Barret Picat - 202

Linyola, febrer de 2014. Lo Pla d’Urgell
número 202

Fotos: E. Llauet, C. Arenas, R. Tarragó

Editorial
5
Fundat l’any 1979
linyola – febrer 2014. lo pla d’urgell
Salmerón, 9 – 2n – 25240 Linyola
http://www.barretpicat.cat
e-mail: barretpicat@yahoo.com
Redacció:
Esteve Mestre i Roigé
Montse Giné i Vergé
Roger Guillem i Martí
Carme Arenas i Alcalà
Jordi Soldevila i Roig
Judit Pedrós i Caba
Eva Llauet i Giné
Jaume Balcells i Palou
Ramon Tarragó i Zaragoza
Cap de redacció:
Esteve Mestre i Roigé
Ninotaires: Perenton Massana i Jordi Roca
LINYOLA
Quan les festes queden lluny, Barret Picat ens ve a recordar l’èxit de les
festes de Nadal, de Sant Antoni, però el poble no descansa i ara mateix ja
s’està preparant i treballant en noves activitats com l’escala en hi-fi, calçotada
de la Penya Barça i l’exposició Mestres de la República, Homenatge a
Pau Farrús.
Col·laboracions:
Fotografies: Adoli, Escola El Sitjar, Arnau Fontanet,
Moisès Mata, Jesús Molina, Pol Galitó, Neus
Balagueró.
Text: Josep M. Mas i Mas, Escola El Sitjar, AEiG
Mascançà, Futbol Sala, Pere Badia, Dani Hernandez,
Montserrat Espina, Elisenda Mas, Jesús Molina,
Pol Galitó, Antoni Folguera Bonjorn, Xavier Diez.
Publicitat i subscripció:
Carme Arenas – Tel. 973 57 55 67
barretpicat@yahoo.com
Subscripció anual local ......19,50 ¤
Subscripció anual forània .....22,50 ¤
Edita: Associació Cultural Alorenil
Dipòsit Legal: L. 182-1981
Muntatge i impressió:
Saladrigues SL – Tel. 973 32 23 53
Ctra. de Preixana, s/n – 25250 Bellpuig
Amb la col·laboració de:
DRET A DECIDIR
Una majoria de ciutadans catalans volen exercir el dret a decidir, en contra
de l’oposició de l’estat, que a més fa una campanya afirmant que si els
catalans fóssim independents –ho donen per fet, quan el que cal és passar
per les urnes i veure’n els resultats– ens caurien totes les plagues del món
al damunt i retornaríem als temps dels neandertals o encara més enrere...
En canvi els partidaris de la independència expliquen que Catalunya se’n
pot sortir tota sola i mostren l’exemple de països com Holanda, Dinamarca,
Noruega, Finlàndia, Suècia... La solució passa per les urnes.
LES PLAGUES
Revista associada a:
BARRET PICAT no assumeix la res pon sabilitat sobre
les opinions expressades en els articles signats o
amb pseudònim, la qual és exclu siva dels seus autors.
La redacció manifesta la no obligació d’acceptar
totes i cadascuna de les col·laboracions.
Des de fa anys, estem vivint en una societat, on els joves no troben treball,
els acomiadats de més de 50 anys tampoc..., on als treballadors des de fa
uns anys, cada any, se’ls rebaixa el sou, on veiem com la classe mitjana es
va desfent i les desigualtats es fan cada cop més evidents i a més la vida
social perd qualitat i una massa cada cop més important de la població –
sense cap ajuda, sense recursos- es veu obligada a acudir a Càritas, Creu
Roja, Banc dels aliments per poder menjar cada dia i per aquests motius el
ciutadà comú s’irrita cada cop més davant dels casos de corrupció que cada
dia surten a la llum. Temps difícils.

6
Sumari
Portada ...........................C. Arenas
5 Editorial ............................BP
6 Sumari / La Barretada .........Perenton Massana
CARTES AL DIRECTOR
7 La simplificació i la pressa ..................JB
NOTÍCIES ................................BP
8 Exposició sobre el mestre Pau Farrús i els mestres
de la República / Teatre Mar i Cel / Adoli / Temps
9 La festa de Sant Antoni / Linyola per la
independència / El pessebre vivent
10 Festes de Nadal
11 Llar de jubilats / Càritas Linyola / Noms propis
12 Meteorologia i pluviometria ........Josep M. Mas
ESPORTS
13 “Dóna gust” .....................CFS Linyola
14 Atletisme ................................BP
15 Dani Hernández projecta el seu propi
equip de motocròs
per a joves promeses ...........DHR InsideFMX
16 Torna la Champions League .......Arnau Fontanet
18 CF Linyola ........................Pere Badia
19 Parc de Nadal .................AEiG Mascançà
ENSENYAMENT
20 Manifest per la pau ......Alumnes Escola El Sitjar
21 L’Escola amb la pau ...........Escola de Linyola
ENTREVISTA
22 Entrevista a
Neus Balagueró Civit ..............Montse Giné
VISTES DE LINYOLA
25 Coneixes el teu poble? ........... Carme Arenas
HISTÒRIA
26 L’explosió del polvorí del Castell del Remei,
21 de gener de 1939. . . . . . . . . . . . . . . . . Pol Galitó
36 Tempestes, pluges, temperatures i nevades
a la Cendrosa
en els anys 1959-2000 (2) .........Esteve Mestre
OPINIÓ
38 “La capsa dels botons” ........... Jesús Molina
40 Viatges a Galícia ...................Xavier Díez
42 E pur si muove! ...................Lluïssa Jardí
44 La queixa com a motor de canvi .....Judit Pedrós
ENTRETENIMENTS
45 El racó dels acudits ........... Gerard Soldevila
LITERATURA
46 Els apatxes de París ...............Josep Pinyol
49 Tot buscant Buñuel .............Antoni Folguera
53 Biblioteca Salvador Espriu .....Montserrat Espina
54 Les Bruixes guineu ..............Jaume Balcells
RACÓ VERD
56 Població de mamífers
a l’Estany d’Ivars i Vila-sana (2) .... Roger Guillem
57 La Tira Samerlic ...................Jordi Roca
PLANTES
58 Les plantes remeieres en la medicina
popular linyolenca (III) ............Elisenda Mas
64 CONTRAPORTADA . ....Eva Llauet, Moisès Mata.
La Barretada
barret picat FEBRER 2014

Cartes al director
7
LA SIMPLIFICACIÓ I LA
PRESSA
Desitjo presentar uns arguments,
unes citacions i unes paraules sobre
la simplificació i la pressa:
–“Hem de fugir de gairebé tot. No només
de l’opressió, sinó també dels
convencionalismes. Del consum. De
la moda. De la simplificació. De les
masses...” (Gao Xingjian).
–“La pressa engendra l’error en
tot, i de l’error molt sovint surt el
desastre.”(Heròdot).
–“Cal recuperar les velles paraules,
però no per salvar-les, sinó per
evitar que el llenguatge es degradi
i se simplifiqui encara més.”(José
Saramago).
–“Normalment no s’està bé perquè
no s’ensenya a gaudir. Un aprèn a
saber estar bé, a ser pacient. Les coses
mai no són immediates.”(María
Pujalte).
–“Massa persones, massa exigències,
massa quefers; persones competents,
deleroses i apressades...
això no és viure.”(Anne Morrow
Lindbergh).
J.B.
Implants i dents
en un sol dia.
Informa’t! 973 71 44 53
• primera consulta i diagnosi gratuïtes
• odontologia general
• finançament a sis mesos sense interessos.
• ortodòncia
la clínica dental
de referència
al Pla d’Urgell
Pons i Arola, 3 - 1r 2a • 25240 Linyola • www.dentalinyola.com
ASSEGURANCES DIVERSES
Agent Josep Lechosa Enrech
Assegurances de tota mena. Consulti’ns el seu cas
i nosaltres li estudiarem una assegurança a la seva mida.
El nostre lema: “Servir el Client com es mereix”
C/. Edison, 33 – Tel./Fax: 973 57 54 02 – LINYOLA

8
Notícies
Notícies
EXPOSICIÓ SOBRE EL
MESTRE PAU FARRÚS
I ELS MESTRES DE LA
REPÚBLICA
Durant el curs 1935-36, un dels
mestres, Pau Farrús que exercia a
Linyola va fer un Quadern de com
va anar el curs, on hi treballaren
tots els alumnes. Ara la seva família
de Mèxic, ha fet entrega d’aquest
Quadern al poble de Linyola i per
celebrar-ho i en homenatge i amb
la presència de dits familiars, es farà
una gran exposició que el proper 22
de març s’obrirà al públic a la Sala
Pau Casals.
Si guardeu material escolar del
temps de la República (1931-1939)
i el voleu deixar per exposar-lo en
dita exposició el porteu a l’Ajuntament.
TEATRE MAR I CEL
El club futbol-sala Linyola va fer venir
a representar el diumenge 2 de
febrer al poliesportiu, l’obra “Mar i
Cel”, per un grup de teatre Som els
que som de Bell-lloc d’Urgell, que
van fer una excel·lent actuació i que
agradà força al públic.
Obra Mar i Cel
ADOLI
Adoli des de la seva fundació organitza
tota una sèrie d’actes per
les seves afiliades, però també col·
labora en totes les festes que es fan
a la vila, com a La Marató o Sant
Antoni –aquest any amb el sorteig
d’una gran Panera de fruita de la
terra– o bé organitzant el dia 8 de
febrer la Festa de Sta. Àgueda, amb
un berenar sopar i un ball popular o
una caminada a el Poal.
La Junta de les Adoli després de
la darrera Assemblea General i de
les votacions de Junta ha quedat
així:
Presidenta: Rosa Mª Miró Montseny
Sots-presidenta: Montse Darbra
Palou
Secretària: Magda Vilamajó Coll
Tresorera: Ester Batista Ramon
Vocals: Antònia Apolo Santiago,
Rosa Piquer Codony, Angelita Fontanet
Cava, Teresa Gesé Pedrós i
Imma Díaz Esteve.
TEMPS
Després d’uns anys en que la boira
té una presència simbòlica, en el
mes de desembre la vam patir durant
dotze dies. Estem passant un
Mirna Pedrós Pons
Enginyera Industrial
Pompeu Fabra, 16 - 25240 Linyola
Pg. de Gràcia, 50, 5ª planta - 08007 Barcelona
Tel. 93 749 66 70 - M. 646 190 298
barret picat FEBRER 2014

Notícies
9
hivern sense temperatures extremes,
encara que ha fet fred. Als Pirineus
ha plogut i nevat força i tenim l’aigua
assegurada per l’estiu.
LA FESTA DE SANT
ANTONI
El diumenge 19 de gener al matí hi
havia boira i plogué una estona, en
una paraula feia mal temps i tot feia
preveure que no hi hauria públic a
la Festa dels Tres Tombs de Sant
Antoni i al Mercat Tradicional, però
l’esmorzar amb xulles fregides és
un gran reclam per al públic que
omplí el poliesportiu per esmorzar
i una vegada la gent treta de casa,
més els forasters, la cosa va anar
rodada i tots els actes, des de ferrar
els cavalls, el corral d’animals i les
demostracions de caça amb falcons,
el concurs de gossos, com totes les
parades del poble –Adoli, Cau, Institut,
etc...– i les de fora comptaren
amb gran assistència de públic.
Cap a la una de migdia es va fer a la
plaça de l’església la Benedicció de
Cavalls –aquest any es va comptar
amb uns 40 cavalls– i mentre es
feien els tradicionals Tres Tombs, es
va fer la benedicció dels animals de
companyia.
A migdia hi hagué el dinar popular, i
tot seguit el Bingo amb el sorteig del
Carro de Fato.
LINYOLA PER LA
INDEPENDÈNCIA
Durant els dies 11 i 12 de gener
l’ANC es va dedicar a fer campanya
“Signa un vot per la Independència”.
Linyola per la independència les va
recollir a la Sala Pau Casals, però la
campanya ja l’havia iniciat durant les
representacions del Pessebre Vivent
i la va continuar durant la Festa de
Sant Antoni.
EL PESSEBRE VIVENT
El pessebre vivent de Linyola ha
aconseguit de llarg ser el més mediàtic
de tots els Pessebres Vivents
de Catalunya, atreien a tots els medis
en el concurs de caganers al Poble
Espanyol de Barcelona on sortiren
escollides per primer cop dues caganeres
–Anna Cos i Glòria Escobosa–.
El pessebre sortí en diferents medis
de comunicació i començà el dia 26
de desembre, però un dels dies no
es va poder celebrar degut a la pluja,
però aleshores va venir la representació
diürna dels Vips del 5 de gener i
aquí transcrivim la crònica que en va
fer Miquel Bresolí a Vilaweb.
El Pessebre Vivent va celebrar el
quinzè Nadal de representacions
amb una funció matutina (la primera
vegada que es fa) que es va haver de
fer doble per l’afluència de públic. La
presència del futbolista Bojan Krkic
va centrar bona part de les mirades.
La funció del diumenge va tenir una
prèvia privada on l’actual coordinador,
Àlex Mases, va adreçar unes
paraules d’agraïment als figurants
i col·laboradors actuals i als que el
van iniciar fa anys. De fet una part
dels primers integrants dels primers
pessebres van ser els primers a entrar
a veure la funció matutina.
Abans de començar la primera funció
de matí, també per primera vegada,
integrants del Pessebre Vivent
de Linyola van sortir a la plaça de
l’Església per saludar a les persones
que ja feien cua per entrar.
A banda de mirar la seixantena d’escenes
i en especial la Caganera, els
visitants van poder buscar rostres
populars com el Bojan que feia de
Sant Josep en companyia de l’actriu
Andrea Trepat, que feia de Mare de
Déu. L’ex-futbolista Josep M. Fusté,
el pintor Robert Pérez i l’historiador
Esteve Mestre eren els Mestres de la
Llei. També hi havia altres esportistes
com Àlex Marquilles, Dani Hernández,
Àlex Tàssies, Iris Nabau, Joel
Vallés o Montse Sunyer. També hi
havia escenes per polítics com els
alcaldes Josep M. Capdevila, Marc
Solsona i Francesc Fabregat, els parlamentaris
Albert Donés i Marta Vilalta,
qui feia parella amb la regidora
Alba Balcells, una de les iniciadores,
SUPERMERCAT
DISBO-DOLORS
Pl. Onze de Setembre, s/n – Tel. 973 57 56 94
25240 LINYOLA (Lleida)

10
Notícies
amb altres 8 companyes, del primer
Pessebre Vivent de Linyola.
Satisfacció
La novetat de fer una funció matutina,
que es va convertir en doble
per facilitar un millor recorregut al
nombrós públic que es va atansar
a Linyola, “ha agradat molt” segons
Àlex Mases. El coordinador del Pessebre
no ha descartat repetir l’experiència
ja que permet veure “detalls”
del Pessebre que no s’aprecien tant
en les funcions de vespre. També
va dir que s’havia notat una major
presència de nens.
També va agrair la col·laboració del
públic que ha donat un centenar de
joguines (a canvi de l’entrada) i que
es donaran a Creu Roja.
Del nombre de visitants ha dit que
creu que s’arribarà als 3.000 visitants
i que es va haver de suspendre la
funció de dissabte pel mal temps.
A la sortida, a més de poder fer un
tast de Camamilla de Linyola o de
Caldo Aneto i signar al Llibre de
Visites, també es podia participar en
el Signa un vot per la independència
en la taula de l’ANC Linyola.
Resumint el Pessebre Vivent de
Linyola que va tancar el dia 6 de
gener va tornar a atreure els focus i
a fer present el nom de Linyola arreu
del món.
FESTES DE NADAL
LA MARATÓ DE TV3
Es celebraren diversos actes, promoguts
per diferents associacions
de la vila, durant el matí i per la
tarda tingué lloc la berenada i el
ball, recollint-se una bona quantitat
de diners. Es va celebrar el I concurs
de botifarra de la Marató, els
guanyadors: 1r Modesto Vilamajor
i Jaume Casadellà. Empat a 2ns
Òscar Carulla i Jordi Caba; Àngel
Sànchez i Bernat Garcia.
CONCERT DE L’ESCOLA DE
MÚSICA
Divendres 20 de desembre, es va
fer una gran actuació dels alumnes
de l’Escola de Música Municipal a
l’església parroquial.
POEMES I NADALES I FESTA
AMPA ESCOLA EL SITJAR
Els alumnes de l’escola El Sitjar van
cantar en els espais més emblemàtics
del poble, Nadales i poemes
de Nadal, amb el recolzament del
públic que es va veure sorprès per
les seves actuacions.
El diumenge 22 de desembre es
celebrà la Festa de l’Ampa amb l’actuació
de tots els alumnes de l’escola
El Sitjar, que foren els protagonistes
de la Jornada. La festa es va acabar
amb un berenar.
CONCERT DE LES CORALS FLOR
DE LLI I BELCANT
El 26 de desembre, Sant Esteve, per
la tarda es va fer un magistral concert
de Nadal a càrrec de les corals de
Linyola i Bellcaire, dirigides respectivament
per Manel Balcells i Meritxell
Balsells Tella que foren aplaudides
pel nombrós públic.
PARC DE NADAL
Els dies 27, 28 i 29 de desembre, el
poliesportiu es convertí en el Parc
de Nadal amb jocs, divertiments i
inflables que anà a càrrec de l’agrupament
escolta i guia Mascançà i el
grup de pares del Cau.
NADAL i FESTA DE CAP D’ANY
El dia de Nadal al poliesportiu hi
hagué el ball a càrrec de l’orquestra
Venus Orquestra. I el dia de Cap
d’Any al poliesportiu es va celebrar
la revetlla de Cap d’Any amb una
notable assistència que acabà amb
un ball a càrrec del grup orquestral
Moonlight.
ELS REIS MAGS D’ORIENT
El dia 26 de desembre el Patge
Reial recollí a l’interior de l’església
parroquial les cartes que li portaren
els nens i nenes i a l’acabar podien
fer anar a cagar el tió a l’entrada de
l’ajuntament.
2002-2012
10 anys al vostre
servei
Floristeria – Jardineria
Mireia Caba Muntada
Tel. 973 57 57 33 – C/ Major, 6 – 25240 Linyola (Lleida)
* Flor i planta natural
* Arranjaments per Bodes i
comunions
* Ornamentació d’església,
restaurants i sales conferències
* Poms i centres florals per
celebracions
* Palmes i corones funeràries
* Composicions florals en artificial
* Disseny de jardins
* Creació i manteniment de
jardins
* Articles de regal
barret picat FEBRER 2014

Notícies
11
La tarda del 5 de gener, a les 6 de la
tarda arribaren els Reis Mags d’Orient,
fent una entrada triomfal al poble
on els esperaven tota la quitxalla
i tot seguit anaren a l’església on
foren rebuts per l’alcalde i tot seguit
feren l’adoració al pessebre i feren
els seus discursos i seguidament
anaren a repartir regals a totes les
cases del poble.
LLAR DE JUBILATS
El diumenge 15 de desembre de
2013, la Llar de Jubilat va celebrar
el Dinar de Nadal, al que assistiren
86 socis. A la fi de l’acte hi hagué un
regal per cada soci.
El Sitjar cantant a La Llar
El dia 19 de desembre, un grup de
nens i nenes de l’escola El Sitjar
vingueren a la Llar a cantar Nadales
i a recitar poemes de Nadal i també
ballaren una Nadala amb ritme de
rock. Donem les gràcies a la Sres.
Àngels i Montse i als Srs. Jacint i David
per les atencions que tingueren
amb la Llar. (La Junta).
CÀRITAS LINYOLA
Després de la campanya de recollida
d’aliments bàsics de Nadal, Càritas,
ens ha fet arribar aquesta nota:
Càritas Linyola, dóna les gràcies a
tothom que ha participat en el Recapte
de Nadal. La gent respon al
nivell social que estem travessant.
Es nota aquest ànim d’ajuda. Hem
vist patiment i no podem restar indi-
ferents davant aquests fets. Gràcies
a vosaltres, empreses i famílies,
anem endavant, perquè grans i petits
puguin tenir unes festes més dolces.
Que la vostra labor contribueixi a
millorar la cohesió i justícia social.
El comprar un producte és un acte
d’amor... Hem vist a moltes persones
que tot i passar dificultats, somriuen...
Aquests són els desitjos de
felicitació... Per tot l’any, una rialla.
Som la clau que tot ho pot canviar.
Gràcies.
Aliments recollits per Càritas.
Dinar Nadal de la Llar
NOMS PROPIS
Miquel Àngel Escobosa, segurament serà el primer linyolenc
que té una sardana dedicada “En Miquel Àngel de Linyola”, que
ha estat composada per Martí de Joan, pel treball dedicat per
Escobosa al Grup Sardanista de Balàfia. Enhorabona!
Bojan Krkic i Andrea Trepat, que juntament amb d’altres
persones van donar relleu al Pessebre Vivent diürn, atraient
públic i mitjans de comunicació, posant la cirereta a l’èxit del
Pessebre.

