06.12.2020 Views

Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions socials i esquerra radical

Entre l'11 i el 13 d'octubre de 2019 va tenir lloc a l'Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical, organitzat amb la col·laboració del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Salvador Seguí, el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i l’Ateneu Popular de Nou Barris, tot recollint la proposta i mantenint viu l’esperit del I Congrés Las Otras Protagonistas de la Transición, celebrat a Madrid el febrer del 2017.

Entre l'11 i el 13 d'octubre de 2019 va tenir lloc a l'Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el II Congrés Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical, organitzat amb la col·laboració del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Salvador Seguí, el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i l’Ateneu Popular de Nou Barris, tot recollint la proposta i mantenint viu l’esperit del I Congrés Las Otras Protagonistas de la Transición, celebrat a Madrid el febrer del 2017.

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

Les altres protagonistes de la Transició

La SF responia a la lògica feixista de l’enquadrament de la

societat, però no seria l’únic element per adoctrinar les dones.

També hi serien Acción Católica o les diverses associacions de

mestresses de casa. En tots aquests àmbits, les militants

antifranquistes s’hi infiltrarien per incidir-hi discursivament,

apropar-se a les activistes catòliques i generar-los-hi rebuig

cap al règim, a fi de conduir-los cap al moviment d’oposició

democràtica. En aquest sentit, el paper de les militants

comunistes (sobretot del PCE, però també el MC, la LCR i altres)

seria crucial. Aquest entrisme, però, donaria lloc al pillatge i la

delació, i les revolucionàries acabarien concloent en la

necessitat de generar estructures de dones pròpies des dels

seus partits i organitzacions obreres. D’aquesta manera, el PCE

va impulsar el Movimiento Democrático de Mujeres, una

amalgama dirigida per les comunistes però on s’hi inclourien

també mestresses de casa no militants i activistes catòliques

progressistes, entre altres. El MDM apostaria, entre altres

elements, per introduir quadres polítics femenins dins les

associacions veïnals per agitar els barris obrers, així com les

associacions de pares d’alumnes per promoure la millora de les

condicions dels nens i els valors democràtics en aquest entorn 5 .

Altres exemples serien l’Asociación Democrática de la Mujer del

PTE o la Unión para la Liberación de la Mujer, de la ORT.

La presència de les dones en el moviment obrer es va

accentuar, sobretot, durant els anys seixanta, degut a la

reestructuració d’aquest moviment. Amb la successió de vagues

i conflictes laborals, molts dels quadres polítics dels sindicats i

partits serien empresonats o haurien de passar a l’exili o la

clandestinitat, deixant buits espais de responsabilitat que

serien coberts, ara, també per les dones, com és el cas de la

Josefina Samper, Carmen Rodríguez o Dulcinea Bellido.

5. Francisco ARRIERO: “El Movimiento Democrático de Mujeres: del

antifascismo a la movilización vecinal y antifranquista”, Historia, trabajo y

Sociedad, 2, 2011, pp. 33-62.

22

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!