Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions socials i esquerra radical
Entre l'11 i el 13 d'octubre de 2019 va tenir lloc a l'Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical, organitzat amb la col·laboració del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Salvador Seguí, el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i l’Ateneu Popular de Nou Barris, tot recollint la proposta i mantenint viu l’esperit del I Congrés Las Otras Protagonistas de la Transición, celebrat a Madrid el febrer del 2017. Entre l'11 i el 13 d'octubre de 2019 va tenir lloc a l'Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical, organitzat amb la col·laboració del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Salvador Seguí, el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i l’Ateneu Popular de Nou Barris, tot recollint la proposta i mantenint viu l’esperit del I Congrés Las Otras Protagonistas de la Transición, celebrat a Madrid el febrer del 2017.
iniciant-se en la militància política 10 .3.2. Feminisme radical i de la diferènciaLes altres protagonistes de la TransicióPel feminisme radical i de la diferència, el subjecte dona sesitua al centre de l’univers. Troba la necessitat de crear un nousubjecte, una alteritat basada en l’autonomia i l’autoestima, almateix temps que defensa la destrucció dels gèneres com aobjectiu a llarg termini. El feminisme de la diferència, aEspanya, no va quallar tant com el socialista: no teoritzaria idefensava que la igualtat estava farcida de valorsandrocèntrics, centrant-se en la identitat. A cavall entrel’idealisme i l’essencialisme, el feminisme radical preteniamostrar allò que uneix a totes les dones, establint-hi vincles desolidaritat.Pel que fa a la militància, les radicals defensaven l’únicamilitància dins del moviment feminista. Denunciavenl’androcentrisme en allò polític i entenien el feminisme com aeina per canviar-ho tot, com a alternativa política global. Dinsd’aquesta lògica, les feministes radicals s’organitzarien en grupsindependents. I pel que fa al subjecte polític revolucionari,entenien les dones com a “classe social” que, ambl’apoderament femení, podria subvertir el status quo.La nova subjectivitat feminista radical irrompé als anys setanta,esdevenint un descobriment personal que vingué facilitat,molts cops, pels grups d’autoconsciència. La subjectivitatesdevenia ara experiència i, amb les influènciespostestructuralistes (sobretot de Michel Foucault) s’observavael poder del llenguatge a l’hora de gestar el feminisme. És a dir,segons aquesta perspectiva, el feminisme seria el resultat d’unapoderosa narrativa sobre com la diferència sexual és la causaprimera de la desigualtat social. El llenguatge, doncs,10. Nadia VARO: Las militantes ante el espejo. Clase y género en las CC.OO.del área de Barcelona (1964-1978), Alzira, Germania, 2014.26
Feminismes - Les dones organitzades durant la transició espanyola.reordenaria el món de les relacions entre homes i dones dinsd’un nou marc d’interpretació sobre la conformació del poder.Això mostra la complexitat de la relació entre el llenguatge(significant i la seua capacitat materialitzadora) i el significat.La manera en què es modifica aquesta relació seria la pedraangular del –nou– significat d’experiència. Per tant, autorescom Mercedes Arbaiza defensen que el feminisme com anarrativa polititzà (feu intel·ligible) una experiència emocional(subjectivitat) que ja havia existit, sent l’emoció la mediadoraentre els signes i la subjectivitat i fent que altres objectes de lavida social s’incorporessin al subjecte 11 .4. Models de militància4.1. Des del moviment comunistaAmb la reorganització dels moviments obrer i estudiantil quecomentàvem adés, veiem com aquests tenen un elevatcomponent juvenil. A banda dels colossals PSOE i PCE, trobempetits partits que lluiten contra la dictadura i per la revolució.Els més importats serien el Partido del Trabajo de España(maoistes), l’Organización Revolucionaria el Trabajo, elMovimiento Comunista i la Liga Comunista Revolucionaria(trotskistes). En aquests, el gruix de la militància seria d’origenobrer i universitari, amb una elevada proporció de dones. I, tot ila seua clandestinitat, tindrien una elevada activitat política. Enaquest sentit, Mónica Moreno ha estudiat l’impacte de lamilitància en la creació d’identitats, així com les contradiccionsentre el discurs revolucionari i les pràctiques militants, quedonarien lloc a crítiques per part de les dones militants.Herència dels moviments del ’68, hi era la crítica radical delpresent, que exigia una coherència total entre allò polític i allò11. Mercedes ARBAIZA: “Dones en transició: el feminismo comoacontecimiento emocional” en Teresa María ORTEGA, Ana AGUADO, i ElenaHERNÁNDEZ (eds.): Mujeres, dones, mulleres, emakumeak. Estudios sobre lahistoria de las mujeres y del género, Madrid, Cátedra, 2019.27
- Page 4 and 5: Títol de l'obra: Les altres protag
- Page 7 and 8: Mobilitzacions socials i esquerra r
- Page 9 and 10: La Transición desde la perspectiva
- Page 11: Ikurriñan Atzean. La cuestión nac
- Page 14 and 15: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 17: Feminismes
- Page 20 and 21: 1. Introducció i justificació del
- Page 22 and 23: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 24 and 25: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 26 and 27: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 30 and 31: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 32 and 33: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 34 and 35: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 36 and 37: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 38 and 39: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 40 and 41: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 42 and 43: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 44 and 45: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 46 and 47: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 48 and 49: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 50 and 51: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 52 and 53: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 54 and 55: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 56 and 57: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 58 and 59: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 60 and 61: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 62 and 63: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 64 and 65: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 66 and 67: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 68 and 69: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 70 and 71: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 72 and 73: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 74 and 75: Les altres protagonistes de la Tran
- Page 76 and 77: Les altres protagonistes de la Tran
iniciant-se en la militància política 10 .
3.2. Feminisme radical i de la diferència
Les altres protagonistes de la Transició
Pel feminisme radical i de la diferència, el subjecte dona se
situa al centre de l’univers. Troba la necessitat de crear un nou
subjecte, una alteritat basada en l’autonomia i l’autoestima, al
mateix temps que defensa la destrucció dels gèneres com a
objectiu a llarg termini. El feminisme de la diferència, a
Espanya, no va quallar tant com el socialista: no teoritzaria i
defensava que la igualtat estava farcida de valors
androcèntrics, centrant-se en la identitat. A cavall entre
l’idealisme i l’essencialisme, el feminisme radical pretenia
mostrar allò que uneix a totes les dones, establint-hi vincles de
solidaritat.
Pel que fa a la militància, les radicals defensaven l’única
militància dins del moviment feminista. Denunciaven
l’androcentrisme en allò polític i entenien el feminisme com a
eina per canviar-ho tot, com a alternativa política global. Dins
d’aquesta lògica, les feministes radicals s’organitzarien en grups
independents. I pel que fa al subjecte polític revolucionari,
entenien les dones com a “classe social” que, amb
l’apoderament femení, podria subvertir el status quo.
La nova subjectivitat feminista radical irrompé als anys setanta,
esdevenint un descobriment personal que vingué facilitat,
molts cops, pels grups d’autoconsciència. La subjectivitat
esdevenia ara experiència i, amb les influències
postestructuralistes (sobretot de Michel Foucault) s’observava
el poder del llenguatge a l’hora de gestar el feminisme. És a dir,
segons aquesta perspectiva, el feminisme seria el resultat d’una
poderosa narrativa sobre com la diferència sexual és la causa
primera de la desigualtat social. El llenguatge, doncs,
10. Nadia VARO: Las militantes ante el espejo. Clase y género en las CC.OO.
del área de Barcelona (1964-1978), Alzira, Germania, 2014.
26
Change language