Cas Trapero. El Tribunal Suprem en surt qüestionat

17-23 OCTUBRE 2020
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
CAS TRAPERO
EL TRIBUNAL SUPREM
EN SURT QÜESTIONAT

2
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
SUMARI
17-23 OCTUBRE 2020
LA SETMANA
Crònica per Roger Graells Font.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
Per què la sentència sobre Trapero
és una bomba dins l’estat profund
Per Josep Casulleras Nualart.
ANÀLISI
Alegria per l’absolució però
indignació pel contrast amb els
presos polítics: les reaccions a
la sentència de Trapero
Per Roger Graells Font.
CORONAVIRUS
‘Covid-19: com ha evolucionat
i a quina edat s’han produït les morts’
Per Alexandre Solano.
Les veus de la pandèmia
Per Sergi Unanue.
Robert Güerri
Entrevista per Txell Partal.
ENTREVISTES
Benet Salellas
Per Josep Rexach Fumanya.
Susana Gisbert
Per Esperança Camps Barber.
Antoni Clapés
Per Montserrat Serra.
Àlex Rigola
Per Andreu Barnils.
Anna Lluch
Per Esperança Camps Barber.
Activistes per l’Horta de València
Per Esperança Camps Barber.
Annamie Paul
Per Andreu Barnils.
Xavier Querol
Entrevista per Josep Rexach Fumanya.
Daniel López Codina
Entrevista per Txell Partal.
Com és que l’Àfrica controla
millor la pandèmia que no Europa?
Què ens poden ensenyar?
Reportatge per Maru Mormina i Ifeanyi
M Nsofor.

3
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
LA SETMANA
UNA ESCLETXA A LA PLAÇA VILLA DE PARÍS
ROGER GRAELLS FONT
Trapero ha estat un
objectiu de la premsa
espanyola més
reaccionària, que ha
alimentat la ‘guerra’
de la Guàrdia Civil i
la policia espanyola
contra el major, i ja
fou assenyalat quan
l’ex-president
espanyol Mariano
Rajoy va destituir-lo
com a cap dels Mossos
aprofitant el 155
La sentència absolutòria de l’Audiència espanyola és un torpede
a la condemna dels presoners polítics del Tribunal Suprem
espanyol • La queda és una nova improvisació en plena segona
onada?
Entre el Tribunal Suprem i l’Audiència
espanyola hi ha uns escassos cent metres.
És una zona de vianants i cèntrica,
amb uns jardinets. La plaça Villa de París
reuneix els dos tribunals espanyols principals,
amb el permís del Constitucional
(TC). Aquesta setmana, l’absolució del
major Josep Lluís Trapero, la intendenta
Teresa Laplana i l’ex-cúpula del Departament
d’Interior –Pere Soler i Cèsar
Puig– ha obert una escletxa en aquesta
plaça, perquè ha estat un autèntic torpede
contra Manuel Marchena i els seus
companys de la sala segona del Suprem.
Una bomba dins l’estat profund, com relata
Josep Casulleras en aquesta anàlisi
sobre la sentència.
Encara és aviat per a copsar l’abast
d’aquesta sentència absolutòria, contra
la qual la fiscalia té opcions de presentar-hi
recurs. Els advocats del president
Carles Puigdemont ja han dit que la
faran servir en la defensa internacional
dels exiliats, mentre que la defensa del
conseller Joaquim Forn l’aprofitarà per
presentar un recurs al Tribunal Constitucional
espanyol per a demanar l’alliberament
del conseller, que era el cap
polític de Trapero. Perquè el fet és que
la sentència de l’Audiència espanyola
contradiu el relat de la sentència del
Suprem d’ara fa un any sobre la connivència
i la passivitat dels Mossos amb
l’1-O i dóna la raó a l’advocada Olga
Tubau, que ha aconseguit un altre èxit
impressionant.
Trapero ha estat un objectiu de la premsa
espanyola més reaccionària, que ha
alimentat la ‘guerra’ de la Guàrdia Civil
i la policia espanyola contra el major, i
ja fou assenyalat quan l’ex-president
espanyol Mariano Rajoy va destituir-lo
com a cap dels Mossos aprofitant el 155.
La sentència de l’Audiència espanyola
deixa molt malparat el coronel Diego
Pérez de los Cobos –que va perdre el
control en l’interrogatori de Tubau– i
el tinent coronel Daniel Baena, Tácito,
dels quals diu que el relat que exposaren
dels fets no es correspon amb la realitat.
Ras i curt, que van mentir en seu judicial.
S’ha palesat que els atestats de la
Guàrdia Civil sobre Trapero també eren
ciència-ficció, malgrat que la magistrada
Concepción Espejel, en el seu vot
particular, els continuï defensant com a
prova de càrrec contra el major. Espejel,
la mà dreta del PP a l’Audiència espanyola,
condecorada per la Guàrdia Civil
i esposa d’un coronel del cos, s’ha posat
en evidència tota sola.
Aquesta setmana també s’ha dictat la
sentència del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya (TSJC), que condemna
per desobediència els ex-membres de
la mesa del parlament Lluís Corominas,
Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet
a vint mesos d’inhabilitació i una
multa de 30.000 euros. En canvi, absol
l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya. Pels
mateixos fets –haver permès els debats
i votacions de les lleis del referèndum i

4
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
LA SETMANA
El govern francès ha
estès la queda entre les
nou del vespre i les sis
del matí a Catalunya
Nord durant les sis
setmanes vinents, i ja
ha entrat en vigor
transitorietat jurídica als plens del 6 i 7
de setembre de 2017, a més de tramitar
algunes altres propostes relacionades
amb el procés durant la legislatura anterior–,
la presidenta Carme Forcadell
fou condemnada pel Suprem a onze anys
i mig de presó per sedició. Tornem-hi,
doncs: una doble vara de mesurar que
ja es preveia quan el Suprem va decidir
de trossejar la causa i enviar els processaments
contra els ex-membres de la
mesa al TSJC mentre mantenia Forcadell
empresonada i retenia el seu cas per a
jutjar-lo a Madrid. La sentència del TSJC,
malgrat que sigui condemnatòria, també
podrà ser útil per a la futura demanda
de la defensa de Forcadell al Tribunal
d’Estrasburg, perquè els mateixos fets
s’han tipificat penalment d’una manera
diferent al Suprem espanyol i al TSJC.
Ara, compte a l’hora de posar tots els
ous al cistell del Tribunal Europeu dels
Drets Humans (TEDH). Malgrat que
aquests tres anys l’independentisme ha
aplegat bons ingredients per a bastir una
demanda sòlida contra l’estat espanyol i
les vulneracions de drets fonamentals de
la minoria nacional catalana, cal fer bé
la feina. Estrasburg pot donar la raó als
presos polítics, ordenar-ne l’alliberament
i condemnar el Suprem i Espanya,
però ahir va refusar de pronunciar-se
sobre el cas dels activistes d’Aturem
el Parlament amb l’argument que no
s’havia exhaurit la via interna dins l’estat
espanyol. El Constitucional encara
s’ha de pronunciar sobre els recursos
d’empara de set condemnats per aquells
fets, però va refusar el d’Olga Álvarez
Juan sense entrar en el fons. La defensa
va presentar-ne la demanda al TEDH,
però el tribunal europeu no ha entrat a
analitzar les possibles vulneracions de
drets. Això, segons el bufet Salellas Advocats,
deixa desemparats els activistes
condemnats i dóna poder al TC davant
Estrasburg. ‘Un avís per a navegants’,
resumia el bufet.
Tan útil és la queda?
La queda com a mesura restrictiva per
a mirar d’aturar la segona onada del
coronavirus ha pres força al país aquesta
setmana. Tothom ha tornat a mirar cap
a París, on l’Elisi ja va decretar-la en
nou ciutats fa uns quants dies. El govern
francès ha estès la queda entre les nou
del vespre i les sis del matí a Catalunya
Nord durant les sis setmanes vinents, i ja
ha entrat en vigor. El govern d’Andorra
va descartar-la, però al País Valencià
el Consell ja cerca l’aval legal per a
aplicar-la sense haver declarat l’estat
d’alarma. El president de la Generalitat,
Ximo Puig, vol que el TSJ avali la proposta
del govern, una queda entre mitjanit i
les sis del matí, i ha expressat el malestar
perquè no s’aplica a tot l’estat espanyol
mitjançant l’estat d’alarma, que ara per
ara sembla l’únic instrument legal que
garanteix una aplicació immediata de la
restricció de drets fonamentals de la ciutadania
sense que els tribunals puguin
intervenir-hi.
Al Consell Interterritorial de Salut de
l’estat espanyol no hi ha hagut acord
sobre aquesta mesura, perquè hi ha
governs que no la veuen clara, com ara
la Generalitat de Catalunya. El govern
català vol contrastar els efectes de les
restriccions aprovades la setmana passada
en el sector de bars i restaurants
i mantenir el comandament sobre la
possibilitat de decretar la queda. A les
Illes, el debat sobre la mesura encara no
ha emergit amb força, però el govern ha
ordenat noves restriccions a Mallorca
i Eivissa per l’augment d’infeccions,
alhora que ha suavitzat les de l’illa de
Formentera, on les dades epidemiològiques
són positives.
Ara, tan útil és la queda? El president
Puig ha argumentat que permetria
d’evitar entrompades, festes privades
i reunions de caràcter social, però la
franja horària que proposa el Consell –de
mitjanit a les sis del matí– no sembla
que pugui evitar la interacció social en
les reunions i sopars en domicilis particulars.
La queda de Catalunya Nord,
en canvi, comença a les nou del vespre.
Si bé és cert que en aquesta zona del
país l’horari s’adiu més als estàndards
europeus, d’entrada sembla una decisió
més valenta que no pas deixar via lliure
fins a mitjanit, si és que es pretén reduir
la interacció social nocturna.
Puig ha estat l’únic dirigent que aquesta
setmana ha donat arguments a favor de
la queda. La resta de polítics i responsables
sanitaris han fet declaracions i han
opinat sobre la conveniència d’aquesta
restricció, però cap responsable sanitari
no ha explicat fil per randa als ciutadans
quins beneficis implicaria. Tampoc no
és clar per què no s’ha proposat fins ara
si consideren que pot ser útil contra el
coronavirus. És l’enèsima mesura nova
que sembla més fruit de la improvisació
i del camí que ha marcat París que no
pas d’una estratègia sanitària pensada,
planificada i preparada per a encarar
la segona onada, tot i que els experts
anunciaven fa mesos que arribaria a la
tardor. Sembla una nova fugida d’estudi
dels gestors de la pandèmia, i això seria
molt preocupant. Aquests dies vinents
potser en trobarem les respostes.

5
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
JOSEP CASULLERAS NUALART
PER QUÈ LA SENTÈNCIA SOBRE TRAPERO ÉS
UNA BOMBA DINS L’ESTAT PROFUND
JOSEP CASULLERAS NUALART
«És impressionant de comprovar què deia aquella sentència i què diu ara
aquesta, que es pot convertir en més munició en l’àmbit internacional»
El centenar de pàgines de la sentència de l’Audiència espanyola
que absol Josep Lluís Trapero, Pere Soler, Cèsar Puig
i Teresa Laplana dels delictes de sedició i de desobediència
és un material molt inflamable. Per diverses raons, però essencialment
perquè aquells fets i comportaments que Manuel
Marchena i companyia desdenyaven, ridiculitzaven i aprofitaven
dels Mossos durant el 20 de setembre i el primer d’octubre de 2017
per a condemnar Joaquim Forn a deu anys i mig de presó per sedició
–i la resta de presos polítics– ara són la base per a justificar
el comportament del cos i per a absoldre el major dels Mossos. És
impressionant de comprovar què deia aquella sentència i què diu
ara aquesta, que es pot convertir en més munició per a denunciar
la condemna per sedició del Suprem en l’àmbit internacional.
La sentència que subscriuen els magistrats Francisco Vieira
i Ramón Sáez Valcárcel té l’oposició de la tercera magistrada,
Concepción Espejel, que presidia la sala. El vot particular que
ha signat, de quatre-centes seixanta-una pàgines i escrit amb
majúscules, ple de transcripcions literals de documents i correus
electrònics, és tota una declaració d’intencions, pràcticament una
declaració de guerra als seus companys magistrats. És fet amb
despit, abocant pràcticament tots els arguments de l’absolució per
a desmuntar-los seguint la línia argumental de la fiscalia, i fins i
tot anant més enllà, dient que Trapero i Pere Soler havien d’haver
estat condemnats per sedició però sense contrastar-ho amb la
prova practicada a la sala. Sembla que Espejel, magistrada talismà
del PP, tingués més ganes de condemnar-los que no la fiscalia.
Perquè els fiscals Pedro Rubira i Miguel Ángel Carballo van
acabar el judici com aquell equip que demana l’hora a l’àrbitre
perquè el partit i el calvari s’acabin d’una vegada, implorant
finalment la possibilitat de condemnar els acusats per desobediència
en veient la desfeta de la seva ofensiva jurídica. I Espejel
passa per alt completament el valor dels testimonis de descàrrec
que fan impossible de demostrar cap de les acusacions, com si
la magistrada hagués fet seus els arguments dels fiscals abans
d’escoltar-los i malgrat la ineficàcia absoluta dels testimonis i de
les proves de càrrec que van aportar al judici. Els va fallar Daniel

6
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
JOSEP CASULLERAS NUALART
El coronel va
ser incapaç de
demostrar res
d’allò que afirmava
sobre Trapero,
amb una voluntat
obsessiva perquè
fos condemnat
Baena, àlies Tàcito, i els va fallar el coronel Diego Pérez de los
Cobos, que van topar amb l’advocada Olga Tubau. Això el tribunal
ho va veure, i es nota en la sentència, en què tots dos guàrdies
civils surten desautoritzats. A Baena pràcticament el qualifiquen
de mentider, per haver dit que Trapero fou nomenat major perquè
el projecte independentista tingués un suport en l’àmbit policíac;
per haver dit que es va reunir en secret amb el president Puigdemont
i que ell formava part del ‘comitè executiu’ del procés
que s’esmentava en el cèlebre document Enfocats. ‘Aquestes tres
dades no es corresponen a la realitat’, diu la sentència.
I de Pérez de los Cobos diuen els magistrats Vieira i Sáez Valcárcel
que ‘la seva percepció no afegeix cap valor a la prova de
càrrec’, perquè el contingut de la seva declaració com a testimoni
és només una percepció personal. El coronel va ser incapaç de
demostrar res d’allò que afirmava sobre Trapero, amb una voluntat
obsessiva perquè fos condemnat, sobre la seva complicitat
amb l’organització del referèndum i el projecte independentista.
A més, hi va haver testimonis importants aportats per la defensa
que el van contradir d’una manera rotunda, com Juan Antonio
Puigserver, l’alt càrrec que el govern espanyol va imposar al
capdavant del Departament d’Interior durant el 155.
Però allò que impressiona més de la sentència és la defensa
que fa del model de policia que seguien els Mossos, prioritzant
la mediació i vetllant per la proporcionalitat, l’oportunitat i la
congruència, és a dir, per a limitar l’ús de la força. I això, és clar,
i per més que la sentència no ho digui textualment, en oposició a
la manera de procedir de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola.
És un enfocament absolutament oposat al del tribunal presidit
per Marchena, que en la sentència de l’octubre del 2019 utilitzava
la manera d’actuar dels Mossos per a incriminar Joaquim Forn i
reforçar la condemna per sedició. Vegeu d’entrada aquestes dues
afirmacions. Primer, la de la sentència absolutòria de Trapero, a
la pàgina 67: ‘En aquell context d’intens conflicte polític i social,
l’èmfasi en els principis d’actuació policíaca no s’han d’interpretar
necessàriament com una excusa, perquè era una aposta
estratègia establerta en el seu marc normatiu.’ I ara la sentència
del Suprem, quan diu que el conseller Forn ‘dissimulava el seu
autèntic propòsit que l’actuació dels Mossos no constituís un risc
per a l’objectiu delictiu dels coacusats. Es va fer veure així que la
ponderació sota el principi de la proporcionalitat obligava a no
utilitzar la força per a complir la decisió judicial sinó de manera
absolutament exclusiva per a defensar-se d’agressions prèvies
dels ciutadans als policies’.
Una esmena sorprenent a l’actuació de la policia espanyola
Els magistrats van més enllà en la sentència, i qüestionen l’ús de
la força per part de la policia; la sentència del Suprem, en canvi, la
justificava en tot moment i carregava la violència en els manifestants,
per mirar d’argumentar el suposat alçament i la condemna
per sedició. L’Audiència espanyola no qüestiona explícitament la

7
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
JOSEP CASULLERAS NUALART
La sentència
arriba fins i tot a
impugnar un model
policíac basat en
l’ús de la força com
a prioritat, que és
el que van emprar
els cossos policíacs
espanyols l’1-O
sentència del Suprem, però sí que ho fa implícitament en molts
moments, invocant fins i tot la constitució espanyola com a garant
del respecte a l’exercici dels drets fonamentals, com ara els
drets de reunió i d’associació: ‘Qualsevol intervenció amb l’ús de
la força pot significar una ingerència en drets fonamentals que
vinculen tots els poders públics (art. 53.1 i 3 de la constitució)’. I
encara afegeix: ‘Per això el Tribunal Europeu dels Drets Humans
ha establert estàndards precisos en la seva tasca d’interpretació
de l’article 11 del Conveni [Europeu dels Drets Humans sobre
la llibertat de reunió i associació] per al control policíac de les
protestes i la dispersió dels manifestants, fins i tot en reunions
il·legals. L’organització d’una reunió sense prèvia autorització no
en justifica necessàriament la dispersió.’ I tot seguit cita jurisprudència
del Tribunal d’Estrasburg en aquest aspecte.
I atenció amb aquesta jurisprudència, perquè esmena ni més
ni menys que una sentència de fa un parell de setmanes del
TEDH condemnant Espanya per les agressions que havia rebut
una ciutadana, Montserrat Laguna Guzmán, per part de la policia
espanyola quan protestava en una manifestació a Valladolid
contra les retallades, el 2014. Laguna Guzmán va rebre cops de
porra al cap, a la cara i a la mà, mentre sostenia una pancarta quan
la manifestació ja s’havia acabat i la policia dispersava grups de
manifestants que continuaven protestant. Ve’t aquí una altra porta
de denúncia que s’obre contra Espanya per la violència policíaca
de l’1-O, i que ens la recorda en una sentència extraordinària
l’Audiència espanyola.
És a dir, d’una manera que resulta sorprenent, l’Audiència espanyola
en aquesta sentència enfoca el problema a partir del respecte
als drets que s’exercien el 20-S i l’1-O; els drets que exercien els
ciutadans, que en la sentència del Suprem eren descrits com una
massa tumultuària, agressiva, sediciosa, manipulada pels polítics
independentistes. ‘Per tant, no es pot retreure l’esment dels
principis de l’actuació policíaca que indica la llei’, acaba dient,
bo i recordant que segons la llei espanyola de cossos i forces de
seguretat ‘aquests principis són els de congruència, oportunitat
i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast’. Per
això diu de Trapero que ‘el cap policíac no havia de posar com
a única finalitat de la seva actuació d’impedir al preu que fos el
referèndum’ i que ‘l’ús de la força contra ciutadans indefensos,
contra gent gran, contra famílies senceres, no podia ser en aquesta
situació la solució per a imposar l’acatament a l’ordenament
jurídic, per més que fos legítim’.
La sentència arriba fins i tot a impugnar un model policíac basat
en l’ús de la força com a prioritat, que és el que van emprar
els cossos policíacs espanyols l’1-O. En els fets provats de la
sentència relatius al 20-S, no tan sols exculpa el major Trapero
i la intendenta Laplana i per extensió el cos dels Mossos d’haver
incentivat i afavorit una concentració tumultuosa, sinó que
critica la manera de fer de la Guàrdia Civil per no haver avisat els
Mossos d’Esquadra del dispositiu amb què van assaltar diverses

8
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
JOSEP CASULLERAS NUALART
Tot plegat encén
el tercer membre
del tribunal, la
magistrada Espejel,
casada amb un
guàrdia civil i
condecorada amb
l’Orde del Mèrit de
la Guàrdia Civil
dependències de la Generalitat aquell dia. I de no haver-ho fet
tenint en compte el precedent del dia anterior, quan els Mossos
van intervenir en l’escorcoll a la seu d’Unipost de Terrassa que
duia a terme la Guàrdia Civil i en què hi va haver també una mobilització
de protesta. És a dir, sabien que podia passar, però no
van avisar en cap moment els Mossos. I aquesta referència ens
convida a pensar en aquells tres patriotes espanyols en una
reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S.
Tot plegat encén el tercer membre del tribunal, la magistrada
Espejel, casada amb un guàrdia civil i condecorada amb l’Orde
del Mèrit de la Guàrdia Civil. El seu vot particular és un projectil
adreçat a l’alta magistratura de l’estat, on ja fa un temps que hi
ha tensions importants que la sentència del cas Trapero inflamarà
encara més; és un cop de puny damunt la taula, carregat
de ràbia però també d’impotència, perquè el negre sobre blanc
de la sentència és rotund i pot tenir conseqüències jurídiques
importants. Però també és un dard enviat a la fiscalia general
de l’estat, amb la voluntat d’empènyer-la a presentar recurs
contra aquesta sentència absolutòria. Presentar recurs contra
una absolució és una acció que ha de ser molt justificada, per
exemple per una relació de fets provats d’una sentència que siguin
inversemblants, que siguin manifestament equívocs, quan el text
i la decisió siguin irracionals. Però la sentència és detalladíssima,
molt minuciosa, i és justament el vot particular d’Espejel que
sembla totalment inversemblant i construït no pas a partir de la
raó sinó de l’estómac. Ho farà, tanmateix, la fiscalia? Què hi té a
dir el govern espanyol de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, assetjat
ara per la dreta en tots els fronts?
La sentència del cas Trapero eixampla encara més una esquerda
que va obrir la del judici contra el procés. Aquella sentència, la de
Marchena i companyia, era tan escandalosa que ha estat qüestió
de temps que hagi començat a mostrar totes les contradiccions
jurídiques fins i tot dins de l’estat espanyol. Perquè aquesta setmana
el TSJC condemnava per desobediència, a una multa, els
membres independentistes de la mesa del parlament del 2017,
quan la presidenta d’aquella mesa, Carme Forcadell, és a la presó
complint condemna d’onze anys i mig per sedició. I Trapero ha
estat absolt quan el seu cap polític, Joaquim Forn, també és a la
presó per sedició. L’esquerda és evident en la invenció jurídica
que van començar el fiscal José Manuel Maza i els jutges Pablo
Llarena i Carmen Lamela. Però fins on arribarà aquesta esquerda?
Ara mateix es fa difícil de pensar que la fiscalia pugui recórrer
contra una sentència com aquesta, perquè no té pràcticament cap
argument. Però l’estat espanyol, l’estat profund que va moure
tota la maquinària repressiva contra l’independentisme, es pot
permetre que una sentència com aquesta, que qüestiona de cap
a cap el model policíac amb què es va agredir els ciutadans que
anaven a votar i que fins i tot el rei va beneir sigui definitiva?
Perquè si l’última paraula l’hagués de tenir el Tribunal Suprem,
ja ho veuríem, com acabaria la cosa.

9
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANÀLISI
ALEGRIA PER L’ABSOLUCIÓ PERÒ INDIGNACIÓ
PEL CONTRAST AMB ELS PRESOS POLÍTICS:
LES REACCIONS A LA SENTÈNCIA DE TRAPERO
ROGER GRAELLS FONT
El president Carles Puigdemont destaca que
Trapero és ‘un bon policia’ i que, tot i no ser
independentista, sempre va saber de les seves
‘conviccions democràtiques’
La sentència absolutòria al major dels Mossos d’Esquadra, Josep
Lluís Trapero, la intendenta Teresa Laplana, l’ex-secretari general
del Departament d’Interior Cèsar Puig i l’ex-director general
dels Mossos Pere Soler en la causa per l’actuació de la policia
catalana durant els fets del setembre i l’octubre del 201 ha estat
àmpliament celebrada pels responsables polítics actuals i durant
el referèndum de l’1-O, però molts d’ells l’han comparada amb
la condemna als presos polítics i, en especial, amb el conseller
d’Interior Joaquim Forn, condemnat a deu anys i mig de presó i
d’inhabilitació pel delicte de sedició.
[DOCUMENT] Llegiu la
sentència que absol el
major Trapero i la cúpula
dels Mossos d’Esquadra
El president de la Generalitat Carles Puigdemont ha celebrat la
sentència absolutòria a Twitter i ha escrit sobre la figura de Trapero,
‘un bon policia’ que, tot i no ser independentista, tenia unes
‘conviccions democràtiques’. ‘Per a mi era suficient’, afegeix. Tot
i l’absolució, considera que ‘la injustícia continua, perquè d’una
banda s’ha donat crèdit a uns responsables policials espanyols
que sabien que estaven construint un cas sense fonament. I van
mentir’. I de l’altra, diu, perquè ‘es confirma que la dura condemna
de presó als membres del govern, la presidenta del Parlament i
els presidents d’Òmnium i ANC va ser una pura decisió d’estat’,
un acte ‘d’escarment i venjança’.

10
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANÀLISI
Per la seva banda, el president Quim Torra ha manifestat la seva
alegria, però l’ha contraposat a les condemnes dels presos polítics.
‘Cada dia sense aturar la repressió és pura venjança’, diu.

11
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANÀLISI
El conseller d’Interior, Miquel Sàmper, ha fet una compareixença
de premsa on ha reclamat justícia per al conseller Joaquim Forn:
‘La sentència confirma que és necessari fer justícia amb el conseller
Forn’. ‘Vinc del món de la justícia i tinc molt clar el que ha
passat’, ha dit. Sobre la possibilitat que Trapero torni a ocupar
el càrrec de major dels Mossos, Sàmper ha dit que de moment
no hi ha cap decisió presa ni pensada. ‘No s’ha parlat encara
de la seva restitució’, ha dit. ‘Han de passar uns dies. Mereixen
tranquil·litat, pau i harmonia. Quan s’hagin recuperat parlaré
amb ells, no hi ha cap camí prepactat ni pensat. La decisió es
prendrà a partir d’ara’.
Joaquim Forn, conseller d’Interior, és efusiu quan expressa ‘una
immensa alegria per l’absolució del major Trapero i de la cúpula
d’Interior el Primer d’Octubre’. Davant d’aquest fet, i en contrast
amb la seva condemna, escriu que ‘amb aquesta decisió s’obren
encara més dubtes sobre la sentència del Suprem’.
El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, també
contra la ‘molt bona notícia’ de l’absolució amb la sentència dels
presos polítics. ‘A ells els absolen i al seu conseller el condemnen
a 10 anys de presó. Enèsima demostració de l’enorme injustícia
que va cometre el Suprem’.

