Lectures dels alumnes i comprensió escrita - iaqse

PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL
6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA
L’home de l’orguenet ni va esperar a que el violinista se n’hagués
anat. De seguida, va començar a donar voltes a la maneta i els
aires d’una cançó italiana van omplir tota la plaça de la catedral. Un
parell de nens s’hi van aturar al davant; volien tocar la maneta. El ca
violinista, Duki, lladrava enfadat.
L’home de l’orguenet els va fer fora. Duki volia engegar-lo, però, tot
sol, no sabia com fer-ho. Va començar a lladrar ben fort. Udolava i
lladrava tan fort i, amb uns crits tan terribles que de la cançó italiana
gairebé no se’n sentia res. Molta gent se’n reia, d’altres l’insultaven i
es tapaven les orelles. L’home de l’orguenet es va dirigir cap a Duki.
Ell va saltar cap a l’altre costat, però no va parar de lladrar, fins que
l’home de l’orguenet va deixar caure la maneta i, ple de fúria, va
treure el seu orguenet de la plaça de la catedral empenyent-lo en
direcció a l’estació. El violinista ja s’hi podia quedar. Es va tornar a
treure la gorra i la va deixar a terra. Amb un clip molt gros que va
treure de la butxaca esquerra, va subjectar les partitures al faristol.
Molt ben fet! Duki movia la cua i, assegut, guaitava el violinista. De
la butxaca dreta de l’anorak en sobresortia el mocador que s’estenia
sota la seva barbeta. Va treure el violí de l’estoig. El va prémer entre
la barbeta i el pit, va bellugar la barbeta d’un costat cap a l’altre fins
que va trobar la posició correcta per al violí, va fer un senyal a Duki i
va aixecar l’arc per començar a tocar. Però el cargol del faristol
s’havia afluixat en la caiguda i el faristol es va començar a fer
baixet. Tant, que només Duki hauria pogut llegir la partitura. El
problema era que Duki no en sabia, de tocar el violí. Llàstima.
Totalment desconcertat, va lladrar al full que tenia davant del morro,
després es va mirar el violinista. No se suposava què volia que fes.
Volia que olorés aquell paper. O potser volia que el vigilés. Podia
ser que volgués que se’l mengés. El violinista va sospirar. Va deixar
un altre cop el violí i l’arc a l’estoig i va estirar el faristol cap amunt.
Va prémer el cargol ben fort. Després va agafar el violí i l’arc, va
col·locar-se el violí sota la barbeta, va aixecar l’arc i ... Ara sí que
començaria a tocar. Per fi. Tenia tantíssima gana. Duki encara en
tenia més, de gana. En realitat, en tenia tanta que s’hauria menjat el
paper. Bé, el violinista ja tocava. Però, què dimonis era el que
tocava? S’havia equivocat i, al damunt de les partitures, hi havia
posat el full de propaganda de la xarcuteria i tocava d’aquell full de
paper.