LLIBRET FALLA SANT VICENT MARVA 2019 "DONES"

d'àlgebra en la prestigiosa universitat de la ciutat. Encara que
en acabar l'ensenyament secundari a l’edat de 18 anys va
obtindre el certificat que la capacitava per a ensenyar anglés i
francés en col·legis femenins, va decidir sol·licitar l'ingrés en la
universitat de la seua ciutat natal. La normativa de l'època no
reconeixia la matrícula oficial en els estudis universitaris per a
les dones i únicament se'ls permetia l'assistència com a oïdores,
sempre que el professor ho permetera. L'any 1901, quan va
ingressar en la Universitat d’Erlangen, va ser una de les dues
úniques alumnes oïdores, enfront dels 984 matriculats homes.
Després d'un programa de formació intens, en 1904 va poder
finalment incorporar-se de forma ordinària, després del canvi
de la legislació pertinent.
A penes quatre anys després va defensar la seua tesi doctoral
sobre el càlcul d'invariants en àlgebra. En general, un objecte
és “invariant front un moviment” quan, després d'executar-lo,
l'objecte queda tal com estava. Així per exemple, un disc de
metall és invariant a qualsevol rotació al voltant del seu centre.
La invariància amb la qual va treballar Noether era algebraica:
buscava totes les expressions polinòmiques invariants sota
certes transformacions de l'espai on estaven definides, com per
exemple girs.
Encara que disposava del títol de doctora, Noether no podia ser
professora universitària, i els estudiants que van començar a
treballar amb ella eren oficialment alumnes del seu pare. Però
els resultats de la seua investigació sobre invariants es van
publicar en revistes especialitzades de prestigi i van començar
a adquirir notorietat. En aquells anys, la seua fama es va
estendre pel panorama matemàtic alemany i va mantindre
contactes científics amb companys de diferents universitats.
Entre ells estava el cèlebre matemàtic alemany David Hilbert,
qui li va proposar unir-se al grup d'investigació que liderava en
Gotinga, que llavors era el centre neuràlgic de la matemàtica
mundial. Era una invitació sense contracte, perquè no es
permetia la incorporació de dones al cos de professorat.
Malgrat això, allí va fer algunes de les seues aportacions més
rellevants aplicant les seues nocions d'invariants a les noves
idees de física que s'estaven desenvolupant en aquells anys. En
concret, a la teoria de la Relativitat. Els investigadors en aquest
camp, entre els quals estava el mateix Hilbert, no aconseguien
establir de manera satisfactòria la llei de conservació de
l'energia dins del marc de la Relativitat General. Les lleis de
conservació d'un sistema físic establixen algunes magnituds que
romanen constants amb el temps. Per exemple, si es considera
un sistema de dos o més boles iguals de billar que col·lidixen,
les velocitats de les boles canvien abans i després del xoc, però
la suma de l'energia total de les boles roman constant, i per tant
es complix la llei de conservació de l'energia.
Noether va demostrar, en l’ara conegut com a “Teorema de
Noether”, que sempre que hi haja una invariància d'un sistema
físic, llavors existeix una llei de conservació.
Gràcies a aquests treballs va obtindre en 1919 l'habilitació com
a docent en la Universitat de Gotinga, però sense més
remuneració que la que els seus estudiants volgueren donar-li.
En 1922 va ser designada com a professora ordinària, ja amb
un xicotet sou. Llavors es va centrar en problemes d'una àrea
en franc desenvolupament en aquells anys, l'àlgebra abstracta,
i en particular en els anells i uns subconjunts seus anomenats
ideals.
Els anells són una generalització dels nombres enters amb les
seues operacions elementals (suma, resta, multiplicació i
divisió) a conjunts abstractes. Noether es va convertir en una
experta mundial d'aquesta disciplina, la qual cosa la va portar
a ser la primera dona a donar una conferència plenària en un
Congrés Internacional de Matemàtics l'any 1932.
Mentrestant, el partit nazi havia aconseguit el poder a
Alemanya. En 1933 es va prohibir l'exercici de funcionaris, i en
particular professors, de condició jueva. Emmy Noether va ser
acomiadada, al costat d'altres 18 membres del departament de
matemàtiques de Gotinga. Sense altra alternativa que
l'emigració, es va traslladar al prestigiós Col·legi de dones de
Bryn Mawr, als Estats Units d’Amèrica, on va combinar la seua
tasca docent amb la investigació en la Universitat de Princeton.
No obstant això, aquesta nova etapa es va veure prompte
truncada de forma tràgica. En 1935, després d'una intervenció
quirúrgica que no presentava inicialment un risc fatal, va morir
de forma inesperada. Com va dir Albert Einstein en un obituari,
“va morir la millor investigadora universitària de la història”.
ROSA PARKS – Costurera. Va lluitar pels drets dels
afroamericans.
(Tuskegee, Alabama, els Estats Units d’Amèrica, 4 de febrer de
1913 – Detroit, Michigan, els Estats Units d’Amèrica, 24
d'octubre de 2005)
Després d'acabar la seua jornada laboral, l'1 de desembre de
1955, Rosa Parks, una costurera negra de 42 anys, va pujar a un
autobús en Montgomery, Alabama, per a tornar a la seua casa.
Va pagar 10 centaus i es va asseure en la cinquena fila, la
primera de la secció de color, darrere de la zona dels blancs. Al
costat d'un home i a l'altura d'altres dues dones, a l'altre costat
del corredor. Quan l'autobús ja estava ple, va entrar un
passatger blanc. Llavors, el conductor va ordenar que les quatre
persones negres de la cinquena fila s'alçaren perquè el nou
passatger es poguera asseure. Les dues dones i l'home, van
obeir. Rosa Parks, no. Va decidir lluitar contra la discriminació.
La rebel·lia de Rosa Parks va donar inici a tota la lluita pels drets
civils que desembocaria en l'eliminació de la discriminació racial
institucionalitzada als Estats Units d’Amèrica. La decisió de la
costurera va ser espontània, un acte reflex. Vivia la
discriminació de la població negra des que va nàixer. Havia sigut
testimoni, diàriament, de casos d'humiliació racial.
“Recorde anar-me al llit de menuda i sentir que passava a cavall
el Ku Klux Klan a la nit i escoltar un linxament i tindre por que la
casa començara a cremar-se en flames”.
Aquestes experiències van fer nàixer en ella el desig
d'enfrontar-se a aquella injustícia. Ja des de la seua
adolescència havia lliurat xicotetes batalles personals. Preferia
pujar les escales d'un edifici abans que entrar en un ascensor
110