12
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANÀLISI
Des del compte de Twitter oficial dels Mossos han publicat un
missatge que celebra l’absolució de Trapero i Laplana i diu que
‘la tasca de servei públic i gran professionalitat són reconegudes’.
En un comunicat conjunt, els principals grups de Mossos i
treballadors públics d’Interior compromesos amb el dret d’autodeterminació
de Catalunya diuen que l’absolució ‘posa de
manifest la fallida de l’estat profund espanyol i del seu sistema
judicial repressor’. ‘La satisfacció que ens podria donar la resolució
d’aquest judici queda enfosquida per la permanent injustícia que
suposa tenir l’HC Joaquim Forn a la presó’, contraposen. Així
mateix, demanen que es jutgi els responsables de la Guàrdia Civil
i la policia espanyola per ‘les mentides’ que van dir i diu que la
conjura dels poders de l’estat espanyol posen en relleu ‘fins a
quin punt la unitat d’Espanya és l’únic bé que pretenen defensar
per qualsevol mitjà’. Denuncien que aquesta actuació ‘indecent’
dels poders de l’estat s’ha acompanyat de la repressió contra el
poble de Catalunya i ‘ha comportat el descrèdit del Cos de Mossos
d’Esquadra’, que diuen que pateix ‘un dels pitjors moments de la
seva història’. D’això, també en responsabilitzen el ‘comportament
mesell del seu quadre de comandament i dels responsables
del Departament d’Interior’.
Els grups signants diuen que s’ha demostrat que ‘acotar el cap per
no fer enfadar l’estat espanyol és l’estratègia equivocada’. ‘Ens
hem venut la dignitat i la bona imatge del cos i del departament
per a no res’, afegeixen. És per això que exigeixen al conseller
Sàmper que proposi immediatament a Trapero la restitució com
a Major dels Mossos d’Esquadra.

13
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANÀLISI
Patrícia Plaja, ex-cap de comunicació dels Mossos que va destacar
pel seu paper durant els atemptats del 17-A i destituïda durant el
155 per un piulet crític amb la sentència de la Manada, descriu
la seva felicitat per l’absolució en un piulet on compareix una
foto amb Trapero que porta una jaqueta amb el càrrec de Major
dels Mossos:

14
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
REPORTATGE
‘Covid-19: com ha evolucionat i a
quina edat s’han produït les morts’
El 70% de les morts a Catalunya han estat persones de més de vuitanta anys

15
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
REPORTATGE
ALEXANDRE SOLANO
La xifra de 13.619 morts a Catalunya
a causa de la covid-19,
del mes de març fins ara, és
una de les més altes d’Europa.
Durant el mes d’abril, s’hi
van morir 7.414 persones per
la pandèmia, més de la meitat
del total d’aquests mesos.
Actualment, tot i que la situació
s’ha complicat aquests
darrers dies, la mortalitat
és molt diferent, tal com es
pot observar als gràfics de
més avall. Així i tot, a una
escala diferent, d’ençà del
mes d’agost, i especialment
aquest mes d’octubre, hi ha
un augment.
Durant el mes d’abril, es van morir 7.414
persones per la pandèmia, més
de la meitat del total d’aquests mesos
Aquestes dades ens mostren
que la proporció de morts per
franges d’edat s’ha mantingut
estable. Un 70% (4.055) te-
nien més de 80 anys i un 18,7%
(2.536) entre 70 anys i 79; això
vol dir que un 88,7% (6.591)
dels morts per covid-19 del
març fins avui tenien més de 70
anys. En canvi, a mesura que va
disminuint l’edat, el percentatge
baixa molt. De 60 anys a 69
hi ha un 7,3% dels morts (995);
de 50 a 59, un 2,7% (370); de 40
a 49, un 0,8% (114); i de 39 anys
en avall, un 0,3% (144).
DADES DE LES MORTS PER LA COVID-19 A CATALUNYA
MARÇ ABRIL MAIG JUNY JULIOL AGOST SETEMBRE OCTUBRE *
+ DE 90 885
2.397 433 56 45 95 82 80
80 - 89 1.530
2.980 487 78 65 120 137 104
70 - 79 872
1.266 196 34 33 45 55 35
60 - 69 288
501 105 18 16 14 38 15
50 - 59 104
182 44 9 9 7 11 4
40 - 49 23
68 7 3 4 2 3 4
30 - 39 9
13 4 1 1 1 - 1
- DE 30 4
7
3.685
7.414
*Dades disponibles fins al 19 d’octubre.
-
1.276
-
199
-
173
1
285
-
326
-
243
Les dades també mostren que
hi ha diferències clares entre
homes i dones. S’han mort
moltes més dones de més de 90
anys que no pas homes; s’ha de
tenir en compte que en aquesta
franja d’edat hi ha més dones.
En canvi, el virus és més perillós
entre els homes que tenen
entre 50 anys i 69: hi ha més del
doble d’homes morts (945) que
no pas dones (420).
DADES DE LES MORTS PER SEXE I EDAT PER LA COVID-19 A CATALUNYA
- DE 30 30 - 39 40 - 49 50 - 59 60 - 69 70 - 79 80 - 89 + DE 90
HOMES 5
15 65 242 703 1.603 2.735 1.263
DONES 7
15 49 128 292 933 2.764 2.792
*Dades disponibles fins al 19 d’octubre.

16
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
També es destaca un patró
diferenciat en l’evolució de
les morts mes a mes entre
homes i dones. L’evolució
entre els homes és més volàtil:
hi hagué un descens més
pronunciat al maig i també
després, al juliol. Però al setembre,
les morts d’homes
van créixer molt més. En
canvi, entre les dones és més
estable i no les va afectar tant
el repunt de morts del setembre.
De fet, es van morir més
dones a l’agost que no pas al
setembre.
DADES DE LES MORTS DE DONES PER LA COVID-19 A CATALUNYA
MARÇ ABRIL MAIG JUNY JULIOL AGOST SETEMBRE OCTUBRE *
+ DE 90 548
1.671 331 39 33 65 57 48
80 - 89 681
1.596 243 40 35 62 57 50
70 - 79 285
495 80 14 15 17 13 14
60 - 69 86
155 30 1 7 2 5 3
50 - 59 34
65 16 1 3 4 3 2
40 - 49 10
28 2 - 2 2 2 2
30 - 39 5
6 2 - 1 - - 1
- DE 30 3
3
1.652
4.019
*Dades disponibles fins al 19 d’octubre.
-
704
-
99
-
96
1
153
-
137
-
120
DADES DE LES MORTS D’HOMES PER LA COVID-19 A CATALUNYA
MARÇ ABRIL MAIG JUNY JULIOL AGOST SETEMBRE OCTUBRE *
+ DE 90 308
727 102 17 12 30 35 32
80 - 89 848
1.383 244 38 30 58 80 54
70 - 79 587
771 116 20 18 28 42 21
60 - 69 202
346 75 14 9 12 33 12
50 - 59 70
117 28 8 6 3 8 2
40 - 49 13
40 5 2 2 - 1 2
30 - 39 4
7 2 1 - 1 - -
- DE 30 1
4
2.033
3.395
*Dades disponibles fins al 19 d’octubre.
-
572
-
100
-
77
-
132
-
199
-
123
També es podria analitzar
segons si les morts són
d’usuaris de residències o
no. Del total de morts, vora
de la meitat, 6.648, estaven
en residències (49%) i 6.925
no (51%). Els primers mesos
va afectar especialment les
residències. I, concretament,
la primera setmana d’abril,
quan hi va haver la màxima
xifra de morts, es van morir
1.329 residents, un 61% dels
2.553 morts d’aquella setmana.

17
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
Malgrat la diferència de
magnitud, l’evolució de les
morts és semblant a Catalunya,
el País Valencià, les
Illes, Catalunya Nord i Andorra.
A tot arreu hi hagué
més morts al març i a l’abril.
Després, la davallada també
fou generalitzada fins a
l’agost, quan hi va haver un
repunt de morts, malgrat
que ara com ara no és pas
comparable a la situació dels
primers mesos.
Morts per edat a Catalunya, País Valencià i les Illes
PAÍS VALENCIÀ
0,8 3,4 10,2 26,6 40,0 18,4
CATALUNYA
0,8 2,7 7,3 18,6 40,4 29,7
ILLES
3,0 4,2 9,0 26,0 35,9 22,2
30-39 30-39
40 - 49 50 - 59 60 - 69 70 - 79 80 - 89
MÉS DE 90
Les dades dels vint primers
dies d’octubre presenten una
acceleració de les morts, especialment
a Catalunya, amb
224; Catalunya Nord, que ja
n’ha registrats 3; i Andorra,
amb 9 morts ja aquest mes
–per bé que no va haver-n’hi
cap al setembre. Al País Valencià,
amb 89 morts, i a les
Illes, amb 18, presenten una
situació estable, per bé que la
xifra hi pot augmentar perquè
algunes dades encara no
s’han notificat.

18
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
LES VEUS DE LA PANDÈMIA
‘Com a mare soltera, si s’allarguen aquestes
restriccions serà una catàstrofe’
Sergi Unanue, en un nou article de la sèrie ‘Les veus de la pandèmia’, explica la història
de la Raquel Fernández · És una mare soltera amb dos fills adolescents, que amb tres
feines no arriba a final de mes
SERGI UNANUE
Com cada dia, l’alarma del mòbil l’ha
despertada a les set del matí. La música
que sona pel telèfon és d’aquelles que li
ha trencat tantes vegades el son profund
que només de sentir-la la fa estar de mal
humor. Com cada dia, nota que no ha
descansat prou hores per sentir-se amb
energia. Però per això té el cafè.
D’ençà que va començar la pandèmia,
Raquel Fernández ha hagut de cercar
noves feines perquè la seva família
tingui menjar. És mare soltera de dos
fills i amb l’ERTO no arribava a final de
mes, de manera que s’ha hagut de guanyar
les garrofes cercant alternatives.
Aquest matí li toca netejar unes cases
a la ciutat del costat.
Es dutxa, es vesteix i agafa l’autobús,
una cosa completament nova per a ella,
que, a quaranta-tres anys, sempre havia
tingut cotxe propi per desplaçar-se. Se
li fa estrany, pensa, no conduir. Hi està
tan poc acostumada que fins i tot s’ha
de prendre biodramina abans de pujar
al transport públic, per no marejar-se.
A l’abril, quan se li havien acabat tots
els estalvis perquè el SEPE encara no
li havia pagat, es va haver de vendre el
cotxe. ‘Així, aquell mes podíem comprar
menjar.’
Quan no neteja cases, fa de mainadera.
Normalment no torna a casa fins a
quarts de quatre de la tarda. Llavors té
el temps just de preparar el dinar per a
tots i fer una mica de migdiada abans
d’entrar a treballar de cambrera en un
bar de Sant Andreu de la Barca, on viu.
Bé,això era així fins divendres, perquè,
com tots els bars i restaurants de Catalunya,
ha hagut de tancar les portes com
a mínim durant quinze dies, per ordre
de la Generalitat. S’hi estava fins més
tard de mitjanit, i els cap de setmana
fins a les dues de la matinada. Ha estat
una rutina amb poques hores de descans
i un tràfec molt intens, però malgrat
tot la Raquel no ha perdut l’optimisme.
M’explica que això és perquè, com a
mare soltera, fa molt temps que s’ha
hagut d’espavilar per sobreviure. ‘Totes
les mares solteres som lluitadores i ara,
amb la pandèmia, encara més’, diu.

19
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
LES VEUS DE LA PANDÈMIA
Abans del nou coronavirus, la Raquel
cobrava uns 1.200 euros per una feina
de cuinera a Barcelona. Però l’empresa
no té intenció d’obrir la resta de l’any,
i ella es va trobar que amb la part proporcional
de l’ERTO no en tenia ni per
al menjar. ‘Si normalment ja era difícil
d’arribar a final de mes havent de pagar
una hipoteca de 450 euros, aquests
mesos s’havia tornat impossible’, explica.
Per això ha cercat noves fonts
d’ingressos. Al bar hi tenia un contracte
de quinze hores, en contra d’allò que
li recomanaven molts companys de
feina, que veien amb preocupació que
podia perdre l’ajuda de l’estat. També
l’avisaven que segurament rebria una
desagradable sorpresa quan li toqués
de fer la declaració de la renda, perquè
una nova feina implicava afegir un nou
pagador. ‘Quan arribi la declaració, ja ho
veuré, però ara necessito els diners –els
responia–. Jo he de viure avui, demà ja
no ho sé, ja es veurà.’
‘Normalment els salaris són molt justos
per a una família sencera. Amb hipoteca,
llum, aigua, telèfon, gas i impostos
se te’n va una gran part del sou’, diu.
Com que el SEPE no li va pagar el mes
d’abril fins a mitjan maig, moltes factures
es van començar a acumular, i
amb els recàrrecs per impagament les
xifres s’anaven enfilant. ‘Només del
telèfon ja em cobren 39 euros pel fet de
pagar tard –diu, tot rient–. Jo pagaré
quan cobri, però si no tinc res no et puc
donar res.’ Com que ara ha entrat en
un segon ERTO, el del bar, té coll avall
que se li tornaran a acumular factures.
‘Espero que tan sols siguin quinze dies
–diu, espantada–. Tanta incertesa
causa molta angoixa.’
Està convençuda que l’economia actual
és un sistema que castiga qui menys té:
‘Quan no pots, encara te’n volen treure
més. D’aquesta manera sembla que no
te n’hagis de sortir mai. Sempre ets allà
baix, enfonsada, i no et deixen ni respirar,
no et deixen aixecar el cap. Si ho
fas, te’l tornen a enfonsar. Et colpegen
pertot arreu.’
Un futur en perill
De tota aquesta situació, la part que més
preocupa la Raquel són els seus fills,
sobretot l’educació. ‘La Lucía, que té
divuit anys, és molt bona. Em fa molta
pena que deixi d’estudiar perquè podria
ser algú a la vida’, reconeix. Enguany ha
acabat el batxillerat i ara, en comptes
de fer un cicle de grau superior com
li agradaria fer, ha decidit de cercar
feina i mentrestant aclarir què vol fer.
És conscient de la situació de casa, i
per això s’empesca maneres d’aconseguir
allò que vol sense perjudicar gaire
l’economia familiar. ‘Vol comprar-se
roba, per exemple, però amb els diners
de casa no n’hi ha prou’, explica la seva
mare. Per això, s’ha estrenat en aquelles
plataformes digitals que permeten de
comprar roba de segona mà. També ha
après a tenyir-se i tallar-se els cabells
per no haver d’anar a la perruqueria. El
seu fill no és un cas gaire diferent. Té
quinze anys. Aquest curs fa tercer d’ESO
i juga a handbol. Com que ha volgut col·
laborar amb la seva mare, a l’estiu, quan
no tenia classes, va treballar en una obra
unes quantes setmanes.
En vista d’això, la Raquel creu que la
pandèmia ha fet madurar els seus fills.
‘El coronavirus els ha espavilat. Com que
no tenim tants cèntims, hem de lluitar
més, i per això ells s’espavilen. S’ha de
veure el costat positiu. De tot se n’ha
d’aprendre. Si no, viuríem amargats.’
Però els mesos de confinament van ser
molt durs. Tot i que la mare creu que els
han servit per a aprendre més coses els
uns dels altres, també han estat mesos
de frustracions i d’impotència. El seu fill,
com que no tenia ordinador, no podia seguir
les classes a distància. L’institut es
va comprometre a enviar-li un portàtil
per poder-se connectar, però no va arribar
fins al juliol, quan ja s’havien acabat
les classes. I no va ser un ordinador, sinó
una tauleta.
Quan li demano què passaria si hi hagués
un altre confinament, Fernández es posa
en alerta. Tem que això potser sobrepassarà
les seves possibilitats. ‘Fins ara
El coronavirus els ha
espavilat. Com que no tenim
tants cèntims, hem de lluitar
més, i per això ells s’espavilen
anava al dia. Els pocs diners que aconsegueixo
són per a menjar. Aquesta és
la prioritat. I després, amb el que sobra,
vaig pagant factures i deutes’, m’explica.
‘Haver perdut la feina del bar i, sobretot,
les hores extra, vol dir recàrrecs. No et
deixen respirar. Si s’allarguen aquestes
restriccions, serà catastròfic per a nosaltres.’
Si això es confirmés, té clar que
continuaria cercant noves feines. ‘No puc
quedar-me quieta esperant que s’acabi
aquesta situació. És renovar-se o morir.’
Reconeix, tot i el seu bon humor, que
viure tan al límit és difícil. Quan rep el
salari o la prestació al seu compte bancari,
ràpidament ho retira en efectiu en un
caixer, perquè si no el banc li ho comença
‘a prendre tot’, pels deutes que té. ‘Es
passa molta angoixa quan no s’arriba
a final de mes, però jo procuro mirar el
costat positiu.’ Tanmateix, coneix gent
que ha agafat una depressió greu pel fet
de no tenir ni feina ni diners. ‘Jo, com
que tinc els nens, trec forces d’allà on
puc. I també he perdut la vergonya –manifesta–:
ara no em fa res de demanar
a familiars o amics si els sobra alguna
cosa, com ara roba que no facin servir.’
La Raquel confessa que li fa ràbia que
passi tot això, però també creu que tot
plegat no és culpa de la situació excepcional
d’ara i prou: ‘És la manera com
és feta la societat. Si el país va així és pel
ritme de vida que portem normalment:
alguns poden, i alguns altres no poden
tant. La pandèmia l’única cosa que fa és
agreujar aquestes diferències.’

20
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ENTREVISTA
ROBERT GÜERRI
‘El 80% de l’UCI de l’Hospital del Mar
és ocupat per pacients amb covid’
Entrevista al doctor Robert Güerri, infectòleg
i coordinador de la unitat de pacients amb covid-19
de l’Hospital del Mar de Barcelona
TXELL PARTAL
A
questes últimes setmanes
els contagis no han parat de
créixer i de retruc les hospitalitzacions
tampoc. El fet
més preocupant és que cada
vegada hi ha més pacients de covid
a les UCI. La situació és molt lluny
de la del mes de març o abril, però
comença a ser preocupant. Un 80%
de l’UCI mèdica de l’Hospital del
Mar de Barcelona ja és ocupat per
pacients amb covid-19. En parlem
amb en Robert Güerri, cap de secció
del Servei de Malalties Infeccioses i
coordinador d’hospitalització de la
unitat de covid de l’Hospital del Mar.
Ara coneixem més
la malaltia, sabem
com tractar-la

21
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ROBERT GÜERRI
—Les xifres d’ingressats per la covid-19
no paren de créixer. Quina és la situació
als hospitals?
—Fa setmanes que anunciem que hi
ha un brot i que les xifres creixen. Tinc
la impressió que parlem d’això des del
juliol. Però és veritat que els mesos de
juliol, agost i setembre, tot i que hi havia
un nombre de casos bastant constant, les
xifres hospitalàries es mantenien estables.
Això ha canviat. Des de fa deu dies,
sobretot aquests últims cinc, l’augment
ha estat molt més marcat. Fa unes setmanes
a l’Hospital del Mar tractàvem uns
trenta o quaranta pacients amb covid-19.
En aquest moment, en tot el Parc Salut
Mar, parlem d’una vuitantena de pacients.
En deu dies, les xifres s’han doblat.
—Per tant, hi ha hagut un creixement
molt ràpid?
—Sí, ha estat un creixement ràpid però
no exponencial. No hem viscut una situació
com la del mes de març o d’abril.
Hi ha hagut un augment real de casos,
però no és comparable. Ara, la situació
s’ha de valorar dia a dia. Als hospitals, la
situació no s’ha descontrolat, però ens
anem preparant per al que pugui venir.
—Ara mateix quina és la situació a les
UCI a l’Hospital del Mar?
—Són vasos comunicants, si hi ha molts
casos a la comunitat, n’hi haurà molts
als hospitals i si n’hi ha molts als hospitals,
n’hi haurà molts a les UCI. La feina
s’ha de fer a la comunitat per evitar que
arribin a l’UCI. Actualment el 80% de la
capacitat de l’UCI de l’Hospital del Mar
és ocupada per pacients amb covid-19.
Això significa que hem de posar en marxa
de seguida els dispositius per poder
tractar els pacients de covid-19 que
arriben a l’UCI i a la vegada continuar
assistint els d’altres malalties. La idea
no és alarmar, ni crear pànic, això no
és la fi del món, però hem de ser conscients
d’on som. Les imatges del cap de
setmana no casen gaire amb tot això que
passa als centres hospitalaris.
—Un 80% d’ocupació d’UCI vol dir que
es pot haver de deixar d’operar pacients
perquè no hi ha espai?
—En aquest moment no, perquè hi ha
un pla de contingència i obrim uns altres
dispositius perquè això no passi. Ara no
es deixa d’operar.
—S’obren més espais d’UCI?
—Obrim dispositius per poder atendre
aquests pacients. En aquest moment
s’intenta mantenir tota l’activitat. Però
el fet important és que en aquest moment
el 80% de l’UCI mèdica –no de la
quirúrgica–, és ocupada per pacients
covid.
—Els malalts de covid ocupen molt de
temps l’UCI abans no es recuperen.
Això vol dir que hi haurà cada vegada
més saturació?
—Un pacient que requereix una intubació
vol dir dies d’evolució a l’UCI: deu,
quinze, un mes... Hem tingut un pacient
que va estar-hi tres mesos. Un llit ocupat
d’UCI no saps quant de temps ho serà.
—Quina diferència hi ha entre la situació
d’ara i la del març?
—Hi ha dos vessants: el sanitari i el
personal. En el sanitari depèn del pacient
i el tractament que li fem. Tenim
la impressió que els pacients d’entrada
estan clarament menys greus que el
mes de març o abril, segurament fan la
consulta abans. A més, hi ha un canvi
molt significatiu: ara coneixem més la
malaltia, sabem com tractar-la. I a més,
hem anat treballant els protocols i ara
els tractaments són molt més clars. Fem
els tractaments molt més precoçment i
intensiva, i això també es nota perquè
els casos greus es van controlant. Els
tractaments que fem fan efecte.
—I el vessant personal que dèieu?
—És evident que el personal sanitari
està en una situació complicada. Podríem
parlar d’una situació límit, perquè
tenim els recursos materials, però la
pressió psicològica és complicada. Als
sanitaris se’ns fa difícil de preveure
que això s’acabarà aviat, i això cansa.
Malgrat tot, crec que avui dia la situació
és controlada. Però ens anem preparant
És evident que veurem
un augment de casos, però
espero que no vegem una
explosió com la del març
o l’abril
En la primera onada, la
mitjana d’edat vorejava els
setanta anys. Ara ha baixat
fins a cinquanta-cinc

22
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ROBERT GÜERRI
Aquesta infecció va
de debò. Si li donen
l’oportunitat de
propagar-se i que
augmenti el nombre
de casos, tornarem a
estar com al març. No
en tinc cap dubte
perquè empitjori els dies vinents.
—Podem saber com serà de ràpid
aquest empitjorament?
—Hi ha dues opcions. Això es podria
presentar en forma de tsunami com
va ser el mes de març, que va ser un
creixement exponencial. Però ara
sembla que això no passarà. Es van
prenent mesures perquè no torni a
passar. L’altra opció, la que sembla
que tenim, és la d’un creixement esglaonat.
De fa setmanes, i amb l’arribada
del fred, el virus circula millor.
Les temperatures fredes fan que el
virus es propagui més fàcilment. És
evident que veurem un augment de
casos, però espero que no sigui una
explosió com la del març o l’abril. És
una esperança basada en part en un
desig i en part en dades. Espero que
els casos vagin augmentant progressivament
els dies o setmanes vinents.
—I el perfil de la gent ingressada
també ha canviat aquests mesos?
—Si, des del juliol hem notat que
havia baixat la mitjana d’edat de la
gent ingressada per la covid-19. A
la primera onada, la mitjana d’edat
vorejava els setanta anys. Ara ha
baixat fins a cinquanta-cinc. Encara
que això pot canviar quan hi hagi més
casos, passa que els hospitals són
un reflex de la comunitat. Aquests
últims mesos on més circulava la
infecció i qui la propagava més eren
les persones més joves, per això la
mitjana d’edat dels ingressats ha
disminuït. Però si això continua creixent,
és d’esperar que això tendeixi
a augmentar. El virus anirà circulant
i afectarà més gent, i la gent gran és
la més vulnerable.
—Segurament ha passat que aquest
estiu la gent gran ha tingut molta
més precaució?
—Si, probablement la gent gran s’ha
protegit més, en canvi, els joves
hem estat més inconscients en certs
aspectes. Ens hem pensat que això
s’havia acabat i hem permès que la
infecció circulés més del compte. Per
això no hem acabat de fer net en cap
moment.
—Aquesta gent jove pot acabar a l’UCI
greu? Últimament hi ha la sensació
que hi ha gent jove que es pensa que la
covid-19 no els afecta.
—Se sap que com més gran ets, més
risc tens d’agafar la covid-19 greument
i morir-te. Això fa que per sobre dels
cinquanta anys, el risc de morir-se es
dobli cada deu anys. És a dir, a cinquanta
anys el risc de morir-se és del 2%, als
seixanta és del 4%, als setanta del 8%
i per sobre dels vuitanta anys del 20%.
Això és una constant que hem vist tots
aquests mesos. La gent gran té més risc
de patir formes greus d’aquesta infecció.
Però això no significa que en un moment
determinat una persona jove no
pugui acabar en una UCI intubada i molt
greu. Ningú no està protegit d’aquesta
infecció, ni d’agafar-la de manera greu.
Hem de ser-ne conscients. Quan parles
amb gent que no ha tingut ningú proper
afectat, fa la sensació que menysvalora la
gravetat d’aquesta infecció. Sembla que
la gent s’ha oblidat de què va passar els
mesos de maig, abril i març. Als malalts
i el personal sanitari ens amoïna que la
gent ho hagi oblidat, perquè va ser molt
dur. Aquesta infecció va de debò. Si li
donen l’oportunitat de propagar-se i
augmentar el nombre de casos, tornem a
estar com al març. No en tinc cap dubte.
—Suposo que aquest cap de setmana
quan heu vist les imatges de la gent als
parcs i les places fent molta vida social,
o la policia desallotjant festes il·legals,
us heu preocupat. Hem sabut explicar
prou bé què passa?
—Tinc la sensació que si algú del teu
entorn no ha estat greu o no s’ha mort,
et sembla que això és com una grip. I si
res ha quedat clar és que la covid-19 no
és una grip. Fa pneumònies molt greus
que et poden matar. Tota aquesta gent
que ha continuat fent vida normal com
si res, em semblen uns irresponsables.
És una falta de respecte per la gent que
treballa, però també pels qui s’han mort
o ho han passat molt malament amb la
covid-19. Entenc que estem tots can-