12
Notícies
Meteorologia i pluviometria
desembre 2013 gener 2014
Temperatura mínima -3 o 0 o el dia 31
Temperatura màxima 12 o els dies 23 i 24 19 o el dia 26
Mitjana mínimes 0,13 o 3,5 o
Mitjana màximes 7 o 12,1 o
Mitjana del mes 3,6 o 7,8 o
Dies de pluja 3 dies 9 dies
Total litres pluja 9 l. 40 l.
Dia màx. Precipitació 5 l. el dia 19 18,5 l. el dia 18
Dies de tempesta – –
Dies de boira 14 dies 3 dies
Dades referides a l’interior de la població.
Josep M. Mas i Mas
Foto: C. Arenas
barret picat FEBRER 2014

Esports
13
“Dóna gust”
CFS Linyola
Qui s’hauria imaginat aquesta gesta.
Qui s’hauria imaginat que passada
tota una volta i competint en
aquesta categoria estem on estem.
Som conscients, toquem de peus a
terra, és provisional, sabem que tot
el que puja baixa, però el que hem
aconseguit no ens ho traurà ningú.
Estem segons a la classificació i
ja ens coneixeu, som ambiciosos,
guanyadors i competitius, juguem
per guanyar. Des d’un inici ara fa
tres anys, que és quan vam crear
aquest petit gran equip, ens ha
passat el mateix. Durant la pre-temporada
l’objectiu és un, i passada
la primera volta, un altre. Després
d’assolir el títol de campions de lliga
a primera i preferent, aquest any
això és massa! Hem passat tota la
primera volta i estem en posicions
d’ascens a Tercera Divisió. El nostre
objectiu no és cap altre que gaudir
molt de la categoria, dels pavellons,
dels partits i sobretot de vosaltres,
afició, que ens animeu i recolzeu
partit a partit. Ara per ara i veient
on estem, anem a per totes i volem
quedar el més amunt possible. Però
el nostre objectiu real, és gaudir, i
per què no?, competir per coses importants
fins al final de temporada.
Dóna gust compartir vestuari amb
tots i cadascun dels companys que
formem aquest equip. Tot i les fortes
discussions hem demostrat que remem
en la mateixa direcció. Esteu
orgullosos, formem part d’un gran
grup. Ens coneixen arreu, en parlen
de nosaltres, de les nostres grans
temporades, en parlen del CFS Linyola.
S’ha de seguir així.
Dóna gust haver tingut i tindre entrenadors
que s’han deixat i es deixen
la pell per aquest club. Bona tasca
Futbol Sala Linyola
la vostra. Paciència, paciència...,
esteu orgullosos que l’èxit també
és vostre.
Dóna gust treballar amb aquesta
gran junta directiva. Amb el vostre
treball i dedicació, hem fet més
gran el nostre club. Gràcies també
al recolzament de les nostres
parelles, que ens ajuden dia si dia
també, ens podem permetre el luxe
de tirar endavant el nostre somni, el
somni de competir i portar el nom
de Linyola arreu del territori Català.
Sou molt grans. Felicitats de tot cor.
Dóna gust jugar amb i per vosaltres,
moltes gràcies afició. Gent de
Linyola, el nostre pavelló ens ajuda
ROBA DE CORTINATGES,
DE LLAR I LLENCERIA
GARPI
a tirar partits endavant, ens ajuda a
guanyar. Heu estat, sou i sereu part
important dels nostres èxits.
Dóna gust la resposta que estem
tenint dels comerços i empreses de
Linyola. Tot i el mal moment que passa
la societat en sí, ens heu seguit
recolzant. De veritat que moltíssimes
gràcies.
Podem perdre, baixar posicions en
la classificació, però no us defraudarem,
lluitarem per vosaltres, patrocinadors,
familiars, amics i aficionats.
De tot cor, gràcies per gaudir amb
nosaltres aquestes temporades.
Paraules d’un jugador orgullós del
seu club.
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377

14
Esports
Atletisme
Barret Picat
ALEXANDRE TÀSSIES
LLORDÉS
Ha tornat a fer història al proclamar-se
campió absolut masculí de la
Lliga de Ponent 2013. Cal remarcar
que també fou el primer l’any 2011 i
el 2012 va quedar en segona posició.
Ens trobem davant d’un atleta remarcable,
complet, del millor corredor
del segle XXI que ha tingut Linyola.
Per poder portar a terme aquesta
afició, entrena de nit i aquest any
Alexandre Tàssies
ha corregut 3.123 km. Ha començat
l’any tornant a fer podi -un segon
lloc- a la Cursa de l’Oli de les Borges.
Aquest any, l’Alexandre no defensarà
el seu campionat a Lleida, ja que té
la intenció de córrer d’altres curses
fora de l’àmbit lleidatà. L’Àlex ha rebut
durant aquests anys, el reconeixement
de tots els seus companys
esportistes.
GEMMA BONJORN
TREPAT
Començà a córrer, com a independent,
l’any passat. I en la seva categoria
tingué èxits rellevants al quedar
tercera en la Volta a l’V Volta a l’Estany
d’Ivars, que es celebrà el17 de
novembre; per quedar primera en la
XXXIII Pujada a la Seu Vella el 15 de
desembre i en la Cursa de l’Oli de
Borges Blanques celebrada el 19 de
gener 2014 quedà en 4ª posició...
Estem davant d’una corredora que
aquest any pot tenir l’eclosió.
CELI. ATLETISME
Una de les virtuts del CELI (Centre
excursionista de Linyola) ha estat
Gemma Bonjorn
formar una branca dedicada a l’atletisme,
ajuntant a una sèrie de corredors
i corredores que participen en
diverses competicions –curses de
muntanya, mitges maratons, curses
de 10 Km., 5 Km...– en el que és més
important és l’esport, la superació
personal, l’entrenament...
barret picat FEBRER 2014

Esports
15
Dani Hernández projecta el seu
propi equip de motocròs per a
joves promeses
DHR InsideFMX
Ara fa 4 anys, Dani va decidir penjar
les botes de cros per dedicar-se a la
rama de l’activitat física. Actualment
treballa al gimnàs Punt d’Esport de
Balaguer impartint diferents classes.
Però a part d’aquesta feina també
és preparador físic de diversos pi-
lots de motos off road i ciclistes, ara
també ha decidit muntar el seu propi
equip de motocròs amb dues joves
promeses de 8 anys: Adrià Monné
(Bellpuig) i Pau Magrià (Vilafranca
del Penedès).
L’equip rep el nom de DHR INSI-
DEFMX (Dani Hernández Mx Racing
Team) i a apart del Dani, també
compta amb l’experiència del pilot
de freestyle Antoni Navas, que és
l’encarregat de tot el suport d’imatge
del mateix equip.
El mateix Dani ens explica: “ feia molt
temps que anava darrere d’aquest
projecte però no trobava mai el
moment, a part són moments difícils
per a trobar patrocinadors, però
amb l’Antoni ens hem mogut molt
i podrem fer una temporada amb
suficient recolzament per als nostres
joves pilots”.
L’equip té com a objectius fer els
campionats de Catalunya, Espanya
i una prova de caire internacional de
les categories de 50cc i 65cc.
Confeccions OLGA SL
Vestuari i calçat per a professionals
C/ President Macià, 7
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 60 22 24

16
Esports
Torna la Champions League
Arnau Fontanet
El pròxim dimarts dia 18 de febrer
torna la Champions. Amb el partit
en que s’enfrontaran el Barça i el
Manchester City com a un dels millors
partits. Entre els dies 18, 19, 25
i 26 de febrer es jugarà l’anada dels
vuitens de final, amb els següents
enfrontaments: Barça–Manchester
City, Arsenal–Bayern München,
Bayer Leverkussen–PSG, Milan–
At.Madrid, Olympiacos–Manchester
United, Galatasaray–Chelsea,
Schalke 04–Real Madrid i Borussia
Dortmund–Zenit.
Per començar parlaré del Barça i del
seu rival, el Manchester City. Aquesta
eliminatòria la veig molt complicada
per al Barça, i espero equivocar-me,
però crec que el nostre equip serà
eliminat, el Manchester City està en
molt bona forma i el Barça no passa
pel seu millor moment. Pot ser que
el partit d’anada ja s’hagi jugat quan
es publiqui la revista, veurem què
passa.
Si analitzem el rival, podem veure
que té un gran equip amb molt fons
d’armari. Jo crec que el jugador més
perillós, és l’exblaugrana Touré Yaya.
L’ivorià a diferència de quan jugava
al Barça, ara juga de mitjapunta.
Altres jugadors molt perillosos de
l’equip del sud del riu Mersey, són
David Silva o el “Kun” Agüero. El més
perillós de l’equip anglès, és el mig
del camp i la davantera, però també
compta amb grans defensors com
Zabaleta, Kompany o Nastasic.
Pel que fa a l’alineació, la de gala i
més utilitzada per Manuel Pelegrini,
és la següent: (4-2-2-2) l’anglès Joe
Hart a la porteria, és un bon porter
però és molt irregular. Una defensa
de 4 amb l’argentí Zabaleta, ex jugador
de l’Espanyol com a lateral dret,
un lateral molt regular i no massa
ofensiu, però molt bo defensivament,
serà difícil penetrar per la banda dreta.
Kompany (belga) i Nastasic com
a centrals, el primer un central corpulent
i molt experimentat, molt bo
per dalt, però li costa treure la pilota
jugada. El segon, Matija Nastasic
(serbi), és tot el contrari que Kompany,
molt jove (20 anys), és el seu
segon any als citizens però ja s’ha
guanyat la confiança de l’entrenador
xilè, és un jugador alt, va bé per dalt
i també treu la pilota ben jugada. En
el lateral esquerre s’alternen Gaël
Clichy i Aleksandar Kolarov, són molt
semblants, ofensius els dos i el primer
defensa millor que el segon, la
gran diferència entre els dos és que
el francès (Clichy) és més ràpid i el
serbi (Kolarov) centra i xuta millor.
Pel que fa als dos migcentres, els
titulars són Yaya Touré i Fernandinho,
l’ivorià és el que puja més a l’atac
i amb un xut potent i perillós i les
grans cabalgades que inicia al mig
del camp i que molts cops acaben
en gol, per això l’Àfricà és un dels
jugadors més perillosos dels sky
blues. El segon, brasiler de 28 anys
que ha arribat aquest estiu procedent
del Shakhtar Donetsk a canvi
de 40 milions, és el que distribueix el
joc i manté sempre la posició, tallant
moltes pilotes, són molt perillosos
les seves passades llargues.
En les bandes els protagonistes habituals
són un andalús (Jesús Navas)
ex del Sevilla i un canari (David Silva)
ex del València. Són dos jugadors
molt diferents, Navas és un extrem
pur, molt ràpid, bon centrador i que
desborda a qualsevol lateral, és un
Penumàtics · Manteniment · Pre-ITV · Diagnosi · Restauració de vehicles antics
Sistema de climatització · Frens · Tunning · Car Audio · Mecànica gerenal
Més de 10 anys d’experiència en el sector de l’automoció.
Pressupostos sense compromís, vine i informa’t.
C/ Víctor Català, 6 – 25240 LINYOLA
Tel. 657 27 46 36
www.santimotor.com
barret picat FEBRER 2014

Esports
17
perill constant per la banda, crec que
ens crearà molts problemes. I Silva
ex valencianista, és un mitjapunta
que amb aquest sistema ha passat a
la banda, és un jugador amb pausa,
molt bon passador i xutador, també
és molt perillós, ja que amb una
acció pot decidir un partit.
Pel que fa a la davantera, la parella
més habitual, són Álvaro Negredo i
el “Kun” Agüero, tot i que molts cops
Pelegrini en sacrifica un dels dos per
fer jugar Edin Dzeko i Stevan Jovetic.
Negredo és un depredador d’àrea
que a base de gols, és molt perillós
de cap, però també quan li fan passades
en profunditat, és molt efectiu
en l’un contra un. Pel que fa al “Kun”,
molts cops es desplaça a la banda
per deixar espai a Silva en la mitja
punta, és molt ràpid i té un bon xut,
el seu màxim perill és que qualsevol
pilota que queda morta a l’àrea del
rival l’envia al fons de la xarxa.
I si falla qualsevol d’aquests, Pelegrini
té una banqueta envejable,
amb: defenses com Micah Richards,
lateral dret de 25 anys, molt ofensiu.
Centrals experimentats com
Demichelis o Lescott i centrals molt
prometedors com Boyata o Karim
Rekik (cedit al PSV). Migcampistes
veterans com Milner i joves com
Nasri, Rodwell, Javi García i prometedors,
com el portuguès Marcos
Lopes. Un davanter experimentat,
que gairebé sempre és suplent, però
quan surt marca la major part de
cops que es diu Edin Dzeko (bosnià),
bons i joves com Stevan Jovetic
i prometedors com Alex Nimely, que
juga habitualment a l’equip reserva.
Jo crec que davant aquest rival el
“Tata” Martino hauria de presentar la
següent alineació: Valdès a la porteria,
Montoya al lateral dret ja què
defensa millor que Alves, Mascherano
i Bartra com a centrals, ja que
estan en millor forma que Piqué i són
més ràpids i en aquest partit necessitarem
velocitat en defensa, Adriano
com a lateral dret perquè defensa
millor que Jordi Alba i està en millor
forma que el català i també perquè
és l’únic jugador que prova de xutar.
En el mig del camp Busquets com a
pivot defensiu i Song com a interior
ja què per parar jugadors corpulents
com Touré, Negredo i Fernandinho
necessitarem un mig del camp
bastant físic, com a volant hauria de
jugar Iniesta, per sortir de pilotes als
davanters i per crear joc.
Finalment en la davantera, crec que
el millor seria que jugués Alexis
com a davanter centre, ja què és el
davanter més físic del Barça i el que
millor remata de cap. Messi una
mica escorat a banda dreta però
amb llibertat de moviments, per
desbordar per banda i pel mig, quan
l’argentí es col·loqui al mig Iniesta
hauria de cobrir la banda. I com a
extrem esquerre col·locaria a Jordi
Alba, ja que és bo atacant i ajudaria
a Adriano a defensar Jesús Navas
i aquest seria menys perillós. A la
banqueta crec que hi hauria d’haver,
Pinto, Alves, Piqué, Sergi Roberto,
Xavi, Pedro o Tello i crec que s’hauria
d’endur el jove del filial Dongou per
si al final cal penjar pilotes a l’olla.
Xavi crec que és millor que no estigui
en l’onze titular, perquè el partit serà
molt exigent físicament.
Per últim voldria citar els equips que
jo crec que són favorits al títol, i els
que en la meva opinió passaran
a quarts de final. Jo crec que el
Bayern München, el Borussia Dortmund,
el Chelsea, el PSG, el Barça,
el Manchester City (el que passi
dels dos), el Real Madrid i per últim
l’Atlètic de Madrid que no crec que
sigui favorit però si que pot donar
alguna sorpresa. Els equips que crec
que passaran a quarts, són: Bayern
München, Borussia Dortmund, PSG,
Real Madrid, Atlètic de Madrid, Olympiacos
i Chelsea.
Visca el Barça! I Visca Catalunya
lliure!
AGROQUÍMICS
BOSCH
· Tractaments agrícols
Tel. 637 70 90 95 – Bellvís
ELS POR
RXOS
Teresa Solsona Farré
Pl. l’Església, 6B 25240 Linyola
Tel. 973 575 455
moda home / dona

18
Esports
Els resultats dels darrers partits jugats
pel CF Linyola han estat
Almacelles B, 0 – Linyola, 1
Linyola, 0 – Alcarràs, 1
Albi, 1 – Linyola, 0
Linyola, 1 – Guissona, 2
Linyola, 0 – Tremp, 1
Organyà, 2 – Linyola, 1
Linyola, 3 – Borges Bl., 0
El Linyola a partir del 22 de desembre
va agafar una mala ratxa
que no ha pogut deixar fins que el
9 de febrer va guanyar al Borges.
Potser ha estat que el fred de l’hivern
no va amb l’equip i esperem
que a partir d’ara el Linyola vagi
guanyant partits i comenci a pujar
posicions però ho té difícil perquè
el diumenge 23 de febrer ens visita
el líder, el Mollerussa. Encara que
esperem que es vegi un gran partit
i si es fa un partit com el que es va
fer contra el Borges no li posarem
fàcil al Mollerussa.
A partir d’ara, potser el mÍster Balcells
ja no farà tantes rotacions ja
que a partir d’ara fins al final es necessita
amarrar els punts ja que en
aquesta categoria poden baixar de
4 a 5 equips.
CF Linyola
Pere Badia
Si bé el Linyola és dels equips menys
golejats de la categoria amb només
22 gols encaixats en 19 partits, però
també és dels que marca menys
gols, només 27 gols.
Els golejadors de l’equip són Llauradó
7 gols, Alpha 6 gols, Gamero
6 gols...
JUVENIL
L’equip juvenil ha patit durant la temporada
d’alts i baixos, degut a que
els jugadors és el primer any que
juguen junts i els falta una mica de
compenetració. Actualment ocupen
la vuitè lloc de la classificació.
INFANTIL
L’equip infantil millora partit a partit.
Començaren regular i ara ja són els
setè a la taula de classificació i ja
tenen més gols a favor que en contra.
Jugant com juguen milloraran
posicions.
ALEVÍ
És el millor equip del futbol base
i lluiten en un mà a mà per liderat
amb l’equip del Pla d’Urgell, que HA
de venir a jugar al camp del Linyola
i aquest partit, crec, que decidirà el
liderat del campionat. Porten 81 gols
a favor i només 33 en contra.
BENJAMÍ
Fan bona temporada encara que els
resultats no els acompanyen massa,
però d’aquí a la fi de temporada esperem
que es posicionin a la zona
mitja de la classificació.
PREBENJAMÍ
La revelació de la temporada, juguen
força bé i de seguir així quedaran
entre els primers de la seva lliga.
Amb el nivell que tenen ara mateix,
són imparables.
EN el proper escrit també parlarem
dels àrbitres, doncs hi ha tres nois de
Linyola que en lloc de jugar a futbol
han decidit de fer d’àrbitres de futbol.
Esperem que algun arribi a la 1ª Divisió.
Els nois són Salse Carrera, que
arbitra a 2ª Catalana, Nebra Pàmies
que arbitra a 3ª Catalana i Fontanet
Gispert que arbitra en el futbol base.
Molta sort a tots tres. Linyola 16 de
febrer 2014.
Pl. 11 de setembre, 1 Ent. 1
barret picat FEBRER 2014

Esports
19
Parc de Nadal
AEiG Mascançà
Aquest any el parc de nadal va durar
un dia menys, però va ser igual de
divertit. Com cada any el meravellós
Equip de Pares del Cau es van
involucrar per poder aconseguir que
el Parc fos genial i en poguéssim
gaudir tots, i ho van aconseguir! Hi
havia dos ”boti-boti” més que l’any
passat, la zona de tallers i maquillat-
també hem de donar les gràcies a
tots els que van venir i seguiu fent
possible que es torni a reobrir cada
any! Moltes gràcies a tots i totes!
EXCURSIÓ A
BARCELONA
El passat dissabte 8 de gener, els
llops i daines i els ràngers i les noies
guia del Cau vam agafar un autocar i
vam anar a Barcelona a patinar sobre
gel i al Parc del Laberint d’Horta.
mica. Durant la tarda, vam anar al laberint
d’Horta, i vam gaudir intentant
trobar la sortida del laberint. Alguns
van ser molt ràpids i amb 20 minuts
ja l’havien trobat, però a altres els va
costar més.
Després d’un llarg dia a Barcelona,
vam pujar a l’autocar per tornar
cap a casa ben cansats però molt
contents!
Parc de Nadal
ge, la dels futbolins i ping-pongs i la
zona dels petits, a més del Karaoke
que vam estrenar l’any passat i que
té molt d’èxit!
Estem molt agraïts tots amb l’equip
de pares per fer-ho possible, però
Vam passar el matí a les instal·
lacions del FCB patinant, amb algunes
que altres caigudes divertides.
A l’hora de dinar vam anar a la platja
de la Barceloneta i ens vam poder
remullar una mica a l’aigua tot i el
vent que bufava i ens molestava una

