Ucronies Història Alternativa

Josep Aran, Adrián Hernán i més
Ucronies
Història alternativa
Narrativa

© dels textos, els seus autors, 2018
© del pròleg, Eduardo Almiñana, 2018
© Scito Edicions, 2018 | www.scito.org | oficina@scitoedicions.org
ISBN: 978-84-947758-4-0 | Dipòsit legal: V-336-2019
Disseny de coberta: Joan Bisquert
Coordinació editorial: Almudena Iglesias i Gemma Romeu.
Imprès a LaImprenta CG
1a edició: Febrer 2019
Publicat per Fundació Scito
No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seua incorporació a un sistema informàtic, ni la
seua transmissió per qualsevol mitjà (electrònic, mecànic, fotocòpia, gravació o altres mètodes) sense l’autorització
escrita de l’editor.

ÍNDEX
Pròleg ............................................................................................................................. 7
1. La llarga nit. Manel Álamo .................................................................... 9
2. No ha passat res important. Adrián Hernán .................................. 15
3. Història de la carn. Eduardo Almiñana ............................................ 19
4. Per l’amor de Déu. Susana Gisbert ...................................................... 23
5. Camarada Strela. Josep Aran ................................................................ 27
6. La nòria. Cristina Chirivella ................................................................. 39
7. A l’espera d’ordres. Roger Garrido ....................................................... 43
8. L’armada que va triomfar. Sergi Valverde ....................................... 55
9. Escriure. Paula Calabuig ........................................................................ 61
10. El dia en què tornaran els clavells. Jenni Rodà ............................. 65
11. La Plaça de la Bomba. Sílvia Jané Argenté ...................................... 69
12. Olga. Isabel Ribes ...................................................................................... 73
13. Don’t let me down. Cris García .............................................................. 77
14. El trasllat. Esteban Jordán ...................................................................... 81
15 .La llavor. Teresa Sanchis Labiós ........................................................... 85
16. El vent del món. Georgina Álvarez ..................................................... 89
17. Petroli? No, gràcies! Luis Panadero Constancio .............................. 95
18. Allà on moriren tants homes. Josep Maria Calverol .................... 99
19. Pere i el foc. Josep Masanas .................................................................... 105
20. El cas de la desaparició de les paraules. Txell Aparicio i Vila ... 113
21. Quan tot es torça. Ramon Jané Vidal ................................................. 119
22. Cristòfor Colom? Àida Roans Roans ................................................. 123
23. El dia que res va canviar. Carles Marimón ...................................... 127
24. Llegats. Ferran D’Armengol ................................................................... 133
25. La maduresa de la innocència. Xaro Cortés .................................... 139
26. Les portes secretes de Barcelona. Sofía Rhei ................................ 145

Pròleg?
Que el Comitè Regulador de Continguts Ofensius haja donat el seu
vistiplau a aquesta publicació que ara té en les seues mans és sens
dubte una gran notícia, una notícia extraordinària. I així hem volgut
celebrar-ho, honrant el Més Gran i sacrificant un be en aquest dia de
glòria nacional en què commemorem la victòria del nostre @Imperator_
en l’OPA hostil que li va permetre per fi adquirir aquest país
i arrancar-lo de les mans d’aquells paràsits que el van consumir durant
anys.
Una vegada llançats al mar humoristes, periodistes, escèptics,
bilingües i la resta de xusma indisciplinada, la gran nació que sempre
vam ser va emergir de les cendres de l’Estat de Benestar amb
ganes de sacsejar-se de damunt la mediocritat. Hui, privatitzada la
donació, som més competents que mai en l’exportació d’òrgans humans,
el preu del metre quadrat dels habitatges en les nostres capitals
ha superat el del gram de matèria fosca i l’escolarització ha sigut
eradicada dels barris, la qual cosa ha possibilitat una dedicació primerenca
i total a la satisfacció de les necessitats del turisme.
Resulta difícil imaginar què podria haver sigut d’aquest sant
país si les últimes eleccions hagueren arribat a celebrar-se, si l’article
343 de la Constricció no s’haguera aplicat en la meitat del territori,
si els confusos mitjans de comunicació no s’hagueren enfonsat amb
l’auge dels perfils massius que ara i per fortuna, ens subministren
tota la informació que necessitem conèixer —KardashianTube ja és
l’únic canal disponible en bona part del planeta— o si la moneda no
s’haguera substituït pel like-vinculant.
- 7 -

