional en contrario, el delito
de que fuese culpable el procesado, el Jurado lo hubiere declarado culpable
de otro diverso».
Como vemos, pues, nuestro Derecho histórico no contempló en absoluto la
posibilidad de una apelación contra decisiones de los Tribunales de Jurado, aunque
sí admitió recurso de casación tanto por infracción de Ley como por quebrantamiento
de forma (arts. 806 a 808 en el Real Decreto de 1872 y artículos 116
a 121 en la Ley de 1888).
La LOTJ ha optado, en cambio, por un recurso de apelación ante las Salas
de lo Civil y Penal de los Tribunales Superiores de Justicia, quizás para intentar
colmar de ese modo la infrautilización de las mismas, eludiendo la sobrecarga
competencial de la Sala Segunda del Tribunal Supremo, aunque la Exposición de
Motivos lo razone sobre la base de que «responde a una ya antigua aspiración en
la delimitación competencial para el conocimiento de la apelación» 19 . En todo caso,
ha mantenido también el recurso de casación contra las sentencias dictadas,
en apelación, por aquellas Salas de los Tribunales Superiores de Justicia. Así ha
intentado resolver la LOTJ el tema de la doble instancia penal en materia de Tribunales
de Jurado, pero como el llamado recurso de apelación no participa realmente
de la naturaleza de una verdadera apelación, según veremos más adelan-
19 Alaban esta decisión los comentaristas de la LOTJ en COLEX, pág. 374, si bien se lamentan
de que el legislador haya utilizado estas Salas de lo Civil y Penal únicamente para enjuiciar la
apelación en causas procedentes de los Tribunales de Jurado, y no se les haya conferido el recurso
de apelación frente a todas las sentencias dictadas en primera instancia por las Audiencias Provinciales.
También lamenta esta decisión MARTÍN PALLÍN, José Antonio, en Veredicto. Sentencia. recursos.
El Tribunal del Jurado. ICSE. Canarias. 1995. Pág. 288. MARÍN RICO, Antonio, en I Jornadas
sobre el Jurado, Universidad de Sevilla 1995, recuerda que en el primer Borrador de Anteproyecto
de Ley del Jurado se quiso abordar el problema de la doble instancia general, no constreñida sólo
a los juicios de Jurado, y se establecía: «las sentencias dictadas en primera instancia por las Audiencias
Provinciales integradas exclusivamente por magistrados o constituyendo un Tribunal de Jurado,
serán apelables ante la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de la correspondiente Comunidad
Autónoma». Como se ha dicho, la LO 19/2003, de 23 de diciembre, ha introducido esta
apelación, atribuyéndola a las Salas de lo Civil y Penal de los Tribunales Superiores y previendo
la posibilidad de crear una Sección especial en aquellas Salas (art. 73.3.c) y 6 en su actual
redacción).
104

te, algún autor ha podido afirmar que «existe una única instancia y luego dos recursos
extraordinarios sucesivos» 20 .
II. RECURSOS CONTRA LAS RESOLUCIONES DEL JUEZ INSTRUCTOR
En virtud de la remisión expresa que efectúa el artículo 24.2 LOTJ, contra
las resoluciones de los jueces de instrucción podrán ejercitarse los recursos de reforma,
apelación y queja (artículo 216 LECrim).
El tema de la aplicación subsidiaria de la LECrim no ha estado exento de discusiones
y polémica. Efectivamente, el art. 24.2 de la LOTJ establece que «la aplicación
de la Ley de Enjuiciamiento Criminal será supletoria en lo que no se oponga
a los preceptos de la presente Ley», pero la duda surge cuando se trata de aplicar
—subsidiariamente— las normas del procedimiento ordinario o las del procedimiento
abreviado. En mi opinión la duda ha de resolverse a favor de la aplicación
de la primera por ser la norma general. En la misma línea se pronunció la Fiscalía
General en la Circular 4/1995, de 29 de diciembre («No obstante, dogmáticamente
la cuestión es clara: las normas de un procedimiento especial son aplicables
cuando se dan los supuestos específicos contemplados. Y, por tanto, cuando la Ley
Orgánica 5/1995 se remite a la Ley de Enjuiciamiento Criminal hay que entender
que lo hace a las normas generales, sin perjuicio de que ante alguna cuestión no contemplada
en el procedimiento ordinario pero sí en el abreviado, pueda plantearse la
procedencia de acudir a esa regulación») que, además, descarta expresamente la decisión
de supeditar aquella supletoriedad a la gravedad del delito 21 .
Se entiende, obviamente, que los recursos se dan contra las resoluciones judiciales
no exceptuadas de recurso. Así, no cabe recurso alguno contra la resolución
que acuerda la apertura del juicio oral (artículo 32.2, inciso segundo).
Disposiciones comunes a todos estos recursos son la legitimación y la forma.
Están legitimadas para su interposición las partes intervinientes y deben ser in-
20 MONTERO AROCA, Juan. «Los recursos en el proceso ante el Tribunal del Jurado». Editorial
Comares. Granada 1996 (pág. 144).
21 En las Jornadas de Sitges, a las que nos hemos referido al principio de este trabajo, no hubo
unanimidad. Las Conclusiones referidas a la Jornada Segunda en su punto 8 dicen así: «La remisión
a la LECrim como supletoria de la LOTJ debe entenderse referida a las normas del procedimiento
ordinario, y no a las del procedimiento abreviado, que es un procedimiento especial. De lo
contrario se daría la paradoja de que en determinados delitos —asesinato— los supuestos de frustración
que no caben en el ámbito de la LOTJ determinarían la aplicación del procedimiento ordinario
LECrim, mientras que para el mismo delito consumado indirectamente se aplicaría el procedimiento
abreviado.
Posición discrepante:
El artículo 24.2 no distingue y puede considerarse la remisión al conjunto de la LECrim, incluyendo
el procedimiento abreviado, el cual puede significar más ventajas procesales en algunas de sus
disposiciones».
105

terpuestos en «escrito autorizado con firma de Letrado» (artículo 221 LECrim). Como
excepción y sin que realmente pueda decirse que se trata de un verdadero
recurso, el procesado puede pedir de palabra o por escrito la «reposición del auto»
elevando la detención a prisión (artículo 501 LECrim).
A. Recurso de reforma
a) Interposición
Podrá interponerse contra todos los Autos del Juez de Instrucción y contra
todas las providencias equiparables a los mismos, salvo que estén excluidos expresamente
de recurso (artículo 217 LECrim). En este último caso se encuentra,
como se ha dicho, el Auto de apertura del juicio oral (artículo 32.2, inciso segundo,
LOTJ).
b) Tramitación
La tramitación será la prevenida en los artículos 211, 221 y 222 LECrim. Habrá
de interponerse, pues, dentro de los tres días siguientes al de la última notificación.
Se presentarán tantas copias cuantas sean las demás partes, a las cuales serán
entregadas y el Juez resolverá el recurso al segundo día de entregadas aquellas
copias, hayan o no presentado escrito las partes.
c) Efectos
El recurso no es suspensivo y, por tanto, no provoca la paralización del procedimiento.
Volveremos más adelante sobre los problemas que plantea esta continuación
procesal.
B. Recurso de apelación
a) Interposición
Podrá interponerse recurso de apelación contra los Autos del Juez de Instrucción
cuando así se halle especialmente previsto en la LOTJ (así, las resoluciones
que acuerdan el sobreseimiento, arts. 26.2, segundo párrafo, y 32.2, inciso
primero), o, por subsidiariedad, en la LECrim (artículo 217).
b) Tramitación
La tramitación será la prevenida en los artículos 223 y siguientes de la LE-
Crim, no la del artículo 766.3 de la misma, referente al Procedimiento Abreviado
para determinados delitos 22 . La distinción estriba en si es admisible el recurso
en un efecto o en dos. En este segundo caso, la tramitación será la prevenida en el
22 En el mismo sentido véase la Circular de la Fiscalía General del Estado n.º 3/1995, de
17 de diciembre, sobre «El Proceso ante el Tribunal del Jurado: su ámbito de aplicación», concretamente
en el punto IV, extremo a), «Resolución del Instructor tras la comparecencia; auto de sobreseimiento».
En contra, MONTERO AROCA, Juan, op. cit., pág. 49 y ss.
106

artículo 224 LECrim: remisión de autos originales al Tribunal que ha de resolver
y emplazamiento por quince o diez días según fuere el Tribunal Supremo (volveremos
sobre el tema) o la Audiencia Provincial. En el primer caso, la tramitación
será la prevenida en los artículos 225 a 227: remisión de testimonio y emplazamiento,
quedando en el Juzgado los autos originales para la continuación del procedimiento.
La tramitación en el Tribunal «ad quem» viene establecida de forma ya unitaria
en los artículos 228 a 232 LECrim, interesando destacar dos características
ya conocidas: no hay posibilidad de práctica de prueba (salvo la presentación de
documentos en justificación de las pretensiones de las partes, art. 231) y hay vista
oral del recurso.
c) Efectos
Si la Ley no marca lo contrario, la apelación lo será en un solo efecto (artículo
217 LECrim). Como la LOTJ al conceder recurso de apelación contra los autos
de sobreseimiento (artículos 26.2 y 32.2 indicados) nada dice al respecto, la
apelación tendrá únicamente consecuencias procesales devolutivas.
La citada Circular de la Fiscalía General del Estado, n.º 3/95, de 27 de diciembre,
dice al respecto: «...lo que es especialmente operativo cuando se trata de
un sobreseimiento parcial pero no tiene sentido cuando estamos ante un sobreseimiento
total». Así es, la admisión del recurso de apelación en un solo efecto no ha
de plantear especiales problemas cuando el estado del procedimiento en sí mismo
permite la continuación, mas no sucede igual cuando se pasa a fases posteriores
con apelaciones pendientes cuya estimación obligaría a la retroacción de actuaciones.
Tras el estudio del tema, la Circular concluye que «cuando existan
recursos de apelación pendientes habrá de suspenderse la tramitación en el momento
inmediatamente anterior al trámite de calificación». El apoyo legal lo encuentra
en los artículos 202 y 622 LECrim 23 .
d) Órgano decisor
Órgano decisor es, ordinariamente, la Audiencia Provincial. El artículo 220,
párrafo segundo, inciso primero LECrim establece:
«Será Tribunal competente para conocer del recurso de apelación aquel a quien
correspondiere el conocimiento de la causa en juicio oral.»
Lo cierto es, sin embargo, que el conocimiento de la causa, tramitada por el
procedimiento de la LOTJ, en juicio oral, no corresponde a un Tribunal (Sección
de la Audiencia Provincial o ésta si es uniseccional) sino a un Magistrado de la
misma que preside, por turno, el Tribunal del Jurado. En definitiva, pues, es éste,
por su adscripción a la Audiencia Provincial (ver de forma ilustrativa el inciso pri-
23 La Circular dice: «Resulta palmario...» págs. 103 y 104.
107

mero del apartado 3 del artículo 1 LOTJ), el que atrae la competencia para la segunda
instancia.
En las Audiencias Provinciales pluriseccionales serán las normas de reparto
(aprobadas por las Salas de Gobierno, artículo 152.2.1.º LOPJ y art. 6.1 del Reglamento
del Consejo General del Poder Judicial n.º 1/2000, de 26 de julio, de
los Órganos de Gobierno de los Tribunales) las que habrán de determinar si de los
recursos de apelación en causas de Jurado conocen por turno las distintas Secciones
o si atribuyen a las Secciones que tengan asignadas competencias generales
en materia de recursos respecto a Juzgados concretos. En cualquier caso sólo entrarán
a reparto aquellas Secciones que están dedicadas al orden jurisdiccional penal
en aquellas Audiencias Provinciales que hayan hecho uso de la facultad de especializar
las Secciones de conformidad con el artículo 23 del Reglamento 5/1995,
de 7 de junio, sobre los Aspectos Accesorios de las Actuaciones Judiciales.
Se ha resaltado la posible pérdida de imparcialidad objetiva respecto del Magistrado-Presidente
que, previamente, ha conocido —formando parte de la Audiencia
Provincial o de una de sus Secciones— de un recurso de apelación (v.g.
contra auto de sobreseimiento) en el mismo asunto. MONTERO AROCA sostiene
que la regulación del recurso de apelación «en su aplicación al proceso especial ante
el Tribunal del Jurado cuenta, además, con la ventaja de que, al estar atribuido su
conocimiento a la Audiencia Provincial, no cabe ni aún suscita el problema de la
“contaminación” que en algún momento se ha cuestionado respecto del órgano que
conoce, primero de un recurso de apelación contra resolución interlocutoria de un
Juzgado de Instrucción y que, después, ha de conocer del juicio oral» 24 . Más completa
parece la conclusión alcanzada en el Seminario de Sitges por los Magistrados de
la Audiencia Provincial de Barcelona 25 : «No se precisa una norma especial de reparto
que excluya —como Magistrado-Presidente— a quien haya formado parte de
la Sección de la Audiencia Provincial que conozca del recurso. La pérdida de imparcialidad
objetiva (“contaminación”) se produce por el conocimiento previo sobre el
asunto por quien tiene que conocer, pero la especial naturaleza del Tribunal del Jurado
lo impide». En efecto, la imparcialidad objetiva se pierde por el contacto con
la prueba, que puede formar, en quien después ha de juzgar, un prejuicio de culpabilidad
26 . En el Tribunal del Jurado, el Magistrado-Presidente ni valora la prueba
ni emite el veredicto de culpabilidad. En la sentencia de 5 de marzo de 1997
24 MONTERO AROCA, Juan, op. cit., pág. 55.
25 SITGES: PROPUESTAS RELATIVAS A LA OCTAVA SESIÓN (RECURSOS).- 1) RE-
CURSOS CONTRA RESOLUCIONES DEL JUEZ INSTRUCTOR. Párrafo 3.
26 En efecto, el Tribunal Constitucional viene distinguiendo, en ese orden de ideas, entre
la imparcialidad subjetiva, que garantiza la falta de relación entre el Juzgador y las partes, y la imparcialidad
objetiva, que asegura la total ausencia de contacto previo del Juez con el asunto litigioso,
es decir, asegura que el Juzgador no ha tenido un contacto previo con el «thema decidendi»
y, por tanto, que se acerca al objeto del mismo sin prevenciones en su ánimo (vid., por ejemplo,
SSTC 12 de junio de 2000 y 2 de julio de 2001, entre muchas otras).
108

dictada por la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía se
resuelve un supuesto de posible «contaminación» del Magistrado-Presidente del
Tribunal del Jurado, si bien la argumentación desestimatoria se basa en la doctrina
general del Tribunal Constitucional para casos de pérdida de imparcialidad
objetiva (sentencias que se citan de fechas 8 de junio de 1992 y 17 de marzo de
1995) y en el hecho de no haberse intentado previamente, en el caso concreto, la
recusación en tiempo y forma.
El órgano decisor ha de variar lógicamente cuando se trata de procedimiento
dirigido contra personas aforadas. Debe recordarse que, en este caso, se quiebra
la regla general de que el Tribunal del Jurado se integra «en el ámbito de la Audiencia
Provincial» (artículo 1.3 LOTJ) y debe acudirse a la excepción que contiene
el mismo precepto. El artículo 2.1, inciso segundo, LOTJ, establece que «...si por
razón del aforamiento del acusado el juicio del Jurado debe celebrarse en el ámbito
del Tribunal Supremo o de un Tribunal Superior de Justicia, el Magistrado-Presidente
del Tribunal del Jurado será un Magistrado de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo
o de la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia, respectivamente.».
Ninguna referencia contiene la LOTJ respecto al Juez Instructor en
materia de procedimientos contra aforados, de suerte que habrá de acudirse a las
normas generales de los artículos 57.2 y 73.4 LOPJ, con lo que actuará como Instructor
de la causa el Magistrado de la Sala (Segunda del Tribunal Supremo o Civil
y Penal del Tribunal Superior de Justicia) por turno designado, que no formará
parte del Tribunal de enjuiciamiento. Queda entonces sin regular la cuestión de
si cabe o no, contra sus resoluciones, recurso ante la propia Sala, lo que, en definitiva,
replantea el tema de la esencia misma de este «anómalo» Instructor.
e) Necesidad de reforma previa
La reforma previa al recurso de apelación (sea en forma separada, sea en
forma subsidiaria) replantea el tema de la aplicación de las normas que rigen el
procedimiento ordinario o las del procedimiento abreviado. Para aquél, el artículo
222 LECrim, estatuye llanamente que «el recurso de apelación no podrá interponerse
sino después de haberse ejercitado el de reforma; pero podrán interponerse
ambos en un mismo escrito, en cuyo caso el de apelación se propondrá subsidiariamente,
por si fuere desestimado el de reforma». Por contra, el artículo 766.2 LE-
Crim, en el marco del procedimiento abreviado, establece: «El recurso de apelación
podrá interponerse subsidiariamente con el de reforma o por separado. En ningún caso
será necesario interponer previamente el de reforma para presentar la apelación» 27 .
En coherencia con la postura sostenida más arriba sobre aplicación subsidiaria
al procedimiento de Tribunales del Jurado de las normas que rigen el pro-
27 Redactado conforme a la Ley 38/2002, de 24 de octubre, con vigencia desde el 28 de abril
de 2003.
109

cedimiento ordinario y común, entendemos que, en todo caso, es necesaria la interposición
del recurso de reforma como requisito previo al ejercicio del recurso
de apelación, bien que pueda hacerse de forma subsidiaria.
C. Recurso de queja
a) Interposición
El recurso de queja cabrá contra los Autos no susceptibles de apelación y
contra la inadmisión de ésta (artículo 218 LECrim).
La LOTJ concede en tres específicas ocasiones el recurso de queja. El artículo
30.1.2.º dice así: «Si el Juez no acordare la convocatoria de la audiencia preliminar,
las partes podrán acudir en queja ante la Audiencia Provincial». La Disposición Final
Segunda, punto 4, incorpora a la LECrim un nuevo artículo, el 309 bis, con la redacción
siguiente en su segundo párrafo: «El Ministerio Fiscal, demás partes personadas,
y el imputado en todo caso, podrán instarlo así (la incoación del procedimiento
ante el Tribunal del Jurado), debiendo el Juez resolver en plazo de una
audiencia. Si no lo hiciere, o desestimare la petición, las partes podrán recurrir directamente
en queja ante la Audiencia Provincial que resolverá antes de ocho días, recabando
el informe del Instructor por el medio más rápido». Por su parte, el punto 12
de la misma Disposición Final introducía dos nuevos párrafos al apartado 3 del artículo
789 LECrim, el segundo de los cuales contenía idéntica redacción que el últimamente
transcrito. Hoy, tras la reforma de la LECrim por la citada Ley 38/2002,
el segundo párrafo del actual art. 760 remite al art. 309 bis, antes transcrito.
Como es de ver, en el primero de los casos la decisión que da lugar al recurso
de queja se produce en el seno mismo del procedimiento especial regulado en
la LOTJ. En los otros dos casos la decisión —o la falta de decisión— se produce
fuera (en el procedimiento común) y la queja se formula con la intención de que
se inicie el procedimiento especial.
Lo interesante de la regulación legal en estos dos últimos casos es que la
LOTJ articula una queja no sólo contra la decisión judicial, sino también contra
la ausencia de decisión, o mejor, contra una no resolución: «...si (el Juez) no lo
hiciere...» dicen ambos preceptos, refiriéndose a la no resolución en plazo de
una audiencia de la petición de transformación del Sumario o Procedimiento
Abreviado en procedimiento especial de la LOTJ. Lo anterior hace dudar de que
estemos en presencia de un verdadero recurso de queja 28 y permite recordar la naturaleza
del mismo recurso que puede utilizar el procesado para instar ante la Audiencia
Provincial la pronta terminación del sumario según el artículo 384, segundo
párrafo, LECrim. En el inciso segundo de dicho párrafo se concede el
28 La propia dicción del artículo 30.1.2.º LOTJ mantiene la duda al utilizar la expresión
«acudir en queja» frente a las de «recurrir en queja» de los otros dos preceptos.
110

ecurso no contra una especial resolución judicial que se estima lesiva al derecho
del procesado, sino contra una «ralentización» del sumario con base singular al
derecho a un proceso sin dilaciones indebidas.
Podría decirse otro tanto del artículo 30.1 LOTJ interpretado en su sentido
literal, pues puede el Juez de Instrucción acordar la no convocatoria de la audiencia
preliminar o no acordar la convocatoria de la audiencia preliminar,
que es lo que dice textualmente el precepto. El señalamiento debe efectuarlo
el Juez una vez presentado el escrito de calificación de la Defensa o una vez
practicadas las diligencias pertinentes de investigación solicitadas por la Defensa
del imputado. No existe plazo marcado en la LOTJ, de ahí que, meramente,
aparezca la similitud con el artículo 384 LECrim ante la inactividad judicial,
cuando ésta se diere 29 .
En cualquier caso, el recurso de queja habrá de interponerse ante el Tribunal
superior competente, dice el artículo 219.2.º LECrim. Serán, pues, la Audiencia
Provincial o, en sus respectivos casos, la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal
Superior de Justicia o la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, los órganos
ante los que debe interponerse el recurso.
b) Plazo
El recurso de queja no tiene plazo general de interposición marcado en el
procedimiento ordinario. El artículo 213 LECrim expresa que «el recurso de
queja para cuya interposición no señala término la ley podrá interponerse en cualquier
tiempo, mientras estuviese pendiente la causa». Ahora bien, para este caso, el
artículo 235.2.º LECrim establece que «el auto que se dicte no podrá afectar al estado
que tuviere la causa cuando el recurso se ha interpuesto fuera del término ordinario
de las apelaciones, sin perjuicio de lo que el Tribunal acuerde en su día, cuando
llegue a conocer de aquélla». Nótese que el precepto está dictado en el seno del
procedimiento ordinario, donde coinciden el órgano decisor de la queja y el de la
causa. No sucederá así en el procedimiento especial del Tribunal del Jurado, donde
la Audiencia Provincial (Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia
o la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo) que conocerá de la queja nunca
llegará a conocer de la causa.
29 SITGES: PROPUESTAS RELATIVAS A LA OCTAVA SESIÓN (RECURSOS). 1) RE-
CURSOS CONTRA RESOLUCIONES DEL JUEZ INSTRUCTOR. Párrafo 1: «La LOTJ prevé el
recurso de queja en el art. 30.1.2.ª y la LECrim en el artículo 309 bis introducido por la primera. En el
caso de que el Juez instructor deniegue expresamente la incoación del procedimiento de la LOTJ (art.
309 bis) o la audiencia preliminar (art. 30.1.2.º) existe propiamente recurso de queja, puesto que se impugna
por esta vía una resolución. En el caso de que el Juez Instructor se limimte a no acordar la incoación
o la convocatoria de la audiencia preliminar, se trata de acudir en queja ante la Audiencia Provincial,
puesto que se da ausencia de resolución. Esto último se da también, por ejemplo, en el artículo
384.2.º LECrim cuando el procesado puede “recurrir” en queja a la Audiencia para instar la pronta
terminación del sumario». Aunque las conclusiones obviamente no lo citen, la doctrina es igualmente
aplicable al actual art. 766 LECrim en la nueva redacción dada por la Ley 38/2002.
111

Conviene, pues, adelantar (sin perjuicio de volver sobre ello al hablar de
los efectos del recurso) que se contemplan implícitamente en la ley dos plazos
de interposición distintos de dos recursos de queja formalmente distintos, y que
habrán de tener efectos también distintos. El recurso de queja sustitutivo de
la apelación (a interponer contra los autos del Juez de Instrucción no exceptuados
de recurso y contra los que no se dé específicamente recurso de apelación)
se interpondrán en término de cinco días (artículo 212 LECrim) y tendrá
las mismas consecuencias procesales que la apelación. El recurso de queja o la
«llamada en queja» (a formular contra la inactividad judicial en relación a la convocatoria
de la audiencia preliminar o a la transformación del procedimiento)
puede ejercitarse en cualquier momento, pero, pasado el término de los cinco
días, no afectará al estado procesal de la causa si ésta ha continuado su tramitación.
c) Necesidad de reforma previa
Ninguna exigencia de reforma previa contiene la LECrim en el procedimiento
ordinario, lo cual es perfectamente coherente con la naturaleza jurídica de
un recurso que, sin sujeción a término, se interpone directamente ante el Tribunal
de enjuiciamiento. Sí se contenía en el anterior artículo 787.1 en sede del procedimiento
abreviado, pero el actual art. 766 deja claro que contra las decisiones
del Juez de Instrucción y del Juez de lo Penal sólo caben ahora los recursos de reforma
y apelación.
Consecuentemente, no será necesario interponer recurso de reforma previamente
al de queja en el procedimiento especial ante Tribunales de Jurado. Lo cual
no quiere decir que no sea admisible —ni conveniente, a veces— porque la ley no
lo impide y dada la variabilidad «ex officio» de las decisiones judiciales. Pero lo
cierto es que tal reforma no es requisito previo para la ulterior queja, según la interpretación
que más arriba se ha hecho sobre el alcance del artículo 24.2 LOTJ,
ni podrá, en su caso, interrumpir el plazo de la queja.
Viene en apoyo de dicha tesis la propia literalidad del nuevo artículo 309
bis creado por la LOTJ, al decir que «las partes podrán recurrir directamente
en queja ante la Audiencia Provincial» (la no cursiva es propia), lo que de aplicarse
sólo en el caso que contempla el precepto, supondría un trato procesal discriminatorio
injustificado, máxime cuando en los demás casos (art. 30.1.2.º
LOTJ) nada se dice en contrario, simplemente no se utiliza la expresión «directamente».
d) Tramitación
La tramitación de los recursos de queja viene recogida en los artículos 233,
234 y 235 LECrim.
Según dichos preceptos, una vez interpuesto el recurso, el Tribunal recabará
informe del Juez Instructor, el cual deberá emitirlo «en el corto término» que el
112

Tribunal le haya señalado. En el nuevo artículo 309 bis se dice que el Tribunal recabará
el informe del Instructor «por el medio más rápido». Cabe pensar que la
utilización del fax puede generalizarse en este tipo de recursos, sin perjuicio de
remitir, desde luego, el despacho original. E incluso pensar, en un futuro próximo,
en la directa comunicación judicial por vía informática mediante la utilización
de la firma electrónica.
Recibido el informe —que nada obsta, en principio, a que se evacue también
por medio del fax— el Tribunal lo pasará al Ministerio Fiscal (debe entenderse
con el escrito de recurso) para que emita su informe por escrito en término de tres
días.
Contenía el artículo 787.2 LECrim una disposición no prevista para el procedimiento
ordinario. Se decía que si para resolver el recurso «necesitare el Tribunal
conocer íntegramente alguna diligencia, mandará que el Juez una testimonio
de la misma al informe», y continuaba: «En casos muy excepcionales podrá
también reclamar las actuaciones para su consulta antes de resolver el recurso,
siempre que con ello no se obstaculice la tramitación de aquéllas; en estos casos,
deberán devolverse las actuaciones al Juez en el plazo máximo de tres días». Como
se dice, la previsión regía tan sólo para el procedimiento abreviado, lo que
no fue obstáculo para que, en la práctica, algunos Tribunales la aplicaran por
analogía al proceso común. En nuestra opinión se trata de un trámite no previsto
normativamente, que retrasa el proceso y al que hoy no es aplicable el instituto
legal de la analogía al haberse suprimido el recurso de queja en el procedimiento
abreviado. En cualquier caso, quien debía decidir sobre si la
remisión de actuaciones perjudicaba su normal tramitación era, obviamente, el
Juez Instructor.
La Ley, pues, prevé solamente la intervención del recurrente y del Ministerio
Fiscal, con lo que el recurso no es, por esencia, contradictorio. También la
práctica judicial ha venido a corregir esta deficiencia —ya de carácter más estructural—
dando traslado a la parte recurrida al mismo tiempo que al Ministerio
Fiscal, lo que mejor se acomoda con los principios constitucionales de audiencia,
contradicción e igualdad.
Con vista al dictamen del Ministerio Fiscal (y escrito de la parte recurrida,
en su caso) y del informe del Juez de Instrucción, el Tribunal resolverá «lo que estime
justo». La resolución se dictará háyase o no recibido, dentro del término de
tres días, el dictamen del Ministerio Fiscal, según se deduce de la expresión «si lo
hubiere» que utiliza el artículo 235 LECrim. No se señala, en cambio, término
alguno para dictar el Auto resolutorio. Sí lo señala el nuevo artículo 309 bis al decir
que la Audiencia Provincial «resolverá antes de ocho días». El plazo es común
para tramitar y resolver, de suerte que la LOTJ ha pretendido dar al recurso la máxima
celeridad procesal.
113

e) Efectos
El recurso de queja se interpone en un solo efecto. Carece, por tanto, de efectos
suspensivos.
El recurso de queja puede interponerse contra aquellas resoluciones del Juez
de Instrucción en las que no está especialmente prevista la apelación (artículo 218
LECrim citado). El efecto resolutivo será el contrariar o confirmar la decisión del
Juez Instructor, con consecuencias iguales a aquella apelación si se ha formulado
en el término de cinco días (artículo 235.2.º «a contrario sensu»). Pero puede también
interponerse ante la falta de resolución del Juez (artículos también citados,
30.1.2.º LOTJ, 309 bis. 2.º y 760 LECrim), y, en estos casos, el efecto resolutivo
será la orden del Tribunal de decisión en uno o en otro sentido procesal, sin que
el Auto que se dicte pueda afectar «al estado que tuviera la causa» en el momento
de la interposición del recurso. Y cabe también contra la inadmisión de la apelación
(mismo artículo 218), en cuyo caso, el Auto resolutorio mandará o no admitir
aquélla, sin entrar en el fondo del asunto.
III. RECURSOS CONTRA AUTOS DICTADOS POR
EL MAGISTRADO-PRESIDENTE
El Magistrado-Presidente de un Tribunal de Jurado es una figura orgánica
y procesalmente singular. Esa singularidad ha de repercutir necesariamente en el
tema de los recursos que caben contra sus decisiones. El Presidente de un Tribunal
penal técnico dirige los debates en el juicio oral contradictorio y dicta sentencia
cuando la ponencia le corresponde, abarcando cuantos aspectos fácticos,
jurídicos, culpabilísticos y penales se hayan discutido, conforme al resultado
de la deliberación mantenida con los otros dos Magistrados componentes del Tribunal.
El Magistrado-Presidente de un Tribunal de Jurado inicia su actuación
procesal antes de constituirse el Tribunal, preside luego el Tribunal y dicta sentencia
de acuerdo con los hechos que otros han declarado probados y sobre
una también declarada —por otros— culpabilidad. Nótese asimismo que cuando
actúa como órgano unipersonal no lo hace en funciones instructoras, sino con
plena jurisdicción resolutoria (artículo 22 LOTJ, en orden a la composición del
colegio de jurados; artículo 36 LOTJJ sobre cuestiones previas; artículo 37,
dictando el Auto de Hechos Justiciables). Y nótese, finalmente, que en este caso,
ni lo hace como Ponente de un Tribunal aún no constituido (su constitución
se plasma en el artículo 38), ni lo hace como Tribunal constituido en órgano
unipersonal (al modo como sucede en las apelaciones de juicios de faltas, ex
artículo 82.2 LOPJ).
De ahí que se haga preciso distinguir en sede de recursos:
114

A. Recursos contra decisiones del Magistrado-Presidente del Tribunal de Jurado
producidas antes de constituirse el Tribunal
a) No es especialmente explícita ni clara la LOTJ en lo que se refiere a este
apartado. Nada dice respecto de la recurribilidad de la resolución de las excusas,
advertencias y recusaciones, trámite, como se ha dicho, previsto en el artículo
22 LOTJ. Debe entenderse que en este caso no cabe recurso alguno, análogamente
a lo que sucede más adelante en acto previo a la constitución del Tribunal.
Para este supuesto el artículo 38.4 específicamente estatuye que contra la decisión
del Magistrado-Presidente no cabe recurso, «pero sí protesta a los efectos del
recurso que pueda ser interpuesto contra la sentencia» 30 .
b) Tampoco hay indicación concreta legal en el Auto de Hechos Justiciables
(artículo 37 LOTJ). La Ley, en el apartado d), párrafo segundo, de dicho artículo
señala que «Contra la resolución que declare la procedencia de algún medio
de prueba no se admitirá recurso. Si se denegare la práctica de algún medio de prueba
podrán las partes formular oposición a efectos de ulterior recurso». Cabe entender
que la expresión «oposición» es equivalente a la «protesta» y no constituye un
incidente especial.
DE LAOLIVA 31 entiende que contra el Auto de Hechos Justiciables sólo
puede caber, ante el silencio legal y por remisión a la LECrim, recurso de súplica.
La afirmación replantea la esencia ontológica del Magistrado-Presidente
del Tribunal del Jurado cuando actúa unipersonalmente. De una parte, el artículo
217 LECrim concede recurso de reforma contra todos los Autos del
«Juez de Instrucción», condición, como se ha dicho, no predicable para el Magistrado-Presidente.
De otro lado, el art. 236 concede el de súplica contra o
frente decisiones de los Tribunales de lo criminal, condición que todavía no ostenta
el Magistrado-Presidente. Lo absolutamente incuestionable es que el Magistrado-Presidente
cuando dicta el Auto de Hechos Justiciables actúa como
órgano unipersonal que encauza el debate, no como Instructor ni como Ponente
de un Tribunal aún no constituido. Entendemos, en suma, que la cuestión
encierra un tremendo bizantinismo, atendido el contenido del art. 238. Y,
en cualquier caso, no tratándose de un auto susceptible de ser apelado, lo procedente
será el recurso de queja en atención a la disposición que contiene el artículo
218 LECrim 32 .
30 SITGES. PROPUESTAS RELATIVAS A LA OCTAVA SESIÓN (RECURSOS). 2) RE-
CURSOS CONTRA LAS RESOLUCIONES DEL MAGISTRADO-PRESIDENTE, párrafo 3.º:
«No cabe recurso contra la resolución de excusas del artículo 22, sin perjuicio de la protesta a efectos
de apelación de la Sentencia, que tendría cabida por la vía del artículo 846 bis c), a)-2.º, y artículo
851.6.º LECrim».
31 DELAOLIVA SANTOS, Andrés, «El Proyecto de Ley del Jurado de 1994 y la estructura del
Proceso Penal», en Revista de Derecho Procesal, 1994, pág. 777.
32 En el mismo sentido MONTERO AROCA en loc. cit, pág. 67.
115

c) En torno al incidente de cuestiones previas previsto en el artículo 36 LOTJ,
el artículo 846 bis a) LECrim concede recurso de apelación contra el Auto resolutorio.
En dicha disposición se concede también recurso de apelación «...en los casos
señalados en el artículo 676 de la presente Ley». Disposición coherente con la modificación
que de dicho artículo se hace en la Disposición Final Segunda.8. LOTJ,
donde se sustituye la expresión «recurso de casación» por la de «recurso de apelación».
La Exposición de Motivos de la Ley explica que: «El nuevo Libro V de la
Ley de Enjuiciamiento Criminal denominado “De los recursos de apelación, casación y
revisión”, está encaminado a extender la apelación contra autos y sentencias derivados
del procedimiento ante el Tribunal del Jurado, así como para determinadas resoluciones
del penal ordinario en los supuestos del artículo 676 de la norma procesal» 33 .
El texto del artículo 846 bis a), segundo párrafo, del publicado en el BOCG
de 8 de mayo de 1995 tenía la siguiente redacción: «Serán también apelables los
Autos dictados por el Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado cuando acuerden
el sobreseimiento, cualquiera que sea su clase, y los que se dicten resolviendo
cuestiones a que se refiere el artículo 36 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado
así como en los casos señalados en el artículo 676 de la presente Ley». Así salió publicado,
pues, el texto de la Ley Orgánica 5/1995, de 22 de mayo. Fue el artículo
2.2 de la Ley Orgánica 8/1995, de 16 de noviembre, de modificación de la LOTJ,
el que estableció la actual redacción, suprimiendo el inciso «cuando acuerden el
sobreseimiento, cualquiera que sea su clase, y los...», por mor de la aceptación de
la Enmienda n.º 32 del Grupo Parlamentario Socialista que se justificó así: «El supuesto
que se contempla está subsumido en la referencia que el precepto hace al artículo
36 de la Ley, por cuanto el acuerdo de sobreseimiento sólo procederá cuando
se dé alguna de las excepciones comprendidas en los números 2.º, 3.º y 4.º del artículo
666 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, en relación con el artículo 675 de la
misma». La premura con que se produjo la modificación de la Ley Orgánica
33 Destaca al respecto CARMONA RUANO, Miguel, loc. cit., pág. 693, la incongruencia que supone
el no haberse modificado el segundo párrafo del artículo 848 LECrim, con lo que puede
darse un trato distinto revisional injustificado a los autos de sobreseimiento, puesto que, en definitiva,
habrá de dictarse Auto de sobreseimiento libre si se estiman las excepciones 2.ª, 3.ª ó 4.ª
del artículo 666, según dispone el artículo 675; con lo que se dará el caso de que estos Autos serán
susceptibles de apelación (vía nueva redacción del tercer párrafo del artículo 676), mientras que los
demás Autos de sobresimiento libre dictados por la Audiencia Provincial al no ser los hechos investigados
constitutivos de delito, habiendo una persona procesada, serán susceptibles de recurso
de casación por infracción de Ley (vía artículo 848, segundo párrafo, no modificado).
Pero la crítica más dura a la modificación del sistema legal proviene de MONTERO AROCA,
Juan; loc. cit., págs. 151 y 152. Dice este autor: «La reforma no tiene utilidad porque en la realidad
judicial los artículos de previo pronunciamiento se alegan raras veces y, por tanto, el número de recursos
contra el auto que los resuelve es reducidísimo. Basta tener un mínimo de experiencia práctica
para saber que el traslado de competencia de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo a las Salas de
lo Civil y Penal de los Tribunales Superiores de Justicia será ínfimo. Tanto lo será que es cosa de preguntarse
si valía la pena pagar el precio de subvertir un sistema procesal, para acabar sin ganar nada a
cambio... aunque, posiblemente, a los autores de la LOTJ el sistema no les importe».
116

5/1995 por la 8/1995 quizás explique la defectuosa redacción última del precepto
que repite innecesariamente el verbo dictar, al haberse aceptado sin más la Enmienda
en vez de corregir, de paso, su redacción.
Hay que entender, en definitiva, que las resoluciones susceptibles de recurso
de apelación son:
1.ª) El Auto resolutorio de la declinatoria (artículo 676 LECrim).
2.ª) El Auto estimatorio de la cosa juzgada, de la prescripción del delito y
de la amnistía o indulto, que darán lugar al sobreseimiento libre que ordena el artículo
675 LECrim.
3.ª) El Auto resolutorio de la cuestión de vulneración de derecho fundamental
(artículo 36.1.b LOTJ).
4.ª) La resolución sobre aplicación del juicio a algún hecho, inadmitida por
el Juez de Instrucción, sobre exclusión de algún hecho por el que se hubiera abierto
el juicio oral y no estuviera incluido en los escritos de acusación (artículo 36.1.c
y d LOTJ).
5.ª) Auto sobre inclusión de nuevo medio de prueba o impugnación de los
propuestos por las demás partes (artículo 36.1.e LOTJ) 34 .
d) Finalmente, cabe otra actuación del Magistrado-Presidente antes de la
constitución del Tribunal del Jurado cuya naturaleza es, cuanto menos, discutible.
Se trata de la imposición de las multas que taxativamente determina el artículo
39.2 LOTJ, para el caso de incomparecencia —inicial o reiterada— del candidato
a Jurado. A los méritos de averiguar los recursos que caben ante tal decisión
habrá de concretarse la condición en que actúa el Magistrado-Presidente, pues
puede hablarse del ejercicio de una «policía de estrados», de una corrección disciplinaria
o de una sanción administrativa. Desechar la primera de las opciones parece
obligado en la medida en que ni el Tribunal está constituido ni se ha iniciado
el juicio público (contienen la función de policía de estrados los artículos 191 LOPJ
y 684 LECrim). Por la segunda de las alternativas opta CARMONA RUANO 35 , por la
tercera optan los comentaristas de la LOTJ en COLEX 36 . Dado el estatuto jurídico
34 En contra opina CARMONA RUANO, Miguel, (loc. cit., págs. 687 y ss). El autor entiende
que, en este caso, debe seguirse el sistema impugnatorio que marca el artículo 37 d), por coherencia
y por la especial tramitación que para el específico caso dispone el segundo párrafo del apartado
e) del artículo 36.1 LOTJ. No vemos razón suficiente para excluir de recurso propio a la impugnación
o adición de medios de prueba, resuelta por incidente y no exceptuada específicamente
en la norma legal. Sí, en cambio, la hay en evitación de un proceso sin dilaciones, cuando «......resueltas,
en su caso, las cuestiones previas......» (primer párrafo del artículo 37 LOTJ), esto es, agotado
el término de exclusión o inclusión de pruebas, la cuestión se resuelve por el Magistrado-Presidente
en el Auto de Hechos Justiciables.
35 Loc. cit., pág. 705.
36 «Ley Orgánica del Tribunal del Jurado», comentarios a cargo de GIMENO SENDRA, Vicente,
y GARBERÍ LLOBREGAT, José. Colex, Madrid, 1996, págs. 234 y ss. Los autores consideran
que «debiera asignarse a las sanciones del artículo 39.2 LOTJ la naturaleza de multas coercitivas administrativas
del artículo 99 de la Ley del Régimen Jurídico y del Procedimiento Administrativo Común
117

de la persona objeto de sanción y por la función jurisdiccional que está llamada a
cumplir, nos inclinamos a pensar que lo correcto es atribuir a la multa el carácter
de corrección disciplinaria y otorgarle el régimen jurídico que prevén los artículos
451 y 452, por remisión del 453, todos de la LOPJ. Cabrá, pues, recurso potestativo
de audiencia en justicia ante el propio Magistrado-Presidente y, contra éste,
o contra la sanción si no se ha utilizado, recurso de alzada ante la Sala de
Gobierno del Tribunal Superior de Justicia.
e) Un caso especial de apelación contra decisiones del Magistrado-Presidente
fue analizado por la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña
en su auto de 22 de noviembre de 2004, con ocasión del recurso de apelación interpuesto
contra la decisión del Magistrado de mantener la competencia del Tribunal
del Jurado para el enjuiciamiento de los delitos imputados al acusado. Se trataba
de determinar la competencia del Tribunal del Jurado para enjuiciar los delitos de
asesinato, estafa y falsedad. Y el Tribunal de apelación mantuvo la competencia del
Jurado en atención a que: «No se trata aquí de la clásica conexidad delictual subjetiva
que contempla el art. 17.5 de nuestra LECrim, excluido, como es sabido, de los
supuestos de conexidad que contempla la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado en su
art. 5.2 (ver, por todas, la sentencia del Tribunal Supremo de 8 de marzo de 2004), sino
de un caso de conexidad objetiva incardinable en el apartado c) del citado artículo
de la LOTJ: “que alguno de los delitos se haya cometido para perpetrar otros, facilitar
su ejecución o procurar su impunidad” (la no cursiva es propia), en la medida en que
se revela de la relación fáctica que el delito contra la vida pudo cometerse para evitar
el descubrimiento de los anteriores delitos imputados, esto es, la estafa y la falsedad
documental, razón por la cual, a mayor abundamiento, no puede separarse el enjuiciamiento
sin quebrar la continencia de la causa, dado el preciso y necesario enlace que
mantienen los distintos eventos delictivos en relación de medio-fin.
Si a lo anterior se une la indudable vis atractiva que nuestro legislador ha querido
otorgar a los juicios del Tribunal de Jurado, según se desprende de la redacción
del art. 5 de la LOTJ, y el hecho, también indudable, que el delito más grave es el de
competencia de ese Tribunal, forzoso será concluir que a él pertenece la competencia
para conocer de todos los delitos imputados».
A este respecto resulta de obligada cita la Sentencia del Tribunal Supremo
de 29 de noviembre de 2000. En ella se dice: «La diversa entidad de ambos supuestos
delictivos se nos presenta como indiscutible, por lo que, el delito más gra-
ya que, tanto la conducta (prestaciones de hacer personalísimo) como la naturaleza de la sanción, que
puede ser reiterada hasta obtener el efectivo cumplimiento de la prestación (artículo 39.3 LOTJ), abonan
por esta solución». El procedimiento a seguir sería entonces el previso en el Capítulo II del Título
IX de la LRJPAC y desarrollado por el Real Decreto 1398/1993, de 4 de agosto. En definitiva,
procedería «recurso ordinario» (artículo 114 y ss. LRJPAC) ante el propio Magistrado-Presidente,
cuya decisión sería susceptible de recurso contencioso-administrativo ordinario o del especial de protección
jurisdiccional de los derechos fundamentales establecido en la Ley 62/1978.
118

ve, debe marcar la pauta para determinar la competencia o fuero preferente. El criterio
de la mayor gravedad de un hecho como factor determinante de la competencia,
está recogido en nuestra ley procesal penal al establecer las pautas para fijar la
competencia. El art. 18 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal en su apartado primero
establece, como norma para determinar la competencia territorial en el caso de
delitos conexos, la opción por el delito de mayor gravedad lo que constituye una
decisión lógica en función de la preferencia y mayor trascendencia de un delito sobre
el otro» y más adelante se concluye: “Por ello estimamos que el criterio de gravedad
del hecho enjuiciado es una pauta suficiente y necesaria para establecer la competencia
en algunas modalidades de pluralidad delictiva que presentan analogía con determinadas
modalidades de concursos delictivos en los que concurren delitos de la
competencia del Tribunal del Jurado, con otros cuyo enjuiciamiento vendría atribuido
a los Jueces y Tribunales técnicos. Una solución contraria, nos llevaría a la desertización
de la competencia de los tribunales populares, que cedería indebidamente
su fuero preferente y que vería, cómo la aparición de un hecho delictivo
accesorio de distinta naturaleza a los originariamente encomendados al Jurado, se
llevaría la competencia privando a éste de la posibilidad de ejercer su auténtica y natural
función de enjuiciamiento”.
La contundencia de las anteriores argumentaciones no puede ceder ante la
alegada falta de preparación de los jueces legos en materias técnicas como las que contienen
los delitos de estafa y falsedad documental. La alegación, sobre representar
una inadmisible duda acerca de la capacidad de los ciudadanos para enjuiciar materias
tan inmersas en la realidad social, olvida que la decisión de los Jurados se enmarca
en las cuestiones de hecho y en la posterior declaración de culpabilidad del
acusado, no en cuestiones de técnica jurídica propias de la calificación del Magistrado-Presidente
y olvida clamorosamente que la cuestión de responsabilidad civil le corresponde
en exclusiva a éste» 37 .
37 Y continúa: «A este respecto resulta de obligada cita la sentencia del Tribunal Supremo de
29 de noviembre de 2000. En ella se dice: “La diversa entidad de ambos supuestos delictivos se nos presenta
como indiscutible, por lo que, el delito más grave, debe marcar la pauta para determinar la
competencia o fuero preferente. El criterio de la mayor gravedad de un hecho como factor determinante
de la competencia, está recogido en nuestra ley procesal penal al establecer las pautas para fijar la competencia.
El art. 18 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal en su apartado primero establece, como norma
para determinar la competencia territorial en el caso de delitos conexos, la opción por el delito de
mayor gravedad lo que constituye una decisión lógica en función de la preferencia y mayor trascendencia
de un delito sobre el otro” y más adelante se concluye: “Por ello estimamos que el criterio de
gravedad del hecho enjuiciado es una pauta suficiente y necesaria para establecer la competencia en algunas
modalidades de pluralidad delictiva que presentan analogía con determinadas modalidades de
concursos delictivos en los que concurren delitos de la competencia del Tribunal del Jurado, con otros
cuyo enjuiciamiento vendría atribuido a los Jueces y Tribunales técnicos. Una solución contraria, nos
llevaría a la desertización de la competencia de los tribunales populares, que cedería indebidamente su
fuero preferente y que vería, cómo la aparición de un hecho delictivo accesorio de distinta naturaleza a
los originariamente encomendados al jurado, se llevaría la competencia privando a éste de la posibilidad
de ejercer su auténtica y natural función de enjuiciamiento”.
119

Igualmente, la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña
se ha pronunciado recientemente (auto de 5 de abril de 2004), en sede de apelación
del auto resolutorio de cuestiones previas, acerca de la posibilidad de admitir
a las personas jurídicas públicas (concretamente, un Ayuntamiento) como acusación
popular, reconociendo, en contra del Magistrado Presidente del Tribunal del Jurado,
la posibilidad de tal personación en la medida en que se ejercita una pretensión
«en ánimo de defensa y representación de los ciudadanos encaminado a obtener,
La contundencia de las anteriores argumentaciones no puede ceder ante la alegada falta de preparación
de los jueces legos en materias técnicas como las que contienen los delitos de estafa y falsedad
documental. La alegación, sobre representar una inadmisible duda acerca de la capacidad de los ciudadanos
para enjuiciar materias tan inmersas en la realidad social, olvida que la decisión de los Jurados
se enmarca en las cuestiones de hecho y en la posterior declaración de culpabilidad del acusado, no
en cuestiones de técnica jurídica propias de la calificación del Magistrado-Presidente y olvida clamorosamente
que la cuestión de responsabilidad civil le corresponde en exclusiva a éste».
También estudia la resolución la legitimación de las partes apelantes: «La cuestión viene centrada
en la competencia del Tribunal del Jurado para conocer de los delitos imputados al acusado..., esto
es, de los delitos de asesinato, estafa y falsedad en documento mercantil... Y lo primero que hay que
analizar es la legitimación de quienes recurren, los declarados en el auto de juicio oral responsables
civiles subsidiarios Caixa d’Estalvis de Catalunya y Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona, adhiriéndose
a la apelación el otro responsable civil subsidiario Entidad Urbanística de Conservación
de la Urbanización Les Pungoles y Asociación de Propietarios de Les Pungoles, legitimación que ha sido
puesta en duda por las partes apeladas.
La sentencia del Tribunal Supremo de fecha 1 de abril de 1992 expresa que: “Como tiene declarado
la jurisprudencia (sentencias, entre otras, de 14 de abril de 1989 y 12 de mayo de 1990), el responsable
civil, ya sea directo, ya sea subsidiario, no puede discutir, ni plantear, cuestiones puramente penales,
ya que su competencia como parte interesada en el proceso sólo puede moverse o incidir dentro
del ámbito de las cuestiones que surjan en torno a sus obligaciones civiles, aunque éstas nazcan de un
delito” y con extensión se dedica al tema la de 19 de abril de 1989, llegando a la conclusión, tras estudiar
las posiciones doctrinales, la emanada del propio Tribunal Supremo y la del Tribunal Constitucional,
que: “De una interpretación tanto literal, como lógica o finalista de los mencionados preceptos (arts.
650, 651, 652 y 854 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal), ha de llegarse a la conclusión de que el
responsable civil subsidiario tiene delimitada su actuación, dentro del proceso penal, al área puramente
indemnizatoria, sin que le sea posible alegar en su defensa cuestiones de descargo penales máxime en
aquellos supuestos en que el inculpado en la instancia se conforma con la pena que contra él se solicita
por la acusación, o cuando (como ocurre en el presente supuesto) el ya condenado se acalla frente a la
sentencia del Tribunal a quo, no formalizando el correspondiente recurso de casación. Y es que, entender
lo contrario, sería, además de mal interpretar los enunciados preceptos, conculcar el derecho personalísimo
e intransferible que todo ciudadano posee de ser conforme con una decisión judicial que, aunque
condenatoria, le puede ser mínimamente gravosa en comparación con el hecho ejecutado”.
En el presente caso, el acusado no ha manifestado duda alguna sobre la competencia del Tribunal,
antes bien la ha mantenido, e igual parecer han expresado el Ministerio Fiscal y la Acusación Particular.
Sólo por ello debería claudicar el presente recurso, a la luz de la doctrina jurisprudencial arriba expuesta,
pero como es cierto —y reconoce la sentencia citada de 1989— que “han surgido ‘voces’ muy autorizadas
pretendiendo que esa legislación, y la doctrina que la interpreta, han de entenderse inconstitucionales
en cuanto pueden desembocar en situaciones de verdadera indefensión que devienen
prohibidas por el art. 24.1 de nuestra Constitución, pues si esa responsabilidad civil emana de la responsabilidad
directa del autor del hecho delictivo, el acusado o condenado en ese área de derecho privado,
ha de tener la posibilidad de esgrimir las mismas armas exculpatorias que correspondan al penalmente
acusado de la comisión del delito, y ello aunque ese directo inculpado se hubiera conformado en
primera instancia con la calificación jurídica de la acusación, o cuando, una vez condenado, no hubiera
interpuesto el correspondiente recurso de casación”, procederemos a analizar el fondo del recurso en un
intento de agotar el derecho de las partes a la tutela judicial efectiva constitucionalmente consagrada».
120

en la medida de lo posible, el restablecimiento de la paz social. Por ello —se dice— en
el recurrente concurre un interés legítimo derivado de su condición de responsable de
los espacios de seguridad y de su deber de prevención de actos delictivos».
La declaración ha sido hoy ratificada en la sentencia de apelación de esta misma
causa, de fecha 30 de mayo de 2005.
B) Contra decisiones del Magistrado-Presidente cuando actúa como Presidente del
Tribunal del Jurado
Con razón dice CARMONA RUANO 38 que: «una parte muy considerable de las
resoluciones del Magistrado-Presidente, entre ellas de modo muy especial, todas las
que toma una vez constituido el Tribunal, no son susceptibles de recurso alguno, dejando
a salvo la protesta que pueden formular las partes para alegar el defecto en el
recurso de apelación que, en su caso, puedan interponer contra la Sentencia».
En concreto —y sólo con la lectura de la LOTJ— pueden considerarse las
siguientes actuaciones del Magistrado-Presidente:
1.ª) Imposición de multa a los seleccionados para actuar como jurados
que se nieguen a prestar juramento o promesa (artículo 41.4 LOTJ). Hay que
recordar que la persistencia en esta actitud acarrea una «pena de multa de
100.000 a 500.000 pesetas», según establece la Disposición Adicional Segunda.1
LOTJ, actualmente multa de tres a diez meses, conforme a la Disposición Transitoria
Undécima.1.f) de la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código
Penal.
2.ª) Decisión de celebrar el juicio a puerta cerrada (artículo 43 LOTJ). La
decisión habrá de adoptarla el Magistrado-Presidente previa consulta al Jurado.
3.ª) Continuación del juicio para el o los acusados presentes, cuando otro
u otros no han comparecido (artículo 44, párrafo segundo, LOTJ). Transposición
de los artículos 746, último párrafo, y 786.1 de la LECrim.
4.ª) Declaración de pertinencia o impertinencia de las pruebas que presenten
las partes para practicar en el acto, en el trámite de intervenciones previo
al juicio (artículo 45 LOTJ).
5.ª) Declaración de pertinencia o impertinencia de las preguntas al acusado,
testigos y peritos, tanto las dirigidas por el propio Jurado (artículo 46.1
LOTJ), como las dirigidas por las partes (artículo 46.5 LOTJ).
6.ª) Decisiones sobre la situación de los Jurados, bien titulares que serán
incomunicados para la deliberación (artículo 56 LOTJ), ya de los suplentes durante
ésta (artículo 66.2 LOTJ).
Junto a estas actuaciones, cuatro grupos de resoluciones adoptan una fundamental
trascendencia:
38 Loc. cit., pág. 691.
121

1.ª) La disolución del Jurado, en los seis momentos que la LOTJ prevé en
los artículos 47, 49, 50, 51, 57 y 65.
2.ª) La concreción del objeto del veredicto (artículos 52 y 53 LOTJ).
3.ª) La emisión de las instrucciones al Jurado (artículos 54 y 57 LOTJ).
4.ª) La devolución del Acta al Jurado (artículos 63 y 64 LOTJ).
Pues bien, creemos que ninguna de las decisiones enunciadas en ambos apartados
son susceptibles de recurso independiente, en cuanto adoptadas en el curso
de un juicio oral. Si acaso, las partes interesadas en las decisiones del primer
grupo podrán hacer constar su protesta a los méritos de la apelación contra la sentencia,
pero esta protesta ni siquiera sería necesaria cuando en el recurso de apelación
se alegara conculcación de derecho fundamental constitucionalmente garantizado
(como podrían ser el derecho a un juicio público o el derecho a la plena
defensa), pues así lo dispone el segundo inciso del párrafo primero del artículo
846 bis c), apartado a) LECrim.
En torno a las del segundo grupo, los casos de improcedencia de disolución
del Jurado o de procedencia de tal disolución cuando, pedida, se ha denegado,
vienen específicamente previstos, en forma respectiva, en los apartados d)
y c) del mentado artículo 846 bis c) de la LECrim. En los casos de los artículos 49,
50 y 51 de la LOTJ, el Magistrado-Presidente dictará la sentencia que corresponda
(absolutoria en los supuestos de los arts. 49 y 51, condenatoria en el supuesto
del art. 50), que será apelable por la vía del apartado d) del artículo 846 bis c) de
la LECrim, sin excluir los motivos de fondo. En los casos de los artículos 47, 57
y 65, podrá acudirse al mismo apartado d), alegando improcedencia de la acordada
disolución del Jurado, tratándose de un caso típico de apelación de Auto,
pues ésta es la resolución a dictar por el Magistrado-Presidente al disolver el Jurado
por suspensión del juicio o por incomprensión de sus Instrucciones. Finalmente,
respecto a la denegación —procedente o improcedente— de la petición
de disolución del Jurado por inexistencia de prueba de cargo (ver art. 49 LOTJ)
se ocupa el apartado c) del art. 846 bis c), sobre el que luego volveremos, refiriéndose
—entendemos— a la apelación de la sentencia que en su día se dicte y
no a la apelación de la resolución denegatoria, que, producida en el curso del
juicio oral, no ha de revestir forma especial.
Respecto a los casos de concreción del objeto del veredicto, emisión de instrucciones
y devolución del Acta al Jurado, se encuentran contenidos entre los
motivos de recurso de apelación que marca el párrafo segundo del apartado a) del
artículo 846 bis c) LECrim, requiriéndose en los dos primeros la producción de
indefensión. Las partes, pues, en su momento, sólo podrán hacer constar su protesta,
necesaria según el indicado párrafo último del apartado a) del artículo de
constante cita. Por lo demás, dicha protesta se prevé en concreto para el caso
del objeto de veredicto (artículo 53.2 LOTJ) y por remisión en el caso de devolución
del Acta (artículo 63.3 LOTJ).
122

Por último, el Magistrado-Presidente, en todo momento, puede adoptar la
decisión de mantener la medida cautelar de privación de libertad o el sometimiento
a dicha medida del acusado. Contra esta decisión cabe recurso de apelación
ex art. 507 de la LECrim.
El Tribunal Superior de Cataluña ha conocido de varios recursos en esa
materia, pudiendo ser citados los de fechas: 28 de diciembre de 1998, dos de 9 de
enero de 2004, 25 de marzo, 22 de abril y 28 de octubre de 2004 y 3 de marzo
de 2005.
Vistas las resoluciones del Magistrado-Presidente susceptibles de recurso de
apelación, resta por examinar la fundamentación y la tramitación de este recurso.
No es pacífica la postura en torno a si el recurso de apelación contra autos
requiere, como indudablemente se especifica respecto a las sentencias, una motivación
y, más en concreto, si dicho recurso ha de venir fundamentado en alguna
de las concretas causas que marca el artículo 846 bis c) de la LECrim. Nótese que
dicho precepto no distingue, iniciándose su redacción del siguiente modo: «El recurso
de apelación deberá fundarse en alguno de los motivos siguientes...». Sin embargo,
lo que parece fuera de toda cuestión, si se sigue leyendo el texto del precepto,
es que el mismo está pensado para el recurso de apelación contra las
sentencias. En este sentido, en los apartados a) y b) se hace concreto llamamiento
a la «sentencia» y en el apartado e) se alude a la «condena impuesta». La doctrina
opta, en general, por la no exigencia de motivación tasada 39 y ésta es —entendemos—
la postura correcta.
En torno a la tramitación del recurso, tampoco el legislador ha previsto de
manera específica su forma, replanteándose la cuestión de si necesariamente (las
normas procesales son de orden público y afectan a la seguridad jurídica) serán
aplicables los preceptos de los artículos 846 bis d) y siguientes o si, por el contrario,
habrá de estarse a las normas generales que para las apelaciones de los Autos
determina la LECrim, y, aún en este caso, podría reproducirse la duda de si
la remisión ha de hacerse a las disposiciones que regulan la apelación ordinaria o
a las del Procedimiento Abreviado. Una vez más ha de insistirse en que la Ley tiene
presente siempre a la sentencia como objeto de apelación. Así, en el artículo
846 bis d) se habla de los efectos de la no personación del apelante principal y los
encadena a la declaración de «firme la sentencia y procediendo a su ejecución»; el
846 bis e) al señalar las partes a citar enumera «en todo caso, al condenado y ter-
39 Así, CARMONA RUANO, Miguel, loc. cit., pág. 700, dice: «ha de llegarse a la conclusión de
que basta para abrir la apelación contra autos la alegación de cualquier vulneración legal». Y MON-
TERO AROCA, Juan, loc. cit., pág. 165, sostiene: «Si se aplican los nuevos arts. 846 bis podrá pensarse
que también deberían aplicarse los motivos del art. 846 bis c), pero si esto llegara a cuestionarse se estaría
ante un grave error. Los recursos contra resoluciones interlocutorias son siempre recursos ordinarios,
en el sentido de que no cabe establecer lista de motivos cerrados, por lo que el art. 846 bis c)
es y sería inaplicable en todo caso».
123

cero responsable civil»; el 846 bis f), en fin, anuda a la sentencia definitiva efectos
que sólo son predicables para la apelación contra sentencia. NARVÁEZ 40 y CARMO-
NA 41 entienden que deben ser aplicados los preceptos específicos que para el recurso
de apelación se contienen en los artículos 846 bis d) y siguientes de la LE-
Crim, en la medida en que sea posible su adaptación a los autos, pareciéndoles
que esta solución es más acorde con el espíritu de la LOTJ y resulta más lógica e
integradora. No obstante, parece que la práctica está imponiendo la tramitación
de estos recursos en la forma establecida en la LECrim para las apelaciones comunes
de los autos.
IV. EL RECURSO DE APELACIÓN CONTRA LA SENTENCIA
De conformidad con el artículo 846 bis a) de la LECrim dicho recurso de
apelación se da sólo contra las sentencias dictadas, en el ámbito de la Audiencia
Provincial y en primera instancia, por el Magistrado-Presidente del Tribunal del
Jurado. Queda claro de esta forma que el objeto de apelación es la sentencia dictada
por el Magistrado-Presidente, nunca el veredicto del Jurado aunque éste esté
contenido en aquélla (ver art. 70.1 de la LOTJ). Los propios motivos del art. 846
bis c) corroboran esta afirmación. Queda claro, asimismo, que no cabe apelación
contra sentencias dictadas por el Tribunal de Jurado en el ámbito de los Tribunales
Superiores de Justicia o del Tribunal Supremo cuando conocen de los autos por
razón de aforamiento de los inculpados. Contra las sentencias dictadas por las Salas
de lo Penal de los Tribunales Superiores de Justicia cabe recurso de casación
tanto por infracción de ley, como por quebrantamiento de forma, de acuerdo con
lo dispuesto en el artículo 847 de la LECrim, modificado por la LOTJ.
a) Naturaleza del recurso
Parece una idea absolutamente asumida hoy que el llamado recurso de apelación
contra las sentencias dictadas por el Magistrado-Presidente del Tribunal
del Jurado tiene una naturaleza especial, que no participa de la naturaleza de los
demás recursos de apelación 42 . Tres notas lo caracterizan: en primer lugar, el sistema
de lista cerrada o motivos tasados que afecta al acceso al recurso; en segun-
40 Loc. cit., pág. 4.
41 Loc. cit., pág. 701.
42 Ya lo adelantó ante el Proyecto de Ley DEL MORAL GARCÍA, Antonio, en Anotaciones al
Proyecto de Ley Orgánica del Tribunal del Jurado. Cuadernos para la Democracia n.º 22. 1994.
Pág. 74: «Sin embargo el recurso de apelación en el ámbito del Tribunal del Jurado no es tal. Se configura
como un auténtico recurso extraordinario por motivos tasados, lo que rompe con toda la tradición
procesal: a partir de la entrada en vigor de la Ley quedarán inservibles todos los tratados clásicos
de Derecho Procesal que definían la apelación como el más caracterizado de los recursos ordinarios».
124

do término el ámbito limitado de conocimiento por parte del órgano resolutorio,
constreñido al estricto marco de la vía revisional elegida por el recurrente; y,
en tercer lugar, la imposibilidad total de práctica de prueba.
Por contra, como es sabido, el recurso de apelación penal (por excelencia, el
que cabe contra las sentencias dictadas por el Juez de lo Penal) parece también tener
motivos tasados 43 , pero es opinión doctrinal común que la fórmula normativa
contiene una enunciación general y omnicomprensiva, no limitativa ni excluyente
44 . La apelación, en tal caso, supone realmente un «novum iuditium» y si,
ciertamente, se parte del principio general de que la actividad revisoria del Tribunal
ha de concentrarse en el material fáctico aportado, no lo es menos que se
admite, excepcionalmente, la posibilidad de práctica de prueba 45 .
La naturaleza del recurso de apelación diseñado por la LOTJ se asemeja más
al recurso de casación que al común recurso de apelación. Dicha naturaleza híbrida
fue ya resaltada en fase de elaboración parlamentaria de la LOTJ por el
Consejo General del Poder Judicial en el Informe al Anteproyecto de Ley 46 y desde
las primeras sentencias por casi todos los Tribunales Superiores de Justicia 47 .
En la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de 20 de mayo de
1997 ya se dijo: «Sabido es que la LOTJ ha instaurado un llamado recurso de apelación
que, según la hoy todavía escasa doctrina existente y la jurisprudencia menor
de los Tribunales Superiores de Justicia, no es verdaderamente tal, al menos según
nuestra tradicional técnica procesal. Recientes sentencias de estos Tribunales han
tachado al recurso de híbrido y extraordinario, más parecido a una casación que a una
apelación (vide, en tal sentido, sentencia de esta propia Sala de fecha 27 de diciembre
de 1996 y sentencia de 5 de marzo de 1997 de la Sala Penal del Tribunal Supe-
43 El art. 790.2 establece que en el escrito de formalización del recurso «se expondrán, ordenadamente,
las alegaciones sobre quebrantamiento de las normas y garantías procesales, error en la
apreciación de las pruebas o infracción de normas del ordenamiento jurídico».
44 Vid. ARMENTA DEU, Teresa, en Lecciones de Derecho Procesal. Segunda Edición. Madrid.
2004. Pág. 325. Dice: «El art. 790.2 LECrim especifica los “motivos” por los que cabe apelar. No
parece tratarse, en todo caso, de una enumeración excluyente, sino más bien de señalar el marco general
de motivos por los que se admite este medio impugnatorio».
45 Art. 790.3, que se refiere a las pruebas que no pudieron ser propuestas en la primera
instancia, las indebidamente denegadas y las admitidas y no practicadas.
46 Decía el Consejo: «El recurso que prevé el Anteproyecto, a pesar de su denominación, no es
en puridad de principios de apelación ni constituye propiamente una segunda instancia; el art. 846
bis 3 exige que se alegue alguno de los motivos que enumera y no está prevista la solicitud del recibimiento
a prueba. Si bien, su régimen cumple suficientemente con la exigencia de que la persona declarada
culpable tenga el derecho a que el fallo condenatorio y la pena que se haya impuesto sean sometidos
a un tribunal superior».
47 La Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña lo puso de manifiesto
ya en su primera sentencia de apelación en materia de Jurado, de fecha 27 de diciembre de 1996.
Luego han seguido muchas otras, entre ellas, las de 7 y 14 de julio de 1997, 11 de octubre de 2001,
etc. En el mismo sentido, la del Tribunal Superior de Valencia de 2 de octubre de 1996, Andalucía
de 5 de marzo y 11 de noviembre de 1997, Canarias de 21 de julio de 1997 y 23 de febrero de 1998,
entre muchas otras.
125

ior de Andalucía), habida cuenta de que los motivos de impugnación vienen tasados
por la Ley, la cognitio es por tanto limitada y no hay posibilidad de prueba en
la segunda instancia, todo ello contraviniendo la intención expresada en la Exposición
de Motivos de la Ley, según la cual “la nueva apelación aspira a colmar el derecho
al doble examen, o doble instancia...”. Y, ciertamente, el art. 846 bis c) se inicia
en los siguientes términos: “el recurso de apelación deberá fundamentarse en
alguno de los motivos siguientes...”. En las causas de Jurado no se sigue, pues, el sistema
de lesividad o simple discrepancia, de los procedimientos penales comunes, sino
que se sigue el sistema de numerus clausus o de causas tasadas».
b) Órgano decisor
Órgano decisor del recurso de apelación contra sentencias dictadas por el
Tribunal del Jurado es, pues, la Sala de lo Penal (y de lo Civil, en su denominación
orgánica) del correspondiente Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad
Autónoma a que pertenezca la Audiencia Provincial en cuya sede haya recaído
la sentencia apelada. Ya se ha dicho cuál es la razón legal de la atribución de
esta competencia («responde a una ya antigua aspiración en la delimitación competencial
para el conocimiento de la apelación», dice la Exposición de Motivos de
la LOTJ) y lo cierto es que dichas Salas, hasta ahora infrautilizadas, no han visto
seriamente alterada su labor por dicha atribución competencial.
«La Sala Civil y Penal se compondrá, para conocer de este recurso, de tres Magistrados»,
dice el último párrafo del art. 846 bis a) de la LECrim. Esta es la composición
normal de las Salas de lo Civil y Penal de los Tribunales Superiores de
Justicia, no obstante hay varias Comunidades Autónomas que, por la existencia
de Derecho civil propio (Aragón, Baleares, Cataluña, Galicia, Navarra, Valencia
y País Vasco), están integradas por cinco Magistrados. En éstas, la atribución competencial
para la formación de Tribunales de tres Magistrados se hará, como en
los demás casos penales y civiles, por reparto, según las normas aprobadas por las
Salas de Gobierno respectivas. Es dudoso que en estas Salas pueda hacerse uso
de lo que establece el art. 197 de la LOPJ, formándose una Sala de cinco Magistrados
por decisión de su Presidente o por petición de la mayoría de Magistrados,
contra el expreso mandato de la LOTJ. Lo que parece fuera de toda duda es
que el Presidente debe turnar como los demás Magistrados, de conformidad
con lo que se dispone en el art. 204 de la LOPJ, a menos que el CGPJ le haya liberado
parcialmente del turno de ponencias, según autoriza el art. 33.3 del Reglamento
5/1995, de 7 de junio, de los Aspectos Accesorios de las Actuaciones Judiciales.
Quizás sea llegada la hora de reflexionar sobre la composición de dichas Salas
y la especialización de sus miembros (de ser cierta la «antigua aspiración en la
delimitación competencial para el conocimiento de la apelación»), pues no olvidemos
126

que ésta se basa esencialmente en los conocimientos del «Derecho Civil, Foral o especial
propio de la Comunidad Autónoma» según el art. 330. 3 de la LOPJ, sin que,
en ningún caso, se exijan o demanden especiales conocimientos de Derecho Penal.
La LOTJ prevé, en sus arts. 1.3 y 2.1, segundo párrafo, las competencia de los
Tribunales Superiores y del Tribunal Supremo por razón de aforamiento, ex arts.
73.3 a) y b) y 57 1.º, 2.º y 3.º de la LOPJ, con lo que cabrá recurso de casación contra
las sentencias dictadas en primera instancia en el ámbito de aquellos Tribunales
por especial previsión del art. 847 a) de la LECrim y no cabrá recurso alguno
contra las pronunciadas por el Tribunal Supremo. El tema puede ser discutido desde
la perspectiva del derecho a la doble instancia que ya se ha tratado, por ello no
faltan autores que se lamentan de la no existencia de un recurso de apelación radicado
en la propia Sala en Pleno de donde proviene el Magistrado-Presidente 48 .
c) Legitimación
De conformidad con lo que establece el art. 846 bis b) de la LECrim:
«Pueden interponer el recurso tanto el Ministerio Fiscal como el condenado y
las demás partes, dentro de los diez días siguientes a la última notificación de la sentencia.
También podrá recurrir el declarado exento de responsabilidad criminal si se le
impusiere una medida de seguridad o se declarase su responsabilidad civil conforme
a lo dispuesto en el Código Penal.»
La redacción proviene de la LO 8/1995, de 16 de noviembre, que modificó
la LOTJ 5/1995, de 22 de mayo, y agregó al precepto el segundo párrafo transcrito.
Así pues, están legitimadas para interponer recurso de apelación contra la
sentencia todas las partes personadas en el proceso ante el Tribunal del Jurado:
Ministerio Fiscal, acusado condenado, acusadores particular y público y responsables
civiles. También lo está el acusado absuelto al que se hubiera impuesto una
medida de seguridad. Los artículos 101 a 104 del nuevo código penal contemplan
diversas medidas de seguridad que afectan a los declarados exentos de responsabilidad
criminal conforme a los números 1.º, 2.º y 3.º del art. 20. Suponen medidas
de internamiento en centros médicos, centros de deshabituación o centros
48 En esa postura, SANJURJO REBOLLO, Beatriz. En op. cit. Págs:.508-509. La autora se muestra
conforme con el régimen de recursos aquí apuntado. Por el contrario, ESCUSOL BARRA, Eladio,
en El Procedimiento penal para las causas ante el Tribunal del Jurado. Estudio sistemático-práctico del
procedimiento. Colex. Madrid. 1996. Págs. 287 y 288; entiende que la sentencia dictada por el
Magistrado-Presidente que pertenece al ámbito de un Tribunal Superior es apelable ante la Sala Civil
y Penal del mismo Tribunal y la dictada por un Magistrado del Tribunal Supremo es apelable ante
la propia Sala Segunda. Debe decirse que en el caso citado más arriba, que provocó la sentencia
del Tribunal Supremo de fecha 19 de julio de 1999 —sobre Fiscal condenado por cohecho en el
TSJ de Castilla-León—, se siguió el sistema de recursos expuesto en el texto.
127

educativos especiales, que, en definitiva, afectan a la libertad de la persona y generan
el gravamen necesario para legitimar la vía de acceso a la revisión de la decisión,
aunque no haya recaído sentencia condenatoria.
d) Interposición del recurso
El recurso deberá interponerse en el plazo de diez días a contar desde la última
notificación de la sentencia, según el art. 846 bis b) ya trascrito. En definitiva,
se ha aplicado el criterio que rige para la apelación de las sentencias dictadas
por los Juzgados de lo Penal (art. 795.1 de la LECrim), aclarándose en el texto
que el «dies a quo» empezará a contar a partir de la última notificación de la sentencia
que se recurre, lo que ya se aplicaba al régimen de apelaciones de aquellos
Juzgados desde la Circular 1/1989 de la Fiscalía General del Estado. Por lo demás,
se trata del criterio general en materia de recursos; así, los de reforma y súplica
(art. 211 de la LECrim), el de apelación de autos (art. 212) y el de casación
(art. 856). Se entiende que los días son hábiles, al no tratarse de investigaciones
sumariales, en cuyo caso se aplicaría el art. 184.1 de la LOPJ. El término es, además,
improrrogable (art. 202, primer párrafo, de la LECrim).
Se interpondrá ante el órgano «a quo», esto es, ante el Magistrado-Presidente
del Tribunal del Jurado, que ha dictado la sentencia. Normalmente, ante la Sección
a que pertenece dicho Magistrado, que es la que desarrollará toda la tramitación
posterior a que se hará referencia 49 . Una vez más ha de hacerse notar que
el Magistrado-Presidente de un Tribunal del Jurado carece de infraestructura administrativa,
de forma que ésta habrá de serle proporcionada por la Sección correspondiente
de la Audiencia Provincial o la única tratándose de Audiencias Provinciales
uniseccionales.
e) La llamada apelación supeditada
El art. 846 bis b) de la LECrim, en su tercer párrafo, dispone:
«La parte que no haya apelado en el plazo indicado podrá formular apelación
en el trámite de impugnación, pero este recurso quedará supeditado a que el apelante
principal mantenga el suyo.»
Se trata de una apelación extemporánea y subordinada en su subsistencia a la
apelación principal, pero cuya naturaleza jurídica es discutible. No debe confundirse
con el escrito de impugnación. En éste, la parte recurrida ha de limitar sus
49 En la Audiencia Provincial de Barcelona funciona la Oficina del Jurado, como Servicio
Común de aquélla. Dicha Oficina tramita, desde la fase de enjuiciamiento, todas las causas de Jurado
que se incoan en Barcelona. Tramita así el reparto de asuntos a los distintos Magistrado-Presidentes,
el procedimiento hasta el dictado de la sentencia y su fase de apelación, y cuida de la atención
personal a los miembros del Jurado. También tramita la selección por sorteo informático de
los Jurados, que se incluyen en las listas bianuales.
128

alegaciones a combatir el recurso de apelación, partiendo siempre de su postura
conforme con la sentencia dictada. Al escrito de impugnación de la apelación no
hace referencia el art. 846 bis d) de la LECrim —como sí lo hace el 790.5 respecto
al Procedimiento Abreviado al aludir al escrito de alegaciones— de suerte que
no cabrá tal trámite en las apelaciones contra decisiones del Tribunal del Jurado.
La duda surge en torno a si se trata de una apelación adhesiva o de una apelación
independiente. Más en concreto, si le es exigido al apelante supeditado
sostener una postura paralela a la del apelante principal o puede mantener postura
diferente o, incluso, contraria. La controversia no es actual y la LOTJ no
ha venido a despejar las dudas. En el ámbito de la apelación civil, como es sabido,
la Sala Primera del Tribunal Supremo venía admitiendo que la apelación
adhesiva (art. 858 de la LEC anterior) fuera de signo contrario a los pedimentos
contenidos en la apelación inicial. Hoy parece claro a la luz de los arts. 461 y
465.4 de la nueva LEC. En el ámbito penal, en cambio, la Sala Segunda sólo admitía
la apelación adhesiva (ex. art. 861 de la LECrim) como apelación paralela
o coadyuvante 50 . Lo anterior tenía su base normativa en el texto del art. 795.4
de la LECrim, pero en la actual redacción el art. 790.5 no menta los escritos de
adhesión, lo que ha dado pie a las Audiencias a rechazar la existencia de apelaciones
adhesivas 51 .
NARVÁEZ 52 opina que «la existencia de un trámite específico previo al de impugnación
y la circunstancia de que de este recurso se dé traslado, también, al resto
de las partes personadas (art. 846 bis d), párrafo primero) unido a la posibilidad de
que en el acto de la vista oral de la apelación, si el apelante principal no ha renunciado
a su recurso, pueda replicarle al supeditado, después de haber informado éste
(art. 846 bis e), último párrafo) deben llevarnos a la conclusión de que este recurso
tiene naturaleza propia y autonomía del principal en lo que se refiere a los motivos
del mismo, que pueden ser diferentes de aquél». La opinión resulta sugerente en
la medida en que la regulación que la LOTJ da al recurso supeditado de apelación
es más respetuosa con el principio de la igualdad de armas y con el de plena defensa
que las regulaciones anteriores, pues ni es una apelación sorpresiva, al ob-
50 Así, Autos 20 de julio de 1992, 8 de octubre de 1993 y 16 de septiembre de 1994, entre
muchos otros. El Auto de 14 de julio de 1994 expresa: «tanto del espíritu como de la letra del párrafo
segundo del art. 861 de la citada Ley Procedimental se desprende, al autorizar el recurso por adhesión,
que tal recurso sólo puede tener eficacia legal cuando venga en apoyo de otro interpuesto, sin que por
lo tanto proceda el que separándose de los que estuvieran anteriormente entablados se funde en razonamientos
distintos de los que aquéllos emplearan deduciendo consecuencias legales diferentes de
las sentadas en ellos, pues de permitirse lo contrario sería conceder un privilegio para recurrir contra las
sentencias en todo momento y por cualquier motivo o causa, a los que las consintieron y se aquietaron
con ellas, dejando transcurrir los términos legales para impugnarlas».
51 Así, entre otras, sentencias de la Audiencia Provincial de Barcelona de fechas 3 de junio
y 24 de febrero de 2004.
52 NARVÁEZ RODRÍGUEZ, Antonio, loc. cit., pág. 2.
129

tener todas las partes un traslado de la misma, ni es precluyente, en tanto el apelante
principal gozará siempre de un derecho de réplica en la vista oral del recurso.
En la misma línea argumentan JORGE BARREIRO 53 , DEL MORAL GARCÍA 54 y
MONTERO AROCA y GÓMEZ COLOMER 55 , entre otros.
Tampoco planteó problemas al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña la
naturaleza de esta apelación, y, en su primera sentencia de fecha 26 de diciembre
de 1996, ya analizó y resolvió —sin entrar en mayores elucubraciones— una
apelación supeditada de signo contrario a la apelación principal, aunque se tratara
de un recurso dirigido a reducir la responsabilidad del condenado 56 .
En la sentencia de 18 de marzo de 1997, el Tribunal de Cataluña tampoco tuvo
necesidad de pronunciarse sobre la naturaleza de esta apelación. Se expresaba
que: «Por cuanto hace referencia al recurso de apelación que ha formulado la representación
procesal del condenado, que denomina “supeditado de apelación”, cuya procedencia
resulta del artículo 846 bis, d) de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, debe
precisarse inicialmente que se discute la naturaleza jurídica de este recurso, que parte
de la doctrina entiende que guarda ciertas analogías con la figura más general de la
adhesiva a los recursos; mientras que para otro sector doctrinal tiene naturaleza propia
y una autonomía respecto del principal. En cualquier caso la cuestión no tiene
en nuestro caso mayor trascendencia por cuanto basta leer el escrito del recurso para
cerciorarse de que en el mismo no se formula realmente recurso alguno, sino que el
escrito se dirige a impugnar los recursos del Ministerio Fiscal y de la acusación particular.
Criterio que reafirma el apartado último de dicho escrito, en el que la representación
procesal del condenado se limita a interesar la confirmación de la sentencia
53 JORGE BARREIRO, Alberto. «Recurso de apelación contra las sentencias en el proceso penal:
procedimiento abreviado y procedimiento ante el Tribunal del Jurado». Cuadernos de Derecho
Judicial. Consejo General del Poder Judicial. Número XXI. Año 1995. Pág. 105.
54 DEL MORAL GARCÍA, Antonio. «Anotaciones al Proyecto de Ley Orgánica del Tribunal
del Jurado». Revista Jueces para la Democracia. Número 22. 2/1994.
55 MONTERO ARCA, Juan y GÓMEZ COLOMER, Juan, Coordinadores, en Comentarios a la Ley
del Jurado. Aranzadi. Madrid. 1999. Pág. 960.
56 Se dice así en la sentencia: «La representación del condenado formula, al amparo del art.
846 bis c) párrafo b) de la Ley de Enjuiciamiento Criminal recurso supeditado de apelación por entender
que el cambio del título de imputación de asesinato a lesiones alevosas debe conllevar una disminución
de la suma concedida en concepto de indemnización a los padres de Álvaro que debe pasar
de veinte millones de pesetas a un millón doscientas mil o, subsidiariamente, la que se fije en ejecución
de sentencia. La lectura de la resolución impugnada revela que la representación de los padres de
la víctima solicitó una indemnización de cincuenta millones de pesetas y que la sentencia concede
diez millones a cada uno de los progenitores, justificándolo en el décimo de los fundamentos jurídicos
en que la responsabilidad civil abarca los perjuicios morales y que su cuantificación se estima ajustada
a los criterios seguidos en esta Audiencia. La declaración de que el condenado no tuvo intención de matar
es intangible —como hemos dicho con reiteración— y despliega sus efectos en la calificación jurídica
de los hechos y pena aplicable. Pero no es menos intangible el hecho de que el agredido murió minutos
después de ser acuchillado y que la lesión inferida por el condenado es conditio sine qua non de
la muerte lo cual justifica plenamente la indemnización concedida sin que se aprecie infracción de precepto
legal —que, por otra parte, no se menciona en el recurso— por lo que la apelación supeditada debe
asimismo desestimarse».
130

dictada por el Magistrado-Presidente en todos los fundamentos de hecho y de derecho
por ajustarse al veredicto y por no transgredir éste la legalidad vigente».
En la reciente de 24 de octubre de 2005 igualmente se entra a analizar —sin
cuestión sobre su naturaleza— una apelación supeditada de signo contrario a la
apelación principal (formulada por el condenado), dirigida a lograr un incremento
del quantum indemnizatorio.
Lo que es absolutamente indiscutible —porque así lo dice el art. 846 bis b)
en su tercer párrafo— y original respecto de las anteriores apelaciones adhesivas,
es que si el apelante principal desiste de su recurso, la apelación supeditada
decae. Igual sucede en caso de que el apelante principal no se persone ante la
Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior o manifieste ante ésta su renuncia al
recurso, supuestos en que la Sala deberá devolver los autos a la Audiencia Provincial,
declarándose firme la sentencia y procediendo a su ejecución, según lo dispone
el art. 846 bis d), último párrafo 57 .
En cualquier caso y sea cual fuere la naturaleza jurídica de las apelaciones adhesivas
o supeditadas, se trata de un privilegio procesal en tanto se permite que
quien en principio ha consentido la sentencia, dejando transcurrir el plazo para
apelarla, se una luego de forma activa al debate en la segunda instancia manteniendo
un propio recurso. Lógico es, pues, que este recurso quede subordinado
al principal y siga sus vicisitudes e incidencias, de forma que se evite la situación
de los demás recursos de apelación adhesiva en los que se permite que aquella segunda
instancia permanezca abierta por el mantenimiento del recurso subordinado
cuando el principal se ha desistido o renunciado, aún siendo éste el soporte
lanzadera de aquél. En este sentido, por tanto, la regulación legal merece ser
aplaudida.
f) Motivación
Ya hemos dicho más arriba que nos encontramos ante un recurso extraordinario,
aunque el legislador le haya dado el nombre de apelación. Ni siquiera se
trata —técnicamente— de una «segunda instancia» como anuncia la Exposición
de Motivos de la Ley Orgánica («la nueva apelación aspira a colmar el derecho al
57 Un caso especial de supeditación lo contempla la sentencia del Tribunal Superior de
Justicia de Andalucía de fecha 16 de septiembre de 2002. El Tribunal analiza el supuesto de que sea
el apelante supeditado (en el caso enjuiciado, el Ministerio Fiscal) el que no comparezca a sostener
su recurso ante el Tribunal Superior. En circunstancias comunes, debería tener a dicho apelante
por apartado del recurso, vía analógica del art. 228 LECrim, pero, tratándose del Ministerio
Fiscal, que es parte siempre, el Tribunal andaluz opta por tenerlo por parte sólo apelada. Así dice
el Tribunal: «Siendo igualmente claro que no podrá declararse la firmeza de la sentencia, ya que la apelación
habrá de seguir su curso para la resolución del recurso principal interpuesto, lo único procedente
será, por aplicación analógica de lo establecido en su artículo 228, declarar desierto el recurso supeditado
del Ministerio Fiscal, sin perjuicio, claro está, de continuar teniendo a éste como parte
necesaria, por tratarse de un delito perseguible de oficio, aunque sólo ya como apelado».
131

doble examen, o doble instancia, en tanto su régimen cumple suficientemente con la
exigencia de que tanto el fallo condenatorio como la pena impuesta sean sometidos
a un tribunal superior, en función del carácter especial del procedimiento ante el
Jurado, y sin perjuicio de la función propia que debe desempeñar, respecto de todos
los delitos, el recurso de casación»). Y no se trata propiamente de un recurso de
apelación —al menos en la técnica procesal tradicional— precisamente porque,
como también se ha dicho, los motivos de impugnación están tasados, siendo propio
de aquel recurso el acceso a la segunda instancia merced a la simple indicación
de la lesividad de la sentencia, esto es a la alegación de que la sentencia es
contraria a la posición mantenida en primera instancia por el recurrente. Y no se
trata propiamente de una segunda instancia, en la medida en que la «cognitio»
se ve limitada por el conocimiento exclusivo de la materia propia contenida en
aquellos motivos objeto de la apelación y sin posibilidad de aportación y práctica
de prueba 58 .
Los motivos limitados del recurso vienen establecidos en el art. 846 bis c) de
la LECrim, comenzando el precepto con la frase que enuncia los «numerus clausus»:
«El recurso de apelación deberá fundarse en alguno de los motivos siguientes» 59 .
El tema se plantea respecto a si en el recurso de apelación necesariamente
habrá de citarse el concreto motivo en que se basa. La Sala Civil y Penal del Tribunal
Superior de Justicia de Andalucía rechazó esta necesidad en sus primeras
sentencias de 12 de febrero y 5 de marzo de 1997, con fundamento en la doctrina
del Tribunal Constitucional contenida en sus sentencias de 5 de junio, 3 de
julio, 20 de noviembre y 18 de diciembre de 1995, entre otras, según la cual lo
realmente relevante es haber planteado la invocación en términos tales que permitan
al órgano decisor identificar la infracción y pronunciarse respecto a su
restablecimiento. En atención a ello, la Sala aludida admite la invocación de un
«error en la apreciación de la prueba productor directo y fundamental de indefensión
y ausencia de tutela jurídica», sin cita del precepto en que se fundamenta de los
enumerados en el artículo 846 bis c) de la LECrim, encajándola en el apartado
e) de dicho precepto legal.
También el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña ha tenido ocasión de
pronunciarse repetidamente al respecto y siempre ha adoptado una postura flexible
y antiformalista, en aras a posibilitar el acceso a los recursos como forma
58 Sobre la naturaleza jurídica de este recurso puede consultarse, además de las citas hechas,
a: MONTERO AROCA, Juan, loc. cit. págs. 141 y ss.; JORGE BARREIRO, Alberto, loc. cit. págs. 102 y ss.
y GIMENO SENDRA, Vicente y GARBERÍ LLOBREGAT, José, en Ley Orgánica del Tribunal del Jurado.
Colex. Madrid. 1996. Pág. 370.
59 La redacción obedece a una enmienda del Grupo Parlamentario Catalán (CiU), Enmienda
n.º 114 al Proyecto de Ley Orgánica. El Proyecto inicial, publicado en el BOCG de 20 de
mayo de 1994 tenía la siguiente redacción: «El recurso de apelación deberá alegar como motivos alguno
de los siguientes...».
132

de respeto al derecho constitucionalmente consagrado de obtener la tutela efectiva
de Juzgados y Tribunales. En el bien entendido, sin embargo, que el escrito
de recurso debe contener unos mínimos formales que permitan atisbar la disidencia
con la sentencia que se recurre y completar o integrar ese contenido ubicando
los motivos de discrepancia en las concretas causas legalmente establecidas.
Así, la sentencia de fecha 7 de julio de 1997 ya decía que: «Es cierto que esta
Sala, por mor del principio antiformalista, de especial presencia en supuestos como
el de autos en que ha recaído sentencia condenatoria, viene efectuando, en aras
de la tutela judicial efectiva, una tarea de integración normativa favorable al condenado,
a través, en unas ocasiones, de entender subsanable algún típico supuesto
de error en la cita del apartado infringido, o, en otras, de ponderar como subsumible
en determinado apartado una concreta censura jurídica si el tenor de la misma permite
una identificación suficiente».
En la de 20 de mayo de 1997 se expresaba: «Razones, sin embargo, de respeto
al principio constitucional de tutela judicial efectiva y al de plena defensa del acusado
conducen a este Tribunal a entrar en el estudio del recurso. En este mismo sentido,
ya nuestro Tribunal Supremo, en sentencia de 23 de marzo de 1993, advirtió
que “el principio constitucional que proclama el derecho a obtener la tutela efectiva
de intereses legítimos debe prevalecer sobre las consecuencias de un simple requisito
formal, pues nada se opone más a aquélla, que la yugulación de un derecho por
meros incumplimientos formales”. De ahí que también el Tribunal Constitucional
(sentencias de 21 de enero de 1987 y 9 de mayo de 1991) imponga a los Tribunales
que en el control de los requisitos formales que condicionan la válida interposición
de los recursos, utilicen criterios interpretativos que sean favorables a dicho acceso,
evitando incurrir en el error formalista de limitarse a una aplicación automática y literal
de los preceptos legales. Podría argüirse que los motivos de impugnación no son
simplemente requisitos formales, sino la esencia ontológica del recurso mismo en tanto
constriñen las vías de acceso y enmarcan el grado de conocimiento del Tribunal ad
quem, y tal argumento sería definitivo si del contenido del recurso se desprendiera
que, en efecto, no se basa en alguno de los motivos legales, pero el argumento trasciende
a lo puramente formalista cuando el examen del recurso revela que, aún no
canalizándolos en forma, se han expuesto motivos incardinables, con una pura operación
lógica, en los enunciados por la Ley».
La sentencia de 16 de noviembre de 2000 reproduce las palabras de la sentencia
de de 7 de julio de 1997.
Y, finalmente, la sentencia de 17 de diciembre de 2001 razona: «Se recurre la
sentencia dictada por el Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado sin una determinación
seria y rigurosa de los motivos de apelación, como si en esta clase de juicios
la apelación fuera una auténtica segunda instancia donde el Tribunal Superior
de Justicia pudiera valorar tanto la prueba como el juicio de derecho efectuado por
y ante el Tribunal inferior. Se desconoce con ello que la apelación en el procedimiento
133

de Jurado debe venir motivada en relación con la lista de numerus clausus que el art.
846 bis c) de la Ley de Enjuiciamiento Criminal establece y que la cognitio de este
Tribunal Superior vendrá limitada por la extensión de las causas de apelación alegadas.
Y así sucede que el recurrente enumera hasta siete apartados en su recurso, razonando
en cada uno de ellos su disentimiento con la sentencia de instancia, mientras
que sólo cita como infringidos el art. 846 bis c), apartado a), de la LECrim en
el primero y el 846 bis c), apartado b), en el tercero, dejando, pues, que sea el Tribunal
el que, en labor integradora que no le corresponde, distribuya las infracciones
procesales y sustantivas en los concretos apartados legales, intuyendo o sospechando
las intenciones de quien combate la sentencia.
No obstante, el riguroso acatamiento del principio constitucional de la tutela
judicial efectiva de los derechos e intereses legítimos del justiciable lleva al Tribunal
a cubrir aquellas lagunas y omisiones, aún en la consciencia de que, en ningún caso,
se hubiera producido indefensión con la indmisión parcial del recurso, por ser la
inactividad o desconocimiento de la parte la provocadora de la inadmisibilidad formal
de sus pretensiones» 60 .
Los motivos de recurso han de contenerse obviamente en el escrito de interposición
sin que sea posible agregar motivos nuevos en el acto de la vista del
recurso. Así ha venido decidiéndose por los distintos Tribunales Superiores de
Justicia 61 . No obstante, en dicha materia el Tribunal Supremo se ha mostrado vacilante,
admitiendo esa última eventualidad en la sentencia de fecha 8 de octubre
de 1998, que expone: «Es cierto que el recurso de apelación ante los Tribunales
Superiores de Justicia, introducido en la LECr por la LOTJ constituye una apelación
atípica por su carácter tasado, y no de pleno conocimiento, que lo aproxima al recurso
de casación. No obstante, hay que evitar extraer de este rasgo consecuencias que disminuyan
la funcionalidad del nuevo recurso desde la perspectiva de los derechos fundamentales
y, muy especialmente, desde la del derecho a la tutela judicial efectiva.
En este sentido, no parece tener un fundamento demasiado sólido el criterio de que
sea el escrito de interposición del recurso de apelación el que fije inexorablemente
los términos de la litis e impida que en el acto de la vista se hagan valer por el apelante
motivos no expuestos en el escrito aunque sí comprendidos entre los que enumera
el art. 846 bis c) LECr. La cercanía a la casación de la apelación de que tratamos
no debe llevar a incorporar al nuevo medio impugnativo formalismos de los que,
60 Así vino ya a reconocerlo el propio Consejo General del Poder Judicial en el Informe
sobre la experiencia de la aplicación de la vigente Ley Orgánica del Tribunal del Jurado. Texto aprobado
por la Comisión de Estudio e Informes en sesión del día 12 de enero de 1998. Se dice en él
que: «Aunque la experiencia práctica de la apelación en el proceso especial ante el Tribunal del Jurado
resulta todavía muy limitada, ha podido constatarse que, a pesar de los motivos tasados del recurso
de apelación, las Salas de lo Civil y Penal de los Tribunales Superiores de Justicia han tendido a un
conocimiento pleno en segunda instancia del objeto del enjuiciamiento de dicho proceso especial».
61 TSJ de Castilla-La Mancha, sentencia de 20 de octubre de 1997; Valencia, 3 de febrero de
2000; Asturias, 16 de abril de 2002.
134

por otra parte, se ha ido liberando el recurso de casación en los últimos años a impulso
de las exigencias derivadas del derecho a la tutela judicial efectiva, como es el
caso, por ejemplo, de la ya olvidada necesidad de congruencia entre lo anunciado
en la fase de preparación y lo formalizado en la de interposición. Es por ello por lo
que la tesis mantenida en la sentencia de segunda instancia y combatida en el primer
motivo del recurso de casación debe ser considerada un formalismo improcedente.
La prohibición de que se alegue en el acto de la vista un motivo de apelación no incluido
en el escrito de interposición, pero sí legalmente susceptible de abrir la vía del
recurso de acuerdo con el art. 846 bis c) LECr, sobre no estar expresamente establecida
en la Ley, no puede fundamentarse en la obligación de lealtad procesal que incumbe
a las partes y en la proscripción de la indefensión porque, en cualquier caso,
el apelado tiene ocasión y posibilidad, en el propio acto de la vista, de contestar a la
nueva alegación».
Y, en cambio, ha negado explícitamente la posibilidad en la sentencia de 16
de octubre de 2000, donde se razona que: «la teoría de los recurrentes de que el juzgador
se debía pronunciar sobre las alegaciones formuladas en la Vista, haciendo caso
omiso del escrito de formalización del recurso de apelación y sin tener en cuenta
los motivos que en éste pudieran figurar, no puede ser acogido, pues, efectivamente,
de admitirse que en el acto de la vista se puedan sustentar motivos de apelación diferentes
de los contenidos en el escrito de interposición se produciría, no sólo una deslealtad
procesal frente a las demás partes —pues éstas ignorarían injustificadamente
hasta ese momento de la vista el contenido real de la impugnación—, sino que a dichas
partes se les causaría indefensión, pues éstas habrían formado su resolución de
formular o no recurso supeditado, con base en los motivos expuestos en el escrito
de interposición, pero luego encontrarían que la impugnación se podría basar en otros
motivos, que habrían dado lugar a una decisión diferente sobre el recurso. En definitiva,
si se admitiese la alegación de nuevos motivos, en la vista, se quebrarían los
principios de contradicción y defensa para las otras partes, por lo que ha de rechazarse
la posibilidad de incluir o variar los motivos de la apelación (fundamento de Derecho
Tercero de la sentencia impugnada), criterio éste que comparte esta Sala de casación
al reafirmar que en la vista del recurso de apelación contra sentencia dictada
por Tribunal del Jurado, las partes se encuentran vinculadas a los motivos previamente
consignados en el escrito de formalización del recurso, que constituyen el marco procesal
del debate del juicio oral, y sólo de manera excepcional cabe introducir en ese
acto alegaciones o motivos diferentes siempre que estos novedosos argumentos vengan
referidos a la violación de derechos fundamentales que, no estando contemplados
en el art. 846 bis c) LECr, tuvieran relevancia para la resolución del proceso, en cuyo
caso el Tribunal habrá de pronunciarse sobre los mismos. Pero no siendo éste el supuesto
presente, en el que únicamente se solicitó del órgano sentenciador una simple
petición de aminoración de las penas (de hecho, una solicitud de clemencia), que
es cuestión de legalidad ordinaria, la reclamación no puede prosperar».
135

En conclusión, parece cierto que en el acto de la Vista el recurrente no puede
aducir motivos distintos a los contenidos en su escrito de recurso, lo que no
empece la posibilidad de que éstos sean desarrollados más extensamente o que se
invoquen motivos concordantes con aquéllos, siempre, claro está, que tales inclusiones
no produzcan indefensión efectiva a la contraparte.
Los concretos motivos fijados por la Ley son:
1.º Quebrantamiento de forma
Se trata, según el apartado a) del art. 846 bis c) de «Que en el procedimiento
o en la sentencia se ha incurrido en quebrantamiento de las normas y garantías
procesales, que causare indefensión...». No utiliza la Ley una fórmula limitativa, sino
descriptiva y enunciativa, pues a continuación el texto legal expresa: «A estos
efectos podrán alegarse, sin perjuicio de otros: los relacionados en los artículos 850
y 851, entendiéndose las referencias a los Magistrados de los números 5 y 6 de este
último como también hechas a los jurados; la existencia de defectos en el veredicto,
bien por parcialidad en las instrucciones dadas al Jurado o defecto en la proposición
del objeto de aquél, siempre que de ello se derive indefensión, bien por concurrir motivos
de los que debieran haber dado lugar a su devolución al Jurado y ésta no hubiera
sido ordenada» (la no cursiva es propia).
Dos grupos, pues, de ejemplos: los contenidos en los arts. 850 y 851 de la
LECrim y los defectos en el veredicto, a su vez divididos en instrucciones parciales
o defectuosa redacción del objeto, por una parte, y motivos de devolución
del acta al Jurado, por otra. Pero en el bien entendido que, en cualquier caso, se
trata de puros supuestos ejemplificativos, sin ánimo exhaustivo o cerrado. La realidad
puede ofrecer, sin duda, a lo largo de la existencia de los Tribunales de Jurado
múltiples y muy variados casos no incluidos en la enumeración legal, hábiles
a los efectos de fundamentar un recurso de apelación en tanto se ofrezcan las tres
notas básicas: que se trate de vicios «in procedendo» (del procedimiento) o «in iudicando»
(en la sentencia); que supongan quebrantamiento de normas o garantías
procesales; y que se haya producido (efectiva) indefensión. Pero la práctica enseña
que son muy escasos los supuestos utilizados por las partes no contenidos en
los ejemplos concretos de la norma.
Un ejemplo de quebrantamiento formal no relacionado en las causas legales
fue contemplado por el Tribunal Superior de Cataluña en su sentencia de fecha 24
de febrero de 2001. Se trataba de analizar la decisión del Magistrado-Presidente de
no suspender el juicio ante una supuesta retractación inesperada del acusado que
se declaró en el juicio no autor de los hechos cuando hasta el momento había sostenido
su autoría. El recurso fue preparado al amparo del art. 846 bis c), apartado
b), por vulneración del art. 746.6.º de la LECrim y art. 24 de la Constitución que
concede el derecho a utilizar los medios pertinentes para la defensa del acusado. El
Tribunal dijo entonces: «El art. 47 de la LOTJ permite efectivamente la suspensión
136

del juicio por las causas enumeradas en la LECrim, o sea, en concreto, las enumeradas
en los arts. 745 y 746, entre las que se encuentra la de que revelaciones o retractaciones
inesperadas produzcan alteraciones sustanciales en los juicios, haciendo necesarios
nuevos elementos prueba o alguna sumaria instrucción suplementaria.
Dicha causa de suspensión, que se sitúa siempre en el ámbito de la discrecionalidad
del Tribunal a quo (sentencias de 29 de junio de 1985, 15 de abril de 1991,
13 de abril de 1992, etc.), debe ser examinada con cautela, ponderando en todo caso
los dos intereses en tensión: de un lado, el derecho de defensa y el derecho, constitucionalmente
establecido, de utilizar todos los elementos de prueba que el acusado
tenga a su alcance y sean lícitos y pertinentes; de otro, que las revelaciones o
retractaciones sean trascendentes para la justa solución del juicio, evitando entorpecimientos
y demoras improcedentes, que atentarían al proceso sin dilaciones, también
constitucionalmente consagrado (sentencias, entre otras, de 12 de febrero de
1987 y 14 de marzo de 1994).
En el caso del Tribunal del Jurado las cautelas deben aumentarse, pues no es
desdeñable la consecuencia de la obligada disolución del Jurado que el propio art. 47
de la Ley Orgánica prevé para cuando la suspensión deba durar cinco días o más» 62 .
Otro supuesto original de denunciado quebrantamiento de las garantías procesales
se contempla en la sentencia del Tribunal Supremo de 28 de enero de
2005. Se aduce por el recurrente una lesión en el derecho de defensa que concreta
en que «la Defensa solicitó se le tuviera por renunciado a su derecho a informar
sentado y así poderlo hacer de pie para analizar de cara al Tribunal las fotos contenidas
en autos como documental...». El Tribunal Supremo rechaza el motivo de
recurso y argumenta que: «Analizada el acta del juicio oral se comprueba que la defensa
solicitó autorización para informar de pie que le fue denegada “explicitando
los motivos de la decisión”, consignando la defensa protesta. De esta lectura se com-
62 El Tribunal rechazó al fin la objeción, expresando: «A la luz de lo anterior, resulta evidente
que no procedía la suspensión del juicio.
En primer lugar, en cuanto a la retractación del acusado, es obvio que no todo cambio del sentido
de la declaración de un acusado ha de dar lugar a la práctica de nuevas pruebas o a una sumaria
instrucción complementaria; en el caso de autos, el acusado mantuvo su autoría hasta el acto mismo de
juicio oral y fue entonces cuando se desdijo imputando el hecho a terceros, que ni siquiera identificó.
En segundo lugar, la prueba de ADN mitocondrial de los pelos hallados en la mano de la víctima
estuvo a disposición de las partes —incluso de la Defensa del acusado, aunque fuera distinto Letrado
que el del juicio oral— durante todo el transcurso de la prolongada instrucción del proceso y ninguna
de ellas, ni el propio Juez Instructor, consideró necesaria su práctica, cuestionándose sólo esta
necesidad al inicio de las sesiones de juicio oral, cuando la Ley del Jurado procura que únicamente se
practiquen aquellas pruebas cuya realización pueda efectuarse en el mismo acto (art. 45 de la LOTJ
citado). A mayor abundamiento, en el acto de juicio oral rindieron pericia todos los miembros del
Instituto Nacional de Toxicología que habían analizado hasta diecinueve muestras halladas en el lugar
de los hechos.
Finalmente, el propio Jurado consideró la versión última del acusado “insostenible e incoherente”
y motivó su Veredicto, con fundamentación realmente exhaustiva y modélica, en pruebas de cargo
lícitas, pertinentes y practicadas en el momento procesal oportuno».
137

prueba que el Magistrado-Presidente actuó la norma prevista en la legislación orgánica
(art. 187) sobre la realización de los informes forenses. Una excepción a esa regla
hubiera precisado un mínimo planteamiento de la justificación a la excepcionalidad
para poder valorar la pertinencia de la misma».
El Tribunal Supremo parece, pues, autorizar, a contrario, que un «mínimo
planteamiento» pueda justificar los informes a la americana. Quizás haya que dejar
la cuestión a la prudencia y buen criterio de los jueces presidentes de los Tribunales
del Jurado, pero, en cualquier caso, no parece que sea ésta una lesión a
las leyes procesales que pueda derivar en la nulidad del juicio, ni, de otro lado, parece
aconsejable que se deniegue la renuncia a informar sentado cuando se trate
de mostrar documentos, señalar en croquis o actuar sobre maquetas o maniquíes.
El art. 846 bis c), apartado a), de la LECrim, guarda una similitud lógica con
el artículo 238.3.º de la LOPJ, en sede de la nulidad de los actos judiciales, aunque
la redacción sea en éste más estricta respecto al quebrantamiento de las normas
del proceso en cuanto alude a «normas esenciales de procedimiento» y más
descriptiva en lo que se refiere a los principios del proceso en cuanto enumera los
de «audiencia, asistencia y defensa» 63 .
No parece, sin embargo, que sean insalvables las diferencias en tanto que reconducibles
a la indefensión efectiva. La nota de «esencialidad» de las normas nos
llevaría a una interminable discusión sobre qué normas tienen este carácter en el
proceso y qué normas son no esenciales, cuando lo que ha pretendido innegablemente
la Ley es reforzar, en todo caso, la importancia de la norma procesal vulnerada
de cara a la posible indefensión de la parte. De igual modo, entendemos
que la vulneración de los principios de audiencia y asistencia, como así de cualquier
otro, habrá de haber producido efectiva indefensión según previene la
norma legal.
En todo caso y según expresa el artículo 846 bis c), apartado a), será necesaria
«la oportuna reclamación de subsanación». Reclamación, en cambio, que no será
precisa «si la infracción denunciada implicase la vulneración de un derecho fundamental
constitucionalmente garantizado». El primer inciso del precepto instaura
63 La sentencia dictada en fecha 10 de marzo de 1997 por el Tribunal Superior de Justicia
de la Comunidad Valenciana anula la sentencia dictada por Tribunal de Jurado en el ámbito de la
Audiencia Provincial de Castellón por infracción del derecho de defensa, distinguiéndolo del principio
de contradicción que se invocaba también como vulnerado, si bien sitúa este principio de contradicción
sólo en sede de Ley diciendo: «empleando una fórmula expresiva podría decirse que la
ley regula o no el proceso conforme al principio de contradicción y que en un proceso determinado puede
respetarse o no el derecho de defensa de las partes, con lo que se destaca cada una de las facetas a las
que se alude cuando se habla, sin precisión técnica y empleando como sinónimas, las expresiones principio
de contradicción y prohibición de la indefensión». Es decir, en la sentencia se está claramente
negando la posibilidad de que sea vulnerado el principio de contradicción por el Juez en un proceso
determinado, lo que, en definitiva, parece que vendría a coincidir con la dicción legal del art.
238.3.º citado que no alude al quebrantamiento de dicho principio.
138

una regla ya generalizada en determinados aspectos del recurso de casación. Así,
contra el Auto dictado por la Audiencia Provincial rechazando o denegando la
práctica de diligencias de prueba, cabe recurso de casación si se prepara con la oportuna
protesta (art. 659 de la LECrim); lo mismo sucede en los casos de denegación
de preguntas capciosas, sugestivas o impertinentes (arts. 709 y 721 de la misma
Ley). El inciso segundo contiene una exención del deber de intentar la subsanación
sumamente acertada centrándola a que se trate de materias que afecten a derechos
fundamentales. Sin embargo, el precepto puede llevar a cierta confusión.
De un lado, se exige que el quebrantamiento de normas y garantías procesales
haya causado indefensión, reclamándose en este caso la reclamación de subsanación.
De otro, la indefensión, o mejor la interdicción de la indefensión, es un derecho
constitucionalmente garantizado, en el artículo 24 del Texto Fundamental,
con lo que no sería precisa aquella reclamación. El precepto, además, se ve refrendado
—en sede de la admisión a trámite del recurso de apelación— en el último
párrafo del propio artículo, que dice así: «En los supuestos de las letras a), c)
y d), para que pueda admitirse a trámite el recurso, deberá haberse formulado la oportuna
protesta al tiempo de producirse la infracción denunciada». La interpretación
del texto ha de ser forzosamente correctora e integradora, llevada del espíritu
que de manera clara anima a la ley. Sin caer en la tentación de distinguir, como
antes veíamos, entre normas procesales esenciales y normas procesales no esenciales,
es lo cierto que entre los supuestos de quebrantamiento de normas del proceso
los hay que no necesariamente han de producir indefensión. La propia LECrim
cuida de resaltar su importancia sin situarla en el plano de la plena defensa. Así, en
el apartado 3.º del art. 850 se alude a que la pregunta pertinente que, sin embargo, el
Presidente del Tribunal ha impedido su formulación sea «de manifiesta influencia
en la causa»; y en el apartado 4.º del mismo artículo se exige que la pregunta desestimada
por capciosa, sugerente o impertinente, no siéndolo, «tuviese verdadera
importancia para el resultado del juicio». Pues bien, siguiendo esta línea puede decirse
que sólo aquellas vulneraciones que han influido en el derecho de defensa,
cercenándolo, pueden fundamentar la apelación sin necesidad de reclamar la subsanación
de la falta. En los demás casos, de infracción de normas procesales o de
trámite, la reclamación será imprescindible para fundar la vía revisional.
Ahondando más en el texto legal, aún cabría analizar la distinta redacción legal
contenida en el último inciso del primer párrafo del apartado a) del art. 846
bis c), que hace referencia a la «reclamación de subsanación», respecto a la contenida
en el último párrafo del mismo art. 846 bis c), que alude a la necesidad de
formular la oportuna «protesta». Podría pensarse, siendo fiel al texto, que lo
único que excusa la vulneración del derecho fundamental es la reclamación de
subsanación, pero no la protesta, cuando la subsanación no se ha producido. En
este sentido parece que se pronuncia la reciente sentencia del Tribunal Supremo
de 20 de abril de 2005. En ella se expone:
139

«El art. 846 bis c) a) establece que la admisibilidad de la apelación por dicho
motivo (quebrantamiento en el procedimiento o en la sentencia de las normas y garantías
procesales) queda subordinada a que la parte recurrente haya formulado “la
oportuna reclamación de subsanación” (art. 846 bis c) a) apartado 1) y en caso de ser
desestimada la misma, la correspondiente protesta (art. 846 bis c) in fine) requisitos
ambos cuya regulación es ciertamente confusa... Tanto la “reclamación de subsanación”
como la “protesta” tienen por finalidad común la de alertar al órgano judicial
sobre la existencia de la infracción de alguna garantía o norma procesal
acaecida a lo largo del procedimiento, distinguiéndose en que, mientras la primera,
como su propio nombre indica, posibilita que el órgano judicial reaccione ante dicha
reclamación y subsane la indefensión denunciada, la segunda, en cambio, se limita
a producir el mero efecto formal de dejar constancia de una queja de la parte procesal,
a los solos efectos del ejercicio de un futuro y eventual medio de impugnación.»
De otro lado, en la sentencia de 3 de febrero de 2003 del Tribunal Superior de
Justicia de Cataluña se distingue perfectamente la vulneración de una garantía esencial
del proceso de una mera irregularidad formal. Se trataba de la denuncia del Ministerio
Fiscal por la indebida —a su juicio— declaración de pertinencia de una prueba
pericial sin contenido técnico o científico (relativa a los derechos y deberes de las
empleadas de hogar). Se dice así en la sentencia: «Però és que, fins i tot en tal hipòtesi
d’irregular admissió i pràctica probatòria per la dubtosa naturalesa pericial de tal prova
i pel seu caràcter d’impertinent per innecessària, aquesta infracció i eventual indefensió
formal, no comportaria cap dèficit de defensa, que... “ha de ser algo real, efectivo y actual
... Por eso, en materia de derechos fundamentales, ha de hablarse siempre de indefensión
material y no formal, para la cual resulta necesaria pero no suficiente, la mera transgresión
de los requisitos configurados como garantía, no bastando la existencia de un defecto
procesal si no conlleva la privación o limitación, menoscabo o negación, del derecho a
la defensa en un proceso público con todas las garantías”» (SSTC 181/1994, 316/1994,
137/1996, 105/1999, entre altres, així com la del TS 3181/2001 de 21 de febrer).
En el mismo sentido se pronuncia la citada sentencia del Tribunal Supremo
de 20 de abril de 2005.
Los concretos supuestos que cita el precepto se refieren a:
a. Los relacionados en los artículos 850 y 851 de la LECrim.
Como se sabe dichos artículos enuncian los motivos de casación por quebrantamiento
de forma producidos durante la celebración del juicio oral (art 850)
y los producidos en la sentencia (art. 851), debiendo recordarse que, en cualquier
caso, han de haber generado indefensión, lo que no se exige en los citados preceptos
de la LECrim. Por lo demás, la LOTJ nada añade a los motivos generales
de casación, de suerte que habrá de estarse a la doctrina emanada del Tribunal Supremo
en torno a los aludidos motivos, en la inteligencia, sin embargo, que los
mismos tampoco son cerrados, habiéndose ampliado el acceso a la casación por
la vía de artículo 24 de la Constitución y del artículo 5.4 de la LOPJ, con lo que
140

hoy se tratan constitucionalmente supuestos de indefensión por conculcación de
normas procesales constitucionalmente garantizadas que llevan a un proceso
justo, esto es, público, contradictorio y con igualdad de oportunidades.
En torno a los vicios producidos durante el juicio y aunque la LOTJ no lo
mente expresamente habrá de estarse a su verdadera trascendencia en orden a la
integración del derecho a la plena defensa, tanto porque, como ya adelantábamos,
el art. 850 de la LECrim alude en concreto a la «manifiesta influencia en la causa»
(apartado 3.º del precepto) y a la «importancia para el juicio» (apartado 4.º), cuanto
porque ha de producirse efectiva indefensión, conforme al art. 846 bis c), apartado
a). En cuanto a la no suspensión del juicio por incomparecencia de uno de
los acusados (art. 850, 5.º), ha de recordarse que la LOTJ prevé esta posibilidad
en el art. 44, segundo párrafo, igual que ocurre en los juicios orales ordinarios (art.
746, último párrafo, de la LECrim) y en los del Procedimiento Abreviado (art. 786,
primer párrafo, segundo inciso).
El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña ha tenido ocasión de manifestarse
en repetidas ocasiones sobre alegados quebrantamientos de forma al amparo
de este art. 846 bis c), apartado a), en relación con el 850 de la LECrim. De entre
ellas entresacamos cuatro: las dos primeras se refieren a la prueba extemporáneamente
solicitada, la tercera a una prueba admitida y recurrida y la última a la inadmisión
de una prueba inane.
En efecto, en la primera, de fecha 14 de septiembre de 2000, el Tribunal ha
dicho:
«es visto, por lo dicho, que la prueba testifical, que tuvo a su alcance desde el
primer momento la parte ahora recurrente, no se solicitó hasta el inicio de las sesiones
de juicio oral debido simple y llanamente a la falta de una mínima diligencia procesal,
con lo que escasa confianza en su peso específico debía tener el recurrente cuando
ni siquiera la hizo valer en los momentos de su imputación y de su acusación
formal. Y ello se acomoda, efectivamente, a la importancia de unos testigos que solamente
debían deponer, al decir de la parte, sobre las relaciones entre el funcionario
fallecido y el coacusado de cohecho, circunstancias suficientemente debatidas en
el juicio oral, según es de ver en la correspondiente Acta.
Finalmente, debe salirse al paso de la denunciada arbitrariedad por falta de motivación
en la denegación de la práctica de la prueba propuesta. Ello no es cierto.
Consta efectivamente en la mencionada Acta la motivación, obviamente sucinta dado
el trámite procesal en que se enmarca la actuación, del Magistrado-Presidente del
Tribunal del Jurado, y así puede leerse que “la Presidencia deniega la práctica de la
prueba por entender que la aplicación suplet. de la LECr lo es en lo referente al Juicio
por Sumario, no en el Proc. Abreviado entendiendo que la petición de este acto
no puede ampararse en ninguno de los supuestos excepcionales del 729 de la LECr”.
Una cosa es la inexistencia de motivación y otras la motivación errónea o la motivación
que no convenza a la parte. El Magistrado, ante la proposición de prueba, oyó
141

a las partes y resolvió motivadamente, cumpliendo lo prevenido en el art. 45 de la
LOTJ; cosa distinta, como se ha dicho, es que ésta motivación errara al acudir a
una norma subsidiaria (por cierto correcta al tenor del art. 24.2 de la citada Ley
Orgánica en la medida en que hay que entender la referencia legal dirigida al procedimiento
criminal ordinario y no al especial) cuando existe norma específica aplicable
al caso concreto».
En la segunda, de 21 de abril de 2005, se ha expresado que:
«A la luz de la doctrina anterior debe estudiarse la denegación de la prueba pericial
médica solicitada, admitiendo, ya de principio, que el Magistrado-Presidente
efectivamente no motivó su denegación, limitándose a la escueta fórmula: “Por S.S.
no se admite la prueba pericial propuesta por la defensa”.
La prueba, con todo, era realmente inadmisible, tanto desde una vertiente
formal como desde una vertiente sustantiva.
En efecto, el art. 45 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado, en fase de lo
que denomina Alegaciones previas de las partes al Jurado, permite la proposición
de nuevas pruebas (aparte de las que ya deben haberse propuesto al formular escrito
de conclusiones de conformidad con el art. 29) pero en el bien entendido que tales
deben poder practicarse “en el mismo acto” como reza el precepto, que, en definitiva,
no es sino correlato del art. 786.2 que rige el Procedimiento Abreviado. Así
nos lo recuerdan, entre otras, las sentencias del Tribunal Supremo de 30 de enero de
1998 y de 29 de enero de 2001. Se concede con ello a las partes una última posibilidad
en materia de aportación probatoria; última posibilidad, empero, que no puede
significar la suspensión o el aplazamiento del comienzo de las sesiones del juicio oral.
Pues bien, la prueba pericial médica del Dr. Corrons no podía ser practicada en
el acto. La Defensa se limitó, antes del inicio de las sesiones del juicio oral, a peticionar
“como prueba nueva la pericial del Dr. Corrons Espinal”, sin tener a dicho facultativo
a disposición del Tribunal ni facilitar siquiera domicilio o lugar en que
pudiera ser citado. De esta suerte, la prueba solicitada no podía practicarse “en el mismo
acto”.
Pero ocurre que tampoco la prueba resiste un test de relevancia. De un lado,
el Informe del Dr. Corrons data del año 1976 cuando los hechos de autos sucedieron
el 8 de marzo de 2003, es decir, se trata de un Informe emitido 27 años antes del
suceso enjuiciado. De otra parte, dicho Informe sí fue aportado a los autos y, además,
se tuvo en cuenta por el Tribunal del Jurado como puede observarse al leer el apartado
20 de los elementos de convicción tenidos en cuenta por el Jurado para emitir
el veredicto y que comienza así: “El Sr. Corrons en el año 1976 admite que tiene una
Oligofrenia leve sin pruebas de test”. Finalmente, hubo, como reconocen todas las
partes, una profusa y exhaustiva prueba pericial —en la que se analizó también el Informe
aludido— suficiente para formar la convicción del Jurado, con lo que la prueba
solicitada y denegada resultaba inútil y superflua (vid. en el mismo sentido y en
caso análogo, sentencia del Tribunal Supremo de 1 de julio de 2003).
142

No hay, en consecuencia, efectiva y material indefensión. Otra cosa es que la
denegación de la prueba por el Magistrado-Presidente fuera inmotivada lo que, efectivamente,
constituye una infracción constitucional (art. 120.3, ampliamente desarrollado
por el Tribunal Constitucional) aunque, en este caso, irrelevante, en la
medida en que tal falta de razonamiento propició la protesta de la parte, que ahora
ve satisfecha la justificación de una medida que, en el fondo, fue acertada y conforme
a Derecho.»
En la tercera, ya citada, de fecha 3 de febrero de 2003, se expone:
«La censura que es formula no té, doncs, la menor dimensió constitucional i
sí, a tot estirar, la d’una infracció processal, a fonamentar en un error valoratiu
del Magistrat-President del Jurat respecte a la conveniència o pertinència de la prova.
La famosa expressió del TC (S. 51/1985) sobre el “momento de máxima tensión”
que pot produir-se “entre el derecho a las pruebas y la indefensión” perd tota
la seva significació quan, no d’una denegació, sinó d’una admissió de prova es tracta...
Però és que, fins i tot en tal hipòtesi d’irregular admissió i pràctica probatòria
per la dubtosa naturalesa pericial de tal prova i pel seu caràcter d’impertinent per
innecessària, aquesta infracció i eventual indefensió formal, no comportaria cap dèficit
de defensa, que ...“ha de ser algo real, efectivo y actual ... Por eso, en materia
de derechos fundamentales, ha de hablarse siempre de indefensión material y no
formal, para la cual resulta necesaria pero no suficiente, la mera transgresión de los
requisitos configurados como garantía, no bastando la existencia de un defecto procesal
si no conlleva la privación o limitación, menoscabo o negación, del derecho
a la defensa en un proceso público con todas las garantías” (SSTC 181/1994,
316/1994, 137/1996, 105/1999, entre altres, així com la del TS 3181/2001 de 21
de febrer).»
En la cuarta, de fecha 29 de mayo de 2003 se establece la siguiente doctrina:
«El segundo motivo de recurso contiene igual base impugnatoria que el anterior,
pero esta vez referida a la denegación por el Magistrado-Presidente de una diligencia
de prueba consistente en la aportación como prueba documental de una sentencia
dictada por el Juzgado de lo Penal n.º 1 de Barcelona, de fecha 3 de diciembre
de 2001, en la que se juzgaban hechos ocurridos dos días antes al de ocurrencia de
los hechos ahora juzgados y en la que se apreciaba en el acusado la concurrencia de una
eximente incompleta de drogadicción.
El motivo también debe ser rechazado.
De un lado, quedó evidenciado en el acto de la Vista de esta apelación que tal
sentencia no era firme por haber sido recurrida ante la Audiencia Provincial (que
luego la anuló por motivos formales, según se dijo), de modo que, incluso, carecía de
la fuerza vinculante de cosa juzgada material y formal.
Pero resulta, en cualquier caso, que la pretensión de prueba fue correctamente
denegada por el Magistrado-Presidente y dicha corrección deriva de los propios argumentos
que ofreció el Magistrado.
143

Nuestro Tribunal Supremo, en sentencia de 16 de octubre de 1991, ya expresó
que: “...los datos fácticos de resoluciones precedentes, aunque lo sean de la jurisdicción
penal, carecen de virtualidad suficiente como para que, en proceso distinto y por
jueces diferentes, se haya de estar y pasar por los hechos antes declarados probados,
no pudiendo pues sobreponerse éstos a las apreciaciones de los jueces posteriores, a
menos que se diera entre las dos resoluciones la identidad de cosa juzgada” y en la
de 12 de marzo de 1992 establece que: “lo resuelto por un Tribunal, excepto en la cosa
juzgada material, no vincula ni condiciona a otro, el cual con soberano criterio y
plena libertad de decisión puede aceptar como definitivo lo ya resuelto, o por el contrario
llegar a conclusiones distintas; ...en tales supuestos no pueden extrapolarse las
valoraciones o apreciaciones de los jueces, pues de lo contrario se incurriría en una
recusable interferencia en la apreciación racional y en conciencia de la prueba”,
doctrina que se reitera, en fin, en las sentencias de 2 de marzo de 1998 y 15 de febrero
de 2002.
No existe, en consecuencia, vulneración de la tutela judicial efectiva, ni existe
vulneración del derecho a utilizar los medios de prueba pertinentes, pues, como ha
reiterado nuestro Tribunal Constitucional (por todas, sentencias de 14 de marzo de
1991, 29 de abril de 1992, 6 de febrero de 1995), no existe un derecho absoluto a
la prueba, sino un derecho a utilizar aquellas que sean verdaderamente conducentes
a la correcta y completa valoración de los hechos sometidos a enjuiciamiento.»
Respecto a los vicios de la sentencia, parece difícil aceptar la adaptación de
los números 1.º y 2.º a los juicios de Jurado. Téngase en cuenta que, según expresa
el art. 70.1 de la LOTJ: «El Magistrado-Presidente procederá a dictar sentencia en
la forma ordenada en el artículo 248.3 de la Ley Orgánica del Poder Judicial, incluyendo,
como hechos probados y delito objeto de condena o absolución, el contenido
correspondiente del veredicto». Así pues, es el Jurado y no el Magistrado-Presidente
el que determina los hechos probados y el que fija el hecho constitutivo de
delito objeto de absolución o condena. Es más, el Magistrado-Presidente debe
limitarse a consignar exactamente la relación de hechos declarados probados por
el Jurado, sin añadir hechos sobre los cuales aquél no se haya pronunciado, ni variar
el contenido de aquella declaración dándole una redacción propia. Por lo demás,
será difícil que el Jurado predetermine el fallo con conceptos jurídicos y la
expresión de todos los hechos declarados probados y su posible contradicción son
causas de devolución del acta conforme al art. 63, puntos a) y d) de la LOTJ.
No obstante ello el Tribunal Superior de Cataluña se ha pronunciado ya en
ocasiones sobre la posible predeterminación del fallo, abordando el concepto de
forma tangencial en su sentencia de 14 de julio de 1998, en la que se recuerda la
doctrina del Tribunal Supremo al respecto, diciendo:
«En lo tocante a la predeterminación del fallo, también para estimar concurrente
el defecto exige la doctrina jurisprudencial: “a) Que existan expresiones técnicamente
jurídicas que definan o den nombre a la esencia del tipo aplicado; b) que
144

tales expresiones, generalmente, sean asequibles a los juristas tan sólo y no compartan
su uso en el lenguaje común; c) que tengan valor causal en cuanto al fallo; y
d) que, suprimidos tales conceptos, dejen el hecho histórico sin base” (STS 11 abril
1996 [RJ 1996\3698], por todas).»
Y más recientemente lo ha hecho en la sentencia de 21 de abril de 2005,
exponiendo que:
«El tercer motivo de apelación se sustenta sobre igual fundamento procesal y
denuncia también la vulneración del art. 850.1.º de la LECrim, esta vez porque, según
la parte recurrente, la sentencia consigna como hechos probados conceptos que,
por su carácter jurídico, implican predeterminación del fallo.
En concreto, se refiere la parte a la inclusión del apartado: “el acusado ha sido
condenado en causa penal a lo largo de su vida, al menos, en quince ocasiones”.
Tampoco el motivo puede prosperar.
Como dice la sentencia del Tribunal Supremo de fecha 25 de noviembre de
1998, “tal predeterminación del fallo sólo existe cuando en el relato de Hechos
Probados se utilizan los mismos términos, u otros similares, que la Ley Penal emplea,
siempre que ello se realice en sustitución de lo que tenía que ser la narración
necesaria para explicar e individualizar lo ocurrido como base para una posterior
calificación jurídica que finalmente pudiera conducir al pronunciamiento correspondiente”.
O más recientemente la de 23 de septiembre de 2004: “La predeterminación
del fallo constituye un vicio procesal que debe apreciarse —según pacífica y
consolidada jurisprudencia de este Tribunal— cuando el Tribunal sentenciador haya
redactado el relato histórico de la sentencia empleando expresiones propias de la
técnica jurídica, asequibles únicamente a las personas versadas en Derecho, que el legislador
haya empleado para la descripción de los tipos penales de que se trate, de tal
modo que en lugar de describirse en dicho relato los hechos que se estimen probados
(que es lo propio del ‘factum’), los mismos hayan sido sustituidos por conceptos jurídicos,
de tal modo que devenga innecesaria, por superflua, la calificación jurídica
de los mismos (que es lo propio del ‘iudicium’)... De ahí que, el vicio procesal cuestionado
deberá ser apreciado cuando, suprimidas las expresiones conceptuales, el relato
fáctico quede vacío y, por ende, sin posibilidad de ser calificado jurídicamente
(STS 17-11-2003)”.
Nada de lo anterior sucede en el caso de autos.
La proposición (17) contenida en el Objeto del Veredicto que luego se convierte,
al declararse acreditada por el Jurado, en el Hecho Probado IV, no utiliza ningún
concepto jurídico extraño al lenguaje socialmente aceptado y, de otra parte, no
sustituye a la calificación jurídica del hecho, entre otras circunstancias porque tal hecho
era, en sí mismo, irrelevante al no devenir en causa modificativa alguna de la
responsabilidad criminal.
En efecto, la hoja histórico-penal del acusado obra en el testimonio de la causa
(art. 34 LOTJ) y los antecedentes del mismo son puestos de manifiesto por el Minis-
145

terio Fiscal ya en su escrito de Conclusiones Provisionales, aunque con la precisión
de que los mismos no son computables, lo que también se indica por la Defensa.
Se trata, pues, definitivamente, de un hecho indiferente que no contiene en absoluto
conceptos jurídicos incomprensibles para el profano, que no sustituye valoración
jurídica alguna penalmente relevante y que incluso no debió de influir en el Jurado
—verdadera razón del motivo de recurso— dada la confesión del acusado
respecto a los hechos imputados, no así respecto a su grado de imputabilidad.»
En torno a la posibilidad de que el Magistrado-Presidente del Tribunal
de Jurado utilice la «tesis», ex artículo 733 de la LECrim, no parece imposible
que ello suceda, aunque sí poco probable dada la estructura del proceso, en el que
existe la fase singular de las denominables Conclusiones Finales del art. 68 de la
LOTJ una vez producido el veredicto de culpabilidad 64 . En todo caso, habrá de
tenerse bien presente la doctrina jurisprudencial del TS y del TC sobre este artículo,
contenida, entre otras, en las sentencias de este último de fechas 10 de abril
de 1981, 16 de febrero de 1988 y 11 de diciembre de 1989 y sintetizada en la de
23 de noviembre de 1983, según la cual: «se puede condenar por un delito distinto
del apreciado en los escritos de calificación —incluso verificándolo así en la sentencia
de casación—, siempre que la condena sea por un delito de igual o menor gravedad
que los señalados en dichos escritos, cuando, sin variar los hechos objeto de la
acusación, tengan los delitos considerados la misma naturaleza o sean homogéneos,
aunque constituyan distintas, pero cercanas modalidades dentro de la tipicidad penal.
Tratándose de delito de mayor gravedad, el Tribunal no puede condenar por él
sin pedir a las partes que le ilustren sobre esa posibilidad, haciendo uso de la facultad
que le confiere el art. 733 LECr. Si el condenado tuvo ocasión de defenderse de
todos y cada uno de los elementos que componen el tipo del delito señalado en la sentencia,
no existe indefensión, ya que ningún elemento nuevo sirve de base a la calificación
que se considera correcta».
El Tribunal Supremo se ha pronunciado también al respecto, interesando
destacar la doctrina que se contiene en la sentencia de 6 de mayo de 2004:
«La jurisprudencia de esta Sala al analizar el contenido esencial del principio
acusatorio lo ha anudado al derecho de defensa. Así, en la interpretación del art. 733
de la Ley procesal, exige que la calificación propuesta por el tribunal —el planteamiento
de la tesis— tenga que ser asumida por la acusación; respecto al objeto del
proceso mantiene que se integra no sólo por el “factum” —el hecho—, sino también
por el “crimen” —la calificación jurídica de los hechos—, que enmarcan así el objeto
del proceso penal», así como en la más exhaustiva y ya histórica de 11 de febrero
de 1987:
64 En este mismo sentido ver MARTÍN PALLÍN, José Antonio, en el trabajo Veredicto. Sentencia.
Recursos. En El Tribunal del Jurado. Coordinación José Domingo Martín Espino. ICSE. Canarias.
1995. Pá. 287.
146

«El artículo 733 ha de ser interpretado actualmente (conforme dice la sentencia
de 16 de junio de 1987) a la luz de las normas constitucionales, especialmente del
artículo 24 de la Ley Fundamental de manera que pueda sin condiciones asegurar la
protección de los derechos del individuo y más específicamente el derecho a un proceso
justo ante un Tribunal independiente e imparcial para el examen de cualquier
acción contra él fundada en materia penal y a que se presuma su inocencia mientras
no se pruebe su culpabilidad, conforme a la ley y en juicio público en el que se
hayan asegurado todas las garantías necesarias para su defensa, según se reconoce en
la Declaración Universal de Derechos Humanos (artículos 10 y 11.1) y se desarrolla
en el Convenio Europeo de Derechos Humanos (artículo 6) y en el Pacto Internacional
de Derechos Civiles Políticos (artículo 14) tratados ambos que han sido
ratificados por España y que conforme al artículo 10.2 de la Constitución española
son fuente de interpretación de las normas constitucionales relativas a los derechos
fundamentales y a las libertades que aquélla reconoce.
Cuarto.- En este contexto ha de situarse el artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento
Criminal y su actual interpretación ha de conducir a obtener una nueva
realidad jurídico-procesal penal:
1.- Es imprescindible que la persona condenada haya sido previa y suficientemente
informada de la acusación para que pueda defenderse con plenitud de medios
y con completa afirmación de todas las garantías.
2.- Es también imperativamente exigible que esta defensa se realice frente a una
acusación formalmente mantenida, de tal manera que la tesis a la que se refiere el citado
artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que ha venido caracterizada
como una importante excepción al principio acusatorio, que, sin duda, proclama
nuestra Constitución, ha de perder su primitiva significación, aunque puede y aun
debe servir como elemento coadyuvante a la mejor realización de la justicia penal,
a través de la invitación que el Tribunal dirige al acusador o acusadores a una reconsideración
de sus actas de acusación o calificaciones a modo de reflexión, pero no
puede sustituirlas, porque otra cosa transforma irregularmente al Juez en acusador,
rompiendo el elemental tríptico acusación-defensa-juez (sentencias del Tribunal
Constitucional de 18 de abril y 8 de julio de 1985), básico en un proceso penal. Como
ya se ha dicho, la postura de quien ha de defenderse frente a una acusación de
quien ha de juzgarte, por razones obvias, es débil e insegura y no ofrece la condición
de eficacia y rigor imprescindibles, dada la irregular posición en que se sitúa
quien ha de juzgar con neutralidad y al mismo tiempo está acusando.
Quinto.- Como la tesis no fue asumida por el Ministerio Fiscal única parte acusadora,
aquélla, es decir la tesis, se ha convertido en acta de acusación y el Juez en
esa concreta zona del nuevo delito de violación que no fue objeto de acusación fiscal,
en acusador único pudiendo así comprometer su obligada imparcialidad objetiva y
privar a los acusados de un derecho a conocer con carácter previo la acusación del o
de los acusadores no de quien ha de juzgarte que en cuanto tal no puede acusar. Por
147

otra parte el ejercicio de la “normal”, actividad acusadora va acompañada de determinados
desarrollos y explicaciones contra los que cabe la contra argumentación y
los alegatos de oposición razonados por parte de la defensa, mientras que en el supuesto
de la tesis formulada por el juzgador la nueva figura punitiva queda ensombrecida
y mucho más inatacable en cuanto no pasa de ser una expresión formal del
Tribunal sin mayores explicaciones sobre su existencia y su significación en el campo
penal que no cabrían en quien ha de juzgar con serenidad de ánimo y sin prejuicio
alguno.
Procede, pues, acoger el motivo y casar la sentencia con los efectos que luego se
dirán.»
El último apartado del art. 851 de la LECrim se proyecta hacia la conformación
del juzgador imparcial, como máxima garantía del proceso justo, que
deriva del art. 24 de nuestra Constitución en relación con el art. 10 de la Declaración
Universal de los Derechos Humanos (10 de diciembre de 1948), art. 6 del
Convenio para la protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales
(Roma, 4 de noviembre de 1950), art. 14.1 del Pacto Internacional de
Derechos Civiles y Políticos y 47 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la
Unión Europea (Niza, 18 de diciembre de 2000) y hoy en el art. II-107 del Tratado
por el que se establece una Constitución para Europa.
El quebrantamiento de forma por este motivo supone, según la Ley procesal,
el previo intento de recusación del Magistrado, en este caso, miembro del
Jurado, según la expresa mención que efectúa el art. 846 bis c), apartado a), segundo
párrafo, y su rechazo pese a que la solicitud haya sido cursada en tiempo
y forma y basada en causa legal. Debe aquí recordarse la prohibición que se contiene
en el art. 11.2 respecto de aquellos candidatos a Jurado en quienes concurra
alguna de las causas de abstención de jueces y magistrados (art. 219 de la LOPJ)
y la posibilidad de su recusación que se prevé en el art. 21.
No se trata entonces de un presupuesto que afecte a la imparcialidad del Tribunal
del Jurado y que supondría la vulneración del derecho fundamental al
juez imparcial, sino a la reproducción, en fase de apelación, de una recusación intentada
de un miembro de aquel Tribunal.
En torno a la imparcialidad del Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado
se pronunció el Tribunal Superior de Justicia, precisamente planteándose de
oficio la cuestión, en su sentencia de 10 de abril de 2003 65 . Se trataba de analizar
la imparcialidad del Magistrado-Presidente que había dirigido un anterior Tribunal
de Jurado y dictado sentencia condenatoria, habiéndose anulado la sentencia
por defectos formales, recayendo en él mismo la presidencia del nuevo juicio. La
65 Comentada por la Magistrada de la Sala Civil y Penal del TSJC, BASSOLS MUNTADA,
Nuria, en La aplicación de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado por la jurisprudencia. La Ley del
Jurado: Problemas de aplicación práctica. CGPJ. n.º 45. Madrid. 2004. Pág. 732 y ss.
148

Sala declaró la vulneración del derecho a un Juez imparcial y ordenó la nulidad
del segundo juicio y su repetición por un distinto Magistrado-Presidente. La Sala,
tras hacer un detenido y exhaustivo análisis de la doctrina del Tribunal Constitucional
y del Tribunal Supremo sobre la imparcialidad judicial tanto objetiva
como subjetiva, dijo: «Si apriorísticamente parece difícil imaginar que quien no tiene
facultades valorativas de la prueba practicada en el acto de la vista pueda resultar
afectado en su imparcialidad objetiva por haber tenido con anterioridad contacto con
el objeto del proceso, en virtud de haber presidido un anterior juicio por los mismos
hechos que fue anulado por defectos en la redacción del objeto del veredicto y
por falta de motivación del mismo, las anteriores consideraciones traslucen la amplia
responsabilidad del Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado en la dirección
del juicio de jurado, y la necesidad que dicho Magistrado, al igual que otro distinto
a quien se le encomiende la función decisoria debe de ostentar las condiciones de:
Juez imparcial, no prevenido, ecuánime, inspirado por un absoluto desinterés (se entiende
en relación al sentido de la decisión) neutral, sin prejuicios ni prevenciones...
a que se ha hecho alusión en las argumentaciones anteriores».
También en su sentencia de 2 de marzo de 2004, se planteó el Tribunal Superior
el tema de la imparcialidad del Jurado ante la influencia de los medios de
comunicación sobre el ánimo de los juzgadores y se dijo:
«La circunstancia de que el objeto del veredicto no fuera entregado al Jurado
hasta dos días después de haber concluido sus alegaciones las defensas y seis días después
de haber terminado las suyas las partes acusadoras (lapso temporal durante el
cual los miembros del Jurado, efectivamente, pudieron tener acceso a la abundante
información desplegada sobre tal caso por los medios de comunicación) en modo
alguno hace aflorar ninguna razón indicativa de que el Tribunal Popular perdiera su
imparcialidad objetiva.
Tal pretensión es rechazable porque, por un lado, equivaldría a extender la sospecha
de parcialidad —en un sentido o en otro— respecto a todos los procedimientos
que, por la razón que fuere, suscitan el interés de los medios de comunicación, lo
que, atendidas las competencias propias del Tribunal del Jurado —que a menudo
se ve abocado al enjuiciamiento de casos graves y con repercusión popular— equivaldría
a hacerlo inoperante en múltiples ocasiones; y, por otro lado, tal censura parece
hacer de peor condición —en cuanto más influenciables por la presión mediática—
a los ciudadanos jurados que a los tribunales profesionales, presunción que
resulta inaceptable.»
Ocurre que nuestro Tribunal del Jurado no puede verse nunca libre de estas
presiones mediáticas. No prevé nuestra legislación las posibilidades contempladas
en otros países que conservan el Jurado Puro, así EE.UU., donde es posible
tanto el cambio de Distrito como el llamado secuestro del Jurado. Así sucedió, por
ejemplo, en los casos Irwin vs. Dowd (1961) y Rideau vs. Louisiana (1963) en los
que la Corte Suprema determinó la nulidad de los juicios celebrados, el primero,
149

en un Distrito colindante al que sucedieron los hechos, y, el segundo, en el mismo
Distrito, argumentando la Corte en ambos casos que la publicidad nociva había
violado el derecho a un debido proceso presidido por un Juez imparcial. El secuestro
del Jurado (sequestering) es posible para preservar al mismo de los efectos
de una elevada presión de los medios y supone el aislamiento del Tribunal que
permanecerá fuera de sus hogares y sin comunicación alguna exterior 66 .
De todos modos, y como se dice en la sentencia aludida, nada hay que permita
atisbar, desde un principio, un mayor grado de influenciabilidad de los ciudadanos
que componen el Colegio Popular del Jurado que el de un Magistrado
técnico en Derecho y nada hay tampoco que los diferencie en su estatuto jurídico,
según cuida de afirmar enfáticamente la Ley en su art. 3.3: «Los Jurados en el
ejercicio de sus funciones actuarán con arreglo a los principios de independencia, responsabilidad
y sumisión a la Ley, a los que se refiere el artículo 117 de la Constitución
para los miembros del Poder Judicial». No dejaría de ser una incoherencia lanzar
de forma apriorística este déficit hacia los ciudadanos cuando tanto se habla
de la politización de la Justicia técnica 67 .
b. Los relacionados con el veredicto
Como se ha adelantado, este bloque de posibles quebrantamientos de normas
y garantías esenciales del proceso generadores de indefensión se subdivide, a
su vez, en otros dos:
a’) Los relativos a defectos del veredicto, que, al tiempo, pueden consistir en:
a’’) Parcialidad en las instrucciones dadas al Jurado por el Magistrado-Presidente.
El precepto encuentra adecuada relación con el art. 54 en la medida en que
se ordena en éste que: «Cuidará el Magistrado-Presidente de no hacer alusión alguna
a su opinión sobre el resultado probatorio...».
El Magistrado-Presidente, en efecto, instruirá al Jurado del contenido de
su función, de las reglas que deben presidir la deliberación y votación y de la
forma en que debe ser ello reflejado. A continuación, explicará al Jurado la naturaleza
de los hechos delictivos y las circunstancias que determinan su calificación,
la exención o la minoración de la responsabilidad. Y, finalmente, advertirá
66 Ver SALAS CALERO, Luis, en op. cit. págs. 918 y 921. Ver también VERGER GRAU, Juan, en
Las Pruebas ante el Tribunal del Jurado. El Tribunal del Jurado. CGPJ y Ministerio de Justicia e Interior.
Madrid. Octubre 1995. Págs. 420 y ss. Ver igualmente, SANJURJO REBOLLO, Beatriz, en op.
cit. págs. 441 y ss.
67 En contra, FAIRÉN GUILLÉN, Víctor, en Los Tribunales del Jurado en la Constitución de
1978. Estudios de Derecho Procesal. Madrid. 1996. Pág. 21. «Quien carece de formación jurídica
adecuada, está a merced de su propio apasionamiento, en no pocas ocasiones alentado por la prensa y
las lecturas; no acude al Tribunal con serenidad de juicio, sino a elaborar un fallo apasionado y, por
ello, deficiente...». La crítica sobrepasa, en mucho, la concreta imparcialidad de los Jurados y ataca
directamente al sistema, por ello, en mi opinión, resulta rechazable.
150

al Jurado sobre la imposibilidad de valorar las pruebas declaradas nulas y de la necesidad
de decidir siempre, en caso de duda, en el sentido más favorable al acusado.
Pero siempre con exquisita imparcialidad y objetividad, huyendo de la posibilidad
de que el Jurado conozca su opinión sobre los hechos y sobre la culpabilidad
del acusado 68 .
Es destacable que el precepto se refiera tan sólo a la parcialidad de las instrucciones
dadas por el Magistrado-Presidente y no se mencionen otros posibles
déficit de dichas instrucciones, como puede ser su insuficiencia, su oscuridad o
ininteligibilidad, el exceso, etc.
Dos precisiones deben hacerse al respecto:
Primera. Las instrucciones se imparten en audiencia pública y en presencia
de las partes, según estatuye el art. 54. Dichas instrucciones constan, pues, en el
Acta que debe levantar el Secretario y, a menudo, son, además, grabadas. El Tribunal
de apelación puede, en consecuencia, revisar el contenido de las instrucciones,
las partes pueden hacer constar en el Acta las observaciones que crean
oportunas y, en fin, el propio Jurado puede solicitar la ampliación de las instrucciones
al amparo del art. 57 de la LOTJ.
Así tuvo ocasión de analizarlo el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña
ya en sus primeras sentencias.
Por ejemplo, la de fecha de 20 de mayo de 1997, donde se dice: «El motivo
ha de ser absolutamente rechazado. No consta en los autos apartamiento alguno
del Magistrado-Presidente de la norma de imparcialidad total que ha de presidir su
actuación, ni consta, además, protesta o reclamación alguna respecto a las instrucciones
que impartió al amparo del art. 54 de la LOTJ. Tampoco consta que los Jurados
necesitaran de mayores explicaciones del Magistrado-Presidente, lo que era
perfectamente posible al amparo del art. 57 de la Ley. Pudo, además, el recurrente
reclamar en su momento —y no lo hizo— si entendía que las explicaciones del Magistrado
sobre las circunstancias constitutivas del delito imputado (punto 2 del artículo)
eran insuficientes o si el Magistrado hizo alusión a su opinión sobre el resultado
probatorio (punto 3 del artículo). Y, es más, tal reclamación o protesta era
68 Hay que tener en cuenta que la Ley Orgánica ha suprimido el polémico sistema del resumen
de las pruebas por parte del Magistrado-Presidente que tantas discusiones había antaño planteado
(ver FERNÁNDEZ ENTRALGO, Jesús, en La doma del unicornio (El Juicio con Jurado: Veredicto,
Fallo y Sentencia). El Tribunal del Jurado. CGPJ y Ministerio de Justicia e Interior. Madrid.
Octubre 1995. Págs. 575 y ss). La Exposición de Motivos de la Ley explica que: «Por ello se estima
adecuado suprimir entre sus contenidos uno cuya inclusión determinó una gran polémica en
nuestra pasada experiencia histórica: el resumen de la prueba practicada». Efectivamente, el resumen
de las pruebas se hallaba previsto en el art. 68 de la Ley de 20 de abril de 1888. Así decía su
primer párrafo: «Enseguida, hará el presidente el resumen de las pruebas sin entrar en su apreciación,
el resumen de los informes del Ministerio Fiscal y de los defensores de las partes, así como de lo manifestado
por los procesados, presentando los hechos con la mayor precisión y claridad y absteniéndose
cuidadosamente de revelar su propia opinión». Dicho resumen de pruebas fue suprimido en el Decreto
de 27 de abril de 1931.
151

absolutamente imprescindible a los efectos de la impugnación posterior, según de forma
inequívoca disponen el primer párrafo del apartado a) y el último párrafo del art.
846 bis c). Finalmente, ha de dejarse consignado que el propio recurrente no cuida
de explicar de manera razonable la conculcación de aquellas garantías formales. En
torno a la supuesta parcialidad en las instrucciones expone “ya que la única prueba
de cargo que ha existido en contra del acusado y condenado como delito de asesinato
ha sido un único testigo al que se le ha dado un valor prioritario incluso que a
las demás pruebas, no teniéndose en cuenta prácticamente ninguna de las mostradas
por el acusado” lo que equivale a confundir el defecto formal alegado con el resultado
de las pruebas practicadas, cuya ponderación pertenece en exclusiva al Jurado».
También la de 20 de mayo de 2001 expresa: «Como recuerda la S. del T.S. de
31-5-1999... “el análisis de las supuestas infracciones formales ha de efectuarse a través
de la constancia en el acta del desarrollo de las sesiones del juicio oral, y no de la
versión ahora elaborada por la parte recurrente como apoyatura de su recurso, carente
de acreditación alguna”; acta en la que consta que “se instruye por el Magistrado-Presidente
sobre el contenido de la función conferida, reglas que rigen la deliberación
y votación y la forma en que deben reflejar su veredicto. También les
expone detenidamente la naturaleza de los hechos sobre los que ha versado la discusión,
determinando las circunstancias constitutivas del delito imputado al acusado
y las que se refieren a los supuestos de exención o modificación de la responsabilidad”.
A la vista de lo trascrito nada autoriza a afirmar, como hace la parte
recurrente, que la Ilma. Sra. Presidente instruyera al Jurado en el sentido de que tan
sólo debían valorar determinadas pruebas testificales o periciales, omitiendo toda
ponderación de las declaraciones del acusado y de la prueba indiciaria».
Y lo dice también el Tribunal Supremo, así en su sentencia de 11 de marzo
de 1998: «Las instrucciones que haga el Magistrado-Presidente a los miembros o vocales
del Jurado tiene su claro precedente en las “Jury Instructions” del Derecho anglosajón
debiéndose recalcar que su propósito fundamental dentro de dicho sistema
procesal es que puedan ser entendidas eficazmente por la gente común, es decir, más
concretamente, por las personas jurídicamente profanas: por jueces legos y, por
ello, no técnicos en derecho. Está claro, pues, que en esta singular instancia previa
a la deliberación, el Magistrado-Presidente tiene la obligación profesional de asumir
por entero la gravísima carga de “contener” al máximo en el curso de su exposición
la jerga jurídica y el empleo de frases y vocablos estrambóticos, crípticos, inusuales o
de estilo altisonante que lejos de cumplir la función de informar e instruir dejen perplejos
a algunos de los jurados.
Desde tal punto de partida resulta claro que en este caso las instrucciones del
Magistrado-Presidente que no son, precisamente, un modelo de lo que debió hacer,
ha de reputarse irrelevante para la eventual estimación del motivo, en tanto que su
planteamiento defectuoso lo hace inviable. El Magistrado-Presidente cumplió formalmente
las prescripciones del precepto supuestamente vulnerado y ninguna ma-
152

nifestación verificó el hoy recurrente en orden a una eventual insuficiencia de las instrucciones
dadas por aquél, no haciéndolo tampoco cuando los miembros del Jurado
solicitaron una ampliación de las instrucciones dadas. En el momento procesal
oportuno no hizo uso de la facultad legalmente conferida y por ello la misma precluyó.
En consecuencia, al no alegar nada al respecto, no puede ahora esgrimir con
éxito un motivo igual en el trámite de casación».
Segunda. Del contexto del art. 846 bis c), apartado a), se desprende que no
sólo se quebrantan las normas y garantías procesales cuando las instrucciones se
imparten con parcialidad, sino también cuando incurren en cualquier defecto grave
generador de indefensión.
Así lo dijo la sentencia de 23 de julio de 1997 de la Sala Civil y Penal del Tribunal
Superior de Justicia de Cataluña: «Es cierto que el artículo 846 bis c), apartado
c), II, cuando se refiere al recurso de apelación con base a las instrucciones del
Magistrado-Presidente a los jurados, sólo contempla el supuesto de “parcialidad en
las instrucciones”, pero del contexto de la ley se sigue que este no es el único supuesto
que puede dar lugar a la estimación del recurso, como resulta del artículo 846 bis
c), apartado a, II de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que establece un numerus
appertus de causas de impugnación (“a estos efectos podrán alegarse, sin perjuicio de
otros...”, dice el precepto); y también de la expresión que aparece en el mismo precepto
“defecto en la proposición del objeto de aquél, siempre que de ello se derive indefensión”,
que es precisamente la circunstancia que concurre en el recurso que ahora
se resuelve. El artículo 54 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado, que lleva
por rúbrica “instrucciones a los jurados”, contiene unos mínimos imprescindibles,
que no puede obviar el Magistrado-Presidente sin infringir normas esenciales del procedimiento,
pues no siendo los jurados, por la propia esencia de la institución, personas
versadas en derecho, no sólo deben ser instruidos sobre cómo actuar en un
aspecto puramente formal, sino también —y en lo que aquí y ahora interesa— en
cuanto a la naturaleza de los hechos sobre los que haya versado la discusión, determinando
las circunstancias constitutivas del delito imputado a los acusados y las que
se refieran a supuestos de exención o modificación de la responsabilidad (según el
mentado art. 54). La Sala ha considerado oportuno escuchar la grabación del juicio,
especialmente en la parte que hace referencia a las instrucciones que dio el Magistrado-Presidente
a los jurados, y ha podido constatar que omitió en sus instrucciones
toda referencia a la “circunstancia constitutiva” del delito de homicidio o de asesinato,
a la que da (como no podía ser menos) tanta importancia en su sentencia, con
el fin de justificar la inclusión en el objeto del veredicto del elemento subjetivo o intención
de matar».
Y también, en parecida línea, el Tribunal Supremo en su sentencia de 31
de mayo de 1998: «Del art. 54.3 de la LOPJ, que dispone que “cuidará el Magistrado-Presidente
de no hacer alusión alguna a su opinión sobre el resultado probatorio”
y del art. 846 bis c) de la LEC, que incluye como motivo de apelación la
153