20
Ensenyament
NO MÉS RISCOS:
PROHIBIM LES ARMES
NUCLEARS!
El 30 de gener, se celebra el Dia
Escolar de la No Violència i la Pau
(DENIP), una jornada que es convoca
des de fa 50 anys per promoure la
cultura de pau i la no-violència entre
els infants i joves.
Manifest per la pau
Alumnes de l’Escola El Sitjar
FundiPau proposa organitzar un
debat a classe sobre el perill que
representen les armes nuclears en
el món d’avui, sobre les conseqüències
humanitàries que comporta la
seva utilització (casos d’Hiroshima
i Nagasaki) i sobre la necessitat de
prohibir-les.
Aquests són els nostres arguments
que enviarem a la Campanya Internacional
per a l’Abolició de les
Armes Nuclears (ICAN), que es
celebrarà al febrer a Mèxic. Els hem
agrupat en tres grans blocs:
— Problemes per a la salut: Els efectes
per a la salut de les armes nuclears
són la calcinació de la pell,
ferides, coma, vòmits de sang,
etc. I a llarg termini són diferents
tipus de càncer, malformacions
de fetus, deteriorament genètic,
etc. L’acció de les radiacions de
les bombes atòmiques poden
durar milers d’anys i contaminen
tot allò que hi entra en contacte.
Encara que no s’utilitzin, representen
un gran perill perquè els
elements amb els quals es fabriquen
són molt radioactius.
— Problemes per al medi ambient:
Els principals efectes de les
bombes nuclears sobre el medi
ambient inclouen la destrucció de
la vegetació i de la capa d’ozó, la
radiació de terres, i acabaria sent
la fi de l’agricultura amb la pols i
poca llum del sol. També el sobtat
refredament mundial escurçaria
les estacions de conreu, el preu
del menjar s’apujaria i s’impediria
l’accés a l’alimentació a centenars
i milers de persones...
— Problemes pels costos econòmics:
amb tota la despesa de les
armes es podria reduir la pobresa
al món, es podrien construir més
hospitals i investigar en més malalties.
Per tant podem concloure que les
guerres no ens agraden i que abans
de destruir pobles i ciutats i fer mal
a les persones, els governants es
podrien entendre dialogant, sense
arribar a les lluites armades.
I per tot això que us hem exposat,
nosaltres, des de la nostra escola
us volem dir:
No a les armes nuclears!
Ps. Beethoven, 6 / 2-3a · Tel. 654 219 877
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 71 44 79 - 25240 LINYOLA
gruesbessmo@hotmail.com
barret picat FEBRER 2014

Ensenyament
21
L’Escola amb la pau
Escola de Linyola
El passat 30 de gener es va celebrar
a l’escola El Sitjar el DENIP
(Dia Escolar de la Noviolència i la
Pau), amb el qual es commemora
l’aniversari de la mort del Mahatma
Gandhi. Durant aquesta
jornada, escoles, instituts i centres
educatius d’arreu del món
organitzen diferents activitats per
difondre els valors de la noviolència
i la pau.
Des de FundiPau (http://fundipau.
org) aquest curs es proposà a les
escoles de participar en la Campanya
Internacional per a l’Abolició
de les Armes Nuclears, bo i convidant
els i les alumnes a reflexionar
sobre l’amenaça que representen
aquestes armes i la necessitat de
prohibir-les.
Durant tot el matí del dijous 30 de
gener, doncs, a l’escola cadascun
dels cicles i cursos prepararen un
seguit d’actuacions en les quals
l’alumnat va estar informat dels
perills de l’armament nuclear, les
despeses que comporta la seva
fabricació i els desastrosos resultats
per a la societat civil del seu
ús,així com les seqüeles per a la
humanitat i el medi ambient a curt
i llarg termini.
xats, així com escrits demanant
l’aturada de la utilització d’aquests
tipus d’armes, de totes les guerres
que es donen al nostre món, de
la necessitat de treballar junts per
la pau...
La jornada matinal acabà amb un
gran signe de la pau al pati de l’escola
en el qual tots els nens i nenes
i mestres s’hi ubicaren dins i el
varen omplir, moment en què es va
llegir el manifest que a continuació
A la tarda del mateix dijous, hom
va poder trobar a totes les finestres,
portes..., de l’escola tot un
ventall de coloms retallats i enganpodeu
llegir, i es va fer una crida
per a la PAU.
S’envià l’activitat a la web del DE-
NIP, dins l’espai de FundiPau, on
s’elaborà el Mapa DENIP 2014, en el
qual hi consten les activitats que s’hi
portaren a terme en cadascun dels
centres educatius que hi participaren
i que tingué com a objectius:
Veure, d’un cop d’ull, la quantitat
d’activitats que es fan a casa nostra
pel DENIP.
Crear un arxiu històric per saber què
han fet altres centres i agafar idees
de cara posteriors edicions.
Les fotos que s’adjunten pretenen
deixar constància del procés de
creació del signe de la pau que es
va omplir amb la “humanitat” que
forma la nostra escola.
Subscriu-te a
la revista de LINYOLA!
Tel. 610402795
Camí dels Arcs, s/n - 25240 Linyola
www.centreequestrelliriblau.com
Escola d’Equitació · Classes d’iniciació a partir de 7 anys · Classes de perfeccionament per tot tipus de genets
Rutes a cavall per l’Estany d’Ivars i rodalies · Estades per nens i nenes en edat escolar · Hípica en general

22
Entrevista
Entrevista a
Neus Balagueró Civit
Montse Giné
“Sempre he estat molt
inquieta i sempre m’ha
agradat fer coses”
La Neus Balagueró és una dona ben
activa que la gran majoria de linyolencs
i linyolenques la relacionem
amb la Cooperativa del Camp de
Linyola, i amb raó, ja què hi porta
dedicats gairebé 45 anys de la seva
vida.
Montse Giné (M.G.): Hola Neus,
des que et conec que sempre t’he
relacionat amb la cooperativa, quan
va començar el teu camí amb la
Cooperativa del Camp de Linyola?
Neus Balagueró (N.B.): Doncs l’1
de setembre de 1969, a l’edat de
14 anys. Aquest any ja en farà 45!
Vaig començar a la cooperativa
perquè es van fusionar les dues
cooperatives locals, la del Camp i
l’Avícola i Ganadera i, aleshores, hi
havia més feina.
M.G.: I què feies allí tan jove?
N.B.: Era una tot terreny; feia les factures,
els albarans, el llibre de comptabilitat,
portava el llibre d’actes, feia
les etiquetes pels sacs de pinsos, i
moltes més coses, tot utilitzant una
calculadora gran mecànica i una
multicopista. També despatxava
vi, farina, productes fitosanitaris i
taronges. En aquell temps només
érem l’Emilio Bonjorn, el Rosendo
Caba, el Cisquet Farràs, el Valeri (de
forma intermitent) i jo. Un cop, amb
16 anys, el Rosendo Caba va anar
a Àustria per motius de salut i em
Neus Balagueró recollint el títol Ciències Empresarials (UOC)
vaig fer càrrec de tota la seva feina:
despatxar farines, fer comandes de
pinsos, organitzar camions directes
a les granges i vendre medicaments.
La cooperativa, en aquell temps,
estava situada a la carretera, davant
de cal Ritet. Posteriorment, ens vam
traslladar al carrer Lleida, davant del
Cinema Planell. I, sortosament, van
arribar els ordinadors per agilitzar
la feina.
M.G.: Llavors portes un munt d’anys
treballant per aquesta entitat!
N.B.: Molts. L’any 1993 es van celebrar
els 50 anys de la cooperativa i
va venir la Marta Ferrussola, esposa
d’en Jordi Pujol, president de la
Generalitat en aquell moment. Quan
ens van presentar li van dir que feia
25 anys que hi treballava i que era la
treballadora més antiga, i com que
em va veure molt jove em va dir:
“que hi va anar amb bolquers vostè
a la cooperativa?”. Més endavant em
van fer una festa per celebrar els 25
anys a l’empresa i em van regalar
una placa que encara conservo amb
molta il·lusió. Com a anècdota, la
gent de Linyola em coneix més per
la Neus de la cooperativa que pel
meu cognom. En tot aquest temps
han estat nomenats 9 presidents . No
cal dir que miro la cooperativa com
si fos una empresa meva, són tants
anys dins les seves parets!
M.G.: Han canviat molt les coses de
llavors a ara?
N.B.: Imagina’t! El primer sou que
vaig guanyar va ser de 2.500 pessetes
al mes (ara serien 15 euros). El meu
padrí Tonet es va emocionar molt i
em va dir que ja era tota una mossa.
Abans donava el jornal a casa, fins que
em van dir que me’l podia quedar. Es
treballava 6 dies a la setmana.
M.G.: I què et va portar a treure’t un
títol universitari?
N.B.: Sempre he estat molt inquieta
i sempre m’ha agradat fer coses.
barret picat FEBRER 2014

Entrevista
23
Amb l’Antoni Mir
Fa 40 anys vaig començar anglès a
Mollerussa amb el senyor Benlliure.
Per lliure em vaig treure la formació
professional. De soltera vaig anar
amb la Paquita Batlle, la Lluïsa Pérez
i la Laura Camarasa a fer el BUP
nocturn a l’Institut Màrius Torres a
Lleida. Elles van acabar el BUP, però
jo ho vaig deixar i em vaig casar amb
l’Antonio Mir el 1979, amb qui vaig
tenir les meves dues filles; la Cristina
i la Maria. I continuava treballant a
la cooperativa. Com que no havia
acabat el BUP, vaig voler treure’m
el primer grau de Formació Professional
d’Administratiu. El 1999, em
vaig treure un mestratge (màster)
d’empreses cooperatives i societats
laborals. Vaig dedicar-hi 3 anys; els
divendres a la tarda i els dissabtes.
Sempre he estudiat anglès i una
mica de francès. I, de cara a la cooperativa,
cursos i cursets n’he fet de
tota mena. En recordo un pel qual
en tinc una especial simpatia. Un
curs de 6 mesos, tots els dissabtes,
matí i tarda, organitzat per una entitat
financera a Lleida. La Cristina tenia 6
mesos i jo 25 anys, de gener a juny
de l’any 1981. Un dels professors
era Oriol Amat i Salas, actualment
catedràtic de la Universitat Pompeu
Fabra. Ens vam retrobar fa pocs
anys, en unes conferències sobre
comptabilitat en què ell era el ponent
i, en recordar-li que havia sigut un
professor d’aquell curs, em va demanar
fer-nos una fotografia perquè
tenia molt bon record d’aquelles jornades,
ja que era la primera vegada
que feia de professor.
Però em faltava sentir-me realitzada.
I quan la meva filla petita, la Maria,
va començar a la Universitat de Vic
i la filla gran, la Cristina, ja havia
acabat la seva carrera, vaig pensar:
“ara és la meva!”. Feia temps
que la UOC (Universitat Oberta de
Catalunya) em ballava pel cap i em
faltava aquella titulació que no tenia.
Només tenia la solució d’estudiar on
line. Vaig fer la prova d’accés per a
majors de 25 anys i la Diplomatura
de Ciències Empresarials. Ara ja
tinc el títol, i em fa molta il·lusió perquè
sempre he estudiat a les nits i
això requereix molta voluntat. Vaig
plantejar-me passar a grau superior,
però ho vaig descartar perquè no
tenia més temps ara que ja tinc una
néta, la Maria, i volia gaudir-la. Vaig
començar la carrera amb 49 anys i
he estat 8 anys per treure’m el títol,
ja que només em matriculava de
dues assignatures per semestre.
Estic satisfeta perquè l’esforç va
quedar reconegut amb molt bones
notes. L’acte de graduació es va
realitzar el 16 de novembre de 2013
a Barcelona, tot i que ja havia acabat
al gener. No cal dir que, per la
meva feina diària, és important tenir
aquesta formació superior; et dóna
seguretat.
M.G.: Canviant de tema. Neus, també
has estat vinculada amb el món
sardanista...
N.B.: Una colla de joves, als qui ens
agradaven les sardanes vam fer una
mena d’associació, al col·legi on hi
havia abans les monges, i recordo
Nom: Neus Balagueró Civit.
Lloc i data de naixement: Linyola,
8 de març de 1955.
Estudis: Diplomatura en Ciències
Empresarials, per la UOC (universitat
oberta de Catalunya); Mestratge
d’Empreses Cooperatives i Societats
Laborals, per la Universitat de
Lleida (Agrònoms). Mestratge de
Cooperatives dins del Projecte Eurosurcooperatives
BLS, organitzat per
l’Institut per a la Promoció i Formació
de Cooperatives, Departament de
Treball i Fons Social Europeu.
Professió: Gestió de la secció de
crèdit de la Cooperativa del Camp
de Linyola que porta des de l’any
1980, any en què es va crear, juntament
amb altres activitats.
Com a ponent:
Agost 2002.- Universitat d’estiu, a
Prada de Conflent, participació a la
ponència del dia 23-8-2002. El tema
de la Conferència: “Les dones en el
cooperativisme”, organitzat per la
Fundació Roca i Galés.
Març 2003.- Fira de Sant Josep a
Mollerussa, participació a les Jornades
Tècniques el dia 18 de març de
2003. El tema de la conferència: “La
dona en els òrgans de decisió del
món agrari”, organitzat per l’Institut
Català de la Dona.
Agost 2005.- Universitat d’estiu, a
Prada de Conflent, participació a
la ponència del dia 18 d’agost de
2005. El tema de la conferència: “El
finançament cooperatiu”, organitzat
per la Fundació Roca i Galés.

24
Entrevista
Ponència a la Universitat d’Estiu
que allí en Jaume Piqué i algú més
ens ensenyaven català. D’aquí va
sorgir, l’any 1972, la colla Flor de Lli.
Assajàvem darrere l’església, davant
de cal Saball, amb el tocadiscs de
la biblioteca els dissabtes a la nit.
D’aquesta colla van sortir algunes
parelles com la Dolors Roig i el
Soldevila, el Frederic i l’Anna Mari
o el meu home i jo. Érem un grup i
anàvem a ballar als concursos pels
pobles de Lleida, i amb bons resultats.
Vam durar 5 anys i després la
colla es va desfer.
M.G.: El fet que en època franquista
balléssiu sardanes i aprenguéssiu
català, tot plegat no era una mica
clandestí?
N.B.: Jo amb 17 anys no n’era conscient,
la nostra catalanitat l’exterioritzàvem
ballant sardanes i jo no hi
donava pas una connotació política.
Segurament els més grans ja tenien
altres inquietuds.
M.G.: I després de no haver parat
mai de treballar i estudiar, què estàs
fent en aquests moments?
l’anterior mossèn de Linyola , que es
va equivocar donant les dades econòmiques
de la parròquia, barrejant
euros i pessetes. Aleshores, el vaig
ajudar a arreglar-ho per enviar els
comptes a la Seu d’Urgell, al Bisbat,
i a partir d’aquí, junt amb l’Antonio,
ajudem a mossèn Pere a portar els
comptes de la parròquia, incloent
també el llibre d’actes, entre altres
coses. Fem reunions periòdiques i
crec que és important el paper de
la dona on, fins ara, només existien
els homes.
Actualment estic matriculada a
l’EMML (Escola Municipal de Música
de Linyola), on aprenc solfeig i piano.
Aprofito els llibres i el piano de la
meva filla Maria, que també va anar
a l’Escola. Aquesta també era una
altra assignatura pendent, amb la
diferència que ara no tinc exàmens.
No me’n calen.
M.G.: Doncs fins aquí l’entrevista,
només desitjar-te molta sort en
aquesta nova aventura, i que la música
t’acompanyi.
N.B.: Des de fa 5 anys, quan va venir
mossèn Pere Canyada, sóc membre
del Consell Parroquial. La primera
dona, que jo sàpiga. Som 9 persones,
inclòs el mossèn, però sóc l’única
dona. Tot va venir de mossèn Roc,
Amb les amigues Esther Piqué, Anna Mari Mas, Adela Pascual, Antonieta Galitó i Neus Balagueró.
barret picat FEBRER 2014

Vistes de Linyola
25
Coneixes el teu poble?
Carme Arenas
Saps dir-nos on es troben el balcó, llinda
de 1901 i el termòmetre?
Respostes a barretpicat@yahoo.com
Laura Mas Darbra ens ha respost el senyal
de tràfic, es troba a la paret divisòria
que separa la part posterior de l’antic
col·legi de les monges amb la sortida
del darrere de la vivenda antigament
habitada per un senyor que s’anomenava
Mas. La porta del cobert es troba al
carrer Valeri Serra i Boldú s/n
BAR
Prat de la Riba, 111 - 25240 LINYOLA
Tel. 664 398 654
Des de 1984

26
Història
L’explosió del polvorí del Castell
del Remei, 21 de gener de 1939
Pol Galitó
Al principi d’abril de 1938, vint mesos
després de l’inici de la Guerra Civil
Espanyola, l’exèrcit franquista arriba
al riu Segre i estableix el cap de pont
de Balaguer. Les forces republicanes
es despleguen davant seu i situen
els seus comandaments a les poblacions
de l’entorn. Durant els nou
mesos d’estabilització del front,
treballadors que vivien a la finca del
Castell del Remei convisqueren amb
diferents unitats de l’exèrcit republicà,
que durant els mesos d’abril i
maig intentaren, sense èxit, eliminar
el cap de pont.
A finals de desembre d’aquell any,
l’exèrcit franquista inicià l’ofensiva
definitiva per a l’ocupació de Catalunya.
Les tropes de la 53 Divisió del
V Cos d’Exèrcit d’Aragó ocupen, el 8
de gener de 1939, la finca del Castell
del Remei. A mesura que van avançant
cap a l’interior, també ho fan
els serveis i els avituallaments. Als
magatzems de la finca, s’hi trasllada,
des de la rereguarda de Balaguer, un
dipòsit de municions que a les tres
de la matinada del dia 20 feu explosió
mentre es carregava un camió de
bombes de mà i projectils de morter.
En el seu moment varen ser moltes
les hipòtesis de la causa de l’explosió,
sabotatge, soldats borratxos que
carregaven un camió de munició etc.
Fa uns quants anys l’historiador i
amic Jordi Oliva en va fer arribar una
documentació que havia localitzat
a l’arxiu militar d’Àvila i que completava
altra que jo tenia del mateix
arxiu i la qual confirmava la causa
de l’explosió.
Els documents fan referència que,
amb data de 21 de gener de 1939,
el comandant del “Servicio de Etapas
del Ejercito del Norte” del districte de
Mollerussa, José Arce Llevada, envià
una còpia a la “Comandància General
de Artilleria” del mateix exèrcit
en la que transcrivia l’explicació del
Bomba de mà Lafitte i detonador igual al que
va provocar l’explosió.
tinent de la “Guardia Civil”, Rufino
Montero Chicano cap militar de Linyola,
que a les tres de la matinada
s’havia presentat l’artiller Ignacio
Ciriano Fernández del “Parque de
Municionamiento del Vº Cuerpo de
Ejército”, el qual va declarar que
quan estaven al polvorí descarre-
gant i carregant diversos camions
de material de guerra amb el seu
company Eliseo Negreros i amb presència
d’un sergent, un caporal i dos
soldats més, al desclavar una caixa
de detonadors marca Lafitte es va
produir l’explosió que va ocasionar
la catàstrofe i que va amputar la mà
al seu company. El relat continua explicant
que tots els que varen poder,
junt amb la gent civil, es van escapar
esfereïts cap als pobles pròxims al
Castell, entre ells Ivars i Linyola.
El cap militar de Linyola va disposar
que un grup de cent homes sortís
en direcció al lloc del sinistre amb
el metge i els estris necessaris per
al rescat de supervivents i morts
que quedaven entre les runes. A les
set de la tarda s’havien rescatat 40
ferits i 76 cadàvers, entre els morts hi
havia cinc civils i la resta eren militars
de cos d’intendència, veterinària i
artilleria.
A l’informe es fa constar la ràpida
resposta d’ajut de les poblacions
barret picat FEBRER 2014