23
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ROBERT GÜERRI
sats, però la situació és responsabilitat
de tothom. Hem de pensar cadascú individualment
què podem fer per aturar els
contagis i no arribar a la situació del març.
Evidentment, tots tenim ganes d’anar al
parc a jugar, però ens ha tocat viure això. I
hem de ser conscients que si fem les coses
bé, això tindrà un final. La responsabilitat
és de tots. Els que són en un parc fent una
entrompada són responsables que això no
vagi bé. Això ha de quedar ben clar.
—Dèieu que ara els metges teniu més clars
quins tractaments s’han de donar i això
fa que els pacients no estiguin tan greus.
Quin és aquest tractament?
—Aquesta pregunta és una mica polèmica,
perquè s’ha fet públic un estudi en què
s’analitzen diferents teràpies, com ara el
remdesivir, que és el retroviral que nosaltres
utilitzem. Segons aquest estudi no
s’han demostrat els beneficis d’aquesta teràpia,
però nosaltres la subministrem. Les
nostres dades, que són molt subtils, diuen
que si es dóna de manera molt precoç, sí
que hi ha una millora en l’evolució clínica.
A part, també donem dexametasona, que
són corticoides, és a dir, cortisona. Aquest
és l’únic tractament que els assaigs clínics
han demostrat que redueix la mortalitat.
Per una altra banda, també donem antiinflamatoris
específics. La importància d’això
no és tan sols tenir els fàrmacs sinó saber
molt bé quan donar-los. Això és el que hem
après respecte del mes de març. Som molt
més agressius i identifiquem molt més de
pressa i actuem en aquells pacients que
tenen un empitjorament clínic significatiu.
Posem remdesivir molt aviat. Posem
corticoides quan veiem quan el pacient els
necessita. Fem tractament amb oxigen i
amb ventilació mecànica quan és necessari.
En la part terapèutica hem millorat, però
encara queda molt per fer.
mica hem creat unes pautes de tractament.
Inicialment, parlàvem de la
hidroxicloroquina, però la vam descartar
per un estudi que va demostrar que no
funcionava. Després es va començar a
parla del remdesivir. En aquest cas té
estudis a favor i en contra. En un estudi
s’ha vist que els malalts es curen abans.
No es moren menys, però es curen abans.
Però ara un estudi de Solidarity demostra
que no hi ha diferències entre donar
el remdesivir i algunes altres coses. El
problema és que no hem tingut temps de
sedimentar les dades que tenim i establir
una evidència prou consistent per fer
recomanacions. Però, malauradament,
ara hem de viure amb això. Ara la comunitat
científica ha d’anar identificant
els medicaments que en aquest moment
tenen una evidència més contundent per
anar-los administrant. I sobretot, com
a metges, hem de tenir molt present de
no fer mal a un pacient per una acció
que puguem emprendre. La nostra idea
és tractar els pacients, no fer-los mal
amb els nostres tractaments. Tot plegat
és molt complicat.
Si alguna cosa ha quedat
clara és que la covid-19 no
és una grip. Fa pneumònies
molt greus que et poden
matar
—Abans dèieu que hi havia una mica de
polèmica entorn del tractament. Durant
aquests mesos hi ha hagut moltes polèmiques
sobre quin tractament anava millor.
Això us ha complicat la vida als metges?
—Sí. Penseu que ens vam començar a
enfrontar a aquesta infecció sense tenir
armes. Sense saber-ne res. De mica en

24
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
XAVIER QUEROL
‘Els aerosols amb càrrega vírica
poden estar tres hores en suspensió
i penetrar en els pulmons’
Parlem amb l’investigador de l’Institut de Diagnòstic
Ambiental i Estudis de l’Aigua del CSIC perquè ens expliqui
per què el coronavirus es pot contagiar per mitjà d’aerosols
JOSEP REXACH FUMANYA
X
avier Querol (Morella, 1963)
és un investigador del Consell
Superior d’Investigacions
Científiques (CSIC) reconegut
per les seves publicacions
sobre contaminació atmosfèrica i,
més concretament, sobre la qualitat
de l’aire. El coronavirus pot semblar
un àmbit molt allunyat del seu
camp de treball, però no: juntament
amb desenes d’investigadors internacionals,
Querol va enviar una
carta a l’Organització Mundial de
la Salut (OMS) en què alertava que
el coronavirus es podia encomanar
pels aerosols que resten suspesos a
l’aire fins a tres hores. L’OMS ho va
confirmar mesos més tard.

25
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
XAVIER QUEROL
L’únic debat científic
que hi ha ara mateix
és la importància
que té aquesta via
d’infecció i quin
percentatge del total
significa
Ventilar els espais
interiors ha
d’esdevenir una
mesura sagrada,
tant com posar-se la
màscara, rentar-se
les mans i mantenir
la distància
L’únic debat científic que hi ha ara
mateix, explica Querol, és la importància
que té aquesta via d’infecció i quin
percentatge del total significa. Sigui com
sigui, diu que ventilar els espais interiors
ha d’esdevenir una mesura sagrada, tant
com posar-se la màscara, rentar-se les
mans i mantenir la distància.
—Sosteniu que les micropartícules que
resten en l’aire són un factor de risc en
la transmissió del coronavirus. Podeu
desenvolupar l’explicació?
—És complex. Tot és molt difícil de demostrar.
Observem que hi ha diverses
vies reconegudes de transmissió del
SARS-CoV-2. Una és el contacte directe
o indirecte, és a dir, si et toca una persona
infectada que prèviament s’ha tocat el
nas o la saliva; una altra és el contacte
de fòmits, és a dir, d’una superfície
que prèviament ha estat tocada per una
persona infectada. I després hi ha la via
aèria. Quan algú canta, parla o esternuda,
emet partícules de saliva, gotes. Aquestes
gotes tenen una mida molt diferent i el
nombre de partícules que emet i la grandària
d’aquestes partícules dependran
de si parla, canta o parla fort o fluix. I
hi ha tot de partícules que tenen més
100 micres. Per a fer-nos-en una idea,
això és el diàmetre d’un cabell humà. A
vegades si algú parla molt fort, veus que
salten partícules de saliva. Si són grans,
tenen una càrrega vírica alta i si intercepten
una altra persona o cauen sobre
una superfície, poden encomanar-se a
algú altre. Això són les microgotes. Però
després tenim partícules inferiors a 100
micres. Les que fan entre 5 i 10 micres
poden estar molta estona en suspensió
en entorns tancats.
—Aquests aerosols quanta estona poden
estar en suspensió?
—Fins a tres hores en els ambients interiors.
Això és perquè tenen unes dimensions
molt petites i un pes molt baix. Això
en espais interiors, perquè en un ambient
exterior es fa cert allò que deien els filòsofs
grecs, que no et mullaràs mai en la
mateixa aigua, perquè el corrent d’aire
se’ls enduu. Però no les microgotes, que
poden descriure una trajectòria balística
que no pot arribar, si és que no ho fas expressament,
a més d’un metre. Per això
s’estableix la distància de seguretat entre
uns 1,5 i 2 metres. En canvi, els aerosols
no: a l’interior queden en suspensió, com
la contaminació.
—I per on contagien els aerosols?
—Per via respiratòria. És veritat que
aquestes micropartícules tenen una càrrega
viral molt més petita que les microgotes,
però tenim calculat que per cada
una d’aquestes grosses, se n’emeten,
com a mínim, cent de deu micres. Per
tant, això pot passar a estar en suspensió.
Llavors, si una persona entra en un ambient
interior mal ventilat, pot respirar
aquests aerosols amb càrrega vírica. I
com que poden estar tres hores en suspensió,
penetrar als pulmons.
—Pels ulls també?
—No dic que no, també podria ser. Segur
que n’hi poden entrar si ens toquem els
ulls amb les mans.
—Quin percentatge de contagis causen
els aerosols?
—És molt difícil d’escrutar quin és aquest
percentatge, hi ha un debat científic. Un
informe de l’OMS del febrer sobre les
infeccions de la Xina deia que al voltant
del 80% de les infeccions havien tingut
lloc en ambients familiars i domèstics,
i que semblava que havies d’estar-hi
en exposició una estona. Tot això dóna
rellevància a l’aerosol, però si tu no tens
màscara, ets en un ambient interior i
t’infectes, com distingeixes si la infecció
és causada per aerosol o per gotes? És
molt difícil d’escrutar-ho. Ara ha sortit
un article de la Universitat Harvard que
explica com, en una habitació on hi havia
malalts infectats per covid, podien
infectar persones a una distància de 4,8
metres només per via d’aerosols. Per
tant, és factible que infectin, però no en
sabem el tant per cent.
—Quina és la vostra conclusió?
—La meva posició personal és: atès el
debat científic complex i que fem tant

26
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
XAVIER QUEROL
Un informe de l’OMS del febrer sobre les infeccions de la Xina
deia que al voltant del 80% de les infeccions havien tingut
lloc en ambients familiars i domèstics, i que semblava que
havies d’estar-hi en exposició una estona. Tot això dóna
rellevància a l’aerosol
com podem i que, així i tot, augmenten
les infeccions, apliquem el concepte de
precaució i, per tant, afegim algunes
mesures més com la ventilació. La ventilació
ha de ser un afegit a la màscara, el
distanciament i la rentada de mans. Han
de ser complementaris, perquè si som en
un espai interior, el tenim molt ventilat
però no fem servir màscares, ni tenim
higiene de mans ni respectem el distanciament,
les probabilitats d’infectar-se
també seran altes. Per tant, ha de ser una
mesura més.
—Què és un espai ben ventilat?
—Has d’aplicar les mateixes mesures
que si entres en una habitació on hi ha
algú fumant. Fer com faries perquè no
faci gens de pudor de tabac.
—I els sistemes de ventilació?
—Els ambients interiors que tenen l’aire
centralitzat, com a mínim han d’agafar
un 30% –i si és un 50% millor– d’aire
fresc de l’exterior. De manera que no
recirculi tot l’aire. El perill és si recircula.
Si tu renoves el 50% de l’aire, incrementaràs
el consum energètic, però ara cal
donar preferència a reduir les infeccions.
Un altre sistema és el que tenen avions i
quiròfans, equipats amb els purificadors
d’aire equipats amb filtres HEPA. I la
màscara. S’hauria d’implementar més
l’ús de la màscara, sobretot en espais
interiors. Crec que s’hauria de dur en
tots els espais de treball. Pensem en el
cas que una persona infectada parli en
una habitació, se’n vagi d’allà, però hi
hagi deixat aerosols i hi entri algú altre.
Si tothom porta màscara, també es redueix
aquest risc. I en bars i restaurants
també portaria màscara sempre, tret
quan mengem i bevem, però si parlem,
màscara posada.
—I amb la ventilació de les escoles què
fem, continuem amb la ventilació de
diverses vegades el dia?
—La Generalitat Valenciana aplica una
bona mesura que és ventilar les aules
durant la classe, no tan sols quan acaba.
I en moltes comunitats autònomes han
distribuït guies per a explicar com s’ha
de ventilar. Nosaltres aviat distribuirem
una guia completa basada en un estudi de
la Universitat Harvard i altres evidències
que hem après nosaltres, en què suggerirem
a les escoles que comprin un aparell
per a mesurar el CO 2
que emeten els
alumnes a les aules. I a partir d’aquesta
mesura, el nombre d’alumnes i el volum
de l’escola, un full de càlcul especificarà
quines obertures s’han de fer per a tenir
una bona ventilació.
—Però fer una bona ventilació el 31 de
gener no serà la cosa més indicada, oi?
—Caldrà veure si val més la pena que els
alumnes vagin més abrigats i apujar una
mica la calefacció que no tenir un risc
d’infecció elevat. Això ja no ens pertoca
a nosaltres jutjar-ho.

27
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DANIEL LÓPEZ CODINA
‘Seria absolutament immoral de
caure en la situació del març’
Entrevista a Daniel López Codina, professor de la UPC
i biofísic del Grup de Biologia Computacional i Sistemes
Complexos
TXELL PARTAL
C
om és que aquestes últimes setmanes
hi ha una nova onada de
contagis de covid-19 a Europa?
S’han pres les mesures correctes
per a evitar els contagis? Quan es
podrà saber si són suficients? Què podem
fer els ciutadans per evitar els contagis?
En parlem amb Daniel López Codina,
professor de la UPC i biofísic del Grup
de Biologia Computacional i Sistemes
Complexos.
—Com estem?
És molt important ser conscients que ens
trobem en una situació molt complexa.
I ho veiem a molts altres països. La
situació a França és esgarrifosa, però a
Itàlia que havia mantingut una situació
controlada, ara també se’ls ha disparat.
Actualment no tenim una hospitalització
elevada ni una gran mortalitat,
però si continua creixent la incidència,
tornarem a caure a la situació del març
o l’abril. I això no ens pot passar. Això
seria absolutament immoral. S’ha de
treballar per evitar-ho. Sempre comparo
l’epidèmia amb una cursa entre el virus i

28
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DANIEL LÓPEZ CODINA
Hem anat tenint
un creixement
progressiu del
nombre de casos,
i en aquesta cursa
entre els virus i el
sistema de vigilància
epidemiològica,
en cert moment, el
virus ens ha passat al
davant i hem perdut
la capacitat de fer-ne
el seguiment’
Quan es va fer
el confinament
del març i l’abril
nosaltres vam ser
dels més durs
d’Europa, i vam
aconseguir de reduir
força la incidència,
però vam obrir
com si no passés res
No ens hem preparat
prou per a aquesta
segona onada. Si
no el virus no se’ns
hauria escapat
la societat. M’imagino una cursa de cent
metres on pel virus corren afroamericans
molt forts i musculats, i nosaltres tenim
el servei de vigilància epidemiològica que
corre darrere seu. Si per decidir alguna
cosa esperem a superar qualsevol llindar,
ja haurem perdut els corredors i no els
podrem atrapar. Per tant, és qüestió de
passar davant. La situació és molt greu,
cal prendre mesures serioses, per mirar
de frenar-ho. I si ho aconseguim, llavors
es podran reduir les mesures. Però anar
prenent mesures tímides per mirar de
frenar-ho és una equivocació molt greu.
—A què es deu aquesta explosió de casos
ara a Europa? És el fred?
—No és el fred. Quan arribi el fred de
veritat ja veurem què passa. En realitat,
a Europa encara no ha arribat intensament.
Nosaltres o Itàlia encara no
el tenim. Simplement crec que hem
anat tenint un creixement progressiu
del nombre de casos i en aquesta cursa
entre els virus i el sistema de vigilància
epidemiològica, en cert moment, el virus
ens ha passat al davant i hem perdut la
capacitat de fer-ne el seguiment. En
aquest moment s’han disparat els casos
a Itàlia, a la República Txeca, a Catalunya
i a molts altres llocs. No crec que sigui
cap efecte extern. Simplement hem tingut
creixements lents, perquè hi havia
vigilància i control, però a partir d’un
cert llindar se’ns ha disparat. A Catalunya
durant dos mesos tenim una mitjana
de mil casos diaris. Era una barbaritat.
S’anava fent seguiment, però hi ha hagut
un moment que se’ns ha escapat i hem
tingut un creixement explosiu.
—Però és curiós que hagi explotat tot
al mateix moment.
—El creixement ha començat en moments
diferents. Per exemple, a Itàlia va
començar fa dues setmanes. En canvi,
aquí fa molt més temps. Quan es va fer
el confinament del març i l’abril vam ser
dels més durs d’Europa i vam aconseguir
reduir força la incidència, però vam obrir
com si no passes res. Vam descurar les
mesures de control i, per una altra banda,
el sistema de vigilància epidemiològica
no estava a punt. Això va fer que d’un
valor molt baix que teníem, comencés
a augmentar. Primer de manera oculta,
amb els casos asimptomàtics, fins que
en un moment determinat va començar
a haver-hi preses. Les taxes a Catalunya
van créixer progressivament, després
Argimon fou nomenat responsable de
Salut Pública i es van prendre mesures
molt dures per millorar el control. Amb
això vam aconseguir frenar els contagis,
però no abaixar-los. Vam quedar amb
mil casos diaris.
—S’havia d’haver actuat abans per tal
de baixar els contagis?
—Sí, quan teníem mil casos diaris havíem
d’haver actuat per reduir-ho. S’havien
d’haver fet coses similars a les que
es fan ara. Esperar a tenir un segon
creixement, probablement, és el que no
ens ha anat bé. Si mires països com ara
Alemanya, que de moment ho controlen,
són molt més rigorosos amb les mesures.
També és veritat que segurament tenen
un sistema de vigilància amb més capacitat
que el nostre.
—Estàvem preparats?
—No ens hem preparat prou per a
aquesta segona onada. Si no el virus
no se’ns hauria escapat. També s’ha
de dir que no és fàcil saber què vol dir
preparar-se prou, però el cas és que vam
començar tard. D’una altra banda, tenim
una mentalitat capitalista i pensem
que tot es pot comprar. I no tot es pot
comprar. Si jo ara vull contractar vinti-un
mil mestres, no els puc contractar
perquè no hi són. O vull contractar vint
mil metges, tampoc no ho puc fer. No
els trobaré. Per tant, preparar-se no és
tan senzill. La crisi del 2008 va dur unes
retallades enormes a educació i sanitat i
per a tornar a una situació normal no es
pot improvisar.
—Hi havia unes mancances que ara
paguem?
—En salut es va retallar enormement.
Però a més, les retallades van ser sobretot
a atenció primària i en atenció
epidemiològica. La gent de salut pú-

29
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DANIEL LÓPEZ CODINA
Madrid va arribar a valors
de prop de mil, esperem no
arribar a aquesta situació
Una de les mancances
que tenim és la política
comunicativa
blica no treballa davant el client, sinó
darrere la cortina, en la prevenció de
la malaltia. No es poden improvisar
especialistes d’avui per demà. Per una
altra banda, l’assistència primària és
un pilar fonamental que caldria que fos
més potent en aquests moments. Ara
hem d’aconseguir de superar aquesta
crisi, però després haurem de treballar
perquè salut pública i atenció primària
siguin potents, perquè no és inversemblant
que tinguem una altra epidèmia i
haurem d’estar preparats.
—I ara què es podria fer i no es fa?
—Probablement es poden augmentar els
recursos en atenció primària i en salut
pública. La gent que ha de fer el seguiment
d’aquests contactes necessita més
recursos humans. No és fàcil posar gent
a treballar, perquè no es poden formar
en dos dies, però es fa l’esforç d’anar-ho
ampliant. Esperem que sigui així.
—Mirant les dades, què s’espera que
passi aquests dies?
—La incidència continuarà creixent. Ens
ho podem imaginar com un camió que
volem frenar. No ho podem fer de cop.
L’hem d’anar descelerant progressivament.
Per tant, aquests dies la incidència
continuarà creixent. I és possible que
superem el llindar de 500 casos per
100.000 habitants. Cal esperar que la
velocitat de creixement vagi minvant
progressivament i en algun moment
comenci a recular.
—Superar aquest llindar seria acostar-se
a les xifres de Madrid?
—Cinc-cents és el llindar que va posar el
govern espanyol per començar a prendre
certes mesures. Em sembla una bestiesa.
Ho trobo molt alt, crec que caldria posar
llindars més baixos. Però Madrid va arribar
a valors de prop mil, esperem no
arribar a aquesta situació.
—Com és que aquest virus es descontrola
tan de pressa?
—Perquè s’encomana amb facilitat. Hi
ha virus amb aquesta característica, com
la grip. Però hi ha diferències. Amb la
grip tenim una part de la població immunitzada,
perquè és una malaltia amb
la qual hem conviscut moltes dècades.
Però amb la covid-19 tenim la major part
de la població sense cap sistema preparat
per a encarar-la. El fet que la majoria de
la població no hagi entrat en contacte
amb el virus facilita que la transmissió
sigui molt alta.
—Són adequades les mesures que
s’apliquen a Catalunya? Seran útils per
a aturar els contagis?
—Si les mesures són suficients o no ho
anirem veient i comprovant. En tot cas,
semblen més dures que en uns altres
indrets del nostre entorn. Potser haurien
de ser més dures. Mireu què fan
a París o a Bèlgica. S’ha d’anar vetllat
progressivament. I si no n’hi ha prou,
augmentar-les. En tot cas, crec que les
mesures que ha pres el govern són prou
dures per a mirar de posar-hi remei.
—La societat entén per què s’han pres
aquestes mesures?
—Segurament no. Una de les mancances
que tenim és la política comunicativa.
S’ha de reconèixer que s’hi fa un esforç,
perquè hi ha conferències de premsa
setmanals explicant la situació, però
aquests sistemes de comunicació arriben
a una part de la població. Hi ha gent a
qui no li arriba. Cada vegada hi ha menys
gent que llegeixi VilaWeb, escolti la ràdio
o miri la televisió. A la franja on hi ha una
incidència més alta, que és de vint a vinti-nou
anys, molts s’informen en unes
altres plataformes, com ara Tik Tok.
No fan servir els canals que fem servir
nosaltres. Tenen les seves xarxes. I per
tant, tenim un repte en comunicació. És
un problema col·lectiu. També és veritat
que culturalment són excessivament
individualistes i això ho fa molt difícil.
—Què voleu dir?
—Per exemple, si ens comparem amb
països asiàtics, com ara Corea del Sud,
podem veure que allà els valors col·
lectius són més importants que els individuals.
I els va millor. Nosaltres no

30
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DANIEL LÓPEZ CODINA
som així. Potser un altre problema
que tenim és que hi ha una sobredosi
de tertulians. Hi ha moltíssima gent
que parla com si fos experta i critica
constantment les mesures. I això
acaba creant enorme confusió. Hauríem
d’aconseguir que la gent que crea
opinió fes pinya per mirar d’apagar
l’epidèmia, si no ens liquidarà.
—Dieu que és important d’arribar al
jovent de vint anys a vint-i-nou. S’ha
dit massa que no els afecta greument?
—El problema no el tenim sols amb els
joves de vint a vint-i-nou anys. Són
els que més es contagien, però tota la
franja de població fins als seixanta anys
té una propagació alta. Sí que és cert
que hi ha una part de la població que
se sent segura i que no actua correctament.
Però probablement ningú no els
ho ha explicat adequadament. Un error
és convertir la població en culpables.
Aquí les culpes van molt repartides. La
població hi té responsabilitat, però les
administracions també. I els mitjans
també. Hauríem d’intentar d’anar a
una. Perquè realment tenim una mortalitat
que és molt alta. Fins fa poc
morien setanta persones de covid-19
cada setmana a Catalunya. Si morís
tanta gent de qualsevol altra malaltia
o d’accidents de trànsit, l’alerta seria
enorme. En canvi, ho mirem donant
com un fet natural. A més, en aquests
moments aquest valor creix. L’última
setmana ja superàvem el centenar de
defuncions. Això és una animalada.
No pot ser que no actuem seriosament.
Evidentment, això causa molts
danys econòmics i socials, però si no
ho aturem, encara seran pitjors. Si no
ho aturem hi haurà un moment que ens
haurem de quedar a casa tots tancats. I
llavors els efectes econòmics seran els
que vam tenir al març i a l’abril.
—Quan podrem saber si aquestes mesures
són efectives o caldrà prendre’n
de més dures?
—Sabem que seran efectives, però no
sabem és si seran suficients. Reduir
la mobilitat i la interacció social segur
que és efectiu. I les mesures que s’han
pres van en aquesta direcció; per tant,
algun efecte tindran. Si no són suficients,
s’hauran d’allargar o intensificar.
Abans de quinze dies podrem començar a
veure quina és la variació de la tendència.
Abans no comenci a baixar el nombre
de casos ràpidament veurem si el pendent
de la corba comença a canviar. Si
el creixement es fa més lent, voldrà dir
que anem en encaminats.
—Els bars i restaurants són focus de
contagi? La setmana passada molta gent
va sortir a dir que no…
—Sí que ho són. I no solament a Espanya,
sinó a més països. És un lloc on la
gent es relaxa, on sovint no es guarden
les distàncies de seguretat, la màscara
desapareix. Per tant, és evident que és
un lloc on hi ha hagut contagis. Tenim
estudis dels Estats Units, en què van fer
una correlació entre les despeses a bars
i les zones on hi havia incidència. I es
va veure que tenia relació. Ara tenim
casos avaluats pel Ministeri de Sanitat
espanyol, i també es comprova que els
bars i restaurants són focus de contagis.
Encara que no és l’únic, ni de bon tros.
Tenim focus en contextos diversos, com
el social o el familiar. Quan es troben familiars
de nuclis diferents, la proximitat
els fa sensació de seguretat i desapareixen
les mesures.
—Per tant, hi pot haver focus a llocs
molt diferents: en casa, al parc o en
un bar.
—Efectivament, el tancament de bars
és una mesura per provar de reduir
aquesta interacció social. Ara, si reduïm
els bars però anem al parc el problema
és al mateix. Per això, els parcs també es
tanquen a partir de les vuit del vespre.
Una part de les restriccions també va en
aquesta direcció. Però les prohibicions
són el recurs final; caldria seduir. Per
això dic que el desafiament que tenim és
comunicatiu. Cal arribar a tota la població
perquè pugui entendre de la millor
manera possible com s’ha de comportar,
quines són les formes que afavoreixen
el contagi.
Potser un altre problema
que tenim és que hi ha una
sobredosi de tertulians. Hi
ha moltíssima gent que parla
com si fos experta i critica
constantment les mesures
Si morís tanta gent de
qualsevol altra malaltia o
d’accidents de trànsit, l’alerta
seria enorme. En canvi, ho
mirem com un fet natural
Si reduïm els bars però anem
al parc, el problema és el
mateix

31
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
DANIEL LÓPEZ CODINA
—Si poguéssiu explicar a aquesta gent
qui han de ser el comportament, què
els diríeu? Quin missatge els voldríeu
fer arribar?
—És important de fer entendre que
tenim davant un problema d’una envergadura
inimaginable. Que tinguem un
centenar de morts cada setmana vol dir
que ningú no n’és allunyat. I el missatge
més important és que hem de reduir les
interaccions socials. Tenim eines per
a mantenir les relacions socials sense
necessitat de veure’ns. Existeixen les
xarxes. Hem de complir les mesures de
protecció com són la màscara, rentar-se
les mans, la distància… Ho hem de fer
rigorosament i en tot moment. Fins i
tot si som asseguts al banc d’un parc
parlant amb uns amics. Comencem amb
màscara i al cap d’una estona van caient.
Hem de parlar amb veu moderada, perquè
parlant fort o cridant emetem més
aerosols i més gotetes que transmeten el
virus. Hem de compartir la responsabilitat
globalment, ningú no és exempt de
perill. Això també és important que ho
sàpiguen els joves. Hem tingut molts joves
a l’UCI i fins i tot alguns s’han mort.
—Hi ha hagut menys joves greus, però
el risc continua essent-hi.
—Efectivament, la gent molt gran és la
més susceptible. Però també la gent que
té diabetis, sobrepès o alguna variació
en el sistema immunitari. I molt sovint,
prèviament, no ho podem saber tot. Per
tant, podem tenir sorpreses desagradables.
Cal un comportament responsable
de totes les parts.
—Voldríeu afegir-hi res més?
—Hem de ser conscients que tenim un
desafiament de llarga durada i per tant
l’hem de fer sostenible. I també ha de ser
sostenible socialment i econòmicament.
El desafiament és reduir la incidència a
valors raonables. Han de ser clarament
inferiors dels quals teníem. No podem
tenir mil casos diaris, no ho podem
sostenir. Hem de fer un esforç per abaixar-la
més. I quan la tinguem a baix hem
de mantenir l’esforç perquè no torni a
pujar, perquè si no el mal serà més gran
Hem de compartir la responsabilitat globalment, ningú
no és exempt de perill. Això també és important que ho
sàpiguen els joves. Hem tingut molts joves a l’UCI i fins
i tot alguns s’han mort
Les prohibicions són el recurs final; caldria seduir. Per
això dic que el desafiament que tenim és comunicatiu
del que podem arribar a imaginar. La
vacuna que tothom espera trigarà molt
temps a arribar. Potser n’arribaran dosis
d’aquí a uns quants mesos per a la gent
més susceptible, però per la major part
de la població encara pot tardar un any
i mig o dos anys. Per tant, hem de fer
sostenible la convivència amb el virus.
Això vol dir, per exemple, que l’atenció
primària ha de tenir una feina d’una
envergadura sostenible. Són humans
també, i si els pressionem gaire al final
cauran. I si cauen ells, cau el sistema.
Hem de reduir la incidència amb un
esforç col·lectiu. Ha de ser tan baix com
sigui possible.
—I és possible d’arribar per sota dels
mil casos sense confinament?
—No cal que hi arriben bruscament, però
si caminen lentament hi podem arribar.
El confinament permet d’arribar-hi en
tres setmanes o un mes. Però si som
rigorosos socialment, com intentem de
ser, hi podem arribar progressivament.
Per aconseguir-ho necessitem molt
esforç individual. Hem de compartir la
responsabilitat.