“parcialidad en las instrucciones dadas al Jurado”, así como de la propia naturaleza
y función de la institución, cabe extraer un principio general de imparcialidad,
que debe presidir toda la actuación del Magistrado-Presidente y no solamente el
momento final de las instrucciones al Jurado. Es por ello por lo que han de entenderse
incluidos entre los supuestos de quebrantamiento de las normas y garantías
procesales prevenidos como motivo de recurso en el art. 846 bis c) apartado
a) de la LECriminal, no solamente los casos de parcialidad en las instrucciones sino
también los que se produzcan en otros momentos procesales, siempre que la parcialidad
resulte manifiesta, y tenga la trascendencia suficiente para estimar que
puede haber influido de modo indebido y relevante en el criterio del Jurado, ocasionando
indefensión».
b’’) Defectos en la proposición del veredicto
Hemos dicho que uno de los momentos procesales principales —y más singulares—
del proceso por Jurado lo constituye la proposición del objeto del veredicto,
verdadero acto de «amojonamiento» de material de enjuiciamiento que
realiza el Magistrado-Presidente una vez concluido el juicio oral, después de producidos
los informes de las partes y oído el acusado 69 . Se ha visto también cómo
en los conjuntos normativos anglosajones, de Jurado puro, se ha optado por el sistema
de respuesta única, sometiendo al Jurado a la pregunta acerca de si el acusado
es culpable o no culpable (guilty or not guilty).
Pues bien, nuestra Ley opta, contrariamente, por el que llama, en su Exposición
de Motivos, sistema de respuesta secuencial y ello, dice, porque: «En nuestro
sistema el Jurado debe sujetarse inexorablemente al mandato del legislador. Y tal
adecuación sólo es susceptible de control en la medida en que el veredicto exterioriza
el curso argumental que lo motivó».
Y, efectivamente, en el art. 52 de la Ley Orgánica es dable contemplar
una serie de proposiciones que el Magistrado debe someter al Jurado y que engloban:
los hechos constitutivos del delito, los hechos que pueden suponer
una causa de exención criminal, los hechos que determinan los grados de participación,
los hechos que suponen la existencia de circunstancias modificativas
de la responsabilidad penal y, finalmente, la culpabilidad del acusado. Aún habrá
de recabar la opinión del Jurado acerca de la aplicación de los beneficios de
remisión condicional de la pena y de la petición de indulto. En definitiva, todos
y cada uno de los puntos que suponen el contenido de una sentencia, salvo la
calificación jurídica de aquellos hechos y las consecuencias penológicas y civiles
que de ellos derivan.
69 Para toda la materia véase VARELA CASTRO, Luciano, en El enjuiciamiento de ciudadanos
por ciudadanos. Algunas prácticas conformadas por una jurisprudencia abrogante. La Ley del Jurado:
Problemas de aplicación práctica. Consejo General del Poder Judicial. n.º 45. Madrid. 2004.
Págs. 547 y ss.
154

Para todo ello, el Magistrado-Presidente:
Primero. Ha de ajustarse a los escritos de acusación y defensa, sin posibilidad
de relacionar otros hechos que los contenidos en aquéllos —regla a) del art.
52— salvo los que sean favorables al acusado, siempre que no varíen el hecho justiciable
ni produzcan indefensión, conforme a la regla f) del precepto.
Debe comenzar por los hechos contenidos en la acusación, siguiendo por los
de la defensa y propondrá sólo un hecho cuando la consideración simultánea de
dos sea absolutamente contradictoria, de suerte que sea lógicamente imposible
dar por probados los dos.
Resulta entonces técnica absolutamente desaconsejable la utilizada por las
defensas en los procesos comunes de limitarse a negar los hechos contenidos en
el escrito de acusación.
Segundo. Debe consignar cuándo un hecho es favorable o desfavorable al
acusado, porque ello implica un régimen distinto de mayorías (art. 59.1).
No resulta fácil dictar reglas apriorísticas sobre la materia, pero debe partirse
ineludiblemente, creo, de que cualquier hecho que pueda resultar constitutivo
de delito o de una circunstancia de agravación de la responsabilidad, sea relacionado
por la acusación o por la defensa (en principal o subsidiaria calificación), ha
de tenerse por desfavorable.
Tercero. La relación secuencial de los hechos debe ser clara y diferenciada,
y así:
— no pueden incluirse en un mismo párrafo hechos favorables y hechos desfavorables;
— tampoco hechos que sean susceptibles de declararse como probados con
otros que no lo permitan;
— se propondrá con prioridad la declaración de un hecho cuando de ella dependa
la declaración de otro;
— se evitará la fijación de hechos indiferentes o irrelevantes para la calificación.
En relación a un caso de supuesta contradicción en los hechos a declarar probados
la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia declaró (ya en sentencia
de 29 de septiembre de 1997): «Distinto juicio merece la otra contradicción
señalada, o sea, la afectante a los hechos probados 7.º y 8.º, que rezan, respectivamente,
que “el acusado dirigió un golpe con el estilete a Pablo, aprovechando que estaba
acorralado contra la barra del bar, quien no pudo hacer nada para evitarlo, sin
posibilidad alguna de defenderse ni de huir” y que “hallándose Pablo desarmado y,
por tanto, en desequilibrio de fuerzas fue acometido en situación de inferioridad,
mermándose sus posibilidades de defensa”.
El núcleo de la contradicción reside, según el recurrente, en que no podía el Jurado
proclamar que la víctima se hallaba absolutamente indefensa, (pues a ello equivale
la expresión “sin posibilidad alguna de defenderse”) para, simultáneamente, de-
155

clarar probado que tales posibilidades de defensa, sólo se hallaban mermadas, en tanto
—continúa aduciendo el apelante— ello deviene imposible “ya que si las posibilidades
de defensa están mermadas es que algunas quedan”.
Y tal razonamiento debe ser atendido. En efecto, según el Diccionario de la
Lengua merma es la acción o efecto de mermar, verbo que viene definido como “bajar
o disminuirse una cosa o consumirse una parte de lo que antes tenga”, presentando
también como una segunda acepción la de “quitar a uno parte de cierta cantidad
que de derecho le corresponde”, siendo sus sinónimos los de “menoscabo,
decrecimiento, aminoración, mengua, descenso, deterioro o feblaje”, vocablos cuyo
común concepto expresa la disminución de algo, (en el caso, de las posibilidades de
defensa) pero no su absoluta extinción, de donde se colige que, de entender compatibles
ambas proposiciones, se incurriría en conflicto por sinécdoque, en cuanto se
confundiría una parte con el todo. No podía, en definitiva, declararse probado que,
para la misma ocasión, la víctima no tenía y tenía, simultáneamente, alguna y ninguna
posibilidad de defensa, pues ello sobrepasa en mucho una mera imprecisión lingüística
para, con hipotética producción de efectos jurídicos radicalmente distintos,
incidir de pleno en el juicio de subsunción normativa, en tanto una u otra realidad
fáctica pudieron configurar muy distintas circunstancias, incardinables, por lo menos
en principio, una en la alevosía y otra en el simple abuso de superioridad, con las
trascendentales consecuencias cualificativas del tipo delictivo inherentes a la primera
agravante».
La sentencia fue revocada por la del Tribunal Supremo de fecha 25 de mayo
de 1998, al entender que: «Los hechos deben examinarse en su pura facticidad
—valga la redundancia— sin acudir para su compatibilidad u oposición a las implicaciones
jurídicas latentes de cada proposición fáctica, pues la consecuencia para el
mundo del Derecho ha de producirse tan sólo de la compatibilidad fáctica y por ello
no puede adelantarse en este estadio comparativo valoración jurídica alguna.
Así, no pueden reputarse contradictorias que en el hecho 7.º del veredicto se exprese
que “el acusado dirigió un golpe con estilete a Pablo, aprovechando que estaba
acorralado contra la barra del bar... sin posibilidad de defenderse o huir” con lo manifestado
en el hecho 8.º, de que “hallándose Pablo desarmado y, por tanto, en desequilibrio
de fuerzas, fue acometido en situación de inferioridad, mermándose sus
posibilidades de defensa”, porque lo que puramente fácticamente expresan, no los
juicios de valor que acompañan a las declaraciones puramente fácticas, es que Pablo
estaba acorralado contra la barra del bar y que en tal situación el acusado dirigió
su golpe de estilete contra él, aprovechando tal circunstancia y en el otro apartado,
que estaba desarmado. Todo lo demás es inferencia, para destacar el desequilibrio de
fuerzas, la inferioridad o la merma de posibilidades de defensa.
En los puros hechos no existe contradicción alguna. La Sala de alzada ha errado
en su valoración comparativa por salirse de lo puramente fáctico y contemplar
ahora en la contradicción, vicio procesal, la alternativa alevosía o abuso de superio-
156

idad, pero debió entender que el antagonismo hay que observarlo en los hechos y
no en la anticipada valoración jurídica de los mismos».
El Tribunal Superior de Justicia ha entrado en muy varias ocasiones a valorar
si existía efectiva contradicción en los hechos contenidos en el objeto del veredicto,
pudiendo consultarse, por ejemplo, la reciente sentencia de 21 de abril de
2005 (que analiza la posible contradicción entre proposiciones que podían suponer,
a un tiempo, determinar la existencia de un dolo eventual y de un animus
laedendi, divergencia salvada, al entender del Tribunal, por el propio Jurado) y en
la de 24 de octubre del mismo año (en la que se aclara qué debe entenderse por
contradicción entre los hechos o entre hechos y la declaración de culpabilidad).
Cuarto. La declaración de culpabilidad —apartado d) del art. 52— ha de
contener la determinación del «hecho delictivo», esto es, el sustrato fáctico que ha
de integrar el concepto delictivo.
El Proyecto de LOTJ contenía la previsión de que el Jurado se pronunciase
sobre el «delito» que constituyese el objeto de condena. En el trámite parlamentario
se consideró que tal materia debía excluirse del pronunciamiento del Jurado
al constituir una expresión técnico-jurídica no abarcable por los miembros
legos del Tribunal. Quedó, sin embargo, en la Exposición de Motivos de la Ley
aprobada una declaración no totalmente compatible con anterior planteamiento,
al decirse, en lo referente al objeto del veredicto, que: «Añadiendo a ese contenido
el pronunciamiento sobre la valoración que el hecho merece en función de su
tipificación legal. Para tal pronunciamiento, no estribará tanto la dificultad en una
tarea de calificación técnica del hecho, como en optar en las diversas versiones de éste.
Una vez más la prudencia y buen hacer del Magistrado viene a constituir una
garantía del éxito del modelo».
Un ejemplo claro del incumplimiento de la normativa al respecto se contempla
en la sentencia del Tribunal Superior de Cataluña de fecha 30 de septiembre
de 2002. En el caso, el Magistrado-Presidente planteó al Jurado las siguientes
declaraciones de culpabilidad: «Respecto a la acusación dirigida contra
el acusado... como autor penalmente responsable de un delito de homicidio causado
de forma imprudente del art. 142 del código penal, ya que el acusado no pretendía
ni asumió la producción de la muerte de...»; «respecto a la acusación dirigida contra
el acusado... como autor penalmente responsable de un delito de homicidio
previsto y penado en el art. 138 del Código Penal por entender que con su acción
ha causado la muerte de...». El Tribunal Superior advirtió la impropiedad de los
términos utilizados, pero consideró su inanidad a los efectos de la declaración final
de culpabilidad atendida la opción del Jurado, diciéndose en la sentencia que:
«El Jurado, en su función soberana de valorar la prueba de los hechos, declaró acreditado
que el acusado efectuó su disparo letal sin apoyar el arma y sin apuntar y declaró
al acusado culpable de una acción imprudente, de entre las opciones ofrecidas
en el Objeto del veredicto, por cierto —como se ha dicho— no discutido en su mo-
157

mento, y rechazando las otras propuestas concretadas en las figuras del asesinato y del
homicidio doloso. Objeto del veredicto —hay que decirlo— que contiene tecnicismos
jurídicos impropios de un correcto planteamiento por parte del Magistrado-Presidente
de un Tribunal de esta clase, aunque no afecten a la decisión final en cuanto no
ofrecieron, al parecer, problemas de entendimiento entre los miembros del Jurado».
Quinto. El objeto del veredicto ha de ser sometido por el Magistrado-Presidente
a instrucción de las partes, antes de ser entregado al Jurado. Las partes
podrán, en esa audiencia, realizar cuantas inclusiones, modificaciones o exclusiones
convengan a su derecho, decidiendo de plano el Presidente.
Las partes que vean rechazadas sus pretensiones podrán hacer constar la
oportuna protesta, que es necesaria, como se ha visto, para la pretensión de nulidad
por quebrantamiento de forma, a deducir en el recurso de apelación correspondiente.
b’) Motivos que afectan a la devolución del acta 70
El precepto debe ponerse inmediatamente en relación con el art. 63 de la Ley
Orgánica que ordena al Magistrado-Presidente la devolución del acta al Jurado
cuando aprecie alguno de los vicios que enumera y que pueden sintetizarse en:
— veredicto corto: cuando el Jurado no se ha pronunciado sobre todos los
hechos, sobre la culpabilidad del acusado o sobre la totalidad de los hechos
delictivos imputados;
— veredicto irregular: cuando no se han obtenido las mayorías que marca la
ley (lo que, a su vez, debe relacionarse con los arts. 59, en cuanto a la votación
sobre hechos, y 60, votación sobre la culpabilidad) y cuando se
ha incurrido en defecto relevante en los procesos de deliberación o votación;
— veredicto contradictorio: cuando exista evidente contradicción entre los
hechos declarados probados o en la declaración de culpabilidad respecto
a los hechos probados.
El precepto ordena que, antes de devolver el acta al Jurado, el Magistrado-
Presidente actuará conforme al art. 53, es decir, oirá a las partes, que podrán hacer
las alegaciones oportunas, consignando protesta en el caso en que se denieguen.
Obsérvese, pues, que la audiencia a las partes la contempla la Ley sólo en el
caso de que el Juez se disponga a devolver el acta al Jurado. En el caso de no devolución
podrá recurrirse por la vía que se estudia sin el requisito de la protesta
previa. Así se vio en la sentencia del Tribunal Superior de 23 de julio de 1997, que
expresa:
70 Recuérdese lo que más arriba se ha dicho sobre los denominados «recursos» de reforma
y de revista en la vieja Ley de 20 de abril de 1888.
158

«De las consideraciones anteriores resulta que debe estimarse contradictorio declarar
no probada la intención de matar, es decir el elemento subjetivo del tipo
delictivo asesinato u homicidio, y sin matización alguna declarar probada la culpabilidad
del condenado, contradicción que de alguna forma tiene a la vista el propio
Magistrado-Presidente cuando expresa haber sentido una “cierta aflicción”, en el fundamento
jurídico primero de su sentencia. Tal contradicción tendría que haber determinado
la devolución del acta del veredicto a los jurados y la ampliación de las
instrucciones sobre el punto fundamental omitido, aunque no se formulara protesta
por las partes recurrentes, como exige el apartado último del artículo 846 bis c) de
la Ley de Enjuiciamiento Criminal. Por cuanto esta exigencia ha de relacionarse
con la concreta regulación del trámite a que se refiere, pues se contempla en el artículo
53 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado (audiencia de las partes en relación
con el objeto del veredicto) y es lógicamente admisible en relación con las instrucciones
que da el Magistrado-Presidente a los jurados. Pero difícilmente cabe formular
protesta ante un —valga la expresión— “no acto” del Magistrado-Presidente, como
es la no devolución, especialmente si se tiene en cuenta que no existe más trámite
que la lectura del veredicto y las partes conocen su contenido cuando ya ha sido admitido,
en el sentido de no devuelto. De lo dispuesto en el artículo 62 de la Ley
Orgánica del Tribunal del Jurado (“seguidamente” a la comparecencia de las partes
se da lectura al veredicto), en relación con el artículo 66 de la misma (inmediatamente
después de leído el veredicto, el Jurado cesa en sus funciones, sin posibilidad
alguna de más debates) y, también, con su artículo 68 (el debate posterior se refiere,
en caso de veredicto de culpabilidad, a cuestiones que para nada afectan a aquél),
se desprende la imposibilidad de que pueda alegarse un supuesto de devolución del
acta y formularse protesta por la no devolución».
Como vemos, la Ley no ha incluido expresamente entre las cusas de devolución
del acta al Jurado la insuficiente motivación de los hechos que se han declarado
o rechazado declarar como probados, en relación con el apartado cuarto
del contenido del acta, art. 61.1.d) de la LOTJ.
La exigencia de motivación del veredicto deriva, según los autores, de la propia
exigencia constitucional de motivación de las sentencias (art. 120.3 de la
Carta Magna). Podría pensarse que tal exigencia constitucional se vería satisfecha
sin necesidad de que el Jurado motivara el veredicto, siendo así que la sentencia
condenatoria debe contener la concreción de la prueba de cargo exigida por la
presunción de inocencia (art. 70.2 de la LOTJ), pero ha de tenerse en cuenta
que la sentencia necesariamente ha de integrarse con la relación de hechos probados
que son, ni más ni menos, los declarados por el Jurado. La propia Exposición
de Motivos así lo destaca: «Exigiendo del Jurado que su demostrada capacidad
para decidirse por una u otra versión alcance el grado necesario para la exposición de
sus motivos. Bien es cierto que la exposición de lo tenido por probado explicita la argumentación
de la conclusión de culpabilidad o inculpabilidad. Pero hoy, la exigen-
159

cia constitucional de motivación no se satisface con ello. También la motivación de
esos argumentos es necesaria. Y desde luego posible si se considera que en modo alguno
requiere especial artificio y cuenta en todo caso el Jurado con la posibilidad de
instar el asesoramiento necesario» y en otro apartado se dice: «En nuestro sistema
el Jurado debe sujetarse inexorablemente al mandato del legislador. Y tal adecuación
sólo es susceptible de control en la medida en que el veredicto exterioriza el curso argumental
que lo motivó».
Lo que ya ofrece mayores dudas es el camino que ha de vehicular la denuncia
por insuficiencia de motivación del veredicto. Otra cosa ocurre cuando simplemente
se omite el trámite del apartado cuarto del veredicto, pues en este caso
parece claro que la devolución del acta es procedente al amparo del art. 63.1.e),
como defecto relevante en el procedimiento de votación 71 . La aporía no existe
en el recurso de casación dado el seguro camino que ofrece el juego de los arts.
5.4 de la LOPJ y 852 de la LECrim, relacionados con el 24 de la Constitución.
Sin embargo, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña parece tuvo clara
la solución de la procedencia de devolver el acta, según el párrafo que se contiene
en la sentencia de 18 de marzo de 2002: «Lo más sorprendente, no es, sin embargo,
dicha falta de motivación por parte del Tribunal del Jurado, sino la actuación
del Ilmo. Sr. Magistrado-Presidente. A unos hechos objeto de veredicto de
defectuosa confección y de más que dudosa suficiencia fáctica atendida la complejidad
del asunto, se añade una insólita pasividad en el trámite del art. 62 de la LOTJ,
al no acudir al remedio del art. 63, devolviendo el acta al Jurado para subsanación
de tan relevante defecto de motivación».
En cualquier caso y a los efectos de la fundamentación del recurso de apelación
que ahora interesan, parece indiscutible que la insuficiencia de motivación
del veredicto puede incluirse en la amplia redacción del art. 846 bis c), apartado
a), de la LECrim que venimos analizando y que —ha de repetirse— sigue el sistema
de numerus apertus, como quebrantamiento de norma procesal de la sentencia
(léase, en este caso, veredicto) causante de indefensión.
En esa concepción de amplitud ha sido tratada por el Tribunal Superior de
Justicia de Cataluña como veremos, bien aceptando el apoyo procesal en la vulneración
del art. 61 ya en la del 63 LOTJ.
De inmediato, sin embargo, hay que apresurarse a consignar que la motivación
exigida al Jurado tiene especiales características ya aceptadas por todos los Tribunales.
Si como, en términos de generalidad, decía el Tribunal Constitucional, refiriéndose
a una supuesta conculcación del derecho a la tutela judicial efectiva por
falta de motivación de la resolución judicial (en este caso, de inadmisión de querella)
en su sentencia 150/1998, de 15 de julio, que: «este Tribunal Constitucional
71 En este sentido, CARMONA RUANO, Miguel, en op. cit. pág. 634.
160

ha señalado en reiterada doctrina (SSTC 56/1987 de 14 mayo y 100/1987 de 12 junio,
entre otras muchas) que el indicado derecho requiere ciertamente que las decisiones
judiciales sean motivadas. Esta exigencia no comporta, sin embargo, que el Juez
o Tribunal deba efectuar una exhaustiva descripción del proceso intelectual que le lleva
a resolver en un determinado sentido, ni le impone un concreto alcance o intensidad
en el razonamiento empleado; basta, por el contrario, que la motivación cumpla
la doble finalidad de exteriorizar, de un lado, el fundamento de la decisión adoptada,
haciendo explícito que ésta responde a una determinada interpretación y aplicación
del Derecho, y de permitir, de otro, su eventual control jurisdiccional mediante
el efectivo ejercicio de los recursos previstos por el ordenamiento jurídico», se ha dicho
después, respecto al Jurado, que no es dable exigirle cánones de justificación
o de explicación que no le son demandados a los Tribunales técnicos.
La propia Ley del Jurado, en el último inciso del art. 61.1.d), habla de una
explicación «sucinta» de las razones por las que han declarado o rechazado declarar
determinados hechos como probados. La motivación, pues, puede ser escueta
y breve, pero ha de ser, en todo caso, suficiente, esto es, ha de mostrar la exteriorización
de los motivos que el Tribunal ha tenido en cuenta para llegar a la
conclusión a que ha llegado.
Ahora bien, por pura lógica, tal exigencia no ha de proyectarse hasta exasperantes
requerimientos de exteriorización de procesos internos de razonamiento
individual. El Jurado, como todo Tribunal colegiado, ha de justificar la decisión, esto
es, ha de exponer las razones que permitan tener por aceptable su decisión, que
es fruto del consenso, como conjunción de opiniones, lo que no implica la exteriorización
de los motivos de elección de los concretos elementos de convicción 72 .
De otro lado, es claro que la exigencia de motivación no puede predicarse
del mismo modo en sentencias condenatorias que en sentencias absolutorias. En
las primeras, se trata de justificar la decisión de tener por enervada la constitucional
garantía de la presunción de inocencia; en la segunda, se trata de exteriorizar
simplemente una falta de convicción del Tribunal sobre la culpabilidad, entrando
inmediatamente en juego aquella garantía. Así lo expresa la sentencia del
Tribunal Supremo de 29 de mayo de 2000:
«De otra parte, su exigencia será, obviamente, distinta si la sentencia es condenatoria
o absolutoria. En este supuesto, la motivación debe satisfacer la exigencia
derivada de la interdicción de la arbitrariedad (art. 9.3 de la Constitución), en
tanto que el órgano jurisdiccional debe señalar que en el ejercicio de su función no
ha actuado de manera injustificada, sorprendente y absurda, en definitiva, arbitraria.
En la sentencia condenatoria la motivación, además de este contenido, debe
expresar las razones por las que entiende que el derecho fundamental a la presunción
72 En tema de motivación es imprescindible la lectura de las sentencias del Tribunal Constitucional
de 6 de octubre y 20 de diciembre de 2004.
161

de inocencia ha sido enervado por una actividad probatoria tenida por prueba de cargo.
En otras palabras, la motivación de la sentencia absolutoria se satisface en cuanto
expresa una duda sobre los hechos de la acusación, porque la consecuencia de esa
duda es la no enervación del derecho a la presunción de inocencia.
Por otra parte, tratándose de sentencias dictadas por el Tribunal del Jurado es
obvio que no puede exigirse a los ciudadanos que integran el tribunal el mismo
grado de razonamiento intelectual y técnico que debe exigirse al Juez profesional y
por ello la Ley Orgánica del Tribunal de Jurado exige una “sucinta explicación de las
razones...” (art. 61.1 d) en el que ha de expresarse las razones de la convicción, las cuales
deberán ser complementadas por el Magistrado-Presidente en tanto en cuanto
pertenece al tribunal atento al desarrollo del juicio, en los términos antes analizados,
motivando la sentencia de conformidad con el art. 70.2 de la LOTJ.»
El Tribunal Superior catalán ha tenido ocasiones varias de abordar el tema.
En concreto, sin ánimo exhaustivo que alargaría en demasía la exposición pueden
citarse:
La sentencia de 20 de octubre de 1999, en la que, sobre un recurso fundado
en el art. 846 bis c), apartado a), de la LECrim en relación con el art. 61.1.d)
de la LOTJ, se decía:
«Ello considerado, y si bien es incontestable que el veredicto de autos adolece
de laconismo, no por ello se justifica el riguroso criterio de la recurrente acerca de su
motivación insuficiente.
En efecto, en el acta de votación figura literalmente que... “los Jurados han
atendido como elementos de convicción para hacer las precedentes declaraciones (o
sea, la de inculpabilidad del acusado de haber causado la muerte de Alí y Ahmed y
la de culpabilidad ‘por encubrimiento de las muertes porque teniendo conocimiento
de las mismas auxilió posteriormente a la otra persona no juzgada’) a la totalidad
de la prueba practicada en el acto del juicio oral. No ha quedado probado de la
autopsia ni de los informes periciales practicados la existencia de dos armas ni que
las huellas encontradas correspondiesen al acusado. No habiendo aprovechado la ocasión
de huir el acusado cuando se le ofreció”.
Tal explicación exterioriza las razones a que atendió el Jurado para emitir soberanamente
su veredicto y si bien, como se ha indicado, hubieran podido ser objeto
de un mayor detalle expositivo, no por ello se aleja en términos inaceptables de
los parámetros mínimos antes indicados, por lo que debe concluirse en la suficiencia
de dicha motivación.»
Debe decirse que la anterior sentencia fue revocada por la del Tribunal Supremo
de 12 de marzo de 2001, que expresa:
«Veamos ahora si la motivación es suficiente. En el acta se lee: “los Jurados han
atendido para hacer las precedentes declaraciones, a la totalidad de la prueba practicada
en el acto del juicio oral. No ha quedado probado de la autopsia ni de los informes
periciales practicados, la existencia de dos armas, ni que las huellas encon-
162

tradas correspondiesen al acusado. No habiendo aprovechado la ocasión de huir el
acusado cuando se le ofreció”.
Ni descansar la motivación en la totalidad de la prueba practicada puede ser en
realidad motivación alguna, ni el hecho de no haber huido de determinado lugar puede
ser prueba de la comisión o falta de comisión del delito o delitos acusados. Respecto
de la existencia o no de dos armas o huellas encontradas, aunque es un principio
de motivación, claramente es insuficiente porque no consigue aportarnos los elementos
de convicción necesarios para dar una explicación sobre la existencia o inexistencia
de la gran cantidad de puñaladas sufridas por las víctimas hasta originarles la muerte,
así como los elementos fácticos relativos a la posición e intervención del acusado, que
se encontraba en el lugar del crimen, dando una explicación motivada a las cuestiones
que se sometían a su consideración, de variada índole, como hemos dejado transcrito
en el auto de hechos justiciables. La víctima o sus más directos familiares tienen
derecho a una explicación motivada sobre la razón por la cual el tribunal, sea éste
profesional o lego, considera que los hechos sometidos a su consideración y que comprenden
una pretensión punitiva no se tienen por probados. La necesidad de la motivación
deriva de la genérica interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos contenida
en el Título Preliminar de la Constitución española, del derecho fundamental
a la tutela judicial efectiva de los jueces y tribunales, que únicamente se satisface con
una resolución razonada, y de la específica prevención del art. 120.3 CE que al emplear
el adverbio “siempre” no admite excepciones. La necesidad de motivación tiene
como correlato que cualquier explicitación no sirve, sino aquella que se estructura sobre
las pruebas practicadas en el juicio oral y analizando su contenido se decanta por
la convicción sobre la ocurrencia o no de aquellos elementos fácticos sometidos a su
consideración. El veredicto es, pues, inmotivado, lo que acarrea su nulidad.»
Resulta una fácil operación intelectual poner en relación esta sentencia con
la anterior que se acaba de citar del propio Tribunal Supremo 73 .
Nuestra sentencia de 9 de julio de 2001 determinó la nulidad del juicio por
falta de motivación, conforme al alegado vicio con base a 846 bis c), apartado a),
de la LECrim, esta vez en relación con el 63.1.e) de la LOTJ, declarando asimismo
la inadmisible subsanación del defecto por parte del Magistrado-Presidente.
Se dice así en la sentencia:
«Más irrelevante si cabe resulta que en su fundamentación jurídica proceda el
Ilmo. Sr. Presidente del Tribunal del Jurado a analizar por su cuenta y riesgo multitud
de pruebas, transcribiendo incluso párrafos de las declaraciones de determinados
testigos o del acusado, entrando a valorar la prueba pericial para extraer de ellas elementos
fácticos, polemizando con la defensa del acusado, emitiendo juicios de valor
sobre la credibilidad de determinadas pruebas —lo que, obviamente no correspon-
73 Critica esta sentencia VIVES ANTÓN, Tomás, en La presunción de inocencia en la Ley del
Jurado. La Ley del Jurado: problemas de aplicación práctica. CGPJ. Madrid. 2004. Pág. 447.
163

día hacerlo a él, sino sólo al Jurado—, efectuando valoraciones acerca de que “las declaraciones
del acusado no son claras, ni rotundas, ni contundentes”, realizando afirmaciones
como la de que debía prestarse atención “a la testifical de Pedro Justo quien,
a diferencia de lo manifestado por el acusado, indicó a este Tribunal que vio al acusado...”,
valorando asimismo las testificales de Pablo y Abdenabi; aludiendo también
a “gritos de la víctima” sobre los que nada dijo el Jurado y haciendo, en fin, afirmaciones
tales como que “ha manifestado dicho Doctor que el acusado sufrió ingresos por
causa de alcoholismo en fechas del año 1985, del año 1987 y finalmente el último ingreso
lo padeció en el año 1988” o que el acusado llevó la ropa a su hermana para lavar
“impidiendo de esa manera que se pudieran encontrar restos de sangre en los pantalones
vaqueros que portaba el día de autos (así se infiere de la testifical de su
hermana y de las periciales practicadas)”; extremos sobre los que tampoco se ha pronunciado
el Jurado, por lo que mal podía conocer el Ilmo. Sr. Magistrado-Presidente
qué inferencias pudo hacer éste, a menos que con tal expresión se refiera a las suyas
propias, por supuesto respetables, pero inanes a los efectos que se analizan.
La sentencia adolece, en definitiva, de un “factum” y unos razonamientos jurídicos
(algunos con pretendido valor de hecho probado) que, aunque acordes, en
líneas generales, con el sentido del veredicto, sobrepasa en mucho la función natural
del Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado. La credibilidad que puedan
merecer determinadas pruebas es de la exclusiva y excluyente función del Jurado, de
la misma forma que, al no estar presente aquél en las deliberaciones de éste, no se
comprende la razón de ciencia del Ilmo. Sr. Magistrado-Presidente del mismo; todo
ello abstracción hecha de lo afirmado por el recurrente sobre la proposición cuarenta
objeto de veredicto —en cuya redacción, por cierto, se aquietó sorprendentemente
el mismo— respecto a lo que pudiere tener de inferencia del Jurado y no sólo de
constatación de una determinada realidad, aspecto fundamental en cuanto el ensañamiento
apreciado fue la circunstancia cualificativa del asesinato.
En definitiva, tales “subsanaciones” de las carencias del veredicto por parte
del Ilmo. Sr. Magistrado-Presidente devienen inasumibles. La STS de 8 de octubre
de 1998 ya enseñó que “de un lado, se incurriría en una ficción inadmisible puesto
que el Magistrado-Presidente no conoce, por no haber asistido a la deliberación del
Jurado, las razones que en la misma se expusieron para declarar probados o no los
hechos que le fueron sometidos; y de otro, se desnaturalizaría la propia institución
del Jurado en la forma como ha sido diseñada por el legislador, ya que quedaría encomendada
al juez técnico una importante decisión del juicio de hecho que es exclusiva
competencia de los jueces legos” 74 .»
74 Otro caso de insólita ampliación por parte del Magistrado-Presidente del contenido de la
relación de Hechos Probados del veredicto, se analiza en la sentencia de 5 de julio de 2001 dictada
por el Tribunal Superior de Justicia de Valencia: «Los jurados declararon probado en el hecho 15.º
del objeto del veredicto que “el acusado sufre, padece o le aqueja, una enfermedad mental, o disfunción
164

La sentencia de 18 de marzo de 2002 contempla uno de los escasos supuestos
de absoluta insuficiencia de la motivación del veredicto en un juicio que necesariamente
tuvo que ser anulado:
«La motivación que ofrece el Tribunal Popular para dichos pronunciamientos
es del siguiente tenor literal:
“Los jurados han atendido como elementos de convicción para hacer las precedentes
declaraciones a los siguientes hechos:
El resultado de nuestro veredicto es fruto de todas las declaraciones, pruebas e
informaciones ofrecidas por todas las partes implicadas en el Juicio; el Fiscal, la Acusación
Particular, los Abogados defensores, así como también la de los presuntos acusados,
también las personas que han estado citadas por todas las partes implicadas en
el juicio; los Policías Nacionales, los testigos del día de los hechos y los peritos en sus
respectivos informes; y posteriormente de la deliberación y confrontación de las diferentes
opiniones respecto de cada punto que el Magistrado nos ha entregado”.
Como es de ver de tal literal trascripción a nadie le resulta posible identificar
qué elementos de convicción condujeron al Jurado a declarar como probados unos
hechos y no probados los otros, no ya sólo por la absoluta generalidad e indefinición
con que se aborda el acerbo probatorio, sino por lo paradójico de la mención a alguna
de las pruebas, como acontece —y ello se cita como simple ejemplo, pues se registran
otras graves incoherencias— con las de carácter pericial, coincidentes todas
ellas en la imposibilidad de determinar el número de partícipes en el apuñalamiento,
que es lo contrario a lo que declara probado el Jurado al precisar que fueron tres
los agresores.»
Finalmente, en la sentencia de 28 de noviembre 2002 el Tribunal parece ir
en contra de lo arriba sustentado sobre la procedencia de alegar como vicio de
forma la conculcación del derecho a obtener la tutela judicial efectiva mediante
una sentencia fundada, al expresar:
«El precepto constitucional se invoca aquí con una oportunidad dudosa, por cuanto
se alega en el motivo del recurso insuficiente motivación del veredicto y no de una
sentencia. Sí en cambio se alega oportunamente artículo 61.1 de la Ley Orgánica del
Tribunal del Jurado con referencia a la motivación del veredicto, cuyas prevenciones
síquica”, y la sentencia declara probado que “el acusado sufre padece o le aqueja una enfermedad mental
o disfunción síquica que ha sido determinada por el siquiatra forense, sin perjuicio de otras calificaciones
que también se han intentado, como un trastorno de base neurótica que se solapa sobre unos
rasgos de personalidad desadaptativos con alteraciones conductales caracteriales y afectivas que no le
distancian del sentido objetivo de la realidad presentando, si se atiende a la nosotaxia propuesta por la
Asociación Psiquiátrica Americana, en su DSM IV para el diagnóstico de los trastornos mentales, un
trastorno límite de la personalidad y si se atendiese a la nosotaxia propuesta por la OMS, en su CIE
10, un trastorno de inestabilidad en las relaciones interpersonales, la autoimagen y la afectividad, y
una notable impulsividad que se da en diversos contextos”». El Tribunal declaró la inadmisibilidad
de esas declaraciones y decretó la nulidad de la sentencia y su reposición al momento anterior a su
dictado a fin de que se corrigiera el defecto por el mismo Magistrado.
165

no coinciden con las que establece el precepto constitucional, pues el apartado d) del
referido artículo 61.1 sólo exige para el veredicto la referencia de que “los jurados
han atendido como elementos de convicción para hacer las precedentes declaraciones
a los siguientes... Este apartado contendrá una sucinta explicación de las razones por
las que han declarado o rechazado declarar determinados hechos como probados”.
En el apartado VI del veredicto manifiestan los jurados que han atendido como
elementos de convicción para considerar al acusado Yilali autor de un delito de homicidio
los siguientes: Se considera el hecho probado por la pericial biológica ADN
de los Sres. Elisabeth y Manuel y por la declaración del testigo Sallam que declara
que el de la camisa blanca “llevaba navajas”. Esta motivación debe estimarse suficiente
a los fines del artículo 61.1 d) de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado, pues
contiene los datos suficientes en relación con la autoría del condenado, individualización
de las pruebas que se han tenido en cuenta y elementos de convicción para
considerar fundamentado el veredicto. Pues como precisa la sentencia del Tribunal
Supremo de 23 de julio de 2002 se cumple el mandato del referido artículo 61.1, d)
si se identifican los elementos de prueba con la suficiente individualización, puesto
que el mentado precepto sólo exige una sucinta explicación de las razones por las que
se declaran probados los hechos. En el mismo sentido cabe invocar la sentencia de
esta Sala de 21 de febrero de 2000, que recogiendo el criterio de anteriores resoluciones
de la misma y de la jurisprudencia del Tribunal Supremo, pone de relieve que
la motivación del Tribunal del Jurado es motivación compatible con una sucinta,
puesto que razones obvias llevan a la exclusión de una fundamentación análoga a
la que cabe exigir a los organismos jurisdiccionales profesionales, como se deduce de la
naturaleza del Tribunal del Jurado en nuestro país, formado por personas legas en
derecho, a las cuales se les exige la determinación del hecho delictivo y, por ende, el
núcleo del injusto, pero sólo una sucinta explicación de las razones que han tenido
en cuenta.»
En la sentencia confirmatoria del Tribunal Supremo, de fecha 22 octubre
2003, puede leerse:
«Al respecto debemos recordar que la Ley del Jurado sólo exige una “sucinta explicación
de las razones” —art. 61.1 d) LOTJ—, exigencia que esta Sala casacional
ha estimado cumplida en aquellos casos en los que consta con claridad tanto la identificación
o enumeración de las fuentes de prueba tenidas en cuenta por los miembros
del Jurado, así como los concretos elementos probatorios en base a los cuales
se llega a la decisión alcanzada, elementos probatorios que incluso pueden aparecer
implícitamente recogidos en el acta del veredicto a través de las contestaciones dadas
a la batería de preguntas que se le efectuaron.
En el caso de autos como ya se ha anticipado en el anterior motivo, se identificaron
las fuentes de prueba —periciales sobre ADN y testifical— y se concretaron
los elementos incriminatorios —sangre y saliva del recurrente en el cuerpo de la víctima—,
así como la habitualidad del recurrente en el porte de navajas y, finalmente,
166

la ausencia de toda explicación razonable sobre la existencia de tales manchas de sangre
y saliva, como elementos de corroboración.
A la vista de todo lo expuesto, debemos tener por cumplida la exigencia de la
Ley del Jurado, pues con tales datos, cualquier observador que conozca el veredicto
y su conclusión, puede verificar, por sí mismo, la razonabilidad de la decisión y la ausencia
de arbitrariedad, por lo que el deber de motivación debe estimarse cumplido
desde la exigencia constitucional del mismo —art. 120-3.º—, modulada por el art.
61.1 d) LOTJ.»
Un análisis pormenorizado del requisito de motivación del veredicto y de
los cánones de suficiencia del mismo puede verse en nuestra sentencia de 2 de marzo
de 2004, recaída en el conocido caso denominado «del Maremagnum»; sentencia
confirmada por la reciente del Tribunal Supremo de fecha 27 de abril de 2005.
Finalmente, ha de hacerse una breve mención a una cuestión abordada desde
el Tribunal Superior de Cataluña en materia del régimen de mayorías necesarias
para alcanzar un veredicto de culpabilidad o de inculpabilidad. Se trata, como
sabemos, de una causa de devolución del acta y, como tal, de un posible vicio
de procedimiento causante de indefensión, invocable en base al art. 846 bis c),
apartado a), de la LECrim en relación con el art. 63.1.c) de la LOTJ. En el caso
enjuiciado se había pronunciado veredicto absolutorio respecto a una coacusada
a la vista de que en el pronunciamiento sobre su culpabilidad se había alcanzado
un resultado de seis a favor y tres en contra. Por su interés —y por la singularidad
del caso— reproducimos el razonamiento de la Sala:
«Dicha circunstancia es denunciada tanto por la acusación pública como por
la defensa del condenado, diciendo que en el veredicto no se alcanzaron las mayorías
exigidas en los artículos 59 y 60 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado para permitir
el dictado de una sentencia absolutoria en relación a Cristina. Desde la anterior
perspectiva, una lectura de los escritos del recurso, vinculada a lo que se manifestó
en el acto de la vista permite asegurar que, según criterio de las partes
recurrentes, para la declaración de la inculpabilidad de Cristina, el artículo 60.2 de
la LOTJ exigía cinco votos a favor, quórum que no se logró puesto que seis ciudadanos
jurados se pronunciaron a favor de la culpabilidad de Cristina y tres en contra.
Ciertamente, la redacción de los artículos 59 y 60 de la LOTJ, puede conducir a alguna
confusión, puesto que el artículo 59, que regula la votación sobre los hechos exige
siete votos para estimar probados los hechos no favorables al acusado y cinco para
los favorables. Lo anterior ha provocado disertaciones en algunas resoluciones
de Tribunales de Jurado o también en algunas sentencias emanadas de Tribunales
Superiores de Justicia (ad exemplum STSJ de Madrid de 7.12.2000) e incluso del Tribunal
Supremo (Ss. de 18.0201 y 6.03.02) sobre la posibilidad de extender las mayorías
exigidas en el artículo 59 de la LOTJ para considerar no probados los hechos
favorables o desfavorables al acusado, posibilidad que se ha rechazado por conducir
al absurdo. Pero, lo que sí aparece como incuestionable es la exigencia derivada del
167

artículo 59 de obtener un quórum, como mínimo de cinco votos a favor, para estimar
probado un hecho favorable al acusado. Superado este trámite que, el párrafo segundo
del artículo 59, convierte en ineludible, ya que exige someter a votación el hecho,
incluso con “las precisiones que se estimen pertinentes... hasta obtener la indicada
mayoría”, el artículo 60 de la LOTJ obliga, en caso de hecho o hechos
favorables, a someter al Jurado la declaración de inculpabilidad, que para que pueda
ser declarada exige un quórum mínimo de cinco votos a favor. Es de interés para observar
la claridad con que se expresa la norma en este aspecto transcribir el párrafo
primero del artículo 60, que dice, a la letra: “si se hubiese obtenido la mayoría necesaria
en la votación sobre los hechos, se someterá a votación la culpabilidad o inculpabilidad
de cada acusado por cada hecho delictivo imputado”. La justificación
que da el Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado, en la sentencia impugnada
para dictar sentencia absolutoria en relación a Cristina a pesar de no haberse pronunciado
cinco (como mínimo) ciudadanos jurados a favor de su inculpabilidad no
puede ser compartida porque no es acorde ni con el espíritu, ni con la sistemática,
ni con la letra, en definitiva, de la propia norma. Así se dice en la sentencia “la falta
de obtención de los cinco votos de que habla el apartado 2 del art. 60 para la declaración
de inculpabilidad, que es el caso que nos ocupa, no puede significar, en modo
alguno, que dicha cifra numérica sea siempre preceptiva para establecer
definitivamente que el acusado no participó en los hechos por los que se le acusa, sobre
todo cuando los hechos no le incriminen en modo alguno —ni la prueba ni los
votos—, sino que tendrá su razón de ser, legislativamente lógica, si el hecho fuese exclusivamente
—extintivo— de la responsabilidad penal dado que el posible hecho
participativo expuesto en el objeto del veredicto no podía llevar a esa declaración posterior
de culpabilidad si no es declarado previamente probado por el Jurado como tal,
o no ha gozado de la mayoría suficiente para ello tal como hemos dicho”. En relación
a este razonamiento, se ha dicho que es contrario tanto a la letra como al espíritu
de la LOTJ. En cuanto a la letra ya se ha avanzado cual es el contenido de los artículos
59 y 60 de la LOTJ por lo que ahora interesa, pero, procede recalcar aún la
redacción del primer párrafo del mentado art. 60 que dice: “si se hubiese obtenido la
mayoría necesaria en la votación sobre los hechos, se someterá la votación de culpabilidad
o inculpabilidad de cada acusado por cada hecho delictivo imputado”. Es obvio
que la ley no habla de “hechos extintivos de la responsabilidad” sino que exige
una declaración: ya de culpabilidad ya de inculpabilidad por cada hecho delictivo imputado.
Procede, ahora hacer una lectura en conciencia del art. 63 de la LOTJ que
regula la devolución del acta al Jurado, tal como reza el encabezamiento de dicho artículo:
“1. El Magistrado-Presidente devolverá el acta al Jurado si, a la vista de la copia
de la misma, apreciase alguna de las siguientes circunstancias:
a) Que no se ha pronunciado sobre la totalidad de los hechos.
b) Que no se ha pronunciado sobre la culpabilidad o inculpabilidad de todos
los acusados y respecto de la totalidad de los hechos delictivos imputados.
168

c) Que no se ha obtenido en alguna de las votaciones sobre dichos puntos la
mayoría necesaria...”
La claridad de la norma no puede ser eludida, en primer lugar la del artículo 52
de la Ley, que regula la “determinación del objeto del veredicto”, siguiendo la dicción
legal, exige incluir en las proposiciones los hechos de la acusación, y también los
alegados por las defensas. Por ello el mentado objeto del veredicto debe incluir en
sus proposiciones tanto la versión de las acusaciones en relación a los hechos imputados,
como la de las defensas (por este orden), los hechos deben de ser objeto de pronunciamiento
de forma obligatoria (art. 63.1 a,) y, en cada uno de los pronunciamientos
se ha de obtener en régimen de mayorías exigido en el artículo 59 de la Ley.
Si no se obtienen dichas mayorías se podrá votar el hecho “con las precisiones que se
estimen pertinentes por quien proponga la alternativa y, nuevamente redactado así
el párrafo, será sometido a votación hasta obtener la indicada mayoría”. Obtenida la
mayoría exigida se procederá a votar la culpabilidad o inculpabilidad de cada acusado,
y respecto a la “totalidad de los hechos delictivos imputados” (art. 63.1 b). Caso
de no ser votada la culpabilidad, o inculpabilidad de cada acusado y respecto a todos
los hechos delictivos, se tiene, pues, que devolver el acta al Jurado. A su vez, el
apartado c) del mentado artículo 63.1 exige la obtención de las mayorías exigidas en
la Ley por cada una de las votaciones antedichas, o sea que también debería ser devuelta
el acta en caso de falta de obtención de las mayorías exigidas para declarar la
culpabilidad o inculpabilidad. Por ello, caso de no ser alcanzadas las mayorías exigidas
por la Ley se devolverá el acta al Jurado, hasta tres veces, y, superadas éstas se
celebrará nuevo juicio con un nuevo jurado, en este caso, si no se obtiene tampoco
veredicto, se dictará sentencia absolutoria (art. 65).»
La sentencia confirmatoria del Tribunal Supremo, de fecha 11 de noviembre
de 2004, razona igualmente:
«Conclusión del Tribunal sentenciador que se considera correcta: En efecto el
régimen de mayorías que la LOTJ establece respecto de las votaciones que los miembros
del Jurado efectúan en cuanto a los hechos sometidos a su consideración (art.
59) no es el mismo que se prevé para la votación sobre culpabilidad o inculpabilidad
(art. 60). No es casual que dichas cuestiones se regulen en dos artículos diferentes
por cuanto las consecuencias de no alcanzar las mayorías son también diferentes. Así
en lo que respecta a los hechos, la Ley prevé que para considerar como probados los
hechos que se consideren desfavorables a los acusados son necesarios siete votos a favor
y de cinco en el caso de hechos favorables (así es posible, según la STS 18.2.2002
antes aludida, considerar no probado un hecho desfavorable por constar seis votos
a favor y tres en contra). Sin embargo y en lo que se refiere a la culpabilidad o inculpabilidad
se prevé que serán precisos siete votos para establecer la primera y cinco votos
para la segunda y por tanto el Jurado, por voluntad del legislador que prevé expresamente
ese diferente régimen de votación deberá continuar sus deliberaciones
hasta obtener una de esas dos mayorías.»
169

2.º Infracción de precepto constitucional o legal en la calificación jurídica de
los hechos o en la determinación de la pena, o de las medidas de seguridad
o de la responsabilidad civil
Encontramos aquí el típico error iuris de los dos in iudicando.
Se trata, pues, de que, partiendo de unos hechos probados que se consideran
intangibles (salvo lo que luego se dirá), el Juzgador (Tribunal del Jurado o,
más correctamente, el Magistrado-Presidente a quien le incumbe esa función)
ha errado en la subsunción de los mismos en la norma, constitucional o legal, bien
sea al calificarlos, ya a la hora de fijar la pena, ya en la determinación de las medidas
de seguridad, ya, en fin, en la concreción de la responsabilidad civil.
Recordemos que, tras la emisión del veredicto, si éste contuviera una declaración
de culpabilidad (si fuera de inculpabilidad, el Magistrado-Presidente
dictará, sin más trámites, sentencia absolutoria, art. 67), se concederá la palabra
a las partes que concretarán la pena o medidas a imponer, el grado de responsabilidad
civil y la procedencia de la remisión condicional, en su caso (art. 68), dictando,
a continuación, el Magistrado-Presidente sentencia condenatoria en la forma
que establece el art. 248.3 de la LOPJ; sentencia que deberá contener: los
hechos declarados probados por el Jurado, el delito objeto de condena según el
veredicto, la existencia de prueba de cargo y las correspondientes declaraciones
sobre responsabilidad civil, remisión condicional de la pena e indulto, en su caso
(arts. 4 y 70).
El precepto comentado contiene una fórmula más abierta que la del art.
849.1.º de la LECrim en sede del recurso de casación. Fijémonos que en este precepto
se hace expresa mención a la vulneración de «un precepto penal de carácter
sustantivo u otra norma jurídica del mismo carácter que deba ser observada en la
aplicación de la Ley penal».
Las diferencias, sin embargo, que pudieran hacer pensar en un ámbito más
restringido para el acceso casacional, no son tan grandes como en un primer acercamiento
pudiera parecer.
De una parte, el Tribunal Constitucional, en su sentencia 21/1994, de 27 de
enero, anulatoria del auto del Tribunal Supremo de 8 de noviembre de 1991, amplía
la interpretación de lo que debe entenderse por «normas jurídicas del mismo
carácter», obligando a permitir el acceso casacional basado en la infracción de normas
de carácter orgánico, sobre la base de que, si es cierto que la decisión sobre
si los recursos cumplen o no con los requisitos de admisibilidad compete en exclusiva
a los Tribunales ordinarios, no lo es menos que: «esta facultad de control atribuida
a los órganos judiciales sobre los requisitos de admisibilidad de los recursos no
ampara, sin embargo, interpretaciones formalistas o basadas en un rigorismo desproporcionado,
contrario a la efectividad de los recursos, que impidan a las partes el
libre acceso a los recursos legalmente establecidos, pues como señalan las SSTC
190/1990 y 32/1991 una interpretación excesivamente rigurosa de las causas de inad-
170

misión de los recursos previstos en las leyes procesales, que impida entrar a conocer
del fondo de la impugnación, vulnera el derecho a la tutela judicial efectiva...».
De otra, el acceso casacional de vulneraciones constitucionales es permitido
por el juego de los arts. 5.4 de la LOPJ y 852 de la LECrim, como se ha visto.
Lo que resulta claro, en todo caso, es el cierre casacional, por esta vía, de la
doctrina legal o jurisprudencial, lo que también es predicable, obviamente, para
el recurso de apelación contra sentencias del Tribunal del Jurado.
Mayores problemas ha planteado el segundo de los errores in iudicando, el denominado
error facti, esto es, la equivocación sufrida por el Juzgador (¿cuál sería
entonces?) en el momento de valorar la prueba admitida y practicada en el juicio.
Recordemos que entre los motivos en que puede fundamentarse el recurso
de apelación contra sentencias dictadas por el Magistrado-Presidente del Tribunal
del Jurado no figura una disposición análoga a la que contiene el art. 849.2.º
de la LECrim («cuando haya existido error en la apreciación de la prueba, basado
en documentos que obren en autos, que demuestren la equivocación del juzgador sin
resultar contradichos por otros elementos de prueba») 75 .
De este modo, no es extraño que la doctrina 76 y unas primeras sentencias de
Tribunales Superiores abogaran por la imposibilidad de aplicar el error de hecho
en el canon revisional de las sentencias provinientes de los Tribunales del Jurado.
Así se pronunció, en un principio, el propio Tribunal Superior de Justicia de
Cataluña, en su sentencia de 14 de julio de 1997, donde se decía:
«De entrada, se observa que plantea el recurrente el motivo de recurso de modo
semejante al contemplado en el art. 849 de la LECr para supuesto de recurso de casación,
o sea el de existencia de error en la apreciación de la prueba, siendo así que tal motivo
no se halla específicamente recogido en el art. 846 bis c) de la Ley Procesal Penal,
por lo menos en el apartado a), que es el que ha sido invocado por el recurrente, no
pudiendo por ello reconducirlo al cauce del apartado e) de dicho ordinal, toda vez que
en ningún momento se invoca vulneración de la presunción de inocencia por carecer de
toda base razonable la condena impuesta en función de la prueba practicada en juicio» 77 .
75 La omisión legislativa fue criticada ya desde el primer momento por cierto sector de nuestra
doctrina. Así, CARMONA RUANO, Miguel, en «Los Medios de impugnación en el proceso ante el
Tribunal del Jurado. La impugnación del veredicto y de la sentencia. Recursos interlocutorios». CGPJ.
El Tribunal del Jurado. Madrid. Octubre. 1995. Pág. 656. «Si se reconoce que el juez profesional al
valorar la prueba puede equivocarse, y se prevén remedios específicos que permiten corregir estos posibles
errores, no se adivina porqué se parte de la base ideológica de que los Jurados no se equivocan nunca,
como un remedo del viejo King can do not wrong del constitucionalismo británico».
76 MONTERO AROCA, Juan, en Comentarios a la Ley del Jurado, op. cit. pág. 921 y en La Ley
del Jurado: Problemas de aplicación práctica. op. cit. pág. 776. SANJURJO REBOLLO, Beatriz, en op. cit.
pág. 519.
77 En el mismo sentido se pronunciaron, por ejemplo, el Tribunal Superior de Justicia de
Baleares, en su sentencia de fecha 5 de marzo de 1999; el Tribunal Superior de Andalucía en sus
sentencias de 20 de noviembre de 1998 y 30 de julio de 1999; y el Tribunal Superior de Castilla-León,
en la suya de 20 de octubre de 1996.
171

Y ello hasta que el Tribunal Supremo se planteó abiertamente la cuestión,
optando por admitir la invocación del error facti no sólo en el recurso de casación
(lo que resultaba harto más sencillo) sino también en los recursos de apelación ante
los Tribunales Superiores de Justicia. Sucedió en la sentencia de 4 de junio de
1999, en la que se expresa:
«La primera cuestión que hemos de resolver es la operatividad que este art.
849.2.º LECr puede tener en un procedimiento penal tramitado ante un Tribunal de
Jurado, en casación por supuesto, pero también en el especial recurso de apelación
que puede interponerse contra la sentencia dictada en primera instancia y que, en estos
procesos, es requisito previo para el posterior recurso de casación.
En primer lugar, parece claro que, no habiéndose dispuesto nada sobre dicho art.
849.2.º en las normas reguladoras del proceso ante el Tribunal del Jurado, hay que considerar
aplicable esta norma relativa a la casación en esta clase de procedimiento. Y, en
principio, estimamos que no hay obstáculo para que haya de tener en estos procesos
el mismo o similar alcance que en los demás en que no interviene el Jurado.
Después, una vez admitida su aplicación en casación, ha de entenderse que también
cabe en la apelación ante la Sala de lo Civil y Penal del correspondiente Tribunal
Superior, aunque no aparezca expresamente acogido entre los motivos en que
puede fundarse este último recurso, porque esta norma procesal, tal y como viene
siendo aplicada por el Tribunal Supremo, constituye, un supuesto concreto de interdicción
de la arbitrariedad de un poder público, a la que se refiere el art. 9.3 CE, y la
infracción de precepto constitucional aparece en el art. 846 bis c) como motivo específico
en esta clase de apelación.»
Y la admisión en la apelación es razonada en la sentencia en base precisamente
a la proscripción de la arbitrariedad de los poderes públicos, porque, según
dice: «por muy dueño del hecho que sea el Jurado, como bien dice la sentencia
recurrida (Fundamento de Derecho 3.º, pág. 12), también el Jurado ha de someterse
a las normas de la Constitución».
El Tribunal Supremo, pese a reconocer que tal invocación no está presente
literalmente en el art. 846 bis c), encuentra su encaje en el apartado b) del
precepto, afirmando: «No sólo aquella infracción constitucional que directamente
incida en la calificación de los hechos o en la determinación de la pena, como literalmente
dice el citado apartado b), sino también cuando, por referirse inmediatamente
a la materia probatoria, tiene luego incidencia indirecta en esa
calificación jurídica y en la pena a imponer. La infracción constitucional siempre
ha de tener encaje en la fundamentación de los recursos. También la relativa a la
impugnación de una arbitrariedad en esta clase de apelación contra una sentencia
de un Tribunal de Jurado».
Esta misma conclusión se alcanza, según la sentencia, por el argumento aquí
ya esbozado de la incongruencia que se produciría si el ámbito de casación fuera
más amplio que el de la apelación, de modo que razona:
172

«Tres órganos judiciales que pueden conocer del mismo proceso a través de tres
fases que hemos de considerar articuladas entre sí de modo tal que no puedan darse
atribuciones “per saltum”, pues de aquello de que conoce el órgano superior necesariamente
ha de haber conocido antes el inferior. Las cuestiones que se discuten a lo
largo de todo el proceso han de pasar, si llegan a formularse los recursos, por unos y
otros de tales órganos, sin que, en principio, haya razón alguna que pudiera justificar
el que ante el Tribunal de apelación pudiera plantearse algún problema no debatido
y resuelto antes por el Tribunal del Jurado, o que el Tribunal Supremo haya de
estudiar algún tema no tratado antes en apelación: no cabe traer una cuestión desde
el órgano judicial de la primera instancia ante el competente para la casación sin
haber pasado antes por el filtro de la apelación. Por el contrario, sí puede ocurrir que
algunas de las cuestiones razonablemente resueltas en la primera instancia ya no puedan
volver a plantearse, como ocurre con lo concerniente a la valoración de la prueba.
Y también que la casación, como paradigma de recurso extraordinario, tenga unos
cauces de impugnación más estrechos que los de la apelación, aunque ésta no sea una
apelación ordinaria.
La consecuencia de esto es clara: si cabe casación por el cauce del art. 849.2
LECr es porque antes se ha podido discutir en apelación al menos en los mismos términos
que esta norma procesal permite en el recurso planteado ante el Tribunal Supremo.»
Y concluye:
«En resumen, por la vía de la interdicción constitucional de la arbitrariedad y
por la necesidad de que no haya una casación “per saltum”, ante la Sala de lo Civil
y Penal del correspondiente Tribunal Superior de Justicia, cuando conoce de un recurso
de apelación contra sentencia dictada por Tribunal de Jurado, puede plantearse
como motivo de apelación la existencia de un posible error en la apreciación de
la prueba, al menos en los mismos términos en que luego cabe casación ante el Tribunal
Supremo.»
Con posterioridad los Tribunales Superiores han aceptado la tesis del Tribunal
Supremo, así sentencias del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía de
fecha 14 de abril de 2000; Tribunal de Aragón, de 15 de mayo de 2001; Tribunal
de Asturias, 23 de abril de 2004, etc. 78 .
78 Por el contrario, critica la posición jurisprudencial MONTERO AROCA, Juan, en Recursos
contra sentencias. La Ley del Jurado: problemas de aplicación práctica. CGPJ. Madrid. 2004. Pág.
802. Según el autor: «Si fuese posible alegar este motivo se estaría propiciando que la Sala de lo Penal
del Tribunal Supremo modificara el veredicto dictado por el Jurado, con lo que se estaría desvirtuando
la misma existencia de la participación de los ciudadanos en la Administración de Justicia, a
la que alude el art. 125 de la CE, tal y como la ha configurado la LOTJ. La valoración de la prueba,
y con ella la determinación de la existencia o inexistencia de los hechos y la culpabilidad o inculpabilidad
del acusado, es misión exclusiva del Jurado, y no puede ser controlada en el o en los sucesivos
recursos».
173

En Cataluña, el Tribunal Superior ha vuelto a insistir en la falta de previsión
de la revisión de la valoración probatoria en materia de asuntos competencia
de los Tribunales de Jurado en su sentencia de 30 de septiembre de
2000 («La Ley Orgánica del Tribunal del Jurado ha diseñado un recurso de apelación
contra las sentencias de los Tribunales de esa clase, que, de naturaleza muy
discutida, pretende una cognitio limitada mediante el enunciado de unas causas
de formalización tasadas, fuera de las cuales el recurso no es admisible (“el recurso
de apelación deberá fundamentarse en alguno de los motivos siguientes...”
—nuevamente el subrayado es propio— reza el encabezamiento del art. 846 bis
c) y ha orillado de ese examen la valoración del hecho probado, tarea exclusiva y
excluyente del Jurado, salvo en la obligada materia de la presunción de inocencia.
Así se dijo ya en nuestra sentencia de 14 de julio de 1997 y así ha de mantenerse.
La causa —o motivo— invocada por la Acusación Particular no cabe en el
texto citado, del art. 846 bis c) de la LECrim») pese a lo cual entró a conocer del
motivo alegado por la parte.
Y, en la sentencia de 10 de octubre de 2002, por el contrario, se entra, sin
más, a conocer del motivo invocado al amparo del art. 846 bis c), apartado b),
en relación con el art. 5.4 de la LOPJ y la sentencia del Tribunal Supremo de 4 de
junio de 1999.
Sin ánimo exhaustivo y en afán puramente informativo puede decirse que
la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña se ha pronunciado
sobre las siguientes cuestiones sustantivas:
a) Calificación delictiva:
— amenazas condicionales: sentencia de 20 de junio de 2002;
— asesinato: sentencias de 21 de febrero, 11 de mayo y 27 de noviembre de
2000, 17 de junio de 2002, 20 de marzo y 15 de mayo 2003;
— atentado, en concurso ideal con delito de asesinato: 16 de noviembre de
2000;
— cohecho: sentencias de 13 de abril de 2000 y 30 de julio de 2001;
— encubrimiento: sentencia de 20 de octubre de 1999 (revocada por la del
Tribunal Supremo de 12 de marzo de 2001);
— homicidio: sentencias de 19 de abril de 1999, 29 de enero de 2001, 28
de noviembre de 2002, 6 de junio y 17 de julio 2003, 12 de julio de
2004;
— hurto: sentencia de 31 de octubre de 2002;
— incendio: sentencia de 17 de septiembre de 2001;
— malversación de caudales públicos: sentencia de 20 de mayo de 1999;
— robo con violencia: 5 de febrero de 2001;
— tenencia ilícita de armas: sentencia de 7 de febrero de 2002;
— violencia psíquica: misma sentencia de 7 de febrero de 2002.
174

) Circunstancias modificativas de la responsabilidad:
— abuso de superioridad (diferencia con la alevosía): sentencias de 30 de
marzo y 14 de octubre de 1998, 5 de febrero de 2001;
— alevosía: sentencias de 6 de octubre de 2003;
— alcoholismo: sentencia de 22 de julio de 2002;
— alteración psíquica: sentencias de 18 de marzo y 30 de julio de 1997;
— arrebato: sentencias de 18 de marzo de 1997, 22 de noviembre de 2000,
29 de enero de 2001, 15 de abril y 30 de septiembre de 2002;
— arrepentimiento: 30 de marzo de 1998, 23 de diciembre de 1999, 28 de
abril de 2005;
— confesión del delito: 2 de noviembre de 1998, 30 de junio de 1999, 17
de septiembre de 2001, 7 de febrero y 22 de julio de 2002;
— disfraz: sentencia de 4 de enero de 1999;
— drogadicción: sentencias de 10 de julio y 16 de noviembre de 2000, 28 de
febrero y 31 de octubre de 2002;
— embriaguez: 21 de mayo de 2001 y 6 de mayo de 2002;
— ensañamiento: 21 de enero de 1999 (revocada por el Tribunal Supremo
en sentencia de 6 de octubre de 1999), 13 de mayo del mismo año, 31 de
octubre y 21 de noviembre de 2002;
— excusa absolutoria en el robo con fuerza en las cosas: sentencia de 6 de
octubre de 2005.
— legítima defensa: sentencias de 22 de noviembre de 2000, 25 de julio de
2002, 16 de junio de 2003;
— miedo insuperable: 20 de mayo y 23 de diciembre de 1999;
— parentesco: 31 de marzo de 1999, 11 de julio de 2002;
— precio: sentencia de 29 de noviembre de 1999;
— reparación del daño: 24 de diciembre de 1998, 12 de julio y 17 de septiembre
de 2001;
— trastorno mental: 4 de marzo, 14 y 16 de noviembre de 2000.
c) Determinación de la pena:
sentencias: 13 de octubre de 1997, 31 de marzo de 1999, 4 y 15 de mayo de
2000, 21 de enero y 17 de diciembre de 2001, 28 de enero y 28 de febrero de 2002.
d) Determinación de la responsabilidad civil:
sentencias de 20 de junio y 24 de octubre de 2005.
3.º Incorrecta disolución del Jurado o negativa a su disolución
El apartado c) del art. 846 bis c) de la LECrim enuncia como motivo de recurso
que «se hubiese solicitado la disolución del Jurado por inexistencia de prueba
de cargo y tal petición se hubiere desestimado indebidamente» y el apartado d)
del mismo precepto contempla el caso de que «se hubiese acordado la disolución
del Jurado y no procediese hacerlo».
175

Ambos apartados guardan íntima relación con el pronunciamiento del art.
49 de la LOTJ cuando regula la disolución anticipada del Jurado. En efecto, según
el precepto, una vez concluidos los informes de las acusaciones y defensas, el
Magistrado-Presidente puede acordar, de oficio o a petición de parte, la disolución
del Jurado cuando «no resulta la existencia de prueba de cargo que pueda fundar
una condena del acusado». Si pedida por las partes tal disolución, no es concedida
por el Magistrado-Presidente, entra en juego el motivo revisional del
apartado c); si, por el contrario, el Magistrado-Presidente la acuerda de oficio,
pueden las partes recurrir en base al apartado d) del propio art. 846 bis c). Entendemos
que, en este último caso, cabe también la improcedente disolución del
Jurado acordada por el Magistrado-Presidente con fundamento en los arts. 47, 50
y 51 de la LOTJ.
El tema fue analizado en la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de fecha
27 de noviembre de 2003. La misma expone la siguiente doctrina:
«El problema fundamental que plantea el recurso no es otro que determinar
el alcance conferido por el artículo 49.2 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado
(RCL 1995, 1515) al Magistrado-Presidente para decidir, en este caso de oficio, la disolución
del Jurado “si estima que del juicio no resulta la existencia de prueba de cargo
que pueda fundar una condena del acusado”.
Si nos atenemos al apartado 4 de la exposición de motivos de la Ley del Jurado,
el legislador pone de relieve que la disolución anticipada del Jurado es una de las novedades
más llamativa de la nueva ley, que se establece para hacer efectivo en su texto
el principio constitucional ex artículo 24.2 (RCL 1978, 2836) sobre presunción de
inocencia en su aspecto objetivo concerniente a la existencia de una verdadera prueba,
cuyo control se encomienda al Magistrado-Presidente como cuestión jurídica con
el fin de evitar la emisión de veredictos sorprendentes, en obsequio al alto grado de
confianza que la ley deposita en la magistratura como garantía del buen funcionamiento
de la institución. A ello cabe añadir que la disolución anticipada del Jurado
puede fundamentarse también en razones de economía procesal si no existe prueba
de cargo que pueda fundamentar una condena del acusado; pero no debe silenciarse
que ello se logra a costa de sustituir el Tribunal del Jurado, destinatario natural de
la actividad probatoria, o más concretamente de su existencia, inexistencia y valoración
según el artículo 59 de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado por uno de sus
miembros, el presidente del Tribunal del Jurado, que del contexto de la ley no es el
llamado a valorar la prueba. De todo lo cual resulta el carácter hasta cierto punto excepcional
del artículo 49 en relación con los principios que informan la Ley 5/1995,
que como tal no puede interpretarse de forma extensiva; pero como que de forma
consciente el legislador ha considerado oportuno hacer esta salvedad a la hora de distribuir
las funciones ante el Magistrado-Presidente y los Jurados, el precepto habrá
de aplicarse en su justo término a tenor de las circunstancias concurrentes en cada
caso concreto.
176

Una segunda observación que debe hacerse desde un primer momento es que en
el caso que dé origen a la presente resolución, no existe ninguna prueba directa de que
la acusada pueda ser la autora del delito de homicidio o de asesinato que se le imputa,
de suerte que su autoría deberá acreditarse en su caso por medio de pruebas indirectas
o de indicios, es decir, el resultado probatoria deberá obtenerse no por medio
de la acreditación del hecho mismo necesitado de prueba, sino de la acreditación de
sus circunstancias. Posibilidad que actualmente no ofrece mayores dudas, especialmente
desde que las sentencias del Tribunal Constitucional 174/1985 (RTC 1985,
174) y 175/1985 (RTC 1985, 175), ambas de fecha 17 de diciembre, establecen de
forma precisa que la prueba de indicios puede desvirtuar la presunción de inocencia,
siempre que concurran unos hechos básicos y la conexión lógica entre tales hechos y
aquel acto que se trata de acreditar conforme a las reglas del criterio humano.
En el caso que origina la presente resolución, se detectan una serie de hechos,
cuya valoración última corresponde efectuarla soberanamente a los Jurados, pero no
al Magistrado-Presidente, de acuerdo con la normativa a que se ha hecho referencia
en los fundamentos de derecho anteriores: motivo por el cual se impone la estimación
del recurso.»
Como vemos, la posibilidad de impugnar la decisión del Magistrado-Presidente
de disolver el Jurado por total ausencia de pruebas de cargo, alabada por
los autores en la medida que supone el control judicial —ex ante— de la tutela
de los derechos fundamentales del acusado, permite la revisión por el Tribunal de
apelación de la llamada «presunción de inocencia invertida», incluso en contra del
inicial criterio del legislador que, dados los motivos tasados de apelación, pretendió
la imposibilidad de revisión de los hechos cuando como consecuencia de un
veredicto de inculpabilidad recayere sentencia absolutoria; posibilidad de revisión
de los hechos probatorios que sólo alcanzaría a la defensa merced a la invocación
del derecho a la presunción de inocencia. En cualquier caso, hay que pensar
que, cual sucede en el caso visto por el Tribunal de Cataluña, la consecuencia
revisoria no es la condena del acusado sino la nulidad del juicio y su repetición
por nuevo Jurado (art. 846 bis f), primer párrafo) 79 .
Caso diferente es la no formación del Jurado, que se contempló en su día por
el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña en la sentencia de 10 de septiembre
de 1997 resolviendo un supuesto de absolución del acusado que había prestado
su conformidad con el delito y la pena. Por su interés y por su singularidad se
reproduce la argumentación:
«El primer tema, pues, sometido a la consideración de este Tribunal de Apelación,
precedente a toda ulterior consideración, se centra en determinar si ha habido
79 Una completa y exhaustiva explicación de la materia se contiene en la sentencia del Tribunal
Superior de Justicia de Andalucía, de fecha 10 de marzo de 2000.
177

quebrantamiento de las normas esenciales del proceso que haya producido indefensión
al no haberse constituido el Jurado antes de dictarse a sentencia absolutoria. La
LOTJ no regula expresamente la conformidad en la denominada “fase intermedia”
del proceso. En realidad, sólo alude a la conformidad “de las partes” como forma de
disolución del Jurado, en su art. 50.1. Sitúa, pues, el momento de la conformidad en
la finalización del período probatorio, lo que ha dado pie a algún autor a afirmar que
se trata de una “conformidad de desenlace”. Sin embargo, un estudio más exhaustivo
de las disposiciones legales permite sostener que sí contempla la Ley, aunque indirectamente,
aquella posibilidad de conformidad, en el art. 29.2 cuando reenvía al
art. 652 de la LECrim para concretar los términos en que debe ser redactado el escrito
de calificación provisional por la representación del acusado, siendo así que
dicho precepto permite el escrito de conformidad. De todas formas, la posibilidad de
que el acusado muestre su conformidad antes de llegar a los escritos de calificación
definitiva parece que puede derivar de los amplios términos en que está redactado el
art. 24.2 de la LOTJ, que señala a la LECrim como norma de subsidiaria aplicación
y con ello al concreto art. 655 que no es más que la procesal consecuencia del espito
de conformidad redactado conforme al art. 652 (de expresa cita). De hecho, la
posibilidad de que el acusado se conforme con la pena pedida por la acusación y se
dicte sentencia condenatoria por el Magistrado-Presidente sin previa composición del
Tribunal del Jurado se ha dado ya en varias ocasiones (concretamente en siete) en
la misma Audiencia Provincial de Barcelona, con total aquietamiento del Ministerio
Fiscal. Pero en el caso actual la sentencia es absolutoria, al considerar la Magistrado-Presidente
que los hechos no eran constitutivos de delito, y éste ha sido el
origen de la crítica de las acusaciones.
Parece, pues, incuestionable la previsión legal tácita de una conformidad en la
denominada “fase intermedia del proceso”, por lo que, a continuación habrá que preguntarse
si esta conformidad es vinculante para el Magistrado y si no lo es —como
no lo es— cuál ha de ser la actuación del Magistrado-Presidente, esto es, si puede dictar
“sin más” sentencia absolutoria o si, por el contrario, debe constituir el Jurado
cuando de juicios de esta índole se trate.
La conformidad prestada por el acusado, tanto en el procedimiento ordinario
(art. 655) como en el abreviado (arts. 791.3 y 793.3), no vinculan “totalmente” al
Juez o Tribunal sentenciador, salvo en lo que se refiere a la prohibición de imponer
mayor pena que la pedida por la acusación, so pena de hurtar a aquellos su esencial
función de juzgar (art. 117.3 de la Constitución), o sea, de dar respuesta razonada al
ciudadano fundada en Derecho. La prevalencia del principio de legalidad, recogido
expresamente en el art. 9.3 del Texto Fundamental, sobre el de libre disposición de
las partes, así lo impone. Y en este sentido se ha pronunciado ya nuestro Tribunal
Supremo en muy varias resoluciones, de las que son meros ejemplos las sentencias
de fechas 30 de septiembre de 1991, 17 de julio de 1992, 11 de marzo y 7 de abril de
1993 y el Auto de fecha 8 de mayo de 1996.
178

Dicho esto ha de entrarse ya en el verdadero núcleo del tema a debate. Acudir
sistemáticamente a la aplicación subsidiaria —y referencial, según lo visto— de la
LECrim conduciría, a tenor de lo expuesto, a la posibilidad de que el Magistrado-
Presidente, pese a la calificación condenatoria mutuamente acordada, dictara sentencia
absolutoria al considerar —cual es el caso— que los hechos conformados no
son constitutivos de delito. El tema está en si puede hacerlo sin constituir el Tribunal
de Jurado. Las sentencias condenatorias dictadas por el momento en el seno de
la Audiencia Provincial de Barcelona (de fechas 20 de mayo y 11 de junio de 1996,
24 de febrero, 11 de abril, 20 de mayo, 18 de junio y 16 de julio de 1997) justifican la
no composición del Jurado en atención a que, según el citado art. 50.1 de la LOTJ
la conformidad de las partes conlleva la disolución del Jurado, —luego argumentan—
sería ilógico, costoso e inútil constituir el Jurado para de inmediato disolverlo.
La argumentación se antoja plenamente correcta si la conformidad conduce a una
sentencia condenatoria —como se produjo en los casos aludidos— según la calificación
mutuamente concordada. Pero la presencia del art. 50 de la LOTJ, en su total
contenido, fuerza una solución contraria en caso de sentencia absolutoria, pues parte
de una concepción distinta de la conformidad. El art. 50 contiene los apartados 2
y 3 que son excepciones a la regla contenida en el apartado 1 primer inciso del apartado
2. Cuando el Magistrado-Presidente entienda que el hecho no ha sido perpetrado
o que no lo fue por el acusado, no disolverá el Jurado y ordenará la continuación
del juicio. De igual modo, si considera los hechos pueden no ser constitutivos de
delito o que puede concurrir una causa de exención de responsabilidad o de preceptiva
atenuación, tampoco disolverá el Jurado y, previa audiencia de las partes, someterá
a aquél el objeto del veredicto. Como es visto, pues, la LOTJ, contrariamente
a los procesos comunes, no permite una sentencia de inculpabilidad o una
sentencia minoradora de responsabilidad (por atenuación preceptiva) sin la presencia
del Jurado, quizás porque sólo a dicho Jurado corresponde, por efecto del art.
61.1.c) del mismo texto, la declaración de culpabilidad o no culpabilidad del acusado,
declaración que en aquellos procesos comunes se atribuye al Juez o Tribunal.
No parece discutible a estas alturas que si la LOTJ no ha previsto expresamente
el trámite de conformidad en la repetida fase intermedia del proceso, ha de
acudirse a los preceptos de la ley especial que regulan la materia en otra fase procesal
y al espíritu que la misma Ley les ha otorgado, de lo que se extrae la última consecuencia
de que la LOTJ ha prohibido a los Magistrados-Presidentes el dictar sentencias
absolutorias en trámite de conformidad cuando consideren —entre otros
casos— que los hechos no son constitutivos de delito.»
4.º Vulneración de la presunción de inocencia
El último de los motivos que pueden fundamentar el recurso de apelación
viene referido a la vulneración de la presunción de inocencia, principio exquisitamente
protegido en la LOTJ (ver, en tal sentido arts. 49 y 70.2).
179

Vale la pena reproducir el precepto por cuanto es frecuente que, por la vía
de su invocación, se pretenda —indebidamente— contrastar la valoración de la
prueba efectuada por el Jurado. Recordemos que dice así el artículo 846 bis c),
apartado e), de la LECrim:
«Que se hubiere vulnerado el derecho a la presunción de inocencia porque,
atendida la prueba practicada en el juicio, carece de toda base razonable la condena
impuesta.»
La lectura detenida del precepto conduce a una conclusión inmediata: se trata
de un supuesto de inexistencia de prueba de cargo.
Como recuerda LUCIANO VALERA 80 , el Tribunal Constitucional, en su inicial
sentencia 31/1981, de 28 de julio, fijó el estándar de la mínima actividad probatoria
como medida para resolver la trascendencia constitucional de una condena sin
el aval exigible por el derecho a la presunción de inocencia del acusado («El principio
de libre valoración de la prueba, recogido en el art. 741 LECrim, supone que
los distintos elementos de prueba puedan ser ponderados libremente por el Tribunal
de instancia, a quien corresponde, en consecuencia, valorar su significado y trascendencia
en orden a la fundamentación del fallo contenido en la sentencia. Pero para
que dicha ponderación pueda llevar a desvirtuar la presunción de inocencia, es preciso
una mínima actividad probatoria producida con las garantías procesales que de
alguna forma pueda entenderse de cargo y de la que se pueda deducir, por tanto,
la culpabilidad del procesado, y es el Tribunal Constitucional quien ha de estimar la
existencia de dicho presupuesto en caso de recurso. Por otra parte, las pruebas a las
que se refiere el propio art. 741 LECrim, son “las pruebas practicadas en el juicio”,
luego el Tribunal penal sólo queda vinculado a lo alegado y probado dentro de él
(“secundum allegata et probata”)». Con posterioridad, el mismo Tribunal ha matizado
la determinación de la línea que marca el tránsito de la legalidad a la constitucionalidad
del fallo. Así se modula que no compete al Tribunal Constitucional
revisar las conclusiones a que llegaron los órganos jurisdiccionales (STC 35/1995,
de 6 de febrero); pero que sí ha de analizar si ha mediado una actividad probatoria
que, practicada con la observancia de las garantías procesales y libremente valorada
por los Tribunales, pueda entenderse de cargo (STC 51/1995, de 23 de febrero);
añadiendo que de ella surja la evidencia tanto de la existencia de un hecho
punible, como de la culpabilidad del acusado (STC 79/1994, de 14 de marzo).
En la misma línea el Tribunal Supremo tiene declarado, por todas en sentencia
de 21 de diciembre de 2001, que:
«Las reglas básicas, y consolidadas jurisprudencialmente por su reiteración, para
analizar el ámbito y operabilidad del derecho a la presunción de inocencia pueden
resumirse de acuerdo con múltiples pronunciamientos de esta Sala, como las Sen-
80 En op. cit., pág. 97.
180

tencias de 4 de octubre de 1996 y 26 de junio de 1998 entre otras, en el sentido de
que para poder apreciar en el proceso penal una vulneración del derecho fundamental
a la presunción de inocencia se requiere que en la causa exista un vacío probatorio
sobre los hechos que sean objeto del proceso o sobre alguno de los elementos
esenciales de los delitos enjuiciados, pese a lo cual se dicta una sentencia condenatoria.
Si, por el contrario, se ha practicado en relación con tales hechos o elementos,
actividad probatoria revestida de los requisitos propios de la prueba de cargo, con sometimiento
a los principios procesales de oralidad, contradicción e inmediación, no
puede estimarse la violación constitucional basada en la presunción de inocencia,
pues las pruebas así obtenidas son aptas para destruir dicha presunción, quedando
sometidas a la libre y razonada valoración del Tribunal de instancia, a quien por ministerio
de la Ley corresponde con exclusividad dicha función (artículo 741 de la Ley
de Enjuiciamiento Criminal y 117.3 de la Constitución Española).
En términos de la Sentencia de 2 de abril de 1996 su verdadero espacio abarca
dos extremos fácticos: la existencia real del ilícito penal y la culpabilidad del acusado,
entendido el término “culpabilidad” (y la precisión se hace obligada dada la polisemia
del vocablo en lengua española, a diferencia de la inglesa), como sinónimo
de intervención o participación en el hecho y no en el sentido normativo de reprochabilidad
jurídico-penal (entre otras, sentencias del Tribunal Supremo de 9 de mayo
de 1989 y 30 de septiembre de 1993). Por ello mismo son ajenos a esta presunción
los temas de tipificación (entre varias, sentencia del Tribunal Constitucional
195/1993, y las en ella citadas). En este sentido recuerda la sentencia de 20 de mayo
de 1997 que el ámbito de la presunción de inocencia queda circunscrito a los hechos
externos y objetivos subsumibles en el precepto penal, pero nunca al elemento
subjetivo de la concreta tipicidad.
Una reiterada doctrina jurisprudencial —sentencias de 17 y 19 de julio de
2000, 18 de noviembre y 21 de junio de 1999— ha declarado que, cuando se alega
en sede casacional la vulneración de derecho a la presunción de inocencia, el control
en casación queda limitado en dos aspectos:
a) Verificar el juicio sobre la prueba, es decir a constatar la existencia de prueba
de cargo legalmente obtenida e incorporada a los autos.
b) Verificación de la racionalidad de los juicios de inferencia alcanzados por
el Tribunal, lo que es de máxima importancia en los casos de prueba indirecta o indiciaria,
y todo ello es garantía de verificar que la conclusión alcanzada no es irrazonable
o arbitraria desde las máximas de la experiencia, reglas de la lógica y principios
científicos.»
Trasladando las anteriores ideas a la LOTJ, que específicamente protege el
derecho a la presunción de inocencia, resulta claro que el precepto normativo
exige:
— la existencia de una actividad probatoria de cargo;
— que no resulte totalmente desvirtuada por otras pruebas;
181

— que dicha actividad probatoria se halle válidamente constituida;
— que se haya efectuado en el marco del juicio oral;
— y que dicha actividad probatoria derive racionalmente en un pronunciamiento
de condena.
Como ya dijo nuestro Tribunal Superior de Justicia, en su sentencia de 14 de
julio de 1997:
«Resulta claro que este Tribunal no puede efectuar en modo alguno ninguna
otra valoración del acervo probatorio, limitándose su función al control de la existencia
de pruebas válidas y a si las mismas son incriminadoras o de cargo. No puede
ir más allá el sentido de la “carencia de toda base razonable” a que se refiere el
apartado e) del precepto comentado. Ello apunta, pues a unas facultades revisoras
que discurren por un muy angosto cauce, tanto que sólo en la hipótesis de un pronunciamiento
exento por completo de una mínima razonabilidad, es decir, de un supuesto
de condena absurda o del todo arbitraria podría este Tribunal así declararlo
como vía para emitir distinto fallo; declaración excepcional, que ha de abordarse
siempre con criterios restrictivos y en los severos términos apuntados, en cuanto de
otro modo se suplantaría injustificadamente la voluntad de los ciudadanos por la
de un Órgano Judicial Profesional.»
Y lo ratifica la sentencia de 31 de octubre de 2002:
«Esta Sala ha tenido oportunidad de decir de forma reiterada que la valoración
de la prueba es tarea vedada al órgano de apelación, al haber encomendado la LOTJ
dicha exquisita función al Tribunal del Jurado (art. 741 Lecr).
Como ha dicho el Tribunal Supremo y este mismo Tribunal en reiteradas sentencias
motivo que excusa su cita, al alegarse vulneración de la presunción de inocencia,
se deberá ponderar: las pruebas que tuvo en cuenta el Tribunal de Instancia
para atribuir unos hechos delictivos a una persona, si las pruebas fueron practicadas
en el juicio con sujeción a los principios de inmediación, oralidad, contradicción
y publicidad, si de haber sido practicadas en el sumario, fueron introducidas
en el debate plenario, si las pruebas se practicaron con observancia de las normas procesales
y respeto a los derechos fundamentales, si las conclusiones probatorias del tribunal
sentenciador no contravienen las leyes de la lógica de la experiencia o de las
ciencias.»
Finalmente, en la sentencia de 16 de junio de 2005 vuelve a recordarse que
la vulneración de aquella presunción «alcanza sólo a la total ausencia de prueba y
no a aquellos casos en que en los autos se refleja un mínimo de actividad probatoria
de cargo».
En definitiva, si por razonable debe entenderse lo que es conforme a la razón,
la redacción del precepto impone que el proceso revisional por la vía de
una denunciada conculcación de la garantía de la presunción de inocencia tenga
su límite en la existencia de un juicio de condena que contenga una base de racionalidad,
atendido el resultado probatorio.
182

g) Tramitación del recurso
La tramitación del recurso de apelación en materia de sentencias dictadas por el
Tribunal del Jurado se contiene en los apartados d), e) y f) del art. 846 bis de la LECrim.
Se dice en el primero de estos preceptos que del escrito de interposición
del recurso se dará traslado a las demás partes, las cuales, en término de cinco
días, podrán formular recurso supeditado de apelación. Ya nos hemos ocupado
de este recurso. Baste aquí dejar consignado que el presente recurso de apelación
—principal— no contempla el trámite de impugnación, como tampoco se contempla
en sede de las apelaciones comunes, aunque sí prevén éstas un escrito de
alegaciones de las partes apeladas (arts. 790.5 y 803.1). La presencia obligada
de la vista pública del recurso (frente a la pura potestad que se regula en el proceso
común, ex arts. 791.1 y 803.1,3.ª) puede explicar la anterior regla.
El emplazamiento se efectuará por término de diez días ante la Sala Civil y
Penal del Tribunal Superior de Justicia. Caso de que el apelante no se persone se
declarará la firmeza de la sentencia.
Personado el apelante se señalará día para la vista, sin que la Ley fije un
plazo para este trámite (lo que sí hace el art. 791.2 en sede del Procedimiento
Abreviado). Comenzará la vista con el informe de la parte apelante; seguidamente
informará el Ministerio Fiscal, si no fuera apelante y, a continuación, las demás
partes apeladas; regla que quiebra en el caso en que se hubiese formulado recurso
supeditado de apelación, pues entonces el recurrente supeditado informará
tras el apelante principal, que podrá replicarle.
Para el acto de la vista habrá de citarse siempre al condenado y tercero civil
responsable.
La Ley, como vemos, alude tan sólo a que el condenado (y responsable civil,
en su caso) habrá de ser citado, pero no exige, en todo caso, su presencia, ni
siquiera exige su citación personal (lo que podría entroncar con el contenido del
art. 182, que permite la citación a través del Procurador, pues, en el caso, ni se exige
que la citación sea personal, ni la comparecencia se expresa como obligatoria).
No hay cuestión cuando el condenado se encuentra sometido a medida cautelar
privativa de libertad, la duda surge cuando se halla en libertad y, citado, no comparece
o cuando no ha podido ser citado en su persona.
Pero, la duda se disipa si se analiza la naturaleza del trámite y, con ello, el interés
que muestra la Ley en la presencia del acusado en el mismo cuando limita la
exigencia a su sola citación, sin más. Es obvio que el trámite de vista supone únicamente
la intervención del Ministerio Fiscal y de los Letrados de las partes, quienes
habrán de informar por su orden. Ni siquiera el derecho a la última palabra
es observable en el trámite de vista y, de otro lado, el acusado estará siempre representado
por su Procurador. Así lo ha visto el Tribunal Supremo y lo razona en
su sentencia del 3 de octubre de 2002. Dice así el Supremo:
183

«El reproche, en suma, no es otro que la producción de una supuesta indefensión,
por no hallarse presente en el acto de la vista de apelación, el impugnante.
De ese planteamiento se desprenden varias consecuencias, que abonan todas
ellas a su rechazo, entre otras, por dos potentísimas razones: si el acusado no asistió
a la vista fue porque no quiso, ya que sus representantes procesales eran conocedores
de la diligencia de la Sala, que señalaba un determinado día para la celebración de
la misma, y además, ninguna indefensión material y efectiva se le produjo por su inasistencia,
ya que su presencia hubiera sido meramente pasiva, por cuanto la naturaleza
de la diligencia en cuestión es simplemente técnica, hallándose reservada la intervención
en dicho trámite a la representación y dirección letrada en el proceso
(Procurador y Abogado).
Pero por si ello no fuera suficiente, nuestra ley rituaria no exige la citación personal
del acusado a ese concreto acto, por no hallarse comprendido entre las excepciones
en que es preceptivo citar o intentar citar de forma personal al mismo (art. 182
LECr). El Tribunal, por su parte, observó una especial exquisitez en el cumplimiento
del trámite, al librar oficio al centro penitenciario para que el acusado fuera
trasladado al Tribunal Superior, si era su deseo estar presente en la vista. Mas, el oficio
remitido a la prisión, y recibido por ésta, fue contestado en el sentido de que el
acusado había sido puesto en libertad.
Consiguientemente y para concluir podemos afirmar que la parte apelada estaba,
formal y legalmente citada al acto de la vista a través de quien ostentaba la
representación procesal de la misma en aquel momento, esto es, su Procurador. La
parte apelada también estuvo representada en el acto de la vista por su Letrado quien
en su turno de palabra defendió sus pretensiones conforme a derecho. Luego, la infracción
formal denunciada es inexistente y además carece de transcedencia constitucional.»
De otro lado, no contempla la Ley la práctica de prueba (recordemos en el
proceso de apelación común el contenido de los arts. 790.3 y 803.1, primer párrafo).
Al respecto se decía en la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña
de fecha de 7 de julio de 1997:
«En cualquier caso, tal irrefutable naturaleza extraordinaria del presente recurso
y en general el principio de intangibilidad fáctica de lo declarado probado en
la instancia convierte en del todo congruente y hasta necesaria la prohibición de proponer
en este trámite cualquier nueva prueba que, por definición, va encaminada, en
cuanto susceptible de eficacia pues de otro modo devendría impertinente, a provocar
una nueva “cognitio”, la cual iría a cargo, ni más ni menos, que de jueces profesionales
en detrimento de los legos, adulterándose con ello la propia esencia de la Institución
y, por tanto, el designio generatriz de la reinstauración del Jurado, que, según
la referida Exposición de Motivos, obedecía a la “urgente necesidad” de “facilitar
la participación de los ciudadanos en la Administración de Justicia”. Por lo demás,
184

hay que recordar en el derecho comparado los Ordenamientos que otorgan en trámite
de recurso facultades al Tribunal “ad quem” para control no sólo de los aspectos
jurídicos, sí que también fácticos, con acceso al aporte probatorio de instancia, se
corresponden con aquellas legislaciones que regulan los Tribunales de Escabinos,
composición mixta que, por lo demás, no sólo se da en la primera instancia, sino también
en la segunda.»
Y es precisamente la ausencia de prueba en la apelación —general o común,
que no la del Jurado— lo que ha motivado la reciente doctrina del Tribunal Constitucional
en orden a la vulneración del proceso justo en los supuestos en que el
Tribunal corrige, en perjuicio del reo, la valoración probatoria efectuada por
el Tribunal de primera instancia 81 .
Nos referimos a la doctrina sentada en las sentencias 167/2002, de 18 de septiembre,
y 170/2002, del 30 de mismo mes, seguidas por otras hasta llegar a la actualidad
(hoy, SSTC 40/2004, de 22 de marzo y 78/2005, de 4 de abril 82 ). Aquellas
sentencias, tras analizar el caso sometido a decisión a la luz de la doctrina
emanada del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, establecen que existe vulneración
del derecho a un proceso con todas las garantías cuando la Audiencia
Provincial revoca —para condenar— la sentencia absolutoria procedente de un
Juzgado de lo Penal, corrigiendo la valoración y ponderación de la prueba personal
practicada, sin respetar, en esa segunda instancia, los principios de inmediación
y contradicción.
La primera de las sentencias, emanada del Pleno, consciente de que hasta
el momento la doctrina constitucional aceptaba la conformidad constitucional en
casos similares y que en ocasiones se había desestimando la vulneración del derecho
a un proceso justo por la falta de inmediación en la valoración de la prueba
por el órgano ad quem, determina ahora que:
«Es conveniente rectificar la jurisprudencia aludida, lo que es facultad de este
Tribunal, conforme a lo dispuesto en el art. 13 de su Ley Orgánica, para adaptar
81 Ver más extensamente tratada la cuestión en VIDAL ANDREU, Guillermo, Incidencia de la
sentencia 167/2002 del Tribunal Constitucional en los recursos contra sentencias del Tribunal del Jurado,
en La Ley del Jurado: problemas de aplicación práctica. CGPJ. Madrid. 2004. Págs. 807 y ss.
Trata también la cuestión, en el proceso común, MARTÍN PALLÍN, José Antonio, en Inmediación y
prueba en la segunda instancia. En Las Reformas Penales. Estudios de Derecho Judicial. n.º 58. CGPJ.
Madrid 2004. Págs. 450 y ss.
82 En el texto de esta última se lee: «Al subsumir los hechos probados en el citado delito la Sala
estimó la concurrencia de los elementos objetivos y subjetivos del injusto sobre la base de una nueva
valoración probatoria de la documental obrante en autos (lo cual era constitucionalmente lícito), pero
también en la apreciación de medios de prueba “personales” (las declaraciones realizadas por los
acusados en descargo en la primera instancia), sin que la Sala de apelación estimara necesaria la celebración
de vista oral en la segunda instancia en la cual debería haber oído por sí misma las versiones
exculpatorias de los acusados. Por tanto, al haber valorado sin inmediación ni contradicción esos medios
de prueba orales, ha vulnerado el derecho de los recurrentes a un proceso con todas las garantías
(art. 24.2 CE)».
185

más estrictamente la interpretación constitucional del derecho fundamental a un proceso
con todas las garantías (art. 24.2 CE), en cuanto a la que ahora nos ocupa, a las
exigencias del Convenio para la protección de los derechos humanos y de las libertades
públicas, de 4 de noviembre de 1950, y más en concreto a las del art. 6.1 del mismo,
según ha sido interpretado por la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos,
ateniéndonos así al criterio interpretativo establecido en el art. 10.2 CE.»
Más atrás la propia sentencia había expresado:
«Conviene advertir que es en relación con el bloque impugnatorio cuarto donde
se ha planteado la necesidad de avocación al Pleno, para poder ejercer por éste la
facultad de revisión de la precedente doctrina del Tribunal, conforme a lo dispuesto
en el art. 13 de la LOTC, revisión que se contiene en los fundamentos jurídicos 9,
10 y 11, en los que, en síntesis, se viene a introducir la doctrina de que en casos de
apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la
prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad
quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la
índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción.»
La sentencia tiene su antecedente en el Auto del propio Tribunal —que se
cita en la resolución 220/1999, de 20 de septiembre—, que ya adelantó la exigencia
de vista pública en el recurso de apelación, conforme a la sentencia del Tribunal
de Derechos Humanos de 26 de mayo de 1998, desestimando, no obstante,
la queja porque la condena tras la primera absolución provenía de la valoración
de una prueba documental y no «de otras pruebas testificales o periciales, que exigen
inmediación».
La segunda de las sentencias confirma la doctrina constitucional, si bien no
acoge el amparo porque «la condena no se fundamenta en una nueva valoración
acerca de la credibilidad del propio acusado o de la prueba testifical, sino en la distinta
valoración jurídica de un hecho documentado en los autos y de cuya existencia
parte la sentencia de instancia al realizar la fundamentación jurídica».
Las sucesivas sentencias que se han ido produciendo (200/2002, de 28 de octubre,
212/2002, de 11 de noviembre y 230/2002, de 9 de diciembre) consolidan
la anterior doctrina jurisprudencial. En la primera de éstas se resume la doctrina:
«...dado el carácter personal de las pruebas en las que se sustenta la acreditación
de los hechos de los que se deduce el discutido elemento normativo del tipo
del art. 379 del CP, el respeto de la Audiencia Provincial por los principios de inmediación
y contradicción, que forman parte del derecho a un proceso con todas las
garantías, impedía que valorase por sí misma pruebas practicadas sin observancia de
estos principios ante ella, y corrigiese con su propia valoración la del órgano a quo,
lo que conduce a la estimación en este extremo de la demanda de amparo.»
La doctrina del Tribunal Constitucional ha tenido ya su repercusión en la del
Tribunal Supremo. La sentencia de 10 de diciembre de 2002, por ejemplo, advierte
que las sentencias citadas del Tribunal Constitucional:
186

«Han modificado con buen criterio la doctrina anterior del TC para reconocer,
como debería resultar obvio, que también en la resolución del recurso de apelación
las Audiencias Provinciales deben respetar la valoración probatoria íntimamente
vinculada a los principios de contradicción e inmediación, dado que el recurso de apelación
penal español, con acierto, no incluye la repetición del juicio.»
La sentencia termina concluyendo: «El Tribunal Superior de Justicia en ejercicio
de su función jurisdiccional de control sobre el contenido del derecho fundamental
dejó aparte del acervo probatorio la declaración de acusado, a la que en un
posterior fundamento nos referiremos, y también ha realizado una nueva valoración
de la prueba pericial que en este procedimiento es una prueba de percepción inmediata
por el Jurado y sujeta, esencialmente, a su valoración pues su práctica se desarrolló
ante los miembros del Jurado de forma oral y sin documentación previa alguna.
La valoración que de la misma realiza el Tribunal Superior de Justicia, órgano
encargado de la apelación, no se ciñe a la estructura racional de la prueba sino que
se extiende sobre el ámbito de la inmediación.
Consecuentemente en este supuesto la Sentencia del Tribunal Superior de Justicia
extrapasa su función de control y realiza una nueva valoración de una actividad
probatoria que no ha percibido directamente con quebrantamiento de las normas del
procedimiento ante el Tribunal de Jurado y del procedimiento ordinario (art. 741
LECrim), al señalar que sólo el tribunal que ha presenciado el juicio oral puede valorar
la prueba en lo referente al que hemos denominado primer nivel de valoración,
la percepción sensorial de una prueba. El Tribunal Superior al realizar una nueva valoración
de la prueba pericial desde su documentación olvida el contenido inmediato
de esa prueba que sólo puede percibir el Tribunal de Jurado, salvo en los extremos
referidos en la estructura racional de la prueba».
En parecida línea se pronuncia la de 15 de octubre de 2004 al revocar la
del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía que entró a valorar la prueba pericial
practicada en el juicio oral. En la sentencia del Tribunal Supremo se dice:
«Con independencia de los informes escritos obrantes en los autos, los peritos
informantes comparecieron a la vista del juicio oral y, por tanto, sus observaciones y
explicaciones sobre los diversos aspectos de sus pericias únicamente han podido ser
apreciadas en su justa medida por los miembros del Jurado, como lógica consecuencia
del principio de inmediación, y por tanto sus intervenciones en tal momento suponen
un conjunto de elementos de juicio ajenos al Tribunal de segunda instancia.»
La singularidad del proceso de Jurado ante esta doctrina se sienta en dos elementos:
la existencia de los motivos tasados de la apelación y la exigencia de celebración
de vista pública.
Puede decirse, en general y según lo hasta ahora visto, que en los juicios de
Jurado la escisión entre el Tribunal de Hecho y el Tribunal de Derecho queda delimitada
perfectamente. Al Jurado le corresponde decidir sobre si unos determinados
hechos delictivos sometidos a su consideración pueden declararse proba-
187

dos y sobre si, en base a ello, el acusado puede considerarse culpable de haberlos
cometido. Al Magistrado-Presidente le corresponde dictar sentencia absolutoria
en el caso de que no se hayan declarado probado y condenatoria en el caso
contrario, concretando en este caso la existencia de prueba de cargo exigida por
la garantía constitucional de presunción de inocencia (art. 70 de la LOTJ).
Esta escisión permite, si se observan los motivos de apelación, que la revisión
por el Tribunal profesional deba respetar el hecho probado, en cuanto proveniente
del colegio popular, y sólo si éste ha vulnerado el principio constitucional
de la presunción de inocencia, por carecer de toda base razonable la condena impuesta
atendida la prueba practicada, puede modificar la relación fáctica y la declaración
de culpabilidad.
En definitiva, a las partes acusadoras no les es dable entrar a discutir la declaración
de hechos probados, según se desprende de aquellos motivos tasados
de revisión que la LECrim enumera, pues no existe un derecho a la presunción
de inocencia a la inversa, que habría de conducir a la condena del injustamente
absuelto.
Ahora bien, esta doctrina que fluye exactamente de los preceptos legales,
se ha visto alterada por la del Tribunal Supremo que antes se ha analizado sobre
la posibilidad de que el Tribunal de segunda instancia (y por expresa disposición
legal, el Tribunal Supremo) entre a revisar la valoración probatoria efectuada
por el Tribunal del Jurado, ex art. 846 bis c), apartado b), de la LECrim, cuando
ésta adolezca de un déficit de constitucionalidad incidiendo en la arbitrariedad
proscrita en el art. 9.3 de nuestra Magna Carta y siempre que la equivocación se
demuestre a través de documentos que obren en autos no contradichos por otras
pruebas.
Pues bien, resulta obligado concluir que, a la luz de la doctrina constitucional,
aún en este caso, el Tribunal ad quem no podrá corregir la valoración de las
pruebas practicadas en la primera instancia cuando por la índole de las mismas su
ponderación exija el respeto a los principios de inmediación y contradicción.
A los efectos que ahora interesan preciso es admitir que la valoración de la
prueba documental no exige inmediación de modo que, en principio, pudiera parecer
que la entrada de la cuestión de hecho en la apelación no se vería afectada
en este camino por la doctrina primeramente expuesta de nuestro Tribunal Constitucional.
Pero lo que ya no resulta tan claro es la posibilidad de revisar el hecho probado
cuando se denuncie vulneración de los principios probatorios a través de
una prueba pericial única o no contradicha, vía análoga, como sabemos, según el
Supremo a la del documento literosuficiente 83 .
83 Ver, por todas, sentencias 26 de febrero de 2001 y 14 de enero de 2002.
188

En orden al segundo elemento singular, podría, en principio, pensarse que
con el obligado trámite de vista quedarían agotados los requisitos constitucionalmente
exigibles según la doctrina antes expuesta, pero no es éste el espíritu
—ni la letra— de las sentencias que han provocado esta digresión.
En el Fundamento 11 de la sentencia 167/2002 puede leerse la siguiente conclusión:
«En tales circunstancias es evidente que, de acuerdo con los criterios antes
reseñados, el respeto a los principios de inmediación y contradicción, que forman parte
del derecho a un proceso con todas las garantías, exigía que el Tribunal de apelación
hubiera oído personalmente a los demandados de amparo, en orden a llevar
a cabo aquella valoración y ponderación» (la no cursiva es propia).
La adecuación constitucional del cambio de valoración probatoria no se agota,
en consecuencia, con la celebración de una vista pública, es necesaria la práctica
de aquella prueba que, por su naturaleza, exija el respeto a los principios de
inmediación y contradicción, esto es, el interrogatorio del acusado, la testifical o
la pericial.
Pero, como ya se ha visto, la posibilidad de practicar prueba se encuentra vedada
en la apelación de las sentencias del Tribunal del Jurado. En esta apelación
ni siquiera se permite la aportación de prueba documental y la presencia del
acusado condenado no viene contemplada como medio de prueba, de forma
que ni es interrogado ni —en la mayoría de los Tribunales— se le concede el derecho
a la última palabra, que es trámite del juicio oral y no del recurso.
De suerte tal que, con lo dicho, puede concluirse que, en ningún caso, el Tribunal
de apelación en procesos de Jurado tendrá la posibilidad de corregir, en
perjuicio del acusado absuelto, la valoración de la prueba efectuada por el Jurado
cuando aquella valoración se base en pruebas que exijan constitucionalmente
la inmediación y la contradicción, con lo que no existe especialidad alguna respecto
a los procesos comunes.
Por lo demás, cabría decir 84 que el avance de las nuevas tecnologías habrá de
incidir decisivamente en el estado actual de la cuestión. Recordemos que la nueva
Ley de Enjuiciamiento civil ha reforzado extraordinariamente, en este ámbito jurisdiccional,
los principios de inmediación, oralidad, concentración y publicidad,
ordenando, en su art. 187, que el desarrollo de la vista se registre «en un soporte apto
para la grabación y reproducción del sonido y de la imagen» y así se viene haciendo
ya con regularidad. Incluso en el Procedimiento abreviado se permite que el Acta
de juicio se complete o sustituya «por cualquier medio de reproducción mecánica,
oral o escrita», lo que, con regularidad, no se hace. Ahora bien, en algunos Tribunales
del Jurado —por ejemplo, en Cataluña— vienen registrándose todos los
juicios orales por medios audiovisuales. En estos casos, o cuando se extienda la pre-
84 Así se dice en VIDAL ANDREU, Guillermo, en op. cit. pág. 824.
189

visión de la Ley procesal civil al ámbito de lo penal, ¿podrá pensarse en una valoración
virtual en apelación de la prueba practicada en primera instancia? 85
Últimamente, se ha presentado a informe del Consejo General del Poder Judicial
el Anteproyecto de Ley por la que se modifica la Ley de Enjuiciamiento Criminal,
la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la jurisdicción contenciosoadministrativa
y la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, en materia
de recurso de casación, de doble instancia penal y de Justicia de Proximidad.
Dicha Ley proyectada prevé, en sede del recurso de apelación común, la modificación
del art. 790.3 de la LECrim en el sentido de establecer que cuando el recurrente
fundamente su apelación en el error en la apreciación de las pruebas de
carácter personal vinculadas al principio de inmediación, podrá solicitar la reproducción
ante el Tribunal ad quem de la grabación de la prueba practicada en
primera instancia. El CGPJ en el Informe emitido por el Pleno en fecha 5 de octubre
de 2005 muestra un criterio desfavorable a la fórmula de la propuesta legislativa
y, tras recordar la doctrina que se contiene en el auto del Tribunal Supremo
de fecha 16 de febrero de 2004, enuncia que: «en todo caso, la grabación no
serviría para poner de manifiesto errores de valoración en la formación en conciencia
de la íntima convicción por el Tribunal, sino únicamente errores crasos y palmarios
de percepción sensorial por parte del juzgador a quo respecto al resultado objetivo
de la prueba practicada, errores por lo general inusuales y además insólitos
tratándose de Tribunales colegiados». En conclusión, entiende el Consejo que «la
solución más airosa pasa porque las sentencias absolutorias por motivos probatorios
sean irrecurribles».
Sin estar totalmente de acuerdo con las conclusiones que se contienen en el
Informe del Consejo, sí es necesario poner de manifiesto que la solución que el Anteproyecto
propone puede chocar con las facultades interactivas del Tribunal, en
concreto las que dispone el segundo párrafo del art. 708 de la Ley procesal.
Continuando con la tramitación, la sentencia se dicta por el Tribunal de apelación
en término de cinco días.
El contenido de la sentencia revocatoria habrá de variar, lógicamente, según
se aprecie la existencia de quebrantamiento de normas formales o de normas
sustantivas o constitucionales.
El art. 846 bis f) de la LECrim es exasperante en lo que se refiere a las primeras:
en todo caso de infracción de normas o garantías del proceso, se anulará
la sentencia y se celebrará nuevo juicio con otro Jurado.
85 Puede consultarse, ANDRÉS IBÁÑEZ, Perfecto, en Sobre el valor de la inmediación (una
aproximación crítica). Revista de Jueces para la Democracia n.º 46, marzo/2003. Véase también: MA-
GRO SERVET, Vicente, en Las Nuevas Tecnologías en el Proceso Penal. En particular, el uso de la Videoconferencia.
En Las reformas procesales. Estudios de Derecho Judicial. N.º 58. CGPJ. Madrid.
2004. Págs. 177 y ss.
190

No lo vio así el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana,
en la sentencia antes citada de 5 de julio de 2001 86 . Se contemplaba un supuesto
de falta de respeto por parte del Magistrado-Presidente de su obligación de consignar
la declaración de hechos probados según el contenido del veredicto (art.
70 LOTJ) y, además, de omisión de uno de los hechos probados que así había sido
declarado por el Jurado. El Tribunal dice:
«Esa infracción no puede ser corregida por este Tribunal, como solicita el Ministerio
Fiscal, en esta sentencia de apelación, pues en el ámbito que es propio de
este recurso extraordinario no compete a esta Sala sustituir ni completar la declaración
de hechos probados de la sentencia recurrida. La consecuencia formalmente
prevista en el artículo 846 bis f) de la LECrim para los casos en que se estime el
recurso por alguno de los motivos a que se refiere la letra a) del artículo 846 bis c),
es la de devolver la causa a la Audiencia para la celebración de nuevo juicio, pero es
evidente que la decisión a adoptar deberá ponerse en relación, en cada caso, con el
concreto defecto cometido que dé lugar a la estimación del recurso, de modo que no
siempre que se estime un motivo consistente en quebrantamiento de normas o garantías
procesales se deberá anular todo lo actuado para que se proceda a la celebración
de un nuevo juicio oral. Si el defecto se ha cometido, como en el presente
caso, en la redacción de la sentencia la anulación sólo alcanzará a dicha resolución
y las actuaciones solamente deberán devolverse a los efectos de que el mismo Magistrado-Presidente
que la hubiere dictado, dicte nueva sentencia con arreglo a derecho,
lo que deberá hacer, en el caso presente, incluyendo en su integridad en el relato
de hechos probados el contenido correspondiente del veredicto emitido por
los jurados.»
La solución es sugerente y evidentemente se halla dotada de una extraordinaria
practicidad, pero la letra de la Ley es tozuda y no siempre permite acudir
a procedimientos menos costosos y dilatorios que la celebración de un nuevo
juicio.
En cualquier caso, los motivos de nulidad del juicio y constitución de nuevo
jurado se contraen a los reflejados en los apartados a) y d) del art. 846 bis c),
esto es, al quebrantamiento de garantías procesales causante de indefensión y a la
improcedente disolución del Jurado. El supuesto del apartado c), desestimación
de la procedente disolución del Jurado, no dará lugar a la nulidad sino a la absolución
del acusado cuando aquella disolución se ha solicitado al amparo del art.
49 de la LOTJ.
La sentencia que estima la infracción de precepto constitucional o legal, aunque
la Ley diga textualmente que será la «que corresponda», habrá de contener, lógicamente,
la aplicación de la correcta fundamentación jurídica al supuesto fác-
86 Sostiene la doctrina MONTERO AROCA, Juan, en op. cit. pág. 795, con cita de la sentencia
que se comenta.
191

tico enjuiciado y se dictará sentencia absolutoria también motivada cuando se
estime el motivo e) de los contenidos en el referido artículo 846 bis c) en aplicación
del principio de presunción de inocencia.
Sucede con las sentencias que declaran la nulidad del juicio por la apreciación
de cualquier vicio procesal causante de indefensión que la Sala Civil y Penal
del Tribunal Superior deja imprejuzgado el contenido de fondo, con lo que, si
el Tribunal Supremo, en el conocimiento del recurso de casación, entiende que la
apreciación de aquel vicio es incorrecta, por consecuencia, la nulidad decretada,
ha de optar por entrar directamente en las demás cuestiones planteadas por la parte
recurrente (lo que equivaldría a una solución intermitente o per saltum) o devolver
la causa al Tribunal Superior para que sea éste el que entre a resolver las
cuestiones imprejuzgadas.
Esta solución fue adoptada por el auto del Tribunal Supremo de 8 de octubre
de 1998, aclaratorio de la sentencia de 25 de mayo del mismo año, en el que
se suple la omisión que contiene dicha sentencia en el sentido de añadir, después
de la frase «reivindicando y manteniendo por ello la Sentencia del Tribunal del Jurado
16/1997, de 11 de junio», el siguiente párrafo: «en el estado procesal de impugnación
ante la Sala de lo Civil y de lo Penal del Tribunal Superior de Justicia de
Cataluña en que se encuentra, debido a un recurso de apelación interpuesto en el
mismo por la representación y defensa del acusado, cuyos motivos de fondo han quedado
imprejuzgados», con lo que se ordena que «la misma Sala de lo Civil y de lo
Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña dictará sentencia sobre los motivos
no examinados por la nulidad precedente, ahora desestimada».
En el mismo sentido se pronuncia la reciente sentencia del Tribunal Supremo
de fecha 1 de marzo de 2005, que estima también un recurso planteado contra
la nulidad del juicio del Tribunal del Jurado declarada por la Sala del Tribunal
Superior de Cataluña en su sentencia de 1 de julio de 2004. En este caso, además,
se dio la particularidad de que uno de los miembros del Tribunal, concretamente
su Presidente, disintió de la mayoría formulando Voto Particular y, lógicamente,
entrando a conocer de los motivos de fondo, de modo que, ante la decisión
del Tribunal Supremo, hubo de abstenerse del conocimiento de los autos
en orden a dictar la segunda sentencia, que se ha pronunciado por la Sala en fecha
16 de junio de 2005.
192

CONTESTACIÓ
de l’acadèmic de número
ILMO. SR. JUAN CÓRDOBA RODA

I
La trayectoria del nuevo académico, el Excmo. Sr. D. Guillermo Vidal Andreu,
Magistrado de la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de
Catalunya, acredita que nos encontramos ante un gran jurista.
Después de aprobar las oposiciones de Judicatura con el número uno, ha
sido Juez de Mahón y Sabadell, Magistrado-Juez de Palma de Mallorca, Presidente
de la Audiencia Provincial de esta ciudad y Presidente del Tribunal Superior
de Justicia de Catalunya.
El nuevo académico ha desempeñado además una dilatada función docente
en las Facultades de Derecho. Ha sido profesor de Derecho penal en la Universidad
Autónoma de Barcelona, en la Universidad de las Islas Baleares, en la
Escuela Universitaria Abat Oliba y en la Universidad Politécnica de Catalunya.
Y sus condiciones de profesor de Derecho las hemos podido constatar escuchando
su magnífico Discurso de ingreso en esta Corporación.
Cuenta además con numerosas publicaciones, ponencias, conferencias, comunicaciones
e intervenciones en coloquios. Su actividad se ha centrado sobre todo
en el Derecho penal, material y procesal; pero no sólo en él, como demuestran
sus publicaciones sobre la «Compilación de Derecho Civil Especial de Baleares» y
sobre «Lengua y Administración de Justicia».
II
El tema elegido para el presente Discurso de ingreso en la Academia de
Jurisprudencia y Legislación de Catalunya, responde a un interés que el magistrado
Sr. Guillermo Vidal ha expresado ya desde hace años. Su discurso
constituye un verdadero Tratado de los recursos en la Ley Orgánica del Tribunal
del Jurado, que ofrece un tratamiento realmente exhaustivo de esta materia
con una información de primer orden sobre la doctrina y la jurisprudencia.
195

El año 1995 fue un año realmente histórico en la evolución del Derecho penal.
En 1995 se promulgó la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del
Código Penal, y la Ley Orgánica 5/1995, de 22 de mayo del Tribunal del Jurado.
La Ley del Tribunal del Jurado ha dado cumplimiento a la Constitución
Española de 1978, cuando su artículo 125 establecía que: «los ciudadanos podrán
ejercer la acción popular y participar en la administración de justicia mediante la institución
del Jurado, en la forma y con respecto a aquellos procesos penales que la
ley determine». Antes de la promulgación de esta Ley y durante años se produjo
un debate en el que se reclamaba la instauración del Jurado y se discutía la forma
que había de adoptar —Jurado puro o escobino— así como cuáles los delitos
para los que se debía reservar la institución del Jurado.
La Ley del Tribunal del Jurado se inclinó decididamente por la forma del Jurado
puro, pero con una intervención del Magistrado-Presidente absolutamente
esencial. Así, corresponde al Magistrado-Presidente instruir al Jurado del contenido
de su función, de las reglas que deben presidir la deliberación y votación, de
la naturaleza de los hechos delictivos, y de la imposibilidad de valorar las pruebas
declaradas nulas y de la necesidad de decidir siempre, en caso de duda, en el sentido
más favorable al acusado; aunque siempre con absoluta imparcialidad evitando
que el Jurado conozca su opinión sobre los hechos y sobre la culpabilidad
del acusado. La posibilidad del Magistrado-Presidente de disolver el Jurado por
ausencia total de prueba de cargo y la delimitación del objeto del veredicto son
funciones que condicionan el proceso ante el Tribunal del Jurado.
Con anterioridad a la promulgación de la Ley del Jurado la Doctrina había
elaborado unos criterios o pautas al objeto de determinar cuáles debían ser los delitos
cuyo conocimiento se atribuyera al Tribunal del Jurado. Por un lado, debía
reservarse el procedimiento ante dicho tribunal a aquellos delitos que tuviesen una
clara importancia o gravedad. Y, por otro, debía evitarse aplicar dicha Institución
a delitos de complejidad técnico-jurídica, resultante de la previsión en el tipo
penal de elementos normativos tales como los de naturaleza económica o tributaria.
El primero de estos dos criterios sólo fue aplicado en parte por la Ley del
Jurado, habiéndose por esta razón censurado la inclusión de las amenazas, de la
omisión del deber de socorro y de la infidelidad en la custodia de documentos,
entre los delitos sometidos al Jurado.
III
Todo el discurso del nuevo Académico se lee con máximo interés. Procederé
seguidamente a comentar algunos de sus aspectos:
1. Una cuestión significativa en cuanto a la determinación de la competencia
del Tribunal del Jurado, es la que se plantea cuando en un proceso junto a
196

los hechos constitutivos de un delito atribuido a dicha Institución, como un homicidio
o unos incendios forestales, concurren otros delitos cuyo conocimiento
corresponde a los Tribunales ordinarios, como una estafa, una falsedad o un homicidio
o unas lesiones por imprudencia. De producirse esta hipótesis de concurrencia
de delitos y no poder separarse el enjuiciamiento de los mismos sin quebrar
la continencia de la causa, dado el enlace mantenido por los varios hechos,
se planteará el interrogante de si este conjunto de hechos debe atribuirse a la competencia
de los Tribunales ordinarios o al Jurado.
Esta interesante cuestión la examina el presente discurso, que se inclina
por la competencia del Tribunal del Jurado en atención a la indudable vis atractiva
que la ley ha querido otorgar a los juicios de Tribunal de Jurado y al hecho de
que si el delito más grave es de competencia de este Tribunal, forzoso será concluir
que a él pertenece también la competencia para conocer de todos los delitos
imputados. Una solución contraria nos llevaría a la desertización de la competencia
de los tribunales populares, que cedería indebidamente su fuero preferente
y que vería, como la aparición de un hecho delictivo accesorio de distinta
naturaleza a los originariamente encomendados al Jurado, se llevaría la competencia
privando a éste de la posibilidad de ejercer su auténtica y natural función
de enjuiciamiento.
2. La ley del Tribunal de Jurado distingue entre la función del Jurado que
es la de declarar probados unos hechos, y la del Magistrado-Presidente cuya
función es aplicar a tales hechos el Derecho. Lo primero debe llevarse a cabo en
el veredicto y lo segundo en la Sentencia, que incluirá como hechos probados y
delito objeto de condena o absolución, el contenido correspondiente del veredicto.
A este respecto conviene recordar que la determinación por cualquier sentencia
de cuáles son los hechos probados, debe efectuarse conforme a unas normas
integrantes del llamado Derecho probatorio. Así, la de que constituyen prueba
tanto los medios directos, como los indirectos o indiciarios, pero a condición
de que estos últimos cumplan unas garantías consistentes en que no sean meras
sospechas y de que quepa concretar la existencia de un nexo lógico que a partir
de los indicios llegue a la conclusión de que los hechos constitutivos del correspondiente
delito efectivamente se han producido. Así también se observa que
las declaraciones de los co-acusados tienen un relativo valor por la posibilidad de
que sus manifestaciones respondan al propósito de obtener determinadas ventajas
que conduzcan a tergiversar la realidad de lo ocurrido. Las diligencias de Reconomiento
son diligencias a practicar en la Instrucción e impropias del Plenario.
El aspecto psicológico de la conducta debe también ser objeto de prueba, si bien
ante la dificultad de averiguar la fase interna o psicológica de los hechos, es preciso
atender a datos externos que sean significativos de la voluntad existente. Los
testimonios de referencia están en términos generales, vedados. Y todo ello quie-
197

e decir que una correcta determinación de los hechos probados presupone el
cumplimiento de determinadas normas, del llamado Derecho probatorio y de
las que hemos dado algunos ejemplos.
Con ello la sustancial cuestión que se plantea es la de si la determinación de
los hechos por el Jurado puede ser revisada por un Tribunal profesional. El examen
de esta materia conduce a tratar de los tres aspectos que siguen y que aparecen
certeramente expuestos en el presente discurso:
A) El primero es el de la exigencia de motivación del veredicto, como
exigencia que deriva de la establecida por la Constitución para las sentencias en
su artículo 120.3. La propia Ley del Jurado dice en su artículo 61.1, d) que el Jurado
deberá efectuar una sucinta explicación de las razones por las que han declarado
o rechazado declarar determinados hechos como probados. La motivación,
pues, puede ser escueta y breve, pero ha de ser, en todo caso, suficiente, esto
es, ha de mostrar la exteriorización de los motivos que el Jurado ha tenido en
cuenta para llegar a la conclusión a que ha llegado. El Jurado, como todo tribunal
colegiado, ha de justificar la decisión, esto es, ha de exponer las razones que
permitan tener por aceptable su decisión que es fruto del consenso, como conjunción
de opiniones, lo que no implica la exteriorización de los motivos de elección
de los concretos elementos de convicción.
Aquí es de recordar que la Ley del Tribunal del Jurado al regular en su artículo
63, las facultades del Magistrado-Presidente de devolver el acta al Jurado por
la existencia de omisiones o defectos, no incluye entre las causas de devolución
del acta al Jurado el hecho de que resulte insuficiente la motivación de los hechos
que se han declarado o rechazado declarar como probados. Ello no obstante, tal
como expone el Discurso, el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya tuvo
clara la solución de procedencia de devolución del acta en un supuesto en el que
se planteó la cuestión referida.
Lo que no ofrece lugar a dudas es que la insuficiencia de motivación del veredicto
puede incluirse entre los motivos del recurso de apelación contra la Sentencia
dictada por el Tribunal del Jurado; y que de estimarse dicho motivo, debe
acordarse la nulidad del juicio.
B) Mayores problemas se plantean en los casos de equivocación sufrida por
el juzgador en la valoración de la prueba. Recuérdese que entre los motivos en que
puede fundamentarse el recurso de apelación contra sentencias dictadas por el
Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado, no figura una disposición análoga
a la que contiene el artículo 849.2. o de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, que
prevé como recurso de casación por infracción de ley, «el que haya existido error
en la apreciación de la prueba, basada en documentos que obren en autos, que demuestren
la equivocación del juzgador sin resultar contradichos por otros elementos
probatorios». Ello no obstante el Tribunal Supremo ha optado por admitir la invocación
de dicho error no sólo en el recurso de casación, sino también en los
198

ecursos de apelación ante los Tribunales Superiores de Justicia, en base precisamente
a la proscripción de la arbitrariedad en la actuación de los Tribunales.
Por su parte el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, aún indicando que
no está prevista la revisión de la valoración probatoria en materia de asuntos
atribuidos a los Tribunales del Jurado, ha entrado a conocer el referido motivo.
C) Entre los motivos del recurso de apelación contra las sentencias dictadas
por el Magistrado-Presidente del Tribunal del Jurado se incluye la de «que
se hubiese vulnerado el derecho a la presunción de inocencia porque, atendida la
prueba practicada en el juicio, carece de toda base razonable la condena impuesta».
En relación a dicho motivo el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha declarado
que no puede efectuar en modo alguno ninguna otra valoración del acervo
probatorio y que debe limitar su función al control de la existencia de pruebas
válidas y si las mismas son incriminadoras o de cargo. No puede ir más allá el sentido
de la «carencia de toda base razonable» a que se refiere el artículo 846 bis c, e)
de la Ley de Enjuiciamiento Criminal. A este respecto el Discurso concluye diciendo
que si por razonable debe entenderse lo que es conforme a la razón, la
redacción del precepto de la Ley de Enjuiciamiento Criminal impone que el proceso
revisional tenga su límite en la existencia de un juicio de condena que contenga
una base de racionalidad, atendido el resultado probatorio.
En suma hemos de felicitarnos por el excelente Discurso que hemos escuchado
y que sin duda constituirá la publicación de necesaria consulta para los profesionales
del Derecho en relación al Proceso ante el Tribunal del Jurado.
199

CURSET: Significat i valor actual
de la jurisprudència
Ponència del Sr. Joan Antoni Xiol Ríos
Dia 6 de març de 2006

VALOR DE LA JURISPRUDÈNCIA EN LA SOCIETAT
CONTEMPORÀNIA*
per
RESUMEN
Se estudia el valor vinculante atribuido a
la jurisprudencia, como doctrina emanada
de los tribunales de casación, a la luz de diversos
paradigmas que ha empleado la ciencia
del Derecho. El paradigma positivista
tiende a considerar la jurisprudencia como
fuente del Derecho. El paradigma del lenguaje,
como producto de la fuerza del precedente
en el terreno de la argumentación
jurídica. El paradigma de la Constitución,
como institución que opera en el espacio de
aplicación del Derecho generado por la noción
de invalidez de la norma cuando no se
adecua a la norma fundamental o no se interpreta
conforme a sus principios. El paradigma
de la globalidad abre, paradójicamente,
una nueva concepción de la jurisprudencia
como instrumento de conciliación de intereses,
de legitimación de pautas de solución
de conflictos fundadas en la discusión participativa
y de garantía de los derechos fundamentales,
y le reconoce fuerza jurídica
creadora. Esta circunstancia la somete a nuevos
retos, como el respeto al principio democrático
y la salvaguarda del ámbito de
privacidad de los ciudadanos.
JOAN ANTONI XIOL RÍOS
President de la Sala Primera del Tribunal Suprem
* Transcrit a la Revista Jurídica de Catalunya, núm. 1/2007.
203
ABSTRACT
The binding value attributed to Case Law
is studied, as a doctrine emanated from the
Supreme courts, at the light of several paradigms
used by the science of Law. The positivistic
paradigm tends to consider Case Law
as a source of Law. The paradigm of language,
as a product of the power of precedent
in the field of the juridical argumentation.
The paradigm of the Constitution as an institution
operating in the space of application
of the Law generated by the notion of invalidity
of the legal rule when it does not fit
the fundamental legal rule or it is not interpreted
pursuant to its principles. The paradigm
of globality paradoxically opens a new
conception of Case Law as an instrument for
conciliating interests, legitimating guidelines
to settle conflicts supported on the participative
discussion and guarantees the fundamental
rights and it recognises it a creative
juridical power. This circumstance makes it
faces new challenges, such as the respect of
the democratic principle and the protection
of the citizen’s privacy field.