Història
27
Cal dir que el cadàver de l’Encarnació
García no es va trobar fins al dia 16 de
juliol de 1939 sota la runa, es pensa
que en sentir les primeres explosions
va sortir de casa i va desaparèixer.
Tots els que hem visitat l’edifici del
Castell, a l’interior de la seva entrada
existeix una placa que commemora
el fet, tot i que en la mateixa el nombre
de morts s’eleva a 184. Al registre
de defuncions de Penelles hi han
inscrits els 6 civils, el quals segons el
mateix, foren enterrats a Boldú, cosa
incerta, doncs Concepció Monfà fou
enterrada al nínxol dels seus parents
a Linyola i els quatre membres de la
Efectes de l’explosió sobre la façana est del Castell (Fons Cusiné)
veïnes, i en particular la de Linyola,
que rep la felicitació dels caps militars
i la comandància del Districte.
L’informe, dirigit al coronel “Director
del Servei de Etapes” per ser tramès
al general “Jefe de l’Ejército del
Norte”, acaba amb un “Dios salve
a España y guarde a V.E. muchos
años. Mollerussa a 21 de enero de
1939. Tercer año triunfal. El coronel
Comandante de Distrito José Arce”.
En data 25 de gener de 1939 des de
la “Comandancia General de Artillería”
es va comunicar, via telegrama
postal al “General Jefe del Ejército
del Norte”, del resultat de la investigació
del coronel Fernando Roldán
el qual en cinc apartats va confirmar
els fets de la còpia anterior encara
que en l’apartat quatre aclareix les
circumstàncies de l’accident i diu
que la causa i inici de la detonació
fou producte de l’impacte de l’eina
utilitzada per obrir la caixa de detonadors
que va provocar la seva
explosió i la seva projecció sobre
una pila de caixes de bombes de
mà , aproximadament 20.000, i les
que estaven emmagatzemades dins
el polvorí varen provocar l’explosió
i que a partir de les conclusions
de l’informe del coronel Fernando
Roldán es recomana en aquest
mateix informe que s’evitin grans
acumulacions de municions en un
mateix espai. Que les cargues, artificis
i projectils es depositessin en
localitats diferents a l’igual que les
granades de mà i finalment, que exceptuant
situacions extraordinàries,
s’evitessin realitzar operacions de
municionament a la nit.
El 20 de gener de 1939, a l’entrada
del Castell del Remei venint d’Ivars,
hi havia el garatge de tractors i quatre
cases habitades per algunes famílies
dels jornalers de la finca. El garatge
fou habilitat com a dormitori per a
un nombre indeterminat de militars.
L’explosió del polvorí, a les tres de la
matinada, els agafà a tots desprevinguts
i causà la mort de 81 militars, 17
dels quals sense identificar, i 6 civils:
Josefa Sabartés, Concepció Monfà
Escolà 1 i els quatre membres de la
mateixa família Rosa Marsà, Encarnació
García 2 i els dos fills d’aquesta
última, Miquel i Joan Vilanova García,
de 5 i 7 anys de edat, respectivament.
1) Cosina germana de l’Andreu, Mingo i Pilar
Escola de Linyola.
2) Tieta de l’Àngels i Josep Mª García de
Linyola.
Placa a l’entrada del edifici principal
(Fons Cusiné)
família Marsà-Vilanova-García foren
sepultats al cementiri de Vallverd
d’Urgell i el lloc d’enterrament de la
Josefa cal confirmar si fou a Oliana.
En quan als militars tots ells foren
enterrats al cementiri de Castellserà,
segons consta en dos llistats que
es troben al seu ajuntament. En un
d’aquests, de data 24 de desembre
de 1942, s’hi relacionen 8 soldats de
la Divisió 53, morts en combat als
voltants del municipi, i del Castell
del Remei hi ha inscrits 64 morts i 17
sense identificar, tots ells enterrats a
la dreta de l’entrada del cementiri, on
encara hi ha la creu de pedra que es
va construir en memòria seva. Anys

28
Història
Fulla 1de 2 amb la relació de militars morts a causa de l’explosió,
arxiu de Castellserà
més tard una part dels soldats foren
exhumats per traslladar-los als seus
llocs d’origen.
Un testimoni i víctima de la catàstrofe
fou el germà de la Concepció Monfà,
Ramon Monfà Escolà, al que avui
podem recordar com a director de
cine i documentals i que actualment
viu a Mollerussa.
No recordo massa bé
com hi vaig arribar a
contactar, crec que
fou pel nom de Monfà,
doncs el meu veí
té el mateix cognom
i a la meva pregunta
de si tenien alguna
relació, la seva contesta
fou negativa,
però em va indicar
que uns metres més
avall en direcció la
font vella hi vivia el
Mingo Escolà i en
direcció a la carretera
l’Andreu Escolà i
que juntament amb
la Pilar Escolà, tots
ells eren cosins.
Un dia qualsevol de
juny de 2009 em vaig
presentar a la tenda
de Mobles Monfà de
Mollerussa per contactar
amb el Ramon
dubtant de si els records el deixarien
explicar-me l’explosió del Castell
del Remei i no tan sols en va fer un
resum dels fets sinó que una tarda
d’estiu tots dos plegats, ens hi vàrem
arribar.
En arribar ens vàrem situar als coberts
que hi ha a l’est de l’edifici
principal i el Ramon ens començà
a explicar: “.. en aquests coberts de
paret de tàpia hi havia el polvorí....
després de l’explosió es va convertir
en una bassa, els projectils encara
petaven hores després de la gran
explosió”, tot caminant anava explicant
els fets fins arribar al lloc on
actualment hi ha un cobert de tàpia
“...aquí estava instal·lat el garatge
dels tractors, aquesta construcció
és nova doncs de la vella no en va
quedar res. Dins del garatge els soldats
hi dormien i com que estava a
la banda del polvorí els va agafar de
ple”. Unes passes més a la dreta hi
ha una superfície col·lindant amb la
paret del garatge on es poden veure
les restes d’un terra simulant un enrajolat,
ens diu el Ramon “... aquí hi
havia la meva casa que formava part
d’un conjunt de quatre habitatges...”
a la mateixa paret i amb un bocí de
tova ens dibuixa la distribució dels
mateixos “...aquí hi havia la meva
casa, aquell dia de l’explosió, la meva
germana i jo dormíem al mateix llit.
L’explosió va provocar l’esfondrament
del trebol i d’un pilar d’obra que va
caure damunt seu i la va matar, jo vaig
quedar embolicat amb la manta de
dormir i damunt meu una muntanya
de runa...” emocionat i amb el cap
assentint continuà dient “...no tenia
aire... si no hagués estat pel meu
pare... que em rascava el pit... ja no
podia aguantar més... encara avui
barret picat FEBRER 2014

Història
29
tell del Remei com tants altres, ens
ha de fer reflexionar a tots plegats
sobre el compromís que tenim amb
la història i no caure en el parany
de confrontacions provocades que
poden derivar en conflictes, tenir la
capacitat d’anàlisis, entre el passat i
el present, per evitar errors, i poder,
Ramon Monfà, darrere seu el garatge i el terra on hi havien les vivendes.
quan passo per un carrer on han
enderrocat una casa vella, l’olor de
la runa, em fa recordar aquella nit tràgica...
aquí a baix hi vivien els quatre
familiars que van morir, a dalt una senyora
que tenia el fill a la guerra i més
enllà, recordo, que entre el camí i les
runes i varen ficar els cadàvers de les
víctimes, afilerats, uns al costat dels
altres, entre els quals vaig reconèixer,
amb prou feines, la meva germana
Concepció, que aleshores tenia 17
anys. Després ja vàrem marxar a viure
un temps a Linyola, la meva mare no
suportava veure les runes que havien
causat la mort de la seva filla”.
Ens vam anar allunyant de la zona
zero, per donar un tomb, i a mesura
que anàvem caminant el Ramon
ens situava els llocs on estaven, el
convent de les pensionistes 3 que
baixaven a missa a la capella que es
troba dins del Castell, a la torre sudoest,
doncs l’església actual encara
no s’havia construït, aquí la destil·
leria, aquí la barberia, les bodegues
del vi i en un dels laterals de l’edifici
principal la bodega de la camamilla.
Fou una tarda d’emocions el poder
escoltar el testimoni d’un esdeveniment
tan rellevant com el que va
viure el Ramon Monfà i que ens ha
transmès sense rancúnia i amb molta
calma, encara que no exempt d’emoció,
un esdeveniment del qual avui ja
no queden restes tangibles, tan sols
ens queda un lloc de memòria més,
avui degudament senyalitzat, el Cas-
3) Noies que estudiaven al convent de les
monges del Castell del Remei.
Plafó amb la informació sobre l’explosió
–o si més no intentar–, dissenyar un
futur més optimista.
No hem d’oblidar, tenim el deure de
recordar, que el caprici, la ignomínia,
la intolerància, de uns quants sempre
porta al patiment de molts.

30 barret picat FEBRER 2014

31
Festival AMPA
Cançons de Nadal

Festa de Sant Antoni
Fotos: C. Arenas, E. Llauet, M. Giné, R. Tarragó, M. Mata.

34

NABAU, S.L.
Venda de llavors, adobs i fitosanitaris
Tel. 973 71 43 77
Camí de Lleida, s/n
25240 LINYOLA (Lleida)
TAXI Jordi
687 847 648
973 575 375
Linyola
www.clublinyolagym.com
barret picat FEBRER 2014 35

36
Història
Tempestes, pluges, temperatures
i nevades a la Cendrosa
en els anys 1959-2000 (II)
Esteve Mestre
Totes les dades estan extretes del Dietari
de Treball de Josep Mª Tribó
Riera i volen donar les dades més
significatives del temps en aquests
anys, en quan a la climatologia. Si
en les dades que apunto hi hagués
algun error, aquest només se’m pot
atribuir a mi, com a transcriptor del
Dietari de Treball.
1981
Neu: 11 de gener nevada a partir de
les 3 de la tarda. 5 cm de neu. 12 de
gener va nevar una mica durant la nit
i va ploure 11 l. 15 de gener avui s’ha
fos tota la neu que quedava.
Temperatures: Fred. El mes de gener
fou gelat -8º el dia 1I els dies 1, 2 i 3
de febrer les temperatures foren de
-6º i -7º i el dia 20 de -7º i el 21 de -8º.
El 19 de març -2º i el 27 d’abril hi hagué
ruada. Al mes de desembre, els
dies 11 i 20 s’arribaren a -6º. Calor.
Per contra, el 9 de juny s’arribà a 40º.
Pluges: 11 de febrer 15 l. 22 i 26
d’abril plogué 15 l. El 9 de maig 17
l. El 27 de juny va ploure més de 70
litres (s’omplí el pot de mesurar) i el
28 de juny 28 l. més. El 10 de juliol,
13 l.
Vents i tempestes: El dia 4 de maig
els vents arribaren a 100 Km per
hora. El 22 de setembre hi hagué
una forta tempesta amb llampecs i
trons, 52 l. i l’1 d’octubre 27 l. forta
tempesta amb llampecs i trons i un
fort vent.
1982
Temperatures: al mes de gener bon
temps. A mitjans del mes de gener, el
17 de gener Josep Mª Tribó escrivia:
Aquest dia vaig veure un ametller
bastant florit en la riba de l’estanyer.
L’ametller no era d’esmai i crec que
les flors portaven 4-5 dies obertes.
Per fer-nos una idea, el dia 18 de
gener la temperatura mínima fou
de 9º. El mes de març les màximes
gairebé tocaren els 30º, molts dies.
El 3 de maig la màxima fou de 32º,el
9 de juny de 39º i al juliol el dia 1,
41º; el 5, 42º; el 6 i el 7 44º, el 8 42,
9, 41 i l’11 torna a 44º, després les
temperatures es queden per sota
dels 40º i la recupera el 12 d’agost,
40º. Durant el mes de desembre
pocs dies la temperatura baixa dels
0º el dia 24, amb -4º de mínima és el
mes destacable, junt amb uns dies
seguits de boira.
Pluges: 17 de gener plogué 19 l. El
mes de febrer plogué els dies 16, 16
l., el 17, 11 l. i el 22, 12 l. i al març el
27, 17 l. i el 30 12 l.; el 31de maig 25l.
26 de novembre 24l. i a l’endemà,
27, 13 l.
Tempestes: 23 d’agost. Forta tempesta
sobre les 8 de la tarda amb
llampecs, trons i aire molt fort. Va arrancar
una peça d’uralita plàstic del
cobert gran i va tirar a terra pomes i
préssecs. Una altra tempesta fou el
27 d’agost 25 l. i el 26 de setembre
hi hagué una forta tempesta amb
calamarsa 25 l.
7 de novembre. Plogué molt als Pirineus.
A la part de Tàrrega- Verdú,
Claravalls vent forts causaren desfetes
en teulats i arbres. A Linyola,
6 l. 17 màx.
8 de novembre: Mai havia baixat
tanta aigua pel riu Segre. Per damunt
del pont nou de Balaguer hi passava
2 m d’aigua i a Lleida l’aigua arribà
als Comtes d’Urgell. A la Molina hi
plogué 600 l. en dos dies. Andorra
i la Seu quedaren incomunicades.
El dia 9 de novembre, el Josep Mª
anà a Lleida i Balaguer per veure
inundacions.
1983
Temperatures: Fred. A inicis de gener
hi hagué una forta boira que va
fer que no veiés el sol en vuit dies,
després les temperatures baixaren i
al mes de gener les mínimes els dies
21, 22 i 23 foren respectivament de
-6, 5º, -7º, -6º i al mes de febrer els
dies 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17,
-6,5º -9,5º -8,5º -5º -9º -5º -6º -6º
Calor. Referent a la calor el 5 de juny
39º, el 6, 40º el 7, 42º i el 9, 40º
Durant el mes de juliol els dies 9 i 10,
41º, l’11, 42, el 15, 45º
Presència de la neu i boira. El dia
11 de febrer, durant la nit caigueren
unes volves de neu. A l’hivern entre
els dies 25 i 28 de desembre hi hagué
una espessa boira.
Pluges: 25 d’abril 11l. 17 de juny
33l. 22 de juny 13 l. 9 agost 14 l. 22
d’agost, 16 l. 29 octubre 15 l. 6 novembre
21 l. 7 nov. 15 l. 10 nov. 22 l
Tempestes: el 26 de març, el fort vent
es van endur una peça de la teulada.
El 16 d’agost, llampecs trons i forta
tempesta d’aire. No es va poder empacar
perquè l’aire va llançar l’alfals
als camps veïns o al subcanal en el
trosset del Sans. 17 d’agost, arreglar
alfals i recollir la poma de terra. 19
d’agost Forta Tempesta sobre les 6
de la tarda caient pedra de tamany
barret picat FEBRER 2014

Història
37
algunes molt grans i va pedregar
durant 20 minuts. Total 28 l.
1984
Nevada: Nevà una mica el 10 de
febrer per la nit.
Temperatures: el mes de març fou
molt gelat. Els dies 4 -3º, 5 -4º, 6 -4º,
7 -3º, 9 -3º 10 -6º 11 -5,5º, 12 -4,5º .
En canvi a l’estiu s’arribaren a temperatures
altes el mes de juliol, així
el dia 9 41º; el 10, 40º , l’11, 40º, el
19, 40º, el 20, 43º, el 22 40º, 23 44º,
24 43º, 29, 40º, i al setembre el dia 2
s’arribà a 44º, i el mes de desembre
el 29 -5º, el 30 -6º, i el 31 -7º.
Pluges: 14 de febrer 10 l.; 23 de febrer
19 l. 14 de març 32 l.; l’1 d’abril
27 l.; el 15 de maig 37 l.; el 18 de
maig 14 l., 22 de maig 14 l; el 29 de
setembre 18 l.; el 3 de novembre 14
l.; el 5 de nov. 20 l.; 9 de nov. 17 l. i
el 14 de nov. 11 1.
1985
Nevada: El dia 5 de gener començà
a nevar a les 5 de la matinada i nevà
poc i a estones plovia. El dia 6 nevà
durant la nit i l’espessor de la neu
arribà a 10 cm i fins al dia 19 no es
va fondre una part de la neu.
Temperatures. Fred.- El mes de gener
fou força fred amb temperatures
sota zero. Les més notables, foren
els dies 7 de gener que s’arribà
a -14º, el dia 8 a -16,5º, el dia 9 a
-17º, el dia 10 -14º, l’11 a -10º per
tornar el dia 14 a baixar a -13º, el
15 a -16º i el 17 a -13º, el 18 a -5º,
el 19 a -1º... El 19 de març hi hagué
una forta gelada arribant a -4,5º. El
fred al mes de desembre fou normal,
arribant uns quants dies a sota zero
però sense cap extrem. CALOR.- La
fi del mes de maig fou molt calorosa
i els dies 30 i 31 de maig la temperatura
arribà a 35º. Durant els mesos
de juny i juliol,el termòmetre arribà
alguns dia a prop o als 40º tenint el
pic més alt el 25 de juliol que s’arribà
a 44º. El 27 d’agost es va registrar
una mínima de 9º, que feia 40 anys
que a l’agost no s’havia registrat
aquesta temperatura.
Pluges: El 16 de maig, 13 l.; 21 de
juny 22 l.; 24 d’octubre 16 l.; 12 de
novembre 11 l.
Tempestes: 6 d’agost, escriu el Josep
Mª Tribó, fou un dia de gossos,
l’aire huracanat entre les 16 i les 19
hores va castigar a les cols, arbres,
fruita i panís.
1986
Nevada: el dia 30 de gener a partir
de les 12h i fins a les 18 h va anar
nevant i va quedar 3 cm de neu. 13
de febrer nevà una mica. El dia 7
d’abril nevà una mica a la matinada
i el 12 d’abril entre les 10 i les 12 va
nevar una mica i a estones, bastant.
Temperatures. Freds: les temperatures
puntes foren al mes d’hivern
foren al febrer els dies 10 amb -7º,
l’11 amb -8º i el 12 amb -7,5º. Al mes
de desembre, els dies més freds foren
els 24, 25 i 26 que el termòmetre
arribà a -5ºC.
Pluges: el 28 d’agost, 15,5 l.; 12 de
setembre, 14 l.
Tempestes: L’11 d’agost hi hagué una
forta tempesta amb pedra de 10 i 12
cm., a Barbens-Bellpuig-Anglesola
Tàrrega. Trencà vidres i teules. Linyola
se’n lliurà. 24 de setembre va
fer una tempesta amb fort vent per la
nit, que va tombar rengleres d’arbres
fruiters. Els dies 25 i 26 els pagesos
arreglaren els arbres que va decantar
els vents. El 6 d’octubre forta tempesta
trons llampecs amb 35l.
1987
Nevada: 12 de gener nevada a partir
les 12 fins 19 h amb 3 cm neu 13 de
gener la neu es va fondre però el 14
de gener va nevar matinada fins a les
8 hores i deixà 2 cm de neu. El dia
18 de febrer nevà de 9 h a les 15 h
entre 4-5 cm de neu.
Temperatures: Fred. La temperatura
més baixa fou la del 7 de gener amb
-7º o al febrer la temperatura arribà
a -5º. El mes de desembre fou molt
suau i només en dos dies es baixà
dels 0º. CALOR.- El 6 de juny s’arribava
a 38º el 3-4-5 i 6 de juliol la
màxima arribà a 41º i els dies 13,
15, 16 i 21 d’agost s’arribà als 44ºC.
Pluges: El 10 de gener plogué 20 l.,
el 23 de maig 14 l; 21 juliol 14 l, el 3
i 4 de setembre 10 l cada dia; a l’octubre
els dies 4, 12 l, el 5, 10 l el 10,
21 l, el 24, 26 l i 8 de novembre 15 l.
ASSESSORIA FISCAL I COMPTABLE
JOSEP M. FOLGUERA
Renda, Patrimoni, IVA,
Societats i Comptabilitats
Colom, 54 – Telèfon 973 575 340 – LINYOLA