32
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
REPORTATGE
Com és que l’Àfrica controla millor
la pandèmia que no Europa? Què ens
poden ensenyar?
Quan es tracta de gestionar les malalties infeccioses, els països africans
i asiàtics mostren que l’experiència és el millor mestre
MARU MORMINA
I IFEANYI M NSOFOR
Nou mesos després de la
pandèmia, Europa continua
essent una de les regions més
afectades per la covid-19.
Deu dels vint països amb el
nombre més gran de morts
per milió de persones són
europeus. Els altres deu són
a Amèrica. Això inclou els
Estats Units, que tenen el
nombre més gran de casos
i morts confirmats del món.
La major part de l’Àfrica i
l’Àsia, per contra, sembla que
encara se salva. Dels països
amb morts relacionades amb
la covid-19, els deu amb el
nombre més petit de morts
per milió es troben en aquestes
dues parts de món. Però
l’èxit de la gestió de la pandèmia
a gran part del món en
desenvolupament continua
sense ser reconegut.
Naturalment, tot un seguit de
factors poden explicar els nivells
més baixos de la malaltia
al món en desenvolupament:
enfocaments diferents per a
registrar les morts, el perfil
demogràfic jove de l’Àfrica,
l’ús més sovintejat d’espais
És evident que
alguns països en
desenvolupament
han millorat
la situació en
respondre abans
i amb més força
contra la covid-19
a l’aire lliure, o possiblement
fins i tot els alts nivells
d’anticossos potencialment
protectors obtinguts d’unes
altres infeccions.
Però la incertesa estatística
i la biologia favorable no
ho diuen tot. És evident que
alguns països en desenvolupament
han millorat la situació
en respondre abans i amb
més força contra la covid-19.
Molts tenen el llegat de SARS,
MERS i Ebola a la seva memòria
institucional. A mesura
que els països industrialitzats
han lluitat contra la malaltia,
gran part del món en desen-

33
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
REPORTATGE
Per als estats africans, la covid-19
no és un problema singular
volupament ha mostrat silenciosament
notables nivells de
preparació i creativitat durant
la pandèmia. No obstant això,
el món desenvolupat para poca
atenció a què fan i a com
se’n surten.
Quan s’analitzen les estratègies
reeixides, són les experiències
d’unes altres nacions
desenvolupades –com ara
Alemanya i Nova Zelanda–
les que són citades predominantment
per periodistes
i polítics. Hi ha una aparent
manca de voluntat d’aprendre
dels països en desenvolupament,
un punt cec que
no reconeix que ‘els seus’
coneixements locals poden
ser igualment rellevants per
als ‘nostres’ problemes del
món desenvolupat.
Com que és probable que els
brots infecciosos es facin més
freqüents arreu del món, això
ha de canviar. Hi ha molt
per a aprendre dels països
en desenvolupament quant
a lideratge, preparació i innovació.
Però la pregunta és:
què impedeix a les nacions
industrialitzades d’atendre
Els dirigents africans també
han demostrat un fort desig
de col·laborar a la lluita contra
el virus, una actitud hereva
del brot d’Ebola a l’Àfrica
occidental de 2013-2016.
Aquella epidèmia va posar en
relleu que les malalties infecles
lliçons del món en desenvolupament?
El bon lideratge arriba molt
lluny
Quan es tracta de gestionar
les malalties infeccioses, els
països africans demostren
que l’experiència és el millor
mestre. El butlletí setmanal
de l’Organització Mundial
de la Salut sobre brots i més
emergències va mostrar que
a final de setembre, els països
de l’Àfrica subsahariana
s’ocupaven de 116 casos de
malalties infeccioses en curs,
104 brots i 12 emergències
humanitàries.
Per als estats africans, la covid-19
no és un problema singular.
Es gestiona a més a més
de la febre de Lassa, la febre
groga, el còlera, el xarampió
i moltes més malalties.
I aquesta experiència fa que
aquests països estiguin més
alerta i disposats a desplegar
els seus escassos recursos per
aturar els brots abans no es
generalitzin. La seva consigna
podria resumir-se així: actuar
amb decisió, actuar junts i
actuar ara. Quan els recursos
són limitats, la contenció i
la prevenció són les millors
estratègies.
Això és evident en la manera
com els països africans han
respost a la covid-19, des
del ràpid tancament de les
fronteres fins a la demostració
d’una forta voluntat
política per a combatre el virus.
Mentre, per exemple, la
Gran Bretanya vacil·lava i es
deixava portar pel somnambulisme
cap a la pandèmia,
Maurici –la desena nació més
densament poblada del món–
va començar a examinar les
arribades als aeroports i a
posar en quarantena els visitants
dels països d’alt risc.
Això va ser dos mesos abans
que s’hi detectés el primer
cas.
I al cap de deu dies d’anunciar-se
el primer cas a Nigèria,
el 28 de febrer, el president
Muhammadu Buhari ja havia
establert un grup de treball
per a dirigir la resposta de
contenció de país i mantenir-lo
a ell i el país al dia sobre
la malaltia. Compareu això,
per exemple, amb el Regne
Unit, on el primer cas va ser
el 31 de gener: el pla d’acció
de la covid-19 no hi va ser revelat
fins a principi de març.
I en el període intermedi es
diu que el primer ministre,
Boris Johnson, es va perdre
cinc reunions d’emergència
sobre el virus.
cioses no respecten fronteres
i va portar la Unió Africana a
crear els Centres d’Àfrica per
al Control i la Prevenció de
Malalties (CDC).
A l’abril, els CDC de l’Àfrica
van posar en funcionament
l’associació Partnership to
Accelerate COVID-19 Testing
per a accelerar les proves
de la malaltia. I l’associació
s’esforça per augmentar
la capacitat de fer proves i
formar i desplegar els treballadors
sanitaris a tot el
continent. Ja ha subministrat
equip de laboratori i reactius
per a proves a Nigèria, i ha fet
arribar treballadors de salut
pública del Cos de Voluntaris
de Salut d’Àfrica a tot el
continent per lluitar contra
la pandèmia, tot aplicant els
coneixements adquirits en la
lluita contra l’Ebola.
La Unió Africana també ha
establert una plataforma
continental per a l’adquisició
de subministraments mèdics
i de laboratori: la Plataforma
de Subministraments Mèdics
per a l’Àfrica (AMSP).
Aquesta plataforma permet
als estats membres de comprar
equip mèdic certificat
–com ara equips de diagnòstic
i de protecció personal–
amb més eficàcia en relació
amb els costs, mitjançant
la compra a l’engròs i una
logística millor. Això també
augmenta la transparència i
l’equitat entre els membres,
tot reduint la competència
per subministraments crucials.
Comparem això amb
les tàctiques encavalcades
que fan servir alguns països
desenvolupats quan competeixen
per les trameses
d’equip mèdic.

34
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
REPORTATGE
Els països europeus,
que van rebre
advertiments que la
seva preparació per
a la pandèmia no
estava a l’altura de
feia anys, haurien
de prendre’n nota
L’AMSP no és única. La Unió
Europea té una plataforma
similar: l’Acord d’Adquisició
Conjunta. No obstant això,
un començament accidentat,
juntament amb processos
lents i excessivament burocràtics,
va dur alguns països
a establir aliances paral·leles
en un intent d’assegurar l’accés
a futurs vaccins. L’AMSP
va evitar-ho gràcies al fet
que la Unió Africana va cedir
el seu desenvolupament al
sector privat sota la direcció
del multimilionari de Zimbabwe
Strive Masiyiwa, que
va reunir els coneixements
tècnics necessaris per a desenvolupar
ràpidament una
plataforma que funcionés bé,
aprofitant els seus contactes i
negocis als sectors digital i de
les telecomunicacions.
Això va contribuir a la popularitat
de l’AMSP entre els
venedors i va crear una gran
demanda dels estats membres.
Ara es preveu d’ampliar
l’accés als hospitals i
les autoritats locals aprovats
pels estats membres, i que
s’inclogui el suport addicional
dels donants –com ara la
Fundació Bill i Melinda Gates
i la Fundació MasterCard. Un
cop més, una acció decisiva,
centrada en la instauració
d’un lideratge fort, ha donat
fruits.
El lideratge de la situació
covid-19 no s’ha limitat als
països africans. El govern
vietnamita ha estat àmpliament
elogiat per la seva clara
i atractiva campanya de salut
pública. Hom li ha atribuït
el mèrit d’haver unit el país i
d’haver aconseguit una gran
acceptació dels esforços per a
controlar el virus.
El Vietnam també ha demostrat
que un bon lideratge implica
actuar sobre la base de
les lliçons del passat. El brot
de SARS del 2003 va propiciar
una forta inversió en
infraestructura sanitària,
amb un augment anual mitjà
del 9% de la despesa en salut
pública entre el 2000 i el 2016.
Això va donar al Vietnam un
avantatge durant les primeres
fases de la pandèmia.
tribuir a l’elaboració d’estratègies
de contenció eficaces,
que incloïen mesures de
quarantena basades en el risc
d’exposició i no en els símptomes.
Els països europeus,
que van rebre advertiments
que la seva preparació per
a la pandèmia no estava a
l’altura de feia anys, haurien
de prendre’n nota. El Vietnam
té un dels índexs més baixos
de mortalitat per covid-19,
només trenta-cinc persones
hi han mort fins ara.
Finalment hi ha l’exemple
de l’Uruguai. Té el percentatge
més alt de gent més
gran de seixanta-cinc anys
de l’Amèrica de Sud, una
població majorment urbana
–només el 5% dels uruguaians
no viuen en ciutats– i
una frontera terrestre difícil
de controlar amb el Brasil, de
manera que hauria de ser un
probable focus d’infecció. No
obstant això, s’ha aconseguit
de frenar el brot sense imposar
el blocatge.
Entre els ingredients de la
resposta reeixida del Brasil,
hi ha les estratègies de proves
L’experiència del Vietnam
amb el SARS també va conagressives
i primerenques
i la humilitat de demanar a
l’OMS informació sobre les
millors pràctiques.
Juntament amb Costa Rica,
l’Uruguai també va introduir
una reducció temporal dels
sous dels funcionaris públics
més ben remunerats
per a ajudar a finançar la
resposta a la pandèmia. La
mesura va ser aprovada per
unanimitat al parlament i va
contribuir a assolir alts nivells
de cohesió social.
Naturalment, el lideratge
fort no es limita al sud global
–Alemanya i Nova Zelanda
obtenen les millors qualificacions–,
ni tots els països del
sud tenen un lideratge efectiu
–pensem en el Brasil.
Però els exemples anteriors
mostren que un bon lideratge
–actuant ara, actuant amb
decisió i actuant junts– pot
contribuir en gran manera a
compensar la relativa manca
de recursos dels països.
Fer més amb menys
Es diu que la necessitat és la
mare de tots els invents –on

35
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
Des de la retirada
del finançament a
l’OMS dels Estats
Units fins a la
negativa del Regne
Unit a participar en
l’Acord d’Adquisició
Conjunta de la UE,
els països segueixen
estratègies de
‘faci-ho vostè
mateix’
els diners són escassos, l’enginy
abunda. Això ha estat tan
cert durant la pandèmia com
en qualsevol altre moment, i
és una altra lliçó que el món
desenvolupat faria bé de considerar.
Al principi de la pandèmia,
el Senegal va començar a
desenvolupar una prova de
la covid-19 de deu minuts
de durada que costa menys
d’un dòlar i que no necessita
un equip de laboratori sofisticat.
Així mateix, els científics
de Ruanda van desenvolupar
un algoritme enginyós que
els va permetre de provar
moltes mostres simultàniament
en posar-les en comú.
Això va reduir els costs i els
terminis de lliurament, cosa
que en última instància va fer
que més persones se sotmetessin
a les proves i que s’obtingués
un millor panorama
de la malaltia al país.
A l’Amèrica Llatina, els governs
han adoptat la tecnologia
per monitorar els casos de
covid-19 i enviar informació
de salut pública. Colòmbia ha
desenvolupat el CoronApp,
que permet als ciutadans de
rebre diàriament missatges
governamentals i veure com
es propaga el virus al país
sense esgotar les dades. Xile
ha creat una prova de coronavirus
de baix cost i no
patentada, cosa que permet
que se’n beneficiïn més països
de renda baixa.
Els exemples d’iniciativa empresarial
i innovació al sud
global no es limiten al camp
biomèdic. A Ghana, un antic
pilot, l’empresa del qual s’especialitza
en la fumigació de
cultius, va tornar a fer servir
els seus avions teledirigits per
a desinfectar mercats a l’aire
lliure i més espais públics.
Amb això es va aconseguir fer
ràpidament i a baix cost una
feina que normalment hauria
requerit unes quantes hores
i mitja dotzena de persones.
I a Zimbabwe, l’obertura de
botigues de queviures en
línia ofereix noves oportunitats
als venedors d’aliments
per a mantenir els clients que
desconfien de les compres en
persona.
Si bé són exemples acuradament
seleccionats, il·lustren
la importància de la capacitat
d’innovar en condicions
d’escassetat: la ‘innovació
frugal’. Demostren que les
solucions simples, barates o
improvisades poden resoldre
problemes complicats.
Per què no se segueixen
aquests exemples?
Aquesta pandèmia és una
nova crida d’atenció al món.
Des de l’Ebola i el Zika, els
governs de tot el món han
sabut que han d’augmentar
el programa de ‘preparació
mundial’. Sovint es diu que
quan es tracta de pandèmies,
el món és tan feble com el seu
punt més feble.
No obstant això, l’acció global
requereix anar més enllà
dels interessos nacionals per
identificar-se amb les necessitats
dels altres. D’això en
diem ‘solidaritat mundial’.
A diferència de les relacions
de solidaritat dins els estats
nacionals –que es basen en
un idioma, una història, una
ètnia–, les relacions mundials
han de reconèixer la
interdependència dels diversos
actors. La solidaritat
mundial és tan difícil d’aconseguir
perquè ha d’encabir
les diferències en compte de
basar-se en el fet comú.
La pandèmia ha demostrat
per què necessitem la solidaritat
mundial. La globalització
ha fet que els països siguin
interdependents, no tan sols
econòmicament sinó també
biològicament. No obstant
això, aquests últims mesos
han prevalgut les posicionss
aïllacionistes. Des de
la retirada del finançament a
l’OMS dels Estats Units fins
a la negativa del Regne Unit
a participar en l’Acord d’Adquisició
Conjunta de la UE, els
països segueixen estratègies
de ‘faci-ho vostè mateix’.
Dins aquest context d’interiorització,
no és estrany que
les nacions industrialitzades
no aprofitin les lliçons
de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica
Llatina.
No és pas falta de reconeixement
que hi ha coneixements
i experiència fora del
món desenvolupat; és només
que aquests coneixements
no es consideren importants
ateses les diferències
estructurals entre els països
desenvolupats i els països
en desenvolupament. Sobre
aquest punt, considerem
aquest últim exemple.
Entre començament d’abril i
final de juny, la Fundació de
Desenvolupament Rural amb
seu a la província de Sind, al
Paquistan, va reduir per si sola
la propagació de la infecció
a la regió en més del 80%. Ho
va fer involucrant-hi les comunitats
mitjançant campanyes
d’informació i mesures
de sanejament. També s’han

36
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
Però si la covid-19
ens ha ensenyat
res, és que aquests
temps exigeixen
que requalifiquem
les nostres
percepcions del
coneixement i
l’experiència
desplegat amb èxit enfocaments
a escala comunitària
a la República Democràtica
de Congo i a Sierra Leone.
Durant els brots d’Ebola
d’aquests països, en comptes
de dependre de la tecnologia i
les aplicacions, les autoritats
van capacitar la població local
per a substituir-les en el rastreig
de contactes en persona.
Aquestes estratègies a escala
comunitària van ser defensades
per experts del món
desenvolupat. No obstant això,
tot i la clara necessitat
actual, els enfocaments de
baix cost provats i comprovats
com aquest continuen
essent poc utilitzats als països
d’alts ingressos. S’han desestimat
en favor de les solucions
d’alta tecnologia, que fins ara
no han demostrat ser més
eficaces.
lifiquem les nostres percepcions
del coneixement i
l’experiència. Una ‘segona
onada’ fa impacte a Europa
però molts països de l’hemisferi
sud són encara enmig
de la primera. El programa
mundial de preparació,
tan discutit, requerirà que
les respostes es gestionin
de manera molt diferent de
com hem vist fins ara, amb
la solidaritat i la cooperació
mundial al capdavant i
al centre. Un començament
saludable seria que els països
desenvolupats es desfessin de
la seva mentalitat de ‘derrotar
el món’, conreessin la humilitat
de comprometre’s amb
països als quals normalment
no miren, i n’aprenguessin.
Un començament
saludable seria
que els països
desenvolupats es
desfessin de la
seva mentalitat de
‘derrotar el món’
El problema, com il·lustra
aquest exemple, és la persistència
d’un discurs omnipresent
a la salut mundial
que presenta els països industrialitzats
com a ‘avançats’
en comparació amb el
món en desenvolupament
‘endarrerit’ o ‘pobre’, com
el descriu Edward Said en el
seu llibre fundacional Orientalisme.
El fracàs d’Europa a
l’hora d’aprendre dels països
en desenvolupament és
la conseqüència inevitable
dels discursos històricament
arrelats de desenvolupament
i subdesenvolupament que
mantenen la idea que l’anomenat
món desenvolupat
ho ha d’ensenyat tot i no ha
d’aprendre res.
Maru Mormina és investigadora
sènior i assessora en ètica
global a la Universitat d’Oxford
i Ifeanyi M Nsofor és senior
atlantic fellow en Equitat de
Salut a la George Washington
University. Aquest article ha
estat publicat originalment a
The Conversation amb el títol
de What developing countries
can teach rich countries about
how to respond to a pandemic.
Però si la covid-19 ens ha
ensenyat res, és que aquests
temps exigeixen que requa-

37
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ENTREVISTA
BENET SALELLAS
‘El Tribunal Suprem espanyol aplica
un dret de guerra contra Catalunya a
l’execució de la sentència’
Entrevista a l’advocat de Jordi Cuixart, amb qui repassem
l’estat de la condemna del president d’Òmnium quan es
compleixen tres anys del seu empresonament
JOSEP REXACH FUMANYA
J
ordi Cuixart va complir divendres
tres anys d’empresonament, tres
anys d’una condemna de nou anys
per sedició imposada pel Tribunal
Suprem espanyol. És aquest
tribunal que fa unes setmanes va treure’ls,
a ell i a set presos polítics més, la
possibilitat de gaudir del tercer grau. Un
fet que ha suposat un cop dur per a tots
ells i que s’afegeix a la duresa del dia
a dia a la presó arran de la pandèmia.
Benet Salellas, que forma part de l’equip
de defensa del president d’Òmnium, es
mostra poc sorprès sobre les decisions
del Suprem i el seu ‘acarnissament sobre
els presos’. Amb ell repassem l’estat de
la condemna de Cuixart i quines són les
perspectives de futur.
—Divendres es van complir tres anys
de l’empresonament de Jordi Cuixart.
On éreu aquell dia?
—Aquells dies em trobava dins la dinàmica
parlamentària de la tardor del 2017

38
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
BENET SALELLAS
i recordo el xoc, evidentment, que ens va
provocar la notícia de l’entrada a presó
dels Jordis. En aquells moments érem
conscients que s’obria un cicle repressiu
d’una intensitat més alta del que havíem
viscut llavors. Que la resposta que donava
l’estat espanyol l’1-O era una resposta
únicament de naturalesa repressiva.
—Recordeu quan vau rebre l’encàrrec
d’entrar a formar part de l’equip de
defensa de Cuixart?
—Vaig visitar per primera vegada en
Jordi quan era a Soto del Real el febrer del
2018, aprofitant que em trobava a Madrid
per un altre judici. A partir d’aquell
moment el vaig visitar periòdicament
per veure com evolucionava el procés.
L’estiu del 2018 Òmnium Cultural i Jordi
Cuixart van decidir de donar-li un enfocament
de defensa política a la posició
de Cuixart al judici i és aleshores quan
em vaig incorporar al seu equip com
un advocat més per tal de donar força
a aquesta pota de perspectiva política
al judici.
—Com és ara el dia a dia de Jordi Cuixart?
—El dia a dia d’en Jordi ara mateix és
un dia a dia molt complicat. Arran del
fet que ell s’ha fragmentat els permisos
que té per haver complert un quart de la
pena, i així poder sortir unes hores una
vegada per setmana, quan reingressa,
com que no se li pot fer la PCR fins passats
uns dies i després cal esperar-ne
el resultat, se’l manté en aïllament tots
els dies de la setmana. I això vol dir romandre
vint-i-tres hores al dia dins la
cel·la. Treballem per veure com denunciem
i revertim aquesta situació. Tots
som conscients que l’epidèmia provoca
situacions excepcionals, però això no pot
fer que els presos hagin de passar vint-itres
hores al dia dins una cel·la. Aquest
és un règim d’aïllament que s’aplica
als presos per terrorisme i que afecta
greument la salut física i mental de qui
el compleix. No podem normalitzar ni
acceptar que la pandèmia provoqui que
un pres hagi de passar vint-i-tres hores
dins la cel·la. La presó ha de posar unes
altres eines.
—Clar, ara mateix un pres amb permisos
té pitjors condicions dins la presó
que un pres sense permisos.
—Sí. Es fa una gestió molt perversa del
tema perquè et diuen que gaudeixis de
tots els permisos junts i així no t’hauràs
de sotmetre a aquests controls i situacions.
Però evidentment en Jordi, per tal
de mantenir el contacte amb els seus
fills, que són molt petits, entén que el
millor és fragmentar-se els permisos
per mantenir el contacte periòdic. És
raonable, i la presó hauria de respectar
això i no castigar-ho.
—I ho heu reclamat a la conselleria de
Justícia?
—Estudiem quina reacció jurídica fem.
Però és evident que no podem tolerar-ho
més dies.
—Divendres les relatores de drets humans
de l’ONU i el Consell d’Europa van
demanar l’alliberament immediat de
Cuixart. Com influeixen aquests posicionaments
a un òrgan com el Suprem?
—Crec que és molt important que tres
anys després de l’ingrés de Cuixart a
la presó, els organismes que són els
referents internacionals en matèria de
drets humans continuïn posicionant-se
i mantenint de forma inamovible la seva
opinió que Cuixart hauria d’estar en llibertat.
Malauradament tenim un Tribunal
Suprem que és una mena d’autarquia
aïllada de la comunitat internacional de
drets humans i no sembla que l’afectin
aquests posicionaments, com ara el
que va fer en el seu moment el Grup de
Treball de l’ONU. Una autèntica pena
que aquest tribunal se situï a aquesta
distància dels drets humans.
—Per què creieu que el Suprem es va
atorgar la potestat de decidir sobre el
100.2 i el tercer grau, si fins llavors no
era així?
—Des del primer dia aquí hi ha hagut
una dificultat d’anàlisi d’aquest procediment.
Ara m’agradaria, si em permets,
recordar fa un any que hi havia moltes
veus, algunes de molt autoritzades, que
deien que la gent estigués tranquil·la,
Es fa una gestió molt perversa
del tema perquè et diuen que
gaudeixis de tots els permisos
junts i així no t’hauràs de
sotmetre a aquests controls i
situacions