S U M A R I
I. El punt de partença
II. El valor de la jurisprudència
1. La teoria dels paradigmes
2. La concepció racional del dret. El paradigma de la norma
3. Excursus: el canvi jurisprudencial
4. La concepció sistèmica del dret. El paradigma de la Constitució
5. La concepció dialèctica del dret. El paradigma del llenguatge
6. El repte de la globalització
7. El renovat valor de la jurisprudència, una paradoxa?
III. Els deures de la jurisprudència envers la societat
1. La jurisprudència i el respecte al principi democràtic
2. La jurisprudència i el respecte a l’autonomia individual
I. EL PUNT DE PARTENÇA
En la seva accepció originària la paraula jurisprudència va significar coneixement
del dret: divinarum atque humanarum rerum notitia, iusti atque iniusti
scientia 1 . Actualment, en una accepció àmplia, significa la doctrina establerta pels
tribunals, de qualsevol mena i categoria, en decidir les qüestions que hom els hi
sotmet; però, en una accepció estricta, que és la que avui es reflecteix a l’art. 161.1
a) de la Constitució [CE], s’entén per jurisprudència, segons les definicions clàssiques,
el criteri constant i uniforme d’aplicar el dret, mostrat en les sentències del
Tribunal Suprem, i avui dels tribunals superiors de justícia, quan exerceixen
funcions de cassació.
L’establiment d’un sistema de control concentrat de la constitucionalitat de
les lleis comporta que el concepte de jurisprudència es pugui aplicar també, dins
del seu àmbit de competència, al Tribunal Constitucional. La Llei Orgànica del
Tribunal Constitucional [LOTC] parla, amb una certa timidesa, de «doctrina
constitucional» (art. 13, 40.2, 99.2 LOTC) i el mot «jurisprudència» és igualment
defugit per l’art. 5 de la Llei Orgànica del Poder Judicial [LOPJ]; però la publicació
oficial del Tribunal, per acord del Ple, adoptà el títol «Jurisprudència constitucional»
2 . Sovint, amb un afany definidor, es contraposa el concepte de «jurisprudència
ordinària».
El mot «doctrina legal» (en un cert sentit semàntic, paral·lel al de doctrina
constitucional) ha anat essent substituït evolutivament per «jurisprudència», i ara
com ara es poden considerar equivalents, raó per la qual entenc que no es pot continuar
mantenint la distinció clàssica entre jurisprudència (interpretació de la llei)
1 ULPIÀ, Digest, llibre I. Instituta, llibre I.
2 Jurisprudencia Constitucional, Tribunal Constitucional, Secretaría General, Boletín Oficial
del Estado. També a http//www.tribunalconstitucional.es
204

i doctrina legal (creació d’una regla de dret per a emplenar una llacuna legal), malgrat
que encara hi ha autors i resolucions judicials que sembla que volen ressuscitar-la
3 .
El fet que el Tribunal Suprem sigui considerat per la Constitució com l’òrgan
jurisdiccional superior en tots els ordres (exceptuant el que està disposat en
matèria de garanties constitucionals), i que la seva funció específica des del punt
de vista històric s’hagi centrat en el recurs de cassació, determina que la jurisprudència,
àdhuc sense coincidir-hi exactament, tingui una relació estreta amb
aquest tipus de recurs. Per aquesta raó el concepte «jurisprudència» es pot predicar
també dels tribunals superiors de justícia, els quals culminen l’organització
judicial en l’àmbit autonòmic i tenen reconegudes funcions de cassació.
Atès el significat funcional que envolta primordialment, en el dret modern,
el mot «jurisprudència», n’hi ha prou perquè aquesta existeixi que es pugui entendre
formada una interpretació en l’aplicació de l’ordenament jurídic extreta de
les resolucions del tribunal de cassació. Tanmateix es poden invocar també preceptes
legals que semblen reduir el concepte de jurisprudència a la doctrina que
emana de les sentències i no pas d’altra mena de resolucions.
La doctrina científica és escassament favorable a reconèixer que la jurisprudència
emana de les resolucions del tribunal de cassació dictades en tot tipus
de processos. Les resolucions del Tribunal Suprem, per contra, ho donen per descomptat.
Per exemple, l’acte de la Sala Segona del Tribunal Suprem de 18 de juny
de 1992 (recurs 610/1990, assumpte de les escoltes telefòniques) no és, com es
veu, una sentència; i, a més, es va dictar pel tribunal en un assumpte del que coneixia
en única instància. Doncs bé, en l’esmentat acte el tribunal no vacil·la sobre
el fet que s’està fixant jurisprudència: «és obligat portar a terme una mena
de construcció per via jurisprudencial de la forma correcta de realització de tal
mesura [d’intercepcions telefòniques]».
La LOPJ no ha vacil·lat a acceptar aquesta nova realitat: la natura vinculant
pels tribunals ordinaris de la interpretació de la CE duta a terme pel Tribunal
Constitucional es refereix a les resolucions dictades en qualsevol tipus de processos
(art. 5.2 LOPJ).
Històricament es va arribar a entendre que calien, per a crear jurisprudència,
reiterades, constants i idèntiques decisions, o, si més no, dues decisions iguals
o fonamentalment anàlogues. Avui en dia difícilment es pot mantenir una concepció
tan rígida 4 , tot i que l’article primer del CC exigeix perquè hi hagi jurisprudència
l’element de la reiteració. Aquest element no pot ésser entès altra-
3 Per exemple, STC 37/1995, 7 feb. Doctrinalment, la tesi ha estat mantinguda per Albadalejo.
4 Encara present en les resolucions del Tribunal Suprem: veg. SSTS, Sala Primera, 26 gener
2006 y 12 juliol 2006.
205

ment sinó en el sentit que la doctrina establerta ha d’haver assolit un cert grau
de consolidació. En ocasions, en efecte, la reiteració serà innecessària, i així sembla
donar-ho entenent l’avantprojecte de modificació de la Llei d’Enjudiciament
Civil [LEC], quan ordena que «la sentència dictada en el recurs de cassació en interès
de la llei [...], quan fos d’estimació, fixarà en la decisió la jurisprudència».
En altres ocasions la dada de la reiteració pot ésser insuficient. Així s’escau quan
les diferents sentències dictades siguin vacil·lants, contradictòries, poc harmòniques,
producte dels tempteigs propis de l’aplicació d’una norma recent o demostrin
una possibilitat raonable de rectificació o d’evolució per l’existència
de fundats vots particulars o pel fet d’estar pendents recursos per a la unificació de
doctrina.
Arran de la construcció de Puig Brutau 5 , summament precisa, ens hem adonat
que també en el sistema continental «el centre de gravetat de la decisió jurídica
radica en la decisió concreta i no en la reglamentació genèrica» i que, per
tant, el valor de la jurisprudència no depèn, o no depèn tant, de la forma d’expressió
de la doctrina en una o altra mena de resolucions, sinó del fet de la resolució
del cas concret plantejat. La força jurisprudencial serà major o menor segons
la distinció entre la ratio decidendi i l’obiter dictum, atès que només la decisió del
cas concret pot tenir un valor de precedent veritablement jurisdiccional i, per tant,
apte per a produir jurisprudència, però que també hi ha un valor abstracte que es
pot deduir de qualsevol declaració jurisprudencial, a banda del cas concret resolt,
en tant que té per objecte interpretar i aclarir el sentit de la llei.
Avui, l’aprofundiment en l’estudi de l’estructura lògica de l’argumentació jurídica,
seguint la taxonomia de Raz 6 , ens permet avenços conceptuals: dins de la
ratio decidendi, que ara seria anomenada raó completa, caldrà distingir entre la raó
operativa i les raons accessòries, que per si mateixes no poden integrar un raonament
complet, i atribuir un valor jurisprudencial superior a les primeres.
La Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa-administrativa [LJCA] ha
vingut a afegir elements d’explícit suport al valor vinculant de la jurisprudència.
En el marc del recurs de cassació en interès de la llei, la LJCA, disposa que la
sentència «vincularà a tots els jutges i tribunals inferiors en grau d’aquest ordre
jurisdiccional» (art. 100.7 LJCA).
La nova LEC 2000 dilueix notablement el concepte de jurisprudència. En
regular el recurs de cassació prescindeix de la infracció de la jurisprudència com
a motiu de cassació, ja que es refereix únicament a la infracció de les normes aplicables
per a resoldre les qüestions objecte del procés (art. 477.1 LEC). Quan es
refereix a la regulació de l’interès cassacional com a concepte per a determinar
5 PUIG BRUTAU, La jurisprudencia como fuente del Derecho, Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya, 2006, esp. pàgs. 118 ss. i 239.
6 RAZ, J., Razón práctica y normas, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1975.
206

l’admissibilitat de recurs de cassació fa una referència explícita a la contradicció
amb la «doctrina jurisprudencial» del Tribunal Suprem, però només utilitza la
paraula «jurisprudència», en sentit impropi, per referir-se a la doctrina emanada
de les Audiències Provincials (art. 477.2.3 LEC), postura que és ratificada en l’exposició
de motius. Paral·lelament, la reforma duta a terme en la LOPJ mitjançant
la LO 19/2003 suprimeix de forma absoluta —i inexplicable— el concepte de jurisprudència
en aquesta Llei.
En l’exposició de motius —i de manera certament contradictòria amb el que
s’acaba d’exposar— la nova LEC 2000 sembla relacionar el concepte de jurisprudència
amb la doctrina del Tribunal Suprem i amb el recurs de cassació, tot
afirmant que «la funció de crear autoritzada doctrina jurisprudencial [...] és si es
vol, una funció indirecta de la cassació».
El projecte de reforma de la LOPJ actualment en tramitació en les Corts Generals,
a més d’introduir nombroses referències a la jurisprudència com a pressupost
i objecte del recurs de cassació i del recurs de cassació en interès de la llei, inclou
un precepte que reconeix per primera vegada en la història del dret espanyol
amb caràcter general el valor vinculant de la jurisprudència. Es proposa, en efecte,
la modificació de l’art. 5 LOPJ, l’apartat 1 del qual passa a tenir un segon paràgraf
amb la següent redacció: «[e]ls Jutges i Tribunals aplicaran les lleis i reglaments
d’acord amb la interpretació uniforme i reiterada que n’hagi realitzat el
Tribunal Suprem».
La introducció d’aquest precepte obeeix a la necessitat de precisar definitivament
el valor vinculant de la jurisprudència dins d’un sistema jurídic continental
basat en el caràcter imperatiu de la norma escrita, el caràcter exhaustiu de les
fonts del dret (sistema jurídic tancat, en opinió de Friedman 7 ) i la submissió dels
jutges a l’imperi de la llei. El fet, però, que s’hagi fet palesa la necessitat de confegir
una norma d’aquesta mena ens convida a reflexionar sobre el valor de la jurisprudència.
Suposant que sapiguem el que és la jurisprudència, en termes semblants
a allò que s’acaba d’exposar, és la jurisprudència realment vinculant i per què?
1. La teoria dels paradigmes
II. EL VALOR DE LA JURISPRUDÈNCIA
Les imposicions de la realitat sociològica i de l’evolució històrica comporten
el que en l’àmbit de la filosofia de la ciència s’ha qualificat com la revolució científica
caracteritzada pel canvi de paradigmes (en expressió de Kuhn 8 ): és a dir, el
7 FRIEDMAN, L. M., Il sistema giuridico nella prospettiva delle scienze sociali, Bologna, 1975.
8 KUHN, La estructura de las revoluciones científicas, F. C. E., México, 1971.
207

canvi sobtat de principis, no demostrables, adients a cada època, dels quals es parteix
en l’observació de la realitat per a construir un sistema lògic d’interpretació
i d’estudi i mitjançant el qual se substitueix la lògica neutral del descobriment amb
la lògica de la percepció. També el canvi de paradigma posa en qüestió cada cert
temps l’arrel lògica del dret.
El mètode que proposo, com a perspectiva de reflexió sobre el valor de la
jurisprudència, és la consideració de diversos paradigmes als quals històricament
s’ha ajustat la ciència jurídica per assolir, en funció de cadascun d’ells, conseqüències
sobre el paper i la significació que s’ha atribuït a la jurisprudència en funció
de percepcions històriques diferents.
2. La concepció racional del dret. El paradigma de la norma
La fe en la racionalitat té un pes històric enorme en la concepció del dret. Pel
jurista romà Ulpià 9 l’essència del dret té un fonament racional indiscutible: donar
a cadascun el seu, voluntas ius suum cuique tribuendi, i es relaciona, a través del
mateix nervi lògic, amb l’honestedat en el viure, honeste vivere, i amb la rectitud
en el fer. En entrar la humanitat en el període de les llums, es va definir el dret
(Groci 10 ) com a dictat de la recta raó amb la finalitat d’indicar que la seva creació
està presidida per la lògica.
El iusnaturalisme arriba a un notable grau d’identificació entre el dret i la
raó. Té, tot i això, l’inconvenient del seu fonament teològic i del seu enorme pes
ideològic. Arriba a la seva màxima expressió operativa en Radbruch 11 , el qual el
concep com una forma de superació del formalisme positivista que va fer possible
el règim nacionalsocialista a Alemanya i formula la seva famosa màxima sobre
la legitimitat del dret: les lleis manifestament injustes no són lleis, tot legitimant la
resistència xifrada en la inaplicació judicial de la llei per raons substantives en casos
extrems d’absència o dèficit de legitimitat del sistema.
El positivisme duu la preocupació per una interpretació racional del dret,
que inspira la posició dels juristes clàssics, a les seves últimes conseqüències: el
dret s’expressa a través de proposicions objectives que constitueixen mandats
interpretables lògicament: les normes jurídiques. El positivisme es lliura al paradigma
de la norma.
Pel racionalisme i pel positivisme la jurisprudència no ha deixat mai d’ésser
un element estrany en la construcció lògica del sistema jurídic. La raó d’això rau
en què per als positivistes els actes d’aplicació de la llei no en són sinó una conseqüència
directa. La sentència aplica la llei i s’esforça a trobar el seu recte sen-
9 Digest, llibre I.
10 De iure belli ac pacis.
11 Rechtsphilosophie.
208

tit: la sentència que s’esbiaixa del recte contingut de la llei constitueix un fenomen
difícilment explicable; i, si no ho fa, no afegeix res a la seva força imperativa.
La Revolució Francesa professava una fe immarcescible en la raó que es manifesta
en la llei, com a instrument que per antonomàsia expressa la voluntat popular.
La lògica del sistema imposava que els jutges fossin, en paraules de Montesquieu
12 , la boca que pronuncia les paraules de la llei. Es va imposar als jutges,
com a «éssers inanimats», la interdicció d’interpretar el Codi civil i, després d’uns
anys de consulta obligatòria o facultativa, segons els casos, a l’Assemblea Legislativa
del sentit autèntic de la llei, es va crear un Tribunal de Cassació amb la finalitat
d’imposar políticament als jutges l’aplicació literal de la llei. Aviat, però, es
va palesar una gran paradoxa: el Tribunal de Cassació va acabar generant la seva
pròpia jurisprudència.
Molts segles abans s’havia esdevingut un fenomen similar. Justinià havia
dut a terme la codificació del dret romà. El seu famós Codi anava acompanyat
d’un advertiment als juristes sobre la impossibilitat d’interpretar la llei més enllà
del seu text 13 . Com és ben sabut, la comunitat jurídica va anar a raure en la situació
absolutament contrària, de manera que els glossadors van acabar essent els veritables
intèrprets del dret.
Per a Kelsen 14 la norma jurídica atributiva de competència als jutges, als poders
públics i als particulars conté sempre un mandat alternatiu que, tot preveient
una sanció en cas d’incompliment, legitima i integra en la piràmide del dret, en la
«construcció en esglaons» de l’ordenament jurídic, els actes que se separen dels
mandats primaris continguts en la norma superior en què s’emparen: els actes d’aplicació
i interpretació de la norma superior apareixen, en virtut d’aquesta ficció,
com directament derivats d’ella, qualsevol que sigui el seu contingut: la jurisprudència
apareix estrictament i pròpia com a conjunt d’actes d’aplicació de la
llei i com a conjunt de normes que legitimen els actes jurídics d’ordre inferior.
Les posicions normativistes que defensa el positivisme jurídic, per tal com no
admeten cap més imperativitat que la de la norma, aboquen a una única explicació
acceptable de la jurisprudència: la que la converteix en font del dret, és a dir, en
norma. En un sistema que centra el poder de creació jurídica en la producció de
disposicions escrites de caràcter general i imperatiu (en la producció de normes),
resulta comprensible que es tracti de justificar el valor vinculant de la doctrina emanada
dels tribunals de cassació, indiscutible en la realitat quotidiana de l’aplicació
del dret, en l’assimilació de la jurisprudència a la norma, és a dir, en la concepció de
la jurisprudència com una de les fonts, tot i que força peculiar, del dret.
12 L’esperit de les lleis.
13 «Eius est legem interpretare, cuius est condere», Codi, llibre I. «Contra eum, qui legem dicere
potuit apertus, est interpretatio facienda», Codi, llibre 5.
14 Esp. a General Theory of Law and State, I, IV, C.
209

Durant més d’un segle la polèmica versa a l’entorn d’aquest punt. La justificació
de la jurisprudència com a font del dret es posa més de manifest per la
insistència i reiteració d’opinions autoritzades en contra d’aquesta tesi, que tenen
un cert caire d’aporia o negació de l’evidència (Pedro Gómez de la Serna, Valverde,
Sánchez Román, De Castro, Albaladejo, Castán).
Els intents de comprendre el fenomen de la jurisprudència des del punt de
vista de les concepcions normativistes del dret envolten una contradicció essencial,
que Puig Brutau va posar en relleu, quan, tot i reconeixent la jurisprudència
com a font del dret, va precisar que aquest reconeixement implica «abandonar
la il·lusió que només intervé en la resolució de les controvèrsies el dret
emanat de fonts oficialment proclamades i admeses» 15 i va admetre la rellevància
real que tenen la jurisprudència i l’arbitri judicial en el procés d’aplicació de les
normes.
Les concepcions normativistes de la jurisprudència han de pagar un preu alt,
en l’intent de cercar un suport formal per a justificar el naixement de la que ha estat
anomenada norma jurisprudencial (per Blasco 16 ).
Per exemple, tendeixen a cercar la formació de regles jurisprudencials abstractes
en màximes donant valor absolut a qualsevol afirmació doctrinal continguda
en una sentència, exigint, a tot estirar, la reiteració en diferents resolucions,
entesa de manera purament formal i amb independència de la resolució del cas
concret i de la rellevància que el raonament de la sentència té en el si de l’estructura
del raonament complet de la sentència. És el criteri tradicional, fonamentat
en una concepció formalista, de considerar que la jurisprudència existeix tot just
des del moment en què s’emeten, precisament i exacta, dues resolucions idèntiques
del tribunal de cassació (sembla que no n’hi ha prou amb una i que més de
dues no afegeixen res).
3. Excursus: el canvi jurisprudencial
D’altra banda, la concepció de la jurisprudència com a norma intenta explicar
els efectes del canvi jurisprudencial —connatural a l’exercici de la jurisdicció,
com ha ressaltat la doctrina sobre igualtat en l’aplicació de la llei del nostre
Tribunal Constitucional— mitjançant el principi d’irretroactivitat de la norma
i la proposta que les sentències, com la llei, defineixin, si cal, la seva irretroactivitat,
tot declarant el seu caràcter prospectiu. Això equival a confondre l’efecte de
cosa jutjada de la sentència, especialment quan es produeix erga omnes, amb la lògica
aplicació immediata de la doctrina jurisprudencial a tots els casos sotmesos
als tribunals, imposada per la seva naturalesa, atès que la jurisprudència aclareix
15 La jurisprudencia como fuente del Derecho, cit. pàg. 87.
16 BLASCO GASCÓ, F. P., La norma jurisprudencial, Valencia 2000.
210

la voluntat de la llei i la llei no es pot aplicar en contra de la seva voluntat ni tant
sols per raons de seguretat jurídica, sinó que n’hi ha prou amb justificar el canvi
de criteri. Una vegada més ha estat la lúcida interpretació de Puig Brutau 17 la
que ha remarcat que, en el canvi de criteri jurisprudencial, l’aplicació immediata
de la nova doctrina equival a donar eficàcia retroactiva al canvi sobrevingut, d’acord
amb allò que en l’àmbit anglosaxó s’anomena regular retroaction. Els problemes
que es produeixen sovint no són producte del mecanisme normal de formació
de la jurisprudència, sinó del retard anormal amb què molts tribunals de
cassació avui en dia decideixen, per defectes legals en la determinació de la seva
competència: es tracta, per tant, d’un problema de funcionament anormal de l’administració
de justícia, que no té res a veure amb l’àmbit temporal dels efectes
de la jurisprudència.
Únicament quan el canvi de criteri jurisprudencial significa la modificació de
la situació de confiança consolidada en funció de la qual s’ha pogut actuar, s’haurà
de tenir en compte aquesta circumstància, no per a la no aplicació de la nova jurisprudència,
sinó per a la valoració que l’actuació de bona fe recolzada en una
jurisprudència errònia i després modificada pot tenir per al reconeixement d’efectes
derivats dels actes o conductes corresponents en aplicació de principis de
garantia (per exemple, en el compliment dels requisits formals per a interposar un
recurs, eximir-se de la condemna en costes o realitzar vàlidament un acte processal
o en l’aplicació d’una norma penal conformement a diverses etapes en la seva
interpretació jurisprudencial respectant el principi de certesa de la llei penal) 18 .
4. La concepció sistèmica del dret. El paradigma de la Constitució
El paradigma de la Constitució (segons la terminologia de Ferrajoli 19 ) comença
a aplicar-se quan es parteix de la vinculació més forta de la norma fonamental
sobre les lleis anomenades ordinàries. Aquest reconeixement té per primera
vegada la seva aplicació en la Constitució nord-americana i se sol fixar
convencionalment en la sentència Marbury vs. Madison, tot i que amb anterioritat
es donaven ja en el sistema jurídic dels Estats Units els elements necessaris per a
la seva existència.
La vigència d’aquest paradigma en l’àmbit nord-americà es justifica com a
conseqüència de les característiques sociològiques en el si de les quals té lloc el
procés constituent, atès que existeix un recel enfront de les majories, les quals
tracten d’imposar una modificació de les condicions socioeconòmiques enfront
17 Fundamentos de Derecho civil, Barcelona, 1989, pàg. 276 i 277.
18 El problema ha estat tractat per BLASCO GASCÓ, F. P., La norma jurisprudencial, Valencia
2000, esp. pàgs. 99 ss.
19 Ponència presentada al Seminari «Garantismo y derecho», mecanoscrit, 23 i 24 febrer
2005, Fundación Coloquio Jurídico Europeo.
211

dels propietaris que exigeixen el pagament dels interessos als comerciants, petits
ramaders i artesans (per aquest motiu en les discussions constitucionals s’apel·la
freqüentment a l’existència d’uns principis morals per sobre del joc de les majories
i de les minories, en el sentit de Locke, susceptibles d’ésser coneguts únicament
per certes persones amb determinades qualitats morals i intel·lectuals) 20 .
Per contra, en l’àmbit de l’Assemblea Legislativa de la Revolució Francesa,
tot i que s’alcen veus en favor de la primacia de la Constitució garantida per un
òrgan específic o pels tribunals (Sieyès 21 ), s’addueix enfront d’elles l’exemple fallit
de control constitucional a Pennsylvania, i acaben fracassant pel recel contra
les assemblees parlamentàries de caràcter judicial de l’antic règim, que mantenien
criteris favorables a la noblesa i a la monarquia i una ideologia ultraconservadora
contrària als interessos de la burgesia emergent.
El paradigma constitucional està estretament relacionat amb les posicions
que admeten l’existència d’una lògica pròpia de les diferents formes d’articulació
de la convivència, que es tradueix en el naixement espontani d’estructures o sistemes
dotats d’autonomia i capacitat d’autoregulació o en la creació d’organitzacions
aptes per a satisfer els fins comuns.
La separació existent entre racionalitat inherent a la vida humana i les estructures
o sistemes de convivència sorgits o creats amb cert grau d’artifici apareix
ben destacada per Habermas 22 , el qual s’ha esforçat a defensar la interacció
entre l’una i les altres tot tractant, d’una banda, d’evitar el segrest de la lògica de
la vida per la lògica dels sistemes, i, d’una altra, d’incorporar la lògica dels sistemes
a la lògica de la vida integrant, per exemple, sentiments humans tan íntims
com el patriòtic en el sistema jurídic mitjançant la Constitució entesa com a norma
fonamental articulada sobre la base del diàleg democràtic.
Les interpretacions del dret fonamentades en el paradigma constitucional
obren vies insospitades per a la jurisprudència.
Ferrajoli posa de manifest com la introducció del paradigma constitucional
suposa la reintroducció del món dels principis i valors defensats pel iusnaturalisme
23 . Alexy és, en certa manera, una continuació de Radbruch. Per a Prieto Sanchís,
la Constitució representa respecte dels poders de l’Estat la mateixa posició
que en el iusnaturalisme el dret natural ocupava respecte del sobirà 24 .
La connexió de la moral amb el dret és posada de manifest per Nino, el qual
recalca que aquella ocupa un paper fonamental tant en l’ordre substantiu, com en
l’ordre epistemològic o de coneixement en virtut del principi d’unitat de raona-
20
GARGARELLA, R., La justicia frente al Gobierno, Barcelona, 1996, esp. pàg. 26 ss.
21
SIEYÈS, E., Escritos y discursos de la Revolución, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid,
1990.
22 Teoria de l’acció comunicativa.
23
FERRAJOLI, L., La ley del más fuerte. Derecho y garantías. Madrid, 1989.
24
PRIETO, L., Constitucionalismo y positivismo, México, 1997.
212

ment pràctic, que comporta la impossibilitat d’aïllar el raonament jurídic del raonament
moral i polític.
Per a Nino la justificació jurídica és, al capdavall, una justificació moral. Si la
norma s’accepta en funció del seu contingut no es distingeix del judici moral. Si
la norma s’accepta pel seu origen la rellevància d’aquest acaba en una raó moral:
aquella que funda la regla de reconeixement.
A Dworkin 25 aquesta idea es manifesta en el reconeixement de la coherència
com a fonament de la teoria de la justificació: la societat té obligacions d’imparcialitat
envers els seus membres i els funcionaris han de posar en pràctica
aquesta responsabilitat mitjançant la defensa dels principis, els quals, com a cartes
de triomf, prevalen sobre els fins socials i econòmics que han de tractar d’aconseguir
els poders polítics. El dret ha d’interpretar-se com a integritat: les decisions
judicials han de reflectir que formen part d’un esquema de principis
capaços de tornar coherent la pràctica jurídica de la comunitat.
El jutge és un home fort, Hèrcules, capaç de fer front als desitjos conjunturals
de la societat política en nom dels principis que es desprenen del sistema
jurídic interpretats com una realitat inspirada en criteris d’integritat i coherència.
El paradigma constitucional, en tant que admet la rellevància dels valors i
principis que articulen el sistema mitjançant el seu reconeixement constitucional,
introdueix una distinció a la qual no s’havia donat pràcticament relleu en les concepcions
anteriors: la distinció entre validesa i vigència de la norma. La llei ja no
és vàlida simplement perquè està vigent, sinó perquè és conforme amb les normes
constitucionals d’ordre superior a les quals es troba subordinada.
La diferència entre validesa i vigència admet la possibilitat que els actes
d’aplicació no s’ajustin a les normes de caràcter superior, sens perjudici que, en
tant no són expulsats de l’ordenament jurídic, romanen plenament en vigor:
aquest és el terreny que justifica l’existència de la jurisprudència com a conjunt de
resolucions d’aplicació de la llei que, per raó que mantenen la seva vigència encara
que s’allunyin del seu contingut, disposen d’un marge ampli per a recercar la
interpretació més adient a la realitat social.
En aquesta concepció s’enregistra una notable preocupació per la contradicció
entre les resolucions judicials, tenint en compte que la igualtat davant els
tribunals i la seguretat jurídica constitueixen principis del sistema constitucional.
Segons la coneguda expressió de Holmes, el dret no és lògica, sinó experiència
26 : el dret consisteix en allò que diuen els jutges. La contradicció entre
ells, cal concloure, aboca a la inseguretat jurídica i a la negació mateixa del dret.
La crisi del dret i de la jurisprudència per a Habermas consisteix precisament en
25 DWORKIN, R., Los derechos en serio, Barcelona, 1984.
26 The common law.
213

«la indeterminació de les decisions judicials» 27 . Per a un filòsof indeterminació no
vol dir inconcreció, sinó imprevisibilitat.
No és gens estrany, dins d’aquesta concepció, que la CE contingui un precepte
[art. 161.1 a)] que permet sostenir el caràcter vinculant de la jurisprudència:
«La declaració d’inconstitucionalitat d’una norma jurídica amb rang de llei,
interpretada per la jurisprudència, afectarà aquesta, si bé la sentència o sentències
recaigudes no perdran el valor de cosa jutjada». En aquest precepte s’ha vist, no
sense raó, un reconeixement de la jurisprudència com a expressió de la llei (García
Manzano 28 ), vinculada com ella al respecte als valors constitucionals.
El paradigma de la Constitució, en posar en dubte les solucions normativistes,
ha produït inicialment un cert efecte de posar en dubte el valor vinculant de
la jurisprudència pels tribunals inferiors. La LOPJ, sens dubte per raó de donar
per descomptat aquest valor vinculant, no conté cap precepte que l’estableixi, fins
a l’extrem que la paraula «jurisprudència» només es recollia en el seu text originari
en una ocasió per a tractar d’una qüestió accessòria, com és la publicació de
les sentències del Tribunal Suprem (art. 107 LOPJ 1985). Posteriorment les vacil·lacions
quant al reconeixement del valor jurisprudencial de les resolucions dels
tribunals superiors de justícia en matèria de dret autonòmic han vingut a augmentar
la confusió entorn del concepte i del valor de la jurisprudència. La LOPJ,
a partir de la LO 19/2003, no conté ni una sola vegada la paraula «jurisprudència»,
per increïble que pugui semblar.
El Tribunal Constitucional, quan s’han combatut en un recurs d’empara decisions
judicials que se separen de la jurisprudència ha afirmat que aquesta possible
divergència no es pot controlar en el recurs d’empara 29 . Amb això no s’ha
bandejat del tot la impressió que el Tribunal Constitucional considera la jurisprudència
com una qüestió gairebé interna del poder judicial.
Avui en dia aquesta posició ha estat plenament rectificada. Fins i tot mantenint
la impossibilitat de revisar en empara la divergència de les decisions judicials
respecte de la jurisprudència del Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional
proclama la funció d’unificació de l’ordenament del Tribunal Suprem
sense atribuir-li conseqüències immediates quant al recurs d’empara, però sí en
el pla constitucional. Segons el Tribunal Constitucional, en el cas de discrepància
entre diferents òrgans jurisdiccionals la institució que realitza el principi d’igualtat
és la jurisprudència i la subjecció al dret es predica també de la jurisprudència
30 .
27 HABERMAS, J., La necesidad de revisión de la izquierda, Madrid, 1991.
28 GARCÍA MANZANO, P., «Hacia una regulación estatutaria del Tribunal Supremo», II Conferencia
de Presidentes de Cortes y Tribunales Supremos de Justicia de Iberoamérica, Portugal y España,
Madrid, 4 oct. 1993.
29 Per exemple, STC 132/1988.
30 Per exemple, STC 120/1994.
214

Però és menester anar més enllà: la jurisdicció constitucional no pot defugir
la jurisprudència com a dret vivent, segons l’expressió encunyada en la doctrina
italiana. Mangiameli destaca la jurisprudència de la Corte Costituzionale,
en la qual es declara que la cassació opera com a òrgan privilegiat de creació del
«dret vivent» mitjançant la interpretació judicial del dret objectiu. Aquest dret vivent
ha de ser pres com a pressupost per a les seves decisions pel jutge constitucional
31 . En el nostre dret sembla obvi que el Tribunal Constitucional està obligat,
per a l’enjudiciament de la llei ordinària des del punt de vista constitucional, a tenir-ne
en compte la interpretació feta pel Tribunal Suprem o pel Tribunal Superior
de Justícia, segons els casos, tot reconeixent-li el caràcter de precedent jurisdiccional
qualificat per la seva força jurisprudencial (López Guerra 32 ). Les
sentències que així ho fan són, tanmateix, per estrany que pugui semblar, ara com
ara escadusseres.
Com ha observat amb gran agudesa De Otto 33 , fent fora la jurisprudència del
camp de les fonts del dret en sentit estricte s’ha volgut de vegades col·locar-la al
marge de l’ordenament jurídic situant-la-hi en una posició estranya i, per tant, negant
el seu valor vinculant en el procés d’aplicació i interpretació del dret. La magistral
exposició de motius de la Llei de la jurisdicció contenciosa-administrativa
de 1956 distingeix molt bé, com a parts integrants que són de l’ordenament jurídic,
les normes, els principis i la normativitat immanent en la naturalesa de les institucions.
És, efectivament, en el camp de l’aplicació del dret allà on esdevenen
reals els principis que informen l’ordenament, on la jurisprudència té el seu seient
en l’ordenament jurídic, que no només està format per un moment normatiu, sinó
també per un moment de decisió o d’aplicació de les normes; i que no només
està integrat per elements estàtics (les normes i les estructures en què s’integren),
sinó també dinàmics (el sistema en què aquestes normes s’apliquen per a resoldre
els diferents conflictes que es plantegen).
5. La concepció dialèctica del dret. El paradigma del llenguatge
En un moment històric determinat, la tècnica jurídica es fa ressò de les posicions
filosòfiques que veuen en el llenguatge no pas la comunicació de la realitat,
sinó la realitat mateixa, i que tenen com a punt de pertença la màxima del primer
Wittgenstein, conformement a la qual «d’allò que no es pot parlar cal callar» 34 i es
concreten, més tard, en l’explicació del dret com una manera d’ús del llenguatge 35 .
31 Giurisprudencia Costituzionale, II-1, pàg. 23.
32
LÓPEZ GUERRA, «La fuerza vinculante de la jurisprudencia», Actualidad Jurídica Aranzadi,
núm. 442.
33
DE OTTO, Ignacio, Derecho constitucional. Sistema de fuentes, Madrid, 1987.
34 Tractatus Logicus-Philosophicus.
35 Recerques filosòfiques.
215

En l’àmbit jurídic aquestes posicions s’han traduït en les explicacions del dret fundades
en la tòpica o en l’argumentació (desenvolupades, per exemple, per Perelman
36 ), d’acord amb les quals el nervi de l’aplicació del dret no rau en la lògica
substantiva de la decisió, sinó en la lògica argumental del discurs, de manera que
qualsevol posició jurídica és justificable sempre que sigui possible articular-la dialècticament
mitjançant l’expressió d’arguments que suportin la confrontació dialèctica
amb els arguments oposats, de la qual sorgeix, renunciant a la veritat substancial,
la veritat argumental o tòpica. Aquesta etapa de la ciència del dret suposa
l’acceptació del llenguatge com a paradigma.
Aquestes concepcions es relacionen estretament amb l’anomenada democràcia
deliberativa.
Segons Ely 37 els jutges han de fugir dels «quatre cantons de la Constitució»
i sortir a buscar les respostes que no s’hi troben, superant el reialme dels principis,
que només fa que la revisió judicial aparegui sistemàticament esbiaixada a favor
dels valors de la classe mitjana alta i de la professional, a la qual —observa irònicament—
els jutges, advocats i filòsofs morals solen pertànyer. El jutge Franz
Hunter va defensar que el dret no s’ha de confinar en els mots de la Constitució
deixant de prendre en compte les glosses que la vida ha escrit sobre ells, cosa que
vol dir el recurs al consens en la interpretació de la norma fonamental com a instrument
per a posar-la al dia. Per la seva banda, Holmes havia ja defensat que els
creadors de la Constitució no van poder preveure per complet el seu desenvolupament
i s’han de tenir en compte tant les paraules de la norma fonamental com
la seva línia de creixement.
Els autors que defensen aquestes posicions solen criticar la posició de Dworkin
i del seu mític jutge Hèrcules, dotat de poders extraordinaris per a interpretar
i fer valer els principis enfront de les pressions que provenen de la necessitat
de satisfer els objectius socials, afirmant 38 que manca d’un element central com és
el diàleg (Michelman); que intentar arribar a conclusions valoratives correctes sense
participar en el procés de discussió pública amb els interessats constitueix
una mostra d’elitisme epistèmic inacceptable (Nino); i que el jutge de Dworkin
omet el debat democràtic assumint la posició pròpia dels filòsofs que elaboren
principis morals oferts als jutges com a model per a les sentències (Walzer).
Per a Nino 39 els qui defensen aquestes posicions no accepten basar ontològicament
la veritat moral en els pressupostos formals inherents al raonament pràctic,
sinó que es funden en pressupostos formals de la pràctica discursiva social o,
de manera substantiva, en el consens de la discussió moral. Des del punt de vista
36 PERELMAN, Ch., La lógica jurídica y la nueva retórica, Madrid, 1979.
37 Citat per GARGARELLA, La justicia frente al gobierno.
38 Veg. GARGARELLA, La justicia frente al gobierno.
39 NINO, La construcción de la democracia deliberativa, Barcelona, 1997.
216

epistemològic, rebutgen trobar la veritat moral en la reflexió individual, car consideren
que s’hi té accés mitjançant la discussió intersubjectiva, acompanyada de
la reflexió, o directament mitjançant la discussió i decisió col·lectiva com a única
via possible.
Característica d’aquesta concepció és l’explicació de la jurisprudència des de
la perspectiva del precedent pròpia del common law. El sistema anglosaxó difereix,
en el punt que aquí ens interessa, del sistema continental en la manera d’entendre
el valor de les sentències judicials. Mentre el sistema continental es funda
en el principi res iudicata, en virtut del qual la força jurídica de la sentència no
va més enllà del cas concret plantejat i afecta només les parts processals i els seus
successors, el sistema anglosaxó es basa en la màxima stare decisis, que suposa atribuir
eficàcia vinculant general al precedent judicial (i no merament orientadora o
il·lustrativa) 40 .
No és difícil d’acceptar que el reconeixement en el nostre dret del valor
vinculant del precedent suposa una aproximació a aquest sistema. Sobretot per
a qui, com Puig Brutau 41 , es va anticipar a observar, en aquest com en altres terrenys,
l’aproximació gradual del model anglosaxó al model continental i viceversa.
En el nostre sistema, ha donat motiu a aquest tipus d’interpretació la doctrina
del Tribunal Constitucional sobre la igualtat en l’aplicació de la llei, que es
pot resumir així: a) la decisió judicial que se separa del criteri de l’anterior ha de
contenir, implícitament o explícita, una motivació del canvi de criteri; b) això és
una exigència del principi d’igualtat i d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders
públics; c) cas de no existir aquesta motivació del canvi de criteri, escau, en via
d’empara, l’anul·lació de la resolució que no compleix aquest requisit 42 .
Enfront del normativisme, la teoria del precedent reclama un paper propi
per a la jurisprudència, tot admetent que, en principi «no existeixen garanties
jurídico-tècniques, metodològiques o institucionals per a la vinculació del
jutge a la llei», que algun autor no dubta a qualificar de «mite petrificat» (Dieter
Simon 43 ).
És indubtable la ressonància del precedent en les teories que potencien la idea
de participació i de comunicació en el procés per a obtenir una decisió valorativa
sobre el model del «fonament de la vigència a través del discurs garant de la veritat»
(Habermas) o sobre «la peculiar coerció no coactiva del millor argument».
40
LÓPEZ GUERRA, «La fuerza vinculante de la jurisprudencia», Actualidad Jurídica Aranzadi,
núm. 442
41
PUIG BRUTAU, La jurisprudencia como fuente del Derecho, Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya, 2006, esp. pàgs. 236 ss.
42 Veg. el meu treball «El precedente judicial, una creación del Tribunal Constitucional»,
Poder Judicial, núm. 3, Madrid.
43
SIMON, D., La independencia del juez, Madrid, 1985.
217

Fins i tot la fonamentació del judici de valoració a través de les conseqüències,
avui reputada com a rigorosament científica (Luhman 44 ) adquireix una perspectiva
singular des del punt de vista del precedent.
La relació dialèctica que la tècnica del precedent obre entre les decisions del
tribunal de cassació amb si mateixes, i entre aquestes i les dels òrgans inferiors,
força a prescindir de la consideració de la tasca del tribunal com una tasca d’imposició
autoritària d’uns criteris unificats, adoptats, al cap i a la fi, en un lloc
geogràfic determinat allunyat força sovint del suport social del cas plantejat. La jurisprudència
apareix llavors, més aviat, com una tasca jurídica de mediació entre
tesis oposades, com una funció de recerca de la unitat mitjançant una síntesi de la
diversitat jurídica derivada de l’existència de molt diferents operadors jurídics.
D’aquesta concepció sorgeixen dues idees cabdals. La primera d’elles, la possibilitat
que els òrgans inferiors facin de motors de la jurisprudència propiciant la
seva evolució a través de l’aportació de nous elements valoratius, sense por d’ésser
acusats d’incompliment d’un deure d’acatament de les decisions de l’òrgan de
cassació.
En segon lloc, l’harmonització del valor vinculant de la jurisprudència amb
el principi d’independència judicial. Aquesta independència només es pot garantir
articulant el valor d’aquesta no per mitjà de la vinculació incondicional de l’òrgan
inferior al superior, sinó per la via sempre susceptible de matisació de la força
vinculant del precedent.
Aquesta concepció de la jurisprudència aconsella, fins i tot, modificacions
estructurals en els tribunals de cassació, en la línia apuntada de vegades per la
doctrina amb un caire de major o menor radicalisme. Citem únicament, a títol de
mera enunciació, l’atenció que l’ufficcio massimario (en el nostre sistema, el gabinet
tècnic del tribunal) ha de dedicar a les sentències dels tribunals inferiors,
anomenades de vegades jurisprudència menor, que han d’ésser conegudes pel tribunal
de cassació, a més dels seus propis precedents. Citem, així mateix, l’harmonia
que s’ha de buscar en la composició del tribunal de cassació, per tal que
s’hi trobin representats, en sentit impropi, en la mesura que sigui possible, les diferents
realitats sociològiques i els diferents corrents d’interpretació i aplicació
del dret.
En l’ordre legislatiu, l’establiment de recursos per a la unificació de doctrina
permet dur davant el tribunal de cassació els supòsits de contradicció entre
sentències, fins i tot sense infracció de la legalitat en sentit estricte, tot abocant
a una articulació més acabada de la cassació entorn de la idea del precedent
judicial.
44
LUHMAN, N., Sistema jurídico y dogmática jurídica, Centro de Estudios Constitucionales,
Madrid, 1983.
218

La teoria del precedent ressalta que, com ha posat en relleu Díez-Picazo 45 ,
l’eterna discussió sobre si la jurisprudència és font del dret només té sentit en un
sistema normativista i s’ha de resoldre negativament. El reconeixement del valor
vinculant del precedent és un estímul per a reconsiderar el valor vinculant de la
jurisprudència. Convida a admetre com a pilar bàsic d’una teoria de la jurisprudència,
com diu Díez-Picazo, «el respecte del precedent judicial com a respecte
a la idea de justícia a través de la igualtat».
I això comporta immediates conseqüències: es relativitza la idea de reiteració
o repetició de decisions. La reiteració es converteix en una refermança del precedent.
Es relativitza la idea de jurisprudència del tribunal de cassació. Els precedents
de tots els tribunals, fins i tot dels inferiors, són dignes de ser tinguts en
compte, en proporció sempre al seu propi valor intrínsec, argumental, i al lloc que
ocupi en l’organització judicial el tribunal de què procedeixin. Es relativitza la
força vinculant del precedent: és lícit separar-se motivadament dels precedents
propis i aliens; és lícit, fins i tot, pel que fa al precedent jurisprudencial, mirar d’establir
les bases per a superar-lo o fer-lo evolucionar tot fundant degudament la resolució
en què es faci.
En aquesta línia de pensament, Nabal Recio 46 ens dóna una excel·lent definició
de jurisprudència: «La jurisprudència no és una creació del Tribunal Suprem.
És una reelaboració que el Tribunal fa amb materials de molt diferent
procedència, amb els estudis doctrinals, amb les seves pròpies resolucions i les
dels tribunals d’instància, amb les al·legacions de professionals i litigants, tot indagant
en les estructures lògiques subjacents en l’ordenament, en els sistemes de
valors que conviuen en conflicte dins de la societat. La jurisprudència representa
l’aportació dels jutges al procés continu de transformació del dret».
6. El repte de la globalització
Per si les coses no haguessin arribat ja a un elevat grau de dificultat, la realitat
dels últims anys no ha fet sinó plantejar noves situacions que ens col·loquen
davant del que s’ha anomenat el fenomen de la globalització.
La fi de la història, anunciada, amb el lògic optimisme, en 1989 per Fukuyama,
va ser desmentida brutalment no gaire temps després, en termes de paradoxa
històrica, per l’atemptat contra les torres bessones de Nova York, que va fer
la seva aparició com a esdeveniment que revelava l’inici d’un canvi històric similar
al que va simbolitzar l’atemptat a Sarajevo, en el qual es va fixar convencionalment
l’inici del segle XX. Les iniquitats que dimanen de la nova situació inter-
45 «La jurisprudencia», Poder Judicial, I, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1983.
46 NABAL RECIO, A., «Curso sobre el recurso de casación en vía contencioso-administrativa».
Cuadernos del Consejo General del Poder Judicial, 1994.
219

nacional plantegen requeriments especials als juristes, dels qui s’espera una contribució
decisiva per a l’assoliment de la pau social. El fenomen de la globalització,
que facilita l’existència i llança a la cara del jurista iniquitats esborronadores
a tot el món, posa en qüestió alhora les tècniques clàssiques d’obligatorietat de les
normes, el principi de legalitat i l’eficàcia territorial del poder jurídic de l’estat, és
a dir, el model d’estat de dret, obligant a abordar com a realitat inexorable el
lent i ferm avenç d’una nova metodologia jurídica aliena a tota lògica coneguda.
Com diu Ferrarese 47 , en l’esfera jurídica s’assisteix a una autèntica mutació genètica
del dret.
El dret es desvincula del territori i no segueix més la lògica política dels estats-nació.
D’una banda, assumeix un valor universal i transnacional; d’altra, pateix
un procés profund de fragmentació en sectors socials, en múltiples dialectes
jurídics. Com diu Teubner 48 , els diversos sistemes socials autònoms desborden els
seus límits territorials i cadascun d’ells es constitueix així mateix de manera globalitzada.
Es produeix una proliferació de tribunals, quasi tribunals i organismes
de resolució de conflictes de naturalesa independent i activa, si bé limitats sectorialment,
els quals col·laboren a intensificar l’autonomia dels sistemes als quals ells
mateixos es perceben com a pertanyents. La lògica de la racionalitat ja no és
possible, davant la fragmentació existent; la lògica de la Constitució tampoc, atès
que la globalització reacciona davant l’absència d’un poder públic universal.
La nova metodologia jurídica imposada per la globalització, tot prenent en
certa manera com exemple el common law, substitueix la lògica de l’argumentació
pròpia del paradigma del llenguatge, o del desenvolupament dels valors del
sistema, pròpia del paradigma constitucional, per la negociació, el contracte i l’arbitratge.
S’institucionalitza el llenguatge estratègic dels interessos, que substitueix
el llenguatge discursiu del dret.
Aquest fenomen es produeix en els sectors socials més diversos, no només
en els de naturalesa econòmica. Sorgeixen nombrosos règims jurídics globals de
caràcter privat que integren l’anomenat dret global sense estat, els quals són els
principals responsables del pluralisme jurídic global. Pot esmentar-se la lex mercatoria
de l’economia internacional, la lex digitalis, lex informatica o lex retis d’internet
i la lex constructionis.
La globalització del dret ha obligat a proposar solucions per a tractar de restituir
la que sembla la seva racionalitat amenaçada. Algunes posicions miren de
trobar en la realitat del dret globalitzat els principis propis d’una racionalitat comuna,
actualitzant les posicions clàssiques; altres posicions, per contra, entenen
47 FERRARESE, M. R., Le istituzioni della globalizzazione, Bolonia, 2000.
48 TEUBNER, G., Regime-Collision: How the Emergence of Private Governance Regimes Changes
Legal Pluralism. Conferencia pronunciada en 2004 en el Instituto Ortega y Gasset. Traducción
de Carlos Gómez-Jara Díez. Madrid (text multicopiat).
220

que s’ha de renunciar a trobar una racionalitat única en el món jurídic global i
consideren impossible el restabliment de la racionalitat única del dret.
Teubner manté que en l’àmbit de la globalització qualsevol aspiració a una
unitat doctrinal i organitzativa del dret és una quimera: lasciate ogni speranza. Després
del col·lapse de les jerarquies jurídiques, l’única opció realista és desenvolupar
formes heteràrquiques del dret que es limitin a crear relacions balderes entre
els fragments del dret buscant la compatibilitat entre ells a través de l’observació
i reflexió mútua i maneres descentralitzades d’adaptar-se als conflictes.
7. El renovat valor de la jurisprudència, una paradoxa?
La globalització, paradoxalment, dóna un nou i inusitat relleu a la jurisprudència
i sembla portar a un primer pla les concepcions que se n’han mantingut
des de les perspectives a què he vingut referint-me. En efecte, la globalització,
quan compromet la capacitat d’ordenació de la legislació, eixampla la rellevància
del paper del jutge i de la jurisprudència, reconeix a la seva funció una naturalesa
política i imposa la superació de la figura del jutge napoleònic, com a boca
que pronuncia les paraules de la llei, i la seva substitució per la figura del
jutge dotat de poder i investit de la potestat de disposició que li reconeixen els espais
de discrecionalitat que resulten de la nova realitat jurídica.
El respecte al principi de l’autonomia de la voluntat, que ha estat remarcat
pel Tribunal Constitucional com a fonament de la institució de l’arbitratge, constitueix
en aquest aspecte la línia inspiradora de la jurisprudència en el món globalitzat,
ja que seria un greu error pretendre un intervencionisme judicial en els
mecanismes arbitrals que faciliten a escala internacional els avantatges derivats de
l’assumpció de les pautes comercials que reben suport dels usos que s’imposen
per sobre de les regulacions pròpies dels Estats.
La globalització duu amb ella que la decisió final vinculant acaba essent reemplaçada
per una seqüència de decisions en el si d’una varietat de posicions observadores
en el marc de l’anomenada lògica de xarxa. La seguretat jurídica no
s’assoleix més mitjançant una instància decisòria jeràrquicament superior. La disminució
de la inseguretat jurídica només és possible mitjançant una connexió reiterada
de les decisions jurídiques amb les que es van produint posteriorment.
S’enforteix, doncs, el valor de la jurisprudència entesa com a precedent.
Des del punt de vista substancial, la funció jurisprudencial passa a tenir un
component essencial consistent en la necessitat de garantir la compatibilitat dels
criteris de legitimació aplicats per a la resolució del conflicte amb els valors democràtics
en què es funda la convivència, de manera que, com ha estat dit, el
jutge es transforma primordialment en un òrgan del dret o, potser millor, dels
drets dels ciutadans. S’enforteix, doncs, el valor de la jurisprudència entesa com
a element de desenvolupament dels valors constitucionals.
221

L’enfortiment del valor de la jurisprudència és, probablement, una mostra
del fet que la societat contemporània exigeix cada vegada més una resposta jurídica
als seus problemes de convivència. Potser hom demana que, definitivament,
el dret assoleixi el paper d’ordenació social de què sempre s’ha venat i que mai no
ha exercit realment.
L’instrument ordinador de la societat en el món antic va ser la religió. La filosofia
del dret corresponent a aquesta etapa, el iusnaturalisme, té arrels teològiques.
La història, tanmateix, duu amb si, com ha dit Azúa, que la salvació de l’ànima
mitjançant el cultiu de l’esperit i de l’oració s’acabi secularitzant quan es comencen
a reconèixer en el Renaixement les capacitats transformadores del coneixement.
Aquesta idea culmina en el segle XVIII, en el qual la Il·lustració introdueix
la idea de progrés i es consolida amb el triomf de la burgesia conservadora. La nova
fe cerca l’emancipació a través del coneixement, a través de la formació de ciutadans
capaços de llegir i escriure, capaços de dominar la naturalesa, la societat en
què viuen i els instruments que aquesta posa a la seva disposició. A partir d’aquest
moment es pot dir que els instruments ordinadors de la societat són la ciència i
la tècnica, basades en l’experiència, les quals tenen una manifestació espectacular
en el maquinisme i la industrialització. La utopia de la presa de consciència i de
l’alliberament per mitjà de l’educació, l’estudi i la lectura és després una constant
comuna als partits anarquistes i comunistes: s’estén fins a Walter Benjamin, el qual
cerca en les noves tècniques la conscienciació del proletariat.
A aquesta etapa correspon el positivisme jurídic, que professa una fe immarcesible
en les fonts socials del dret. El dret es concep com a sistema o estructura
integrada per les normes aprovades pels poders socials amb facultat normativa
creadora. Existeix una subordinació total del dret a les forces socials.
L’anomenada fi de la història, malgrat això, sumeix en una profunda crisi la
idea mateixa de progrés. Els avenços en la ciència, en la tècnica i en el coneixement,
al costat d’indubtables avantatges, presenten enormes inconvenients. Els
avantatges per a uns col·lectius tendeixen a marginar i a discriminar uns altres i el
progrés indefinit és difícilment sostenible i amenaça fins i tot l’entorn en què es
desenvolupa la humanitat. L’anomenada civilització ha transfigurat la vida sobre
la terra tecnificant-la fins a extrems que, si van ésser un dia una expressió admirable
de progrés, avui són motiu d’alarma.
Ningú no creu avui seriosament en el progrés. La idea d’emancipació en la
nostra època només es pot relacionar amb les reivindicacions d’alguns col·lectius
tradicionalment marginats. Tanmateix, la generalitat de les persones està
sotmesa a nous senyors, les grans companyies, la banca, els grups de pressió, molts
dels quals diuen defensar idees, prestar serveis o protegir les minories. Les característiques
tècniques de la societat de la informació faciliten noves formes de
dominació lligades a la globalització del progrés.
222

La idea de progrés com a nord se substitueix per la idea de sostenibilitat i
l’emancipació se substitueix per la igualtat en el benestar. Aquest és el moment
en el qual adquireix un protagonisme decisiu l’economia com a instrument ordinador
de la societat: és el moment de l’eficàcia productiva, de la competència, de
la llibertat de mercat, que tendeixen a esdevenir regles ètiques quan són concebudes
com a base necessària per a una activitat humana en llibertat. La crítica a la
tirania de l’economia es funda únicament en la necessitat de substituir les regles
econòmiques per unes altres de la mateixa naturalesa. Les pautes economicistes
són aplicades pels governs de totes les tendències.
Però el fracàs de les pautes economicistes per a restablir l’equilibri en el món
globalitzat és com més va més evident. Això fa que la fe en el dret creixi progressivament.
Els fracassos s’intenten explicar sovint com a conseqüència de l’abandó
dels principis jurídics. La societat acudeix com a últim recurs, no se sap si
justificadament o no, a la confiança en la figura imparcial del jutge, atribuint-li poders
de creació jurídica que en moments de crisis el col·loquen per sobre de la llei.
La jurisprudència passa, de ser una institució pertanyent al sistema jurídic intern,
a ser una institució social.
III. ELS DEURES DE LA JURISPRUDÈNCIA ENVERS LA SOCIETAT
1. La jurisprudència i el respecte al principi democràtic
En arribar a aquest punt, no podem desconèixer els desafiaments que el nou
paper de la jurisprudència, compromesa en l’ordenació social, pot comportar envers
la societat.
D’una banda, conformement a les idees jacobines o populistes, la interpretació
constitucional i la no aplicació de la llei inconstitucional pels jutges va en
contra del principi democràtic: són les assemblees legislatives les quals han de decidir
sobre la legitimitat de la llei en funció del compliment dels principis o valors
constitucionals, tal com són entesos democràticament.
Serien nombroses les objeccions que hom podria oposar a aquesta concepció,
fundades en la crisi del principi de representació, en el funcionament de la
democràcia, en la dinàmica pròpia de les assemblees legislatives, en l’actuació de
les majories empeses per interessos sectorials, i, finalment, en què resulta operativament
dubtós concedir a la majoria política la facultat de legitimar constitucionalment
les seves pròpies intencions.
No obstant això, els riscos d’elitisme que comporta confiar al poder judicial
el control constitucional de les lleis han determinat que al llarg de la història
s’ofereixin diverses solucions de caràcter intermedi que convé tenir molt presents
quan es reflexiona sobre la legitimitat i el valor de la jurisprudència. Com a propostes
en aquest sentit es poden citar, entre d’altres, les següents:
223

a) El sistema de control concentrat de constitucionalitat de les lleis (Kelsen)
que, com proposa Nino, permet una major proximitat del Tribunal Constitucional
a les orientacions polítiques sortides de les urnes, mitjançant l’establiment
d’un termini determinat de mandat dels seus membres, la seva elecció directament
per les càmeres i una especial legitimació per a interposar els recursos d’inconstitucionalitat
en mans preferentment d’òrgans polítics.
Com és ben sabut, el sistema de control concentrat de les lleis, en els països
en què ha estat introduït, juntament amb conseqüències molt positives, especialment
d’adaptació del sistema judicial als canvis profunds del sistema jurídic determinats
per la introducció del principi democràtic, ha presentat també inconvenients,
especialment derivats de la juxtaposició als tribunals ordinaris, als quals,
en definitiva, no s’ha considerat necessari ni possible privar-los de potestats pròpies
d’un sistema de control difús consistents en unes facultats molt àmplies d’interpretació
conforme a la Constitució, de defensa dels drets fonamentals consagrats
per ella i de no aplicació de les lleis contràries al dret supraestatal, com és
el cas del dret comunitari europeu, els principis del qual es confonen progressivament
amb els de la Constitució interna.
b) S’ha proposat també l’establiment de formes especials de designació dels
jutges per tal de garantir la seva imparcialitat, especialment per mitjà de les cambres
parlamentàries o mitjançant la intervenció d’un òrgan d’autogovern (consells
de la magistratura) i fins i tot l’elecció popular en els nivells més baixos, com ocorre
als Estats Units.
També aquesta experiència ha ofert dificultats notables. En els Estats Units,
el nomenament dels jutges per part del Senat a proposta del president s’intenta
esmenar mitjançant la publicitat del procés i la possibilitat d’intervenció de terceres
persones. L’actuació dels consells superiors de la magistratura no ha aconseguit
evitar la pressió dels partits polítics i de la pròpia organització interna de la
magistratura i ha facilitat reaccions de caràcter corporatiu.
c) S’ha proposat també facilitar la participació dels ciutadans per diferents
procediments, com ara la introducció del jurat, tribunals mixts, participació judicial
d’associacions o institucions representants dels grups d’interès, intervenció
en els processos de l’anomenat amicus curiae, etcètera. Es tracta, sens dubte, de
mesures insuficients per a fer callar les inquietuds dels populistes, però convenients
des del punt de vista de la integració del poder judicial en el sistema democràtic.
d) S’ha proposat també que, amb la finalitat d’evitar que la vinculació del
poder judicial a la Constitució afavoreixi la petrificació de les decisions constituents
adoptades històricament, la Constitució ha d’ésser modificada regularment
en determinats períodes (Jefferson considerava adequat un període de 19 anys tenint
en compte l’evolució de les generacions). En el cas que políticament no sigui
224

possible aquest ritme de modificacions constitucionals es proposa la mutació
constitucional o alteració de la Constitució sense modificació expressa del seu text
mitjançant la formació d’un consens democràtic en moments decisius equivalents
als constituents per a resoldre grans debats sobre qüestions fonamentals propiciats
per les primeres decisions dels tribunals en relació amb el conflicte (Ackerman
49 ). En l’àmbit dels Estats Units es posa l’exemple de la integració racial després
de la Guerra de Secessió i la nova orientació que va assumir la jurisprudència,
després d’un intens debat social i polític, per a legitimar finalment la política del
New Deal de reformes econòmiques impulsada pel president Roosevelt.
e) Finalment, una mesura indispensable radica en la limitació dels poders
del jutge per mitjà de l’autorestricció, ja que no se li pot atribuir un paper elitista
d’interpretació singular dels principis constitucionals, sinó més aviat un paper
d’àrbitre encarregat d’interpretar la voluntat de la societat en relació amb la Constitució
(Ely). Per aquest motiu alguns consideren que el paper del jutge és, en realitat,
el de garantir que el debat democràtic es produeixi al si de la societat democràtica
amb plenes possibilitats per a tots els grups en condicions d’autenticitat
i d’equilibri suficients per a garantir l’adequada formació del consens democràtic.
Des d’aquest punt de vista, la intervenció dels tribunals s’ha de projectar
de manera primordial per a protegir la discussió adient tant dins del procés com
fora amb respecte al principi democràtic en el qual s’arrela la noció jurídica de garantia
(Ferrajoli) i per a interpretar adequadament, segons la seva experiència i
preparació professional, l’ajustament de la llei als valors constitucionals conformement
al consens resultant.
No semblen ésser acceptables, des d’aquest punt de vista, les decisions que,
en l’ordre de la jurisprudència constitucional, tendeixen a limitar el dret de participació
directa en determinats assumptes per entendre’ls reservats per la seva
complicació o per altres raons als representants polítics; ni aquelles opinions particulars
que tendeixen a restringir, fundant-se en la inconstitucionalitat del seu
contingut, la tramitació d’iniciatives parlamentàries.
2. La jurisprudència i el respecte a l’autonomia individual
Un segon risc radica en l’intervencionisme en l’àmbit de l’autonomia individual.
La doctrina proposa que l’aplicació de principis i valors morals d’ordre constitucional
s’ha de referir tan sols a l’àmbit públic i no als valors de privacitat, és a
dir, aquells que no es funden en la necessitat d’evitar el perjudici d’altri, sinó en
49 ACKERMAN B. i ROSENKRANTZ, C., «Tres concepciones de la democracia constitucional»,
a Fundamentos y alcances del control constitucional de legalidad, Madrid, Centro de Estudios
Constitucionales, 1991.
225

el perfeccionament de l’individu singularment considerat. El legislador no pot imposar
lleis per raons de perfeccionament o d’exemplaritat de l’individu. Nino
proposa que es tingui en compte per a efectuar la necessària ponderació la fonamental
distinció entre intimitat i privacitat; no és la facultat de protegir del general
coneixement aliè determinats aspectes de la conducta allò que justifica que el
legislador no pugui penetrar en aquests àmbits; sinó la prohibició als altres d’impedir
aquelles conductes que no els afecten o proporcionalment no els afecten de
manera rellevant en relació amb els desitjos i el pla de vida de l’individu, tot i que
sigui inevitable que les coneguin.
No semblen positives, des d’aquest punt de vista, les decisions de la jurisprudència
constitucional o ordinària que funden determinades prohibicions o limitacions
imposades a les conductes individuals no en el perjudici a la societat o
als tercers, sinó en principis generals de defensa de la vida, de la moral o dels bons
costums considerades únicament des de la perspectiva del perfeccionament de
l’individu.
226

Presentació del llibre homenatge
a José Puig Brutau
Dia 9 de maig de 2006

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE HOMENATGE
A JOSÉ PUIG BRUTAU:
«LA JURISPRUDENCIA COMO FUENTE DEL DERECHO»
per
ROBERT FOLLIA CAMPS
President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
i
ENCARNA ROCA I TRIAS
Magistrada de la Sala 1a Tribunal Suprem
Catedràtica de Dret civil
PRESENTACIÓN
José Puig Brutau (Barcelona, 1909-2003) ha sido un gran jurista. Nadie lo
discute en estos momentos ya que, aparte de sus actividades como abogado y profesor
universitario, su obra escrita es muy importante, aunque, por desgracia, no
suficientemente conocida. Y es que su humildad y el hecho de estar, durante
más de 20 años, prácticamente recluido en su despacho, ha hecho que las jóvenes
generaciones tengan poco conocimiento de él.
Pero la influencia de Puig Brutau en la doctrina jurídica española ha sido
muy relevante, ya que fue el primer autor que introdujo en nuestro país el estudio
del Derecho desde una óptica impregnada del realismo anglosajón y del significado
que en este sistema jurídico tiene la jurisprudencia. Y ello, en principio, a través
de las traducciones de los autores que pertenecían al llamado «legal realism»
y, después, en su tratado llamado modestamente «Fundamentos de Derecho civil»,
en 13 tomos (además de los dos con los que lo concluyó el académico Lluís
Puig Ferriol). Obra que, además de ser de texto en alguna universidad hispanoamericana,
ha sido y es de obligada consulta de todo jurista.
Pero hay otra obra suya, prácticamente desconocida —hasta el punto que en
la misma no figura la fecha de su publicación y hay que obtenerla de una nota de
sus Fundamentos—, que fue publicada en 1951, o sea antes del primer tomo de los
citados Fundamentos, en la que se condensa su pensamiento. Su título es bastante
significativo: «La jurisprudencia como fuente de Derecho». Su propósito
aparece claro ya en la quinta línea de su Introducción: «Nuestro propósito se diri-
229

ge a llamar la atención sobre la realidad de que la jurisprudencia y el arbitrio judicial
son fuente de Derecho con un alcance superior al que suele admitirse». Esto en
el año 1951 significaba casi una herejía. Hoy en día lo admiten todos los juristas y
es realidad legal en el n. o 6 del artículo primero de nuestro Código Civil.
Por ello la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña, de la
que fue miembro durante más de 60 años, en la sesión de 4 de noviembre de 2003,
después de la lectura de la reglamentaria necrológica (incluida en esta obra) pensó
que el mejor homenaje que se le podía hacer era reeditar esta obra, muy citada,
pero también muy desconocida en su contenido, no sólo por estar agotada, sino
porque era prácticamente imposible de encontrar.
Por ello contamos con la colaboración de Editorial Bosch, fiduciaria de su
obra escrita, que desde el primer momento acogió con entusiasmo dicha reedición.
Pero para darle un valor más actual se encargó a los profesores Encarna Roca,
Ramón Casas y Víctor Ferreres un estudio de actualización, que han llevado
a efecto de un modo ejemplar, no introduciendo notas en el texto, que dificultan
el frescor de su lectura directa, sino mediante tres detallados estudios que nos ayudan
a entender mejor el pensamiento de Puig Brutau y su vigencia actual.
Ramón Casas estudia en general el pensamiento de Puig Brutau respecto a la
jurisprudencia y sistema de fuentes, relacionándolo con la edad del constitucionalismo
y la codificación y con la legislación actual española del Código Civil y de
la Ley Orgánica del Poder judicial. Destacaría en estos momentos su última frase,
que es también la última del libro de Puig: la necesidad de «una selección a
ultranza de quienes tienen a su cargo la elevada misión de juzgar».
Encarna Roca, además de la biografía del autor, nos adentra, también a través
del pensamiento de Puig, en el estudio de la supuesta contradicción entre la
codificación como derecho estático y la jurisprudencia como derecho dinámico, es
decir, entre el derecho continental europeo y el Common Law, que a pesar de ser
cierta como representación de distintas culturas, no lo es totalmente, ya que en el
derecho anglosajón existen leyes y el derecho continental no es absolutamente rígido.
Víctor Ferreres estudia el papel del juez en el pensamiento de Puig Brutau,
para quien el juez, aunque goza de libertad, está sujeto a la norma: «podríamos
decir que la posición del Juez al dictar su sentencia, es la libertad condicionada».
Introduce unas reflexiones de derecho comparado y señala, siguiendo
al autor, que «tampoco el precedente judicial anglosajón tiene carácter verdaderamente
vinculante, a pesar de que la doctrina oficial se empeña en proclamar lo
contrario».
Finaliza la obra una relación de casos jurisprudenciales, unas sucintas biografías
de todos los autores citados en la obra de Puig y un índice alfabético realizado
por el propio Puig, complementado y actualizado. Todo ello a cargo de Mariana
A. de Lorenzi.
230

Creemos, por todo ello, que la obra que hoy presentamos, además de merecido
homenaje a su autor, será de gran utilidad.
Y para darle mayor realce, la Academia ha querido que su presentación
coincida con la clausura del cursillo sobre el «Significado y valor de la Jurisprudencia».
Seguramente que Puig Brutau, si viviera, en su humildad, no lo hubiera
permitido, pero entendemos que es un justo homenaje a su memoria y a su
valor de jurista, y desde el más allá, si esto es posible, sonreirá beatífica e irónicamente.
Barcelona, marzo de 2006
Robert FOLLIA CAMPS
BIOGRAFÍA DE D. JOSÉ PUIG BRUTAU*
Don José Puig Brutau nació en Barcelona el 9 de junio de 1909 y murió el 23
de junio de 2003, cumplidos los noventa y cuatro años de edad. Desde 1962, y durante
más de cuarenta años, fue miembro de la Academia de Jurisprudencia y Legislación
de Cataluña. Toda una larga y en alguna medida extraña o, al menos, atípica
vida dedicada al estudio del Derecho civil desde el escondido rincón de su
despacho. Porque el gran jurista que fue José Puig Brutau, no produjo su obra en
un departamento universitario o en un gran despacho profesional: lo hizo desde
su casa. Gran paradoja de la que tendríamos que sacar algunas enseñanzas 1 .
1. La persona y el profesional del derecho
La familia de Puig Brutau tenía una importante fábrica textil en Sabadell. No
obstante ello, se dedicó a estudiar Derecho por influencia de su madre, quién le
* Este esbozo biográfico de Puig Brutau corresponde a una necrológica encargada a la autora
por la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña con ocasión de la muerte de Puig
en 2003 y publicada en la Revista Jurídica de Cataluña, n. o 1; 2004, pág. 95.
1 La figura y la obra de Puig Brutau son hoy muy conocidas y han sido objeto de diversos
estudios. Por eso debo dejar constancia que este esbozo biográfico debe su sustancia a las obras
siguientes: GARCÍA PADILLA, Antonio («José Puig Brutau en la comunidad jurídica puertorriqueña»;
en Revista Jurídica de la Universidad de Puerto Rico, 1995, vol. 64, n. o 3, págs. 411-418); RIBÓ
DURÁN, Luis («La última asignatura: Puig Brutau y el estudio del Derecho civil»; en Revista Jurídica
de la Universidad de Puerto Rico, 1995, vol. 64, n. o 3, págs. 431-448; y Ha muerto Puig Brutau;
en http://noticias.juridicas.com/areas/00-Generalidades/10-An%EDculos/2003071895919510
341691.html (fecha de la última consulta: 31 de diciembre de 2005); ROCA TRIAS, Encarna («La humildad
de un maestro», en Revista Jurídica de Cataluña, n. o 1, 1996, págs. 291-300; y «Puig Brutau.
L’innovador en el seu laberint (necrològica)»; en Revista Jurídica de Cataluña, n. o 1, 2004, págs.
95-102); TORRALBA SORIANO, Vicente (en el Prólogo a Puig Brutau: Medio siglo de estudios jurídicos,
Valencia, 1997, págs. 15-20; y «Homenatge al jurista Josep Puig Brutau»; en Iuris Privati tantum; I;
UNED-Fundació Roca Sastre; Cervera, 2003. La lista de las obras de Puig Brutau figura en esta última
publicación a cargo de Ribó Durán, Luis).
231

disuadió de su intención de cursar estudios de humanidades. Posiblemente, esta
primera afición nos proporcione indicios para entender en qué campos se desenvolvió
luego su actividad como jurista y su gran preocupación por el método
jurídico.
Podemos hablar de su vida como profesional bajo dos aspectos:
1.1. El profesional del Derecho
Se colegió en el Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona en el año 1931, figurando
en la última edición de la guía con el número 3797, en el noveno puesto
en antigüedad y como «no ejerciente». Esto último, no significa que no hubiese
actuado como abogado en algunos momentos de su vida: concretamente, tuvo su
despacho hasta 1939 y dedicó algunos esfuerzos importantes al ejercicio profesional,
siendo parte en el famoso caso Bélgica contra España ante el Tribunal de La
Haya, relacionado con la conocida quiebra de la Barcelona Traction, Light & Power
Company, a finales de los años 60 e inicios de los 70.
Como profesional, es sabido que inició la preparación de las oposiciones de
Notaría y Registros, a las que se presentó —junto con Roca Sastre— en los años
40 y en las que obtuvo la calificación de sobresaliente en los ejercicios escritos, pese
a que no participó en los orales. Cuando Roca Sastre decidió publicar los Estudios
de Derecho privado, que en realidad fueron sus temas de oposición entre notarios,
recurrió a la colaboración de Puig para escribir sobre la naturaleza jurídica
de las legítimas y para la redacción de algunos otros capítulos del volumen I. Su
contribución con Roca y con el editor Antonio Bosch Oliveró —quien publicó su
obra más importante y conocida: los Fundamentos de Derecho civil— marcará
su futura trayectoria.
1.2. El profesor: Puerto Rico y la universidad
Puig no se dedicó nunca a la enseñanza ni a la investigación universitaria.
Fue alumno de Joaquín Dualde en la Facultad de Derecho de la Universidad de
Barcelona, discípulo de Roca Sastre y formador del profesor Joan Sardà. Pero ni
siquiera estas circunstancias hicieron que emprendiese la carrera universitaria.
A petición del entonces Decano de la Escuela de Derecho de la Universidad
de Puerto Rico, Manuel Rodríguez Ramos, en el año 1956 Puig ingresó en el claustro
de profesores de esta Facultad americana, en el intento del mencionado Decano
de incorporar cada año dos juristas de reconocido prestigio, uno proveniente
de Estados Unidos y el otro, de Europa. La razón de la elección de Puig Brutau
nos la explica García Padilla, quien dice que fue la obra escrita de Puig la que impresionó
a la comunidad académica de Puerto Rico. Ahora bien, este intento resultó
fallido porque, apenas incorporado a la facultad, Puig renunció a su cátedra,
tal como decía al Decano: «después de los pocos días que llevo en la Universidad,
me encuentro tan quebrantado física e intelectualmente por el esfuerzo que me exige
la enseñanza en este clima para mí nuevo, que me resulta imposible materialmen-
232

te continuar encargado de las materias que debía explicar». Pero la renuncia a la cátedra
no significó su alejamiento. En el año 1968, el Decano le propuso la realización
de un seminario avanzado en el campo de Derecho civil, referido fundamentalmente
a la reforma del Código Civil puertorriqueño, «en el que enfatice en
investigaciones a fondo y un número muy limitado de estudiantes de alta excelencia»;
seminario que, acabada su participación en el pleito de La Barcelona Traction,
tuvo lugar en el mes de octubre de 1971.
La reputación de Puig Brutau en aquella comunidad jurídica hace que, según
García Padilla, en el año 1995 se contabilicen más de 260 citas de obras del
autor en las sentencias del Tribunal Supremo de Puerto Rico.
Su otro contacto con el ámbito académico se produjo en el año 1981, cuando
fue nombrado e investido como Doctor Honoris causa de la Universidad Autónoma
de Barcelona, donde leyó el discurso titulado «Una aproximació a la societat
anònima familiar», que fue contestado por el catedrático de Derecho civil
de aquella Facultad, Vicente Torralba Soriano.
2. El jurista
Por encima de cualquier otra consideración, Puig Brutau es conocido como
el gran jurista que introdujo un método absolutamente innovador en el gris
panorama jurídico de la época. Y parece que, como es habitual, son las casualidades
las que ayudan al avance de las ciencias. Efectivamente, la única ocasión en
que hablé personalmente con Puig Brutau, en el año 1995, le pregunté cómo había
hecho para conocer de primera mano la literatura jurídica americana en un
momento en que las relaciones internacionales de España no permitían las clases
de intercambios a las que, los universitarios de hoy, estamos habituados. Puig
me respondió que tenía un amigo, —profesor de literatura española—, exiliado
en los Estados Unidos. Acordaron que Puig le haría llegar los libros que se publicasen
en España y que su amigo, por su parte, le enviaría los libros de derecho.
Esto demuestra la gran ayuda que pueden proporcionar los amigos desinteresados.
Dejemos las anécdotas y pasemos al estudio de su obra. Puig Brutau conoció
de primera mano —y de la forma que ya he relatado— las escuelas americanas
y, muy especialmente, los autores que pertenecen al que se ha dado en llamar
«legal realism», en un momento impensable y, me animo a decir, de tal
manera que con excepciones poca gente lo entendió. Tradujo a Roscoe Pound, en
un libro titulado Las grandes tendencias del pensamiento jurídico, con un prólogo
del mismo Puig Brutau. (Ariel, 1950), El espíritu del Common Law (Barcelona,
1954); Belleza y estudio del Derecho, de K. Llewellyn (Barcelona, 1953); Una introducción
a la lógica jurídica, de Loevinger (Barcelona, 1954); La influencia del
Derecho europeo continental en el Common Law, de Jerome Frank (1957); Indem-
233

nización de los daños contractuales y protección de la confianza, de Fulkler y Perdue
(1957). Además tradujo y anotó dos importantes obras alemanas: Apariencia
y realidad en las sociedades mercantiles, de Serik (1958) y El derecho a través de la
jurisprudencia, de Boehmer (1959).
Con esta labor, Puig Brutau introdujo en el mundo jurídico de habla castellana,
las obras más significativas de la literatura jurídica americana anterior y contemporánea
a la Segunda Guerra Mundial. Puig, asimismo, distinguió perfectamente
entre los diferentes planteamientos de las escuelas que los diversos autores
representaban: el Realismo jurídico y la crítica del mismo Realismo que hacía
POUND. Todo ello, lo empujó a escribir el magnífico estudio La jurisprudencia como
fuente del Derecho. Interpretación creadora y arbitrio judicial, que publicó en
Barcelona en 1951 su fiel editor Bosch. Y ésta sigue siendo una obra de referencia.
Para acabar esta breve presentación de la vida de Puig Brutau, vale la pena
aportar una reflexión suya realizada en ocasión de su nombramiento como Doctor
Honoris causa de la Universidad Autónoma de Barcelona: «mi obra, aunque
tenga cierta originalidad, no se ha podido hacer sin asimilar mucho de lo que han enseñado
grandes maestros del Derecho. Acepto, por tanto, la distinción pensando que
es el reconocimiento a una obra extensa, de muchas páginas de experiencia, de estudio
y de meditación. En definitiva, es una obra de participación en el saber de mi
tiempo, y todos los estudios de los autores que me han orientado han de considerarse
presentes en este acto, y en nombre de todos quizás puedo aceptar y creer que
es justa la distinción» 2 .
Pienso que no se puede decir nada más en homenaje a un jurista tan humilde
y tan sabio que es capaz de reconocer la grandeza del aprendizaje.
234
Encarna ROCA TRIAS
2 PUIG BRUTAU, José; «Una aproximació a la societat anònima familiar», en PUIG BRUTAU:
Medio siglo de estudios jurídicos; ob. cit., pág. 437.

Memòria curs
2005-2006

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE L’ACADÈMIA DE
JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
DURANT EL CURS 2005-2006
per
S U M A R I
Introducció
I. Vida acadèmica
II. Treballs interns
III. Activitat externa
Consideració final
ALEGRÍA BORRÁS
Catedràtica de Dret internacional privat
Secretària de l’Acadèmia
INTRODUCCIÓ
La Memòria del curs 2005-2006 fa palesa la continuïtat de la vida d’aquesta
Acadèmia, que ha desenvolupat una activitat intensa en relació als seus treballs
científics, tant en allò que fa al seus treballs interns com en la seva projecció exterior.
La participació al si de les Acadèmies Catalanes es va manifestar per la participació
de diversos acadèmics a l’acte solemne i conjunt d’inauguració del curs
2005-2006 de les Acadèmies catalanes, que tingué lloc el dia 13 d’octubre de 2005
a la Seu de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, pronunciant la lliçó inaugural
el Dr. Joan Massagué i Solé, qui desenvolupà el tema «Metàstasi».
Durant aquest any s’ha fet la sessió solemne d’inauguració, la sessió solemne
d’entrada de curs del Sr. Guillem Vidal i 12 reunions ordinàries en algunes de
les quals diversos acadèmics presentaren les seves ponències. A més, s’han realitzat
altres reunions científiques, vinculades a l’activitat interna i externa.
La relació de les activitats de l’Acadèmia, de les que aquesta Memòria n’ha
de donar compte, es realitza tot seguit, de forma sintètica, agrupant-les en tres
apartats: vida acadèmica, treballs interns i activitat externa.
237

I. VIDA ACADÈMICA
El dia 16 de novembre de 2005 tingué lloc la sessió pública d’inauguració del
curs 2005-2006. Presidiren l’acte l’Excm. Sr. Robert Follia, president de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; l’Hble. Sr. Josep M. Vallés,
conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya; l’Excma. Sra. Silvia Giménez-
Salinas, degana de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Excma. Sra. M.
Eugènia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; la
Il·lma. Sra. Ana M. Moleres, presidenta del Col·legi de Procuradors de Catalunya;
la Il·lma. Sra. Eva Labarta, secretària de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona;
l’Excma. Sra. Alegría Borrás, secretària de l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya; l’Il·lm. Sr. Antoni de P. Escura, vicesecretari de l’Acadèmia
i l’Il·lm. Sr. Agustí Bassols, tresorer de l’Acadèmia.
Obrí l’acte el President, donant la paraula a la Secretària de l’Acadèmia perquè
llegís la memòria anual reglamentària. A continuació, el President donà la paraula
a l’acadèmic Sr. Rebés que va pronunciar el seu discurs sobre el tema «Riscos
del progrés sobre la salut i responsabilitat de l’Administració». Va cloure l’acte
el conseller de Justícia, Hble. Sr. Josep M. Vallés.
El dia 25 de gener de 2006 tingué lloc una sessió solemne i pública en la qual
l’acadèmic Sr. Guillem Vidal Andreu pronuncià el seu discurs d’ingrés sobre «Los recursos
en la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado. Una visión desde el Tribunal Superior
de Justicia de Cataluña». En el seu discurs estudia els antecedents històrics, els termes
constitucionals, per entrar a examinar després determinats problemes que planteja la
interpretació dels preceptes que regulen la fase de revisió de les sentències dictades pel
Tribunal del Jurat. El discurs és contestat per l’acadèmic Sr. Joan Córdoba.
Una vegada acabat el curs anterior, es va produir el traspàs de l’acadèmic Sr.
Joan Vives i Rodríguez de Hinojosa, advocat i membre d’aquesta Acadèmia, el dia
1er d’agost de 2005. La necrològica va ser presentada el dia 29 de novembre de
2005 per l’acadèmic Sr. Josep J. Pintó, posant de relleu les característiques del Sr.
Vives, com advocat i com acadèmic.
La convocatòria per cobrir el setial vacant per defunció del Sr. Joan Vives
es publicà al Diari Oficial de la Generalitat del dia 13 de febrer de 2006. El dia 4
d’abril de 2006 es procedeix a la votació per cobrir la vacant, que dóna com a resultat
la proclamació de la Sra. Núria de Gispert i Català com a acadèmica electa.
II. TREBALLS INTERNS
El segon apartat d’aquesta Memòria es refereix als treballs realitzats al llarg
de les sessions ordinàries de l’Acadèmia, en les quals s’han tractat una sèrie de
temes importants, que tenen en comú la seva actualitat i la profunditat de l’estu-
238

di que incorporen. En tots el casos, la presentació feta pel ponent, en molts casos
acompanyada d’interessant documentació, ha estat seguida de nombroses intervencions
dels altres acadèmics, plantejant qüestions i manifestant les seves opinions,
el qual ha estat sempre enriquidor. Les ponències desenvolupades al llarg
d’aquest curs 2005-2006 són d’una gran varietat, la mateixa de les especialitats
dels membres d’aquesta Acadèmia. Però, en aquest cas, caldria subratllar dos
trets que caracteritzen les preocupacions acadèmiques, d’una banda, la vinculació
a Catalunya i la seva evolució i, d’altra banda, la incardinació a Europa i al
món.
Es pot dir que aquest any s’ha prestat una especial atenció al desenvolupament
del dret a Catalunya. Així, una sèrie de ponències es refereixen específicament a
problemes de Dret català, la seva projecció pràctica i el seu desenvolupament de
futur. Així, a la primera sessió ordinària del curs, el president, Sr. Follia, presentà
una comunicació sobre «Primeres reflexions sobre el nou recurs governatiu», relativa
a la Llei 4/2005, de 8 d’abril, del Parlament de Catalunya sobre qualificacions
dels Registradors de la Propietat de Catalunya, que estableix una primera
instància davant la Generalitat per als recursos que versin sobre Dret català.
El 25 d’octubre de 2005 l’acadèmic Sr. Brancós presenta la seva ponència sobre
«Notícia del Projecte de Llei pel qual s’aprova el Llibre Cinquè del Codi civil de
Catalunya relatiu als drets reals». Exposa els grans trets del Llibre Cinquè del Codi
civil de Catalunya, esmentant els punts més conflictius del seu articulat. L’interès
del tema i les nombroses intervencions dels acadèmics donaren lloc a què la
discussió es prolongués durant la sessió del 13 de desembre de 2005.
Dintre d’aquesta mateixa línia cal situar la ponència que els acadèmics Srs.
Puig Ferriol i Brancós presenten el dia 4 d’abril de 2006 sobre el tema «Línies
mestres del projecte de llibre IV del Codi civil de Catalunya relatiu a les successions».
En la seva intervenció posen de relleu les línies mestres del projecte de llibre IV
del Codi civil de Catalunya i dels treballs de la Comissió.
El dia 25 d’abril de 2006 l’acadèmic Sr. Pintó presenta la seva ponència
sobre el tema «Alteracions provocades per la nova LEC en la regulació de l’anotació
preventiva de demanda i la tradició jurídica catalana». Després de recordar la
tradició jurídica des del Codi de Justinià i l’evolució i clara diferència a les Corts
de Monsó, passa a analitzar el bon funcionament de l’art. 139 de la Llei hipotecària
front les dificultats que plantegen les disposicions de la nova Llei d’enjudiciament
civil.
El dia 9 de maig de 2006 l’acadèmic Sr. Vidal presenta la seva ponència sobre
el tema «El recurs de cassació en l’avantprojecte de modificació de la Llei Orgànica
del Poder Judicial. Bases per a una regulació del recurs a Catalunya». Després
d’assenyalar les causes que demanen la reforma, exposa els trets fonamentals
d’aquesta, que pretén canviar la naturalesa i configuració del recurs de cassació que
passa a ser, essencialment, un recurs per a la unificació de doctrina. Fa una ex-
239

posició de les principals novetats que l’avantprojecte de llei conté, criticant aquells
aspectes que disminueixen les competències cassacionals dels Tribunals Superiors
de Justícia. Com a conclusió, presenta les singularitats que hauria de presentar el
recurs de cassació el coneixement del qual correspon al Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya per mor de l’aplicació del Dret civil català.
A cavall entre Catalunya i Europa es troba la ponència presentada per l’acadèmic
Sr. Guàrdia sobre «Servei públic i competència. Una aproximació política
i jurídica des d’Europa i sobre el transport». En ella subratlla els aspectes de Dret
comunitari europeu, de política jurídica i de transports. Tot i estar pendent l’adopció
d’un reglament comunitari, destaca que en el projecte es troba una encertada
síntesi dels conceptes de servei públic i de competència i suposa un pas important
en la bona direcció de la col·laboració públic-privat i que aquest hauria
de ser el model a seguir en altres sectors de l’activitat empresarial que tenen connotacions
de servei públic.
Plenament situat en la projecció internacional, cal situar la ponència presentada
pel Sr. Mullerat, el 28 de febrer de 2006 sobre «El arbitraje internacional confluencia
de dos tradiciones: Common law y civil law», assenyalant les principals diferències
de normes i actituds en el procediment arbitral subjecte a «common
law» i el subjecte a Dret civil.
Finalment, la darrera sessió ordinària del curs va tenir lloc el dia 6 de juny de
2006. En ella l’acadèmic Sr. Escura presenta la seva ponència sobre el tema «El
delicte de blanqueig de capital», fent una sistematització del tema, centrant en particular
les qüestions referents a l’arbitratge.
III. ACTIVITAT EXTERNA
El tercer apartat d’aquesta Memòria està dedicat a la projecció externa de
l’Acadèmia i aquesta ha estat particularment intensa, tant col·lectivament com individual.
Continuant la tradició establerta des de fa uns anys d’organitzar seminaris
oberts al públic, entre els dies 6 a 9 de març de 2006 es varen celebrar sessions sobre
«Significat i valor actual de la jurisprudència», inaugurades per l’Hble. Sr. Josep
M. Vallés, conseller de Justícia i el Sr. Robert Follia, president de l’Acadèmia. L’acte
de cloenda va córrer a càrrec de l’Excma. Sra. M. Eugènia Alegret, presidenta
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Intervingueren com a ponents
l’Excm. Sr. Juan Antonio Xiol, magistrat i president de la Sala 1a del Tribunal Suprem,
el Sr. Víctor Ferreres, professor titular de Dret Constitucional de la Universitat
Pompeu Fabra i de l’Escola Judicial, l’Excm. Sr. Eugeni Gay, magistrat
del Tribunal Constitucional i acadèmic electe de l’Acadèmia, l’Excma. Sra. Pilar
Blanco-Morales, directora General de los Registros y del Notariado, l’Excm. Sr.
240

Lluís Puig Ferriol, magistrat de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya i membre de l’Acadèmia, l’Il·lm. Sr. Tomàs Font Llovet, president
de la Comissió Jurídica Assessora, l’Excma. Sra. Alegría Borrás, catedràtica
de Dret internacional privat de la Universitat de Barcelona i secretària de l’Acadèmia
i l’Excma. Sra. Encarna Roca, magistrada de la Sala 1a del Tribunal Suprem
i vicepresidenta de l’Acadèmia.
Vinculat a l’anterior seminari es troba la presentació, en sessió pública, de l’obra
«La jurisprudencia como fuente del Derecho. 2. a edición homenaje a D. José Puig
Brutau con estudios introductorios», destacant la tasca realitzada per la Sra. Roca,
vicepresidenta de l’Acadèmia, així com pels Srs. Ramon Casas i Víctor Ferreres.
Presideix l’acte l’Excma. Sra. Sílvia Giménez-Salinas, degana de l’Il·lustre Col·legi
d’Advocats de Barcelona i l’Excm. Sr. Robert Follia, president de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Els acompanyen a la mesa el Sr. Luis
Ribó, exdirector de Publicacions d’Editorial Bosch, i el Sr. Albert Ferré, director
general d’Editorial Bosch.
Intervé en primer lloc el Sr. Follia per presentar l’obra. Recorda que la Sra.
Roca ja va presentar el seu contingut a l’acte de cloenda de les Sessions sobre «Significat
i valor actual de la jurisprudència», a què s’acaba de fer referència, si bé l’obra
no es va poder presentar físicament, com es fa en aquesta ocasió. Destaca els
elements més importants d’aquesta segona edició, seguint el pròleg que el propi
President va escriure per l’obra. A continuació intervé la degana del Col·legi d’Advocats
per glossar la vinculació del Dr. Puig Brutau al Col·legi i, en particular, a la
seva biblioteca. Per aquesta raó agraeix la donació de documents i llibres del fons
particular del Sr. Puig Brutau a la Biblioteca de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de
Barcelona. Intervé, finalment, el Sr. Ribó, exdirector de publicacions d’Editorial
Bosch per assenyalar la vinculació del Sr. Puig Brutau amb aquesta Editorial,
il·lustrant la seva intervenció en diverses cites de la correspondència entre el Sr.
Puig Brutau i el Sr. Bosch.
Amb la línia de col·laboració amb els medis jurídics catalans, a sol·licitud
de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques, del Departament de Justícia,
l’Acadèmia va emetre un dictamen sobre «Valoració dels aspectes processals
susceptibles de desenvolupament legislatiu en l’àmbit del dret català de família», sobre
una proposta inicial de l’acadèmic Sr. Egea i una ponència preparada pels
acadèmics Srs. Egea, Guàrdia, Pintó i Vidal. El dictamen va ser aprovat a la sessió
del 21 de març de 2006.
Diversos acadèmics han rebut distincions, homenatges o nomenaments:
L’acadèmic Sr. Rebés és nomenat president del Jurat d’expropiació forçosa
de Barcelona, al mes d’octubre de 2005.
Entre els dies 23 i 26 de novembre de 2005 es celebrà el Congreso Iberoamericano
de Derecho a Saragossa. Participa el president Sr. Follia i l’acadèmic Sr. Guàrdia,
informant el Sr. Guàrdia sobre els treballs, les conclusions i la seva participa-
241

ció a la sessió ordinària del 14 de febrer de 2006, fent especial menció dels problemes
relatius a la immigració. Va ser reelegit el Sr. Guàrdia per formar part del Secretariat
Permanent de les Acadèmies iberoamericanes.
El 9 de desembre de 2005 es concedeix la Gran Cruz de la Orden de San Raimundo
de Peñafort a l’acadèmic Sr. Eugeni Gay, condecoració que també reben
l’acadèmic Sr. José L. Mezquita el 29 de juliol de 2006 i l’acadèmic Sr. Ramon Mullerat
el 21 de febrer de 2005.
En la seva condició de president de l’Acadèmia, el Sr. Robert Follia ha participat
a diversos actes i reunions, entre ells, les reunions de Patronat de les Fundacions
Pau Casals, Roca Sastre i Notariat Català.
També va assistir a les reunions del Consell de Justícia Catalana a partir de
la presentació del Llibre verd elaborat per la Conselleria de Justícia, que tingueren
lloc entre el 9 de novembre i el 16 de gener, dia en el que foren aprovades les
conclusions. També assisteix el 15 de març a la reunió del Consell Rector de l’Observatori
del Dret Català.
El tema de l’Estatut de Catalunya, que havia estat objecte de diverses activitats
internes durant els dos anys anteriors, dóna lloc a què el president i el vicesecretari
Sr. Escura participin en una taula rodona convocada per l’Hble. Conseller de Justícia
sobre la proposta que el nou Estatut dedica al Poder Judicial a Catalunya.
CONSIDERACIÓ FINAL
I amb això conclou aquesta Memòria del curs 2005-2006. Però voldria fer una
consideració final, que seria posar de relleu la importància de la projecció externa
de l’Acadèmia, que està molt present a la vida jurídica de Catalunya. I aquesta
projecció és el fruit de la seva vitalitat interna. La seva activitat ordinària ha tingut
dos eixos que resulten palesos de l’exposició realitzada. D’una part, el dret i la
realitat catalana. D’altra part, la necessària projecció a Europa i al món.
242

CURS ACADÈMIC
2006-2007

Discurs d’inauguració
curs 2006-2007
Dia 14 de novembre de 2006

EL CODI CIVIL DE CATALUNYA*
per
ROBERT FOLLIA CAMPS
President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
Honorable Sr. Conseller de Justícia
Excma. Sra. Presidenta del Tribunal Superior de Justícia
Excma. Sra. Degana del Col·legi d’Advocats de Catalunya
Excmes. i Il·lmes. autoritats que ens acompanyen
Il·lms. Srs. acadèmics i acadèmiques
Senyores i senyors,
L’aprovació pel Parlament de Catalunya, el 16 de desembre de 2002, de la
primera Llei del Codi civil de Catalunya 1 , va representar una de les fites més importants
en la història política de Catalunya i, molt especialment, del seu dret civil,
com veurem al llarg de les meves paraules.
Però la gairebé immediata interposició del recurs d’inconstitucionalitat pel
Govern de l’Estat, mitjantçant escrit que tingué entrada en el Tribunal Constitucional
el 10 d’abril de 2003, ocasionà un cert desànim que va tenir l’efecte que es
produïssin poques mostres d’alegria i felicitacions i que, en canvi, es procurés per
tots els mitjans lluitar contra aquesta interposició.
Un exemple d’aquest desànim el tenim en la Revista Jurídica de Catalunya
que al llarg de tot l’any 2003 no publicà cap treball sobre el tema i només una editorial
—el títol de la qual és prou indicador: «El futur, incert? del Dret civil català:
la discussió política sobre l’abast de les competències civils»—, en què, després
de felicitar-se tot afirmant que «Catalunya ha guanyat, finalment, la seva
Codificació, no sense una lluita ferotge de més de dos segles» i de donar la benvinguda
al Codi que «ens presenta una metodologia moderna, amb una projecció
europea que no hauria estat mai somniada pels codificadors del segle XIX», afegia
* Discurs d’obertura del curs 2006-2007 de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de
Catalunya, llegit en sessió pública celebrada el dimarts 14 de novembre de 2006, a la Sala d’Actes
de l’Il·ltre. Col·legi d’Advocats de Barcelona.
1 Llei 29/2002, de 30 de desembre (DOGC núm. 3798, de 13 de gener de 2003).
247

amb desencís, al citar la impugnació, «Però no hi ha sol sense ombres. O com també
es diu, un minut d’alegria es paga car» 2 .
La lluita contra la interposició del recurs la va protagonitzar fonamentalment,
a part del Govern de la Generalitat, la Comissió de Juristes per la Defensa del
Dret Civil Català, presidida per l’acadèmic Honorable Sr. Josep Delfí GUÀRDIA,
que va promoure un seguit d’activitats que van culminar en l’acte celebrat en
aquest mateix saló el 28 d’octubre de 2003, signant-se un manifest per part de més
de 50 entitats representatives del món jurídic i amb l’adhesió posterior de més de
7.000 particulars i gairebé 600 entitats.
L’eficàcia d’aquesta lluita es veié aviat. El 29 d’octubre següent el Tribunal
Constitucional va acordar aixecar la suspensió de la Llei. El pas següent, coincidint
amb el canvi de Govern, i per la pressió del Govern de la Generalitat, fou la
retirada dels recursos el 3 i 16 de novembre de 2004 3 .
Retirat, doncs, el recurs d’inconstitucionalitat, amb ple vigor el llibre primer i
aprovat també pel Parlament (i amb vigència des de l’1 de juliol d’enguany) el llibre
cinquè del Codi civil sobre drets reals, i aprovats alhora pel Govern els Projectes dels
llibres segon, tercer i quart, ha semblat que era convenient que l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya, cabal defensora del Dret català 4 , dediqués el discurs
d’obertura del curs (estatutàriament a càrrec del President o de l’Acadèmic en què
delegui) a estudiar el que és, el que significa i el que conté el Codi civil de Catalunya.
Amb aquesta finalitat i tot advertint per endavant que, més que un estudi jurídic
de gran profunditat serà una visió global i de tipus informatiu, dividiré la meva
exposició en les parts següents:
— Breu recorregut del llarg camí cap a l’elaboració d’un Codi
— El perquè d’un Codi civil i el perquè d’un Codi obert
— L’elaboració material del Codi
— El significat del Codi
— Breu estudi del seu contigut
I. BREU RECORREGUT DEL LLARG CAMÍ CAP A L’ELABORACIÓ D’UN CODI
Desapareguda l’autonomia legislativa a Catalunya pels Decrets de Nova
Planta, quan va començar el fenomen codificador, no es podia, evidentment, par-
2 RJC, núm. 3 (2003), pàg. 5.
3 En realitat eren tres recursos, els dos primers, contra diversos preceptes de la Llei
25/2001, de 31 de desembre de l’accesssió i ocupació, l’un, i de la Llei 19/2002, de 5 de juliol, de
drets reals de garantia, l’altre; i el tercer, més important, contra la totalitat de la primera Llei del Codi
civil de Catalunya.
4 Vegeu Robert FOLLIA I CAMPS. «L’Acadèmia i el Dret Civil Català», RJC núm. 4 (2002),
pàgs. 149-153.
248

lar d’un Codi civil català, ni somniar en la seva possibilitat. Però sí que es va aconseguir
tenir un Dret civil català, més o menys complet, en declarar-se que el Codi
civil era només supletori després del propi supletori de Catalunya (Dret romà
i canònic i Doctrina dels Doctors). L’antic article 12 del Codi civil «será supletorio
del que lo sea», va tenir una cabdal importància per mantenir, encara que fos
«por ahora», però sense poder innovar el Dret civil propi, que així va anar subsistint,
fent «la viu viu», com deia Ramon FAUS 5 .
El reconeixement de l’autonomia legislativa per la Constitució de la II República
i la creació del Parlament de Catalunya van fer pensar en un Codi propi, si
bé es manifestaren dos punts de vista. El que pretenia, de moment, publicar el
projecte d’apèndix del 1930 (inspirat en el de DURAN I BAS), el qual, a poc a poc,
s’aniria millorant i el que volia actuar mitjançant lleis especials, esperant acabar
en un veritable Codi civil. Es va seguir, com tots vostès coneixen, aquest darrer
sistema, però la Guerra Civil va acabar amb la tasca començada, així com també
amb el Congrés Jurídic Català que s’estava celebrant i que segurament hauria donat
pautes concretes i encertades.
Quan es va publicar, el 21 de juliol de 1960, la Compilació del Dret civil de
Catalunya, no es podia fer més del que es va fer. Declarar que per interpretar-la es
prengués en consideració la tradició jurídica catalana «encarnada» en les antigues
lleis, els costums i la doctrina de la qual deriven els preceptes de la Compilació
(art. 1) 6 .
Dins d’aquesta etapa cal citar la importància del Segon Congrés Jurídic Català,
de 1971, que va significar una forta revifalla de la doctrina jurídica catalana,
i que ja va proclamar la necessitat i la possibilitat d’un títol preliminar 7 .
La Constitució vigent restablí l’autonomia legislativa de Catalunya i l’Estatut
d’Autonomia creà el Parlament. És a partir d’aquest punt que es pot començar
a parlar d’un veritable Dret català.
5 Recordem el segon paràgraf de l’article 12 del Codi civil: «En lo demás, las provincias y
territorios en que subsiste el derecho foral, lo conservarán por ahora en toda su integridad, sin
que sufra alteración su actual régimen jurídico, escrito o consuetudinario, por la publicación de este
Código, que regirá tan sólo como derecho supletorio en defecto del que lo sea en cada una de
aquéllas por sus leyes especiales». L’expressió de FAUS pot trobar-se en el seu discurs del Simposi
de què es parla en la següent nota i, concretament, en la pàg. 113.
6 La importància que va tenir dita Compilació, durant molt temps menyspreuada, fou ressaltada
amb motiu del Simpòsium celebrat amb motiu dels seus 25 anys. Així, el Director General
de Dret i Entitats Jurídiques, Miquel BILLOCH I BARCELÓ digué que «La Compilació de 1960 va recollir
el llegat històric del nostre Dret Civil en un moment difícil i va saber transmetre’ns el que és
un signe de la nostra identitat col·lectiva». I el conseller Agustí BASSOLS afirmava que malgrat les
seves mancances «aquest text va salvar llavors i ha salvat després les essències del nostre Dret Civil»
(vegeu Dret civil de Catalunya: XXV anys de la Compilació: Simposi. Barcelona: Generalitat de
Catalunya, 1989, pàgs. 137 i 111).
7 Vegeu Llibre del II Congrés Jurídic Català. Barcelona: Fundación Congreso Jurídico Catalán,
1972. 930 pàgs.
249

Fruit d’aquesta autonomia legislativa fou la reforma de la Compilació de
1984 8 . I la seva importància rau tant en el fet que ja va preveure la segona fase per
adaptar-la a les necessitats actuals, com en el canvi en l’article 1r, que introdueix
la referència als principis generals que inspiren l’ordenament jurídic de Catalunya,
no només per interpretar, sinó àdhuc per integrar els seus preceptes; així com
també en declarar, en les disposicions finals, la competència exclusiva de la Generalitat
sobre el Dret civil català en relació amb la seva conservació, modificació
i desenvolupament i declarar al·legable en cassació la doctrina jurisprudencial
de l’antic Tribunal de Cassació de Catalunya. Tot això portava a la idea d’un Dret
català global, del qual el Codi de què parlem ara n’és la conseqüència lògica.
Però, abans de seguir endavant, recordem que l’article 149 de la Constitució
té una doble interpretació. Una, la que afirma que les comunitats autònomes tenen
competència només per mantenir, conservar i desenvolupar el seu Dret propi,
però sense principis generals ni noves solucions, i l’altra, la que sosté que el
Parlament té plena capacitat legislativa respecte al Dret civil, llevat de la reserva
expressa a la legislació de l’Estat que ha d’ésser interpretada restrictivament. La
primera solució ha estat gairebé sempre la del Tribunal Constitucional (recordeu
els recursos de les Lleis d’abintestat i de filiacions, de la Llei sobre l’accessió i especialment
el de la primera Llei del Codi, que acabem de citar). La segona interpretació,
que tant brillantment han defensat molts dels nostres Acadèmics, és la
que ha permès aquest Codi.
Però a la realitat d’un autèntic Codi, com el que ja tenim endegat i amb una
trajectòria que fa albirar un final proper, no s’hi ha arribat de sobte, sinó a través
d’un llarg camí.
La primera fita fou la publicació, el 30 de novembre de 1991, del Codi de
successions, impulsat pel llavors conseller BASSOLS, que dins l’àmbit d’aquesta
matèria cerca la completesa, ja que, com diu en el Preàmbul, o exposició de motius,
conté «una normativa autònoma, completa i global del dret successori català»
i «s’exclou l’aplicació directa o supletòria del Codi civil».
Cal destacar aquí, també, la importància del discurs de l’esmentat conseller
BASSOLS en la recepció com a membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya. El seu títol era prou significatiu: «Vers la Codificació
del Dret civil català» i propugnava que, havent-se ja promulgat el Codi de successions,
s’havia d’anar a un Codi de família, després a un de patrimonial i «tota
aquesta obra legislativa —deia— podria culminar, encara, en un únic Codi civil
català, del qual aquests tres vindrien a ser-ne els llibres fonamentals, relligats per
un nou títol preliminar» 9 .
8 Aprovada pel Parlament el 29 de febrer i promulgada el 20 de març de 1984.
9 Publicat a la RJC, núm. 2 (1993), pàg. 103.
250

La segona fita, a part de la publicació de diverses lleis concretes sobre la matèria,
rau en la promulgació, el 15 de juliol de 1998, del Codi de família, sota l’impuls
de la consellera Núria DE GISPERT, que refon les disposicions antigues i totes les
promulgades en la nova etapa i va també cap a la completesa, ja que com diu
el Preàmbul «conté una normativa completa i autònoma de totes les institucions
jurídiques pròpies del dret de família» i exclou també l’aplicació del Codi civil
amb l’excepció de «les relacions jurídicocivils relatives a les formes de matrimoni».
També fa una referència a un futur Codi patrimonial.
La tercera fita hem de situar-la en les Jornades de Dret civil català, celebrades
a la fi de 1998 i convocades per la Conselleria de Justícia i per l’impuls de la
llavors consellera Núria DE GISPERT, amb l’assistència de tots els anteriors consellers
de Justícia, en les quals ja es proclama la necessitat d’un autèntic Codi civil
català, si bé encara només s’albirava un tercer llibre, el de Dret patrimonial, i
un títol preliminar 10 .
La plasmació d’aquest desig ve a través dels Decrets 13/2000, de 10 de gener,
i 190/2000, de 29 de maig 11 , el primer dels quals estableix, dins l’estructura
orgànica de la Conselleria de Justícia l’Observatori de Dret Privat de Catalunya i,
el segon, el regula establint un Consell Rector i una Comissió de Codificació, composta
d’un plenari amb representacions institucionals, de partits polítics i de juristes
de reconegut prestigi, més quatre Seccions de Dret de successions, de Dret
de família, de Dret patrimonial i d’harmonització. Nomenant-ne, tot seguit, els
seus membres per la corresponent Ordre.
I ha estat aquest Observatori, i concretament les seves seccions, el que, materialment,
ha preparat els treballs que han passat al Ple de la Comissió, que després
han estat aprovats pel Govern i que, finalment, alguns d’ells han estat aprovats
pel Parlament i són llei vigent, i els altres esperen la seva aprovació.
II. EL PERQUÈ D’UN CODI CIVIL I EL PERQUÈ D’UN CODI OBERT
El perquè d’un Codi civil és bastant entenedor. Perquè sempre s’hi havia
somniat, perquè representa l’afirmació de la capacitat normativa de Catalunya en
l’àmbit del Dret civil, amb una extensió, crec, fins i tot superior a la que existia
abans dels Decrets de Nova Planta, perquè a l’aplegar tota la normativa civil la
fa de més fàcil coneixement i aplicació, i —per què no?—, perquè representa una
fita dins la construcció, o potser millor dit, el reconeixement de Catalunya com
10 Publlicades pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Novembre del
2000. 150 pàgs.
11 Publicats en els DOGC de 19 de gener i 7 de juny.
251

a poble. Com deien els constitucionalistes de començaments del segle XIX «un codi,
una nació» 12 .
I el perquè s’ha escollit la fórmula d’un Codi obert ens ho diu amb molta
claredat l’Exposició de motius, o Preàmbul, de l’abans dita Llei primera: «Com
tantes altres branques del dret, el dret civil és subjecte avui a un procés de canvi
molt més dinàmic que en l’època de les grans codificacions. Tan impensable
és assolir el vell ideal codificador de reduir totes les lleis civils a un sol codi
com que les lleis així recollides tinguin un caràcter tendencialment permanent i
immutable. D’una banda, el progrés social i el desenvolupament científicotecnologic
fan que en l’actualitat el dret civil hagi de donar resposta de manera ràpida
i continuada a noves necessitats de regulació. De l’altra, el procés d’integració
europea fa que els legisladors estatals, nacionals o autonòmics, segons qui
tingui atribuïda la competència legislativa en una determinada matèria, hagin
d’aplicar les directives que emanen de la Comissió Europea en uns terminis prefixats
i relativament breus. La tècnica legislativa de les lleis especials, que sovint
s’ha emprat per adaptar-se tant a un aspecte com a l’altre, s’ha mostrat com a
greument perjudicial per a la claredat, la sistemàtica i la coherència interna del
dret civil».
Però, sense cap mena de dubte, qui millor ens dóna les característiques principals
del model de Codi obert és Miquel MARTÍN CASALS, el seu principal inspirador,
el qual, ja abans de l’aprovació de la Llei primera, ens deia 13 :
«a) “Codi obert” es contraposa, en primer lloc, a codi fet mitjançant
un sol acte legislatiu i íntegrament de nova regulació.
(...)
b) “Codi obert” es contraposa, ulteriorment, a codi exhaustiu o
a codi en l’elaboració del qual el legislador català ha d’exhaurir d’un
cop totes les seves competències en matèria civil. (...) Com que no té
plenitud de competències, només pot aspirar a exhaurir les que té,
però, tot i així, tampoc no és imprescindible que les exhaureixi totes
de cop en elaborar el Codi, perquè el seu caràcter obert ha de permetre
noves incorporacions en qualsevol moment. L’omissió per part del
12 Vegeu, en aquest sentit, Rodrigo BERCOVITZ (Aranzadi Civil, núm. 6 (2004)) que tot comentant,
per cert desfavorablement, l’aixecament de la suspensió de la Llei 29/2002 deia: «Por otra
parte, la afirmación de un propio Código tiene el significado simbólico que en su día los constitucionalistas
de comienzos del siglo XIX le atribuyeron en relación a las señas de identidad de una nación.
Un código una nación era la expresión de una de esas señas de identidad, era la expresión
de que para ser tal, una nación debía tener un propio derecho; es decir, indirectamente, un propio
estado».
13 Miquel MARTÍN CASALS, «El Codi civil de Catalunya en la cruïlla del dret privat europeu»,
RJC, núm. 3 (2002), pàg. 31 i seg.
252

legislador català de la regulació d’alguna matèria en el Codi no es
podrà interpretar, per tant, com una renúncia o, si més no, com un
abandó de competències, perquè sempre podrà anar ampliant progressivament
el contingut del Codi en la mesura de les seves necessitats i
prioritats.»
En parlar més endavant del llibre tercer, dedicat a les persones jurídiques,
veurem com es palesa el que acabem de dir, ja que, expressament, deixa sense regular
certes institucions.
«c) La noció de “codi obert” es refereix també a la seva divisió i
sistemàtica. Es contraposa, així, a la noció de codi tancat, rígid o inflexible,
i en aquest punt adquireix una importància cabdal la seva numeració
(...) clau de volta del model.»
De tota manera cal dir que tots aquests avantatges no s’albiraven pas del tot
des d’un principi. Quan es va encarregar a l’Observatori i a les diverses Seccions
la tasca de preparar el Codi civil català es pensava, de moment almenys, en un codi
normal, tancat, amb tres llibres, successions, família i patrimonial, precedits
d’un títol preliminar. Va ser, però, a conseqüència dels treballs d’aquestes Seccions,
molt especialment la d’harmonització, i d’una manera destacada per part
del seu president, Miquel MARTÍN CASALS, que es va anar conformant el Codi fins
a proposar donar-li l’amplitud actual, cercant la seva completesa, i que feia adient
anar cap a un Codi obert, idea que va ser admesa i feta seva, amb entusiasme, tant
per la Comissió General de Codificació, com pel Departament de Justícia i finalment
pel Parlament.
El Codi obert es basa en una numeració diferent per a cada llibre. Millor dit:
una numeració per llibre, una altra per títols i una tercera per capítols. Totes de
l’1 al 9. En altres paraules, és un sistema de numeració decimal, de manera que els
articles es marquen amb dos números separats per un guionet. El primer número
té tres xifres, que es refereixen, respectivament, al llibre, al títol i al capítol, i que
indiquen, per tant, el lloc que ocupa l’article en el marc del Codi. El número
que ve després del guionet correspon a la numeració contínua, que comença per
l’1 en cada capítol. El sistema sembla nou i complicat, però no ho és. De manera
semblant se cita el Digest i també, recordem-ho, la Bíblia i, actualment, entre d’altres,
el Codi neerlandès, que és el que ha servit principalment de model; si bé sembla
que hi ha una tendència general a fugir d’una numeració totalment tancada,
que fa que qualsevol canvi en una institució repercuteixi en la numeració general,
o que s’hagi de recórrer a uns articles bis, terç i quater, o a uns articles quilomètrics,
si no es volen deixar articles buits de contingut.
253

III. L’ELABORACIÓ MATERIAL DEL CODI
El Codi, encara que com totes les lleis, és fruit del Parlament i iniciativa del
Govern, materialment, com hem dit abans, ha estat redactat per l’Observatori
de Dret Privat. I en aquesta elaboració hem d’assenyalar dues etapes.
La primera és la que neix amb el citat Decret de constitució de 29 de maig
de 2000 i subsegüent Ordre de nomenament dels seus membres i, la segona, que
comença amb el Decret de 27 d’abril de 2004, que deroga l’anterior i estableix
una nova organització de l’Observatori.
En el Decret del 2000, l’Observatori s’organitzava sobre la base d’un
Consell Rector amb representants de tots els estaments jurídics de Catalunya,
que era l’òrgan de «deliberació, consulta i seguiment de les activitats de
l’Obsevatori» (art. 1) i la Comissió de Codificació que era «l’òrgan col·legiat
de caràcter consultiu del Departament de Justícia en matèria de Dret Privat»
(art. 8). Aquesta Comissió de codificació, a la vegada, s’organitzava «pel seu
funcionament en el ple i les seccions» (art. 10). Entre les funcions del Ple (art.
12) destacava «examinar, debatre i aprovar les propostes d’informes i de treballs
preparatoris sobre textos legislatius realitzats o revisats per les Seccions».
Les Seccions eren, doncs, les que materialment feien la feina, que examinava,
feia suggeriments i aprovava, si s’esqueia, el Ple de la Comissió de Codificació.
Es preveien quatre Seccions. La de Dret de successions, la de Dret de
família, la de Dret patrimonial i la d’harmonització. La de Successions, atesa
l’existència del Codi del mateix nom i la manca de lleis especials, tenia la
missió de revisar dit Codi: «en aquells punts que sigui necessari per tal d’avaluar
la vigència de les institucions que regula, per adequar el llenguatge i l’estructura
a la tècnica jurídica actual i preparar-ne la inclusió en el Codi civil
de Catalunya». Havia d’acabar la seva feina en 6 mesos prorrogables a 9. La
de Família com, a més del Codi, existien lleis especials, tenia com a funció
revisar, no només aquest Codi, sinó també «les altres lleis ja aprovades o que
s’aprovin en aquest àmbit, i preparar la seva inclusió en el Codi civil de Catalunya».
La durada era la mateixa de la Secció de successions. La Secció de dret
patrimonial, atenent la manca d’un codi propi i que s’estaven gestant lleis sobre
la matèria, tenia com a funció «revisar, examinar i debatre els treballs preparatoris
sobre iniciatives legislatives que els sotmeti el titular del Departament
de Justícia, així com la necessitat de modificar les lleis aprovades en aquest àmbit
i proposar la conveniència d’altres iniciatives legislatives». Com la seva feina
era més feixuga se’ls donava una durada de dotze mesos, prorrogables a divuit
(art. 14).
Davant la temporalitat i especialització d’aquestes tres Seccions, la d’Harmonització
tenia una funció més àmplia i un caràcter durador. Era, diem-ne, la
254

clau de volta de l’Observatori. Les seves funcions eren: «Establir les línies mestres
de la codificació, assumir els codis i les lleis aprovades per conformar el futur
Codi civil de Catalunya, revisant-ne l’estructura, el llenguatge i la tècnica legislativa
per tal d’aconseguir homogeneïtat i evitar buits, remissions i duplicitats
innecessàries. També assumeix la revisió de les institucions que no estan assignades
a cap de les altres seccions». Aquesta darrera funció li donava, com veurem,
un joc molt important. Quant a la durada, tenia un caràcter de perdurabilitat,
ja que s’establia que una vegada enllestida la tasca de preparació del Codi,
es convertiria en la Comissió Permanent de la Comissió de Codificació, incorporant-s’hi,
alhora, els Presidents i un membre de cada una de les seccions extingides
(art. 14) 14 .
Quant a la manera d’actuar, no es redactava materialment el Codi, sinó projectes
de lleis, amb modificacions d’addició, supressió o nova redacció, de la matèria
de cada llibre, que era el que havia d’aprovar el Parlament. En cada llei hi havia
de figurar una disposició que autoritzés el Govern perquè per decret legislatiu
les refongués amb el que en restava vigent, reordenant la numeració i harmonitzant
els textos legals, per tal de convertir-se en un llibre del futur Codi. Així ho
disposava expressament l’article 6 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre, que establia
l’estructura i sistemàtica del Codi civil i n’aprovava el llibre primer.
Les Seccions de família i successions atesa la seva tasca més aviat recopiladora
i actualitzadora de tot el que ja existia, van acabar la seva feina gairebé dins del
temps reglamentari 15 . Les seves propostes foren revisades i aprovades pel Ple de la
Comissió de Codificació, i aquí s’aturaren, perquè semblava que abans s’havia d’aprovar
el Codi patrimonial que era més novedós; i abans, encara, el títol Preliminar.
La Secció patrimonial tenia una tasca més difícil, ja que hi havia menys tradició,
però també acabà, encara que més tard, els treballs, que foren també aprovats
pel Ple de la Comissió i pel Govern de la Generalitat i presentats al Parlament
com a projecte, si bé després decaigué i fou retirat.
La Secció d’harmonització, per la seva part, elaborà el llibre primer (Disposicions
generals i prescripció) que com hem dit fou aprovat pel Parlament el 30
de desembre de 2002. També introduí dins el Dret de família tota la regulació de
la persona física, que no va arribar a presentar-se al Ple i també tenia enllestits
els esborranys dels decrets legislatius de refosa. D’altra banda, elaborà del tot el
llibre tercer sobre les persones jurídiques, que fou aprovat pel Ple de la Comissió
el 14 d’octubre de 2003.
14 En aquesta etapa jo formava part, a títol personal, de la Secció de família, primer com a
vocal i després com a President, i, com a tal, de la Secció d’harmonització i del Ple de la Comissió.
Per altra banda, com a President de l’Acadèmia, formava part (i en formo part encara) del Consell
Rector.
15 Un cop assolits els seus objectius, es varen dissoldre el setembre de 2001.
255

La segona etapa de l’Observatori començà, com ja hem dit, amb el Decret de 27
d’abril de 2004 16 . A part de modificar la composició del Consell Rector i del Ple de
la Comissió, suprimeix totes les Seccions, àdhuc la d’harmonització, i crea la Comissió
Permanent (que en la primera regulació era el destí final de la d’harmonització, reforçada
amb nous membres) i es creen grups de treball. Aquesta Comissió Permanent
té, entre d’altres funcions (art. 12): «c) Proposar al president del Ple, la designació de
grups de treball o ponències especials, per a l’estudi d’un tema o d’una matèria concreta.
d) Supervisar i coordinar el funcionament dels grups de treball i e) Revisar i debatre
els treballs realitzats pels grups de treball o ponències especials».
Aquests grups de treball o ponències especials, els designa la persona titular
del Departament de Justícia «per a la preparació de lleis especials o per l’estudi
de temes concrets, assenyalant la tasca que han de dur a terme i el termini per
fer-la» (art. 15.1). I «estudiaran la matèria encarregada i en el termini assenyalat
presentaran els resultats del treball a la Comissió Permanent, per al seu debat, i, si
s’escau, la seva aprovació» (art. 15.3).
El mètode de treball de l’Observatori en aquesta segona època se centra en
aquests grups de treball, que substituïren les Seccions.
D’altra banda, s’abandona el sistema de lleis modificatives, que després es
refondrien per decret legislatiu, i es va cap a textos íntegres de cada llibre del Codi,
els quals discutiria i aprovaria directament el Parlament.
El nou sistema comencà a funcionar tot seguit i amb eficàcia. Els grups de
treball desenvoluparen la seva tasca amb molta dedicació, partint dels treballs ja
realizats per l’anterior Observatori, si bé incorporant-hi els canvis que van estimar
convenients. Fruit d’aquesta nova etapa és el llibre cinquè dels drets reals del Codi,
aprovat pel Parlament el 20 d’abril d’enguany (Llei 5/2006, de 10 de maig) i
en vigor des de l’1 de juliol. També en són resultat l’elaboració i aprovació pel Govern
dels textos complets dels llibres segon, tercer i quart, que no han pogut ésser
presentats al Parlament per la seva dissolució anticipada, si bé han estat aprovats
pel Govern de la Generalitat, que els ha editat sota el títol Projectes de Llei
del Codi civil de Catalunya, manifestant en la Presentació que: «Amb aquests tres
projectes de llei s’ha satisfet el compromís polític del Govern del President Maragall
de completar el Codi civil de Catalunya».
IV. EL SIGNIFICAT DEL CODI
Ja n’hem parlat en la primera part del discurs. Significa l’arribada a la plenitud
legislativa en matèria civil per part del Parlament de Catalunya. Significa
16 Decret 266/2004, de 27 d’abril, de regulació dels òrgans de l’Observatori del Dret Privat
de Catalunya (DOGC, núm. 4122, de 29 d’abril de 2004).
256

enllaçar amb el sistema que regia abans dels Decrets de Nova Planta. Significa tenir
un text modern, complet i autònom a disposició de jutges, advocats i especialistes
en dret, sense haver de recórrer a lleis disperses. Significa una completesa
pel que fa al Dret civil. En aquest punt són escaients les paraules amb què
comença el Preàmbul de la Llei del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya relatiu
als drets reals:
«El dret civil té un paper clau en la configuració de Catalunya com
a societat moderna perquè permet d’adaptar el marc jurídic a la realitat
d’avui i satisfer les necessitats quotidianes dels ciutadans, que, d’acord
amb aquell, poden exercir plenament la llibertat en l’àmbit privat. És per
això que té, a més, una significació especial com a element d’identificació
nacional i com a instrument de cohesió social.»
Però tot això ho veurem tot seguit a l’estudiar les disposicions preliminars
que conformen el títol primer del llibre primer. Voldria ressaltar ara la importància
de l’aprovació i elaboració de la Llei 29/2002, de 30 de desembre.
Com s’ha dit: «És la llei més important que ha aprovat el legislador català en
exercici de la competència legislativa en matèria civil». I encara, amb més claredat,
que «no és una llei més que s’afegeixi al conjunt voluminós de lleis civils
que s’ha anat conformant en els darrers anys: constitueix la manifestació més
clara de la voluntat de culminar, al nivell més alt, el procés de desenvolupament
del dret civil català» 17 . Perquè no es limità a ordenar l’elaboració d’un Codi, ni
a aprovar unes lleis de bases, sinó que el donà per ja creat i declara que l’objecte
de la Llei és el d’establir-ne la «seva estructura i sistemàtica i aprovar-ne el
llibre primer».
La Llei donava, doncs, per creat el Codi. La seva elaboració definitiva era
una qüestió de temps, que dependria de diverses circumstàncies, com ja establia
el seu Preàmbul, idea que es recull novament en el de la Llei que aprova
el llibre cinquè, quan es refereix a la primera llei del Codi dient que «n’estableix
l’estructura i l’elaboració en forma de codi obert, que cal construir a partir
d’un procés continuat i que en el futur es pot adaptar de manera flexible a
les necessitats socials i als avenços de la ciència jurídica de cada moment».
Amb tot, podem afirmar que la feina feta ha estat molta, i amb els textos aprovats
i els Projectes també aprovats, pendents de portar al Parlament (que, és
d’esperar que no tardi), tenim ja un veritable Codi, «amb cara i ulls» que dirien
al meu poble.
17 Vegeu: Josep EGEA FERNÁNDEZ i Joan FERRER RIBA. Codi civil de Catalunya i legislació
complementària. 11a ed. Barcelona, 2003. Pàg. 21 («Pròleg»).
257

V. BREU ESTUDI DEL SEU CONTINGUT
A) El llibre primer. Disposicions generals
Fou aprovat pel Parlament, com ja s’ha dit, el 16 de desembre de 2002, amb
la primera Llei que establia l’estructura i sistemàtica del Codi. Conté dos títols: el
primer «Disposicions preliminars» i el segon «La prescripció i la caducitat».
Aquestes disposicions preliminars són per a mi la veritable substància del
Codi. Sense elles el Codi no existiria com a tal i el que hi hauria serien lleis disperses.
Però aprovades aquestes disposicions, el Codi ja existiria, encara que la resta
fossin lleis disperses sense codificar. Miquel MARTÍN CASALS, president de la
Secció d’harmonització, que les va redactar, deia abans de la seva aprovació que
«es troben a mig camí entre un títol preliminar, a l’estil del Codi civil espanyol, i
una part general, a l’estil d’un Codi germànic» 18 . Singularitat recollida en el
Preàmbul de la Llei quan es refereix al títol I dient que «recull i sistematitza els
preceptes continguts en el títol preliminar i en les disposicions finals segona i
quarta de la Compilació del dret civil de Catalunya, i els completa, d’una banda,
amb uns principis i unes doctrines que, si bé són consubstancials amb el dret civil
de Catalunya, s’expliciten de manera expressa per primera vegada, i, de l’altra,
amb normes que, encara que de manera esparsa, ja es troben en l’ordenament
jurídic català vigent».
I aquí es fonamenta la seva importància. Si es vol parlar d’un Dret civil propi,
no d’un apèndix ni d’unes normes disperses, per no dir escadusseres, les nostres
lleis han de tenir quelcom de comú, han de respondre a uns principis, que,
si bé fins ara es podien cercar en el nostre dret històric i en la tradició jurídica
catalana, ara vénen explicitades legalment i amb claretat, cosa que les reforça.
L’anàlisi que segueix ens il·lustra aquesta importància.
L’article primer (111-1) ens dóna d’una manera breu, però completa, el sistema
de fonts. En primer lloc el Codi i les altres lleis del Parlament, en segon el
costum, només aplicable en defecte de llei i, finalment, els principis generals del
dret propi, que en l’article següent ens assenyala la seva finalitat. És un sistema,
podríem dir-ne modern, amb prevalència absoluta de la llei sobre el costum, apartant-se
en aquest sentit de la vella doctrina (de la que ja se n’havia apartat, en part,
la Compilació) de prevalència del costum sobre la llei, que postulaven els autors
catalans; si bé —encara que no ho deien clarament— era per fer prevaldre el dret
català consuetudinari per davant de la legislació espanyola, ja que es dubtava que
poguessin prevaldre les lleis catalanes fetes en les Corts pel fet d’ésser paccionades.
BROCÀ, seguint els antics autors, és taxatiu: «consignan los autores el carácter
de absoluta preferencia de la costumbre respecto de la ley escrita y ge-
18 MARTÍN CASALS, obra citada, pàg. 36.
258

neral» 19 . I en el mateix sentit interpreta BORRELL I SOLER, si bé assenyalava l’obstacle
de l’article 5 del Codi civil 20 . Àdhuc el professor CASTÁN admetia abans de
la Compilació la vigència a Catalunya del costum davant la llei, seguint els termes
de BROCÀ 21 . I encara en el segon Congrés Jurídic Català del 1971 es demanava que
es restablís a Catalunya la vigència del costum davant la llei 22 . Avui, atès que és el
propi Parlament de Catalunya qui elabora les lleis, potser seria poc seriós que
el costum hi pogués anar en contra. Per això l’article és taxatiu: «El costum només
regeix si no hi ha llei aplicable».
L’article segon (111-2), per assegurar la completesa del nostre Dret i seguint
el que ja es deia en la Compilació, especialment després de la reforma de
1984, declara que «En la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar
i s’ha d’integrar d’acord amb els principis generals que l’informen, prenent
en consideració la tradició jurídica catalana». Es reconeix, doncs, als principis i
a la tradició la funció d’autointegració mitjançant l’aplicació del dret supletori propi,
evitant l’heterointegració, que com ja hem vist, ja es va declarar en la reforma
de la Compilació del 1984. Però per evitar que citant aquesta tradició algú volgués
restablir institucions o usos avui totalment fora de lloc, ens afegeix que «De manera
especial en interpretar i aplicar el dret civil de Catalunya s’han de tenir en
compte la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya i la del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya no modificades per aquest Codi o altres
lleis. L’una i l’altra poden ésser invocades com a doctrina jurisprudencial als efectes
del recurs de cassació».
Es pretén, per tant, d’una part, i com diu la mateixa Llei en el seu Preàmbul,
posar «un límit a una eventual al·legació indiscriminada de la tradició jurídica catalana»,
i, de l’altra, fixar els límits i a la vegada la importància de la jurisprudència
catalana, a la qual considera gairebé font material del dret, en conferir-se-li aquesta
configuració de la tradició jurídica catalana, alhora que permet al·legar en cassació
tant la de l’actual Tribunal Superior, com la de l’antic Tribunal de Cassació.
L’article tercer (111-3) ens recorda el principi de territorialitat reproduint l’apartat
1 de l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia. Refon, a més, parcialment els articles
2 i 3 del títol preliminar de la Compilació i reprodueix, també, l’article 7.2
de l’Estatut, tot afirmant que «Les persones estrangeres que adquireixin la nacio-
19 Guillermo M. a BROCÀ. Historia del Derecho de Cataluña, especialmente del Civil y Exposición
de las Instituciones del mismo territorio en relación con el Código Civil de España y la Jurisprudencia.
Barcelona, 1918, pàg. 507.
20 Antoni M. BORRELL I SOLER. Dret civil vigent a Catalunya. Barcelona: Imprenta de la
Casa de Caritat, 1923, pàg. 41.
21 José CASTÁN TOBEÑAS. Derecho Civil español, común y foral. 9a ed. Madrid, 1955, pàg. 223.
22 Llibre del II Congrès Jurídic Català, obra citada. Conclusions a la Secció Primera: «47.
Es proposa que, al costat i en funció de les altres fonts del Dret Català, sigui restablerta a Catalunya
la vigència del costum encara que sigui contra llei», pàg. 809.
259

nalitat espanyola resten sotmeses al dret civil català mentre mantinguin el veïnatge
administratiu a Catalunya, llevat que manifestin llur voluntat en contra», evitant
que hagin de passar els deu anys després de ser nacionalitzats.
L’article quart (111-4) és curt però molt important. Ens diu que «Les disposicions
d’aquest Codi constitueixen el dret comú a Catalunya i s’apliquen supletòriament
a les altres lleis». Aquest principi és la primera vegada que queda explicitat,
si bé el Tribunal Suprem ja el va tenir en compte en la Sentència de 28
de juny de 1968, declarant aplicable l’autèntica Si qua mulier en un cas d’aval de
lletra de canvi per l’esposa, estimant que el dret comú que declarava supletori el
Codi de Comerç pels contractes mercantils, incloïa les institucions civils catalanes.
Avui no n’hi ha cap dubte. Tota referència al dret civil o al dret comú en les
lleis d’àmbit estatal, fonamentalment en les mercantils, però també en les administratives,
o àdhuc en les laborals o en les penals, tractant-se de persones subjectes
al dret civil català, s’han d’entendre com fetes al Codi.
L’article cinquè (111-5) completa el que acabem de dir, declarant que «Les
disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualssevol altres.
El dret supletori només regeix en la mesura que no s’oposa a les disposicions
del dret civil de Catalunya o —i això és l’important— als principis generals que
l’informen». Aquest article completa, no només, com hem dit el caràcter de dret
comú, sinó que reafirma els principis intepretatius de l’article segon (111-2).
L’article sisè (111-6) declara que «Les disposicions d’aquest Codi i de les
altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d’exclusió voluntària, de renúncia
o de pacte en contra (...)». Aquest article proclama i positivitza el principi de llibertat
civil (del qual el mateix article estableix les excepcions) molt arrelat en la
nostra tradició jurídica. I l’emfatitza en titular l’article amb el mateix epígraf «Llibertat
civil». El Preàmbul de la Llei remarca que el ser principi general no es limita
a l’autonomia contractual i «palesa la prevalença dels actes d’exercici de l’autonomia
privada sobre les diposicions que no siguin imperatives». Igualment, el
Preàmbul del recent aprovat llibre cinquè recorda i reforça el fet que el Codi parteix
del principi de la llibertat civil, deixant a l’autonomia de la voluntat un marge
d’actuació molt ampli en la configuració dels drets reals limitats i en les altres
institucions que assenyala.
L’article setè (111-7) proclama el principi de la bona fe i de l’honradesa en
els tractes. En el Preàmbul de la Llei es diu, quant a la bona fe, «perquè en la tradició
de dret català, en la línia del dret europeu del qual forma part, és un principi
que té caràcter general i que, per tant, no es pot limitar a l’àmbit contractual».
I també en el Preàmbul del llibre cinquè es reforça aquesta idea declarant que la
seva aplicació es manifesta «en la regulació de la possessió, dels títols d’adquisició
i de l’accessió i, en general, en el fet que mai no s’atorga protecció jurídica a
qui actua de mala fe». Quant a la proclamació de la necessitat d’honradesa en
260

els tractes ens diu que, d’acord amb l’evolució del més recent Dret europeu, vol
destacar l’aspecte objectiu de la bona fe, independent del coneixement o la ignorància
dels subjectes. Entenem que simplement s’ha volgut enfortir el principi
de bona fe a l’afegir-hi l’expressió honradesa en els tractes que sembla més adient
al pactisme català. EGEA iFERRER estimen que al positivitzar el principi de llibertat
civil i l’exigència de bona fe i honradesa en els tractes manifesten «una clara
voluntat d’incorporar les normes socials a l’àmbit jurídic» 23 .
L’article vuitè (111-8) proclama com a principi general la doctrina dels actes
propis, tot afirmant que «ningú pot fer valer un dret o una facultat que contradigui
la conducta pròpia observada amb anterioritat». La proclamació d’aquest principi,
des de sempre generalment acceptat tant per la doctrina com per la jurisprudència,
l’emfatitza i el fa més fàcilment aplicable a l’intèrpret del dret. I és un
reconeixement del dret el respecte a la paraula donada tan arrelat al nostre poble.
Finalment l’article novè (111-9) disposa que «L’equitat s’ha de tenir en
compte en l’aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar
llurs resolucions exclusivament en l’equitat quan la llei ho autoritza expressament»,
precepte que al meu modest entendre mostra una certa por o recança als
jutges i tribunals i no remarca prou la importància de l’equitat, com a element
d’interpretació.
De totes maneres s’ha de reconèixer que l’aplicació judicial directa de l’equitat
no ha tingut pas, ni té encara, massa defensors. Ja en la Constitució de Felip II
en les Corts de Barcelona de 1599 s’ordenava que les causes «no las puedan decidir
ni declarar por equidad sinó es que sea regulada y conforme a las reglas de derecho
común y las que refieren los doctores sobre materia de equidad» 24 . Doctrina
que feia seva l’esmentat BROCÀ 25 .
En canvi PINTÓ afirma que el Dret civil de Catalunya patrocina sempre una
aplicació realista, integral i no racional sinó raonable, i per tant que quan fos necessària
fos equitativa. I tot i admetent la doctrina contrària i la citada Constitució
afirma, citant vells usatges i diversos autors, que «un pueblo realista como el
catalán había de patrocinar siempre una aplicación razonable del Derecho y había
de hacer consciente aplicación de equidad» 26 .
El mateix llibre primer, té un segon títol dedicat a «La prescripció i la caducitat».
Són unes normes de gran importància, d’aquestes que actualment se’n
diuen transversals, perquè afecten a vàries matèries i que, a partir de poc més
que l’Usatge Omnes causae, basteix en tot un autèntic cos doctrinal sobre la
23 Vegeu: EGEA, obra citada, pàg. 24.
24 Pedro Nolasco VIVES I CEBRIÀ. Traducción al castellano de los Usages y demás derechos de
Cataluña... Barcelona, 1832, p. 88.
25 BROCÀ, obra citada, pàg. 529.
26 José J. PINTÓ RUIZ. «Sentido de la equidad en el Título Preliminar del Código Civil», en Ciclo
de conferencias sobre el nuevo título preliminar del Código Civil. Barcelona, 1975, pàg. 158, nota 6.
261

matèria, molt superior a tot el que fins ara hi havia en les diverses legislacions
de l’Estat.
Les línies del sistema podem resumir-les en: la declaració de pretensions imprescriptibles
(art. 121-2) en les que, per primera vegada, s’inclou la declaració
d’hereus. L’admissió per diverses causes, de la suspensió de la prescripció (arts.
121-15 – 121-19), fins ara només admesa en casos de guerra i conflictes socials.
I l’escurçament dels terminis (arts. 121-20 – 121-24), establint com a norma general
el termini de deu anys, amb uns terminis concrets de tres i un any. Aquest
abreujament dels terminis de prescripció, ve matisat pel fet que no comença a
comptar el termini fins que és coneguda, o pot haver-ho estat, per la persona
que la pateix i complementat per un termini de preclusió de trenta anys, sense tenir
en compte ni el fet de la coneixença ni les possibles suspensions. El que és una
manifestació, encara que en un altre sentit, del vell Usatge Omnes causae.
B) El llibre segon (en projecte). Relatiu a la persona i la família
Com ja he dit abans, les modificacions a la matèria pròpiament de família ja
havien estat aprovades pel Ple de la Comissió en la primera època de l’Observatori.
I també s’havia proposat que les Lleis de parelles de fet, tant heterosexuals
com homosexuals, així com la regulació de les situacions convivencials s’incloguessin
en el Codi. A part, com també he dit, la Secció d’harmonització tenia preparades
les disposicions sobre persones físiques per incloure-les en el mateix llibre.
El projecte aprovat pel Govern inclou en un sol text, amb molt d’encert,
tota nova la matèria de la persona física, les disposicions del Codi de família, la regulació
de les parelles de fet i de les unions convivencials, així com aspectes civils
de la Llei sobre drets d’informació concernents a la salut i autonomia del pacient,
i de la Llei de protecció als menors desemparats. Com és lògic, recull també
la normativa sobre possibilitat d’adopció per parelles homosexuals, i també el matrimoni
d’aquests, no en la seva regulació, respecte la qual no és competent, sinó
en la seva eficàcia, fonamentalment en la terminologia, parlant de «cònjuges» en
lloc de marit i muller, i de «progenitors» en lloc de pare i mare.
Respecte a la persona física, a més de diverses millores tècniques i que exclou
la regulació del Codi civil en la matèria, voldria destacar la supressió de la viabilitat
legal (les 24 hores del CC), la regulació de la comoriència, que es preveu llevat
que s’acrediti la sobrevivència (72 hores) i, especialment, la declaració que «La
capacitat d’obrar de la persona es fonamenta en la seva capacitat natural (...)» (art.
211-3), el que implica una negació de la incapacitat del menor i que permet fer
una valoració gradual de la seva capacitat. També representa una gran novetat la
proclamació com a principi de «L’interès superior del menor» (art. 211-6).
Amb referència als règims matrimonials, potser el més destacable és que
anant més enllà de la declaració programàtica de l’article 15 del Codi de família,
262

encara vigent, que preveu en els capítols matrimonials tota mena de pactes lícits
«àdhuc en previsió d’una ruptura matrimonial», ens dóna ara una regulació bastant
completa, tot encarregant al notari, ja que s’ha d’atorgar en escriptura pública,
que informi per separat a cada un dels atorgants del seu abast.
Voldria també assenyalar una petita modificació que per a molts passarà
desapercebuda i que anava ja en el projecte anterior. Es tracta de la regulació del
règim de comunitat en general, que en el Codi vigent inclou en principi tots els
béns, presents i futurs (si bé després excloïa els adquirits per donació o herència),
per anar a una comunitat que inclogui els guanys i millores i tots els altres béns
que els cònjuges vulguin, des del principi o de després, i que, per tant, regula a
la vegada la comunitat universal i la d’adquisicions, que ara alguns pactaven seguint
les normes del Codi civil 27 .
C) El llibre tercer (en projecte). Relatiu a les persones jurídiques
Fou elaborat en l’anterior etapa de l’Observatori i aprovat pel Ple de la Comissió
el 14 d’octubre de 2003. El projecte actual, aprovat ja per la Generalitat,
recull en gran part l’elaboració anterior.
El projecte consta de tres títols. El primer, dedicat a les disposicions generals;
el segon, a les associacions i el tercer, a les fundacions. En la Llei d’elaboració
del Codi només es deia que inclouria la regulació de les associacions i fundacions.
La introducció, ja per part de l’antic Observatori, d’aquestes disposicions
generals té una gran importància, ja que contenen l’estatut bàsic de la persona jurídica
en Dret català i enforteixen el caràcter de dret comú que es dóna al Codi.
Per això s’estimen d’aplicació no només a les associacions i fundacions sobre les
quals té competència la Generalitat, sinó també a les delegacions d’associacions
i fundacions estrangeres que exerceixin majoritàriament les seves activitats a Catalunya,
a efectes de publicitat; i en el cas de les fundacions, també a efectes de supervisió
administrativa. A més, s’apliquen també subsidiàriament a les altres
persones jurídiques privades que el Codi no ha incorporat (cooperatives, mutualitats
de previsió social, caixes d’estalvi, clubs i associacions esportives). Però el
més interessant és que, atesa l’estructura de Codi obert que té, permetrà incoporar
la nova legislació que, si s’escau, s’aprovi sobre les persones jurídiques. Com
es diu al Preàmbul: «(...) permet fàcilment incorporar nous títols i nous capítols i,
per tant, encaixar-hi, en el moment que es consideri oportú, altres tipus de persones
jurídiques actualment subjectes a legislació especial o que es puguin regular
en el futur». Recordem que, com hem dit al principi, no regular cap institució ac-
27 Evidentment existien i continuen existint els règims de comunitat reduïda del camp de
Tarragona i de la Vall d’Aran, que en base a la llibertat de pacte es podien aplicar per tot el territori,
però estimem molt adequada aquesta admissió amb caràcter general.
263

tualment, no vol pas dir que es renunciï a fer-ho, sinó, simplement, que no es creu
oportú fer-ho ara, sinó més tard o quan s’estimi convenient.
Pel que fa a la regulació material, no s’aparta pas massa de les lleis d’associacions
i fundacions actualment vigents, ambdues recents. Sí que es millora la tècnica
i es regulen amb detall les operacions de fusió, escisió i transformació, així
com les de dissolució, seguint en general el que s’estableix en el dret de societats.
Igualment, respecte de les fundacions, cal destacar un major control en la
constitució, per assegurar-ne la viabilitat, i una intervenció directa del Protectorat
del que es demana autorització prèvia per fer actes dispositius sobre béns immobles,
establiments mercantils i béns mobles de valor extraordinari, si bé amb
ple respecte a les condicions imposades pel fundador, en sentit contrari a la normativa
actual, que anava cap a la supressió d’aquestes autoritzacions.
D) El llibre quart (en projecte). Relatiu a les successions
És on hi ha, potser, més canvis entre el projecte de la primera etapa de l’Observatori,
aprovat ja, com abans s’ha dit, pel Ple de la Codificació, i el projecte actual,
aprovat pel Govern. En l’antic projecte es feien només petites reformes i millores
tècniques tot seguint el que deia el Decret de constitució: «revisar el Codi
de successions aprovat per la Llei 40/1991, de 30 de desembre, en aquells punts
que sigui necessari per tal d’avaluar la vigència de les institucions que regula, per
adequar el llenguatge i l’estructura a la tècnica jurídica actual i preparar-ne la inclusió
en el Codi civil de Catalunya».
En la redacció actual del projecte aprovat per la Generalitat, es modifica bastant
el vell dret català, tot cercant una modernitat que no comparteixo pas plenament. En
frase d’un dels redactors, bon amic i acadèmic, s’ha fugit de fer arqueologia jurídica.
A grans trets, atesa la visió general d’aquesta intervenció i que segurament patirà algunes
modificacions en la tramitació parlamentària, podem destacar:
— Se suprimeix el testament davant rector, que potser ja no tenia
massa raó de ser actualment i probablement tampoc no interessava gaire
les autoritats eclesiàstiques. En canvi s’introdueix un testament davant
de l’alcalde, només en perill de mort, i que queda sense efecte si als tres
mesos de l’atorgament el testador encara viu. Crec, modestament, que
cas d’aprovar-se serà motiu de conflictes i que costarà entedre que un
testament fet davant d’una autoritat, com és l’alcalde, tingui un termini
de caducitat. I crec també més convenient un testament fet davant de testimonis,
que no és més estrany a la nostra tradició que el testament davant
l’alcalde.
— Revisa, fonamentalment, i escurça, la normativa sobre fideïcomisos
i regula com a una mateixa figura el fideïcomís de residu i la substi-
264

tució preventiva de residu, com ja feia la legislació navarresa. A part de
suprimir la reserva d’una quarta part en totes les seves formes.
— Regula, en canvi, més detingudament que ara la figura dels llegats,
recollint en gran part la doctrina del Projecte de Compilació del
1955.
— Modifica i afavoreix l’atorgament dels pactes successoris, que no
es limiten a persones unides per vincles familiars i que, segons declara el
Preàmbul, «permetrà la transmissió intergeneracional de la riquesa familiar,
acollint les actuals pràctiques que es donen en forma de protocol familiar».
— Suprimeix les clàssiques quarta falcídia i quarta trebel·liànica,
però manté la quarta vidual.
— Suprimeix, igualment, les reserves.
— Quant a la successió intestada, permet escollir al cònjuge entre
una quarta part en propietat o l’usdefruit de la totalitat, el que és una bona
fórmula, atesos els problemes actuals de l’usdefruit, sobretot quant als
fons d’inversió. A més, estableix una tercera opció, consistent en l’usdefruit
de l’habitatge familiar i una vigèssima part dels béns en propietat.
— Referent a la llegítima, se segueix la tendència secular d’afeblirla
i de restringir les reclamacions per raó seva. I s’aclareix la regla de no
imputació de donacions seguint el dret català més clàssic.
— Finalment, seguint i ampliant la imprescriptibilitat de la declaració
de la qualitat d’hereu, es declaren també imprescriptibles, tant l’acceptació
de l’herència com l’acció de petició, respectant, això sí, l’adquisició
feta per tercera persona.
E) El llibre cinquè. Relatiu als drets reals
La Llei 5/2006, de 10 de maig, fou, som s’ha dit abans, aprovada pel Parlament
el 20 d’abril, publicada en el DOGC el 24 de maig i amb plena vigència des de l’1 de
juliol d’enguany. És, potser, el llibre més important perquè, respecte de la matèria,
en el nostre dret històric només teníem normes que, si bé estaven acceptades, no formaven
pas un cos de doctrina. D’aquí que les noves lleis que anaven regulant les institucions,
fossin sovint impugnades, com hem vist que ho foren la de l’accessió i la
dels drets reals de garantia. Recull, modificant-les en part, el contigut de les diverses
lleis aprovades sobre la matèria (accessió, usdefruit, garanties, superfície, etc.) i
regula noves institucions. És un text complet que evita haver de recórrer per res al
Codi civil. Conté, fins i tot, normes relatives a la hipoteca, amb ple respecte, això sí,
a la Llei Hipotecària, que completa respecte a figures típiques del dret català.
No estimo convenient atès, com he dit, el caràcter general d’aquesta intervenció,
entrar detingudament en el seu estudi. A més, en aquest mateix curs, la
265

setmana del 5 al 8 de març de 2007, l’Acadèmia organitza unes jornades de vuit
conferències sobre aquesta matèria. Només voldria destacar la completa regulació
de les situacions de comunitat que, a part d’unes disposicions generals, regula
en capítols diversos i amb molt detall: la comunitat ordinària indivisa, la propietat
horitzontal i la propietat per torns. A la vegada, dins el Capítol tercer, del
règim jurídic de la propietat horitzontal, es distingeixen quatre Secions. La primera,
de Disposicions generals, conté les normes aplicables als tres tipus que regula.
Cal destacar com a novetat que declara aplicable la normativa als ports esportius;
mercats, en relació a les parades; urbanitzacions, respecte a les parcel·les;
cementiris, amb relació a les sepultures, i altres realitats semblants. També regula
els drets de sobreelevació, subedificació i edificació. La Secció segona, está
dedicada a la Propietat horitzontal simple. Cal destacar la novetat d’admetre
que es pugui establir un increment de les despeses comunes, en cas d’ús o gaudi
desproporcionat, d’activitats professionals o empresarials (art. 553-45.4). La Secció
tercera es titula Propietat horitzontal complexa, que «permet la coexistència
de subcomunitats integrades en un edifici o conjunt immobiliari format per diverses
escales o portals o per una pluralitat d’edificis independents i separats que es
connecten entre ells i comparteixen zones enjardinades i d’esbarjo, piscines o altres
elements comuns semblants» (art. 553-48.1). La seva essència rau en l’existència
de dos tipus de quotes i en què, encara que siguin finques separades, totes depenen
d’una finca matriu amb un mateix foli registral, ja que el sòl és indivisible.
En la Secció quarta, Propietat horitzontal per parcel·les, es regulen les anomenades
també urbanitzacions privades. Es tracta de finques totalment independents
que gaudeixen de la plena propietat del sòl i tenen foli registral propi; però —i
això és el que els dóna el seu especial caràcter— «formen part d’una urbanització
i participen amb caràcter inseparable d’uns elements de titularitat comuna, entre
els quals s’inclouen altres finques o serveis col·lectius, i també de limitacions
de llur gaudi a favor de totes o d’algunes de les altres finques del conjunt» (art.
553-53.1). Amb aquesta regulació s’evita l’antic sistema, ja superat des de la Resolució
de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 2 d’abril de 1980,
d’haver d’establir-se un conjunt de servituds, que restaven claredat. Amb el sistema
de la Llei, si bé cada parcel·la és independent, té una quota inseparable en
certs elements d’ús comunitari, com ara piscines, zones esportives, etc.
He volgut destacar, per la seva novetat i importància, aquesta regulació, deixant,
com abans he dit, pel curset del mes de març, l’estudi detallat de les diverses
institucions que conté el llibre.
F) El llibre sisè. Relatiu a les obligacions i els contractes
Per ara es troba en fase de bones intencions, si bé, com és lògic, no es renuncia
pas a legislar sobre la matèria de què ha de tractar, quan sigui possible, si hi ha una in-
266

terpretació menys rigorosa de les «bases de las obligaciones» o si s’estima escaient ferne
una regulació parcial. En la presentació dels projectes es diu simplement: «Només
resta ara pendent d’elaborar el llibre sisè, relatiu a les obligacions i els contractes, que
la Comissió de Codificació de l’Observatori de Dret Privat ha acordat ajornar».
I aquest és, senyores i senyors, l’estat del Codi civil de Catalunya en el dia
d’avui, tant pel que fa a la seva gestació, com a l’elaboració i el seu contigut. I atès
que aquest Codi és ja una joiosa realitat, encara que incompleta, i atesa la seva importància
i significat, hem cregut convenient, com ja hem dit al principi, que el
seu estudi servís de discurs d’inauguració de curs, tant per al seu coneixement,
com perquè quedi constància, no només de la seva existència i contingut, sinó
també de la seva gènesi i laboriosa elaboració.
Moltes gràcies. S’aixeca la sessió. Queda inaugurat el curs 2006-2007.
267

CURSET: La Llei 5/2006 de
19 de maig, del Llibre cinquè
del Codi Civil de Catalunya,
relatiu als drets reals
Ponència del Sr. Vicent Ll. Montés Penadés
Dia 6 de març de 2006

APUNTS SOBRE LA PROPIETAT I LES ACCIONS PROTECTORES
DEL DOMINI EN EL CODI CIVIL DE CATALUNYA*
RESUMEN
La reciente publicación de la Ley catalana
5/2006, de 10 de mayo, del Libro Quinto
del Código civil de Catalunya, relativo a los
Derechos reales, ha dado pie a un estudio sobre
la regulación de la propiedad y de las acciones
protectoras del dominio tal y como ha
quedado configurada en el Derecho civil catalán.
El estudio toma como punto de partida
la definición y el sistema de protección
que la Constitución vigente asigna a la propiedad,
que es a la vez un derecho fundamental
y una garantía institucional, y se detiene
en la interpretación y en la aplicación
que la jurisprudencia constitucional ha dado
al artículo 33 CE, tanto para matizar el ámbito
y el nivel de protección, cuanto para delinear
el sentido y alcance de la «función social»,
la garantía del «contenido esencial» y
el funcionamiento de la expropiación forzosa
como válvula de cierre del sistema.
Acto seguido, se verifica un análisis del
contenido de la propiedad, en sus diversas
manifestaciones o estatutos, a través de sus
facultades típicas de goce y de disposición,
per
VICENT LL. MONTÉS PENADÉS
Catedràtic de Dret Civil
Magistrat del Tribunal Suprem
Al Prof. Lluís Puig i Ferriol, mestre i amic, exemple de jurista
i de ciutadà, esperant que continuï ensenyant-nos molts anys.
* Transcrit a la Revista Jurídica de Catalunya, núm. 2/2008).
271
ABSTRACT
The recent publication of Catalan Act
5/2006 of May 10 th , on the Fifth Book of the
Civil Code of Catalonia, relating to property
rights, has given rise to a study of property
regulations and of actions for safeguarding
ownership as structured under Catalan civil
law. The study takes as its starting point the
definition and the protection system that
the current Constitution accords to property,
which is at once a fundamental right and an
institutional guarantee, while examining
more closely the interpretation and application
that constitutional decisions have lent
to Article 33 of the Spanish Constitution,
both for placing conditions on the scope and
level of protection and for marking out the
meaning and scope of the “social function”,
the guarantee of the “essential content” and
the workings of a compulsory purchase as a
check-valve for the system.
The study goes on to analyze the content
of ownership, in its various manifestations
or statutes, through its characteristic facets
of possession and right of disposal, and

y dentro del marco de límites y limitaciones,
con lo que se pretende dar sentido a nuevas
reglas que explican la posición del propietario
en una situación jurídica compleja, dentro
de la cual se encuentran no sólo posibilidades
de actuación orientadas por su
interés y su libertad, sino cargas y deberes
que, desde el principio de solidaridad, son
exigibles por razón de la «función social».
Se intenta identificar el núcleo de poder del
propietario y su proyección operativa, porque
este dato dará sentido a la protección que
se le otorga.
Se examinan a continuación las principales
novedades que la nueva ley ha introducido,
en relación con la normación del
Código civil español. Así, la nítida separación
entre protección del dominio y protección
posesoria, que determina la subsistencia
de la acción publiciana concebida como
una acción específica, distinta de la reivindicatoria,
o el régimen de la reivindicatoria
en punto a su extinción, con la coherente regla
que niega la posibilidad de prescripción,
o la regulación de la acción negatoria como
defensa frente a las inmisiones y perturbaciones
(ya avanzada en la Ley catalana
13/1990, de 9 de julio). Se trata de llevar a
efecto un estudio de las acciones protectoras
que penetre en la raíz del conflicto que se intenta
resolver mediante su ejercicio. En la
acción reivindicatoria, en la que parece pueden
presentarse diversos conflictos, la indagación
se conduce desde el planteamiento de
la confrontación entre un «propietario no
poseedor» y un «poseedor no propietario»
hasta llegar al nudo del enfrentamiento desde
la perspectiva de la «jurisprudencia de
intereses». Se constata la relación entre reivindicación
y deslinde. Se razona la permanencia
de la «acción declarativa» de dominio,
para llegar a situar la «acción publiciana»
en su espacio, mediante la comparación al estado
de la cuestión sobre la subsistencia y
utilidad de esta acción en la doctrina y la jurisprudencia
sobre Derecho general.
Queda comprobado, finalmente, que la
legislación catalana ha significado una remodelación
positiva de las instituciones
afectadas.
272
within the framework of limits and restrictions,
the aim being to make sense of new
rules setting out the position of the owner
in a complex juridical situation, within
which are found not only potential for action
oriented by the interest and freedom of
the owner, but also encumbrances and duties
which, out of the principle of solidarity,
are enforceable by reason of the “social function”.
An attempt is made to identify the
core of owner power and its operational
workings in practice, for this is the factor
that will lend meaning to the protection
granted to the owner.
The study then examines the main novelties
introduced by the new Act in relation
to the regulations of the Spanish Civil Code.
Thus we find a sharp distinction made between
protection of ownership and protection
of possession, setting out the subsistence
of “bonitarian ownership” (publiciana
in rem actio) conceived of as a specific action,
different from claim to title, or the
claim regime regarding extinction thereof,
with the logical rule that denies the possibility
of prescription, or regulation of the action
of refusal as a defense against interferences
and disturbances (an advance of
which was contained in Catalan Act 13/1990
of July 9 th ). The idea is to carry out a study of
protective actions that goes to the heart of the
conflict to be resolved, through the exercising
of such actions. In action for claim to
title, in which it appears that various conflicts
may arise, the investigation is conducted
from a positing of the confrontation
between a “non-possessor owner” and a
“non-owner possessor”, through to the core
of the confrontation from the perspective of
“case-law on interests”. Note is taken of the
relationship between claim and demarcation.
The continuity of the “declaratory action”
of ownership is contended, in order to
locate “action for bonitarian ownership” in
its space, by comparing the state of the question
on subsistence and utility of this action
in legal theory and case-law on general law.
It is asserted, finally, that the Catalan
legislation has meant a positive remodeling
of the affected institutions.