38
Opinió
“La capsa dels botons”
Jesús Molina
La capsa de botons. Un estri aparentment
tan banal que, segons es
miri, pot semblar que fa més nosa
que servei. “Una andròmina més a
casa…”, diria algú. El cas és que,
aquest humil receptacle present a
quasi totes les cases, em va molt
bé com a metàfora per garbellar
un seguit d’idees que sovint s’han
presentat davant meu tan fugaçment
com han trigat a desaparèixer.
Anem a pams…
A partir d’avui i fins no sé pas quan,
m’agradarà compartir algunes reflexions
a les que m’ha portat el dia a
dia i que han anat caient per decantació
en aquesta capsa de botons a
la que em referia, sempre inconscientment,
sempre involuntàriament,
fins un dia en que em vaig adonar
que tot això s’havia consolidat a
mode de solada com la de la mare
del vi quan netegem una bóta i veiem
tot allò que ha aparegut per art de
màgia i s’ha anat dipositant al fons.
Quin tema he triat? Doncs un dels
que van amb mi arreu i que no em
deixen mai en pau. Ni quan dormo,
ni quan llegeixo, ni quan contemplo
una vesprada a través dels vidres de
casa, ni fins i tot quan em dic a mi
mateix que ja n’hi ha prou. Em refereixo
a la música. En majúscules,
en minúscules, a mà, a màquina,
callant, cantant. Patint-la i, gaudint-la
a l’hora… Tota ella.
Pensat i fet. He obert la capsa.
L’he remenat una mica i m’he trobat
amb “botons” de totes mides,
formes i materials. No m’ha costat
gaire triar-ne uns quants, tots amb
alguna cosa en comú però també
amb matisos diferents i sobretot,
tots ells molt preuats per algun o
altre motiu.
Aquest d’avui és el primer, que té
gravat al revers la paraula: “sensibilitat”.
És un botó irisat com l’arc de Sant
Martí, de nacre, bellíssim, Amb dos
foradets al centre com dos ullets que
no paren de fixar-se en tot el que
passa al seu voltant.
Vull parlar de com jo interpreto la
sensibilitat i a l’hora de fer-ho em
ve a la memòria un fet relatat en una
biografia de Leonardo da Vinci sobre
com actuava aquest davant l’allau de
pares que se li presentaven a casa
acompanyant algun fill amb el desig
que el gran mestre els hi traspassés
un mínim de la seva saviesa en la
pintura. Leonardo, sempre actuava
igual..., deixava al pare fora de l’estudi
i acompanyava al jove a dins, sol,
amb una cadira, una taula, paper i
carbonets. Sobre la taula un únic
objecte: una poma, plena de vida
entre els clars-obscurs que li provocaven,
per un costat, la llum diàfana
que traspassava una finestra i per un
altre la flama atemorida d’una gran
espelma sobre la taula.
El mestre li donava un temps al jove
per dibuixar aquella fruita. En acabar,
comentava el dibuix amb els seus
visitants i sempre era implacable en
el seu veredicte: “la poma del dibuix
ha de tenir la mateixa vida que la
Cristina Mir Balagueró
Dietista — Nutricionista
Cristòfol Colom, 40 — 25240 LINYOLA
Mòbil 630 78 56 76 — e-mail cristinamirb@yahoo.es
• Estudi antropomètric
mitjançant impedància
bioelèctrica
• Estudi dels hàbits nutricionals
i dietètics
• Realització de dietes
personalitzades durant les
diferents etapes de la vida i
estats fisiològics
barret picat FEBRER 2014

Opinió
39
de la taula, però reinterpretada
per tu amb tota la teva essència
en ella”.
Aquesta resposta era demolidora.
Només acceptava futurs alumnes
que captessin més enllà de la literalitat
de la situació. Que tinguessin el
gran do d’embolcallar i, a l’hora, penetrar
dins l’objecte traient-li tota la
vida de dins i fora per traspassar-la
al paper amb el seu propi i exclusiu
gest i sentiment.
No cal dir que la prova la passaven
poquíssims nois, és obvi.
No n’hi havia prou amb saber dibuixar,
ni amb dominar la proporcionalitat,
els volums, la perspectiva,
el detall, o els materials. El que
més l’interessava era la capacitat
per descobrir i “sentir” el que les
contraposades llums provocaven
en la poma i que allò, il·luminés
tots els terminals del futur alumne
fins a transfigurar-lo i fer-lo fugir per
moments del món físic habitual per
entrar en el món de les emocions.
El món emocional de la sensibilitat,
on aquesta és capaç de mudar un
“imput” en art.
Quan de vegades es diu que hi
han aspectes de la persona que no
s’aprenen amb el temps sinó que
es tenen des que un neix, el primer
en el que penso és en la sensibilitat,
no únicament en l’artística,
sinó ja en la més bàsica…. la física.
Imaginem-nos les habilitats innates
que ha de tenir un nadó per saber
transmetre a la mare que té fred, que
té por, que té gana, o que amb un
simulacre de somriure li diu que és
feliç. Ah!, i com no?…la de la mare
en captar-ho.
Doncs, en el món de la creativitat,
sigui la branca que sigui, el que diferencia
al creatiu del que no ho és
tant, és la capacitat de mirar i “veure”,
“captar”, “emocionar-se” amb
tota la vida que hi ha en qualsevol
cosa que l’envolti i transformar-lo en
poesia, música, pintura, etc... Així
neixen des de les miniatures japoneses
o els mini-gravats de Rembrandt,
fins els grans formats dels
clàssics del renaixement o l’actual
pintura contemporània. Així neixen
des de les humils rondalles fins a les
simfonies més grandioses. Des de
la tonada d’una cançó de bressol
fins al darrer treball d’un músic de
Subscriu-te a
rock, per exemple. No ve al cas el
medi o instrument que el creatiu
hagi escollit per desenvolupar la
seva obra. El que compta és la seva
resposta/reacció als estímuls que
rep per tot arreu.
La sensibilitat necessita aliment diari.
Li calen tots els sentits corporals
que disposem, ja que aquests són
els seus instruments amb els que
ajuda a l’home a desenvolupar la
seva obra.
Necessita que algú estigui per ella.
Necessita trobar-se útil. Trobar-se
preuada. A partir d’aquí, ens ho
donarà tot i anirem de bracet amb
ella per sempre més. Ens farà sentir,
patir, vibrar a tots nosaltres i a els
que ens envolten. Però s’ha d’estar
alerta de tenir-la sempre a mà i en
disposició de ser emprada.
De debò que val la pena intentar-ho.
la revista de LINYOLA!

40
Opinió
Viatges a Galícia
Xavier Díez
Ahir, mentre cercava materials audiovisuals
sobre la Transició a l’arxiu
de TVE, vaig topar-me amb un
interessant reportatge de 1982 del
mític programa Vivir cada día. Per a
qui, afortunadament, no disposi de
tanta perspectiva històrica com la de
qui signa l’article, aquesta sèrie documental
que arrenca de la dècada
dels setanta, aleshores d’un format
prou innovador, s’incrustava, càmera
en mà, en un determinat col·lectiu o
un espai concret i tractava de reflectir
la quotidianitat de persones anònimes.
Es tractava, en certa mesura,
del reflex periodístic d’allò que els
francesos, als seixanta, anomenaren
cinéma-verité. I certament, revisitades
les imatges no es pot negar una
autenticitat històrica i antropològica
que ha estat pervertida amb programes
actuals de suposada realitat que
inunden les pantalles. A diferència
dels Gran Hermano o Me cambio
de família, només cal veure el rostre
dels protagonistes efímers d’aquells
documents fílmics per adonar-se que
no hi ha més que la subtil manipulació
dels muntadors i la veu en off.
Que el poc glamour i l’escassedat
d’artifici impregnaven d’una sinceritat
eixuta, en què la precarietat
era mostrada sense recances, en
una societat que, majoritàriament,
acceptava la pobresa o absència
de perspectives amb una resignació
religiosa.
Tanmateix, més enllà d’aquestes
digressions al voltant de la dubtosa
realitat filmada, aquell esdevenia un
programa concret que evocava alguns
d’aquells records que havia arxivat
a la memòria. Aquell reportatge,
titulat ¿Qué fue de Pueblanueva?, es
dedicava a descriure els paisatges i
persones de la Galícia de la costa
on passava l’acció d’una dels serials
televisius que havien causat més
impacte a principis dels vuitanta.
Los gozos y las sombras havia estat
una adaptació per a la televisió de
la trilogia novel·lística de l’escriptor
Gonzalo Torrente Ballester (sí, el mateix
que va defensar el segrest dels
papers de Salamanca por derecho
de conquista) sobre la Galícia rural
de la dècada dels trenta. Amb una
escenografia francament bona i un
excel·lent elenc d’actors, s’explicava
una història de relacions de poder,
caciquisme, disputes polítiques, i el
fatalisme lampedusià, del conflicte
entre la vella noblesa i la nova burgesia,
en què tot canviava per tal que
tot continués igual que abans. I això,
prèviament a la guerra, mantenia la
significança que qualsevol mínim
avenç seria esclafat per la més profunda
reacció.
El Vivir cada día especial es recreava
–amb una bona colla de paral·
lelismes estètics– amb la Galícia de
1982 per destacar les continuïtats
que la novel·la i el serial mantenia. I
recorria a intervencions de multitud
de persones, pescadors, pagesos,
capellans, nobles empobrits, cacics,
que ens remetien no al passat remot,
sinó a una actualitat que semblava
ancorada amb el temps. Confessions
de desolació, veus que se
sentien atrapades en el temps i en
el lloc, absència de perspectives,
fatalisme irlandès enfront el fatum,
la tristesa o saudade, aquella mena
de sentiment de difícil traducció i
descripció, que enverinava, en certa
mesura la voluntat.
Reconec que el visionat del programa
activà la meva memòria. Dos
anys abans, vaig visitar per segona
vegada Galícia. Corria l’estiu de 1980
i aleshores, travessar la Península
d’un cantó a l’altre semblava una
aventura de paisatges atàviques,
carreteres secundàries, motors reescalfats,
desolació castellana i sol
de justícia. La meva mare, poc abans
de vendre la seva part de les terres
a la seva germana, imagino, voldria
acomiadar-se de casa seva, i del seu
país. No ens enganyem, la mare,
nascuda a mitjans de la dècada dels
trenta en un disseminat rural de la
Galícia interior, va marxar amb poc
més de vint anys per instal·lar-se a
Barcelona, i pràcticament només va
tornar al poble per enterrar els pares.
De fet, amb poc més d’un any, jo la
vaig acompanyar per assistir al funeral
del meu avi, després de més d’un
dia de ració del Shanghai Express.
A partir de diversos comentaris que
feia, entenia que allò de la saudade
o el sentit tràgic de la vida no anava
amb ella. Preferia la llum i l’aire fresc
de la ciutat, lluny de la vigilància de
les autoritats divines i els atavismes
humans. Tanmateix, en aquell segon
viatge on sí que certament tenia
prou consciència del paisatge físic i
humà, vaig començar a comprendre
els perquès d’aquell distanciament,
A partir de converses, observacions
i recreacions, no era difícil endevinar
l’atmosfera del poble com a asfixiant.
Relacions caciquils, desigualtat, servilisme,
alè de resignació, desigualtats,
castes, baixa autoestima entre
els de més avall, altiva i odiosa superioritat
entre alguns altres, ancoratge
barret picat FEBRER 2014

Opinió
41
en unes relacions feudals que em
feien comprendre, de manera pràctica,
aquell feudalisme dels llibres que
costava de comprendre. Galícia té
un paisatge màgic i estètic. Tanmateix,
les bruixes existeixen. I no parlo
dels éssers mítics, sinó d’aquell
conjunt de relacions invisibles que
encadenen els individus als espais
infernals. Amb el pas dels anys, he
entès molt bé què són els inferns. Es
tracta de les inadmissibles desigualtats,
les reals i les imaginades, les
sòlides i les gasoses, les conegudes
i les espúries. Recordo haver-me
emprenyat més d’una vegada, quan
m’adreçava algú i aquest, que devia
veure en mi una mena de “señorito
de ciutat” abaixaven els ulls i cercaven
com una mena de servilisme
incòmode. En uns dies en què vaig
llegir a la premsa local com alguna
gent dels pobles atacaven, encapçalats
pels capellans, els tímids intents
dels primers nudistes a les platges
de A Corunha, recordo haver-me
emprenyat més d’una vegada amb
els comentaris de resignació, que
contemplaven l’existència com a
una crònica de renúncies, com a un
aprenentatge de sotmetiment a una
mena de destí inexorable. Suposo
que, aleshores, aquestes actituds de
submissió devien activar els meus
gens àcrates.
Setze anys després, hi vaig tornar.
Corria el 1996, i amb uns amics i
el meu Renault 5 vam decidir fer
un d’aquells viatges mig hippiosos
entre el nomadisme de Ginsberg,
la crònica literària i la ruta gastronòmica.
Amb pocs diners a les butxaques
i moltes ganes de conèixer.
Amb molta més mobilitat i una certa
voluntat de conèixer coses noves. I
tanmateix, aquell pòsit de descoratjament
encara persistia. Potser amb
una actitud més ressentida, encara
que sense deixar aquell terrible alè
de resignació, d’inferioritat apresa i
tatuada a l’inconscient, que si més
no semblava encara dominar l’àrea
rural. I una actitud que contrastava,
en canvi, amb una certa imatge de
superioritat nobiliària en ciutats cultes
i refinades com la nova capital,
Santiago. Fou la darrera vegada en
què vaig tornar a visitar la casa de la
meva mare, ja definitivament abandonada
i amb els primers símptomes
de runa. Per un moment, també penso
que podria haver-me encomanat
aquesta sensació de fatalisme.
Al cap de dos estius, tornava a Galícia
per darrera vegada. Aquest cop
fou per motius acadèmics, en un
congrés d’historiadors a la Universitat
de Santiago. Aquest cop era jo
qui vaig agafar el Shanghai Express
per unes vies i un tren que no devia
ser massa diferent del que havia agafat
trenta anys abans. La diferència,
potser, és que hi vaig trobar alguns,
a la tornada, que havien fet el “Camino
de Santiago”. Portava alguna
ponència, i sobretot, acompanyava
a unes amigues argentines que es
van atrevir a parlar de memòria històrica.
Recordo, aleshores, un estrany
incident. Entremig de la xerrada de
la meva amiga i historiadora Susana
Mabel López, un senyor gran, amb
aires de “señorito de ciutat” i tarannà
de noble decandit, increpà la mesa.
Més o menys venia a queixar-se
que vingués gent de fora a remoure
el passat. Que s’havien de callar.
Que no hi havia res a dir. Tot plegat,
i davant la cara d’estupefacció dels
estrangers (entre els quals em trobava),
hi havia públic que assentia.
Torno a la Pueblanueva del Vivir
cada día i Torrente Ballester. Torno a
mirar-me les imatges i els testimonis
de 1982. Escolto, de nou, un comte
que parla amb estimació sobre els
seus criats, que apareixen amb
gestos de submissió al reportatge.
Que parla amb l’estimació semblant
a la de la meva veïna quan acarona
el gos. El passat no és el que era,
encara que ens marca, si no hi
posem voluntat per neutralitzar-lo.
Entenc que el meu país no és el
seu. I no parlo exclusivament des de
l’estelada que tinc al balcó, sinó del
país profund, el de les conviccions,
expectatives i pensaments, el del
passat i el del present. És quan veig
que entre Catalunya i determinades
regions mentals espanyoles, hi ha
tot un univers. Que som incompatibles.
Que hi ha una confrontació
no de llengües, ni de fets materials,
sinó de cultures polítiques, d’imaginaris,
d’autopercepcions, de fets
espirituals. Només sé que el meu
passaport imaginari estableix com a
declaració bàsica la igualtat, el fons
llibertari, la visió que m’allunya d’un
país de resignacions i renúncies,
la que ens vol empènyer al pou de
la reacció, omplert gota a gota per
una colla de nobles decandits, que
voldrien fer de ciutadans lliures els
seus estimats criats.
No he tornat a Galícia. Vaig poc per
Espanya. El meu país va més enllà
de les fronteres. El meu país es troba
en el terreny de la voluntat.

42
Opinió
E pur si muove!
Lluïsa Jardí
El document “Por la convivencia
democrática”, auspiciat pel ministre
José Manuel García-Margallo, és
d’una niciesa monumental, si no fos
que denota la incapacitat de l’Estat
espanyol per complir els estàndards
democràtics. En teoria, pretén oferir
un “argumentari”, granític i indiscutible,
per contrarestar i fins criminalitzar
el procés sobiranista català. En
realitat, no és altra cosa que un text
tautològic i sofístic que s’omple la
boca de frases grandiloqüents per
“demostrar” que la independència
de Catalunya és impossible. I punt.
I a part. Ple de mentides, manipulacions
i trampes –diguem-ne–
“dialèctiques”, aquest document
parteix d’algunes “veritats” que es
consideren inqüestionables. Són
els “llocs comuns”, els “dogmes de
fe” del nacionalisme espanyol. Per
exemple, el “diàleg” ha de partir de
l’“imperio de la ley”, segons el qual
el Regne d’Espanya és “indivisible”.
Premissa major irrenunciable. O
sigui, no hi ha res a parlar. Per exemple,
la “soberanía nacional” recau
en tot el poble espanyol, de manera
que la societat catalana no és cap
subjecte polític. Una altra premissa
irrenunciable, menor en aquest cas.
Corol·lari: no hi ha res a parlar. I punt.
I a part. Perquè, de fet, el govern de
Madrid, amb l’“imperio de la ley” a
les mans i de manera unilateral, pot
espoliar Catalunya, el País Valencià
i les Illes Balears (i, per postres, no
publicar-ne les balances fiscals);
ofegar-ne deliberadament el progrés
econòmic, social i cultural; laminar
sistemàticament i descaradament
les magres competències autonòmiques
aconseguides; dinamitar el
model d’educació en català a cops
de decret; tancar repetidors de televisions
i ràdios; marginar la llengua i
la cultura catalanes en l’àmbit estatal
i internacional; imposar-nos una llei
retrògrada sobre els nostres ovaris,
etcètera. No cal insistir-hi: el memorial
de greuges és de llarga durada.
La manca de respecte institucional
cap a la Generalitat de Catalunya i
la deslleialtat del govern de Madrid
envers el català són –a més de contraris
a la Constitució– tan programades
i tan flagrants que afirmar el
contrari és mentir cínicament. Així ho
fa, sense complexos, el “document
Margallo”, atès que amb pompositat
ho revesteix de “convivencia” i
“solidaridad”. Només cal recordar
les lleis que el Congrés espanyol o
les sentències emeses pel Tribunal
Constitucional d’Espanya d’aquests
darrers anys, bona part de les quals
són fetes en contra de Catalunya...
A diferència de les medalles que es
penja el document i del paternalisme
filofranquista que gasta, el cert és
que el Regne d’Espanya actua amb
Catalunya com un imperi colonial.
Com a estat centralista i assimilista,
ha aplicat sense contemplacions la
doctrina del més fort, del vencedor,
seguint la inèrcia del franquisme. La
seva defensa acrítica de la Transició
democràtica i de la Constitució espanyola
de 1978, tan discutides per la
historiografia més solvent, fa palès,
en aquest aspecte, l’immobilisme
retòric a ultrança de base, ja que
tant la primera com la segona van
servir perquè la dictadura restés
jurídicament impune.
Com a estat europeu, és un dels que
menys respecta els principis democràtics
i la legislació internacional,
fins al punt que, des de les instàncies
supraestatals, sovint han de picar-li
la cresta pel seu incompliment reiterat
i insolent. Espanya, en aquest
punt, tot i formar part de la Unió
Europea, s’assembla més a Turquia
que no pas a Dinamarca. Al Parlament
europeu, ja estan acostumats
que els polítics espanyols acceptin
sense gaire resistència les lleis que
s’hi discuteixen, perquè, al capdavall,
estan avesats a no complir-les o,
a tot estirar, a fer-hi trampes. “Spain
is different”, com tothom sap.
L’aspecte més positiu de “Por la convivencia
democrática” és que, més
enllà de les amenaces, els insults, els
boicots, les impugnacions o les pressions
de tota mena, ha obligat l’Estat
espanyol a articular –ni que sigui a
la defensiva– un discurs que aspira
a desactivar, a còpia d’arguments
d’autoritat, les raons i els bagatges
que argüeixen els partidaris de l’autodeterminació.
Per primer cop, i
més aviat a contrapeu i a contracor,
l’Estat espanyol ha de contrarestar,
perquè se sent amenaçat, els plantejaments
de l’independentisme. És
una bona notícia. E pur si muove!
Els pretesos “arguments” que aporta
la “doctrina Margallo” i el rosari de
citacions d’autoritat que els acompanyen
esdevenen, fet i fet, capgirables:
la democràcia o el dret internacional
a què apel·len a tort haurien
de permetre –amb tota naturalitat i a
dreta llei– que se celebrés, entre la
ciutadania catalana, un referèndum
autodeterminista. Les vies “legals” i
“democràtiques” són possibles (fins
i tot, en termes constitucionals). Ho
han estat i ho són en altres països
barret picat FEBRER 2014

