LLIBRET FALLA SANT VICENT MARVA 2019 "DONES"

per a “només negres”. O passava set per no beure en la font
que solament utilitzaven les “persones de color”.
A l’edat de 20 anys es va casar amb Raymond Parks, del qual va
prendre el cognom i amb el qual es va anar a viure a
Montgomery. Després d'aconseguir el títol d'ensenyament
mitjà, va treballar com a costurera i ama de casa. Llavors es va
fer membre de la NAACP (National Association for the
Advancedment of Colored People), l'associació més rellevant en
defensa dels drets dels afroamericans.
En 1943, Rosa Parks va ser elegida secretària d'aquesta
agrupació i des d'aquest lloc, es va esforçar a lluitar contra el
sistema de ciutadania de segona classe i la discriminació
d'impostos als afroamericans i que persistia des de l'últim terç
del segle XIX.
CHRISTINE DE PIZZAN – Escriptora i feminista. La primera
escriptora professional i declarada feminista.
(Venècia, Itàlia (aleshores República de Venècia), 1364 -
Monestir de Poissy, França, cap a 1430)
De la dona no s'esperava molt més que donar a llum i cuidar de
la casa i dels fills. Per això resulta sorprenent descobrir que van
ser dos homes els que li van animar a desenvolupar els seus
dots intel·lectuals. Un d'ells era el seu pare, Tomas de Pizzan un
físic, astròleg i canceller de Venècia. La seua prestigiosa
reputació havia arribat a l'orella del rei Carles V de França, que
no va dubtar a fer-li una oferta per a incorporar-se com a
alquimista i astròleg real de la seua cort. Acompanyat de la seua
dona i la seua filla de quatre anys, Tomás es va mudar i es va
embarcar en aquesta nova aventura.
En un entorn de semblants característiques, Christine va poder
desenvolupar els seus interessos intel·lectuals. Ho feia de forma
autodidacta, perquè no era difícil trobar llibres de diferents
matèries en la seua nova residència. Son pare va ser el primer
que es va adonar de la intel·ligència de la xicoteta. Sa mare, en
canvi, mirava cap a l’altre costat, doncs l'única cosa que
realment la preocupava era que la seua filla tinguera un futur
concorde a una dama de la cort, ben casada i amb molts fills.
La insistència de Tomás va fer que la dona acceptara a contracor
una educació especial per a la seua filla.
En complir quinze anys (una edat habitual per a l'època), es va
casar amb Etienne Castel, que era notari i secretari del rei. No
va ser un matrimoni pactat, com a punts altres d'aquell
moment. Ella li va voler sincerament i va tindre tres fills. Etienne
admirava a la que considerava la seua musa i, per això, des del
primer dia, la va animar a continuar escrivint, perquè sabia que
aquesta era la seua gran passió. Christine havia aconseguit una
cosa que semblava inassolible en l'època, un perfecte equilibri
entre el matrimoni i el treball.
Però la seua vida va canviar quan, a causa d'una malaltia, el seu
pare moria en 1390. Pocs mesos després, Étienne també moria
de forma sobtada. Christine va quedar vídua i sense pare amb
tan sols 25 anys. Malgrat la seua joventut, havia de fer-se càrrec
dels seus tres fills, la seua anciana mare i una neboda. Des de
la cort li van oferir dues opcions, anar a un convent o tornar-se
a casar. Però cap d'aquestes opcions estava en la ment de la
xica, així que va prendre una tercera i valenta alternativa,
continuar escrivint.
Es va veure embolicada en judicis per les possessions del seu
marit i mentrestant, escrivia. Podem considerar a Christine de
Pizzan la primera dona escriptora professional. Amb la seua
ploma, va aconseguir alimentar a tota la seua família.
La seua perseverança va donar prompte els seus fruits. Els
membres de la cort coneixien la seua destresa amb les lletres,
per la qual cosa van decidir donar-li una oportunitat a canvi que
escriguera una elegia del ja mort Carles V. Naixia així la seua
primera obra escrita per encàrrec i amb la qual la jove va
guanyar una important recompensa, “El libro de los hechos y
las buenas maneras del sabio rey Carlos V”.
Va reflexionar sobre si mateixa i la seua conducta i sobre altres
dones que va conéixer, segons relata amb les seues pròpies
paraules. Va arribar a la conclusió que podia ser erroni el
testimoniatge de tants homes il·lustres que van vituperar a tot
el gènere femení sense excepció, testimoniatge al qual
apel·laven els mecanismes socials per a sotmetre a la dona a
una condició de servitud i obediència respecte a l'home. Estava
convençuda que si s'educara a les dones de la mateixa manera
que als homes, elles podrien tindre les mateixes facultats que
ells, fins i tot en el terreny científic i jurídic.
Sobre aquesta última temàtica parlava la seua obra més
coneguda, “La ciudad de las damas” (1405), un al·legat a favor
de les dones per a les quals reclama un lloc en el món, així com
una clara crítica a la misogínia imperant en l'època medieval.
La Universitat de París va adquirir un gran poder polític en
aquell temps que va ser testimoni de l'enfrontament entre dos
papes. Els últims papes havien viscut a Avinyó, eren tots
francesos i estaven formats per la Universitat o influïts per ella.
Jean de Meung era el banderer d'aquesta Universitat i va tindre
la retorçada idea de publicar “Roman de la rose”, expressant
obertament el seu menyspreu per la dona. Christine no va callar
111