39
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
BENET SALELLAS
Jo crec que l’única
via per a treure els
presos de la presó és
la pressió pública,
política i col·lectiva
que no es mobilitzés perquè al Nadal els
presos serien a casa. Va ser una opinió
mancada de tota anàlisi amb rigor. No es
pot perdre de vista que aquest procediment
es dóna en el marc d’un conflicte
polític, amb una intensitat molt gran, on
totes les decisions que s’han pres han
estat en clau politicorepressiva, en clau
excepcional, en clau de tensar al màxim
el dret amb la lògica de castigar aquests
presos i de fer-los servir com a ostatges.
Per tant, de la mateixa a manera que els
Jordis van entrar fa tres anys a presó
provisional, quan no hi haurien d’haver
entrat, la lògica de l’excepcionalitat
també l’hem viscuda amb el judici, l’hem
viscuda amb la sentència i la viurem amb
l’execució de la sentència. Ningú no es
pot imaginar que l’execució d’aquesta
sentència serà ordinària i hi regiran les
regles ordinàries; no, en aquesta execució
regeix un dret de guerra aplicat per
un tribunal en guerra amb Catalunya,
que és el Tribunal Suprem espanyol.
—Melero diu que el tercer grau cau per
unes declaracions de la consellera Capella,
en les quals, segons interpretava el
tribunal, deia que ella era una instància
revocadora de l’eficàcia de la sentència
contra els presos polítics.
—Em sembla una opinió molt legítima i
una anàlisi en les claus que acostuma a
utilitzar Melero. Jo crec que encara que
la consellera hagués restat muda un
any sencer, aquest tercer grau no hauria
resistit el control del Suprem. Ells no
estaven ni estan disposats a acceptar que
aquests presos puguin sortir en llibertat,
puguin continuar fent vida política i,
per tant, puguin continuar reivindicant
aquella causa que els va portar a presó.
I això és així. Seria més fàcil que ens ho
imaginéssim d’una altra manera, però
malauradament així és l’ariet del règim
del 78, que és el Tribunal Suprem.
—El Suprem encara ha de decidir sobre
el tercer grau i el 100.2. Amb el que dieu
entenc que doneu per fet que quedarà
revocat?
—Sí, ho dono per fet perquè els elements
ho indiquen. Tant aquell famós missatge
que es va enviar mitjançant la premsa
sobre les decisions que prendrien les
juntes de tractament, com l’actuació
dels diferents actors que hi ha hagut,
ens porten a consolidar aquesta situació
d’excepcionalitat. Jo no tinc cap dubte
que el Tribunal Suprem revocarà el tercer
grau i el 100.2 i continuarà acarnissant-se
amb aquests presos.
—També amb Bassa i Forcadell?
—Serà una decisió pràcticament conjunta
del tribunal per a tots ells i que
resoldrà tots els recursos amb una única
resolució, o amb diferents resolucions
però amb el mateix contingut. Ara elles
estan en llibertat simplement perquè
el jutge de vigilància penitenciària que
els va correspondre ha aplicat una interpretació
molt més garant que la de
Lledoners.
—I llavors, de què dependrà que els
puguin tornar a concedir aquests règims
penitenciaris més flexibles i no
quedar-se limitats als permisos del
quart de pena?
—Repeteixo. Som en un procediment
on no regeixen les regles normals i a
nosaltres se’ns fa molt difícil de fer
propostes perquè partim d’una lògica
que no és la que tenim en aquest cas.
Jo crec que l’única via per a treure els
presos de la presó és la pressió pública,
política i col·lectiva. No em queda cap
altra convicció. Hi ha qui pensarà que és
més senzill anar a negociar a un despatx
o anar a picar la porta de no sé qui, però
jo sóc del parer que en un conflicte polític
l’única via que tenim per a treure la gent
de la presó és la pressió política, pública
i col·lectiva.
—No sembla que els jutges puguin
canviar de parer per la pressió pública i
el soroll ambiental?
—Aquests jutges, concretament els del
Tribunal Suprem espanyol, tenen una
visió molt clara de què és el règim i què
és l’estat, del qual ells en són el cim
en relació amb el poder judicial. I per
tant, si nosaltres no fem res, és molt
clar quina és la inèrcia del sistema. Per

40
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
BENET SALELLAS
tant, l’única via d’esperança que tenim que
això pugui, d’alguna manera, revocar-se,
refer-se o aturar-se, és la mobilització
col·lectiva i l’organització de tots i totes a
favor d’aquests presos.
—Abans podria haver-hi un indult. Hi
confieu?
—Jo no he vist res que no sigui una tramitació
ordinària com qualsevol altre indult,
no he vist res que no vagi més enllà. Fins
que no vegi els indults aprovats i concedits,
no en podrem estar segurs. Tinc la impressió
que depèn de voluntarisme polític,
perquè més enllà de les declaracions, més
grans o més petites, no hi ha indults concedits.
Nosaltres sempre treballem perquè
els nostres presos recuperin la llibertat, i
qualsevol cosa que suposi això serà una
bona notícia. Una altra cosa és que ens
trobem enmig d’un conflicte polític on la
lògica és, evidentment, que les normes
s’interpreten de forma política i nosaltres
hem d’aconseguir que la solució als presos
sigui també un pas endavant en la solució
del conflicte. Per tant, l’indult no seria la
millor solució per al conflicte perquè darrere
aquestes nou persones afectades hi ha
milers de ciutadans i ciutadanes que són
al punt de mira de la repressió. I l’única
manera de resoldre la situació col·lectiva
és una llei d’amnistia, que exigeix el mateix
suport parlamentari que la reforma del codi
penal de què es parla i que es diu que és a
l’agenda del govern espanyol.
—Però encara sembla més difícil aconseguir
una llei d’amnistia. Per què no s’ha
aprovat?
—Perquè significa reconèixer un nivell de
naturalesa política en el conflicte que determinats
actors que fa anys que la neguen
tenen dificultats per a assumir-ho. Però
aquesta és l’única manera que nosaltres
tenim de resoldre aquest conflicte, posar el
comptador a zero i després negociar entre
nosaltres per veure com exercim aquest
dret d’autodeterminació.
—Amb tots aquests elements, en Jordi
Cuixart va ser sentenciat a nou anys de
presó i n’ha complert tres. Quant de temps
es pot passar entrant i sortint de la presó
amb permisos fins que no recuperi la
llibertat plena?
—Malauradament, si no s’adopta cap
mesura extraordinària –com ara una llei
d’amnistia, un indult o una modificació
del codi penal–, com que l’encarregat
de supervisar aquesta execució sempre
serà el tribunal que va ser cridat de forma
extraordinària a entrar en aquests temes
des d’una perspectiva política, penso que
serà difícil d’assolir la plena llibertat fins
a pràcticament el final de la condemna.
Serem molt a prop d’un sistema de compliment
pràcticament íntegre.
—I el camí a Estrasburg com es troba?
Tot depèn de quan el Tribunal Constitucional
espanyol resolgui els recursos
sobre la sentència?
—El 29 d’octubre acabarà el termini que
tenen les parts per a pronunciar-se en
relació amb els recursos que vam formular
el mes de març. A partir d’aquell
moment el TC podrà començar a redactar
i a deliberar la sentència. Per tant, s’obre
un període incert que pot durar setmanes
o anys. Nosaltres hem vist un TC que en
determinats assumptes, especialment
els relacionats amb Catalunya, ha tingut
la capacitat de dictar sentències molt
ràpidament. Tornem a ser, evidentment,
davant una altra qüestió, aquest tempo,
que té un calat vinculat a l’agenda
política.
—També poden retardar la resolució.
—Bé, és una de les nostres pors. En
aquesta sentència es resoldran moltes
coses que tenen a veure amb quin és el
grau i la qualitat dels drets humans i els
drets fonamentals a l’estat espanyol.
Aquella màxima que diu que la justícia
quan és lenta, no és justícia, s’aplica
en aquest cas més que mai. Si el TC no
s’afanya a resoldre aquests recursos, ens
demostrarà, un cop més, que la qualitat
de la protecció dels drets humans a
l’estat espanyol és molt baixa.
—I els tempos d’Estrasburg, quins poden
ser?
—Mira, aquesta setmana entrant Estrasburg
resoldrà sobre el cas Aturem el
Nosaltres hem vist un TC que
en determinats assumptes,
especialment els relacionats
amb Catalunya, ha tingut la
capacitat de dictar sentències
molt ràpidament
Parlament, i vam posar la demanda el
2016. Per tant, han trigat quatre anys.
Sí que és cert que el cas de Cuixart i els
altres presos és una causa on la gent és
a la presó complint condemna, i això
hauria de ser una raó perquè Estrasburg
agiliti el procés. Però malauradament
el ritme del tribunal és el que
és i no podem perdre de vista que hi
ha una possibilitat raonable que dictin
sentència quan alguns dels presos ja
hagin complert condemna.
—Amb la perspectiva que dóna un
any, continueu creient que no va ser
un judici just?
—Sí, perquè no era pensat per ser un
judici just… Era pensat per ser un aparador
de com el poder de l’estat tenia
capacitat per a castigar la dissidència
i la divergència, en aquest cas representada
pels independentistes; tenia
la funció de sobreexposar el relat policíac
perquè pogués ser reproduït per
determinats mitjans de comunicació;
tenia moltes altres funcions en aquesta
lògica de poder, però no la funció de
generar un judici just perquè si fos així,
l’hauríem celebrat a Barcelona i no a
Madrid, que és el que diuen les regles
del jutge natural, una regla fonamental
en qualsevol sistema.empitjora
el conflicte entre Catalunya i l’estat
espanyol. Insisteix en la qüestió i posa
exemples de més estats on s’han fet
referèndums d’independència sense
judicialitzar la qüestió.

41
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ENTREVISTA
SUSANA GISBERT
‘L’apologia del feixisme no serà
delicte fins que no hi haja una
condemna expressa del franquisme’
La proliferació al País Valencià d’incidents provocats per
grups d’extrema dreta deixa una sensació d’impunitat
per als ultres i de persecució cap als grups antifeixistes
La fiscal de delictes d’odi Susana Gisbert. PRATS I CAMPS
ESPERANÇA CAMPS BARBER
E
n una setmana, al País Valencià hi
ha hagut dos incidents provocats
per grups d’ultradreta. Fets d’alta
volada, d’ocupació de carrers o
d’uns altres espais públics amb
càntics i simbologia nazi i franquista.
Amb insults i banderes anticonstitucionals.
En tots dos casos, els qui han
vist com els obrien expedient o, fins i tot
els detenien durant unes quantes hores,
han estat els antifeixistes. Parlem de
la manifestació convocada per España
2000 a Benimaclet el 12 d’octubre i dels
quaranta seguidors ultres del Gandia
Club de Futbol que despús-ahir es van
passejar per Pego enganxant banderes
i adhesius amb esvàstiques i cridant
visques a Hitler.
Entrevistem Susana Gisbert, delegada de
delictes d’odi de la fiscalia provincial de
València per saber per què no es posen
límits a aquestes actuacions.

42
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
SUSANA GISBERT
Això és exaltació
d’uns règims com
el franquisme i el
nazisme. Però perquè
hi haja delicte d’odi
cal incitar a l’odi
contra les persones
No hi ha una
condemna expressa
del règim franquista
com un règim
discriminatori
—Per emmarcar la conversa, què és un
delicte d’odi?
—És el que es comet contra una persona
que pertany a una minoria o que es fa
per raó d’una ideologia o creença, i que
es comet per a discriminar. Pot ser un
delicte d’expressió, pot ser un delicte
d’acte com ara una pallissa o un assassinat.
Ni és necessari l’odi ni tot l’odi és
delicte d’odi.
—Per exemple, un centenar de persones
d’ideologia feixista es passejaren fa una
setmana per Benimaclet amb banderes
nazis i franquistes, passejaren en
esquadra i saludaren amb el braç alçat.
Això és un delicte d’odi?
—Això és exaltació d’uns règims com el
franquisme i el nazisme. Però perquè hi
haja delicte d’odi cal incitar a l’odi contra
les persones. Els nazis discriminen per
raó de totes les coses que sabem, però
si ells no diuen expressament que cal
matar els jueus o el que siga, és molt
difícil que es pense que s’incita a l’odi.
Una altra cosa és fer apologia d’ideologies
com el nazisme, però també
hem de tenir cura, perquè l’apologia
del franquisme, al contrari d’allò que
passa a Alemanya amb el nazisme, no és
penalitzada en el dret espanyol.
—I això és normal?
—Jo crec que s’hauria de penalitzar
perquè comparteix la naturalesa dels
delictes d’aquesta classe. La diferència
amb Alemanya o amb Itàlia és que els
demòcrates guanyaren a eixe règim i
l’anul·laren. I a Espanya, el règim va
guanyar i hem fet una transició, diguemne,
pacífica. No hi ha una condemna
expressa del règim franquista com un
règim discriminatori. Fins que no hi haja
eixe document exprés de condemna és
molt difícil de regular com a delicte un
fet com l’apologia del franquisme.
—En la vostra opinió, la llei s’hauria
de canviar?
—En la meua opinió, sí, però la meua
opinió com a ciutadana és diferent de la
meua opinió com a jurista. Actualment,
Manifestants d’España 200 a Benimaclet el 12 d’octubre de 2020.

43
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
SUSANA GISBERT
Però insistisc que el
primer entrebanc és
que mentre no hi haja
una condemna expressa
del franquisme és molt
difícil que l’apologia
del franquisme puga ser
delicte
no és regulat i no es pot perseguir. Sí
que pense que caldria superar coses que
es van acordar quan es xafaven ous…
Però insistisc que el primer entrebanc
és que mentre no hi haja una condemna
expressa del franquisme és molt difícil
que l’apologia del franquisme puga ser
delicte.
—La manifestació del 12 d’octubre havia
estat autoritzada per la delegació
del govern espanyol al País Valencià.
Us torne a preguntar: això és normal?
—Això és una decisió política. Per fer
una manifestació no es demana permís,
es notifica. Caldria saber què deia
el document de la notificació. Pel que jo
sé, deien que farien una manifestació
en contra de la política del govern d’Espanya.
Aleshores, no permetre-la hauria
estat censura.
—Durant tot l’acte es va poder veure
que les manifestants portaven banderes
nazis, feien gests nazis i cridaven
consignes nazis.
—Això és una qüestió administrativa.
I fins i tot, que les persones vagen pel
carrer cridant consignes inconstitucionals
no és delicte si no inciten a la resta
a fer-ho. Si no hi ha incitació a l’odi, no
hi ha delicte.
—La policia va encerclar i tancar el barri
de Benimaclet perquè s’hi manifestassen
aquestes persones. Entendreu que
això fa una sensació d’impunitat dels
violents i una certa indefensió per als
ciutadans pacífics.
—Pot fer eixa sensació, sí. Hi ha una
frase de Voltaire que s’utilitza molt per
a defensar la democràcia, que diu: ‘Jo
no pense com tu, però donaria la meua
vida perquè tu pogueres expressar el
que penses.’ Els que som demòcrates no
tenim altre remei que permetre certes
coses amb les quals estem en contra.
El límit entre allò que és censura i allò
que no ho és és molt primet, i per això
moltes vegades es té por de prendre la
decisió de prohibir una manifestació com
aquesta. I a vegades es clava la pota i les
coses se’n va de les mans.
—Diumenge es va jugar un partit de
futbol a Pego. Uns quaranta seguidors

44
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
SUSANA GISBERT
Ens falten mitjans,
tant a la fiscalia com
a tot el món. I falta
conscienciació i
educació
ultres del Gandia es van passejar per
la població cantant i lloant Hitler. La
Guàrdia Civil només va sentir els càntics
dels antifeixistes.
—Si hi ha atestat, segur que obriran
procediment i si es prenen declaracions
i els antifeixistes conten els fets dels altres,
pot ser que al llarg de la investigació
s’acusen tots dos. En la discriminació
per raó d’ideologia les coses no són tan
clares com amb una discriminació, per
exemple, per xenofòbia, en què és clar
que va contra un grup vulnerable. Ací
la ideologia la tenen tots dos i eixe és el
problema.
—Això és equidistància, però els antifeixistes
de Pego no haurien eixit al
carrer si els ultres no hi haguessen anat
a provocar.
—Passa que els altres probablement ja
estan molt més organitzats i ja saben
fins on arribar perquè no els passe res.
Això és la sensació d’impunitat. Van amb
molta cura. Jo crec que, més que codi penal,
hauria de ser més clara la normativa
reglamentària per a les manifestacions,
però com que sempre tenim eixe complex
que no respectem la llibertat d’expressió,
al final som més papistes que
el papa i causem un perjudici a qui en
principi tractàvem de protegir. Aquesta
és la paradoxa.
—Tots aquests fets pinten un País Valencià
com el paradís dels ultres, els
feixistes, els nazis.
—No es pot negar que València va
ser el bressol d’España 2000. Les coses
no desapareixen per evolució espontània.
Pense que hi havia gent que
estava amagada i quan ha vist que hi
ha partits que exalten els seus valors,
entre cometes, el seu pensament, les
seues idees, s’han fet forts. Coses que
hi havia amagades, persones que potser
no gosaven parlar, s’han fet forts i s’han
decidit.
moltes vegades hem de tenir clar que no
estan malament tan sols les coses que
són delicte. Hi ha coses que són infraccions
administratives, com ara, posar
una bandera, que s’han de perseguir
encara que no siga als jutjats.
—En tot cas, es banalitza molt. Els
membres de l’extrema dreta, els ultres,
se senten molt tranquils, protegits.
—Tenen la sensació d’impunitat. Hi
estic d’acord, perquè no tot és delicte,
perquè la regulació encara és imperfecta.
Ens falten mitjans, tant a la fiscalia
com a tot el món. I falta conscienciació
i educació.
—I lleis que ajuden a avançar i a castigar
els delictes.
—Hi ha coses que són evidents. Lamentablement,
ací hi hagué l’assassinat
cabdal per a ells que va ser el de Guillem
Agulló. Jo vaig arribar a Castelló dos dies
abans de l’assassinat de Guillem. Quan
em vaig traslladar a València, ja redactaven
la sentència del judici. Després
de molts anys, el meu primer assumpte
com a fiscal delegada de delictes d’odi
va ser una manifestació on es cridava
‘Et passarà com a Guillem’. A mi, això,
que en vint-i-vuit anys no haguérem
avançat, em va impressionar molt.
—Hi ha dades recents sobre els delictes
causats per persones de l’extrema
dreta?
—No en tenim dades, perquè les nostres
estadístiques són globals, de tots
els delictes d’odi que veiem, però no es
distingeix entre tipus de delictes.
—Parleu de permissivitat.
—No exactament, perquè la diferència
entre què és delicte i què no ho és, amb
els delictes d’expressió, és tan prima que

45
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
‘Crec que som al llindar d’un ordre nou,
que a mi em sembla horrible, però això
no compta pas’
Poeta, traductor i editor, és un home que ha dedicat tota la vida a la
literatura i a la cultura · Li hem fet una llarga entrevista de trajectòria,
ara que Labreu ha tornat a editar sis dels seus llibres de poemes en un
volum i és el traductor de ‘Tal qual’ de Valéry i ‘El desert malva’ de
Nicole Brossard, entre més
ALBERT SALAMÉ
MONTSERRAT SERRA
Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és
poeta, traductor i editor. Així es
defineix. De fet, és un home que ha
dedicat tota la vida a la literatura
i a la cultura. I ha estat un incansable
impulsor de projectes, sobretot,
en el camp de la poesia i la literatura:
fa trenta-un anys va fundar l’editorial
Cafè Central i va obrir la mítica col·lecció
Jardins de Samarcanda, amb un catàleg
de quatre-cents títols; té dues desenes
de llibres propis publicats, sobretot de
poesia; amb les traduccions ha fet conèixer
molts autors, en destaca la literatura
quebequesa contemporània escrita per
autores; ha impulsat projectes que depassen
la literatura i s’encadenen amb
les arts visuals i la música. Per tot això

46
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
i per la seva actitud discreta i compromesa,
és un home valorat i apreciat en
el món literari.
La peça que segueix és una entrevista
de trajectòria, llarga, feta sense presses.
Comencem parlant d’algunes de les
seves obres que ara han coincidit a les
llibreries.
—La vostra capacitat de treball no
sembla tenir límits. A la vostra web,
en l’apartat Notícies, llegim: ‘Les traduccions
previstes per a aquest 2020
(un any, certament, complicat en tants
aspectes), ja s’han publicat i es troben
a les llibreries: Tal qual, de Paul Valéry
(Adesiara), Ombres dibuixades, de Pietro
Civitareale (Balbec), Novenaris, de Remo
Fasani (AdiA), El meu cap és fort on
l’altra dansa, de Martine Audet (Jardins
de Samarcanda) i El desert malva, de
Nicole Brossard (Lleonard Muntaner).
També s’ha publicat Clars, aquest matí,
són els teus records (Obra reunida, 1989-
2009) a Labreu, i la segona edició de
Pluja.
—No, no és tant de treball com sembla!
Passa que aquestes edicions que vostè
cita han sortit publicades gairebé de cop
(just en aquest temps de pandèmia), i
llavors fa un efecte espectacular, tant
de gruix. Però ha estat una pura conjunció
en el temps. Les traduccions feia
temps que s’estaven coent. Com vostè
sap, la publicació dels llibres és lenta
i, en aquest cas, han coincidit a sortir
aquests llibres junts perquè alguns títols
estaven previstos per Sant Jordi, d’altres
per a abans de vacances, i tal com estava
el panorama, els llançaments es van
ajornar. I en aquesta rentrée una mica
escanyolida que vivim, tot ha esclatat de
cop, com si volgués fer soroll. I no, no
és pas que treballi més que la majoria
de persones.
I en aquesta ‘rentrée’ una
mica escanyolida que vivim,
tot ha esclatat de cop, com si
volgués fer soroll
ALBERT SALAMÉ

47
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
En el cas de Valéry vaig haver
de nedar sol en una mar
tempestuosa, sense cap ajut
ALBERT SALAMÉ
—Tal qual, de Paul Valéry, us ha portat
uns quants anys de feina. Quins reptes
us ha presentat? Sembla que ha trobat
un bon gruix de lectors.
—Sí, traduir Tal qual ha estat un repte.
I una feinada: dos anys intensos. Fatigants.
Paul Valéry és un autor complex
–que no obscur, com va aclarir Émilie
Noulet–, que crea tot un mètode i una
arquitectura de pensament molt particular,
amb una escriptura molt personal.
Per traduir-lo, costa trobar el to, entendre
i escollir els mots adequats per
atansar-se a dir el mateix que ell deia.
Traduir és triar: a cada pas, amb cada
mot, el traductor ha de cercar l’equivalència
precisa, justa, i la polisèmia
de cada paraula obre tot un ventall de
possibilitats, algunes de les quals poden
fer-te anar per un camí equivocat.
Quan, per exemple, tradueixo poesia
d’autores quebequeses, aquest problema
gairebé desapareix, perquè puc establir
un diàleg amb la poeta, demanar quin
és exactament el sentit amb què fan
servir un mot, un adjectiu, o el perquè
d’un determinat gir sintàctic. En el cas
de Valéry vaig haver de nedar sol en
una mar tempestuosa, sense cap ajut.
I els dubtes creixien a cada pàgina que
feia. Calia mantenir la coherència en
uns fragments textuals molt diversos
(sobre art, literatura, música, filosofia,
ciència, psicologia, matemàtiques,
religió, medicina…), poemes en vers
i poemes en prosa, proses poètiques,
sovint oníriques, sentències iròniques,
etc. I Valéry té una manera molt particular
de puntuar, un ús especial de les
preposicions i, de vegades, un rerefons
de l’italià, el cors i l’occità, que són les
llengües de família (la mare era italiana,
el pare, cors; i la infantesa i adolescència
les va viure a Seta i Montpeller).
Tal qual és un llibre molt voluminós: de
fet, són vuit llibres, que es van publicar
en èpoques diverses i que l’autor va aplegar
al final de la seva vida. Un llibre d’una
volada excepcional, que exigeix al lector
un esforç de comprensió molt elevat.
I sí, aquesta edició ha esdevingut un
inesperat èxit entre el públic català.
Segurament perquè és un títol mític
que fins ara no estava traduït en la seva
totalitat a cap llengua. També perquè
és un volum de referència. I crec que
llegir-lo en francès implica un esforç
molt continuat, encara que es conegui
la llengua. La traducció –espero– resol
alguns dels problemes de comprensió de
les sofisticades construccions conceptuals
i estilístiques de Valéry.
—Més novetats: Clars, aquest matí, són
els teus records aplega sis llibres que
recullen els poemes escrits entre el
1986 i el 2011. Dieu que només n’heu fet
lleus modificacions. Sou un autor que
prefereix no refer l’obra feta?

