LLIBRET FALLA SANT VICENT MARVA 2019 "DONES"

dues diputades. Mentre Clara defensava que la dona, com
l'home, havia de tindre ple dret a votar, fos el que fos la seua
tendència política, Victoria assegurava que el sufragi femení
suposaria una àmplia derrota de l'esquerra perquè estava
convençuda que les dones defensarien majoritàriament les
idees de dretes. Clara es va arriscar i va continuar defensant la
seua postura fins que va aconseguir la seua aprovació l'1
d'octubre de 1931.
Clara no va aconseguir un escó de nou però no es va resignar i
va decidir continuar en la política. En 1934 abandonava el partit
Radical i va intentar trobar un lloc en altres partits d'esquerres
encara que no ho va aconseguir.
CLARA CAMPOAMOR – Advocada i política espanyola. Va
lluitar pel sufragi universal.
(Madrid, Espanya, 12 de febrer de 1888 – Lausana, Suïssa, 30
d'abril de 1972)
Feminista i compromesa amb els seus ideals fins a l'últim dia
de la seua vida, Clara Campoamor és una de les grans figures
de la història del segle XX al nostre país. Quan les dones eren
una exagerada minoria en les universitats espanyoles, Clara va
aconseguir fer-se un buit i es va llicenciar en dret. Quan elles
rarament exercien, Clara va treballar com a advocada i va
tramitar els primers divorcis. Quan les dones no existien en el
Parlament, ella va entrar en l'hemicicle defensant els seus drets.
Quan fins i tot hi havia dones que no acceptaven el vot femení,
Clara Campoamor va lluitar per aconseguir-lo.
Quan en 1936 esclatava la guerra civil espanyola, l'exili va ser
el camí de molts, entre ells, el de Clara. Primer a Lausana i
després a Buenos Aires, va buscar en diverses ocasions la
manera de tornar a la seua pàtria. Però una injusta i no
demostrada acusació de pertinença a la maçoneria li ho van
impedir.
Clara Campoamor va acabar els seus dies a Lausana, on moria
de càncer. Tenia 84 anys. Les seues restes van ser traslladades
a Sant Sebastià. La seua vida i el seu llegat ha sigut des de llavors
recordat com el d'una dona valenta i lluitadora que no va dubtar
a dedicar tots els seus esforços a defensar la causa en la qual
ella creia ferventment.
Filla d'un comptable i una costurera, no va poder estudiar de
joveneta com hauria volgut. Amb tretze anys quedava òrfena
de pare per la qual cosa va haver d'abandonar els seus estudis
i ajudar la seua mare cosint, com a dependenta i telefonista.
Tenia 21 anys quan va aprovar unes oposicions al cos auxiliar
de Telègrafs i posteriorment com a professora de taquigrafia i
mecanografia. Amb aquests treballs que compaginava fent de
secretària en diferents periòdics, va poder estalviar els diners
suficients per a iniciar els seus estudis de batxillerat. Tenia
llavors 33 anys. Tres anys després s'havia llicenciat en dret. Que
una dona aconseguira una llicenciatura en aquells primers anys
del segle XX era una mica més que anecdòtic. Però que una
dona volguera exercir la professió en la qual s'havia llicenciat
era encara més estrany. Clara no va dubtar a sol·licitar la seua
inscripció en el Col·legi d'Advocats i començar a exercir com a tal.
Ja durant els seus anys de treball i estudi, Clara va anar formant
els seus ideals feministes i republicans i va començar a
col·laborar en associacions en defensa de l'emancipació de la
dona i amb ideals d'esquerres.
Però la seua gran oportunitat va arribar de la mà de la II
República Espanyola. En 1931 es modificava la llei electoral i
permetia a les dones majors de 23 anys poder ser triades en el
Parlament. Clara Campoamor, al costat de Victoria Kent i
Margarita Nelken van ser les tres úniques dones que van
aconseguir el seu escó.
Un dels temes que es van debatre amb gran intensitat en aquell
parlament republicà va ser el dret al vot de la dona. El curiós va
ser que l'enfrontament més vehement el van protagonitzar
MARIE CURIE – Física franc-polonesa. Va aïllar el radi.
(Varsòvia, Polònia, 7 de novembre de 1867 – Passy, França, 4
de juliol de 1934)
La seua vida va ser pura lluita. Va haver de superar infinits
obstacles per a dedicar-se a la ciència, atés que al seu país,
Polònia, les dones no podien anar a la universitat. Va passar fam
i fred, i va arriscar la seua salut amb la condició de no renunciar
a la seua passió investigadora. I podent fer-se rica amb els seus
descobriments, es va negar a patentar el procés d'aïllament del
radi deixant-lo a la disposició de la comunitat científica.
Amb tot, pot dir-se que va complir el seu somni, sent la primera
dona que va arribar a catedràtica en la Universitat de París i la
primera a guanyar el Nobel, compartit amb el seu marit Pierre
Curie, per les seues investigacions sobre els elements
radioactius.
100