UCRONIES. HISTÒRIA ALTERNATIVA
Per a imaginar tant horror hem fet concursar alguns dels últims
lliurepensadors que sobreviuen complint condemna en les masmorres
del Palau de Justícia Santiago Bernabéu. Els hem demanat que
ja que tant els agradava presumir de la seua imaginació, que imaginen
per nosaltres, que hem prescindit d’una capacitat tan propensa
al caos de la solidaritat. Aquest és el resultat, una antologia
d’ucronies que esperem que servisca com a advertiment sobre el que
podria haver ocorregut si els esdeveniments hagueren sigut uns altres,
però que mai van ser, i mai seran.
Netflix, Netflix, über alles!
Eduardo Almiñana de Cózar
Cronista del règim
- 8 -

1
La llarga nit
Manel Àlamo
L’any 1970 jo era una jove mestra acabada d’eixir de l’escola de Magisteri
que somiava amb metàfores i sonets. En realitat hauria volgut
estudiar periodisme o dedicar-me a l’escriptura, però els meus pares
no ho aprovaren. Podria haver-me rebel·lat, és cert, però després del
que havien patit amb el meu germà, vaig optar per acatxar el cap i
seguir el camí que havien previst per a mi. Al cap i a la fi, això d’ensenyar
tampoc em desagradava del tot.
Com a primera destinació vaig caure en una xicoteta escola rural
on acudia la xicalla de totes les poblacions que dormien a l’ombra
del Penyagolosa. Pobles de gent de corbella i llegó, d’hiverns blancs
i de nits eternes. Una escola que tenia dues aules, mitja pissarra i
més escletxes que llibres.
Paral·lelament a la trajectòria docent, les nits que la son no
m’atrapava m’enfrontava a la blancor del paper i jugava a compondre
rimes o a imaginar històries. El noviet que tenia en aquells anys, tot
i que no crec que haguera llegit mai un llibre, considerà que els poemes
eren d’una qualitat immillorable i em va animar a enviar-los a
La Plana, un modest periòdic de Castelló que cada diumenge publicava
una secció literària de certa anomenada. El cas és que al director
del periòdic li van agradar i vam arribar a un acord per publicar-ne
un cada dues setmanes.
Una vesprada de novembre, Vicent Ribelles, com li deien al perio-
- 9 -

UCRONIES. HISTÒRIA ALTERNATIVA
dista, em va telefonar. Amb un to cerimoniós i un discurs que pecava
de barroquisme, com acostumava a expressar-se la majoria d’homes
de la seua edat, em va oferir un encàrrec que em va deixar amb les
mans tremoloses i el cor palpitant. Segons em va contar, el redactor de
cultura havia caigut malalt i, per aquest motiu, no podria realitzar
l’entrevista que havia acordat amb el poeta i dramaturg Federico García
Lorca, a qui acabaven d’atorgar-li el Premi Nobel de Literatura.
Ribelles m’assegurà que en el diari no hi havia ningú capacitat per
dur endavant aquella tasca. Que de política, de bous o de futbol qualsevol
membre de la redacció podria fer-se’n càrrec; però que escriure
sobre poesia... «Senyoreta Crespo, estaria disposada a desplaçar-se a
València, amb totes les despeses pagades, és clar, i entrevistar García
Lorca?». Vaig acceptar sense pensar-m’ho. L’obra del poeta granadí
fou qui m’injectà la passió per les lletres. M’aborronaven les llunes i
els cavalls d’El romancer gitano, la densa atmosfera que es respirava a
La casa de Bernarda Alba o els gratacels d’El poeta en Nova York...
García Lorca havia establit la seua residència a València des que
havia tornat de l’exili, a final de la dècada dels quaranta. Vivia en un
humil apartament a Russafa; barri que en els seixanta havia esdevingut
llum i cresol de l’incipient moviment gai. No sóc capaç de
descriure totes les sensacions que vaig experimentar quan Federico
m’obrí la porta. Davant meu hi tenia un dels pilars fonamentals de
la literatura contemporània. Tot i que l’edat i la vida li havien llaurat
solcs d’amargor sobre el rostre, la mirada del poeta encara desprenia
la dolçor i la innocència d’un infant. Vestia una camisa blanca decorada
amb taques surrealistes i uns pantalons color vi. Una cabellera
platejada orgullosament abundant i rebel li emmarcava el somriure.
El vaig seguir fins al despatx. Damunt de l’escriptori descansaven
quatre periòdics acuradament oberts per la part de cultura, amb
diversos reportatges i articles sobre la recent concessió del Nobel.
En un lloc bastant visible, a més, hi havia un telegrama del president
de la República Federal i nombroses cartes de felicitacions
d’amics i de gent de la cultura.
- 10 -