S U M A R I
I. Introducció
II. La protecció constitucional del domini
1. Els texts normatius: a) La Constitució; b) Els Tractats i Convenis internacionals
de protecció dels Drets fonamentals
2. El sentit de la protecció: dret fonamental i garantia institucional
3. L’àmbit i el nivell de protecció
III. El dret real de propietat privada
4. Una situació jurídica subjectiva complexa
5. El contingut del dret de propietat: a) La facultat de gaudir. El gaudiment ut dominus;
b) La facultat de disposició; c) Els límits de la propietat; d) Sobre la subsistència
d’un model central de propietat
IV. Les accions protectores del domini
6. Les principals novetats del Codi civil
7. Consideracions generals
V. L’acció reivindicatòria
8. La concepció bàsica o «identificació» de l’acció reivindicatòria: a) El propietari
no posseïdor i el posseïdor no propietari; b) Pluralitat de conflictes possibles;
c) Els límits de l’acció negatòria; d) Dos territoris de l’acció reivindicatòria
9. La imprescriptibilitat de l’acció reivindicatòria
10. Les proposicions fonamentals que condueixen a la solució
11. L’objecte de l’acció: relació amb l’acció d’atermenament
VI. L’acció declarativa de domini
VII. L’acció publiciana
VIII. Consideracions finals
I. INTRODUCCIÓ 1
Arreu de l’Estat hi ha la sensació que a Catalunya està duent-se endavant una
bona llavor d’actualització i d’adaptació del Dret privat als valors i a les exigències
del temps present, i de l’ordenament postconstitucional. Els primers Estatuts van
obrir la competència legislativa de les CCAA, a partir de les Compilacions, que
s’haurien d’haver redactat, de seguir les pautes del Congrés de Saragossa de 1946,
amb l’esperit de pura conservació del Dret històric, encara que contenien, més o
menys expresses, les vies del desenvolupament, com es va fer notar al Congrés de
1 L’origen d’aquest estudi és una conferència encarregada per l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya. He cregut convenient escriure el treball en català, la qual cosa, per a
un valencià d’Ontinyent, vol dir en català occidental o «valencià». Ja ho notarà el lector avisat.
Encara que li he sentit dir al Dr. Joan Veny que moltes variants del «valencià» vénen directament
del català més antic. És quasi un miracle, després de tres-cents anys d’oblit i desmemòria, de pèrdua
de prestigi de la pròpia llengua, en la qual els valencians de la meua generació hem estat «analfabetitzats»,
si se’m permet l’expressió, que conservem la llengua. Al cap i a la fi reproduïm el miracle
de sant Vicent Ferrer, que parlava en valencià i tothom l’entenia (a Tortosa, Barcelona, Girona,
Perpinyà, Provença, on ell feia prèdiques i sermons). Els devots (encara en té molts, de majoria secessionista)
no s’ho acaben d’explicar.
273

1981, i s’ha comprovat en les successives normes dictades. La tasca d’adaptació al
sistema constitucional i les mateixes exigències d’atenir-se a la nova realitat, social
però també institucional, latents en l’objectiu (conservació, modificació, desenvolupament)
que assenyala l’article 149.1.8a de la Constitució (CE) han determinat
una revisió i una refecció del Dret privat que ara distingim sota l’adjectiu autonòmic
o, simplement, amb el gentilici corresponent a cada una de les CCAA. La consciència,
tan perceptible en les lleis catalanes, de formar part d’un ordenament total
del Dret privat, dóna especial força, i valor exemplar, a la producció legislativa
catalana, que és senyera al menys en dos punts: en quant a explorar els límits del
títol competencial de l’esmentat article 149.1.8a CE; i pel que respecta la coherència
interior de l’entramat normatiu. Un estudi, encara que siga un tant sumari
(dit d’altra manera: dins de les possibilitats d’un article, d’una conferència) del
tema que ens hem proposat, ha de tenir en compte eixes característiques.
D’altra part, encara que l’objecte principal de l’exposició siguen les accions protectores
del domini, és força convenient que les contemplem dins del quadre normatiu,
i per referència a la nova dogmàtica del domini, tal com ha quedat després del
trànsit des de la concepció liberal de l’Estat policia a l’Estat intervencionista, a empentes
de les necessitats i de les urgències socials, hagin obligat els estudiosos a repensar
la situació de la propietat privada en el sistema econòmic i en el tràfic jurídic,
fins reprendre els plantejaments bàsics des del punt axial dels preceptes constitucionals.
II. LA PROTECCIÓ CONSTITUCIONAL DEL DOMINI
La «ropietat privada» és una forma històrica de tinença i d’aprofitament de
béns i recursos, variable en continguts i en ressorts o mecanismes de protecció,
que s’incardina en un sistema econòmic global definit i configurat per les normes
constitucionals. És una peça cardinal del sistema, fins al punt que, en una certa
mesura, caracteritza el sistema mateix, i ofereix una doble perspectiva: des del ciutadà,
com un «dret» (una situació conformada, cristal·litzada, de poder, un àmbit
de llibertat de decisió en funció de l’interès —egoista, particular— del titular) 2 ; i
2 Algun autor ha assenyalat, traspassant al nostre Dret la conclusió del Tribunal Constitucional
Federal alemany —Sentència del cas Feldmühle, 7 d’agost de 1962—, que «a la propietat privada
li correspon la tasca, dins del context global dels drets fonamentals, de possibilitar al seu titular
un espai de llibertat en el camp del Dret patrimonial», i suggereix que l’article 33 CE podria
ser explicat com una garantia integral del patrimoni privat enfront dels poders públics. Vegeu
REY MARTÍNEZ, F.: «El devaluado derecho fundamental de propiedad privada», en AAVV: Propiedad
y Derecho constitucional. Col. Registradores, Madrid, 2005, pàgs. 195 i ss., 204. Del mateix
autor, La propiedad privada en la Constitución Española, Madrid, 1994; i «Sobre la (paradójica) jurisprudencia
constitucional en materia de propiedad privada», en Derecho Privado y Constitución,
n. o 3 (1994), pàgs. 169 i ss. En la dogmàtica del domini, ningú dubta que hi ha un espai de llibertat
en el nucli del dret, però la bona qüestió es troba en combinar eixa llibertat amb les exigències
dels interessos públics que s’expressen sota la fórmula funció social de la propietat.
274

des de l’Administració Pública, com un obstacle, una barrera, a l’acció o a la intervenció
dels poders públics. La propietat expressa també un conjunt de relacions
entre els homes per raó de certs béns o de determinades «coses», que són
realitats del món exterior o creacions de l’ingeni humà, realitats tangibles o intangibles.
El conjunt harmònic d’eixes relacions, com un compact, com un paquet
relligat, és, en realitat, el bé, l’objecte que circula en el mercat, que precisament
consisteix en un sistema global de producció i d’intercanvi de béns, ço és, d’un
conjunt organitzat de relacions estereotipades (però susceptibles de modificació
i de conformació especial per part dels interessats) en relació amb una «cosa» (que
és una realitat del món exterior o una creació de l’ingeni), i de serveis, que són
comportaments humans susceptibles de proporcionar utilitat.
Deixant de banda el que pogués passar a una societat ideal o en estat de naturalesa,
en la societat del moment històric en què vivim, les «coses» donen utilitat
per a la satisfacció dels interessos humans mitjançant un feix de relacions amb
altres homes. En el gaudiment o en la fruïció d’un bé intervé forçosament una relació
amb els demés. A part d’una modulació que cal derivar de la «naturalesa»
de la cosa 3 . Però el camp, el terreny de les accions possibles i les regles bàsiques de
funcionament, es troben a la Constitució.
1. Els texts normatius: CE, CEDH, CDFUE
a) La Constitució
La propietat privada apareix entre els drets i deures dels ciutadans enumerats
a la secció 2a del Capítol II del Títol I de la Constitució Espanyola (CE) vigent,
article 33, que conté tres regles. La primera (33.1) és un reconeixement dels drets
«a la propietat privada i a l’herència». La segona (33.2) expressa que el contingut
no és apriorístic ni immutable, ni apodíctic: serà delimitat per les lleis en raó del
principi de funció social. La tercera (33.3) tradueix la resposta a una de les qüestions
històriques més lluitades i discutides, connectada amb la vella idea de limitar
la intervenció dels poders públics 4 quan assenyala que hom no podrà ser privat dels
seus béns i drets sinó per causa d’utilitat pública o d’interès social, mitjançant la
corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis.
3 Sobre eixa qüestió, PUGLATTI, S.: Beni e cose in senso giuridico, Milà, 1962, 204; GIOR-
GIANNI, M.: Contributo alla teoria dei diritti di godimento su cosa altrui, Milà, 1940, pàgs. 135 i
ss.; MONTES, V.L.: La propiedad en el sistema de Derecho civil contemporáneo, Madrid, 1980, pàg.
246.
4 Present en la Declaració de drets de l’home i del ciutadà de 26 d’agost de 1789, on la propietat
s’identifica entre els «drets naturals i imprescriptibles» (llibertat, seguretat, propietat i resistència
a l’opressió) i ve qualificada com un «dret inviolable i sagrat», del qual hom no pot ser privat
sinó quan ho exigeix de manera evident la necessitat pública i sota la condició d’una justa i
prèvia indemnització.
275

El dret que l’article transcrit anomena «a la propietat» 5 no es troba entre els
que gaudeixen de la protecció especial basada en procediment especial i en la possibilitat
del «recurs d’empara». No gaudeix, doncs, de la protecció específica que la
CE atorga als indubtables «drets fonamentals». L’article 53.1 CE disposa que els
drets i llibertats del Capítol II del Títol I, entre els qual s’hi troba la propietat, vinculen
tots els poders públics i només per llei, que en tot cas ha de respectar-ne el contingut
essencial, podrà regular-se l’exercici d’eixos drets i llibertats, «que es tutelaran
d’acord amb el previst en l’article 161.1.a)», ço és, mitjançant el recurs
d’inconstitucionalitat. En síntesi, diríem que la protecció es produeix per mitjà d’una
reserva de llei, estatal o autonòmica, que ha de respectar un «contingut essencial»
expressió que, d’acord amb el que ens ha dit el Tribunal Constitucional 6 s’ha
d’entendre com un wesensgehalt, mancat d’una definició apriorística, que bàsicament
consisteix en el conjunt de facultats que, d’acord amb la consciència social,
permeten reconèixer el dret en un moment històric determinat 7 . De manera que la
protecció del domini té, com a teló de fons, el problema de la distinció entre una intervenció
delimitativa i una intervenció expropiatòria, que s’haurà d’entendre produïda
quan s’envaeix el contingut essencial. El principi de funció social de la propietat
tradueix una concepció del domini entesa com una titularitat en la qual es
combinen possibilitats d’actuació, límits i deures que poden arribar a deslegitimar
una actuació que interessés (en abstracte) el titular, perquè eixe principi de funció
social ara consagrat amb funció delimitativa del contingut del dret ve a manifestarse
en una falta d’atribució de determinades facultats o en un conjunt de condicions
per a l’exercici de les facultats atribuïdes o en un vertader deure dur endavant
determinats comportaments. No altra cosa ve a dir ara l’article 541-2 del Codi civil 8 .
5 Segurament per a significar que no hi ha un límit a la conformació del contingut del dret
en el respecte del status quo.
6 SSTC 11/1981, de 5 d’abril; 13/1984, de 3 de febrer; 37/1987, de 26 de març; 196/1987,
de 11 de desembre; 49/1988, de 22 de març; 61/1997, de 20 de març, etc.
7 Dit d’una altra manera, el «contingut essencial» d’un dret seria aquella part del contingut
(facultats, possibilitats d’actuació, mitjans de defensa) sense la qual el dret perd la seva peculiaritat,
el que fa que no sigui recognoscible com un dret pertanyent a un determinat tipus. Sobre el
sentit de la disciplina constitucional del domini, vegeu LÓPEZ LÓPEZ, A.: La disciplina constitucional
de la propiedad privada, Madrid, 1988, pàgs. 65 i ss.; LEGUINA VILLA, J.: «El régimen constitucional
de la propiedad privada», en Derecho privado y Constitución, n. o 3 (1994), pàgs. 9 i ss.; DIEZ-
PICAZO, L.: «Algunas reflexiones sobre el derecho de propiedad privada en la Constitución», en
Estudios García de Enterría, II (1991), pàgs. 1257 i ss. BARNES, J. «El derecho de propiedad en la
Constitución española», en AAVV (BARNES, J.: coord.) Propiedad, expropiación y responsabilidad,
Madrid, 1995, pàgs. 25 i ss.; MONTES, V.L. La propiedad privada..., cit., pàgs. 184 i ss.; MONTES, V.L.
Panorama de la propiedad privada después de la Constitución de 1978, Madrid, 1986, pàgs. 72 i ss.;
MONTES, V.L. «Notas sobre derecho y deber de urbanizar en la vigente legislación urbanística»
en AAVV (PÉREZ FERRERO, dir.) Hacia un nuevo urbanismo. Curso sobre ordenación del espacio y régimen
del suelo, I, Madrid, 2005, pàgs. 341 y ss., esp. 342-47.
8 Precepte que no gaudeix d’una redacció feliç. La fórmula recorda la de les lleis urbanístiques,
des de la primera Ley del Suelo (1956), passant pel «Text Refós» aprovat pel RD 1346/1976, de 9
d’abril (article 76) i més endavant portat a l’article 2 de la «Ley de Régimen del Suelo y Valoraciones»
276

La propietat no és, doncs, avant la lettre, un dret fonamental strictu sensu, al
menys si hem de jutjar pel sistema de protecció, encara que té valor bàsic, conforma
el sistema i vincula els poders públics. Però es tracta, com hem de veure,
d’una protecció especial, per damunt de la que gaudeixen altres drets.
La Constitució remet la configuració concreta de l’estatut jurídic de la propietat
privada al que disposin en cada cas les lleis (articles 33.2 i 53.1). La tècnica
emprada és la d’una reserva de llei que s’ha caracteritzat com una reserva relativa,
flexible o incompleta, perquè admet, i de vegades exigeix, la col·laboració
normativa de l’Administració, donat que, si és cert que prohibeix la deslegalització
o regulació per reglaments independents o extra legem, no evita la remissió del
legislador a la col·laboració del poder normatiu de l’Administració per a completar
la regulació legal (SSTC 37/1987, 149/1991). I és, a més a més, una reserva
de llei ordinària i no de llei orgànica, coherent amb el tractament de la propietat
privada fora del catàleg de drets fonamentals dels articles 14 a 29 9 .
(Llei 6/1998, de 13 d’abril), que s’ha traspassat a diverses Lleis autonòmiques (article 7 Llei 9/2002, de
30 de desembre, de Galícia; 86.1 Llei Foral Navarra 35/2002, de 20 de desembre; article 117.1 Decret
Leg. Asturià 1/2004, de 22 d’abril; article 56.2 Llei 1/2001, de 24 d’abril de la Regió de Múrcia, modificat
per Llei 2/2002, de 10 de maig). Ja aleshores es presentava la propietat com un dret en el qual «les
facultats s’exercitaran dins dels límits i amb el compliment dels deures» establerts per la Llei o pels Plans
d’ordenació. L’article del Codi no parla de deures, sinó de restriccions, però una «restricció» que no sigui
un «límit» haurà de ser entesa com una concreta disminució de les possibilitats d’actuació, per
efecte d’una norma o d’una regla d’origen negocial que ve a reduir l’àmbit de decisió del propietari
més encara del que permetien els límits, imposant-li una prohibició, una càrrega (onus) o un vertader
deure (un deure de comportament positiu o de respecte a l’actuació aliena). L’article 545.1, desenvolupat
pels següents 545-2, 545-3 i 545-4 no sols no aclareix el text, sinó que el fa més confús. Si les facultats
dominicals s’han d’exercitar «dins dels límits» i «amb les restriccions» establertes per les lleis, i les
restriccions són «límits ordinaris» (articles 545-2.1 i 545-3.1), ja en interès de la comunitat ja en benefici
dels veïns, en tant que es poden establir limitacions voluntàries (article 545-4). ¿Està expressant-se el
precepte de forma redundant i pleonàstica? Perquè una lectura sense més profunditat vindria a donar
com a resultat que les facultats s’han d’exercir dins dels límits i amb els límits establerts per les lleis i
respectant, clar, les limitacions voluntàries, que són també límits. Una explicació que salvés la dicotomia
«límits/restriccions» ens torna a la vella i discutida bipartició «límits/limitacions», que ve a traduir-se
en conformació general front a concreció particular. Els límits vénen a significar la detracció de determinades
facultats: el propietari no pot fer quelcom, no pot dedicar la cosa a determinades destinacions.
Els límits, més que una minoració de facultats, signifiquen la determinació de l’àmbit en el qual operen
les facultats dels propietaris. Les restriccions es prediquen de l’àmbit de l’agere licere, de l’àmbit de llibertat
ja determinat i es tradueixen en prohibicions, deures o càrregues, actuacions que se l’imposen amb
les sancions determinades en les lleis; o que són necessàries per a legitimar l’activitat d’exercici del gaudiment
(comprenent-hi l’ús) o de la disposició. La dificultat del tema, donat que no n’hi ha un tipus genèric
de propietat, sinó una diversitat de figures, es troba en distingir límits configuradors de restriccions
en concret. Tot açò sense perjudici que, com agudament va posar de relleu MARTÍN MATEO («El estatuto
de la propiedad inmobiliaria», en la R.A.P., núm. 52 (1967), pàgs. 101 i ss., 130, 132, 135, 146) els
autors s’han esforçat en distingir conceptualment deures, obligacions i càrregues, però el legislador
els utilitza freqüentment com sinònims. Vegeu també DIEZ-PICAZO, L.: «Los límites de la propiedad
en la legislación urbanística», en la Rev. Der. Urbanístico, núm. 23 (1971), pàgs. 13 i ss.
9 LEGUINA VILLA: «El régimen constitucional de la propiedad privada», cit. 16 i ss.; vegeu
també LUCAS MURILLO DE LA CUEVA, P.: «Observaciones sobre el Derecho de propiedad en el
Estado Autonómico», en AAVV: Propiedad y Derecho constitucional, cit., 95 i ss., esp. Pàgs. 103,
106, 107. SSTC 61/1997, de 30 d’abril; 173/1998, de 23 de juliol.
277

L’opció en favor d’una reserva de llei ordinària en matèria de propietat té
especial rellevància en el sistema de distribució de competències legislatives que resulta
de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia, perquè en deriva que la reserva
constitucional pot ser coberta no tan sols per les lleis de l’Estat, sinó també
per les de les Comunitats Autònomes. El tema és important. No cabria, segons
una opinió autoritzada 10 , oposar la disposició de l’article 139.1 de la Constitució 11 .
La tal disposició, en cas de ser aplicada, conduiria a una reserva de llei estatal que
impediria les diferències de tractament entre propietaris privats per part dels ordenaments
autonòmics, i això seria incompatible amb un funcionament equilibrat
i operatiu de l’Estat de les Autonomies. Com ha estat dit, «Igualtat de drets
no significa identitat normativa o uniformitat de l’ordenament en tot el territori
nacional (STC 37/81) i l’article 139.1 prohibeix tan sols les discriminacions entre
espanyols al si de cada territori, de manera que seria inconstitucional que dins
de cada territori autonòmic s’establiren diferències de tractament entre espanyols
per raó de l’origen, però no és inconstitucional la diversitat de drets i obligacions
que resulti de les legítimes opcions legislatives que cada Comunitat adopti
en l’exercici de la seua autonomia política» 12 . Els articles 14, 139.1 o 149.1.1a
CE no imposen un tractament jurídic uniforme dels drets i deures dels ciutadans
en totes les matèries i en tot el territori de l’Estat i, en conseqüència, les desigualtats
entre ciutadans que són fruit de l’exercici de les competències assumides
per les CCAA no constitueixen infraccions dels esmentats preceptes constitucionals.
L’Estat, a partir de l’article 149.1.1a CE, no disposa d’un títol
competencial per a imposar una regulació uniforme del dret de propietat (SSTC
156/1995; 164/2001) 13 .
Tampoc n’és obstacle la competència de l’Estat en matèria de «legislació civil»
(article 149.1.8a CE). Ja és impossible concebre la propietat privada com una
figura jurídica reconductible al tipus abstracte que expressava l’article 348 del Codi
civil (espanyol) i s’ha de tenir en compte la diversificació de la institució dominical
en figures o situacions jurídiques regulades amb ben diversos significats
10
LEGUINA VILLA, Ibidem, pàg. 17.
11 «Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori
de l’Estat.»
12
LEGUINA VILLA, loc. cit., pàg. 18. Afegeix l’autor indicat, amb la STC 319/1993, que si
s’entengués la igualtat a la qual es refereix l’article 139.1 de la Constitució com uniformitat normativa
completa entre els ordenaments autonòmics «es perdria la identitat pròpia d’aquest principi i
es donaria pas a un judici sobre la diversitat normativa pròpia de l’Estat de les autonomies segons
criteris inconciliables amb eixa mateixa diversitat. En definitiva, conclou, de la mateixa manera que
el principi d’igualtat no imposa que totes les CCAA tinguen les mateixes competències, tampoc exigeix
que l’exercici de les competències doni els mateixos resultats.
13 Sobre el tema, LUCAS MURILLO DE LA CUEVA, P.: «Observaciones sobre el Derecho de
propiedad en el Estado autonómico», en AAVV: Propiedad y Derecho constitucional. cit., pàgs. 95
i ss., esp. 108 i ss.
278

i abasts, el que s’opera també per aquelles altres lleis que curen principalment
els interessos públics als que es vincula la propietat privada 14 .
b) Els Tractats i Convenis internacionals de protecció dels Drets fonamentals
Però la propietat privada apareix en els Tractats internacionals com a dret
fonamental i, per efecte del que disposa l’article 10.2 CE, eixa protecció haurà de
tenir influència en la interpretació i en l’aplicació de les normes constitucionals
relatives a la propietat. El Conveni per a la protecció dels drets humans i de les llibertats
públiques de Roma (4 de novembre de 1950) té un Protocol addicional (París,
20 de març de 1952). L’article 1 del Protocol esmentat disposa que tota persona
té dret al respecte dels seus béns i a no ser privat de la propietat més que sota
certes condicions 15 .
I la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (DOCE, 18 de desembre
de 2000), un pas més enllà, atorga protecció a la propietat privada contemplant
unes mínimes facultats, la garantia enfront de l’expropiació, i la propietat
intel·lectual 16 .
2. El sentit de la protecció: dret fonamental i garantia institucional
Una lectura integrada de les normes abans referides permet apreciar que la
propietat privada és al mateix temps garantia de la llibertat individual i base de
les relacions econòmiques al marge del poder polític. Així s’ha dit encertadament
que el «valor o bé jurídic protegit pel dret de propietat és la possibilitat d’accedir
als béns legalment susceptibles d’apropiació per part dels particulars, i d’usar
i disposar d’ells de conformitat amb les lleis». De manera que el dret de propietat
«no és el dret a ser propietari de béns determinats, ni el dret a un cert règim
jurídic per als béns que hom té en propietat, perquè, com abans ja he dit, no hi ha
14 STC 37/1987. És el que passa amb la propietat urbana, o en el cas de la propietat agrària.
El legislador català, conscient de l’estat de la qüestió, connecta el concepte de propietat (art. 541-
1) amb la modulació de l’exercici (541-2) i la delimitació de l’espai de l’agere licere (545-1, 545-2,
545-3).
15 Diu l’article 1: «Totes les persones, físiques o morals, tenen dret al respecte dels seus béns.
Ningú podrà ser privat de la seva propietat més que per causa d’utilitat pública i en les condicions
previstes per la llei i els principis generals del Dret internacional. Les disposicions precedents
s’entenen sense perjudici del dret que posseeixen els Estats a posar en vigor les lleis que jutgen
necessàries per a la reglamentació de l’ús dels béns d’acord amb l’interès general o per a garantir
el pagament dels impostos o altres contribucions, o de multes.»
16 1. Tota persona (diu el text de l’article 17), té dret a fruir de la propietat dels seus béns
adquirits legalment, a usar-los, a disposar d’ells i a llegar-los. Ningú pot ser privat de la seva propietat
més que per causa d’utilitat pública, en els casos i sota les condicions previstes en la llei i a
canvi, en un temps raonable, d’una justa indemnització per la pèrdua. L’ús dels béns podrà regular-se
per Llei en la mesura que resulti necessari per a l’interès general. 2. Es protegeix la propietat
intel·lectual.
279

un respecte al status quo. És, en definitiva, un dret d’accés a la propietat privada
i de mantenir-se en ella» 17 .
S’ha dubtat si es tracta d’un dret fonamental o d’una garantia institucional
18 . La «garantia institucional» no asseguraria un contingut concret o un àmbit
de competència determinat o fixat de manera permanent, sinó la preservació d’una
institució en termes recognoscibles per a la imatge que d’ella mateixa té la consciència
social en cada temps i en cada lloc 19 . Però, d’una part, és cert que dret fonamental
i garantia institucional no són categories jurídiques incompatibles o que
necessàriament s’hagin d’excloure, com ha dit la STC 26/1987, de 27 de febrer,
sinó que bona part dels drets fonamentals que la Constitució reconeix constitueixen
també garanties institucionals, per més que hi hagin garanties institucionals
que no estan configurades com a drets fonamentals 20 .
A més a més, la contraposició entre drets fonamentals i garanties institucionals
no és, segurament, encertada, perquè no es tracta de categories comparables:
les nocions de dret subjectiu i de garantia institucional s’enllacen i confonen en
els drets fonamentals. La garantia institucional ha estat qualificada com una «garantia
dogmàtica»: es tractaria d’assegurar la pervivència de la institució, no res
més. Però els drets fonamentals garanteixen positivament àmbits d’actuació del
particular o asseguren la pervivència de determinades organitzacions i per eixa raó
envolten a la vegada garanties institucionals i mandats (ordres) al legislador. Hi ha
17 DÍEZ-PICAZO JIMÉNEZ, L.M.: Sistema de derechos fundamentales, 2a ed., Madrid, 2005,
pàg. 502. Vegeu també MONTES, V.L.: La propiedad en el sistema..., cit., pàgs. 154 i ss.
18 Segons aquesta posició, en les Constitucions es consagren com a drets fonamentals les llibertats
naturals dels homes, a la fi d’assenyalar límits a l’acció de l’Estat. La propietat privada no
seria una llibertat; seria un institut jurídic, quelcom que sols existeix en la mesura en què hagi estat
creat i protegit pel Dret. La Constitució assegura l’existència de determinades institucions a les
quals considera components essencials raó pel qual es considera indispensable llur conservació per
a assegurar els principis institucionals establint en elles un nucli o reducte inexpugnable per al legislador,
que és el contingut essencial. Això s’ha dit també del dret de fundació (article 34 CE).
Vegeu DE LORENZO, R.: El nuevo derecho de fundaciones, Madrid, 1993, pàg. 128; MONTES, V.L.
«Fragmentos de un estudio sobre las fundaciones en el Derecho español, después de la Ley
50/2002, de 26 de diciembre», en Asociaciones y Fundaciones. XI Jornadas de la Asociación de Profesores
de Derecho civil, Múrcia, 2005, pàgs. 161 i ss. Vegeu, en general, JIMÉNEZ-BLANCO, A.: «Garantías
institucionales y derechos fundamentales en la Constitución», Estudios García de Enterría,
II, cit., pàgs. 635 i ss., 642; BAÑO LEÓN, J.M.: «La distinción entre derecho fundamental y garantía
institucional en la Constitución española», en la Revista de Derecho constitucional n. o 24 (1988),
pàgs. 155 i ss.
19 Ens ha ensenyat la jurisprudència constitucional (vid. les SSTC citades a la nota 10, fonamentalment)
que el contingut essencial és aquella part del contingut d’un dret sense la qual aquest
perd la seva peculiaritat; o que el fa recognoscible com un dret pertanyent a un determinat tipus.
Ja ho he vist. Però és també aquella part del contingut del dret que és ineludiblement necessària per
a què el dret permeti al seu titular la satisfacció d’aquells interessos per a la consecució dels quals
el dret ha estat atorgat.
20 Per exemple, l’autonomia local. En el vot particular a la STC 26/1987, el Prof. DÍEZ-PI-
CAZO assenyalava que «els drets fonamentals suposen sempre garanties institucionals, si bé, com
és lògic, no les esgoten».
280

un sostre comú: ambdós conceptes responen a la idea d’erigir-se en límit últim a
la discrecionalitat política del legislador.
De tot això hem de concloure que l’article 33 de la Constitució, que s’ha de
llegir amb connexió directa amb l’article 53 i amb els texts abans assenyalats
dels Tractats de Protecció dels Drets Humans, declara un dret fonamental i una
garantia institucional, que exigeix del legislador no només que la propietat privada
tinga existència en el dret espanyol com una institució, sinó a més a més que
no siga regulada de manera que resulti supèrflua o irrecognoscible. Els articles 33
i 53 CE han de ser considerats com el nucli comú de totes les manifestacions de
propietat 21 .
3. L’àmbit i el nivell de protecció
L’article 33 CE conté dos àmbits de protecció, que giren sobre dues regles
bàsiques. D’una part, la prohibició de les expropiacions que no compleixen les
condicions legals 22 . D’altra part, els límits a la regulació dels béns, que es tradueixen
en «restriccions a la llibertat del legislador a l’hora de dissenyar els règims
jurídics dels béns» 23 .
Deixant a banda la garantia expropiatòria, a la qual ens referirem només en
els trets essencials, els límits que s’imposen al legislador han de ser entesos i explicats
dins de la «constitució econòmica». La Constitució ens mostra una estructura
o un disseny del sistema econòmic en el que la riquesa està subordinada
a l’interès general (article 128.1), és possible reservar a la «mà pública» recursos
essencials i determinar un àrea del domini públic mitjançant la detracció de certs
béns de la susceptibilitat d’apropiació (article 132.2), mentre l’Estat pot assumir
iniciatives econòmiques (article 128.2) i té cabuda la planificació (article 131). El
tràfic jurídic, d’acord amb eixe esquema, no pot ser concebut com un conjunt o
una xarxa de drets patrimonials sobre els elements (béns i serveis) que en composarien
l’entramat. En el mateix reconeixement del domini intervé la necessitat
21 Que és ara un institut caracteritzat per la diversitat de règims (Propietat urbana, agrària,
etc.), amb les notes tècniques que coneixem des dels fonamentals estudis de PUGLIATTI («La proprietà
e le proprietà, con riguardo particolare alla proprietà terriera», estudi després inclòs en La
proprietà nel nuovo diritto, Milà, 1954, pàgs. 145 i ss.). La protecció a la propietat d’altres béns i
drets de contingut econòmic, com els drets d’arrendament, els drets polítics compresos en les accions
d’una societat anònima o la relació de servei dels funcionaris públics, perquè moltes vegades
la veu «propietat» té el sentit de «titularitat». Tant el Tribunal Constitucional quant el Tribunal Europeu
de Drets Humans (TEDH) vénen sostenint que el dret a la propietat protegeix altres drets
patrimonials. Vegeu DÍEZ-PICAZO GIMÉNEZ: Sistema de derechos fundamentales, cit., 504. SSTEDH
Iatridis c. Grècia, 25 de març de 1999; Sovtransavto Holding c. Ucrania, 25 de juliol de 2002, etc.
SSTC 227/1988, de 23 de febrer; 41/1990, de 15 de març, etc.
22 O sigui, que estiguen emparades en una llei, responguin a raó d’utilitat pública o interès
social, compensen la pèrdua del dret amb una indemnització suficient i siguen dutes a terme a través
del procediment legalment establert.
23 Expressió de DÍEZ-PICAZO GIMÉNEZ, L.M., loc. cit., 507.
281

d’una disposició de béns per al lliure desenvolupament de la iniciativa econòmica
privada (article 38) 24 .
Considerada en eixe context, la garantia de la propietat privada es tradueix
en què: (a) És lícit sostreure, sota reserva de llei, béns de l’àmbit de la propietat
privada (article 132 CE); (b) És possible establir règims diversificats, en raó de la
funció social, que la jurisprudència constitucional ha considerat segons els tipus
de béns, amb un sentit plural, donant lloc a diverses combinacions entre l’interès
públic i l’interès privat, que el TEDH ha centrat en la idea d’un just equilibri
entre l’interès públic i el privat 25 . Però, (c) per més que la llei siga equilibrada,
el dret de propietat presenta un «contingut essencial» que és intangible per al
legislador 26 . Finalment (d) l’article 33.2 no implica títol de competència a favor de
24 En el sistema constitucional són «principis rectors de la política social i econòmica» el
dret a fruir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona (article 45.1), el deure
dels poders públics de vetllar per la utilització de tots els recursos naturals, amb l’objectiu de protegir
i millorar la qualitat de vida (article 45.2), el dret de tots els espanyols a fruir d’un habitatge
digne (47.1), etc.
25 DÍEZ-PICAZO GIMÉNEZ, op. cit., pàg. 507. S’ocupen del tema, segons assenyala aquest
autor, sentències com la del TC 204/2004, de 18 de novembre; i del TEDH (Kjartan Asmundsson
vs. Islàndia 12 d’octubre de 2004). La combinació entre interès particular i interès social ha estat
destacada per les SSTC 11/1981, de 8 d’abril, raonant sobre el sentit del «contingut essencial» en
l’article 33.2 CE. També les SSTC 37/1987 de 26 de març (Llei de Reforma Agrària Andalusa);
227/1988, de 29 de novembre (Llei d’aigües); 61/1997, de 20 de març (sobre la Llei 8/1990, de 25
de juliol, de reforma del règim urbanístic); 164/2001, d’11 de juliol, etc. Com s’ha dit (ben clarament,
LEGUINA VILLA, op. cit.,12) el compliment d’una funció que satisfaga interessos socials o
col·lectius és un element estructural de la definició del dret de propietat, un element intern, i no un
simple factor extern que tinga incidència des de fora, conforme a la concepció tradicional del domini,
ara superada al pas de la superació de l’Estat liberal fins a una concepció de l’Estat en què han
de tenir primacia real els interessos generals sobre els individuals (articles 128.1, 45, 130 CE). Per
tant, no ha de ser igual la funció que hagi de complir la propietat de tot tipus de béns (STC
149/1991). El TEDH, a partir de la sentència de 23 de setembre de 1982 (Sporrong i Lönnroth) sotmet
la intervenció estatal sobre el dret de propietat a un control de raonabilitat, incorporant la doctrina
constitucional alemanya sobre el principi de proporcionalitat. El control es realitza qualificant
cada fet, atenent-hi a les exigències socials que justifiquen la intervenció estatal, per a comprovar
l’adequació o equilibri raonable de la mesura, és a dir, «la relació raonable de proporcionalitat entre
els mitjans empleats i el fi perseguit» (STEDH 8 juliol 1986, Lithgow i altres). Vide GONZÁLEZ
GUTIÉRREZ-BARQUIN, P.: «El derecho a la propiedad privada en la jurisprudencia del Tribunal
Constitucional», en AAVV: Propiedad y Derecho constitucional, cit., pàgs. 135 i ss., 136. Vegeu també
HUERTA TROLEZ, A.: «El derecho real. El derecho de propiedad», en DELGADO DE MIGUEL
(coord.): Instituciones de Derecho Privado, II-1, Madrid, 2002, pàg. 70.
26 La STC 89/1994, de 17 de març, deia que el legislador no pot transformar els propietaris
en simples «gestors de l’interès públic», com recorda DÍEZ-PICAZO GIMÉNEZ (Ibídem). Es tractava,
en el cas, de dues qüestions de constitucionalitat sobre la pròrroga forçosa en arrendaments
urbans (article 57 LAU aleshores vigent, i articles 70, 71 i 73, connexes). El TC no les va estimar,
a l’entendre que no vulneren cap principi constitucional, i en especial el dret de propietat ni la llibertat
d’empresa, ni el principi d’igualtat. La jurisprudència constitucional (SSTC 11/1981,
37/1987, etc.) s’ha fixat, per a definir el contingut essencial, en el conjunt de facultats o possibilitats
d’actuació necessàries per a què el dret siga recognoscible com pertanyent al tipus descrit, i sense
les quals (facultats) tindria que passar a un altre tipus, desnaturalitzant-se. O, vist des d’una altra
perspectiva, com aquella part del contingut del dret que és absolutament necessària per a què
els interessos jurídicament protegibles, que donen vida al dret, resultin realment i efectiva prote-
282

l’Estat, i la reserva de llei pot ser complida per les Comunitats Autònomes, sempre
que operin dins de la seva competència 27 , com ja hem dit.
III. EL DRET REAL DE PROPIETAT PRIVADA
4. Una situació jurídica subjectiva complexa
La doctrina ha anat superant els obstacles liberals a la concepció del domini
com una situació que no s’explica exclusivament en termes de poder, de llibertat,
de protecció de l’interès egoista del titular. Ha costat molt el trànsit d’una
visió de la propietat privada com un pur dret (un poder, doncs, cristal·litzat)
caracteritzat per la unitat, la perpetuïtat, l’exclusivitat i la il·limitació de facultats,
altrament dita «abstracció», a una perspectiva en la qual poden comprendre’s,
dins del cercle de les relacions d’aprofitament per raó de la cosa que n’és l’objecte,
càrregues i deures, establerts per raó de l’interès públic o social. El trànsit
ha anat fent-se per necessitats d’adaptació dels esquemes codificats a les noves realitats
socials. La propietat agrària, la urbanística, la tinença i explotació de determinats
béns, com les mines o l’aigua, s’ha traduït en la creació de diversos règims
que encara admeten una qualificació en termes de «propietat privada», però
contenen regles, directrius d’actuació, «restriccions» (com diu l’article 541-2 del
Codi civil) molt variats i peculiars a cada tipus concret de domini, que el legislador
ha anat dissenyant en funció de factors també diversos (naturalesa dels béns,
importància del recurs per a la població, escassesa o abundància, rellevància en el
quadre d’objectius que expressen els «principis rectors de la política social i
econòmica», abans esmentats, en els quals ve a manifestar-se una mena de dotació
bàsica ideal de drets i béns que el ciutadà hauria de gaudir 28 .
gits. Entès d’aquesta manera, es desconeix el contingut essencial quan el dret queda sotmès a limitacions
que el fan impracticable, el dificulten més enllà del raonable o el despullen de la necessària
protecció. Un resum ben enfocat en HUERTA TROLEZ, A. «El derecho real...», cit., pàgs. 72 a 75.
27 SSTC 37/1987, de 26 de març; 156/1995, de 26 d’octubre, etc.
28 De tot això me n’he ocupat en MONTES, V.L.: La propiedad privada en el sistema..., cit.,
pàgs. 37 i ss.; 81 i ss., 99 i ss., etc. També en el Comentari als articles 348 i ss. del Codi civil (espanyol)
en Comentarios al Código civil y a las Compilaciones forales, dir. M. ALBADALEJO, V-1 (1980),
pàgs. 100 i ss.; i subarticles 348 a 352 en Comentario del Código civil. Ministerio de Justicia, I, Madrid,
1991, pàgs. 950 i ss. El procés de canvi és certament anterior a la Constitució, i podria dir-se
que comença seriosament quan la Llei d’Expropiació Forçosa de 1954 consagra la idea d’expropiació
per interès social (que ja havia aparegut en alguna de les Lleis de colonització anteriors i de
normes pertanyents al que, en un sentit molt general, podríem anomenar «intents de reforma agrària»)
i introdueix l’«expropiació per incompliment de la funció social de la propietat» (articles 71
a 74 de la Llei de 16 de desembre de 1954). Seguiran la «Ley del Suelo» (1956) i un conjunt normatiu
que, si és cert que sempre ha estat caracteritzat per una retòrica buida, apuntava les claus del
canvi conceptual (per exemple, «Ley de Reforma y Desarrollo Agrario», text aprovat pel D.
118/1973, de 12 de gener, que era una reordenació de texts anteriors). L’aprovació de la Constitució
ha permès de donar-li un sentit a tot el procés i reordenar-ne les claus.
283

S’ha dit, amb un criteri que es pot compartir, que l’estructura del dret de
propietat es divideix en dues vessants, la institucional i la individual. La dimensió
institucional deriva de la funció social que cada categoria de béns que són objecte
de la propietat està cridada a complir. La funció social dels béns es tradueix
en la previsió legal d’intervencions públiques no merament ablatòries, i és un fet
generalment admès, per coherència amb la imatge que del dret de propietat s’ha
format la societat contemporània, a part que no desnaturalitza el dret de propietat
ni des del punt de vista històric ni en relació amb el conjunt d’interessos que
la propietat privada incorpora com institució jurídica, el que respon a una interpretació
sistemàtica o unitària de la Constitució 29 .
La propietat apareix ara com un dret susceptible de règims diversos (estatuts
dominicals), però en els quals es poden percebre unes notes bàsiques comunes: la subordinació
de la titularitat a l’exercici, el replantejament de les relacions entre llibertat
i propietat, la protecció d’un nucli essencial que només està a disposició dels
poders públics mitjançant l’expropiació (el que vol dir un procediment basat en una
llei, fundat en utilitat pública o interès social, ajustat als tràmits, que tindrà prevista
una indemnització suficient per la pèrdua o disminució de contingut del dret).
Dins d’eixe marc, la doctrina s’ha preguntat com la propietat, que més enllà
de ser una expressió de la titularitat de béns o drets, és ella mateixa un dret, una situació
subjectiva de poder amb relació a un bé, puga ser caracteritzada, tot i tenint
en compte que, entenent la «funció social» de la propietat com el criteri per a diversificar
els estatuts dominicals (article 33.2 CE), en cada situació de propietat coexistiran
l’interès individual del propietari i el de la col·lectivitat amb dosis diverses
de composició i interrelació, que en uns casos permetran poders generals i
il·limitats de gaudiment o d’aprofitament, i en altres poders més restringits 30 . I, a
part de la qüestió que hom pot presentar sobre la subsistència de la «unitat conceptual
del domini», s’hauria de trobar el nucli o el tret definitori de la propietat 31 .
29 REY MARTÍNEZ («El devaluado derecho fundamental…», cit., 200-201). Segueix dient que,
per exemple, la funció social s’ha de connectar amb l’obligació de promoure les condicions favorables
per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda pensonal i regional més equitativa
(article 40 CE), i amb el mandat de vetllar per la qualitat de vida i medi ambient (article 45
CE), amb la subordinació de tota la riquesa a l’interès general (article 128.1 CE)... i en el cas de la
propietat urbana, la funció social de la propietat està lligada a la protecció de l’estabilitat del domicili
familiar (39.1 CE) i de la mateixa família i al dret a fruir d’un habitatge digne (47 CE).
30 Com ja feia notar PUGLIATTI («Interesse pubblico e interesse privato nel diritto di proprietà»
en La proprietà nel nuovo diritto, cit., 3, 4, 23, etc.; ja ho observava, entre nosaltres, CASTAN,
J. («La propiedad y sus problemas actuales», R.G.L.J., 213 (1962), pàgs. 211 i ss., 229. Amplius en
MONTES, V.L.: La propiedad privada en el sistema, cit., 234 i ss.
31 No valdria reduir-la a l’anomenada abstracció del domini, en el sentit de què la propietat
és susceptible de totes les facultats o possibilitats d’utilització, que també s’ha denominat
«pertinència», però amb eixa expressió està denominant-se una forma de titularitat (l’altre seria
l’«expectància»). Però és clar que no totes les accions que pot exercir el propietari contra tercers
es basen en el seu interès de gaudir de la cosa «de manera plena i exclusiva» i quan el propietari
dedueix aquest interès no és objecte de valoració en abstracte, sinó amb relació al bé concret
284

En la dogmàtica tradicional, l’element que permet estendre la noció d’interès
del propietari a totes les utilitzacions econòmicament possibles i a totes les formes
de gaudiment, de manera que caracteritzaria el domini precisament eixa il·limitació,
es troba en l’absència d’un altre subjecte al que donar compte de la utilització
de la cosa. Però, si bé ho penses, la bona qüestió consisteix en saber quan pot
el propietari demanar una sentència que condemne la contrapart a no oposarse
a l’exercici del dret i dins de quins límits pot obtenir el propietari, com a tal
propietari, la restauració in natura de la situació alterada per la intervenció del
tercer. Si férem un anàlisi de la situació dominical, observaríem que la delimitació
entre la tutela del dret de propietat i la tutela dels drets d’altres persones
o d’altres titulars que tenen interès en la utilització o en l’aprofitament del bé
no resulta fàcil ni còmode. A més del propietari, poden entrar en joc els titulars
d’altres drets reals o els posseïdors. En la relació amb tercers, d’altra banda, la
major part de les vegades el propietari es defensa en base a l’exercici d’accions
que no pressuposen el domini: accions possessòries, accions de danys, etc. Per
a què entre en joc el domini en sentit estricte deu haver-se produït un especial
tipus d’atac o d’alteració de la situació jurídica de propietat. L’ordenament jurídic
protegeix el propietari d’una manera diversa d’aquella en la qual protegeix
els titulars d’altres relacions jurídiques: substancialment, és objecte de tutela el
poder de decidir quina ha de ser, entre les jurídicament possibles, la destinació
econòmica del bé. Eixe poder és el suport dels poders de control i gestió dels
aprofitaments dels quals és susceptible un bé determinat. Conseqüència d’eixe
poder és l’activitat d’utilització, que ve a traduir-se en poders típics que formen
part del contingut.
5. El contingut del dret de propietat
a) La facultat de gaudir. El gaudiment ut dominus
La doctrina ha vingut entenent que el gaudiment del propietari consisteix en
la utilització directa del bé. Però, en una anàlisi més detinguda, és clar que comprèn
la utilització directa, que inclou la disposició física, i la indirecta, mitjançant
la concessió (negocial) d’una certa mesura de gaudiment a altres persones, amb la
característica que, en defecte d’una concessió expressa, s’ha d’entendre que romanen
en la propietat les facultats o possibilitats d’actuació que no han estat objecte
de concessió. El poder del propietari és indefinit i abasta totes les utilitats de
la cosa, excepte que hagin estat concedides a un tercer 32 .
del que es tracta. Són interessants les reflexions de NATOLI, U.: La proprietà. Appunti delle lezioni,
Milà, 1965, pàgs. 8 i ss.; COSTANTINO, M.: Contributo alla teoria della proprietà, Nàpols,
1967, pàgs. 35 i ss.
32 Amplius, MONTES, V.L.: La propiedad privada..., cit., pàgs. 70 i ss.
285

No és exacte, però, que el poder efectiu, el gaudiment directe, es manifesti
en la possessió 33 . Cal distingir entre possessió i exercici del dret real, perquè són
fenòmens distints i no són rellevants de la mateixa manera en el pla jurídic. La
possessió és un gaudiment de fet, que es correspon a l’exercici de la propietat o
d’un altre dret realitzat per qui no està efectivament investit de tal dret. Les facultats
de gaudir del propietari poden coincidir en tot o només en part amb les
manifestacions del poder de fet que constitueixen possessió 34 i la tutela de l’exercici
del dret es resol en la satisfacció de l’interès protegit dins dels límits indicats
pel títol i per la qualificació jurídica del bé, mentre la tutela de la possessió tendeix
a conservar l’estat de fet dins dels límits en els que s’ha realitzat.
No es pot explicar tampoc el dret de gaudir, per raó de l’estructura de la propietat
com a dret real, mitjançant el recurs a un deure general d’abstenció o de respecte,
que no es distingeix dels deures genèrics (neminem laedere) de no pertorbar
els demés en l’exercici de la seua esfera de llibertat i que no constitueix un caràcter
fisonòmic dels drets reals, perquè l’ordenament l’imposa respecte de tots el
drets. Com no es distingeix el gaudiment del propietari per recurs a l’amplària o
abast de l’interès genèric, perquè els interessos són múltiples i és impossible reduirlos
a unitat conceptual 35 . No qualsevol tipus de gaudiment, i menys un gaudiment
de fet, realitza l’interès del propietari 36 . En definitiva, el gaudiment del propietari
es distingeix del gaudiment d’altres titulars de drets per dues notes: a) Generalitat,
il·limitació o abstracció del poder, que, com venim subratllant, comprèn les utilitats
possibles que no hagin estat objecte de concessió a tercers, i que, per tant, suposa
que, en defecte d’expressa concessió, una determinada facultat o possibilitat
roman en el propietari, que conserva el poder residual; b) al fons, la facultat més
típica i característica de l’agere licere no és un tipus de gaudiment, sinó una ordre,
una decisió: li correspon la competència (exclusiva) de determinar, de manera independent
i autònoma, l’elecció del tipus de gaudiment.
33 Encara que és la tesi més difosa, la clàssica. Vegeu IHERING: «Der Besitz», en els Iherings
Jarbücher, vol. 32 (1893) amb la coneguda frase: «La propietat sense possessió és un tresor
en un cofre, del que no tenim la clau». WESTERMANN: Lehrbuch des Sachenrechts, pàgs. 52 i ss.;
BAUR: Lehrbuch des Sachenrechts, München-Berlin, 1963, pàgs. 15 i ss.
34 El posseïdor legítim pot defendre la integritat de la situació mitjançant l’interdicte de
retenir i l’estabilitat de la situació ve garantida en favor del posseïdor i del detentor fins i tot contra
el propietari. D’altra part el titular del domini té concretes possibilitats de defensa i de realització
del seu interès, fins i tot quan és posseïdor altra persona, com l’acció negatòria, entre altres.
35 Per a les qüestions que ací només poden ser apuntades, vide: NATOLI, U.: La proprietà
(Appunti delle lexioni), Milà, 1965, pàg. 90; BETTI, E.: Teoria generale delle obbligazzioni, I, Milà,
1953, pàgs. 12 i ss.; PALMA: Beni d’interesse pubblico e contenuto della proprietà, Nàpols, 1971, pàgs.
470 i ss.; COSTANTINO, M.: Contributo, cit., pàgs. 50, 57, 70, 145. MONTES, V.L.: La propiedad privada,
cit., pàgs. 246 i ss.
36 Deia CARNELUTTI (Teoria generale del Diritto, Roma, 1951, pàg. 159): «quan jo cull una
rosa del meu jardí, el dret no intervé; ni, al collir-la, exercito una facultat, ni collir-la és un acte jurídic,
ni tan se vol facultatiu; tan sol quan la vol collir un altre entra en escena el dret, objectiu i subjectiu».
286

El gaudiment del propietari, com a poder de fet, és difícil de distingir del
gaudiment d’altres titulars de drets reals (i fins i tot personals, com l’arrendament
rústic). La particularitat de l’interès del propietari en eixe territori es trobarà en
l’exercici d’accions reals 37 , de manera que vindria a ser el pressupost de l’exercici
d’eixes accions, a part de l’elecció del tipus de gaudiment, que el propietari pot
fer en qualsevol direcció 38 .
b) La facultat de disposició
Deixant a part els dubtes doctrinals sobre si la facultat de disposició s’ha
d’incloure en el contingut dels drets, la teoria tradicional presentava aquesta facultat
com l’expressió més intensa del gaudiment, perquè representa la realització
plena del valor en canvi de les coses. Però eixa possibilitat es dóna en tots el
drets patrimonials, i per tant acaba dient-se que la propietat és un dret patrimonial
per excel·lència, per la qual cosa és dubtós que pugui ser emprada per a
precisar l’essència del dret de propietat.
Però és ben cert que la facultat de disposició representa, en determinats casos,
la fruïció possible, i per eixa raó alguns autors han considerat que la facultat
de disposició és una extensió del gaudiment i, més exactament, la seua conseqüència
extrema 39 . La disposició és també una mena de gaudiment en les transmissions
derivatives, que determinen la constitució de drets concurrents d’abast
limitat. L’exercici d’aquesta facultat, a través de negocis jurídics, dóna peu als negocis
d’eficàcia real.
c) Els límits de la propietat
Com ja s’ha dit, la propietat es presenta en un estat de diversificació i de pluralitat,
i els límits, en concret, actuen sobre cada una de les variants, per a definir
o delimitar el contingut del domini en eixe tipus, a diferència de les que han vingut
denominant-se limitacions, que serien vertaderes detraccions en concret de facultats
que, altrament, formarien part del contingut del dret. La qüestió és difícil,
per no dir impossible, de reconduir en els termes en què ha estat proposada, donat
que suposaria un estat «normal» de la propietat que pogués haver estat alterat,
37 Com havia dit CICU (L’obbligazione nel patrimonio del debitore, Milà, 1948, pàg. 6) per
a la delimitació del dret hem de partir de l’interès, ço és, de l’específica «posició d’avantatge». No
es tracta de tornar a la tipicitat de la tutela real, ni al sistema d’accions del Dret Romà, però evidentment
l’acció aquiliana no serveix per a identificar el dret de propietat, i més quan ve estenentse
a la protecció d’altres drets (BUSNELLI: La lesione del credito da parte di terzi, Milà, 1964, pàgs.
49 i ss.; entre nosaltres GULLON, A.: «Los contratos en daño de tercero», Rev. Der. Notarial, 1958,
111 i ss.; DÍEZ-PICAZO, L.: Fundamentos de Derecho civil patrimonial, I, 4a ed., reimp., Madrid,
1996, pàgs. 280 i ss.
38 Amplius, MONTES, V.L.: La propiedad privada, cit., pàgs. 248 i ss. amb indicacions bibliogràfiques.
A diferència dels altres drets de reals limitats, per al propietari no té rellevància
l’acte jurídic de destinació preestablert, que pot alterar i no té el deure de respectar.
39 PUGLIATTI: Esecuzione forzata e diritto sostanziale, Milà, 1935, pàg. 89; MENGONI, L’acquisto
a non domino, Milà, 1949, núm. 17.
287

en concret, per una restricció. Eixe estat vindria determinat pel contingut després
dels límits que les lleis, tenint en compte la funció social, haguessin determinat per
al tipus o variant de domini a considerar 40 . El problema, a més a més, és susceptible
d’una consideració des de la perspectiva de si una restricció, encara que hagi
estat formulada com un límit, i per tant en termes generals, al penetrar en el
contingut essencial protegit (article 53.1 CE) ha de tenir consideració expropiatòria,
i dóna peu a una indemnització; el que posa sobre el mantell el problema
de les expropiacions legislatives. El que no es dubta en tema de sacrificis singularitzats,
des de la Llei d’Expropiació Forçosa de 1954 basada en la idea de
privació singular, però comprenent-hi la detracció de facultats i no tan sols la
translació o transferència de titularitat 41 .
Per enfrontar el problema, s’ha de tenir compte, en primer lloc, que en tema
del respecte al contingut essencial, la jurisprudència constitucional ens ha donat,
a propòsit de la propietat i de la propietat agrària, dues directrius que ens poden
orientar per a la interpretació i aplicació del règim constitucional del domini 42 :
a) La fixació del contingut essencial de la propietat privada no pot ferse
des de l’exclusiva consideració subjectiva del dret o dels interessos
individuals subjacents, sinó que deu incloure igualment la necessària
referència a la funció social, per més que «no es pot arribar a anul·lar
la utilitat merament individual del dret» (STC 37/1987) ni a determinar
«la pèrdua o buidament de la utilitat econòmica del bé» (STC
89/1994).
b) No hi ha raó per a entendre que s’hagi produït infracció del contingut
essencial, ara constitucionalment garantit, per aquella regulació legal
que, restringint les facultats de decisió del propietari en relació amb l’ús,
40 Un intent d’explicació en MONTES, V.L.: Subarticle 349 CC en Comentario del Código civil.
Ministerio de Justicia, I, 1991, pàgs. 973 i ss.
41 Diu REY MARTÍNEZ («El devaluado derecho fundamental de propiedad privada», cit.,
198) que les quatre matèries específiques més rellevants en les quals han recaigut decisions del TC
han estat: a) Les relatives a l’expropiació del grup d’empreses «Rumasa»; b) les reformes agràries
andalusa i de les «dehesas» d’Extremadura – SSTC 37/1987, de 26 de març i 186/1993, de 7 de
juny); c) les referides a intervencions públiques sobre béns de gran importància social, que han obligat
a assentar els criteris de distinció entre expropiació i delimitació de la propietat d’acord amb
la funció social (SSTC sobre demanialització de les aigües terrestres, 227/1988, de 29 de novembre;
creació d’un espai natural protegit com un parc natural, 170/1989, de 19 d’octubre, introducció de
noves limitacions per la «Ley de Costas» en la propietat de terrenys colindants amb el domini públic,
149/1991, de 4 de juliol, declaració d’àrea natural d’especial interès per llei autonòmica,
28/1997, de 13 de febrer i 248/2000, de 19 d’octubre, despossessió als propietaris de terrenys de
caça, mitjançant la Llei d’Extremadura, de l’aprofitament cinegètic privat, que requerirà concessió
administrativa, 14/1998, de 22 de gener, diverses sentències sobre l’alteració de la situació administrativa
dels empleats públics, etc.); d) en l’àmbit de la propietat urbana, són importants dues
sentències: 89/1994, de 17 de març, sobre pròrroga forçosa per a l’arrendador i potestativa per a
l’arrendatari; i 61/1997, de 20 de març, que resol el recurs d’inconstitucionalitat contra la legislació
urbanística estatal.
42 LEGUINA VILLA: «El régimen constitucional...», cit., pàgs. 22 i ss.
288

destinació i aprofitament dels fons rústics, l’imposi o permeti que l’imposin
determinats deures d’explotació i, en el seu cas, de millora, orientats
a l’obtenció d’una millor utilització productiva de la terra, des del
punt de vista dels interessos generals, sempre que quedi salvaguardada
la rendibilitat del propietari o de l’empresa agrària (STC 37/1987) 43 .
Potser aquestes idees ens ajudin a comprendre millor el que vol dir l’article
541-2 del Codi civil quan fa referència a «límits i restriccions» establerts per les
lleis.
L’última frontera del domini, per a assegurar els patrimonis privats front a
front a les accions i les intromissions dels poders públics (l’Administració pública,
sobretot) fonamentades en apreciacions de conveniència o necessitat pública
és l’«expropiació forçosa» (STC 301/1993) 44 . Com abans apuntàvem, la Constitució
estableix una garantia basada en tres principis: a) La causa expropiandi que
és el fi d’utilitat pública o interès social, però que, a diferència de la Llei de 1954,
la Constitució no connecta a la destinació final dels béns o drets expropiats (STC
166/1986) 45 ; b) La indemnització, en la qual s’ha suprimit el requisit de què fóra
prèvia. La quantia ha estat descrita com un «valor econòmic» o raonable, o proporcional,
valor real, però no necessàriament de mercat (STC 166/1986); c) El procediment,
a la fi de protegir la igualtat, la seguretat jurídica i els drets d’audiència
43 La raó és que eixa intervenció normativa no implica una desnaturalització del domini que
el faci irrecognoscible com pentanyent al tipus descrit. De la mateixa manera, en la propietat urbana,
«ni la pròrroga forçosa ni la severitat dels requisits exigits per a la procedència de l’excepció
a la pròrroga per causa de necessitat (articles 70 i 71 LAU) ocasionen per elles mateixes la pèrdua
de la utilitat econòmica dels arrendaments concertats. La pròrroga forçosa afecta al contingut del
dret de propietat en quant a la utilitat econòmica, però no el fa desaparèixer ni el converteix en irrecognoscible
(STC 89/1994).
44 Incloent-hi la denominada «expropiació-sanció per incompliment de la funció social de
la propietat», que no és una «sanció», sinó un instrument d’acció pública en pro del compliment
de la funció social de la propietat, que s’incardina en l’expropiació forçosa (STC 319/1993), perquè
no hi ha una decisió amb la finalitat punitiva per infracció de normes sancionadores o penals,
sinó tan sols les conseqüències objectives derivades de l’estat d’explotació insuficient o nul d’una
finca, estat al que, per ser incompatible amb la funció social de la propietat agrícola, s’ha de posar
remei atenent a eixa prioritària finalitat (STC 42/1989).
45 Deia la STC: «... dada la gran variedad de fines públicos que pueden ser legalmente
configurados como causa justificativa de la expropiación, el destino de los bienes y derechos expropiados
puede ser también muy distinto, pues dependerá del modo como se satisfaga en cada supuesto
expropiatorio el interés público que legitima la expropiación. Ese destino viene necesariamente
predeterminado por el fin cuando la satisfacción de éste tan solo consiente un único y
concreto destino con exclusión de todo otro; pero ocurre también que, en algunos supuestos, el fin
expropiatorio puede cumplirse por la vía de distintos destinos que sean, todos ellos, igualmente aptos
para la consecución del fin. En tales casos, es indiferente a la causa expropiandi el destino que
reciban los bienes y derechos expropiados, siempre que el elegido sirva el fin expropiatorio. En dichos
supuestos se produce, por tanto, una cierta desvinculación entre el fin de la expropiación y
la afectación ulterior de lo expropiado, en el sentido de que ésta pueda ser variable, sin que por ello
quiebre la causa expropiandi...»
289

i defensa de l’expropiat, evitant les expropiacions discriminatòries o arbitràries
(STC 166/1986).
L’expropiació, en termes generals, correspondrà, en el disseny constitucional
de la divisió de poders, a l’Administració pública, que té encomanat per la mateixa
Constitució el servei objectiu als interessos generals (article 103.1), però també
té cabuda l’expropiació ope legis, mitjançant lleis singulars (STC 166/1986),
que han de respectar les garanties de l’article 33.3 CE 46 .
Ha quedat descrita d’aquesta manera la propietat com a dret que és objecte
de protecció mitjançant les accions a les quals ens referirem endavant.
d) Sobre la subsistència d’un model central de propietat
Els estatuts diversificats (propietat urbana, propietat agrària, propietat de les
aigües, etc.). Deixen vigent un model central? Un model que s’aplicaria als supòsits
de propietat que no tingueren un règim particular. Eixe era, al cap i a la fi, el
model de l’article 348 del Código civil, ara substituït per l’article 541-1 del Codi
civil, precepte formulat sense gaire fortuna, en el que s’expressen les facultats (ús,
gaudiment, disposició) i s’indica la plenitud com una característica de l’ús, sense
que hom arribi a captar per què no ho és també de les altres, a part que la facultat
d’ús pot perfectament comprendre’s en el gaudiment. El propietari usa, gaudeix i
disposa «de forma plena» al menys en el sentit que abans hem assenyalat, ço és,
comprenent-hi qualsevol possibilitat d’actuació que no hagi estat transferida, i, sobretot,
decidint quina és la destinació econòmica del bé, sempre dins dels límits i
amb les restriccions que les lleis han establert per raó de la funció social.
Dins d’eixe model general, s’ha de considerar que una actuació del propietari
més enllà dels límits donaria peu a la consideració d’un exercici abusiu del
46 La Constitució ha reservat a l’Estat tota la legislació d’expropiació forçosa (article 149.1.18a),
i els Estatuts d’Autonomia han atribuït el desenvolupament legislatiu i l’execució a les CCAA. Per a resoldre
eixa aparent antinòmia, LEGUINA VILLA («El régimen constitucional...», cit., pàg. 27), a qui vinc
seguint en l’exposició, proposa que s’examini la institució expropiatòria des d’una doble perspectiva:
com un límit i una garantia de la propietat privada; i com a potestat pública. En el primer aspecte, la
CE exigeix que hi hagi una sola regulació, competència de les Corts Generals. S’impedeix així que els
béns puguin ser avaluats amb criteris diferents, o que algun ciutadà sigui privat de garantia (STC
37/1987). Però, com a potestat pública, és a dir, com mitjà per a realitzar obres o serveis públics o desenvolupar
activitats d’interès social, la determinació dels objectius ha de correspondre també a les
CCAA, i per això és forçós entendre que la potestat d’expropiar i la fixació dels supòsits ha d’anar indissolublement
unida a la competència material que els Estatuts reconeixen a les CCA per al desenvolupament
de les polítiques sectorials pròpies. Per eixa raó, les CCAA han de tenir competència per
a declarar per llei les causes d’utilitat pública o d’interès social dins de les matèries i sectors d’activitat
que el bloc constitucional ha deixat sota la seua responsabilitat. En el mateix sentit, vegeu LUCAS MU-
RILLO DE LA CUEVA: «Observaciones sobre el derecho de propiedad en el Estado autonómico», cit, pàg.
115. La STC 164/2001 corroborava la doctrina ja consolidada (SSTC 227/1988, de 29 de novembre;
17/1990, de 7 de febrer; 149/1991, de 4 de juliol; 186/1993, de 7 de juny; 319/1993, de 27 d’octubre;
61/1997, etc.) sobre la possibilitat de què per Llei autonòmica puguen establir-se, en l’àmbit de
les pròpies competències, els casos o supòsits en els que procedeix aplicar l’expropiació forçosa, determinant-hi
les causes d’expropiar i els fins d’interès públic als que deu servir.
290

dret, en les variants d’extralimitat o de contrari a l’interès social, que la llei no empara
(article 7.2 Código civil), en defecte d’altres sancions que puguin haver-se establert
en les lleis que imposin els límits o les restriccions 47 .
IV. LES ACCIONS PROTECTORES DEL DOMINI
6. Les principals novetats del Codi civil
De la protecció del dret de propietat s’ocupa el Capítol IV del Títol IV, a partir
de l’article 544-1. El plantejament que fa de les accions protectores respon,
en termes generals, a les línies consolidades en la doctrina i en la jurisprudència,
però amb novetats d’interès que seran especialment matèria de tractament en
aquest estudi. Destaquen entre elles, en el meu criteri: (a) la separació entre la protecció
del domini i la protecció possessòria, que determina la subsistència de l’acció
publiciana i la seua exacta ubicació en relació amb el conflicte que resol i el
dret que n’és l’objecte; (b) la projecció dels mateixos principis o regles bàsiques
en punt a l’extinció de l’acció reivindicatòria, negant la possibilitat de la prescripció;
(c) la regulació de l’acció negatòria en clau de protecció front les immissions
i pertorbacions més enllà de l’atribució d’un dret sobre la cosa, el que ve a
ser una transposició del règim de la Llei 13/1990, de 9 de juliol.
Altres qüestions, certament, s’hi poden plantejar, com l’omissió d’una referència
a l’acció declarativa del domini, que jurisprudència i doctrina consideren,
malgrat l’absència de regulació, vigent 48 . Però, sens perjudici de fer les referències
puntuals que estimem necessàries, centrarem el discurs sobre les qüestions abans
esmentades.
7. Consideracions generals
Les accions protectores del domini han estat tradicionalment qualificades
com accions reals. Es tracta, però, d’una categoria no ben perfilada. Les al·lusions
47 Sobre l’abús del dret com a factor de control de l’activitat i la seua connexió històrica amb
la idea de funció social, que presenta, com a primer valor, el de deslegitimar les manifestacions de
l’exercici del dret que es presentin com clarament antisocials, vegeu MONTES, V.L.: La propiedad
privada, cit., pàgs. 254 i ss. Un exercici abusiu no pot constituir una justificació que exoneri el
propietari d’indemnitzar el dany causat (qui suo iure utitur neminem laedit). Fora fins i tot del camp
dels danys, una actuació més enllà dels límits imposats per la funció social no protegeix el propietari,
no li permet, per exemple, adquirir els avantatges que altrament li reportaria (per exemple,
construcció extralimitada; extracció d’aigües més enllà dels límits; vendes de ramat infectat per una
epizoòtia; o de fusta procedent de boscos cremats, etc.).
48 Sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 17 de juliol de 1995 i 11 de
desembre de 2003. PUIG FERRIOL i ROCA TRIAS: Institucions del Dret civil de Catalunya. IV. Drets
Reals (amb la col·laboració d’ABRIL CAMPOY i AMAT LLARI), València, 2007, pàg. 305.
291

legislatives, d’entrada, són escasses: els articles 1962 i 1963 del Código civil s’hi
refereixen a les «accions reals sobre béns mobles i sobre béns immobles» als efectes
de fixar el termini de prescripció; i l’article 52.1.1r de la Ley de Enjuiciamiento
Civil conté la referència a les accions reals sobre immobles per a determinar
la competència territorial (en favor del jutge del lloc on estiga radicada la
cosa litigiosa). L’article 544-4-2 qualifica com acció real l’acció negatòria, i l’article
566-13 l’acció confessòria. Les accions reals estarien caracteritzades per una
ampla legitimació passiva, en tant que poden interposar-se contra qualsevol que lesione,
perturbe o desconega el dret protegit sense que tinga importància, els efectes,
que la conducta siga o no correcta subjectivament. A més a més, les susdites
accions tindrien una especial eficàcia per a la conservació o restauració del dret
real desconegut o lesionat per l’acció d’un tercer. Finalment, seria característic de
les accions d’aquest tipus el llarg termini de prescripció: sis anys en mobles i trenta
anys sobre immobles (articles 1962 i 1963 del Código civil) 49 .
El Codi civil conté una pobra referència, en la regulació de l’acció negatòria
(article 544-4.2 quan diu: «...la mateixa acció real a què fa referència l’apartat
1...») i en la de l’acció confessòria (article 566-13.1, el qual disposa que els titulars
de la servitud tenen acció real per a mantenir i restituir l’exercici de la servitud
contra qualsevol persona que s’hi oposi, que el pertorbi o que amenaci de fer-ho; el
paràgraf subsegüent assenyala un termini de prescripció de deu anys des de l’acte
obstatiu).
La condició de reals que es predica de les accions negatòria i confessòria
expressis verbis, però que sense dificultat s’hauria d’estendre a la reivindicatòria,
a la publiciana (encara que aquesta no és una acció protectora del domini), a l’acció
d’atermenament i a la declarativa de domini, ve a traduir-se en la constatació
d’una legitimació passiva ampla, però altres caràcters no s’hi veuen. La prescripció
(ho hem vist en la confessòria) no és necessàriament tan llarga (a més a més,
l’acció reivindicatòria no prescriu, com diu l’article 544-3, i després veurem).
I l’especial eficàcia que la doctrina tradicional venia assignant-hi per a la conser-
49 Sense perjudici de les especialitats processals, que no són ací objecte de tractament. Sobre la
categoria i els problemes d’identificació: MONTES, V.L.: «El derecho real», en LÓPEZ-MONTES-ROCA:
Derecho civil. IV. Derechos reales y Derecho inmobiliario registral, Valencia, 1994, pàgs. 49 i ss. La naturalesa
real de l’acció reivindicatòria no suscita dubtes en la doctrina tradicional. Vegeu SÁNCHEZ RO-
MAN, F.: Estudios de Derecho civil, III, Madrid, 1900, pàg. 12, núm. 39; LETE DEL RÍO: Protección del
derecho de propiedad, Santiago de Compostela, 1975, pàg. 20. NÚÑEZ LAGOS, R.: «Acción y excepción
en la reivindicación de inmuebles», RGLJ, 193 (1953), pàgs. 233 i ss., 242-43; TABET-OTTOLENGHI:
La proprietà (Giurisprudenza sistematica de Codice Civile, Dir. W. BIGIAVI), Torino, 1968, pàg. 226.
Sobre la qüestió de la prescripció de l’acció negatòria, ara finalment regulada per l’article 544-7, posant
fi als dubtes doctrinals i jurisprudencials anteriors (SSTSJC 19 de març de 2001, seguida per la
rectificació de les SS de 16 de setembre i 14 d’octubre de 2002), vegeu EGEA FERNÁNDEZ, J.: «La prescripción
de la acción negatoria» Libro Homenaje al Prof. D. Manuel Albaladejo, I, Madrid, 2004,
pàgs. 1431 i ss.; l’autor avança el criteri que pareix haver seguit el precepte indicat del Codi civil.
292

vació o restauració no presenta diferències estimables respecte del resultat d’altres
accions, de manera que la naturalesa real de les accions vindria a confondre’s
amb la naturalesa real del dret que s’exercita, tan discutida en la doctrina
moderna, que ha replantejat —des de les anomenades tesis obligacionistes— la
configuració del dret real com un dret absolut, en quant implica un deure general
de respecte, susceptible d’exercici directe, sense mediació d’altra persona,
sobre la cosa (de manera que el titular n’extrau les utilitats sense interposició de
tercers, la qual cosa, si bé es mira, ocorre en els drets de gaudi, però no tant, o
no de la mateixa manera, en els drets de garantia i en els d’adquisició preferent).
Perquè el deure de respecte no identifica els drets reals, com està veient-se en el
tractament de la protecció dels drets de crèdit, que tampoc no poden ser desconeguts
o envaïts pels tercers 50 . I més quan, com està veient-se en la jurisprudència,
es debilita el dogma d’eficàcia relativa dels contractes 51 . Però la protecció del titular
d’un dret de crèdit no funciona en front dels tercers de bona fe, és a dir, que
no sàpiguen ni tinguen perquè saber —actuant segons el paràmetre de la diligència
exigible— que amb la seua actuació lesionen el dret d’altra persona 52 .
Ara bé, la protecció que atorga el dret real presenta caràcters específics. D’una
part, la col·lisió de drets reals es resol mitjançant la regla bàsica que hi imposa
50 L’ordenament disposa específics remeis front a la invasió per un tercer d’una relació de
crèdit: l’acció rescissòria, la sanció de la mala fe d’un segon comprador en la doble venda (article
1473 del Código civil) i, en general, la tutela aquiliana del crèdit, fins arribar a la categoria, de
creació doctrinal, dels «contractes en dany de tercer» (GULLON, A.: «En torno a los llamados contratos
en daño de tercero», cit.).
51 La STS de 7 d’abril de 2001 (RA, 2388), per exemple, deia: «... si bien el artículo 1257 CC
se refiere a las partes contratantes con trascendencia a sus herederos, no por ello queda agotado y
cerrado el círculo de la efectividad y vinculación de las relaciones contractuales, ya que producen eficacia
que afecta a terceros y los implica en la relación si ha mediado actividad que supone la sustitución
de la personalidad jurídica del obligado y su asunción sin limitaciones por la entidad que surge
a la vida jurídica...». Amb major claredat, la STS 29 de desembre de 1998 (RA, 10138): «... el
artículo 1257 del Código civil establece en principio la norma de la eficacia relativa de los contratos,
pero dicha eficacia relativa no puede ni debe entenderse como estimatoria de los contratos como
unidades absolutamente estancas, y por ello la doctrina científica moderna, recogida por la jurisprudencia
de esta Sala (SS 3 de octubre de 1979 y 2 de noviembre de 1981, entre otras) reduce la
norma antedicha de eficacia relativa de los contratos a la denominada eficacia indirecta de los mismos
respecto de terceros, especialmente en aquellos casos en que los terceros ostentan derechos que
de algún modo encuentran su fundamento en anteriores contratos...». D’eficàcia indirecta, mediata
o reflexa es parla en les SSTS 29 de setembre de 1997, 5 de desembre de 1996, etc. De «mitigación
del principio de relatividad y trascendencia a los causahabientes a título particular» es parla en SSTS
13 de febrer de 1997, 30 de juny de 1997, 8 de maig de 1992, 24 d’octubre de 1990, etc.
52 Però la protecció exigeix publicitat, que és característica dels drets reals que, en tema de
mobles, es verifica per mitjà de la possessió, i en tema d’immobles per Registre de la Propietat.
Entraríem en una mena de cercle viciós: si l’eficàcia in extenso del dret real depèn de la publicitat
i, a la vegada, aquesta està preparada, en general, per als drets que tenen eixa condició (articles
2.1 LH, 7 RH, etc.), hauríem de trobar el tret específic dels drets reals més que en l’eficàcia en alguna
altra condició de la seua naturalesa, perquè mitjançant la publicitat sempre, d’una manera o
d’una altra, s’eixampla la zona d’eficàcia (com passa en els arrendaments inscrits). Però no és tema
per a aquest estudi.
293

la preferència, que, en el cas dels drets reals inscrits en el Registre, es manifesta en
la prioritat, amb la doble funció d’exclusió o de subordinació (per millor rang),
com es desprèn dels articles 17, 24, 25, 32, etc. de la Llei Hipotecària. D’altra
part, quan es diu que el dret real abasta protecció erga omnes es vol subratllar que
qualsevol persona que entri en contacte amb la relació jurídica ha de suportar que
les raons del titular s’imposin encara que no tingués coneixement de l’existència
del dret real ni tingués per què saber-ho. Es tracta del que s’ha anomenat reipersecutorietat:
una mena d’adherència que permet reclamar i fer valer el dret en
front de qualsevol persona que entri en relació amb la cosa 53 .
Les accions protectores del domini són instruments d’eixa especial eficàcia.
V. L’ACCIÓ REIVINDICATÒRIA
8. La concepció bàsica o «identificació» de l’acció reivindicatòria
L’article 544-1 presenta l’acció reivindicatòria dient que «permet als propietaris
no posseïdors d’obtenir la restitució del bé davant dels posseïdors no propietaris,
sens prejudici de la protecció possessòria que les lleis reconeixen als posseïdors»
54 . Segueix el plantejament la tradició del Dret comú: una acció real,
recuperatòria, que conté una pretensió de condemna a la restitució de la cosa.
Però al delinear el conflicte que serà resolt per mitjà de l’acció, tracta de definirlo
dient que l’acció enfronta «un propietari no posseïdor amb un posseïdor no
propietari», com ja deduïen de l’article 348 del Código civil la doctrina i la jurisprudència.
La definició només pot ser admesa amb moltes precisions i cauteles.
a) El propietari no posseïdor i el posseïdor no propietari
No és cert, en primer lloc, que l’actor hagi de ser un «propietari no posseïdor».
El titular del domini pot haver concedit un cert grau de tinença o possessió,
tot i conservant la condició de posseïdor, per més que la seua possessió, si s’hagués
de situar en les categories doctrinals a l’ús, hauria de ser qualificada com una
53 Amb matisos i temperaments, des de la plenitud de la protecció del titular inscrit en el
Registre, que pot recolzar-se en el mateix títol inscrit i disposa de remeis específics per a la defensa
(articles 38, 41, etc. LH) fins al titular d’un dret real que, existent, ha esdevingut inoposable
(articles 464 CC, 32 i 34 LH). La publicitat és l’element que dóna suport a la hiperprotecció dels
drets inscrits.
54 La fórmula «propietario no poseedor contra poseedor no propietario», en SOHM (Instituciones
de Derecho Romano, trad. esp., Madrid, 1928, pàg. 281) la comenta VALPUESTA, M.R.:
Acción reivindicatoria, titularidad dominical y prueba, València, 1993, pàgs. 24 i ss. És freqüent en
la jurisprudència l’ús de fórmules paregudes, últimament més matisades (per exemple, «la acción
que puede ejercitar el propietario que no posee contra el poseedor que, frente al propietario, no
puede alegar un título jurídico que justifique su posesión», STS 25 de juny de 1998, RA 4750, que
cita la d’1 de març de 1954, RA 983).
294

possessió «mediata», com és el cas de l’arrendador (ara, article 521-1.1 Codi civil;
que és coherent amb les disposicions dels articles 1554.3 i 1560 CC esp., sobre
arrendaments) 55 .
Però, sobretot, s’ha de temperar l’afirmació del text sobre la condició de
«posseïdor no propietari» que la disposició examinada li atribueix al demandat.
Hem fet notar abans (III-5) que la possessió no es correspon exactament amb l’exercici
del dret real, sinó que és un estat de gaudiment de fet, que manifesta o
no un dret real (putatiu o virtual). El posseïdor que s’enfronta al propietari reivindicant,
en realitat, ha de ser un posseïdor animo domini (article 531-24.1 Codi
civil), perquè, en altre cas, l’acció que s’exercita no és exactament la reivindicatòria.
La qüestió mereix una mirada un xic més atenta.
La dicció de l’article 544-1 manifesta la posició tradicional, que ja expressava
l’article 348 II CC esp. Al fer referència al posseïdor i al detentor (articles 521-
1.2 i 522.7 CC) la doctrina subratllava que l’expressió «possessió» és emprada
en sentit ample, i havia de ser llegida en relació amb els articles 430, 441 i 446 CC
esp. 56 . Però la idea que presenta la possessió com una projecció de la titularitat al
món dels fets o com la pura manifestació de l’exercici del dret, ha de ser revisada.
El propietari que exercita el dret és «no posseïdor» en un sentit que és rellevant
en un plànol divers d’aquell en el que es situa el posseïdor en sentit estricte.
Si tots els supòsits d’exercici del dret són exemples de possessió, haurem de convenir
que presenten gran diversitat: pagar els impostos, vendre els fruits, oposarse
a que el veí faci una sèquia pel terreny de la finca, collir una flor o un fruit,
cobrar l’arrendament, i tants més. Tots eixos actes d’exercici del dret poden ser
qualificats d’actes de possessió, però eixa qualificació és irrellevant al menys en
dos sentits: (a) en quant que no tots identifiquen el dret de propietat, perquè
una part d’ells poden ser realitzats per qui no és propietari, i fins i tot per un detentor
que, diríem, és el grau més baix de les titularitats possibles, en tant que tan
sols alguns d’ells exigeixen o demostren un poder que necessite la protecció es-
55 El Codi civil, encertadament, no introdueix les velles categories dels articles 430 a 433 del
Codi civil espanyol, sobre la condició del reivindicant com posseïdor mediat, una línia jurisprudencial
que té origen al menys en la STS 18 d’octubre de 1894. Vegeu PUIG BRUTAU: Fundamentos
de Derecho civil, III-1, 2a ed., Barcelona, 1971, pàgs. 161 i ss., 185; PÉREZ GONZÁLEZ y ALGUER:
Notas al Derecho de cosas de WOLF-RAISER, 3a ed., a càrrec de PUIG BRUTAU, pàg. 574; ALBADA-
LEJO, M.: Derecho civil, III-1 «Derecho de bienes» vol. 1 (Pte. General y Derecho de propiedad),
3a ed., Barcelona, 1977, pàg. 346.
56 PUIG BRUTAU, loc. cit., 177. MONTES, V.L.: La propiedad privada, cit., pàg. 268, amb indicacions
bibliogràfiques. La qüestió de si el demandat ha de ser posseïdor animo domini o pot
ser un simple detentor va ser resolta en el Dret Comú, sobre l’opinió d’Ulpianus. L’article 348 CC
esp. recull l’opinió de POTHIER (« Traité du droit de domaine de proprieté », Oeuvres, ed. 1835, t.
8, núm. 298, pàg. 243), que es remet a Ulpianus: puto autem ab omnibus qui tenent et habent restituendi
facultatem peti posse. Entre nosaltres, COVIAN: «Reinvindicación» Enciclopedia Jurídica Española
Seix, XXVII, 175 i ss.; TRAVIESAS (M. DE MIGUEL) «Extinción y reivindicación del derecho
de propiedad», RDP, 82 i 83 (1920), 193 i ss., 193.
295

pecífica del domini; (b) perquè la major part d’ells són compatibles amb la subsistència
del domini en persona distinta de la que els duu a efecte. I això últim, de
dues maneres: ja perquè el relatiu poder hagi estat concedit pel propietari, o bé
perquè l’autor de l’acte no posi en qüestió la propietat del titular, sinó que recolze
o fonamente el seu poder en la concessió d’un tercer que pot tenir un poder
que també seria compatible amb el del titular dominical (usdefruit, un altre dret
de gaudi, arrendament, etc.). Ens hem de preguntar si el propietari que té la cosa
sotmesa a la seua voluntat, de fet, perquè les seues decisions són, sense altre requisit,
operatives, encara que determinades utilitats o aprofitaments estiguen en
mans de tercers, és un posseïdor. I, per contra, si hem de considerar posseïdor a
qui té la possibilitat de traure de la cosa concretes utilitats o aprofitaments sense
negar ni oposar-se al dret del propietari. Al cap i a la fi, la qüestió es podria proposar
en torn a com s’ha de definir un «propietari no posseïdor», perquè la figura
d’un «posseïdor no propietari» està molt més clara: algú que té concedit o
que manifesta un poder limitat respecte de certes utilitats o de determinats aprofitaments
de la cosa. La qüestió no té sentit davant dels titulars de drets sobre la
cosa, limitats o parcials, que deriven de la propietat de la mateixa cosa. L’enfrontament
entre propietari (nu) i usufructuari, o entre arrendador (propietari) i arrendatari,
etc., no genera un conflicte que s’hagi de resoldre mitjançant l’acció reivindicatòria.
En canvi, segons ho presenta l’article 544-1 CC, l’acció vindria a
ser el vehicle per a resoldre el conflicte entre el propietari que, en el cas, no tinga
poder de fet per a obtenir una determinada utilitat o un concret aprofitament
que vinga beneficiant un tercer que derivi el seu dret d’un tercer o que es trobi en
l’exercici del poder de fet «sense la voluntat aparent externa d’actuar com a titular
del dret» (article 521-1.2 CC). Seria un propietari que no és posseïdor de la facultat,
dret o poder de fet que, en concret, té el demandat, i per tant no pot exercir
el poder que està exercint la contrapart.
b) Pluralitat de conflictes possibles
Ara bé, per a recuperar eixos concrets facultat, dret o poder, que estaria
inclòs en el domini, caracteritzat —com ja hem dit— per la «generalitat, il·limitació
o abstracció del poder» no només necessita provar que és el dominus, perquè
no sempre qui està en la posició de fet que vol extingir el propietari reivindicant
en benefici propi li oposa la condició de propietari, o li ha de fer negació
d’eixa qualitat, demostrant que exerceix la facultat, el dret o el poder de fet ut dominus,
sinó que de vegades haurà de provar que un determinat contrat o una concessió
concreta s’ha extingit o que mai ha tingut validesa, o que el títol de qui està
exercint el poder que es reclama no comprèn o no autoritza l’actuació. En definitiva,
el propietari reivindicant es trobarà en dues possibles situacions de conflicte,
segons el demandat li opose la qualitat de propietari, o —el que és equivalent,
als efectes— de posseïdor en concepte de titular del domini, o bé es valga
296

d’un títol diferent que li atorgue un dret limitat, posició que pot descomposar-se
en vàries possibilitats: (a) que el títol derive del mateix reivindicant (o dels seus
causants), cas en el qual no estem davant d’un conflicte que hagi de resoldre
l’acció reivindicatòria, sinó més aviat les accions contractuals; (b) que el títol tinga
causa en un tercer que l’hagi atorgat com a propietari (de la cosa reivindicada);
(c) que el títol derivi d’un tercer que no es presenti com a propietari, sinó com a
titular d’un dret limitat; (d) que es tracti d’una pura situació de fet, basada en títol
nul o, senzillament, en la que no entre en joc una justificació basada en un títol,
sinó en la pura continuïtat de l’estat de fet.
De manera que, segons la concepció que expressa el precepte de l’article 544-1
CC, l’acció reivindicatòria resol sempre el conflicte entre el propietari que vol recuperar
un determinat poder que de fet exerceix una altra persona i aquesta persona
que de fet està exercint (o, al menys, impedeix que ho faci el propietari) el
poder que és objecte de reclamació, ja s’empari en un títol derivat de tercer, ja en
una pura defensa de l’estat de fet, no sempre posa en discussió la condició de propietari
del reivindicant. Del que resulta que, si bé ho penses, una acció que té per finalitat
la defensa de la propietat s’empra per a defensar el propietari de qui no posa
en qüestió la propietat, i d’eixa manera es dóna pas a l’existència de dues variants
de la reivindicatòria: la que resol un conflicte entre dues pretensions relatives a la
propietat de la cosa; i la que ve emprada per a què el propietari recuperi una facultat
(que és una possibilitat d’actuació) respecte d’una utilitat o d’un aprofitament
que de fet està exercint una altra persona, per raó de què la propietat comprèn també
eixa actuació no estant, com per hipòtesi no està, concedida vàlidament a tercer.
c) Els límits de l’acció negatòria
Eixa segona versió de l’acció reivindicatòria no vindria a coincidir amb la
finalitat assignada a l’acció negatòria per l’article 544-4.1 CC, encara que s’aproxima
molt, perquè al cap i a la fi l’exercici per un tercer d’un poder de fet sobre
determinats aprofitaments o utilitats de la cosa és una pertorbació o una immissió,
però si consisteix en «la privació o reteniment indeguts de la possessió», ha de
quedar exclosa de l’acció negatòria, com diu l’esmentat article, per més que l’article
544-6 CC vinga a confondre un tant, quan assenyala que l’acció negatòria «té
per objecte la protecció de la llibertat del domini dels immobles i el restabliment
de la cosa a l’estat anterior a una pertorbació jurídica o material» 57 . L’expansió de
57 D’acord ROCA TRIAS, en PUIG FERRIOL-ROCA TRIAS: Institucions, cit., 306 i ss. En la jurisprudència,
està molt estesa la concepció de l’acció negatòria com la dirigida a rebutjar l’existència
dels drets que s’afirmen sobre el bé, junt al reconeixement de la llibertat del domini del predi
contra qualsevol pretensió de tercers que manifestin drets reals i atempten al gaudiment lliure i
exclusiu de l’immoble. STS 15 de juny de 1987, RA 4465; 17 de setembre de 1987, RA 6063; 11
de desembre de 1987, RA 9416; 21 de novembre de 1991, RA 8474; 30 de setembre de 1994, RA
7145; 13 de juny de 1998, RA 4686, 10 d’octubre de 1998, RA 7389. Vegeu CALVO SAN JOSÉ, M.:
«La acción negatoria de servidumbre», RDP, 2002-4, pàgs. 330 i ss.
297

l’acció negatòria més enllà de la clàssica posició de defensa del propietari front a
les servituds, que més endavant s’estendria a la declaració de què la cosa no és objecte
del dret que un altre s’atribueix sobre ella, va ser obra de la Llei 13/1990, de
9 de juliol, ara portada al Codi civil 58 . La Sentència del TSJ de Catalunya 13/2006,
de 30 de març considera que l’acció negatòria pressuposa, com a requisit per la
seva estimació, que l’actor acredite el domini sobre la finca suposadament gravada
o pertorbada... de manera que, acreditada la propietat, aquesta es presumeix
lliure i per tant correspon al demandat la prova de la constitució i vigència del gravamen
(servitud) que és objecte d’aquella acció o, en el seu cas, la prova de què
els actes de pertorbació (immissions) que el demandat li ha causat en el gaudi o
exercici del domini no perjudiquen l’interès del propietari o de què deu suportarlos
per Llei o per negoci jurídic.
Hi ha doncs un terreny entre l’acció reivindicatòria front a qui es diu propietari
o té la possessió en concepte de titular del domini i l’acció negatòria, que
té per objecte la defensa del propietari front a pertorbacions materials o jurídiques
(article 544-6.1 CC), però dins d’eixe camp existeix una zona mal definida.
Si l’acció negatòria defensa de pertorbacions jurídiques, entre les quals
hem de comptar que el demandat invoque l’existència d’una servitud (i és cosa
que no es pot negar), i la servitud (com tothom sap) és un dret real que pot
implicar un gaudiment sobre un immoble, com es pot veure a l’article 566-1.1
Codi civil, s’hauria d’acceptar que hi ha un cas en el que les dues accions conflueixen,
perquè el titular d’una servitud té una (limitada) possessió, i l’exercici
d’una servitud (que no té) és un cas de «privació o reteniment indeguts de la
58 L’acció negatòria no venia regulada en el Codi civil espanyol, com tampoc ho era al Code
ni al CC italià de 1865. Ha estat reconeguda per nombroses SSTS (30 de setembre de 1970, 6 de
juliol de 1972, 27 d’abril de 1973, 25 d’octubre de 1973, 25 d’octubre de 1974, 15 de juny de 1987,
17 de setembre de 1987 i 11 de desembre de 1987, etc.). Està regulada per l’article 949 del Codi civil
italià vigent, on es diu que el propietari pot accionar per a obtenir la declaració de la inexistència
dels drets afermats per altres sobre la cosa, quan tingui motiu per a témer un perjudici. Si subsisteixen
també pertorbacions o molèsties, el propietari pot demanar que s’ordeni la cessació, a més
a més de la condemna al resarciment dels danys. Com ha dit PEÑA BERNALDO DE QUIROS (Derechos
Reales. Derecho Hipotecario, I, 3a ed., Madrid, 1999, pàg. 344), per a la doctrina usual, l’acció negatòria
és l’acció real per la que el propietari fa efectiu el seu dret front a qui pertorba la propietat
exercitant sobre la cosa una servitud o altre dret real que no té, o extralimitant-se en el dret real que
sí que té. L’acció es dirigeix: (a) a declarar en front del demandat que la propietat està lliure de
càrrega o dret real; (b) a obtenir que el demandat cessi de pertorbar la propietat, reintegrant a
l’actor en la plenitud d’exercici del dret de propietat. Sobre l’acció negatòria i el conflicte que està
en la base, MARTÍN BALLESTERO, L.: La acción negatoria, Madrid, 1993, pàgs. 41 i ss.; EGEA FER-
NÁNDEZ: Acción negatoria, inmisiones y defensa de la propiedad, Madrid, 1994; SALVADOR CODERCH
i SANTDIUMENGE FARRÉ: «La acción negatoria. Comentario a la STS 3 de diciembre de 1987» en Poder
Judicial, 10 (1988), pàgs. 118 i ss.; ALONSO PÉREZ, M.: «Comentario a la STS de 3 de diciembre
de 1987», CCJC, 15 (1987), pàgs. 5266 i ss. Respecte de les servituds, en el Dret general esp.,
ALBADALEJO: Derecho civil, III-1, cit., pàg. 374; DÍEZ-PICAZO, L.: Fundamentos de Derecho civil
patrimonial, III, 4a ed., 1995, pàg. 872; LACRUZ BERDEJO, J.L.: Elementos de Derecho civil, III-1,
Barcelona, 1995, pàg. 373.
298

possessió» 59 . A menys que s’acceptés que l’acció negatòria, en el Dret civil de Catalunya,
no serveix per a la defensa del propietari enfront les servituds 60 o bé que
l’expressió «privació o reteniment indeguts de la possessió» de l’article 544-4 faci
referència necessàriament a una situació en la qual el demandat tingui el domini
de fet, sense concurrència amb el verus dominus. És a dir, una possessió parcial,
limitada, sempre serà una pertorbació i ens durà a la negatòria, mentre que un
conflicte susceptible de tractar mitjançant la reivindicatòria ha de venir caracteritzat
per la despossessió del propietari, entesa com la privació de fet de les possibilitats
d’exercici de les facultats de gaudiment. En el qual cas ens hauríem de
preguntar si és precís que totes les facultats de gaudi, o és prou que es tracti de les
més característiques, o si la privació s’ha de referir a la que considerem nucli essencial:
que el propietari no estiga en condicions de decidir quin tipus de gaudi
vol exercir, quina destinació vol donar-li a la cosa, de manera que, més enllà d’eixa
facultat axial, les demés pertorbacions siguin matèria de l’acció negatòria.
La doctrina tradicional, dins del Dret comú, deixava un espai a la reivindicació
front a les pertorbacions que implicaven possessió. ¿S’ha proposat el legislador
del Codi civil deixar només dos camins, el de reivindicatòria per als casos
de privació de la possessió en sentit global (diguem-ne, d’ample espectre en horitzontal,
encara que sense calat o profunditat en vertical, donat que pot ser el
posseïdor un detentor, un precariste o simplement un okupa)? Crec que l’acció
negatòria defensa el propietari de les pertorbacions, materials o jurídiques, incloenthi
les servituds, però no estic tan convençut que no quede un camp per a la reivindicatòria
en la defensa contra les pertorbacions possessòries que fins i tot no
impliquin la total despossessió.
d) Dos territoris de l’acció reivindicatòria
El que ve a dir-se és que, o bé en cas de justificar-se mitjançant l’existència
d’una servitud o d’un altre dret, el pertorbador pot ser demandat per via de l’acció
negatòria, siga quin siga el tipus de servitud que es presenti, o bé el conflicte
entre el propietari i el pertorbador que invoqui l’existència d’una servitud que implique
un cert ús de la finca servent s’ha de resoldre mitjançant l’acció reivindicatòria,
o si cabria pensar que el propietari afectat té opció entre les dues accions 61 ,
encara que aquesta última qüestió és purament teòrica, donat que l’acció ne-
59 Cabria, certament, una altra lectura. Com l’article 544-1 CC es refereix als posseïdors i no
als detentors (a diferència del que fa el Codi civil esp., article 348 II) quedarien fora de la reivindicatòria
les pertorbacions causades pels detentors (definits per l’article 521-1.2 CC). Però, a més d’altres
raons, no queda resolt d’aquesta manera el problema.
60 El que es podria pensar exclusivament, vista la regla de l’article 544-4 CC, per al cas de
les servitud que, d’acord amb l’article 566-1 CC, hagin de consistir en l’atorgament d’un determinat
ús de la finca servent.
61 Solució que, en base a la derogació de l’article 2.4 de la Llei 13/1990, i en vista del silenci
al respecte del Codi civil, admet ROCA TRIAS (Institucions, cit., 307).
299

gatòria té més ample espectre d’efectes, permetent reclamar, a més de la cessació
de la pertorbació, la indemnització de danys i perjudicis, i el restabliment de la cosa
a l’estat anterior (article 544-6.1 i 2 CC), el que vol dir que la recuperació, que
és l’objecte típic de la reivindicatòria, hi està compresa. ¿S’ha d’entendre, en tot
cas, que la negatòria és l’acció especialment escaient en el supòsit de pertorbació
per part de qui es presenta com a titular d’una servitud, fent excepció a la regla
de l’article 544-4.1 CC? No hi ha cap dubte que la solució que respectaria la tradició
(que veia en l’acció negatòria l’instrument per a oposar-se a l’existència de
servituds), hauria de fer una lectura de l’article 544-4 CC en la que «privació o reteniment
indeguts de la possessió» tinguessin un significat més pròxim a un conflicte
entre propietari i posseïdor animo domini, conflicte que segurament està més
lluny de l’objecte típic de l’acció negatòria, per mitjà de la qual hom tracta d’establir
la «llibertat del domini» que no és més que l’alliberament de càrregues
que hagin pogut gravar el domini, i per tant, disminuir-ne el contingut. D’altra
manera, s’haurà de pensar que l’enfrontament entre propietari i titular (putatiu)
d’una servitud que impliqui una certa mesura d’ús, en el sentit de l’article 566-
1.1 CC queda exclòs de l’acció negatòria per efecte de l’article 544-4 CC 62 , solució
que s’haurà de fer extensiva a totes les hipòtesis de pertorbació causades
per sedicentes titulars de drets de gaudi, posseïdors o detentors que, exercitant
un poder de fet, priven d’ell al propietari, en els termes que abans hem considerat.
S’obri d’eixa manera un camp de l’acció reivindicatòria per a resoldre conflictes
en els que, vertaderament, no hi ha en qüestió la titularitat del dret de domini
del reivindicant.
La qüestió, en el Dret comú, no ha passat desapercebuda en la jurisprudència.
D’una part, com en el SSTS de 9 de març de 1983 i 20 de desembre
de 1984, apuntant que el vertader conflicte que haurà de decidir-se mitjançant
l’acció requereix en el demandat la condició de posseïdor en concepte de titular
del domini. La STS de 27 de juny de 1991, amb cita de les SSTS de 3 de
juny de 1964 i 12 de juny de 1976, es referia a «l’acció estrictament reivindicatòria»
que es dirigeix contra el detentor o posseïdor per a reintegrar la cosa,
per distingir-la de la declarativa de domini i, a més a més, «d’aquelles accions
que sens tenir en la Llei una reglamentació específica, van dirigides bé a
62 Fent l’anàlisi de la prescripció de l’acció reivindicatòria (al que de seguit farem referència),
DE PABLO CONTRERAS (Prescripción de la acción reivindicatoria, Madrid, 1992, pàg. 192, nota
67) senyala que en el conflicte entre un posseïdor que no ho és en concepte de titular del domini i
el propietari, si aquest posseïdor aferma que posseeix en virtut d’una relació jurídica amb el reivindicant,
està reconeixent el domini i l’acció no prescriu (articles 1948 i 1973 CC esp.), i afegeix
que «l’acció reivindicatòria pot exercitar-se en front de qui posseeix en concepte de titular d’un dret
real distint de la propietat. Però en tal cas l’acció exercitada no és pròpiament la reivindicatòria,
és més bé la negatòria». Afirmació que considere indubtable si es tracta del Dret civil comú, i que
s’ha d’acceptar per al Dret civil català amb els matisos del text.
300

la inicial afirmació del dret de propietat, bé a fixar materialment l’objecte sobre
el que recau, i a fer efectius els drets de gaudir i disposar que constitueixen
l’essència del domini». El conflicte entre propietari i posseïdor en concepte de
titular del domini com a centre de la qüestió litigiosa apareix en moltes altres
decisions (SSTS 17 de maig de 2002, 24 de desembre de 2003, 17 de març de
2004, etc.) 63 .
És, doncs, indubtable que en el Dret comú hi ha un terreny per a una acció
reivindicatòria en sentit ample, en un conflicte en el qual no ve en qüestió la titularitat
del domini. Els territoris de les accions negatòria i reivindicatòria serien,
d’eixa manera, dos cercles secants. La concepció de l’acció negatòria en el
Dret privat català podria ser entesa com un intent de clarificació, però en tal cas
la idea de possessió de l’article 544-4 deuria ser portada a un poder de fet que, justificat
o no in limine amb un títol, vinga a impedir al propietari l’exercici de les facultats
que donen sentit al domini, sobretot, com hem vist, la de decidir el destí
econòmic de la cosa.
9. La imprescriptibilitat de l’acció reivindicatòria
Diu l’article 544-3: «L’acció reivindicatòria no prescriu, sens prejudici del
que aquesta llei estableix en matèria d’usucapió».
El precepte s’aproxima a la solució de la Llei 39 de la Compilació navarresa
64 i a la de l’article 948 III Codice civile 65 i una solució al menys semblant s’hi troba
al Codi civil portuguès vigent i s’en deriva dels articles 728 i 661-663 del Codi
civil suís de 1907 66 , així com resulta de l’aplicació de l’article 2262 Code civil
63 Les SSTS posen de relleu un concepte de possessió animo domini que va més enllà d’un
concepte purament subjectiu o intencional, i fa atenció a l’element objectiu o causal, exigint actes
inequívocs que manifesten externament en el tràfic una actuació ut dominus. SSTS 18 d’octubre i
30 de desembre de 1994, 25 d’octubre de 1995, 7 i 10 de febrer de 1997, 16 de novembre de 1999,
etc.). DE PABLO CONTRERAS (op. cit.,188 i ss.) fa l’anàlisi del problema, a partir de la posició jurisprudencial
que admet la reivindicatòria en front de qualsevol posseïdor. Diu, en primer lloc, que
l’acció reivindicatòria no és exercida realment quan el propietari es defensa en front d’un posseïdor
en conepte distint del de titular del domini, on entra en joc l’acció negatòria. En segon lloc (pàg.
197), diu que «del sistema del Código (civil) se infiere que la posesión en concepto de dueño patentiza
siempre la existencia de otra verdadera posesión, aunque sin señorío de hecho sobre la cosa,
en concepto de dueño». Hi estic substancialment d’acord, però crec que entre la negatòria i la
reivindicatòria strictu sensu hi ha una reivindicatòria lato sensu, al menys, com hem vist, en el Dret
català. Del que deriva que la reivindicatòria resolgui conflictes relatius a la titularitat dominical i altres
en els que no es tracta més que de la «llibertat del domini», és a dir, de la inexistència de
drets que vinguen a restringir o limitar l’agere licere del propietari.
64 Llei 39, b) Llei 1/1973, d’1 de març: Les accions reals que no tinguin establert un termini
especial tan sols prescriuen a conseqüència de la usucapió amb la que resulten incompatibles.
65 L’acció reivindicatòria no prescriu, salvats els efectes de l’adquisició de la propietat per
part d’altres mitjançant la usucapió.
66 Vide DE PABLO CONTRERAS, La prescripción..., cit., pàg. 207, amb més indicacions.
301

francès d’acord amb la jurisprudència 67 . La solució del Codi civil català és diversa
de la que, segons la doctrina i la jurisprudència majoritàries, dóna el Codi civil espanyol,
en base als articles 1962 i 1963. Segons la posició majoritària, es produeix la
prescripció d’accions reals, i entre elles la reivindicatòria, si abans no s’ha produït
la usucapió del domini per una altra persona en els terminis de deu o vint anys 68 .
De la tesi majoritària havia discrepat DIEZ-PICAZO 69 al sostenir que l’acció reivindicatòria,
per si mateixa considerada, és imprescriptible o, al menys, no s’extingeix
per prescripció en tant que el posseïdor demandat no hagi completat els
requisits necessaris per a usucapir. L’argumentació de suport d’aquesta tesi podia
resumir-se dient que altra solució condueix a l’absurd: com el demandant no pot
reivindicar, donat que l’acció ha prescrit, és a dir la pretensió o desapareix o, al
menys, queda paralitzada, enervada, per l’excepció de prescripció 70 , en la pràcti-
67 Diu l’article 2262 Code civil que totes les accions, tant reals com personals, prescriuen als
trenta anys, sens que qui al·legui aquesta prescripció estigui obligat a aportar un títol o se li pugui
oposar l’excepció de mala fe. Però la imprescriptibilitat de l’acció reivindicatòria es produeix per
raó de la perpetuïtat del domini. Donat que el dret de propietat no s’extingeix pel no-ús, l’acció
de reivindicació no és susceptible de prescripció (Cass. Civ, Ch. 1ère, 2 de juny de 1983, R. Dalloz
1994, 593. I afegeix la S.Cass. Civ. 3ème. 22 de juny de 1983 «... els jutges de fons no poden rebutjar
una acció en reivindicació d’un terreny sense constatar que el demandat hagi adquirit la propietat
per usucapió de trentenària, en base a què l’actor no hauria, en trenta anys, exercit cap pretensió
sobre eixe terreny i que les accions, tant personals com reals, prescriuen en eixe termini...». Sobre
la significació del dogma de la perpetuïtat, amb referències bibliogràfiques, MONTES, V.L.: La propiedad
privada..., cit., pàgs. 69 i ss. En el sistema alemany, els paràgrafs 902 i 927 BGB connecten la
pèrdua de la propietat sobre immobles a l’adquisició per usucapió. D’una part, les pretensions derivades
dels drets inscrits no prescriuen. D’altra, l’exclusió exigeix possessió en concepte de titular
del domini durant trenta anys, i qui obté l’exclusió esdevé propietari.
68 Sobre la doctrina majoritària, MONTES, V.L.: La propiedad privada..., cit., esp. pàg. 71, nota
102; també subarticles 348 i 349 CC, en Comentarios al Código civil y a las Compilaciones forales,
dir. M. ALBADALEJO, V-1, 1990, pàgs. 142 i ss., esp. 250 i ss.; DE PABLO CONTRERAS, La prescripción...,
cit., pàg. 136, amb amples referències en els tres treballs. SSTS 12 de març de 1958, 18 d’abril
de 1974, 15 d’octubre 1975, 5 d’octubre de 1976, 29 de gener de 1982, 29 d’abril de 1987, 20
de febrer de 1988, 18 de maig de 2001. És força interessant el Comentari de J.M. MIQUEL a la
STS de 29 d’abril de 1987, en CCJC, 14 (1987), pàgs. 4591 i ss.
69 Primer en La prescripción en el Código civil, Barcelona, 1964, pàgs. 159 i ss., esp. 161-62;
després en Fundamentos de Derecho civil Patrimonial, III, pàgs. 693 i ss. de la 4a ed., Madrid, 1993.
Posició a la que m’hi vaig adherir en La propietat privada, cit., pàgs. 72, 304. Els arguments han
estat aprofundits i reforçats per l’acurat estudi de DE PABLO CONTRERAS La prescripción de la acción
reivindicatoria, cit., esp. pàgs. 154 i ss., 267 i ss. Per a la defensa de la tesi majoritària i la crítica de
la posició de DÍEZ-PICAZO, vegeu ALONSO PÉREZ, M.: «La prescripción adquisitiva en el Código civil:
fundamentos históricos y principios reguladores», en AAVV: Historia de la Propiedad. Costumbre
y prescripción (S. DE DIOS, J. INFANTE, E. TORIJANO, coords.) IV. Encuentro interdisciplinar.
Salamanca, 2004, pàgs. 717 i ss.
70 En la base de les posicions enfrontades està la discussió sobre si la prescripció extingeix
el dret o la pretensió (l’acció, en terminologia molt difosa, però inexacta). La posició més fundada
pareix la que predica l’extinció de la pretensió, o, més exactament, l’actuació de la prescripció mitjançant
una facultat d’enervar-la. Ara la qüestió està fora de dubte. Els articles 121-1 i 121-2 Codi
civil, de manera precisa, ho fan saber: «la prescripció extingeix les pretensions relatives a drets
disponibles, tant si s’exerciten en forma d’acció com si s’exerceixen en forma d’excepció». A més
a més, l’incís final del precepte defineix la pretensió com a «dret de reclamar d’altri una acció o una
omisió». Per a una explicació, BADOSA COLL: «La pretensión como objeto de la prescripción (los
302

ca ha perdut el domini, però com el demandat no l’ha adquirit, suposat que, per
hipòtesi, no ha usucapit, és un simple posseïdor. Una semblant situació tindria que
portar a la següent conclusió: la cosa, objectivament, hauria esdevingut nullius,
però el posseïdor, que té una possessió irreivindicable, en la pràctica és un propietari.
Aquesta reductio ad absurdum provaria —segons l’autor de l’exposició
que seguim— que no es produeix la prescripció de l’acció reivindicatòria del verus
dominus més que quan en el posseïdor concorren els requisits de la usucapió
—ordinària o extraordinària— i el posseïdor pot ser considerat com un novus dominus.
La prescripció de l’acció reivindicatòria requereix un conflicte amb un posseïdor
en concepte de titular del domini, que és, com abans hem dit, el nucli temàtic
de la reivindicació strictu sensu, encara que sigui possible un reivindicació lato
sensu com a reacció en front d’una pertorbació, en el cas —marginal, com
s’ha dit— que no siga procedent l’acció negatòria. Però en aquest segon cas no
està en discussió la titularitat del domini, i per tant la prescripció de l’acció reivindicatòria
no produirà altre efecte que el d’impossibilitar la fi de la pertorbació,
que es convertirà en un dret de l’antic pertorbador, però no tindria sentit que
generés l’adquisició del domini, quan la qualitat de la possessió no ho consent 71 .
El sistema no és totalment harmònic, en gran part per raons històriques, però
l’acció reivindicatòria pròpia ve referida al conflicte entre un propietari i un posseïdor
en concepte de titular del domini, un posseïdor ad usucapionem, perquè
davant d’un conflicte entre el propietari i un posseïdor en concepte distint del
artículos 121-1 y 121-2 L. 29/2002, de 30-XII, Primera Ley del Código civil de Cataluña», en Historia
de la Propiedad. Costumbre y prescripción (S. DE DIOS, J. INFANTE, R. ROBLEDO, E. TORIJA-
NO, coords.) IV Encuentro Interdisciplinar, Salamanca, 2006, pàgs. 765 i ss. Clar que un dret sense
l’element que significa la pretensió característica (com la de recuperació en la propietat, la d’exigir
el pagament en el crèdit) té una vida de dubtós valor, però cal no oblidar, per exemple, que el pagament
d’un deute prescrit és irrepetible. Per eixa raó s’ha dit que l’extinció de la facultat central
o substancial equival a la del dret. Vegeu, no obstant, DE LACUESTA SAENZ: «Notas sobre la prescripción
extintiva de la acción reivindicatoria» en Libro Homenaje a J.B. Vallet de Goytisolo, VI,
Madrid, 1988, pàgs. 63 i ss., 74. Amb millor criteri, ALBADALEJO («La prescripción de la acción reivindicatoria»,
ADC 1990, pàgs. 25 i ss., 52) no considera que s’hagi extingit el dret de propietat ni
l’acció reivindicatòria per efecte de la prescripció: el propietari ho segueix sent i té acció reivindicatòria
(contra tercers) però els Tribunals no poden imposar la devolució de la cosa al demandat,
en les mans del qual queda restiuir o no la cosa. Vegeu les observacions MIQUEL («Comentari STS
29 d’abril 1987», cit., pàgs. 4595 i ss.) qui exposa de forma breu i clara les raons que fonamenten
l’estimació que la prescripció afecta la pretensió i no el dret, a partir de la formació dels textos del
Codi civil espanyol.
71 Imaginem que A ve practicant la caça en la finca de B, sense un títol de concessió vàlid.
Eixe aprofitament, si s’entén (i no pareix possible una altra cosa) que es tracta d’una pertorbació
que consisteix en la privació o reteniment indegut de la possessió (article 544-4) i, passat el termini,
s’intenta per part del propietari la recuperació, estarà en joc l’acció reivindicatòria. Si l’acció estigués
sotmesa a prescripció, es donaria el cas que no podria recuperar eixa possessió, però no tindria
sentit dir que per efecte de la prescripció ha adquirit el domini qui només posseeix d’eixa forma
limitada i, en tot cas, reconeixent el domini.
303

de titular, que serà aquell que exerceix l’acció que pertany és, en principi, la negatòria,
encara que es presente com a reivindicatòria 72 . En la meua opinió 73 la inèrcia
o inactivitat del propietari sols té sentit en termes de prescripció de les accions
reivindicatòria o declarativa del domini davant d’un posseïdor o un pertorbador
legitimats passivament als efectes de l’acció. En eixos supòsits, el posseïdor podria
tenir un interés en enervar l’acció invocant, sense més, la prescripció i no la
usucapió, perquè encara no ha estat consumada. Però en eixe cas, hauríem de fixar
quan ha començat el còmput del termini de prescripció. Si convenim que el
dies a quo és el moment en què s’ha produït la possessió o la detenció del demandat
en condicions d’adquirir el domini per transcórrer el temps (com es dedueix
de l’article 1969 del CC esp., i ara amb majors claredat i precisió expressa l’article
121-23.1 Codi civil) perquè s’inicia quan «nascuda i exercible la pretensió, la
persona titular d’aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies
que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir», deuríem arribar a la
conclusió que abans de produir-se la pèrdua del domini del vindicant s’haurà
generat l’adquisició per usucapió, o simultàniament al menys, vist l’automatisme
de l’adquisició que indica l’article 531-23.2 del Codi civil. En el Dret civil general,
tindrà sentit l’al·legació de la prescripció extintiva quan el posseïdor demandat
no hagi pogut consumar la usucapió, com seria el cas d’un posseïdor que no
ho fos en concepte de titular del domini, sens haver produït mai la interversio possessionis
o mutació de l’ànim possessori, però no el d’un posseïdor ut dominus
abans del compliment del termini, en la usucapió extraordinària, perquè els terminis
de prescripció (30 anys, article 1963 CC esp.) i el d’adquisició per usucapió
extraordinària (30 anys, article 1959 CC esp.) vénen a coincidir, de manera que
abans del transcurs del termini assenyalat no hauria prescrit la pretensió de restitució
ni s’hauria produït l’adquisició que pogués posar-hi obstacle. Al meu parer,
en el Codi civil espanyol, no es pot parlar en sentit tècnic precís de la prescripció
de l’acció reivindicatòria, perquè en el correcte funcionament del sistema,
l’adquisició de la propietat per usucapió per part del posseïdor determina, com
efecte reflex, l’extinció de la propietat en el reivindicant i, amb ella, de l’acció rei-
72 DE PABLO CONTRERAS, loc. cit., pàg. 192, nota 67. L’autor, per a explicar els supòsits en
els que el propietari exerceix l’acció reivindicatòria contra un posseïdor que exerceix un poder de
fet sense la voluntat aparent externa d’actuar com a titular del domini (article 521-1.2 Codi civil)
acudeix a l’expedient de considerar que, o bé manifesta un poder que diu haver-li concedit el mateix
propietari, cas en el qual estem davant d’un conflicte que no ha de resoldre la revindicació sinó
l’exercici de les accions contractuals, en el seu cas, o possessòries, o bé invoca tenir un poder derivat
d’un tercer, el que voldria dir que eixe tercer té al menys una possessió mediata ut dominus.
De manera que «tot el qui posseeix reconeixent el millor dret d’un altre, posseeix per a aquest» (Ibídem,
200). L’argument és enginyós, però hem de tenir en compte que el posseïdor demandat, en
el cas, seria el posseïdor immediat, i en canvi tindria la possessio ad usucapionem l’altre posseïdor
concurrent.
73 Que ja exposava en La propiedad privada, cit., pàg. 72.
304

vindicatòria com a pretensió de recuperació que forma part del contingut del domini.
El tema no pareix dubtós en la usucapió ordinària, però una autoritzada opinió
considera que el mecanisme és distint en l’extraordinària 74 .
En definitiva, el tema que posa en marxa la prescripció extintiva no és la simple
pèrdua de la possessió del dominus, sinó el començament d’altra possessió
ad usucapionem, que constitueix la vertadera violació del dret de propietat, de manera
que fins que no existeix un posseïdor en concepte de titular del domini no
correria el termini de prescripció de l’acció reivindicatòria 75 . La qüestió sobre si
una reivindicació que s’hagi exercit contra un posseïdor en concepte distint del
de titular del domini pot concloure amb una prescripció de l’acció reivindicatòria
sense que s’hagi arribat a l’adquisició de la propietat pel posseïdor s’ha tractat
de resoldre, en el Dret comú, acudint a la naturalesa de l’acció, que seria una negatòria
realment, encara que disfressada de reivindicatòria (equiparació que presenta
problemes de difícil solució), però no dóna resposta a la qüestió axial: si el
posseïdor no esdevé propietari, i el propietari, no obstant, no pot recuperar (per-
74 Segons DE PABLO CONTRERAS (La prescripción..., cit., pàg. 210), en el sistema del Codi civil
(esp.) l’acció reivindicatòria s’extingeix com a conseqüència de la usucapió ordinària, però no
perquè aquella hagi prescrit, sinó com efecte reflex de la pèrdua de la propietat en favor de l’usucapient;
en canvi l’acció reivindicatòria s’extingeix per prescripció conforme als articles 1962 i 1963
CC esp. per la possessió ad usucapionem d’un altre, el qual, aleshores, adquireix a més a més la propietat
de la cosa per usucapió extraordinària. L’autor constata que no hi ha, en el CC esp., una regla
semblant a la Llei 39 FNN que connecti usucapió i prescripció, i d’aquesta manera resol el problema
d’una possessió ad usucapionem, amb títol i bona fe, en la qual hagi sobrevingut la mala fe
del posseïdor, que li impedirà consumar la usucapió ordinària (articles 451 i 1951 CC esp.), però
no li farà perdre el temps transcorregut des de que va començar la possessió, temps que continuarà
corrent per a la usucapió com extraordinària i, amb ella, el termini de la prescripció de l’acció reivindicatòria.
Abans ha dit (pàg. 203) que la prescripció de l’acció reivindicatòria «es correlativa a
la adquisición de la propiedad por usucapión extraordinaria por parte del poseedor en concepto
de dueño». I en la pàg. 204 «... en el sistema del Código civil la prescripción de la acción reivindicatoria
que compete al dueño es correlativa a la adquisición de la propiedad (por usucapión extraordinaria)
por parte del prescribiente...». Crec que, al fons, es tracta sempre de l’efecte (reflex,
si es vol) de l’adquisició per usucapió.
75 MIQUEL, J.M.: Comentari a la STS 29 d’abril 1987, cit., 4599 i ss. Diu l’esmentat autor que
«...si inicialment pareix correcte admetre que la usucapió extraordinària i la prescripció extintiva
de l’acció reivindicatòria són distingibles (cfr. articles 1962 i 1963 CC) és necessari convenir en què
sorgeixen molts problemes d’eixa distinció i no és fàcil admetre que marxen separadament ambdues
institucions...» Si la possessió en concepte de titular del domini fos exigència inel·ludible de
la legitimació passiva de l’acció reivindicatòria, pareixeria clara la solució: fins que no existira un
posseïdor ut dominus no corre la precripció extintiva de l’acció reivindicatòria, amb el que s’arribaria
a connectar usucapió extraordinària i prescripció extintiva. A més a més, tenint-hi en compte
que prescriu la pretensió, i que el termini de la prescripció s’ha de tornar a computar da capo
cada vegada que sorgeix una possessió ut dominus que no tinga connexió causal amb l’anterior,
no pareix possible una prescripció de l’acció si abans no s’ha produït la usucapió. D’altra part, la
interrupció de la usucapió interromp sempre la prescripció (en el cas de la reclamació extrajudicial
no genera un desajust: al cumplir-se la usucapió fa innecessària la prescripció extintiva de l’acció).
Però la bona qüestió es presenta si s’admet que l’acció reivindicatòria cap també en els conflictes
amb un posseïdor en concepte distint de titular del domini. Hi hauria aleshores un desajust: pot
prescriure l’acció reivindicatòria sens que ningú hagi adquirit per usucapió.
305

què l’acció li ha prescrit, i ha estat enervada pel demandat), com es fa trasllat de
la propietat del reivindicant al posseïdor. O si no es produeix eixe efecte, i queda,
com s’ha descrit, el propietari amb una situació d’irrecuperabilitat de la cosa
respecte d’eixe posseïdor (no respecte d’altres). Una situació, en tot cas, difícil
d’assumir dins de les coordenades.
10. Les proposicions fonamentals que condueixen a la solució
Però tots aquests divertículs han desaparegut del Codi civil, que presenta solucions
que, en una lectura sistemàtica lliure d’idola i de certs solatges de la tradició,
podria resumir-se dient que l’acció reivindicatòria no prescriu, encara que
per usucapió el demandat de reivindicació, que és un posseïdor en concepte de titular
del domini, pot haver adquirit el domini (i per tant, el propietari reivindicant
no veurà triomfar l’acció), com es dedueix de l’article 544-3. Emprant altres paraules,
i més esquemàticament, diríem:
a) En el conflicte entre un propietari i un posseïdor que priva o reté indegudament
de la possessió de la cosa al propietari (article 544-4.1) s’ha d’acudir
a l’acció reivindicatòria (article 544-1).
b) L’acció correspon al propietari no posseïdor contra el posseïdor no propietari
(article 544-1). S’ha de calibrar quina és la qualitat de la possessió
que ha de tenir el demandat, perquè caben possessions concurrents
en les quals no pareix necessari acudir a la reivindicatòria, donat que, en
els termes de l’article 544-1, estaríem davant d’un propietari posseïdor no
legitimat per a interposar l’acció. L’anàlisi de les possibilitats, molt resumit,
donaria com a resultat que el propietari s’ha de considerar «privat»
de la possessió, en tot cas, quan se li impedeix l’exercici de la facultat
nuclear: la decisió sobre el tipus de gaudiment, sobre la destinació
econòmica del bé.
c) Però la resposta a la qüestió proposada sobre la qualitat de la possessió
del demandat s’enfosqueix quan es tracta de delimitar altres poders de
fet (article 521-1.1) que no exclouen totalment el del propietari. Eixa delimitació
s’hauria de fer emprant un eix de coordenades: en sentit horitzontal,
l’extensió del poder; en sentit vertical, la justificació del poder.
En aquest últim sentit, hom es pregunta si s’han de descomptar les hipòtesis
de detenció, que són casos d’exercici d’un poder de fet «sense la voluntat
externa d’actuar com a titular del dret» o la «tinença amb la tolerància
dels titulars» (article 521-1.2), i només produeixen «els efectes
que per a cada cas concret estableixen les lleis». ¿Seria el detentor un
posseïdor en el sentit de l’article 544-1? S’ha de tenir compte que l’article
522-7.1 li concedeix pretensió per a retenir i recuperar la possessió
contra qualssevol pertorbació o usurpació.
306

d) En front del detentor, que disposa de les accions possessòries per a la
seua defensa (article 522.7.1), i per tant no deixa de ser, a determinats
efectes, un posseïdor, es planteja la qüestió sobre si és procedent l’acció
negatòria (article 544-4) o si cap l’acció reivindicatòria. La resposta és
dubtosa: sempre que s’entenga que es tracta d’un cas de privació o reteniment
indeguts de la possessió, haurem d’acudir a la reivindicació; si
es considera que estem davant d’una pertorbació o d’una immissió, a la
negatòria. Els perfils de la negatòria en l’article 544-4, que fa al·lusió a
la «privació o reteniment (indeguts) de la possessió» per a excloure-la,
deixa una banda indefinida 76 . I sobretot, obri la pregunta sobre si, donat
que les servituds poden implicar possessió (bé que limitada o parcial,
en quant poder de fet sobre la finca o algunes de les utilitats o aprofitaments)
s’hauria d’arribar a la solució d’excloure-les de l’acció negatòria.
La resposta, en el meu criteri, ha de ser negativa. L’acció negatòria defensa
també de les pertorbacions justificades mitjançant l’existència de
servituds, conforme a la tradició, a més a més d’altres pertorbacions materials
o «jurídiques» i de les «immissions» (articles 544-4 i 544-6.1) i
té per objecte la protecció de la llibertat del domini dels immobles i el
restabliment de la cosa a l’estat anterior a una pertorbació jurídica o material,
com diu l’últim dels preceptes invocats 77 .
76 L’acció negatòria va nàixer per a la defensa de la propietat davant de les pertorbacions
causades pels qui pretenien tenir una servitud. Una servitud pot implicar —i la major part de les
voltes implica— un dret limitat de gaudi. Doncs en certa manera per part de qui exercita el poder
que concedeix una d’aquestes servituds (que no té vàlidament establerta) està privant o retenint indegudament
de la possessió (parcial, limitadament) al propietari. Segons això, de llegir l’article 544-
4 en el sentit que tota privació o tota retenció de la possessió queden excloses, bé que foren parcials,
no cabria acudir a l’acció negatòria, sinó a la reivindicatòria, per a defensar la propietat.
Eixa conclusió va contra la tradició, i tindria com a resultat que l’acció negatòria no defensaria de
les servituds; i a més a més contra el sistema, perquè el propietari que exercitaria l’acció reivindicatòria
només seria «no posseïdor» només en part. La Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol, va estendre
la protecció de la negatòria a les immissions, però l’article 3 no definia ni exemplificava
què s’ha d’entendre per immissió, el que ha contribuït a què amb freqüència s’identifiqui amb qualsevol
ingerència en la propietat. El concepte ha estat perfilat per la jurisprudència (SSTSJC 3/2000,
de 17 de febrer; 11/2001, de 19 de març; i l’abans esmentada 13/2006, de 30 de març; etc.) vide Bibliografia
citada en Nota 58. No pareix que la detenció puga ser considerada una immissió en cap
cas, i si és o no una pertorbació dependrà de l’extensió de la tinença. Com veníem dient el text de
l’article 544-4 Codi civil sembla pensat per a excloure de l’acció negatòria els supòsits de preivació
o retenció indeguts de la possessió que vingués a impedir al propietari l’exercici de les facultats
nuclears del domini. Una detenció afectant a un aprofitament o a una utilitat concrets del predi
deuria legitimar al propietari per a l’exercici de l’acció negatòria.
77 Com ha dit la STSJC 3/2000, de 17 de febrer, sobre la Llei 13/1990, que ara hem de considerar
incorporada al Codi civil «...l’acció negatòria exigeix com a pressupostos una pertorbació,
de caràcter il·legítim, i un perjudici. Dintre de les pertorbacions jurídiques s’han englobat les infraccions
de les normes reguladores de les relacions de veïnatge, i dintre de les pertorbacions materials
s’han inclòs les immissions...» I afegeix que la doctrina catalana, seguint una discussió iniciada
per la doctrina alemanya, ha debatut el tema de les ingerències negatives «havent d’incloure
dins el concepte els supòsits d’utilització d’una finca produint al mateix temps una privació dels
307

e) Si l’acció negatòria s’ha d’utilitzar per a obtenir la «llibertat del domini»
contra els pertorbadors, materials o «jurídics», incloent-hi els qui afirmen
tenir una servitud, s’ha d’afinar la menció que l’article 544-4 fa a la possessió,
en el sentit que l’exclusió de l’acció en els supòsits de «privació o reteniment
indeguts de la possessió» no pot referir-se a un poder de fet limitat
o concurrent amb el del propietari, sinó a un poder de fet que deixi al
propietari en la impossibilitat d’exercir les facultats de control que constitueixen,
com hem dit, el nucli essencial. És, doncs, un problema d’extensió
del poder de fet, i no una qüestió de calat. La «possessió» que ha de
tenir el demandat en la reivindicatòria ha d’impedir la del propietari.
f) D’eixa manera el demandat en la reivindicatòria no pot ser ni un posseïdor
concurrent amb el propietari, ni un posseïdor sense la voluntat
aparent externa d’actuar com a titular del dret de propietat (un detentor,
article 521-1.1) que derive la seua posició del mateix propietari, però pot
ser-ho un detentor i un posseïdor en concepte distint del de titular del
domini que porti causa de tercer, no del propietari. En els dos casos primers,
no hi ha un conflicte sobre la propietat. En els altres, hi ha un
conflicte sobre la propietat entre el reivindicant i el tercer causant del
detentor o del posseïdor, que podrà tenir remei mitjançant una reivindicatòria
interposada contra detentor o posseïdor, perquè es tracta, en
definitiva, d’una acció de recuperació del poder de fet que li correspon
al propietari. És una reivindicatòria, com abans hem dit, lato sensu. Però
no s’enfronta amb el ver destinatari, que és un posseïdor en concepte de
titular del dret de domini, ut dominus.
g) La prescripció de l’acció reivindicatòria només tindria sentit en el conflicte
típic de la reivindicatio: propietari contra posseïdor ut dominus. Si
en el Dret Comú l’aplicació de la doctrina de la prescripció de l’acció
reivindicatòria deixa un espai dissonant, la solució del Dret català és, al
cap i a la fi, més encertada: l’acció no prescriu, però el posseïdor pot adquirir
per usucapió i aleshores, com un efecte reflex, s’extingeix el domini
del vindicant i, amb ell, l’acció.
11. L’objecte de l’acció: relació amb l’acció d’atermenament
La Subsecció Tercera del Capítol IV, Títol III, del Llibre Cinquè del Codi civil,
articles 544-8 a 544-12, s’ocupen de les accions de delimitació i fitació, que re-
avantatges de què gaudia una finca limitadora, però sense que en cap cas hi hagi hagut introducció
ni física ni jurídica en la finca aliena». Vegeu el Comentari de DÍAZ ROMERO, M.R. a les SSTSJ
3/2000 i 11/2001 en la RDPat., 9 (2002), pàgs. 415 i ss.; i 10 (2003), pàgs. 347 i ss. La STSJC
13/2006, de 30 de març, dóna per suposat que l’acció negatòria s’aplica a les servituds.
308

gulen amb criteris no gens llunyans dels del Código civil (articles 384 a 387): la facultat
de delimitar correspon als propietaris i als titulars de drets reals (article 544-
9 Codi i article 384 II CC), s’ha de realitzar amb citació dels propietaris de les finques
confrontants (article 544-10.a) i article 384 I CC) i requereix la prova de la
propietat i de la superfície de la finca (article 544-10 b) Codi) requisit implícit en el
Código però fàcilment deduïble de la regulació 78 . Els criteris de delimitació, finalment,
són els mateixos:
a) Distribució proporcional de la diferència si de la suma de les superfícies
que deriven dels títols de propietat en resulta una de diferent (article
544-11.1 Codi civil). És, creiem, el que ve a dir, amb més claredat, l’article
387 Código civil: «Si los títulos de los colindantes indicasen un espacio
mayor o menor del que comprende la totalidad del terreno, el
aumento o la falta se distribuirá proporcionalmente».
b) Distribució de la superfície dubtosa a parts iguals (article 544-11.2), que
també és el criteri de resolució en l’article 386 del Código civil, a més a
més seguint el mateix procés: la insuficiència dels títols determina el recurs
a la possessió i finalment acudint a la salomònica solució de repartir
a parts iguals. Només que en el Código civil, amb millor tècnica, es
fa expressa referència a altres mitjans de prova (és a dir: títol, possessió,
altres mitjans de prova, distribució). No pareix que la diferència de tractament
siga important, al menys en el cas que s’hagi d’anar al contenciós,
on naturalment caben tots els mitjans de prova, però en la fase
voluntària, la dicció de l’article 544-11.2 sembla voler evitar altres proves,
després del fracàs dels títols i de la possessió, el qual, en la pràctica,
conduirà més prompte al contenciós.
Les accions de delimitació i fitació són una conseqüència de la facultat d’exclusió
que és contingut del domini 79 , però aquestes operacions, per mitjà de les
78 Diu l’article 385 Código civil que «el deslinde se hará de conformidad con los títulos de
cada propietario» i als títols s’hi refereixen els articles 544-11.1 i 2. D’altra part l’expressió «prova
de la propietat» s’ha d’entendre com la prova del dret real de què es tracti, incloent-hi el domini, i
l’element de prova, naturalment, ha d’estar constituït fonamentalment pels títols. En defecte o insuficiència
dels títols, hom ha d’atenir-se a la possessió (article 385 Código civil), com també en el
Codi civil (article 544-11.2). La regulació del Código civil està integrada per la Ley de Enjuiciamiento
Civil de 1881, encara vigent als efectes, en tant no s’aprovi la nova Llei de la Jurisdicció Voluntària,
articles 2061 a 2070. L’oposició d’un dels afectats, com és sabut, determina la necessitat
d’acudir al contenciós corresponent. El dret d’atermenament pot ser exercit, en el Dret comú, en
judici ordinari, sense que sigui precís el calze independent i autònom d’un específic procés de delimitació:
SSTS 30 d’abril 1964, RA 2163; 13 de maig 1967, RA 2584; 24 de març de 1983, RA 1618;
17 de gener de 1984, RA 350. Crec que la solució ha de ser la mateixa en el Dret català.
79 Faig remissió a PRATS ALBENTOSA, L.: Deslinde y reivindicación, 2a ed., València, 1994,
estudi monogràfic que tracta les qüestions a què vaig a referir-me. Vegeu ara les pàgs. 207 a 210.
També, MONTES, V.L.: La propiedad privada, cit., pàgs. 278 i ss.
309

quals s’han de fixar els límits materials d’una finca, vénen, de fet, confoses, i
confoses fins i tot ex professo, amb l’acció reivindicatòria. El que constitueix un
problema llargament examinat i revisat per la jurisprudència.
En principi, la delimitació és una operació fàcil d’identificar. MANRESA 80 la
descrivia dient que l’acció de delimitació és certament molt distinta de l’acció reivindicatòria
que, de manera subsidiària, es dóna quan els límits de les diverses finques
confrontades estan ja demarcats o quan, com a conseqüència de la demarcació,
cal reivindicar terrenys que es creuen usurpats. Però eixes diferències, per
fàcils d’apreciar que siguin en la teoria, són difícils d’estimar en la pràctica 81 . La
qüestió ve connectada al requisit d’una identificació de la finca, en l’acció reivindicatòria,
on la jurisprudència ha considerat que estava identificada la cosa reclamada
«cuando se fijan con precisión y claridad la situación, cabida y linderos»
de manera que no es pugui dubtar de quins siguin i puga demostrar-se en el
judici que el predi reclamat és aquell al què es refereixen els documents i els demés
mitjans de prova en els què l’actor fonamenti el seu dret 82 .
El problema de la distinció entre reivindicació i delimitació, i l’ús de la facultat
de delimitar amb combinació amb la pretensió de recuperació pròpia de
80 Comentarios al Código civil español, III, 7a ed., revisada por J. CALVILLO, Madrid, 1952,
pàgs. 406 i ss.
81
PICARD (« Les biens », en PLANIOL-RIPERT: Traité Pratique de Droit Civil, III, rev. per PI-
CARD, 2a ed., Paris, 1952, pàgs. 432 i ss.) perquè la delimitació, que en si mateix és operació senzilla,
es complica freqüentment amb una qüestió de propietat quan cadascú dels veïns pretén atribuir-se
una part del terreny que l’altre li nega. Al seu parer, l’acció de delimitació no desapareix
encara que porte al lliurament o al desistiment de l’excés de terra que posseeix un dels veïns. Sols
es transforma en reivindicació si hi ha discussió sobre la propietat, és a dir, si una de les parts reclama
la propietat de parcel·les precises i determinades de terrenys a delimitar, ja en virtud dels títols,
bé per prescripció. BARASSI (Proprietà e comproprietà, Milà, 1951, pàgs. 78-79) opinava que
hi ha reivindicació quan el conflicte contempla la validesa dels títols de cada un dels litigants: les
parts aleshores busquen la declaració de la fixació del seu dret de propietat. En canvi, si els títols
d’adquisició queden fora del debat, i sols es discuteix sobre llur interpretació respecte de l’extensió
de la finca adquirida, hi hauria acció de delimitació. ALBADALEJO (Derecho Reales, III-1, cit.,
374-375) observa que «al reivindicar, pedimos que se nos dé lo que posee otro, porque es nuestro;
al deslindar se pide sólo que se adjudique a quien sea dueño una zona dudosa (todo a uno, o a otro,
o a partes iguales o diferentes a cada uno). Con lo que puede ocurrir que no haya nada para el reclamante,
e incluso que se declare del otro parte que aquél poseía como indiscutida. Por eso se ha
dicho que el deslinde encierra algo como una posible reivindicación recíproca. En todo caso, de
lo que no cabe duda es de que el deslindante, en principio, no pide que se le dé —como en la reivindicatoria—
o que se le deje de dar, sino sólo que se fije un límite y que quede para cada uno lo
que le corresponda». PUIG BRUTAU (Fundamentos de Derecho Civil, III-1, cit., 240 i ss.) fa anàlisi de
la jurisprudència més significativa, des de la STS 24 de desembre de 1927 (2 d’abril de 1965, 12
de juny de 1968, 18 d’octubre de 1977, etc.). Sobre l’origen i evolució del problema, i criteris de solució,
PRATS ALBENTOSA: Reivindicación y deslinde, cit., esp. 213 i ss., 226 i ss., 246 i ss.
82 Línia jurisprudencial en la què es podrien situar moltes STS, des de la de 21 de desembre
de 1908 (20 de desembre de 1920, 3 de març de 1943, 14 de novembre de 1950, 1 de març de 1954,
31 de gener i 2 de maig de 1963, 31 de gener de 1970, 31 de gener de 1976, etc.). Vide LETE DEL
RÍO: Defensa del derecho de propiedad, cit., pàgs. 51 i ss.; PUIG BRUTAU, Fundamentos III-1, cit., 213
i ss.; MONTES, V.L.: La propiedad preivada, cit., pàgs. 300 i ss.
310

l’acció reivindicatòria marquen una bona part de les decisions jurisprudencials,
amb un munt de matisos i de precisions, en una línia molt casuística i difícil de reduir
a principis de projecció general. Actua en el tràfic el que s’ha qualificat com
«efecte fascinació» de l’acció reivindicatòria, emprada per a resoldre quasi tots els
conflictes, fora fins i tot dels seus límits naturals, que ha vingut a cobrir totes les
hipòtesis d’acció petitòria, incloent-hi la fixació d’un terme o límit dubtós 83 .
Encara que el tema es podria desenvolupar més amplament, una referència
a la doctrina jurisprudencial potser ens ajudarà a entendre el problema.
La STS de 12 de maig de 1980 (RA 1793) veia delimitació en la determinació
de límits o, amb més precisió, la fixació d’on arriben els d’una i l’altra finca
considerada, de fet i jurídicament, com una realitat independent, i acceptava, sense
arribar a la reivindicatòria, que hi hagués «tan sols discrepància en les respectives
superfícies» 84 . La STS 12 d’abril de 1980 (RA 1414) matisava que la identificació
de la finca, a efectes reivindicatoris, es refereix no només a constatar la
realitat física, sinó també el seu indubitat emplaçament o ubicació relativa, per referència
als colindants (en el cas, no es va poder determinar adequadament). La
STS de 7 de juliol de 1980 (RA 3301) fixava els requisits de l’acció d’atermenament
i posava l’accent sobre la confusió de límits en el punt o línia de tangència entre
les finques, assenyalant que l’acció no és viable quan els predis estan perfectament
identificats, i que la finalitat d’identificació revel·la afinitats amb l’acció reivindicatòria
85 . La STS de 19 de desembre de 1990 (RA 10310) 86 veia amb claredat la distinció
entre reivindicació i atermenament:
«... En el deslinde, no se reclama una cosa cierta y determinada que,
como propia, reclame el actor, sino que, precisamente por la indeterminación
de la propiedad, que se comnfunde con lo que es colindante, se
postula fijación de hitos, mojones, postes o señales que pongan término a
las dudas; por el contrario, la acción reivindicatoria de dominio, que es la
acción real por excelencia, obedece al principio romano ubicumque sit res,
pro domino clamat, que en nuestro ordenamiento cristalizó en el artículo
348 II CC... y aún cuando nada obsta a que en un solo procedimiento se
puedan acumular de forma expresa y clara ambas acciones, al objeto de
83 Sobre aquest punctus pruriens, PRATS ALBENTOSA, loc. cit., 208 i ss.
84 Més o menys en eixa línia, les SSTS 3 de maig de 2004 (RA 2152) i 26 de juny de 2003
(RA 4310).
85 En eixa mateixa línia, SSTS 24 de març de 1983, RA 1612; 18 d’abril de 1984, RA 1953.
Aquesta sentència insisteix en la confusió de límits com a pressupòsit de l’acció reivindicatòria, i en
la inviabilitat de l’acció atermenament quan els immobles estan perfectament indentificats, circumstància
que no serà obstacle a l’acció reivindicatòria. Cita una línia de decisions que recolzen
eixa posició, des de la STS 14 gener de 1936, RA 72, a la 27 de maig de 1974, RA 2106 i 20 de gener
de 1983.
86 Amb cita de les SSTS de 30 d’abril de 1964, RA 2163; 23 de maig de 1967, RA 2584; 24
de maig de 1983, RA 1612 i 147 de gener de 1984, RA 350.
311

evitar, por economía procesal, un doble litigio, consiguiendo que, previa
delimitación de su propiedad, aquélla sea, además, reivindicada...»
La STS de 27 de gener de 1995, (RA 174) apunta, amb major precisió i riquesa
de matisos, en eixa mateixa direcció:
«... La acción que confiere el artículo 384 CC, si bien tiene afinidades
con la reivindicatoria, obedece a objetivos distintos, al perseguir
la concreta delimitación de los linderos o perímetro de la finca reclamada
(SSTS 25 de febrero y 18 de abril de 1984). Sus diferencias son claras
(STS 11 de julio de 1988)...: la finalidad identificativa que se pretende
con el ejercicio de la acción de deslinde supone ciertas afinidades con
la acción reivindicatoria, pero son evidentes sus diferencias, ya que mientras
en una prevalece la finalidad puramente individualizadora del predio,
fijando sus linderos y persiguiéndose la concreción de unos derechos
dominicales ya existentes sobre una zona de terreno incierto, la otra representa,
frente a la primera, la protección más amplia del derecho dominical
sobre la cosa, pretendiendo la recuperación de la posesión de
quien indebidamente la detente, de tal forma que puede prevalecer la acción
reivindicatoria, y nunca de deslinde, independientemente de quien
sea el poseedor del predio, cuando no exista confusión de linderos y la
finca esté perfectamente delimitada o identificada...»
La STS de 10 de febrer de 1997 (RA 938) aprofundia l’argument:
«... El deslinde excluye la contienda sobre la propiedad. No desvirtúa
la naturaleza de la acción de deslinde el hecho de que su práctica
y consiguiente amojonamiento de las fincas en confrontación, represente
componer físicamente las mismas, al delimitarlas material y externamente
mediante el trazado de línea perimetral divisoria, precisándose de
esta forma los derechos que corresponden a los titulares interesados, sin
que ello suponga el ejercicio de acción reivindicatoria alguna, pues no se
pidió, en el supuesto de autos, la recuperación de un cuerpo cierto y perfectamente
identificado, sino que la parte demandada dejara de poseer
los terrenos de la propiedad del actor como consecuencia y resultado del
deslinde postulado, lo que es inherente al acto delimitador de propiedad
en cuanto fija la colindancia discrepante...»
La línia indicada pot considerar-se sostinguda per les SSTS 16 de novembre
de 2005 (RC 1399/99) i 20 de juliol de 2006 (RC 2867/99), entre altres.
La regulació del Codi civil, que no es separa de la del Dret comú, deixa obertes
les mateixes qüestions, que potser han de tenir un tractament casuístic, perquè
s’ha d’avaluar en cada cas quina és la situació i quines són les concretes pretensions
deduïdes.
312

La regulació del Codi es tanca amb un precepte sobre les despeses (article
544-12) que potser no feia falta: evidentment les despeses han de córrer a càrrec
dels interessats, salvat que s’hi hagi arribat al contenciós, cas en el qual determinaran
els jutges segons les normes de procediment.
VI. L’ACCIÓ DECLARATIVA DE DOMINI
El Codi civil no menciona aquesta acció entre les que protegeixen el domini.
Però la manca de menció no ha estat interpretada per la jurisprudència com
una supressió. Les SSTSJC de 17 de juliol de 1995 i 11 de desembre de 2003 consideren
que no ha estat exclosa 87 l’acció d’entre les protectores del domini. Al cap
i a la fi, tampoc està expressament citada en l’article 348 del Código civil, però
sempre s’ha considerat la utilitat d’una acció mitjançant la qual es tracta d’obtenir
una declaració o constatació de la propietat, sense pretensió de recuperació, al
menys en eixe concret litigi, però també sense que vinga impedida la recuperació en
un altre judici posterior 88 . La finalitat, doncs, de l’acció és la d’obtenir una declaració
judicial de propietat en favor de l’actor 89 , però, a diferència de la reivindicatòria,
sense condemna del demandat a la restitució 90 . Per a la viabilitat, exigeix els mateixos
requisits que la reivindicatòria, menys que el demandat siga posseïdor 91 .
VII. L’ACCIÓ PUBLICIANA
L’article 522-7.2 Codi civil, en tema de protecció de la possessió, disposa que
«els posseïdors poden recuperar, per mitjà de l’acció publiciana, la possessió de
la cosa o el dret davant dels posseïdors sense dret o de pitjor dret. Qui usucapeix
ha de provar que té millor dret a posseir, ha de dirigir l’acció contra els posseïdors
que tenen la possessió efectiva i ha d’identificar la cosa o el dret objecte
de la possessió».
87 Com diuen PUIG FERRIOL i ROCA TRIAS: Institucions del Dret Civil de Catalunya. IV. Drets
reals, cit., pàg. 305, opinió que s’ha de compartir, encara que les decisions jurisprudencials citades
siguen anteriors al Codi civil.
88 SSTS 21 de febrer de 1941, 3 de maig de 1944, 22 d’octubre de 1968, 12 de juny de 1976, etc.
89 SSTS 19 de febrer de 1998, RA 1166; 14 d’octubre 1991, RA 6922. Diu aquesta última
sentència «...acallando a la parte contraria que discute ese derecho o se lo atribuye…». Eixe ve a ser
el conflicte: el propietari contra qui, sense privar-lo de la possessió, li discuteix el dret o se l’atribueix.
No és el cas de la negatòria, perquè pot ser no hi ha encara pertorbació, i manifestament
no hi ha immissió.
90 SSTS 27 juliol 1991, RA 9821; 10 de juliol de 1992, RA 6277, amb cita de nombroses
decisions antecedents; 23 de març de 2001, RA 4759. També SSTS 14 de març de 1989, 21 de maig
de 1990 i 10 de juliol de 1992.
91 SSTS 8 de novembre de 1994, RA 9317; 5 i 26 de febrer de 1999 (RA 749 i 1416); 4 d’abril
de 1997, RA 2637, etc.
313

El precepte situa encertadament el tema en la protecció possessòria, eixint
d’una polèmica doctrinal que havia entretingut la doctrina i també, en alguna mesura,
la jurisprudència, i tracta l’acció com una acció específica, fora del terreny
de la reivindicatòria, però aproximant mutatis mutandis els requisits de viabilitat:
prova del dret, possessió (en aquest cas, efectiva) i identificació de la cosa. Coherent
amb els orígens romans de la institució.
L’acció publiciana, en el Dret romà, es va concedir per atorgar protecció
real al posseïdor de bona fe que ostentava una possessió ad usucapionem front
als pertorbadors 92 .
La subsistència de l’acció en el Dret general espanyol contemporani ha estat
objecte de forta polèmica, en la que hom pot trobar tres posicions fonamentals:
a) L’acció publiciana subsisteix com acció pròpia i independent de la reivindicatòria
93 .
b) No subsisteix com acció independent, sinó que viu al si de la reivindicatòria,
com una variant en tema de prova 94 .
c) L’acció no té justificació, a més de no tenir referència ni al·lusió en el
Dret positiu contemporani 95 .
92 Es protegia, d’una part, a l’adquirent d’una cosa que l’havia rebut per un títol no idoni,
segons el Dret quiritari, per a transmetre la propietat. D’altra part, es va concedir també a l’adquirent
d’un no propietari, quan era pertorbat per un tercer sense títol de cap mena. Vide BONFAN-
TE: Corso di Diritto Romano, vol. 2, La proprietà, Part. II, rev. per G. BONFANTE i C. CRIFÒ, Milà,
1968, pàgs. 440 i ss. Tenia per fonament la ficció que la usucapió s’havia consumat. El jutge tenia
que verificar si concorrien requisits de la usucapió (res habilis, titulus, fides, possessio) i podia prescindir
del transcurs del temps. Vide també BRASIELLO: Corso di Diritto Romano. La proprietà nella
sua essenza e nella sua estenzione, Milà, 1952, pàgs. 119 i ss. Per a la supervivència de l’acció, AP-
PLETON: Histoire de la propriété pretorienne et de l’action publicienne, II, París, 1889, pàg. 373. Sobre
la ficció que estava en la base, LUNA SERRANO, A.: Las ficciones del Derecho en el discurso de
los juristas y en el sistema del ordenamiento. Discurs d’ingrés en la AJLC, Barcelona, 2004, pàgs. 44
i 45. També dóna una explicació des d’eixa base ALONSO PÉREZ, M.: «La prescripción adquisitiva...»,
cit., pàg. 723.
93 La polèmica, amb els seguidors de cada posició, en MONTES, V.L.: La propiedad privada,
cit., pàgs. 290 i ss.; DE LACUESTA SAENZ, J.M.: La acción publiciana, Madrid, 1984, pàgs. 332 i ss.;
PEÑA BERNALDO DE QUIROS: Derechos reales, I, 3a ed., cit., pàgs. 343-344; VALPUESTA, M.R.: Acción
reivindicatoria, titularidad dominical y prueba, Valencia, 1993, pàgs. 49 i ss. Sense poder entrar,
hic et nunc, en el fons del debat, ens limitem a una breu referència. La posició esmentada era amplament
compartida a finals del segle XIX, per autors com B. GUTIÉRREZ o MANRESA i SÁNCHEZ RO-
MAN (Estudios de ampliación de Derecho civil y códigos españoles, III, 3a ed., Madrid, 1900, pàgs.
116 i ss.), com diu DE LACUESTA (loc. cit., pàg. 365) i va ser impulsada per DÍEZ-PICAZO: Estudios
sobre la Jurisprudencia civil, II, 2a ed., Madrid, 1975, pàg. 209. Van seguir aquesta posició PUIG BRU-
TAU (Fundamentos del Derecho civil, III-1, cit., 252), DE LACUESTA (loc. cit., 409, 420), i jo mateix
(Ibídem, 295), entre d’altres.
94 El principal defensor va ser CASTAN: Derecho civil espeñol, común y foral, II-1, pàg. 153.
Entre d’altres, la seguia ESPIN. Vide loc. cit. nota anterior. Segons eixa posició, en l’acció reivindicatòria
no s’exigiria la prova rigorosa del domini; seria suficient provar el millor títol de l’actor.
95 Una cosa seria suavitzar la prova del domini i una altra admetre que pugui reivindicar qui
no és propietari, sobre la base de que té millor dret que l’actual posseïdor. Defensors d’aquesta tesi
han estat TRAVIESAS (M. DE MIGUEL) —vide Bibliografia indicada en nota anterior— i ALBADALEJO:
314

En la jurisprudència, la STS de 26 d’octubre de 1981 (C.L., núm. 175, pàg.
936) li va donar «carta de naturalesa» 96 . Va seguir la STS de 21 de febrer de 1941
(RA 153), però aquesta sentència la considerava «una de las facetas de la propia
acción reivindicatoria». La STS de 6 de març de 1954 (RA 985) reconeixia obiter
dictum que tant l’acció reivindicatòria com la publiciana estan emparades per
l’article 348 II Código civil. La STS de 7 d’octubre de 1982 (RA 5544) va admetre
la subsistència de l’acció publiciana, amb referència als antecedents romans,
destacant que en el Dret romà era un tipus especial de protecció en favor del
posseïdor ad usucapionem (amb bona fe, just títol i en concepte de titular del domini),
però que encara no havia completat el termini necessari, i podia ser exercitada,
com acció recuperatòria, en front de tot posseïdor de títol inferior. Segons
aquesta sentència l’acció subsisteix, per més que no tinga regulació
expressa, i a favor d’eixa tesi cita decisions que vindrien a aplicar la mateixa regla,
encara que de vegades sense indicar-ne el nom 97 , però la considera una «subespecie
de la acción reivindicatoria “...como una excepción, basada en razones
de utilidad, a la regla general de la reivindicatoria, no en cuanto a sus efectos,
pero sí en cuanto a sus requisitos, porque la atenuación del rigor probatorio no
supone su supresión...”» i conclou dient que els requisits són, fonamentalment,
que es tracti d’una possessió exclusiva, de bona fe, amb títol just i en concepte
de titular del domini, exercida en front d’un posseïdor d’inferior dret. La STS de
13 de gener de 1984 (RA 343), amb referència a l’esmentada STS de 21 de febrer
de 1941, considera que l’acció publiciana (exercitada per l’actora en el cas), de
naturalesa i caràcters no acceptats pacíficament, es presenta, segons la Sentència
de 1941, com una variant de la reivindicatòria, de la que es diferencia en què
mentre la reivindicatòria és acció que correspon al titular dominical no posseïdor
contra qui posseeix sense ser-ho, la publiciana, per anar dirigida a la tutela
possessòria, correspon al posseïdor contra qui ho sigui de pitjor dret o contra el
detentor, però no contra qui sigui propietari. La STS de 12 de maig de 1992 (RA
3916), referint-se a l’esmentada de 7 d’octubre de 1982 que conté «la doctrina
de la Sala» opta també per la consideració de la publiciana com «una de las facetas
de la reivindicatoria que permite al actor probar su mejor título, que puede
derivarse de la mera posesión, reclamando la cosa de quien la posea con
Derecho civil. III-1, cit., pàg. 359, amb una opinió més matisada, en quant que, al seu parer «...en la
práctica, el papel de la antigua publiciana lo cumple hoy una reivindicatoria en la que no se exija la
prueba rigurosa del dominio». Entre altres seguidors, GARCIA VALDECASAS, DE DIEGO LORA.
96 El TS va rebutjar el Recurs de Cassació dient que subsisteix en el Dret espanyol l’acció
publiciana «que és la que correspon al posseïdor civil d’una cosa contra qui la posseeix sens títol
o amb un altre títol, però amb menys dret, per a què li sigui restituïda amb els fruits, accessoris i
abonament de menyscabaments».
97 SSTS 24 de febrer de 1911, 30 de març de 1927, 26 d’octubre de 1931, RA 2207, 11 de
març de 1936, RA 536, 21 de febrer de 1941, RA 153, 3 de maig de 1944, RA 659, 17 de febrer
de 1961, RA 889.
315

menos derecho» 98 . La STS 29 de juliol de 1998 (RA 6450) fa referència a l’exercici
per part de la comunitat actora no de l’acció reivindicatòria sinó «que ha ejercido
la llamada acción publiciana, ha acreditado su mejor derecho a poseer y así
se ha declarado en la instancia» 99 .
La jurisprudència dictada en aplicació del Código civil, d’aquesta manera,
sembla haver-se decantat per l’admisió de l’acció publiciana com una variant de
la reivindicatòria, el que no exclou altres línies 100 . La posició que ha defensat la
subsistència de la publiciana com acció independent, específica, presenta arguments
més sòlids, en el meu criteri 101 . És possible, en el Dret espanyol comú contemporani,
una acció real recuperatòria que podria exercitar un posseïdor ad usucapionem,
a la fi de protegir al posseïdor despullat més enllà dels límits de
l’interdicte de recobrar. L’acció publiciana no protegeix el domini, i és una de les
accions possessòries, com encertadament ha decidit el legislador català, ni cal
acudir a la idea d’un quasi dominium, «un dret real relatiu, intermedi entre domini
i possessió» 102 .
98 Es tractaria d’estimar suficient, per a l’èxit de la reivindicatòria, acreditar la preferència
del dret de propietat sobre el del posseïdor. En definitiva «una subespecie de la reivindicatoria, amparada
en razones de utilidad». Que requereix la possessió exclusiva, de bona fe, amb títol just,
en concepte de titular del domini, exercitada en front de posseïdor d’inferior categoria.
99 En el plet, la comunitat de propietaris reclamava la possessió de part d’un jardí, element
comú. La Sentència d’instància condemnava un grup de propietaris que venien ocupant una zona
de jardí més enllà de la concedida (60 ms) en els Estatuts. El motiu, que denunciava la infracció de
l’article 348 II CC fracassa perquè —com diu la Sentència— «En el ordenamiento procesal español
no es preciso —como sí ocurría en el Derecho romano— que la acción que se ejercita sea designada
expresamente por su nombre correcto, por lo cual se ha ejercitado por la comunidad la acción
para reclamar el mejor derecho a poseer de parte del jardín, elemento común, que poseían
los demandados reconvencionales sin derecho a poseer, en base al artículo 8 de los Estatutos. El
motivo se desestima pues la designación del nombre de la acción en nada influye para el resultado
de la misma».
100 En la doctrina francesa, després del Code, al plantejar-se el problema de la prova del domini,
s’havia arribat a dues fórmules: segons la primera, es permet l’èxit de la reivindicatòria mitjançant
la conversió de la prova de propietat en una presunció d’usucapió fonamentada en la possessió,
creant d’eixa manera una reivindicatio utilis que fa renàixer la publiciana (DEMOLOMBE); la
segona fórmula admet en la reivindicatòria la prova d’un dret millor i més probable (AUBRY-RAU).
Sobre la polèmica, amb indicacions bibliogràfiques, MONTES, V.L.: La propiedad privada, cit., pàgs.
293 i ss. Segurament té raó ALBADALEJO (Derecho civil, III-1, cit., pàgs. 362-63) quan senyala que la
jurisprudència espanyola és, en definitiva, contradictòria i manté en vigor tres línies: a) La formada
per SSTS 24 de febrer 1911, 30 de març de 1927, 26 d’octubre 1931, 11 de març de 1936 i 20 de febrer
de 1962, segons la qual, unes vegades principalment i altres incidentalment, s’ha admés la subsistència
de la publiciana com acció independent; b) una segona, amb SSTS com les de 2 de febrer
de 1941 i 6 de març de 1954, que la presenta com una variant de l’acció reivindicatòria; c) i una
tercera, amb moltes sentències —com les de 6 de març de 1914, 6 de juiol de 1920, 209 de gener de
1926, 11 de desembre de 1950, 28 de febrer de 1960, 20 de març de 1961, 26 de febrer de 1970, entre
altres—, que afirmen que no cap la reivindicació sense la prova del domini. Vide també VAL-
PUESTA, M.R.: Acción reivindicatoria, cit., pàgs. 59 i 85 i ss., amb un repàs a la jurisprudència.
101 Vide autors citats en Nota 91.
102 Vegeu, però, DE LACUESTA SAENZ, ult. op. cit., 420, 426, 448, etc.; PEÑA BERNALDO DE
QUIROS: Derechos Reales, cit., pàg. 343. Cal convenir amb el primer dels autors citats que l’article
316