Opinió
43
d’Europa. Si no es fa, és perquè
no estan disposats a acceptar-ho,
perquè ho boicotegen, perquè no
ho volen. És una decisió política
que posa a prova la capacitat de
participar, sense trampes, en el joc
democràtic. Una capacitat que, en
el cas espanyol, és nul·la.
No ens vénen de nou els discursos
eloqüentíssims que els estadistes
espanyols –de dreta i d’esquerra–
han fet en defensa de la “soberanía
nacional”, de la raó intocable d’Estat.
Són sofismes coneguts que evidencien
una vegada i una altra la incapacitat
d’acceptar la plurinacionalitat
de l’Estat. La diferència fonamental
entre el discurs del nacionalisme
espanyol i de l’independentisme
català –que, atenció!, va molt més
enllà de les posicions nacionalistes
pel seu caràcter transversal i per
l’impuls que li dóna la societat civil–,
és la raó democràtica que avala
aquest darrer: exercir el dret a vot és
un principi irrenunciable; impedir-lo
–i fer-ho amb ardits, mentides i desqualificacions–
és situar-se fora del
joc democràtic.
El “cas dels catalans” arrenca de
l’Onze de setembre de 1714. No
cal anar tan lluny, tanmateix. Com
ja afirmava ‘The Case of Catalonia.
Appeal to United Nations at the International
Organization Conference’
(1945), un document redactat pel
balaguerí Josep Carner-Ribalta, el
conflicte entre Catalunya i Espanya
és de “natura internacional” i d’abast
“europeu”. Com a “nacionalitat
oprimida”, Catalunya no pot estar a
mercè d’Espanya, “únic jutge i jurat
en una causa en què el jutge és
part”. Per això, aquest memoràndum
demanava a les Nacions Unides la
mediació per tal que: 1) s’atengués
la vindicació de “self-government”
d’acord amb els principis de la ‘Carta
de l’Atlàntic’, independentment de
la solució política que es plantegés
per a Espanya, i 2) es possibilités
que, un cop reconegut l’estatus de
nació, els ciutadans de Catalunya
decidissin a través d’un plebiscit
l’organització política de què volien
dotar-se.
La “doctrina Margallo”, molt pobra
de contingut, revela la impotència retòrica
i dialèctica de l’Estat espanyol
per fer front a la voluntat del poble
català d’exercir el dret d’autodeterminació
per mitjà de les urnes, és a dir,
en un referèndum escrupolosament
democràtic. S’escuda una i altra vegada
en la “legalitat vigent”, com si
fos sagrada i inalterable, quan es pot
comprovar que no s’estan de transgredir-la
o incomplir-la sovint quan
els convé. Nega obstinadament el
dret d’autodeterminació del poble
català des de posicions jacobines,
del nacionalisme espanyol més
agressiu i excloent, i, amb una mirada
tendenciosa i manipuladora, esbiaixa
tant la història com la realitat.
És un bon exemple de la prepotència
grotesca, la intolerància permanent
i l’obcecació immobilista del nacionalisme
espanyol que, escorat a
la dreta, està massa subjecte als
interessos de les oligarquies de poder.
El seu “argumentari” obtús pot
llegir-se com una clara mostra de la
dita popular “cap geperut no es veu
el gep”. Acusen els “separatistas”
catalans de falsejar la història i d’anar
contracorrent de la democràcia, que
és justament el que fan ells, i de trencar
la “convivencia”, que és allò que
desitjarien que passés en la societat
catalana (l’associació “Súmate” ho
ha sabut rebatre molt bé). Sense
anar gaire lluny, només cal veure les
polítiques genocides del PP al País
Valencià i a les Illes, i l’histerisme
dels unionistes a Catalunya, que es
neguen a acceptar la majoria social
que vol decidir el futur amb un referèndum
vinculant.
A Madrid –volem dir: a les altes
esferes del poder fàctic del Regne
d’Espanya– l’irreductible complex
d’unitarisme que tenen els fa perdre
el nord: el posen per damunt
de la pràctica de la democràcia.
S’entendria que l’espanyolisme de
dreta i d’esquerra –en aquest tema
la unanimitat és absoluta – defensés
el no-no a la consulta prevista per al
9 de novembre, d’acord amb la seva
idea monolítica d’Espanya, però és
difícil d’acceptar que, d’entrada,
els dos grans partits de l’Estat, PP
i PSOE, neguin que es pugui fer i
estan disposats a impedir-ho a cop
de tòpics, insults i amenaces.
Com és lògic, el poble català no té
cap obligació de triar la dependència
perpètua d’un Estat que li és hostil
i que no li garanteix cap projecte
digne de viure i, en canvi, sí que té
el dret i el deure de defensar la seva
llibertat i el seu futur. Com? Votant.

44
Opinió
La queixa com a motor de canvi
Judit Pedrós Caba
Sovint ens fa vergonya o fins i tot ens
sap greu queixar-nos. Ni que creguem
que tenim raó; ni que sabem,
100% segur, que tenim raó. Hem perdut
l’hàbit de queixar-nos per evitar la
situació, sovint desagradable, de la
confrontació. Però tinc la convicció,
no sé si simplement perquè
avui tinc una nit rebel, que
hem de recuperar una mica
la decisió que ens empeny a
a mirar a algú a la cara (a qui
sigui) i dir-li: Ei!, no tens raó.
I aquesta reflexió es pot aplicar
a totes les vessants de la
nostra vida: Ei!, aquest plat
que m’has posat a taula, i pel
que he pagat (o pagaré) no
està bo, s’ha cremat i està
incomestible. Ei! a aquesta jaqueta
de muntanya que vaig comprar-te
ara fa dos anys, i que continua en
garantia, se li han trencat totes les
cremalleres i per tant me les hauríeu
de canviar, per vella que sigui. Ei! El
sou que em pagues és més baix del
que caldria i ho saps. Ei! Per molt
que hagis guanyat les eleccions,
per aquesta modificació de llei no
passem...
I és que sembla que només pel fet
de trobar-nos en l’època de crisi en
la que ens trobem haguem d’acontentar-nos
amb tot perquè “sempre
és millor això que res”. No és cert.
És trist veure que molts, entre els
que m’incloc, a vegades no volem
deixar la “zona de confort” perquè
ens fa mandra. No generalitzo: hi
ha molta gent que es mobilitza pels
seus interessos i demana el que li
pertoca. Però també en som molts
els que algun cop deixem passar
situacions de l’estil perquè “no cal
buscar-se lios”.
I llavors és quan, en aquestes situacions
en que me n’adono que no
estic actuant amb la determinació
que caldria, em demano: qui ens
traurà les castanyes del foc si no ho
fem nosaltres mateixos?
Estic segura que en el moment en
que tots i cadascú entenguem que
cal queixar-se, que cal reivindicar
les idees pròpies, i que cal
fer-nos sentir, llavors serà
quan recuperem el poder.
Potser fent aquest exercici de
queixar-se quan toca (ull, no
estic parlant d’exigir i demanar
sense donar res a canvi, sinó
de lluitar pel que un creu que
és just i veritat) ens n’adonem
que a vegades posar-se ferms
serveix d’alguna cosa.
I potser, i això ja és aventurar-me
massa, si cadascú es queixa
i se n’adona que té aquest poder,
haurà arribat el moment de sortir
al carrer i queixar-nos tots alhora.
Perquè em nego a pensar que tots,
organitzats, no puguem fer-nos
sentir el suficient perquè ens hagin
d’escoltar. Vulguin o no vulguin.
Queixem-nos i potser començarem
a tirar endavant.
Classes
d’informàtica
per a grans i petits...
Tel. 973 71 44 34
C/ Maria Aurèlia Capmany, 7 - 25240 LINYOLA
(Davant el col·legi públic El Sitjar)
...des de Copiar
fins a Pegar
barret picat FEBRER 2014

Entreteniments
45
El racó dels acudits
Gerard Soldevila Pelegrí
–I així doncs, tu, amb aquests escàndols
de corrupció, a qui votaràs?
–Jo? A Alí Babà i els quaranta lladres,
perquè així m’asseguro que només en
siguin quaranta!
–Tot l’estiu he estat en una clínica on et
treuen les ganes de fumar.
–Ah, si? Però veig que no va anar bé, ara
estàs fumant...
–Sí, però sense ganes.
–Carinyo... saps què? Ara mateix estic
sense calçotets... ;)
–Doncs demà te’n compro.
–No és que siguis grassa, però es que
fas servir la talla “L” –fant.
–Que en què s’assembla el Nadal i la
meva feina a l’oficina? Doncs en que jo
faig tota la feina i un home gras tratjat
s’emporta sempre el mèrit.
Envieu els vostres acudits a: gerard.soldevila@hotmail.com
INSTAL·LACIONS I MANTENIMENT
Pompeu Fabra, 16 – 25240 LINYOLA (Lleida) – Tel. 973 57 54 15- Fax 973 71 43 44

46
Literatura
Els apatxes de París
Josep Pinyol i Vidal
«Si vas a París papá, cuidado con
los apaches», deia una famosa cançó
amb lletra i música de Álvarez
de Oropesa y Ledesma que cap al
1929 es posà de moda als cabarets
i a les sales de festa. Aquest era el
consell que una filla li donava al seu
pare i que avui ens pot semblar completament
incoherent i fora de lloc.
Po dríem ben bé comprendre que en
aquella època de la primera meitat
del segle XX, una filla esgarrifada
pels primers westerns cinematogràfics
li fes l’advertència al seu pare
que per una raó o un altra hagués
d’anar als Estats Units, però, a la
capital de França? Quin lligam podia
tenir una tribu índia de l’estat d’Arizona
amb la Tour Eiffel, els Champs
Elysées o Montmartre? i per tant el
refrany de la cançoneta insistia de
debó: «cuidado con los apaches».
Tothom coneix el cosmopolitisme
parisenc on hi ha hagut sempre una
barreja de comunitats d’allò més divers:
un barri xinès al setzè districte,
el barri del Marais on hi ha instal·lada
una comunitat jueva força important
i fins i tot un barri indi als voltants de
l’Estació del Nord. D’apatxe, però,
caldria remenar molt per trobar-ne
un de perdut entre els molls de la
Seine i Nôtre-Dame.
Pot ser que, per començar, hauríem
de definir el que hom entenia
per «apatxe» a principis del segle
XX. Doncs, bé, amb aquest curiós
gentilici s’anomenava popularment
al delinqüent de barris baixos, el
brètol armat amb navalla, el lladre
de cantonada, el carterista, el provocador
barroer i violent dels balls del
dissabte. Al París de la Belle Epoque
es començà a qualificar «apatxes»
a les bandes de joves delinqüents
irrespectuosos que imposaven la
seva llei a les barriades tot i atemorint
als veïns i als comerciants. De fet els
periodistes Arthur Dupin i Victor Morris
foren dels primers en donar-los
aquest qualificatiu referint-se al clima
d’inseguretat que hi havia als carrers
de la capital i associaren aquestes
bandes amb la imatge d’una colla
de salvatges que anomenaren «apatxes».
Cal dir que a la paraula «cafre»,
Josep Maria Junoy. El Diluvio (20-06-1908)
que designa a un habitant indígena
del sud del continent africà, també se
li va donar la connotació de persona
bàrbara i brutal convertint la imatge
del cafre en la d’un salvatge. Així,
doncs, el terme «apatxe» patia també
d’aquest reflex etnocèntric que rau
en el menyspreu de tot el que hom
considera aliè a la nostra civilització
occidental.
Autors i periodistes alimentaven amb
llurs articles la llegenda dels nous
apatxes com Gustave Guitton que
els hi dedicà un llibre titulat «Les
Apaches de Paris: Mœurs inédites»
editat a París el 1908 per Edition
Nouvelle. Al maig de 1903, la revista
Le Populaire dedicà un número especial
que sortí amb el títol «pauvres
apaches» i Les Faits Divers Illustrés
publicà tot un seguit de números
amb força il·lustracions durant els
anys 1906 i 1907 (Les Apaches de
La Chapelle 1906, Bêtes Féroces i
La Chute de l’Apache 1907). Ernest
Laud, periodista, escrivia a la revista
Le Petit Journal Illustré del 20 d’octubre
de 1907:
«L’apatxe és la plaga de París. D’uns
anys ençà els crims de sang han
augmentat en una proporció inimaginable.
Avui hom pot avaluar un nombre
d’almenys 70.000 delinqüents,
gairebé tots joves entre quinze i vint
anys que terroritzen la capital». 1
La premsa satírica catalana no tardà
gaire a inspirar-se d’aquest fenomen
social i a afegir-lo a les caricatures
com una variant de l’anomenat «baranda»,
personatge que ja s’havia
fet famós a casa nostra amb el què
es caricaturitzava al perdonavides
bregós, al macarró arrogant i presumptuós
que sempre buscava la
baralla als carrerons estrets dels
barris populars. Josep Costa «Picarol»,
un dels nostres grans ninotaires
de principis de segle representà a
l’Almanach de L’Esquella per al 1910
un parell de fatxendes de barri ben
de casa nostra que no acceptaven la
fama universal assolida pels apatxes
parisencs. El més arrogant feia la
reflexió: «De qué’ns han d’ensenyar
els apaches? … de fer traus?... Que
se’n tornin á la seva terra, que aquí
tots som sastres!». 2
1) Traducció del text en francès
2) Totes les citacions conserven voluntàriament
l’ortografia catalana original
barret picat FEBRER 2014

Literatura
47
A finals del 1905, tot just uns dies
després de l’assalt dels militars
espanyols contra les redaccions de
La Veu de Catalunya i de Cu-Cut!, La
revista La Tralla, que també pertanyia
al bàndol del catalanisme conservador
de la Lliga, informava als seus
lectors sobre l’agressió que va patir
un del seus redactors per part de
militants republicans. «Atacaren à
n’el company Llorens per l’espatlla i
fugint després com ho fan els miserables
i cobarts apaches». La premsa
catalanista caricaturitzava tot sovint
als militants republicans d’en Lerroux
com a bèsties primàries armats amb
garrots i navalles sempre a punt per
la baralla. Cal recordar que una part
de l’electorat i dels militants republicans
feia costat a Alejandro Lerroux,
anticatalanista visceral que qualificà
la celebració de la victòria electoral
de la Lliga com una «orgía separatista»
i als catalanistes de «borrachos
y canallas». (La Tralla, núm 110 del
26-11-1905)
Si l’estereotip iconogràfic de l’apatxe
era el d’un delinqüent, una mena de
paràsit arrogant i que emprava la
força per imposar la seva voluntat, tot
era ben a punt per adoptar-lo en la
caricatura política. A nivell municipal,
els apatxes esdevenien els regidors
de l’ajuntament com en la caricatura
de Feliu Elias «Apa» en la què una
de les estàtues de la Casa Gran
barcelonina demanava a un guàrdia
urbà si era veritat que els apatxes
havien ocupat Barcelona. El guàrdia
li responia que abans de finals d’any
els haurien expulsat, fent una clara
al·lusió a les eleccions municipals (El
Diluvio, núm. 12 del 25-03-1911). Josep
Costa «Picarol» imaginà el setge
i l’assalt de l’Ajuntament de Barcelona
on s’havien refugiat «terribles i
furiosos apaches» que resistien els
assalts de les forces de l’ordre: «les
autoritats alsaren bandera blanca per
preguntar als sitiats si volien sotmetres
a cambi d’un càrreg vitalici per
cada hu dintre del Municipi… Y oli
en un llum! Aleshores tots els apaches
se rendiren incondicionalment».
(L’Esquella de la Torratxa, núm. 1743
del 24-05-1912).
Josep Maria Junoy, pintor, dibuixant
i caricaturista, visqué un cert temps
a París des d’on enviava alguns
dibuixos que eren publicats a periòdics
barcelonins com ara El Diluvio.
Curiosament, al juny del 1908, el
tema del dibuix que envià des de
la capital francesa fou el retrat d’un
macarró amb la seva meuca i el titulà
«entre apaches».
A l’Esquella de la Torratxa del 20 de
setembre de 1907, A. March signà el
relat satíric, pot ser imaginari, d’un
viatge a París on el viatger explicava
Josep Costa « Picarol ». Almanach de
L’Esquella. Gener 1910
al seu interlocutor les peripècies de
la seva estada:
- Sab qué son el apatxes?
- No
- Son uns criminals que á entrada de
fosch s’escampan pels llochs més
deserts de la població y assaltan al
ignocent foraster que té la desgracia
de posarse al seu alcans.
- No parlis més!... varen robarte.
- Sí senyor! Una nit!... Al pensarhi, tot
jo m’esborrono! Una nit me passejava
pel bulevard, quan de sopte, com
vomitats per la terra, ‘m surten quatre
LINYOLA

48
Literatura
tipos repugnants: sense donarme
temps de pronunciar un sol mot, me
prenen la cartera y … zas!».
Anys més tard, al març de 1911,
aquesta mateixa revista prevenia
sobre la confusió que s’havia creat
a Barcelona on s’arrelava des de feia
anys la mala fama dels francesos.
Qualsevol ciutadà de la república
veïna que es passegés pels nostres
carrers i que parlés amb el seu accent
esdevenia un sospitós. En una
crònica titulada «Apachisme» hom
deia que als francesos que s’acostaven
a Barcelona se’ls confonia amb
delinqüents «com si an el món no
hi poguessin haver més apaches ni
més gent dolenta qu’els que se’ns
introduissin a casa per la part dels
Pirineus». L’autor de l’article posa
com exemple el d’un francès net i
polit que entrà a una tenda i preguntà
amablement al botiguer: La bourse
Monsieur? i el pobre comerciant, per
compte de indicar-li la direcció de la
Plaça de Palau on hi ha l’edifici de
la borsa, es va esgarrifar i cridà a la
policia pensant-se que aquell foraster
li volia pispar els quartos.
El 23 de gener de 1910, Le Petit
Journal Illustré explicava l’anècdota
de l’origen d’aquesta paraula. Sembla
que a la comissaria de policia
de Belleville van enxampar a una
banda de vàndals jovenots que
des de feia un cert
temps atemorien a
la gent del barri. El
comissari que portava
l’interrogatori
constatà la descaradura
i el cinisme
amb què el cap de la
banda responia tot i
somrient a cada cop
que se l’amenaçava.
Aquesta arrogància i
el desafiament amb
el què s’adreçava
als policies van acabar
amb la paciència
dels funcionaris que
van exclamar que
aquella actitud era
més pròpia de salvatges,
d’apatxes,
que no pas de gent Dibuix signat « Macaya ». Almanach de L’Esquella. Gener 1912
civilitzada. De ben
segur, aquesta observació li va fer dansen al voltant d’una foguera
peça al petit cabdill de patacada i amb la destral a una mà i donant-se
quan tots plegats sortiren de la presó copets a la boca amb l’altra, xisclant,
la banda es reconstituí autodenominant-se
«les Apaches de Belleville». monòton dels tambors. Pels nostres
avançant en cercle i seguint el ritme
La cosa va tenir tant d’èxit entre la avis, però, l’apatxe fou el voyou parisien,
navalla al cinturó, gorra ben
gentalla que amb un tres i no res es
formaren bandes d’apatxes a tots els ajustada i mirada desafiant, un personatge
mig grotesc i mig esgarrifant
barris de París.
Els apatxes són per a nosaltres, fills que es passejava pels boulevards
dels westerns cinematogràfics, els sota la música d’un acordió. Ves per
indis amb els cavalls pintats que on... Si vas a París Papá...
RICHI’S
PERRUQUERIA
HOME I DONA
Dies de futbol i caps de setmana entrepans i tapes variades
Pl. Planell, 11 – Tel. 973 57 55 82 – 25240 LINYOLA (Lleida)
Plaça Planell, 2
25240 Linyola
Lleida
Telèfon
973 57 53 08
barret picat FEBRER 2014