48
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
Una vida que, des de
sempre, ha tingut la
pruïja d’estar del tot
abocada a aquesta
professió: no pas com a
guanyapà, sinó com a
refugi darrer i alè vital
que m’empeny, jorn
rere jorn, a continuar
l’ofici de (sobre)
viure, a prosseguir un
itinerari contra corrent
—Els amics de Labreu em van dir, deu
fer tres anys i mig, que volien fer una
mena d’obra completa. Com que reunir
tots els llibres que he publicat era un excés,
vam quedar que l’edició es limitaria
als sis títols que jo triés: una edició lleugera,
assequible. I no vaig tocar gairebé
res, dels poemes. Em penso que, com a
màxim, en vaig eliminar algun o vaig
canviar alguna paraula.
En general, deixo que els poemes, un cop
escrits, dormin al calaix un bon temps,
després del qual descobreixo si valen res
o no, o què hi falla. I quan alguna cosa
no marxa a l’hora, l’elimino –sigui una
paraula o tot un poema. Per això, quan
un llibre es publica és que tinc una certa
seguretat que conté allò que volia dir.
—Al llarg dels anys, heu anat recuperant
les vostres obres que ja no es
trobaven i també heu fet antologies de
poemes. Al llibre La lentitud, la durada.
Una antologia personal (Pagès Editor,
2010), on feu una tria de poemes del
1982 al 2007, resumiu la vostra actitud
vital i poètica: ‘Una vida que, des
de sempre, ha tingut la pruïja d’estar
del tot abocada a aquesta professió: no
pas com a guanyapà, sinó com a refugi
darrer i alè vital que m’empeny, jorn
rere jorn, a continuar l’ofici de (sobre)
viure, a prosseguir un itinerari contra
corrent.’
—Sí, Pagès Editors va demanar-me fa
anys una antologia personal, que és el
llibre que vostè cita. Va estar bé, poder-la
fer, perquè els meus llibres costen molt
de trobar i amb aquesta selecció de poemes
algunes persones van descobrir
la meva escriptura. I sí, la meva vida
ha estat abocada a la poesia: llegint-la,
escrivint-la, divulgant-la: estimant-la.
Cada dia llegeixo poesia; un bon vers,
un bon poema em dóna l’energia per
anar avançant.
—Què voleu dir, de fet, amb ‘prosseguir
un itinerari contra corrent’?
—Vull dir que la poiési (aquest mot grec
que significa obrar, crear, fer) és l’únic
que importa. Per a mi, escriure és el tot.
I, és clar, donar-ho als altres –perquè
l’altre, el lector, perfà els poemes amb la
seva lectura. I anar contra corrent vol dir
seguir aquest itinerari solitari sense cap
traç de supèrbia, sense importar gens la
transcendència social (llegeixi’s ‘èxit’)
que pugui tenir. Fixi’s en Kavafis: durant
la seva vida –més aviat obscura, sòrdida
fins i tot– no va publicar cap llibre; però
anava fent. Això, vull dir.
—Anar contra corrent o pels marges té
un cost, també. Us pesa?
—Té un cost, en termes de reconeixement,
d’estar en el pinyol… La veritat,
però, és que estic acostumat a anar sol,
a no haver de donar massa explicacions.
A fer el que crec que haig de fer sense
pensar en el benefici que se’n pugui
derivar. Em pesaria si volgués treure’n
un rendiment en forma d’elogis, honors,
corones de llorer…
—Fa cinc dècades que escriviu poesia.
Quan vau saber que éreu poeta i què
us va fer decidir de dedicar-vos a la
literatura?
—Vaig descobrir la meva passió per la
poesia en els darrers anys de batxillerat;
tot just acabava de descobrir el món de
la poesia, al col·legi, i anava escrivint
d’una manera autònoma, influït per
Quasimodo, Garcia Lorca, Màrius Torres.
Jo no vaig estudiar Lletres (que devia ser
el que tocava), sinó Economia. I això em
va anar configurant com una persona
amb una doble vida: allò més íntim era
–i és– la poesia; altres qüestions són
el guanyapà per a poder tirar endavant
projectes. De manera que he esdevingut
un ‘professional’ de la literatura. Res
en la poesia m’és aliè: els llibres, les
lectures, les revistes, les persones que
n’escriuen i les que la divulguen: tots
fan aquest món.
—M‘impressiona el fet que hàgiu combinat
una vida frenètica dedicada a la
poesia, les arts i la cultura amb una feina
que no té res a veure amb aquest món,
consultor en la indústria informàtica
fins a la jubilació. Poques hores de son.
—Sí, en aquest sentit (només en aquest,

49
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
per favor!) m’assemblo a Valéry. Ell, des
de la seva adolescència es llevava a les
cinc de la matinada i escrivia fins a les
vuit o les nou: de la llum elèctrica a la
llum solar. Jo feia el mateix, quan treballava
(ara estic feliçment jubilat): em
llevava molt d’hora i escrivia o llegia fins
poc abans de les vuit, en què anava cap
a l’oficina. I al vespre, un parell d’hores
més. Mai no he estat massa nocturn,
més aviat diürn. Però tot això no és cap
mèrit, ni ha d’impressionar ningú: és
la conseqüència de voler retornar els
beneficis d’haver pogut tenir l’energia
per a fer. La informàtica ha fet possible
l’editorial…
—És un camí difícil, dedicar-se a la
poesia, la traducció, l’edició de poesia?
—Sí. És un camí solitari que, en el meu
cas, no ha cercat (ni ha trobat, a penes)
reconeixement. Però és que la lluïssor
que vull és, justament, no tenir-ne gens.
L’únic que importa és escriure, mirar de
fer-ho bé, divulgar els textos: saber que
hi ha algú que espera llegir allò que fas,
que tradueixes, que publiques. Però hom
no s’ha de fer causa, de no tenir honors,
guardons, distincions, etc.
Cal no tenir factures pendents. A Sabadell
sempre sentia dir que hom, abans
de sortir de casa, ha de tenir les factures
pagades. I anar a la feina amb el cap
ben alt.
—Quins són els vostres referents poètics?
Han anat variant al llarg de la
vostra trajectòria o els heu anat incorporant
sense fer grans trencaments?
—El meu gran primer referent és Salvatore
Quasimodo. A casa els pares hi havia
molts llibres, però eren novel·les i llibres
d’art; gairebé cap llibre de poemes.
I un dia va aparèixer, misteriosament,
l’obra poètica de Quasimodo, traduïda
al català per J.M. Bordas i editada per
Selecta el 1961. Jo tenia uns quinze anys,
i aquell volum em va venir a trobar i
la seva lectura em va trasbalsar, i va
marcar d’una manera indeleble la meva
passió per la poesia. Després vingueren
Màrius Torres (un regal inesperat),
Garcia Lorca, Guillén, Salinas, Ungaretti,
Montale, San Juan de la Cruz… No va ser
fins més endavant que vaig ser lector de
Riba, de Foix, de Manent, de Palau i Fabre.
I de Hölderlin, Rilke, Valente, Juarroz,
T.S. Eliot, Reverdy, Jaccottet, John
Cage, Edmond Jabès, Eckhart, Rilke, el
zen, Vinyoli, i un llarg etcètera. La meva
poesia, ara que m’he rellegit a propòsit
de la publicació del llibre amb Labreu, no
ha sofert grans trencaments: ha estat un
procés evolutiu, lent, un anar descobrint
altres mons, altres maneres de dir…
—El límit del llenguatge, el silenci, el
sentit de la història, la memòria, el nores,
l’alteritat… són temes que travessen
la vostra obra poètica. Us generen
preguntes que es poden furgar amb més
fondària des de la poesia?
—Sí, en un principi hi va haver la pregunta
sobre els límits del llenguatge,
sobre la (im)possibilitat de dir. Eren
moments complicats –el treball, els
trasbalsos sentimentals, la situació política
en la fi del franquisme i en el postfranquisme–,
creuats per l’impacte de la
carta de lord Chandos a Francis Bacon, de
von Hofmannsthall: un text fundacional,
per a mi. La crisi del llenguatge, la desintegració
del jo, tot un món que tendeix
a un canvi de conseqüències imprevisibles…
I jo, amb la meva ànsia poètica
només podia reflectir-ho reflexionant
sobre el silenci. ‘No pot ser dit res més
que res’, llegia en Cage. Per això parlava
del ‘silenci abrusador de la paraula’, del
poema com ‘la veu mateixa del silenci’,
de ‘aquest insofrible silenci’, etc. Reflexionava
sobre el silenci físic i el silenci
metafísic, sobre el misticisme, sobre el
buit, el no-res… I continuava interpel·
lant el silenci. Interpel·lant(-me) en
silenci. D’altra banda, sempre he mirat
de treballar amb artistes visuals (i, darrerament,
amb músics) perquè m’amplien
l’horitzó, em fan créixer. Vaig
tenir una vivència molt intensa, durant
gairebé trenta anys (fins a la seva mort),
amb en Benet Rossell, un artista visual,
un creador incansable, amb el qual vam
dur a terme molts projectes. I des de fa
uns deu anys, treballo molt activament
amb l’Alícia Casadesús, amb qui vam dur
La crisi del llenguatge, la
desintegració del jo, tot
un món que tendeix a un
canvi de conseqüències
imprevisibles…
a terme un projecte sobre el lloc, sobre
la natura, sobre la mirada, sobre la llum,
al Cabreres. D’aquí van sorgir una sèrie
de poemes d’una estructura molt feble,
gairebé aeris, recollits en un volum molt
bell que es diu Microgrames, i d’altres
poemes que faran part d’un nou llibre.
—Què us preocupa ara? Quins interessos
ressegueixen la vostra poesia
d’avui?
—Continuo reflexionant sobre el silenci,
sobre la llum, sobre l’escriptura…
Però hi ha un neguit per la destrucció
del planeta, per la nostra perdurabilitat
com a espècie (i tot el que això comporta
en relació amb la cultura i les relacions
socials), pel desequilibri creixent entre

50
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
ALBERT SALAMÉ
els blocs de països rics i pobres, per la
bretxa social que creix imparable. I com
a poeta, com a aquell qui treballa amb
la paraula, tinc una enorme preocupació
pel futur de la nostra llengua.
—Com us ha marcat la pandèmia i el
confinament? Hi apareixen la mort, la
por, el patiment, el dolor, en els poemes
que escriviu ara?
—Aparentment, la meva vida no va
canviar, amb el confinament. De fet, a
casa ja hi vivim, de confinats. La meva
dona és traductora, i doncs, sempre
és davant l’ordinador; com jo, encara
que jo passo estona escrivint a mà.
En aquest sentit, no hi havia canvi.
Però sí que l’ambient de por, de malfiança,
de perill, de fragilitat davant
la pandèmia, ens generava –potser
sense adornar-nos-en gaire– un cert
malestar i una pèrdua de capacitat de
concentració. No vaig escriure res,
durant els primers mesos. Ara he tornat
a agafar el fil i sí, d’una manera o
altra, la por i el sofriment apareixen
en els poemes. És lògic que així sigui.
Ningú no pot pensar que és immune
al que s’esdevé entorn seu.
—Amb el confinament es va copsar el
silenci i es va recuperar una certa lentitud.
Tal com ens heu explicat, el silenci
és un dels vostres temes en poesia (‘Del
buit del silenci –de la plenitud, doncs–
fer-ne néixer la creació per donar nous
sentits a un silenci que canvia de significació’,
també heu dit).
—Sí, hi va haver una cosa molt curiosa,
els primers dies. Jo visc en un carrer
força sorollós, i el pis és damunt d’una
escola molt gran. Als matins sempre hi
sol haver molt de renou, amb els nens
de l’escola, els camions de distribució,
els taxis, etc. I de sobte, vam deixar de
sentir tota mena de soroll… Podies parlar
amb els veïns del davant; senties la piuladissa
dels ocells; a la nit veure estels
d’un cel transparent; respiraves millor…
S’havia operat un canvi molt profund.
I sí, aquest silenci era, en ell mateix,
un nou significat a la vida que vivíem.
Però com sempre ocorre, el capitalisme
s’ho empassa tot, i la pandèmia també

51
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
se l’empassarà. ‘I tot tornarà a ser com
abans’, ens faran veure. Però nosaltres
sabrem que no serà així, perquè molts
hauran caigut pel camí.
—Un altre aspecte d’aquesta situació de
pandèmia és la recuperació del valor del
caminar i també revaloritzar la natura
i les zones rurals, rebaixant la supèrbia
de les urbs. Hi heu pensat en tot això?
—Jo visc a Barcelona –per bé que soc
de Sabadell. I sento una gran necessitat
de caminar pel bosc, de sentir l’olor de
pinassa, de veure la Mola. I, certament, si
no tingués aquesta edat provecte, aniria
a viure en una zona més humana, menys
contaminada (en tots els sentits).
—I la idea de llibertat? La pandèmia
també té una cara fosca, de reduir les
llibertats bàsiques per part del poder.
—Sí, ens estan retallant llibertats que
van costar molt de conquerir. Quan sento
els missatges que adrecen alguns dirigents
sindicals o ex-dirigents polítics
d’esquerres amb propostes ultres, quedo
esgarrifat. El liberalisme tòxic ho ha liquidat
tot. Només el poder té valor.
—Els fets polítics viscuts a Catalunya,
el procés d’independència, la repressió
patida, també han marcat la vostra obra
recent?
—Costa molt escriure sobre uns fets tan
dolorosos que has viscut des de primera
fila… El rastre de tot el que ha passat
(com oblidar l’1-O, o el 3-O?) es troba
en els poemes que vaig fent, però d’una
manera velada. Per bé que he escrit alguns
poemes per a actes concrets (Poetes
revoltats, el Price dels poetes, etc.), molt
evidents. Per exemple, aquest:
«de plom, els anys.
aquell clapit / rastrejador / de l’odi antic
/ és més present / avui que antany, //
més malvolent /
més arrogant / i més pervers, / comptat
per brins / o per afanys. // la por vençuda
/ per l’esclafit / coral d’un clam / no
amaga crims / ni excusa danys. // el pas
traçat / fa cinquanta anys / ens dona fam,
/ ens causa set: / ens fa companys. // eren
de plom. / i són de plom, / els anys.»
—Creieu que ens trobem en un canvi
d’època, una nova era mundial, amb
nous valors a l’alça?
—Sí, sense cap mena de dubte. Crec
que som al llindar d’un ordre nou –que
a mi em sembla horrible, però això no
compta pas–, que anorrearà els valors
humanístics sota els quals hem viscut,
sota els quals som. La tecnologia desfermada,
incontrolada, ens situarà a
frec d’una mena de 1984. Les distopies
seran la realitat.
—Hi ha qui pensa que aquesta pandèmia
ens portarà un nou renaixement.
Que molta gent ha pres consciència
dels primers efectes del canvi climàtic
i que les generacions que ara creixen no
estan disposades a continuar igual, que
volen canvis. Veig que aquest canvi de
valors a favor d’un nou humanisme no
el preveieu.
—Tant de bo sigui així… Recordo, però,
que fa uns deu anys, quan va començar
l’enèsima crisi del capitalisme –que va
tenir conseqüències devastadores en
l’àmbit social: retalls ferotges en l’ensenyament,
l’educació, la cultura… és a
dir, en el teixit ‘no-productiu’ (segons
els cànons neoliberals)–, es deia que
havíem après la lliçó, i que les coses a
partir d’aleshores canviarien. Fins i tot,
en Sarkozy, amb tota la barra del món,
va proclamar la fi del capitalisme. En
el moment en què es van començar a
veure les orelles a una certa ‘recuperació’
(aquells ‘brots verds’ d’en Zapatero),
la majoria de gent va continuar en la
disbauxa consumista, els preus dels
lloguers van pujar a xifres astronòmiques,
es van multiplicar les ofertes de
sanitat privada, els col·legis d’organitzacions
dretanes van proliferar, etc.
M’agradaria equivocar-me, però jo no
veig que, majoritàriament, es pensi a
canviar aquestes formes de vida podrida.
Encara que, certament, hi ha petits nuclis
resistents que miren de viure d’una
forma decorosa, adaptada al medi i amb
respecte per la natura.
El liberalisme tòxic ho ha
liquidat tot. Només el poder
té valor
—Vau fundar el segell Cafè Central
l’any 1989 i la seva mítica col·lecció Els
jardins de Samarcanda. Són trenta-un
anys de compromís amb la poesia, la
literatura, la cultura i més de 400 títols.
Quina valoració en feu? Per sobre de tot,
què creieu que heu aportat amb aquest
projecte?
—Trenta-un anys… És molt de temps.
Potser massa. Bé, es tractava de fer una
proposta de poesia que fos creïble, a partir
d’uns postulats senzills i de qualitat.
Cafè Central es va concebre com una
iniciativa editorial independent, tant
econòmica com d’actuació i de propòsits.
Cafè Central va voler ser una resposta
‘des de fora’ (o, més ben dit, al marge
dels ‘pinyols’, especialment els barcelonins),
que atengués les inquietuds dels
escriptors que pensaven situar-se en
un marc menys confortable però més
autèntic, i publicar aquelles escriptures
poètiques que es volien properes (o hereves)
a l’experimentació. Funcionem,
bàsicament, a base de subscriptors. Amb
això el que pretenem no és tan sols
una certa estabilitat econòmica sinó un
compromís del subscriptor amb aquestes
idees que he exposat. Com a editors,
no sols fem el llibre, sinó que l’acompanyem
a donar els primers passos i a

52
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
donar-lo a conèixer pel territori. Després
han sortit diverses iniciatives amb semblants
arguments, i tot plegat fa possible
el vigor de la poesia catalana actual, que
s’escampa per tot l’àmbit lingüístic.
La valoració que en faig és positiva,
tant a nivell personal com de projecte
col·lectiu. Però també és cert que ha
estat a canvi d’un esforç important.
(L’altre dia, mentre arrossegava caixes
pesades de llibres, plegant la parada a la
Setmana del Llibre en Català, vaig pensar
que potser ja havia arribat el moment de
llançar la tovallola… els anys no passen
debades!)
Crec, però, que la col·lecció ha aportat la
descoberta de molta poesia estrangera i
la descoberta d’alguns dels nous valors
de la poesia catalana. Bons llibres, ben
editats, un catàleg rigorós, una continuïtat
en el temps: vet aquí la història!
—Heu treballat amb moltes (Emboscall,
Pagès, Eumo, AdiA, Proa, Labreu,
Lleonard Muntaner, Adesiara, Llibres
del Segle…), la majoria petites i moltes
amb seu fora de Barcelona. Us dóna més
llibertat no casar-vos amb cap segell o
no ha estat una opció triada?
—Com diu, he publicat els meus llibres
en aquestes editorials amigues perquè
m’agrada el seu treball i em sento bé
fent part d’aquells projectes. M’agrada
que siguin ‘de fora’: una manera de visualitzar
que no tot passa per Barcelona
–cosa que s’oblida massa sovint!
—Heu publicat amb editorials de les
Illes. Heu establert també un vincle amb
el País Valencià?
—Sí, de fet amb les Edicions del Buc
(que ara mateix s’han vist ‘premiats’
amb Nit fidel i virtuosa, de Louise Glück,
traduït per la Núria Busquet) col·laborem,
juntament amb Labreu i AdiA, en
el remi Francesc Garriga per a poetes
inèdits. Som en la cinquena convocatòria
–que, per cert, va guanyar un autor
de la Marina Baixa, en Joaquim Cano–,
i la gràcia del premi, a part de l’edició
del llibre, és que el guanyador recorre,
tant com és possible, els tres territoris,
presentant el seu treball.
—En quin moment diríeu que es troba
la relació literària i cultural dels diversos
territoris de parla catalana, dels Països
Catalans?
—Em sembla que amb les Illes, la relació
és força bona (millorable, però força
bona). Però amb el País Valencià, crec
que l’intercanvi ha baixat molt en relació
amb fa uns anys; els llibres que es publiquen
allà a penes si arriben, al Principat.
I el teatre, la música, la dansa valenciana
no tenen cap presència aquí –i a l’inrevés.
Suposo que el desig d’independència
del Principat va fer témer als catalanistes
valencians que quedaven ‘despenjats’
del tot: ells, continuant sentint com el
valencianisme seguia ‘ofreciendo glorias
a la patria’, i nosaltres, tan contents
havent-nos desfet del llast espanyol. És
urgent refer els ponts, començant pels
culturals. I continuar tallant de soca-rel
el distanciament polític. Aquesta és
una tasca que tenen pendent els partits
hegemònics, d’aquí i d’allà. I el mateix
passa amb els mallorquins.
ALBERT SALAMÉ
—Abans comentàveu la preocupació
que sentiu per la situació que pateix la
llengua catalana. Alguna proposta per
a millorar-ne la salut?
—A mig termini veig molt difícil salvar
la llengua. Ens calen eines potents per
tal que el català esdevingui una llengua
‘normal’. Un estat propi ho asseguraria?
No ho sé. Mentre, però, com ‘viure
plenament en català’ si falta la voluntat
política per posar-hi remei? Jo passejo
molt a peu, i sempre tinc les antenes
a punt: que poc català que sento, pels
carrers de Barcelona! I ho visc molt
malament.
—M‘agradaria parlar del vincle que
heu fet amb les poetes quebequeses

53
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANTONI CLAPÉS
que abans citàveu, que ha estat un pont
fonamental per a conèixer aquesta literatura
i aquest territori.
—Fa uns vint anys que vaig anar per
primer cop al Quebec. Per a mi, aquest
era un país (tècnicament, una mena de
regió autònoma) que, com nosaltres,
volia viure plenament en la seva llengua
–el francès–, i que maldava per ser un
país nou, més just i políticament independent.
(Encara recordo el rebombori
que De Gaulle va crear amb el seu Vive
le Québec libre! des del balcó de l’ajuntament
de Mont-real.) El Quebec viu en un
ecosistema polític més refinat, menys
agressiu que el nostre. Però a mesura
que l’he anat descobrint, m’he adonat
que tampoc no hi ha tanta diferència, a
l’hora de la veritat (referèndums trucats,
policies paral·leles, etc.).
En tot cas, em vaig enamorar del país i
de la seva literatura; d’aquella societat
multiètnica, tan permissiva, tan avançada.
I vaig començar a establir ponts
amb els poetes d’allà. Durant dotze anys
vam organitzar jornades de traducció
amb el títol d’Anada-Tornada (un any
aquí i un any allà), i vaig començar a
traduir i editar poetes quebequeses; a
hores d’ara ja hi ha una bona llista de
títols i d’obres que ens poden donar la
mesura d’una literatura potentíssima,
atenta als canvis i a l’esdevenidor, amb
una mirada de modernitat sobre el món,
desacomplexada.
—Una de les autores que heu traduït i
fet conèixer és Nicole Brossard, de qui
ara heu traduït la novel·la El desert
malva (Lleonard Muntaner). No és pas
una novetat. Per què el feu arribar ara
al lector català?
—Aquesta és una novel·la molt important
en el context de la literatura
quebequesa. Un clàssic. Escrita a començaments
dels vuitanta, es tracta
de la primera novel·la postmoderna
d’aquella literatura. Ara, quaranta anys
després, ha esdevingut un llibre de
culte que ha estat objecte de centenars
d’assaigs d’interpretació. És un relat/
El Quebec viu en un
ecosistema polític més
refinat, menys agressiu
que el nostre. Però a
mesura que l’he anat
descobrint, m’he adonat
que tampoc no hi ha tanta
diferència, a l’hora de
la veritat (referèndums
trucats, policies
paral·leles, etc.)
assaig que es llegeix amb molt de plaer,
però convé fixar-se bé en els meandres
de la narració. Brossard podria ser una
persona a qui podrien haver donat el
Nobel. La seva obra és extensíssima, i
comprèn poesia, assaig, teatre, cinema,
narrativa…
—Voldria acabar recordant el vostre
vincle i converses amb Carles Hac Mor.
Què vam perdre amb la seva mort? Es
troben, aquestes converses, encara?
—Amb en Carles vam ser molt amics,
durant molts anys. Crec que ens estimàvem
molt. La seva mort va ser com
una llosa que et cau al damunt. Em costa
imaginar aquest món sense ell. Però més
enllà de les qüestions personals, amb en
Carles se’n va anar un agitador cultural
de primer ordre, un element crític incisiu,
un creador nat. Sí, vam escriure
dos volums de converses i un de cartes
creuades. Aquest material ja no es troba,
malauradament. I, potser, no estaria
malament tornar-lo a editar…
—Perquè l’entrevista no sigui un punt
i apart sinó només un punt que ens
permeti seguir-vos, expliqueu-nos els
projectes amb els quals treballeu ara i
algun que desitgeu molt de fer i que
encara no hàgiu començat.
—Jo sempre tinc oberts molts fronts.
Em defineixo com a poeta, traductor
i editor.
Doncs repassem els projectes en aquest
tres àmbits. Com a poeta, estic treballant
en un projecte amb l’artista visual
Alícia Casadesús: anem força avançats,
però la covid-19 ens ha entorpit el ritme,
atès que ella viu a l’Esquirol i la
comunicació, en aquest projecte, hauria
de ser més sovintejada i presencial.
També treballo en un projecte amb el
músic Ferran Fages. I, encara, estic escrivint
una mena de record dels poetes i
creadors que m’han influït o trasbalsat.
Com a traductor, estic a mig fer d’un llibre
de poemes d’una poeta quebequesa,
i tinc pendent de començar una novel·la
d’una escriptora també quebequesa. I,
encara, traduir els poemes de la poeta
italiana Cristina Campo, en aquest cas
per a un llibre amb la professora italiana
Maria Pertile.
I com a editor, continuar la col·lecció
Jardins de Samarcanda, que aquest hivern
publicarà una gran sorpresa (coincidint
amb el número 100), junt amb un
llibre de poemes de Joan-Lluís Lluís i un
de Biel Mesquida. L’altra col·lecció que
porto, Balbec, acaba de publicar L’incert
encontre, de Feliu Formosa i La mà que
tremola, de Corina Oproae.
Aquí tenim pendent la feina de fer rodar,
donar a conèixer els darrers títols
de Jardins i de Balbec, al llarg i ample
del territori. De feina, com veu, no me’n
falta. Tot serà que tingui energia i salut
per a tirar-la endavant!