VIII. CONSIDERACIONS FINALS
Hem repassat alguns punts de la regulació que el Llibre Cinquè del Codi
civil de Catalunya ha fet de la propietat i de les accions protectores del domini.
Naturalment, l’estudi ni ha estat complet ni és encara el que s’haurà de dur endavant
quan el temps de vigència dels textos i les experiències jurisprudencials ho
aconsellin. En general, a la fi del recorregut per les disposicions, creiem confirmada
la impressió, que d’entrada teníem, respecte de la tasca duta a terme pel
legislador català, perquè pensem que, amb poques excepcions, la normació dels
conflictes en aquest segment del tràfic jurídic ha millorat sensiblement amb la promulgació
del Codi civil.
1947 del Código civil suposa la possibilitat d’una demanda de reclamació de la cosa en judici declaratiu
en la que no s’invoca el domini, sinó el millor dret a la possessió, i en la que el demandat
ja és posseïdor en concepte de titular del domini. Però denominar a eixe tipus de possessió «quasi
dominium» no serveix ni per a major claredat ni per a resoldre els problemes imbricats.
317

Memòria curs
2006-2007

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE L’ACADÈMIA DE
JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
DURANT EL CURS 2006-2007
per
S U M A R I
Introducció
I. Vida acadèmica
II. Treballs interns
III. Activitat externa
Consideració final
ALEGRÍA BORRÁS
Catedràtica de Dret internacional privat
Secretària de l’Acadèmia
INTRODUCCIÓ
La Memòria del curs 2006-2007 fa palesa la continuïtat de la vida d’aquesta
Acadèmia, que ha desenvolupat una activitat intensa en relació als seus treballs científics,
tant en allò que fa als seus treballs interns com en la seva projecció exterior.
Durant aquest any s’han fet una sessió solemne i 13 reunions ordinàries en què
diversos acadèmics han presentat les seves ponències. La Junta Directiva s’ha reunit
en diverses ocasions per tractar temes vinculats al funcionament de la institució. A més,
s’han realitzat altres reunions científiques, vinculades a l’activitat interna i externa.
La relació de les activitats de l’Acadèmia, de les que aquesta Memòria n’ha
de donar compte, es realitza tot seguit, de forma sintètica, agrupant-les en tres
apartats: vida acadèmica, treballs interns i activitat externa.
I. VIDA ACADÈMICA
El dia 14 de novembre de 2006 tingué lloc la sessió pública d’inauguració del
curs 2006-2007. Presidiren l’acte l’Excm. Sr. Robert Follia, president de l’Acadè-
321

mia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; l’Hble. Sr. Josep M. Vallés, conseller
de Justícia de la Generalitat de Catalunya; l’Excma. Sra. Sílvia Gimenez-Salinas,
degana de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona; l’Excma. Sra. M.
Eugènia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya;
l’Il·lma. Sra. Ana M. Moleres, presidenta del Col·legi de Procuradors de Catalunya;
l’Il·lma. Sra. Eva Labarta, secretària de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona;
l’Excma. Sra. Alegría Borrás, secretària de l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya; l’Il·lm. Sr. Antoni de P. Escura, vicesecretari de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; l’Il·lm. Sr. Agustí Bassols, tresorer
de l’Acadèmia; l’Excm. Sr. Tomás Font, president del Consell Consultiu i
l’Il·lma. Sra. Montserrat Ballarín, regidora d’Educació i Hisenda de l’Ajuntament
de Barcelona.
Obrí l’acte el President, donant la paraula a la Secretària de l’Acadèmia perquè
llegís la memòria anual reglamentària.
A continuació, el President pronuncià el seu discurs d’obertura de curs sobre
el tema «El Codi civil de Catalunya». Inicià la seva exposició amb un breu
recorregut del llarg camí cap a l’elaboració d’un Codi i les dificultats trobades i,
en particular, de la interposició del recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal
Constitucional que, sortosament, amb molts esforços als que l’Acadèmia i els
seus membres van tenir una activa participació, va acabar amb l’aixecament de
la suspensió de la primera Llei del Codi civil de Catalunya. A continuació examinà
el per què d’un Codi civil i el per què d’un Codi obert, el significat del Codi i conclogué
amb un breu estudi del seu contingut.
Va cloure l’acte el conseller de Justícia, Hble. Sr. Josep M. Vallés. Agraint la
invitació de l’Acadèmia i remarcant la col·laboració d’ambdues institucions.
A la Memòria del Curs passat es va donar compte que el dia 25 de gener
de 2006 tingué lloc una sessió solemne i pública en la qual l’acadèmic Sr. Guillem
Vidal Andreu pronuncià el seu discurs d’ingrés sobre «Los recursos en la Ley
Orgánica del Tribunal del Jurado. Una visión desde el Tribunal Superior de Justicia
de Cataluña». Malauradament, la seva incorporació i participació ha estat
breu, encara que brillant, doncs encara el dia 9 de maig de 2006 l’acadèmic Sr.
Vidal va presentar la seva ponència sobre el tema «El recurs de cassació en l’avantprojecte
de modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Bases per a una regulació
del recurs a Catalunya». La seva mort es va produir el 23 de març de 2007.
El dia 8 de maig de 2007 l’acadèmic Sr. Lluís Puig Ferriol va pronunciar la nota
necrològica de l’il·lustre jurista, antic president del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, amb qui havia compartir les tasques de la Sala civil i penal del Tribunal.
La convocatòria per cobrir el setial vacant per defunció del Sr. Guillem Vidal
es publicà al Diari Oficial de la Generalitat del dia 14 de juny de 2007. El dia
9 d’octubre, ja en aquest curs, es realitzà la votació per a cobrir la vacant del Sr.
322

Guillem Vidal, per la qual va resultar elegida la Sra. Maria Eugènia Alegret, actual
presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
El dia 28 de maig de 2007 es va produir el traspàs de l’il·lustre acadèmic i notari
Sr. Josep M. Puig Salellas, llegint la seva necrològica, ja en aquest curs, el Sr.
Follia el dia 23 d’octubre de 2007 i decidint fer la convocatòria per cobrir el setial
vacant per defunció del Sr. Puig Salellas.
II. TREBALLS INTERNS
El segon apartat d’aquesta Memòria es refereix als treballs realitzats al llarg
de les sessions ordinàries de l’Acadèmia, en les quals s’han tractat una sèrie de temes
importants, que tenen en comú la seva actualitat i la profunditat de l’estudi
que incorporen. La presentació feta pel ponent, en molts casos acompanyada d’interessant
documentació, ha estat seguida de nombroses intervencions dels altres
acadèmics, plantejant qüestions i manifestant les seves opinions, la qual cosa ha
estat sempre enriquidor. Les ponències desenvolupades al llarg d’aquest curs
2006-2007 són d’una gran varietat, la mateixa de les especialitats dels membres
d’aquesta Acadèmia. Però, en aquest cas, caldria subratllar com un tret que caracteritza
les preocupacions acadèmiques la vinculació a Catalunya i al desenvolupament
del Dret català. Així, una sèrie de ponències es refereixen específicament a
problemes de Dret català, la seva projecció pràctica i el seu desenvolupament de
futur.
Aquesta preocupació ha estat present des de l’esmentat discurs d’inauguració
del president, Sr. Follia, fins les Jornades sobre el llibre cinquè del Codi civil
de Catalunya, a les que es farà referència més tard.
Dintre dels treballs ordinaris, l’acadèmica Sra. Gispert presentà la seva
ponència el 6 de febrer de 2007 sobre el tema «Estatut 2006: les novetats més
significatives». El seu coneixement directe en haver participat en l’elaboració del
nou Estatut li permeten fer un examen curós del text, posant de relleu les novetats
que, al seu criteri, han estat més significatives en relació a l’Estatut de 1979:
a) els aspectes simbòlics i representatius, com a reconeixement de la personalitat
nacional de Catalunya; b) un títol específic sobre drets, deures i principis rectors;
c) un títol específic sobre el Poder Judicial a Catalunya; d) la tipologia de les competències
i el conjunt competencial, elevant el sostre competencial i el poder polític
de la Generalitat de Catalunya; e) regular per primer cop les relacions bilaterals
amb l’Estat i les relacions amb la Unió Europea; i f) la millora en el sistema
de finançament.
El dia 23 de gener de 2007, l’acadèmic Sr. Guàrdia presentà la seva ponència
sobre «Els drets històrics a la Constitució, l’Estatut i el Codi civil de Catalunya».
Com a punt de partida assenyala que la qüestió dels drets històrics es planteja a
323

Catalunya arran de la reforma de l’Estatut de 1979. La reforma estatutària dóna
lloc a un debat que arribà a notable intensitat, sobretot en relació al seu art. 5è i
la disposició addicional primera. A més, el debat continua obert almenys fins que
el Tribunal Constitucional no es pronunciï definitivament sobre els diversos recursos
d’inconstitucionalitat interposats en contra de l’Estatut. Presenta a continuació
els «drets històrics» a la Constitució espanyola i com les característiques
d’aquests «drets històrics» s’han anat perfilant per la jurisprudència del Tribunal
Constitucional i la doctrina científica. A continuació examina els «drets històrics»
a l’Estatut, valorant molt positivament la seva presència i, en particular, el seu art.
5è. Finalment, la darrera part de la seva intervenció va estar dedicada a fer una reflexió
sobre si la referència que l’art. 111.2 del Codi civil de Catalunya a la «tradició
jurídica catalana» pot considerar-se suficient a la llum del moment actual i
després del nou Estatut.
L’acadèmic Sr. Rebés presentà la seva ponència sobre el tema «L’alta qualitat
mèdica, exigència jurídica en la sanitat pública» el dia 17 d’abril de 2007. Per emmarcar
el tema, parteix de l’evolució de la medicina, en particular des de la implantació
de l’assegurança mèdica obligatòria al Regne Unit al 1940. A partir d’aquell
moment, la legislació dels diferents països va anar incorporant el dret a la
protecció i a la salut. En relació a Catalunya, examina la Llei d’ordenació sanitària
i, finalment, l’Estatut de Catalunya, que preveu a l’art. 23 el dret a accedir als
serveis sanitaris, el dret al respecte de les seves preferències en relació a l’elecció
de metge, el dret a la informació i el dret a donar el consentiment per qualsevol
intervenció. Finalitza la seva intervenció fent referència al problema del control
de la prestació, vinculat a la responsabilitat del professional mèdic en relació al
diagnòstic i al tractament.
Un segon bloc de ponències es refereix a temes vinculats al comerç i a l’activitat
de les societats.
El dia 12 de desembre intervingué l’acadèmic Sr. Pintó sobre «La substitució
de la retroacció i la nova acció pauliana i altres mesures substitutives a la nova llei
concursal». Comença per examinar la norma continguda a l’antic apartat 2 de l’art.
878 del Codi de comerç, el qual disposava que tots els actes de domini i d’administració
del quebrat, així com tota disposició posterior al moment al qual es retrotreguin
els efectes de la fallida, són nuls, per assenyalar tots els problemes a què
ha donat lloc, el que ha tingut com a conseqüència una abundant jurisprudència
del Tribunal Suprem i una abundant literatura, tenint en compte els conflictes
d’interessos que es produeixen en funció del rigor amb què s’interpretés el precepte.
Per això valora molt positivament que la nova Llei concursal de 9 de juliol
de 2003 hagi substituït la retroacció per l’establiment d’una acció rescisòria,
que tendeix a què l’objecte del contracte rescindit torni al patrimoni del concursat,
el que resulta congruent amb el fet que el concursat no és automàticament
desapoderat en la nova Llei concursal.
324

El dia 22 de maig de 2007 l’acadèmic Sr. Jiménez de Parga presentà la seva
ponència sobre «L’evolució de la responsabilitat dels administradors de les societats
mercantils de capital». Centra la seva intervenció en l’important evolució que va
conduir a la modificació de la Llei del mercat de valors a 2003, modificant-se també
la Llei de Societats Anònimes i, en particular, l’art. 133, que vincula la responsabilitat
de l’administrador amb la responsabilitat penal. En la mateixa línia
situa la Llei concursal de 2003 i el contingut del seu art. 165, que estableix responsabilitat
per culpa greu dels administradors en el cas de no sol·licitud del concurs.
Assenyala el ponent l’impacte que aquesta evolució ha tingut a la jurisprudència,
destacant algunes recents decisions del Tribunal Suprem.
El Sr. Brancós presenta la seva ponència sobre «La inscripció registral dels títols
estrangers» a la sessió de 20 de febrer de 2007. Aborda el cada vegada més freqüent
problema relatiu a la possibilitat d’inscripció registral de documents atorgats
a país diferent d’aquell on es troba situada la finca. No discuteix que el títol
sigui vàlid, però això no és sinònim d’inscribible. Examina la diferent normativa
aplicable i, en particular, els requisits establerts per l’art. 36 del Reglament hipotecari.
En la seva opinió, el control de legalitat l’ha de fer el notari del lloc de situació
de la finca, que és el que es troba millor situat per dur a terme aquest control,
que no pot ser substituït per l’anomenat «visat de control» o incorporació
al protocol d’un notari al lloc de situació per ser un control posterior a la perfecció
del contracte, ni pel registrador a la fase d’inscripció, ja que el registrador
només pot qualificar segons el que resulti del títol i del contingut del Registre.
Conclou que la fórmula més adequada seria, al seu criteri, atribuir al notari del
lloc de situació de la finca l’autoria del document i al del lloc de celebració la identificació,
judici de capacitat i representació, control de pagament i compliment de
les obligacions.
El dia 9 de gener de 2007, l’acadèmic i vicesecretari de l’Acadèmia, Sr. Escura,
presentà la seva ponència sobre el tema «El consumidor com a nova categoria
jurídica i la remodelació de les relacions contractuals». Després de plantejar algunes
qüestions generals relatives a la modificació que s’ha produït en els últims
temps en matèria de defensa dels interessos dels consumidors i usuaris, construeix
la seva intervenció sobre tres eixos. En primer lloc, el Dret espanyol sobre la base
de l’art. 51 de la Constitució i la Llei general per a la defensa de consumidors
i usuaris. En segon lloc, el marc comunitari, en el que destaca el Llibre verd de
1997 sobre accés dels consumidors a la justícia i la Directiva 2005/29/CE relativa
a les pràctiques comercials deslleials de les empreses en les seves relacions amb els
consumidors en el mercat interior. Finalment, s’ocupa de la solució de conflictes,
tant en els casos purament interns com en els casos transfronterers. En la seva
opinió, l’arbitratge i la mediació són mecanismes que permeten millorar l’accés
a la justícia per part dels consumidors, destacant les característiques essencials
de l’arbitratge de consum.
325

Al tema específic de l’arbitratge s’han dedicat dues sessions ordinàries.
El dia 28 de novembre de 2006 l’acadèmic Sr. Mullerat va presentar la seva
ponència «La responsabilitat civil de les institucions arbitrals». Partint del fet que
tant a l’arbitratge internacional com en el domèstic hi ha una tendència a confiar
l’administració de l’arbitratge a institucions permanents d’arbitratge, assenyala els
avantatges de l’arbitratge institucional, entre els que destaca la simplificació del
contingut del conveni arbitral com a conseqüència de l’existència de regles preestablertes,
l’existència d’un òrgan de decisió (appointing authority) per la designació
dels àrbitres, la importància de què impedeixi la paralització o retard del procediment
i, finalment, l’assessorament i supervisió formal dels àrbitres. Després
d’examinar les obligacions de les parts i de la institució arbitral, passa a examinar
el tema específic de la responsabilitat civil de la institució arbitral. La immunitat
de l’àrbitre i de la institució arbitral fa que algunes institucions arbitrals guardin
silenci sobre aquest punt, si bé la majoria d’elles han optat per introduir a les seves
Regles l’exenció de responsabilitat, examinant, en particular, l’art. 34 de les Regles
de la Cort d’arbitratge de la CCI. Finalitza la seva intervenció analitzant les diferents
possibilitats que en la pràctica es plantegen en relació a aquest tema.
L’acadèmic Sr. Campo presenta la seva ponència sobre el tema «Problemes
que planteja l’arbitratge testamentari» a la sessió del dia 27 de març, partint de
les limitacions imposades a l’arbitratge testamentari a les lleis de 1953, 1988 i
2003, quan fins llavors no tenia més restriccions que les pròpies del Dret successori
o de la mateixa via arbitral. Estudia, en particular, les dues limitacions que imposa
l’art. 10 de la vigent Llei d’arbitratge. En primer lloc, impedint aquesta via
quan en la controvèrsia intervinguin legitimaris, propugnant una interpretació segons
la qual la limitació només es produeix quan el conflicte afecti la legítima.
Una segona limitació deriva de referir-se a la «distribució» de l’herència, el que ha
portat a un sector doctrinal a entendre que el terme significa un simple repartiment
de béns, mentre que el ponent propugna un criteri més ampli, com és el de
la «partició». Com a medi de seguretat davant les limitacions de l’art. 10 recomana
que la disposició testamentària arbitral inclogui una clàusula tipus «cautela
socini» quan hi hagi legitimaris.
El dia 24 d’octubre de 2006, Alegría Borrás, secretària de l’Acadèmia, presentà
una comunicació de caràcter horitzontal titulada «Els projectes normatius
europeus en matèria de Dret internacional privat». Comença la seva intervenció
amb algunes qüestions generals relatives als procediments per l’adopció d’aquests
instruments. A continuació, examina els diferents projectes, tant en el que és Dret
patrimonial com en el que és Dret de família. Pel que fa al Dret patrimonial,
subratlla el fet que, després de l’adopció del Reglament sobre procés monitori europeu,
en un termini breu pot arribar l’acord, com així ha estat, sobre el Reglament
relatiu al procediment per les demandes de petita quantia (small claims) i sobre
el Reglament relatiu a la llei aplicable a les obligacions no contractuals (Roma
326

II). En l’àmbit del Dret de família, assenyala que la dificultat que representa l’exigència
d’unanimitat es tradueix en què els projectes no avancin ràpidament, destacant
la preparació d’un projecte sobre competència i llei aplicable en matèria de
divorci (Roma III) i el projecte relatiu als aliments, molt vinculat als treballs en
curs en aquesta matèria al si de la Conferència de La Haia de Dret internacional
privat. Conclou la seva intervenció amb unes consideracions sobre les conseqüències
de la comunitarització ad intra i ad extra.
L’última Sessió del curs, el dia 5 de juny de 2007, va estar dedicada a la presentació
de la ponència de l’acadèmic Sr. Egea sobre «El sistema europeu d’educació
superior: el procés de Bolonya». Assenyala, en primer lloc, l’absència d’un marc
normatiu, ja que tot el procés de Bolonya s’ha fet per un acord entre els responsables
de l’educació universitària. El fet de facilitar la mobilitat dels estudiants requereix
unificar els ensenyaments i els criteris de reconeixement. Presta especial
atenció als estudis de Dret i a l’accés a les professions jurídiques, mostrant-se així
també l’interès de l’Acadèmia per la formació de les noves generacions de juristes.
III. ACTIVITAT EXTERNA
El tercer apartat d’aquesta Memòria està dedicat a la projecció externa de
l’Acadèmia i aquesta ha estat particularment intensa, tant col·lectivament com individual.
Continuant la tradició establerta des de fa uns anys d’organitzar seminaris
oberts al públic, entre els dies 5 a 8 de març tingueren lloc les Jornades sobre «La
Llei 5/2006, de 19 de maig, del Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als
drets reals», organitzat per l’Acadèmia amb la col·laboració de la Conselleria de Justícia
de la Generalitat de Catalunya i l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona,
coordinades per l’acadèmic Sr. Egea. Les Jornades foren inaugurades per l’Hble.
Sra. Montserrat Tura i Camafreita, consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya
i l’Excm. Sr. Robert Follia, president de l’Acadèmia. L’acte de cloenda va
anar a càrrec de l’Excma. Sra. M. Eugènia Alegret i Burgués, presidenta del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya. Intervingueren com a ponents l’Il·lm. Sr. Enric
Brancós Núñez, notari i acadèmic, l’Excm. Sr. Vicent Montés Panadés, catedràtic
de Dret civil i magistrat de la Sala 1a del Tribunal Suprem, el Prof. Dr. Ferran
Cerdà Albero, professor titular de Dret civil a la Universitat Pompeu Fabra, l’Il·lm.
Sr. Josep Joan Pintó Ruiz, advocat i acadèmic, el Prof. Dr. Josep Ferrer Riba, professor
titular de Dret civil i degà de la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu
Fabra, la Prof. Dra. M. Rosa Llácer Matacás, professora titular de Dret civil a la
Universitat de Barcelona, la Prof. Dra. Eulàlia Amat Llari, professora titular de
Dret civil a la Universitat Autònoma de Barcelona i el professor Dr. Manuel Abril
Campoy, professor titular de Dret civil a la mateixa Universitat.
327

En relació a distincions rebudes pels acadèmics, el 24 de juny de 2006, ja acabat
el curs anterior, es va concedir la Cruz de Honor de la Orden de San Raimundo
de Peñafort a l’acadèmic i vicesecretari de l’Acadèmia, Sr. Escura. Ja acabat
aquest curs, l’agost de 2007, l’acadèmica i secretària de l’Acadèmia Alegría Borrás,
va estar elegida com «membre associé» de la Académie internationale de Droit
comparé / International Academy of Comparative Law.
En la seva condició de president de l’Acadèmia, el Sr. Robert Follia ha participat
en diversos actes i reunions, entre ells, les reunions de Patronat de les Fundacions
Pau Casals, Lluís de Peguera, Roca Sastre, Fundació del Notariat Català
i Fundació Congrés de Cultura Catalana.
També va assistir a la reunió del Consell de Justícia Catalana el 26 de setembre
de 2006, juntament amb el Sr. Guàrdia, que n’és igualment membre i tot
seguir assistí a la celebració del Dia de la Justícia, acte al que també assistiren altres
acadèmics. Finalment va assistir el 31 de maig a la reunió del Consell Rector
de l’Observatori del Dret Privat de Catalunya del qual forma part.
Com una projecció de l’activitat interna a l’exterior es pot considerar que l’Acadèmia
disposarà properament d’una pàgina web, ara en preparació.
Però la realització més important en aquest sentit és la publicació del primer
volum dels «Annals» de l’Acadèmia que es presenten en aquesta mateixa Sessió
Solemne. Aquesta iniciativa del president Sr. Follia dóna així un primer i important
pas en el dia d’avui, que tots esperem i desitgem tingui continuïtat i èxit.
CONSIDERACIÓ FINAL
I amb això conclou aquesta Memòria del Curs 2006-2007. Però voldria fer
una consideració final, que seria posar de relleu la importància de la projecció externa
de l’Acadèmia, que està molt present a la vida jurídica de Catalunya. I aquesta
projecció és el fruit de la seva vitalitat interna. La seva activitat ordinària ha tingut
aquest any un eix fonamental, que ha estat el dret i la realitat catalana.
328

CURS ACADÈMIC
2007-2008

Discurs d’inauguració
curs 2007-2008
Dia 20 de novembre de 2007

PRESENT I FUTUR DELS
PACTES SUCCESSORIS CATALANS
per
LLUÍS PUIG FERRIOL
Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Professor Emèrit de Dret Civil
S U M A R I
1.
Aclariment previ
Precedents
2. Dret actual
3. Perspectives de futur
3.1. Requisits de forma
3.2. Pactes successoris a títol particular
3.3. Abast del principi de la irrevocabilitat
3.4. Transmissibilitat de la condició d’hereu
4. Els pactes successoris de renúncia
4.1. Règim jurídic actual
4.2. Precedents
4.3. Propostes de reforma
5. Consideració final
ACLARIMENT PREVI
Com a qüestió prèvia voldria posar de manifest que aquesta intervenció no
s’ajusta al seu títol «Present i futur dels pactes successoris catalans», perquè a l’hora
d’estructurar-la amb caràcter més o menys definitiu, m’ha semblat que difícilment
es pot entendre la problemàtica que envolta la institució segons el dret actual,
sense fer una obligada referència als seus precedents. Permeti’m doncs modificar
parcialment el seu contingut fent unes breus consideracions sobre la problemàtica
històrica que envolta la successió contractual o paccionada en el nostre dret.
1. PRECEDENTS
Parlar dels pactes successoris en el dret català és sempre arriscat. El primer
risc crec es deriva de la mala premsa, si se’m permet l’expressió, que gairebé des
333

de sempre han tingut no sols en el dret civil de Catalunya sinó també en molts
altres països, especialment en aquells que han estructurat la successió per causa
de mort d’acord amb els principis que informen el dret successori romà, que no
oblidem constitueix el nucli fonamental del nostre dret successori.
Conseqüència d’això ha estat un enfrontament gairebé mil·lenari entre el dret
romà, en principi contrari a la validesa dels pactes successoris, i el dret consuetudinari
català favorable a la seva admissió, problema que a nivell doctrinal ha estat
objecte d’intricades i excessives disquisicions. I en segon lloc, i ara des d’una
perspectiva diferent, el risc que comporta a principis del segle XXI parlar dels pactes
successoris en un context jurídic, social i familiar que inicialment els contempla
com una institució més aviat anacrònica i mancada d’interès. Així i tot val la
pena afrontar aquest risc i, si és possible, apuntar la possibilitat de donar una vida
nova als pactes successoris.
La valoració negativa dels pactes successoris té el seu origen en un ordenament
jurídic emblemàtic, com per definició és el dret romà, segons resulta de la
disposició del Digest 17,2,52-9, segons la qual no es pot limitar la llibertat de manifestar
una darrera voluntat perquè això suposa deixar sense efectes la possibilitat
de revocar-la, consubstancial al testament; i una segona referència es troba en
el Codi 5,14,5, segons la qual sols es pot disposar a favor d’estranys mitjançant testament,
perquè la configuració jurídica de l’hereu com a successor en l’universum
ius del seu causant sols permet substituir a aquest després de la seva mort. Així i
tot s’admet a nivell general que el dret romà no prohibeix amb caràcter general
els pactes successoris i, en conseqüència, la posició més ajustada és entendre que
admetia determinats pactes successoris i prohibia altres pactes. Encara que a nivell
doctrinal almenys sempre ha existit un interès més gran a l’hora de destacar
el seu aspecte prohibitiu enfront el permissiu.
Fins i tot si admetem que el dret romà estableix un criteri general contrari a
la validesa dels pactes successoris, aquesta prohibició no va evitar la seva proliferació
en èpoques posteriors, circumstància que posa de manifest que els arguments
extrets del mateix dret romà no tenen ni poden tenir una vigència universal
ni intemporal. És suficient recordar que des de la Compilació de Justinià fins
a l’anomenada recepció del dret romà s’escolen un nombre significatiu de segles
durant els quals no es coneix el testament, amb la conseqüència que la llibertat de
disposició per causa de mort s’encarrilaria per la via de les donacions a favor
de les persones a les quals el futur causant de la successió volia afavorir sense esperar
el moment de la mort, donacions que es farien normalment al fill que es volia
afavorir enfront els altres. Hem de creure que a Catalunya hauria arrelat aquest
costum, com resulta del conegut usatge Auctoritate et rogatu, que segons la doctrina
jurídica catalana tradicional més autoritzada constitueix l’origen dels pactes
successoris d’institució d’hereu, que han rebut la denominació d’heretaments
(BROCÀ).
334

Establir l’origen dels heretaments en aquestes donacions ha tingut les seves
conseqüències a l’hora de resoldre el problema de la seva configuració jurídica,
que apareix des de la recepció del dret romà, oposat a la validesa d’aquestes donacions
amb el caràcter d’irrevocables, ja sigui en base a la fonamental revocabilitat
de les disposicions testamentàries i, també, en base a la consideració que en
vida del futur causant de la successió l’afavorit amb la donació no té la condició
de successor universal. Es pot al·legar certament que les donacions a què fa referència
l’usatge esmentat i la institució hereditària feta en testament són categories
jurídiques diferents, perquè les primeres es refereixen a les donacions de coses
singulars, mentre que la institució hereditària es projecta sobre l’universum ius
del causant de la successió, però és possible que aquesta diferència sigui més aparatosa
que real. La lectura de l’usatge posa de manifest que es refereix sempre a
la donació de finques i béns immobles, que en el context social de l’època eren els
béns més valuosos i significatius; amb la conseqüència doncs que la donació d’aquests
béns en la gran majoria dels casos tindria com a finalitat convertir el donatari
en hereu o successor universal del donant.
La primera conseqüència que es deriva d’aquest breu recorregut històric és
que arrel de la recepció del dret romà conviuen a Catalunya un ordenament jurídic,
contrari en principi a la validesa dels pactes successoris, i el dret consuetudinari
que recullen els usatges favorable a la seva validesa. Segons el primer la institució
voluntària d’hereu sols és vàlida si es fa en testament, tesi que admet sense
discussions el gremi dels juristes, dedicats de forma gairebé exclusiva al conreu
del dret romà que consideren superior; i que a la vegada porta a la conseqüència
de negar la condició d’hereu a l’afavorit per les donacions que contemplen l’usatge
i els costums que l’envolten, encara que el donatari ho sigui de gairebé la totalitat
del patrimoni del futur causant de la successió. La solució que hem de presumir
era radicalment contrària a les finalitats que perseguien els interessats, que
no era altra que atribuir al beneficiari de la donació la condició d’hereu en el sentit
del dret romà, és a dir, de successor en l’universum ius del seu causant.
Les consideracions anteriors porten a pensar que ens trobem aquí davant
d’una particular manifestació d’un fet més general, que no és altre que determinar
com s’estructura la convivència del dret romà objecte de la recepció amb el
ius proprium, en el cas que ara interessa amb el dret català. Existeix un consens general
que la recepció del dret romà es produeix un complexu, expressió que ha
d’ésser objecte de determinades precisions. Una i primera que no vol dir que
s’apliquessin en els països en els quals opera la recepció totes les normes que apareixen
en el Corpus iuris civilis, encara que probablement sigui cert que s’aplicarien
la majoria de les seves normes; és suficient recordar en aquest punt que la
Compilació de Justinià es redacta en el segle VI i que la recepció es produeix des
dels segles XII o XIII segons els països, que forçosament suposaria que el dret justinianeu
s’havia d’acomodar als principis que imperaven en els diferents països
335

quan es produeix la recepció. I la segona precisió que cal fer respecte a la recepció
del dret romà in complexu és la que es refereix a la seva influència sobre el
ius proprium, que no admet una resposta única. Ja que en aquest punt s’acostuma
a precisar que en una primera època, que es centra en els segles XII i XIII, les solucions
que ofereix del dret romà prevalen sobre el ius propium; en una segona
època —segles XIV i XV— el dret romà té la condició de subsidiari del ius proprium;
i finalment des del segle XVI fins a la codificació el ius proprium preval sobre
les disposicions del dret romà.
Però aquest plantejament general que s’acaba de fer falla en l’aspecte que ara
interessa. I això perquè els tractadistes catalans de l’època del ius commune que
escriuen els seus tractats en els segles XVI i XVII, és a dir, quan el dret romà s’aplicava
amb el caràcter de subsidiari i a més podia contrariar-lo el ius proprium català,
segueixen mostrant una clara predilecció pel dret romà. Que els porta a distorsionar
els pactes successoris amb la finalitat de no contrariar el dret romà que
consideren superior. La conseqüència no pot ésser altra que menysprear la fonamental
Constitució de Felip I de l’any 1599, de la qual en resulta que el dret propi
de Catalunya, amb independència de la seva formulació via legal o consuetudinària,
regia amb preferència a les disposicions del ius commune objecte de la
recepció. Per tant, fins i tot si s’admet que el dret romà era radicalment contrari
a reconèixer eficàcia als pactes successoris, les normes i els costums catalans tenien
virtualitat per a conferir plena validesa als pactes successoris que emparava
aquesta normativa. Criteri que no va prevaler.
És suficient esmentar en aquests moments que la doctrina jurídica catalana
de l’època del ius commune es val d’unes vies molt rebuscades a l’hora d’intentar
harmonitzar el nostre dret amb els principis —que es creuen superiors— del dret
successori romà. Així s’argumenta que el pacte successori d’institució d’hereu o
heretament s’ha de qualificar de donació, sense tenir en compte que la via escollida
difícilment contribuiria a resoldre el problema. És suficient recordar que ni el
dret romà ni els drets actuals han arribat a configurar jurídicament de forma satisfactòria
la donació. De totes formes, i deixant al marge la problemàtica jurídica
sobre les donacions, es constata que els pactes d’institució es projecten normalment
sobre la totalitat dels béns presents que formen part del patrimoni del
donant, que des d’aquesta perspectiva permetria qualificar la donació d’universal;
però una donació universal no confereix al donatari la condició d’hereu del
donant sinó la de successor a títol particular, perquè sols transmet coses concretes.
Aquests i altres inconvenients determinen que es defugi plantejar el problema
de forma directa i que es busquin altres vies menys compromeses. La solució
que sembla preval, és qualificar els heretaments com institució intermèdia entre
la donació entre vius en base a la seva irrevocabilitat i les darreres voluntats perquè
s’atorga en previsió de la mort del donant, que com qualsevol solució de ti-
336

pus intermedi suposa en el fons deixar la qüestió sense resoldre. Ho posa de manifest
que amb aquesta construcció no es superava el prejudici heretat del dret
romà de no ésser possible la transmissió de la totalitat del patrimoni per pacte o
donació, inconvenient que es vol superar per la via d’exigir per a la seva validesa
la reserva d’una quantitat o d’uns béns per a testar. Solució que BROCÀ de forma
clara i rotunda qualifica de peregrino efugio digno de leguleyo.
Aquests raonaments porten a plantejar la necessitat de buscar solucions
menys rebuscades per a justificar que s’atribueixi a l’instituït en heretament la condició
d’hereu, de la mateixa manera que s’atribueix aquesta condició a l’instituït
en testament. El recel envers els pactes successoris, que com s’ha vist prové d’una
determinada interpretació dels textos romans, s’ha suscitat a Catalunya i a
molts altres països, que han superat el principi prohibitiu de forma molt més convincent
i realista. Aquest és el cas d’Euskadi, ja que inicialment el seu Fuero Viejo
de l’any 1452 i després el Fuero Nuevo de l’any 1526 fan reiterades referències
a les donacions que els pares fan a favor dels seus fills, que en el context d’aquests
textos legals tenen el sentit de constituir un dels mitjans que estableix la llei per
atribuir-els-hi la condició d’hereus del patrimoni familiar, institució hereditària
que segons els mateixos legals també es pot ordenar en testament. De totes formes
el que ara interessa posar en relleu és que la possibilitat d’instituir hereu en
pacte successori es justifica de forma directa i prou clara: constaten els redactors
del Fuero que no fan altra cosa que recollir unes pràctiques que segons el mateix
fur i els usos i costums es practicaven. Amb la conseqüència doncs, que si en
base a l’autoritat derivada del dret romà l’instituït en testament és hereu o successor
en l’universum ius del causant de la successió, amb la mateixa autoritat el dret
propi i els costums ancestrals tenen o han de tenir la mateixa virtualitat per a convertir
en successor en l’universum ius del seu causant l’instituït hereu en pacte
successori.
Desgraciadament aquesta via directa i realista no és la que es va seguir a
Catalunya. Els juristes catalans, com s’ha constatat fa uns moments, van ésser més
aficionats a complicar el problema que a solucionar-lo, quan el mateix dret català
els oferia uns mitjans prou escaients per equiparar l’heretament i el testament
com a mitjans per a deferir de forma voluntària la successió per causa de mort.
Crec que és suficient una referència al conegut usatge Unaquaque gens (usatge 158),
segons el qual cada poble elegeix la llei pròpia per mitjà del costum, ja que el costum
és tingut per llei; i afegeix que la llei és un dret especial, mentre que l’ús és
únicament un costum perllongat extret i, per tant, el costum és un dret instituït
pels usos perquè així ho disposa la llei, amb la conseqüència doncs que tot el dret
es troba en les lleis o en els costums. I si d’aquest text es passa al posterior en el
temps, com és el capítol 33 de les Commemoracions de Pere Albert, ens trobem
que atribueix al costum el valor que es deriva del seu propi ús perllongat, que té
337

el mateix valor que la llei i per això és protegit i defensat per aquesta perquè
s’han d’observar els costums rebuts. Aquests textos, injustificadament oblidats,
permetien de forma clara atribuir la condició d’hereu a l’instituït en heretament,
sense necessitat d’emparar-se en l’artificial construcció de la seva configuració com
institució intermèdia entre la donació i el testament i, també, sense necessitat d’inventar
l’anecdòtica figura de la reserva per a testar. Era una bona ocasió per atribuir
al dret i als costums catalans el lloc que realment els corresponia en l’ordre
de prelació de fonts, i precisament en uns moments en els quals predominava la
tesi d’atribuir al dret romà el caràcter de supletori i de subordinat al dret propi,
que de forma poc justificada es va desaprofitar. I si el vol recolzar aquesta afirmació
en el mateix dret romà, seria suficient recordar amb el jurista GAI que el dret
civil no és altra cosa que el dret que cada poble estableix per a ell, que qualifica
de dret propi.
2. DRET ACTUAL
El reconeixement per via legislativa de l’instituït en heretament com hereu
de l’heretant, hereu en el sentit del dret romà, no s’ha imposat a Catalunya fins
una època recent. Crec té com antecedent —a nivell doctrinal— la definició de
ROCA SASTRE, formulada fa més de mig segle, que configura l’heretament com una
institució d’hereu feta en contracte per causa de matrimoni que es caracteritza per:
i) ésser una institució hereditària, com si s’hagués ordenat en testament, i no una
donació; ii) es tracta d’una institució d’hereu feta en negoci jurídic bilateral, que
no és altra cosa que una modalitat dels pacta de instituendo o afirmativa, que té
naturalesa contractual, encara que el seu contingut és successori; i iii) l’heretament
s’atorga per causa o derivació del matrimoni, que li proporciona una funció legitimadora
i causal que fa possible el seu atorgament. Aquesta noció de l’heretament
és la que acull l’article 63 de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons el
qual l’heretament no és altra cosa que una institució contractual d’hereu ordenada
en capítols matrimonials, definició que ha passat a l’article 67 del Codi de successions
per causa de mort en el dret civil de Catalunya.
Aquestes referències als trets més importants i significatius de l’evolució dels
heretaments en el dret civil català ens han de portar a una primera afirmació. Que
no és altra que posar de manifest la transcendència que per una acurada caracterització
dels heretaments ha tingut el moviment compilador, i crec no descobrir
cap secret si el concreto en la persona de ROCA SASTRE, sens dubte el jurista català
més important del segle XX, que ha tingut l’encert d’ajustar la normativa sobre
els heretaments als costums que des de fa un nombre significatiu de segles informen
la successió contractual en el nostre ordenament jurídic; i si alguna cosa
hem de lamentar en aquest punt, és que la coordinació s’ha produït amb un retard
excessiu; que crec es deu en bona part a un afany desmesurat i poc justifica-
338

le de no apartar-se dels criteris que es volen derivar del dret romà. Penso que
amb referència a la successió contractual, almenys des de l’òptica catalana, es
poden aplicar les afirmacions del jurista alemany KIPP quan precisa que en matèria
successòria la jurisprudència romana —i afegiria la catalana— sols en un grau
limitat va assolir alliberar-se dels residus històrics i per aquest motiu no va arribar
a establir regles senzilles, d’acord amb la naturalesa de les coses.
Això em porta a fer una segona puntualització. I és que no deixa de sorprendre
el fet que mentre des d’una perspectiva jurídica no es va arribar mai a establir
una configuració jurídica clara dels heretaments, a la pràctica això no va tenir massa
transcendència, ja que era freqüent ordenar la successió per causa de mort via
heretament, especialment en determinades comarques catalanes, perquè els nostres
avantpassats van viure —hem de creure— totalment al marge de les artificioses
controvèrsies que els juristes mantenien sobre la naturalesa jurídica dels heretaments.
El fet que des de la Compilació de l’any 1960 tinguem uns criteris molt
més clars sobre la seva configuració jurídica sembla hauria d’haver determinat que
s’hagués estès la pràctica d’ordenar heretaments; curiosament ha succeït el contrari,
perquè si bé és cert que quan es redacta la Compilació havien decaigut de
forma notable els heretaments, la davallada és molt més clara després de la vigència
del text compilat. Voldria precisar de totes formes que aquesta asseveració
no té com a finalitat criticar o valorar de forma negativa la tasca dels nostres compiladors,
precisament perquè les meves asseveracions tenen precisament com a finalitat
valorar de forma totalment positiva la seva tasca, sens dubte perfectible
com perfectible és tota obra humana. La davallada dels heretaments des de fa
molts anys obeeix a causes molt diferents i complexes, que no és ara el moment
d’analitzar. En tot cas l’acurada regulació dels heretaments a la Compilació de
l’any 1960 ha estat útil en molts sentits; d’entre els que destacaria que ha permès
als operadors jurídics poder treballar sobre uns preceptes que solucionen un bon
nombre de problemes, de difícil concreció segons els costums anteriors, aplicables
també als heretaments atorgats abans de la seva vigència. No oblidem que
la tasca dels compiladors no era, ni podia ser altra, que estructurar i recollir en
preceptes les pràctiques consuetudinàries sobre la institució; perquè les compilacions
no tenien com a finalitat modificar el dret tradicional, sinó únicament estructurar-lo
d’acord amb uns criteris que es creien més actuals.
Fins aquí hem arribat a la regulació actual dels pactes successoris catalans segons
els articles 63 al 96 de la Compilació del dret civil de Catalunya, que s’han
convertit ara en els articles 67 al 100 del Codi de successions per causa de mort
en el dret civil de Catalunya. Si ens atenem a les diferències que presenta la regulació
dels heretaments a la Compilació de l’any 1960 i en el Codi de successions
de l’any 1991 crec es pot afirmar que les diferències són escasses, fet que tal vegada
es deriva que la inclusió dels heretaments en el Codi de successions es va pro-
339

duir a darrera hora; no oblidem que la Compilació els regulava en el seu Llibre I
que tractava del dret de família. Amb bon criteri la seva regulació es trasllada a un
text destinat a regular la successió per causa de mort, que es justifica en el fet que
l’heretament no és altra cosa que una modalitat de la vocació voluntària a l’herència.
Com a novetats més significatives entre un text legal i l’altre es poden esmentar:
i) La que fa referència a la capacitat per a atorgar heretament, segons resulta
de l’article 63,III de la Compilació i de l’article 67,III del Codi de successions.
ii) En la supressió de l’anomenat pacte d’unitat familiar, com es deriva de
l’article 71,I de la Compilació i de l’article 75,I del codi de successions.
iii) Atribuir a l’hereu que ho sigui d’un heretament a favor dels contraents
la facultat de detreure la quarta trebel·liànica com a conseqüència de la derogació
de l’article 72,III de la Compilació del dret civil de Catalunya.
iv) Fer extensiva la possibilitat d’ordenar en un heretament a favor dels fills
dels contraents, en la modalitat de l’heretament pur, la institució hereditària a
favor dels fills adoptius (article 92,I del Codi de successions).
v) En relació amb els heretaments preventius es preveu la possibilitat d’anomenar
més d’un hereu dels heretants amb dret d’acréixer entre ells i fer-lo extensiu
als fills adoptius, com resulta de l’article 89,I de la Compilació i de l’article
93 del Codi de successions.
vi) En els heretaments prelatius es suprimeix la prelació de sexe que esmentava
l’article 92 de la Compilació.
vii) S’atorga a l’hereu que ho sigui en virtut d’un heretament mutual la facultat
de detreure la quarta trebel·liànica, com resulta de l’article 95,IV de la Compilació
i de l’article 99 del Codi de successions.
viii) L’article 99,III del Codi de successions preveu la possibilitat d’atorgar
l’heretament mutual amb el caràcter de preventiu, hem de creure que amb la finalitat
de conferir als cònjuges catalans una modalitat devaluada del testament
mancomunat entre cònjuges.
3. PERSPECTIVES DE FUTUR
Les consideracions fetes fins aquí en relació amb els precedents dels heretaments
i la seva regulació actual segons la Compilació de l’any 1960 i el Codi de
successions de l’any 1991 ofereixen, al menys des de la meva perspectiva, una visió
positiva de la institució, en el sentit que la regulació actual ha sabut donar als
heretaments la solució jurídica escaient segons els designis dels seus atorgants, que
no eren altres que ordenar una institució d’hereu, en el sentit del dret romà de
340

successor en l’universum ius del seu causant, per la via d’un negoci jurídic bi o plurilateral.
Amb el contrasentit que quan s’assoleix aquesta finalitat, els heretaments
tenen una transcendència totalment marginal en el context jurídic, social i familiar
dels nostres temps, per raons evidentment alienes a la seva regulació actual.
De totes formes el fet que en aquests moments es troba en el Parlament de Catalunya
un projecte de reforma del Codi de successions per causa de mort en el dret
civil de Catalunya, ofereix l’oportunitat de fer unes reflexions sobre si les reformes
que proposa el projecte poden d’alguna forma contribuir a una nova vida als
pactes successoris catalans.
En aquest apartat em refereixo únicament als pactes successoris d’institució
d’hereu o heretament, sens perjudici que en apartats successius es facin unes
consideracions sobre el règim jurídic que es proposa dels pactes de renúncia a una
successió futura. Consideracions totes elles que es fan en base al text «Projectes
de llei del Codi Civil de Catalunya 2006», publicat pel Departament de Justícia de
la nostra Generalitat el mes de juliol de l’any 2006.
Amb referència als pactes successoris d’institució d’hereu o heretament les
meves consideracions no es projecten sobre totes les modificacions que apunta el
projecte, sinó únicament sobre aquelles modificacions que des d’un punt de vista
estrictament personal, poden o podrien contribuir a donar nova vida als heretaments.
En concret:
3.1. Requisits de forma
Crec positiva la reforma que proposa l’article 431-5.1 del projecte, en el qual
es precisa que els pactes successoris «s’han d’atorgar necessàriament en escriptura
pública», que modifica l’article 63,I de la Compilació i l’article 67,I del Codi
de successions, que exigien el seu atorgament en una escriptura pública de capítols
matrimonials, que suposava i suposa restringir la possibilitat de convenir un
heretament de forma injustificada. És dubtós que el requisit dels capítols matrimonials
estigui d’acord amb la tradició jurídica catalana, de la qual crec en resulta
únicament que la gran majoria heretaments s’atorgaven en escriptura de
capítols matrimonials que s’atorgaven amb motiu del casament de l’hereu o de la
pubilla, que esdevindrien d’aquesta forma titulars del patrimoni familiar; però
considero dubtós que aquesta pràctica originés o pogués originar realment un costum
favorable a entendre que l’heretament sols seria vàlid si es convenia en una
escriptura pública de capítols matrimonials. L’exigència dels capítols tal vegada
es pot justificar, o mal justificar, si ens atenem una vegada més al recel que mostraven
els juristes clàssics catalans envers els pactes successoris en base al seu
respecte exagerat al criteri parcialment prohibitiu derivat del dret romà; que els
portaria a pensar que el principi prohibitiu dels pactes successoris o heretaments
es podia superar de forma satisfactòria per la via d’oposar-li un principi que creien
341

superior, que no és altre que el del favor matrimonii. Si aquesta és la justificació,
em sembla clar que no tenia cap sentit mantenir l’exigència dels capítols matrimonials
en el text compilat de l’any 1960, des del moment en què el seu article 63,I
qualificava l’heretament com una institució contractual d’hereu, que de forma directa
resolia el dubte sobre la condició d’hereu de l’instituït sense necessitat de
buscar empara en el principi del favor matrimonii. Més injustificat és mantenir el
requisit dels capítols matrimonials a l’article 67,I del Codi de successions, que
no oblidem es redacta quan s’ha modificat el sistema matrimonial espanyol de forma
significativa d’acord amb els principis que conformen un Estat aconfessional;
perquè em sembla clar que el principi del favor matrimonii s’establia pensant
en uns capítols matrimonials que precedien o seguien a un matrimoni celebrat en
forma canònica. Solució que aboca a privar de la possibilitat d’atorgar un heretament
quan el document en el qual es convenia no es pot qualificar de capítols
matrimonials; amb la conseqüència que l’heretament s’hagi de declarar nul, com
he vist ha succeït en el Principat d’Andorra, on la jurisprudència ha imposat el criteri
de l’exigència d’uns capítols matrimonials per a la validesa de l’heretament,
probablement per influència de l’article 63 de la Compilació catalana. Es pot afegir
encara que l’heretament ha d’atorgar-se complint uns determinats requisits de
forma, ja que segons una tradició dues vegades mil·lenària els negocis jurídics per
causa de mort són sempre formals, requisit per altra part plenament justificat. De
totes formes cal precisar que el fet que una escriptura es pugui qualificar de capítols
matrimonials, no crec que ofereixi més garanties que les pròpies de qualsevol
altra escriptura pública notarial, de manera que també des d’aquesta perspectiva
es pot qüestionar seriosament el requisit de l’escriptura pública de capítols
matrimonials. Que amb bon criteri no s’exigeix en els ordenaments jurídics que
admeten la successió paccionada; com resulta per exemple de la Llei 174 de la
Compilació foral de Navarra, els articles 12, 66 i 72 de la Compilació del dret civil
de les Illes Balears, l’article 67 de la Llei de successions d’Aragó, l’article 74 de
la Llei Foral del País Basc i l’article 211 de la Llei de dret civil de Galícia. I més
enllà de les nostre fronteres és també el criteri que acullen el paràgraf 2276 del Codi
civil alemany i l’article 512 del Codi civil suís.
3.2. Pactes successoris a títol particular
L’article 63,I de la Compilació i l’article 67,I del Codi de successions defineixen
l’heretament com una institució contractual d’hereu, dels quals se’n deriva
que el contingut que podem anomenar típic dels heretaments no és altre que ordenar
una institució d’hereu amb caràcter irrevocable (article 71 del Codi de successions),
encara que el requisit de la irrevocabilitat opera amb una intensitat diferent
segons les diferents modalitats de l’heretament que admet el nostre dret; de
totes formes els preceptes esmentats presentaven el dubte de si el contracte suc-
342

cessori, amb la seva nota de la irrevocabilitat, s’havia de concretar a la institució
hereditària o si també era possible ordenar disposicions successòries a títol particular
en heretament. La posició afirmativa apareix a les Lleis 172 i 177 de la Compilació
foral de Navarra, a l’article 72 de la Llei foral del País Basc, en els articles
66 i 72 de la Llei successòria d’Aragó i a l’article 214 de la Llei de dret civil de Galícia;
mentre que respecte el dret civil balear es creu més ajustat que per pacte successori
sols es pot instituir hereu però no ordenar llegats, ja sigui en base a considerar
que el dret balear sols admet les donacions universals que atribueixen a
l’afavorit la condició d’hereu, que la pràctica posa de manifest la inexistència de
pactes successoris a títol particular i que la institució hereditària és un element essencial
de la successió per causa de mort segons el dret balear, circumstàncies que
es creu no fan possible l’existència d’un pacte successori a títol particular (MAS-
SOT MIQUEL). Si es considera vàlid aquest darrer argument, la posició negativa
es podria fer extensiva al dret successori català, en el qual és també element essencial
l’existència d’hereu en tota successió per causa de mort (argument article 1
del Codi de successions), amb independència del fet que l’herència es defereixi
per heretament, per testament o per la llei. De totes formes aquest criteri també
suposa restringir de forma discutible l’àmbit dels pactes successoris; ja que si
des de la Compilació de l’any 1960 s’admet, sense necessitat de recórrer a vies
indirectes, la institució d’hereu en heretament, de la mateixa manera cal admetre
els pactes successoris a títol particular amb el caràcter d’irrevocables, que en
tot cas afectaran la posició jurídica de l’hereu voluntari o intestat. El criteri favorable
a l’admissió dels pactes successoris a títol particular és el que accepta el projecte
de reforma en els seus articles 431-25 i 431-26, que permet donar un abast
més general a la successió contractual i, també, afavorir la possibilitat de donar
una nova vida a la institució. Com resulta de la posició que han adoptat els ordenaments
jurídics espanyols esmentats; sens perjudici que pugui haver influït també
en aquest punt el dret civil alemany, que permet ordenar llegats en contracte
successori amb caràcter vinculant pel causant de la successió, que ja no pot deixar
sense efectes el llegat per decisió unilateral. Sols s’ha d’afegir ara que la possibilitat
d’establir pactes successoris a títol particular d’una forma o altra estava
present en els típics heretaments catalans, especialment com a expedient per a
protegir els anomenats drets de casa a favor dels fills o filles no hereus o, també,
per la via de preveure unes detraccions sobre determinats béns a favor dels fills
no instituïts hereus.
3.3. Abast del principi de la irrevocabilitat
És possible que una de les causes que han contribuït a la decadència dels heretaments
sigui la seva irrevocabilitat, ja que no permet modificar el règim successori
previst en el pacte successori, encara que les previsions fetes pel causant de la
343

successió quan va convenir l’heretament hagin variat de forma substancial; situació
que segurament té o pot tenir una importància més gran en els temps actuals,
especialment com a conseqüència de la pèrdua d’estabilitat de determinats
vincles familiars. Des d’aquesta perspectiva es pot apuntar que el projecte pot afavorir
l’atorgament de pactes successoris en base al criteri de no donar un abast excessiu
al criteri de la irrevocabilitat de la institució hereditària convinguda en
heretament. Un primer problema apareix quan es planteja la possibilitat de deixar
sense efectes la institució hereditària per mutu acord entre heretant i hereu,
que si bé és cert que des d’una perspectiva contractual no planteja problemes, sí
pot tenir un obstacle més ferm des de la perspectiva del seu aspecte successori. Ja
que segons l’article 154,I del Codi de successions el que és hereu ho és sempre, és
a dir, es manté el criteri de la pedurabilitat en el temps de la condició d’hereu, que
es qualifica com un dels grans principis del dret successori català tan arrelats al
nostre dret successori; de la mateixa manera que es podria invocar l’article 26,I
del Codi de successions que estableix la irrevocabilitat de l’acceptació de l’herència,
ja que no cal oblidar que en el cas de l’heretament l’instituït accepta ésser
hereu des de l’atorgament del pacte successori. En tot cas l’article 431-6 del projecte
supera de forma directa aquests obstacles, ja que permet en qualsevol cas deixar
sense efectes el pacte successori per acord entre els seus atorgants; solució que
es pot qualificar de correcta i a la vegada de realista. Perquè fins i tot si s’admet
que el pacte successori s’introdueix en el sistema successori català contrariant el
criteri prohibitiu que es deriva del dret romà, el pacte successori pot viure perfectament
al marge del principi de la perdurabilitat en el temps de la condició d’hereu,
que per altra part té una transcendència més formal que efectiva, des que es
configura l’herència fideïcomissària com una institució successiva d’hereu (segons
l’article 182 del Codi de successions). I pel que fa referència a la irrevocabilitat de
l’acceptació ex article 26,I no entra en joc en el cas de l’heretament, perquè amb
la seva resolució heretant i hereu no fan altra cosa que eliminar la seva estructura
contractual i restablir la normalitat successòria de l’heretant (ROCA SASTRE). De
la mateixa manera que podria contribuir a revitalitzar els heretaments l’article
431-8 del projecte, en la mesura que dilueix de forma significativa el principi de
la irrevocabilitat de la institució d’hereu, en aquest cas per la via de conferir als interessats
—heretant i hereu— la facultat de resoldre de forma unilateral el pacte
successori en els diferents supòsits que preveu l’article.
3.4. Transmissibilitat de la condició d’hereu
Sembla oportú fer aquí una referència a l’article 83 del Codi de successions
que, a manca de pacte en contrari, estableix que en l’heretament simple, si l’hereu
contractual premor a l’heretant, transmet als seus fills la condició d’hereus,
mentre que l’article 431-15 del projecte preveu la solució contrària, és a dir, la
344

esolució de l’heretament simple quan l’hereu premor a l’heretant, llevat pacte en
contrari. La solució del Codi de successions —i abans de l’article 79 de la Compilació—
és probablement la que coincideix amb els criteris que predominaven
quan els heretaments s’atorguen amb la finalitat d’estructurar les relacions econòmiques
i familiars en relació amb els patrimonis agraris, en els quals és possible en
molts casos que en els fills de l’hereu premort concorrin les mateixes aptituds per
a regir el patrimoni familiar que concorrien en el seu ascendent premort; mentre
que la solució que proposa l’article 431-15 del projecte sigui tal vegada més escaient
si l’heretament s’atorga amb la finalitat de regular els interessos econòmics
i familiars que predominen en els patrimonis industrials i mercantils, que
moltes vegades requereixen que el nou titular del patrimoni reuneixi uns requisits
i unes aptituds que van més enllà de les que s’adquireixen dins el cercle familiar.
De totes formes l’article 431-15,2 del projecte retorna al criteri tradicional
quan l’heretament s’atorga amb el caràcter de cumulatiu, perquè en aquest cas
l’heretant d’alguna forma posa de manifest una preferència per l’instituït hereu,
i eventualment per la seva descendència, fonamentada en un fet tan significatiu
com és haver atribuït a l’hereu el dret de propietat de tots els seus béns presents
des de la data de l’heretament. Modificació que podria tenir l’efecte d’intentar fer
extensius els heretaments a determinats patrimonis mercantils i industrials, és a
dir més enllà de la seva aplicació als patrimonis agraris, com ha succeït tradicionalment.
En tot cas, ni la solució anterior ni la que apunta el projecte estableixen
un règim imperatiu, perquè tant l’un com l’altre es preveuen pel cas de no haver-se
pactat altra cosa.
4.1. Règim jurídic actual
4. ELS PACTES SUCCESSORIS DE RENÚNCIA
No voldria acabar aquesta exposició sense fer una referència als pactes successoris
de renúncia, perquè és en relació amb ells on el projecte estableix les modificacions
més significatives. Així resulta inicialment del fet que tant la Compilació
com el Codi de successions sols regulen els pactes afirmatius o d’institució
d’hereu, que denominem heretaments; mentre que respecte els pactes de renúncia
a una herència futura sols hi trobem una esporàdica referència a l’article
377,2n del Codi de successions, en el qual es reconeix validesa al pacte convingut
entre ascendents i descendents que es projecta sobre una renúncia al suplement
de llegítima. En un sentit molt diferent, els primers articles del projecte de reforma
sobre els pactes successoris posen de manifest el designi d’atribuir-els-hi un
abast molt més ampli, com resulta inicialment de l’article 431-1 quan permet
que per pacte successori el causant pugui ordenar la seva successió mitjançant la
345

institució d’un o més hereus, de la mateixa manera que li permet convenir amb
les persones que poden tenir drets en la seva futura successió la possibilitat de la
seva renúncia. Amb la finalitat d’esbrinar la finalitat i l’abast d’aquesta reforma és
oportú fer una breu referència a l’evolució dels pactes de renúncia.
4.2. Precedents
Una vegada més el criteri oposat a la seva validesa es troba en el dret romà.
És significativa la disposició del Codi 6,20,2 segons la qual el pacte convingut entre
el pare i la filla que rep un dot, acompanyat de la renúncia a tots els drets que
pugui tenir sobre l’herència paterna, no és vàlid; amb la conseqüència que la filla
pot succeir després com hereva intestada, com si la renúncia no s’hagués fet.
Criteri que acull també el Digest 38,17,16 quan precisa que el pacte de renúncia
no pot afectar a la vigència de la llei que prohibeix la renúncia. És versemblant
que aquestes disposicions tinguessin com a finalitat posar fi als costums i a les
pràctiques que reconeixien o toleraven els pactes de renúncia a una herència futura
i si això és així —i des d’una perspectiva actual— qualificaríem les normes
prohibitives dels pactes de renúncia de normes de ius cogens. Si bé cal constatar
seguidament que fins i tot si s’admet aquesta afirmació, no va tenir virtualitat suficient
per evitar que s’obrissin determinades escletxes al principi prohibitiu,
d’entre les que interessa recordar ara, per la incidència que ha tingut sobre el
dret familiar i successori català, l’excepció que estableix el Llibre VI de les Decretals
de Bonifaci VIII, Títol XVIII, constitució 2a, on es preveu que el pacte en virtut
del qual la filla, quan va ésser dotada, si prometia no reclamar augment de
dot, no obliga a la filla, a menys que hagués roborat la renúncia amb jurament i
aquest no estigués viciat per violència, dol o lesió. El fet que l’excepció s’establís
amb referència a la constitució del dot a favor de la filla pot fer pensar que es fa
en obsequi al principi del favor matrimonii, però això suposaria donar-li una justificació
excessivament parcial. En els països en els quals al marge del dret romà
s’admetien els pactes de renúncia a una herència futura, existeix l’opinió molt generalitzada
que la seva admissió es fonamenta en la necessitat o en la conveniència
de mantenir la indivisió del patrimoni hereditari a mans d’un hereu únic i, per
tal de potenciar aquesta finalitat, es reconeix validesa a la renúncia feta per la filla,
inicialment en benefici dels interessos de les famílies principals segons els criteris
de l’època, encara que després la doctrina de la glossa va fer-la extensiva a
la utilitat pública o als interessos generals; amb la particularitat que aquesta interpretació
extensiva es fa amb càrrec a les persones que es troben en la posició familiar
més feble com són les filles enfront els fills segons els costums de l’època,
agreujada pel fet que la renúncia corroborada amb jurament es va convertir
—almenys en èpoques determinades— gairebé en una clàusula d’estil establerta
de forma més aviat dissimulada. En el decurs dels segles posteriors això va abocar
346

al problema de si també el fill podia renunciar al suplement de llegítima sense necessitat
del jurament, que la sentència del Tribunal Suprem de 29 d’octubre de
1907 va resoldre en sentit afirmatiu; solució que critica BORRELL I SOLER, per entendre
que la solució escaient era que la validesa de la renúncia exigia el jurament
tant per part del fill com de la filla.
4.3. Propostes de reforma
Sense necessitat d’aprofundir més en els precedents dels pactes successoris
de renúncia, crec es pot afirmar que el criteri prohibitiu que es deriva del dret
romà no té en els temps actuals una justificació convincent. Que mantenir la validesa
dels pactes de renúncia a una herència futura sols en el cas que preveu l’article
377,2n del Codi de successions de renúncia al suplement de llegítima, si ens
atenem als precedents als quals s’acaba de fer referència, constitueix en els temps
actuals un clar anacronisme; que porta a pensar que o bé es suprimeix aquest precedent
anecdòtic o s’admeten amb caràcter general els pactes de renúncia a una
herència futura, amb els requisits i condicionaments que en el seu cas es creguin
oportuns. El projecte de reforma del Codi de successions, voldria creure que
des d’una perspectiva realista, proposa una regulació clarament favorable a la
validesa dels pactes de renúncia en els seus articles 431-27 al 431-30.
Penso que la innovació que es proposa podria contribuir de forma significativa
a revitalitzar els pactes successoris, certament no per la via dels pactes d’institució
o heretament, sinó per la via diferent dels pactes de renúncia, que en definitiva
no són altra cosa que una altra modalitat de la successió paccionada. A més
dels arguments que justifiquen des d’una perspectiva jurídica prescindir del cas
que preveu l’article 377,2n del Codi de successions, existeixen també altres arguments
per admetre amb caràcter general la validesa dels pactes de renúncia a
una herència futura per tal d’afavorir d’alguna forma els interessos generals. No
hem d’oblidar que en els darrers anys hem viscut uns progressos espectaculars de
la medecina, que en l’aspecte que ara i aquí interessa, s’ha traduït en augmentar
de forma considerable la longevitat de les persones, i fins i tot se’ns recorda amb
certa reiteració que la longevitat augmentarà en el decurs de les properes dècades.
Aquest fet un dia o altra haurà de portar a un replantejament general i amb profunditat
de tot el dret de successions per causa de mort, tasca que evidentment no
afronta el projecte de reforma del Codi de successions. Encara que tal vegada
avança en aquest sentit de forma parcial perquè si com a conseqüència d’aquest
fet els fills, que en els casos generals són les persones cridades a succeir, ho fan en
una edat avançada o fins i tot força avançada, difícilment el successor podrà portar
a terme les funcions que tradicionalment ha assumit de mantenir i millorar
els patrimonis familiars. I això no sols en benefici dels interessats sinó també en
benefici dels interessos generals. El sistema legitimari català del quart sobre el va-
347

lor del patrimoni hereditari líquid, que té el seu origen en la coneguda constitució
de l’any 1585, ha possibilitat la conservació dels patrimonis familiars generació
darrera generació i ha contribuït de forma important a donar una personalitat
pròpia a la família i a la societat catalana. Aquest sistema legitimari ha permès
organitzar la successió per causa de mort en base a instituir un hereu únic entre
els fills i atribuir als altres la condició de legitimaris, que moltes vegades percebien
els seus drets hereditaris en vida dels pares per la via del dot a favor de les
filles i de les dotacions a favor dels fills quan abandonaven la llar familiar, ja sigui
amb motiu del matrimoni o per encarrilar el seu futur professional. Això suposava
percebre uns drets hereditaris quan es trobaven en l’edat tal vegada més
adient per ordenar el seu futur, que a la vegada suposava —com ja fa anys va constatar
PELLA Y FORGAS— que els fills i filles no hereus constitueixen en gran part
el nervi del progrés material de Catalunya. En un context social i familiar en
part molt diferent, ha decaigut en bona part el criteri d’instituir un hereu únic entre
els fills, de manera que fos efectiva la possibilitat que els fills puguin percebre
la totalitat o una part dels seus drets successoris quan es troben en condicions
i aptituds per emprendre noves activitats tal vegada més prometedores, suposaria
en bona part entroncar amb aquest precedent gens menyspreable. Tal vegada la
innovació que es proposa, pot contribuir a aquestes finalitats.
5. CONSIDERACIÓ FINAL
Aquí acaben les meves consideracions sobre el futur dels pactes successoris
catalans en base a les innovacions que proposa el projecte de reforma del Codi de
successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Sobre el seu futur
diria que sóc moderadament optimista, que a la vegada vol dir també que sóc moderadament
pessimista, tal vegada amb una dosi més gran de pessimisme. En
qualsevol cas, si aquestes propostes de reforma prosperen, la darrera paraula sobre
la seva efectivitat dependrà en bona part dels operadors jurídics. Així doncs,
res més haig d’afegir per la meva part.
348

Comunicació al VI Congrés
Iberoamericà d’Acadèmies
de Jurisprudència i Legislació
14-17 de novembre de 2007
i trasllat de la mateixa a
l’Acadèmia en la sessió de
8 de gener de 2008

LAS MEDIDAS SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO
Y LA RESPONSABILIDAD MEDIOAMBIENTAL EN LA
UNIÓN EUROPEA Y EN ESPAÑA
Comunicación al VI Congreso Iberoamericano de Academias de
Jurisprudencia y Legislación. Bogotá 14-17 de noviembre de 2007
S U M A R I O
por
JOSEP-D. GUÀRDIA CANELA
Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña
I. Introducción
II. Algunas consideraciones previas sobre el cambio climático y los daños medioambientales
A) Cambio climático
B) Daños medioambientales
III. El cambio climático y la protección medioambiental en la Unión Europea
A) Sobre el cambio climático
B) Sobre la responsabilidad medioambiental
IV. Panorama español
A) Sobre el cambio climático
B) Sobre la responsabilidad medioambiental
V. Conclusión
I. INTRODUCCIÓN
Quiero en primer término felicitar a la Academia Colombiana de Jurisprudencia,
en la persona de su presidente, Dr. don Marco Gerardo Monroy Cabra
por el acierto de haber acogido la propuesta del Secretariado de la Conferencia
de Academias en el sentido de dedicar uno de los temas de Congreso a la tutela
jurídica del medio ambiente.
Es éste evidentemente uno de los temas que más preocupan a todos los ciudadanos
del mundo y por consiguiente es bueno que lo tratemos en el Congreso.
Preocupa también en el ámbito de la Unión Europea, esta organización in-
351

ternacional que asimismo constituye objeto de atención de otra de las ponencias
del Congreso. Y preocupa finalmente en España, donde en los últimos años se
han adoptado numerosas políticas al respecto, se ha legislado y se sigue legislando
como lo acredita la reciente ley de responsabilidad medioambiental, y el proyecto
de ley sobre calidad del aire y protección de la atmósfera, actualmente en
discusión en nuestras Cortes generales y que, espero, pronto será aprobado.
En una comunicación de esta naturaleza, que necesariamente ha de ser breve
sin perjuicio de su desarrollo oral en la Comisión del Congreso, me limitaré a
señalar las líneas maestras relativas al cambio climático y a la responsabilidad medioambiental
y las actuaciones que se prefiguran para un futuro próximo, dando
cuenta al Congreso, como foro relevante de juristas de todos los países iberoamericanos,
de cómo se afronta el problema en las políticas y el derecho de la
Unión Europea y en el derecho español. Será, pues, una comunicación de carácter
más bien descriptivo que crítico y valorativo.
Y en esta fase introductiva hay que señalar que, pese a su clara relación en el
terreno de los hechos, se ha producido un tratamiento jurídico diferenciado de
ambos fenómenos y siguen caminos distintos, aunque de algún modo paralelos,
los procesos legislativos para afrontar los problemas que plantea el cambio climático
y los problemas que plantean los daños medioambientales 1 .
Ello no obstante, pienso que la materia de la responsabilidad medioambiental
se ha desarrollado en gran parte gracias a la sensibilidad despertada por las
cuestiones relativas al cambio climático y para cerrar, por así decirlo, el ámbito de
la protección o tutela del medio ambiente. Por ello voy a referirme en primer lugar
y de forma resumida a esta cuestión.
II. ALGUNAS CONSIDERACIONES PREVIAS SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO
Y LOS DAÑOS MEDIOAMBIENTALES
A) Cambio climático
El tema del cambio climático viene preocupando a la humanidad desde hace
ya bastante tiempo. El número y la intensidad de los huracanes, ciclones y ti-
1 La exposición de motivos de la ley española de responsabilidad medioambiental explica:
«No todos los recursos naturales están protegidos por esta ley. Tan sólo lo están aquellos que tienen
cabida en el concepto de daño medioambiental, a saber: los daños a las aguas; los daños al suelo;
los daños a la ribera del mar y de las rías y los daños a las especies de la flora y de la fauna silvestres...
así como a los hábitats de todas las especies silvestres autóctonas. Quedan excluidos los
daños al aire y los denominados daños tradicionales, es decir los daños a las personas y a sus bienes...».
De todas maneras personalmente pienso que acciones contra el cambio climático pueden
generar responsabilidad medioambiental. El Considerando 13 y el art. 4.5 de la Directiva 2004/35
el art. 3.4 del proyecto de ley, a mi entender dan pie para ello.
352

fones; las inundaciones y las olas de calor; los gigantescos incendios forestales; los
inviernos sin nieve, el veloz retroceso o desaparición de los glaciares y muchos
otros fenómenos son atribuidos por los naturalistas, los geógrafos y los científicos
en general, al cambio estructural que se ha producido recientemente en el clima
mundial. En el estudio y tratamiento de las cuestiones relativas al cambio climático,
me parece oportuno recordar el aforismo según el cual ex facto oritur ius y el
tópico de que respecto de los hechos el derecho siempre nace viejo. Por ello no es
de extrañar que antes de que el derecho se haya ocupado del cambio climático, el
problema haya sido abordado por científicos y políticos de la manera que recordaré
resumidamente, señalando como hitos más importantes, los siguientes:
a) La creación del Grupo Intergubernamental sobre cambio climático (GICC)
y la polémica científica
Aunque el cambio climático ha constituido objeto de atención por los naturalistas
desde mucho tiempo atrás, probablemente el primer hito significativo lo
constituye la Primera Conferencia Mundial sobre el clima, organizada por la Organización
Mundial de la Meteorología y que se celebró en 1979.
Posteriormente habría que señalar el nacimiento, en 1988 y fruto del acuerdo
entre el Programa de las Naciones Unidas para el medio ambiente (PNUMA) y la
Organización Mundial de la Meteorología (OMM), del Grupo Intergubernamental
sobre cambio climático (GICC e IPCC en la versión inglesa) 2 que tiene como
misión el recopilar y divulgar los avances científicos sobre la materia. Su tarea
dista de resultar fácil ya que el objeto de su estudio es complejo y existen muchas
discrepancias en el seno de la comunidad científica.
Porque es un hecho indudable que las temperaturas medias del planeta se
han incrementado de manera prácticamente ininterrumpida en los últimos cien
años. La cuestión, sin embargo, se plantea respecto a la evolución histórica más
allá del período expresado, cuando se carece de datos o medidas directos o instrumentales
y hay que acudir a fuentes de información indirecta (anillas de los árboles,
muestras del subsuelo o de las masas de hielo, corales marinos, estalactitas
y estalagmitas, sedimentos marinos, etc.) 3 .
Para unos científicos, las temperaturas se habrían mantenido casi constantes
durante los dos mil últimos años, hasta el comienzo del siglo XX y desde entonces habrían
comenzado una escalada totalmente anormal por culpa de la actuación del
hombre. Otros científicos, no obstante, cuestionan que las temperaturas se hayan
mantenido constantes durante los últimos dos mil años y aventuran que ya hubo un
2 Redactada ya esta comunicación, se ha conocido que le ha sido concedido a este organismo,
junto con Al Gore, el Premio Nobel de la Paz 2007.
3 Es lo que hacen P.D. Jones y M.E. Mann en un artículo publicado en la Review of Geographics
de 2004, que se cita en el informe del GICC de 2007.
353

período con temperaturas por encima de la media, al inicio del milenio y que, por el
contrario, hubo temperaturas por debajo de la media, a mitad del primer milenio y
durante el siglo XVII 4 . En cualquier caso, todos están de acuerdo en que jamás ha habido
un período tan largo de temperaturas tan elevadas, como en la última centuria.
Otro tema de debate en la comunidad científica lo constituye el acreditado
aumento de dióxido de carbono (CO2) en la atmósfera, con sus consecuencias
en la producción del efecto invernadero y el incremento de la temperatura. Con
independencia de que también en este punto, después de una coincidencia inicial
en los hechos, hay importantes discrepancias en relación con sus efectos 5 , lo cierto
es que como dice el GICC «es muy improbable que el cambio climático global
experimentado durante los 50 últimos años se pueda explicar sin tener en cuenta
factores humanos». Por todo ello es evidente que todos, y también los juristas,
hemos de trabajar para establecer políticas legislativas y ejecutivas de carácter medioambiental
y evaluar sus costes y beneficios.
Para concluir con los datos más significativos de este primer período, señalemos
la resolución de Naciones Unidas 45/212 de 21 de diciembre de 1990 con
la creación de un Comité Intergubernamental de Negociación (CIN).
b) La Convención-marco de las Naciones Unidas sobre el cambio climático
El día 9 de mayo de 1992 y en Río de Janeiro, 191 países reunidos en lo que
se denominó la «Cumbre de la Tierra» firmaron esta Convención con el propósito
de «estabilizar las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera
y situarlos en un nivel que impida interferencias humanas nocivas en el
sistema climático». El art. 2 disponía que el objetivo de la Convención consistía
en conseguir, de acuerdo con las disposiciones pertinentes del Convenio, la estabilización
de las concentraciones de gases con efecto de invernadero en la atmósfera,
en un nivel que impida interferencias antropogénicas peligrosas en el sistema
científico. Este nivel se habría de conseguir en un plazo suficiente para que
los ecosistemas se adapten naturalmente al cambio climático para asegurar que la
producción de alimentos no se vea amenazada y para permitir que el desarrollo
económico continúe y de manera sostenible.
Sin embargo, sea porque el asunto no había calado suficientemente todavía
en la sensibilidad colectiva, sea por motivos de coyuntura política internacional,
la Convención en aquel momento no supuso más que una declaración de intenciones
y de buenos propósitos, sin casi consecuencias prácticas, si bien ha sido el
germen del proceso que llega a nuestros días.
4 Mantienen la primera tesis los autores mencionados en la nota anterior; y la segunda, A.
Moberg y otros, en un estudio publicado el 2005 en la revista Nature y también citado por el GICC.
5 Singularmente si el incremento de vapor de agua en la atmósfera amplifica el efecto inicial
o lo reduce mediante el fenómeno de la nubosidad; y si en el futuro persistirá el efecto que actualmente
consigue el agua de mar de diluir una parte importante de las emisiones de CO2.
354

La Convención-marco entró en vigor el 21 de marzo de 1994, al obtener cincuenta
ratificaciones. En la última consulta realizada al tiempo de redactar esta
comunicación, se indica que a 11 de abril de 2007 eran 196 los Estados y Organizaciones
que lo habían ratificado.
Como consecuencia de esta Convención se ha ido reuniendo la Conferencia
de las Partes, en Berlín (1995) de donde salió el conocido «Mandato de Berlín»,
Ginebra (1996), Kyoto (1997), Buenos Aires (1998), Bonn (1999), La Haya
(2000), Bonn (2001), Marrakech (2001), Nueva Delhi (2002), Milán (2003), Buenos
Aires (2004), Montreal (2005) y Nairobi 2006. Para el 2007 está prevista la celebración
en Bali.
c) El Protocolo de Kyoto de 11 de diciembre de 1997
Este instrumento pretende materializar alguno de los objetivos de la anterior
Convención-Marco. En concreto, se pactó cuantificar un objetivo de reducción
de emisiones de gases de efecto invernadero. Los mecanismos de flexibilidad establecidos
por el Protocolo de Kyoto fueron fundamentalmente tres: a) el comercio
internacional de emisiones; b) el mecanismo de desarrollo limpio y c) el
mecanismo de aplicación conjunta.
Ello no obstante muchos países no ratificaron el Protocolo y se descolgaron
de los objetivos y compromisos allí establecidos, consistentes substancialmente
en reducir las emisiones totales de gases de efecto invernadero (GEI) durante
el período 2008-2012 en un 5,2% en relación con los niveles de 1990. Especialmente
grave fue la oposición del Gobierno de los Estados Unidos. La Unión Europea,
por el contrario, lo adoptó como norma y se comprometió a reducir sus
emisiones de GEI en un 8% respecto de los mismos niveles y para el mismo período.
El Protocolo, que ha tenido fervientes partidarios y convencidos detractores,
fue firmado por 36 Estados, cuenta en la actualidad con alguna de las formas internacionales
de ratificación por parte de 175 Estados que, en consecuencia, han
asumido obligaciones jurídicamente vinculantes en relación con la reducción de
emisiones.
d) La cumbre del G-8 de Heiligendamm de junio de 2007
Este balneario alemán de la costa báltica acogió la cumbre de los ocho países
más influyentes del mundo (Francia, Alemania, Japón, Italia, Estados Unidos,
Reino Unido, Canadá y Rusia) y éstos, de una manera un tanto inesperada, acordaron
reducir a la mitad las emisiones de dióxido de carbono, para el año 2050.
Se saludó la adopción del programa de trabajo de Nairobi sobre adaptación y se
destacó el compromiso de los participantes de intensificar la cooperación con
los países en desarrollo y de apoyarles en este campo. A los ocho integrantes de
este Grupo se sumaron rápidamente algunos de los más grandes y potentes países
emergentes como China, India, Brasil, Sudáfrica y Méjico. Estados Unidos,
355

que produce la cuarta parte de las emisiones mundiales y que se había mostrado
escéptico, cuando no opuesto al Protocolo de Kyoto, aceptó el establecimiento de
cuotas. De ahora en adelante, las Naciones Unidas acogerán las negociaciones
acerca de cómo enfrentarse a la reducción de los gases de efecto invernadero. Por
supuesto muchos interrogantes siguen todavía abiertos pero también parece evidente
que esta vez la lucha contra el cambio climático va en serio.
B) Daños medioambientales
En esta materia se parte de la constatación de que en todo el mundo y singularmente
en los países industrializados existen muchos parajes contaminados
que presentan importantes riesgos sanitarios y de que la pérdida de biodiversidad
se ha acelerado considerablemente en las últimas décadas.
Se detecta además que en gran parte estos daños medioambientales derivan
de actividades económicas o profesionales que presentan graves riesgos para la salud
humana o el medioambiente. Entre ellos, destacan:
a) la explotación de instalaciones industriales susceptibles de contaminación
(combustión, producción y transformación de metales, industrias
minerales, industria química, etc.)
b) la gestión de residuos, depuradoras y vertederos
c) la captación y el represamiento de aguas y el vertido o inyección en ellas
de elementos contaminantes
d) la fabricación, utilización, almacenamiento, transformación, embotellado,
liberación y transporte de sustancias o preparados peligrosos, determinados
productos fitosanitarios, biocidas, etc.
e) el transporte de mercancías peligrosas o contaminantes
f) la utilización, transporte, comercialización, liberación ambiental de organismos
modificados genéticamente
g) en general toda actividad económica o profesional relativa a elementos
que las distintas normas califican de peligrosas o contaminantes.
La relación, sujeta a desarrollo legal o reglamentario no está por supuesto cerrada.
Al contrario, puede afectar a cualquier actividad susceptible de producir
un daño ambiental a las especies silvestres y a los hábitats, al estado ecológico, químico
o cuantitativo de las masas de agua superficiales (naturales o artificiales) o
subterráneas, a la integridad física, adecuada conservación y calidad de la ribera
del mar y de las rías y al suelo por causa del depósito, vertido o introducción de
sustancias, preparados, organismos o microorganismos.
Como he apuntado al inicio, algunos de estos daños ambientales afectan también
al cambio climático; la diferencia estriba en los efectos de estas actividades
cuando son constitutivos, o no, de responsabilidad medioambiental.
356

III. EL CAMBIO CLIMÁTICO Y LA PROTECCIÓN MEDIOAMBIENTAL
EN LA UNIÓN EUROPEA
La Unión Europea también ha venido preocupándose de las cuestiones relativas
al cambio climático, a la protección medioambiental y a la sostenibilidad,
desde bastante tiempo atrás, si bien hay que reconocer que el impulso determinante
de su actuación han sido los movimientos internacionales que se han descrito
en el apartado anterior. Y me atrevo a afirmar, desde mi experiencia profesional
en cuestiones relativas al derecho europeo de transportes, que estos temas
están en lugar de máxima preferencia en las inquietudes de la Comisión, el Parlamento
y el Consejo de la Unión Europea.
A) Sobre el cambio climático
Por lo que respecta al cambio climático, cabe recordar que la Comunidad
Europea se adhirió al Protocolo de Kyoto por la Decisión 2002/358/CE del Consejo.
Con anterioridad (1993) se había establecido un mecanismo de seguimiento
de las emisiones de gases de efecto invernadero, se había regulado (1996) la expedición
de permisos de emisión y se había dictado la Directiva 1999/30/CE
sobre calidad del aire 6 . Son embargo, fue después de la adhesión al Protocolo
cuando la Comunidad Europea y los Estados miembros se comprometieron a
reducir sus emisiones antropogénicas globales de los gases de efecto invernadero
enumerados en el Anexo A del protocolo, en un 8% respecto a los niveles de
1990 en el período comprendido entre 2008 y 2012.
El principal mecanismo utilizado fue una nueva regulación del comercio de
derechos de emisión mediante la Directiva 2003/87/CE del Parlamento Europeo
y del Consejo, de 13 de octubre de 2003 por la que se establece un régimen
para el comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero en la Comunidad
y por la que se modifica la Directiva 96/61/CE del Consejo 7 .
La Directiva, que entró en vigor el 25 de octubre de 2003 dispuso que sus
objetivos debían incorporarse al derecho interno antes del 31 de diciembre del
mismo año. Tiene una parte expositiva de 30 considerandos, 33 artículos y 5 Anexos.
Su contenido general es suficientemente conocido y por ello no me detendré
en su exposición.
6 Muy recientemente el Tribunal federal administrativo de Alemania, mediante Sentencia
de 27.09.2007 ha reconocido que un particular tiene derecho a reclamar a las autoridades competentes
(en este caso a la ciudad de Munich) el derecho a ser protegido contra la polución del aire,
por no haber llevado a efecto la obligación que dicha directiva establece de reducir, a partir del 1
de enero de 2005, la concentración de partículas en la atmósfera local.
7 Esta Directiva que se modifica, establecía un marco general para la prevención y el control
integrados de la contaminación y autorizaba la expedición de permisos de emisión.
357

Tampoco podré referirme ni siquiera sucintamente a los avatares que en la
práctica ha tenido esta Directiva. Trataré tan sólo de los dos últimos documentos,
ambos de este año 2007, que ha generado la Comisión de las Comunidades Europeas
y que inciden sobre la utilización de instrumentos de mercado en la política
de medio ambiente y otras políticas relacionadas (documento de la Comisión
de 28 de marzo) y sobre la adaptación al cambio climático en Europa: opciones de
actuación para la UE (documento de la Comisión para el Consejo, el Parlamento,
el Comité económico y social y el Comité de las regiones, de 29 de junio).
El Libro Verde sobre la utilización de instrumentos de mercado en la política
de medio ambiente parte de la voluntad de la Unión Europea de luchar contra
el cambio climático, fomentar la sostenibilidad medioambiental, reducir la dependencia
de recursos externos y garantizar la competitividad de las economías
europeas. Considera que el recurso a instrumentos económicos o basados en el
mercado, como los impuestos indirectos, las subvenciones específicas y la compraventa
de derechos de emisión 8 , proporciona un medio flexible y rentable de alcanzar
los objetivos señalados 9 .
La posición de la Comisión por lo que se refiere a los citados instrumentos de
mercado, tal y como aparece reflejada en el mencionado Libro Verde, puede resumirse
en los siguientes puntos: a) Hay que efectuar un estudio completo de la experiencia
adquirida con el Régimen comunitario de comercio de derechos de emisión
(RCCD); b) Hay que revisar los impuestos medioambientales desplazando la
presión fiscal desde los impuestos negativos para el bienestar (por ejemplo impuestos
sobre el trabajo) hacia los impuestos positivos para el bienestar (por ejemplo
impuestos sobre actividades que perjudican el medio ambiente, como el uso de
recursos o la contaminación); la Directiva sobre imposición de los productos energéticos
y, en el sector del transporte, la Directiva sobre el distintivo europeo o Euroviñeta
10 , son indicativas del proceso que se preconiza y c) Hay que proseguir en
la tarea de reformar o eliminar las subvenciones perjudiciales para el medio ambiente
e introducir subvenciones para fomentar comportamientos ecológicos y facilitar
la innovación, la investigación y el desarrollo que tiendan a la sostenibilidad 11 .
8 Se consideran también instrumentos de mercado las medidas agroambientales de la política
de desarrollo rural y las medidas de la política de cohesión en los sectores de la energía y el medio
ambiente.
9 Hay que hacer notar, con todo, que frecuentemente —y en el propio Libro Verde— los
instrumentos de mercado se contraponen a los instrumentos normativos y son preferidos a éstos,
aspecto que debe preocuparnos como juristas.
10 Es la Directiva 2006/38/CE que ha modificado la 1999/62 relativa a la aplicación de
gravámenes a los vehículos pesados de transporte de mercancías por la utilización de determinadas
infraestructuras.
11 Aunque sea por razones de deformación profesional, quiero señalar que el Libro Verde dedica
un capítulo a la necesidad de limitar el impacto del transporte en el medio ambiente. Esta necesidad
se predica de todos los modos de transporte, se plasma en la imposición de cánones por la
utilización de las infraestructuras (incluso en el acceso a los centros de las ciudades), implica el fo-
358

Por su parte el Libro Verde sobre la adaptación al cambio climático en Europa:
opciones de actuación para la UE, supone un cambio de perspectiva. Se parte
de que el cambio climático nos enfrenta hoy a un doble desafío. De un lado hay
que reducir drásticamente las emisiones de gases de efecto invernadero, lo que supone
una transición rápida a una economía mundial de bajas emisiones de carbono;
y en este sentido se recuerda que el Consejo de Jefes de Estado y de Gobierno
de Primavera de 2007 acordó por unanimidad reducir para 2020, sus
emisiones de GEI al menos un 20% y en caso de que se obtuviera un acuerdo global
y completo un 30% e hizo un llamamiento a favor de una reducción global de
hasta el 50% para 2050, en comparación con las concentraciones de 1990. De otro
lado, hay que partir de que el cambio climático es ya hoy una realidad en todo el
mundo y por ello la sociedad debe enfrentarse al desafío paralelo de adaptarse a
sus impactos. El documento señala los motivos de preocupación a nivel mundial
y su especial incidencia en Europa. Señala que hay que actuar de inmediato para
ahorrar gastos futuros, que la adaptación ha de efectuarse mediante la adopción
de medidas blandas y medidas costosas, que hay que actuar a nivel nacional, regional
y local, pero también a nivel europeo. El Libro Verde, en lo que se refiere
a este nivel europeo, propone centrarse en cuatro ejes o pilares: 1) Tomar medidas
tempranas en la UE para: a) Integrar la adaptación al aplicar o modificar políticas
y legislación vigentes o en preparación 12 ; b) Integrar la adaptación en los programas
comunitarios de financiación existentes y c) Desarrollar nuevas respuestas
políticas; 2) Integrar la adaptación en la acción exterior de la UE, respecto de los
países en desarrollo, los países vecinos y los países industrializados poniendo énfasis
en reforzar el comercio de bienes y servicios sostenibles; 3) Reducir la incertidumbre
ampliando la base de conocimientos mediante la investigación integrada
sobre el clima y 4) Implicar a la sociedad, las empresas y el sector público europeo
en la preparación de estrategias de adaptación coordinadas y globales.
B) Sobre la responsabilidad medioambiental
Con respecto a la responsabilidad medioambiental, me centraré en la Directiva
2004/35/CE, del Parlamento europeo y del Consejo, de 21 de abril de 2004,
sobre responsabilidad medioambiental en relación con la prevención y reparación
de daños medioambientales.
Esta Directiva que entró en vigor el mismo día de su publicación en el
DOUE y concretamente el 30 de abril, fijó como fecha para su transposición por
mento del transporte público y tiene como finalidad aumentar la velocidad de tráfico, reducir la congestión
y el consumo energético y, en última instancia, limitar notablemente las emisiones.
12 En materia de agricultura y desarrollo rural, industria y servicios, energía, transporte,
salud, agua, recursos marinos y pesqueros, ecosistemas y biodiversidad, otros recursos naturales y
cuestiones transversales.
359

parte de los Estados miembros el 30 de abril de 2007. Consta de una Exposición
de motivos, de 31 párrafos, 21 artículos y V Anexos, el primero titulado «Criterios
a que se refiere la letra A) del punto 1 del artículo 2» 13 , el segundo «Reparación
del daño medioambiental» 14 , el tercero «Actividades a que hace referencia el
apartado 1 del artículo 3» 15 , el cuarto «Convenios internacionales a que hace referencia
el apartado 2 del artículo 4» 16 y el quinto «Instrumentos internacionales
a que hace referencia el apartado 4 del artículo 4» 17 .
Por lo que se refiere a la parte normativa del texto, éste se inicia con la fijación
de su objeto (art. 1) basado en el principio «quien contamina paga», la
definición de los conceptos utilizados (art. 2), el ámbito de aplicación (art.
3), las excepciones a su aplicación (art. 4), la acción preventiva (art. 5), la acción
reparadora (art. 6), la determinación de las medidas reparadoras (art.
7), los costes de prevención y reparación (art. 8), la imputación de costes en
caso de varios responsables (art. 9), el plazo para la recuperación de los costes
(art. 10), la autoridad competente (art. 11), la solicitud de acción (art. 12),
los procedimientos de recurso (art. 13), la garantía financiera (art. 14), la cooperación
entre los Estados miembros (art. 15), la relación con la legislación nacional
(art. 16), la aplicación temporal (art. 17), los informes y examen (art.
18), la incorporación al Derecho interno (art. 19), la entrada en vigor (art. 20)
y los destinatarios (art. 21).
IV. PANORAMA ESPAÑOL
De manera general, la preocupación en nuestro país por los temas que nos
ocupan ha ido incrementándose en los últimos tiempos tanto en el ámbito social
como en el de las administraciones públicas.
Por Real Decreto 758/1996, de 5 de mayo, se creó el Ministerio de Medio
Ambiente aglutinando competencias antes dispersas en diversos departamentos
ministeriales y creando otras nuevas en este campo concreto.
Y las Comunidades Autónomas pueden tener y de hecho Cataluña tiene importantes
competencias en la materia.
13 Se trata esencialmente de los daños a las especies y hábitats protegidos.
14 En él se fija un marco común que habrá de seguirse a fin de elegir las medidas más adecuadas
para garantizar la reparación del daño medioambiental.
15 Detalla las actividades profesionales especialmente susceptibles de causar daños medioambientales
o a las especies y hábitats naturales.
16 Son cinco que esencialmente versan sobre responsabilidad civil en materia de hidrocarburos
y sustancias nocivas y peligrosas.
17 En materia de riesgos nucleares.
360

A) Sobre el cambio climático
Para tratar específicamente de todas las cuestiones referentes a este ámbito,
en el seno del Ministerio existe una Dirección General de la Oficina española
del cambio climático que a su vez integra dos Subdirecciones, una para las estrategias
de adaptación y mitigación y otra para el comercio de emisiones y mecanismos
de flexibilidad.
Por otro lado España ha ido aplicando, al menos desde un punto de vista formal,
la legislación y las políticas fijadas por la Unión Europea. Los documentos
más importantes al respecto son la Ley 1/2005 de 9 de marzo, por la que se regula
el régimen del comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero,
el Real Decreto 1264/2005 de 21 de octubre por el que se regula la organización
y funcionamiento del Registro Nacional de derechos de emisión y
finalmente los Planes Nacionales de Asignación. Recientemente se ha dictado el
Real Decreto 1031/2007 de 20 de julio por el que se desarrolla el marco de participación
en los mecanismos de flexibilidad del Protocolo de Kyoto.
También conviene destacar que se halla en avanzado trámite parlamentario 18
un proyecto de ley sobre «Calidad del aire y protección de la atmósfera» (que viene
a sustituir a la de 22 de diciembre de 1972) que tiene por objeto establecer
las bases en materia de prevención, vigilancia y reducción de la contaminación atmosférica
con el fin de evitar y aminorar los daños que puedan derivarse para las
personas, el medio ambiente y demás bienes de cualquier naturaleza. Se excluyen
los ruidos y vibraciones, las radiaciones ionizantes y no ionizantes y los contaminantes
biológicos. Como principios rectores se señalan los de cautela y acción preventiva,
de corrección de la contaminación en la fuente misma y de que quien contamina
paga. El proyecto consta de siete capítulos dedicados respectivamente a
las disposiciones generales, a la evaluación y gestión de la calidad del aire, a la
prevención y control de las emisiones, a la planificación, a los instrumentos de
fomento de protección de la atmósfera, al control, inspección, vigilancia y seguimiento
y al régimen sancionados. Contiene asimismo cuatro Anexos sobre
relación de contaminantes atmosféricos, directrices para la selección de los contaminantes
atmosféricos, factores a tener en cuenta para el establecimiento de los
objetivos de calidad del aire y los umbrales de alerta y catálogo de actividades potencialmente
contaminadoras de la atmósfera.
Atendido el reparto competencial existente en esta materia entre el Estado y
las Comunidades Autónomas, en Cataluña se han dictado también distintas disposiciones
administrativas entre las que destacan el Decreto 226/2006, de 23 de
mayo por el que se declaran zonas de protección especial del ambiente atmosfé-
18 El proyecto pasó a ser la ley 34/2007, de 15 de noviembre al ser aprobada, sancionada y
publicada en el BOE del siguiente día 16, es decir coincidiendo con los días del Congreso.
361

ico diversos municipios de las comarcas de Barcelona y otras para el contaminante
dióxido de nitrógeno y el Decreto 152/2007, de 10 de julio, de aprobación
del Plan de actuación para la mejora de la calidad del aire en los municipios expresados
en la disposición anterior.
Al tiempo de redactar esta comunicación, el Presidente del Gobierno ha participado
en la reunión de alto nivel de 25 de septiembre, convocada por Ban Ki
Mun y a la que anunciaron su asistencia 150 países, para preparar la próxima conferencia
de Bali en la que se van a revisar los objetivos del Protocolo de Kyoto a
partir del 2013. La actuación del Gobierno español se explica por su convicción
de que España se siente especialmente vulnerable al cambio climático 19 . Por ello
ha manifestado que defenderá que los países desarrollados se comprometan a
reducir entre el 25% y el 40% las emisiones de dióxido de carbono antes del
2020. Sin embargo y pese a haber ratificado el Protocolo de Kyoto las emisiones
de CO2 en España no han dejado de aumentar estos últimos años. Hay que recordar
que España ocupa el puesto octavo de las potencias industriales y el veintitrés
en el de emisiones per capita (es decir por debajo de la media de los países
desarrollados). Sobre el coste económico de cumplir el Protocolo de Kyoto, unas
previsiones lo fijan en 2.000 millones de euros de coste directo, pero otros estudios
multiplican por cuatro esta cifra.
Y también resulta curioso subrayar el gran debate social que se ha producido
con el proyecto del Gobierno de Cataluña de fijar en 80 km/hora el límite máximo
de velocidad en los alrededores de la ciudad de Barcelona, lo cual no es sino
un síntoma de la polémica que se crea a la hora de establecer medidas concretas
en una materia en la que no obstante el acuerdo sobre los grandes temas parece
obtenido.
B) Sobre la responsabilidad medioambiental
Este ámbito no cuenta por el momento con órganos específicos que, con toda
seguridad habrán de crearse con motivo de la entrada en vigor de la nueva ley.
En efecto, el Gobierno español, el día 9 de marzo de 2007, es decir menos de dos
meses antes de que finalizase el periodo de transposición de la directiva antes citada,
presentó a las Cortes generales el proyecto de ley de protección medioambiental
que finalmente se ha convertido en la Ley 26/2007, de 23 de octubre, de responsabilidad
medioambiental. Como manifiesta la Exposición de motivos, la ley,
al trasponer la directiva europea, incorpora a nuestro ordenamiento jurídico un régimen
administrativo de responsabilidad ambiental de carácter objetivo e ilimitado,
basado en los principios de prevención y de que «quien contamina paga».
19 Sin embargo alguna prensa española (24/25.09.07) ha considerado que con ello el Presidente
del Gobierno «busca un sitio entre los líderes de la lucha contra el cambio climático».
362

Se configura un régimen administrativo, separándose por consiguiente de
la responsabilidad civil clásica en la que los conflictos entre el causante del daño
y el perjudicado se dirimen en sede judicial. Ahora y para esta materia será la Administración
del Estado la que dispondrá de un conjunto de potestades con cuyo
ejercicio deberá garantizar el cumplimiento de la ley y la aplicación del régimen
de responsabilidad que incorpora.
La ley se aplica (art. 3) a los daños medioambientales definidos en el artículo
2.1 y producidos por las actividades descritas en el Anexo III. Prescribe la obligación
de prevenir y evitar los daños medioambientales (art. 17) y exige reparar
los daños en su integridad, configurando una obligación de restaurar (reparación
in natura). Implanta un régimen de garantías financieras que permitan hacer frente
a la responsabilidad medioambiental (art. 24), garantizando fondos suficientes
para afrontar los costes de prevención, evitación y reparación de los posibles
daños medioambientales (art. 15).
La responsabilidad se establece además con carácter ilimitado y, en consecuencia,
el contenido de la obligación de reparar (o en su caso de prevenir) consiste,
como ya he expuesto, en devolver los recursos naturales dañados a su estado
original, primando el valor medioambiental que no se entiende satisfecho con
la mera indemnización dineraria. Y también la responsabilidad se configura
con carácter objetivo, imponiéndose al operador al margen de cualquier clase de
dolo, culpa o negligencia.
Finalmente se insiste, sin minusvalorar la dimensión reparadora, en la dimensión
preventiva, de manera consecuente con el criterio de que no hay mejor
política conservacionista que la política de prevención frente a los daños medioambientales.
V. CONCLUSIÓN
El medio ambiente constituye una materia de gran preocupación por parte de
los científicos, de la ciudadanía y de los poderes públicos. Y conseguir su tutela eficaz
ha de constituir necesariamente un serio e irrenunciable objetivo para los juristas.
En esta comunicación he querido exponer un resumen de las políticas y los
instrumentos jurídicos que se aplican o están en camino de ser aplicados en la
Unión Europea y en España. Tanto por lo que se refiere al cambio climático como
a la responsabilidad medioambiental.
Para terminar quisiera formular mis votos en el sentido de que este VI Congreso
de Academias Iberoamericanas de Jurisprudencia y Legislación efectúe su
aportación, por mínima que sea, para que entre todos seamos capaces de dejar a
nuestros descendientes un mundo sostenible y mejor.
Barcelona para Bogotá, noviembre de 2007
363

VI CONGRÉS IBEROAMERICÀ D’ACADÈMIES DE DRET
Crònica del Congrés i presentació de la comunicació
«Las medidas sobre el cambio climático y la responsabilidad
medioambiental en la Unión Europea y en España»
Comunicació a la sessió de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
de Catalunya de 8 de gener de 2008
S U M A R I
per
JOSEP-D. GUÀRDIA I CANELA
Acadèmic. Vicepresident del Secretariat Permanent de la Conferència d’Acadèmies
I. Introducció
II. Crònica
III. Ponències i comunicacions
La tutela jurídica del medio ambiente
Problemas jurídicos actuales sobre la vida y la muerte: eutanasia, testamento vital y
otros
Perspectivas de los procesos de integración en Europa y América
IV. Conclusions del Congrés
De la Comissió primera
De la Comissió segona
De la Comissió tercera
V. Resum final
I. INTRODUCCIÓ
Els passats dies 14, 15, 16 i 17 de novembre de 2007 va tenir lloc a Bogotà el
VI Congrés Iberoamericà d’Acadèmies de Jurisprudència i Legislació 1 . El Con-
1 En Nota incorporada a la comunicació sobre el Congrés de Zaragoza, presentada a l’Acadèmia
el dia 14 de febrer de 2006, vaig sintetitzar els antecedents d’aquests Congressos i vaig donar
compte de la seva estructura organitzativa. A Bogotà es va elegir un nou Secretariat constituït
per Luis Moisset de Espanés (Argentina) com a president i com a vicepresidents, Josep-D. Guardia
Canela (Catalunya), Marco-Gerardo Monroy Cabra (Colòmbia), Rafael Navarro Valls (Madrid),
Fernando Serrano Miguillón (Mèxic) i José-Antonio García Caridad (Galícia).
365

grés s’organitzava en aquesta ciutat ja que finalment l’Acadèmia Colombiana havia
acceptat la seva organització.
Hi havia tres grans temes proposats pel Secretariat Permanent d’acord amb
l’Acadèmia organitzadora que foren abordats per tres Comissions que es reuniren
simultàniament. Els temes i Comissions eren:
—La tutela jurídica del medi ambient
—Problemes jurídics actuals sobre la vida i la mort: eutanàsia, testament vital
i altres.
—Perspectives dels processos d’integració a Europa i Amèrica.
Personalment vaig presentat una comunicació a la Comissió primera, vaig assistir
als seus debats i, per tant, em referiré preferentment a ella. La comunicació
es centra evidentment en aquesta ponència. Abans, però efectuaré una Crònica
del Congrés i donaré compte dels treballs presentats.
II. CRÒNICA
El Congrés s’inicià el dimecres dia 14, a la tarda, en una sessió pública i solemne
de l’Acadèmia Colombiana a la magnífica seu que constitueix el seu domicili,
un xalet a un dels millors barris residencials de Bogotà. La reunió fou
presidida pel titular d’aquesta Corporació, Dr. Marco Gerardo Monroy Cabra al
qual acompanyàvem els membres del Secretariat Permanent de la Conferència,
llevat del president, Dr. Eduardo Roca, que no va poder assistir al Congrés. L’acte
començà amb la interpretació de l’himne nacional colombià i es desenvolupà
amb tota solemnitat. Es llegí un comunicat enviat pel Dr. Roca, intervinguérem
els tres vicepresidents, Luis Moisset, Francisco Javier Gaxiola i jo mateix i finalment
el president Monroy pronuncià un important discurs sobre la història i el futur
de les Acadèmies. Finalment es serví un cocktail en el transcurs del qual vàrem
poder intercanviar impressions tots els assistents.
El dia següent fou destinat a l’exposició i debat de les comunicacions presentades.
Les Comissions elegiren un president i un relator i a mi em pertocà
presidir la Comissió primera amb l’acadèmic de Córdoba (R. Argentina) Dr. Altamira
com a relator. A partir d’aquest moment em referiré només a aquesta Comissió,
si bé el desenvolupament de les altres dues tingué característiques similars.
A la Comissió primera es debateren les comunicacions presentades pels
acadèmics que assistien a la reunió, en l’ordre de presentació i publicació al llibre
titulat «Memorias». Eren, per l’ordre que figura al llibre: Guàrdia, Vidal, Bravo,
Moreno, Fradique, Platas, Sanz i Zambrano. També participaren els acadè-
366

mics incorporats a la Comissió 2 encara que no haguessin presentat comunicacions.
A la nostra Comissió aviat es constatà que estàvem totalment d’acord en les
línies generals i que no podíem entrar en aspectes concrets per la diversitat de
les legislacions estatals en aquesta matèria. Per aquest motiu acordàrem que el matí
següent ens centraríem en la formulació i aprovació d’unes Conclusions.
Segons les informacions rebudes amb posterioritat a les altres Comissions
s’actuà de manera semblant. La tercera tingué un discurs pacífic i molt semblant
al de la nostra. Lamentablement en ella no es va inscriure cap acadèmic espanyol
(ja que tots ells assistiren a la Comissió primera o, especialment a la segona) i, per
tant, el debat es centrà en la integració americana. A la Comissió segona, aviat es
va advertir que darrere el debat jurídic hi havia forts condicionaments ideològics
i aquesta característica presidí totes les sessions, les quals, segons afirmacions dels
assistents foren de gran altura…
El divendres al matí fou dedicat a la formulació i aprovació de les Conclusions.
Així ho feren les Comissions primera i tercera. La segona decidí no formular
conclusions i en el seu lloc elaborar una relació de les qüestions debatudes.
En el transcurs d’un dinar celebrat a un Club d’Advocats, l’Acadèmia Colombiana
nomenà a uns quants dels assistents, entre els quals em trobava jo,
acadèmics corresponents a l’estranger 3 .
La tarda fou dedicada a la reunió dels Delegats de les diferents Acadèmies
assistents. Es nomenà el nou Secretariat permanent de la Conferència, amb la
composició que ja he detallat. I es tractaren altres qüestions relatives als futurs
Congressos i als treballs entre reunions.
Finalment a la seu de l’Acadèmia Colombiana es celebrà la Sessió de Clausura,
amb la mateixa solemnitat que a la d’obertura i en la qual s’informà de la
nova composició del Secretariat, es llegiren les conclusions i formes de les Comissions
i pronuncià unes paraules el seu vicepresident, Dr. Jaime Vidal Perdomo.
El dia 17 al matí els assistents participaren en una jornada de confraternització
en una instal·lació a la sortida de Bogotà.
2 La seva relació es troba incorporada al document de Conclusions del qual més endavant
donaré compte.
3 En un llibre amb el qual ens van obsequiar, titulat Historia de la Academia Colombiana de
Jurisprudencia i del qual és autor el Dr. Hernán Alejandro Olano García, vaig tenir l’oportunitat
d’assabentar-me que amb anterioritat havien tingut aquesta condició els acadèmics catalans Josep
de la Barre, baró de la Barre de Flandes (1855-1910); Felip Bertrán i de Amat, (1835 1911); Guillem
Ma de Brocà i de Montagut (1850-1918); Alvar Ma Camín i López (¿ - 1919); Joan Coll i Pujol
(1842-1910); Manuel Duran i Bas (1823-1907); Joan Baptista Orriols (1828-1922); Joan Josep
Permanyer y Ayats (1848-1919) i Magí Pla i Soler (advocat del s. XIX del qual no he pogut obtenir
més dades). Cal remarcar que Bertrán, Brocà, Camín, Duran i Permanyer foren Presidents de la
nostra Corporació. Ha estat per a mi, com a expresident de l’AJLC, un honor incorporar-me a
aquesta llista.
367

III. PONÈNCIES I COMUNICACIONS
Als efectes de facilitar el coneixement dels treballs presentats, a continuació
transcric l’índex dels dos llibres editats comprenent les aportacions enviades.
De fet i atès que no hi havia una ponència general, tot foren comunicacions
si bé l’Acadèmia Colombiana a algun d’ells els hi va atribuir la condició
de ponència.
Són aquests:
«LA TUTELA JURÍDICA DEL MEDIO AMBIENTE»
PONENCIA
Las medidas sobre el cambio climático y la responsabilidad medioambiental en la
Unión Europea y en España
Josep-D. Guàrdia Canela
Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña
TRABAJOS ACADÉMICOS
� Algunos aspectos destacados del Derecho Administrativo en la tutela jurídica
del medio ambiente en Colombia
Jaime Vidal Perdomo
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� Derecho constitucional al medio ambiente
Beatriz Sanjurjo Rebollo
Real Academia Española de Jurisprudencia y Legislación
� Derechos humanos, intereses difusos y medio ambiente: un problema jurídico
insoslayable
Juan Carlos Abreu y Abreu
Academia Mexicana de Jurisprudencia y Legislación
� El aporte del Derecho Tributario
Juan Rafael Bravo Arteaga
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� El régimen jurídico de los hidrocarburos en Bolivia y las implicancias en la tutela
jurídica del medio ambiente
Ramiro Moreno Valdivieso
Academia Nacional de Ciencias Jurídicas de Bolivia
� El rol del Juez en materia ambiental
Edgardo Ignacio Sáux y Enrique Carlos Müller
Academia Nacional de Derecho de Córdoba en la provincia de Santa Fe
368

� La responsabilidad por daños y perjuicios al medio ambiente
Mario Cordero Miranda
Academia Nacional de Ciencias Jurídicas de Bolivia
� La tutela jurídica del medio ambiente
Wilson Ruiz Orejuela
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� La valoración de costos ambientales y el control fiscal
Carlos Ariel Sáchez Torres
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� Póngale cariño al monte
Carlos Fradique-Méndez
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� Temas ambientales
Disertación en la reunión de Academias - Córdoba, octubre 18 de 2007-11-19
Victor H. Martínez
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales de Córdoba
� Tutela de la responsabilidad civil del medio ambiente en la legislación de México
Armida Ramírez Dueñas
Academia Mexicana de Jurisprudencia y Legislación
� Tutela jurídica del medio ambiente, una perspectiva de los derechos humanos
a la luz de la ética de la responsabilidad
María del Carmen Platas Pacheco
Academia Mexicana de Jurisprudencia y Legislación
� El agua, principal elemento del medio ambiente. Una polémica ley argentina
Aldo Guarino Arias
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales de Córdoba
� El ruido y la Constitución Política de Colombia, enfrente de los derechos fundamentales,
los derechos sociales, económicos y culturales, y los derechos colectivos
y del medio ambiente
Hugo Aristizabal Ossa
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� La tutela jurídica del medio ambiente en España
Juan José Sanz Jarque
Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación
369

ANEXO
Jornada de reflexión de Derecho Ambiental
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales
Instituto de Derecho Internacional y Derecho de la Integración
Consejo Argentino para las Relaciones Internacionales (filial Córdoba)
Instituto Argentino-Chileno de Cultura
(Córdoba, Argentina - 29 de agosto de 2007)
«PROBLEMAS JURÍDICOS ACTUALES SOBRE LA VIDA Y LA MUERTE:
EUTANASIA, TESTAMENTO VITAL Y OTROS»
PONENCIA
La regulación de las «voluntades anticipadas» en el derecho español
José Luis Merino y Hernández
Presidente de la Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación
TRABAJOS ACADÉMICOS
� Algunas consideraciones acerca de la vida y la muerte
Gonzalo Figueroa Yáñez
Academia de Ciencias Sociales, Política y Morales del Instituto de Chile
� Dilemas al final de la vida
María del Pilar Hiruela de Fernández
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales de Córdoba
� El consentimiento informado y las instrucciones previas en el ámbito de la actividad
médica
María Begoña Fernández González
Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de Madrid
� El testamento vital o living Hill
Santos Cifuentes
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales de Buenos Aires
� La adopción de embriones y la Legislación argentina
Florentino V. Izquierdo Bender
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales de Córdoba, Argentina
� La eutanasia
Alberto Pulido Pineda
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� La eutanasia en Bolivia. El derecho a la vida
Raul Jiménez Sanjines
Academia Nacional de Ciencias Jurídicas de Bolivia
370

� La eutanasia en el cine
José Luis Artero Felipe
Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación
� Reflexiones jurídicas sobre la muerte: el suicidio asistido y la eutanasia
Santos Cifuentes
Academia Nacional de Derecho y Ciencias Sociales de Buenos Aires
� Una reflexión sobre la eutanasia
María Dolores Vila-Coro
Real Academia de Legislación y Jurisprudencia de Madrid
� Problemas jurídicos actuales sobre la vida y la muerte
Eduardo Roca Roca
Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de Granada
� Problemas jurídicos actuales sobre la vida humana. Reflexiones en los albores
del siglo XXI
Ilva Myriam Hoyos Castañeda
Academia Colombiana de Jurisprudencia
«PERSPECTIVAS DE LOS PROCESOS DE INTEGRACIÓN EN EUROPA Y
AMÉRICA»
PONENCIA
Perspectivas de la integración europea y americana
Marco Gerardo Monroy Cabra
TRABAJOS ACADÉMICOS
� Derecho Tributario y Derecho de la Integración. Las normas supranacionales
sobre armonización tributaria y el principio mullum tributum sine lege
Mauricio A. Plazas Vega
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� El reto inmigratorio. Perspectivas en la Unión Europea
José Bermejo Vera
Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación
� Perspectivas de los procesos de integración en Europa y América
Susana Barroso Montero
Academia Mexicana de Jurisprudencia y Legislación
� Perspectivas de los procesos de integración en Europa y América
Francisco Javier Gaxiola Ochoa
Academia Mexicana de Jurisprudencia y Legislación
371

� Procesos de integración que pueden preverse perspectivas en el futuro
Luis Carlos Zarate
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� Relaciones entre el mundo del derecho y el mundo político. Y entre la juricidad
y la democracia
Simón de la Pava Salazar
Academia Colombiana de Jurisprudencia
� La fiducia como un vehículo de integración entre Europa y América Latina
Sergio Rodríguez Azuero
Academia Colombiana de Jurisprudencia
De la Comissió primera
IV. CONCLUSIONS DEL CONGRÉS
Esta Comisión se integró por trece (13) representantes de las Academias jurídicas
convocadas: Josep Guàrdia Canela, Julio Isidro Altamira Gigena, Raúl Enrique
Altamira Gigena, Juan José Sanz Jarque, Jaime Vidal Perdomo, Carlos
Fradique Méndez, Luis Moisset de Espanés, María del Carmen Platas Pacheco,
Lucy Cruz de Quiñones, Ramiro Moreno Baldivieso, Humberto Mora Osejo, Juan
Rafael Bravo Arteaga y William Zambrano Cetina.
Fue designado para ejercer la función de presidente de la Comisión don Josep
Guàrdia Canela y para desempeñar las funciones de relator don Julio Isidro
Altamira Gigena.
Esta Comisión ha divido en dos apartados sus reflexiones, a saber:
1. Declaración de la Comisión para la Asamblea
La carencia de solución ante el deterioro del Medio Ambiente constituye un
problema político que amenaza a los pueblos de la tierra, y requiere urgentemente
apropiadas medidas políticas, económicas y jurídicas, como única forma de detener
el daño y preservar el hábitat de la especie humana.
2. Conclusiones
Este Congreso hace un llamado a los países que no hubieren definido en sus
respectivas constituciones y desarrollado por medio de legislación y jurisprudencia,
que adopten como una de las principales finalidades del Estado la defensa del
derecho colectivo a la conservación y restauración del Medio Ambiente.
1. La tutela jurídica del Medio Ambiente supone el reconocimiento de derechos
y de deberes equivalentes. Sólo desde esta perspectiva de responsabilidad,
se está en posibilidad de reclamar lo que es debido, habiendo demostrado que
372

se han cumplido, en los hechos, con las acciones que permiten el disfrute de los
derechos.
2. Las organizaciones internacionales, generales o regionales, los Estados y
los niveles administrativos internos deben llevar a efecto la tutela integral del Medio
Ambiente, utilizando los instrumentos que los respectivos ordenamientos jurídicos
prevean, de manera que se reparen los daños y se prevenga que éstos se
produzcan.
3. La definición de los tributos debe atender el cumplimiento y financiación
de los fines fundamentales del Estado, en consecuencia es necesario el establecimiento
de tributos con finalidades ecológicas específicas para la conservación
y restauración del Medio Ambiente.
4. La tutela del Medio Ambiente, más que un problema jurídico es de naturaleza
política, incide en el desarrollo de los Estados y en el comportamiento social
de cada uno de los individuos y sus familias. Los medios para recuperar y preservar
el Medio Ambiente, deben ser dados y supervisados por los científicos y
entendidos en la materia.
5. El Medio Ambiente es la vida misma y su conservación es responsabilidad
de todos. Es necesario crear una cultura ciudadana que ponga en alerta permanente
a cada individuo, con el fin que se abstenga de realizar actos, así sean leves
con los que se pueda causar daño a su entorno, lo cual redundara en una mejor
calidad de vida.
6. Es necesario analizar en cada caso si el daño al Medio Ambiente es responsabilidad
del Estado o de un tercero, así como si la falta de control se debe a
la omisión de uno u otro a fin de evitar que el daño se repita. Es responsabilidad
del Estado analizar y determinar las posibles responsabilidades de terceros.
7. Importa cultivar por todos los medios y en todos los ámbitos una acción
de extensión cultural en defensa del Medio Ambiente, con objeto de mantener
el equilibrio ecológico del planeta. Los poderes públicos extenderán el estudio del
Medio Ambiente en todos los grados de enseñanza, estableciendo los adecuados
planes de estudio con financiación suficiente.
8. Es urgente que los Estados definan con fuerza legal el sistema de responsabilidad
objetiva del daño para atender el principio universalmente admitido
de que «quien contamina, paga».
De la Comissió segona
Esta Comisión se integró por dieciocho (18) representantes de las Academias
jurídicas convocadas: Armando Ramírez Dueñas, Ilva Myriam Hoyos Castañeda,
Santos Cifuentes, Cesáreo Rocha Ochoa, Florentino V. Izquierdo Bender,
Gonzalo Figueroa Yañez, Juan Carlos Palmero, José A. García, Francisco Baena,
Oscar Vásquez del Mercado, Luis A. Fajardo, Fernando Vidal, Francisco Ja-
373

vier Gaxiola, Alberto Pulido Pineda, Álvaro Berthel Oviedo, Alfonso López
Dorado, Gonzalo Figueroa Yañez y María Dolores Vila-Coro.
Fue designado para ejercer la función de presidente de la Comisión don Santos
Cifuentes y para desempeñar las funciones de relator doña Ilva Myriam Hoyos
Castañeda.
La Comisión se ocupó durante el primer día del Congreso escuchando las
presentaciones que hicieron los ponentes presentes en el mismo. Desde un primer
momento se pudo advertir la existencia de diversos puntos de vista sobre tan complejos
temas.
Durante el segundo, luego de escuchar la presentación de otra ponencia y de
ampliar la información dada por algunos ponentes, la Comisión se ocupó de debatir
los siguientes temas, que se detallan en apretada síntesis: La naturaleza de la
vida y la muerte, en sus dimensiones biológica, fáctica y jurídica; la dignidad humana
como criterio de calificación de la vida y la muerte; la existencia de un derecho
a la vida digna y la posible existencia de un derecho a la muerte digna, y la
naturaleza de estos derechos; el comienzo de la vida, la existencia de la persona
y la condición jurídica de los embriones; la relación del testamento vital con la vida
digna y la posible conveniencia de regular esta institución; la licitud o ilicitud
de la eutanasia y del suicidio asistido, así como las situaciones o los casos en que
ellos pueden presentarse.
En el debate los académicos reiteraron sus visiones sobre el tema y sus argumentos.
Por ello, y en vista de la notable dificultad del asunto, la Comisión no
pudo lograr consenso sobre ningún tema, aunque desarrolló un fructífero intercambio
de juicios y de opiniones. Así, pues, se decidió resaltar el contenido de todas
las ponencias, con sus posturas divergentes, e informar al plenario del Congreso
que no fue posible aprobar ninguna conclusión.
De la Comissió tercera
Esta Comisión se integró por once (11) representantes de las Academias jurídicas
convocadas: Margarita Mena de Quevedo, Susana Barroso Montero, Francisco
Javier Gaxiola Ochoa, Marco Gerardo Monroy Cabra, Enrique Gaviria Liévano,
Sergio Rodríguez Azuero, Marino Jaramillo Echeverri, Carlos Uribe
Garzón, Fernando Sarmiento Cifuentes, Augusto Trujillo Muñoz y Horacio Gómez
Aristizabal.
Fue designado para ejercer la función de presidente de la Comisión don Augusto
Trujillo Muñoz y para desempeñar las funciones de relator doña Susana Barroso
Montero.
La Comisión debatió el tema en torno a las ponencias presentadas por los
académicos Marco Gerardo Monroy Cabra, Francisco Javier Gaxiola Ochoa, Susana
Barroso Montero y Sergio Rodríguez Azuero.
374

La Comisión acordó en forma unánime las siguientes CONCLUSIONES:
1. La integración entre América y Europa, incluidos sus pueblos, supone
la definición de políticas de Estado y el desarrollo de un derecho comunitario que
se expresa en el ámbito de la supranacionalidad. Para ello es preciso fortalecer la
integración de los estados americanos, como paso previo.
2. Las Academias de Derecho reunidas en Bogotá declaran que los procesos
de integración suponen el respeto a principios comunes de libertad, democracia,
derechos humanos y preservación del medio ambiente, todo dentro del Estado
de Derecho.
3. La integración exige una conciencia de presente y de futuro que garantice
una adecuada inserción de nuestros pueblos frente al mundo.
4. Las Academias aspiran a lograr una Alianza Estratégica entre Europa y
América. Dicha alianza beneficiará no sólo a los pueblos europeos y americanos,
sino que establecerá mayores vínculos de solidaridad entre los dos continentes.
5. La integración debe reconocer las asimetrías económicas, las diferencias
políticas y las diversidades culturales de nuestros pueblos dentro de una concepción
ética y social.
6. Las Academias destacan la necesidad de fortalecer el ámbito de la Comunidad
Iberoamericana que comparte Historia, raíces lingüísticas, cultura y
comunidad de valores.
7. Sería deseable estimular la adopción de leyes tipo o uniformes y modelos
generales de contratación con el objeto de acercar distintos sistemas jurídicos.
En ese marco de ideas, se deben reconocer los avances e innovaciones del derecho
latinoamericano en diversos temas de derecho público y privado, como sucede
con el contrato de fiducia y otras materias, cuyas experiencias serían aprovechables
por el derecho continental europeo.
8. Consideran indispensable establecer un tribunal de justicia latinoamericano
y del Caribe, encargado de solucionar problemas limítrofes, con el objeto de
ir eliminando obstáculos para la integración.
9. Igualmente estiman importante establecer algunas bases constitucionales
para la unión de los Estados latinoamericanos, como una aspiración en su proceso
de integración.
V. RESUM FINAL
El balanç general del Congrés és satisfactori. Efectivament no es va disposar
d’autèntiques Ponències i els congressistes conegueren els treballs presentats en
el moment de la sessió inaugural. Com és normal assistiren més acadèmics iberoamericans
que d’aquesta part de l’Atlàntic. I també hi hagué molta presència d’acadèmics
corresponents.
375

El tractament dels temes a les sessions tingué una notable altura intel·lectual.
Nogensmenys s’advertiren clarament les diferents sensibilitats, posicions ideològiques
i dependències dels diversos ordenaments positius. Els treballs escrits
són aquí i resulten d’un interès molt divers.
La relació entre els acadèmics presents va ser magnífica. L’Acadèmia Colombiana
de Jurisprudència ens va tractar amb una amabilitat extraordinària.
I tots vàrem estar d’acord en el fet que aquesta iniciativa no es pot perdre, que cal
mantenir la Conferència com a òrgan permanent de contacte entre totes les
Acadèmies i que s’ha de procurar la celebració continuada de Congressos que permetin
el retrobament dels assistents habituals i la participació d’un nombre més
elevat d’acadèmics.
Barcelona, gener de 2008
376

CURSET: «La hipoteca avui»
(Modificacions introduïdes per la Llei
41/2007 de 7 de desembre,
de regulació del mercat hipotecari i financer)
Ponències diverses
Dies 1, 2 i 3 d’abril de 2008

LA INSCRIPCIÓ DE LA HIPOTECA
por
ANTONIO GINER GARGALLO
Registrador de la propietat.
Director del Centre d’Estudis Hipotecaris de Catalunya
LA HIPOTECA: CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES
Per més obvi que sembli, tota exposició o jornada sobre el dret d’hipoteca
hauria de començar per definir que és la hipoteca. És una figura que amb antecedents
a les civilitzacions més antigues (Egipte, Grècia, etc.) va ser desenvolupada
pels romans, dels quals es rep al nostre dret.
La definició legal del dret d’hipoteca la trobem a l’art. 104 de la LH, que
amb coincidència literal amb l’art. 1876 del CC disposa: «La hipoteca subjecta directament
i immediatament els béns sobre els que s’imposa, qualsevol que sigui el
seu posseïdor, a l’acompliment de l’obligació per la qual va ser constituïda».
Doctrinalment podem recórrer a Roca Sastre per definir la hipoteca com el
dret real que subjecta el bé hipotecat, qualsevol que sigui el seu titular, al poder
d’exigir la realització del seu valor i a exigir l’adopció de mesures dirigides a salvaguardar-lo,
en seguretat d’una obligació dinerària.
Les dues definicions ens donen els trets essencials de la figura:
a) És un dret real
b) És un dret de garantia, accessori a l’obligació que es garanteix
c) Es pot constituir en garantia de tota classe d’obligacions, però la seva funció
és assegurar la percepció d’una suma dinerària.
a) És un dret real
Defineix Luis Díez-Picazo el dret real com aquell dret subjectiu que protegeix
amb caràcter absolut l’interès d’una persona sobre una cosa, donant-li un poder
directe i immediat sobre aquesta i al mateix temps, una eficàcia general en relació
amb els tercers, incloent tant els possibles adquirents de la cosa com les altres
persones que es trobin en relació amb ella.
Els drets reals, en conseqüència, gaudeixen de dos trets característics:
379

—la immediativitat: el dret s’exerceix directament sobre la cosa objecte del dret
—l’absolutivitat: l’exercici del dret no es realitza només en relació a un subjecte
passiu determinat sinó erga omnes.
El dret d’hipoteca presenta de forma clara els trets característics dels drets
reals: la hipoteca és una càrrega del bé hipotecat, qualsevol que sigui el seu titular.
El fet de què un bé estigui hipotecat no impedeix la seva transmissió, però
aquest canvi de titularitat no afecta l’exercici del dret d’hipoteca. Qualsevol que
sigui el propietari del bé hipotecat, el titular de la hipoteca pot exigir la seva
venda si s’incompleix l’obligació assegurada.
La seva configuració com dret real permet diferenciar-lo clarament de l’anotació
de l’embargament. La hipoteca no és un embargament anticipat i voluntàriament
acceptat pel propietari, com alguns autors han insinuat. Les diferències
són notables:
—El titular de la hipoteca està emparat per la fe pública registral, a diferència
de l’anotant d’un embargament. Així, les situacions extrarregistrals no
afecten al titular de la hipoteca però perjudiquen a l’anotant. Per exemple,
si l’hipotecant, titular registral de la finca, no és el titular real (p.e. perquè
l’ha venut abans i el comprador no ha inscrit el seu dret), la hipoteca
és vàlida i perjudicarà al titular civil. Per contra, en cas d’embargament, el
titular civil no inscrit pot exercir l’acció de terceria de domini per alçar-lo.
—La hipoteca gaudeix de la preferència que li atribueix el seu rang registral,
però l’anotant de l’embargament resta subjecte per al cobrament del seu crèdit
a les regles de la prelació dels crèdits i pot perdre l’import obtingut per
una terceria de millor dret exercida per altres creditors.
b) És un dret de garantia, accessori a l’obligació garantida
Configurada la hipoteca com a dret real, podem classificar-la dins d’aquests,
com un dret real de garantia. La funció general de la hipoteca és assegurar el compliment
d’una obligació. És, per tant, un dret accessori a l’obligació que es garanteix.
Per això, la seva vida va lligada a l’existència i validesa de l’obligació: La
transmissió o l’extinció de l’obligació implica la transmissió o extinció de la hipoteca
(1528 del CC). No hi ha hipoteca sense obligació. Aquest lligam ha produït
que moltes vegades es confonguin els conceptes i es denomina hipoteca a l’obligació
garantida. La notable extensió de la figura de la hipoteca com mecanisme
de garantia dels préstecs bancaris ha portat a confondre els dos termes: la hipoteca
es confon amb el préstec.
La hipoteca és un dret de garantia en el que no es transmet ni la propietat ni la
possessió del bé hipotecat al creditor. Aquesta és l’essència de la seva funció: permetre
que el deutor gaudeixi i obtingui rendiments econòmics del bé hipotecat. La
380

funció social de la hipoteca és permetre al deutor l’aprofitament econòmic del bé hipotecat.
Per això ha esdevingut en la forma utilitzada pel finançament de l’adquisició
immobiliària, a més a més d’una forma molt útil de finançar activitats empresarials.
c) Es pot constituir en garantia de tota classe d’obligacions, però la seva funció és
assegurar l’obtenció d’una quantitat dinerària
La hipoteca és un dret real de garantia. Disposa l’art. 105 LH i el 1861 CC
que es pot constituir en garantia de tota classe d’obligacions. Per tant, l’obligació
garantida amb la hipoteca pot ser una obligació dinerària o de qualsevulla altra mena
(obligacions de fer, de no fer, etc.). Ara bé, el contingut del dret d’hipoteca consisteix
en permetre al seu titular exigir l’alienació del bé hipotecat si s’incompleix
l’obligació garantida. Per això, la hipoteca permet al seu titular assegurar-se l’obtenció
d’una quantitat dinerària si el deutor incompleix l’obligació. En realitat, la
hipoteca només permet assegurar el compliment d’una obligació dinerària: ja directament,
si l’obligació assegurada és d’aquesta espècie, ja indirectament si l’obligació
assegurada és d’una altra classe, ja que aquí el que s’assegura realment és el
pagament d’una indemnització econòmica per l’incompliment del deutor.
Per això l’art. 12 LH exigeix que en tota inscripció d’hipoteca es faci constar
l’import de l’obligació assegurada i dels seus interessos, si s’han pactat. L’obligació
garantida sempre serà de contingut econòmic i el seu import ha de reflectir-se
al Registre de la Propietat.
L’obligació assegurada amb la hipoteca pot ser una obligació perfectament
determinada en la seva existència i quantia en el moment de la constitució de la
garantia o quedar pendent la seva determinació a un moment posterior. Les primeres
s’anomenen per la doctrina hipoteques de tràfic i les segones hipoteques de
seguretat. A la inscripció de les primeres es farà constar amb claredat l’obligació
garantida i a les segones només constarà la relació jurídica bàsica de la que pot néixer
o no. A les hipoteques de seguretat també se les anomenen hipoteques de màxim
ja que no es coneix inicialment el seu import i s’indica un màxim de responsabilitat
hipotecària de la finca.
Distingeix també la nostra legislació entre les hipoteques en garantia d’obligacions
presents i d’obligacions futures. A aquestes es refereix l’art. 142 LH
quan diu que la hipoteca constituïda per a la seguretat d’una obligació futura sortirà
efecte des de la seva inscripció si l’obligació arriba a néixer, la qual cosa podrà
fer-se constar al Registre mitjançant nota marginal (art. 143 LH).
També es permet que l’obligació assegurada estigui subjecta a condició suspensiva
o resolutòria. Si la condició suspensiva es compleix la hipoteca sortirà els seus
efectes des de la inscripció, i si s’incompleix es produirà l’extinció de la hipoteca. Si
es compleix la condició resolutòria, la hipoteca deixarà d’existir pel seu caràcter accessori
al crèdit (arts. 142 i 143 LH), tot el qual es farà constar al Registre.
381

El nostre ordenament regula també formes especials d’hipoteques per l’obligació
garantida, com la hipoteca en garantia de títols transferibles per endossament
o al portador (art. 150 LH), de compte corrent (art. 153 LH), de rendes o
prestacions periòdiques (art. 157 LH, art. 569-38 CCCat), hipoteca en garantia de
pensions compensatòries (art. 569-36 CCCat), hipoteca en garantia d’aliments
(art. 569-37 CCCat), hipoteca per raons de tutela o administració judicial (art.
569-39 CCCat), hipoteques per raó de reserva vidual (art. 569-40), hipoteques en
cas de substitució fideïcomissària (art. 569-41), hipoteca en garantia de l’obligació
d’urbanitzar (art. 569-42).
Hem vist que la llei és molt àmplia respecte les obligacions que poden garantir-se
amb hipoteca. Però la interpretació de la DGRN ha estat més restrictiva
en aquesta matèria que el text legal. El Centre Directiu ha construït una doctrina
dirigida a expulsar del registre les anomenades hipoteques flotants. Així, no
es va admetre la hipoteca en garantia de les operacions creditícies que en l’actualitat
i en el futur tinguin els Bancs creditors amb l’entitat deutora (Res. 4 juliol
1984), no es poden reunir en una mateixa quantitat la garantia resultant per
diverses obligacions (Res. 29 octubre de 1984), no pot garantir-se qualsevol deute
futur amb qualsevol creditor, ja que a les hipoteques en garantia d’obligacions
futures la relació entre el deutor i el creditor possible ha d’estar identificada (Res.
22 de març de 1988), per a garantir una obligació futura ha d’existir, en el moment
de la seva constitució, una relació jurídica bàsica que vinculi al deutor i impliqui
deures pel creditor (Res. 17 de gener de 1994), la simple reunió comptable d’operacions
de crèdit no comporta el naixement d’una obligació de pagament del
seu saldo si no hi ha un contracte d’apertura de crèdit de compte corrent (Res. 3
d’octubre de 1991), no es pot constituir hipoteca en garantia de diverses obligacions
amb el pacte de què el venciment d’una determina el venciment de les altres
si no es pacta la novació de totes en una nova obligació de pagament del saldo del
compte (Res. 3 de novembre de 2000), la hipoteca en garantia d’un compte bancari
només és vàlid si hi ha apertura de crèdit i pacte de novació de les obligacions
assentades al compte (Res. 10 de juliol de 2001), no perd el caràcter d’hipoteca
flotant, i per tant no és admissible, encara que es pacti la novació de les obligacions
assentades al compte si queda a l’arbitri del creditor la seva inclusió o no
(Res. 12 de setembre de 2003).
Veiem com l’evolució de la doctrina de la DGRN és cada vegada més restrictiva
i no admet que per hipoteca es garanteixin obligacions múltiples, presents
i futures, entre deutor i creditor, si no es pacta un contracte de crèdit i de compte
corrent amb efectes novatoris, i que la seva inclusió al compte no depengui de
la voluntat del creditor.
No és aquesta la posició inicial ja que en Resolucions de 31 de gener de 1925
i de 4 de juliol de 1984 es va mostrar oberta a l’admissió d’hipoteques en garantia
d’obligacions futures sempre que com a requisit per la seva inscripció s’indiqués:
382

1) Expressió de les línies fonamentals de les obligacions garantides
2) Exclusió de frases genèriques com «i qualssevulla altres obligacions»
3) Determinació d’un termini de duració
4) Inclusió de les obligacions a un compte, encara que no tingui efectes novatoris,
per a aplicar per analogia el règim de l’art. 153 de certificació de
saldo i notificació al deutor.
Tota aquesta doctrina ha estat revocada pel nou art. 153 bis LH, que ha estat
aprovat precisament per admetre al nostre ordenament les hipoteques flotants.
No entraré en el seu estudi ja que és objecte d’una altra ponència, però crec que
hem passat d’un extrem a un altre, i que una interpretació literal d’aquest precepte
podria implicar una situació de privilegi per a les entitats a què aquesta norma es
refereix, amb moltes complicacions respecte situacions concursals dels deutors.
Hem dit que la hipoteca té com a finalitat proporcionar al creditor l’obtenció
d’una quantitat dinerària. Aquesta quantitat s’obté mitjançant l’alienació del bé hipotecat.
Es tracta d’una alienació prevista pel cas d’incompliment del deutor de
l’obligació garantida. És un procediment d’alienació forçosa, ja que es farà sense
col·laboració del deutor i amb independència de qui sigui el propietari del bé hipotecat.
Regula el nostre ordenament dues formes d’execució de la hipoteca: l’execució
judicial i l’extrajudicial. La primera està regulada als arts. 681 a 698 de la
LEC i la segona als arts. 234 i ss. del RH. Les dues es fonamenten en una hipoteca
inscrita, i sobre la base del contingut de l’assentament registral (art. 130 LH, al
que la reforma de la Llei 41/2007 no suposa més que un canvi de redacció sense
cap repercussió més). Per poder utilitzar aquests procediments és necessari que a
l’escriptura s’hagi pactat una taxació per a subhasta i un domicili per a notificacions.
S’inicien amb una reclamació d’incompliment del creditor, petició de certificació
registral, de la que es farà constar al marge de la inscripció de la hipoteca.
Ha de requerir-se de pagament al deutor i notificar-se a tots els titulars de drets inscrits.
La venda del bé es farà en pública subhasta. Per a la inscripció de l’adjudicació
es presentarà testimoni de la interlocutòria judicial o de l’escriptura al procediment
extrajudicial, i cancel·lació de la hipoteca i els altres drets posteriors,
assegurant el dipòsit del sobrant a disposició dels creditors posteriors.
A) Elements reals
REQUISITS PER A LA CONSTITUCIÓ DE LA HIPOTECA
L’objecte hipotecant, segons el nostre ordenament, pot ser:
1) Immoble: hipoteca immobiliària, regulada al Títol V de la Llei Hipotecària
383

2) Vaixells mercants: hipoteca naval regulada a la Llei de 21 d’agost de 1893
3) Certs mobles perfectament identificables (establiments mercantils, vehicles
de motor, aeronaus, maquinària industrial, propietat intel·lectual i
industrial) regulada a la Llei d’Hipoteca Mobiliària de 16 de desembre
de 1954.
Acotant la nostra exposició a la hipoteca immobiliària, direm que són hipotecables
tots els immobles susceptibles d’inscripció al registre de la propietat, incloent
dins d’aquest concepte els drets reals sobre béns immobles que siguin alienables
(arts. 106 LH i 1874 CC). Per això, és hipotecable no només el dret de
propietat sobre un immoble sinó també altres drets com l’usdefruit, la nua propietat,
el mateix dret d’hipoteca, el dret de superfície, les concessions administratives,
el dret de retracte, etc. Igualment són hipotecables els béns encara que el
dret del seu titular estigui subjecte a condicions suspensives o resolutòries, que la
seva titularitat sigui litigiosa, els drets del rematant en un procediment executiu,
etc. (art. 107 LH). També és hipotecable l’habitatge familiar o comú, amb consentiment
de l’altre membre de la parella (art. 569-31 CCcat), l’usdefruit vidual
(art. 569-32), els drets resultants d’una venda amb carta de gràcia (art. 569-33), el
dret de superfície (art. 569-34), els drets d’adquisició preferent (art. 569-35). Per
contra, no es poden hipotecar les servituds, els usdefruits legals no alienables i el
dret d’ús i habitació (art. 108 LH).
La hipoteca s’estendrà també a totes les millores i accessions naturals així
com a les indemnitzacions resultants de la pròpia finca hipotecada (assegurances,
expropiacions, etc.). Necessitaran pacte exprés per a què la hipoteca s’estengui als
béns mobles que estiguin de forma permanent a la finca hipotecada, els fruits i les
rendes vençudes, a menys que la finca hagi passat a titularitat d’un tercer (arts.
109 a 113 LH). No és inscriptible el pacte pel qual la hipoteca s’estendrà a aquests
béns encara que hagi passat la finca a mans d’un tercer (Res. DGRN 23 i 26 d’octubre
de 1987).
L’hipotecant té l’obligació de conservar la finca hipotecada de manera que
es mantingui la garantia del creditor. Per això, el creditor pot exercir l’acció de
devastació en cas de deteriorament de la finca per culpa del propietari (art. 117
LH). El deutor perdrà el dret al termini si per actes propis disminueix la garantia
o si per causa fortuïta desaparegui a menys que siguin substituïdes per altres
igualment segures (art. 1129.3 CC). En conseqüència, és inscriptible el pacte de
venciment anticipat del crèdit per deteriorament de la finca sempre que el deutor
no ampliï la garantia a altres béns i que la forma d’acreditar aquesta disminució
del valor sigui objectiva i no depengui de la sola apreciació del creditor o de perits
nomenats només per ell (Res. 20 de maig de 1987, 23 i 26 d’octubre de 1987,
12 de juliol de 1996, 22 de març 2001).
384

Si s’hipotequen vàries finques en garantia de la mateixa obligació, haurà d’indicar-se
en la inscripció la part del crèdit de què respon cadascuna de les finques
hipotecades (art. 119 LH). Ara bé, si després de constituïda la hipoteca la finca es
divideix en dos o més no és necessària la distribució, i el creditor pot reclamar la
totalitat del deute contra qualsevulla de les finques resultants o contra totes elles
a la vegada (art. 123 LH).
B) Elements personals
Les parts que intervenen en la constitució del dret d’hipoteca són dues:
1) L’hipotecant
2) El creditor hipotecari.
Els requisits de capacitat per a l’hipotecant són els generals per a la realització
d’actes d’alienació. Hauran de tenir capacitat per disposar la finca hipotecada
(arts. 569-29 CCcat i 138 LH). Els apoderats necessitaran estar facultats
expressament per a hipotecar (art. 569-29 CCCat i art. 139 LH). Els menors d’edat
estaran representats pels seus pares amb autorització judicial o de dos parents.
Els emancipats necessitaran la intervenció dels seus pares. Els incapacitats hauran
d’actuar representats pels seus tutors amb autorització judicial. Per a hipotecar
l’habitatge familiar o de parella serà necessari el consentiment del cònjuge o de
l’altre membre de la parella. Les persones jurídiques hauran d’actuar a través dels
seus òrgans de representació o d’apoderat especialment facultat per a hipotecar.
Respecte el creditor hipotecari basta la capacitat general per a obrar, sense
especials requisits, ja que està adquirint un dret.
El creditor, com tot adquirent d’un dret que s’inscriu, ha d’estar identificat
amb el seu nom i cognoms, NIF, edat, estat civil, nom del cònjuge si està casat
en règim de comunitat i domicili, si és persona física. Les persones jurídiques hauran
d’identificar-se amb la denominació social, CIF, domicili i inscripció al registre
públic que correspongui.
Si són més d’un els creditors haurà d’indicar-se si l’obligació és solidària o
mancomunada. En aquest darrer supòsit, haurà de fixar-se la quota del dret que
correspon a cadascú (art. 54 RH; Res. DGRN 1 i 23 de març de 1994).
S’admet un supòsit especial d’indeterminació del titular de la hipoteca: són
les hipoteques canviàries on el titular del dret d’hipoteca serà el que tingui ara o
en el futur les lletres garantides (Res. 2 de setembre de 1983).
Admet l’art. 141 una forma especial d’hipoteca: la hipoteca unilateral. En
aquest cas la hipoteca es constitueix per acte unilateral del propietari de la finca,
sense intervenció del creditor. Posteriorment, aquest creditor pot acceptar la hipoteca.
A falta d’aquesta acceptació, una vegada requerit, l’hipotecant pot demanar
la cancel·lació de la hipoteca. Ara bé, no es pot transformar en una hipoteca
385

unilateral la hipoteca ordinària amb vicis del consentiment del creditor, p.e. quan
no s’acredita degudament la seva representació (Res. 26 d’octubre de 1982).
L’accessorietat de la hipoteca respecte de l’obligació garantida no implica una
coincidència exacta entre els elements personals que intervenen. Així, si a l’obligació
garantida hi ha el deutor i el creditor, a la hipoteca els elements personals
que intervenen són l’hipotecant, sigui o no el deutor, i el titular de la hipoteca.
Després poden aparèixer altres elements com són posteriors titulars de la finca o
d’altres drets sobre la finca. Són els tercers posseïdors de la finca hipotecada.
Sempre serà necessari que el creditor i el titular de la hipoteca coincideixin
en la mateixa persona. Però aquesta coincidència no és necessària entre la part hipotecant
i la part deutora. Evidentment que l’hipotecant pot ser el mateix deutor,
però també pot ser qualsevulla altra persona que ofereix un bé com a garantia d’una
obligació aliena (hipotecant no deutor). A més a més, com hem vist abans, la
transmissió de la finca o la constitució d’altres drets reals sobre aquesta, donaran
lloc a l’aparició de tercers posseïdors de la finca hipotecada.
Aquests tercers posseïdors de la finca (adquirents posteriors, titulars de drets
reals amb rang registral posterior a la hipoteca) només quedaran afectats per la hipoteca
per les quantitats que reflecteix la inscripció (arts. 120 LH i 114 LH respecte
capital i interessos respectivament) a diferència del deutor que respon de la
totalitat del deute (art. 121 LH). Ara bé, si el tercer posseïdor no paga respondrà
personalment dels interessos generats des del requeriment i de les costes judicials
corresponents (art. 126 LH).
L’adquirent de la finca hipotecada pot assumir el deute garantit amb la hipoteca,
i si aquesta subrogació és acceptada pel creditor allibera al deutor primitiu
(art. 118 LH).
La llei hipotecària distingeix entre hipoteques voluntàries i les legals. Les primeres
són aquelles convingudes per les parts (art. 138 LH), a diferència de les
legals, que són aquelles on la llei reconeix a una persona el dret a exigir-ne a altra
la seva constitució (art. 158 LH). Regula la llei hipotecària supòsits d’hipoteca
legal poc utilitzats a la pràctica (hipoteca dotal, reserva, pàtria potestat, tutela,
administradors de béns públics, béns assegurats, etc.). També el CCCat regula
alguns supòsits d’hipoteca legal (pensions compensatòries, aliments, tutela, reserva
vidual, substitucions fideïcomissàries).
C) Elements formals: la inscripció
La formalització del dret d’hipoteca exigeix la seva inscripció al registre de
la propietat (arts. 1875 CC i 145 LH). Per aquesta inscripció, en els supòsits d’hipoteca
voluntària, haurà de formalitzar-se el dret d’hipoteca en escriptura pública.
És un dret de constitució registral, com excepció a la regla general segons la
qual la inscripció no és necessària per l’adquisició dels drets si no com a requisit
386

per la seva eficàcia erga omnes (oposabilitat i fe pública). La raó d’aquesta excepció
es troba en què el dret d’hipoteca no confereix al creditor cap poder possessori
sobre la finca hipotecada, i per això no hi cap més forma de tradició que
pugui provar la seva adquisició. A més a més, els redactors de les primeres lleis hipotecàries
ja propugnaren transformar el nostre dret civil en un sistema d’inscripció
constitutiva per l’adquisició de tots els drets reals. Pensem que va ser precisament
l’existència d’hipoteques clandestines que perjudicaven a tercers
adquirents un dels motius per a la creació d’un registre de la propietat immobiliària.
La doctrina més tradicional, però, no va entendre la importància del canvi de
sistema i es va oposar al canvi de sistema d’adquisició. Per això, només la hipoteca
és un dret de constitució registral, si bé el sistema d’oposabilitat i fe pública articulat
a la llei hipotecària arriba a uns efectes similars en les relacions davant de tercers.
Una de les conseqüències del caràcter constitutiu de la inscripció de la hipoteca
és la seva inexistència en tant que no s’inscriu, i per tant, no és oposable a ningú. Així,
per exemple, en el supòsit d’una compravenda no inscrita, el comprador podrà
oposar el seu dret davant de tothom que no reuneixi els requisits de l’art. 34 LH. Només
en front d’un adquirent a títol onerós i que hagi inscrit decaurà la seva titularitat.
Per exemple, en cas d’embargament de la finca en procediment contra el titular registral,
el titular civil no inscrit podrà exercir l’acció de terceria de domini i demanar
l’alçament de l’embargament. La situació és notablement diferent quan la inscripció
es configura com requisit per l’existència del dret, com succeeix amb la hipoteca. El
creditor que no ha inscrit el seu dret no pot oposar res contra l’embargant, que ha
anotat abans que el creditor hipotecari, disposarà de rang registral preferent, i pel cobrament
dels seus deutes haurà d’estar-se a les regles generals de prelació de crèdits,
sense que l’atorgament del títol d’hipoteca li confereixi preferència.
Encara que alguns autors han defensat altra cosa, el sistema no ha estat modificat
per la reforma hipotecària. Així, encara que l’art. 130 LH ha estat reformat,
subsisteixen amb total claredat els arts. 145 LH i 1875 CC, que de forma indiscutible
configuren la hipoteca com un dret d’inscripció constitutiva. També hi ha autors
que comentant l’art. 12 LH reformat han parlat de dret de «transcripció constitutiva»,
concepte que com veurem no aporta res a la doctrina jurídica, ja que el
que importa és la publicitat del dret, a través de l’únic instrument que per aquesta
finalitat estableix el nostre ordenament: el registre de la propietat.
CONTINGUT DE LA INSCRIPCIÓ D’HIPOTECA
L’art. 12 de la LH regula el contingut de la inscripció d’hipoteca. En la seva redacció
abans de la reforma de 2007 deia que «Les inscripcions d’hipoteca expressaran
l’import de l’obligació assegurada i el dels seus interessos, si s’haguessin estipulat».
387

