Lectures dels alumnes i comprensió escrita - iaqse

PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ
6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA
Al laboratori, la Norma, s’havia fet mal amb un vidre. Va cridar que la
deixessin sola. Les seves paraules havien estat de desesperació. I jo no
arribava a entendre la seva reacció. La trobava desproporcionada i fora de
lloc. Instintivament, li vaig agafar el braç. Va ser un gest inconscient. La
veia desesperada i vaig creure que necessitava la meva companyia.
Em mirà amb els ulls inundats de llàgrimes. Estava desolada, com si ho
hagués perdut tot. Plorava com les nenes que, algun cop havia vist al carrer
o als grans magatzems, soles, sense el pare i la mare, que s’imaginen
irremissiblement perdudes. Pobra Norma. Em va fer llàstima i li vaig
estrènyer més fort el braç. Aleshores, vaig recordar-me de les paraules que
un dia m’havia dit a casa, de que em prometia que em faria costat, passàs el
que passàs.
Encara no ho acabava d’entendre, però sabia que havia arribat el moment, i
em vaig dir interiorment que estaria al seu costat, passés el que passés.
La cara de la senyoreta Buades havia canviat dràsticament.
Va indicar a la senyoreta Glòria que s’emportés tots els nois i noies, i que
ella es quedaria amb la Norma. Jo vaig protestar dient que em volia quedar
amb ella. Però, aquesta vegada ben enfadada, em va tornar a dir que sortís.
La situació era molt tensa, però després de discutir una estona la directora
em va deixar quedar. I a més, ens va dir que, ja que quedàvem soles, el que
havíem de fer era netejar tot el que s’havia embrutat.
Quan va haver tancat la porta i ens vam quedar soles, la Norma i jo,
s’imposà un silenci tens. Esperava que fos ella qui el trenqués. Si no ho
feia, era que encara no trobava convenient de fer-me cap confidència. No
em va deixar tocar res. Agafà els vidres, un per un, i els va anar col·locant
dins d’un paper de diari. Fregà la pica amb lleixiu fins que s’hagué
assegurat que havia quedat ben neta. En acabat, es posà un tros de gasa al
tall, i, a sobre, una tira ampla d’esparadrap.
Finament, abans de sortir del laboratori, vaig fer el cor fort i li vaig
demanar que em digués el que passava. Em va contestar que no sabia si
podia explicar-m’ho. Jo vaig insistir i va callar. Li vaig veure els ulls
entreoberts, amb una espurna de tristor. Una llàgrima li recorregué les
galtes, i li quedà immòbil sobre el llavi superior. En parlar, va dir que el
que em diria ens separaria. Aleshores es va quedar quieta, amb una lleu
serenitat a la cara, mirant una nebulosa que se li devia haver format davant
dels ulls. Entreobrí els llavis i murmurà unes paraules, en veu baixa, com si
li fes vergonya el que havia de dir. Com si m’estigués dient un adéu
definitiu.