LLIBRET FALLA SANT VICENT MARVA 2019 "DONES"

metge va dir als seus pares que no tornaria a caminar, ja que
no existia una curació per a aquesta malaltia.
Els seus pares no es van donar per vençuts, i la van portar al
Meharry Hospital, un hospital de la Universitat Fisk en Nashville,
a uns 70 quilòmetres d'on ells vivien. La mare de Wilma la
portava fins allí dues vegades per setmana per a fer
rehabilitació, i ho va fer durant dos anys, fins que finalment
Wilma va poder caminar amb ajuda d'una abraçadora de metall
a la seua cama. A partir d'ací va poder continuar fent els
exercicis en la seua pròpia casa.
Tots els seus germans i germanes la van ajudar molt en aquesta
època difícil per a ella, i li van donar ànims per a ser forta i
treballar per a recuperar-se del tot. Finalment a l’edat de 12
anys va poder caminar amb total normalitat, sense usar crosses,
ni aparells ortopèdics.
A causa de no poder caminar Wilma Rudolph no va acudir a
l'escola com els altres xiquets fins als set anys. Fins llavors li
portaven les tasques a casa perquè poguera seguir el ritme.
Quan per fi va acudir a les classes, va haver de patir les burles
dels seus companys per portar un aparell ortopèdic.
Precisament en 1947, les escoles dels estats meridionals van
ser segregades, i els estudiants negres i blancs havien d'assistir
a escoles separades. Encara que els negres pagaven els
mateixos impostos que els blancs, les seues escoles estaven
molt pitjor finançades i eren pitjors, tenint menys llibres,
professors, aules i materials.
i es va produir la primera disputa feminista de la qual tenim
notícia. Va escriure que tots els dies les dames eren culpades,
difamades i enganyades per bergants, el seu honor era calcigat
i que no eren elles les que organitzaven guerres ni mataven,
ferien o saquejaven.
Va rebre una missiva en la qual una alta autoritat eclesiàstica
manifestava tindre compassió cap a ella i la convidava a corregir
les seues horribles paraules, prometent, en aquest cas i gràcies
a la seua misericòrdia, donar-li penitència saludable. Christine
va contestar amb arguments apel·lant a la memòria de les
moltes dones valentes que havien existit i la querella es va
estendre per tota la universitat de París.
Tres anys després de començar la disputa es va crear l'Ordre de
la Rosa, i els homes que entraven en ella assumien la defensa
de l'honor de les dames. Ja no estava sola.
WILMA RUDOLPH “La Gasela Negra” – Atleta. Va superar una
poliomielitis per a ser la més ràpida.
(Clarksville, Tennesee, els Estats Units d’Amèrica, el 23 de juny
de 1940 – Nasville, Tennesee, Els Estats Units d’Amèrica, 12 de
novembre de 1994)
Va nàixer en el si d'una prolífica família: era la vintena de
vint-i-dos germans. Els seus pares, Ed i Blanche Rudolph, eren
gent honesta i treballadora, però molt pobres. Wilma va ser un
bebé prematur i en nàixer pesava menys de dos quilos. A més
la segregació racial va impedir que Wilma i la seua mare foren
ateses a l'hospital local, ja que només atenien els blancs.
Finalment va aconseguir sobreviure, però la seua infància va
estar plagada de malalties: pallola, galteres, escarlatina,
pneumònia doble, i finalment, abans de complir els cinc anys,
la poliomielitis va deixar la seua cama esquerra paralitzada. El
Quan anava a l'institut, el Burt High School, Wilma va seguir
l'exemple de la seua germana major Yolanda i va començar a
jugar al bàsquet, esport en el qual va destacar, arribant a
guanyar el campionat escolar de l'estat de Tennessee. També
va començar a participar en carreres de pista, on guanyava
quasi sempre.
Quan tenia 15 anys va conéixer a Ed Temple, que per aquesta
època era entrenador de l'equip d'atletisme de la Universitat
Estatal de Tennessee, i que va ser el descobridor de l'enorme
potencial de Wilma Rudolph per a les proves de velocitat. A
partir d'aquest moment va començar a entrenar amb ell,
malgrat que Wilma fins i tot anava a l'institut.
La seua progressió va ser tan espectacular, que amb sols 16 anys
va aconseguir classificar-se en els trials de Seattle per a
competir en els Jocs Olímpics de Melbourne 1956, on va
participar en els 200 metres i en els relleus 4 x 100 metres. Va
ser el membre més jove de l'equip nord-americà d'atletisme en
aquests Jocs. En els 200 metres no va aconseguir classificar-se
per a la final, però en la prova de relleus va aconseguir la seua
primera medalla olímpica, en acabar en tercera posició, darrere
d'Austràlia i Gran Bretanya. L'equip dels Estats Units el
formaven per aquest ordre Mae Faggs, Margaret Matthews,
Wilma Rudolph i Isabelle Daniels.
Després d'acabar l'institut, en 1957 va rebre una beca per a anar
a la Universitad Estatal de Tennessee, on tenia a Ed Temple
d'entrenador. Wilma es convertiria en la millor velocista del
món en aquests anys, encara que en 1958 va tindre temps per
a ser mare d'una xiqueta.
En els Jocs Panamericans de 1959 celebrats a Chicago, va ser
segona en els 100 metres i or en els relleus 4 x 100. Aqueix any
també va aconseguir guanyar el seu primer títol de campiona
dels Estats Units en 100 metres, que guanyaria tres vegades
112