La Llei 41/2007, de 7 de desembre ha reformat aquest precepte, que queda
redactat d’aquesta manera:
«En la inscripció del dret real d’hipoteca s’expressarà l’import del
principal del deute i, en el seu cas, el dels interessos pactats, o, l’import
màxim de la responsabilitat hipotecària, identificant les obligacions garantides,
qualsevol que sigui la seva naturalesa i durada.
Les clàusules de venciment anticipat i altres clàusules financeres de
les obligacions garantides amb hipoteca a favor de les entitats a què es
refereix l’art. 2 de la Llei 2/1981, de 25 de març, de Regulació del Mercat
Hipotecari, en cas de qualificació registral favorable de les clàusules
de transcendència real, es faran constar a l’assentament en els termes que
resultin de l’escriptura de formalització.»
La primera cosa que s’ens ocurreix quan llegim la nova redacció de l’art. 12
és que no sabem què vol dir. És un exemple de norma obscura, de redacció confusa,
que no només no aporta res sinó que causa greus problemes d’interpretació.
Per això aprofito aquestes línies per felicitar a l’equip redactor del projecte del Ministeri
de Justícia, en especial, de la Direcció General de Registres i del Notariat.
Aquesta obscuritat de la norma, que per cert, va entrar en vigor immediatament,
sense temps pel seu estudi, obliga als registradors de la propietat a fer una
ràpida interpretació ja que han de redactar assentaments d’hipoteca. Aquesta interpretació
ha de ser coherent amb la doctrina tradicional de la DGRN sobre el
contingut dels assentaments d’hipoteca, ja que la nova redacció del precepte no
només no deroga aquesta interpretació sinó que no permet fer-ne cap altra que sigui
coherent.
La doctrina de la DGRN tradicional es pot resumir d’aquesta manera: les inscripcions
de les hipoteques han de reflectir els trets essencials de l’obligació garantida,
en especial la causa, l’import principal, els interessos i el termini. Ara
bé, la inscripció de la hipoteca no és una còpia de tots els pactes continguts al contracte
sinó només aquells que puguin produir efectes erga omnes, vol dir, que
tinguin transcendència real. Per això es fa necessària una tasca de depuració del
contingut dels contractes presentats per excloure tots aquells pactes que o bé són
il·legals, o bé estan pensats per desenvolupar efectes només entre les parts contractants
i no respecte tercers.
Aquesta doctrina la reflecteix de forma molt clara la Resolució de 4 de juliol
de 1984 quan disposa que el principi d’especialitat imposa l’exacta determinació
de la naturalesa i extensió del dret que s’inscriu (arts. 9.2 LH i 51.6 RH),
la qual cosa, tractant-se del dret d’hipoteca, i pel caràcter accessori del crèdit garantit,
exigeix que, com a regla general, s’expressin circumstancialment les obligacions
garantides (causa, quantitat, interessos, termini de venciment). Ara bé,
la mateixa resolució disposava que la serietat que ha de presidir el contingut dels
388

assentaments registrals i el rigor dels efectes del dret d’hipoteca no autoritza a què
apareguin reflectits en ell tot tipus de pactes i circumstàncies.
Per tant, la inscripció de la hipoteca ha d’incloure els trets essencials de l’obligació
garantida, però no ha de reproduir tot allò que les parts han pactat. És
molt clara la Res. 20 de maig de 1987 quan diu que la creixent importància del
crèdit territorial ha desembocat en una excessiva complexitat, quan no inintel·ligibilitat,
del mecanisme registral instrumentat, en contra de l’exigència legal
de claredat i precisió en la constitució dels drets reals amb el conseqüent perjudici
per al tràfic i crèdit territorial. Efectivament, amb el contingut típic del
dret d’hipoteca, s’estableix un conglomerat de deures a càrrec del deutor i de
l’hipotecant i correlatives facultats del creditor, amb pretensió de constituir una
situació jurídica unitària de naturalesa real, que reclama la inscripció en la seva
totalitat. Aquesta situació obliga a un examen acurat per depurar aquells elements
que no presentin els caràcters estructurals necessaris per a modalitzar el
dret de propietat de l’immoble afecte, i això encara que estiguin connectats a altres
d’abast real, i sense prejudici de l’operatibilitat que a l’àmbit personal puguessin
produir.
Tot això és especialment important quan ens trobem majoritàriament davant
de contractes en sèrie i d’adhesió. La inexistència d’un filtre de la legalitat dels
pactes produiria una presumpció de validesa d’uns pactes cada vegada més limitatius
de la posició del deutor.
S’ha criticat per part dels representants de les entitats financeres que el resultat
de la qualificació no és el mateix perquè cada registrador arriba a un resultat
diferent, i que les inscripcions d’hipoteques són diferents a cada registre. Això
és veritat en part, ja que aquesta discrepància ha estat salvada per la doctrina de
la DGRN en la resolució dels recursos governatius. La importància d’aquesta doctrina
en seu d’hipoteques és extraordinària i ha permès crear un cos doctrinal imprescindible
per a entendre la regulació del dret d’hipoteca.
En primer lloc, l’art. 12 LH exigeix que la inscripció d’hipoteca expressi l’import
del principal del deute o l’import màxim de responsabilitat hipotecària. En
la seva redacció anterior es parlava de l’import de l’obligació assegurada. No suposa
la nova redacció cap novetat, ja que únicament reflecteix la distinció entre
hipoteques en garantia d’obligacions dineràries perfectament determinades (normalment
préstecs) i hipoteques en garantia d’obligacions de quantia indeterminada
ja que inicialment no pot conèixer-se si existiran o no ni quin serà el seu
import (hipoteques de seguretat), en les quals no es pot indicar el principal del
deute, però sí un import màxim de responsabilitat hipotecària (hipoteques de màxim).
Aquesta distinció ja constava a l’art. 219.1 RH per la qual cosa no podem
dir que el legislador (o els redactors del projecte de llei) hagin estat originals o hagin
aportat quelcom de nou amb la nova redacció del precepte. Ja la redacció de
389

l’antic art. 12 era suficient per a indicar que tota inscripció d’hipoteca havia de
publicar l’import de què respon cadascuna de les finques hipotecades.
L’import de responsabilitat hipotecària ha de fixar-se en moneda de curs legal
a Espanya (art. 219.1 RH), per tant, en euros. Això no impedeix que es pugui
constituir hipoteca en garantia d’una obligació fixada en moneda estrangera, però
en aquest cas ha de fixar-se la seva equivalència en euros i la responsabilitat hipotecària
haurà de fixar-se en euros. No s’admet que l’import de la responsabilitat hipotecària
quedi fluctuant i a determinar en el futur segons la cotització o canvi
del moment del venciment (Res. DGRN 2 d’octubre 1981). Com que el canvi de
les monedes fluctua, ens trobarem davant d’una hipoteca de màxim, on l’import
de la responsabilitat hipotecària per principal és el màxim que es pot reclamar per
acció hipotecària. És freqüent en la pràctica d’aquestes modalitats d’hipoteca fixar
com import del principal garantit l’import del contravalor en euros, actual de la divisa
fixada, però fixar també una quantitat en garantia de les possibles fluctuacions
del canvi de l’esmentada divisa. Una variant d’aquestes hipoteques són les que contenen
clàusules multidivisa. Són hipoteques que garanteixen un préstec fixat inicialment
en una moneda, però que el deutor pot variar la divisa, de forma que el
creditor canviarà la divisa triada inicialment per la nova. El tipus d’interès aplicat
dependrà del mercat interbancari de la divisa triada, per la qual cosa el deutor
pot anar jugant sempre amb la divisa amb tipus més baixos, si bé jugant també amb
les possibles fluctuacions dels canvis d’aquestes enfront de l’euro.
En segon lloc, l’art. 12 LH, tant en la redacció anterior com en la vigent, exigeix
que la inscripció de la hipoteca publiqui l’import dels interessos pactats. Si
l’obligació garantida amb hipoteca merita interessos, aquests poden garantir-se
amb la hipoteca. És necessari que es pacti expressament que la garantia hipotecària
s’estén a aquests interessos. No basta que es pacti que el préstec meriti
interessos sinó que ha d’indicar-se que aquests queden garantits hipotecàriament.
En aquest cas, la fixació de la responsabilitat per interessos pot ser lliurement convinguda
per les parts amb la limitació de què no poden excedir de l’import de cinc
anys (art. 114 LH). Les parts poden fixar que la hipoteca garanteix un cert número
d’anys d’interessos (amb el límit de cinc que hem esmentat) o fixar una
quantitat, que no podrà excedir del resultat d’aplicar el tipus d’interès aplicat durant
cinc anys. Si les parts es limiten a pactar que es garanteixen els interessos meritats,
però no es fixa ni número d’anys ni quantitat, la hipoteca garantirà els interessos
dels dos darrers anys i la part vençuda de l’anualitat corrent.
En conseqüència, el registrador està obligat a comprovar que la garantia dels
interessos no excedeixi de la limitació de l’art. 114 LH, i denegarà la responsabilitat
hipotecària per interessos si tracten d’assegurar-se més de cinc anys. Per això
serà també imprescindible que al contracte d’hipoteca es faci constar el tipus d’interès
pactat, per poder comprovar si la garantia s’ajusta o no a aquest límit.
390

La responsabilitat hipotecària, tant per principal com per interessos, no juga
en les relacions entre deutor i creditor sinó que té rellevància quan hi ha un tercer
interessat, ja perquè la finca ha estat adquirida per un tercer adquirent, ja perquè
hi ha titulars de drets inscrits o anotats posteriors a la hipoteca executada. En
aquests supòsits, les quantitats reclamades pel creditor en l’acció hipotecària no
podran excedir de les garantides a la inscripció.
La pràctica bancària espanyola ha estès una forma especial de còmput dels
interessos: són els interessos variables. La pràctica registral, ratificada per la
DGRN, ha admès també aquesta forma d’interessos, però subjecta a un especial
requisit: la fixació d’aquests interessos no pot estar subjecta a la voluntat del mateix
creditor ni dependre dels interessos habitualment proporcionats per ell, ni el
tipus preferencial del mateix Banc (Res. DGRN 7 de setembre de 1988). Aquests
interessos es calculen amb un índex de referència, que en cap cas pot ser el que
habitualment aplica el mateix creditor, i un diferencial. La garantia d’aquests interessos
es fixa mitjançant una quantitat màxima de responsabilitat (Res. 26 i 31
d’octubre de 1984), per la qual cosa ens trobem davant d’una hipoteca de màxim.
És també necessària la fixació d’un tipus màxim a la cobertura hipotecària d’aquests
interessos, que juga no només en les relacions respecte tercers sinó també
entre les parts (Res. 12 de juliol i 26 de desembre de 1996). Així, la garantia d’aquests
interessos requerirà la indicació d’un tipus màxim i una quantitat, i el registrador
haurà de comprovar que la quantitat fixada no excedeixi de cinc anys al
tipus màxim pactat. També s’admet que es fixi un número d’anys, no superior a
cinc, i una quantitat, ja que el tipus màxim, aquí, resultarà de la regla de tres corresponent.
No s’admet la fixació d’una quantitat sense fixar un tipus màxim ni
el número d’anys corresponents, ja que ni permet avaluar el màxim a què poden
arribar els interessos ni si la responsabilitat excedeix del límit de cinc anys. El tipus
màxim pactat pot coincidir amb l’inicial, i en aquest cas la clàusula d’interessos
variables només regirà a la baixa i no a l’alça. S’admet que el tipus es calculi per
un índex de referència més els tributs que en el seu cas gravin l’obtenció dels dipòsits
corresponents, però no s’admet que l’índex de referència s’augmenti amb les
comissions usuals dels intermediaris (Res. 21 d’octubre de 1998). No s’admet que
es fixi un tipus d’interès màxim en les relacions entre deutor i creditor diferent del
fixat a efectes de cobertura hipotecària (Res. 6 de novembre de 2000).
També poden ser objecte de garantia hipotecària els interessos moratoris, els
quals exigiran una quantitat específica de responsabilitat, sense que puguin venir
englobats amb la responsabilitat per interessos ordinaris (Res. 21 d’octubre de
1984). Aquesta responsabilitat està també subjecta a la limitació de cinc anys
de l’art. 114 LH, però de forma independent dels interessos ordinaris: poden assegurar-se
fins a cinc anys d’interessos ordinaris i fins a altres cinc anys de moratoris.
Si l’interès moratori es calcula de forma variable, ha de fixar-se també el mà-
391

xim a què poden arribar. No es pot pactar un tipus diferent d’interessos moratoris
en les relacions entre les parts i en la cobertura hipotecària.
El nou art. 12 obliga també a fer constar a l’assentament d’hipoteca la identificació
de l’obligació garantida. Encara que la redacció anterior no ho disposava
expressament, l’exigència de la determinació del contingut i extensió del dret
inscrit així ho imposava, tal com va recollir la DGRN en les resolucions esmentades.
Per tant, està bé que ara es faci constar expressament, però no s’aporta cap
novetat amb aquesta expressió. Només en el supòsit d’hipoteques flotants aquest
element pot trencar-se.
Un element de l’obligació garantida amb la hipoteca que ha de reflectir-se a
la inscripció és el seu termini de venciment. No ho diu expressament l’art. 12 LH,
el qual, en la seva nova redacció es limita a indicar que han d’identificar-se les obligacions
garantides, qualsevol que sigui la seva durada. Però sí que és un element
essencial de l’assentament registral. El termini de l’obligació determina en tot
cas l’extensió del dret inscrit, circumstància que necessàriament ha de constar a
l’assentament (arts. 9 LH i 51 RH). Per això la Res. 4 de juliol de 1984 esmenta el
termini de venciment com un dels elements que ha de reflectir la inscripció d’hipoteca.
Aquest termini determina la durada mateixa del dret d’hipoteca, per la
seva accessorietat a l’obligació garantida. Determina, també, la durada de l’assentament
d’hipoteca ja que, segons l’art. 82 LH, permet la cancel·lació de la hipoteca
una vegada passats vint anys des del compliment del termini pactat, sense
perjudici de poder-se pactar terminis més breus. La claredat, en aquests aspectes,
és essencial, ja que determina la pròpia existència del dret d’hipoteca. Per això no
podrà inscriure’s una hipoteca en la que el termini de l’obligació no quedi fixat o
sigui contradictori. És important distingir entre el termini de l’obligació garantida
i el termini de la hipoteca. Per regla general només s’indicarà el termini de l’obligació,
i podrà executar-se la hipoteca durant els vint anys següents (art. 128 LH).
Pot fixar-se un termini de durada del dret d’hipoteca inferior al de l’obligació. Llavors,
l’hipoteca s’extingirà al final d’aquest. La Res. 31 de juliol de 1989 va admetre
que la cancel·lació podria efectuar-se per sol·licitud del titular aportant el títol
inscrit. Però aquesta possibilitat ha estat restringida per resolucions posteriors (p.e.
Res. 18 de maig de 1992 i 22 de juny de 1995), que han exigit que s’acrediti que no
s’ha iniciat cap reclamació, encara que no consti al registre. La regulació de la prescripció
de l’acció hipotecària no encaixa bé amb la regulació de la prescripció del
CCCat. L’art. 121-20 fixa un termini general de deu anys de prescripció. Com pot
durar vint anys l’acció hipotecària si l’obligació s’haurà extingit als deu?
Hem vist com l’art. 12 LH en la nova redacció fa referència als pactes de venciment
anticipat i altres clàusules financeres de les obligacions garantides amb hipoteca
a favor de les entitats financeres de l’art. 2 de la Llei 2/1981. En primer lloc
veurem a quines clàusules es refereix el text legal, per després tractar la forma
d’inscripció d’aquestes.
392

No hi trobem a la LH una definició de les clàusules financeres. Literalment
serien aquelles clàusules que expressen el contingut econòmic de l’obligació garantida
amb la hipoteca. L’únic referent normatiu el trobem a l’annex II de l’Ordre
sobre transparència de les condicions financeres dels préstecs hipotecaris
(Ordre de 5 de maig de 1994). Aquesta ordre té com a finalitat la de protegir als
usuaris dels serveis bancaris de forma que puguin comparar les ofertes de préstecs
de les diferents entitats. Per aconseguir aquesta finalitat disposa que les escriptures
de préstecs hipotecaris disposin, de forma separada, una sèrie de clàusules
financeres que s’enumeren a l’annex II, i són les següents:
1) Capital del préstec, amb indicació de la forma de disposició i, en el seu
cas, el compte especial per la seva disponibilitat
2) Amortització, amb indicació de les possibilitats d’amortització anticipada
o de modificació del calendari pactat
3) Interessos ordinaris
4) Interessos variables
5) Comissions
6) Despeses a càrrec del deutor
7) Interessos moratoris
8) Supòsits de venciment anticipat a instància de l’entitat prestamista.
Abans de la reforma de l’art. 12 LH, la inscripció d’aquestes clàusules estava
subjecta a les regles generals segons les quals el registre només havia de publicar
aquells pactes de l’obligació que podien tenir repercussió davant de tercers
adquirents, i expulsava del registre els pactes sense transcendència real i, evidentment,
tots aquells que no s’ajustessin a la legalitat. I respecte la forma de redacció
de l’assentament registral, s’aplicaven les regles generals segons les quals el
registrador havia de fer un extracte dels elements de transcendència real, i no una
simple còpia o transcripció literal del títol presentat. Així, les Res. 4 de juliol de
1984 i de 20 de maig de 1987 abans esmentades recullen amb total claredat que
el registre no ha de publicar tots els pactes continguts als contractes d’hipoteca sinó
només els que tinguin com a finalitat determinar els elements essencials de l’obligació
inscrita.
Fruit d’aquesta idea és l’important cos doctrinal creat per la DGRN en la que
ha anat estudiant un a un els diferents pactes dels contractes hipotecaris, definint
quins tenen entitat suficient per accedir al registre i quins no.
Un petit resum d’aquesta doctrina ens permet destacar els següents aspectes:
—El nostre ordenament permet la inscripció de les hipoteques canviàries
sempre que s’identifiquin clarament les lletres de canvi garantides i s’especifiqui
que la hipoteca es constitueix a favor dels que tinguin ara o en el
futur les lletres de canvi (p.e. Res. 31 d’octubre de 1978).
393

—No s’admet la hipoteca en garantia de diverses obligacions sense cap tipus
de connexió entre elles; la simple reunió comptable d’aquestes obligacions
a voluntat del creditor sense que es produeixi la novació corresponent
no crea una situació que es pugui garantir amb hipoteca (Res. 4 de juliol
de 1984, 3 d’octubre de 1991, 17 de gener de 1994, 3 de novembre de
2000, 10 de juliol de 2001). La Res. de 12 de setembre de 2003 diu que encara
que es pacti l’efecte novatori de les obligacions assentades al compte
no pot inscriure’s si queda a l’arbitri del creditor la seva inclusió o no.
—El principi d’especialitat impedeix garantir amb una mateixa quantitat diferents
obligacions com interessos ordinaris, moratoris, despeses, costes
judicials, etc. (Res. 29 d’octubre de 1984, 20 de maig de 1987)
—La hipoteca pot garantir interessos pactats de forma variable sempre que
l’índex utilitzat sigui objectiu i no depengui del propi creditor (Res. 26 i
31 d’octubre de 1984)
—La hipoteca en garantia de moneda estrangera exigeix la determinació
d’un màxim de responsabilitat, que no pot quedar indeterminat pels canvis
de cotitzacions (Res. 2 d’octubre de 1981)
—No es pot pactar la prohibició de l’hipotecant d’alienar o gravar la finca
hipotecada ni el venciment anticipat de l’obligació en aquest cas (Res. 18
d’octubre de 1979, 27 de gener de 1986)
—No s’admet la prohibició d’arrendar la finca sense consentiment del creditor
ni el venciment anticipat per aquesta causa, però es pot admetre el
venciment anticipat per arrendaments sense clàusula d’estabilització o que
cobreixi la seva renda un percentatge del valor de taxació de la finca (Res.
27 de gener de 1986)
—No s’admet la inscripció dels pactes que estableixin limitacions o obligacions
o que disminueixin directament i innecessàriament les facultats del
propietari de la finca hipotecada, limitant el destí i funció social de les finques
(Res. 27 de gener de 1986)
—No es pot pactar el venciment anticipat per fallida o suspensió de pagaments
del deutor (Res. 27 de gener de 1986)
—No accediran al registre les obligacions que no estan garantides amb la hipoteca,
com les de pagar comissions, despeses, impostos, etc. (Res. 23 i 26
d’octubre de 1986)
—No s’inscriu el pacte d’imputació dels pagaments rebuts, ja que no afecta
a l’operatibilitat de la hipoteca (Res. 23 i 26 d’octubre de 1987)
—S’admet el venciment anticipat per càrregues no consignades a l’escriptura
o impagament d’impostos o despeses que tinguin preferència legal
al cobrament, ja que implica disminució potencial de la garantia (Res. 23
i 26 d’octubre de 1987)
394

—S’admet la inscripció del pacte pel qual el creditor pot demanar la possessió
i administració interina de la finca en cas de reclamació judicial
—Poden garantir-se amb hipoteca les obligacions derivades d’un leasing, encara
que s’incloguin les quantitats a pagar per IVA (Res. 17 de desembre
de 1993)
—No és inscriptible l’anatocisme: interessos generats i no pagats s’incrementen
al capital per generar nous interessos (Res. 19 de gener de 1996)
—És inscriptible el pacte segons el qual en cas de falta de pagament d’un
dels terminis pactats dóna lloc al venciment del total del crèdit (art. 693
LEC).
D’aquesta doctrina resulta que de les clàusules financeres abans enumerades,
la inscripció de la hipoteca reflectirà el capital del préstec, el pacte d’amortització,
els interessos ordinaris, variables i moratoris i els pactes de venciment anticipat
per conductes del deutor que impliquin incompliment o disminució de la
garantia hipotecària. Però no accediran al registre els pactes corresponents a obligacions
no garantides hipotecàriament (comissions i despeses) i els supòsits de
venciment anticipat per causes que o bé són contràries a la llei o que no suposen
ni incompliment del deutor ni disminució de la garantia hipotecària. Així, les Res.
de 23 i 26 d’octubre de 1987 ja van remarcar que no es pot pactar que depengui
el venciment de l’obligació d’un comportament del deutor diferent de l’incompliment
mateix de l’obligació específicament garantida. L’única conducta del deutor
de la que ha de respondre la hipoteca és del compliment als seus terminis de
l’obligació directament garantida amb la hipoteca.
La pregunta que ens fem ara és si la reforma de l’art. 12 ha modificat aquest
esquema o és aplicable la mateixa doctrina. La seva redacció és un dels punts més
confusos de la llei. Aquesta confusió la remarca també les diferents versions que
aquest precepte va tenir dins del procés de preparació d’aquest text legal. Així,
l’avantprojecte d’octubre de 2006 es limitava a indicar que en la inscripció de la
hipoteca es faria constar l’import de l’obligació i la seva identificació. Era, llavors,
un text pràcticament idèntic al del text legal que es volia modificar. El projecte de
llei de març de 2007 va alterar aquest precepte quan proposa que en el registre
de la propietat només podien inscriure’s les clàusules del contracte de préstec o
crèdit o qualsevol obligació garantida previstes expressament per la llei. La manca
de disposicions legals sobre quins aspectes de les obligacions garantides havien
d’accedir al registre permetia defensar que el text legal implicava expulsar del
registre la publicitat sobre l’obligació garantida amb la hipoteca. Si realment era
aquesta la voluntat dels redactors del projecte, no mereix sinó la més gran de les
crítiques desfavorables. L’expulsió dels pactes de l’obligació garantida implicaven
limitar la seguretat jurídica respecte els tercers adquirents de la finca hipotecada
395

desconeixien quins eren els supòsits que portaven a l’execució de la hipoteca. A
més a més, la falta de publicitat d’aquests pactes exigirien que en el procés d’execució
el jutge hauria de valorar la seva idoneïtat, sense la prèvia qualificació del
registrador. Però, què vol dir l’article 12 amb la confusa i complexa redacció actual?
La DGRN, no va deixar passar gaire temps per donar la seva interpretació.
Amb motiu d’una consulta del consell general de notariat sobre una qüestió diferent
(el règim transitori respecte les subrogacions de creditor hipotecari), va fer
constar la seva interpretació, que ha reiterat en posteriors resolucions, que curiosament
tracten recursos contra qualificacions anteriors a l’entrada en vigor de
la Llei 41/2007.
Així de les Res. de 21 de desembre de 2007, 8 de gener, 1 de febrer, 8 de febrer
i 22 de febrer de 2008 resulta la següent interpretació de l’article 12 LH: El
registrador només pot qualificar, i en conseqüència inscriure, si la seva qualificació
és favorable, les clàusules amb transcendència real immobiliària, que són l’import
del principal del deute i, en el seu cas, les dels interessos pactats o l’import
màxim de la responsabilitat hipotecària, identificant les obligacions garantides
qualsevol que sigui la seva naturalesa i durada. Però, com excepció, i resultant
aconsellable pel tràfic jurídic per a la publicitat amb efecte de mera notícia que
proporciona l’assentament registral, respecte les clàusules que no tinguin contingut
real, si la hipoteca s’ha constituït a favor de les entitats financeres de la Llei
2/1981, es faran constar al registre les clàusules financeres, incloses les de venciment
anticipat, encara que no tinguin transcendència real immobiliària, que queden
fora de la qualificació registral. Aquestes clàusules, el registrador ha de limitar-se
a transcriure-les sense més.
Si convertim l’obtusa i pedant redacció de les Resolucions esmentades a
paraules clares, la DGRN diu que el registrador només pot qualificar que la responsabilitat
hipotecària sigui correcta, però que les clàusules financeres, que en
interpretació del Centre Directiu són totes les que afecten a l’obligació, ha de limitar-se
a copiar-les sense exclusió de cap dels seus pactes.
La conseqüència d’aquesta interpretació és clara: convertim el registre en un
simple dipòsit de títols hipotecaris, sense intervenció neutral que exclogui tots els
pactes contraris a les lleis. Amb aquesta interpretació, quedarà derogada tota l’extensa
doctrina formulada per la DGRN en seu d’hipoteques. Així, hauran d’accedir
al Registre pactes com les prohibicions d’alienar o gravar finques hipotecades
sense consentiment dels creditors, interessos calculats en base a índex de
referència no objectius, venciment anticipat per concurs del deutor, mort, empitjorament
de la seva solvència, canvis de la situació social o econòmica, inexactitud
de les dades proporcionades per conferir el crèdit, disminució del valor de
la garantia apreciat pel creditor unilateralment, per embargaments posteriors, per
canvis en l’accionariat de l’entitat deutora, etc.
396

El text de la llei deixa marge per interpretacions molt més adequades a la legalitat
i a la pròpia doctrina de la DGRN. L’art. 12 LH imposa al registrador la
qualificació de les clàusules de transcendència real. En una hipoteca, tenen transcendència
real tots aquells pactes de l’obligació garantida que poden afectar a tercers
per efecte de la hipoteca constituïda. Així, de les clàusules financeres abans
esmentades, tenen transcendència real tots els pactes relatius al principal del préstec
o crèdit, l’amortització, els interessos, ordinaris i moratoris, i els pactes de venciment
anticipat. Tots aquests elements han de ser objecte de qualificació pel registrador,
ja que la seva inclusió a l’assentament registral i conseqüent publicitat
determina que afectaran als posteriors adquirents de la finca o a titulars d’altres
drets inscrits al registre sobre la mateixa finca.
L’art. 12 amb la nova redacció continua reconeixent la qualificació favorable
del registrador com requisit per a la inscripció de la hipoteca. Així l’exposició de
motius de la llei destaca que les actuacions dels registradors de la propietat han
de ser conformes en tot cas amb les disposicions legals i reglamentàries que determinen
el contingut de la inscripció, els requisits per a la seva extensió i els seus
efectes. En conseqüència, són aplicables les regles dels arts. 9 LH i 51 RH respecte
el contingut de les inscripcions; 18 i 65 LH i 98 RH respecte els requisits per les
inscripcions; 1.3, 32, 34, 38 i 130 LH respecte els efectes de la inscripció.
La referència que fa l’art. 12 a la qualificació de les clàusules de transcendència
real és coherent amb els arts. 1, 2 LH i 7 i 51.6 RH, perquè només s’inscriuen
al registre de la propietat els actes i contractes amb transcendència real, i
no els pactes personals dirigits a produir efectes només entre les parts contractants.
L’art. 12 actual imposa al registrador, en primer lloc, la identificació de quines
clàusules tenen transcendència real i quines no. Les segones no podran accedir
al registre. Les primeres, les destinades a produir efectes erga omnes, han de
passar el filtre de la qualificació de la seva legalitat, i en cas favorable, accediran
al Registre.
La DGRN comet una errada incomprensible: contraposa les clàusules financeres
amb les de transcendència real. Però la majoria de clàusules financeres
tenen transcendència real: afecten als elements essencials de l’obligació garantida,
i per tant, de la pròpia hipoteca. És cert que dins d’aquestes clàusules hi trobem
pactes que les parts configuren com obligacionals o que erròniament estan incloses
entre les financeres quan no pertanyen a aquesta categoria. Amb la interpretació
de la DGRN la confecció de l’assentament registral dependrà de les parts,
o en realitat, de la part creditora que redacta la minuta d’hipoteca sense que el
deutor, i ni tan sols el Notari, pugui tocar ni una coma. Quina és la voluntat de
la DGRN? Vol que accedeixin al registre pactes il·legals, contraris a la pròpia doctrina
de la DGRN, imposats per una de les parts? Vol evitar que el registrador
qualifiqui el que altres funcionaris no han pogut modificar?
397

No crec que sigui aquesta la voluntat del legislador. L’exposició de motius
de la Llei indica que la finalitat de la reforma de l’art. 12 és evitar qualificacions registrals
discordants que impedeixin la uniformitat en la configuració registral del
dret que imposa la seva contractació en massa. No consta entre les finalitats de la
llei la inscripció de pactes il·legals. És cert que la finalitat expressada a l’exposició
de motius es pot aconseguir amb una tasca interna d’uniformitat a través dels
Serveis d’Estudis del Col·legi de Registradors i una DGRN ràpida en la resolució
dels recursos plantejats. En realitat la finalitat expressada a l’exposició de motius
podria haver-se assolit millor establint un sistema de qualificació col·lectiva dels
contractes en massa a través del Col·legi de Registradors amb possibilitat de recurs
davant la DGRN o dels tribunals de justícia. També podria haver-se desenvolupat
el registre de condicions generals de la contractació de la Llei 7/1998, de 13
d’abril, com sistema per a unificar les qualificacions d’aquestes clàusules.
Trobem també una demostració de la voluntat del legislador, que no era la
inclusió al registre massivament de clàusules nul·les o anul·lables la proposta de
l’Associació Hipotecària Espanyola que en la redacció de l’art. 12 proposava
que la inscripció de les clàusules financeres seria possible si no eren contradictòries
amb normes imperatives o prohibitives.
Per això són vigents tots els pronunciaments esmentats en aquestes línies, i
en especial:
—No és inscriptible la hipoteca sense fixar-se un termini a l’obligació o si
aquest és contradictori o confús
—Els interessos han de subjectar-se al límit de l’art. 114 LH
—Si es pacten interessos variables, ha de fixar-se un índex objectiu que no
depengui de la pròpia voluntat del creditor, i fixar-se un tipus màxim
tant a efectes entre parts com en relació a tercers
—No es pot pactar un arrodoniment superior a 1/8 (Disposició Add. 12a
Llei 41/2007)
—Les comissions i les despeses no garantides hipotecàriament no han de reflectir-se
a l’assentament. Com a molt, pot fer-se constar la comissió per
desistiment amb el límit de 0,5% durant els primers cinc anys i 0,25% després
(art. 9 Llei 41/2007) ja que determinen l’exercici del dret a l’amortització
anticipada del deute
—No s’admeten clàusules que directament o a través del pacte de venciment
anticipat, suposin prohibicions de disposar o limitin les facultats d’ús o
gaudi de la finca per part de l’hipotecant
—No s’admeten les clàusules de venciment anticipat per conductes del deutor
que no suposin incompliment de l’obligació principal o de conservació
de la finca hipotecada
—No accediran al registre qualsevol altre pacte o condició que només ha
de tenir efecte entre les parts contractants, però sense repercussió davant
398

de tercers, encara que al contracte s’inclogui erròniament entre les clàusules
financeres (poders, imputacions de pagaments, clàusules penals,
etc.)
—No s’admet el venciment anticipat per manca d’inscripció de la hipoteca
o per endarreriment d’aquesta inscripció, ja que podria quedar en mans
del creditor la duració del contracte a l’encarregar-se ell de la presentació
al registre del títol d’hipoteca
—No s’admet el venciment anticipat per situació concursal del deutor, prohibida
expressament per l’art. 61.3 de la Llei Concursal
—No s’inscriurà el venciment anticipat per arrendament de la finca hipotecada,
encara que s’admet que aquest arrendament estigui subjecte a criteris
per a la fixació d’una renda mínima
—No hi haurà venciment anticipat per embargament o execució dels béns
del deutor, ja que es tracta d’un acte aliè al préstec hipotecari i no disminueix
la garantia real ni la preferència de la hipoteca
—No es pot pactar el venciment anticipat per inexactitud de dades, disminució
patrimonial o possibles insolvències del deutor
—Tampoc és vàlida la clàusula que estableix el venciment anticipat per mort,
incapacitat o atur del deutor
—El venciment anticipat per disminució del valor de la finca només s’admet
si es pacta un criteri objectiu per la seva constatació i es doni al deutor la
possibilitat d’ampliar la garantia hipotecària a altres béns
—No hi ha venciment anticipat per expropiació forçosa, ja que s’aplicarà
l’art. 110.2 LH i les disposicions de la LEF.
MODIFICACIONS DE LES INSCRIPCIONS D’HIPOTEQUES
Són diverses les modificacions que poden produir-se en una hipoteca inscrita.
La majoria de supòsits són novacions de l’obligació garantida, amb conseqüències
respecte la hipoteca pel seu caràcter accessori. Aquestes modificacions poden
afectar als elements personals, als elements reals o a les condicions de l’obligació.
Els canvis en els elements personals poden ser múltiples:
a) Hi ha canvi de deutor quan l’adquirent de la finca hipotecada assumeix
l’obligació subrogant-se en ella. Per a què aquesta subrogació vinculi al creditor
és necessari el seu consentiment exprés o tàcit. Al Registre es farà constar
l’assumpció del deute pel nou adquirent de la finca, encara que no consti el consentiment
del nou creditor, però amb els efectes abans esmentats (art. 118 LH).
b) També pot produir-se subrogació de la part creditora. Aquest canvi pot
ser voluntàriament pactat entre el creditor original i el nou o sense el consentiment
del creditor inicial.
399

a. La cessió del crèdit pactada entre el creditor inicial i el nou es farà constar
al registre mitjançant una inscripció. La hipoteca manté el seu rang registral.
La Llei 41/2007 ha modificat l’art. 149 LH i ha suprimit la necessitat
de notificar el deutor d’aquesta cessió, per la qual cosa ja no serà
necessari inscriure el pacte d’estil contingut als contractes d’hipoteca
pel qual el deutor renuncia a aquesta notificació. Ara bé, a manca de notificació
al deutor, aquest queda alliberat si paga al creditor inicial (art.
176 RH).
b. Per regla general el canvi de creditor sense el seu consentiment es manifestava
per la cancel·lació de la hipoteca original i la constitució d’una
nova. Però la Llei 2/1994, de 30 de març emparant-se en l’art. 1211
del CC va regular el procediment de subrogació de creditor, quan el deutor,
per pagar al creditor inicial, obtingui diner a préstec d’un tercer,
sempre que millori les condicions pactades, en especial el termini i l’interès.
En aquest cas el nou creditor quedarà subrogat al lloc de l’anterior,
amb les mateixes condicions i rang registral. Aquesta operació es
farà constar al registre mitjançant nota al marge de la hipoteca subrogada
(encara que a la pràctica, davant l’enorme extensió d’aquestes notes,
els registradors optem per fer una inscripció amb nota marginal de
referència a la inscripció de la hipoteca subrogada). La Llei 41/2007 ha
modificat l’art. 2 d’aquesta llei amb les següents novetats:
i. És obligatori subrogar-se a tots els crèdits o préstecs d’una mateixa
entitat
ii. La notificació de la voluntat de subrogar-se al creditor inicial es farà
per acta notarial.
Els canvis en els elements reals, és a dir, en les finques hipotecades, no és
realment un supòsit de novació modificativa sinó de cancel·lació d’hipoteca sobre
la finca inicial i constitució d’una nova hipoteca sobre la nova finca amb el rang
registral que li correspon al moment de la seva inscripció (Res. 20 d’octubre de
1998). S’excepcionen d’aquesta regla els supòsits de subrogació real pròpia de les
reparcel·lacions.
Finalment, el canvi de les condicions de les obligacions garantides amb les
hipoteques pot fer-se constar al Registre. Els arts. 144 LH i 240 RH estableixen
que si es produïa una novació total o parcial de l’obligació hauria de cancel·larse
la inscripció anterior i practicar-se una nova inscripció. Això produïa la pèrdua
del rang registral de la hipoteca. Era una qüestió molt discutida a la doctrina, però
la Llei 2/1994 va resoldre la qüestió quan permet el pacte de modificació dels
interessos amb manteniment del rang registral. Posteriorment aquesta modificació
s’ha estès també al termini i altres condicions. La Llei 41/2007 permet que la
novació afecti a les següents condicions:
400

—Ampliació o reducció del capital
—Termini
—Interessos
—Sistema d’amortització o qualsevulla altra condició financera
—Garanties personals.
Excepte el cas de les garanties personals, que no tenen accés al Registre, les
altres modificacions es faran constar per una nova inscripció, sense pèrdua de rang
registral, excepte quan s’ampliï la responsabilitat hipotecària o el termini del préstec
o crèdit, que necessitaran el consentiment dels titulars de drets posteriors.
Tampoc es podran fer aquestes modificacions si s’ha demanat informació sobre
les quantitats pendents en execució de càrregues posteriors.
La reforma de la Llei 2/1994 planteja el dubte si el nostre legislador permet
el que s’han anomenat hipoteques recarregables. Es tractaria de préstecs en els
que el deutor pot disposar de nou de les quantitats que ja ha amortitzat, sense necessitat
de modificació de la responsabilitat hipotecària. En realitat, aquest producte
ja existeix als anomenats crèdits oberts. El dubte sorgeix per la deficient redacció
del reformat art. 4 de la Llei 41/2007. La disposició transitòria única de
la Llei 41/2007 sembla reconèixer aquesta possibilitat quan disposa que les ampliacions
d’hipoteca sense pèrdua de rang registral només seran possibles si s’ha
constituït després de l’entrada en vigor de la Llei 41/2007. Per això sembla que
serà possible:
a) Ampliar el préstec amb nova disposició de les quantitats ja amortitzades,
sense ampliació de la responsabilitat hipotecària. Només és possible per a hipoteques
constituïdes a partir del 8 de desembre de 2007.
b) Ampliació del préstec més enllà del capital inicial, amb ampliació de la
responsabilitat hipotecària, que necessitarà consentiment dels titulars dels drets
posteriors per no perdre rang registral.
CANCEL·LACIÓ DE LA HIPOTECA
Per cancel·lar la inscripció d’hipoteca hem d’aplicar les regles generals de totes
les inscripcions (art. 136 LH), i per això, necessitarem consentiment del creditor
manifestat en escriptura pública o resolució judicial en procediment en la
que el titular de la hipoteca sigui part (arts. 82 LH i 179 RH). També pot cancel·lar-se
la hipoteca per caducitat quan hagi transcorregut el termini de prescripció
de l’acció hipotecària i un any més: és a dir, 21 anys des de l’últim termini
de l’obligació pactada, sempre que no consti al registre que s’hagi reclamat
l’execució de la hipoteca. També pot pactar-se per les parts un termini més breu
de caducitat.
401

Amb la Llei 41/2007 s’ha desaprofitat una gran oportunitat per flexibilitzar
els requisits per cancel·lar les hipoteques inscrites. No necessàriament hauria d’admetre’s
la proposta de l’Associació Hipotecària Espanyola de cancel·lar les hipoteques
per certificació de l’entitat titular. Personalment recomanaria les següents
possibilitats:
a) Rebaixar el termini de caducitat. Un termini raonable seria dos anys des
del venciment de l’obligació.
b) En l’atorgament de títols sobre finques hipotecades (vendes, altres hipoteques,
etc.) es podria fer servir un sistema similar al de la Llei 2/1994 per comprovar
les quantitats pendents i demanar les cancel·lacions corresponents.
402

S U M A R I O
LA EJECUCIÓN DE LA HIPOTECA
por
JOSÉ FRANCISCO VALLS GOMBAU
Magistrado. Doctor en Derecho
I. Las modificaciones introducidas por la Ley 41/2007, de 7 de diciembre
II. La ejecución judicial sobre bienes hipotecados
III. La constitucionalidad del proceso ejecutivo hipotecario
IV. Sustanciación del procedimiento. Algunos problemas prácticos
A) Los presupuestos especiales de la ejecución hipotecaria
B) El procedimiento de ejecución sumaria. La demanda ejecutiva y su admisión. Los
requerimientos y la expedición de la certificación registral de dominio y cargas
C) Especialidades en las reclamaciones de créditos a plazos. La enervación cuando
el bien fuera la vivienda familiar
D) La conversión en ejecución ordinaria para los supuestos de insuficiencia del
precio obtenido en la subasta del bien
V. La oposición, la suspensión y la nulidad del proceso ejecutivo hipotecario
A) Las causas de oposición en el proceso ejecutivo hipotecario
B) La suspensión en el proceso ejecutivo hipotecario: Prejudicialidad penal y tercería
de dominio. La declaración de concurso
C) La nulidad de actuaciones en el procedimiento ejecutivo hipotecario
VI. Juicio declarativo plenario
I. LAS MODIFICACIONES INTRODUCIDAS POR LA LEY 41/2007,
DE 7 DE DICIEMBRE
1. La Ley 41/2007, de 7 de diciembre, por la que se modifica la Ley
2/1981, de 25 de marzo, de regulación del Mercado Hipotecario y otras normas
del sistema hipotecario y financiero, de regulación de las hipotecas inversas y el
seguro de dependencia y por la que se establece determinada norma tributaria, no
se limita a abarcar solamente lo que sería, en buena técnica legislativa, una modificación
de determinados aspectos financieros y tributarios relacionados con el
mercado hipotecario, como inicialmente fue previsto. Por el contrario ha optado
por regular un amplio abanico de cuestiones que inciden en normas tan hetero-
403

géneas como diversas. Entre estas normas se encuentran, por ejemplo, las Leyes
procesales civiles o laborales pero no sólo referidas a aspectos conexos como podrían
ser la ejecución hipotecaria sino que se proyectan en materias tan extrañas al
mercado hipotecario como las relativas a la presentación de escritos en los órganos
judiciales, regulación de los actos de comunicación por medios electrónicos, informáticos
o similares, o traslado de copias en los procedimientos judiciales.
2. Sin embargo, el objetivo de este trabajo no incidirá en este error y acotaremos
su ámbito al tema de la «Ejecución hipotecaria» en un doble sentido: Por
un lado, se destacarán las reformas en esta materia del proceso de ejecución hipotecaria
(escasas, pues no era el objeto de regulación de la Ley comentada) y por
otro, se desarrollarán algunos aspectos prácticos relacionados con la constitucionalidad
de dicho proceso, la sustanciación y los motivos de suspensión, nulidad y
oposición.
3. Con carácter previo al examen de las reformas introducidas por la Ley
41/2007 en sede de ejecución hipotecaria, deben reseñarse, aunque sea de forma
tangencial, la oportunidad de las medidas legislativas introducidas. En especial,
las relativas a las medidas de transparencia del mercado hipotecario, la regulación
de las entidades de tasación o las nuevas contrataciones que inciden en temas de
gran importancia social como pueden ser las modificaciones en materia de subrogación
y novación hipotecaria, en la denominada hipoteca inversa o los bonos
y cédulas hipotecarias, que serán objeto de especial examen en estas jornadas.
La crisis del mercado hipotecario —a nivel mundial— no puede ser negada
en los tiempos actuales y es objeto de estudios económicos y financieros, siendo
una de las mayores preocupaciones sociales de los ciudadanos por relacionarse
con un bien tan valioso como es la vivienda.
Como señala la Exposición de motivos de esta Ley 41/2007, se ha producido,
en los últimos diez años, una fase de expansión del crédito hipotecario proyectado
en el mercado español de cédulas hipotecarias que ha alcanzado las primeras
posiciones por volumen emitido en Europa, especialmente, añade, en una
coyuntura actual de subida moderada de tipos de interés (en la actualidad, no son
tales pues el Euribor ronda alrededor del 4,60) lo que unido a la fuerte desaceleración
del sector de la construcción y la crisis financiera global comporta que nos
encontremos ante una situación cuanto menos preocupante, aunque de menor importancia
que en otros mercados como pueden ser los de EE.UU.
Para ilustrar con ejemplos la citada aseveración podemos señalar como en el
pasado año, en diciembre de 2007, los avisos por impagos, subastas y recobros
bancarios en EE.UU. superaron, por quinto mes consecutivo, la cantidad de
200.000 (concretamente 215.794) y el total de los procesos era superior a
2.2000.000. Tal astronómico volumen ni siquiera de forma ponderada puede compararse
a la registrada en nuestro país que según los datos proporcionados por
el CGPJ, durante el año 2007, las ejecuciones hipotecarias ingresadas trimestral-
404

mente en Cataluña fueron de 950 y en España, de 6.000, mientras que el total
de ejecuciones hipotecarias pendientes en Cataluña fueron de una cifra media de
4.800 y, en España, de 30.000. Cierto es que si lo sumamos a las ejecuciones ingresadas
y pendientes por otros títulos extrajudiciales no hipotecarios las cantidades
aumentan y en Cataluña superan la cantidad de ingresos trimestrales de
2.000 (con asuntos pendientes que superan los 22.000, más los hipotecarios citados)
mientras que en España los ingresos trimestrales rondan los 10.000 (con
asuntos pendientes que superan los 130.000); pero ni aún así ponderando las cifras
de población podemos comparar la profundidad de las crisis entre el mercado
de EE.UU. y España, aun cuando las cifras de la presente anualidad se presentan
con notorios incrementos.
Ante tales circunstancias la oportunidad de la regulación hipotecaria introducida
en la Ley 41/2007 era evidente y su importancia palmaria aprovechando
el final de la anterior legislatura, lo que, a buen seguro, se acompañará con medidas
de política fiscal y otras sociales que serán necesarias para que las cargas familiares
y personales no se vean notoriamente incrementadas.
4. Las reformas, como señalamos, en sede de ejecución hipotecaria se centran,
esencialmente, en tres extremos puntuales como son la reforma de los arts.
130 LH (art. 11 de la Ley 41/2007), (& 9), 693. 3 LEC, introduciendo un párrafo
tercero relativo a la posibilidad de liberar por segunda o ulteriores ocasiones el
bien hipotecado cuando se trate de vivienda familiar, mediando cinco años (Dis.
Adicional Tercera de la Ley 41/2007) que comentamos en & 13 y una interesante,
aunque problemática disposición en la regulación de la denominada hipoteca
inversa relativa al recobro por el acreedor de la suma prestada dirigiendo su reclamación
no solamente contra el bien hipotecado sino también contra el caudal
relicto hasta donde alcancen los bienes de la herencia (Dis. Adicional Primera. 6
de la Ley 241/2007).
II. LA EJECUCIÓN JUDICIAL SOBRE BIENES HIPOTECADOS
5. El proceso de ejecución hipotecaria fue introducido en 1909 por la LH,
justificándolo con la motivación que con ello se favorecía la realización del crédito
real inmobiliario, proporcionando a los acreedores un medio rápido y fácil
para el cobro de los créditos hipotecarios. Téngase presente que, con anterioridad,
la efectividad de dichos créditos era sustanciada conforme a las normas del
juicio ejecutivo que concluía, indebidamente, con una sentencia de remate y que
no contribuía —por mor de su obsoleta regulación— a la necesaria rapidez para
obtener la realización del bien hipotecado (&16).
La LEC 2000 optó por residenciar las normas de la ejecución hipotecaria de
la LH en la Ley Procesal (Dis. Final Novena LEC). Esencialmente, fue un tras-
405

vase de preceptos y un vaciado de la LH a la LEC (especialmente del art. 131 LH)
lo que refuerza, como dice la Exposición de Motivos, el carácter propiamente
jurisdiccional de este proceso de ejecución hipotecaria, en ocasiones, discutido. Y
su reforma se centra: (a) en la regulación unitaria de las ejecuciones de créditos
con garantía real; y (b) la ordenación más adecuada de las actuales causas de
suspensión, aunque manteniendo su carácter restrictivo.
Necesario será advertir, desde el principio, que este proceso desarrollado en
el Cap. V «De las particularidades de la ejecución sobre bienes hipotecados» (arts.
681 a 698 LEC) del Tít. IV «Ejecución dineraria» en el L: III «De la ejecución
forzosa y de las medidas cautelares» tiene su propia sustantividad y regulación, que
no siempre podrá ser integrada por remisión a las Disposiciones Generales de la
Ejecución desarrolladas en el Tít. III. del L. III LEC.
Puede observarse, en la práctica, que, en ocasiones, se pretende una heterointegración
de sus normas con otras de la ejecución ordinaria que son contrarias
a la propia finalidad de realización concreta del bien. Así sucede, por
ejemplo, cuando se pretende una acumulación de acciones heterogénea dirigida,
por un lado, a la realización del bien con el ejercicio de la acción real hipotecaria
con otra personal dirigida contra el fiador 1 . Cierto es que la hipoteca
no elimina la responsabilidad universal del deudor, como reconoce el art. 105
LH, a salvo que se limite por pacto expreso (art. 140 LH), pero ello no autoriza
a una inicial acumulación de ejecuciones distinta de la prevista en el art. 555.4
LEC (& 14).
Por otra parte, debe subrayarse que la heterointegración especial de la ejecución
hipotecaria, cuando proceda, es realizada por los mismos preceptos de la
LEC, como pueden ser la remisión del art. 685 LEC a los documentos que han de
acompañar a la demanda ejecutiva o la realización de la subasta que se verifica
conforme a lo dispuesto en la subasta de bienes inmuebles —art. 691.4 LEC—,
pero precisándose, especialmente, que se trata de un proceso ejecutivo.
1 «…Por tanto, los legitimados pasivos son el deudor hipotecario que es el hipotecante y
que no necesariamente ha de ser el titular del bien, disociación que permite también solicitar, para
dichos supuestos, dirigir la demanda ejecutiva contra quien ser deudor personal hipoteca voluntariamente
un bien propio por deuda ajena … Junto a éstos cabe solicitar el despacho contra
el tercer poseedor que es el adquirente a título oneroso o gratuito, de todo o parte de la finca o
derecho real inmobiliario hipotecado y que resulta tercero porqué no esta obligado directa ni indirectamente
sujeto al cumplimiento de la obligación personal ni participó en la constitución de la
hipoteca, como sanciona la mejor doctrina.
Fuera de estos supuestos no cabe demandar a otros sujetos ni menos a un fiador personal
de la deuda que debe pero su cauce, en su caso, para la reclamación de la deuda será la de la ejecución
ordinaria, sin ser procedente por vedarlo la Ley la acumulación entre la ejecución ordinaria
e hipotecaria. Nótese pues como sanciona el art. 555.4 LEC que cuando la ejecución se dirija exclusivamente
contra bienes especialmente hipotecados, sólo podrá acordarse la acumulación a otros
procesos de ejecución cuando estos últimos se sigan para hacer efectiva otras garantías hipotecarias
sobre los mismos bienes, acumulación que no contempla la que pueda realizarse contra el fiador
personal del hipotecante…» AAP Barcelona (Sec. 17. a ) 29 enero 2008 (R. 753/2007).
406

6. Sin embargo, este proceso especial no es de orden público en el sentido
de que tampoco necesaria y forzosamente ha de ser utilizado para la exigencia
de un crédito hipotecario. En este sentido, el acreedor dispone, como señala la
doctrina, de cuatro procedimientos distintos: (a) el juicio declarativo que corresponda
a la cuantía del crédito que se reclama; (b) el juicio ejecutivo, con base en
el art. 517.1.4 LEC, por documentarse en una escritura pública; (c) La venta extrajudicial
del bien hipotecado por medio de Notario cuando se hubiera pactado,
conforme lo dispuesto en el art. 129 LH y (c) El ejecutivo judicial hipotecario de
la LEC.
En este proceso netamente jurisdiccional el «ius vendendi» y su importancia,
radica en el ius distrahendi 2 que se otorga a su titular para cobrarse la deuda
del precio obtenido en la venta, mediante la sujeción de la cosa al cumplimiento
de la obligación asegurada. Así se desprende del art. 1858 CC que dispone:
«Es también de esencia de estos contratos que, vencida la obligación principal, puedan
ser enajenadas las cosas en que consista la prenda o hipoteca para pagar al acreedor».
Y ello bajo el prisma y con la aplicación del principio de especialidad 3 ,
que constituye la esencia de la cobertura hipotecaria al ser la hipoteca un derecho
sujeto a tipicidad legal y de constitución registral. Nótese que este proceso
judicial constituye un instrumento puesto al servicio del derecho real de realización
de valor que constituye la hipoteca y el hilo conductor de las soluciones
legales de los conflictos que surgen pasan por la aplicación de los principios de
legitimación y prioridad registral 4 , cuyo desarrollo compete a otra de las intervenciones.
2 V. GUILARTE ZAPATERO «Comentarios al Código civil» (T. II), Ed. Ministerio de Justicia.
Madrid, 1983, p. 1861 ss.
3 «…Estamos ante la cobertura hipotecaria, y el tope máximo que se fija para cada uno de
los conceptos distintos al principal garantizado, es decir, intereses y costas se establece conforme
a los artículos 12 de la Ley Hipotecaria y 219 del Reglamento Hipotecario, atendiendo al principio
de especialidad y constituye la esencia de la cobertura hipotecaria, al ser la hipoteca un derecho
sujeto a tipicidad legal y de constitución registral y por tal razón pretender dar cobertura hipotecaria
a una responsabilidad que exceda al “corpus” de la hipoteca supondría alterar el contenido
del documento sujeto a inscripción y desnaturalizar la esencia de la garantía hipotecaria inscrita
en el Registro de la Propiedad para que el deudor y el titular del derecho de garantía así como los
terceros conozcan la cifra exacta de la deuda que pesa sobre el inmueble hipotecado, pues no cabe
confundir el plano de responsabilidad personal en que el sujeto pasivo es la parte prestataria con
la responsabilidad hipotecaria en que el sujeto pasivo es indeterminado, pues, de otra parte, no debe
olvidarse que la hipoteca supone un privilegio y como tal debe ser objeto de interpretación estricta
y el tope máximo que representan las cantidades señaladas para cada uno de los conceptos
por exigencias del principio de determinación registral en cuanto delimita el alcance del derecho
real constituido, lo es a todos los efectos, tanto favorables como adversos….» (SAP A Coruña 24
Abril 2006 –JUR 2006\162460 con cita de las RDGRN 23 Feb. 1996 y 2 Ene. 1998).
4 J. M. a DÍAZ FRAILE «Ejecución judicial sobre bienes hipotecados», Ed. Centro de Estudios
Registrales. Madrid, 2000, p. 40.
407

III. LA CONSTITUCIONALIDAD DEL PROCESO EJECUTIVO HIPOTECARIO 5
7. De los preceptos que lo regulan, se desprende su naturaleza de proceso de
ejecución especial, caracterizado por una extraordinaria fuerza ejecutiva frente al
deudor ejecutado. Se prohíbe que aquél presente cualquier tipo de oposición, salvo
la limitada del art. 695 LEC. Esta ejecución hipotecaria se funda en los exactos términos
de la escritura pública de préstamo y de lo que resulte del Registro de la Propiedad,
por aplicación de los reseñados principios de legitimación y de especialidad,
quedando reservada cualquier otra cuestión para el proceso declarativo plenario.
No obstante, hemos de tener presente que nos encontramos ante la ejecución
de un título extrajudicial (escritura pública) inscrito en el Registro, a pesar de lo
cual no puede considerarse objetivamente más fiable que el contenido de una sentencia
firme de condena. La ejecución forzosa tiene como fin exonerar al acreedor
ejecutante de la previa prueba de los hechos constitutivos de su derecho a la
tutela, mediante la acreditación de otros, pero no puede impedir al deudor ejecutado
que intente enervar aquella acción ejecutiva, probando otros hechos extintivos
de la misma 6 . Una concepción contraria a lo expuesto choca con la esencia
misma de la función jurisdiccional. Si se desea una tan rápida realización
forzosa, sin contradicción, debería acudirse al procedimiento extrajudicial, pero
en este proceso de ejecución con naturaleza jurisdiccional, el Juez siempre ha de
aplicar el principio de tutela judicial efectiva y los de defensa y contradicción (art.
24 CE), de ahí que se haya cuestionado su constitucionalidad.
El TC ha reiterado, en diversas ocasiones, su carácter constitucional, al entender
que la posibilidad de contradicción sigue abierta mediante la posibilidad de
interposición del proceso declarativo plenario que puede deducirse, como se ha señalado
en las SSTC 41/1981, 64/1985, 41/1986, 148/1988, 8/1991, 6/1992,
217/1993, 296/1993 o en la más reciente de 6/2008. Esta doctrina constitucional
afirma que la limitación de controversia y demás peculiaridades de este proceso
—en sede de ejecución— no vulneran el derecho a la defensa consagrado en el art.
24.1 CE, ya que queda abierta a los interesados la vía del juicio declarativo. Precisamente
por esta posibilidad, es decir, por quedar abierta a los interesados la vía
del juicio declarativo para la defensa de sus derechos, el Tribunal Constitucional
5 a a M. A. FERNÁNDEZ, J. M. RIFA y J. F. VALLS en «Derecho Procesal Práctico» (3. ed.), Ed.
Cera, 1998, p. 530 ss.
6 Hemos de tener presente que si bien el título o documento es motivo suficiente para iniciar
la fase de ejecución no por ello queda cerrada cualquier posibilidad de oposición al ser necesario
que junto al título que es condición necesaria para despachar la ejecución resulta necesaria
la concurrencia de una acción ejecutiva que se desliga del título y admite la posibilidad de justificar la
inexistencia de la deuda documentada pero que en el proceso judicial, denominado sumario hipotecario
tiene una limitadísima cognitio que podría cuestionar el derecho de defensa y que para estos
casos, sin limitación alguna, se difiere al juicio declarativo plenario.
408

ha afirmado que la sumariedad del proceso de ejecución hipotecario y sus limitaciones
no vulneraban el derecho a la defensa consagrado en el art. 24.1 CE 7 .
8. No existe duda de que se trata de un proceso de ejecución, más rápido
que el juicio ejecutivo seguido por títulos extrajudiciales. Su especialidad va destinada
a potenciar la efectividad del crédito garantizado con hipoteca, sin que sea
viable la apertura de una fase de oposición por motivos de fondo —como la prevista
en sede de ejecución ordinaria para los títulos extrajudiciales en los arts. 557
y 558 ss.—, salvo aquellas cuestiones previstas en el art. 695 LEC, entrándose
directamente en la vía de apremio.
Además, anteriormente, se había previsto la adopción de medidas cautelares
como la anotación preventiva de demanda para garantizar la efectividad de la sentencia
que se dictara. Pero, actualmente, el art. 131 LH ordena la cancelación
de dicha anotación siempre que sea posterior a la nota marginal de expedición de
certificación de cargas, por lo cual, un sector doctrinal estima que dicho precepto
puede hacer replantear su constitucionalidad al hacer imposible su reivindicación
o recuperación del bien, debiéndose conformarse con el ejercicio de una
acción de enriquecimiento injusto 8 .
A nuestro entender, no estimamos que dicha restricción cautelar pueda
contribuir a cuestionar su inconstitucionalidad, pues, en su caso, la falta de efectividad
de la sentencia se produce por aplicación de un principio básico en el
ordenamiento registral como es el de la protección de la fe pública registral (art.
34 LH). Este principio se basa en el mantenimiento del adquirente que adquiere
por título oneroso de persona que aparece en el Registro 9 con faculta-
7 «Para dar respuesta a la cuestión que en los términos planteados suscita el recurrente en
amparo, es menester recordar las peculiaridades del procedimiento sumario del art. 131 LH, a las
que en anteriores pronunciamientos se ha referido este Tribunal (SSTC 41/1981, fundamentos jurídicos
4. o y 5. o ; 64/1985, fundamento jurídico 2. o ; 8/1991, fundamento jurídico 2. o ; 6/1992, fundamento
jurídico 3. o ). Dijimos en las citadas Sentencias que este tipo de procedimiento se caracteriza
por la extraordinaria fuerza ejecutiva del título y paralela disminución de las posibilidades de
oponerse mediante la formulación de excepciones, ya que la presentación de la demanda, la integración
del título y la llamada de terceros poseedores y acreedores posteriores son condiciones suficientes
para pasar a la fase de realización, y que el deudor, como los terceros poseedores y acreedores
posteriores, más allá de detener la ejecución mediante el pago, para lo que la Ley establece
que debe hacerse el oportuno requerimiento, apenas tiene posibilidades de oposición, pues al objeto
de impedir la suspensión del procedimiento el art. 132 prevé, salvo en los cuatro supuestos
taxativamente fijados, que las demás reclamaciones que puedan aquéllos formular se ventilarán en
el juicio declarativo que corresponda. Precisamente, por esta posibilidad, es decir, porque queda
abierta a todos los interesados la vía del juicio declarativo para la defensa de sus derechos, este Tribunal
Constitucional ha afirmado que la limitación de controversia y demás peculiaridades a este
procedimiento no vulneran el derecho a la defensa consagrado en el art. 24. 1 CE.» (STC 217/1993,
30 Jun.). Vid. también SSTC 64/1985, 17 mayo y 6 /2008, de 21 de enero.
8 José MARTÍN PASTOR en «Derecho Procesal Civil» (dir. Por Manuel Ortells Ramos) Ed.
Aranzadi. 6. a Ed. 2005, p. 830.
9 De ahí la importancia del Registro de la Propiedad, de su amparo a terceros de buena fe
y del mantenimiento de su adquisición por mor de la seguridad jurídica que nos proporcionan los
asientos registrales.
409

des de transmitirlo, sin perjuicio de que pueda acudir a otros mecanismos de resarcimiento,
como también resulta posible en el declarativo plenario la solicitud
de retención de toda o parte de la cantidad en los términos establecidos en el
art. 698.2 LEC.
IV. SUSTANCIACIÓN DEL PROCEDIMIENTO.
ALGUNOS PROBLEMAS PRÁCTICOS
9. El procedimiento de ejecución directa contra los bienes hipotecados, señala
el art. 130 LH, reformado por la Ley 41/2007, sólo podrá ejercitarse como
realización de una hipoteca inscrita, sobre la base de aquellos extremos contenidos
en el título que se hayan recogido en el asiento respectivo. Se ha suprimido el
inciso «dado su carácter constitutivo» pero la pervivencia de que lo es sobre la
«base de aquellos extremos contenidos en el título que se hayan recogido en el asiento
respectivo» resulta suficiente. De ello se desprende que solamente aquellos
datos que consten registralmente son los que habilitan el despacho de la ejecución,
requerimiento de pago, prosecución de la ejecución y adquisición del titular,
con referencia al principio de especialidad (determinación de cuantía) y los
sujetos legitimados. Asimismo, para despejar cualquier duda y para las cesiones
de la titularidad de la hipoteca se señala en el art. 149 LH, que se requerirá realizarse
en escritura pública e inscribirse en el Registro de la Propiedad 10 .
A) Los presupuestos especiales de la ejecución hipotecaria
10. El acreedor hipotecario solamente puede utilizar los trámites del proceso
ejecutivo hipotecario, siempre que en la escritura pública inscrita en el Registro
de la Propiedad se cumplan con los dos requisitos establecidos en el art.
682.2 LEC: (a) Que se determine el precio de tasación de la finca; y (b) Que conste
un domicilio para la práctica de los requerimientos y las notificaciones.
A diferencia de la tasación pericial regulada para el procedimiento de apremio
en los arts. 637 a 639 LEC, en este procedimiento son el acreedor y el deudor
quienes determinan y fijan el valor del bien que ha de salir a subasta. Se trata de
un valor fijado convencionalmente que no puede ser modificado cuando existan
10 En contra la STS 29 junio 1989 (EDJ 1989/6618) mantenía que «…la exigencia de inscripción
en el Registro de la Propiedad del crédito hipotecario cedido, ello hay que entenderlo en
sus efectos con relación a terceros, puesto que en esta materia el Ordenamiento jurídico español,
tanto en el orden civil como en el hipotecario, sigue la orientación, y consiguiente normativa, de que
la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia, sólo robustece el título inscrito frente
a dichos terceros a los efectos de la fe pública registral y por ello la inscripción no tiene valor
constitutivo. tratándose de la cesión de créditos hipotecarios…», quedando sin efecto esta doctrina
por la reforma operada en el art. 149.1 LH.
410

terceros acreedores posteriores a la hipoteca, precisándose, en su caso, su consentimiento.
Por otra parte, se debate si de dicho «precio de tasación» han de deducirse
o no las cargas, por aplicación del art. 666 LEC 11 . Este precepto que se
encuentra incardinado en las normas generales para la subasta de bienes inmuebles
no resulta aplicable en sede de ejecución hipotecaria. Nótese que la remisión
del art. 681.1 LEC a las disposiciones generales de la subasta de inmuebles
lo es «... con las especialidades que se establecen en el presente capítulo» entre
las que se encuentra el art. 682.2.1 LEC que establece la obligatoriedad de determinación
del precio en que los interesados tasan la finca «... para que sirva de
tipo en la subasta» 12 .
La fijación de domicilio para la práctica de los requerimientos y notificaciones
se realiza con la finalidad de lograr una mayor celeridad en la tramitación
del procedimiento y evitar dilaciones que podrían dar lugar cuando el deudor
se encontrara en ignorado paradero y debieran realizarse costosas averiguaciones.
Prevención establecida en el art. 682.2.2 LEC que se completa con el art.
683 LEC, para los supuestos de cambios de domicilio que se harán constar en
acta notarial, y en el Registro correspondiente, por nota al margen de la inscripción.
Por tratarse de un presupuesto de la ejecución hipotecaria, ha de cuidarse su
práctica con total rigor y procurar su eficacia real, primando el emplazamiento
personal sobre el edictal. En todo caso, rige una presunción de veracidad y prima
este domicilio registral sobre el real, por lo cual, a mi entender, salvo que se acreditase
que el acreedor hipotecario obró con mala fe acreditable, resulta suficiente
la práctica de los requerimientos y notificaciones en el citado domicilio registral.
No obstante, si pactado que el domicilio para notificaciones fuera el del
acreedor hipotecario ha de estimarse que, en principio, ello provoca efectiva indefensión
para el deudor hipotecario cuando éste permanece en absoluta ignorancia
sobre la sustanciación del procedimiento.
11 M. A. FERNÁNDEZ-BALLESTEROS en «La ejecución forzosa y las medidas cautelares en la nueva
LEC» Ed. Iurgium. 2001 p. 634-635 entiende que si bien de un lado la LEC dice con claridad
que el valor de la finca se fija «para que sirva de tipo de subasta» de donde fácil es entender que el
precio de tasación, sin aminoración ni deducción de ninguna clase, es el precio por el que debe
el bien salir a subasta; añade que de otro lado el art. 681.1 LEC remite con carácter general a las
normas del T. IV, entre las que se encuentra el art. 666 LEC.
12 Vid. AAP Madrid 6 febrero 2007 (Sec. 18) que declara «… Entre estas especialidades se
encuentra la innecesariedad de proceder a la valoración del inmueble a efectos de subasta precisamente
porque esta valoración ha de constar en la escritura de constitución de hipoteca hasta el punto
de que requisito imprescindible para que se apliquen las normas del C. V es que se encuentre determinado
en ese documento el precio en que los interesados tasan la finca o bien hipotecado …si
la finalidad del art. 666 LEC es la regulación de la forma en que han de valorarse los bienes inmuebles
para su subasta, es claro que tal precepto es de carácter general en la ejecución pero inaplicable
cuando existe norma específica para la ejecución hipotecaria que exige que el precio a efectos
de subasta esté determinado en la escritura …»
411

B) El procedimiento de ejecución sumaria. La demanda ejecutiva y su admisión. Los
requerimientos y la expedición de la certificación registral de dominio y cargas
11. El procedimiento se inicia por demanda que debe dirigirse contra el deudor
y, en su caso, frente al hipotecante no deudor o el tercer poseedor de los bienes hipotecados,
siempre que este último hubiere acreditado al acreedor la adquisición de
dichos bienes. A la demanda se acompañarán el título con la nota extendida por el Registrador
de la Propiedad que justifique dicha inscripción o, en su caso, la certificación
del Registro que acredite la inscripción o subsistencia de la hipoteca (art. 685.2 LEC).
En cualquier supuesto, por mor de la aplicación del principio de especialidad
a la ejecución hipotecaria, la cantidad establecida como garantizada opera como
límite para el despacho de ejecución tanto cuando los intereses pactados fueran
fijos como variables. En los supuestos de intereses variables bien por referencia a
determinados índices (Euribor) o en aquellas otras como en las hipotecas de máximo,
habrá de precisarse documentalmente las operaciones de cálculo realizadas que
deben ser analizadas por el juzgador, al momento de despachar la ejecución, sin perjuicio
de la oposición a la ejecución que pueda deducirse (art. 695.2 LEC).
12. Presentada la demanda, analizados por el juzgador los requisitos procesales
previos reseñados y su competencia (art. 684 LEC), se dictará auto en que
se ordena el requerimiento de pago (art. 686 LEC), salvo que se hubiera practicado
extrajudicialmente. Posteriormente, se reclama al Registrador la certificación
de dominio y cargas (arts. 688 y 655 LEC), como trámite previo a la realización
forzosa del bien, haciéndose constar por nota marginal en la inscripción de hipoteca,
que se ha expedido la certificación de dominio y cargas, expresando su fecha
y la existencia del procedimiento a que se refiere.
La importancia de esta nota marginal radica en que el Registrador no podrá
cancelar la hipoteca por causas distintas de la propia ejecución hasta tanto no
se cancele por mandamiento judicial dicha nota (art. 688.2.II) y quedarán canceladas
las anotaciones preventivas de demanda en los términos establecidos en el
art. 131 LEC. En igual modo, si de la certificación registral apareciere que la finca
figura a favor de una persona que no ha sido requerida de forma judicial o extrajudicial,
se procederá a su notificación (art. 689 LEC) y cuando se trate de titulares
de derechos posteriormente inscritos, el Registrador procederá a su
notificación conforme a lo previsto en el art. 659 LEC.
Estos titulares de cargas son aquellos que, al tiempo de extenderse la reseñada
nota marginal, tengan un derecho inscrito o asegurado por un asiento que
contradiga la ejecución o haya de quedar extinguido por la misma. La reciente
STC 6/2008, de 21 de enero 13 , extiende también esta notificación a los titulares de
13 Vid. su comentario por C. Lasarte Álvarez en «Crisis financiera estadounidense, tercero hipotecario
y seguridad inmobiliaria» La Ley núm. 6899, de 7 de marzo de 2008.
412

asientos de presentación que consten en el Libro Diario pues no se exige que se
trate de derechos inscritos, sino que es suficiente que aparezcan en asientos posteriores,
sin requerir en ningún caso que se trate de asientos de inscripción, pudiendo
ser los asientos de presentación. Por ello, su falta determina nulidad de
actuaciones con los efectos subsiguientes 14 . Solamente cuando el asiento de presentación
no llega a convertirse en inscripción y por tanto caduca, su falta de notificación
no comporta nulidad de actuaciones.
Para el supuesto de que estos titulares satisfagan antes del remate el importe
del crédito, intereses y costas, dentro de los límites de responsabilidad que resulte
del Registro, quedarán subrogados en los derechos del actor hasta donde alcance
el importe satisfecho (art. 659.3 LEC). Si quien paga es alguna de las
personas requeridas, se procederá al archivo de las actuaciones, previo pago de
las costas causadas hasta ese momento, de conformidad con el art. 583 LEC.
Junto a las notificaciones al tercer poseedor y a los acreedores posteriores,
ha de completarse este cuadro de notificaciones con las de los arrendatarios y ocupantes
de hecho, por aplicación de los arts. 661 y 662 LEC. Las declaraciones
relativas a la existencia de ocupantes y su derecho a poseer o a no permanecer
en el inmueble, se harán constar en el anuncio de la subasta.
Hemos de tener presente que nada se preveía al respecto en la LEC 1881 y
como indica la Exposición de Motivos de la LEC 2000 obligaba a los adquirentes
a realizar costosas averiguaciones o a la formulación de ofertas en condiciones
de absoluta incertidumbre. Para evitarlo, la LEC en sede de ejecución ordinaria
aplicable a la hipotecaria, establece el art. 589 LEC que en la manifestación de bienes
del deudor ha de indicarse, respecto de los inmuebles, si están ocupados y, en
su caso, por quién y con qué título. Por otro lado, se dispone se comunique la
existencia a los ocupantes y arrendatarios, con anuncio en la subasta de la situa-
14 «… por lo que, una interpretación de la legalidad procesal aplicable acorde al principio
pro actione, en aras de las exigencias constitucionales de las garantías de defensa de los propios derechos
e intereses legítimos, ha de conducir a estimar que, si en el momento de expedir la referida
certificación consta un asiento de presentación de una escritura de hipoteca posterior, se comunique
a su titular la existencia del procedimiento de ejecución para que, una vez inscrito su derecho,
pueda comparecer en el procedimiento de ejecución a efectos de hacer valer el derecho reconocido
en el art. 659.3 LEC … La interpretación contraria al principio pro actione que el órgano
judicial ha efectuado en este caso de la legislación procesal aplicable se ha traducido en una trasgresión
material del derecho a la tutela judicial efectiva de la demandante de amparo causante de
una situación de indefensión constitucionalmente relevante, pues, al no habérsele comunicado la
existencia del procedimiento de ejecución, pese a ser titular de un derecho de hipoteca que figuraba
en la certificación de cargas y que aparecía en un asiento posterior al derecho del ejecutante,
constando en el Registro su domicilio, se le ha impedido comparecer en el proceso y ejercer en el
seno del mismo la defensa de sus derechos e intereses legítimos, sin que exista dato alguno en las
actuaciones del que pueda siquiera inferirse que la recurrente hubiera tenido conocimiento de la
existencia de dicho procedimiento o que la situación de indefensión apreciada pudiera imputarse
de algún modo a su negligencia o falta de la debida diligencia en la defensa de sus derechos e intereses…»
(STC 6/2008, de 21 de enero).
413

ción posesoria del inmueble, para que los eventuales postores puedan evaluar
las dificultades que podrán encontrarse para lograr su desalojo, con la regulación
de un incidente 15 , dentro de la ejecución, para lograr su desalojo, concretándose
dichas previsiones en los arts. 661 y 675 LEC.
«... En definitiva, nuestra doctrina exige que esos terceros puedan,
antes del desalojo y lanzamiento, exhibir su título ante el Juez, quien a la
vista de ello deberá tomar en consideración las circunstancias del caso,
el título exhibido y los demás datos que considere oportunos, y decidir
lo conveniente en orden a proseguir o no el lanzamiento. Para permitir
que los ocupantes puedan hacer valer el título que justifique su posesión
antes de entregar la posesión a quien resulte adjudicatario de la vivienda,
hemos exigido siempre que se posibilite el conocimiento de la decisión
de proceder al desalojo a través del “obligado requerimiento”, lo
que debemos extender con mayor razón a quienes ostentan la posesión
en concepto de dueños y además están protegidos por la fe pública registral
(SSTC 158/1997, ya citada, FJ 5; 174/1997, de 27 de octubre, FJ
3; 223/1997, de 4 de diciembre, FJ 5; 227/1997, de 15 de diciembre,
FJ único; 42/1998, de 24 de febrero y 6/1999, de 8 de febrero, FJ 3)...»
(STC 29/2003, de 5 de marzo; EDJ 2003/2738) 16 .
C) Especialidades en las reclamaciones de créditos a plazos. La enervación cuando
el bien fuera la vivienda familiar
13. La LEC 2000 introdujo notorias novedades en dicha materia que la Ley
41/2007, de 7 de diciembre ha completado para los supuestos de hipotecas en garantía
de créditos en que los pagos deban hacerse en plazos diferentes, con modificación
del art. 693.2 LEC que regula el vencimiento anticipado de la deuda
15 «... Centrándonos, pues, en la circunstancia alegada de que la privación del uso y disfrute
del inmueble no se realizó en el seno de un juicio declarativo, hay que adelantar que ello no supone
la vulneración de ninguno de los derechos fundamentales invocados por el recurrente. En
efecto, como dijimos en la STC 160/1998, de 14 de julio (FJ 4), desde otra perspectiva, pero con
una argumentación que resulta plenamente aplicable al supuesto que nos ocupa, el art. 24 CE no
incluye un derecho fundamental a procesos determinados, siendo los órganos judiciales los que,
aplicando las normas competenciales o de otra índole, han de encauzar cada pretensión por el procedimiento
adecuado. Asimismo, en la STC 158/1997, de 2 de octubre (FFJJ 5 y 6), pusimos de manifiesto
que constituye un problema concreto de legalidad, al margen de nuestra consideración y
enteramente a disposición de los órganos judiciales, que tienen exclusiva competencia al respecto,
la determinación de si las situaciones posesorias, en función de sus singulares características, han
de subsistir, apreciando tales órganos las circunstancias presentes en cada caso para adoptar la decisión
procedente en el seno del procedimiento de ejecución hipotecaria...» (STC 214/2000, de 19
de octubre; EDJ 2000/26240).
16 Vid. AAP Cádiz 82/2006 (Sec. 5. a ), de 8 de noviembre (JUR 2007\195497). Si se trata del
derecho de uso de la vivienda familiar y su oposición a terceros, Vid. STS. 22 de abril de 2004 (RJ
2004, 2713) y SAP Madrid 44/2006 (Sec. 18), de 18 de enero (AC 2006\671) para estimar la condición
o no la condición de tercer adquirente de buena fe cuando se desconocía tal derecho por falta
de publicidad y ocultación por uno de los cónyuges.
414

cuando se hubiere convenido el vencimiento total en caso de falta de pago de alguno
de los plazos y siempre que el citado convenio se encuentre inscrito en el Registro
de la Propiedad.
En dicho precepto se regulan dos casos distintos como son: a) Supuesto de
que se despache la ejecución por la totalidad de la deuda con comunicación, en su
caso, al deudor para la liberación del bien pagando principal e intereses incrementados
con los vencimientos del préstamo y los intereses de demora que se vayan
produciendo a lo largo del procedimiento, y con liquidación de los nuevos plazos
conforme dispone el art. 578.2 LEC; y b) Que se trate de la vivienda familiar
del deudor en que sin necesidad del consentimiento del acreedor podrá liberar el
bien mediante la consignación de las cantidades anteriormente reseñadas.
La Ley 41/2007 ha precisado que, en este último supuesto, podrá liberarse no
solamente una vez, sino varias veces («... segunda o ulteriores») siempre que medien
cinco años entre la fecha de liberación y del requerimiento, lo cual según la mejor
doctrina 17 , se realizará tras la liquidación de las costas y mediante providencia que
dictará el Juez declarando el archivo de las actuaciones, con la cancelación de la nota
marginal del art. 688.2 LEC y consiguiente mandamiento al Registro.
D) La conversión en ejecución ordinaria para los supuestos de insuficiencia del precio
obtenido en la subasta del bien
14. La forma ordinaria de realización de bienes hipotecados es la subasta
pública a la que la LEC 2000 dedica los arts. 691 y 692. Ésta se realizará con arreglo
a lo dispuesto para la subasta de bienes inmuebles —arts. 655 ss. LEC— que
no desarrollaremos por no ser objeto de especial examen. Asimismo, aprobado el
remate se procederá al pago del crédito hipotecario, conforme lo establecido en
el art. 692 LEC, es decir:
a) Si el propietario del bien hipotecado no es el deudor, con el precio del
remate se pagará el crédito, los intereses y costas del acreedor ejecutante pero dentro
de los límites de la cobertura hipotecaria conforme el art. 114 LH (capital y
los intereses de los dos últimos años transcurridos y parte vencida de la anualidad
corriente).
b) Cuando el propietario sea el deudor se paga al ejecutante, en primer lugar,
dentro de los límites determinados en la cobertura hipotecaria, luego los
créditos posteriores, posteriormente al ejecutante por la totalidad del crédito y
luego al deudor, con la salvedad de que dicho deudor no se encuentre en concurso
y se haya ordenado la retención de sobrante o bien se hubiere acordado en otra
ejecución la retención del sobrante, en cuyo caso antecede al pago de los acreedores
posteriores.
17 J. MONTERO AROCA «Las ejecuciones hipotecarias», Ed. Tirant Lo Blanc. 2001, p. 375.
415

15. Con la ejecución de la garantía hipotecaria no se agotan las posibilidades
que puede tener el acreedor para el cobro de la totalidad de la deuda. Téngase
presente que la ejecución hipotecaria no extingue la deuda o relación personal
no garantizada hipotecariamente, de tal modo que la parte no cubierta puede
ser reclamada por el acreedor puesto que ello no altera la responsabilidad personal
ilimitada del deudor conforme dispone el art. 1911 CC. La LEC 2000 establece
en el art. 579 que «si, subastados los bienes hipotecados o pignorados, su
producto fuera insuficiente para cubrir el crédito, el ejecutante podrá pedir el embargo
por la cantidad que falte y la ejecución proseguirá con arreglo a las normas ordinarias
aplicables a toda ejecución».
Por tanto, como declara el AAP Madrid 113/2006 (Sec. 11), de 8 de junio,
el acreedor tiene dos títulos perfectamente compatibles entre sí e instrumentados
en único documento, siendo el primero la escritura de hipoteca que se ejecuta por
el proceso ejecutivo hipotecario y el segundo, la escritura pública en cuanto reúne
los requisitos del art. 517.4 LEC, por lo cual, «… si con el primer procedimiento
no se pudo conseguir el cobro de la totalidad, en el segundo de ejecución ordinaria
se puede perseguir todo el patrimonio del deudor, y ello porque en tales casos coexisten
en un mismo título dos tipos de deudas, una real y otra personal que se pueden
ejecutar por cauces diferentes pero compatibles».
Esta «reconversión» del procedimiento hipotecario en otro ordinario produce,
en la práctica, problemáticas diversas que afectan a la propia competencia
del órgano jurisdiccional e incluso la aplicabilidad de las normas sobre ejecución
ordinaria. La competencia es asumida por el propio Juzgado que conoció de la ejecución
hipotecaria, modificando las normas de competencia establecidas en los arts.
545-547 LEC y tras presentarse la demanda ejecutiva se procederá a dictar el auto
correspondiente con los oportunos requerimientos —arts. 553 ss. LEC— y las
posibilidades de oposición que se encuentran previstas en los arts. 557 ss. LEC,
«... confiere al acreedor una facultad privilegiada para conseguir el
resarcimiento de la deuda total dentro del mismo proceso especial de
ejecución hipotecaria, en el que como es sabido, se ejecuta únicamente
el bien inmueble hipotecado, mediante la posibilidad de embargar otros
bienes de deudor por la cantidad que falte, prosiguiendo entonces la ejecución
con arreglo a las normas ordinarias aplicables a toda ejecución...»
AAP. Almería 37/2005 (Sec. 2. a ) (JUR 2006\31804), de 1 julio y AP. Sevilla
25 junio 2004. Vid. también AAP. Barcelona (Sec. 17) 29 enero
2008, AAP. Madrid núm. 185/2004 (Sec. 21), de 14 septiembre (AC
2004\1921) y SAP Sevilla 16 marzo 2004 (Sec. 5. a ) (JUR. 2004\127466) 18 .
18 «… Entendemos que el artículo 579 de la LEC confiere al acreedor una facultad privilegiada
para conseguir el resarcimiento de la deuda total dentro del mismo proceso especial de ejecución
hipotecaria, en el que como es sabido, se ejecuta únicamente el bien inmueble hipotecado,
416

V. LA OPOSICIÓN, LA SUSPENSIÓN Y LA NULIDAD
DEL PROCESO EJECUTIVO HIPOTECARIO
16. La LEC 1881 era heredera de un modo de entender la oposición en este
proceso ejecutivo hipotecario que provenía de la regulación unitaria del proceso
ejecutivo al que quedaba sujeto la ejecución hipotecaria. En la LEC 1881 el
juicio ejecutivo se entendía que más que un proceso de ejecución era de declaración
(especial y sumario) en que el título ejecutivo no era el propio título extrajudicial
sino la denominada erróneamente sentencia de remate a que se refería el
art. 1473 LEC. Incluso se llegaba a afirmar que hasta tanto la sentencia no se
dictaba nos encontramos ante un embargo preventivo y lo que hasta aquel momento
se había sustanciado no era sino un proceso de declaración.
Frente a ello la reforma introducida en la LH (en 1909) al instaurar el proceso
ejecutivo hipotecario quiso evitar que se asimilara al proceso ejecutivo de la LEC
1881, de tal modo que quedara suprimido el incidente declarativo con suspensión
de las actuaciones y que fuera en el proceso de declaración plenario cuando operara
una cognitio más amplia. Pero este modo de entender la ejecución hipotecaria,
como sostiene la mejor doctrina 19 , que pretendía otorgar al título ejecutivo (escritura
pública inscrita de hipoteca) una tutela judicial hiperprivilegiada colisionaba
con: a) La necesidad de que existiera algún tipo de incidente en que se pudieran alegar
y oponer aquellas causas que afectaban a la hipoteca y no al crédito garantizado,
diferenciando entre escritura pública de hipoteca y la obligación garantizada, y
b) Diferenciar entre causas propiamente de suspensión como la prejudicialidad penal
y de oposición bien sea de fondo que afecte a dicha hipoteca o bien de forma.
La LEC 2000 ha precisado, con mayor rigor técnico, entre motivos de oposición
(art. 695 LEC) y causas propiamente de suspensión (arts. 696 y 697 LEC),
mediante la posibilidad de embargar otros bienes de deudor por la cantidad que falte, prosiguiendo
entonces la ejecución con arreglo a las normas ordinarias aplicables a toda ejecución. Sin duda
es una norma que da un tratamiento muy beneficioso al acreedor para conseguir una más rápida y
eficaz satisfacción del préstamo garantizado con hipoteca, garantía que se reveló insuficiente, evitándole
tener que presentar una nueva demanda de ejecución al amparo del art. 517.2.4. o de la LEC,
dado que se está pretendiendo la satisfacción de aquellas cantidades a cuyo pago se obligaron los
prestatarios en el contrato de préstamo contenido en la escritura pública y que no fueron cubiertas
con la ejecución de la finca especialmente hipotecada, o acudir al proceso declarativo que corresponda.
Pero como facultad o derecho procesal del acreedor que es podrá hacer uso de él o no, pidiendo
en el proceso de ejecución hipotecaria el embargo de otros bienes del deudor o, si lo prefiere,
puede acudir a la vía del juicio declarativo que por la cuantía corresponda...» (SAP Sevilla 16
marzo 2004 (Sec. 5. a ) (JUR 2004\127466).
19 J. MONTERO AROCA «Las ejecuciones hipotecarias» Ed. Tirant lo Blanc. 2001, p. 1016 ss.
quien añade que «… durante todo el s. XX se ha asistido al absurdo de que el legislador español
aspiraba a que en un posterior proceso de declaración se decidiera sobre la regularidad formal de
un anterior proceso de ejecución, con lo que estaba implícito que en éste ni siquiera pudiera resolverse
sobre la marcha del mismo. Esto era absurdo, pero era lo pretendido por el legislador y
lo que la jurisprudencia incluso del TC, se limitó a mantener sin un atisbo crítico».
417

eservando para el juicio declarativo plenario las reclamaciones no comprendidas
en los artículos anteriores (art. 698 LEC). Sin embargo, este panorama aparentemente
sencillo no es tan cerrado y resulta esencial para comprender la verdadera
naturaleza de la ejecución hipotecaria que con ello no quedan precluidas todas las
posibilidades de alegación de motivos de oposición o de irregularidades procesales
cometidas en el desarrollo del procedimiento que han de enjuiciarse y resolverse
en sede de ejecución y no diferirse para el declarativo plenario.
Nótese que aquellos defectos que afecten al procedimiento deben resolverse
en sede de la ejecución hipotecaria bien mediante la interposición de los recursos
ordinarios o por el cauce excepcional de la nulidad de los arts. 240 y 241
LEC ya que, actualmente, no se pueden resolver, en principio, en el juicio declarativo
plenario al suprimirse el inciso del art. 132.10 LH en que se hacía alusión a
la «nulidad de las actuaciones» que ya no se contempla en el art. 698 LEC.
Al respecto, hemos de poner de relieve dos errores señalados por la mejor
doctrina 20 como son la negación de la existencia de una efectiva contradicción
en los procesos de ejecución y su presunta sumariedad. La necesaria contradicción
existe y se patentiza en todos los procesos pues ello no impide que el ejecutado
pueda comparecer y defenderse por los cauces de oposición limitados o mediante
la interposición de recursos o por la vía excepcional de la nulidad de
actuaciones, siendo partes legítimas. Y sobre el segundo señalar que nos encontramos
ante una sumariedad en los aspectos relacionados con las causas de oposición
de fondo, pero en lo atinente a los defectos de procedimiento no puede afirmarse
pues lo contrario sería desconocer el derecho de defensa.
Por todo lo expuesto, hemos de diferenciar, tal como se recoge en la LEC
2000, entre causas de oposición por motivos de fondo, de suspensión propiamente
del proceso hipotecario y los relativos a defectos de procedimiento que pueden
denunciarse vía recursos ordinarios o la excepcional de la nulidad de actuaciones.
Ello sin perjuicio de acudir al juicio declarativo que puede incoarse en cualquier momento
del procedimiento hipotecario para solventar no sólo aquellas reclamaciones
no comprendidas anteriormente sino incluso las que versen sobre la «...nulidad
del título, o sobre el vencimiento, certeza, extinción o cuantía de la deuda…»,
además de cualesquiera otras que conforme al art. 564 LEC pudieran ser oponibles.
A) Las causas de oposición en el proceso ejecutivo hipotecario
17. Estos motivos de oposición que son de índole material se encuentran
tasados en el art. 695 LEC 21 pero como hemos señalado ello no impide que pue-
20 J. MONTERO AROCA «Las ejecuciones hipotecarias», Ed. Tirant lo Blanc. 2001, p. 1114-1115.
21 «… CUARTO.- Los motivos de oposición a la ejecución en esta clase de procedimientos
son tasados en el art. 695 de la LEC, por ello el art. 698 de la Ley de Enjuiciamiento Civil remite
al juicio que corresponda cualquier otra reclamación que el deudor, el tercer poseedor y cualquier
418

dan alegarse cualesquiera otros que afecten a las partes o la regularidad del procedimiento,
en el sentido anteriormente expuesto en & 16.
Estas causas de oposición por motivos de fondo 22 cuya determinación, en forma
tasada, se determina en el art. 695 LEC son las dos siguientes (la tercera viene
referida a la ejecución de bienes muebles hipotecados o sobre los que se haya
constituido prenda sin desplazamiento —art. 695.1.3 LEC—):
1. Cancelación de la hipoteca ejecutada o de la obligación garantizada
Para su prosperabilidad debe presentarse una certificación registral, expresiva
de quedar cancelada la hipoteca, o bien una copia auténtica de la escritura
pública de carta de pago o de cancelación de la garantía. Al no existir título ejecutivo
consecuentemente no puede proseguir sustanciándose la ejecución.
Puede suceder que la obligación garantizada no sea válida bien por nulidad
del título debido a vicios de consentimiento o por otra causa como la prescripción.
No obstante, todos estos casos quedan extramuros del proceso ejecutivo hipotecario
y deben resolverse en el proceso declarativo plenario, sin producir el
efecto suspensivo establecido en el art. 698 LEC.
2. Error en la determinación de la cantidad exigible
Cuando la deuda garantizada sea el saldo que arroje el cierre de una cuenta
entre ejecutante y ejecutado, dicho ejecutado deberá acompañar su ejemplar de
la libreta en la que consten los asientos de la cuenta y sólo se admitirá la oposición
cuando el saldo que arroje dicha libreta sea distinto de la presentada por el eje-
interesado puedan formular, que no se halle comprendida en los artículos anteriores, incluso las que
versen sobre nulidad del título o sobre el vencimiento, certeza, extinción o cuantía de la deuda,
sin producir nunca el efecto de suspender ni entorpecer el procedimiento que se establece en el capítulo
V del título IV del libro III de la Ley de Enjuiciamiento Civil, por ello las alegaciones formuladas
por la recurrente que exceden del ámbito de este procedimiento de ejecución deben
ejercitarse en su caso en el juicio declarativo correspondiente…» (SAP La Coruña 53/2006 (Sec.
4. a ), de 24 de abril (JUR 2006\162460).
22 «…Pues bien, la primera causa de oposición se refiere al supuesto de que se acredite la
extinción de la garantía o de la obligación garantizada, pero siempre por medio de certificación registral
—si consta en el Registro la cancelación de la hipoteca o se deduce del mismo su inexistencia—
o de escritura pública de carta de pago o de cancelación de la garantía —si no consta en el Registro
esa cancelación—. La segunda causa de oposición se refiere al error en la determinación de la cantidad
exigible cuando la deuda garantizada sea el saldo que arroje el cierre de una cuenta entre ejecutante
y ejecutado. En estos casos no está determinado registralmente el débito, que requiere un procedimiento
de liquidación posterior, bien mediante el sistema de doble libreta (inciso primero regla
2. a art. 695), bien mediante certificación bancaria de acuerdo con los propios libros de contabilidad
de la entidad (párrafo segundo de la regla 2. a ). Estimándose la primera causa de oposición, se sobreseerá
el procedimiento, frente a lo cual podrá interponerse recurso de apelación. Estimándose la segunda,
habrá de fijarse por el Órgano judicial la cantidad concreta por la que deba seguirse la ejecución.
En este caso y en los restantes en los que se decida sobre la oposición no cabrá recurso alguno...
Todas las argumentaciones relativas a la nulidad de esos documentos, a la nulidad de la liquidación
efectuada, o a la posible prescripción de la deuda, son cuestiones que escapan del estrecho marco
de este procedimiento sumario, y que, en su caso, habrán de ser discutidas en el declarativo correspondiente
(art. 698 ya citado)...» (AAP Almería 49/2004 (Sec. 3. a ), de 6 de julio (AC 2004\1702).
419

cutado, a salvo de que se trae del saldo resultante del cierre de cuentas corrientes
u operaciones similares derivadas de contratos mercantiles otorgados por entidades
de crédito, en que ha de presentarse la correspondiente certificación expedida
por la Entidad crediticia y el ejecutado habrá de expresar con la debida
precisión los puntos de discrepancia.
Se trata de un caso especial y sumario de pluspetición en que para las denominadas
hipotecas de máximo serán aplicables los arts. 153 LH y 245 RH.
El procedimiento se desarrolla en el art. 695.2 LEC, siendo sus efectos los determinados
en el art. 695.3 LEC (sobreseimiento de la ejecución en el primero de los
casos señalados —cancelación de hipoteca— y fijación exacta de la cantidad por la que
deba seguirse la ejecución, en el segundo —error en la determinación de la cantidad
exigible—), mientras que los recursos se reseñan en el art. 695.4 LEC (apelación para
el caso de sobreseimiento y no cabe recurso en el supuesto del art. 695.1.2 LEC).
B) La suspensión en el proceso ejecutivo hipotecario: Prejudicialidad penal y tercería
de dominio. La declaración de concurso
18. En sede de ejecución ordinaria se regula la suspensión en los arts. 565
a 569 LEC mientras que para el ejecutivo hipotecario se desarrollan sus reglas
especiales en los arts. 696 y 697 LEC. Con independencia de tratar someramente
estas dos últimas: prejudicialidad penal y tercería de dominio, hemos de tener
presente que las infracciones procesales que se puedan cometer y que afecten a la
sustanciación del procedimiento, como hemos señalado (&16) podrán ser corregidas
por las vías de los recursos ordinarios que no suspenderá las actuaciones
ejecutivas, salvo excepciones (art. 567 LEC), las derivadas de situaciones concursales
(art. 568 LEC) y de forma excepcional por el cauce de la nulidad de actuaciones
(arts. 240 y 241 LOPJ).
19. La prejudicialidad penal que produce la suspensión viene establecida
en el art. 697 en relación con el art. 569 LEC, cuando se acredite la existencia de
causa criminal sobre «... cualquier hecho de apariencia delictiva que determine la
falsedad del título, la invalidez o ilicitud del despacho de ejecución».
Se precisa la incoación de una causa criminal (mediante la admisión de la
querella o denuncia) siempre relacionada con el título ejecutivo y que determine
su falsedad que ha de recaer sobre la «… propia materialidad del documento bien
porque haya sido alterada o bien porque se haya supuesto su existencia o la intervención
de los otorgantes o del funcionario otorgante, sin que se comprendan las denominadas
falsedades ideológicas, esto es, aquellos supuestos en que el título es correcto
pero los otorgantes han faltado a la verdad en el contenido de sus manifestaciones...»
(AAP Madrid- Sec. 21- 19 nov. 1996; RGD 1997, pág. 3060) 23 .
23 Vid. también AAP Ciudad Real, 26 Sept. 1995 (Ar. Civ. 1580/1995).
420

También procede cuando la prejudicialidad penal afecta a la invalidez o ilicitud
del título (p. ej. falsificación de los títulos acreditativos de la sucesión procesal),
pero no lo será para aquellos supuestos que afecten a la obligación personal
garantizada y no al título hipotecario 24 .
20. El art. 696 LEC dispone la suspensión por la interposición de una tercería
de dominio. Se parte, adecuadamente, de que si la finca pertenece a un tercero,
al tiempo de constituirse la hipoteca, ésta no podía haberse constituido. Como
señala la mejor doctrina 25 , sólo puede interponerse con éxito la tercería de
dominio si se produjo un error en el Registro, bien porque existe doble inmatriculación
o bien porque, a pesar de haber sido transmitida la finca e inscrita en el
Registro a favor de tercero, por error del registrador, se produjo la inscripción. En
cambio, no puede darse cuando la finca se transmite en documento privado, sin
perjuicio de las acciones penales y civiles ordinarias que le puedan corresponder.
Para su admisión a trámite, de conformidad con el art. 696 LEC ha de presentarse:
a) el título de propiedad de la finca inscrito a su favor o al de su causante,
con fecha anterior a la inscripción del crédito hipotecario del ejecutante, y b) certificación
de no haberse extinguido ni cancelado en el Registro el asiento de dominio
a favor del tercerista.
21. El art. 568 LEC determina la suspensión en cuanto le sea notificado
al Tribunal que el ejecutado se encuentre en situación de concurso. El inicio y su
continuación quedarán sujetos a lo establecido en los arts. 56, 57 y 155 LC. Cuando
se trate de acreedores con garantía real sobre bienes del concursado afectados
a una actividad profesional o empresarial, no podrán iniciar la ejecución hasta que
24 «… En contra de lo argumentado en el auto apelado entendemos que las eventuales responsabilidades
penales, a dilucidar en el procedimiento penal iniciado por los aquí apelados, no determinarían
la invalidez o ilicitud del despacho de ejecución, y ello en base a lo siguiente: En primer
lugar porque la naturaleza y finalidad del procedimiento para la ejecución de hipotecas, impone
que el criterio interpretativo de las causas que impiden la realización del crédito insatisfecho haya
de ser restrictivo, en consonancia con el tenor literal del artículo 697 LEC y porque otorgar un sentido
extensivo, tanto a las causas de oposición como a las de suspensión, conllevaría la negación del
mismo en tanto en cuanto se permitiría la incrustación bien de declarativos encubiertos o de prejudicialidades
penales cuyo objeto no sería sino discutir las relaciones entre el hipotecante y los propietarios
o terceros ajenos a la relación que surge de la hipoteca, para lo cual tienen abierta la vía
que otorga el procedimiento declarativo correspondiente donde, con plenitud de medios y garantías,
podrán reclamarse todos los posibles daños y perjuicios que se le hubieran ocasionado indebidamente
a cualquiera de implicados en esas relaciones. ...En otro orden de cosas, los hechos objeto
de denuncia penal hacen referencia a problemas concretos de imputación de pagos y respecto
de los cuales tampoco han acreditado los poseedores haber agotado toda la diligencia que les era
exigible a la hora de efectuar la compraventa, por cuanto siendo conocedores de la hipoteca a la
que estaban afectas las plazas de garaje, se limitaron a pagar y no realizaron gestión o actuación alguna
ante la entidad ejecutante, hasta que fueron advertidos por el Registrador de la Propiedad…»
(AAP Madrid núm. 332/2007 (Sec. 20), de 6 de noviembre).
25 M. A. FERNÁNDEZ-BALLESTEROS; J.M. a RIFA y J. F. VALLS «Derecho Procesal Práctico», Ed.
Cera. 3. a Ed. 1998, p. 617; M. A. FERNÁNDEZ «La ejecución forzosa y las medidas cautelares», Ed. Iurgium,
p. 645 (nota 45).
421

se apruebe un convenio o transcurra un año desde la declaración de concurso sin
que se hubiere procedido la apertura de la liquidación. En relación con las actuaciones
ya iniciadas se suspenderán a salvo que al tiempo de la declaración del
concurso ya estuvieren publicados los anuncios de subasta y la ejecución no recaiga
sobre bienes o derechos necesarios para la continuidad de la actividad profesional.
C) La nulidad de actuaciones en el procedimiento ejecutivo hipotecario
22. Como señalamos en & 16, se ha suprimido el inciso «nulidad de actuaciones»
del art. 132 LH y en el juicio declarativo plenario del art. 698 LEC ya no
se puede deducir ni pedirse la nulidad de actuaciones por vicios de procedimiento
que hayan ocasionado indefensión, pues, su control se realiza bien por la vía de
los recursos ordinarios (reposición, apelación), bien por los defectos procesales
que aparecen recogidos en el art. 559 LEC para la ejecución ordinaria o en el
art. 562 del mismo Cuerpo Legal o bien, como último remedio, por la nulidad
de actuaciones prevista en el art. 240 LOPJ.
Con este panorama se ha aclarado el debate sobre si la nulidad de actuaciones
era necesario que se dedujera en el juicio declarativo plenario o puede hacerse
por vía independiente. Se argumentaba que la propia naturaleza del proceso
ejecutivo hipotecario impedía que con estos incidentes se paralizase el
procedimiento por causas distintas a la previstas en la LH. Sin embargo las SSTC
8/1991 26 , de 17 de enero y 6/1992, de 13 de enero y 217/1993, 30 de junio, entre
otras, entendieron que no resultaba contrario a las características del procedimiento
y que la nulidad resulta aplicable para salvar las garantías procesales y el
principio de economía procesal, lo que tras la reforma operada en el art. 240
LOPJ por la LO 5/1997 quedó plenamente confirmado y ha sido ratificado en las
posteriores reformas introducidas por la LO 19/2003 y 6/2007, de 24 de mayo
que se admite para «... cualquier vulneración de un derecho fundamental de los referidos
en el art. 53.2 CE, siempre que no haya podido denunciarse antes de recaer
resolución que ponga fin al proceso y siempre que dicha resolución no sea susceptible
de recurso ordinario o extraordinario».
23. La nulidad podrá solicitarse bien durante la tramitación del procedimiento
hipotecario o incluso después del auto de aprobación del remate pero
26 Vid. STC 8/1991, de 17 Ene.: «...Como ya ha manifestado el TC en diversas resoluciones
(SSTC 41/81 y 64/85), las peculiaridades del procedimiento sumario previsto en el art. 131 LH
no vulneran el derecho de defensa del art. 24. 1 CE porque queda abierta a todos los interesados
y sin limitación de controversia la vía del juicio declarativo. El ejercicio en él de la facultad del Juez
de declarar de oficio la nulidad de actuaciones antes de que hubiere recaído sentencia definitiva
(art. 240.2 LOPJ) tampoco es contrario a las características del proceso sumario sino conforme a la
economía procesal al evitar los dispendios de un juicio declarativo. Del art. 132 LH no resulta
ningún límite a las facultades anulatorias de los Jueces según el art. 240 LOPJ...»
422

siempre dentro de los límites temporales del art. 241.1 LOPJ (20 días desde que
se tuvo conocimiento del defecto causante de la indefensión sin que pueda solicitarse
más allá de los cinco años de la notificación de la resolución) y, en cualquier
caso, siempre con la salvaguarda de los terceros protegidos por la fe pública registral
(art. 34 LH).
Fuera de este incidente no cabe acudir, actualmente, al cauce del juicio declarativo
plenario. Sin embargo, conforme declara la STS 1. a de 25 de febrero de
2002 (RJ 2002, 2320), es doctrina consolidada del TS que sólo es posible acudir a
un juicio declarativo plenario para pretender la nulidad de lo actuado en otro juicio
anterior: (a) cuando la Ley haya previsto expresamente tal posibilidad, como
sucedía con el art. 132 LH (derogado); (b) cuando se trata de un tercero, esto es,
de una persona afectada que no ha sido parte, y por consiguiente, no pudo intervenir
en el proceso precedente; y (c) en supuestos excepcionales, inspirados en
poner remedio a la absoluta indefensión (por todas la STS de 15 de noviembre de
1988 [RJ 1988, 8467]). En aplicación de esta doctrina cabría entender que, excepcionalmente,
resultaría posible solicitar la nulidad en juicio declarativo justificando
la imposibilidad precedente 27 .
VI. JUICIO DECLARATIVO PLENARIO
24. Todas las reclamaciones no previstas anteriormente, dice el art. 698
LEC «... se ventilarán en el juicio que corresponda». Aparte de que la palabra
«ventilarán» no resulta técnicamente muy adecuada, lo que quiere significarse es
que las causas de oposición intercaladas en el procedimiento ejecutivo hipotecario
además de tasadas son de cognitio limitada y puede (debe) ser necesario
que, posteriormente, puedan debatirse sin limitación alguna en juicio declarativo
plenario. Se refieren a las derivadas de la relación material, pues, en principio,
salvo contadas excepciones (& 23) ni procede en este juicio declarativo solicitar
la nulidad de actuaciones ni es el cauce ordinario para depurar o resolver los defectos
de procedimiento (incluso causantes de indefensión que se hubieran padecido).
Nótese que las causas de oposición material del art. 695 LEC se resuelven
a los solos efectos de la oposición y no producen los efectos de cosa
juzgada material.
27 J. MONTERO AROCA «Las ejecuciones hipotecarias», Ed. Tirant lo Blanc. 2001, p. 1199, declara
que «... no puede negarse de modo radical la posibilidad de que en algún caso extremo, no
tanto una parte como un tercero interesado, se vea en la necesidad de instar por medio de un proceso
de declaración la nulidad de lo actuado en un anterior proceso de ejecución, pero ello no puede
admitirse de modo general ni siquiera de modo ordinario. No hay sumariedad procesal y en el
proceso de ejecución tienen que quedar resueltos todos los problemas procesales, el último remedio
es el incidente de nulidad de actuaciones posterior a la terminación del proceso...»
423

Las causas y motivos que determinan la incoación del juicio declarativo quedan
enunciadas, a modo indicativo, en el art. 698 LEC y son las que versen nulidad
del título (p. ej. vicios de consentimiento o falta de causa) y el vencimiento,
certeza, extinción o cuantía de la deuda, en definitiva, todas aquellas que se relacionan
con la deuda hipotecaria garantizada. No se trata de resolver sobre la nulidad
del procedimiento ejecutivo hipotecario sino de efectuar un pronunciamiento,
en su caso, sobre la existencia del título o de la obligación garantizada
desde el punto de vista del derecho garantizado.
25. Este juicio declarativo plenario no es «posterior» sino que puede incoarse
iniciado el proceso ejecutivo hipotecario, durante el mismo o posteriormente
e incluso con anterioridad, mediando o no un requerimiento extrajudicial.
Son partes en el juicio declarativo no solamente quienes fueron partes en el
proceso ejecutivo hipotecario 28 sino también cualquier tercero que tenga un interés
legítimo en su resolución, hayan intervenido o no en el proceso (STS 17 junio
1995, RA 6021/1995) en cuanto se vean afectados en su patrimonio o derechos
por actividades de ejecución ilegítimas o indebidas.
El objeto del proceso no se encuentra, tal como expone la doctrina 29 , en la
declaración de nulidad del proceso de ejecución sino tanto en una pretensión declarativa
relativa a la obligación garantizada con hipoteca (inexistencia, vencimiento
o cuantía) como otra de condena que afecte, en su caso, al bien o a la suma
obtenida con la ejecución. Para este último supuesto el art. 698 LEC dispone
como medida cautelar 30 la retención de las cantidades, en todo o en parte, a la vista
de los documentos que se presenten, y si se estiman bastantes las razones que
se aleguen, todo ello sin perjuicio de exigirle, en su caso, la oportuna garantía
para indemnizar los daños y perjuicios que puedan ocasionarse.
28 «... Por tanto y teniendo la apelante la condición de tercer poseedor como titular registral
en el momento de la demanda, ésta se ha dirigido correctamente en su contra y ostenta la legitimación
pasiva a los efectos de ser requerido de pago; y es que, en realidad, el tercer poseedor, pese
a la equivocidad que pueda producir el término, es un adquiriente del dominio o de una titularidad
asimilada en todo o en parte del bien hipotecado, si bien ajeno a la obligación garantizada con
hipoteca…» AAP Santa. Cruz de Tenerife 1/2006 (Sec. 4. a ), de 9 de enero (AC 2006\549).
29 J. MONTERO AROCA «Las ejecuciones hipotecarias», Ed. Tirant lo Blanc. 2001, p. 1199.
30 Como medida cautelar también se contempla en el art. 131 LH, la anotación preventiva
de demanda establecida en el art. 131 que conforme señala Montero Aroca ob. cit. p. 1185 obliga
a distinguir entre: (a) Anotaciones preventivas de demanda de nulidad de la propia hipoteca o de
cualesquiera otras, se basen o no en los supuestos de suspensión de la ejecución que permiten los
arts. 695, 696 y 697 en el caso de que la anotación se hubiera producido antes de la nota marginal
del art. 688.2 LEC, en cuyo supuesto quedan subsistentes y no procede a su cancelación incluso tras
la conclusión del proceso ejecutivo hipotecario, y (b) Anotaciones preventivas de demanda de nulidad
que se hubieran efectuado después de la nota marginar: Si se refieren a supuestos que pudieran
determinar la suspensión de la ejecución, quedan subsistentes y en caso contrario, se procederá
a su cancelación.
424

SUBROGACIÓ I NOVACIÓ DE PRÉSTECS I CRÈDITS
HIPOTECARIS EN LA LLEI 41/2007, DE 7 DE DESEMBRE
per
ENRIC BRANCÓS I NÚÑEZ
Notari.
Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
Aquesta sessió del programa fa referència a l’article 13 de la Llei 41/2007
que, al seu torn, modifica els articles 2 i 4 de la Llei 2/94, de 30 de març, de subrogació
i modificació de préstecs hipotecaris.
SUBROGACIONS
Comencem per les subrogacions dels préstecs hipotecaris. Centrarem el tema
sobre dues qüestions prèvies i tres modificacions.
Pel que fa a la delimitació de l’àmbit subjectiu convé precisar que es manté
el cercle determinat per l’article 1 de la Llei 2/94, que remet a l’article 2 de la Llei
2/1981, de 25 de març, del Mercat Hipotecari, que diu: «las entidades de crédito
que a continuación se detallan podrán conceder préstamos y créditos y emitir títulos
que se regulan por la presente Ley en las condiciones que reglamentariamente
se determinen: a. Los bancos y, cuando así lo permitan sus respectivos estatutos, las
entidades oficiales de crédito. b. Las cajas de ahorro y la Confederación Española
de Cajas de Ahorro. c. Las cooperativas de crédito. d. Los establecimientos financieros
de crédito». Només caldria precisar que dins d’aquest cercle hi ha d’haver
les dues entitats, tant la subrogada com la que subroga.
No es contempla l’exigència de que la subrogació porti aparellada una millora
de les condicions d’interès pactat o vigent. Ja va desaparèixer en una anterior
reforma duta a terme per la Llei 14/2000, de 29 de desembre. Plantejava,
entre d’altres problemes, la dificultat, gairebé impossibilitat, de qualificar aquestes
millores tal i com havien pretès fer alguns registradors de la propietat més fonamentalistes.
De fet, en alguns casos és impossible considerar si es tracta de millora
o no. És el cas de canvi del tipus de referència en els préstecs a interès
variable. Un nou tipus de referència que en principi sembla afavorir, pot resultar
425

desfavorable a la llarga, amb el que s’arribaria a la conclusió de que tota modificació
del tipus d’interès, àdhuc les que inicialment suposen millora, han de ser consentides
pels titulars de drets inscrits posteriors a la hipoteca. La protecció als tercers
no ha de raure en el control de la millora, o no, del tipus d’interès, sinó en evitar
l’agravació de la responsabilitat hipotecària. Com veurem, la reforma ha anat per
aquesta banda en l’article 4.3. El centre de gravetat passa del crèdit a la garantia que,
en gran mesura, perd la nota d’accessorietat tal com passa a alguns ordenaments europeus
i es pretén amb la projectada eurohipoteca, a la qual ens acosta.
De tota manera convé donar alguna interpretació a la redacció de l’article 4.1
que diu: «En la escritura de subrogación sólo se podrá pactar la modificación del tipo
de interés, tanto ordinario como de demora, inicialmente pactado o vigente, así
como la alteración del plazo del préstamo, o ambas». Crec que el precepte no s’ha
d’interpretar en el seu sentit més estricte i limitar el seu contingut exclusivament
a la modificació del tipus d’interès i el termini. L’escriptura pot contenir altres pactes.
El que ve a dir és que aquests altres pactes no gaudiran dels beneficis de la llei.
La sentència del Tribunal Suprem de 25 de novembre de 2003 va aclarir que
no és facultatiu del prestatari triar entitat. El dret d’enervar obliga al prestatari a
mantenir el préstec a l’entitat originària si iguala les condicions. Tal com ja havia
senyalat alguna doctrina: «Este precepto (l’article 2 en la redacció anterior) atribuye
un derecho (el d’enervar) cuyo contenido no regula. En particular preocupó desde
un principio la posibilidad de que el derecho de enervación pudiese quedar vacío de
contenido mediante la renuncia previa a la formalización de escritura de novación
modificativa que el deudor pueda hacer en la propia escritura de subrogación otorgada
antes del transcurso de quince días. Esta interpretación que anulaba el derecho
de enervación, fue rechazada por los registradores que, en general, suspenden la
inscripción de la subrogación en el caso de que se presente antes del transcurso del
citado plazo, aunque exista la renuncia a la novación por parte del deudor». Ara es
deixa ben clar en la reforma. Si el creditor inicial enerva, queda obligat el deutor
a atorgar l’escriptura de novació.
Tres són les modificacions principals i diverses les implicacions d’ordre menor
en la nova regulació. Les principals són:
a. Extensió de la llei als crèdits hipotecaris. Abans només feia referència als
préstecs. Fins ara, l’especial naturalesa del compte de crèdit que, en definitiva,
té una estructura funcional de major bilateralitat, semblava impedir la subrogació
forçosa. L’operativa del préstec és també, i d’una manera indubtable, bilateral,
però sempre es mou en una sola direcció: una vegada entregat el capital només
queda anar restituint-lo, òbviament amb els seus corresponents interessos. En el
crèdit, l’antiga concepció mercantil, que suposava la compensació de saldos al moment
de tancament del compte i que s’instrumentava —fora de l’excepció de les
entitats creditícies— en el sistema de doble llibreta, semblava rebutjar les subrogacions
forçoses.
426

De tota manera els anomenats crèdits oberts que practiquen les entitats financeres
tenen, i és una opinió personal, una naturalesa jurídica més similar a una
sèrie de préstecs successius coberts per una mateixa garantia hipotecària que la
pròpia del crèdit mercantil tradicional amb el sistema de càrrecs i abonaments en
compte i amb liquidació periòdica que seguien els comerciants medievals. De fet
algunes entitats no contemplen el supòsit que el compte pugui presentar saldo creditor
a favor del particular. I tampoc fixen interessos per aquest supòsit. Podríem
dir que el fet de presentar l’operació com un crèdit és precisament el pretext
que ha permès evitar la subrogació forçosa. Per això, no sembla que hi hagi massa
obstacles en poder admetre la subrogació també en el crèdit hipotecari.
Queda voltant un dubte de poca transcendència a la realitat viscuda en
aquestes operacions: suposem que en virtut de la relació de compte de crèdit un
particular és creditor davant l’entitat financera, ¿podria l’acreditat exigir a l’entitat
de crèdit la restitució anticipada del saldo al seu favor per subrogar-lo a una altra
entitat? Si es tractés d’un veritable compte de crèdit crec que l’entitat financera
podria conservar el saldo fins la data del tancament inicialment pactat. Però
ja he dit que ho veig més com una successió de préstecs que com un veritable
compte de crèdit mercantil.
b. Aplicació obligatòria a tots els préstecs i crèdits que tingui el creditor
inicial. «Cuando sobre la finca exista más de un crédito o préstamo hipotecario inscrito
a favor de una misma entidad acreedora, la nueva entidad deberá subrogarse
respecto de todos ellos». És a dir, la llei impedeix la subrogació del préstec o crèdit
hipotecari de rang preferent deixant el posterior. La norma, interpretada en la
seva finalitat —que és la d’impedir que quedi perjudicada l’entitat de crèdit que
hagi complementat les necessitats financeres del seu prestatari amb un segon préstec
o crèdit hipotecari— no té cap sentit si el que es subroga és el segon dels crèdits.
Tots sabem del que estem parlant però potser es podia expressar amb major
precisió tècnica.
c. Control notarial del procés. On la reforma es produeix amb major intensitat
és en el propi mecanisme de subrogació que ara es desenvolupa sota el
control de la fe pública notarial.
Abans de la reforma el circuit era: acceptació de l’oferta vinculant pel prestatari;
notificació (que no havia de ser notarial) a l’entitat creditora inicial; set dies
naturals per certificar el deute; i quinze dies naturals per atorgar l’escriptura de
novació si l’entitat creditora inicial enervava la subrogació. Si no entregava la certificació
s’havia d’entendre que ja no hi havia lloc a una possible enervació perquè
el termini de quinze dies es comptava des de l’entrega de la certificació. L’omissió
de l’entrega de la certificació per part de l’entitat creditora inicial li hauria permès
dilatar el termini d’enervació indefinidament. Vist des de l’angle contrari, passats
set dies naturals sense emetre la certificació quedava lliure la via per la subrogació.
427

Ara la situació ha canviat lleugerament: Una vegada s’ha acceptat l’oferta vinculant
pel prestatari, l’entitat que vol subrogar ho ha de notificar notarialment a
l’entitat creditora inicial i requerir-la per tal que dins el termini de set dies emeti
certificació de saldo. El termini per enervar serà de quinze dies comptats, no com
abans, des de la certificació, sinó des de la notificació originària.
La conseqüència és que ara sembla que es pot enervar sense haver emès la
certificació del saldo, sempre que no es passi de quinze dies des de la notificació
originària. Hi ha qui defensa que passats els set dies sense comunicar la certificació
de saldo es perd el dret a enervar. Podria fonamentar-se aquesta interpretació
en el començament del següent paràgraf: «En caso contrario, para que la subrogación
surta efectos bastará...», entenent que el «caso contrario» es produeix
quan no s’entrega la certificació dins els set dies naturals des de la notificació. No
crec que sigui així. Crec que el «caso contrario» fa referència a què no s’hagi
manifestat la voluntat d’enervar dins els quinze dies comptats des de la notificació.
Precisament quan es vol enervar és quan menys cal la certificació del saldo.
(I més a més, ha desaparegut el problema de la determinació del dies a quo que
abans comportava la no expedició del certificat del saldo). Penso, en conseqüència,
que el notari que ha realitzat la notificació de la voluntat de subrogar no pot
tancar l’acta quan no s’entrega la certificació als set dies, sinó que ha d’esperar als
quinze. Solució que té més sentit si es pensa que l’entrega de la certificació de saldo
no ha de ser notarial, per tant el notari no coneix si s’ha produït o no. En
canvi, el que sí li resulta cert al notari és que no s’ha manifestat la voluntat d’enervar
—que ha de constar en l’acta que figura al seu protocol— dins els quinze
dies de la notificació. De tota manera la utilització de l’expressió «en caso contrario...»
no reflecteix una tècnica legislativa massa depurada. Aquest tipus de remissions
sempre és susceptible de donar problemes.
Dos problemes col·laterals:
a. La determinació del saldo en els crèdits. Als préstecs hipotecaris la determinació
del saldo del capital a subrogar presenta pocs problemes perquè el
deute per concepte de capital no s’incrementa. No se’n poden fer noves disposicions.
Però dels crèdits sí que se’n poden fer altres disposicions tot augmentant el
deute en qualsevol moment sempre que no se’n superi el límit. Des del darrer
rebut, o des de la certificació, el deutor pot haver fet noves disposicions de manera
que quan l’entitat subrogada fa la transferència per cancel·lar el deute pot ser
major del previst. No queda altra solució que fer manifestar al deutor que pretén
subrogar que s’obliga a no fer noves disposicions. I, fins i tot en aquest supòsit,
resultarà difícil de conèixer exactament les disposicions que el deutor pot
haver fet abans de subrogar. No sembla clarament aplicable el procediment abreujat
de resolució de les diferències de càlcul que preveu la mateixa llei. Segons es
diu al penúltim paràgraf de l’article 2, el fa l’entitat subrogada sota la seva res-
428

ponsabilitat i assumint les conseqüències del seu error, que no seria repercutible
al deutor. Resulta excessiu carregar a l’entitat subrogada un error derivat d’unes
disposicions que el deutor ha realitzat i que no ha posat en coneixement del subrogat.
b. La manifestació, amb caràcter vinculant, de la disposició a formalitzar
amb el deutor una millora de les condicions del préstec que igualin o millorin l’oferta
vinculant pot acabar també portant problemes. En la regulació anterior s’exigia,
per tal d’enervar la subrogació, l’atorgament de l’escriptura de novació dins
el termini de quinze dies naturals següents. La mateixa escriptura acreditava la
conformitat del deutor i el primer creditor en la modificació duta a terme. Ara no
és necessària l’escriptura. N’hi ha prou amb que l’entitat pretesament subrogada
que vol enervar manifesti en l’acta la disposició a igualar o millorar les condicions.
Què passa si després de manifestar-ho resulta que les noves condicions no
suposen realment una igualació o una millora? Podem imaginar que, per exemple,
el tipus d’interès sigui pitjor en termes nominals però millor en TAE, o al revés.
L’article 2 modificat només contempla l’auto judicial si la discrepància es produeix
en el saldo, però no si hi ha discussió respecte de les condicions a modificar.
Sens dubte es crearà una situació d’impasse que no es donava a la norma anterior.
Ni el primitiu creditor es donarà per subrogat ni el nou tindrà cap seguretat. I no
hi ha procediment abreujat per resoldre la qüestió plantejada. Amb aquesta solució
sembla que s’ha anat enrere.
El pagament es podrà fer de dues maneres: transferència prèvia o dipòsit al
notari per la seva entrega. La nova norma incrementa el control del notari sobre
el procés de pagament. Abans n’hi havia prou amb què en l’escriptura de novació
l’entitat subrogant manifestés haver pagat a la subrogada la quantitat deguda
per capital, interessos i comissió (en singular) meritats i no satisfets. A l’escriptura
s’hi incorporava el resguard de l’operació bancària. Tal com destacava alguna
doctrina: «Ya vimos cómo la Ley 2/1994 no garantiza el pago total de la deuda hipotecaria
al acreedor inicial, ya que sólo exige que el pago se refiera al principal, intereses,
y comisiones devengadas y no satisfechas, pero no a otros posibles y frecuentes
conceptos como gastos, suplidos y anticipos (primas de seguros, gastos de
comunidad, etc.), con lo que se puede dar la paradoja de que el acreedor inicial quede
privado de la garantía hipotecaria sin haber cobrado la totalidad de la deuda.
Pero lo más grave es que ni siquiera se asegurara en la situación actual que el pago
de los conceptos incluidos realmente haya sido recibido por la entidad acreedora. De
hecho tan solo se exige que se incorpore a la escritura la declaración de la entidad
subrogada de haber pagado a la acreedora y el resguardo de la operación bancaria realizada.
Con ello se invierte la regla de que la carta de pago la ha de dar el acreedor
que ha cobrado. Pero es que, además, la redacción actual de la norma permite que la
429

transferencia con finalidad solutoria no se efectúe a favor de la entidad acreedora inicial,
sino a favor del deudor. Así sucedió en el caso de la Resolución de la DGRN
de 8 de junio de 2006, en relación con un supuesto en que el registrador había suspendido
la inscripción de la subrogación al entender que no se había acreditado suficientemente
el pago a la entidad acreedora (Caja de Ahorros y Monte de Piedad de
Madrid), ya que la transferencia se había hecho a favor del deudor. La Dirección General,
sin embargo, revoca tal calificación y llega a afirmar que “el art. 2 de la Ley
2/94 no exige que el pago efectivo se acredite al Notario autorizante de la escritura,
sinó que, en el ámbito de la lealtad que ha de presumirse existirá entre las dos entidades
financieras, es suficiente la declaración de la entidad subrogada de haber pagado
a la acreedora, sin que en el caso de no ser exacta tal manifestación se lesionen
los intereses de la entidad acreedora, que cuenta con la posibilidad de ejercer su derecho
por la cantidad no pagada, con preferencia a la entidad subrogada, conforme
al artículo 1213 del Código civil”. Esta situación no satisface en absoluto a las entidades
financieras que pueden ver cómo se esfuma su garantía hipoetcaria mediante
un pago hecho al deudor, con el pobre consuelo de poder ejercer una acción civil de reclamación
dineraria con base al art. 1213 del Código civil. La reforma sale al paso
de tal situación prescribiendo que “el Notario autorizante verificará la existencia del
documento bancario justificativo del pago a la entidad acreedora originaria...”».
Ara, doncs, s’han augmentat les exigències. En primer lloc s’ha de fer constar
expressament en el resguard de transferència que la seva finalitat és la de
subrogar un préstec o crèdit. En segon lloc, que el pagament ha d’anar dirigit a
l’entitat creditora inicial. En tercer lloc, que aquesta transferència ha de cobrir
«...el capital pendiente e intereses y comisiones devengadas y no satisfechas...» Cal
remarcar que «comisiones» ve ara en plural, però sense cap mena de precisió sobre
si es tracta només de la comissió per cancel·lació anticipada, la compensació
per desistiment o qualsevol altra si és que ha quedat pendent de pagament. Se
m’ocorre la possibilitat d’establir, per exemple, una comissió d’obertura amb
pagament diferit que podria esmicolar totes les disposicions limitadores de les comissions
per cancel·lació anticipada. Al Notari se li imposen dues obligacions: verificar
l’existència d’aquest document bancari (no la transferència en si mateixa)
i comprovar que no s’ha produït l’enervació. Per aquest segon control caldrà
que s’aporti l’acta notarial de notificació de l’oferta de subrogació i que de la
mateixa no en resulti la manifestació de la voluntat de subrogar per part de l’entitat
pretesament subrogada. Torna aquí el problema de «En caso contrario...» i
dels set o quinze dies. Repeteixo que sembla que el més segur és esperar quinze
dies a comptar des de la data de la notificació de la intenció de subrogar per autoritzar
l’escriptura de novació.
Si no s’ha transferit l’import del deute al creditor originari, el creditor subrogat
i el deutor poden dispositar la quantitat a pagar en poder del Notari i dei-
430

xar-la a disposició del creditor inicial. El Notari notificarà d’ofici a l’entitat creditora
mitjançant còpia autoritzada de l’escritura de subrogació. No aclareix la llei
qui paga els interessos que poden córrer des del dia de la subrogació fins la recepció
de la notificació d’ofici feta pel Notari.
En cas de disconformitat entre entitat creditora i subrogada sobre la quantia,
sens perjudici de que la subrogació produeixi tots els seus efectes, el jutge
competent pel procediment d’execució, a petició de l’entitat creditora o de la
subrogada, els citarà a una compareixença en el termini de vuit dies. Dins el termini
de tres dies acordarà el que estimi procedent. L’acte (auto) que dicti serà apelable
a un sol efecte. Desapareix la referència al tràmit d’apelació dels incidents.
L’apelació es regula ara als articles 455 i següents de la LEC 1 .
NOVACIONS
La regulació de les novacions es conté en l’article 4 de la Llei. Del paràgraf
1 ja se n’ha fet referència en tractar de les entitats financeres concernides per la
Llei.
El segon paràgraf resulta, en certa mesura, una obvietat. Que es pot pactar
en escriptura l’ampliació o reducció de capital, l’alteració de termini, les condicions
de tipus d’interès, el mètode o sistema d’amortització, les condicions financeres
o la prestació o modificació de les garanties personals no requereix cap
cita especial si no fos per eximir aquestes operacions del pagament de l’impost.
Però resulta que l’article 9 no s’ha modificat i només eximeix la modificació del
tipus d’interès i l’alteració del termini. Que les altres operacions es poden fer pagant
impost, si és el cas, ja no calia expressar-ho.
Té sentit el detall dels diferents supòsits de novació en referència al rang
hipotecari, tal com veurem tot seguit. També té sentit la relació per estendre a
aquests supòsits les possibles reduccions aranzelàries de notaris i registradors de
la propietat previstes a l’article 8. Pel que fa a la tributació de les fiances prestades
posteriorment és d’esperar l’aclariment que necessàriament haurà de fer a
no tardar massa el Tribunal Suprem per tal d’unificar la doctrina contradictòria
del TSJC i d’altres Tribunals de diferents Comunitats Autònomes.
On realment hi ha bona regulació substantiva i de profunda repercussió és
al punt 3 que fixa els efectes de les modificacions enfront de tercers. El resultat és
la introducció en el nostre dret del que a França se’n diu «hipoteca recarregable»,
regulada per una Ordenança de 2006. Es tracta d’una hipoteca que cobreix un
1 Per detalls concrets es recomana consultar el document elaborat per la Asociación Española
de la Banca, la Confederación Española de Cajas de Ahorro i el Consejo General del Notariado.
431

deute que, a mesura que s’amortitza, es pot tornar a disposar sense perdre l’empara
de la garantia hipotecària que conserva el seu rang prioritari mentre i tant no
s’excedeixi la xifra de responsabilitat ni la durada. Literalment:
«3. Las modificaciones previstas en los apartados anteriores no supondrán
en ningún caso una alteración o pérdida de rango de la hipoteca
inscrita excepto cuando supongan un incremento de la cifra de responsabilidad
o la ampliación del plazo del préstamo por este incremento o ampliación.
En estos casos necesitará la aceptación por parte de los titulares
de los derechos inscritos con rango posterior, de conformidad con la normativa
hipotecaria vigente, para mantener el rango. En ambos supuestos
se harán constar en el Registro mediante nota al margen de la hipoteca objeto
de novación modificativa. En ningún caso será posible hacerlo cuando
conste registralmente petición de información sobre la cantidad pendiente
en ejecución de cargas posteriores.»
Cal advertir prèviament que aquest precepte només és d’aplicació a les hipoteques
constituïdes amb posterioritat a l’entrada en vigor de la Llei (DT Única
3).
El primer dubte que planteja el text és si ha de rebre el mateix tractament
l’increment de la xifra de responsabilitat que l’ampliació del termini.
Respecte de l’increment de la xifra de responsabilitat cal fer les següents consideracions.
L’article 115 de la Llei Hipotecària permet l’ampliació de la hipoteca
als interessos no garantits amb la limitació de que l’ampliació no perjudiqui els
drets reals inscrits amb anterioritat. En aital sentit també la Resolució DGRN 8
de juny de 2002. La qüestió que sorgeix ara és determinar si l’expressió «por este
incremento o ampliación» vol dir que només es perd el rang per l’increment o
el perd la totalitat de la hipoteca. En principi es pot pensar que si la nova llei precisament
intenta trencar el caràcter accessori de la hipoteca envers el crèdit la nova
norma no ha de ser més restrictiva que l’antiga. Així, doncs, la pèrdua de rang
només ho seria pel que fa a l’increment. Però no sembla aquesta la intenció del legislador.
La nova llei equipara l’increment de la xifra de responsabilitat a l’ampliació
del termini. I així com es podria distingir entre l’antic i el nou límit de responsabilitat,
la distinció no té sentit en el termini. No es pot dir que una hipoteca
que s’ha allargat pel que fa a la durada perd rang respecte de l’excés d’anys. Conclusió:
en la mesura que el legislador tracta per igual els dos supòsits també han
de ser els mateixos els efectes finals, que no poden ser d’altres que la pèrdua de
rang de tota la hipoteca.
La norma estableix un límit a partir del qual no es pot tornar a recarregar la
hipoteca: «cuando conste registralmente petición de información sobre la cantidad
pendiente en ejecución de cargas posteriores». Algun autor ha entès que aquesta informació
fa referència només a l’article 657 LEC que preveu la sol·licitació de la
432

quantia del deute per tal de saber si ha minvat i és inferior la càrrega als efectes de
la posterior subhasta prevista a l’article 666 LEC. No faria referència al supòsit
d’execució hipotecària que preveu l’article 688 LEC perquè la certificació de
domini i càrregues no és identificable amb la informació de l’article 657 LEC. Més
enllà de l’estricta literalitat de la llei, jo no veig la raó per la qual l’adjudicatari en
subhasta hipotecària ha de tolerar tota la garantia d’una hipoteca anterior no recarregada,
és a dir, amb saldo no disposat i, en canvi, un creditor ordinari por aturar
el comptador del deute des del moment en què es demana la informació. Posats
a donar entrada a la interpretació que, en principi, considero més lògica,
entenc que quan es demana la certificació registral de domini i càrregues prevista
a l’article 688 també es sol·licita, d’acord amb l’apartat 3, que es certifiqui si la
hipoteca no existeix o ha estat cancel·lada, cancel·lació que pot ser no només total
sinó també parcial. En definitiva, el que vinc a dir és que també en aquest cas
es pot dir que es sol·licita «información sobre la cantidad pendiente» encara que la
literalitat emprada no sigui la mateixa. I crec que aquesta interpretació també és
més adequada en relació al conjunt del sistema. Una cosa és que s’admeti la hipoteca
recarregable amb un cert trencament de l’accessorietat i una altra és que
havent-se iniciat execució hipotecària per un préstec posterior es mantingui una
garantia anterior autònoma, buida de contingut, una reserva de rang pura i dura.
Sobretot si es té en compte que aquesta reserva no procediria en cas d’execució
ordinària d’un immoble amb hipoteca recarregable prèvia.
Un altre tema interessant és la possibilitat de recarregar la hipoteca amb els
interessos no pagats del préstec inicial. No es pot dubtar que l’entitat financera
pot concedir un nou préstec que s’empri per pagar interessos en mora i que mentre
quedi xifra de garantia disponible es recarregui la hipoteca dins d’aquest límit.
Cal deixar clar que un augment del tipus d’interès no suposa pèrdua de rang,
encara que el préstec esdevingui més onerós, sempre que no s’incrementi la xifra
de responsabilitat.
Com actua l’article 144 LH en les hipoteques recarregables? És necessari que
la recàrrega s’inscrigui al Registre per tal de conservar el rang? És evident que no.
Si fos necessària la inscripció estaríem admetent que la hipoteca perd el rang a mesura
que es va amortitzant i per la part amortitzada, que només el conservaria si
s’inscriu la recàrrega abans que aparegui un posterior titular d’un dret inscrit al
Registre. És a dir, funcionaria com una hipoteca normal, no com una hipoteca recarregable.
Hem de canviar, doncs, la nostra actitud davant les hipoteques prèvies.
Quan es compra una finca hipotecada no n’hi haurà prou amb un certificat
de saldo per tal de conèixer la responsabilitat de la finca perquè la hipoteca es pot
recarregar abans de la transmissió. Si la hipoteca no se subroga serà necessària la
prèvia cancel·lació per tal d’estar segur de que no hi ha possible recàrrega. Si se
subroga convindrà que en el moment de la transmissió es fixi la responsabilitat
433

entre creditor hipotecari i deutor-venedor per tal d’evitar una recàrrega que pugui
sorprendre al comprador. I això succeirà en totes les hipoteques, donat que
a partir de l’entrada en vigor de la llei ja són totes recarregables sense necessitat
de pacte exprés que, en canvi, s’exigeix al dret francès.
La prioritat de la hipoteca en un procediment concursal és clara, l’article
90 de la Llei concursal la classifica com crèdit privilegiat i la seva execució pot durse
a terme separadament. Altra cosa serà per la part de crèdit no satisfet per la hipoteca.
Si no estem dins un concurs de creditors la cosa sembla que canvia. Hem d’anar
al mecanisme de les terceries. L’article 1927,2 del Codi civil estableix la preferència
entre els crèdits hipotecaris i els preventivament anotats en funció de
les dates respectives. Estableix aleshores algun autor el següent supòsit: imaginem
un préstec hipotecari constituït d’acord amb la nova llei. Al moment 1 es paga la
seva totalitat sense cancel·lar la hipoteca. Al moment 2 s’anoten uns embargaments
al registre. Al moment 3 es recarrega la hipoteca. Per aquests autors, d’acord
amb l’article 1927,2, l’embargament preventivament anotat seria preferent a
la recàrrega per raó de la preferència en funció de les dates. En absolut és així.
Si la prioritat de la hipoteca recarregable depengués de la data que consta al Registre
la recàrrega, ja no es conservaria el rang. La recàrrega actuaria como una hipoteca
ordinària de nova constitució posterior a l’anotació preventiva. La hipoteca
recarregable no és això. La preferència la dóna la inscripció inicial i la manté,
tal com deia abans, fins i tot en el cas que la recàrrega no es faci constar al Registre.
Quan l’article 4 disposa que «En ambos supuestos se harán constar en el Registro
mediante nota al margen de la hipoteca objeto de novación modificativa» es
refereix només a les ampliacions de responsabilitat o termini que han de consentir
els titulars dels drets inscrits amb rang posterior per tal que conservi el rang
prioritari quan s’augmenta la responsabilitat, o bé la durada (aquests són els «ambos
supuestos»). S’ha acabat la prioritat de la recàrrega en funció de la seva
constància registral. Per això alguns han dit pejorativament que la hipoteca recarregable
ha canviat els antics crèdits privilegiats per creditors privilegiats. Jo no diria
això. Diria que simplement s’ha canviat un crèdit privilegiat per una garantia
privilegiada. I aquesta garantia ja no és absolutament accessòria del crèdit sinó relativament
autònoma. Si no fos així actuaria com una nova hipoteca que adquireix
la prioritat en funció de la data de la nova inscripció, és a dir, perdria rang,
no el conservaria, que és el que pretén la llei.
Hi ha encara més. Atès que l’article 12 de la Llei Hipotecària, després de la
modificació de la Llei 41/2007, fa només inscribible 1) la identificació de les obligacions
garantides qualsevol que sigui la seva naturalesa; 2) el principal del deute;
3) la durada; 4) els interessos i 5) l’import màxim de la responsabilitat hipotecària;
queda sense lloc ni objecte la inscripció de la recàrrega, donat que no
434

suposa alteració de les anteriors dades de la inscripció de la hipoteca. I és així perquè
tampoc té cap sentit la inscripció donat que la recàrrega no suposa pèrdua de
rang hipotecari. És a dir, la recàrrega dins els límits senyalats no té la més mínima
conseqüència registral o de prioritat. Només té sentit la constància registral de
les ampliacions de responsabilitat o de durada que sí que impliquen pèrdua de
rang, llevat que la consenteixin els titulars dels dret inscrits amb posterioritat a
la hipoteca i anteriors a l’agravació de la responsabilitat o el termini. Alguns autors
parlen llavors de clandestinitat de la recàrrega. En absolut, no hi ha més ni
menys clandestinitat que, per exemple, en els actuals crèdits oberts que, com ja
deia al principi, són més una sèrie de préstecs successius amparats per la mateixa
hipoteca, que un veritable contracte de compte de crèdit. Simplement la determinació
del saldo degut es fa extrarregistralment en funció de la certificació de
la comptabilitat de les entitats financeres, que són els únics possibles creditors a
què es refereix la Llei 2/1994 al seu article 1. La inspecció exercida sobre elles és
el que dóna fiabilitat inicial a la certificació.
És en aquest punt on s’ha produït la reforma. La prioritat registral és la de la
hipoteca recarregable, no de la recàrrega. La recàrrega no fa perdre rang i, per
tant, és indiferent que s’inscrigui o no. La nota d’accessorietat de la garantia en
relació al crèdit ha perdut força i n’ha agafat la noció de garantia autònoma, tal
com passa a Alemanya. Però ambdues importants diferències: es manté el sistema
causalista i la garantia no és negociable independentment d’una relació de crèdit.
El mecanisme ideat per la Llei és un simple acordió: es redueix el capital per
tornar-lo a ampliar dins el límit de la responsabilitat sense pèrdua de rang. No estem
massa lluny del crèdit obert que ara coneixem.
435

LA HIPOTECA FLOTANTE
por
JOSÉ M. MIQUEL GONZÁLEZ
Catedrático de Derecho Civil de la Universidad Autónoma de Madrid.
Vocal Permanente de la Comisión general de Codificación
La Ley 41/2007 ha introducido un nuevo artículo en la Ley Hipotecaria, el
153 bis, en los siguientes términos:
Artículo 153 bis:
También podrá constituirse hipoteca de máximo:
a) a favor de las entidades financieras a las que se refiere el artículo
2 de la Ley 2/1981, de 25 de marzo, de regulación del mercado hipotecario,
en garantía de una o diversas obligaciones, de cualquier clase, presentes
y/o futuras, sin necesidad de pacto novatorio de las mismas,
b) a favor de las administraciones públicas titulares de créditos tributarios
o de la Seguridad Social, sin necesidad de pacto novatorio de los mismos.
Será suficiente que se especifiquen en la escritura de constitución de la
hipoteca y se hagan constar en la inscripción de la misma: su denominación
y, si fuera preciso, la descripción general de los actos jurídicos básicos de los
que deriven o puedan derivar en el futuro las obligaciones garantizadas; la
cantidad máxima de que responde la finca; el plazo de duración de la hipoteca,
y la forma de cálculo del saldo final líquido garantizado.
Podrá pactarse en el título que la cantidad exigible en caso de ejecución
sea la resultante de la liquidación efectuada por la entidad financiera
acreedora en la forma convenida por las partes en la escritura.
Al vencimiento pactado por los otorgantes, o al de cualquiera de sus
prórrogas, la acción hipotecaria podrá ser ejercitada de conformidad con
lo previsto en los artículos 129 y 153 de esta Ley y concordantes de la Ley
de Enjuiciamiento Civil.
La hipoteca llamada también global, y por la propia Ley en su Exposición de
motivos, flotante, ha recibido otros calificativos, que, sin embargo, sólo son apropiados
para ciertas situaciones como cuando se la designa hipoteca sumidero,
relativos a la refundición de diversas obligaciones en una sola obligación, para intentar
remediar una situación de graves dificultades por la que pase un deudor.
437

La caracterización de una hipoteca como global o flotante se produce por
medio de cláusulas del contrato de garantía hipotecaria en las que se pacta que
la hipoteca cubrirá una pluralidad indeterminada de obligaciones, que tan sólo
son determinables por ciertos criterios de integración pactados por las partes.
La necesidad de una hipoteca global o flotante tiene su origen en relaciones
económicas duraderas entre un deudor y un acreedor que son generadoras de diversas
obligaciones en las que es imposible o inconveniente una determinación
inicial precisa, tanto en su existencia, como en su cuantía. Mas los pactos sobre la
garantía permiten, dentro de un máximo de responsabilidad hipotecaria fijo, determinar
en un momento ulterior qué obligaciones estarán garantizadas por la hipoteca
sin que exista ninguna vulneración del art. 1256 del CC, pues las obligaciones
nacen por voluntad de ambas partes. De la misma manera que se admiten
obligaciones alternativas en las que la elección corresponde, según los casos, al
deudor o al acreedor, no debe existir inconveniente en que se establezca por pacto
la posibilidad de que el acreedor elija de entre las obligaciones existentes la que
debe quedar cubierta por la hipoteca.
El reconocimiento de esta necesidad es antiguo, porque ya la Resolución de
21 de marzo de 1917, como destacó Rey Portolés 1 , invocaba la conveniencia de facilitar
la constitución de hipotecas en garantía de negocios mercantiles flexibilizándolas.
La Exposición de Motivos de la Ley 41/2007 también utiliza el verbo
flexibilizar y podemos añadir que éstas son las tendencias actuales de las preocupaciones
europeas en torno a la construcción de un mercado hipotecario transfronterizo.
El LIBRO VERDE sobre «El crédito hipotecario en la UE», presentado por
la Comisión en 2005, se hace eco de los trabajos dirigidos a la implantación de una
eurohipoteca y también destaca la necesidad de una hipoteca que pueda utilizarse
de una manera flexible. Así dice:
«La idea de una Eurohipoteca no es nueva. Es un intento por crear un
instrumento a escala comunitaria para garantizar los préstamos sobre la
propiedad, es decir para la garantía real hipotecaria, que puede utilizarse de
manera flexible. Los que proponen la idea defienden que su aspecto central
—el debilitamiento del vínculo (la accesoriedad) entre la garantía real hipotecaria
y el crédito hipotecario— facilitaría la creación y transferencia de
hipotecas, lo cual repercutiría de forma beneficiosa en el mercado del crédito
hipotecario en conjunto, en especial en su financiación.»
Por su parte, el Consejo en conclusiones sobre el Libro Blanco, afirma:
1 REY PORTOLÉS, Hipoteca con cláusula de endowment. Hipoteca flotante, en «Escritos varios
sobre hipotecas y anotaciones de embargo», Madrid 1995 p.
438