Literatura
49
Tot buscant Buñuel
Antoni Folguera
A l’Aida,
coprotagonista de la recerca
Llegint Lorca vaig descobrir Buñuel.
M’explico, farà cosa de 10 anys
vaig aficionar–me a llegir l’obra de
Federico García Lorca. Amb una
tendència natural cap a l’obsessió,
vaig anar devorant tot el que trobava
sobre el granadí: poesia, teatre,
narrativa, epistolari complet, assajos
d’especialistes i, fins i tot, la magna
biografia escrita per l’hispanista Ian
Gibson. Malgrat l’elevada quantitat
de pàgines d’aquesta, unes 1.400,
me les vaig cruspir en un tres i no
res aprofitant uns dies de vacances
de Setmana Santa, tardes passades
per aigua. Evidentment, llegint i estudiant
l’obra del poeta i dramaturg
acabes ensopegant amb la personalitat
de l’aragonès. Durant un període
concret de les seves vides, els anys
de formació en la mítica Residencia
de Estudiantes, s’estableixen una sèrie
d’afinitats i d’interessos comuns
que només les tràgiques circumstàncies
personals i històriques faran que
es trenquin. De fet, les influències
mútues d’ambdós, juntament amb
les de Dalí, és un tema d’estudi prou
analitzat pels especialistes, fet que
ara no entraré a examinar.
De Buñuel recordava que durant els
anys 80 havien passat un cicle de les
seves pel·lícules pel segon canal de
televisió. Suposo que era una retrospectiva
a mode d’homenatge ja que
ell havia mort l’estiu de 1983. El cicle
estava dedicat a les obres dirigides
en l’anomenada etapa mexicana.
Jo només deuria tenir uns 12 anys i
us ben bé asseguro que no era una
de les meves prioritats intel·lectuals
veure obres d’arguments que no
entenia, filmades en un blanc i negre
destraler i amb actors d’accent pintoresc.
Però els de casa el seguien i
algunes de les imatges se m’havien
quedat gravades a la memòria. Eren
temps de dos canals únics, un sol
aparell a les cases i zero comandaments
a distància. Les recordava una
mica barroeres, com si estiguessin
mal acabades, tècnicament pobres.
Era una mirada d’infant, uns ulls
desentrenats.
Lorca i Buñuel
D’aquesta manera, mitjançant la
lectura de les obres lorquianes i
dels seus estudis, vaig agafar interès
envers la figura de Luis Buñuel. Encuriosit,
buscava pel·lícules per les
biblioteques de Linyola i Mollerussa
i vaig trobar algun dels seus títols:
El ángel exterminador, Ensayo de
un crimen, Simón del desierto. I van
agradar–me bastant. També vaig
buscar llibres que m’ajudessin a
entendre i aprofundir en l’obra del cineasta:
filmografia comentada, lí nies
temàtiques, obsessions i referents
principals, etc. etc. Però, va arribar
un moment en què no en tenia prou
i, amb ganes de més llenya, vaig demanar
al meu germà bessó –bruixot
informàtic– si em podia proporcionar
aquelles cintes que anés trobant
ja que la filmografia completa de
Buñuel abraça les 32 produccions.
Jo li anava passant paperets amb el
llistat de títols i ell remugava: –Carai!
Sempre busques coses rares!–. Malgrat
les reticències inicials, i gràcies
a les bones habilitats familiars, vaig
poder accedir al visionat de més produccions;
els primers títols de la seva
filmografia –Un gos andalús, L’edat
d’or, Las Hurdes– rodats abans de
la Guerra Civil, i altres de l’etapa
mexicana i francesa –Los olvidados,
La via làctia, El fantasma de la llibertat...–.
I encara van agradar–me més.
Passa el temps i un bon dia m’assabento
que a Calanda, el poble on va
néixer, hi havia un museu dedicat a la
seva vida i obra. Segurament l’únic
del món consagrat exclusivament a
la figura de don Luis Buñuel Portolés.
Ràpid com un llampec, i engrescat
com estava, enredo a la cunyada
que estava al corrent de les meves
inquietuds i, amb un tres i no res,
vam manegar la nostra road movie
particular. Itinerari: Linyola–Lleida–
Fraga–Mequinensa–Casp–Alcanyís–Calanda.
170 quilometres de

50
Literatura
Buñuel fotografiat per Man Ray
trajecte, 2 hores i mitja de viatge, un
cotxe de segona mà a les últimes i
un parell d’entrepans. Ben matiners,
un dia d’inicis de juliol mentre el país
s’omplia de promocions immobiliàries
que no es vendrien mai, eren
els anys del boom que va fer crac,
nosaltres buscàvem l’aventura vital
d’un surrealista nascut feia més d’un
segle. Un viatge que ens enllaçaria
amb les mítiques avantguardes del
primer terç del segle XX.
No era un afer qualsevol. Buñuel
havia estat un membre destacat
de l’anomenada Edat de Plata al
Madrid dels 20, havia passejat pels
carrers de París juntament amb la
troupe dels surrealistes durant els
30, havia viscut al Hollywood dels 40
i, un cop allí, havia hagut de marxar
definitivament a Mèxic. Era un home
que havia estat company de Lorca,
Dalí, Alberti i Gómez de la Serna. Era
un home que havia tractat amb Max
Ernst, Man Ray, Marcel Duchamp i
Tristan Tzara. Era un home que havia
conegut tots els directors de l’època
daurada dels gran estudis: George
Cukor, Alfred Hitchcock, Billy Wilder
i John Ford, entre altres. Que havia
viscut dues dictadures, una república,
un exili, dues guerres mundials
i una guerra civil. Que havia hagut
de fugir –cames ajudeu–me!– dels
estralls de la guerra i establir–se a
París, on va fer d’espia. Que havia
hagut de fugir –cames ajudeu–me!–
de París i marxar cap als Estats
Units, amb una mà al davant i una
altra al darrere. I un cop allí, davant
la impossibilitat de trobar feina
degut al seu passat comunista, fer
les maletes i cap a Mèxic falta gent.
Déu n’hi do!
La primera parada de la nostra
ruta és Mequinensa, comarca del
Baix Cinca. Baixem del cotxe per
estirar les cames i fer un tomb per
la vila de l’autor de Camí de Sirga i
La galeria de les estàtues, el gran
escriptor Jesús Moncada. El poble
de Mequinensa ha esdevingut gràcies
als llibres de Moncada en un
espai mític, un lloc llegendari, un
territori literari de primer ordre. S’ha
guanyat un altar d’honor juntament
amb Macondo de García Márquez
o Comala de Juan Rulfo, per posar
dos exemples prou coneguts. Però
el que nosaltres veiem s’allunya
molt de la literatura moncadiana:
carrers traçats amb tiralínies, cases
de planta baixa, obra vista dels 60 i
poca gent als carrers. Ens envaeix
una sensació estranya, com d’estar
en una colònia industrial, un no lloc
Buñuel pintat per Dalí
o quelcom de semblant. De fet,
l’antic poble va desaparèixer sota
les aigües del pantà de Riba–roja i
només hi queda el castell, imponent
mirador que domina les serres de
Faió i de Mequinensa. Passegem
una estona i tornem al cotxe per
continuar fent via. No ens podem encantar,
el nostre objectiu és un altre.
barret picat FEBRER 2014

Literatura
51
Un chien andalou
Arribem a Alcanyís. Aparquem a
la falda del turó del castell i anem
baixant pels carrerons fins arribar
a la Plaça Major. Entaulats sota
uns porxos, contemplem el conjunt
monumental que tenim davant els
nostres ulls. Realment impressiona:
l’església de Santa Maria la Major,
la Llotja, l’Ajuntament i les Cases
Comunes. Tot patrimoni nacional
protegit, segles XIII i XIV, pedra medieval
a dojo, l’època en què l’Ordre
dels Calatrava feia i desfeia, tallant i
repartint el bacallà. Ens acabem els
cafès i paguem, carretera i manta
una altra vegada. Calanda només
resta a 20 minuts i ja sentim el retruc
dels tambors.
Finalment a mig matí arribem a
la nostra Ítaca buscada. Què en
sabem? Ben poca cosa, tot plegat
quatre tòpics: els préssecs de Calanda
i les olives d’Aragó, els tambors
per Setmana Santa i el miracle de la
cama amputada. Mentre caminem
pels carrers buscant el museu em
quedo astorat: “Mira, tu! Un bar que
es diu Viridiana. Això promet!”, li dic
a la cunyada. “Potser en trobarem
un altre amb el nom de Tristana?”,
em respon. Xino–xano comencem
a teixir una teranyina de correspondències
bunyuelesques: el catolicisme
i l’ateisme, Freud i els desitjos
soterrats, l’humor negre i Goya, l’onirisme
i el Marquès de Sade, l’Europa
d’entreguerres i l’amour fou... tomba
i gira, gira i tomba, i anar marejant
la perdiu. Les constants en l’obra
de Buñuel són múltiples, variades i
sovint contradictòries.
I arribem al museu, un espai nou
de trinca estrenat l’any 2000 i amb
el nom oficial de Centro Buñuel
Calanda. Davant mateix de l’edifici
un ull gegant se’ns queda mirant...
és una plaça amb forma d’oval que
té un mosaic al terra fet amb maons
de colors. Un homenatge explícit a
la famosa seqüència que obre el seu
debut, estrenat l’any 1929, el curt
Un chien andalou. Aquesta escena
ha esdevingut unes de les icones
cinematogràfica del segle XX per la
força, la transgressió i la radicalitat
del que se’ns mostra: una navalla de
barber talla un ull humà per la meitat
mentre, amb muntatge paral·lel, un
núvol prim travessa una lluna plena.
85 anys després de ser filmada, el
significat d’allò que es veu encara
genera debat i controvèrsia. La teoria
més acceptada, i que personalment
comparteixo, és un “cegar la mirada
externa para que surja la interna, una
petición de un ojo distinto al habitual,
un romper la barrera [...] entre
la percepción y la representación”. 1
En definitiva, una mirada diferent
per a un home nou, guiar–nos més
per les passions que per les raons,
deslliurar–nos de la closca social
que ens atrapa i lliurar–nos al món
dels sentits. Surrealisme en estat pur.
Començava fort la seva carrera en
Buñuel, no s’estava de res. Aquesta
pel·lícula representa tota una declaració
de principis: trencament
absolut de les coordenades es-
1) Veure SÁNCHEZ (1991): Agustín Sánchez
Vidal, Luis Buñuel. Madrid: Cátedra.
Tel. 690 601 729
Av. de la Mediterrània, 68-69 – 25241 GOLMÉS (Lleida)
Tel./Fax 973 60 01 03
xapaipinturamarpri@gmail.com
e-mail: construccionsjsans@hotmail.com
www.construccionsjsans.com
Ronda St. Pau, 35
25240 Linyola
La Fassina, 22 2n
25243 El Palau d’Anglesola

52
Literatura
pai–temps, aflorament del món de
l’inconscient, successió d’imatges
lliurement associades i absoluta
manca de coherència racional. Però
m’agradaria remarcar especialment
l’esperit llibertari de la proposta, un
esperit que travessaria tota l’obra
i no abandonaria mai, malgrat les
adversitats que hauria de viure i patir.
Anem decidits cap a la porta d’entrada
quan de cop veiem que no
respon. Ens quedem perplexos i
bocabadats: “està tancat! I ara què
fem?”, diu la cunyada. “No ho sé,
marxem i tornem un altre dia”, li responc.
“Sí, home! Anem a preguntar
per aquí als voltants a veure si...”.
Mentre anem tantejant diferents
opcions miro pel vidre de la porta
i veig un paperet al terra que havia
caigut: “He salido un momento.
Llamar 969 xxx xxx”, hi posava. La
cunyada, més ràpida de reflexes,
treu d’una embranzida el telèfon
mòbil i truca al numero. Al cap de
10 minuts apareix una noia: “Como
viene poca gente, había salido un
momento...”, ens va dient mentre
obre les instal·lacions. Val... val...
d’acord... no ens calen tantes explicacions
a nosaltres. Entrem tots
tres, paguem les entrades, agafem
el fulletó de guia i comencem la
ruta al nostre aire, recuperats de
l’ensurt i amb ganes de gaudir del
museu. I què hi ha al Centro Buñuel
Viridiana
Calanda? Doncs tot. I quan dic tot,
vull dir tot i més. Un edifici complet
dedicat a la vida i obra del geni. Una
primera planta amb botiga i exposició
permanent. Una segona planta
amb mediateca, sala de consultes,
sala de postproducció audiovisual,
sala d’exposicions temporals, etc.
etc. Realment complet, modern i de
disseny. Hi podem trobar els antecedents,
les constants, les influències i
les obsessions de l’univers del cineasta.
Cartells de les pelis, exposició
d’objectes personals, instal·lacions,
espais multimèdia amb fotografies,
documentals, enregistraments...
Ens sorprèn molt el plantejament
del centre dotat amb les últimes
tecnologies, tot molt multimèdia,
tot molt interactiu. Veure, tocar,
manipular, experimentar, per allò
de facilitar i apropar els continguts
al personal. En definitiva un espai
ben pensat i millor plantejat que
dóna a conèixer l’obra als entesos
i als neòfits. “Lástima que venga
poca gente...” diu la cunyada tot
imitant l’empleada, mentre seiem a
les tasses dels wàters. 2
Després de fer una visita ben completa,
fem un mos ràpid i decidim
tornar cap a casa. Quan anem a buscar
el cotxe, la cunyada em comenta:
“Home! potser ens hauríem d’endur
un record?”. “Bé, jo ja tinc el llibre
que m’he comprat a la botiga del
museu, un assaig molt interess...”
li anava dient. 3 “No! Home, no! Vull
dir alguna cosa típica d’aquí”, em
talla. “Oh! Ja n’és prou de típic...”
argumento. Ni cas. Mentre sortim de
Calanda veiem als afores del poble
el magatzem de la Cooperativa del
Camp amb una botiga de productes
locals. Entrem a l’establiment i omplim
el carro de pots de préssecs
en almívar, paté d’olives negres,
embotits de Terol, etc. etc. Carregats
com a rucs, i més contents que uns
gínjols, per fi havíem trobat Buñuel.
2) El Centro Buñuel Calanda té una instal·
lació per veure documentals on la gent ha de
seure en wàters en lloc de cadires. Aquesta
boutade vol retre un homenatge a la pel·lícula
Le fantôme de la liberté (1974) on hi surt una
escena en què una serie de persones seuen
en una taula parada on les cadires són tasses
de wàter.
3) Concretament “La mirada de Buñuel. Cine,
literatura y vida” escrit per Víctor Fuentes i
publicat per l’editorial Tabla Rasa. Aquest
assaig és un excel·lent estudi on s’investiga
les fonts literàries en què es basa la filmografia
del cineasta.
Servei
d’Auto-rentat
de cotxes
Taller de reparació
Electricitat i mecànica en general
Especialitat en revisions ITV
Planxisteria i pintura
Alineació de direccions per ordinador
Servei de grua permanent
TALLERS PLA D’URGELL
Travessera Carrer Edison, s/n – Telèfon 973 57 54 02 – Linyola
barret picat FEBRER 2014

Literatura
53
Biblioteca Salvador Espriu
Montserrat Espina Bellet
Des de la biblioteca…
Tot sovint, la biblioteca es serveix de
“Barret Picat“ per presentar-vos les
diferents accions que va organitzant
per tal de fomentar el procés lector.
(-Aprendre a llegir, - Llegir per aprendre,
-Llegir per gust). El 2014 acaba
de començar i, com cada any, es
plantegen diferents propòsits, nous
objectius i ben aviat, les activitats
d’animació a la lectura. Però, abans,
toca fer balanç. Els indicadors estadístics
posen de manifest la seva
importància en la planificació dels
mateixos serveis bibliotecaris i cal
fer-ne esment.
En el decurs de l’any 2.013, més
de 10.000 persones han passat per
la biblioteca, i s’han endut més de
16.000 documents en préstec o
han fet ús del Servei d’ Informàtica (
4.095 sessions).
Podem dir que la clau de l’ èxit ha estat
, d’una banda, les novetats tant
bibliogràfiques com audiovisuals
arribades a la biblioteca i l’eficàcia
del Servei de Préstec Interbibliotecari
(1.591 exemplars demanats i 214
exemplars servits), que satisfan pràcticament
la totalitat de les demandes
dels usuaris.
I de l’ altra banda, una programació
d’ activitats adreçada al públic infantil,
adult i familiar.
Indicadors estadístics
I això, any rere any. Sols aquesta
línia de treball seriosa del dia a dia
fa que es pugui parlar d’ uns serveis
Indicadors 2005 2010 2012 2013
Dies 260 259 260 259
Usuaris sala 8.992 10.986 10.723 10.630
Usuaris internet 4.849 4.992 4.356 4.095
Documents prestats 8.989 17.526 16.847 16.068
Nombre activitats 22 14 17 46
Assistents activitats 1.367 1.009 800 1.943
bibliotecaris consolidats a Linyola i
integrats dins la dinàmica cultura del
poble. La biblioteca s’ ha convertit
en un punt de trobada on el que
uneix és un llibre, una pel·lícula, una
exposició, una hora del conte, una
xerrada, el desig d’ informació..., o
sigui, cultura.
El futur de les biblioteques passa
per aquí. Biblioteca Salvador Espriu,
la biblioteca de Linyola. Feu-la
vostra!

54
Literatura
Les Bruixes guineu
Jaume Balcells Palou
Il·lustracions: Glòria Vidal Vidal
“Corría el año 1534, contando desde
el nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo,
y los aires venían envenenados
con ponzoñas traídas de otras
tierras. Algunos grandes hombres
se habían empeñado en buscar al
Maligno, y a toda su corte, en lugares
tan escondidos como eran las
montañas del Pirineo. Las brujas
eran la encarnación del Pestífero,
pero nunca las hubo hasta que se
pusieron a buscarlas.” (“Dominica la
coja”. Manuscritos de Inquisición.
Carmen Espada.)
Uns amics, coneixent com m’agraden
els contes i els relats curts, em
van fer arribar el llibre “Las brujas
de Aragón. Historia y leyendas”.
D’entrada no tenia cap mena d’interès
especial per aquest tema, però
el llibre estava ple d’històries ben
originals; algunes recolzades en
fets reals, i la majoria productes de
la por i de la imaginació de la gent.
Gairebé totes, però, ubicades en
alguna localitat de l’Aragó.
Així doncs, em resultà agradable i
entretingut de llegir i, gràcies a una
curiosa coincidència, em va impulsar
a escriure aquest comentari.
Com tots sabeu, la majoria de bruixes
tenien –i potser encara tenen...-
la capacitat de transformar-se en
una bèstia, preferentment en un gat
negre.
Sense anar més lluny, en aquest
mateix llibre, en trobem alguns
exemples. Permeteu-me que us faci
cinc cèntims d’un cas que diuen que
va passar en una casa de Palomar
de Arroyos (Terol).
Resulta que, en la nit de Sant Joan,
els de la casa van sentir molt d’aldarull
a les quadres. Alarmats, quan el
propietari s’hi va apropar, va trobar
el cavall mort i ple d’esgarrapades,
i va poder veure un gran gat negre
que fugia per la gatera.
L’home va haver de comprar un
nou cavall, però, a l’any següent,
arribada la nit de Sant Joan, es van
tornar a repetir els fets. Al propietari,
després de lamentar-se i maleir al
temible gatot, no li va tocar cap més
remei que comprar un tercer cavall.
I vet aquí que, donat que el temps
passa volant, ja tornem a ser a la nit
de Sant Joan i el gat negre entra, de
nou a la quadra, amb totes les males
intencions del món. Quan ja anava a
llançar-se contra el nou cavall sonà
un tret. Era la mare del propietari
que, sense dir res a ningú, valenta i
decidida, s’havia amagat a la quadra
armada amb una escopeta de cartutxos.
El gatot va rebre l’impacte al
costat i es va retorçar de dolor, però,
tot i això, es va poder escapolir per
la gatera.
L’endemà, la dona del propietari, la
jove de la casa, va aparèixer coixejant,
amb la cama dreta tota plena
de perdigons i sense poder donar
una explicació convincent de la seva
situació.
Una història molt semblant la trobem
a Barbenuta, prop de Biescas. En
aquest cas és una mula l’animal
que el malvat felí mata cada vigília
de Nadal. Ara és el propietari que,
armat amb un bon garrot, s’encara al
gat-bruixa. Aquesta, que queda mig
coixa després d’una bona garrotada,
resulta ser la padrina de la casa.
Sí, sense cap mena de dubte, el
gat és un animal que va molt lligat
a les metamorfosis de les bruixes,
encara que no n’és pas l’únic. En
aquest mateix llibre, per exemple,
trobem transformacions de bruixes
en cabres, en eugues, i un estrany
relat, ambientat en la guerra carlista,
on la bruixa es transforma en
guineu. Aquesta darrera història,
de seguida em va fer pensar en el
llibre “Cuentos de Liao Zhai”, un
recull de contes de finals del segle
XVII que representen la culminació
barret picat FEBRER 2014