54
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ÀLEX RIGOLA
‘Aquesta obra
ha estat obrir
en canal el tema
de la mort’
Entrevista al director sobre la celebrada obra de teatre basada
en les converses reals entre una filla i el seu pare, just abans
de morir-se. La filla és l’actriu Alba Pujol, amb paper a l’obra
EFE
ANDREU BARNILS
E
l director de teatre Àlex Rigola
(1969) té en aquests moments
tres espectacles que ronden.
Macho Man, instal·lació sobre
el masclisme; una versió
lliure de La gavina de Thèkhov,
que ell ha centrat en la lluita entre
generacions que fan tap; i l’intens
i celebrat espectacle Aquest país
no descobert que no deixa tornar
de les seves fronteres cap dels seus
viatgers, que es pot veure fins el
30 d’octubre al teatre Poliorama
després de passar per la Beckett.
Són els darrers dies per a veure una
obra que es basteix a partir de les
converses reals que Àlex Rigola i
l’actriu Alba Pujol van tenir amb
Josep Pujol Andreu (1956-2019),
pare de l’Alba, poc abans de morir-se
de càncer. Demà passat, 23
d’octubre, farà un any. Són 25 hores
d’àudio enregistrades a casa del
senyor Pujol, convertides en una
obra de teatre que s’assajava quan
ell es va morir. La seva filla ara és
dalt l’escenari i Pep Cruz fa el paper
de pare. En aquesta entrevista,
Àlex Rigola parla d’aquesta obra de
teatre, sobretot, però també de com
la covid-19 ha afectat els assaigs, i
tot el sector.
—D’on neix la idea de fer aquest espectacle?
—És un encàrrec que em fa la Beckett, i
on agafem de tronc principal les converses
que tinc amb el pare de l’Alba Pujol, que
s’ha de morir, i amb ella. Hi vam parlar
quan Josep Pujol tenia un càncer terminal.
Va morir l’octubre passat. Són 25 hores
de converses enregistrades a casa seva. Jo
reescric un text, on tot són paraules d’ell.
—Que bèstia el paper de l’Alba Pujol: filla
i actriu a la vegada.
—Barreja de bèstia i de ‘tant de bo que
tots ens poguéssim dir adeu així’. Ells dos
em fan un regal, el pare de l’Alba em fa

55
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ÀLEX RIGOLA
Una obra que es
basteix a partir de les
converses reals que
Àlex Rigola i l’actriu
Alba Pujol van tenir
amb Josep Pujol
Andreu (1956-2019),
pare de l’Alba, poc
abans de morir-se
de càncer
un regal, obrint el seu cor amb aquests
últims pensaments. I jo suposo que estimulo
un tipus de conversa que tampoc
no acostumen a tenir, fins a aquest punt,
un pare i una filla.
—Per exemple?
—Per exemple, al pare li pregunto: què
t’ha quedat per a fer amb la teva filla. I
a ella: què t’ha quedat per a fer amb el
pare. Al pare li demano que em digui una
qualitat de la seva filla. Coses que no vas
demanant al pare que et digui. Si un tercer
entra en discussió, et sents abocat a
respondre. Nosaltres arribàvem a un coneixement
a escala filosòfica, i sobretot
poètica, que posem sobre la taula. Vam
llegir poemes, ell també. Era un home
amb el cap al cent per cent, catedràtic
d’història econòmica, i una persona amb
voracitat intel·lectual, lector de poesia i
de novel·la. Va portar una conversa que
ens va fer gaudir a tots. Per a ell també és
un moment que li dóna sentit, tot això,
perquè busca la utilitat de tot. Va pensar:
si m’haig de morir, i pot tenir utilitat,
som-hi. I el torna a aixecar, dins el pessimisme
que té el fet d’haver-se de morir.
—Aquests mesos devien ser un adeu
explícit. Me’n vaig, i ara us diré adeu.
—Totalment. Quan ho accepta sap
per a què són les converses. Sap que
treballem sobre la mort. Aquesta obra
ha estat agafar el toro per les banyes i
obrir en canal el tema de la mort. Al final,
per descobrir-se més a un mateix.
L’Alba, en un cert moment d’aquestes
converses diu que d’alguna manera se
sent més preparada, ara, que no quan
es va morir la seva mare (i ella tenia
vint-i-dos anys). Ningú no li havia
explicat com es pot acompanyar. Al
final, sobre la mort en sabem molt
poc. No pot anar separat d’allò que sí
que sabem: fa frontera amb una cosa
que es diu vida. I per tant la connexió
entre la mort i com tu has viscut és
molt important. Sempre pots modificar-ho
amb el temps que et queda.
Hi ha una gran conversa passant per
la mateixa vida d’aquesta persona que
no té res a amagar.
—Què us ha xocat de tot aquest procés?
—Que t’ensenya les debilitats. Un dels
exercicis que vaig fer, personal, era
veure per què em feia por la mort. Enfrontar-me
a la pregunta. A banda de
les respostes òbvies (per exemple, que
els meus fills encara són menors i els
vull acompanyar), n’hi havia de molt
absurdes, com ara si em quedava mort
amb la boca oberta. Potser perquè vaig
veure morir la meva àvia així, amb la
boca totalment desencaixada i em va
fer certa impressió. Em torna aquesta
imatge. Quina cosa tan absurda: et
mors i et preocupa la forma de la boca?
Diu molt de la revisió que has de fer de
tu mateix. És que vols controlar com
quedaràs de cara als altres. T’ensenya
moltes debilitats.
—La saviesa dels metges que tracten
el càncer.
—Això dels metges és una part importantíssima
de l’obra, i va ser part de la
investigació. Ens posem en contacte amb
Enric Benito, metge que tractava molts
casos de càncer i que en un cert moment,
tenint la mort tan a prop, decideix que
és molt important d’especialitzar-se
en pal·liatius. Vol acompanyar millor.
I ajuda la gent que hi ha a pal·liatius a
tenir una altra actitud. Aquest doctor
viu a Mallorca, ens va enregistrar una
xerrada sobre això, i nosaltres a l’obra la
passem en vídeo. Part importantíssima.
Jo vaig posar-li el vídeo a Josep Pujol. Per
veure què n’opinava.
—Recordo aprendre els cicles del dol: la
negació de la mort, la ira (vols matar
el metge perquè no et salva el pare),
la depressió. Els metges ho tenen tan
controlat que s’avancen a la teva reacció,
i de la resta de familiars del difunt.
I et guien.
—Són les ensenyances d’Elisabeth Kübler-Ross,
la doctora que va escriure
el gran llibre sobre la mort. On Death
& Dying, en què parla de les cinc fases
del dol. És un llibre que marca tots els
de pal·liatius. Que després ha continuat
evolucionat. Enric Benito ve d’aquesta
formació i la desenvolupa.

56
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ÀLEX RIGOLA
Quan vam començar
a assajar aquest
espectacle hi havia
petons i abraçades.
Ara no n’hi ha cap.
Per la covid-19 hem
hagut d’eliminar els
petons i les abraçades
de l’obra
—L’obra es representa ara en plena
pandèmia. En què han canviat els assaigs,
per la covid? Més distanciats i
prou?
—Mireu, quan vam començar a assajar
aquest espectacle hi havia petons
i abraçades. Ara no n’hi ha cap. Per
la covid-19 hem hagut d’eliminar els
petons i les abraçades de l’obra.
—Hosti.
—És veritat que l’espectacle té un
nivell de tristesa que li va bé. Però no
sé què passaria en segons quin altre.
La covid ha fet que tinguem els equips
separats, per no trobar-nos, i si per
casualitat una persona l’agafa, no la
traspassi. També tenim persones, actors
i actrius, doblats. Potser la parella
d’un actor agafa covid, i ell ha de fer
quarantena. Aleshores el seu paper el
pot fer el doble.
—Com ha viscut el sector, més enllà de
la vostra companyia?
—Com a sector, havia fet molt mal
que ens paralitzessin l’activitat, o ens
l’abaixessin al 50%. Perquè les mesures
de seguretat són molt superiors a uns
altres sectors. Ara han augmentat la
capacitat al 75%. I extremem mesures:
els equips que treballem en un teatre
estem separats els uns dels altres. Amb
prou feines ens trobem. Cada dia ens
prenen la temperatura abans d’entrar.
Fumiguen cada dia entre representació
i representació. Tota la sala. Totes les
butaques. Hi ha separació entre grups.
Tothom duu la màscara posada tota
l’estona, perquè dins el teatre no s’ha
de menjar ni beure. Jo no sóc expert en
pandèmies. I em sembla que en aquest
moment ningú no sap res. Però hem
vist que mentre uns altres sectors, per
urgència o necessitat, permetien certs
excessos (si vas al metro seuràs a tocar
d’un altre, i en una cadira que ha fet
servir una altra persona abans) el nostre
sector diria que no és dels més perillosos.
Crec que és un sector indispensable.

57
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ÀLEX RIGOLA
Hem vist, aquests mesos confinats,
que l’Skype o el Zoom, la pantalla, no
és suficient. Hi ha una trobada que sobrepassa
la de les pantalles i es fa més
necessària que mai.
—Patiu econòmicament per la companyia?
—Evidentment. Hem demanat préstecs
per poder treballar. Tenim tres espectacles
en funcionament que només
recuperaran els diners a mesura que
fem gira. Nosaltres som una empresa
petita, que treballa amb gent eventual:
els actors que contractes per obra, i
els tècnics. Tenim, de fet, tres equips
de tècnics rodant. Ara fem tres obres:
l’obra amb Pep Cruz i Alba Pujol, una
instal·lació sobre violència masclista
que es diu Macho Man i una versió lliure
de La gavina de Thèkhov.
—Interpretació lliure?
—Aquesta peça s’agafa normalment
per a un conflicte amorós, familiar.
Doncs nosaltres ens hem centrat en el
conflicte generacional: com les noves
generacions senten que els de dalt els
fan de tap.
—Home, tema candent gràcies al llibre
Generació Tap, de Josep Sala i Cullell.
O com la generació de la transició ha
tapat.—Però això hi és sempre. Els
joves et diran que tu i jo som generació
tap.
—No ho sé... Quants anys va ser Lluís
Pasqual director del Teatre Lliure? I
quants anys va ser-ho Àlex Rigola? No
sé si sou el mateix tap...
—Sí, sí. I de fet vaig ser-ho de gran.
Però hi ha aquesta cosa, la por de tothom.
La por dels més grans d’estar
perdent un cert contacte amb les noves
generacions, sensació molt forta, tant
si ens agrada com si no. I la sensació
de la generació que puja, de no ser res,
dins un món ja establert. Aquesta és la
confrontació que forma part d’aquesta
Gavina que hem fet amb actors, i autors.
Per exemple, el personatge original de
l’obra, Trigorin, no el fa un actor. El fa
La covid ha fet que tinguem els equips separats, per no
trobar-nos, i si per casualitat una persona l’agafa, no la
traspassi.
un autor, Pau Miró. I Nau Albert, que és
jove director, entra en confrontació amb
el teatre que fa en Pau. I en Pau, sobre
el teatre que fa en Nau. És de les coses
interessants que fem aquests últims
anys, que és trencar les fronteres entre
realitat i ficció. Ells expliquen experiències
pròpies des del pensament, la interpretació,
expressant què creuen que
són maneres antigues de fer, anècdotes
posades en escena. La confrontació
generacional travessa tota la peça, que
moltes vegades queda en segon terme,
i aquí realment en fem bandera.
—Els artistes teniu aquesta voluntat
d’agradar a tothom. I hi ha pocs casos
com el vostre. Amb el risc de no agradar
a tothom. Àlex Rigola, pel 155, va decidir
que plegava al teatre EntreCanales
de Madrid. Com a acte de protesta. Això
ha tingut conseqüències?
—Un dia fent un cafè us ho explico.
Evidentment, tot això té conseqüències.
Però no voldria entrar aquí. És molt
complicat. Potser havia d’haver alçat la
veu en més ocasions, també.
—Àlex Rigola, un actor que es passa a
director. Tornareu a fer d’actor, un dia?
—Jo vaig estudiar per ser actor, sí. Vaig
fer mitja dotzena d’espectacles professionals
però em sembla que el món no
s’ha perdut res.
—Voleu afegir res?
—Diria que personalment us farà bé
anar a veure l’obra de l’Alba. Hi ha
alguna cosa sobre com encarar aquest
tema de la mort. Hi haurà empatia amb
l’Alba, i us funcionarà.

58
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANNA LLUCH
‘Comunicar bé un diagnòstic de
càncer forma part de la cura’
L’oncòloga Anna Lluch defensa el paper de la sanitat
pública tant en el tractament del càncer com en la gestió
de la covid-19
L’oncòloga Anna Lluch al seu despatx de l’Hospital Clínic de València. PRATS I CAMPS
ESPERANÇA CAMPS BARBER
A
l’Hospital Clínic de València hi ha
un ascensor que va directe de la
planta baixa a la vuitena, sense
parar en cap altre pis. Com passa
a la majoria d’ascensors d’edificis
públics, va molt lent i durant el trajec-
te hi ha temps per a llegir la cara dels
qui l’ocupen. També ara, en època de
màscares i rictus ocults, l’expressió és
una barreja poc homogènia d’angoixa i
esperança. I de neguit per la incertesa.
A la vuitena hi ha el servei d’oncologia
i el despatx de la doctora Anna Lluch
(València, 1949).
A l’era pre-covid, la sala d’espera i els
passadissos eren plens de malaltes que
esperaven per a ser ateses. Normalment

59
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANNA LLUCH
anaven acompanyades i algunes ja duien
màscara perquè estaven baixes de defenses.
Ara no hi ha tanta gent esperant
i es respecten les distàncies, però la
sensació de qui espera un diagnòstic o
el resultat d’unes proves de control és la
mateixa de desassossec. L’ambient només
canvia quan la doctora Anna Lluch entra o
ix del despatx, la bata oberta i el somriure
franc, i s’atura a parlar amb l’una o l’altra.
O amb totes. A vegades una paraula basta.
O una mirada. Això ja reconforta una estona
més i alleuja l’espera.
Anna Lluch és una investigadora reconeguda
mundialment en el diagnòstic i
el tractament del càncer de mama. Ha
estat durant molts anys la cap del servei
d’oncologia i hematologia de l’Hospital
Clínic. Ara està jubilada però continua
essent professora emèrita a la Facultat
de Medicina i investiga a l‘Institut
d’Investigacions Sanitàries (INCLIVA) i,
amb un permís especial de la Conselleria
de Sanitat, passa consulta dos dies la
setmana. Això li permet d’estar amb les
seues malaltes, com diu amb un possessiu
usat amb tota propietat.
Durant l’entrevista parla de la necessitat
mútua de contacte, de continuar exercint
la medicina pública perquè es troba amb
plenes facultats i encara pot ser útil, diu.
Parla de la resposta de la sanitat pública a
la pandèmia i explica en què treballen ara
als laboratoris que investiguen el càncer.
El mes de març passat, Anna Lluch va
passar la covid de manera asimptomàtica
i manté actius els anticossos. ‘Ni
contagie ni em puc contagiar’, diu, i per
això es pren amb una mica de laxitud el
precepte del distanciament: abraça i ho
explica.
—Vàreu passar la covid molt al principi
de tot. Com heu viscut el confinament?
—L’he passat en casa, les setmanes que
em tocà confinar-me, però després he
estat activa a l’hospital. Nosaltres no
hem tancat les consultes. Hem continuat
existint. Hem tractat les malaltes
que ho necessitaven. Hem fet tot el que
havíem de fer amb totes les mesures de
prevenció.
—I el laboratori de l’INCLIVA, ha continuat
les investigacions que tenia en curs?
—Hem continuat, sí. Encara que en una
etapa curta estiguera tancat, les coses
que teníem en marxa les havíem de fer,
no podíem perdre el treball començat. I
a partir del juny ja ens tornàrem a integrar,
vam obrir i hem continuat.
—Una de les sensacions que es tenen és
que tot se centra en la covid i que hi ha
malalties com el càncer que es deixen
de diagnosticar.
—El problema és que els programes de
detecció precoç es van aturar fins al mes
de maig. En juny van començar a obrir
les unitats. Forçàrem perquè s’obriren
perquè ja no hi havia tant de perill i començàrem
a cridar les dones per a poder
fer-los les mamografies en fase asimptomàtica,
que és l’screening que fem.
—Us heu trobat amb casos de tumors
que han arribat massa avançats a la
consulta?
—Crec que això ho hem de quantificar
més endavant per a ser veritablement
objectius. Quan vegem exactament què
hem diagnosticat aquests mesos i com
estaven. Com a sensació, la veritat és que
no. Però haurem d’esperar uns quants
mesos més per poder saber-ho del cert,
perquè això depèn del tipus molecular
del tumor. Si és tipus en què creix molt
ràpidament, potser sí que haurà vingut
en una fase un poc més avançada, però
en general crec que ho haurem d’avaluar
d’ací a un temps.
—Quan veníeu a la consulta enmig de
la primera onada, com us trobàveu les
malaltes?
—Estaven molt espantades. Tenien molta
por. Hem fet molta visita telemàtica.
Les visites de les malaltes que no havien
de rebre tractament i només s’havien de
fer control, les vam anul·lar o les vam fer
telemàticament. Si alguna estava molt
preocupada pel seu estat, venia de totes
maneres. Hem seguit protocols estrictes
La persona que ha tingut
un càncer però no està
en tractament no és
estrictament de risc

60
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANNA LLUCH
perquè la gent no s’ajuntara a la sala
d’espera. La veritat és que hem tingut
casos de malaltes amb càncer que han
agafat la covid fent-se el tractament,
però no és cap xifra desorbitada.
—Ara sembla que ja hi ha més gent als
passadissos i a la sala d’espera.
—Hi ha més activitat, sobretot perquè
qui necessita tractament actiu l’ha de
rebre. Guardem les normes, no els fem
esperar, les sales d’espera abans estaven
abarrotades, ara estan molt més buides.
Tenim obsessió perquè no esperen, que
no hi haja contagis.
—Hi ha més risc d’agafar la covid quan
es té un càncer?
—La persona que ha tingut un càncer
no és estrictament de risc. Sobretot si
ja ha superat les fases del tractament i
han passat dos anys o tres, encara que
prenga un tractament hormonal o s’haja
de fer controls. Aquesta població és com
la general, no té més risc que la resta.
—I els qui reben tractament?
—El que fem és prendre totes les mesures
perquè la baixada de la immunitat
no els afecte. Tenim tractaments amb
factors de creixement per a donar-los
defenses, i si han necessitat quimioteràpia
o un tractament que faça disminuir
les defenses, els hem donat més
profilaxi de defenses que en una situació
normal.
—Quant a la investigació del càncer,
temeu que hi haja una desviació de
recursos cap a la covid?
—Sí. Ja ho notem. Totes les convocatòries
que hi ha dels nous projectes, les noves
línies pressupostàries, van focalitzades
a la covid. Allò que ja teníem assignat,
continua, però veiem com s’obrin convocatòries
per a estudiar tot allò que té
relació amb el virus. I és una pena que es
deixen de fer projectes per a investigar
el càncer. El càncer el tindrem sempre.
El virus i la pandèmia passaran, però
el càncer es quedarà amb nosaltres, i
els diagnòstics també. Tot continua, els
infarts i més malalties, hem d’atendre la
població en general. Per tant, no hauríem
de focalitzar-ho tot en la covid.
—Parleu de l’atenció a la població general,
l’atenció primària, que és el primer
lloc on va un malalt, està molt castigada.
Hi ha mobilitzacions del personal sanitari
i queixes dels usuaris.
—Hauria d’organitzar-se tot d’una altra
manera. Hi ha gent de primària dedicada
a la covid, i hi ha gent que fa consulta
telefònica. Els centres de primària encara
no són oberts per a la gent… això serà
un problema important.
—Heu fet tota la carrera a la sanitat
pública i en sou una defensora fervent.
Després d’això que hem vist que passava
aquests mesos als hospitals, continueu
pensant que tenim un bon sistema sanitari
públic?
—Sí. Totalment. El sistema de salut ha
funcionat. El sistema ha respost amb les
seues possibilitats i no com ens hauria
agradat, és cert, però, qui esperava
aquesta pandèmia? Qui coneixia aquest
virus? Qui en sabia les conseqüències?
No el coneixia ningú. Per a mi, el sistema
públic ha respost en la mesura de les
seues necessitats. És cert que hem tingut
moltes ordres i contraordres, però estic
convençuda que ho han gestionat tal com
PRATS I CAMPS
Davant la covid, el sistema
públic de salut ha funcionat
i ha respost amb les seues
possibilitats i no com ens
hauria agradat

61
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANNA LLUCH
creien que era millor. Pense que eixes
crítiques tan ferotges, tant si hi havia
els socialistes com els altres, no tenen
sentit. Han fet les coses tan bé com han
sabut, però els ha faltat coneixement
sobre el comportament del virus. Com a
tots. A vegades s’han endarrerit a posar
aplicar mesures, però jo estic convençuda
que no és per mala voluntat. Potser
no s’ha actuat amb tota la rapidesa, ens
han faltat UCI, recursos de prevenció del
personal sanitari, però pense que, en línies
generals, s’ha respost. Hem d’estar
orgullosos i hem de continuar treballant.
—Esteu jubilada, però continueu venint
a l’hospital a passar consulta.
—Estic molt contenta que m’hagen
permès de continuar amb l’activitat
assistencial i veure primeres visites que
requereixen una atenció especial; o continuar
visitant les malaltes que ja tenia
i de les quals he fet el seguiment durant
molts anys. Elles ho necessiten i jo també.
Vinc dos dies complets a la setmana
i veig malaltes, com feia abans. Estar al
dia de tot allò que anem investigant i
anem fent per al tractament del càncer
és molt important per a mi. Continue al
laboratori i sóc emèrita a la universitat,
tinc molta sort. Per a mi és tan important
com per a les malaltes. Em sent útil, encara
puc aportar formació als residents,
puc assessorar les malaltes i puc ajudar
la gent. El que has fet durant quaranta
anys, no pots canviar-ho d’avui per demà.
Si jo no he fet mai medicina privada,
ara no en puc fer. Si no he fet una altra
especialitat, no puc fer res més. He de
continuar treballant mentre siga una
persona útil.
—Té sentit encara l’expressió ‘trobar
el guariment del càncer’?
—Això no ho podem dir. Però s’avança
moltíssim. Si mirem deu anys enrere,
per veure què curàvem i veiem ara què
curem… Curar vol dir veure les corbes de
supervivència. Ha augmentat moltíssim
pels tractaments, però sobretot per la
tecnologia del diagnòstic. La gent dóna
tota la importància al tractament, però el
tractament no ho és tot. Avui els avan-
ços importants són en la tecnologia de
diagnòstic. Diagnosticar bé és més important
que tractar el càncer amb l’últim
medicament que ha aparegut al mercat.
—Quina serà la següent descoberta
que canviarà la manera com s’aborda
el càncer?
—La gent encara té la idea de parlar del
càncer en termes de grandària. Si el tumor
és gros o és petit, si s’ha estès, o no,
però avui, el fet important del càncer és
saber-ne la biologia. És a dir, els mitjans
que tenim per a conèixer la biologia de
les cèl·lules que componen el càncer és
allò que més ens interessa. Fer els perfils
genòmics. Agafar un trosset del tumor,
fer un estudi de les alteracions que tenen
eixes cèl·lules i adequar el tractament
a eixes alteracions. Allò que s’anomena
medicina genòmica.
—I ja ho feu així?
—Sí, però és que ara treballem un pas
més enllà i no farà falta extraure tumor
cada volta per a fer eixe estudi. Tenim
la biòpsia líquida. Amb una extracció de
sang podrem veure si hi ha cèl·lules tumorals
o restes de tumor d’eixe pacient
abocades a la sang, i podem detectar-los.
Això ja ho fem. Detectem si la malaltia és
totalment eradicada o si ja hi ha cèl·lules
del tumor en el torrent circulatori. Així
els podem tractar de manera més precoç
i, quan ja són diagnosticats, fer un
seguiment i detectar molt més prompte
quan poden tenir una recaiguda. Ara en
mama tenim la mamografia, en còlon
tenim les colonoscòpies, la sang oculta,
el programa de diagnòstic precoç, però,
d’ací a poc, ho farem amb una anàlisi
de sang. A alguns malalts amb una
anàlisi de sang no els ix res, perquè els
coneixements que tenim encara no ho
permeten, però si avancem en aquesta
tecnologia i fem estudis d’investigació
amb persones d’alt risc, o que tenen
antecedents o alteracions, els podrem
detectar abans no aparega la malaltia.
Tota aquesta investigació ens durà això.
I, per una altra banda, els tractaments
actuals d’immunologia, de la immunoteràpia,
tenen moltes possibilitats. S’ha
Ja no és tan important saber
si el tumor és més gros o
menys, és important saberne
la biologia

62
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANNA LLUCH
La medicina
és contacte, és
humanitat, és veure’s
la mirada. No podem
fer tota la medicina
telemàtica
PRATS I CAMPS
demostrat molt eficaç en molts tumors.
Sobretot en el melanoma, en càncer
de pulmó, els càncers de bufeta, el de
mama. Ja fem tractaments de tipus immune,
que vol dir que als tumors es pot
donar uns antígens perquè produïsquen
una reacció i siga aquesta immunitat
pròpia que controle el tumor.
—La manera com es comunica el diagnòstic
a un malalt pot influir en el
guariment?
—Sí. Ja forma part de la cura, de com el
malalt afrontarà la malaltia i com sabrà
situar-la. No ha de veure un túnel negre
sense eixida. Quan comuniquem un
diagnòstic hem de fer el full de ruta. Li
hem de dir primer farem això, després
això altre… i després s’acabarà, o no
s’acabarà, però ho farem d’aquesta manera.
És molt bo que el malalt sàpiga el
procés de la seua malaltia i què esperem
de cada tractament.
—Hi ha un lloc als hospitals on la tensió
es pot tallar amb un ganivet. Són
les sales d’espera. La incertesa d’uns
resultats diagnòstics…
—És molt dura. És el pitjor. Passen massa
dies entre la prova i la comunicació
dels resultats. Ho hem de reduir. Anem
estudiant un sistema perquè quan es fan
les proves no passen tres dies, o quatre
o cinc. Eixos dies són mortals per al
pacient. Haurem de trobar un sistema
perquè no passen més de vint-i-quatre
hores o quaranta-vuit. Per això sé qui ho
necessita més i sempre que puc mire els
resultats a l’ordinador i els telefone. O si
sé que són a la sala d’espera, isc i els dic:
està tot bé. I llavors l’espera es fa molt
més lleugera.
—Encara sou professora emèrita a la
Facultat de Medicina. Com veieu les
noves generacions dels metges en formació?
—M’agradaria que foren més profunds.
La tecnologia ajuda, però la humanitat
també. Estic obstinada a aconseguir que
isquen de la Facultat de Medicina sabent
comunicar, que entenguen la gran
importància de la comunicació entre el
metge i el pacient. No ensenyar això és
un defecte de les facultats. Tenen una
miniassignatura a tercer, però després
s’oblida que una gran tasca del metge és
saber comunicar, i no tan sols les males
notícies, sinó també les bones. Hi hauria
d’haver una assignatura important
dedicada a això.
—Això que dieu té a veure amb el contacte
amb les malaltes. Ara, amb aquestes mesures
anticovid no és tan fàcil. Com va?
—Per a mi gens bé. Pense que la medicina
telemàtica té un paper per a casos en
què no cal posar les persones en risc. Per
a aquests casos ha estat fabulosa. Però
hem de tornar a tenir una medicina de
cara a cara. La medicina és humanitat,
la medicina és contacte, la medicina és
veure’s la mirada i jo crec que no podem
fer tota la medicina telemàtica. Hem de
tornar al contacte, a la vida més normal
que puguem. D’això n’hem d’aprendre i
traure’n lliçons. A la llarga no podrà ser
només medicina telemàtica. Haurem de
trobar una fórmula mixta. Tots el qui ho
necessiten tindran visita i en els qui no,
almenys una volta a l’any, un control
físic i de cara a cara amb el seu metge.
La situació ens ha ensenyat molt. Tot allò
que havíem d’haver après amb el temps,
ho hem après de colp i per necessitat.
Però hem de tornar a tenir eixa relació
personal. La necessitem les dues parts.

