LLIBRET FALLA SANT VICENT MARVA 2020 "ART URBÀ"

columnes). Actualment ens preocupem i
invertim grans quantitats de diners a
preservar aquest tipus de pintures.
Potser es tracta d'un problema de temps?
El grafiti és la primera expressió
artística associada amb els carrers. Des
de la dècada dels 70 han sorgit múltiples
i diverses tècniques i recursos per a
realitzar grafitis, en la seua majoria
hereves de procediments ja existents, com
el stencil, que consisteix a utilitzar
plantilles (tècnica de l’estergit), o el
flyposting, consistent a bombardejar les parets
amb cartells prèviament confeccionats
per u mateix, la qual cosa sens dubte,
recorda a les revoltes estudiantils de
maig del 68. Fins i tot la utilització
d'elements corporis o de reciclatge
(fusta, ferro, xicotetes escultures, etc.).
Un pilar fonamental del grafiti com a
forma d'expressió resideix en el fet que
no està controlada per cap mena de poder,
ni supeditada a cap mercat. Per aquesta
raó, té llibertat plena per a expressar
el missatge que l'artista vulga, sense
tindre la necessitat de ser acceptat pels
cercles artístics convencionals.
Sorgeix com una manera d'alliberar les
típiques tensions i frustracions de la
vida a la ciutat, sent un dels objectius
la sorpresa dels seus espectadors i s'ha
convertit en una part important i
necessària del paisatge urbà. En general,
busca la reflexió sobre diverses
problemàtiques socials a través de
missatges irònics que conviden a lluitar
units per una societat més justa.
D'altra banda, la intenció de molts
artistes de carrer es veu entelada quan
s'expressen sobre propietats privades,
perquè això constitueix un delicte i
molesta. Afortunadament, atés que l'art
no hauria de reprimir-se, existeixen
diversos espais públics on és possible
realitzar aquestes obres sense restriccions,
i alguns dels resultats són dignes de ser
aplaudits. De fet, actualment, proliferen les
convocatòries de festivals i esdeveniments,
tant privats com d'origen governamental.
Destacar el MIAU (Museu Inacabat d'Art
Urbà) de Fanzara (Castelló), al qual
dediquem un apartat en aquest article i
que convoca tots els estius un gran
nombre d'artistes d'art urbà vinguts de
tot el món.
El que entenem en l'actualitat per
grafiti va sorgir a la fi de la dècada
dels 60 a Filadèlfia, amb Cornbread. Amb
el temps s'estén a Nova York i té com a
escenari els vagons de metre. Allí, els
adolescents van començar a deixar
“empremtes” amb el seu nom, com a forma
de fer-se presents, reivindicant la seua
existència i marcar, en cert sentit, el
seu territori. Un dels precursors va ser
“Taky 183”, un jove d'origen grec que
treballava com a missatger i que plasmava
la seua signatura en els recorreguts que
feia pel seu treball. Es va fer tan
notori, que en 1971 un reporter li va
seguir la pista fins que el va poder
localitzar i el va entrevistar. El resultat
va ser un article en el New York Times,
on es presentava, erròniament, com a únic
precursor d'aquesta disciplina. L'article
va impactar als joves novaiorquesos que
es van llançar a crear, encara més, els
seus propis “tags” seguint la seua
estela, deixant la seua rúbrica en els
vagons de metre que es desplaçaven per
tota la ciutat, a qual més gran, vistosa,
prohibida, perillosa o inaccessible.
Amb el temps i davant la competència,
sorgeixen noves tècniques i estils. Si bé
abans les pintades es limitaven al “tag”,
el sobrenom més el número del carrer on
vivia (d'ací el “183” de “Taky 183”), a
poc a poc van començar a incloure altres
elements, com a corones o fletxes. En
1972, el conegut com “Super-Kool 223”, va
90