06.12.2020 Views

Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions socials i esquerra radical

Entre l'11 i el 13 d'octubre de 2019 va tenir lloc a l'Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical, organitzat amb la col·laboració del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Salvador Seguí, el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i l’Ateneu Popular de Nou Barris, tot recollint la proposta i mantenint viu l’esperit del I Congrés Las Otras Protagonistas de la Transición, celebrat a Madrid el febrer del 2017.

Entre l'11 i el 13 d'octubre de 2019 va tenir lloc a l'Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical, organitzat amb la col·laboració del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Salvador Seguí, el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i l’Ateneu Popular de Nou Barris, tot recollint la proposta i mantenint viu l’esperit del I Congrés Las Otras Protagonistas de la Transición, celebrat a Madrid el febrer del 2017.

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

Les altres protagonistes de la Transició

privat, que ara es polititzava. En aquest sentit, les dones

revolucionàries executarien diverses transgressions: política,

d’edat, de classe i de gènere. 12

Pel que fa a la transgressió política, PSOE i PCE es van alinear

amb l’opció de la reforma, mentre que els altres partits

socialistes i comunistes s’enquadrarien a favor de la ruptura,

per acabar amb el franquisme, el capitalisme i la moral

burgesa 13 . Això obligaria, doncs, a que els militants feren canvis

substancials en les seues vides personals. En aquests partits

revolucionaris, hi hauria nous subjectes polítics i així, noves

demandes i actuacions (el gruix de la seua militància oscil·lava

entre la franja d’edat dels 25 als 30 anys i que entre el 25 i el

35% de les militants eren dones).

Una de les majors contradiccions observades per les militants

comunistes és la diferent conceptualització entre homes i

dones de classe treballadora com a subjectes revolucionaris.

D’una banda, l’home era dibuixat des de l’èpica antifranquista,

caracteritzada per valors masculinitzats com ara l’entrega a la

causa, la valentia, el lideratge, la capacitat de resistència, la

clandestinitat i el món del treball. Aquest compromís, situat per

damunt dels condicionants laborals, els espitjava a llargues

vagues i participació en els conflictes laborals, cosa que

produïa la pèrdua d’ingressos econòmics i fins i tot del treball,

fets concebuts com riscos que, heroicament, assumien com a

obrers compromesos.

D’altra banda, les dones comptaven amb pocs referents

simbòlics, i la majoria provenien de l’estranger, com els mites

12. Mónica MORENO: “Género, transgresión y militancia en la izquierda radical

de los años 70” en Teresa María ORTEGA, Ana AGUADO, i Elena HERNÁNDEZ

(eds.): Mujeres, dones, mulleres, emakumeak. Estudios sobre la historia de las

mujeres y del género, Madrid, Cátedra, 2019

13. Carme MOLINERO i Pere YSÀS: De la hegemonía a la autodestrucción: el

Partido Comunista de España (1956-1982), Barcelona, Crítica, 2017.

28

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!