63
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ACTIVISTES PER L’HORTA DE VALÈNCIA
‘L’Horta no són tan sols cebes i xufes,
és sobirania alimentària i seguretat’
Un any després de l’assolament del forn de Barraca
repassem la situació de l’Horta de València, sempre en
perill de depredació urbanística
David Segarra i Marc Ferri davant el mur que envoltava el forn de Barraca un any després de l’assolament. PRATS I CAMPS
ESPERANÇA CAMPS BARBER
L
’Horta de València ocupa una superfície
d’onze mil hectàrees i forma
part dels termes de quaranta
municipis. Aquestes són les dades
fredes, però l’Horta és el mapa físic
i emocional de vora un milió i mig de
persones que l’habiten, que en gaudei-
xen, que la conreen, que l’exploten, que
hi passegen. És un damer que canvia de
color segons passen les estacions i s’hi
succeeixen els conreus. A més, forma
part d’un ecosistema que connecta la
Serra Calderona, el Parc Natural de l’Albufera,
el Parc Natural del Túria i la mar.
La penúltima gran ferida que va rebre
l’Horta va ser a la Punta, al sud, a prop
de les platges i del port de València. I
es va fer perquè el port necessitava un
terreny per a ubicar-hi una zona d’activitats
logístiques, una ZAL. 73 hectàrees
arrasades. 135 famílies deportades. 200

64
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ACTIVISTES PER L’HORTA DE VALÈNCIA
Barraca era el
malnom de la família
que el va construir,
abans del 1900, per
assortir de pa els
habitants de l’Horta
Es pot considerar que
l’enderroc del forn va
ser una derrota, però la
valoració que en fèiem
a Per l’Horta és que era
un projecte al qual calia
oposar-se i conscienciar
la ciutadania del que
passaria
alqueries, cases i barraques esfondrades.
Va ser l’any 2003. La defensa de la
Punta, de les persones, de l’Horta, del
patrimoni cultural, va ser la primera en
què la societat es va implicar, la primera
en què es van veure mobilitzacions
contra les màquines i en suport a les
persones desallotjades, de rebuig a les
decisions polítiques. Ara, prop de vint
anys després, aquell terreny és buit
perquè la ZAL no es va fer mai.
Fa poc més d’un any, a l’horta d’Alboraia
es van repetir una sèrie d’imatges
molt semblants a la de la defensa de la
Punta. L’inici imminent de les obres
d’ampliació de l’autovia d’entrada a
València des del nord, la V-21, requeria
fer una mossegada de vint metres d’amplària
a l’Horta. I això implicava la destrucció
d’una edificació que va esdevenir
un altre símbol de resistència: el forn
de Barraca. Barraca era el malnom de
la família que el va construir, abans del
1900, per assortir de pa els habitants
de l’Horta.
Un matí d’octubre tornem al lloc que
ocupava el forn. Només hi queda el testimoni
d’un mural antic, una mica de
vegetació que ha pres possessió del territori
i el nou mural que s’ha pintat per
a commemorar el primer aniversari de
la resistència. Als camps hi ha cebes, i
xufes, que ja estan a punt per a la collita.
I a la vora hi ha una colla d’homes amb
casc i armilla reflectant i algunes màquines.
Treballen per afegir el nou carril
d’entrada a la ciutat per la V-21. És el
cinturó d’asfalt que cada volta constreny
més el verd.
La visita la fem amb Marc Ferri, que és
membre del col·lectiu Per l’Horta, i amb
David Segarra, documentalista que acaba
d’estrenar ‘Per molt que bufe el vent’,
sobre l’assolament del forn de Barraca i
el paral·lelisme amb la lluita de la Punta.
Una altra batalla aparentment perduda.
—Asseguts ací i contemplant el panorama,
sembla que hem vingut a parlar
d’una altra batalla perduda.
—Marc Ferri [M. F.]: Es pot considerar
que l’enderroc del forn va ser una derrota,
però la valoració que en fèiem a
Per l’Horta és que era un projecte al qual
calia oposar-se i conscienciar la ciutadania
del que passaria. Ara és plenament
visible. Es veu la ferida oberta sobre
l’horta. Per tant, encara que érem conscients
que enfrontar-se amb el Ministeri
de Foment era una tasca pràcticament
impossible, valia la pena. El que va passar
fa un any no va ser cap sorpresa. Sí
que va ser una sorpresa, molt agradable,
la gran mobilització ciutadana. Primer,
per la gran participació en les protestes
que vam organitzar durant dos anys, i
després, per la reacció espontània d’ocupació
del forn durant eixos deu dies. Vam
tenir l’atenció mediàtica que volíem.
Érem conscients que parar-ho era molt
difícil, però almenys la classe política
es va adonar del valor que atorgava la
ciutadania a l’Horta de València.
—I d’aquella mobilització, de tota aquella
gent que feia torns per a evitar que
les màquines esfondraren l’edifici, què
hi queda un any després?
—M. F.: Òbviament hi ha el record viu i
la demostració palpable. I això ho hem
vist ara, quan ha fet un any de l’enderrocament
del forn i vam aprofitar-ho
per estrenar el documentari de David
Segarra i vàrem omplir un cinema amb
500 butaques. Això té pocs precedents a
la ciutat de València.
—Quan decidiu que allò que passa i és
a punt de passar al forn s’ha d’explicar
amb imatges i paraules?
—David Segarra [D. S.]: Quan vam veure
les mobilitzacions en defensa de l’Horta
vam vindre a enregistrar-ho. No sabíem
què podia passar. Només teníem l’objectiu
de documentar aquesta lluita. I
vam veure, com ho veia la societat, els
activistes i els periodistes, que això agafava
molta força. Nosaltres continuàrem
venint de dia i de nit. El dia de l’enderroc
teníem diversos equips gravant-ho tot. I
vam pensar que això calia contar-ho de
manera documental. És a dir, la premsa
i la televisió ho havien mostrat, els

65
ACTIVISTES PER L’HORTA DE VALÈNCIA
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
Fem un Verkami
perquè entenem
que als mitjans de
comunicació i a les
institucions no els
interessen aquests
temes
Setembre de 2019. Concentració
per a evitar l’enderrocament del
forn de Barraca
activistes havien estat ací, les xarxes
havien fet el seu paper, però calia que
això quedara per a la posteritat. I és quan
decidim que cal contar la història i que
cal fer un documentari sobre la història
de la resistència del forn de barraca.
—I proposeu un Verkami.
—D. S.: Fem un Verkami perquè entenem
que als mitjans de comunicació
i a les institucions no els interessen
aquests temes. Llancem la campanya,
aconseguim un 40% més del que ens
havíem proposat i comencem a treballar.
I en el camí també vam entendre
que no podíem aïllar el forn de Barraca
de la resta de lluita per l’Horta. Això
es lligava amb moltes altres coses que
havien passat i aleshores vam recuperar
els arxius que havíem gravat fa vint
anys a la Punta, Benicalap i Benimaclet.
Era una arqueologia del moviment i ens
trobàvem amb imatges molt similars.
Gent pujant a màquines. Gent pujada
a alqueries. Les mateixes imatges, una
altra vegada. El documentari conta la
crònica de vint anys de resistència per
l’Horta.
—Fa uns dies, Per l’Horta va enviar
una carta a la consellera d’agricultura,
Mireia Mollà, demanant-li que convocàs
el Consell de l’Horta. Heu rebut cap
resposta?
—M. F.: No. Però més que una resposta
per escrit, la millor resposta seria la
convocatòria del Consell de l’Horta i que
començara a funcionar, que es dotara
de personal i es començaren a fer els
projectes i a executar el pressupost. Per
tercer any consecutiu s’ha dotat de pressupost,
però mai s’ha executat. Esperem
que el 2020 siga l’any de la posada en
marxa real.
—Per què és tan important?
—M. F.: Ens preocupa molt. Hem de
pensar que el Consell del Botànic es va
posar la medalla d’haver creat una llei
de l’Horta i un pla d’acció territorial de

66
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ACTIVISTES PER L’HORTA DE VALÈNCIA
l’Horta, que són accions que nosaltres
aplaudim i que feia molts anys que reclamàvem.
De fet, l’origen de Per l’Horta
és la reclamació d’una llei de protecció
de l’Horta de València. Eixa llei imperfecta
ja està aprovada, però s’ha de tenir
molt present que ha de ser executiva i
ha de tenir beneficis palpables. És públic
i notori que l’Associació Valenciana
d’Agricultors, l’AVA, és contrària a la
llei. I l’AVA està vinculada al PP, que
també s’ha declarat en contra de la llei.
Ciutadans va votar-hi en contra. En
aquell moment, Vox no hi era, però és
previsible que se situe en contra de la llei.
Es podria donar el cas que hi haguera un
canvi de govern i que eliminara la llei. Si
no es creen organismes i no hi ha una
pràctica que demostre al llaurador que la
llei és útil i aporta beneficis, podria acabar
desapareixent sense pena ni glòria.
—Com són les relacions de Per l’Horta
amb l’Ajuntament de València?
—M. F.: Sempre mirem de tindre una
relació fluida amb les institucions i de
mantindre obertes les línies de contacte
i de diàleg. Però amb l’Ajuntament de
València no sempre hi ha hagut una relació
tan bona com ens hauria agradat.
Depèn dels temes. En el cas de la V-21,
ens va costar una mica que l’ajuntament
es posicionara. I quan ho va fer, l’alcalde
defensava el carril d’entrada però no el
carril d’eixida i per a nosaltres això era
una cosa bàrbara, una bogeria. En qüestions
com la ZAL, la situació actual és
molt negativa perquè han fet una aposta
molt decidida per desenvolupar-la tot i
que en les primeres eleccions la proposta
era la paralització i la reversió.
—Us referiu a la ZAL de la Punta que
continua sense acabar i sense ocupar?
—M. F.: Ells [l’ajuntament] la volen
acabar. No s’utilitza. Hi ha hagut sentències
judicials que l’han mantinguda
paralitzada i en eixa situació de paràlisi
judicial se la va trobar el govern de la Nau
i es podria haver proposat una reversió.
—D. S.: Ens hem d’oposar a construir
la ZAL, un megapolígon industrial que,
segons els científics, tallaria definitivament
la connectivitat verda entre el
Pac Natural de l’Albufera, l’Horta Sud,
el Parc Natural del Túria i l’Horta de
És públic i notori que
l’Associació Valenciana
d’Agricultors, l’AVA, és
contrària a la llei. I l’AVA
està vinculada al PP, que
també s’ha declarat en
contra de la llei
Sempre mirem de tindre
una relació fluida amb les
institucions i de mantindre
obertes les línies de contacte
i de diàleg
PRATS I CAMPS

67
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ACTIVISTES PER L’HORTA DE VALÈNCIA
David Segarra, documentalista.
PRATS I CAMPS
Marc Ferri, membre de Per l’Horta.
PRATS I CAMPS
València. Ara és un desert, però si allí
damunt es construeix un megapolígon
logístic, amb milers de camions que
van i vénen, hi haurà un tall definitiu i
irreversible d’una possible connectivitat
verda, que és el que tot el món demana.
Eixa defensa de la connectivitat és futur.
—Quina és la proposta concreta de Per
l’Horta per als terrenys previstos per a
la ZAL de la Punta?
—M. F.: S’ha de partir de la base que la
zona sud de la ciutat ja està molt castigada
per les infrastructures. Al costat dels
terrenys de la ZAL hi ha la depuradora,
les autovies, dipòsits de contenidors…
Ha sigut com una mena d’abocador de
la ciutat on han anat a parar tots els
elements que no agraden. Ara s’hauria
de proposar una línia de compensació,
perquè la reversió a l’Horta que hi havia
abans de les expropiacions seria molt
cara i molt complicada. S’hauria de veure
amb els afectats i amb les associacions
veïnals quin podria ser un futur verd per
a la Punta. Potser convertir-la en un parc
per a la ciutat, amb components agraris i
d’oci. Però primer s’hauria de paralitzar.
—La destrucció de la Punta es va fer
perquè el port de València volia créixer.
Ara torna a haver-hi damunt la taula
un altre projecte per a fer-lo més gran.
—M. F.: És un projecte molt destructiu,
no tan sols per l’ampliació del port, que
al cap i a la fi és guanyar terreny a la
mar, sinó perquè implicaria multiplicar
per dos els accessos de camions al port
per unes carreteres que ja estan saturades
i que passen per zones habitades.
Tornaria a castigar la zona sud.
—El port ha fet una mena de reconsideració
del projecte.
—M. F.: No crec que hagen reculat. Anaven
molt decidits a imposar un projecte
que era molt i molt bèstia, i també molt
car. Han aparegut moltes veus crítiques.
Entre altres, Podem, que és tant al govern
de la Generalitat com al de l’estat,
i s’hi oposa. Però pense que l’autoritat
portuària està decidida a fer-ho. Possiblement
dissimularan i en lloc de fer
la gran obra tot en una, faran xicotetes
obres que acabaran amb el port on ells
volen. Però és que el temps juga sempre
favor nostre. Cada vegada que ve un
temporal l’impacte sobre les platges del
sud és més evident. Quan expliques a la
ciutadania que el projecte és molt car,
que els beneficis econòmics són dubtosos
i que portarà molts problemes de
contaminació, entenen clarament que el
projecte no és necessari i no toca.
—Un projecte que sí que s’ha aconseguit
d’aturar és una intervenció molt gran a
Benimaclet, conegut popularment com
el PAI de Metrovacesa.
—M. F.: Sí. En aquest cas, les associacions
veïnals de Benimaclet han portat
el pes de les protestes. El PAI de Metrovacesa
estava paralitzat i hi ha hagut un
intent de reactivació. Hem plantejat una
batalla legal sobre si això era possible
o realment hi havia instruments per a
paralitzar-ho sense haver d’indemnitzar,
i ací ha tingut un paper important
un informe de la Universitat de València
que diu que la paralització era possible
perquè el PAI estava fora de termini legal
per a la seua execució. En aquest cas, sí
que ha destacat la sensibilitat de l’Ajuntament
de València posant-se a favor de
les postures dels veïns de la paralització.
—És viable econòmicament, l’Horta?
—M. F.: Pensem que les institucions
no acaben d’estar a l’altura. Us pose un
exemple: durant aquests últims mesos
hem viscut una crisi molt forta de preus
de la quereïlla i de la ceba que, amb la xufa,
és un dels cultius més importants de
l’Horta. Ací el llaurador no l’ha poguda
vendre, però tu pots anar a un supermercat
com Consum, que és una marca que
molta gent aprecia com a supermercat
valencià, autòcton i tot això, però et venen
ceba del Perú. Eixes paradoxes són
les que volem denunciar, alhora que hem
de començar a debatre sobre l’origen
dels productes que consumim.
—D. S.: L’Horta no són tan sols cebes
i xufes. És sobirania alimentària, és
identitat i és seguretat. Però també és
economia. Em sorprèn molt veure que

68
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
Camp de cebes a la vora de les obres
L’únic vestigi que queda del forn de la Barraca
Detalls de les obres de la V-21
Les obres l’ampliació de la V-21
El nou carril de la V-21
Terreny assolat

69
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ACTIVISTES PER L’HORTA DE VALÈNCIA
en les pàgines d’economia dels diaris
ix cada any la informació de la caiguda
del PIB, però l’únic sector que creix és
l’agricultura i, encara més, agricultura
ecològica. Aquesta és la realitat. Fa vint
anys, Per l’Horta clamava en el desert.
Ara quasi hi ha un consens social, que
no pas dels polítics ni dels mitjans de
comunicació, però sí de l’acadèmia,
dels científics, dels veïns i de la societat
valenciana, que el futur ha de ser amb
un cert equilibri ambiental.
Ens va xocar veure com als mitjans de comunicació es parlava
de tot, dels metges, dels infermers, dels supermercats, dels
policies, dels transportistes… Es parlava de tothom, excepte de
qui alimentava tota la societat
—Això expliqueu a ‘Renaixem’, un
documentari filmat durant el confinament
i amb les persones que treballen
perquè l’Horta no deixe de produir com
a protagonistes.
—D. S.: Ens va xocar veure com als
mitjans de comunicació es parlava de
tot, dels metges, dels infermers, dels
supermercats, dels policies, dels transportistes…
Es parlava de tothom, excepte
de qui alimentava tota la societat. A mi
em xocava veure que mentre la televisió
negava la realitat, jo anava cada setmana
a l’Horta a comprar el menjar. Això no ho
contaven els mitjans, ni els de Madrid,
ni els de Barcelona, ni els de València.
Em va semblar que això lligava molt
amb el missatge de Per l’Horta, perquè
l’Horta és el futur, no el passat. Mentre
les superestructures de la globalització
trontollaven per la pandèmia, l’Horta
de València donava resposta, duplicava,
triplicava el seu treball per continuar alimentant
la ciutat. Un dels llauradors diu
en el documentari que si el confinament
i l’estat d’alarma hagueren durat més
mesos, ciutats com Madrid o Barcelona
haurien arribat a passar gana. València,
no. En eixe sentit, és un canvi de paradigma.
El forn de Barraca lliga amb
això. Oposar-se al PAI de Metrovacesa
lliga amb això.
—Els llauradors fan costat a Per l’Horta?
—M. F.: Hi ha diferents perfils. La minoria
de llauradors més jove, i els que
fan producte ecològic, són col·legues,
ens coneixem, hi ha bona relació, i
alguns són socis. Amb ells hi ha una relació
estreta. Hi ha un sindicat nou que
és la Coordinadora Camperola del País
Valencià que té eixe perfil i estem prou
propers. Els llauradors que treballen de
manera convencional i que, sobretot,
tenen una producció molt orientada
al mercat i als grans compradors no
tenen afinitat amb nosaltres. Hi ha un
poc de suspicàcia perquè no acaben de
veure què fem. Imagine que quan fem
una acció de protecció del territori sí
que poden simpatitzar amb nosaltres,
però falta un poc eixa vinculació. Ens
trobem que quan el llaurador el volen
expropiar per a un gran projecte, accepta
l’expropiació, cobra i es retira.
Nosaltres treballem amb la minoria que
vol resistir. Venim de dècades i dècades
d’expropiacions. Hem de recordar què
va ser, això, als anys setanta i als vuitanta
i als noranta. La major part dels
llauradors han viscut unes quantes
expropiacions. La cultura que encara
hi ha és la que no val la pena lluitar.
Ho assumeixen i diuen: no t’escalfes el
cap, no et claves en embolics. Per tant,
ens toca lluitar al costat de la minoria.
—Com veieu el futur de l’Horta de València?
—M. F.: Jo el veig amb optimisme,
però al mateix temps, complicat. Cal
un relleu generacional. L’edat mitjana
del llaurador és molt avançada i ha
d’aparèixer una segona generació de
llauradors. Ja n’hi ha, en alguns casos,
sobretot els que fan ecològic. Ells han
de donar futur i han de reconnectar
l’horta i la ciutat. Es tracta que l’horta
produïsca per a la ciutat. També hi ha
les amenaces territorials que continuen
presents. La més important ara és la
del TGV, perquè si es fa una plataforma
nova tal com està projectat, malament.
Si el projecte es limita a ser un tercer
fil i conviu amb la mateixa plataforma,
aleshores no serà tan destructiu.
Cal estar vigilants i treballar perquè
l’horta siga viable.

70
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ENTREVISTA
ANNAMIE PAUL
‘El Primer d’Octubre va tocar la nostra
família i els nostres amics’
Entrevista a la nova dirigent del Partit Verd del Canadà,
molt relacionada amb Catalunya
Annamie Paul, durant l’entrevista per Skype feta la setmana passada. ADIVA KOENIGSBERG
ANDREU BARNILS
Annamie Paul (1972) va ser elegida
dirigent del Partit Verd al Canadà
a començament d’octubre. Per
primera vegada, un partit federal
tindrà una persona negra al
capdavant. DDe fet, Paul és tan sols la
cinquena dona que encapçala un partit
federal en un dels països que, des de
fora, es veuen més avançats del món.
En aquesta entrevista feta per videotelefonada,
Annamie Paul ens parla dels
objectius del seu mandat, de la seva
fortíssima vinculació amb Catalunya,
país on va viure set anys. L’entrevista,
de fet, es fa del començament al final en
català, llengua que Paul parla.
—Com és que parleu català?
—Vaig passar set anys amb la meva
família a Barcelona. Fa dos anys que no
parlo català, per tant, disculpeu-me els
errors. Per mi, és una mostra de respecte,
parlar la llengua de la gent. Jo i el meu
marit vam aprofitar les lliçons gratuïtes
de l’Ajuntament de Barcelona. Els fills

71
vilaweb.cat
Divendres 23 d’octubre de 2020
ANNAMIE PAUL
van estudiar a l’escola jueva, i després
a l’escola Aula. I el parlen perfectament.
A Barcelona vam fundar un hub a Sant
Pau. Barcelona International Public
Policy Hub. És un catalitzador per a
organitzacions sobre els grans desafiaments,
com la crisi climàtica, els
drets de les persones. Hi ha l’Institute
for Integrated Transitions, que porta
el meu marit, Mark Freeman, i que té
la seu encara a Barcelona, amb projectes
arreu del món. La nostra missió
és llançar projectes nous. A Barcelona
vam ser-hi del 2011 al 2018. Recordo
el Primer d’Octubre com un moment
que va tocar la nostra família i els nostres
amics. Amics molt implicats en el
moviment independentista, com Raül
Romeva i Dolors Bassa.
—Quina valoració política en feu?
—L’opció d’expressar-se és necessària
en democràcia. Cal que el poble es pugui
expressar sobre els grans temes, com
per exemple, la independència.
—El 3 d’octubre vau ser elegida dirigent
del Partit Verd del Canadà. Quins
són els objectius del vostre mandat?
—Són els membres del Partit Verd els
responsables de la política del nostre
partit. I jo seré la responsable de comunicar
les decisions dels seus membres.
Per nosaltres, el gran desafiament és la
crisi climàtica. Com a líder d’un partit
federal, també és molt important deixar
clar que per al Partit Verd la pandèmia és
una gran preocupació. I que proposem
polítiques per a encarar les necessitats
urgents.
—Des de fora, el Canadà sembla un país
sense problemes.
—Ha! Doncs n’hi ha. Hi ha una gran
crisi d’opiacis. Sempre hi ha tensions
entre el govern i els pobles indígenes.
Falten programes socials i, per tant, hi
ha població sense protecció. La societat
canadenca és millor que altres, però
tenim problemes, com tots els països.
Aquí molta gent fa servir la droga com
a medicament per als seus problemes
mentals. No hi ha un programa nacional
de salut mental. I molta gent no té
habitatge. En aquests casos, la droga és
una resposta.
—Sou la primera persona negra i dona
jueva que encapçala un partit federal al
Canadà. És això?
—Sí. Sóc la primera persona negra i la
primera dona jueva que representa un
partit federal al Canadà. És molt trist. De
fet, sóc tot just la cinquena dona que representa
un partit federal. Hi ha manca
de diversitat en la nostra vida política.
Com a Catalunya. I això que Toronto
és molt multicultural. Més o menys el
60% dels residents vam néixer fora del
Canadà. Abans que jo, hi ha un home
sikh, com a líder d’un dels grans partits
federals. Sóc la primera dona no blanca
que representa un partit al Canadà, on
el 20% de la gent és de comunitats no
europees.
—El dia 26 d’octubre, eleccions.
—Són les eleccions parcials. Quan un
diputat, per una raó o una altra, deixa
l’escó, es fan unes eleccions per a
substituir-lo. Ara hi ha dos diputats
que se n’han anat. Jo sóc la candidata
del Partit Verd a la circumscripció de
Toronto Central. Perquè jo sóc la representant
del partit, però encara no
sóc diputada.
—De moment, quants diputats té el
Partit Verd al parlament federal?
—Tres. Una xifra modesta. El nostre és
un sistema majoritari, i no proporcional.
Com el sistema anglès.
—I com afronteu aquestes eleccions?
—He demanat a Justin Trudeau que
les suspengui, perquè crec que no hi ha
condicions per a votar de manera segura.
Són moments urgents i de pandèmia. No
és el moment de fer eleccions. Molts votants
fan feines perilloses. De moment,
la resposta és no. Però la situació canvia
d’un dia per un altre. S’ha de veure si al
final fem les eleccions a l’octubre o més
endavant.
Com a líder d’un partit
federal, també és molt
important deixar clar que
per al Partit Verd la pandèmia
és una gran preocupació.
I que proposem polítiques
per a encarar les necessitats
urgents
—Teniu previst de tornar a Catalunya?
—Com he dit, l’institut del meu marit té
la seu a Barcelona. Hi tenim molt bons
amics. Catalunya és un dels llocs més
bonics del món. I tenim una petita caseta
a Menorca. De fet, jo i el meu marit vam
dir que si no guanyava les eleccions,
agafaríem un avió directament cap a
Catalunya i cap a Menorca. La qualitat
de vida a Catalunya és la millor que he
trobat al món. És difícil imaginar-se la
vida sense la possibilitat de tornar a Catalunya.
Per vacances, o per altres raons.
—Més qualitat de vida que al Canadà?
—En alguns aspectes, sí: els transports
públics són més ràpids i menys
cars que a Toronto. Per a la gent sense
ingressos, o salari, la qualitat de vida
a Catalunya és millor que aquí, al Canadà.
Hi ha coses que no m’agraden
tant, per exemple, no hi ha prou oportunitats
per a la gent que no ha nascut
a Catalunya. Les institucions són molt
homogènies. Seria difícil per als meus
fills, que parlen català perfectament. És
impossible imaginar que ells tinguessin
les mateixes oportunitats que els seus
amics catalans. Aquí, al Canadà, aquesta
qüestió és molt millor.