LLIBRET FALLA SANT VICENT MARVA 2020 "ART URBÀ"

Aquest gran llenç gris s'ha convertit en
una espècie de parc temàtic en el qual es
troben representades totes les disciplines
de l'art de carrer. Un centre de creació
a l'aire lliure en el qual cada dia
apareixen noves peces, i que ha servit de
trampolí per a artistes de fama internacional
com Escif, al mateix temps que ha atret
noms forans com Blu o Erica il Cane. Però
això, com podran imaginar, no va ocórrer de
la nit al dia.
Són diversos els factors confluents que
expliquen per què València és un referent
nacional i internacional en aquest àmbit.
Escriptors de grafiti com Bois, Robe,
Tabe, Tòner, Thom, Manxa o Azul/Ove van
obrir la veda a mitjans dels noranta,
quasi sempre de manera clandestina, fent
peces elaborades o «bombardejant» el barri
amb peces ràpides, corrent sovint davant de
la policia. Hui dia roman el risc a ser
multat o al fet que els agents confisquen les
pintures. No obstant això, existeix una certa
permissivitat tàcita per part de les
autoritats i els veïns del barri antic,
la qual cosa no sols ha encoratjat la
incorporació de nous artistes, sinó la florida
d'obres monumentals i cada vegada més
elaborades formalmant i conceptualment.
El fet de disposar de major tranquil·litat
per a treballar i de certes garanties de
perdurabilitat de les peces, va posar les
bases d'una cultura de l'experimentació
que no cessa. Els escriptors de grafiti,
que sempre havien reclamat els carrers en
solitari, van veure com a partir de l'any
2005, aproximadament, s'acostaven a ella
nous actors i noves maneres de concebre
la intervenció urbana. Artistes vocacionals
o estudiants de Belles Arts que van aprofitar
l'oportunitat de guanyar visibilitat sense
haver d'esperar la improbable possibilitat
que un galerista es fixara en ells abans.
Van florir intervencions urbanes amb
llenguatges diferents de l'esprai i als
codis tancats del grafiti. Ja no sols eren
lletres, sinó pintures murals merament
figuratives, formals o abstractes (Deih,
Julieta XLF, Pantone, Xemayo González,
Xolaca), plantilles (Xiqueta Wapa Wapa,
Sr. Marmota), encolats (Flug, Guerrilla
Spam, Sarench), estructures de fusta (LUCE),
teixits o «arquicosturas» (Raquel Rodrigo),
fotografies monumentals (Luis Montolio)…
Ja no sols interessava crear per a la
teua pròpia comunitat, sinó per a la vasta
audiència del vianant comú. I tots ells,
convivint en un insòlit equilibri, en
absència dels conflictes de territorialitat
Procés d'obra de DRIDALI (València)
que existeixen en altres ciutats, van
aconseguir guanyar-se al públic.
En alguns casos, com el de Pichiavo o
Escif, el grafiti i l'art urbà han obert
les portes dels circuits oficials d'art
contemporani. Els galeristes, àvids de
propostes fresques i beneïdes per un cert
halo d'autenticitat, veuen un filó en
aquesta mena d'artistes. Això és molt
vell –ací estan els casos de Bansky,
Basquiat, Haring i tants uns altres per
a demostrar-ho–, però sempre ha sigut un
assumpte polèmic per a molts puristes,
que rebutgen qualsevol intent de domesticar
el grafiti traient-lo del seu entorn natural.
Altres veus més flexibles com LUCE o el
col·lectiu YES, veuen amb bons ulls que
el grafiti entre en les galeries, però
mai de manera directa, sinó en tot cas
mitjançant picades d'ullet o reflexions
conceptuals. El debat continua obert.”
Malgrat la permissibilitat actual, les
obres de carrer, pel seu suport, estan
subjectes a deterioració, fins i tot a la
seua desaparició. És ací on pren importància
la fotografia, ja que permet als afeccionats
i admiradors, i fins i tot als mateixos
95