Les altres protagonistes de la Transició: Mobilitzacions socials i esquerra radical

1. Introducció i justificació del tema
Les altres protagonistes de la Transició
A més de quaranta anys de la mort del dictador
Francisco Franco (1975) i de la ratificació de la Constitució
espanyola (1978), els debats sobre el període de transició cap a
la democràcia s’han propagat tant en l’esfera pública com en
l’acadèmica. En aquest sentit, els estudis sobre el paper de
l’oposició democràtica en el tardofranquisme i la Transició han
germinat i amb ells, els que investiguen la conjuntura que
travessaren les dones en aquell període històric.
Gràcies a aquests estudis, podem constatar diversos elements.
Per una banda, sabem que les dones van participar activament
en la construcció de l’Estat democràtic des de diferents matrius
ideològiques i que això vol dir, prèviament, haver combatut una
cruenta dictadura franquista que va reprimir l’oposició des del
primer al darrer dia. D’altra banda, aquest fil lila –i roig– ens
permet afirmar que la Transició espanyola no fou un període
pas pacífic, trencant amb el relat hegemònic que assegura que
sí fou així, i que les dones van ser víctimes, agents i
supervivents de la violència que caracteritzà aquests anys.
És per això que he triat aquest tema; per estudiar i mostrar de
quina manera s’organitzaren les dones durant la Transició i
donar-los visibilitat com a subjecte històric i polític actiu,
participant en els processos de canvi i transformació socials.
També, per atendre de quina manera aquestes intenses
militàncies van impactar en la subjectivitat de les dones
organitzades.
No ha estat pas una feina fàcil, ja que hi ha diverses
problemàtiques en l’estudi d’aquest tema. Primerament, la
dispersió geogràfica i la manca de coordinació de bona part
dels grups de dones ha dificultat un estudi unitari i sistemàtic
d’aquests, constituint un element que força la proliferació
18