«Teniendo en cuenta que el mercado hipotecario residencial representa
alrededor del 47% del PIB de la Unión Europea, la creación de un
verdadero mercado de crédito europeo integrado, competitivo y eficiente,
que garantice un nivel adecuado de protección de los consumidores merece
una valoración muy positiva. Los beneficios potenciales estimados ascienden
a un 0.7% del PIB comunitario y al 0.5% del consumo privado durante
los próximos 10 años. Adicionalmente, se estima que la integración
del mercado podría suponer una bajada de 47 puntos básicos de los tipos de
interés en 2015.
Además, también se valora favorablemente el programa de trabajo sugerido
para eliminar las barreras económicas y legales que obstaculizan la
integración y facilitar la oferta transfronteriza y la financiación de los créditos
hipotecarios, así como incrementar la diversidad de productos y mejorar
la confianza de los consumidores.»
La importancia económica del mercado hipotecario está fuera de duda, por
lo que los ahorros de costes que la hipoteca global proporciona son también cuantitativamente
muy elevados y estimables. Pero es que además, los costes de constituir
y cancelar cada una de las hipotecas necesarias para garantizar una pluralidad
de obligaciones, entre los mismos sujetos, haría muy difícil la obtención de
crédito mediante la garantía real hipotecaria. Por el contrario, la sujeción de los
bienes hipotecados como garantía de un número elevado de obligaciones comporta
un ahorro muy sensible de costes y facilita la obtención del crédito hipotecario.
Como se ha dicho por Rey Portolés y Cordero, las dificultades puestas a esa
vía, pueden conducir a la búsqueda de otras con mayores inconvenientes, como
ventas en garantía disimuladas y otras semejantes.
El sometimiento a la hipoteca de las distintas obligaciones se hace por referencia
bien a una relación jurídica básica, como un determinado contrato de tracto
sucesivo, bien por su procedencia de un cierto tipo de contratos, o bien por
pertenecer a un sector de actividad del acreedor, como operaciones bancarias. Estos
diversos modos de determinar las obligaciones cubiertas por la garantía pueden
concurrir, aunque sea de manera redundante. Se observa alguna diferencia
entre una hipoteca que flote sobre varias obligaciones ya determinadas inicialmente,
aunque no totalmente, por ej. en su cuantía, y una hipoteca global que cubra
obligaciones no determinadas ni siquiera en su existencia, sino simplemente
determinables. En ambos casos, sin embargo, se mantiene la indeterminación en
cuanto a qué obligaciones serán garantizadas, y, por ello se dice que en ambos casos
la hipoteca flota sobre ellas.
De los citados criterios, como observa Cordero, solamente el primero ha sido
aceptado por la DGRN (Dirección General de los Registros y del Notariado),
pero esta autora con razón opone que no es cierto que una determinación por
referencia a una relación jurídica ofrezca mayor determinación que la cobertura
439

fijada por referencia a tipos materiales de contratos o cuando se refiera a la actividad
desarrollada por el acreedor. Como veremos, a la DGRN le preocupa (i) la
pluralidad de obligaciones, que sólo admite obviar por medio de una novación en
una obligación única, y (ii) el arbitrio del acreedor al decidir qué obligaciones, entre
las posibles, cubre la hipoteca (RDGRN 12.09.2003, en la que las obligaciones
estaban bien determinadas, pero quedaba al arbitrio del acreedor decidir cuál
de ellas quedaba garantizada).
La integración de la cobertura puede producirse automáticamente, pero por
un acto bilateral, cuando se celebren los contratos previstos de los que nazcan las
obligaciones a garantizar por la hipoteca, o bien por un acto unilateral del acreedor
como pagos que efectúe de deudas de su deudor.
Respecto de obligaciones futuras suele fijarse, como dice Cordero, un máximo
temporal dentro del que han de nacer esas obligaciones con independencia,
por supuesto, de la fecha de su vencimiento. También cabe, como señala la misma
autora, que se quiera un aseguramiento indefinido. En estos casos se pactará
que cualquiera de las partes podrá desistir unilateralmente (RRDGRN 28.2.1933
y 16.6.1936). Obviamente, si no se hubiera pactado existiría también esa facultad,
siempre en tiempo oportuno y de buena fe (arg. ex art. 1705 CC). En la actualidad,
el art. 153.bis impone la necesidad de fijar un plazo a la hipoteca. Ahora, es
aconsejable pactar la facultad de desistimiento, especialmente para que el deudor
no quede encadenado a una hipoteca que puede no reportarle ya utilidad, si la
fuente de las obligaciones ya no tiene interés para él. En todo caso, la desaparición
de la relación jurídica básica debe permitirle reclamar la cancelación de la hipoteca.
Aunque es frecuente que la relación continuada de crédito, como señala Cordero,
se refleje en una cuenta corriente, con lo que se faculta a la entidad tanto para
abrir, como para anotar contablemente la cuantía de las obligaciones garantizadas
a su vencimiento, la cuenta corriente no es un modo de determinar la
cobertura, pues se suele pactar que la existencia de la hipoteca, el plazo de cobertura
que se haya determinado y la anotación en la cuenta «no afectará a la individualidad
y subsistencia de cada una de las obligaciones», por lo que no se produce
ningún efecto novatorio, precisamente para no perder las demás garantías
de las que estuvieran dotados los créditos respectivos.
La hipoteca flotante o global, al estar indeterminadas las obligaciones a las
que se sujeta y, posiblemente también, la cuantía de las ya determinadas, se construye
como una hipoteca de máximo necesariamente. Es decir, se ha de fijar una
cifra máxima de responsabilidad, por encima de la que la finca o fincas hipotecadas
ya no responden. Se trata de una hipoteca llamada de seguridad a la que,
por tanto, no es aplicable el art. 144 LH, ya que no existe publicidad que pueda
amparar la fe pública en cuanto al crédito hipotecario. Según este precepto, las vicisitudes
del crédito garantizado no perjudican a tercero si no constan en el re-
440

gistro, por lo que, por ejemplo, cedido a un tercero, de buena fe y a título oneroso,
un crédito hipotecario, ya extinguido por pago u otra causa, el tercero lo adquiere
a pesar de ello. Este efecto se basa en la publicidad registral que la inscripción
proporciona no sólo a la hipoteca, sino también a la existencia y cuantía
del crédito, conforme a los datos que sobre él consten en el Registro de la Propiedad.
En el caso de la hipoteca llamada de seguridad, que expresaría mejor su
significado si se la llamara hipoteca cautelar, se anticipa una garantía por si una
obligación futura llega a existir o para asegurar mediante hipoteca una obligación
existente, pero de cuantía actualmente indeterminada. En estos casos, se exige fijar
un tope máximo de responsabilidad. La existencia del crédito o su cuantía no
son seguras, por lo que la inscripción no puede reflejarlas y por eso no puede
dar fe de su existencia. Los terceros, por tanto, no pueden quedar protegidos por
la aplicación del art. 144 LH. La hipoteca flotante, que es una hipoteca cautelar
o de seguridad, no es adecuada para el tráfico, porque la inscripción no garantiza
la existencia del crédito. Es decir, no sirve para negociar con ella con seguridad.
Por eso, jugando con la imprecisión de la palabra «seguridad», se ha dicho que la
hipoteca de seguridad es la que menos seguridad proporciona. Por supuesto, una
cosa es la seguridad de los adquirentes (cesionarios) del crédito hipotecario, que
en este caso no adquieren nada si no existe el crédito, y otra la seguridad del acreedor
que obtiene una hipoteca en garantía de una obligación futura, para el que
la hipoteca es una cautela que le dará seguridad en caso necesario. Por eso, preferiría
traducir el término alemán «Sicherungshypothek», del que procede nuestra
terminología, como hipoteca cautelar, en vez de hipoteca de seguridad.
También adquieren especial relevancia los pactos relativos a la ejecución por
la misma razón, porque al no extenderse la fe pública a las obligaciones garantizadas,
no bastan los datos registrales para configurar el título ejecutivo. En la nueva
Ley, se exige que en la inscripción se hagan constar la forma de cálculo del
saldo final líquido garantizado. También se dispone que podrá pactarse en el título
que la cantidad exigible en caso de ejecución sea la resultante de la liquidación
efectuada por la entidad financiera acreedora en la forma convenida por las
partes en la escritura. En cuanto a los procedimientos para ejercitar la acción hipotecaria
se dice que al vencimiento pactado por los otorgantes, o al de cualquiera
de sus prórrogas, la acción hipotecaria podrá ser ejercitada de conformidad con
lo previsto en los artículos 129 y 153 de la Ley Hipotecaria y concordantes de la
Ley de Enjuiciamiento Civil. La aplicación del art. 153 LH (hipoteca en garantía
de cuentas corrientes) en este tema a esta hipoteca flotante, que había sido discutida,
es reconocida por la nueva ley. La remisión al art. 129 LH no aclara, sin
embargo, que no es aplicable el procedimiento de venta extrajudicial desarrollado
por los arts. 234 a 236 del RH, que es aludido en el citado art. 129 LH, por razón
de que el art. 235,1 RH exige que la cuantía esté inicialmente determinada, lo
441

que excluye de ese procedimiento a las hipotecas en garantía de obligaciones futuras,
o de máximo, o en garantía de cuenta corriente regulada en el art. 153.
Hay que cuestionar en relación con este tema la desafortunada modificación
que se produjo en el texto del Proyecto de la nueva Ley, tanto en el art. 12 LH,
como en el 130 LH, pues ambas modificaciones tienen relación con nuestro tema.
Me parece que la intención del texto del proyecto en el art. 12 LH estaba relacionada
con el del art. 130 LH que aludía al título. Éste decía:
«El procedimiento de ejecución directa contra los bienes hipotecados
sólo podrá ejercitarse como realización de una hipoteca inscrita, sobre la base
de los extremos contenidos en el asiento y en el título respectivos.
En el Registro de la Propiedad sólo podrán inscribirse las cláusulas del
contrato de préstamo o crédito o cualquier otra obligación garantizados con
hipoteca previstas expresamente por la Ley.»
La redacción del art. 12 tal como ha quedado en el texto vigente es la siguiente:
«En la inscripción del derecho real de hipoteca se expresará el importe
del principal de la deuda y, en su caso, el de los intereses pactados,
o, el importe máximo de la responsabilidad hipotecaria, identificando las
obligaciones garantizadas, cualquiera que sea la naturaleza de éstas y su duración.
Las cláusulas de vencimiento anticipado y demás cláusulas financieras
de las obligaciones garantizadas por hipoteca a favor de las entidades a
las que se refiere el artículo 2 de la Ley 2/1981, de 25 de marzo, de Regulación
del Mercado Hipotecario, en caso de calificación registral favorable
de las cláusulas de trascendencia real, se harán constar en el asiento en los
términos que resulten de la escritura de formalización.»
Parece como si la referencia al «título» que se ha suprimido del texto del
Proyecto del art. 130 LH, se hubiera compensado en el párrafo 2 del art. 12 LH,
pero sólo en beneficio de las entidades financieras, que precisamente también son
a las que la nueva Ley reconoce la posibilidad de otorgar hipotecas flotantes sin
las limitaciones derivadas de la doctrina anterior de la DGRN.
En cualquier caso, como se ha dicho con razón, más allá de las consideraciones
de fondo, la crítica a la mención del título en el art. 130 LH, ocultaba casos
admitidos por la ley y por la práctica en los que se despacha ejecución hipotecaria
con integración extrarregistral del asiento (pactos de liquidez del artículo
572 LEC, hipotecas en garantía de títulos por endoso o al portador, hipotecas por
deudas sometidas a condición, hipotecas en garantía de obligaciones no dinerarias,
hipotecas en cuenta corriente del artículo 153 LH, etcétera).
A pesar de las ventajas de ahorro de costes y facilidades para la financiación
de las empresas que supone la hipoteca global o flotante, ha encontrado
442

numerosos adversarios, algunos de gran autoridad 2 , y también se le han opuesto
varias objeciones, si bien, algunas poco fundadas. Se han invocado principios hipotecarios
con dudosa oportunidad e incluso algunos de discutible existencia. Sin
embargo, esas objeciones no han impedido la admisión de la hipoteca flotante
en la Ley 41/2007 de reforma del Mercado Hipotecario. Ahora bien, dentro de
un ámbito subjetivo limitado en cuanto solamente las regula si se constituyen a
favor de las entidades a que se refiere el art. 2 de la Ley de Mercado hipotecario.
Esto es, bancos, cajas y otras entidades financieras. También a favor de las Administraciones
públicas y la Seguridad social. En este ámbito subjetivo, la nueva
Ley en el art. 153 bis, que ha introducido en la LH, ha rechazado las construcciones
y objeciones de la DGRN sobre la llamada hipoteca flotante, en especial
admite que no es necesaria la existencia de una única relación jurídica básica del
que hayan de nacer las diversas obligaciones cubiertas por la hipoteca global, ni
que sea necesaria la previsión de novación de todas en ellas en una única obligación.
Sn embargo, la nueva ley no afecta a la doctrina de la DGRN respecto de
acreedores que no sean esas entidades.
Como recordó Pau Pedrón, hay principios hipotecarios verdaderos y principios
hipotecarios apócrifos. He leído recientemente que es un principio de la hipoteca
el de «unicidad», con lo que se quiere decir que la hipoteca sólo puede garantizar
una única obligación.
Naturalmente, no se nos dice en qué artículo se apoya este principio, aparte
del meramente literal derivado de las definiciones del art. 104 LH y del 1857
CC. Fácilmente se comprende que decir que «la hipoteca sujeta directa e inmediatamente
los bienes al cumplimiento de la obligación para cuya seguridad fue
constituida», no es un argumento suficiente para fundar el sedicente principio.
En el caso de una hipoteca en garantía de una obligación divisible, que, si no
es solidaria, se descompone en tantas obligaciones como acreedores haya (art.
1138 CC), no cabe duda de que la hipoteca asegura el cumplimiento de una pluralidad
de obligaciones. Tampoco debería dudarse de que cada acreedor puede
ejecutar separadamente la hipoteca que subsistirá por el resto de obligaciones con
el mismo rango (art. 227 RH). Es indudable que no es necesaria la constitución
de tantas hipotecas como obligaciones. Lo mismo puede decirse de la hipoteca en
garantía de títulos endosables o al portador.
En estos supuestos, se contradice claramente el apócrifo principio de la «unicidad»
de la obligación garantizada. Por otra parte, no cabe duda de que el le-
2 Afirma Peña y Bernaldo de Quirós, Derechos reales, II, Madrid 2001, p. 131: «No cabe la
“hipoteca flotante”, o sea aquélla en que el hipotecante y el posible acreedor fijan la cifra máxima
por la que la finca responde y se deja al arbitrio del acreedor determinar cuál o cuáles de las deudas
que con él pueda contraer determinada persona son las que quedarán garantizadas con la hipoteca».
443

gislador es libre de introducir las modificaciones o excepciones que estime conveniente,
incluso en los llamados principios auténticos. Aquí, lo único criticable
sería la inconsistencia y las incoherencias valorativas que pudieran producirse, junto,
claro es, con indeseables consecuencias prácticas para el crédito y la propiedad.
Mas no es aceptable criticar al legislador simplemente por contradecir un discutible
principio doctrinal o por reducir su ámbito de vigencia.
El principio de accesoriedad de la hipoteca ha sido otro baluarte en contra
de la hipoteca flotante. Ahora bien, dado que la hipoteca flotante se construye como
una hipoteca de seguridad, como hipoteca de máximo, resulta muy curioso
que sea en este tipo de hipotecas en las que el Derecho alemán imponga el carácter
accesorio de la hipoteca de manera más rigurosa, como ya advirtió Rey Portolés.
Este dato nos indica que hay un malentendido sobre qué se quiere decir al
calificar a la hipoteca de accesoria del crédito. Los principios tienen siempre vocación
de concreción en cuanto se trate de su aplicación. En tanto sólo se enuncien,
mantienen un alto grado de ambigüedad y favorecen equívocos y malentendidos.
El carácter accesorio de la hipoteca se toma en cuenta en los arts. 1212 y 1528
CC para disponer que la subrogación en el crédito o la cesión del mismo, respectivamente,
llevan consigo la hipoteca que lo garantiza. Naturalmente, nadie dudará
de que se pueda pactar lo contrario, es decir que la subrogación o la cesión no
incluyan la hipoteca. Son normas dispositivas o interpretativas de la voluntad de
las partes. Si se pacta que no incluyan la hipoteca, surge la pregunta de si la hipoteca
que se queda sola, se ha de extinguir necesariamente. Seguramente ha de
responderse afirmativamente si se estima que opera de manera automática el carácter
accesorio de la hipoteca, pero debe reflexionarse en que nadie tiene un interés
que se perjudique, si la hipoteca continúa, excepto los acreedores personales,
siempre que la hipoteca se conceda de nuevo por el propietario a un nuevo acreedor.
Ahora bien, ¿estos acreedores personales podrían impedir la constitución de
una nueva hipoteca o incluso la enajenación de la misma, al margen de las acciones
rescisorias? Evidentemente, no. Por tanto, la hipoteca de propietario solamente
beneficia al propietario que ahorra gastos de cancelación y de constitución, y no
perjudica ningún interés jurídicamente protegido.
El carácter accesorio de la hipoteca no debería impedir que se mantuviera
durmiendo en el Registro en espera de un crédito que la hiciera despertar (así
es, en la hipoteca constituida unilateralmente, 141 LH). La cuestión dudosa puede
ser durante cuánto tiempo y su régimen entre tanto, especialmente si la finca
queda sustraída a la responsabilidad por deudas.
Esto no es nada extraño, si el pago o extinción por otra causa del crédito garantizado
no se hace constar en el Registro, el art. 144 LH, como hemos visto, de-
444

ja a salvo al tercer adquirente del crédito hipotecario, por lo que la hipoteca no
cancelada, vive, aunque el crédito se hubiera extinguido. A favor del tercer adquirente,
se mantiene viva la hipoteca sin un crédito. No sé si se trata de una resurrección
o de una supervivencia, pero los efectos son los mismos.
Si a favor de un tercero, puede vivir la hipoteca, a pesar de la extinción del
crédito, no debe existir inconveniente en que subsista a favor del propietario. No
entiendo por qué la hipoteca de propietario deba ser una figura denostada (Martínez
Gil Vich, en El Notario del Siglo XXI), si puede favorecer al propietario y
a nadie que tenga un interés protegible le perjudica. Insisto en que los acreedores
personales no pueden impedir la constitución de una hipoteca ni impugnarla, como
tampoco la enajenación de la finca, al margen de las acciones rescisorias, que
siempre están a su disposición.
Se admiten casos de hipoteca de propietario en nuestro Derecho, así en el
supuesto de hipoteca en garantía de títulos al portador o transmisible por endoso
en cuanto a los títulos que vuelvan a la propiedad de la entidad emisora. Como
dice Peña, una nueva transmisión de las obligaciones manifiesta que la hipoteca
subsistió de algún modo en manos del propietario. También si el tercer poseedor
paga y se subroga en el crédito en el supuesto de que sobre la finca recaigan
otras fincas o cargas de menor rango. Igualmente si el acreedor hipotecario de una
finca adquiere una cuota o un piso 3 .
Se admite la cesión de créditos integrados en la globalización sin la garantía
hipotecaria y sin que se reduzca el máximo garantizado 4 . Parece claro que el
nuevo art. 149 LH, parte de la evidente posibilidad de ceder el crédito sin la hipoteca,
pues el art. 1528 CC es dispositivo. En todo caso, la cesión del crédito
puede verificarse al margen del Registro y el cedente no adquirirá la hipoteca hasta
que inscriba.
La Resolución de 25.04.2005 niega la posibilidad de una hipoteca flotante
con estas palabras: «Es doctrina reiterada de este Centro Directivo (cfr. Resoluciones
de 23 de diciembre de 1987 [RJ 1987, 9722], 3 de octubre de 1991 [RJ
1991, 7491], 3 de noviembre de 2000 [RJ 2000, 10239], 10 de julio de 2001 [RJ
2001, 5910], 12 de septiembre de 2003 [RJ 2003, 6275] y 11 de octubre de 2004
[RJ 2005, 2549], entre otras) que el principio de especialidad impone la exacta determinación
de la naturaleza y extensión del derecho que se inscriba (cfr. artículos
9.2.° de la Ley Hipotecaria y 51.6.° del Reglamento Hipotecario), lo que, tratándose
del derecho real de hipoteca, y dado su carácter accesorio del crédito
garantizado, exige que, como regla general, se expresen circunstanciadamente las
obligaciones garantizadas (causa, cantidad, intereses, plazo de vencimiento, etc.);
3 PEÑA, cit. p. 266.
4 CORDERO, La hipoteca global, 1997, p. 150.
445

y aunque —con notable flexibilidad, a fin de facilitar el crédito— se permite en
ciertos supuestos la hipoteca sin la previa determinación registral de todos sus elementos,
siempre se imponen algunas exigencias mínimas, para impedir que tal derecho
constituya, en realidad, una mera reserva de rango registral o una especie
de hipoteca «flotante», en la que, si bien queda fijada la cifra máxima de responsabilidad
hipotecaria, queda, en cambio, al arbitrio del acreedor determinar si esta
cifra máxima va a estar integrada por los importes, totales o parciales, de obligaciones
ya existentes o con el importe de otras obligaciones que en el futuro
pueda contraer el mismo deudor en favor del acreedor. Por ello, no es posible inscribir
en el Registro una sola hipoteca que garantice todas aquellas obligaciones,
existentes y futuras, que haya o pudiera haber entre acreedor y deudor, de suerte
que la hipoteca «flote» sobre las diversas obligaciones garantizadas para, en el
momento en que el acreedor desee ejecutar alguna, algunas o todas las que, siendo
vencidas, líquidas y exigibles no hayan sido satisfechas, se deje caer la hipoteca
sobre la obligación u obligaciones incumplidas que el acreedor desee que estén
cubiertas con la garantía hipotecaria y ejecutar ésta con la preferencia que
respecto de otros acreedores deba tener el acreedor a consecuencia de la naturaleza
del derecho real y la fecha de la inscripción en el Registro.
El rigor de las resoluciones de la Dirección General desde la de 4 de julio
1984 no corresponde con las exigencias económicas que justifican la existencia de
la hipoteca global. Las razones en contra de la hipoteca flotante, opuestas por la
DGRN, básicamente son:
A) Contravienen el principio de determinación.
B) La hipoteca que garantiza obligaciones puramente futuras contraviene el
principio de accesoriedad.
C) La hipoteca que garantiza obligaciones puramente futuras supone una
anticipación de la garantía contraria a la par condicio creditorum.
D) La hipoteca que garantiza obligaciones puramente futuras bloquea el inmueble
gravado, encadenando al deudor, cuyo crédito disminuye sin justificación.
E) La hipoteca que garantiza obligaciones puramente futuras, si no llegan
a nacer, hace muy difícil la cancelación, pues impone al deudor la prueba de hechos
negativos.
F) Según la DGRN, las cláusulas de globalización en garantía de obligaciones
nacidas o futuras contravienen el principio de accesoriedad, pues la garantía
tendría carácter flotante.
G) No es admisible que la determinación de la obligación que ha de quedar
cubierta por la hipoteca se deje al arbitrio del acreedor.
Según la DGRN, todas estas objeciones sólo pueden superarse si las obligaciones
que se pretenden asegurar provienen de una relación jurídica común a
todas. Solamente en este caso puede utilizarse el pacto de ejecución por certifica-
446

ción del saldo adeudado, pues, según ella, sólo son aplicables los arts. 153 LH y
245 RH cuando las obligaciones anotadas en la cuenta provienen de tal relación
base.
Después de la Ley esta doctrina ha quedado superada en cuanto se trata de
las entidades financieras a que se refiere el art. 2 de la ley de regulación del Mercado
Hipotecario.
De la Ley 41/2007 resulta un argumento a contrario, reforzado por la exposición
de motivos, en cuanto se trate de acreedores diferentes. No obstante, no
siendo aceptables los reproches anteriores, y admitiendo bajo ciertas condiciones
la aplicación del art. 153, la discusión puede centrarse todavía en estas condiciones.
La doctrina de la DGRN todavía es útil, incluso la lista de reproches, para
la configuración de las hipotecas flotantes admisibles y, cómo no, para la discusión
sobre la deseada futura flexibilización de las figuras de hipotecas.
Los problemas de una hipoteca global o flotante no pueden ser principios
hipotecarios apócrifos como el de que una hipoteca sólo pueda garantizar una sola
obligación o mal concretados como el de la accesoriedad absoluta y a todos
los efectos.
Los verdaderos problemas, a mi juicio, son la determinabilidad de las obligaciones,
el plazo de duración, el bloqueo, la facultad de desistimiento del deudor,
la cesión y subrogación, así como los procedimientos de ejecución.
Con la nueva Ley 2007/41 de reforma del Mercado Hipotecario se desautoriza
la doctrina de la Dirección General y se resuelven los problemas más comunes
y aparentes como la indudable posibilidad de garantizar varias obligaciones.
La exposición de motivos de la Ley dice:
«En el Capítulo VI, se flexibiliza el mercado hipotecario regulando las
hipotecas de máximo, también llamadas doctrinalmente “flotantes”. La accesoriedad
y determinación que rige en las hipotecas ordinarias excluye de
nuestro actual ordenamiento jurídico como hipotecas ordinarias o de tráfico
a aquellas hipotecas en las que son diversas las obligaciones garantizadas
o en las que se mezclan obligaciones presentes y futuras. Eso determina
necesariamente que deban constituirse tantas hipotecas como
obligaciones se pretenden garantizar lo que, además de encarecer la operación,
no es competitivo en la práctica bancaria.
Lo que se pretende mediante esta reforma es generalizar la posibilidad
de garantizar con hipoteca de máximo otras muy diversas relaciones jurídicas,
si bien se ha considerado conveniente limitarlo a las entidades de
crédito y no a cualquier acreedor, dada la especial normativa de supervisión
a la que están sometidas aquéllas. La hipoteca de máximo permitirá admitir
nuevos productos hipotecarios hasta ahora rechazados. La sentida necesidad
de avanzar y flexibilizar el régimen jurídico de las hipotecas, con requisitos
y figuras jurídicas que acojan las nuevas demandas, obliga también
447

a todos los operadores que intervienen en el proceso formativo de los contratos
y de las garantías reales, especialmente a los Notarios y a los Registradores
de la Propiedad, de manera que como operadores jurídicos, en la
redacción de los documentos y en la práctica de los asientos, entiendan dirigida
su labor en el sentido de orientar y facilitar el acceso al Registro de
los títulos autorizados por los medios legales existentes, para lograr que la
propiedad y los derechos reales sobre ella impuestos queden bajo el amparo
del régimen de publicidad y seguridad jurídica preventiva, y disfruten de
sus beneficios, de conformidad, en todo caso, con las disposiciones legales
y reglamentarias que determinan el contenido propio de la inscripción registral,
los requisitos para su extensión, y sus efectos.»
La admisibilidad general de una hipoteca en garantía de una pluralidad de
obligaciones se desprende ahora del art. 12 (las obligaciones garantizadas, cualquiera
que sea la naturaleza de éstas y su duración), sin que esté limitada a las entidades
financieras.
Tampoco era discutible antes, tal como resulta de las hipotecas legales, en garantía
de títulos al portador o endosables, mancomunadas indivisibles, etc.
La determinación se cumple con los criterios del art. 1273 CC, como señala
Cordero. No hay razón para ir más allá. Los terceros acreedores simples no tienen
otros remedios que las acciones rescisorias. Los cálculos de los adquirentes están
protegidos por la cifra máxima de responsabilidad, más allá ocurre lo mismo en
toda hipoteca de obligaciones de cuantía indeterminada. También se señala que
la cuantía de la responsabilidad puede ser diferente por no haberse reflejado pagos
parciales, etc. También hay en ese sentido cierto bloqueo aparente cuando no
se ha cancelado la inscripción de la hipoteca, como en la hipoteca global con escasa
utilización. Con razón afirma Cordero que el hecho de que, como exige la
DGRN, las obligaciones derivasen de una relación jurídica común no les confiere
cualidades favorables a los terceros.
En el supuesto de hipoteca en garantía de obligaciones futuras es decisivo
que el rango se adquiera desde que se constituyó la hipoteca y no desde que nació
la obligación, se debe a la existencia de la publicidad que ya proclama ese efecto.
El art. 142 no exige que la obligación futura provenga de una relación preexistente.
La accesoriedad ni se perjudica por el carácter futuro de la obligación,
ni la existencia de una relación jurídica básica añade nada en el tema de la accesoriedad,
porque la hipoteca no es accesoria de relaciones jurídicas sino de obligaciones.
La objeción más seria es el bloqueo patrimonial que produce una hipoteca
en garantía de obligaciones futuras. Se señala el perjuicio que se causa a la competencia
entre quienes ofrecen crédito, porque levanta un obstáculo para ellos
en favor del acreedor titular de la hipoteca global. También lo es para el deudor en
cuanto le vincula o incluso encadena al acreedor sin poder escapar a condicio-
448

nes de crédito mejores. En este sentido se propugna que disponga en estas hipotecas
de facultad de desistimiento del contrato de garantía para el futuro.
El contrato de garantía o cláusula de globalización requiere también interpretación
en cuanto a las obligaciones garantizadas, por lo que sin pacto expreso
quedarán excluidas las obligaciones anteriores.
El nuevo art. 149 LH permite aceptar las conclusiones a las que Cordero llegaba
antes de la Ley. Es posible la cesión aislada de los créditos incluidos en la cláusula
de globalización sin transmisión de la garantía ni renuncia a la misma. Si bien
no cabe reservarse la garantía (1212 y 1558 CC), si conforme al contrato de garantía
ya no es, ni va a ser acreedor, nada impide que se reserve la garantía para los créditos
que ya ostente o que conforme al contrato pueda ostentar contra el deudor.
También admitió Cordero la transmisión de la garantía sin cesión de los créditos
para aplicarla a créditos similares a los especificados en el contrato que se generen
con el cesionario. La hipoteca podría incluso garantizar créditos ya nacidos
a favor del cesionario, pero hasta el límite en que el deudor lo era con el cedente.
Se admite igualmente la subrogación de un tercero en los créditos garantizados
con la hipoteca global.
Los pagos del deudor no reducen la cifra máxima en tanto en virtud del contrato
hayan nacido o pueda seguir contrayendo más obligaciones. Por el contrario,
las ejecuciones forzosas de obligaciones comprendidas en la cobertura global
de la hipoteca sí reducen la cifra máxima de responsabilidad en la medida correspondiente.
En la hipoteca global cabe ampliar el capital de una obligación ya perfectamente
determinada sin pérdida de rango, si no se modifica la cifra de responsabilidad
de la hipoteca. Esto es lo que resulta de una interpretación del nuevo art.
4 de la Ley 2/1994 combinada con la de la disposición transitoria única punto
3 5 . Se trata de la llamada hipoteca recargable. Delgado Ramos, así lo ve, pero lo
5 Escritura pública.
1. En la escritura de subrogación sólo se podrá pactar la modificación de las condiciones del
tipo de interés, tanto ordinario como de demora, inicialmente pactado o vigente, así como la alteración
del plazo del préstamo, o ambas.
2. Cuando el prestamista sea una de las entidades a que se refiere el artículo 1 de esta Ley,
las escrituras públicas de modificación de préstamos hipotecarios podrán referirse a una o varias
de las circunstancias siguientes: 5 «Artículo
i) la ampliación o reducción de capital;
ii) la alteración del plazo;
iii) las condiciones del tipo de interés inicialmente pactado o vigente;
iv) el método o sistema de amortización y cualesquiera otras condiciones financieras del préstamo;
v) la prestación o modificación de las garantías personales.
3. Las modificaciones previstas en los apartados anteriores no supondrán, en ningún caso,
una alteración o pérdida del rango de la hipoteca inscrita excepto cuando impliquen un incremento
de la cifra de responsabilidad hipotecaria o la ampliación del plazo del préstamo por este incremento
o ampliación.
449

echaza igual que Cordero Lobato. En mi opinión 6 , es hermenéuticamente impecable
la solución afirmativa, sin que valga el argumento de que una innovación
tan importante debería ser más clara. Si no fuera una innovación, no sería necesaria
la disposición transitoria. El problema es si se refiere solamente a la
hipoteca de máximo o a cualquier hipoteca cuya obligación haya sido objeto de
pago parcial. En las hipotecas globales no hay necesidad de la ampliación de capital
de una determinada obligación, fuera de los casos, en que por particulares
razones se quiera hacer respecto de obligaciones ya integradas en la cobertura, pero
aquí no debe haber ninguna cuestión, pues de la misma manera que se pueden
contraer nuevas obligaciones, se pueden ampliar las ya existentes.
En estos casos necesitará la aceptación por los titulares de derechos inscritos con rango posterior,
de conformidad con la normativa hipotecaria vigente, para mantener el rango. En ambos supuestos,
se harán constar en el Registro mediante nota al margen de la hipoteca objeto de novación
modificativa. En ningún caso será posible hacerlo cuando conste registralmente petición de información
sobre la cantidad pendiente en ejecución de cargas posteriores.
6 Admite la hipoteca recargable Díaz Fraile, Boletín del Colegio de Registradores n.º 138,
en cambio, Cordero, Proyectadas novedades en materia hipotecaria, Actualidad Jurídica Aranzadi
732/ 2007, y Delgado Ramos (en www.notariosyregistradores) entienden que una reforma semejante
debía haberse establecido con mayor claridad.
450

S U M A R I O
LA LLAMADA HIPOTECA INVERSA
(Adicional 1. a Ley 41/2007)
por
JOSÉ JUAN PINTÓ RUIZ
Abogado. Doctor en Derecho.
Miembro de la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
I. Introducción
a. En general: La soledad del anciano
b. La casa
c. El piso
d. El valor potencial del piso
II. Hacia un concepto de «hipoteca inversa»
III. Hacia la configuración jurídica de la solución. Figuras afines
1. Hipoteca en garantía de prestaciones periódicas
2. Hipoteca de responsabilidad limitada
3. Hipoteca de máximo
IV. La regulación de la Disposición Adicional 1. a de la Ley 41/2007 de 7 de diciembre, de
la hipoteca inversa
1. Visión general
2. El concepto
a. Definición
b. Contenido
A. El crédito, o sea, la relación jurídica principal obligacional
B. La relación real accesoria (hipoteca)
3. Elementos Personales
a. El acreedor y titular del derecho real
b. El llamado deudor solicitante
c. Los beneficiarios
4. Elementos Reales
5. Elementos Formales
V. Efectos
A. Efectos hasta la exigibilidad de la obligación garantizada de devolver lo percibido
más los intereses
a. Efectos comunes
B.
b. Efectos especiales
Efectos posteriores a la exigibilidad de la obligación garantizada
VI. Breve referencia al Libro V del Código Civil de Catalunya (arts. 569-1, 569-2 y 569-27
y siguientes)
VII. La hipoteca inversa y el principio de autonomía de la voluntad
451

a. En general: La soledad del anciano
I. INTRODUCCIÓN
Ya ha transcurrido mucho tiempo desde aquella plenitud de la familia rural
que mostró aquella convivencia en cuyo seno se realizaba un esfuerzo común, simultáneo
de dos generaciones y a veces tres para que todos subsistieran mediante
diversos entramados jurídicos, pálido reflejo de una intensa y matizadísima
solidaridad moral, expansiva y en todos los órdenes. Rememoro aquella casa de
antaño y digo casa como expresión algo más extensa y profunda que la propia
de una simple «universalidad» de bienes, derechos y obligaciones, pues todo
ello era nutrido y aglutinado por una cálida solidaridad moral con deberes de
socorro y asistencia mutua, perdurables y más perceptibles aún, cuando la mayor
o menor adversidad incidía eventualmente.
Tenuemente, cuando la industrialización, perdió dimensión horizontal el hogar
urbano, pero aún vigorosamente la horizontalidad se mantenía no sólo con
respecto a los descendientes, sino también con relación a los ascendientes.
b. La casa
Aquella casa rural 1 , con el hogar permanentemente encendido y, junto a él,
el más lejano de los ascendientes acaso ya poco móvil, al abrigo de la lumbre,
dotada de la inquieta y ordenada actividad de los miembros familiares diversos,
en plenitud de facultades, con el ajetreo vital que era propio, cuan distinta era
de la casa actual urbana, sin hogar encendido, inerte y sola. Por la mañana, en desayuno
no conjunto apresurado —a veces de pie— se presencia una salida precipitada,
apresurada y hasta el atardecer nadie acude. La familia nuclear —como
ahora se dice si no se añade monoparental— provoca esta vacuidad. Los niños distribuyen
el tiempo entre la guardería, y el colegio donde comen. Marido y mujer
celebran almuerzos de trabajo o sacian su apetito en lugares próximos a la sede
distinta de su respectiva actividad.
1 Nos quedamos cortos si decimos que casa quiere decir «universalidad» o patrimonio, o
refugio y acogimiento como dicen los textos romanos (Vide GAIUS, D. II IV 19: PLERIQUE PUTAVE-
RUNT, NULLUM DE DOMO SUA IN IUS VOCARI LICERE, QUIA DOMUS TOTTISIMUN CUIQUE REFUGIUM AT-
QUE RECEPACULUM SIT...» O sea, MUCHOS PENSARON QUE DE SU CASA, NADIE PODÍA SER LLAMADO A
JUICIO, PUES LA CASA DE UNO ES LUGAR DE SEGURO, REFUGIO Y ACOGIDA). La «casa pairal» es esto y
la asunción de un deber plurigeneracional de conservar, mantener, incrementar y desarrollar la universalidad,
para el bien de todos, trascendente en el tiempo.
Las capitulaciones matrimoniales, los heredamientos, el señalado sacrificio espiritual que
comporta el aragonés llamado «casamiento en casa», el «usatge vidua», la «consuetudo bulgari», la
función de la «senyora, majora, poderosa i usufructuària», los legitimarios que con la exigua legítima
se autopromocionaron y engrandecieron Barcelona, el «dret de casa» y los «concos», y el
«arbitratge pacificador dels capítols de Guissona», son muestras del esplendor que antaño mostró
«la casa».
452

c. El piso
¿Cuál es el destino del ascendiente? Salvo honrosísimas excepciones, no puede
ser otro que la «residencia», o «aquel piso en propiedad», esforzadamente adquirido
y mantenido. No es sólo el deseo de independencia de los descendientes,
si no que se trata de la imposibilidad física de asistencia y de paliar su soledad.
El viudo o viuda (que es lo más frecuente) se resisten en SU piso, SU CASA, con
la compañía sedante de sus recuerdos como si palparan sus vivencias pasadas,
pero ¿y su subsistencia, y su asistencia?
d. El valor potencial del piso
Sabe que «su» piso vale muchísimo, pero no puede enajenarlo porque lo precisa
vitalmente. El valor potencial de su piso, es ciertamente importante, pero
precisa movilizarlo sin perder la posesión. La hipoteca es un derecho real accesorio
que automatiza, a favor del acreedor, la realización del valor. E institucionalmente
la hipoteca (al revés del «pignus» o prenda) permite esta afección, sin pérdida
de la posesión. La anterior regulación del CC y de la LH y su Rto. es más que
suficiente, máxime bajo el impulso creador de la autonomía de la voluntad.
Pero hay que comprender, que siempre es políticamente apetecible legislar
en sentido coincidente con una aspiración digna, aunque sea ello algo artificioso.
A la postre es más rentable 2 .
II. HACIA UN CONCEPTO DE «HIPOTECA INVERSA» 3
Nunca podemos olvidar la vieja expresión de EPICTETUS «Initium doctrinae
sit consideratio nominis». ¿Qué quiere decir?, ¿a qué obedece la expresión hipoteca
inversa? Hablando sencillamente, hipoteca inversa quiere decir algo así como
«hipoteca al revés». En la situación más frecuente y común cuando se presta
dinero, como el préstamo es un contrato real al constituirse se entrega y paga y
simultáneamente se constituye la garantía real, la hipoteca, que sirve para garantizar
que habrá un valor extraíble de la realización del inmueble hipotecado que
responderá de la devolución de lo prestado, y se simplifica la realización forzosa,
en beneficio del acreedor. Es decir, la secuencia es ésta: se paga, e inmediatamente
después se garantiza. Pero en la hipoteca inversa ocurre al revés, la se-
2 Es interesante la lectura de la exposición de motivos. En ella se vislumbra la proclamación
de un interés social predicable de la Adicional 1. a . Pero la regulación misma y el libre juego del principio
de autonomía de la voluntad, pueden descafeinar tal propósito.
3 La denominación «hipoteca inversa» parece albergar un concepto señaladamente autónomo
pero más bien parece indicar una subespecie, quizá algo artificiosa, de la conocida hipoteca
de máximo, como veremos.
453

cuencia está invertida. Primero se garantiza la devolución, y después (ordinariamente
periódicamente) se va pagando, mes por mes, o trimestre a trimestre. Y
después de la muerte del anciano si sus deudos no devuelven lo pagado más sus
intereses se realiza la hipoteca 4 , se ejecuta, se obtiene el valor.
Poca imaginación tendríamos los abogados y notarios si no supiéramos configurar
un resorte jurídico que obedeciera a esa profundidad, sin disponer de la
Adicional 1. a pero como a la figura configurada por la adicional se le confiere una
bonificación fiscal, ya cobra más sentido, tal regulación especial.
Queda pues ya patente, la función económica que teóricamente se espera de esta
figura jurídica. Se presta una cantidad y las más de las veces no se libra, sino que se
destina, a ir pagando con cargo a ella, las diversas sucesivas mensualidades al ancianito.
Y habrá de quedar garantizada la devolución de lo recibido, más los intereses.
III. HACIA LA CONFIGURACIÓN JURÍDICA DE LA SOLUCIÓN. FIGURAS AFINES
Más allá de entender que la hipoteca inversa, no es sino reflejo de un préstamo
ordinario de dinero garantizado con hipoteca, es fuerte la tentación de asimilar
esta figura a diversas clases de hipoteca tradicionales. El carácter aparentemente
afín, enseguida va a quedar, con un somero examen, perfectamente deslindado.
Contemplemos pues las siguientes figuras:
1. Hipoteca en garantía de prestaciones periódicas
Es la hipoteca a la que alude el art. 157 de la vigente LH. Su especialidad consiste
en que si no se paga la prestación (pensión por ejemplo) de un determinado
periodo, se puede instar la ejecución pero aquel que se adjudique la finca subastada,
no se beneficia del efecto común que produce la realización cual es la cancelación
del gravamen hipotecario, sino que la especialidad consiste en que el adjudicatario,
ha de soportar la subsistencia de la carga que continua viva para cubrir
el cumplimiento de los pagos correspondientes a los periodos siguientes.
Pues bien, esta hipoteca del art. 157, no es la hipoteca inversa, ya que, mientras
la hipoteca del art. 157 de la LH sirve para garantizar el pago de todas las sucesivas
pensiones, la hipoteca inversa no garantiza el pago de las pensiones, sino la
devolución a la entidad financiera de todo aquello que ella ha pagado al satisfacer
las pensiones correspondientes a los sucesivos periodos hasta la muerte del anciano,
más los correspondientes intereses.
La hipoteca pues, del art. 157 cubre; protege al titular de la pensión; la hipoteca
inversa cubre a quien ha pagado la pensión (Caja, Banco o entidad
4 A costa de los bienes relictos, como veremos. Vide adicional primera 1.c).
454

aseguradora) garantizándole la devolución de lo que ha pagado, más los intereses.
Ya se ve, que nada tiene que ver una institución con otra. Aquí (hipoteca
inversa) el anciano primero se grava, y después le van pagando. Pero quien le
paga es una entidad financiera y tiene solvencia más que sobrada —y ello basta—
para pagar la pensión comprometida. En cambio la restitución de lo pagado es lo
que, en beneficios de la entidad financiera, cubre la hipoteca inversa, en su función
institucional de accesoriedad. La hipoteca inversa cubre al que paga la pensión
y garantiza la devolución de lo que así ha pagado con sus intereses.
2. Hipoteca de responsabilidad limitada
Esta hipoteca, que es la regulada por el art. 140 de la LH (y que constituye
una excepción al principio de responsabilidad universal del deudor: art. 1911 del
CC y 105 de la LH) no se adecua tampoco (es diferente) a la hipoteca inversa. En
efecto, el art. 140 de la LH limita la realización del valor para pagar al acreedor,
sólo a la finca hipotecada, sin que la responsabilidad (aunque la finca hipotecada
no llegara a cubrir todo el valor) pueda extenderse a otros bienes del deudor.
Pero en la hipoteca inversa, si bien la ejecución hipotecaria no puede efectuarse
antes de la muerte del deudor, antes de la muerte del anciano resulta que si sus herederos
no pagaran, la responsabilidad no sólo afectaría a la finca hipotecada, sino
también a todos los bienes de la herencia del anciano. Así pues, se trata de una
responsabilidad más amplia, que aquélla correspondiente a la llamada de «responsabilidad
limitada» o sea a la reglada en el art. 140. En suma, es más favorable
para la entidad financiera el régimen especial establecido en la Disposición
Adicional 1. a (Vide ad. 1. a no. 6) que extiende la responsabilidad al bien hipotecado
y al valor de la herencia, que el régimen común del art. 140 que sólo la extiende
—y así la limita— al bien hipotecado.
La afirmación de que «no será de aplicación lo dispuesto en el 2. o del art. 114 de
la LH» (núm. 4 de la Adicional 1. a , final) quiere decir que podrá pactarse que la finca
hipotecada responderá incluso de intereses devengados en un tiempo superior
a los cinco años de la limitación ordinaria establecida. Menos mal que esto viene a
ser expresión de que se espera larga vida al ancianito mucho más allá de cinco años.
3. Hipoteca de máximo
Tiene características de la hipoteca de máximo 5 pues la cantidad está predeterminada
ya, pero puede acaecer que el beneficiario fallezca prematuramente,
5 Vide, como típica de máximo la hipoteca de garantía de cuentas corrientes (art. 153
LH). Según la resolución de 5 de febrero de 1945, «la hipoteca de máximo, en la configuración que
ha recibido de la doctrina española, aparece como un derecho real eminentemente accesorio, cons-
455

y entonces la cantidad a satisfacer sería inferior, e inferior la cantidad a devolver.
Pero lo que ocurre es más trascendente. En el momento de constituir la hipoteca
y tras la consiguiente inscripción constitutiva, con esta última, la hipoteca tiene
determinado su rango con la consiguiente prioridad. Pero la cantidad cuya devolución
se garantiza, aún no ha estado pagada, puesto que se satisface en periodos
sucesivos, y el carácter real del préstamo, provoca el que aquel total esté integrado
por sendas obligaciones de devolver lo que se ha pagado. Pero la obligación
de devolver nace siempre en el momento y como consecuencia de la entrega por
lo que, la antes mencionada suma de los correspondientes créditos (obligación de
devolver) no nace al momento formal de quedar constituida la hipoteca, sino cada
vez que se va pagando al beneficiado o beneficiarios. De ello resulta que constituida
la hipoteca al principio garantiza obligaciones futuras (aún no nacidas), pero
aunque sean futuras, gozan de prioridad con respecto a créditos anteriores al
nacimiento del crédito pero posteriores a la constitución de la hipoteca 6 .
Pero, el nuevo art. 153 bis de la LH 7 al perfilar la hipoteca de máximo cuando
el acreedor es una entidad financiera de las que allí se menciona, lo hace en términos
tan amplios y extensivos, que el problema que puede presentar la singularísima
hipoteca de máximo inversa queda diluido y perfectamente encajado —y
por ende incluido— en la amplia permisión del citado art. 153 bis de la LH.
Así pues, la relación jurídica básica es un préstamo determinado en su importe
máximo, pero ordinariamente se va a ir pagando (y así constituyendo dado
el carácter real del préstamo) por la entidad financiera sucesivamente, y como
tituido para asegurar el pago de obligaciones variadísimas y determinadas en sus líneas generales,
pero sin garantizar la existencia, exigibilidad, importe y vencimiento de los respectivos créditos», de
modo que «el principio de publicidad o la fe pública del Registro sólo es aplicable en tales supuestos
al derecho de hipoteca, cuya vigencia y alcance declara y autentiza la inscripción, mientras
que el derecho de crédito colocado a su amparo vive, se modifica y extingue conforme a los preceptos
del Derecho civil y mercantil». Vide Roca Sastre y Roca-Sastre Muncunill op. cit. T. VIII, pág. 317.
6 Vide arts. 142 y 143 de la LH.
7 «También podrá constituirse hipoteca de máximo: a) A favor de las entidades financieras a
las que se refiere el artículo 2RCL 1981\900 de la Ley 2/1981, de 25 de marzo, de Regulación del Mercado
Hipotecario, en garantía de una o diversas obligaciones, de cualquier clase, presentes y/o futuras,
sin necesidad de pacto novatorio de las mismas,
b) a favor de las administraciones públicas titulares de créditos tributarios o de la Seguridad Social,
sin necesidad de pacto novatorio de los mismos.
Será suficiente que se especifiquen en la escritura de constitución de la hipoteca y se hagan constar
en la inscripción de la misma: su denominación y, si fuera preciso, la descripción general de los actos
jurídicos básicos de los que deriven o puedan derivar en el futuro las obligaciones garantizadas; la
cantidad máxima de que responde la finca; el plazo de duración de la hipoteca, y la forma de cálculo
del saldo final líquido garantizado.
Podrá pactarse en el título que la cantidad exigible en caso de ejecución sea la resultante de la liquidación
efectuada por la entidad financiera acreedora en la forma convenida por las partes en la escritura.
Al vencimiento pactado por los otorgantes, o al de cualquiera de sus prórrogas, la acción hipotecaria
podrá ser ejercitada de conformidad con lo previsto en los artículos 129 y 153 de esta Ley y concordantes
de la Ley de Enjuiciamiento Civil (RCL 2000\34, 962 y RCL 2001, 1892).»
456

puede ocurrir, que el contratante o beneficiarios fallezcan sin agotarse la cantidad
máxima, la hipoteca es accesoria de la obligación de devolver lo sucesivamente recibido
y sus intereses, y en este caso (muerte pronta) el importe es menor que el
máximo, y la realización de valor institucional hipotecaria acciona consecuentemente
con respecto a un importe igualmente menor.
Modestamente creemos, sobre todo después de la redacción y consiguiente promulgación
del contenido del art. 153 bis, que esta hipoteca inversa estaba perfectamente
cubierta por el art. 153 bis y el principio de autonomía de la voluntad. Y no se nos oculta
—ni exponemos un criterio laudatorio ni censuramos— que el art. 153 bis, es una señalada
manifestación del «favor creditoris» que reposa en la confianza que en el estándar
actual merecen hoy (con evidente trascendente social) estas entidades financieras.
Esta hipoteca inversa, precisamente como manifestación de la nueva regulación
de la hipoteca de máximo que ha generado el art. 153 bis, ha merecido ya alguna
crítica tan pronta como enjudiosa 8 .
Estamos pues ante una propia hipoteca de máximo, y como tal, de carácter
real y accesoria de una obligación. Ello, sobre todo cuando se trata de la hipoteca
inversa típica, prevista en la Ley 9 .
IV. LA REGULACIÓN DE LA DISPOSICIÓN ADICIONAL 1. a DE LA LEY 41/2007
1. Visión general
DE 7 DE DICIEMBRE, DE LA HIPOTECA INVERSA
La citada Ley, regula esta modalidad de hipoteca, en su Adicional 1. a . Pero
pese a que el contenido de esta disposición es fundamental no debe prescindirse
de considerar también la disposición Adicional 4. a de la LH implantado por Ley
que comentamos por su efecto facilitador 10 .
2. El concepto
a. Definición
Es señaladamente sobria: A los efectos de esta Ley, se entenderá (Vide Adicional
1. a , 1) por hipoteca inversa EL PRÉSTAMO o CRÉDITO garantizado mediante
8 Vide el art. de José Luis Martínez-Gil Vich, notario y registrador de la Propiedad titulado
«Un privilegio exorbitante» en págs. 152 y sgtes. en NOTARIO 2008 núm. 17.
9 Como veremos, junto a la hipoteca típica, se muestran en la ley algunas variaciones. El problema
de constituirse ya una hipoteca como accesoria de un crédito aún no nacido, está superado
por los amplios términos del art. 153 bis LH.
La contradicción entre el carácter de contrato real del préstamo, la periodicidad de los pagos
sucesivos que integran su importe y el adeudamiento y garantía «ab initio» puede soslayarse, entendiendo
al «máximo» como pagado y depositado para atender la pensión periódica.
10 Facilita destinos singulares de la pensión percibida por el ancianito.
457

HIPOTECA sobre un bien inmueble que constituya la vivienda habitual del solicitante
y que cumpla los siguientes requisitos:
a’) Que el solicitante y los beneficiarios que éste pueda designar,
sean personas de edad igual o superior a 65 años, o afectados de dependencia
severa o gran dependencia 11 .
b’) Que el DEUDOR disponga del importe del préstamo o crédito
mediante disposiciones periódicas o únicas.
c’) Que la deuda sólo sea exigible por el acreedor y la garantía ejecutable
cuando fallezca el prestatario o, si así se estipula en el contrato,
cuando fallezca el último de los beneficiarios.
d’) Que la vivienda haya sido tasada y asegurada contra daños de
acuerdo con los términos y requisitos que se establezcan en los arts. 7 y
8 de la Ley 2/1981 de 25 de marzo de 1981 de Regulación del Mercado
Hipotecario.
En trance de completar el concepto legal de la hipoteca inversa típica que
efectúa este número, en relación con el texto de la Ley, debemos puntualizar:
b. Contenido
Claro está que está viva la accesoriedad de la hipoteca y por tanto hay que
distinguir EL CRÉDITO GARANTIZADO y la hipoteca (derecho real de garantía) que lo
garantiza.
A. El crédito, o sea, la relación jurídica principal obligacional
1. a Enseguida se vislumbra que aunque ordinariamente el solicitante, ocupante
de la vivienda en dominio, solicita el crédito para disfrutar él mismo de los
sucesivos pagos periódicos sin que nazca la obligación de devolver hasta después
de su muerte, también PUEDE PACTARSE (y continua siendo hipoteca inversa) que
existan, además del solicitante, otros beneficiarios (viuda por ejemplo) que pueden
ser uno o más, sin que el reembolso del crédito sea exigible por la entidad
financiera hasta la muerte del último de ellos. Así pues, existe bien el solicitante
beneficiario, o bien el solicitante beneficiario y otros beneficiarios según se pacte.
No obstante la existencia de tales otros beneficiarios quien, contrata con la entidad
financiera quien debe restituir es el solicitante y ello, post mortem, por medio
de sus herederos. Estamos pues, ante un contrato a favor de tercero si bien que
corrige el art. 1257-2 del CC obviando la aceptación de los beneficiarios.
2. o Puede ser que el destino del crédito (dinero prestado) se colme mediante
que su total importe se entregue al solicitante de una sola vez en cuyo caso
tal solicitante ya ha percibido el máximo del crédito y por lo tanto ya está deter-
11 Vide los tres grados de dependencia (moderada, severa y gran dependencia) en el art.
26 de la Ley 39/2006 de 14 de diciembre.
458

minada la cantidad, quedando en situación de determinabilidad sólo el importe de
los intereses ya que la obligación de devolver no es exigible (y por ende ejecutable
la hipoteca) hasta después de la muerte de tal beneficiario o del último de los otros
si los hay. O también puede recibir el importe del crédito el solicitante —beneficiario
o éste y los solicitantes beneficiarios— mediante pagos sucesivos periódicos.
En este caso claro está que además de los intereses, puede ser que no se alcance
el máximo importe mutuado, si todos fallecen sin haberse pagado aún, a su
tiempo, los sucesivos plazos o cánones periódicos que componen el «máximo».
Hay que insistir, en que hace falta mucho cuidado al convenir esta relación
jurídica, atendiendo fundamentalmente a que dado el máximo que se establezca,
no ocurra que resulte corto atendida la longevidad del beneficiario o beneficiarios.
En efecto, si por alcanzar el máximo, ya no se pagan ulteriores cánones, aunque
hasta después del fallecimiento (del solicitante o en su caso de los beneficiarios)
no sea reclamable el reembolso del importe, ocurre que el anciano ya no
recibe más pagos periódicos y encima, aunque esté paralizada la ejecución, tiene
la finca hipotecada y por tanto impotente (o por lo menos con mayor dificultad)
para atraer sustancialmente una segunda hipoteca.
Ciertamente que podría surgir la duda, de la absoluta necesidad de establecer
este límite máximo, pues directamente, la ley aparentemente no explicita su
exigencia. Pero este máximo es imprescindible, porque: a. El texto legal califica
el contrato de «préstamo» (núm. 1 párr. 1, 1 apartado b) núm. 5, núm. 6 y núm.
9); b. y si alguna duda cupiera, en la exposición de motivos (ordinal VIIIº) se afirma
textualmente lo siguiente:
«La hipoteca inversa regulada en esta Ley se define como un préstamo
o crédito hipotecario del que el propietario de la vivienda realiza
disposiciones, normalmente periódicas, aunque la disposición pueda ser
de una sola vez, hasta un importe máximo determinado por un porcentaje
del valor de tasación en el momento de la constitución. Cuando se alcanza
dicho porcentaje, el mayor o dependiente deja de disponer de la
renta y la deuda sigue generando intereses. La recuperación por parte de
la entidad del crédito dispuesto más los intereses se produce normalmente
de una vez cuando fallece el propietario, mediante la cancelación
de la deuda por los herederos o la ejecución de la garantía hipotecaria
por parte de la entidad de crédito.»
Este límite máximo lo es, de la obligación principal no de la afección a terceros,
es pues mucho más que tal afección, pues actúa de límite de la cantidad a
recibir y consecuentemente a devolver.
B. La relación real accesoria (hipoteca)
1. o El objeto del derecho real de hipoteca
El bien inmueble debe reunir las siguientes características:
459

1. a Pertenecer en dominio al solicitante pues, pese a la amplitud
de los arts. 106 y 107 de la LH está bien claro que al aludir la Disposición
Adicional 1. a (núm. 1) a «hipoteca sobre bien inmueble», excluye
toda hipoteca sobre derechos reales de acuerdo con el principio «inclussio
unius, exclussio alterius».
2. a Estar destinado a «vivienda habitual del solicitante». Nótese
que no dice estar destinada a «domicilio». Y es que se trata de un requisito
«fáctico», es decir se requiere que el inmueble sea el lugar donde
«de facto» reside el solicitante. Por esto, el domicilio de los diplomáticos
a que se refiere el art. 40.2 del CC no colmaría este requisito. Y es
que la finalidad perseguida por Ley, es la de permitir que se garantice
la sustancia económica sin perder la posesión del inmueble en donde materialmente
se vive.
Claro que el núm. 10 de la Adicional, dice que también se podrán
constituir hipotecas sobre bienes distintos de la vivienda habitual del solicitante,
pero en tal caso «no serán de aplicación los apartados anteriores
(y son todos, pues sólo hay 10 y un 11 que remite al derecho supletorio)
de esta disposición, es decir, que ya no se trata en tal caso de la
hipoteca inversa aquí regulada, sino de la común hipoteca de máximo,
sin gozar de los privilegios y especialidades que mencionamos. Ahora
bien, dicho sea de paso, este núm. 10 proclama bien claramente que se
podía constituir una hipoteca inversa, como tal hipoteca de máximo, sin
necesidad de retoque legislativo alguno, salvo la concesión de privilegios
y de derechos especiales del solicitante, que están, empero aún por legislar:
sólo están anunciados 12 .
3. a Tal finca debe estar además inmatriculada pues el núm. 2. o del
art. 145 de la LH muestra el carácter constitutivo de la inscripción, y el
título que constituye la hipoteca, no podrá inscribirse, si la finca carece
de folio abierto registral tal como se desprende del art. 7 de la misma
LH.
4. a Ha de estar tasada y asegurada contra daños 13 .
5. a Aunque el Registro está abierto, la finca no es prácticamente
enajenable (aunque siempre lo sea la finca hipotecada) pues si se enajena
voluntariamente por el deudor, el acreedor puede provocar nada menos
que el vencimiento anticipado, salvo substitución de garantía. Por
supuesto que el deudor no la enajenará 14 .
2. o La principal singularidad
Radica en que la ejecución sólo podrá realizarse tras el fallecimiento del solicitante
y en su caso de los beneficiarios 15 . Por supuesto que tal fallecimiento puede
12 Vide asesoramiento, núm. 4, Vide núm. 3 ambos de la Adicional.
13 Vide arts. 7 y 8 de la Ley 2/1981 de 25 de marzo de Regulación del Mercado hipotecario
y vide apartado b) del núm. 1 de la Adicional.
14 Vide núm. 5, fto. 2. o de la Adicional.
15 Vide 1, apartado C) y núm. 5 de la Adicional 1.
460

comportar el fin de la prestación periódica (a guisa de pensión) y el vencimiento
de la obligación de devolver y consiguiente ejecutoriedad hipotecaria. Pero también
puede ocurrir, que antes de tal fallecimiento ya el solicitante o en su caso los beneficiarios
dejen de cobrar la prestación periódica (a guisa de pensión) si lo pagado ya
cubre el máximo, aunque hasta el fallecimiento no sea ejecutable la hipoteca.
3. o Modalización de la responsabilidad
Claro que la hipoteca puede ser ejecutada, pero la responsabilidad personal
universal del art. 1911 del CC no se extiende a todos los bienes de los herederos
(art. 661 del CC) sino solamente a los bienes de la herencia (Vide núm. 6 de
la Adicional) con la consiguiente inaplicación de lo dispuesto en el párr. 2. o del art.
114 de la LH.
3. Elementos Personales
La naturaleza dual del crédito hipotecario (derecho de crédito y derecho real
accesorio o hipoteca) exige tener presentes ambas relaciones jurídicas, para la explicitación
de sus correspondientes elementos personales. Y son éstos los siguientes:
a. El acreedor y titular del derecho real
No cualquier persona puede ser el titular del derecho de crédito, o sea, del derecho
a reembolsarse tras el fallecimiento de la persona mayor—o en su caso de
los beneficiarios— de las cantidades que haya pagado (bien a guisa de pensión, bien
de una sola vez, sin rebasar el máximo) y del mismo modo no cualquier persona
puede ser el titular del derecho real accesorio de garantía cual es la hipoteca. Esa
persona, que ha de ser la misma (tanto para la relación obligacional como real) ya
que el número 2 de la Adicional dispone que: «Las hipotecas a que se refiere esta
disposición sólo podrán ser concedidas por las entidades de crédito y por las entidades
aseguradoras autorizadas para operar en España». La disposición se comprende, con
sólo considerar que el anciano o el que está en situación de dependencia, antes
de recibir el primer pago, y por ende antes de recibir los diversos plazos
sucesivos que recibirá, se constituye ya en deudor garantizante de la devolución
de aquello que aún no ha recibido, pues la hipoteca lo que garantiza es la
devolución de lo recibido, por lo que, el acreedor hipotecario que tiene asegurada
la devolución de lo que aún no se ha pagado, ha de ser de acreditada solvencia, prestigio
y honestidad, ya que —repito— el ancianito garantiza ya que devolverá, aquello
que aún no ha recibido. Esta hipoteca, de estas características pues, es lógico que
sólo puede «concederla» una de dichas entidades financieras o de seguros 16 .
16 Ya se ha dicho que puede disponerse que el solicitante puede recibir el importe del préstamo
de una sola vez o en fracciones sucesivas (Vide, apartado b, del núm. 1) y en primer caso, sin duda
que al constituir la hipoteca garantiza devolver algo que aún no ha recibido. En estas condiciones
es claro que el acreedor que lo es antes de pagar tenga que ser una persona de plenas garantías.
461

) El llamado deudor solicitante
Es aquella persona, dueña del inmueble en que vive 17 y que tenga una edad
mínima de 65 años, o se halle afectada de una situación de «dependencia severa
o gran dependencia» (núm. 1, apartado a) de la Adicional), y viva habitualmente
en finca hipotecada.
c) Los beneficiarios
El solicitante, puede además «designar» (vide apartado a) del número 1 de
la Adicional) beneficiarios. La sobriedad de la ley es evidente —y acertada— pues
no dice cuántos beneficiarios, ni si lo son conjunta o separadamente, ni si han de
ser personas relacionadas de algún modo con el solicitante (esposa por ejemplo)
y si han de ser beneficiarios conjuntos en determinada proporción, o sucesivamente.
Es evidente que el principio de autonomía de la voluntad —sin olvidar el
principio ético que preside la contratación— colma la sobriedad de la Ley, pero
teniendo en cuenta las siguientes limitaciones:
1. o Hay que entender que esos «beneficiarios» no son propiamente contratantes
directos, ni por ende asumen la obligación personal de devolver (salvo
que pactaran la posición de avalista). Sólo son beneficiarios dentro del marco
del párr. 2. o del art. 1257 del CC («contrato a favor de tercero»). Aunque el que
escribe, como letrado, tendría la evidente precaución en su caso y a su tiempo
de apresurarse a aceptar el beneficio dispuesto a su favor (del beneficiario), no
obstante cree que tal aceptación no es necesaria dada la finalidad perseguida por
la Ley (vide art. 3 CC) por lo demás patente en la exposición de motivos 18 , unida
al respetable sentimiento —sobre todo del anciano— de proteger a los suyos más
necesitados, como su viuda, y al hecho de que la propia Adicional, contempla como
«dies a quo» de iniciar la ejecución para obtener la devolución de lo prestado
a la muerte del beneficiario (vide núm. 5 donde alude «al último de los beneficiarios»)
sin otra mención. Y así las cosas, la eventual e intempestiva revocación
que efectuara la entidad financiera negando el beneficio sería contraria a la buena
fe, y a la Ley. A nuestro juicio tal revocación sería un acto radicalmente nulo
—no anulable— y no produciría efecto alguno.
Aunque la Ley sólo exige para adquirir la condición de beneficiario que el
solicitante le «designe», no se nos oculta que el principio ético (art. 1255 CC) que
rige la contratación —y lo digo como ejemplo arquetípico— vedaría que en el seno
de una asociación de malhechores se designara a otro asociado como beneficiario.
2. o Las consecuencias que en derecho sucesorio podría implicar la designación
de beneficiario, sobre todo ante la presencia de legitimario son demasiado
17 Párr. 1. o del núm. 1 de la Adicional.
18 Ordinal VIII de la motivación de la Ley.
462

emotas para tratarlas aquí. Pero me permito anticipar, que comoquiera que la designación
la hace el solicitante, y la devolución la han de efectuar sus sucesores —
no el beneficiario— es evidente que esta designación constituye un acto a título
gratuito, que a lo mejor podría ser incluso inoficioso, y como gratuito puede incidir
en el cálculo del «donatum» y por ende en la determinación de las legítimas
individuales.
4. Elementos Reales
En trance de considerar los elementos reales de la hipoteca inversa, es imprescindible
agruparlos en dos secciones. La primera, es la esencial existencia de
la OBLIGACIÓN PRINCIPAL GARANTIZADA, y la SEGUNDA es el OBJETO sobre el cual
recae la sujeción especial a la responsabilidad encaminada a la efectividad de la
prestación que es el contenido de la Obligación principal citada.
Así pues consideremos:
1. o La obligación principal garantizada
Otra vez insistimos en que la obligación que la hipoteca inversa garantiza NO
es la correlativa al derecho del ancianito, (o en situación de dependencia), a recibir
bien los sucesivos pagos periódicos que precisa, bien todo ello en un único pago,
sino que la obligación garantizada es la propia del ancianito cuyo cumplimiento
no es exigible sino después de su muerte 19 de devolver a la entidad
financiera lo que dicho ancianito haya recibido (con los consiguientes intereses
devengados) de la entidad financiera 20 . Quede claro pues, que la persona titular
del derecho de garantía (hipoteca) es la entidad financiera y no lo es el ancianito,
o en situación de dependencia, ni los beneficiarios si los hay.
Quede asimismo claro, que la cantidad a devolver tiene claramente un máximo
21 que nunca será sobrepasado, de tal forma que lo recibido, no puede exceder
del máximo. Quede claro, que si bien el anciano o el dependiente va recibiendo
las correspondientes prestaciones si se alcanza el máximo, ya nada más se
le paga, aunque hasta su fallecimiento, o el de los beneficiarios (si los hay y se ha
pactado) no se reclamará la devolución 22 . Consideremos, que el apartado c) del núm.
1, de la citada Disposición Adicional 1. a , establece como uno de los requisitos pa-
19 Nota adicional 1. a , 1.c) —y también núm. 5—. La deuda es recuperable bien mediante
la ejecución hipotecaria sobre el bien hipotecado, bien mediante la traba y realización de bienes relictos
(herencia yacente o acotada) pero no «ultra vires» los demás bienes del heredero. Vide
núm. 6.
20 Vide lo dicho al referirnos a la hipoteca en garantía de prestaciones periódicas en supra
III.
21 Vide supra en IV. 2, al final, la trascripción que se efectúa del particular del número
VIII de la exposición de motivos de la Ley.
22 Vide nota anterior y Disposición Adicional 1. a , números 1.c), 5 y 6.
463

a que se entienda que la hipoteca es inversa, el de que el deudor (el ancianito o
dependiente) «disponga del importe del préstamo o crédito mediante disposiciones
periódicas, o (quiere decir, “o bien”) única». Es realmente difícil atreverse a
una interpretación demasiado literalista de este requisito, pues resultaría que exacerbando
el sentido de contrato real propio del préstamo, no habrá hipoteca si no
se hubiera entregado efectivamente (y a su tiempo, pues sino sería pagar «aliud
pro alio») el correspondiente importe pues sólo así podría el «deudor» disponer.
Mas sea cual fuere la literalidad del texto, comoquiera que la hipoteca se constituye
inicialmente, es claro que si a su tiempo se entrega, el derecho del deudor
consiste en recoger su entrega; nada más.
Hay que consignar finalmente, que la exigibilidad de la deuda sólo nace al
fallecimiento del ancianito (o del que está en situación de dependencia), o —si así
se ha pactado— al fallecimiento del último de los beneficiarios (es decir, cuando
no quede ni ancianito o dependientes ni ningún beneficiario), conforme dispone
el núm. 5 de la Adicional 1. a . No obstante si el deudor hipotecario 23 decidiera
transmitir la finca hipotecada, tal transmisión atribuiría la facultad del acreedor
de dar por vencido el crédito. La consecuencia práctica de todo ello, que la finca
siempre será transmisible (con la hipoteca inversa adherida, claro está) en la práctica
no lo es, pues nadie se arriesgará a un vencimiento anticipado.
2. o La finca hipotecada
Ya se han expuesto las cuatro exigencias que debe cumplir la finca 1. a Pertenecer
en dominio al deudor, 2. a estar destinada a vivienda habitual de aquél,
3. a inmatriculada en el Registro de la Propiedad y 4. a estar tasada y asegurada contra
daños 24 .
Por supuesto que nos referimos a la llamada «hipoteca inversa» en su tipicidad
configurada por la citada Adicional 1. a , pero debemos citar de nuevo el núm.
10 de las tantas veces repetida Adicional 1. a , pues tal número 10 (que es el penúltimo)
dice: «Podrán instrumentarse hipotecas inversas sobre cualesquiera otros inmuebles
distintos de la vivienda habitual del solicitante. A estas hipotecas inversas
no les serán de aplicación los apartados anteriores de esta disposición». Y esto significa
que, sin la disposición adicional, pueden existir, al amparo de la LH y el principio
de autonomía de voluntad también hipotecas inversas. Ello hace evidente
su inutilidad —como no fuera obedeciendo a una visión pedagógica— salvo que,
sin el requisito mencionado, no gozara la hipoteca inversa «atípica» de los beneficios
fiscales y arancelarios que dispone la Adicional 1. a . Al fin y al cabo, todo el
mundo sabe lo que es el mutuo, y lo que es una hipoteca de máximo.
23 Vide Adicional 1. a , 5, apartado 2. o . En cuanto dice «transmitiera voluntariamente» es evidente
que excluye la transmisión forzosa en trámite de ejecución jurisdiccional o tributaria.
24 Vide supra IV, 2B, 1. a .
464

5. Elementos Formales
No hace falta esfuerzo alguno para comprender que la exigencia que con carácter
general previa a toda eficacia de las acciones hipotecarias es la inscripción
del título (escritura pública) en que se pacta la hipoteca en el Registro de la Propiedad,
y precisamente en el folio correspondiente a la finca hipotecada. Se entiende
pues que la inscripción es constitutiva y por ello queda claro, que la hipoteca
inversa debe otorgarse para su validez en escritura pública y además
conseguir que tal título se inscriba como se ha dicho 25 .
V. EFECTOS
Los efectos derivados de la válida constitución de la hipoteca inversa, serán
estudiados en dos partes. La primera comprende el periodo anterior a la exigibilidad
de la obligación principal garantizada, y la segunda, a los efectos siguientes
a ella.
A. Efectos hasta la exigibilidad de la obligación garantizada de devolver lo percibido
más los intereses
a. Efectos comunes
Al igual que todas las hipotecas la hipoteca inversa, luego de alcanzar el
asiento de inscripción 26 produce de inmediato los efectos propios del derecho
real erga omnes, es decir la persecutoriedad del bien hipotecado que queda ya directa
e inmediatamente sujeto a su realización 27 —si procede— para satisfacer la
pretensión del acreedor consistente en que se le devuelva el dinero; la adherencia 28
en el sentido de que cualquiera que fuera la transmisión que el deudor-propietario
otorgue queda efectuada con la carga hipotecaria que, incólume, como el pulpo
que agarra a su presa la continúa teniendo sujeta vaya donde vaya, y la emblemática
accesoriedad 29 que vincula la subsistencia del derecho real, a que éste
viva, a que no desaparezca la obligación principal garantizada.
A su vez, el crédito hipotecario precisamente por el efecto real de la hipoteca
que lo garantiza tiene —en el marco de la prelación de créditos— el carácter
25 Vide arts. 4.2.2, 129 de la LH y señaladamente el art. 1875 del CC. Y visto lo dispuesto
en el art. 3 de la LH la hipoteca voluntaria deberá otorgarse en escritura pública, para que su título
(escritura pública) pueda ser inscrito, y darle la eficacia que menciona el citado art. 1875 del CC.
Vide también art. 130 LH. Vide art. 145 LH.
26 Vide art. 1875 del CC; 145.2, de la LH.
27 Vide art. 107 LH y 1876 CC.
28 Vide nota anterior. Vide art. 118 de la LH y 1879 CC. Vide art. 112 LH.
29 Vide art. 104 de la LH.
465

de «crédito con privilegio especial» con relación al bien hipotecado 30 en el sentido
de que tal bien está destinado a realizarse especialmente para que pueda satisfacerse
el crédito garantizado.
b. Efectos especiales
1. o La constitución de la hipoteca, tal como dispone el art. 105 de la LH no
alterará la responsabilidad universal ilimitada del deudor que establece el art.
1911 del Código Civil. No obstante en la hipoteca inversa no es así pues:
Responde claro está la finca hipotecada directamente, pero fallecido el deudor,
aunque su heredero o sus herederos acepten la herencia puramente, sólo responden
los bienes hereditarios pero no responden los demás bienes del heredero 31 .
A su vez, el deudor, mientras viva tiene, por razón de la deuda garantizada
incólume sus bienes, ya que la devolución del importe de la deuda sólo puede
reclamarse después de su muerte 32 y en su caso, después de la muerte del último
beneficiario.
Esta limitación, es pues, importante.
2. o La hipoteca, no impide que la finca hipotecada sea enajenada. Pero,
aquí, en la práctica «de facto» no de «de iure» no ocurre así, pues si el deudor
vendiera su finca hipotecada a la sazón se produciría un efecto muy grave para él,
cual es la posibilidad de que el acreedor diera por vencido anticipadamente el crédito
33 , salvo que el propio deudor procediera a la sustitución de la garantía de manera
suficiente.
3. o Aun cuando se haya llegado al máximo y esté vencido el crédito garantizado,
el acreedor no podrá reclamar el pago o devolución del crédito, hasta
que haya fallecido el deudor o en su caso el último de los beneficiarios 34 y es por
esto que precisamente porque en el fondo se tiene en cuenta la escasa liquidez
de la que dispone el anciano o el que está en situación de dependencia, sólo tras
su fallecimiento (o en su caso del último de los beneficiarios será reclamable) puede
exigírsele el pago de la deuda.
4. o A su vez, es tan decisiva la motivación del préstamo consistente en amparar
al anciano o dependiente y a sus beneficiarios, que al fallecimiento del último
de ellos, aunque no hubiera vencido el término (o aunque no se hubieran pagado
las sucesivas entregas periódicas, aún pendientes de entrega), los herederos del deu-
30 Véase el art. 90 núm. 1. a de la Ley Concursal de 9 de julio de 2003 que dispone este carácter
privilegiado esencial del crédito hipotecario (en plena concordancia con lo dispuesto en el
art. 1923-3. o del CC) y véase también el art. 155 en su número 1. o y siguientes números precepto de
la misma Ley Concursal que muestran la realidad del privilegio a la hora de la verdad, es decir, a la
del pago.
31 Vide Adicional 1. a , núm. 6.
32 Vide Adicional 1. a , núm. 1 apartado c).
33 Disposición Adicional 1. a , número 5, párr. 2. o .
34 Vide Adicional 1. a , número 1, apartado c).
466

dor «podrán» CANCELAR el préstamo devolviendo lo que hubieran percibido hasta
entonces más sus intereses, pero sin que el acreedor pueda cobrar prima por cancelación,
lo que expresa la ley 35 con la frase «sin que el acreedor pueda exigir compensación
alguna por cancelación». Creemos que si la herencia no está aceptada
el administrador de la herencia puede promover tal cancelación, como acto de buena
administración sin que ello comporte una aceptación tácita de la herencia.
5. o El núm. 4. o de la Adicional 1. a impone a las entidades que como acreedoras
contraten la hipoteca inversa el deber de proporcionar a los solicitantes
un «servicio de asesoramiento independiente». Mas como la misma norma dice
que el Ministerio de Hacienda y Economía determinará (en futuro) en qué consisten
y sus características, hay que estar pues a la espera de tal determinación para
saber a qué atenerse, y conocer los «mecanismos» de este servicio.
6. o Los números 7, 8 y 9 de la Disposición Adicional 1. a , disponen exenciones
fiscales, beneficios en relación a los honorarios de Notarios y Registradores
de la Propiedad 36 , pero hay que tener en cuenta que tales beneficios —en realidad
toda la regulación— no existen si la finca hipotecada no alberga la vivienda
habitual del deudor 37 , es decir que sin este requisito, carece la hipoteca de la artificiosa
tipicidad que aquí se configura.
7. o Lo mismo ocurre con el régimen de transparencia y comercialización 38
de la hipoteca inversa, pues «será» establecido por el «Ministro» por lo que, no
se sabe aún cuál será.
35 Vide Adicional 1. a , núm. 5 párr. 1. o . La expresión «en el plazo estipulado» es desconcertante,
pues pagar «en el plazo estipulado» no es anticipar la cancelación. La única solución sería entender
que «plazo estipulado» quiere decir «plazo estipulado si lo hay». Y además queda claro, que
en cualquier caso, el consentimiento a la cancelación es gratuito.
36 Veamos el contenido de estos números:
«7. Estarán exentas de la cuota gradual de documentos notariales de la modalidad de actos
jurídicos documentados del Impuesto sobre Transmisiones y Actos Jurídicos Documentados las escrituras
públicas que documenten las operaciones de constitución, subrogación, novación modificativa
y cancelación.»
«8. Para el cálculo de los honorarios notariales de las escrituras de constitución, subrogación,
novación modificativa y cancelación, se aplicarán los aranceles correspondientes a los “Documentos
sin cuantía” previstos en el número 1 del Real Decreto 1426/1989, de 17 de noviembre (RCL
1989\2555), por el que se aprueba el arancel de los Notarios.»
«9. Para el cálculo de los honorarios registrales de las escrituras de constitución, subrogación,
novación modificativa y cancelación, se aplicarán los aranceles correspondientes al número 2, “Inscripciones”,
del anexo IRCL 1989\2556 del Real Decreto 1427/1989, de 17 de noviembre (RCL
1989\2556), por el que se aprueba el arancel de los Registradores de la Propiedad, tomando como
base la cifra del capital pendiente de amortizar, con una reducción del 90 por 100.»
37 Ver Adicional 1. a núm. 10. Efectivamente si la vivienda habitual del deudor no radica en
la finca hipotecada, la hipoteca en cuestión aunque se le llama inversa no atraerá la aplicación de
esta Adicional; antes bien, resultará regulada por las disposiciones comunes tal como dispone el
núm. 11 de la propia Adicional. Y es que, la amplia zona de incidencia del principio de autonomía
de la voluntad, si no fuera por los mencionados incentivos haría poco menos que innecesaria la
presente regulación de la hipoteca inversa.
38 Vide Adicional 1. a , núm. 3.
467

B. Efectos posteriores a la exigibilidad de la obligación garantizada
La distinción, que para los efectos anteriores se hacía en el apartado A precedente,
se torna aquí vaporoso, pues llegado el momento de la efectividad, se
permeabiliza la frontera entre efectos comunes y especiales, claro está, sin perjuicio
de producirse las consecuencias naturales de aquello que es singular y que
ya se ha expresado en el capítulo A anterior.
Y es que, alcanzado el vencimiento, deviene una evidente bifurcación disyuntiva.
O se paga lo adeudado voluntariamente, o se procede a la ejecución.
Y extinguida la deuda (bien por pago, bien por cualquier otra causa legítima)
el efecto de ello, trasciende en la cancelación de la inscripción hipotecaria.
Si no se satisface, la ejecución no muestra ningún cauce especial o diferente
de los procedimientos hipotecarios comunes (a) debiendo repetir aquí, con envío
«supra» a lo antes dicho, del principio de responsabilidad universal del art. 1911
del CC en el sentido de que, aún habiendo aceptado el heredero puramente y no
a beneficio de inventario, no responde con sus propios bienes, quedando a salvo
también naturalmente la ejecución hipotecaria directa sobre el bien hipotecado.
Todos los privilegios fiscales y arancelarios «supra» aludidos, especialmente
por lo que se refiere a la cancelación del asiento hipotecario, y a la extinción del
derecho real en los términos ya explicados.
Ninguna otra singularidad a destacar distinta de las comentadas merece el
procedimiento de ejecución 39 de la hipoteca inversa. Sólo insistir, en que como no
39 Veamos los procedimientos en cuestión: Hay dos clases de procedimientos. Los llamados
de «ejecución directa» que son de realización sólo del bien hipotecado, y aquellos otros que son ejecutivos
y persiguen los bienes del deudor por aplicación operativa del art. 1911 del CC. En los
procedimientos de esta segunda especie es donde se halla modalizada la aplicación del art. 1911 citado
en el sentido de que sólo podrán embargarse —y por ende realizarse— bienes de la herencia
del deudor, pero no bienes del heredero aunque éste haya aceptado puramente sin alcanzar los
beneficios de la aceptación a beneficio de inventario.
1. Los primeros, o sea los de ejecución directa del bien hipotecado (procedimiento al que
se refería el antiguo art. 131 de la LH hoy modificado) son aquellos procesos a los que se refiere el
actual art. 129 de la LH que a su vez remite al título IV, del libro III, con las singularidades que se
establecen en el cap. V de tal título IV de la LEC. Hay que atender básicamente dicho cap. V o
sea a los artículos 681 y siguientes de la dicha LEC. No está de más para facilitar su comprensión,
explicar que estas normas del citado cap. V siguen la línea del antiguo art. 131 de la LH que hoy
se ha reformado —como se ha dicho— para que el proceso esté regulado no en la LH sin en la LEC.
Pero a su vez, dentro de esta misma clase de procesos, o sea de ejecución directa, hay que
tener en cuenta la existencia de una singular modalidad, cual es la realización extrajudicial. Esta modalidad,
inducida por el extremadamente sobrio art. 1858 del Código Civil, aparece más completa
en el último inciso del 129 de la LH que dice así «Además en la escritura de constitución de hipoteca
podrá pactarse la venta extrajudicial del bien hipotecado conforme al art. 1858 del CC para el caso
de falta de cumplimiento de la obligación garantizada. La venta extrajudicial se realizará, por medio
del notario con las formalidades establecidas en el Reglamento medio del notario con las
formalidades establecidas en el Reglamento hipotecario». Claro está pues, que la venta ante notario
se realizará por medio de subasta pública, mediante los trámites extrajudiciales que el Reglamento
hipotecario establece en los arts. 234 y siguientes. Sería una gran imprudencia, no atender
muy intensamente a la citada regulación reglamentaria, pues ésta no sólo perfila la misma subasta
468

se trata de una hipoteca de garantía de prestaciones periódicas, ya que como se ha
dicho repetidamente lo garantizado es la devolución a la entidad financiera de lo
entregado más los intereses, naturalmente no se da la singularidad que prevén la
(art. 236 del Rto.) sino que cuál ha de ser el contenido de la escritura pública de constitución de
hipoteca para que pueda utilizarse el procedimiento (art. 234 Rto.) al igual que pormenoriza todos
los trámites consiguientes. Especial atención hay que prestar al art. 235 del Rto. Hipotecario,
que al disponer que «la ejecución extrajudicial sólo podrá aplicarse a las hipotecas constituidas en
garantía de obligaciones cuya cuantía aparezca inicialmente determinada, de sus intereses ordinarios
y de demora liquidados de conformidad con lo previsto en el título y de los gastos de ejecución
a que se refiere el art. 236-k» puede conducir a que el procedimiento extrajudicial no sea utilizable
en esta hipoteca inversa. Pero si se reflexiona, quizá ello no parezca tan imposible. En efecto, sobre
todo en aquellos casos en que la entrega al viejecito o dependiente no se realiza en sucesivas entregas
periódicas, sino en una única entrega, es claro que la cantidad, en realidad prestada (mutuada)
y —repito— entregada en un único acto está bien y claramente determinada desde el inicio en la propia
escritura de constitución. Estamos tan cerca de un mutuo ordinario que toda duda se desvanece.
La liquidación que pende es la de los intereses, pero la escritura de constitución puede puntualizar
las reglas peculiares y clásicas de tal liquidación. Lo único que ocurre aquí es la incidencia del término
incierto de vencimiento, de exigibilidad, que requiere el acaecimiento (seguro pero dudoso cronológicamente)
de la muerte del solicitante y en su caso de todos los beneficiarios. Pero —insisto—
esto afecta, aunque mucho, no a la devolución de la cantidad mutuada, sino a la liquidación
de los intereses, aunque si los beneficiarios son muchos y uno de ellos es muy longevo la cantidad de
intereses a liquidar puede ser mucha. Así pues, a la hora de la verdad, al margen de cualquier disposición
doctrinal, yo siempre me abstendría de utilizar el procedimiento extrajudicial.
La experiencia me ha enseñado, que solamente en los casos en los que la adjudicación que sigue
a la subasta no precise para la plena satisfacción del adjudicatario provocar desplazamientos
posesorios materiales de la finca subastada, hay que acudir a la realización extrajudicial. Confirma
este aserto lo dispuesto en el art. 236 del propio Rto. Sólo, por ejemplo, cuando la finca hipotecada
no está ocupada ni por el deudor-propietario ni por nadie, o cuando está arrendada (arrendamientos
perfectos antes de la constitución de la hipoteca) a varios arrendatarios, por ser finca utilizada
como generadora de rentas, sólo en estos casos —repito— que no exigen lanzamientos,
conviene utilizar el procedimiento extrajudicial ya que el Notario no puede realizar el lanzamiento.
Habrá que acudir a un segundo procedimiento. Por esto pues, y por lo dicho al final del párrafo anterior
con respecto al art. 235 del Rto. Hipotecario, lo mejor, en la hipoteca inversa, lo más práctico,
es prescindir del procedimiento extrajudicial.
2. Los segundos, son aquéllos propios del juicio ejecutivo genérico. La promulgación de la
actual LEC provocó al respecto los consiguientes reajustes:
Claro que la escritura de constitución de hipoteca es a su vez también, un propio título ejecutivo
al que se refiere el art. 517 de la LEC, en su núm. 4. El refuerzo para la seguridad del crédito
que representa la constitución de la hipoteca no reduce o disminuye el carácter genérico de título
ejecutivo que se predica de la escritura de constitución. Por esta razón es obvio, que el acreedor
en caso de impago, puede libremente acudir bien a la persecución y realización directa del bien
hipotecado (bien judicial, o bien extrajudicialmente según hemos visto, referida en el núm. 1 anterior)
bien al juicio ejecutivo ordinario.
Tenemos el pleno convencimiento de que esto es así y estamos seguros que el acreedor hipotecario
puede también reclamar aquello que acredita por medio de juicio ejecutivo ordinario.
Mas, a pesar de que esto es así, los ajustes de la reforma podrían suscitar alguna duda al respecto,
sobre todo, si se atiende, mediante una literalidad quizá excesiva o pusilánime a lo dispuesto en el
art. 579 de la LEC. En efecto este precepto dice que «cuando la ejecución se dirija exclusivamente
contra bienes hipotecados o pignorados en garantía de una deuda dineraria se estará a lo dispuesto
en el capítulo V de este título. Si subastados los bienes hipotecados o pignorados su producto fuera
insuficiente para cubrir el crédito EL EJECUTANTE PODRÁ PEDIR EL EMBARGO por la cantidad que
falte y la ejecución proseguirá con arreglo a las normas ordinarias aplicables a toda ejecución». Mal
interpretado, podría parecer que para poder instar una ejecución ordinaria, antes hay que acudir a
la ejecución directa del bien hipotecado, y sólo si ésta ejecución no bastara se podría ir al procedi-
469

Ley y Reglamento Hipotecario (Vide art. 157-10 de la LH y art. 248 del Rto.) a
cuyo tenor, la adjudicación hipotecaria se efectúa sin cancelación de la hipoteca
ya que no continua viva para responder de las siguientes prestaciones periódicas,
pues su ejecución comporta la total devolución del préstamo (suma de lo recibido
más intereses), no subsistiendo pues deuda por garantizar.
VI. BREVE REFERENCIA AL LIBRO V DEL CÓDIGO CIVIL DE CATALUNYA
(ARTS. 569-1, 569-2 Y 569-27 Y SIGUIENTES)
El Código Civil de Catalunya también regula la hipoteca, y en el art. 569-2,
párr. 3 dice que: «L’efecte del dret real d’hipoteca és la realització del valor del bé
en els casos i de la manera que estableixen aquest Codi i la legislació Hipotecària».
Ocurre que el precepto, al llamar a aplicación dos normas distintas, obliga al
estudioso a una labor de coordinación y acaso de jerarquización.
Afortunadamente, respecto a la hipoteca inversa no pasa nada y no aparece
ninguna discordancia. Eso sí, las partes y el Notario han de tener en cuenta el artículo
569-31 «Hipoteca sobre l’habitatge familiar o comú» en el sentido de que si
la finca hipotecada fuera la habitación familiar del matrimonio, deberán consentir
la hipoteca tanto el cónyuge dueño, como el otro. Y además, si no constituye
el inmueble, la habitación familiar, hay que hacerlo constar así en la constitución
de hipoteca.
Al final del párrafo se respeta el art. 34 de la LH a todos los efectos.
VII. LA HIPOTECA INVERSA Y EL PRINCIPIO DE AUTONOMÍA DE LA VOLUNTAD
Ya hemos comentado antes 40 que el dibujo o perfilación de la hipoteca inversa
que efectúa la adicional que comentamos, no impide —al contrario es perfectamente
posible— la constitución de otras hipotecas semejantes, al socaire
miento ordinario. Pero no es así. Nunca la hipoteca sirve para reducir posibilidades, sino que es un
refuerzo. Lo que el legislador quiso disponer con este art. 579 de la LEC, es que incluso en el caso
de que el acreedor hubiera optado por perseguir directamente y sólo el bien hipotecado, en este caso,
a pesar de haber elegido lo especial, si esta persecución especial resulta total o parcialmente ineficaz
también podrá ir al procedimiento ordinario para realizar los otros bienes. Es esto lo que quiere
decir. Véanse pues los arts. 571 y sgtes. En suma que el acreedor puede también libremente
reclamar por la vía del juicio ejecutorio ordinario, sin que sea preciso haber fracasado antes total
o parcialmente en el procedimiento directo (núm. 1 de esta nota). Y una última advertencia, que
creo que el buen sentido del lector hace propiamente innecesaria, las referencias que los arts. 222,
223 y 224 de la LH efectúan a la LEC han de referirse a la LEC ahora vigente, por lo que los números
de artículo que allí aparecen, como propios de la Ley derogada, son inoperantes.
40 Vide nota 2 supra y también IV, 2 B 2. o , supra y finalmente Adicional 1. a , núm. 10.
470

del principio de autonomía de la voluntad que registralmente trasciende en la inscriptibilidad
de títulos constitutivos de diversos derechos reales 41 en un régimen
de «numerus apertus» lo que permite que queden constituidas y naturalmente inscritas
diversas variedades de hipotecas.
Curiosamente en el BOE de 31 de marzo de 2008 aparece una R. de la
DGRN de 15 de marzo de 2008 que aborda con señalada generalidad aquellos límites
que el principio de especialidad puede comportar tanto en cuanto al principio
de autonomía de la voluntad, como a la posibilidad de diversa configuración
de derechos reales constituibles, concretamente hipotecas. En fin el título objeto de
examen por el citado centro directivo, es la constitución de una hipoteca, en la
que (aparte de otras cuestiones) se regula la eficacia del pacto de vencimiento
del préstamo garantizado en el que se dispone que la cantidad mutuada «se reembolsará:
a) cuando se formalice la venta de la finca, o b) cuando la entidad prestamista
presente un requerimiento de pago por la deuda pendiente añadiendo que
“mientras el prestatario no haya incumplido la presente escritura” la entidad prestamista
sólo podrá requerir el pago en una serie de casos: a) Seis meses desde la
muerte del último residente nombrado o b) que el último residente nombrado haya
dejado de residir en la finca, especificando qué es lo que se entiende por dejar
de residir (mantenerse ausente seis meses, se tenga o no intención de regresar)».
Esta resolución, cuya parte fundamental en cuanto trata el problema que comentamos
42 es realmente importante, viene, no sin dejar de apuntar tanto la inci-
41 Art. 2, 2. o de la LH y 7. a de su Reglamento.
42 Transacción parcial de su texto: El primer defecto de la nota tiene que ver con la previsión
contenida en la cláusula financiera 2. a de la escritura, en la que se indica que el importe del
préstamo se reembolsará: a) cuando se formalice la venta de la finca o b) cuando la entidad prestamista
presente un requerimiento de pago por la deuda pendiente, añadiendo que «mientras el
prestatario no haya incumplido la presente escritura» la entidad prestamista sólo podrá requerir
el pago en una serie de casos: a) seis meses desde la muerte del último residente nombrado o b)
que el último residente nombrado haya dejado de residir en la finca, especificando qué se entiende
por dejar de residir (mantenerse ausente seis meses, se tenga o no intención de regresar).
A su inscripción opone la Registradora, indeterminación en el plazo de duración del préstamo
y, en consecuencia, en la fecha de vencimiento, circunstancia imprescindible de acuerdo con lo establecido
en el artículo 82 de la Ley Hipotecaria, ya que en las dos formas de cancelación por caducidad,
los plazos para ello se contarían desde que la obligación garantizada «debió ser satisfecha en
su totalidad según el Registro», lo que exige que el Registro publique el plazo máximo de cumplimiento
de la obligación garantizada. Además entiende que la previsión contenida en la Cláusula Financiera
2. a sobre posibilidad de exigir el reembolso por incumplimiento de cualquier obligación
contenida en la escritura es inadmisible, por su generalidad y por envolver pactos obligacionales que
no pueden trascender a terceros, conforme a los artículos 9.2 y 51.6 del Reglamento Hipotecario.
Es cierto que, según la doctrina de esta Dirección General, el principio de especialidad impone
la exacta determinación de la naturaleza y extensión del derecho que ha de inscribirse (cfr. artículos
9.2. de la Ley Hipotecaria y 51.6. del Reglamento Hipotecario), lo que tratándose del derecho real de
hipoteca, y dado su carácter accesorio del crédito garantizado (artículos 104 de la Ley Hipotecaria y
1857 del Código Civil), exige, como regla general, la precisa determinación de la obligación a la que
sirve. Pero también lo es, que este Centro Directivo ha considerado reiteradamente que en materia
de hipotecas, el principio de determinación de los derechos inscribibles se acoge con notable flexibi-
471

dencia de una «notable flexibilidad» con respecto a la determinabilidad de las obligaciones
garantizadas (arts. 104 LH y 1857 del CC), como la ponderación inteligente
de «razones justificativas suficientes» pero guardando siempre el debido respeto
a la determinabilidad de los contornos del derecho real, la inviolabilidad
del principio de libertad de tráfico, etc.
lidad, a fin de facilitar el crédito, permitiéndose, en ciertos supuestos, la hipoteca sin la previa determinación
registral de todos los elementos de la obligación. No se precisa, ciertamente, que la obligación
por asegurar tenga ya existencia jurídica ni que ésta sea definitiva; puede constituirse también en
garantía de una obligación futura o sujeta a condición (artículo 142 de la Ley Hipotecaria), pero también
en esta hipótesis es preciso identificar, al tiempo de su constitución, la relación jurídica básica de
la que derive la obligación que se pretende asegurar, y solamente si se produce su efectivo nacimiento,
en su caso, y autónoma exigibilidad, procederá el desenvolvimiento de la garantía hipotecaria.
Indudablemente, en nuestro ordenamiento el propietario puede disponer de sus bienes, y,
por ende, constituir gravámenes sobre ellos, sin más limitaciones que las establecidas en las leyes
(art. 348 del Código Civil). No sólo se permite la constitución de nuevas figuras de derechos reales
no específicamente previstas por el legislador (cfr. arts. 2.2. o de la Ley Hipotecaria y 7. o del Reglamento
Hipotecario), sino también la alteración del contenido típico de los derechos reales legalmente
previstos y, en concreto (cfr. arts. 647 del Código Civil y 11, 23 y 37 de la Ley Hipotecaria)
sujetarlos a condición, término o modo. Pero es también cierto que esta libertad tiene que ajustarse
a determinados límites y respetar las normas estructurales (normas imperativas) del estatuto jurídico
de los bienes, dado su significado económico político y la trascendencia erga omnes de los derechos
reales, de modo que la autonomía de la voluntad debe atemperarse a la satisfacción de
determinadas exigencias, tales como la existencia de una razón justificativa suficiente, la determinación
precisa de los contornos del derecho real, la inviolabilidad del principio de libertad del
tráfico, etc. (cfr. Resoluciones de 5 de junio, 23 y 26 de octubre de 1987 y 4 de marzo de 1993).
Estos límites alcanzan especial significación en relación con la hipoteca, pues se imponen en
defensa del deudor y en aras de la facilidad de tráfico jurídico inmobiliario, del crédito territorial y,
en definitiva, del orden público económico.
En el presente caso, debe advertirse que aparece suficientemente determinada la duración o
vencimiento del préstamo, ya que se prevé que su reembolso o amortización no se realizará gradualmente,
sino en una sola vez a su vencimiento, bien coincidiendo con la venta de la casa o por
el requerimiento que realice la parte acreedora, bien por incumplir los deudores el contenido de
la escritura o bien a los seis meses desde la muerte del último residente nombrado o que el último
residente nombrado haya dejado de residir en la finca, identificándose a los que considera residentes
y especificando qué se entiende por dejar de residir. Nos encontramos pues con una obligación contraída
de presente, cuya duración o vencimiento para su devolución depende de unos hechos futuros,
unos ciertos en su acaecimiento, aunque inciertos en el cuándo (la muerte del último prestatario)
y otros inciertos también en su existencia como son la venta de la casa, el incumplimiento
del contenido de la escritura o la falta de residencia por el último prestatario, circunstancias estas
dos últimas que, para la plena efectividad de la hipoteca, requerirán en el momento de su eventual
ejecución, la prueba extrarregistral de la concurrencia de la causa que hace exigible la devolución
de la cantidad prestada, pero que en modo alguno impide la inscripción de la obligación garantizada
tal y como está configurada, por cuanto el principio de determinación registral debe predicarse
sólo respecto del derecho real que se inscribe, la hipoteca, la cual debe quedar perfectamente
determinada en su alcance y extensión, siendo irrelevantes respecto de aquel principio, los
aspectos del préstamo garantizado que no influyan en el juego de la garantía.
Por tanto, configurada la obligación garantizada dentro de los límites que exige el principio
de libertad de pacto consagrado en nuestro derecho por el artículo 1255 del Código Civil y no resultando
violentados en el aspecto real los demás principios que inspiran nuestro sistema hipotecario,
debe admitirse la inscripción de la cláusula hipotecaria ahora discutida, la cual guarda similitud
en su formulación, con los requisitos exigidos ex lege, actualmente, para la existencia de la
llamada hipoteca inversa (cfr. apartados 1 y 11 de la Disposición Adicional Primera de la Ley
41/2007, de 7 de diciembre).
472

Ciertamente creemos que la resolución es oportuna al apreciar suficiente determinación,
oportuno su razonamiento, y certera la afirmación de que si bien los
contornos de la garantía hipotecaria como tal derecho real deben quedar perfectamente
determinados en su «alcance y extensión», siendo «irrelevantes respecto
de aquel principio los aspectos del préstamo garantizado que no confluyan en
el juego de la garantía».
Y en fin, tiene su importancia asimismo que la variante o modalidad que se
enjuicia en la resolución, se declara amparada, en la citada Adicional 1. a que comentamos.
En el mismo sentido, en fin las RR de la misma DGRN de 15/03/2008;
14/03/2008; 01/03/2008; 29/02/2008; 28/02/2008, 22/02/2008; 08/02/2008;
01/02/2008; 14/01/2008 y 21/12/2007.
En el fondo creemos que la exigencia del grado no ya de determinación sino
de determinabilidad después del contenido de los arts. 153 y 153 bis de la LH a
los que ya hemos aludido, es un problema por demás superado 43 .
43 Vide supra nota 5 y la muy especialmente resolución de la DGRN que allí se menciona.
473

Discurs d’ingrés
de l’acadèmica de número
Hble. Sra. Núria de Gispert i Català
i contestació de l’acadèmic de
número Hble. Sr. Agustí Bassols
i Parés

PODER JUDICIAL I
ADMINISTRACIÓ DE
JUSTÍCIA: LLUMS I OMBRES
DELS ESTATUTS
D’AUTONOMIA
DE 1979 I 2006
DISCURS D’INGRÉS
de l’acadèmica de número
HBLE. SRA. NÚRIA DE GISPERT I CATALÀ
i
CONTESTACIÓ
de l’acadèmic
HBLE. SR. AGUSTÍ BASSOLS I PARÉS
13 de març de 2008
B A R C E L O N A
MMVIII

DISCURS D’INGRÉS
de l’acadèmica de número
HBLE. SRA. NÚRIA DE GISPERT I CATALÀ

PARAULES PRÈVIES
En primer lloc, agrair la confiança dipositada en la meva persona per tots els
acadèmics i expressar la meva satisfacció de pertànyer a una Corporació que com
l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya ha estat puntal en totes
les branques del dret i especialment de dret civil català. Espero no decebre ningú
i espero també fer-me mereixedora d’aquest honor. Sempre he comptat amb
el bon saber d’aquesta Acadèmia i molt particularment d’alguns amb qui per raons
diferents he pogut treballar en el que és el desenvolupament i modernització
del nostre dret civil i en tot allò que fa referència a la Justícia a Catalunya. Parlo,
molt especialment de l’Agustí M. Bassols i d’en Josep D. Guardia, companys de
feina durant molt de temps i amb qui he conservat una fonda amistat.
I, agrair, especialment al seu president, Robert Follía, que ha estat amatent
a tot hora per tal que avui pogués pronunciar el discurs d’ingrés en aquesta Institució.
I com és costum vull recordar el jurista que dóna nom a la Medalla de
l’Acadèmia i a l’acadèmic que va ocupar el setial que a partir d’avui em correspondrà.
D’una banda, l’insigne jurista Fèlix Maria Falguera i de Puigguriguer. Fou
notari i degà del Col·legi Notarial de Barcelona, havent fundat la revista «La
Notaria», que ara encara es publica. És autor de diferents formularis i apunts referents
a aspectes notarials i va donar vàries conferències sobre dret català entre
1870 i 1880, que van ser publicades el 1889. El Col·legi de Notaris va instituir, en
honor seu, el premi Falguera, que s’adjudica cada cinc anys, i es destina als treballs
relacionats amb els documents notarials.
El jurista que ha ocupat aquest setial ha estat l’Il·lustríssim senyor Joan Vives
i Rodriguez de Hinojosa. Advocat de l’Il·lustre Col·legi d’advocats de Barcelona
des de 1952-1997 i membre d’aquesta Acadèmia des del 24 d’octubre de
1975. Va cursar els estudis de dret i economia a Deusto i els que el van tractar
deien d’ell que va ser un gran estudiós del dret i un gran lluitador davant la llei,
actuant sempre amb singular mestratge al servei de la justícia. La seva especialitat
481

va ser l’assessorament a empreses tant en aspectes civils com mercantils i molts
poden recordar el famós assumpte de la fallida de la Barcelona Traction, on ell va
ser un dels advocats que es va incorporar a la defensa. També va ser advocat de
FECSA i assessor durant anys del FC Barcelona. Del seu pas per l’Acadèmia es
recorda la seva prudència i respecte en els debats i discussions fent gala d’una elevada
saviesa, prudència i esperit constructiu.
Permeteu-me també que tingui un record per un acadèmic molt especial, el
meu pare, Ignasi de Gispert. L’Acadèmia, formava part de la seva vida i junt
amb el deganat del Col·legi d’advocats de Barcelona, van ser les experiències més
positives de la seva vida professional. Molt més que la política. Ell deia que se sentia
més jurista que polític i que la defensa del dret i la justícia van ser els motors
de la seva vida. Estic segura que en aquests moments, està beneint aquesta nova
etapa que enceto. Li demano m’ajudi a seguir els seus passos i a mantenir el prestigi
d’aquesta Institució.
Dit això, vull agrair a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
l’oportunitat que em brinda avui de presentar el discurs d’ingrés com acadèmica
electa.
No ho faig dins l’any que recomanen els Estatuts però els mesos de més
que he gaudit m’han servit per reflexionar sobre el contingut de la meva intervenció
i valorar la seva oportunitat.
Els meus dubtes estaven en dos àmbits molt diferents, però ambdós tenien
molt a veure amb l’experiència pròpia en les dues matèries. Un d’ells, referent al
dret de família, fent una especial referència a tot el dret de família elaborat i aprovat
pel Parlament de Catalunya, des de 1987 fins 1998, projectes legislatius que
van tenir com a colofó el Codi de família de 1998 i la Llei d’unions estables de parella,
primera a tot l’Estat.
L’altre àmbit d’actuació i que tenia a veure també amb les meves obligacions
polítiques, tant des del Govern català com a responsable de Justícia, com ara des
de l’escó de diputada i ponent durant dos llargs anys de l’Estatut d’Autonomia del
2006, versava sobre el Poder Judicial i l’Administració de Justícia a Catalunya.
Finalment, i com es desprén del títol d’aquest discurs d’ingrés, em vaig decidir
per aquest segon àmbit, tot fent un repàs dels dos Estatuts en aquesta matèria,
repàs que permet calibrar les diferències substancials entre l’Estatut de 1979
i el del 2006, considerant que entre un i altre àmbit, aquest, el de l’Administració
de Justícia i la seva valoració en el nou Estatut era, avui per avui, l’opció més
oportuna.
També serveix per conèixer de primera mà el recorregut complex que ha tingut
a casa nostra l’assumpció de competències en aquesta matèria i quin és el futur
immediat que ens espera.
Des de les instàncies jurídiques i les institucions polítiques hem defensat per
a Catalunya, un sostre d’autogovern elevat en matèria de justícia, tant pel que fa a
482

les atribucions que pugui tenir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com
pel que fa referència a la descentralització del poder judicial, o a la capacitat de la
Generalitat per decidir sobre els òrgans judicials necessaris per impartir justícia,
l’organització i disseny de l’oficina judicial i la gestió de tots els mitjans necessaris,
materials i humans que ajudin al bon exercici de l’activitat jurisdiccional.
Per tot això, des de Catalunya i des del seu Govern s’ha treballat de forma
ingent i des de 1980 per assolir totes les competències en aquesta matèria que permetessin
d’una forma clara la descentralització de la justícia i que l’Estat de les autonomies
també abastés aquest àmbit.
PLANTEJAMENT
El 22 d’octubre de 1998, quasi 20 anys després de l’aprovació de l’Estatut
d’Autonomia de 1979, en un acte celebrat a l’entorn de les reformes que eren
necessàries per modernitzar la justícia, deia que «la realització de la justícia no és
una quimera a la qual s’hagi de recórrer retòricament, sinó que es tracta d’un ideal
que ha d’inspirar l’actuació de tothom, i no solament dels poders públics».
Ho deia, transcorreguts vuit anys de les primeres transferències en aquesta
matèria, que van ser molt difícils d’obtenir, ja que, com es veurà al llarg d’aquest
discurs, tot el que fa referència a la justícia, sigui el que sigui, no ha tingut bona
entrada en cap dels governs de torn de l’Estat espanyol. Per dir-ho d’una manera
clara ha existit una gran resistència alhora de tractar de la descentralització de
la justícia.
Les insuficiències del sistema normatiu autonòmic de l’Administració de Justícia
a Catalunya deriven, en gran part, de la llei orgànica del Poder Judicial que
ha constituït un element constant d’interferència en el marc constitucional i estatutari.
Des de 1985, data de la primera llei orgànica, fins avui. Aquesta llei va
provocar un desfasament entre el contingut de la Constitució i allò previst a l’Estatut
d’Autonomia.
1. Contingut de l’Estatut
I. ESTATUT D’AUTONOMIA DE 1979
Els únics articles de la Constitució que expressament permeten incloure als
Estatuts d’Autonomia determinades competències en matèria d’Administració de
Justícia són l’article 152.1, paràgraf segon i tercer i l’article 149.1.5, segons doctrina
reiterada pel Tribunal Constitucional: aquests preceptes fan possible compatibilitzar
el principi bàsic d’unitat d’organització i funcionament del Poder Judicial
establert a l’article 117.1 de la Constitució, amb la possible assumpció
483

per les Comunitats Autònomes (en endavant CA) de competències en l’àmbit de
la justícia 1 .
Va ser l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el que, com a norma integrant del
bloc de constitucionalitat, va establir una sèrie de disposicions normatives que significaven
una autonomització del poder judicial i de l’Administració de Justícia.
L’Estatut de 1979 disposava les competències de la Generalitat tenint en
compte dos àmbits: les relacionades amb el poder judicial i les derivades de l’establert
a l’article 18 de l’Estatut i la clàusula subrogatòria, que atorga a la Generalitat
la titularitat de les facultats que la Llei Orgànica del Poder Judicial reconegui
al Govern de l’Estat 2 . Per tant, les competències de la Generalitat segons
l’Estatut de 1979 tenien a veure amb l’organització judicial, la planta i demarcació
i el Tribunal Superior de Justícia, d’una banda, i les relatives als mitjans materials
i humans de l’Administració de justícia, d’una altra.
Pel que fa a les primeres, es refereixen a la definició i creació del Tribunal
Superior de Justícia, el nomenament del seu president i fixar la delimitació de
les demarcacions judicials.
L’Estatut de 1979 va desenvolupar les previsions de la Constitució pel que fa
a la creació del Tribunal Superior. Aquest Tribunal és l’òrgan en què culmina l’organització
judicial a Catalunya i es configura com a la màxima autoritat en matèria
de dret propi autonòmic. La seva regulació i el nomenament dels seus magistrats
correspon a l’Estat.
En matèria de demarcació i planta judicial es van rebaixar notablement les
previsions estatutàries: en particular, la competència de fixar les demarcacions
es va transformar en una simple proposta no vinculant.
No atribueix, però, competències a la Generalitat pel que fa a l’activitat jurisdiccional
ni respecte del govern del poder judicial.
1 Constitució Espanyola. Article 117.1: La justícia emana del poble i és administrada en nom
del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables
i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. Article 149.1.5: L’Estat té competència exclusiva
sobre l’Administració de Justícia. Article 152.1, paràgraf segon: Un Tribunal Superior de Justícia,
sens perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem, culminarà l’organització
judicial dins l’àmbit territorial de la CA. En els estatuts de les CA podran establir-se els supòsits i
les formes de participació d’aquelles en l’organització de les demarcacions judicials del territori, de
conformitat amb el que preveu la llei orgànica del poder judicial i dins la unitat i la independència
pròpies d’aquest darrer.
2 Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979. Article 18: Quant a l’Administració de Justícia,
llevat de la militar, correspon a la Generalitat: 1. Exercir totes les facultats que les lleis orgàniques
del poder judicial i del Consell General del Poder Judicial reconeguin o atribueixin al Govern
de l’Estat. 2. Fixar la delimitació de les demarcacions territorials dels òrgans jurisdiccionals a Catalunya
i la localització de llur capitalitat. 3. Coadjuvar en l’organització dels tribunals consuetudinaris
i tradicionals i en la instal·lació dels Jutjats, sotmetent-se en tot cas a allò que disposa la Llei
Orgànica del Poder Judicial.
484

2. Clàusula subrogatòria
Pel que fa a les segones, l’Estatut va establir en el seu article 18 la clàusula
subrogatòria. Amb ella, el que es va defensar era que totes les competències de
gestió administrativa havien de correspondre a les CA. Disposició aquesta que
quedava pendent de concreció definitiva del que establiria la futura Llei Orgànica
sobre la relació entre Poder Judicial i Estat autonòmic.
Els preceptes estatutaris van ser objecte d’una interpretació fortament restrictiva
i la llei orgànica aprovada el 1985 va emprar diverses tècniques per tal de
convertir les disposicions estatutàries i molt especialment, la clàusula subrogatòria
en una clàusula debilitada.
Aquesta situació va comportar una centralització en la gestió dels mitjans
que pot qualificar-se d’històrica. La qualifiquem així, perquè si bé la voluntat del
govern de la Generalitat va ser des de l’aprovació de l’Estatut de 1979, d’assumir
totes les competències en aquesta matèria, les dificultats trobades en el camí
de la negociació amb els diferents governs de l’Estat van ser innumerables.
Les competències en aquest àmbit, totes les assumides fins avui, Reials Decrets
de 1990, 1994 i 1996, són lluny d’arribar al sostre competencial previst per
l’Estatut de 1979. L’art. 18 determina que «correspon a la Generalitat: exercir totes
les facultats que les lleis orgàniques reconeguin o atribueixin al Govern de l’Estat».
També atribueix a la Generalitat la facultat per fixar la delimitació de les demarcacions
judicials, però a través de la llei orgànica es limità aquesta capacitat a
fer simples propostes al Govern central.
Altres continguts articulats a l’Estatut sobre aquest àmbit no van ser mai desplegats
i més aviat van ser considerats simbòlics o buits de contingut. Són els
que fan referència al poder judicial o a l’exercici de la funció jurisdiccional. Els
continguts que han tingut alguna rellevància han estat, per exemple, la valoració
com a mèrit del coneixement del dret civil en la provisió de determinats càrrecs i
en els concursos. Després, la llei orgànica va introduir també com a mèrit el coneixement
de la llengua pròpia, cosa que al cap dels anys ha estat molt positiva
tant per l’ús del català a l’Administració de Justícia, que ha millorat força, com
pel nombre de funcionaris, jutges i fiscals que poden acreditar un coneixement
adequat de la llengua catalana.
Dit això, cal reconèixer, a tall de resum, que els preceptes estatutaris
van ser objecte d’una interpretació fortament restrictiva. Així mateix, el Tribunal
Constitucional va acceptar aquesta tècnica de debilitament de la clàusula
subrogatòria, però, almenys va elevar un xic el sostre competencial tan rebaixat
per la llei.
En la pràctica, aquesta interpretació restrictiva ens ha portat a 28 anys de retrocés
en aquesta matèria. I la responsabilitat recau especialment en els diferents
governs de l’Estat.
485

II. PERÍODE INTERMEDI
A continuació faré un breu repàs d’aquells aspectes de la LOPJ de 1985 i les
seves posteriors reformes, on es pot constatar les greus dificultats sorgides a
l’hora d’interpretar el text estatutari.
A. Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985 i reformes posteriors de 1994 i de 2003
1. Llei orgànica de 1985
El contingut de la Llei orgànica no respecta allò establert a l’Estatut d’Autonomia
de 1979, ignora les CA, modifica algunes de les seves competències estatutàries
i dóna un abast limitadíssim a la clàusula subrogatòria de l’Estatut.
Tot repassant allò que hauria pogut ser competència de les CA, com per
exemple, l’estatut del personal no judicial (des dels secretaris fins els auxiliars),
l’Institut de Toxicologia, la creació d’òrgans judicials que no suposin alteració
de la demarcació, l’organització de l’oficina judicial etc., la Llei orgànica debilita
i desapodera d’aquestes funcions a les CA. Dels mitjans materials necessaris per a
proveir els jutjats i tribunals per a desenvolupar la seva funció amb eficàcia, la llei
només concedia a les CA les facultats de gestió dels recursos estatals; o els mitjans
personals, que d’inici tots corresponien al govern de l’Estat.
2. Reforma de la Llei orgànica de 1994
La reforma primera de la Llei orgànica va tenir lloc l’any 1994 amb el Govern
del PSOE amb majoria relativa i va respondre, en part, a la necessitat de donar
més competències a les CA a proposta de CIU. Competències en mitjans personals,
però també competències relacionades amb el Consell General del Poder
Judicial.
Una manifestació d’aquesta voluntat del Govern de l’Estat i de la posició determinant
de CIU, va ser la decisió de situar l’Escola Judicial a Barcelona —any
1995 3 — i mantenir la delegació que l’any 1992 va fer el Consell General del Poder
Judicial al departament de Justícia i concretament al Centre d’Estudis Jurídics,
mitjançant conveni de col·laboració, sobre la formació permanent i continuada
de jutges i magistrats.
La decisió de la localització de la seu de l’Escola Judicial del Consell General
del Poder Judicial a Barcelona, també va resultar cabdal per al foment de les
vocacions judicials, atesa la manca de tradició opositora que hi havia a Catalunya
entre els llicenciats en dret i de l’arrelament dels futurs jutges a casa nostra.
3 No és casual que la composició del Consell General del Poder Judicial en els mandats
coincidents amb la decisió d’ubicar i implantar l’Escola Judicial a Barcelona, hi hagués representants
a proposta de CIU (Esther Giménez Salinas, Lluís Pasqual Estivill i Francesc de P. Caminal,
ho van ser en el moment de la decisió i de la seva implantació).
486

En aquella reforma, i pel que fa als mitjans humans, l’article 454 de la Llei
orgànica reconeix que totes les competències atribuïdes al Ministeri de Justícia, respecte
del personal poden ser assignades, si escau, a les CA en totes les matèries relatives
al seu Estatut i règim jurídic. I reconeix a les CA la potestat reglamentària.
És a dir, amplia notablement el paper de les CA en la gestió del personal de
l’Administració de Justícia. Però no va donar el pas de suprimir el caràcter nacional
dels cossos de funcionaris ni tampoc va reconèixer a les CA competències legislatives,
i per tant, les competències van seguir sent fragmentades.
3. Reforma de la Llei orgànica de 2003
La darrera reforma de la Llei orgànica és de 2003, amb el govern del Partit
Popular disposant de majoria absoluta. Aquesta reforma va ser un híbrid en matèria
de competències; no es va avançar en matèria de recursos humans i competències
plenes, però sí que va haver-hi un avanç en tot el que feia referència a
l’oficina judicial i la seva organització. Si bé, mantenint la triple dependència i per
tant, sense possibilitat d’aconseguir una millora real, efectiva i sobretot definitiva
de l’organització de l’oficina.
La reforma de 2003, entre altres mancances importants, no segueix el contingut
del que deia el Llibre Blanc del Poder Judicial en matèria de competències
de les CA; el que fa és resseguir el Pacte per la Justícia, fruit del consens del PSOE
i el PP i recull només del Llibre Blanc els aspectes acceptats majoritàriament.
Aquesta reforma ve a ser una conseqüència del Pacte per la Justícia i es limita a
maquillar la situació que en aquell moment hi havia a l’Administració de Justícia,
satisfà interessos corporatius i denota una gran desconfiança vers les CA 4 .
En resum, cal destacar que en la seva primera reforma, la Llei orgànica de
1994, «cedeix» algunes competències en matèria de personal i la segona reforma,
la de 2003 torna a blindar el poder del Ministeri de Justícia. Es pot dir, segons
doctrina reiterada 5 , que «el model de justícia d’Espanya és el més centralista dels
països descentralitzats».
B. Doctrina del Tribunal Constitucional
Va ser el Tribunal Constitucional qui va delimitar l’abast de la competència estatal
en matèria de justícia i va matisar la seva exclusivitat en el sentit que aquesta
competència no recull la totalitat de la matèria «administració de justícia». El Tribunal
Constitucional va utilitzar l’expressió «administració de l’Administració de
Justícia» per a designar el conjunt de mitjans materials i personals que, sense formar
part del nucli essencial de l’Administració de Justícia, es situen al servei d’aquesta.
4 La Llei orgànica del Poder Judicial en la seva reforma del 2003 va ser recorreguda pel Govern
de la Generalitat davant el Tribunal Constitucional.
5 La justícia a Catalunya en el marc d’un Estat compost. IEA, novembre 2000.
487

Malgrat això, el Tribunal ha construït les grans orientacions jurisprudencials
sobre l’Administració de Justícia i la seva organització de l’Estat de les autonomies,
afavorint l’expansió del principi d’unitat fiançat en el fet que el poder judicial
s’integra en el títol VIè de la Constitució, cosa que ha derivat en una lectura
restrictiva de les competències que poden assumir les CA en aquesta matèria.
Les sentències del TC 56/1990 i 62/1990, que responen als recursos interposats
per Catalunya i el País Basc, van determinar la distribució competencial en
matèria d’Administració de Justícia. En principi, aquestes sentències van adoptar
les tesis autonomistes, segons les quals la clàusula subrogatòria estatutària podia
ser plenament operativa en l’anomenat àmbit de l’administració de l’Administració
de Justícia, matèria que inclou la provisió i la gestió dels mitjans materials
i del personal no jurisdiccional dels jutjats i tribunals.
Això no obstant, el Tribunal Constitucional va introduir força restriccions en
la seva doctrina general. Es pot dir que, tot i partir d’unes premisses de principi
que es podien considerar més autonomistes, va restringir notablement determinades
previsions estatutàries davant la Llei orgànica del Poder Judicial i la Llei de
Demarcació i Planta judicial.
El Tribunal Constitucional va acceptar la tècnica de debilitament de la clàusula
subrogatòria, establerta en la Llei orgànica del Poder Judicial, admetent, per
exemple, la constitucionalitat de la configuració dels cossos de funcionaris com
a cossos de caràcter nacional, si bé, va declarar que altres solucions eren possibles
i que la solució dels cossos nacionals venia imposada per l’opció concreta escollida
pel legislador orgànic estatal 6 .
La demarcació judicial igual que la planta, van ser considerades per la jurisprudència
constitucional, en la seva sentència 62/1990, com a integrants del nucli
de l’Administració de Justícia i per tant, com a competència exclusiva de l’Estat,
deixant que la Generalitat es limités a fer simples propostes no vinculants 7 i referides
a les demarcacions inferiors a la província.
El Tribunal Constitucional, conceptuant la participació autonòmica en la demarcació
judicial com un supòsit d’excepció a la competència exclusiva de l’Estat, va acceptar
la regulació de la Llei orgànica, al considerar que la proposta ja és una forma de
participació acceptable, sens perjudici que puguin haver-n’hi altres de major intensitat.
Amb això, el Tribunal Constitucional parteix de la subordinació absoluta de
l’Estatut a la Llei orgànica del Poder Judicial.
Recordem, però, que va ser després del pronunciament de l’Alt Tribunal, any
1990, i només després d’aquest pronunciament, i no abans, que es van iniciar les
primeres transferències sobre la matèria.
Quina va ser l’actuació del Govern català davant aquesta situació?
6 Sentència del Tribunal Constitucional 56/1990, FJ 10.
7 Sentència del Tribunal Constitucional 62/1990, FJ 16 i 18.
488

III. EXERCICI DE LES FUNCIONS EN MATÈRIA D’ADMINISTRACIÓ
DE JUSTÍCIA PER LA GENERALITAT DE CATALUNYA
1. Actuacions del govern català anteriors als primers traspassos (1980-1990). I actuacions
a conseqüència dels traspassos de serveis i de l’assumpció de competències
L’exercici de les funcions que en matèria d’Administració de Justícia corresponien
a la Generalitat en virtut del contingut de l’Estatut de 1979 van ser desenvolupades
per diferents Decrets del Govern de la Generalitat.
a) Un decret va ser el 8/1985, de 14 de gener, pel qual es va crear la Direcció
General de Relacions amb l’Administració de Justícia
Un altre decret (Decret 100/1987, de 20 de febrer) assignava al centre directiu
la funció d’impulsar la normalització lingüística en aquesta administració i
impulsava propostes relacionades amb l’automatització dels processos judicials.
Són de destacar algunes iniciatives, que per la seva voluntat modernitzadora
van donar una imatge positiva del Govern català i van mostrar la seva voluntat
d’assumir, malgrat les dificultats i les resistències de tot tipus, les competències en
justícia.
b) Programes innovadors
Una de les novetats a destacar va ser la creació del Servei d’orientació jurídica
(SOJ), prestat en col·laboració amb els diferents col·legis d’advocats de Catalunya.
La seva implantació es va iniciar l’any 1985 al Palau de Justícia de Barcelona,
i va constituir la primera experiència a tot l’Estat.
Un segon programa innovador va ser la creació del Servei d’Assistència i Orientació
Social (SAOS), com a servei d’atenció al detingut i al seu entorn familiar.
c) Programa de beques
Un tercer programa innovador, pensat com a incentiu a les vocacions judicials,
va ser el programa de beques a la preparació d’oposicions a jutge, fiscal i secretari
judicial. Es va iniciar l’any 1982, i va quedar trencat l’any 2004, essent substituït
per un projecte diferent. Es pot dir que aproximadament uns 200 jutges i
fiscals que exerceixen les seves funcions a Catalunya van obtenir una d’aquestes
beques del Departament de Justícia.
d) Normalització lingüística 8
També és necessari destacar la gran tasca de normalització lingüística que
aquesta Direcció general va dur a terme en col·laboració amb l’Escola d’Administració
pública i el Consorci de Normalització lingüística.
8 Si bé aquest Programa es va iniciar a principis dels anys 80, s’ha seguit potenciant fins ara.
Per això, el contingut d’aquest apartat es refereix al periode 1983-2003.
489

Cada any s’han impartit cursos de llengua catalana adreçats a tots els funcionaris
de les oficines judicials, des del primer nivell de principiant fins el curs
de llenguatge jurídic, passant per aquests cursos uns 1.300 funcionaris per any.
També s’han elaborat cursos de català per a jutges, magistrats i fiscals. Com
a conseqüència d’aquesta tasca normalitzadora podem dir que l’any 2005 9 , un
43% dels jutges manifesten tenir coneixements de català (nivell B o C). Cal dir
que es valora com a mèrit aquest coneixement.
I pel que fa al personal de les oficines judicials, el coneixement del català és
molt elevat.
És important remarcar que el 47,13% dels funcionaris tenen el nivell C i el
19,63% disposen del nivell B. Amb aquestes dades la possibilitat d’emprar el català
oral i escrit a les oficines judicials és molt considerable.
Amb tot, l’ús del català a l’Administració de Justícia continua essent molt
baix.
Un pas més en el sentit de potenciar el seu ús, essent conscients que una gran
majoria de les oficines judicials podien treballar en català, va consistir en la posada
en marxa del Pla de Normalització Lingüística a les oficines judicials. Es va endegar
l’any 2000 i va romandre actiu fins el 2004. S’hi van apuntar un total de 140
oficines judicials. El Departament de Justícia oferia un incentiu econòmic als funcionaris
de les oficines que s’inscrivien al Pla i es comprometien a que almenys
el 75% dels documents judicials es fessin en català.
Així, l’any 2000 el percentatge de sentències en català pel conjunt de les
oficines judicials de Catalunya havia estat de l’1,26%. Aquell any va iniciar-se el
Pla pilot i doncs, es partia de ben poc. L’any 2004 el percentatge de sentències
va arribar a un 21%. En les oficines judicials inscrites al Programa, el 80% dels
documents es feien en català.
2. Primeres transferències de serveis (1990-1994)
Amb l’objectiu d’assolir una millora efectiva de l’Administració de Justícia a
Catalunya, després de la entrada en vigor de la Llei orgànica de Poder Judicial de
1985, dels recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Parlament i pel Govern
de la Generalitat, i de les sentències sobre aquests recursos del Tribunal Constitucional,
el Govern, a través del Departament de Justícia, l’1 de novembre de 1990,
va assumir les primeres competències en aquesta matèria, que el van dur a fer una
sèrie d’actuacions centrades a dotar la justícia de les eines necessàries per fer-la
més àgil, moderna i accessible als ciutadans del nostre país 10 .
9 Llibre verd de l’Administració de Justícia. El català a la justícia. (Document de treball.
2006).
10 Reial Decret 966/1990, de 20 de juliol, de transferències i funcions en matèria de justícia.
490

L’1 de novembre de 1990, la Generalitat va assumir les primeres competències
en aquesta matèria. Van traspassar-se per Reial Decret, els recursos materials
de la justícia i la capacitat de dur a terme les obres de reforma i de millora
dels edificis judicials.
L’any 1994 es van rebre també, els traspassos per a la provisió de mitjans materials
i econòmics al servei de les fiscalies, trencant la idea que corresponien exclusivament
a l’Estat, tesi mantinguda durant anys pel Ministeri de Justícia de torn
en base a l’establert a l’article 23.2 de l’Estatut 11 , les competències sobre la instal·lació
i posada en funcionament d’òrgans judicials de nova creació, així com els
mitjans al servei dels instituts de medicina legal 12 .
El Departament de Justícia es va fer càrrec de les despeses de funcionament dels
òrgans judicials i de la fiscalia, de la gestió del seu patrimoni, de la justícia de pau
i de les indemnitzacions pel torn d’ofici, així com l’assistència lletrada al detingut,
les competències sobre la instal·lació i posada en funcionament d’òrgans judicials
de nova creació, així com els mitjans al servei dels instituts de medicina legal 13 .
Amb la finalitat d’atendre adequadament els serveis transferits el govern de la
Generalitat va aprovar un nou decret de reestructuració, el Decret 11/1991, de
7 de gener, pel qual es creaven cinc gerències de suport judicial, com a òrgans administratius
de caràcter territorial.
L’any 1994 va haver-hi una ampliació dels serveis traspassats 14 , pel qual es van
transferir una sèrie d’immobles de nova creació, també es va traspassar a la Generalitat
el personal laboral i eventual encarregat dels serveis de traducció, estenotípia,
psicologia, (que es van adscriure al SAOS), telefonistes, subalterns... etc.
El Govern de la Generalitat va acceptar aquests traspassos amb plena consciència
de la situació i amb la voluntat ferma de dur a terme un pla de renovació
integral.
3. Inversions en infraestructures
a) En general
En els primers tres anys —del 1991 al 1994— es van fer les remodelacions
totals dels edificis judicials de Tortosa, Balaguer, Viella i Tremp, entre d’altres. Dos
anys més tard, van seguir els palaus de Justícia de Mataró, Reus, Sabadell, Blanes,
etc..., així com la reordenació de les necessitats judicials de la ciutat de Barcelona.
Aquest programa inversor va venir acompanyat a Barcelona de la reforma integral,
l’any 1996, del Palau de Justícia de la ciutat, seu del Tribunal Superior de
11 Article 23.2 EAC: L’organització i funcionament del Ministeri Fiscal correspon íntegrament
a l’Estat, de conformitat amb les lleis generals.
12 Reial Decret 409/1994, d’1 de març.
13 Reial Decret 409/1994, d’1 de març.
14 Reial Decret 1553/1994, de 8 de juliol, d’ampliació dels traspassos.
491

Justícia i del lloguer i adequació de diferents edificis al centre de la ciutat, que van
dignificar encara que fos provisionalment les instal·lacions de Justícia, ja que el
projecte de la ciutat judicial començava a ser una realitat sobre el paper.
Actualment, els 188 jutjats que funcionen a Barcelona estan localitzats en 21
edificis diferents. Aquestes noves ubicacions, efectuades a l’espera de la Ciutat de
la Justícia, van ser una realitat a finals dels 90 i principis del 2000. Queden al marge
l’Audiència Provincial i el Tribunal Superior de Justícia.
Els projectes de futur marcaven la voluntat del Govern català d’endegar un
pla de renovació integral dels edificis judicials de Catalunya. El seu disseny era
funcional, adequat a les noves necessitats i pensat en el servei públic que s’hi prestava.
És a dir, plantejar i oferir un canvi d’imatge molt necessari i modernitzador.
En l’àmbit dels mitjans materials s’ha fet molt. S’han posat al dia les infraestrucutres
i els edificis judicials. Hi ha plans per a la renovació integral del parc
immobiliari que constitueixen les seus judicials. El conjunt d’edificis judicials
transferits per l’Estat a la Generalitat, amb molt poques excepcions, presentava,
en general, un seguit de mancances i insuficiències que impedien que l’activitat
jurisdiccional es pogués desenvolupar amb les condicions mínimes de dignitat que
requereix un servei com aquest.
L’acadèmic Guillem Vidal, traspassat a l’inici de l’any passat, i que va ostentar
la presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya durant 10 anys,
—de 1994 al 2004— deia sovint, en les inauguracions de noves seus judicials, que
la Generalitat havia aconseguit canviar «el continent» de la justícia, tot referintse
a l’adequació i construcció dels palaus de justícia d’arreu del territori o als nous
edificis judicials. I seguia dient, que ara el que mancava era canviar el contingut, és
a dir, la manera d’impartir justícia, convertint l’Administració de Justícia en un veritable
servei públic.
En el cas de Catalunya, encara queda molt camí per recórrer. Però avui es
pot dir que hem incrementat la superfície transferida en un 200%. Fins l’any 2003
s’havien renovat la meitat dels edificis judicials traspassats amb una ampliació de
superfície de més de 250.000 m 2 . Edificis judicials com el palau de justícia de Figueres,
o l’Audiència provincial de Lleida, o el de la Seu d’Urgell, Gavà, Puigcerdà
i els jutjats d’Arenys, són altres exemples, d’allò que en Guillem Vidal definia
com el «continent».
b) Ciutat de la Justícia de Barcelona
L’any 1999 es van adquirir els terrenys de les antigues Casernes de Lepant, situades
entre l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona. Fins aleshores havia estat impossible
aconseguir per cessió o compra de l’Ajuntament de Barcelona de cap solar
amb superfície suficient per instal·lar els jutjats de la ciutat. Aquesta era una assignatura
pendent, sol·licitada constantment pels diferents operadors jurídics. L’adquisició
d’aquests terrenys van ser una molt bona notícia en l’àmbit jurídic i judicial.
492

Amb aquest solar, es donava el primer pas per fer realitat la construcció de
la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet i ubicar tots els jutjats de la ciutat
a més dels serveis judicials necessaris per un bon funcionament.
I, si bé inicialment l’Ajuntament de Barcelona va mostrar-se reticent, després
es va afegir al gran consens assolit amb l’Ajuntament de l’Hospitalet, el Tribunal
Superior de Justícia, la Fiscalia en Cap, l’Audiència Provincial, el Jutjat Degà de
Barcelona i tots els col·legis professionals.
Després d’un concurs d’idees, a finals de l’any 2002 es van assentar les bases
del projecte de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i el setembre de 2003 es van
iniciar les obres.
Avui, any 2008, s’han rebut en una primera fase l’edifici judicial del partit judicial
de l’Hospitalet del Llobregat i aviat es rebran les corresponents a l’Institut
de Medicina legal.
Cal destacar, però, que el projecte inicial de la Ciutat de la Justícia no és
el que s’està executant. L’any 2004, el govern de la Generalitat en va promoure
una reforma, considerant que era excessiva l’edificabilitat en aquells terrenys.
I els canvis operats han modificat en gran part el seu original, fent que
el gran objectiu del projecte, que era la concentració total hagi quedat escapçat:
l’Audiència Provincial i les jurisdiccions contencioses i socials no s’ubicaran a
la ciutat judicial; s’ha reduït el sostre edificable que estava previst i es construeix
dins la zona judicial un edifici de vivendes socials, tot al·legant raons
de seguretat.
Així i tot, amb els canvis operats, el que quedarà del projecte de la Ciutat de
la Justícia serà positiu per la millora de l’Administració de Justícia de la ciutat
de Barcelona. S’haurà perdut per molts anys l’oportunitat de la concentració, però
s’haurà aconseguit una gran millora.
I malgrat no sigui el projecte original que volíem, la Ciutat de la Justícia de
Barcelona, aviat serà una construcció real, on gran part de les diferents jurisdiccions
estaran assentades o concentrades en una mateixa ubicació. El solar va
ser adquirit l’any 1999 i el projecte inicial, aprovat el 2002, donava una solució
definitiva al problema que representa la notable dispersió dels edificis judicials
a la ciutat.
4. Pla Integral d’informatització de les oficines judicials
Un altre gran projecte executat, en funcionament i en fase de revisió i millora
continuada, és el Pla integral d’informatització de totes les oficines judicials,
mitjançant el programa TEMIS-2 i que era continuació del TEMIS-1, iniciat l’any
1992. És un pla que connectava els quasi 453 òrgans judicials vigents l’any 1997 a
Catalunya, en una xarxa única que va donar servei als 5.700 usuaris i amb un cost
aproximat de 5.000 milions de les antigues pessetes.
493

L’automatització de l’oficina judicial va ser una veritable obsessió del govern
català. Molts recordaran la Fundació Lluís de Peguera, de la qual formaven
part les institucions jurídiques de casa nostra i que tenia com a objectiu informatitzar
els òrgans judicials de Catalunya. Parlo de l’any 1981, quan la
Generalitat era molt lluny encara de ser la responsable dels mitjans materials de
la justícia.
5. Transferències dels mitjans personals de les oficines judicials (1996)
Van rebre, finalment, els traspassos dels mitjans personals 15 . També la revisió
i l’aprovació de les agrupacions de secretaries de jutjats de pau i algunes funcions
referides als secretaris judicials. Havíen passat 11 anys de la primera llei orgànica
del poder judicial i sis anys dels primers traspassos de competències en matèria
de mitjans materials. Quedava encara l’esperança de seguir negociant i d’aconseguir
les competències plenes.
La legislatura següent, —de 1999 al 2003— amb el PP amb majoria absoluta,
va ser molt pitjor, ja que van promoure la darrera modificació de la Llei orgànica,
en la qual no es va avançar en la descentralització de la justícia.
No es pot fer el mateix balanç positiu que he exposat respecte dels mitjans
materials i la inversió en edificis, pel que fa a les competències en matèria de
mitjans personals, mentre no quedi superat l’aspecte referent als cossos nacionals.
Des de 1996 la Generalitat disposa de les competències de gestió sobre el
personal no judicial; van ser transferits 5.227 funcionaris, entre oficials, auxiliars,
agents i metges forenses, però aquesta competència no li permet fer una
veritable política de recursos humans; la seva dependència del Ministeri de Justícia
en tot el que afecta a la política de personal ho ha fet inviable.
Cada vegada era més evident que no es podia mantenir la complexitat notable
que comportava la dualitat actual de competències entre el Ministeri de Justícia
i els òrgans competents de les CA. Era necessari simplificar la concurrència
competencial actual, transferint la titularitat plena de la competència sobre el personal
a les CA i així resoldre un contenciós històric. Unes competències integrals
en aquesta matèria farien possible una planificació i gestió de l’Administració
de Justícia per part d’una autoritat única.
Sense cap intenció de fer una exposició àmplia sobre les actuacions dutes a
terme pel govern de la Generalitat durant els primers quinze anys de transferències
en ordre a la millora de la justícia, vull acabar aquesta part del meu discurs
fent esment especial de la presentació davant la Comissió de Justícia del Parlament,
l’any 2002, del Pla de millora del funcionament de l’Administració de Justícia
a Catalunya.
15 Reial Decret 441/1996, d’1 de juny de traspassos de serveis.
494

6. El Pla de millora del funcionament de l’Administració de Justícia a Catalunya
Va ser presentat en data 11 de març de 2002 per aleshores conseller de Justícia
i company de l’Acadèmia Josep Guardia. El sumari d’aquest Pla consta de
dues parts: la primera es refereix a la potenciació de l’autogovern en matèria
de justícia, avançant-se al que quatre anys després conformaria el contingut del Títol
III del nou Estatut, en allò que fa referència a l’ampliació de les competències
del Tribunal Superior de Justícia, la desconcentració de l’òrgan de govern dels jutges,
la millora en les competències sobre planta i demarcació, entre d’altres.
La segona part és la modernització i millora del funcionament d’aquesta
Administració vista des de vessants diferents, totes elles referides a la seva millora.
a) Projectes normatius
Entre els projectes normatius duts a terme per millorar l’autogovern vull destacar
el decret de creació del Consell de Justícia de Catalunya, o bé, el decret pel
qual es declara el Dia de la Justícia, o el que va regular les distincions de l’Administració
de Justícia a Catalunya, amb la finalitat d’honorar les persones i els
col·lectius que destaquin marcadament per la seva contribució a la millora de
l’Administració de Justícia. Alguns dels guardonats han estat, per exemple, el Sr.
Carles Viver i Pi Sunyer, el Sr. Anton Canyellas, o bé, l’Il·lustre Col·legi d’Advocats
de Barcelona, l’Associació de Jutges de Pau de Catalunya o l’Il·lustre Col·legi
de Procuradors.
b) Projectes de modernització i millora
Vull destacar la creació amb motiu de la nova llei de responsabilitat penal
del menor, d’un servei de guàrdia de la Fiscalia a la ciutat de Barcelona durant
les 24 hores del dia i únic a tot l’Estat, a fi de poder atendre amb tota la celeritat
aquells menors que els cossos i forces de seguretat posin a disposició del Ministeri
fiscal.
O la creació de l’Institut de Medicina legal de Catalunya, amb una organització
territorial potent i donant servei a tots els jutjats de Catalunya.
I en un altre ordre de temes, cal destacar en allò que fa referència al Mapa Judicial
de Catalunya, algunes de les actuacions que van ajudar a fer de la justícia un
servei més proper i accessible al ciutadà. En aquesta línia, l’any 1999 es va impulsar
des del govern català la creació de noves demarcacions penals i socials en
el territori, que fins aleshores només hi eren a les capitals de província. Com ara,
la creació dels jutjats penals de Mataró, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Figueres i
Reus i els jutjats socials de Granollers, Mataró, Sabadell, Terrassa, Figueres, Reus
i Tortosa, que van entrar en funcionament l’any 2000.
En la mateixa línia, a partir de l’any 2001, es va aconseguir la divisió de les jurisdiccions
mixtes en jutjats de primera instància i jutjats d’instrucció, iniciant-se
per aquells partits judicials a partir de 10 jutjats.
495

També amb la finalitat de la proximitat de la justícia, es va treballar en la creació
de les Adscripcions de Fiscalia. I amb aquest objectiu l’any 2001 s’havien establert
adscripcions a vint partits judicials 16 .
1. Introducció
IV. ESTATUT D’AUTONOMIA DE 2006
El contingut d’un Títol específic sobre el poder judicial al nou Estatut
d’Autonomia, la seva presència i regulació específica en el text estatutari, té aspectes
simbòlics i té aspectes substancials pel que fa a l’estructura autonòmica
de l’Estat.
La regulació establerta permet avançar en l’adaptació de l’Administració
de Justícia a l’estructura de l’Estat autonòmic i permet apropar la justícia als ciutadans,
millorant-la precisament per aquesta proximitat.
Amb la reforma establerta en el text estatutari, el que es tracta és que
les previsions contingudes siguin «resistents» a normes que han retallat fins
ara, enormement les competències autonòmiques, com són, la Llei orgànica
del Poder Judicial, la Llei de planta o també, els reglaments orgànics del personal.
El contingut del Títol III del nou Estatut, s’adreça principalment a invertir
la dinàmica interpretativa imperant, d’acord amb la qual les previsions estatutàries
quedaven pendents del que establís la Llei orgànica del Poder Judicial. Encara
que la Constitució remeti a una llei orgànica, la del poder judicial, aquesta ha
de deixar l’espai corresponent a l’Estatut, ja que també la Constitució conté clarament
una remissió a l’Estatut.
Per tant, el text de l’Estatut en el seu Títol III el que fa és adaptar orgànicament
i funcional els diversos àmbits de la Justícia que són rellevants per a l’autogovern
de Catalunya 17 .
Fem ara un repàs dels aspectes més importants regulats al nou Estatut i de
com les diferències amb el de 1979 ens donen prou confiança com per augurar un
futur més positiu per la justícia a Catalunya i una assumpció per part de la Generalitat
de competències plenes en aquesta matèria.
És necessari donar constància, però, d’una mancança important: el projecte
d’Estatut reconeixia inicialment en una disposició addicional a proposta de CIU,
16 Fins aquí he explicat el recorregut de la Generalitat de Catalunya per assumir les competències
i millorar el servei de justícia. És just fer referència a les persones que van treballar en
aquest objectiu: Angel Vicente, Jaume Amat, Assumpta Palau, Iago de Balanzó, Lucas Castaño, Carme
Virgili, Maite Martí, Xavier Fabregat i altres.
17 Títol III. Estatut d’Autonomia de Catalunya.
496

que l’Estatut reconeixia i actualitzava els drets històrics de Catalunya i emparava
de manera especial determinats àmbits, entre els que destacava el poder judicial a
Catalunya. La proposta no va prosperar. Una proposta com aquesta hauria
permès ampliar el nivell competencial i especialment, hauria reforçat la seva
constitucionalitat. Un exemple d’allò que en el títol del discurs he anomenat com
a «ombres».
2. Competències en mitjans personals 18
En primer lloc, reforça les competències ja assumides per la Generalitat en
matèria de mitjans personals, que no formen part del nucli essencial. És a dir, totes
les facultats executives i de gestió que no corresponguin al Consell General del
Poder Judicial i que exerceix el govern de l’Estat i que s’estengui en aquesta matèria,
també, l’exercici de la potestat normativa.
Amb el nou Estatut i la reforma de la llei, la Generalitat tindrà plenes competències
per a regular, organitzar i gestionar el personal no judicial, inclosos els
secretaris i els metges forenses, acabant d’una vegada per totes, amb l’anacrònic
caràcter de cos nacional d’aquest personal i limitant el paper de l’Administració
central a intervencions de caràcter residual. Per primera vegada, la Generalitat
tindrà competències normatives.
L’objectiu en aquest àmbit és establir un model de gestió dels recursos humans
al servei de l’Administració de Justícia que estigui d’acord amb els objectius
de modernització d’aquesta administració i amb l’estructura territorial de
l’Estat.
Un altre objectiu és garantir la capacitat d’autogovern de les CA en la gestió
del personal no judicial, incloent la competència legislativa i executiva de
tots aquells aspectes que no formen part del nucli dur de l’Estatut jurídic d’aquest
personal que l’article 122 de la Constitució reserva a la llei orgànica.
3. Coneixement de la llengua i el dret propis 19
En segon lloc, l’Estatut recull el coneixement de la llengua i el dret per
part de jutges i fiscals, com a requisit d’accés en els corresponents concursos
de trasllats i la participació efectiva de la Generalitat en els concursos i oposicions.
18 Article 103 del nou EAC. Correspon a la Generalitat la competència normativa sobre el
personal no judicial al servei de l’Administració de Justícia, dins el respecte a l’estatut jurídic d’aquest
personal establert per la Llei orgànica del Poder Judicial.
19 Article 102 del nou EAC. El personal judicial i la resta de personal al servei de l’Administració
de Justícia a Catalunya. Acreditació del coneixement adequat i suficient del català. Articles
32,33,34 i 35.Títol I. Drets i deures lingüístics. Drets lingüístics davant les administracions
públiques i les institucions estatals.
497

El requisit del coneixement adequat i suficient de la llengua i del dret per a
ocupar places de jutges, magistrats i fiscals està pensat com a mitjà per a garantir
els drets lingüístics dels ciutadans.
El que introdueix el nou Estatut és que el coneixement del català serà un mèrit
determinant per obtenir una plaça a Catalunya, i, un cop obtinguda, serà una
exigència per exercir-la, de tal manera que cap ciutadà estigui obligat a utilitzar el
castellà, parlat o escrit, davant un jutge.
Amb tot això, la llengua catalana s’equipara a la llengua castellana i es garanteix
el dret d’opció lingüística. L’article 6 manté el català com a llengua pròpia
de Catalunya i oficial junt amb el castellà i introdueix que «totes les persones tenen
dret a utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya el dret i
el deure de conèixer-les; per fer-lo realitat, els poders públics hauran d’establir els
mecanismes i mitjans necessaris».
És a dir, els jutges, magistrats i fiscals, els notaris i els registradors de la propietat
i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’Administració
de Justícia i de la Fiscalia a Catalunya deuran acreditar un coneixement
adequat i suficient del català per tal de fer efectius els drets lingüístics dels
ciutadans. I, en tot cas, el coneixement suficient de la llengua catalana es valorarà
específicament i singular per obtenir una plaça quan es realitzin els concursos de
trasllat a Catalunya.
La llei que desenvolupi el que estableixen aquests articles pot ser una llei catalana,
la qual determinarà la forma d’acreditar el coneixement adequat i suficient
del dret propi i de la llengua catalana per ocupar una plaça a Catalunya de jutges,
magistrats i fiscals. El mateix per al personal al servei de l’Administració de Justícia
i de la Fiscalia a Catalunya.
4. Atribucions del Tribunal Superior de Justícia 20
En tercer lloc, l’Estatut reforça les funcions d’unificació de doctrina i de cassació
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que serà l’última instància
judicial, de tots els processos i de tots els recursos que s’inicien i es substancien en
el seu àmbit territorial, sigui quin sigui el dret invocat com a aplicable. D’aquesta
manera, s’apropa la justícia al ciutadà, s’agilitza el treball del Tribunal Suprem,
i per tant, la justícia serà més eficient.
El Tribunal Superior de Justícia constitueix el vèrtex de l’organització judicial
en el territori de Catalunya, però no s’integra en la seva organització institucional.
És un òrgan estatal i el seu superior jeràrquic en l’àmbit jurisdiccional és
el Tribunal Suprem. No hi ha, per tant, fragmentació de la justícia. El que hi ha
és una adaptació de la justícia a l’Estat de les autonomies.
20 Article 95 del nou EAC.
498

El president del Tribunal Superior de Justícia és el representant del Poder Judicial
a Catalunya.
El Tribunal Superior de Justícia guanya pes com a darrera instància judicial. L’article
95 regula les funcions del Tribunal, que vénen ampliades respecte de les que té en
l’actualitat. És a dir, l’objectiu és fer del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’efectiva
última instància jurisdiccional de tots els processos iniciats a Catalunya, inclosos
els extraordinaris de cassació i revisió, que es tramitin dins de l’àmbit territorial català,
sigui quin sigui el dret invocat com a aplicable (comú, estatal, propi de la CA o mixt).
Aquest objectiu ha de comportar que els recursos de cassació que romanen
sota la jurisdicció del Tribunal Suprem siguin configurats per a què coneguin de
les qüestions pròpies de la unificació de doctrina.
En definitiva, la descentralització del poder judicial permet reforçar la posició
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a última instància i com
a òrgan jurisdiccional en el que culmina l’organització judicial a Catalunya.
5. El Consell de Justícia de Catalunya 21
En quart lloc, el text estatutari propicia la descentralització del govern del
Poder Judicial creant un Consell de Justícia de Catalunya, desconcentrat del Consell
General del Poder Judicial, amb facultats pròpies i delegades del Consell, en
tot allò que afecti la justícia a Catalunya, convertint-se en l’òrgan de govern dels
jutges, els membres del qual seran designats pel Parlament. També participarà en
el nomenament del president del Tribunal Superior de Justícia, dels presidents de
Sala del mateix Tribunal i dels presidents de les Audiències provincials.
El reforçament del paper del Tribunal Superior de Justícia ve acompanyat de
la institucionalització de la figura del Fiscal Superior de Catalunya, que representa
el Ministeri fiscal i que és el fiscal en cap del Tribunal Superior 22 . Haurà de retre
comptes del seu treball a l’estructura jeràrquica corresponent, però com a novetat
haurà de fer-ho també davant el Parlament, al qual enviarà una còpia de la
memòria anual d’activitats.
L’objectiu és dotar de més pes específic als principals instruments del Poder
Judicial a Catalunya amb la finalitat d’insertar-los plenament en la realitat social
de la que formen part.
6. L’oficina judicial 23
En cinquè lloc, l’Estatut contempla més competències per a la Generalitat
en organització i disseny de l’oficina judicial i creació dels òrgans de suport ne-
21 Articles 97, 98, 99 i 100 del nou EAC.
22 Article 96 del nou EAC.
23 Article 105 del nou EAC.
499

cessaris, amb la finalitat d’impulsar i implantar els serveis comuns, apostant per
les oficines judicials més grans i per la incorporació a l’Administració de Justícia
de les tècniques de gestió i gerencials en la direcció pública del servei de la justícia.
El que es pretén és anar cap a un veritable canvi organitzatiu.
L’oficina judicial actual respon a un esquema antiquat, ja que s’estructura en
una unitat administrativa, generalment homogènia, per a tot tipus de jurisdicció.
La composen entre 7 i 12 funcionaris que donen suport a la funció de jutjar encomanada
per l’article 117 de la Constitució al jutge o magistrat, i ho fan de forma
exclusiva en un sol òrgan judicial. Aquesta fórmula ha esdevingut obsoleta i
insuficient per donar resposta a les necessitats d’una societat moderna.
La reforma de la Llei orgànica del Poder Judicial efectuada l’any 2003 i que
entrava en vigor un any després, modifica en un sentit més positiu l’organització
i funcionament de l’oficina judicial; divideix les oficines judicials en unitats administratives,
unitat de recolzament al jutge i serveis comuns processals. Estableix
estructures amb base territorial (Tribunal Superior de Justícia), jerarquitzades i
organitzades. La figura del secretari de govern possibilita la intervenció de les CA
o del Ministeri. I enforteix, encara que no suficientment, la potestat dels executius
autonòmics.
La complexitat de la nova organització, la dependència en molts aspectes del
Ministeri de Justícia en les decisions i del Consell General del Poder Judicial, fa
encara més complexa la posada en funcionament del nou model per part de les
CA amb competències.
El nou Estatut d’Autonomia, en el seu article 105, estableix la competència
de la Generalitat per a determinar la creació, el disseny, l’organització, la dotació
i la gestió de les oficines judicials i dels òrgans i els serveis de suport.
7. Planta i demarcació judicial 24
En sisè lloc, pel que fa a la planta i demarcació judicial, és a dir, les facultats
per crear nous òrgans judicials, l’Estatut regula una fórmula més intensa i resistent
per a les competències de la Generalitat. Serà el govern de la Generalitat qui
decidirà sobre la conveniència o no de la creació de determinats òrgans judicials;
del moment més oportú per a la seva creació i si han de ser d’una o altra tipologia;
si es requereix una nova secció de l’Audiència i si ha de disposar de més jutjats
específics i on són més necessaris.
La Generalitat participa amb una proposta preceptiva, cada cinc anys, en la determinació
i revisió de la demarcació i planta judicials i quan la modificació no comporti
reforma legislativa, correspon a la Generalitat realitzar les modificacions corresponents.
I podrà crear, per delegació del Govern, nous jutjats i seccions judicials.
24 Article 107 del nou EAC.
500

8. Justícia de pau i justícia de proximitat
L’Estatut d’Autonomia reconeix a la Generalitat la competència sobre la justícia
de pau i estableix que correspon al Consell de Justícia el nomenament dels jutges.
També estableix que correspon a la Generalitat la provisió dels mitjans necessaris
per al seu funcionament, l’exercici de les seves funcions, la creació de les secretaries
i llur provisió, així com de les indemnitzacions que corresponen als jutges 25 .
Pel que fa a la justícia de proximitat, l’Estatut estableix que la Generalitat pot
instar en les poblacions que es determini, a establir un sistema de justícia de proximitat
que tingui per objectiu resoldre conflictes menors amb celeritat i eficàcia.
L’objectiu és assegurar que la justícia de proximitat sigui una alternativa eficient
al sistema judicial ordinari i no reprodueix les seves deficiències i disfuncions.
Amb l’Estatut el que es pretén és garantir les competències de les CA sobre
la justícia local, tant en la seva iniciativa per instar-la com en la provisió dels mitjans
materials i personals.
La justícia de proximitat coneixerà, amb la consegüent modificació de la Llei
orgànica del Poder Judicial, d’assumptes en l’ordre civil, en l’ordre penal i en l’ordre
contenciós-administratiu.
És necessari crear una justícia local que doni cobertura a les necessitats de
les grans ciutats com Barcelona i també és necessària una justícia local que permeti
a molts municipis tenir un jutjat amb més competències que les que pot
oferir el jutjat de pau.
9. Altres atribucions
Altres atribucions que tindrà la Generalitat fan referència a l’ordenació de la
justícia gratuïta, amb capacitat per part de la Generalitat de regular més abastament
aquesta institució, dels procediments de conciliació i mediació, de la participació
en la gestió dels comptes de dipòsits i consignacions judicials i els seus rendiments,
tenint en compte el volum de l’activitat judicial acomplerta a la CA,
aspecte que resulta molt important per a la financiació autonòmica dels mitjans
materials al servei de l’Administració de Justícia 26 , contenciós avui encara no resolt
amb el Ministeri de Justícia.
10. Objectiu de la reforma estatutària
En definitiva, aquesta regulació pretén un doble objectiu: harmonitzar l’Administració
de Justícia amb les aspiracions d’autogovern de Catalunya i millorar
l’eficàcia i l’eficiència del servei de la Justícia.
25 Article 108 de l’EAC.
26 Article 106.1 i 2 i article 104. e i f de l’Estatut d’Autonomia de 2006.
501

Com diu Carles Viver i Pi Sunyer 27 , aquest títol és un dels més reeixits de
l’Estatut de 2006, malgrat que, en certs aspectes la seva virtualitat està molt condicionada
pel que estableixi la futura Llei orgànica del Poder Judicial, a la qual,
forçosament, s’han hagut de fer reiterades remissions.
És necessari per tal que aquest contingut sigui una realitat, que es modifiquin
les corresponents lleis orgàniques i és en aquest sentit que es recorda la seva necessària
reforma en el sentit que disposa el nou Estatut.
Però també cal destacar ara i en aquest moment, que el govern de l’Estat a
través del Ministeri de Justícia va impulsar a finals de 2005 sengles avantprojectes
de llei on «retocava» de passada alguns aspectes nuclears de la reforma estatutària,
però simplement els retocava, cosa que obliga a tots els partits polítics, a estar
molt amatents a la seva tramitació al Congrés. Aquestes propostes no responien
ni a les necessitats de la Justícia a Catalunya ni tampoc els seus continguts s’adiuen
amb el text del Títol III de l’Estatut 28 .
La reforma de la Llei orgànica hauria de jugar avui un paper menys rellevant
del que ha tingut fins ara, ja que disposem d’un text estatutari on s’identifiquen
amb claredat els àmbits que han de correspondre a la Generalitat, diferenciantlos
d’aquells que afecten més directament a la independència del poder judicial.
Per això, l’Estatut ha ampliat i reforçat les seves previsions en detriment d’alguns
continguts coberts inicialment per la Llei orgànica del Poder Judicial.
Com diu l’informe de l’Institut d’Estudis autonòmics sobre la Reforma de l’Estatut,
la remissió a la Llei orgànica no és incondicional, doncs si fos així, no tindria
sentit la reserva material a favor dels estatuts de l’article 152.1 de la Constitució.
Així i tot, la LOPJ continua tenint una funció molt important com a norma
que ha de delimitar les competències estatals i les autonòmiques. Per tot això, era
recomanable afrontar la reforma de la Llei orgànica en paral·lel a la de l’Estatut. Però
no ha estat possible.
V. CONCLUSIONS
Amb aquesta intervenció he volgut exposar quin ha estat el camí endegat per
la Generalitat de Catalunya des de 1979 fins el 2006, d’Estatut vell a Estatut
nou, per aconseguir plenes competències en matèria de justícia, un sostre d’autogovern
elevat i la voluntat d’aconseguir una justícia més àgil, propera al ciutadà
i que pugui arribar a ser un veritable servei públic.
El camí ha estat ple d’ombres, tal com resa el títol que he donat a aquest discurs
d’ingrés, ombres, en forma de lleis, reglaments, dificultats en la negociació,
27 Revista Activitat parlamentària. Núm. 10. Octubre 2006.
28 Amb el finiment de la legislatura, aquests projectes de llei han decaigut. Cal dir també, que els
partits que donaven suport al Govern del PSOE no van mostrar massa interès en la seva tramitació.
502

sentències del Tribunal Constitucional, recursos, traspassos fragmentats, etc. I una
posició numantina contrària a la descentralització de la justícia, tant per part del
poder judicial com de l’executiu de torn a nivell de l’Estat. Però tot això, no ha
servit per deixar de banda l’interès sempre demostrat pel govern català d’assumir
aquest camp i fer-se càrrec plenament de tot el que afecta a l’Administració de Justícia
de Catalunya. Són allò que en el títol del discurs anomeno com a llums.
Vull, en aquesta part final destacar a tall de conclusions les llums i les ombres
que han marcat la vocació i la voluntat de la Generalitat de Catalunya en ordre a
assolir les competències en aquesta matèria i aconseguir la millora de la Justícia.
I que segons el meu modest entendre han estat les següents:
Primer. El contingut de l’Estatut de 1979 obria la porta a l’autonomització
del Poder Judicial i de l’Administració de Justícia. Una altra qüestió va ser la posició
del govern de l’Estat davant la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985 i les
reformes posteriors que van optar per un model de relacions entre el poder judicial
i l’estructura territorial de l’Estat, centralitzat. Aquella llei va constituir un element
constant d’interferència en el marc constitucional i estatutari.
Segon. El Govern català va iniciar ja l’any 1981, sense competències, l’exercici
de funcions en matèria judicial, destacant iniciatives com: la creació d’una
unitat directiva de relacions amb l’Administració de Justícia, cinc gerències de suport
territorial, l’impuls de la normalització lingüística a aquesta Administració,
així com la posada en marxa de programes innovadors com ara, el Servei d’Orientació
Jurídica (SOJ), avui vigent, el Programa de beques a la preparació d’oposicions
a jutge, fiscal i secretari, o l’organització d’activitats formatives dirigides
a la judicatura.
Tercer. La doctrina del Tribunal Constitucional en aquesta matèria va afavorir
l’expansió del principi d’unitat a tots els espais on es desenvolupa l’Administració
de Justícia, fent una interpretació restrictiva de les competències estatutàries
que es podien assumir, tot i partir d’unes premisses de principi que es
podien considerar autonomistes; situació que ha suposat una veritable carrera
d’obstacles alhora d’assumir aquestes competències.
Quart. La inadaptació del Poder Judicial i de l’Administració de Justícia a
l’Estat autonòmic, la indefinició constitucional del model de relacions entre Justícia,
Administració de Justícia i Estat autonòmic i les febleses institucionals de la
distribució de competències en aquesta matèria han fet d’aquestes competències
un servei públic fragmentat.
Cinquè. Mereix especial atenció el Pla de Normalització lingüística en l’àmbit
judicial endegat pel govern català, mitjançant cursos de formació i llenguatge
jurídic adreçat a funcionaris, jutges i fiscals, que han permès aconseguir que el
43% dels jutges tinguin el nivell B o C, l’any 2005 i que el 70% dels funcionaris
també. Aquest Pla va ser potenciat l’any 2000 creant un programa d’incentivació
a l’ús del català, aconseguint que el 80% dels documents judicials fossin en català
503

en les oficines adscrites al mateix. Això ha fet que l’any 2004 el 21% de les sentències
es redactessin en català.
Sisè. Les primeres transferències de serveis es van rebre l’any 1990, onze
anys després de l’aprovació de l’Estatut i es van rebre els mitjans materials i econòmics
per al funcionament dels òrgans judicials i de la fiscalia, la justícia de pau i el
que es coneix com a torn d’ofici i assistència jurídica gratuïta. El 1994, la instal·lació
i posada en funcionament dels nous òrgans judicials, els serveis dels instituts
de medicina legal i les inversions en edificis judicials. I, finalment, el 1996, la transferència,
dels 5.227 funcionaris de les oficines judicials de Catalunya. Però només
amb competències de gestió.
Setè. La Generalitat va dissenyar un pla de modernització i millora dels edificis
judicials amb diferents projectes: a) Plans de renovació integral del parc immobiliari
de les seus judicials de Catalunya, com ara els edificis judicials de (Mataró,
Gavà, Tortosa, Amposta, Reus, Figueres, Lleida, Arenys, Sabadell, són
alguns exemples) b) Pla Integral d’informatització de les oficines judicials: S’inicia
amb la Fundació Lluís de Peguera l’any 1981, com a mostra de la preocupació
del govern català per l’automatització dels processos judicials. Continua, ja rebudes
les transferències, amb el projecte d’informatització integral dels òrgans
judicials, anomenat projecte TEMIS. I c) El projecte de la Ciutat de la Justícia
de Barcelona i l’Hospitalet, on gran part de les diferents jurisdiccions estaran concentrades
en un mateix indret, afavorint la proximitat de la justícia als seus usuaris
més directes i als ciutadans, donant al mateix temps una resposta a la notable
dispersió dels edificis judicials.
Vuitè. La instal·lació de l’Escola Judicial, dependent del Consell General
del Poder Judicial, a Barcelona, a un edifici propietat de la Generalitat va ser
una manifestació de la voluntat del Poder Judicial vers l’acceptació de l’Estat de
les autonomies i un incentiu a les vocacions judicials.
Novè. La Generalitat va presentar al Parlament de Catalunya, l’any 2002,
un Pla de millora del funcionament de l’Administració de Justícia. L’esmentat Pla
constava de dues parts: Una primera, de potenciació de l’autogovern en aquesta
matèria, aspectes que quatre anys més tard els hem trobat a l’Estatut de 2006. I una
segona part, de projectes de modernització i millora, com ara, la creació per decret,
l’any 2001, del Consell de Justícia de Catalunya.
I finalment,
Desè. El títol tercer del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 sobre
el Poder Judicial com a títol complet i independent li dóna transcendència.
No posa en perill la unitat del Poder Judicial i demostra que en aquest àmbit es
poden canviar moltes coses sense canviar la Constitució. I és la darrera llum que
es projecta a l’entorn de la millora definitiva de la Justícia a Catalunya.
Han passat quasi trenta anys de l’Estatut de 1979. Tenim a les portes el desenvolupament
de l’Estatut de 2006 que ens omple d’esperança i de temors.
504

Encara resta pendent la sentència del Tribunal Constitucional respecte dels
recursos interposats per diferents instàncies.
El Títol III del nou Estatut d’Autonomia no posa en perill la unitat del Poder
Judicial, tal i com plantegen els recursos d’inconstitucionalitat presentats. Ni
el Tribunal Superior de Justícia ni el Consell de Justícia són òrgans de la Generalitat
de Catalunya, sinó que són òrgans del poder judicial únic.
Sabem que el desenvolupament del nou Estatut en aquesta matèria també
serà difícil. Com diu el títol del present discurs d’ingrés, a l’entorn de l’Administració
de Justícia i de la voluntat del govern català d’elevar en aquest àmbit les cotes
de l’autogovern, sempre hi hauran llums i ombres.
El meu desig és que finalment tot el que ordena el nou Estatut sigui possible.
I que d’una vegada per totes «es faci la llum».
I ja per acabar, animar a l’Acadèmia que al llarg dels seus anys de vida ha
estat puntal en la defensa del dret i de la justícia a Catalunya, a continuar en aquesta
tasca.
A quasi trenta anys de l’Estatut d’Autonomia de 1979, el futur de la justícia
en un marc de llibertat esdevé certament una veritable qüestió d’Estat, ja que com
bé afirmava Albert Camus «si l’ésser humà fracassa en conciliar la justícia i la llibertat,
fracassa en tot».
Barcelona, març de 2008
A. Qüestions posteriors:
VI. ANNEX
1. Especial menció dels recursos d’inconstitucionalitat interposats per diferents
instàncies o partits polítics a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
a) Recursos d’inconstitucionalitat
Cal destacar per la seva importància el plantejat pel Partit Popular i el del
Defensor del Pueblo. Els altres obeeixen a determinades qüestions més puntuals,
com els plantejats per la CA de la Rioja, el Consell de Govern de la Diputació General
d’Aragó, la Regió de Múrcia, la CA de les Illes Balears i la CA del País Valencià.
b) El recurs interposat per la CA de la Regió de Múrcia
Es planteja contra el contingut de l’article 117 de l’Estatut que fa referència
a les competències de la Generalitat en matèria d’aigua i obres hidràuliques
i específicament en allò que estableix la competència exclusiva pel que fa a les
mesures extraordinàries en cas de necessitat per a garantir el subministrament
d’aigua.
505

c) Pel que fa al recurs interposat per la CA de la Rioja
Aquest és més ampli i si bé ho fa també contra el contingut de l’esmentat article
117 de l’Estatut, va més enllà i ho planteja sobre l’article 128.3 i la participació
de la Generalitat i les facultats de gestió i control que se li donen en matèria
de denominacions i indicacions geogràfiques i de qualitat, en cas que el
territori d’una denominació superi el seu àmbit territorial.
d) Contingut del recurs plantejat pel PP
El Partit Popular estima en el seu recurs que hi ha vuit àmbits que configuren
una transformació del model autonòmic contrari a la CE. Aquests àmbits són
els que fan referència a la consideració de Catalunya com a nació, a l’obligació de
conèixer la llengua catalana per ocupar determinats llocs de l’Administració, funcionaris
públics, poder judicial... al capítol de competències, a la bilateralitat, a les
relacions amb la Unió Europea i al finançament.
S’impugnen 111 dels 226 articles del nou Estatut d’Autonomia.
Pel que fa al Poder Judicial, un dels elements centrals d’aquest recurs és que
Catalunya tindrà amb el nou Estatut un poder judicial propi, complet i diferent
del constitucional. De fet, les esmenes del Partit Popular van ser a la totalitat del
Títol III, basant-se que era contrari a la CE. Per al Partit Popular no és constitucional
exigir als jutges i professionals del dret el coneixement del català.
Consideren que l’Estatut és un atac frontal a la unitat del poder judicial i que
segons el contingut estatutari el Tribunal Suprem queda reduït a un residu, a més
que envaeix el terreny del Consell General del Poder Judicial.
En resum, del Títol III, del Poder Judicial, es recorren onze dels quinze articles,
per la raó que amb ells es posen les bases d’un sistema judicial diferent i propi
a Catalunya.
e) Contingut del recurs plantejat pel Defensor del Pueblo
El recurs plantejat impugna el contingut de 108 articles de l’Estatut; és a dir,
el 48% del text. Aborda principalment qüestions que l’Estatut d’Andalusia no ha
incorporat, especialment aspectes de reconeixement nacional, drets històrics, llengua,
bilateralitat, competències i finançament.
Pel que fa al Títol III del Poder Judicial, el Defensor del Pueblo impugna diversos
preceptes, essent el seu motiu o justificació fonamental la manca d’adequació
de la norma estatutària per a regular les matèries relatives al Poder Judicial.
En el recurs s’impugna l’article 95.2 perquè prefigura la competència per
a la unificació de doctrina del Tribunal Suprem, cosa que hauria de correspondre a
la Llei orgànica del Poder Judicial.
S’impugnen també, els articles 97, 98, 99 i 100 de l’Estatut, que es refereixen
a la definició, atribucions i composició del Consell de Justícia de Catalunya i al
control dels seus actes. Per al Defensor del Pueblo, aquests articles són inconsti-
506

tucionals perquè vulneren l’article 122.2 de la Constitució, ja que envaeixen la reserva
de Llei orgànica establerta constitucionalment en relació al govern del Poder
Judicial, i en definitiva, perquè tot això és contradictori amb el caràcter únic del
Poder Judicial.
Altres articles impugnats es refereixen a la competència que s’atribueix al
Consell de Justícia per a convocar els concursos per a cobrir les vacants de jutges
i magistrats de Catalunya. Matèria segons el recurrent reservada a la Llei orgànica.
O l’article 102 on el recurrent entén que no ha de correspondre a l’Estatut
establir previsions sobre el coneixement de la llengua catalana i del dret propi per
part de jutges, magistrats, fiscals i tota la resta de personal de l’Administració de
Justícia.
Finalment, el Defensor del Pueblo impugna l’article 103.3 on la Generalitat
pot crear els seus cossos de funcionaris al servei de l’Administració de Justícia.
f) Els recursos d’inconstitucionalitat plantejats per la Diputació general d’Aragó,
la Generalitat Valenciana i el Consell de Govern de les Illes Balears, ho han
estat tots tres contra la Disposició addicional dècimotercera de l’Estatut, que regula
el contingut i funcionament de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
La Comunitat Valenciana, a més el planteja contra els articles relatius al sistema
de finançament.
Contra aquests recursos tant el Govern de la Generalitat com el Parlament de
Catalunya s’han personat davant el Tribunal Constitucional presentant les corresponents
al·legacions i defensant la constitucionalitat del text estatutari.
També ho ha fet l’Advocacia de l’Estat amb un informe polèmic, on acota les
expectatives de l’Estatut amb la «finalitat» de superar el tràmit del Tribunal Constitucional.
L’advocat de l’Estat presenta com al·legacions una interpretació a la baixa del
text estatutari. I si té valor aquest document és perquè fixa els criteris de l’Executiu
i per tant fixa la voluntat política amb la que es disposa a aplicar l’Estatut.
2. Informe elaborat per la Comissió d’Estudis del Consell General del Poder
Judicial 29
L’estudi sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya elaborat per
la Comissió d’estudis del CGPJ destaca dinou causes d’inconstitucionalitat.
Segons l’esmentat informe la reforma de l’Estatut trenca la unitat judicial de
l’Estat espanyol. Una de les raons del perquè el consideren inconstitucional, que
pot ser un resum de totes les altres, és que segons l’informe, l’Estatut assenta les
bases per a la creació d’un Poder Judicial estrictament català, diferent de l’estatal:
29 Estudio sobre la propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de Catalunya. Novembre
2005.
507

tindria el seu propi òrgan de govern, crearia els seus propis tribunals, determinaria
la demarcació judicial, seleccionaria els seus propis jutges i comptaria amb
un tribunal de cassació competent a tota la jurisdicció, fos quina fos la norma aplicable,
estatal o autonòmica.
El principal element de rebuig és el Consell de Justícia, que segons l’informe
el que fa és duplicar les funcions del CGPJ. Regulant l’òrgan de govern d’un poder
de l’Estat que és únic i d’exclusiva titularitat estatal, trenca la seva unitat. Amb
la creació del Consell de Justícia de Catalunya, el Consell General del Poder Judicial
quedaria relegat a la condició d’òrgan de govern de segon grau i residual i
com a conseqüència d’això, la justícia a Catalunya seria directament governada
per un òrgan extern, la composició del qual vindria donada pel Parlament, cosa
que va en contra del que estableix la CE.
Altres qüestions citades a l’informe i no de rang menor són: la creació de la
Sala de Garanties estatutàries, la convocatòria de concursos i oposicions, la delegació
a la Generalitat de la possibilitat de crear seccions i jutjats, o bé, imposar a
jutges i magistrats l’obligació de conèixer la llengua catalana.
Tots aquests aspectes són analitzats en l’esmentat informe, acabant el mateix
amb l’opinió que a l’Estatut d’Autonomia hi ha dinou motius d’inconstitucionalitat.
B. Bibliografia
Estudis sobre el projecte de Llei orgànica del Poder Judicial. Escola d’Administració
Pública de Catalunya. 1985.
Acció del Govern de Catalunya. 1985 i 1988. Generalitat de Catalunya.
El desplegament autonòmic a Catalunya. Departaments de Governació i de
Justícia. Institut d’Estudis Autonòmics. 1993.
Memòries del Departament de Justícia. 1984 a 1988. Generalitat de Catalunya.
El Llibre Blanc de la Justícia. Consejo General del Poder Judicial. 1997.
La reforma de la justícia a la darreria del segle XX. Forum Fiatc. Barcelona.
1998.
Informe Pi i Sunyer sobre la Justícia a Catalunya. Fundació d’Estudis Autonòmics
i Locals. 1998.
La justícia a Catalunya en el marc d’un Estat compost. Institut d’Estudis Autonòmics.
Barcelona. 2000.
Conferencia sectorial en materia de Administración de justicia. 2001. Las Palmas
de Gran Canaria. 22 de mayo de 2001.
Ministerio de Justicia. 2001. Principios del Pacto de Estado para la Reforma
de la justicia.
Pla de millora del funcionament de l’Administració de Justícia a Catalunya.
Gener 2002.
508

Millora de l’autogovern. Generalitat de Catalunya. IEA. 2002.
Propostes per a un nou Estatut d’Autonomia, document de treball. IEA.
2002.
Assessorament sobre les propostes de reforma de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya. IEA. 2004.
Comissió d’Estudi per a l’aprofundiment de l’autogovern. 2002. Parlament
de Catalunya.
Informe sobre la reforma de l’Estatut. Institut d’Estudis Autonòmics. 2003.
L’autogovern de Catalunya. Fundació Lluís Carulla. 2004.
Estudios sobre la reforma del Estatut. Institut d’Estudis Autonòmics. 2004.
Llibre Verd de l’Administració de Justícia. Documents de treball. 2005.
Revistes d’activitat parlamentària. Especial Estatut d’Autonomia. Número 7
i número 10. Generalitat de Catalunya. 2006.
509

CONTESTACIÓ
de l’acadèmic de número
HBLE. SR. AGUSTÍ M. BASSOLS I PARÉS

Autoritats,
Companys d’Acadèmia,
Senyores i senyors
És un honor per a mi i un motiu d’agraïment a l’Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Catalunya que m’hagi designat per contestar, en la seva representació,
el discurs d’ingrés de l’Hble. Sra. Núria de Gispert Català, que suara hem escoltat.
M’uneix amb la Núria de Gispert, com ja ha exposat ella mateixa, una forta
amistat, fruit de molts anys de treball en comú, intens i il·lusionat, al servei d’uns
grans ideals: Catalunya i la Justícia. Amistat que m’ha permès seguir de prop la seva
brillant trajectòria.
La Núria de Gispert va néixer a Barcelona l’any 1949 i es llicencià en Dret
a la Universitat d’aquesta ciutat l’any 1971.
Acabada la carrera va exercir d’advocada, durant uns anys, en el ben conegut
i respectat bufet familiar, fins que altres activitats preferents van requerir la seva
dedicació exclusiva.
En efecte, la seva autèntica i llarga carrera ha estat una carrera administrativa,
en tant que especialitzada en l’Administració Pública, concretament en les àrees
de la funció pública, organització i pressupost, desenvolupada en el si de l’Administració
de la Generalitat. Així, la veiem, iniciant-se en aquestes activitats en
el Departament de Justícia, del que n’assumeix la Secretaria General el 1984. A
partir d’aquí, i durant deu anys, ocupa successivament les Secretaries Generals
dels Departaments de Governació, altra vegada del de Justícia i finalment del Departament
de Presidència, en aquest darrer com a vicepresidenta del Comitè Director
per a l’Administració de la Generalitat.
En aquesta etapa, a part de les elevades funcions pròpies dels dits càrrecs, va
intervenir activament en l’elaboració de lleis tan importants com la de la Funció
Pública de 1985 i la d’Organització, procediment i règim jurídic de l’Administració
de la Generalitat de 1989.
L’any 1995 va ser nomenada Consellera de Justícia i, en relació amb el fort
impuls que va donar a la modernització i desenvolupament del Dret Civil català,
513

he de mencionar la creació de l’Observatori de Dret privat de Catalunya i la preparació
i presentació del projecte de Codi de Família, mantenint així, al meu criteri
molt encertadament, la tècnica legislativa ja iniciada, de les lleis especials, refoses
després en el Codi corresponent.
I alhora, però separadament, va presentar el projecte de la polèmica llei
d’«Unions estables de parella», que constituïa, en aquells moments, el primer projecte
de llei, en tot l’àmbit cultural llatí, sobre les «parelles de fet». Em plau recordar
que l’Acadèmia va dedicar dues sessions al debat d’aquesta innovació legislativa,
que òbviament no creava aquestes modalitats de convivència, sinó
únicament la normativa aplicable a unes realitats preexistents.
I, a la preocupació i dedicació de la nostra acadèmica electa per l’Admisnistració
de Justícia, li devem la iniciativa del projecte constructiu de la Ciutat
de la Justícia i la ubicació a Barcelona de l’Escola Judicial de l’Estat. Dues realitzacions
amb clara visió de futur.
Durant els anys 2001 i 2002, la Núria de Gispert va regir com a consellera
el Departament de Governació i Relacions Institucionals i ja, a les darreries de la
legislatura, el nou Departament de Justícia i Interior, fruit d’una tardana reorganització
del Govern.
Des de 2004, com a diputada del Parlament de Catalunya, ha presidit la Comissió
de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana (7a Legislatura) i ha format part
de la ponència redactora de l’Estatut d’Autonomia vigent, amb especial atenció
al Títol III, relatiu al Poder Judicial.
A l’últim, a més de diverses publicacions i conferències —després hauré de
referir-me concretament a una d’elles— també ha exercit la docència, com a
professora de 3r i 4t curs, a la Facultat de Dret d’Esade, impartint l’assignatura
sobre Autonomia, Dret civil i Administració Pública, des del curs 2004-2005.
Inicio seguidament, amb unes consideracions de caràcter general, el que
constitueix, pròpiament, la contestació al discurs d’ingrés de la recipiendària.
D’antuvi, vull remarcar el seu encert en l’elecció del tema —un tema que ella
coneix molt bé— tan necessitat de llum com és l’Administració de Justícia.
La Justícia, una virtut excelsa, —res hi ha més gran que Déu i la Justícia—
com deien ja els textos romans: «Deus et Justitia nil maius est» (Novel·la CLXIV-
«de Heredibus» de Tiberi), mai no serà prou ponderada.
Juntament amb la llibertat, la igualtat i el pluralisme polític, ha estat proclamada
a l’article 1r de la Constitució Espanyola com un dels valors superiors de
l’ordenament jurídic de l’Estat. Però no obstant aquest solemne pronunciament,
i malgrat que l’Administració de Justícia constitueix un servei públic de primer
rang, essencial i imprescindible, el seu funcionament és absolutament deficitari
i, si bé el mal ve de lluny, especialment per raó de la seva lentitud, ha arribat darrerament
a uns mínims inacceptables. Quan el Tribunal Suprem de l’Estat ne-
514

cessita set anys per resoldre un recurs de cassació i, el poble, amb motiu d’una enquesta
pública 1 , col·loca l’Administració de Justícia a l’últim lloc, pel que fa al funcionament,
està tot dit respecte de la crítica situació creada, que caldria superar
decididament, en un Estat que pretén ser de Dret.
Benvingut sigui, doncs, el discurs de la Núria de Gispert que constitueix una
positiva aportació, almenys pel que fa a Catalunya, encaminada a l’assoliment d’aquesta
superació.
Es tracta —el dit discurs— d’un estudi completíssim de l’Administració de
Justícia a Catalunya, a partir de l’Estatut d’Autonomia de 1979 fins al del 2006,
avui vigent.
Com haureu sentit, comprèn, doncs, l’examen —que resulta comparatiu—
dels dos textos estatutaris, sempre en relació exclusivament amb l’Administració
de Justícia i, així mateix, la ressenya de totes les vicissituds, adverses i favorables
—ombres i llums— com les qualifica l’autora, que s’han succeït en l’últim quart
de segle que separa aquells dos textos, i de les millores assolides en el curs
d’aquest procés evolutiu, normalment degudes al Govern de la Generalitat, en especial
al Departament de Justícia, i al Parlament de Catalunya.
Entrant ja en els continguts del discurs que contesto, i en la imperiosa necessitat
de limitar-me a postil·lar alguns dels seus aspectes més destacats, per no
excedir-me del temps que tinc reservat, passo a referir-me, en primer lloc, a la perjudicial
incidència de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, en relació
amb el difícil desenvolupament de les competències autonòmiques i especialment
pel que fa a la «clàusula subrogatòria», establerta a l’article 18 de l’Estatut de
1979, que queda totalment debilitada i desvirtuada, en la raonada opinió de la nova
acadèmica, per les tècniques imposades per l’esmentada llei. Abonant aquesta
opinió i en la meva condició de Conseller del Consell Consultiu de la Generalitat,
crec pertinent portar a col·lació el dictamen n. 103, de 12 d’agost de 1985, de l’expressat
Consell, sobre la referida Llei Orgànica, del que fou ponent un eminent
acadèmic, aleshores president de dit Organisme, el ben recordat Dr. Francisco
Fernández de Villavicencio. Aquest dictamen, en les seves fonamentades conclusions,
va estimar contraris a la Constitució i que violaven l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya, respecte de la clàusula subrogatòria, del coneixement del dret civil
català com a mèrit preferent i de la delimitació de les demarcacions judicials,
no res menys que 178 articles de la Llei Orgànica en qüestió, amén de moltes altres
disposicions addicionals i transitòries.
Passant a un altre capítol dels molts que em plauria comentar, n’hi ha un, al
que sóc especialment sensible —confio que com moltes altres persones i futurs lec-
1 Enquesta realitzada l’any 1996, pel «Centro de Investigaciones Sociológicas».
515

tors—, relatiu a l’esforç dut a terme per l’Administració catalana, que el discurs que
contesto posa en relleu, referent a la normalització lingüística dels processos i de l’oficina
judicials. Segons les dades que ens facilita el discurs, quasi la meitat dels
funcionaris de l’Administració de Justícia a Catalunya, tenen, com a mínim, el nivell
C de coneixement del català i quasi el 20% el nivell B; i el 43% dels jutges manifesten
disposar d’un coneixement suficient de la nostra llengua. Per consegüent,
la Núria de Gispert conclou, potser amb un cert optimisme, que la possibilitat
d’emprar el català en les oficines i en els procediments judicials és considerable.
Segons les dades que es desprenen del propi discurs, entre l’any 2000, en què
s’inicià l’aplicació del Pla de normalització lingüística de les oficines judicials, fins
el 2004, en què fou abandonat, l’ús del català s’havia incrementat notablement.
Però, segons es reconeix en el mateix discurs, actualment l’ús de la nostra
llengua pròpia en aquest àmbit, és molt baix.
No és difícil atribuir al prematur abandó del referit Pla, a part d’altres possibles
causes concurrents, la davallada de l’ús del català en el món de la Justícia.
Però també cal considerar, sobre aquest problema, que l’Estatut de 1932, que en
la meva opinió, i pel que fa a l’Administració de Justícia, era més autonomista que
no pas el de 1979, va establir com a mèrit preferent, per a la provisió de determinades
places de jutge, no únicament el coneixement del dret català, sinó també el
de la llengua catalana. Però el text de 1979, va eliminar d’aquest mèrit el coneixement
de la llengua, situació que va perpetuar-se fins a la reforma de la Llei Orgànica
del Poder Judicial de 1994 que el va restablir. L’eliminació de la nostra llengua
pròpia, que tant ens caracteritza, personalment i com a poble, i constitueix el
signe màxim de la nostra identitat, de l’Estatut de 1979, elaborat, aprovat i ratificat
durant la tan celebrada transició política, és un fet lamentable i ha resultat
greument perjudicial. Torno a citar per segona vegada el Dret romà, ara un fragment
de la «Instituta», que literalment declara:
«Tot el dret que usem, es refereix a les persones, a les coses o a les
accions. Tractem primer de les persones, perquè el coneixement del dret
és poca cosa, si no es coneixen les persones, en consideració a les quals ha
estat constituït. (Nam parum est ius nosse, si personae, quarum causa constítutum
est, ignorentur». Instituta. Llibre I, títol II, fragment 12).
D’acord amb aquest savi principi, el coneixement del Dret català no és suficient,
si es desconeix la llengua pròpia de les persones, que és com ignorar les
pròpies persones.
Per això, és de celebrar que l’article 102 del nou Estatut exigeixi un coneixement
adequat i suficient del català a tots els jutges i fiscals que ocupin plaça a
Catalunya. Aquest precepte, que compta amb el recolzament constitucional dels
apartats 2 i 3 de l’article 3 de la Constitució Espanyola, acaba amb l’absurd del
jutge que ha de fallar un litigi sense haver entès les al·legacions de les parts.
516

En aquest punt i en relació amb el comentari de l’Estatut de 2006, he d’al·ludir
a una conferència que va donar la Núria de Gispert l’any 1998, sobre l’Administració
de Justícia, la situació de la qual va examinar a fons i en va proposar
una sèrie de reformes. I, entre altres coses, literalment va dir:
«El que avui dia s’ha de plantejar com a un repte per fer front amb garanties
a la reforma de la justícia, que tothom demana, implica estructurar
tots els canvis i projectes dins un sol pla estratègic, en un programa únic
i integral de modernització on es refonguin i s’adaptin legislació, organització
i mitjans dins d’un sol objectiu.»
Doncs bé, han passat vuit anys des que l’expressada conferència i la frase
transcrita foren pronunciades fins que el nou Estatut ha vingut a satisfer aquell
repte, en mèrits del seu Títol III, que s’ha constituït en aquell objectiu unificador
que estructura tot el pla integral de modernització de la Justícia, tal com demanava
la Núria de Gispert i que a més inclou moltes mesures de les que ella
havia propugnat. És natural, per tant, que el seu discurs judiqui positivament
aquest nou text. Tanmateix és ben cert que, a part de la bona tècnica legislativa
aplicada, representa un important avanç, principalment d’ordre competencial, en
relació amb el de 1979. Però no és suficient que estigui vigent. És necessari que
s’apliqui íntegrament, si de veritat es vol millorar l’Administració de Justícia de
Catalunya. Altrament continuarà sent la ventafocs de totes les Administracions.
Em plau, doncs, manifestar que comparteixo les opinions de la recipiendària
sobre el nou Estatut, com també en el conjunt del seu discurs, compreses les
deu conclusions en què al resum, el finalitza i en puntualitza els aspectes més
importants.
I igualment m’adhereixo al seu desig final, reclamant que «d’una vegada es
faci la llum».
Però tot això no treu, ni puc deixar de dir-ho, si bé a títol estrictament personal,
que lamento profundament la retallada que «las Cortes españolas» van aplicar
al text sorgit del Parlament de Catalunya, amb l’aval del 90% dels vots, i les
alteracions i supresions de què fou objecte i, entre elles i com a més sensible, l’eliminació
del contingut de l’apartat 1r de l’article 1r, «Catalunya és una nació».
Per acabar no em queda més que felicitar la Núria de Gispert pel seu discurs
i pel merescut nomenament que li serà otorgat tot seguit; i a l’Acadèmia per aquesta
tan digne i grata incorporació.
517

Discurs d’ingrés
de l’acadèmic de número
Excm. Sr. Eugeni Gay Montalvo
i contestació de l’acadèmic de
número Excm. Sr. Josep J. Pintó Ruiz

LA LLUITA
PER LA DIGNITAT
LA DIGNITAT HUMANA (PRESSUPOST
NECESSARI DE L’ORDENAMENT JURÍDIC)
DISCURS D’INGRÉS
de l’acadèmic de número
EXCM. SR. EUGENI GAY MONTALVO
i
CONTESTACIÓ
de l’acadèmic
EXCM. SR. JOSEP J. PINTÓ RUIZ
22 de maig de 2008
B A R C E L O N A
MMVIII

DISCURS D’INGRÉS
de l’acadèmic de número
EXCM. SR. EUGENI GAY MONTALVO

I
He de començar aquestes paraules manifestant el meu antic deute de gratitud
amb l’Acadèmia que, des de fa ja massa temps, havia d’haver saldat quan va
tenir a bé honorar-me perquè entrés a formar part dels seus Il·lustres Membres.
La meva presència a la mateixa no té un altre mèrit que el d’haver exercit amb passió
la meva professió d’Advocat i, ara, la de Magistrat del Tribunal Constitucional
d’Espanya i, si bé és cert que en aquests gairebé quaranta anys d’exercici actiu
he treballat de manera il·lusionada, també he de reconèixer que he gaudit de l’immerescut
privilegi de poder contemplar des de talaies que mai hagués imaginat,
les grandeses i les misèries de la professió i de la justícia.
Com a Advocat i Degà he viscut molt de prop i he pogut observar el dolor
de les persones, la incomprensió, el sentiment d’injustícia, les penúries més diverses,
la mort en la més absoluta soledat, l’abandonament dels éssers més estimats,
la humiliació, el penetrant i àcid olor de les presons i el que darrere dels seus
oxidats barrots s’esdevenia; la tortura en les comissaries; i, mitjançant les missions
internacionals, que des de ben jove vaig tenir oportunitat de participar, l’assassinat,
la fam, el flagell del narcotràfic amb les seves terribles seqüeles, les desaparicions
forçades; la por i el pànic en les cares de la gent senzilla, el desconsol més
absolut dels qui havien perdut tot, inclosos els seus éssers més estimats, sense forces
per derramar una sola llàgrima; el cinisme lacerant del poder tirànic des dels
més baixos esglaons als més alts i dels més miserables als més altius i presumptuosos
detentors del poder absolut.
Però també he tingut la immensa satisfacció de veure realitzats els sentiments
de justícia, reparades les violacions dels drets conculcats, absoltes persones
immerescudament acusades; he pogut intercedir en conflictes que semblaven
abocats al pitjor; he percebut i constatat l’ajuda inapreciable de companyes
i companys en relació amb problemes que afectaven als nostres respectius
clients. En no poques ocasions he pogut aconseguir la commutació de la pena
capital en països on encara, desgraciadament, existeix. A Nacions Unides he
pogut portar la veu dels qui no podien fer-ho i, des de la humil tribuna que vaig
tenir oportunitat de tenir en la seva Comissió de Drets Humans, amb seu a Gi-
525

nebra, vaig tenir ocasió de defensar els Drets Humans i denunciar a règims totalitaris
dels més diferents signes polítics, units sempre pel menyspreu a la dignitat
humana; i també d’oferir aquesta tribuna a persones que havien estat brutalment
torturades. Afortunadament al nostre país no han estat poques les lleis que
l’Advocacia Institucional ha aconseguit tirar endavant durant els meus mandats
com a degà i president, com per exemple la Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta.
I en no poques lleis de l’Estat i autonòmiques, que seria prolix relatar, hem aconseguit
fer escoltar la nostra veu a través d’iniciatives o esmenes acceptades pels
respectius òrgans legislatius. Mitjançant la intervenció del Defensor del Poble,
hem instat la impugnació de lleis en les quals enteníem que es vulneraven Drets
Fonamentals aconseguint del Tribunal Constitucional una resposta favorable a les
nostres pretensions. Però és ben cert que els advocats, la vocació primera dels
quals és la defensa dels interessos jurídics aliens, sentim en la conculcació dels seus
drets el ressort que ens impulsa a actuar i a interrogar-nos: Per què la injustícia?,
com evitar-la?, no ha de ser intangible la persona?
Com a tots els Il·lustres membres d’aquesta Acadèmia, m’ha correspost viure
i exercir l’advocacia en un Estat dictatorial i de lleis, feliçment enterrat, i assistir
a l’adveniment d’un vertader Estat de Dret sota l’Imperi de la Llei, separats
ambdós per la imperceptible frontera dels dies. No obstant això, el lapse que separa
les dues formes de concebre l’Estat estan tan allunyades que difícilment podríem
trobar paràmetres que poguessin mesurar-lo en el temps. Va canviar la concepció
del marc convivencial i institucional, que va transcórrer des de l’exercici
arbitrari del poder, al servei als poders democràticament instituïts en benefici dels
ciutadans en els qui ha de residir, de manera exclusiva, la sobirania nacional. L’organització
de l’Estat amb la consegüent subordinació de les seves normes jurídiques
a aquesta finalitat, distingeix, avui dia, als països civilitzats.
D’altra banda, la nostra generació es va caracteritzar des de sempre per un
fort anhel europeista. Havent format part d’un Estat aïllat internacionalment, aliè
al curs de la Història, vèiem en l’adhesió a les institucions europees l’única via possible
per aconseguir la modernització política i econòmica d’Espanya. Europa
com a model i com a fi immediat.
Els tres aspectes que he esmentat —primer, la presa de consciència a partir
del coneixement de la trista realitat de tantes persones i de la importància de la
lluita pels seus drets; segon, haver estat testimoni i part en el procés col·lectiu de
conquesta de les llibertats; i, tercer, haver compartit la il·lusió europeista— han
marcat, sens dubte, la meva visió del dret i orientat la meva conducta i la meva vida
professional.
* * *
Abans de continuar, però, desitjo complir una exigència moral d’agraïment
als qui van tenir, en el seu moment, la bondat de proposar-me per ocupar el se-
526

tial corresponent en aquesta Acadèmia: els Srs. Ignasi de Gispert i Jordà, Josep
Puig i Brutau i Joan M. Xiol i Gasset, tres grans juristes amb els quals, malgrat
la diferència d’edat, em van unir especials llaços d’afecte i amistat i que, cadascun
d’ells a la seva manera, van ser mestres i exemple en la meva formació com a advocat
i jurista. D’ells vaig aprendre el rigor en l’exercici de l’Advocacia, en el qual
van excel·lir el degà Gispert i l’advocat Xiol, qui també va ser degà del Col·legi
de Granollers i diputat de la nostra Junta de Govern, i els qui, alhora, em van servir
de guia en l’exercici del meu servei al Deganat de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats
de Barcelona i a la presidència del Consell General de l’Advocacia Espanyola.
Puig Brutau, insigne jurista, al qual m’atreviria a qualificar com a un dels
millors i el més universal dels juristes catalans del segle XX, amb el seu rigor científic
em va ajudar a tenir una visió omnicomprensiva del dret i de les relacions humanes,
tant mitjançant la seva obra científica com de la sempre enriquidora conversa
a casa seva de la Rambla de Catalunya, ja en els darrers anys de la seva
dilatada vida.
Tampoc puc oblidar a l’estimat company i excel·lent acadèmic Josep M. Vilaseca
i Marcet —advocat i jurista de sòlida formació i fermes conviccions que
tant va servir a l’engrandiment d’aquesta Acadèmia, del nostre Col·legi i molt especialment
de Catalunya, dels seus drets, llibertats i institucions— a qui substitueixo
en aquesta Casa i amb qui vaig tenir el privilegi de treballar conjuntament
en múltiples projectes i activitats, d’entre les quals em plau destacar el Moviment
Internacional de Juristes de Pax Romana tot creant, amb altres estimats
companys, la Secció catalana del mateix, de la qual Vilaseca va ser primer President
i jo mateix primer Secretari, i quin grup vam batejar —amb la vènia de la seva
vídua i fills— amb el nom del nostre sempre recordat degà Frederic Roda Ventura,
és a dir, «Grup de Juristes Roda Ventura» que després de més de vint-i-cinc
anys continua la seva callada però eficaç tasca. Vaig compartir amb Vilaseca, essent
ell director de la Revista Jurídica de Catalunya i jo degà de l’Il·lustre Col·legi
d’Advocats de Barcelona, els anys anteriors a la celebració del centenari de la
Revista que fundà, entre d’altres, qui va ser el seu primer director, l’insigne polític
i jurista, Prat de la Riba. Vilaseca va dirigir la Revista de manera exemplar, i
la seva última gran il·lusió era celebrar el centenari de la mateixa, encara que dubtava
que la greu malaltia que patia li permetés complir el seu desig. Malgrat això,
va escriure de pròpia mà el discurs del centenari que va tenir la bondat de mostrar-me
i que va llegir, en nom seu, l’acadèmic i llavors president Sr. Josep Delfí
Guardia Canela. Col·legi i Acadèmia han garantit i garanteixen la continuïtat de
la nostra prestigiosa Revista.
De Vilaseca i Marcet sóc, també, tributari en la meva manera d’entendre la
funció del Dret que vaig començar a aprendre en la nostra estimada Facultat de
Barcelona, en la qual la meva generació va tenir la sort de comptar amb un Claustre
excepcional de professors, molts membres d’aquesta Acadèmia, i d’entre els
527

quals voldria destacar, com a homenatge a tots ells, la figura de Don Àngel Latorre
i Segura, tan vinculat al nostre Col·legi, a l’haver estat el primer director de la
seva Escola de Pràctica Jurídica. Anys més tard vaig tenir el privilegi de tornar a
coincidir amb ell en el Consell d’Estat, on va desenvolupar, com a totes les seves
responsabilitats, una labor tan eficaç i destacada en l’essencial com senzilla en
les formes. La seva sobtada mort va afectar a tota la comunitat jurídica, i, de manera
especial, als qui l’estimàvem i ens consideràvem deixebles seus.
* * *
Em permetran que donant ara un salt cap endarrere en el temps, recordi que
fa dos-cents anys Europa vivia convulsa i Espanya era envaïda de la manera més ridícula
i humiliant. En aquells anys Metternich, un dels més sagaços polítics del segle
XIX, escrivia: «el meu pensament més secret és que la vella Europa està en els començaments
del seu fi. D’altra banda la nova Europa està encara en formació. Entre
la fi i el principi hi haurà un caos». S’havia inoculat el verí imperialista i els somnis
de Napoleó li conduïen a l’ocupació, entre d’altres, del nostre país que s’alçava contra
ella, sent Catalunya un exemple de defensa de la seva independència i de la seva
identitat —germen de la seva posterior Renaixença— i, com a sempre, els juristes
van tenir un paper essencial en la defensa de la llibertat i dels seus drets.
D’entre aquests juristes cal destacar la figura de Don Ramon Llàtzer de Dou
i de Bassols, el nom del qual honora el setial que vaig a ocupar. Ell va ser, sens
dubte, una figura jurídica de primer ordre, l’obra del qual és de tots vostès coneguda,
per la seva gran qualitat i extensió i que, ara fa aproximadament cent anys,
glossava, com ningú, qui fora el nostre degà i també gran jurista, Guillem M. de
Brocà. Però avui em plau destacar que Don Ramon Llàtzer de Dou va ser el primer
President de les Corts de Cadis que van donar a la llum la que, sens dubte,
seria la nostra primera i més universal Constitució democràtica. A ell li cap l’honor
d’inaugurar la galeria de retrats dels qui han presidit les Corts Generals i a
nosaltres, juristes catalans, l’honor que, en renyida i democràtica votació, fora elegit
primer President del primer Parlament del nostre país que, lliure d’aquella decadent
Cort i de la seva corrupta i despòtica camarilla, ja en l’exili, i lliure de l’imperi
napoleònic, contra qui defensava la seva independència, va proclamar en un
Text —d’una visió universalista i potser romàntica en excés— que «La Nació espanyola
és la reunió de tots els espanyols dels dos hemisferis» (art. 1) «Que és lliure
i independent i no és, ni pot ser patrimoni de cap família, ni persona» (art. 2)
i la sobirania de la qual «resideix exclusivament en la Nació i pel mateix pertany
a aquesta exclusivament el dret d’establir lleis fonamentals» (art. 3); per proclamar
en el seu article 13 que «l’objecte del Govern és la felicitat de la Nació, atès
que la fi de tota societat política no és una altra que el benestar dels individus que
la componen».
528

La Constitució de 1812 era tributària d’aquesta corrent il·lustrada que va
il·luminar la Bill of Rights de Virginia i la Declaració d’Independència i la Constitució
Americana de 1776, així com la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà
aprovada en la calorosa i memorable nit parisenca del 26 d’agost 1789, que
canviaria el rumb de la Història al proclamar el trilema de «Llibertat, igualtat i fraternitat».
Tant la Constitució de 1812, com el paradigma revolucionari no serien
més que flors d’un dia de la primerenca primavera, desgraciadament regada de
sang, d’una nova era política en la qual anirien prenent cos jurídic valors que la
humanitat atresorava des dels seus orígens.
La raó, malgrat tot, «de l’objecte del Govern», que es referia l’art. 13 de la
Constitució de Cadis, i el propi trilema revolucionari francès obeeix, en exclusiva,
a la consideració que la persona, com a tal, posseeix una dignitat que la distingeix
de la resta dels éssers de la Creació i que, a més a més, és única i intransferible.
La persona, que forma part de la humanitat i aquesta de l’Univers, és un
univers en si mateix —com amb tant encert s’ha dit— univers que cadascun de
nosaltres percebem i pretenem preservar al llarg de la nostra existència.
II
A la dignitat i a la seva conquesta al llarg dels temps vull referir-me en el moment
d’ingressar en aquesta Acadèmia, rendint homenatge al sempre recordat i
admirat professor Don Juan Iglesias que en el seu llibre El arte del Derecho afirmava
que «la pàgina més bella de la Història és la que parla de la llarga i cruenta
lluita per salvar la dignitat humana, la que és pròpia de cada home».
No és casual que en els temps que va marcant la Història es produeixin moments
d’especial clariment d’idees —potser aquests moments estel·lars de la humanitat,
com diria Stefan Zweig— i de textos jurídics que ens facin avançar pel
camí del just anhel de conquesta de la nostra dignitat, aquest gran misteri que
resideix a cadascun de nosaltres pel qual fins i tot estem disposats a donar la vida.
Ciceró, a qui potser em refereixo amb massa freqüència —com s’encarreguen
de recordar-me sempre els meus fills— però a les cites del qual no puc sostreure’m
doncs el tinc pel major advocat de tots els temps, va ser totalment conscient
de l’exigència del respecte d’aquesta dignitat, tant que això ho va portar a
afirmar en el seu Tractat De natura deorum que «Nemo vir magnum sine alicuo
aflactu divino nunquam fuit» afirmació que avui hem de transposar dient que cap
home o dona, sigui quina sigui la seva condició, manca d’aquest alè diví (aflactu
divino). D’igual manera Sòfocles, en la seva extraordinària i sempre actual Antígona,
va posar en la veu del Cor la següent expressió, quan es referia a la protagonista
que desafiava les lleis establertes per Creont al donar sepultura al seu
germà Polinices, «portava dins de si la llavor de Zeus». No hi ha cap dubte que
529

Antígona parla en nom de tots nosaltres quan manifesta «Com hagués pogut tenir
major glòria que donant sepultura al meu germà? Crec que he fet el que tot
el món aprova, encara que no s’atreveixen a dir-ho, la por els lliga la llengua».
Quanta veritat! Però no menys veritat dirà el seu botxí, Creont, quan s’assabenta
que el seu propi fill ha estat també enterrat viu amb Antígona en el compliment
de la pena imposada: «temo que conservar les lleis establertes fins a les seves darreres
conseqüències sigui el millor».
Aquesta tragèdia, d’actualitat permanent, ens segueix interpel·lant a tots,
—especialment als juristes— en aspectes essencials com l’objecte, la finalitat i la
pròpia raó de ser del dret positiu, més enllà de la seva pròpia naturalesa jurídica,
i la seva aplicació en relació amb la justícia immediata. Al plantejar aquestes qüestions,
Sòfocles apunta cap a un sentiment universal —expressat amb precisa clarividència
a la tragèdia en el lament d’un cor que es manifesta sense rostre ni
forma— i ens situa davant el judici de la Història, probablement el més precís dels
judicis, encara que a ell apel·lin amb freqüència els pitjors tirans, però que redimeix
a tants condemnats injustament a morir, fins i tot en la foguera, en aquesta
lluita constant per la conquesta de la llibertat i la dignitat.
Sens dubte la conquesta de la dignitat és quelcom de permanent i encara que
assistim, com deia a l’inici de les meves paraules, a moments de profunda injustícia
que de manera immediata apareixen davant els nostres ulls en aquest món tan
globalitzat, estem obligats, més que mai, a edificar sobre ella la construcció d’una
societat en la qual les relacions humanes estiguin presidides per un ordre jurídic
intern i internacional en el qual el bé comú sigui el fonament de qualsevol autoritat
i en el qual la pau social, basada en les exigències de la llibertat, la igualtat i
la solidaritat, siguin la seva finalitat.
* * *
Certament fer de la dignitat el fonament del Dret és una cosa que avui dia
ens sembla natural perquè el sentiment de respecte als drets humans forma part
de la consciència jurídica internacional, de la qual pràcticament ningú pot sostreure’s,
inclosos aquells que no els respecten. Però no podem oblidar que la
dignitat no va ser proclamada com a fonament del Dret fins a la firma de la Carta
de les Nacions Unides de 26 de juny de 1945, després de les tragèdies que patí
Europa i el món i, més concretament, després de les dues grans guerres del segle
XX —recordem una altra vegada les paraules de Metternich—. A partir de
llavors, la dignitat es convertiria en la pedra angular d’un nou edifici jurídic que
s’aferma proclamant com a essencial el respecte als drets humans.
Repassar el Preàmbul de la Carta és un exercici, sens dubte, reconfortant per
veure quant i com podem i hem de fer; però va ser a partir de la Declaració Universal
dels Drets Humans, de 10 de desembre de 1948, quan en un text articulat
530

es va proclamar per primera vegada la dignitat com a garantia de la nostra llibertat
i igualtat, binomi inseparable per reconèixer, en l’alteritat, el pressupost d’una
necessària solidaritat. Així l’article primer de la Declaració afirma que «tots els éssers
humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Són dotats de raó i consciència
i cal que es comportin amb esperit de fraternitat». Aquest article va representar,
doncs, el punt d’arribada d’un llarg camí de la humanitat que va
cristal·litzar, per fi, en un text jurídic internacional.
Abans de continuar voldria fer una especial menció al Preàmbul del Text,
quin 60 aniversari feliçment celebrem. Una exigència ètica o de caràcter moral,
obre, com a pòrtic d’inapreciable valor, el seu primer paràgraf: «que el reconeixement
de la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i de llurs
drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, la justícia i la pau
en el món». I és que resulta difícil imaginar que un text jurídic amb vocació de
continuïtat no es correspongui, en alguna mesura, amb una llei moral. Així Kant
ens deixaria escrites aquestes memorables paraules: «hi ha dues coses que com
més les contemplo omplen el meu esperit d’una creixent admiració: el cel estel·lat
sobre el meu cap i la llei moral a dintre meu». Sens dubte, l’autor de Per la Pau
Perpètua estava mogut per aquesta llei moral per formular, en tan breu com magnífic
estudi, una proposta que, allunyada de qualsevol utopia, ens compel·lia a la
positivització del dret en l’àmbit de les relacions internacionals, és a dir més
enllà dels límits dels Estats.
El segon paràgraf de la Declaració és la constatació d’una tremenda realitat,
i diu així: «la desantenció i el menyspreu dels drets humans han menat a
actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat»; per afegir tot
seguit que «l’adveniment d’un món on els éssers humans gaudiran de llibertat
de paraula i de pensament i seran alliberats de la por i de la misèria ha estat
proclamat com l’aspiració més alta de la humanitat». Desgraciadament aquesta
constatació anava més enllà de la condemna dels règims totalitaris derrotats,
com van ser el feixisme o el nacionalsocialisme que tant horror havien causat,
era també la condemna del terror encara ocult que afectava a un dels combatents
del bàndol vencedor, concretament a la Unió Soviètica. Aquesta havia
mantingut des d’agost de 1939 fins al juny de 1941 el pacte germànic-soviètic,
subscrit entre Stalin i Hitler, és a dir, un pacte entre els pitjors totalitarismes
del segle XX, nazisme i comunisme, més units en el ferment de les seves ideologies
del que a simple vista pogués semblar, i que van ser profundament antidemocràtics
i van menysprear, en conseqüència, els drets humans, i especialment
la dignitat de la persona que representa el seu nucli essencial i
inviolable, anteposant a la mateixa unes societats pretesament idíl·liques partint,
els uns de l’exaltació d’una raça i d’un poble elegit, i els altres d’unes
lleis de la història pretesament científiques que, en nom seu, justificaven tota
mena d’atrocitats.
531

De la mateixa manera que abans indicàvem que l’article primer de la Declaració
representa el punt d’arribada d’un llarg i anhelat camí, ara hem d’assenyalar
que els seus redactors, i molt particularment René Cassin, tenien consciència
que estant, com estem, immersos en la mateixa història, sempre mestra,
hem de transcendir el moment concret que ens ha correspost viure i no podem
afrontar el nostre present, oblidant el passat o prescindint d’allò que pugui ocórrer
en el futur a la humanitat i a la nostra casa comuna: el món i el seu univers. Per
això en l’article 28 de la Declaració Universal de Drets Humans s’aferma, partint
de l’individual per anar a l’universal, que «tota persona (les cursives són meves)
té dret que s’estableixi un ordre social internacional en el qual els drets i llibertats
proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius». És la crida
a la posivitització pels Estats d’aquests valors que situen a «la persona», tal com és
considerada a l’article primer, en el fonament d’aquest nou ordre social i internacional
que reclama.
* * *
D’aquesta manera, és oportú recordar que l’Europa nascuda de les cendres
de la segona postguerra va establir les seves bases en l’Estatut Constitutiu del Consell
d’Europa, que van subscriure 10 països a la ciutat de Londres el dia 5 de maig
de 1949, tan sols uns mesos després d’aprovar-se la Declaració Universal. En l’Estatut
de Londres s’afermen com a valors superiors dels països europeus la promoció
i defensa dels principis de la democràcia parlamentària, els drets humans,
el desenvolupament i la qualitat en les condicions de vida. Així amb la firma de
l’Estatut s’iniciaria l’aprovació d’una llarga sèrie de Textos que tindria, al cap
de poc temps, a Roma, el 4 de novembre de 1950, un nou i transcendental èxit: el
Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans, que inclou la creació
d’un tribunal internacional encarregat de garantir l’observança pels Estats membres
dels drets i llibertats que es reconeixen als particulars. La intervenció del Tribunal
Europeu de Drets Humans va permetre, per primera vegada en la història,
que les persones individuals es convertissin en subjectes de dret internacional
públic, condició abans exclusivament reservada als Estats. Hem de dir que des
d’aleshores el Tribunal ha exercit una enorme influència sobre la jurisprudència,
doctrina i legislació dels Estats que van ratificar el Conveni i el, llavors, facultatiu
article 25 del mateix, que contemplava aquesta incipient jurisdicció supranacional
en matèria de protecció dels drets fonamentals. No em sembla necessari,
aquí i ara, detenir-me en la pròpia evolució del Conveni ampliat a través dels seus
Protocols Addicionals —de perfeccionament del seu funcionament uns, d’ampliació
del catàleg de drets i llibertats altres— o en l’extensió i abast de la seva
jurisdicció. Vull simplement destacar que aquell va ser un moment realment transcendental
en el reconeixement de la dignitat de la persona i en l’avenç cap a una
532

justícia que va més enllà dels estrets límits que per a ella suposen els Estats i les seves
fronteres. Un avenç, en definitiva, en la construcció de la Casa comuna de la
humanitat.
Paral·lelament veurien la llum altres tractats que donarien pas al que ha resultat
ser la Unió Europea. Així, l’any 1951, a París, se signava el Tractat Constitutiu
de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), i a Roma, l’any 1957
els Tractats Constitutius de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica i de la
Comunitat Econòmica Europea (CEE) o Mercat Comú, amb el seu Tribunal de
Justícia. Relatar aquí la sèrie de Tractats, Convenis i altres Acords subscrits i ratificats
des d’aleshores fins ara no faria més que constatar que, com digués Robert
Schumann: «Europa no es construirà d’una sola vegada sinó a partir de petites
realitzacions concretes». Cap utopia era implícita, doncs, en l’ànim dels juristes i
polítics que van fer bona la màxima ciceroniana de Cedant arma togae, ja que després
de tant horror sofert per les persones i per la pròpia família humana, a causa
de la violència exercida amb meditada i mai vista crueltat, res millor que
avançar pel discret però ferm camí del Dret nascut, en aquest cas, de l’expressió
democràticament manifestada de la voluntat dels ciutadans, que ha permès reconstruir
una regió del món, estenent ponts que s’han demostrat especialment sòlids
per assentar les nostres democràcies en el substrat del respecte dels drets individuals
i socials que requereix la dignitat intrínseca de la persona.
III
Van ser aquells homes, anomenats pares de la nova Europa, els hereus directes
d’un esperit que niava en l’ànima europea i que va tenir moments d’especial
expressivitat i grandesa, com va ocórrer al segle XIII, verdadera època daurada
de l’Edat Mitjana, en la qual, mitjançant la recepció, va rebrotar el Dret Romà
així com l’humanisme i el pensament clàssics, donant lloc a la irrupció de molt singulars
textos polítics com la Carta Magna a Anglaterra, el Llibre de les Set Partides
a Castella, el Recognoverum Proceres i els Usatges a Catalunya, o les Decretals a
l’Església, obra compiladora i clarificadora del Dret Canònic efectuada pel insigne
jurista català Raimon de Penyafort. En aquest segle, al marge d’aquells que
van donar nom, entre molts altres, a aquests textos i institucions jurídiques
que van sorgir dels mateixos —com els Col·legis d’Advocats a França, tan eficaços
per a l’exercici del dret de defensa—, personalitats com les d’Albert Magne, Tomás
de Aquino, Francesc d’Assís, Ramon Llull, Iu de Treguier, Pere Nolasc, sols
per esmentar alguns exemples, donen testimoni de com aquella Europa, que tampoc
coneixia fronteres i en la qual era continu el peregrinar de gent i idees, va
tenir dos focus universitaris, com van ser Bolonya i París, que van servir per aprofundir
i expandir els valors de la dignitat, la llibertat i la justícia, cercant, com hem
533

vist, un ordre jurídic que es correspongués amb un ordre moral i espiritual, que
bevia llavors de les fonts de l’humanisme cristià, per construir una societat més
fraterna.
Aquests mateixos anomenats pares d’Europa, van ser també, hereus d’aquell
altre moment que va representar el segle XVI, en el qual l’impacte produït per la
trobada de dos móns, que fins aleshores s’ignoraven i de dues civilitzacions ben
diferents quant a costums, cultura i desenvolupament, qüestionaria novament el
dret de gent i, fins i tot, la pròpia dignitat humana, que era posada en dubte respecte
d’aquells que habitaven més enllà dels confins fins aleshores coneguts pels
europeus, immersos en el seu petit univers. En aquest context seria famosa i definitiva
l’Homilia Ego vox Clamantis in Deserto que va pronunciar el tercer diumenge
d’advent de 1511 el P. Antonio Montesinos a l’església de l’illa La Hispaniola
(avui Santo Domingo) doncs provocaria un enorme enrenou i no menor
escàndol entre els feligresos que ho escoltaven i que, corregida i augmentada, després
va tornar a pronunciar el diumenge següent, dia 21 de desembre, quan per
a aquest dia li havia estat exigida al seu superior una pública rectificació. Aquest
cop, subscrita pels frares dominicans que conformaven la comunitat missionera,
tornaria a tronar la veu del P. Montesinos en el púlpit tal com, de manera tan directa
i actual, ens la fa arribar el relat escrit pel P. Bartolomé de las Casas que es
trobava present.
«Amb quin dret i amb quina justícia teniu en tal cruel i horrible servitud a
aquests indis? —deia Montesinos—. Aquests no són homes? No tenen ànimes racionals?...
No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos?» L’Homilia
va sonar com un enorme toc de campana i, —sense entrar ara a examinar les
tristes conseqüències que va tenir per a aquella comunitat de dominicans—, el seu
so va saltar per sobre els mars i propicià, gràcies als constants desvetllaments de
l’intrèpid Fra Bartolomé de las Casas, les famoses Lleis de Burgos de 1512 atorgades
per Ferran d’Aragó, llavors rei regent de Castella, i pocs anys després la Butlla
Sublimis Deus del papa Paulo III, immortalitzat per Tiziano, mitjançant la que
es reconeixia la dignitat de persona humana als indis, fins aleshores clarament posada
en dubte, encara que avui ens pugui semblar inconcebible.
Va ser precisament en aquells moments i propiciat per aquests esdeveniments
que va néixer, al voltant de la Universitat de Salamanca, la que bé podria denominar-se
Primera Escola de Dret Internacional; i de la mà de Francisco de Vitoria
s’aprofundiria en la necessitat de considerar el Dret com un instrument d’utilitat
per garantir els drets individuals de les persones i també els drets dels pobles
amb la finalitat d’enfortir la justícia, com a aspiració a la igualtat i a la pau, pressupost
del desenvolupament dels pobles, que entenien que devien relacionar-se
entre ells mitjançant l’observança de les convencions legals.
No cal dir que al segle XVI, que va il·luminar el vertader Renaixement, es va
produir un gran impuls en la reivindicació de la dignitat de la persona i no sols pel
534

que respecta a la seva igualtat com hem vist anteriorment, sinó també a la seva llibertat,
encara que els poders polítics de l’època estarien molt més preocupats en
com governar als qui tenien per súbdits sense que es qüestionés el poder absolut
de prínceps i monarques. Així Maquiavel —sagaç observador del món en el qual
vivia i de les debilitats i misèries humanes— desenvolupà en El Príncep l’ideari del
que podríem denominar com una de les màximes expressions del cinisme polític,
obra que es va convertir en llibre de capçalera de tants i tants monarques i polítics
que, des d’aleshores fins als nostres dies, l’han utilitzat com a guia de govern.
Davant d’això un jurista de gran talla, com Tomás Moro, resumiria el seu
consell al Príncep amb aquella coneguda sentència: «Quan hàgiu de donar consell
a Sa Majestat, li direu sempre el que ha de fer, però mai el que pot fer», anteposant,
en qualsevol cas, com va demostrar amb el testimoni de la seva pròpia
vida que, per damunt de la raó d’Estat —que va tenir el seu màxim exponent més
tard en la figura del cardenal Richelieu— existeix una raó moral individual que
ens impulsa al respecte de la dignitat de cadascú. Ja en aquest sentit ens recordava
Vallet de Goytisolo que Narcís de Sant Dionis en contraposició amb El Príncep,
que va veure la llum dos segles més tard, havia manifestat que «Princeps debet
habere omni tempore sinceram fidem et perfectam et veram locutionem, ut
quilibet se possit fidere in eo» (Compendium Constitutionem Cathaloniae).
* * *
Van ser, no obstant això, la Il·lustració i els Textos Jurídics de finals del segle
XVIII, als quals abans em referia, els que van suposar un canvi transcendental en
la concepció de les relacions humanes interpersonals i en les relacions entre els
pobles i els Estats. Aquestes obres van desenvolupar les idees que van posar com
a fonament de l’autoritat el bé comú i, en lògica conseqüència, la dignitat humana,
doncs, sens dubte, per aconseguir el bé comú es precisa, com a premissa prèvia,
el reconeixement i respecte de la dignitat de la persona, que al saber-se única
es reconeix com a tal en l’altre, dipositari com ell, d’una idèntica dignitat que
és la base del necessari respecte de la igualtat.
A partir d’aquestes premisses, l’Estat adquireix una nova dimensió en la qual
ja serà imprescindible l’adopció, dins del mateix, dels requisits proposats per
Montesquieu en L’Esprit des Lois, (1748) —prohibit a França i inclòs en l’Índex
de l’Església— en quin Tractat va preveure l’equilibri necessari entre els tres
poders de la seva coneguda teoria sobre la divisió dels mateixos, a fi de garantir
l’exercici del seu control de manera que es permeti desenvolupar un poder no
arbitrari, que propiciï la tutela dels drets de la persona i l’assoliment de les seves
aspiracions, sense perjudici de la seva llibertat, de manera que sigui precisament
la persona, qui rebi de l’Estat i no al revés. L’Estat ha de ser el seu últim garant.
535

La justícia i el dret resultaran necessaris, però al mateix temps, s’hauran de
considerar com a condicions prerrequerides i indispensables perquè la societat
avenci en la solidaritat, que neix —com recordarà Maritain— de l’afecte i de l’amistat,
seguint així el pensament aristotèlic-tomista mitjançant el qual s’afirma que
la igualtat es troba al terme de la justícia i al principi i en l’origen de l’amistat.
No obstant això, sembla evident que l’Estat precisarà d’institucions intermèdies
que l’enforteixin quant a la seva eficàcia i ho converteixin en el mínim
indispensable davant de la llibertat absoluta, d’entre les quals destaca, en el pensament
dels forjadors de l’Europa actual, la família com a primer i imprescindible
nucli de solidaritat col·lectiva.
* * *
A aquest impuls de canvi jurídic polític no ha estat aliena la Doctrina Social
de l’Església que, després d’un molt llarg silenci, quan no confrontació amb els canvis
polítics soferts a finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX —que encara que
comprensible no és moment d’analitzar, ni de bon tros justificar— no es produeix
fins a l’acaballes d’aquest segle a partir de l’encíclica Libertas, de 20 de juny 1888
del papa Lleó XIII i posteriorment de la Rerum Novarum del mateix Pontífex en la
qual s’afirma que «la verdadera i digna llibertat de la persona humana és el seu bé
superior»; alineant-se amb els qui consideren que en aquesta llibertat individual radica
el principi de sobirania davant dels qui creien o creuen que en la submissió al
sobirà o al poder constituït es garanteix la llibertat i, fins i tot, la pròpia pau. Tesis
aquestes que van centrar el debat entre Hobbes i Locke al segle XVII.
Aquesta mateixa doctrina seria represa per Pius XI en la Quadragesimo anno
i el portaria també a implicar-se contra el nazisme en la Mit brennender Sorge
(amb profunda tristesa), fins i tot recordant, com van fer els nostres juristes a l’Escola
de Salamanca, la licitud de la insurrecció contra el poder injustament instituït
en la Firminssimam constantiam, promulgada en aquells tràgics moments del
gran Holocaust.
Però seria Joan XXIII qui, en l’encíclica Mater et Magistra, resumiria i puntualitzaria
els ensenyaments socials de l’Església, deixant clar que el benestar social
dels homes i dels pobles ha de ser objecte d’atenció de l’Església. És per
això que Joan XXIII es deté en l’anàlisi de les relacions dels diferents sectors de
l’economia, el desigual desenvolupament en el si dels propis països, així com en
els desequilibris entre població i mitjans d’existència o en els mateixos problemes
d’interdependència, exigint, en definitiva, un ordre social objectiu. L’encíclica
va més enllà i, fins i tot, s’interroga sobre què pot fer l’Església i cadascun dels seus
membres i no dubta a optar per una doble aportació; d’una banda una aportació
doctrinal que resulta del contingut mateix del text, i de l’altra una crida a l’acció
responsable de l’Església, a fi que es cooperi en la transformació de la societat.
536

Des d’aleshores, i en primer lloc a partir del Concili Vaticà II, s’afronta el
repte de la secularització del poder i el conflicte de la societat moderna, així com
es desplega aquesta doctrina social principalment en la Constitució Pastoral Gaudium
et Spes, en un ampli compromís amb la comunitat política en relació amb
el bé comú, l’autoritat, la guerra i les seves causes, fent especial èmfasi en la carrera
armamentista i fonamentant-se també en els goigs i les aspiracions de la persona
humana, com a subjecte entorn del qual reflexiona. Posteriorment nombroses
encícliques dels següents pontífexs que, des de Pau VI en la Populorum
progresio fins a la recent de Benet XVI Deus Caritas est, continuen en aquesta radical
reflexió.
No obstant això, la gran aportació de l’Església va venir mitjançant l’encíclica
Pacem in Terris, vertader testament espiritual de Joan XXIII, adreçada als
creients i en general als homes de bona voluntat, als qui per primera vegada es
dirigia també una encíclica. En ella es resumeixen i fixen les bases de la doctrina
política de l’Església en concordança amb els temps, ja que havent estat Joan
XXIII testimoni privilegiat, en la seva doble condició de Pastor i Diplomàtic, del
dolor i de la misèria patits pels éssers humans durant les dues grans guerres i el
període intermedi que li va correspondre viure, coneixent, com a pocs, la guerra
des de les trinxeres primerament, i els secrets i interessos del poder després,
va condensar en l’encíclica Pacem in Terris aquesta Doctrina, reclamant un ordre
jurídic i polític que es correspongués amb l’ordre moral, la finalitat de la qual
és «la pau que ha d’estar fundada sobre la veritat construïda en les normes de la
justícia, vivificada i integrada per la caritat i realitzada, en definitiva, amb la llibertat».
En aquesta encíclica s’estableixen els Drets Humans com a base imprescindible
per a la convivència i es reclama de la comunitat política que sotmeti la seva
autoritat al servei del bé comú —«no hem vingut a ser servits sinó a servir»—
exigint que aquest servei, que passa per l’exercici de la necessària autoritat, s’estengui
al bé comú universal i es constitueixi en un compromís de pau com a pressupost
ineludible i necessari al qual s’han de supeditar les relacions polítiques entre
els pobles i els Estats que els representen.
Sens dubte la Pacem in Terris expressa el compromís de l’Església amb els
Drets Humans, de la mateixa manera que la Comunitat política internacional ho
va fer mitjançant la Declaració Universal dels Drets Humans. En conseqüència,
els dos textos resulten d’una vigència absoluta. Fora d’això, l’encíclica transpira
la centralitat del missatge evangèlic que, constantment, exhorta a la caritat, la solidaritat
i la justícia i, en aquest sentit, Joan XXIII reprodueix en la Pacem in
Terris l’afirmació de sant Agustí, continguda en el Llib. II del seu De Civitate Dei,
que diu: «si s’abandona la justícia a què es redueixen els regnes, sinó a grans lladronicis?»
537

IV
És, doncs, a partir de l’antropocentrisme basat en la dignitat humana que les
societats avancen en una marcada direcció que apunta a l’humanisme polític i s’allunyen
dels pseudorealismes idealistes que van de Rousseau a Lenin i d’aquells
altres de caràcter marcadament pessimista que van de Maquiavel a Hitler, que han
desemmascarat el que pot amagar-se en ells després de les experiències de règims
filosòfics totalitaris en els quals l’ideal (com en el cas del peregrí govern de Savonarola,
a Florència) o l’Estat transformat en un Absolut (com en els totalitarismes
moderns) ens han mostrat la seva vertadera cara.
L’equilibri, avui dia, entre els diferents poders de l’Estat esdevé imprescindible
per garantir i salvaguardar la seva pròpia raó de ser, que no és una altra
que la construcció jurídic-política en la qual el joc de la submissió dels poders clàssics
—sense oblidar als emergents— resulta peça clau. Del contrari, podria causar-se
la seva pròpia destrucció, el que convertiria en il·lusoris els Drets proclamats
a partir de la Declaració Universal i els altres Tractats, Acords i Convenis que
l’han seguit i que van ser transposats a les nostres modernes Constitucions, convertides
en instruments de la seva custòdia i protecció, mitjançant els mecanismes
previstos, en cada cas, per a la seva tutela efectiva.
Avui l’Estat, doncs, respon més que mai a la necessitat de preservar a l’individu,
o més ben dit a la persona i al que és comú: la humanitat, és a dir: les altres persones;
conscients, com hem de ser, que ens trobem immersos en un món globalitzat
al qual no podem ja sostreure’ns. En la nostra època, la reafirmació dels drets i
llibertats de l’home i del ciutadà requereix, com a element particularment necessari,
la proclamació dels principis i drets socials. Aquestes són paraules que formen
part del Preàmbul de la Constitució Francesa del 27 d’octubre de 1946. França va
advertir ja llavors, i després les següents Constitucions europees ho van recollir, que
l’Estat social i democràtic no sols no nega els valors de l’Estat democràtic-liberal, sinó
que els fa més efectius. Com va escriure M. García Pelayo, «mentre que en els segles
XVIII i XIX es pensava que la llibertat era una exigència de la dignitat humana,
ara es pensa que la dignitat humana és una condició per a l’exercici de la llibertat».
* * *
En aquest sentit Espanya, incorporada amb massa retard a l’ordre jurídic del
concert de nacions que conformen el seu entorn cultural europeu, es va beneficiar
en la redacció de la seva Constitució d’aquesta nova realitat jurídica internacional.
El constituent no va tenir dubte —en el gran pacte de la transició— a posar
especial èmfasi en la promoció del bé de quants integren la nació espanyola
mitjançant un desig explicitat en el seu Preàmbul, per establir la justícia, la llibertat
i la seguretat, així com a defensar i garantir l’exercici dels Drets Humans i
l'assegurament a tots els ciutadans a una digna qualitat de vida, tot això amb la finalitat
de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya» —noti’s que la dignitat
538

va íntimament unida al reconeixement de la pròpia identitat—. I, com a colofó d’aquest
Preàmbul, fent una crida explícita a l’enfortiment de relacions pacífiques i de
cooperació amb tots els pobles de la terra. En íntima connexió amb el mateix,
l’article primer de la Constitució, no podia menys que proclamar que «Espanya es
constitueix en un Estat social i democràtic de dret» i en conseqüència «la sobirania
nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat».
En aquest sentit cobra especial importància, en la nostra Constitució, la protecció
dels Drets Fonamentals, recollits precisament en el seu Títol I que tracta dels
Drets i Deures Fonamentals, en el llindar del qual l’article 10 textualment diu: «La
dignitat de la persona (observi’s com comença tan principal precepte), els drets inviolables
que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte
a la Llei i als drets dels altres (les cursives són meves), són fonament de l’ordre
polític i de la pau social»; per continuar dient, en el seu paràgraf segon, que «les normes
relatives als Drets Fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran
d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els Tractats i
Acords Internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya».
Com es veu, en total sintonia amb aquesta necessària incrustació a la pedra
angular que és la dignitat de la persona, és amb la qual s’inicia la seva redacció i
passant pels drets dels altres arriba a l’exigència d’una interpretació conforme a
la Declaració Universal dels Drets Humans i altres Tractats ratificats per Espanya
—inclusió aquesta última que es deu a l’esmena presentada pel Sr. Antón Cañellas,
jurista i estimat advocat del nostre Col·legi, com també ho són els qui merescudament
han estat reconeguts com a pares de la Constitució, Srs. Jordi Solé Tura i Miquel
Roca Junyent, que tan destacat paper van desenvolupar durant la seva elaboració
i als qui des d’aquí rendeixo el meu més sincer tribut d’agraïment—.
D’aquesta manera, el nostre país deixava clarament establert que de l’individual
s’arriba, mitjançant el reconeixement i respecte de l’alteritat, a l’universal que, en
matèria de Drets Fonamentals obliga als poders públics de l’Estat directament per
via de l’art. 10.2 CE, sense que calgui seguir allò previst en els arts. 93 i ss. CE,
sobre els altres Tractats i compromisos internacionals ratificats per l’Estat.
Bona prova d’això la tenim en la doctrina que ha anat elaborant el Tribunal
Constitucional, que juntament al valor de la vida humana i substancialment relacionat
amb la dimensió moral d’aquesta, la nostra Constitució ha elevat també a
valor jurídic fonamental la dignitat que ha definit com a «un valor espiritual i moral
inherent a la persona».
Així el Tribunal Constitucional, com a constituent prorrogat que és, ha propiciat
la permeabilització de la seva doctrina a la jurisprudència i a tot l’ordenament
jurídic espanyol i, a més a més, ha incorporat bona part de la jurisprudència
del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i ha aplicat no pocs continguts de
drets fonamentals reconeguts en diversos Convenis i Tractats, tot aproximant-nos
a aquesta comunitat jurídica internacional que, a poc a poc, anem construint.
539

En aquest mateix ordre de coses, procedeix recordar que l’article 1 de la Carta
de Drets Fonamentals de la Unió Europea diu així: «la dignitat humana és inviolable.
Serà respectada i protegida». És clar, doncs, que començant el catàleg de
drets que regeixen l’actuació de les institucions comunitàries i dels Estats membres
quan apliquen el dret comunitari es vol posar de manifest que «la dignitat
humana no sols és en si un dret fonamental sinó que constitueix la base mateixa
dels drets fonamentals» i, per tant, «que no podrà atemptar-se contra ella, fins i
tot en cas de limitació d’un dret» (explicació de la Convenció).
Conquerida, doncs, en el pla jurídic la dignitat per als ciutadans espanyols,
podria concloure’s que hem aconseguit els ideals que van orientar les nostres vides.
No obstant això, no deixo de recordar les paraules que Sèneca escriví en una
de les seves famoses cartes al seu amic Lucili: «Jo no he nascut per a un racó; la
meva pàtria és el món sencer». Europa —i Espanya, part integrant dels òrgans decisoris
de la Unió— han de donar un pas endavant en aquest sentit.
Hi ha hagut, sens dubte, avenços d’importància, com la integració dels Països
de l’Est, la transcendència de la qual no aconseguim entreveure del tot a causa
dels múltiples problemes que això ha suposat i segueix suposant. Orfes com estaven
d’un ordenament jurídic apropiat, els Països d’Europa Central i Oriental
han hagut d’accelerar els processos de democratització en el més absolut desordre
per la precipitada, encara que afortunada, caiguda del mur de Berlín i dels règims
dictatorials que s’amagaven darrera del mateix. Tot això ha propiciat l’aparició
de màfies organitzades, circumstància agreujada per la necessitat de trobar
la seva pròpia identitat i encaix, tot provocant tràgics episodis de guerres fraticides
en les quals no ha faltat la pràctica del genocidi.
* * *
D’altra banda em pregunto si viurem d’esquenes al gran drama, i no menor
tragèdia, de la immigració, impassibles davant la mort de milers d’éssers humans
en les nostres aigües frontereres, ofegats en un intent desesperat per sortir d’un
món que és resultat immediat de la insolidaritat del nostre anomenat Primer
Món? Seguirem callant? Perquè el fet cert és que el fluix migratori seguirà imparable
mentre subsisteixi l’actual situació i no hi haurà frontera, com no l’hi ha hagut
mai, que es resisteixi. Devem per tant aprofundir en la política de cooperació
al desenvolupament, i assumir un compromís real i efectiu de solidaritat.
Espanya i la Unió Europea així ho entenen, però interessa vincular aquesta política
d’ajuda i de cooperació amb la política europea d’immigració.
Les desigualtats existents entre els països de l’Est i de l’Oest europeu, així
com les que, a escala internacional, es produeixen entre el Nord i el Sud, creen i
seguiran creant problemes no sempre fàcils de solucionar ni conjugar, i hauran de
comportar el sacrifici d’uns a favor dels altres amb l’objecte d’anar anivellant els
540

desequilibris. La tasca és àrdua i es dóna la paradoxa que en alguns llocs i països
on més generosament s’ha contribuït per pal·liar les esmentades desigualtats han
començat a aflorar nous problemes, que apunten a un caire perillosament xenòfob.
No obstant això, hem de seguir en aquesta tasca solidària, que garanteixi el tercer
enunciat del trilema que va il·luminar a França una nova era política i jurídica.
Els grans problemes de l’educació, la vellesa, la sanitat, l’habitatge, la genètica
i la biogenètica, la religió, la pobresa, l’exclusió, el medi ambient i la sostenibilitat;
la seguretat i la intimitat, el dret a la vida i el deure de preservar-la, la diversitat
de cultures, la seguretat i l’assistència social, així com el reagrupament
familiar seran, amb molts altres, temes de necessària atenció més enllà de la política
sectorial dels Estats i de les Comunitats que els integren en els diferents graus
d’autonomia o participació en el quefer col·lectiu, però també en el nou edifici jurídic
que estem construint.
En conseqüència, aquests temes han de trobar un lloc en la legislació europea
i també tutela judicial efectiva dins i fora de les fronteres convencionals dels
Estats que conformen la Unió. Per això caldrà seguir cedint cotes de sobirania
dels Estats per continuar l’esforç fins ara realitzat; esforç al qual el nostre Estat ha
contribuït no sols amb una participació activa en certs processos normatius d’interès,
com la Convenció redactora de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió
Europea, per posar un exemple, sinó també amb aportacions importants com l’extensió
de la política de cooperació europea al desenvolupament cap a Amèrica
Llatina o la noció de ciutadania europea.
Aquesta nova Europa en la qual els ciutadans han resultat, en últim terme,
ser els seus vertaders impulsors ha d’estar atempta a aquells que amb insaciable
ànim de lucre es resisteixen a construir una societat de dret i sense fronteres, el
nucli essencial de la qual ho constitueixi el respecte als drets fonamentals. Perquè
certament els verdaders i reals enemics de l’Europa en construcció són: el crim organitzat,
que prevalent-se de la unitat de mercat i la desaparició de les fronteres
interiors de la Unió, aprofita tan basta, com a vegades inconcreta realitat jurídicpolítica,
per portar a terme les seves il·lícites activitats; la terrible amenaça d’un
nou terrorisme difícil de combatre; la corrupció política i un nou renéixer del materialisme
que xifra en les coses la seva única raó de ser.
Malgrat tots els problemes i conflictes ressenyats, i des del reconeixement
dels esforços empresos, estic convençut que no hi ha un altre camí possible per
avançar que el de la solidaritat i el respecte de la dignitat de tots i cadascun dels
éssers humans, l’única Pàtria dels quals, com he indicat prèviament, citant a Sèneca,
ha de ser el món sencer.
El dret seguirà sent l’instrument necessari per a aconseguir-ho, però sols podrà
assolir-se si és fruit de la voluntat lliurement expressada a través del pacte, l’acord i
la transacció social dels Estats europeus, els ordenaments jurídics dels quals hauran
de respondre a les exigències socials i democràtiques de l’Estat modern.
541

El respecte a la dignitat haurà de portar-nos indubtablement a contemplar la
persona dins la societat global i si volem el respecte d’aquesta dignitat intrínseca, fita
inequívoca de la persona en aquesta llarga i cruenta lluita a la qual ens referíem al
principi, no tindrem més remei que seguir apostant per un ordre jurídic internacional,
també globalitzat, en el que les Nacions Unides vagin prenent cada vegada un major
protagonisme i que mitjançant l’exercici d’una verdadera funció jurisdiccional,
com la de l’incipient Tribunal Penal Internacional, se li permeti exercir la força coercitiva,
sense la qual el dret no és res més que mera convenció. I així, que mitjançant
Nacions Unides, se’n vagi teixint un món solidari que redueixi les diferències, avui
abismals, que existeixen entre les persones i els llocs on els ha correspost néixer.
V
No estem en la utopia, la família humana a la qual es refereix la Declaració
Universal de 1948, és una realitat, i la defensa de la dignitat intrínseca de qualsevol
ésser humà dins la mateixa, una exigència. Jean Monet diria que «tot és un
mitjà, fins i tot els obstacles».
Sóc conscient que aquest discurs d’ingrés respon a un interrogant, que com
a advocat, em vaig formular tot començant a exercir la professió, que he tingut
la sort de poder elegir lliurement: quina és i quina ha de ser la finalitat del dret i
la seva utilitat perquè la natural sociabilitat de la persona no la privi de la seva dignitat
ni de la seva llibertat, que sempre vaig entendre que devia conjugar-se amb
la solidaritat dels qui formem, hem format i formarem la gran família humana que
viu a la Casa comuna en el temps i també en la Història.
* * *
Per acabar voldria agrair molt sincerament la seva atenció i paciència, i de manera
especial a l’Acadèmia que m’acull i al seu President, el meu bon amic Sr. Robert
Follia i Camps, que tantes atencions m’ha prestat; així com a l’estimat Professor
i mestre Dr. Josep M. Font i Rius que ha tingut l’amabilitat d’apadrinar-me
en aquest dia i també a l’admirat degà i amic Sr. José Juan Pintó Ruiz que ha tingut
la bondat, innata en ell però no per això digna d’un major agraïment, d’acceptar la
contestació, en nom dels senyors acadèmics, d’aquest discurs de qui s’ha sentit sempre,
com ell, un advocat. No em podria cabre, en aquest dia, major honor.
Permetin-me, en fi, reproduir de la Primavera Sagrada de Rainer María Rilke,
aquestes línies: «Creieu-me, tot depèn d’això: haver tingut, una vegada en la vida,
una primavera sagrada que ompli el cor de tanta llum que basti per transfigurar
tots els dies». Sens dubte l’ésser humà ho mereix.
EUGENI GAY MONTALVO
«El Cendra» Seva
Setmana Santa 2008
542

CONTESTACIÓ
de l’acadèmic
EXCM. SR. JOSEP J. PINTÓ RUIZ

1. Avui és certament un dia joiós i molt singular per a l’Acadèmia. Insisteixo
en la singularitat no pas solament per raó de la personalitat de l’advocat,
estudiós del dret, sensibilitzat per les qüestions socials, culte, i capaç d’assaborir
els clàssics, i per tant amb plenes possibilitats d’enriquir, amb les seves esperades
aportacions futures a l’Acadèmia. És clar que també aquesta Acadèmia
s’ha enriquit amb la lectura d’ensunyosos discursos dels Excms. Srs. Acadèmics
que eren rebuts per aquesta persona jurídica amb notòria i justificada satisfacció.
Però el discurs de recepció que acabem d’escoltar, amb respecte i atenció,
és singularment destacat: fa referència a la dignitat de l’home, no a la dignitat
entesa només com a mereixement, sinó en la superior dimensió extraordinària
que s’identifica amb qualitat o nota essencial de l’home individual, i que es projecta
ineludiblement a tots els homes, a la societat, al poder públic i fins i tot a
la dimensió transcendent i permanent, i al destí mateix de l’home i de la humanitat.
Quan hom pensa en el que vol dir «la dignitat de l’home» en la versió de l’acadèmic
que ha parlat, pot sentir, fins i tot vertigen per acostar-se al sublim —i no
exagero— que és allò «pertorbat en la seva harmonia per la seva extraordinària
grandesa» incidint «in totum» en el Dret, en la moral, en l’ontologia, i fins i tot,
molt singularment en la mateixa teologia. Cal recordar aquí, que l’artificiosa divisió
del saber humà, en diverses disciplines, quan s’eleven en la qualitat del coneixement,
van convergint i s’aproximen cada vegada més, fins arribar a dalt de
tot a un punt que ho comprèn tot: Déu.
Estimat President, la contestació davant de tanta grandesa i sublimitat, encomanada
a la meva persona, ja es comprèn que em torba i fa que em sigui difícil
parlar d’ella.
Haig de seguir la tradició acadèmica que conté un ús sempre guardat. Cal fer
primer una «laudatio» de l’autor del discurs d’ingrés, intentant fer palesa la seva
personalitat —excelsa en aquest cas— mostrada per la seva vitalitat, i per la seva
obra. I cal també referir-se al discurs, que en aquest cas, per la seva grandesa,
mostra especials dificultats.
Malgrat tot, aquesta dualitat pròpia de l’ús, la línia divisòria entre la persona
i el discurs es torna permeable, porosa i notòriament difusa. El Sr. Gay, quan
545

aflora el seu discurs, no exposa només el seu criteri, doncs el Dr. Gay ha «viscut»
activament i passivament la seva doctrina, que està inserida en la seva ànima
noble, i aquesta ha fruït del goig transcendent de gaudir la consonància entre
els fets i el que sent, i ha patit el dolor immens de contrastar aquelles dissonàncies
que són i han sigut tràgiques.
El seu discurs aflora i expressa aquestes satisfaccions intenses de la seva vida,
i aquests dolors de la discordança entre el respecte essencial a la dignitat de
l’home i els fets ocorreguts. Ja ho heu sentit amb profusió, detall i sentiment. I és
que el Sr. Gay és un home, un home bo, que sent profundament aquell humanisme
cristià que el nostre Mestre ens va imprimir. La seva vida i la seva obra són una
manifestació fàctica del respecte, guarda i defensa de la dignitat de l’home. I també
una expressa deploració de les reals conculcacions.
2. Bon marit (el bon marit és aquell que a més de comportar-se bé, encerta
en l’elecció, i va encertar i molt bé), i pare de quatre fills, va «aterrar» a Barcelona
el 13 de març de 1946.
Amb eficàcia i aprofitament cursà estudis, és llicenciat en Dret, va exercir
com advocat (funda el despatx Gay-Vendrell, Abogados) i ostentà els següents
càrrecs: degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, president del Consell General
de l’Advocacia Espanyola, conseller nat d’Estat, president de la Unió Professional,
president i membre fundador de la Federació de Col·legis d’advocats d’Europa,
president de la seva comissió de Drets humans, fundador i director de
l’Institut de Drets Humans de Catalunya, president de la Comissió de Drets humans
de la «Union Internacionale des Advocats» (UIA), president del Consell
d’Il·lustres Col·legis d’advocats de Catalunya, president de la Delegació Espanyola
en el Consell dels Col·legis d’advocats de la Comunitat Europea, president de la
secció Cinquena del jurat de Publicitat de l’Associació d’Autocontrol de la Publicitat,
president de la Secretaria internacional de Juristes catòlics «Pax Romana»,
president de l’Associació Catalana d’Arbitratge (Tribunal Arbitral de Barcelona),
president del Consell Social de la Fundació Etnòpolis (SOS Racisme),
conseller del Consell Assessor pel desenvolupament sostenible de la Generalitat
de Catalunya, vicepresident de l’Associació Internacional del Dret de l’Esport, vicepresident
del Patronat Ribas, conseller del Consell Econòmic i Social de l’Arquebisbat
de Barcelona, conseller del Consell Pastoral Diocesà de Barcelona, conseller
del Consell d’Informació de Catalunya, patró titular de la Universitat Ramon
Llull de Barcelona, membre del Patronat de la Fundació del Temple expiatori de la
Sagrada Família, membre de la « Société de Législation Comparée », membre de
la Societat Internacional de « l’Historie de la Profession d’Advocat », representant
dels Col·legis Professionals en el Consell Social de la Universitat de Barcelona, patrocinador
i membre fundador de la «Red latino-americana de juristas católicos»,
membre de la comissió traductora al català de texts bàsics del Consell d’Europa
546

(Carta social europea i el Conveni social europeu per la protecció dels drets humans),
membre del Jurat del premi Carmen Tagle (assassinada per ETA), membre
del Jurat d’honor dels Premis Convivència Ciutat Autònoma de Ceuta, membre
del Comitè d’Honor del Congrés Estatal de Dones Advocades, membre del
Comitè d’Honor del IV Congrés de la Conferència Iberoamericana d’Acadèmies
de Ciències Jurídiques i Socials.
Al gener de 1992, va presidir a Barcelona les sessions de la Conferència Europea
de Drets Humans, organitzada pel centre de Drets Humans de les Nacions
Unides en col·laboració amb l’Associació per a les Nacions Unides d’Espanya.
Va ser president de la Comissió sobre Protecció dels nens i de la Comissió
d’Ajuda Judicial de la CGBE (Conférence des Grands Barreaux d’Europe).
Coordinador del grup de juristes de Pax Romana en la Comissió de Drets
Humans de les Nacions Unides (1984-88), que anualment se celebra a Ginebra,
havent estat consultor del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol en matèria de
Drets Humans durant aquest període.
Vocal del Comitè Nacional Espanyol per al Cinquantenari de la Declaració
Universal de Drets Humans de les Nacions Unides, creat sota la Presidència
d’Honor de SS. MM. Els Reis d’Espanya, segons Reial decret 2011/1997, de 26
de desembre, i adscrit a la Secretaria General de Política Exterior i per a la UE del
Ministeri d’Afers Exteriors, la Presidència del qual ostenta el propi Ministre d’Afers
Exteriors qui el va nomenar per la seva destacada i àmplia experiència en la
promoció i defensa dels Drets Humans.
Promotor de diferents iniciatives sobre Drets Humans com « L’Association
Européenne d’Avocats pour l’Accés au Droit des plus Démunis » (1989) i de diferents
Instituts de Drets Humans de diversos Col·legis d’Advocats Europeus i de
ONGs com Juristes sense Fronteres, l’àmbit de les quals abasta tot el territori
espanyol encara que la seva seu central es trobi a Catalunya, de la qual ha estat
president del seu Consell Assessor.
Promotor de l’acte de la «Signatura de la Declaració dels professionals de la
Justícia contra el racisme» celebrat a Madrid (19-XII-97), convocat per l’Advocacia
Espanyola amb la col·laboració del Consell General del Poder Judicial, Promotor
d’una sèrie de Jornades sobre «Drets Humans, Democràcia i Terrorisme»,
convocades per l’Advocacia Espanyola en tot el territori a manera de reflexió arran
de dos atemptats terroristes a dos juristes de renombrat prestigi, D. Fernando Múgica
Herzog i D. Francisco Tomás i Valiente. Discursos de presentació d’aquestes
Jornades a Madrid (7-III-96), Saragossa (18-IV-96) i Barcelona (24-IV-96).
Va ésser jurat del Premi Pelayo.
L’anàlisi dels seus càrrecs, culmina amb el de magistrat del Tribunal Constitucional
Espanyol. La responsabilitat, delicadesa, i alta finor jurídica que és exigida
als membres d’aquest Tribunal no cal expressar-la. Aquest càrrec, va concentrar
en ell tota la seva activitat, amb les consegüents cessacions reglamentàries.
547

De totes formes, el conjunt de càrrecs que hem expressat, mostra una autèntica
vocació i dedicació per l’exercici de l’advocacia, pel servei a l’Església, i per
la defensa de la legalitat formal, de l’específic constitucional, i abundantment de la
dignitat de l’home.
3. El seu cabal científic l’ha portat a dictar nombrosíssimes conferències
per tot el món, i a escriure abundant literatura jurídica. Seria impossible especificar
i narrar el seu ampli abast.
4. Va ésser condecorat amb la Gran Creu i la Creu d’Honor de Sant Raimon
de Penyafort i a més, amb abundants guardons que per la seva abundància,
també són difícils d’esmentar 1 .
5. No cal fer cap esforç notori, per entendre que el contingut del discurs
que acabem de sentir, amb unció i respecte està encarnat, materialitzat en el comportament
de l’Acadèmic i és alhora —insistim— la mostra d’una adequació entre
el pensament publicat i la generositat i encert de la seva conducta.
El discurs, en la seva grandiositat, mostra aquella claredat, i aquella sobrietat
pròpies de la potència encisadora del que proclama. Lluny de multiplicar cites,
teoritzacions especulatives, i expressions de doctrines diverses i contradictòries,
la seva serena exposició, vessa el seu esperit amb sinceritat, amb una narració
excelsament fluïda, amb un transcórrer del que ha d’ésser, cap al que és i l’excepcionalment
desviat que suscita la reprovació del seu intel·lecte, i el dolor del seu cor.
Descendeix fins a l’individu, transcendeix el clam d’exigència de justícia en el cas
concret i honora la lluita per a la dignitat humana. I això amb un curs narratiu,
natural com la fluïdesa d’un riu, sense interrupcions, divisions, subdivisions ni dis-
1 Gran Creu de l’Ordre de San Raimundo de Peñafort (Ministeri de Justícia, 2005).
Creu d’Honor de l’Ordre de San Raimundo de Peñafort (Ministeri de Justícia, 1990).
Gran Creu del Mèrit en el Servei de l’Advocacia (Madrid, juny de 1996).
Conseller d’Honor del Consell de l’Advocacia Gallega.
Conseller d’Honor del Consell de l’Advocacia Valenciana.
Degà d’Honor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Sta. Cruz de Tenerife.
Col·legiat d’Honor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lucena.
Col·legiat d’Honor de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Sabadell.
Chevalier de l’Ordre National de la Légion d’Honneur (Presidència de la República Francesa,
1995).
Cavaliere digues Gran Croce dell’Ordine «Al Mèrit della Reppublica Italiana» (Presidència
de la República d’Itàlia, 1995).
President honorari de la Unión Costarricense de Abogados (Barcelona, gener de 1996).
A títol individual i a part de les distincions de Col·legis i Consells Autonòmics espanyols té la
Medalla de la UTA, del Col·legi d’Advocats de París, de la Federació de Col·legis d’Advocats d’Europa,
del Col·legi de Montpellier, del Col·legi de Toulouse, del Col·legi de Cracovia, del Consell
de Col·legis de Bulgària, del Col·legi d’Advocats de Lima i del Consell de Col·legis de Bolívia.
Conseller d’Honor de la Càtedra Espanyola de Seguretat Vial i Mobilitat amb la categoria de
professor «Ad Honorem».
548

tincions innecessàries. És la brisa suau i confortable de la veritat mateixa. Entra
osmòticament dintre de l’oient. És bona.
6. Ni repetirem, ni resumirem el que ja ha dit. Res del que s’ha dit és superflu
o innecessari. Res es pot suprimir. Res es pot millorar. Però sí que volem
ressaltar la magnitud del tema, la grandesa de la qüestió que té en l’home el seu
centre filosòfic, i que es presenta com pedra angular sobre la qual s’edifica —partint
de la dignitat— tota la construcció del discurs.
7. Heu pensat, heu ponderat la meravella, l’excelsa singularitat i especialitat
que és l’home? Mireu el nostre planeta i l’imperi de l’home sobre ell. La frase
bíblica «Multipliqueu-vos i domineu la terra» (Gènesi 1,27-30) està, per cert,
ben acomplida. Mireu les nostres construccions, els edificis, les comunicacions, la
perfecció dels transports. El nostre globus terraqüi està circumdat per milions de
quilòmetres de conductors de líquids o de gasos, de fluids o d’energies, perquè
operin més enllà de les seves fonts o es distribueixen; encara més: està circumdat
per energies en situació dinàmica que no veiem, però que existeixen, i són conduïdes
per l’home: les vibracions hertzianes que es manifesten profusament a la
ràdio, la televisió, en part a la telefonia, la telegrafia, les abundants emissions de
les cadenes comercials, o estatals, internes de la policia, oficials o clandestines; les
no volgudes específicament però existents també i consentides vibracions electromagnètiques
dels electrodomèstics i dels aparells diversos que circulen, dels
automòbils, moltes temperades, altres no del tot. Percebem la pertorbació que
produeix l’encesa d’un interruptor o la seva interrupció, la inducció de corrent,
etc. Si tot això es veiés, veuríem el món envoltat d’una xarxa de diversos colors,
espessíssima, essent els seus elements mòbils, vibràtils, diluint-se, marxant l’ona
en cercles cada vegada més grossos però menys intensos, naixent altres i noves
pertorbacions sense interrupció.
Tampoc acabem aquí. Existeix una altra xarxa, la xarxa immensa i paorosa
que constitueix el totum de les relacions jurídiques que condicionen i de vegades
imposen la conducta humana arreu del món. Si dirigim una mirada, només superficial,
vers aquesta xarxa immensa, tota ella interconnectada, amb relacions de
causa a efecte, amb resultats de vegades diferents dels volguts i de vegades no,
amb resultats que a la vegada condicionen noves disposicions, si examinem la xarxa
de normes de Dret públic, estructurals les unes, impositives les altres, atribuint
sancions de vegades; les relacions privades entre els homes, en el si de la família,
estructurant-la i reglant-la; els contractes; les relacions indemnitzatòries no contractuals;
les successòries, després de la mort; si examinem les normes que tenen
cura de l’home com a individu, de les relacions entre nacions, internacionals, normes
totes majoritàriament complertes, de vegades sota l’imperi dels Tribunals o
dels exèrcits, amb els encerts i les grans aberracions que es produeixen en el món,
549

ens hem de sentir com petits davant d’un ser humà incontenible, complex, policrom,
heterogeni, divers.
En el fons, hom es meravella que no s’esdevingui el caos, és a dir, el desordre
i el mal, i en canvi, malgrat els gravíssims defectes, les nostres incongruències,
les monstruoses desviacions parcials, l’ordre d’una manera general, no pas del tot
perfecte però sensible i constructiu, impera sobre el caos gràcies a la conjunció de
lleis físiques, teològiques, morals i pròpiament jurídiques. I qui és el subjecte actiu
i el subjecte passiu d’aquestes meravelles superposades a la natura? L’home individual,
l’individu que amb el seu sentit gregari i la seva capacitat creativa ha
estat capaç d’ordenar tot això, aquestes meravelles, i és que l’home és una meravella
sublim d’aquest món. Ens ha dit en Gay:
1. «La raó, malgrat tot, “de l’objecte del Govern”, que es referia
l’art. 13 de la Constitució de Cadis, i el propi trilema revolucionari
francès, obeeix, en exclusiva a la consideració que la persona, com a
tal, posseeix una dignitat que la distingeix de la resta dels éssers de la
Creació i que, a més a més, és única i intransferible. La persona, que forma
part de la humanitat i aquesta de l’Univers, és un univers en si mateix
—com amb tant encert s’ha dit— univers que cadascun de nosaltres percebem
i pretenem preservar al llarg de la nostra existència»
i també
2. Amb més contundència encara postil·la l’acadèmic repetint una
cita de Ciceró, el qual en el seu tractat «De natura deorum» diu «Nemo
vir magnum sine alicuo aflactu divino nunquam fuit», o sigui «cap home
o dona, sigui quina sigui la seva condició, manca d’aquest buf diví»
(aflactu divino).
3. Així mateix, reproduint una cita de SOFOCLES en «la seva Antigona»
al·ludeix a la cita d’aquell home que duia dintre de si «la llavor de Zeus».
Voleu més grandesa de l’home que aquell toc diví, aquell participar de la naturalesa
divina? Per als creients per descomptat però per als no creients, també la
doctrina cristiana que admet que Déu mateix, es fa, precisament en el nostre
planeta home i participa de la mateixa naturalesa divina i humana, per a redimir
la humanitat i estar entre nosaltres, això situa a l’home en el centre teològic del
cosmos, del mateix Univers, explicant així la diferència substancial, essencial, abismal
entre els altres éssers animals i la seves estàtiques creacions incomparables
amb el «facere hominis».
8. De seguida s’entén que aquesta grandesa atreu la necessitat del respecte
a la dignitat humana. Les proclamacions universals i nacionals de les lleis formals,
que disposen la guarda del degut respecte als drets humans, a la mateixa dig-
550

nitat de l’home i que tan perfectament i magistral ens ha especificat l’Acadèmic
són disposicions DECLARATIVES, no pas Constitutives. Volem dir que les declaracions
universals, les constitucions, les lleis formals no generen l’obligat respecte a
la dignitat humana, sinó que la dignitat humana és una conseqüència ontològica
del mateix ésser humà, és quelcom inherent i inseparable de la mateixa naturalesa
humana, i flueix de l’home a la societat i genera les conseqüents construccions
jurídiques funcionals. És quelcom que ja existeix i està en l’home, i per tant la seva
existència no depèn de cap potestat ni de cap voluntat humana. Deriva objectivament
i automàtica de l’home des de l’inici mateix de la seva existència.
Ni el dictador pot vulnerar la seva natural vigència ni tampoc la sobirania popular;
abans que ella, com a principi previ dimanant directament de l’home brilla
poderosa la dignitat humana. D’una forma suau, persuasiva, proclama això reiteradament
l’acadèmic. Una vegada i una altra posa de manifest el «reconeixement»
per l’autoritat i ho confirma quan contempla el «dictum» de frai Bartolomé
de les Cases i de Montesinos amb aquella lapidària frase: «¿Con qué derecho
y con qué justicia tenéis en tal cruel y horrible servidumbre a esos indios?, ¿estos
no son HOMBRES?». Confirma aquesta significació com també ho va fer la Butlla
«Sublimis Deus» de PAU III, (Sic Instituta I,III,2).
9. Les conseqüències d’això són ben clares. Al dimanar de la naturalesa de
l’home, al no ser el respecte a la dignitat humana una creació del voluntarisme, sinó
una emanació directa, prèvia i objectiva de la naturalesa humana, els drets humans
SÓN UNIVERSALS. Es prediquen de tot home. No existeixen perquè ho digui
la Constitució, sinó que la Constitució ho diu perquè existeixen.
El que ha passat és que, quan la conculcació del respecte a la dignitat humana
s’ha perpetrat per actes d’autoritat pública, pel poder de l’Administració o
Jurisdiccional, s’ha produït una abundant literatura jurídica que incideix en el
possible error, d’entendre que el respecte als drets humans és com una autolimitació
del poder. Però no és així, doncs aquest poder de vulnerar la dignitat humana
no existeix. És cert, que per frenar les vulneracions perpetrades pel poder
públic els drets humans s’han d’explicitar com a prevalents, i això ha fet que insensiblement
s’hagi pogut polaritzar l’atenció en aquest sector vulneratiu, atesa
l’especial consideració que la gravetat d’aquestes vulneracions suscitava.
Però, la realitat ontològica és que, l’esmentada universalitat es predica tant
dels agressors, com de les víctimes dels agressors i els actes de terrorisme, també
—és ociós dir, però no està de més— violen els drets humans de les víctimes.
I subsisteix el problema de col·lisió entre drets humans i la solució no és altra
que respectar-los tots. Però el problema és certament seriós.
10. En el discurs no es deixa de consignar les importants desviacions de
la humanitat i la reiterada vulneració dels drets humans i per tant de la dignitat in-
551

dividual humana. I és cert, que això a més de ser dolorós, i exigir les oportunes
correccions, es produeix.
Es podria dir, com és que passa això, on són les meravelles de l’home que tan
audaçment heu proclamat també en la contestació? Això és certament el problema
de la concurrència del mal.
És difícil explicar aquesta concurrència però no és possible ignorar la realitat.
I la realitat és aquesta. És clar que cal exigir un ordre que presideix l’existència.
L’espai sideral que coneixem i intuïm, en la flexible relació espai i temps
(veiem ara això tan distant que va ocórrer molts anys enrere i la seva llum, la seva
visió tant ha trigat a arribar a nosaltres i per això diem anys-llum) no és pas caòtic
i és que unes lleis que denominem físiques, regeixen fatalment l’univers. I aquestes
mateixes lleis físiques, regeixen en la nostra terra, integrada en la immensitat
del cosmos. Però l’home, aquest ser essencial i excepcional, és lliure físicament.
És la consciència i voluntat de l’home la qual pot prendre decisions oportunes.
I l’home és lliure de voler el bé, i fer-lo o voler el mal i fer-lo. O fer el pitjor «Video
meliora sed peiora sequor». Però aquesta llibertat, no condueix al caos, perquè
l’home lliure, opta majoritàriament per l’ordre que és seguir la llei moral (que la
seva consciència capta) i la llei jurídica (que ha de ser compatible amb l’ètica) i que
està potenciada per la coercibilitat i també per la pròpia consciència de l’home
que rep subtilment l’edificant pressió de les normes mateixes del dret natural conseqüents
amb la naturalesa de les coses i amb el marc de la llei ETERNA. L’home
mostra la seva dignitat, amb la lliure decisió d’obrar el bé i la lliure adequació al
mateix bé. L’home no està doncs sotmès a una física predeterminació que ho
sotmeti, sinó que com a lliure opta, repeteixo, majoritàriament per l’ordre.
Això explica que al llarg de la història l’home a poc a poc, ha passat de l’absoluta
barbàrie selvàtica a la civilització on existeixen abundants, però minoritaris,
residus de vulneracions que malgrat la seva dolorosa i vergonyosa existència
són cada vegada menors, i més socialment reprovades. El discurs mostra amb claredat
aquesta «anabasis» sobretot en el reflex que aflora la consciència social i la
legislació positiva. La humanitat marxa cap al bé, encara que amb avanços en forma
de dents de serra.
11. Així doncs, existeixen greus vulneracions. Seria un error, reduir el concepte
de vulneració a les situacions d’activitat contrària al principi de dignitat humana.
I diem això perquè la vulneració tant pot perpetrar-se mitjançant actes positius,
mitjançant accions (tortures, terrorisme, vexacions, insults verbals o físics,
etc., etc.) com mitjançant significades omissions, inactivitats, dirigint la mirada cap
a altre costat, com tan magníficament ha posat de manifest el discurs que ara comentem.
I la vulneració no desapareix amb lamentacions verbals, sinó mitjançant
les correccions adequades, idònies i proporcionades, no sempre a l’abast de la iniciativa
privada de tal manera que el subjecte immediat de l’omissió perniciosa és
552

el poder públic i fet i fet, en situacions democràtiques el poble elector, al que el
polític sempre vol satisfer per a arribar al poder, i així —i això no és sempre
menyspreable— satisfer la seva vocació de recerca del bé comú.
12. És clar que el respecte a la dignitat de l’home i conseqüentment als
drets humans, obeeixen als principis primers, i inderogables amb valor operatiu
directe per si mateix i que obliguen a tots, és a dir, als ciutadans i als poders públics.
Però ningú pot dubtar que el legislador, quan els positivitza en lleis formals
a més de respectar així al Dret natural, emmarcable en la llei ETERNA coincideix
amb la consciència social del moment i del poble sobirà, doncs malgrat que
els drets humans són conseqüència de primers principis inderogables i que per
tant no formen part de l’àmbit purament voluntarista, no existeix cap dubte,
que una positivació coincident amb la real consciència social del lloc i el temps,
facilita un desitjat acatament espontani de la llei formal correcte («Lex erit honesta»),
i conseqüentment una major estabilitat.
13. Per aquesta raó, és necessària una constructiva atenció a l’educació i
formació dels infants des d’un principi, fonamentalment en el si de la natural
institució familiar, que rectament estructurada, tant bé o mal pot generar en la persona
individual i en la societat. I també en l’escola, en les institucions especials, i
en la Universitat, cal insistir en aquesta formació que les residuals —però importants—
vulneracions exigeixen.
14. I aquests principis que són sempre, i en tot lloc, operatius (altra cosa és
que es vulnerin o no excepcionalment) és millor que es positivitzin pel legislador
com correspon a una societat civilitzada, i així, molt majoritàriament, ja s’ha fet.
Aquests principis provoquen un dret subjectiu individual vigent operatiu a favor
de la persona des de l’instant inicial de la seva existència, fins a la seva mort que
mai és lícit vulnerar.
15. Formulant unes conclusions cal dir que directament i indirecta de l’eximi
discurs de l’Acadèmic es dedueix el següent:
PRIMER— La dignitat de l’home i la seva invulnerabilitat natural, comporta
la real vigència d’un primer principi, que és directiu, informador, directament
operatiu, indisponible i inderogable per cap potestat humana.
SEGON— Aquest principi és rigorosament universal i predicable de
tot individu vivent, sense excepció pel sol fet de ser home.
TERCER— Aquesta universalitat es projecta obligant a tots els individus,
als poders públics i a totes les institucions i persones jurídiques a
respectar-los, a evitar les vulneracions, i a fer tot allò que sigui racionalment
precís, per a la seva plena operativitat i efectivitat. Cal proclamar
l’existència de vulneracions omisives que cal corregir.
553

QUART— Convé la major conscienciació en aquest sentit de tots els
pobles del món, per a arribar a la més efectiva positivització, a l’edificant
respecte espontani dels principis, i a una fàctica eradicació del mal.
CINQUÈ— Caldrà tenir cura que la positivització sigui en termes, suficientment
amplis i generals, que fugin d’excessives particularitzacions
o aproximacions al reglamentari, evitant així la nocivitat d’aquell «inclusio
unius exclusio alterius» que condueix a l’heretgia de limitar al jutjador
amb sacrifici de la proclamada universalitat.
I ara Senyor President, permeti’m que en el vostre nom i en compliment de
l’encàrrec que se m’ha conferit, manifesti que l’entrada del Sr. Gay Montalvo que
seguidament vós formulareu solemnement, constitueix per a l’Acadèmia que vós
presidiu un motiu de plena satisfacció, tant pel valor immanent de l’eximi discurs
que hem escoltat, com perquè entra aquí un gran jurista, precís, competent, just,
i sobretot així mateix —i això també importa molt, però molt— perquè ingressa
aquí un home de bé, un home molt bo, aquell «vir bonus» que es predica dels
autèntics juristes romans, amb els quals el Digest es recreava dient, i ara em refereixo
al Sr. Gay, «quis nos sacerdotes appellet: iustitiam namque colimus et boni
et aequi notitiam profitemur, aequum ab iniquo separantes, licito ab ilicito discernentes»
(D. 1.1.1.1).
554

Memòria curs
2007-2008

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE L’ACADÈMIA DE
JURISPRUDÈNCIA I LEGISLACIÓ DE CATALUNYA
DURANT EL CURS 2007-2008
per
S U M A R I
Introducció
I. Vida acadèmica
II. Treballs interns
III. Activitat externa
Consideració final
ALEGRÍA BORRÁS
Catedràtica de Dret internacional privat
Secretària de l’Acadèmia
INTRODUCCIÓ
La Memòria del curs 2007-2008 fa palesa la continuïtat de la vida d’aquesta
Acadèmia, que ha desenvolupat una activitat intensa en relació als seus treballs científics,
tant en allò que fa als seus treballs interns com en la seva projecció exterior.
S’ha celebrat una sessió inaugural, dues sessions públiques per rebre a nous
acadèmics i 10 sessions ordinàries en què diversos acadèmics presentaren les seves
ponències. La Junta Directiva s’ha reunit en vàries ocasions per tractar temes
vinculats al funcionament de la institució. A més, s’han realitzat altres reunions
científiques, vinculades a l’activitat interna i externa.
La relació de les activitats de l’Acadèmia, de les quals aquesta Memòria n’ha
de donar compte, es realitza tot seguit, de forma sintètica, agrupant-les en tres
apartats: vida acadèmica, treballs interns i activitat externa.
I. VIDA ACADÈMICA
El dia 20 de novembre de 2007 tingué lloc la sessió pública d’inauguració
del curs 2007-2008. Presidiren l’acte l’Excm. Sr. Robert Follia, president de
557

l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; l’Hble. Sra. Montserrat
Tura, consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya; l’Excma. Sra. Sílvia Gimenez-Salinas,
degana de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona; l’Excma.
Sra. M. Eugènia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya;
l’Il·lma. Sra. Ana M. Moleres, presidenta del Col·legi de Procuradors de
Catalunya; l’Il·lm. Sr. Antoni de P. Escura, vicesecretari de l’Acadèmia de Jurisprudència
i Legislació de Catalunya; l’Il·lm. Sr. Agustí Bassols, tresorer de l’Acadèmia;
i l’Excm. Sr. Tomás Font, president de la Comissió Jurídica Assessora.
Obrí l’acte el President, donant la paraula al vicesecretari de l’Acadèmia, Sr.
Escura, perquè llegís la memòria anual reglamentària corresponent al curs 2006-
2007, preparada per la Secretària de l’Acadèmia (i publicada a la Revista Jurídica
de Catalunya, 2008, 2, pp. 475 ss).
A continuació, el President donà la paraula a l’acadèmic Sr. Puig Ferriol, que
pronuncià el discurs d’obertura de curs sobre el tema «Present i futur dels pactes
successoris en el Dret civil català» (publicat a la Revista Jurídica de Catalunya, 2008,
2, pp. 459 ss). Inicià el seu discurs amb una exposició relativa als antecedents de
la situació actual, conseqüència de l’enfrontament entre el dret romà, en principi
contrari a la validesa dels pactes successoris, i el dret consuetudinari català, favorable
a la seva admissió. A continuació examinà la situació actual, comparant la
regulació dels pactes successoris catalans segons els articles 63 al 96 de la Compilació
del Dret civil de Catalunya de 1960 i segons els articles 67 al 100 del Codi
de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya de l’any 1991.
Considerant que aquestes normes han donat una visió positiva de la institució,
conclogué la seva intervenció donant unes idees personals sobre les modificacions
que podrien contribuir a donar nova vida als heretaments, prenent com a base el
text «Projectes de llei del Codi civil de Catalunya 2006», publicat pel Departament
de Justícia de la Generalitat de Catalunya el mes de juliol de 2006.
Seguidament, el president de l’Acadèmia, Sr. Robert Follia, féu la presentació
del primer volum dels Annals de l’Acadèmia. Aquesta iniciativa del President
constitueix un important pas per la projecció externa de l’Acadèmia, la continuïtat
de la qual es veu en la presentació del seu segon volum.
La convocatòria per cobrir el setial vacant per defunció del Sr. Guillem Vidal
es publicà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el dia 14 de juny de
2007. Havent-se rebut una única proposta en favor de la Sra. Ma Eugènia Alegret,
signada pels Srs. Campo, Guàrdia i Puig Ferriol, el dia 9 d’octubre de 2007 i havent-hi
quòrum d’acadèmics numeraris presents, es realitzà la votació quedant elegida
la Sra. Alegret sense cap vot en contra ni en blanc. Va prendre possessió a
la sessió de 6 de novembre de 2007.
A la sessió del 23 d’octubre el president de l’Acadèmia, Sr. Follia, pronuncià
la necrològica del Sr. Puig Salellas (publicada a la Revista Jurídica de Catalunya,
2008, 1, pp. 139 ss), el traspàs del qual s’havia produït a la fi del curs anterior (i
558

del que es va donar compte a la Memòria corresponent al curs anterior). Destaca,
en particular, l’empenta que va donar al Dret català, els seus treballs des de la
Compilació de 1960 i la seva defensa de la llengua catalana.
La convocatòria per a cobrir la vacant produïda pel traspàs del Sr. Puig Salellas
es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 2 de gener
de 2008. La votació per a cobrir la vacant, per la qual s’havia rebut una única proposta,
signada pels Srs. Campo, Brancós i Guàrdia, en favor del Sr. Lluís Jou i Mirabent,
va tenir lloc el dia 19 de febrer. Havent-hi quòrum d’acadèmics numeraris
presents, es procedí a la votació, quedant elegit el Sr. Jou, sense cap vot en
contra ni en blanc. Va prendre possessió a la sessió de 4 de març.
L’acte acadèmic més important és la recepció de nous acadèmics numeraris,
amb la presentació dels discursos d’ingrés. En aquest curs, s’assenyala amb
joia la presentació de dos discursos d’ingrés.
En primer lloc, el dia 13 de març va tenir lloc l’acte solemne de discurs d’ingrés
de la Sra. Núria de Gispert. Presideix l’acte el president de l’Acadèmia Excm.
Sr. Robert Follia i Camps, al que acompanyen a l’estrada la degana del Col·legi
d’Advocats de Barcelona, Excma. Sra. Sílvia Gimenez-Salinas, la consellera de
Justícia, Hble. Sra. Montserrat Tura i Camafreita, la presidenta del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya, Excma. Sra. M. Eugènia Alegret Burgués, la vicepresidenta
de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, Excma.
Sra. Encarna Roca i Trias, la secretària de l’Acadèmia Excma. Sra. Alegría Borrás,
el vicesecretari de l’Acadèmia Il·lm. Sr. Antoni de P. Escura i Viñuela i el censor
de l’Acadèmia Il·lm. Sr. Joan Córdoba Roda.
Obre l’acte el President, demanant als padrins, Il·lms. Srs. Josep M. Font i
Rius i Josep D. Guàrdia i Canela que vagin a cercar la nova acadèmica, que fou
elegida el 4 d’abril de 2006. Tot seguit la nova acadèmica llegeix el seu discurs
d’ingrés titulat «Poder judicial i Administració de Justícia: llums i ombres dels Estatuts
d’Autonomia de 1979 i 2006», per tal de fer un repàs dels dos Estatuts en
aquesta matèria i calibrar les diferències substancials entre ambdós Estatuts. Examina,
en primer lloc, la situació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 en
relació a l’atribució de competències a la Generalitat, distingint entre les relacionades
amb el poder judicial i les derivades de l’establert a l’art. 18 de l’Estatut i la
clàusula subrogatòria. A continuació s’ocupa dels aspectes de la Llei Orgànica del
Poder Judicial i les seves posteriors reformes en tant que creen dificultats a l’hora
d’interpretar el text estatutari. Després d’examinar l’exercici de les actuacions
del Govern de Catalunya en matèria d’administració de justícia, passa a examinar
l’Estatut de 2006. Subratlla que el contingut d’un Títol específic sobre el poder
judicial al nou Estatut té aspectes simbòlics i aspectes substancials pel que fa a l’estructura
autonòmica de l’Estat. El Títol III adapta orgànicament i funcional els
diversos àmbits de la justícia que són rellevants per l’autogovern de Catalunya.
A continuació passa revista als diferents àmbits en els que es percep la reforma:
559

competències en mitjans personals, coneixement de la llengua i el Dret propis,
atribucions del Tribunal Superior de Justícia, creació del Consell de Justícia de
Catalunya, disseny de l’Oficina Judicial, participació de la Generalitat en la determinació
i revisió de la demarcació i planta judicial i, finalment, la justícia de pau
i la justícia de proximitat. En les seves conclusions posa de relleu les llums i les
ombres que marquen l’evolució des de l’Estatut de 1979 fins l’Estatut de 2006.
Contesta al seu discurs l’acadèmic de número Sr. Agustí Bassols, remarcant
alguns dels punts més destacats de la intervenció de la Sra. Gispert. Destaca així
la perjudicial incidència de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, la importància
de la normalització lingüística dels processos i de l’oficina judicial,
que acompanya al coneixement del Dret català.
En segon lloc, el dia 22 de maig va tenir lloc l’acte solemne de discurs d’ingrés
de l’Excm. Sr. Eugeni Gay. Presideix l’acte el president de l’Acadèmia Excm.
Sr. Robert Follia i Camps, al que acompanyen a l’estrada, la consellera de Justícia
de la Generalitat de Catalunya, Hble. Sra. Montserrat Tura i Camafreita; la
presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Excma. Sra. M. Eugènia
Alegret i Burgués; el vicedegà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona,
Il·lm. Sr. Pedro L. Yufera Sales; el president de la Comissió Jurídica Assessora
de la Generalitat de Catalunya, Excm. Sr. Tomàs Font i Llovet; el cardenal arquebisbe
de Barcelona, Emm. i Rvdm. Sr. Lluís Martínez Sistach; la secretària de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, Excma. Sra. Alegría Borrás
Rodríguez. Assistiren també nombroses autoritats i representants d’institucions de
Catalunya i la resta de l’Estat que ocuparen les primeres files. Els senyors acadèmics
assistents varen ocupar els laterals de l’estrada.
Obre l’acte el President, demanant als padrins, Il·lms. Srs. Josep M. Font i
Rius i Josep J. Pintó Ruiz, que vagin a cercar al nou acadèmic. Tot seguit el nou
acadèmic llegeix el seu discurs d’ingrés titulat «La lluita per la dignitat. La dignitat
humana (pressupost necessari de l’ordenament jurídic)». Pren com a punt
de partida les paraules del Prof. Juan Iglesias, al seu llibre El arte del Derecho,
dient que «La pàgina més bella de la Història és la que parla de la llarga i cruenta
lluita per salvar la dignitat humana, la que és pròpia de cada home». Si bé sembla
avui natural que la dignitat humana sigui el fonament del Dret perquè el sentiment
de respecte als drets humans forma part de la consciència jurídica
internacional, assenyala que, de fet, cal arribar a la Carta de les Nacions Unides
de 26 de juny de 1945 perquè sigui realment proclamada com a fonament del Dret
del segle XX. A continuació, el Sr. Gay assenyala com els anomenats «pares de la
nova Europa» donaren pas a l’Europa integrada que és la Unió Europea que, tot
i amb les seves dificultats constata el que digué Robert Schumann: «Europa no es
construirà d’una sola vegada, sinó a partir de petites realitzacions concretes». En
aquest punt, fa un paral·lelisme amb la doctrina social de l’Església, destacant la
gran aportació de l’encíclica Pacem in terris, que qualifica de testament espiri-
560

tual de Joan XXIII, adreçada als creients i també en general als homes de bona
voluntat, als que per primera vegada es dirigia també una encíclica. A partir d’aquest
punt, es centra a l’evolució a Espanya, a rau de la Constitució i el problema
actual dels immigrants.
Contesta al seu discurs l’acadèmic de número Sr. Josep J. Pintó, destacant la
importància de construir el Dret sobre la base de l’home com el seu centre filosòfic,
d’on resulta la construcció del Dret sobre la base dels drets humans, que són
universals i que consagren la Constitució Espanyola entre d’altres. Lamenta així
la violació dels drets humans, com un atac a la dignitat de la persona.
Acabat ja el curs, però abans d’obrir-se el nou curs, el dia 16 d’agost de 2008
es va produir el traspàs de l’acadèmic de número Antoni Sabater i Tomàs, per el
que el President, la Junta de Govern i els seus companys acadèmics expressaren
el seu més sentit condol.
II. TREBALLS INTERNS
El segon apartat d’aquesta Memòria es refereix als treballs realitzats al llarg
de les sessions ordinàries de l’Acadèmia, en les quals s’han tractat una sèrie de temes
importants, que tenen en comú la seva actualitat i la profunditat de l’estudi
que incorporen. La presentació feta pel ponent, en molts casos acompanyada d’interessant
documentació, ha estat seguida de nombroses intervencions dels altres
acadèmics, plantejant qüestions i manifestant les seves opinions, el qual ha estat
sempre enriquidor. Les ponències desenvolupades al llarg d’aquest curs 2007-
2008 són d’una gran varietat, la mateixa de les especialitats dels membres d’aquesta
Acadèmia. Però, en aquest cas, caldria subratllar com un tret que caracteritza
les preocupacions acadèmiques la vinculació a Catalunya i al desenvolupament
del dret català. Així, una sèrie de ponències es refereixen específicament a problemes
de Dret català, la seva projecció pràctica i el seu desenvolupament de
futur.
Així, a la sessió del dia 5 de febrer el Sr. Pintó presenta la seva ponència sobre
«El dret d’opció en el llibre Vè del Codi civil de Catalunya». Assenyala la
importància actual de l’opció, tant a l’arrendament de serveis com a la compra de
valors, en part al mercat de futurs. Es refereix a la naturalesa del dret d’opció i a
la discussió entorn al caràcter personal o real del dret d’opció, per concloure
que la dada decisiva és si es tracta d’un dret registrable i, per tant, dotat d’efectes
erga omnes. Després d’examinar aquests aspectes fonamentals, passa a examinar
la regulació continguda al Llibre Vè del Codi civil de Catalunya, el qual s’ocupa
del dret real d’opció. Examinats primer els elements personals, reals i
formals del dret real d’opció, examina a continuació els efectes derivats del dret
d’opció, distingint entre els que es produeixen en el període inicial, que comença
561

amb la constitució i acaba amb l’exercici positiu, negatiu o silenci, de l’opció i el
període posterior al silenci o a l’exercici positiu o negatiu del dret d’opció.
Aquesta mateixa línia es troba a la sessió del dia 15 d’abril, que, en sessió ordinària,
es va procedir a la discussió del discurs d’ingrés de la Sra. Gispert, essencialment
sobre les perspectives de l’Estatut de 2006 al Tribunal Constitucional, la separació
del poder executiu i judicial i, finalment, la creació del Consell de Justícia.
Finalment, el dia 10 de juny el Sr. Lluís Jou presenta la seva comunicació sobre
«La llegítima en el projecte del Llibre IV del Codi civil de Catalunya». En primer
lloc, assenyala que encara no es pot assegurar que es tracti d’un text final, si
bé sembla que serà aprovat al mes d’octubre per entrar en vigor al mes de gener
de 2009. Havent-se arribat a un compromís en relació a les referències de sexe,
resten alguns problemes de correcció del text. A continuació, passa el Sr. Jou a subratllar
les principals diferències en matèria de llegítimes tant formals com substancials,
per destacar que cada vegada es debilita més aquesta institució, donant
d’exemple el fet de que per fixar la quantia de la llegítima només es prenen en
consideració les donacions realitzades pel causant en els últims deu anys. Considera
positiu el caràcter tàcit de la cautela socini i subratlla la importància pràctica
del fet que l’absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant
i el legitimari constitueixi una causa de desheretament. A continuació examina de
forma breu les disposicions més significatives.
Altres sessions ordinàries es dedicaren a altres aspectes jurídics, que vinculen
a l’Acadèmia amb preocupacions de caràcter internacional.
El dia 22 de gener de 2008, l’acadèmic i vicesecretari de l’Acadèmia, Sr. Escura,
presenta la seva ponència sobre el tema «La immigració: causes, característiques
i normes de les polítiques públiques. A Espanya i a la Unió Europea». Destaca
les causes dels moviments migratoris, que no resulten tant de la pobresa
extrema de determinants Estats, sinó també de les guerres i la situació interna de
molts Estats al món. En relació als Estats de recepció, destaca el paper fonamental
de les Constitucions i dels texts internacionals relatius a la protecció dels drets
humans. Es fixa, en part, a la situació a Espanya i el desenvolupament de la normativa
a partir de l’art. 149 de la Constitució, per veure, també, el paper que poden
desenvolupar les Comunitats Autònomes. En conjunt, aprecia que hi ha
preocupació per les qüestions vinculades a l’entrada i expulsió dels estrangers,
però no hi ha la mateixa sensibilitat per la seva integració, quan la multiculturalitat
és el resultat del corrent migratori, a Espanya com als altres Estats membres
de la Comunitat Europea.
El dia 19 de febrer de 2008 Alegría Borrás, secretària de l’Acadèmia, presenta
la seva ponència sobre «La llei aplicable a la separació i el divorci a Europa».
La intervenció està dividida en dues parts, dedicada la primera a les dades del problema
i la segona a la iniciativa ara en discussió al si de la Comunitat Europea. Pel
que fa a les dades del problema, assenyala com la primera dificultat la pluralitat
562

i diversitat dels ordenaments interns reguladors de la separació i el divorci. Com
a segona dificultat es refereix a la diversitat de punts de connexió per a la determinació
de la llei aplicable als casos internacionals, comparant la normativa espanyola
amb l’existent a altres països europeus i, en particular, a Bèlgica, tenint en
compte l’existència d’una nova llei de Dret internacional privat de 2004. Finalment,
es refereix als vincles entre el tribunal competent i la llei aplicable, considerant la
pluralitat de furs alternatius existents al Reglament 2291/2003 (Brussel·les II
bis). En la segona part de la seva intervenció es refereix a la iniciativa presentada
per la Comissió Europea per un nou Reglament per modificar les normes de competència
judicial internacional al Reglament 2201/2003 i per introduir normes de
conflicte de lleis, amb possibilitat d’elecció de la llei aplicable. Subratlla la importància
de la introducció de normes de conflicte uniformes per tal d’evitar el forum
shopping i la «carrera al tribunal» donat que tots els tribunals als Estats membres
aplicaran la mateixa norma de conflicte i, en conseqüència, aplicaran el
mateix Dret material. La dificultat serà que tots els Estats membres estiguin disposats
a marxar al mateix pas.
El dia 9 de març el Sr. Ramon Mullerat presenta la seva ponència sobre «El
Internet y la deontología de Abogado en los Estados Unidos de América (Plus ça
change, plus c’est la même chose)». Es refereix en primer lloc a l’impacte de les noves
tecnologies a l’exercici de l’advocacia i centrant-se en els Estats Units per haver
estat el pioner en la introducció de les noves tecnologies a l’exercici de la professió.
Subratlla els canvis que la utilització d’Internet ha significat pels despatxos
professionals, per immediatament posar-ho en relació amb l’ètica, per fer referència
al conjunt de regles denominades Netiquette (network + etiquette) per orientar
el comportament ètic a Internet. A continuació fa referència a la necessitat
de donar assessorament competent al client, al secret professional, a la publicitat
per part dels advocats i a l’exercici no autoritzat de l’advocacia. Finalment, es
refereix als aspectes puntuals dels concursos per serveis jurídics, la particularitat
de les class actions i els serveis de referència o recomanació jurídica on line.
III. ACTIVITAT EXTERNA
El tercer apartat d’aquesta Memòria està dedicat a la projecció externa de
l’Acadèmia i aquesta ha estat particularment intensa, tant col·lectivament com individual.
Continuant la tradició establerta des de fa uns anys d’organitzar seminaris
oberts al públic, entre els dies 1 a 3 d’abril de 2008 tingueren lloc les Jornades
sobre «La hipoteca avui (Modificacions introduïdes per la Llei 41/2007, de 7 de desembre,
de regulació del mercat hipotecari i financer)», organitzades per l’Acadèmia
amb la col·laboració de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Cata-
563

lunya i l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i coordinades pel president de
l’Acadèmia, Sr. Follia. Les Jornades foren inaugurades per l’Excma. Sra. Sílvia Gimenez-Salinas,
degana de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, i l’Excm.
Sr. Robert Follia, president de l’Acadèmia. L’acte de cloenda va córrer a càrrec de
l’Hble. Sra. Montserrat Tura i Camafreita, consellera de Justícia de la Generalitat
de Catalunya i l’Excm. Sr. Robert Follia. Intervingueren com a ponents el Sr.
Antonio Giner Gargallo, registrador de la Propietat i director del Centre d’Estudis
Hipotecaris de Catalunya, el Sr. José Francisco Valls Gombau, magistrat
i exdirector de l’Escola Judicial, el Sr. Enric Brancós i Núñez, notari i membre
de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, el Sr. José M. Miquel
González, catedràtic de Dret civil de la Universitat Autònoma de Madrid
i vocal permanent de la Comisión General de Codificación, el Sr. Josep J. Pintó
Ruiz, exdegà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre de l’Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i el Sr. Rafael Mínguez
Prieto, advocat.
Com una activitat externa es pot considerar l’emissió per l’Acadèmia dels
dictàmens que li són sol·licitats.
En aquest sentit, es va manifestar sobre el document elaborat pel Comitè
consultiu de Bioètica de Catalunya sobre «Orientacions sobre la diversitat cultural
i la salut» i enviat a l’Acadèmia amb data 30 de maig de 2007, dictamen que fou
aprovat a la sessió de 6 de novembre de 2007.
Igualment, la Conselleria de Justícia va demanar a l’Acadèmia un dictamen
sobre l’esborrany de l’avantprojecte de llei reguladora del recurs de cassació en
matèria de Dret civil de Catalunya. En un primer examen, el 5 de febrer, es decideix
nomenar ponent al Sr. Pintó, que consultarà, en particular, amb la Sra. Alegret.
El 19 de febrer es presenta el projecte de dictamen. El dia 4 de març s’aprova
el text definitiu per ser lliurat a la Conselleria de Justícia.
El dia 15 d’abril l’Acadèmia va acusar rebut del text de l’Avantprojecte de
llei del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i a la família,
enviat per la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques de la Conselleria de
Justícia de la Generalitat de Catalunya. Diversos acadèmics destaquen alguns aspectes
del nou text i plantegen els seus dubtes. El Sr. Egea accepta fer una introducció
i dirigir el debat de la sessió de 29 d’abril. En aquesta reunió, el Sr. Egea
destaca algunes de les novetats del Llibre II en relació amb l’actual Codi de família,
com són, entre d’altres, la introducció d’un títol sobre persona física amb la
regulació de l’inici de la personalitat civil com a inherent a la persona des del moment
del naixement i l’exigència de sobrevivència com a mínim de 72 h perquè
transmetin dret d’una persona a altra, així com la regulació de l’emancipació i la
introducció de la regulació del consentiment informat i el testament vital en el Codi.
Esmenta també el Sr. Egea la introducció dels patrimonis protegits i algunes
altres normes de detall. Donat el poc temps disponible des de la sol·licitud de l’o-
564

pinió de l’Acadèmia i la data prevista per al lliurament, es debat el text en general
i es destaquen algunes observacions, entre les que destaquen les següents:
1) Dubtes per alguns acadèmics sobre l’equiparació formal entre matrimoni i unió
estable. 2) Seguidisme que el Llibre segon fa en relació al matrimoni entre persones
del mateix sexe que ha admès la legislació espanyola. 3) Novetat en relació
al moment en què s’adquireix la personalitat jurídica. 4) Importància de la incorporació
al Codi del consentiment informat i el testament vital. 5) Canvis en la
tutela, que bascula des de la seu familiar cap a una seu pròpia. 6) Problemes que
pot comportar la regulació dels pactes de previsió d’una ruptura matrimonial.
7) Perplexitat perquè el Dret català s’allunyi del principi tradicional del Dret català
de l’absoluta llibertat d’investigació de la paternitat.
L’acadèmic Sr. Guàrdia, vicepresident del Secretariat Permanent de la Conferència
d’Acadèmies de Dret, va assistir al «VI Congreso Iberoamericano de Academias
de Jurisprudencia y Legislación», que va tenir lloc a Bogotà entre els dies 14 a
17 de novembre de 2007. A la sessió ordinària de 8 de gener el Sr. Guàrdia informà
sobre la reunió, destacant l’excel·lent organització i acollida de l’Academia Colombiana
de Jurisprudencia, l’excel·lent relació entre els acadèmics i la notable altura intel·lectual
de les intervencions. El Sr. Guàrdia va presentar una ponència sobre «Las
medidas climáticas y la responsabilidad medioambiental en la Unión Europea y en España»,
de la qual va fer un resum a la mencionada sessió ordinària de l’Acadèmia,
destacant la importància del tema i dels treballs en curs a la Unió Europea i a Espanya
i, en particular, a Catalunya. Al mencionat Congrés el Sr. Guàrdia va ser
nomenat com a acadèmic corresponent de l’Acadèmia Colombiana.
En relació a distincions rebudes pels acadèmics, la Sra. Borrás va estar elegida
membre del molt prestigiós Institut de Droit international / International Law Institute
el dia 21 d’octubre de 2007, a la seva sessió celebrada a Santiago de Chile.
L’acadèmic Sr. Angel Martínez Sarrión ha estat distingit amb el Premi «Ursicino
Alvarez», assistint el Sr. President a l’acte de lliurament del Premi, que
tingué lloc a Madrid, el dia 27 de febrer.
En la seva condició de president de l’Acadèmia, el Sr. Robert Follia ha participat
a diversos actes i reunions, entre ells, les reunions de Patronat de les Fundacions
Pau Casals, Lluís de Peguera, Roca Sastre, Fundació del Notariat Català
i Fundació Congrés de Cultura Catalana. Igualment, va assistir al dinar organitzat
amb la Consellera de Justícia per l’Acadèmia de Doctors. El 8 de febrer va assistir
a la sessió solemne de la festivitat de Sant Raimon de Penyafort del Col·legi
d’Advocats de Barcelona, en la que s’imposà la medalla d’or als advocats que complien
50 anys de col·legiació, entre els quals es trobava el propi President de l’Acadèmia,
que fou l’encarregat de pronunciar unes paraules d’agraïment en nom
dels homenatjats. El dia 23 d’abril, diada de Sant Jordi, el Sr. Follia va assistir en
representació de l’Acadèmia al tradicional esmorzar que el President de la Generalitat
ofereix a les autoritats catalanes.
565

El dia 11 d’abril el President va assistir a la reunió de l’Observatori Català de
la Justícia, del que forma part com a President de l’Acadèmia. A aquesta reunió
es varen presentar i aprovar les propostes sobre «Els ciutadans i la Justícia» i «El
personal al servei de l’Administració de Justícia», referides ambdues a l’any 2008,
aprovant-se igualment el projecte de Llibre blanc de mediació.
Especial relleu va tenir l’acte de commemoració dels 30 anys de la reconstitució
de la Comissió Jurídica Assessora i el 75è aniversari de la seva creació, que
va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 13 de maig de 2008. Assistiren diversos
acadèmics que han estat membres de la Comissió Jurídica Assessora.
El 8 de juliol va assistir a l’acte inicial de commemoració dels 100 anys de la
construcció del Palau de Justícia, al qual assistiren representants del Ministeri de
Justícia i del Consejo General del Poder Judicial, a més de les autoritats catalanes.
I el 17 de juliol a la presa de possessió dels nous jutges al Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya.
Per la projecció externa de l’Acadèmia cal destacar, en primer lloc la publicació
del volum II dels Annals de l’Acadèmia perquè la continuïtat és un element
fonamental d’aquest tipus de publicació. I cal destacar, també, l’elaboració de la
pàgina web de l’Acadèmia, projecte del que s’ha ocupat personalment la Secretària
de l’Acadèmia i que, incorporant els suggeriments fets per diversos acadèmics
en l’acta de la seva presentació provisional, el dia 10 de juny de 2008, ja es troba
operativa, procurant un acurat servei als acadèmics, però oberta a la societat en
general, en un món cada vegada més integrat i amb més necessitats d’informació
(la seva adreça, http://www.ajilc.cat).
CONSIDERACIÓ FINAL
I amb això conclou aquesta Memòria del curs 2007-2008. Però voldria fer
una consideració final, que seria posar de relleu la importància de la projecció externa
de l’Acadèmia, que està molt present a la vida jurídica de Catalunya. I aquesta
projecció és el fruit de la seva vitalitat interna.
566