Literatura
55
del gènere fantàstic xinés. En ell hi
podem trobar alguns relats on noies
es transformen també en guineus.
En aquests casos, no crec que sigui
massa encertat de fer una “traducció”
pel món occidental de les noiesguineu
xineses pensant en bruixes.
Les dones-guineu (també poden ser
homes) tot i ser misterioses i disposar,
de vegades, d’una certa màgia,
no acostumen a ser malvades i,
sovint, els humans en surten beneficiats
quan es troben amb elles. Un
bon exemple del que dic el podem
trobar al recull de relats populars de
R. Wilhelm, “Cuentos Chinos II”, on
destaca l’original història d’una noiaguineu
anomenada ”Ying Ning o la
belleza sonriente.”
Una mica empatxat de noies-raboses
xineses, decideixo explorar
per internet i buscar algun relat de
bruixeria catalana. La sort o la casualitat
fan que, de seguida, trobi una
petita meravella que, tot i les grans
diferències, manté un lligam amb les
llegendes aragoneses i amb els vells
contes xinesos. Es tracta d’un relat
popular, “El pla de les bruixes”, recollit
per Lluís G. Constans i adaptat
per Joan Sales, que es desenvolupa
en terres gironines.
En aquest cas la bruixa és una noieta
jove i molt bonica. Treballa de
pastora de vaques i, encara que va
pobrament vestida, té una bellesa i
un encant natural que fan que, quan
passa, tothom se la miri.
L’hereu de cal Fuster, al poble de
Torn, no n’és pas una excepció. Se
la mira i remira tant que, a desgrat de
la seva mare, n’està profundament
enamorat. Així, un bon dia, es disposa
a declarar-li el seu amor, però
donat que és una mica vergonyós,
decideix amagar-se a la vora del riu,
per allà on acostuma a creuar-lo la
pastoreta i el seu ramat, i esperar a
la noia mentre pensa les paraules
més adients per dir-li que ja no pot
viure més sense ella.
Quan arriba la noia i ell ja és a punt
de sortir del seu amagatall, contempla
desconcertat com ella es descalça,
deixa els seus esclops de fusta al
costat del riu i es cabussa a l’aigua.
El noi, sorprès, queda ben astorat al
veure que, per l’altra banda del riu,
no surt la noia, sino... una guineu
que marxa cap al poble de Cademont
a fer bruixeries i encanteris.
No us explicaré el final de la història,
però ja us podeu imaginar que l’hereu
de cal Fuster es va desenamorar
en un tres i no res.
El conte, com us he dit té l’encant i la
frescor del seu personatge principal,
la pastora-bruixa-guineu, la màgia de
la metamorfosi de la noia: entra al riu
noia i surt, per l’altra banda, guineu,
la història d’amor que no va poder
ser i aquesta poètica descripció de
la bella fetillera:
“Jo no sé què tenia aquella noieta,
que a pesar d’anar tan mal vestida
i tan mal calçada, i entomant sols
i pluges a muntanya darrera les
vaques, quan ella passava feia girar
tothom. Potser eren aquells ulls tan
blaus, d’una mirada tota misteriosa,
com si sempre miressin molt al lluny;
o potser aquelles galtes, que a cada
una hi tenia una rosa; o potser el
seu cabell sedós, ros com la palla
madura, que el duia en dues trenes
que li venien sobre el pit, i sovint hi
perlejaven les gotes de la rosada que
havia entomat a la muntanya. Encara
hi havia una cosa ben estranya, i és
que en comptes de flairar a vaques i
estable, darrera seu deixava un rastre
de perfum molt delicat, com el que es
posen les grans dames de la Cort els
dies de festa més solemne.”
Ja ho veieu, sembla que tant a Catalunya
com a l’Aragó –i segur que
en molts altres indrets de la península-
hi ha hagut bruixes-guineu. I
hem comprovat com en llocs tan
allunyats com la remota Xina també
s’hi pot trobar nombrosos relats de
noies que es transformen en guineu
i viceversa. Hem de suposar,doncs,
que no són les úniques cultures ni
els únics llocs on hi puguem trobar
relats amb aquestes transformacions...
Sigui com sigui, si aneu a fer un
tomb pel terme i us topeu amb alguna
guineu, us recomanaria que
us estalvieu d’espantar-la o de tirar-li
alguna pedrada...penseu que podria
ser la filla del veí o, potser, qui sap,
la vostra cunyada.

56
Racó verd
Població de mamífers a l’Estany
d’Ivars i Vila-sana (II)
Roger Guillem Martí
L’estudi de les
poblacions de mamífers
La institució per l’Estudi, Gestió
i Recuperació dels Ecosistemes
Lleidatans (EGRELL) i l’Àrea de
Biodiversitat del Centre Tecnològic
Forestal de Catalunya (CTFC), amb
la col·laboració del departament de
Ciències Naturals del Museu de Granollers,
han dut a terme des de l’any
2005 diversos metodològics d’estudi
per tal de conèixer l’estat i abundància
de les espècies de la fauna vertebrada
de l’Estany d’Ivars i Vila-sana.
Entre aquests projectes hi ha el de
seguiment de les comunitats de micromamífers,
carnívors i quiròpters,
amb la redacció d’un informe anual
per part del CTFC titulat “Seguiment
i estudi de la comunitat de mamífers
a l’estany d’Ivars i Vila-sana”.
A més, conjuntament amb el Consorci
de l’Estany d’Ivars i Vila-sana
s’han realitzat tasques educatives
per a escoles i divulgació de les metodologies
d’estudi de la comunitat
de mamífers de l’estany. En aquestes
sessions s’explica les tècniques que
s’utilitzen en el seu estudi, els resultats
obtinguts, així com les diferents
espècies de mamífers que es troben
a l’estany, la seva vida i costums.
Al present número descriurem les
principals tècniques que s’utilitzen
pel seguiment de mamífers, la majoria
de les quals apliquen els científics
a l’estany d’Ivars i Vila-sana. Per l’estudi
dels quiròpters (els ratpenats)
s’apliquen les següents tècniques:
radioseguiment, caixes refugi, captures
en viu, estacions de seguiment
i fototrampeig.
Per les captures en viu s’utilitzen
xarxes japoneses i arpes. Es
col·loquen a primera hora de la
nit, quan els ratpenats surten dels
refugis i comencen la seva activitat,
de manera perpendicular als canals
i arran de l’aigua, al desplaçar-se
seguint els cursos d’aigua. Les
xarxes japoneses es situen sobre
làmines d’aigua, transversalment al
Canal Auxiliar d’Urgell i al canal de
Balaguer. Per la seva part, les arpes
als passos estrets dels mateixos
canals (per exemple als ponts). Dels
ratpenats que hi queden atrapats,
s’identifica l’espècie i es prenen
mesures biomètriques, alliberant-los
seguidament a fi de no patir estrès.
La captura també permet col·locar a
l’animal un petit emissor extern sobre
la pell, emissor de pes inferior al 5%
de l’animal. Això permet fer un seguiment
dels moviments de l’animal
a partir d’un receptor i una antena.
Aquesta tècnica, que rep el nom de
radioseguiment, també s’utilitza en
altres mamífers, com els eriçons, i
en d’altres animals, sobretot al grup
dels ocells.
Actualment hi ha unes 40 caixes
refugi per a ratpenats a l’Estany,
d’un màxim de 55 que es van col·
locar a finals del 2005. Aquestes
caixes de fusta, de diferents models,
permeten oferir un refugi als quiròpters,
a més de la disponibilitat d’un
espai on fer niu. Es col·loquen a una
certa alçada clavades en arbres o
en pals, al voltant de l’estany, vora
de basses de reg properes, sobre
parets d’algunes cases de tàpia o
pals de telèfon propers a l’Estany.
C/ Ponent, s/n - 25260 IVARS D’URGELL (Lleida)
Tel. 973 58 01 48 - www.berbio.com
barret picat FEBRER 2014

Racó verd
57
Cada cert temps es comprova el seu
contingut, es reparen i es netegen.
En cas d’estar ocupat, se n’identifica
l’espècie, es mesuren diferents
paràmetres biomètrics i es retorna
a la caixa.
Estany d’Ivars i Vila-sana (Foto X. Coll)
El seguiment del QuiroRius a
l’Estany d’Ivars i Vila-sana. Es
tracta d’un programa per al seguiment
dels ratpenats aquàtics de
Catalunya, iniciat experimentalment
al 2007. La metodologia consisteix
en dividir un tram de riu d’1 km en
4 estacions, on a cada estació es
realitza un mostreig de 10 minuts.
Amb l’ajuda d’una llanterna, situada
45º en diagonal respecte l’eix del riu,
es comptarà els ratpenats que creuin
el camp de visió. D’altra banda, un
detector sintonitzat a 40kHz permetrà
detectar els ratpenats de forma
sonora, els quals podrien passar per
alt al recompte visual. A l’Estany hi
ha dos trams de seguiment, una a la
llera oest i un altre proper, situat al
Canal Auxiliar d’Urgell. Anteriorment
ja s’havia posat en marxa diferents
estacions d’escolta situades als voltants
de l’estany.
Les càmeres de fototrampeig estan
dissenyades per a captar de manera
remota l’activitat de la fauna a la
natura. Aquestes càmeres, que són
activades per sensors d’infrarojos i
de moviment, permeten la captura
d’imatges nocturnes. Tot i que s’utilitzen
principalment amb mamífers
de mides mitjanes i grans, també es
poden obtenir imatges de micromamífers
i ratpenats.
Les trampes Sherman i Longworth
s’utilitzen pel seguiment dels micromamífers,
doncs permeten capturar-los
en viu. Es tracta d’unes caixes
d’alumini amb un sistema senzill per
tancar-se un cop entra l’animal, atret
per un esquer situat a l’interior (una
pasta de tonyina amb farina i un tros
de poma). A més s’hi posa un coixí
de coto-fluix a fi d’evitar que l’animal
pateixi una hipotèrmia. Les trampes
es situen de forma quadricular o
lineal, separades uns 15 metres
entre elles. Es col·loquen al vespre,
moment en que els micromamífers
incrementen l’activitat; mentre que a
l’alba es comprova el seu contingut.
Els animals capturats són identificats
per espècie i també se n’obtenen
diferents paràmetres biomètrics, per
ser alliberats seguidament. El marcatge
dels animals amb anelles en
permet obtenir informació sobre la
seva biologia si aquest és recapturat,
com creixement corporal, supervivència,
desplaçaments.
Els censos són una altra tècnica
de mostreig dels mamífers, ja sigui
a partir d’estacions d’observació
fixes o amb itineraris. Al cas dels
itineraris, a més de les observacions
directes d’individus, també
s’anoten les indirectes, les quals
es tracten de petjades, restes de
pèl i femtes.

58
Plantes
Les plantes remeieres
en la medicina popular linyolenca (III)
Elisenda Mas Darbra
Com ja vàrem explicar en anteriors
números de la revista, aquest apartat
està dedicat a les plantes medicinals
(també anomenades herbes remeieres),
als seus usos i a la descripció
dels remeis que antigament (i encara
ara) alguns veïns de Linyola
utilitzaven.
Aquest recull d’herbes, receptes i
remeis populars s’ha confeccionat a
partir de la informació facilitada mitjançant
entrevistes realitzades a una
cinquantena de veïns del poble, la
majoria d’edat avançada i amb certs
coneixements d’aquestes plantes i
de les seves virtuts sanadores.
En cada capítol explicarem, en primer
lloc, els diferents remeis que els
entrevistats ens han fet saber per a
guarir una malaltia determinada. Així,
en aquest tercer capítol parlarem del
què podem fer per a curar o alleugerir
la conjuntivitis i altres afeccions
oculars. Bastants veïns del poble,
a la conjuntivitis l’anomenen “la
desfeta”.
El segon apartat de l’article estarà
dedicat a parlar d’una determinada
planta remeiera; en aquest cas comentarem
les moltes virtuts que els
diferents entrevistats linyolencs ens
han explicat sobre l’herba de Sant
Joan o hipèric.
Voldríem aclarir que aquest recull
de tradicions i costums populars
tenen la majoria una certa base
científica, però alguns remeis són
fruit de supersticions i de tradició
oral poc contrastada científicament.
Per això s’ha de tenir molta
cura a l’hora de provar algun
d’aquests remeis ja que segons l’ús
i la quantitat o la part de la planta
emprada pot tenir uns efectes o
uns altres, fins i tot pot arribar a ser
perjudicial per a certes persones.
Recomanem per això, posar-se en
mans de persones especialitzades
en el tema si es té intenció de consumir
alguna herba durant un cert
temps. Així, ni l’autor ni l’editor es
fan responsables de les possibles
conseqüències derivades d’un mal
ús d’aquests remeis sense assessorament
d’un expert.
REMEIS NATURALS
PER A CURAR O
ALLEUGERIR LA
CONJUNTIVITIS O
“DESFETA”
Conjuntivitis: inflamació de la
mucosa que recobreix la part posterior
de les parpelles i el globus
ocular. Pot tenir diverses causes:
infecció bacteriana o vírica, irritació
mecànica, com l’entrada d’un cos
estrany a l’ull, o física, en especial
una reverberació solar intensa. Els
seus símptomes comporten un enrogiment
de la mucosa, molèsties a
l’ull i dificultat de visió.
Hem seleccionat cinc remeis que
ens han descrit diversos veïns del
poble per alleugerir la conjuntivitis:
REMEI POPULAR núm. 1
Materials:
— Camamilla de Linyola o bé flors
de malva, timó o flor de saüc
— Materials per a realitzar una infusió
— Una gassa o mocadoret
— Un vas petit
Procediment: Amb un sarpat de flors
de camamilla o també de flors de
malva, timó o flor de saüc es prepara
una infusió. Un cop encara calentona
es xopa una gassa ben neta
o un mocador i s’aplica damunt de
l’ull una bona estona. Es pot repetir
aquesta operació varis cops al dia.
Aquestes quatre herbes són bons
desinfectants i calmants dels dolors
que ocasiona la conjuntivitis.
Una varietat d’aquest remei era fer
un bany ocular. Per la qual cosa
calia posar la infusió en un vaset i
amb molt de compte posar-lo cap
per avall damunt de l’ull afectat de
manera que la infusió banyés les
parpelles i la mucosa de l’ull. La
infusió havia de ser suau i molt ben
colada. S’havia de romandre en
aquesta posició uns minuts perquè
fes més efecte.
REMEI POPULAR núm. 2
Materials:
— Pètals de flors de roser silvestre
(gaverneres) o càpsules de les
llavors
— Materials per a realitzar una infusió
(fulles) o una decocció (fruits)
Procediment: Amb uns quants
pètals de roser silvestre anomenat
també gavernera o gavarrera es
prepara una infusió suau. També
es poden bullir les càpsules de les
llavors del roser. Amb el preparat
es fa també un bany ocular de l’ull
afectat de la mateixa manera descrita
anteriorment.
barret picat FEBRER 2014

Plantes
59
REMEI POPULAR núm. 3
Materials:
— Aigua
— Sal
— Gassa o mocador de cotó
Procediment: Bullirem aigua per
desinfectar-la el millor possible i afegirem
un bon sarpat de sal. Un cop
s’hagi refredat una mica xoparem la
gassa o el mocador i farem fregues
suaus a l’ull afectat. Repetirem l’operació
diversos cops al dia.
REMEI POPULAR núm. 4
Materials:
— Mitja tomata molt madura o fins i
tot florida
Procediment: Es posava damunt de
l’ull afectat mitja tomata molt madura
o que estigués una mica florida.
S’esperava una bona estona i es
rentava després l’ull amb alguna de
les infusions abans descrites.
ALTRES REMEIS POPULARS
Procediment: Alguns padrins, a més
de les herbes, hi afegien oracions
per a complementar el tractament.
A continuació tenim el relat de tres
d’aquestes pregàries que hem pogut
recollir.
Una veïna explica que de petita tenia
sovint conjuntivitis i el que feien era
asseure-la a la falda de la senyora
que acostumava a curar i que tenia
la solució del problema (una mena
de curandera). Aquesta la mirava i li
feia la senyal de la creu tres cops a
l’ull malalt i repetia aquesta oració
tres vegades:
Mal de Sant “Semió” / vos que en
sou mare perfecta / feu-me la gràcia
/ que en aquest ull / no s’hi faci perla
ni desfeta / ni replegament de sang /
ni mal volgut. / Santa Llúcia gloriosa
/ per tots sigueu advocada / pensant
amb Déu / i amb la Marededéu. / Tres
pares a la Santíssima Trinitat / Que
l’ull (esquerre o dret) del (nom del
malalt) / sigui curat ben aviat.
Una altra padrina ens va recitar
aquesta altra oració anomenada la
“brossa de l’ull” que la cantava tot
fent el senyal de la creu damunt l’ull
malalt:
Una brossa tinc a l’ull, / de Nostre
Senyor sí que la vull,/ de Maria Santíssima
sí que la vull, / del dimoni, no
la vull, no la vull, no la vull.
Una tercera veïna ens parla d’una
altra oració que anava acompanyada
de tres Avemaries que s’anaven
recitant a cada estrofa, mentre el
guaridor feia el senyal de la creu damunt
la parpella danyada. A part de
la conjuntivitis també es deia quan
entrava una brossa a l’ull:
Per la feta / Déu l’ha feta, / Déu no fa
res / que no pugui ser. / Prego a Déu
/ i a Sant Jolí / que trenco al brot / i al
rebuí. / La mare de Sant Vicenç / n’és
una mare perfecta; / de tant perfecta
que és / cura “la desfeta”.
L’HERBA DE SANT JOAN
(Hypericum perforatum)
Sinonímia: pericó, hipèric, pericó
foradat, herba foradada, pericó groc,
herba de les feridures, herba de les
bruixes, herba groga, herba de sang.
Localització en el terme de Linyola
A Linyola fins fa poc se’n trobava fàcilment
a les vores dels camins i marges
de les carreteres en llocs sempre
assolellats. Aquests dos últims anys
però i no sabem per què, ens ha
costat molt de trobar-ne. Finalment
després de voltar per tot el terme la
vam localitzar a la zona del Barranc
direcció Vallfogona de Balaguer, en
un petit erm de secà. És fàcil de reconèixer
per les flors d’un color groc
molt intens i perquè, a contrallum,
en les seves fulles s’hi poden veure
com uns ‘forats’ que són de fet, glàndules
secretores. D’aquí li ve el nom
‘d’herba foradada’. Floreix amb tota
la seva esplendor a finals de juny pel
volts de Sant Joan, per això també se
l’anomena ‘herba de Sant Joan’. Les
flors d’un groc intens també tenen
glàndules olioses de color vermellós
que rodegen els pètals.
Indicacions terapèutiques: usos
medicinals més habituals segons
els veïns entrevistats
S’usa de forma externa mitjançant
fregues amb oli de pericó. Aquest,
també anomenat ‘oli de cop’, s’elabora
macerant durant un mes les
flors de pericó amb alcohol o amb
oli d’oliva. A causa d’un pigment
vermell característic la barreja es
torna de color vermell. Externament,
es beuen les infusions o decoccions
de les seves flors.
La majoria d’entrevistats ens han
parlat de les seves virtuts desinfectants
i calmants. Així, s’utilitza l’oli
de pericó o oli de cop per a curar
berrugues, clivelles de la pell, netejar
ferides, per a calmar les cremades,
irritacions de la pell en general, i fins
i tot, per a combatre l’herpes, les
morenes i la psoriasis (ús vulnerari,
desinfectant i calmant).
També s’ha utilitzat externament l’oli
de pericó per a fer fregues sobre les
parts del cos que han rebut cops o
contusions, així com per a comba-

60
Plantes
tre dolors
musculars,
el mal de
boca i el
mal de cap
(ús antiinflamatori
i tranquil·
litzant).
Una altra
virtut que s’atribueix al pericó és la
de remeiar l’insomni i el cansament i
ajudar en casos de depressió, decaïment
i desgana. També s’ha utilitzat
molt per a tractar trastorns nerviosos
(ús antidepressiu, antiestressant i
tonificant). Els grecs l’anomenaven
planta de l’alegria’ perquè combatia
la melangia, la bogeria i la depressió.
Fins i tot s’usava per a foragitar els
mals esperits i dimonis. A la farmàcia
es comercialitza també en forma de
pastilles anomenades ‘píndoles de
l’optimisme’.
Finalment dos entrevistats ens han
parlat de la seva acció balsàmica i
antiespasmòdica, molt indicada per
a combatre refredats, asmes i altres
afeccions pulmonars.
Altres usos, costums i creences a
Catalunya
A l’Edat Mitjana aquesta herba era
coneguda amb el nom de fuga
daemonorum (quelcom semblant
a “foragitador de diables”), ja que
es creia que expulsava els diables i
esperits malignes, i fins i tot s’usava
com encens per a exorcitzar cases
sospitoses d’albergar dimonis i per
a fer exorcismes.
Era tradició en molts llocs de Catalunya
tirar a la foguera de Sant Joan
les herbes remeieres que quedaven
velles de l’any passat, entre elles la
de la flor de pericó, possiblement
amb un intent purificador.
És força freqüent en molts llocs de
Catalunya collir les flors de Sant
Joan la nit d’aquesta festivitat abans
de sortir el sol. Abans en feien creus
i les penjaven a les portes de les
cases, per tal d’allunyar-ne els mals
esperits i fer-los difícil l’entrada.
Paremiologia: proverbis, refranys
i dites populars
Qui té oli de pericó, no li cal metge
ni doctor.
Com més vell millor, per al dolor com
el pericó, no hi ha res millor.
Algunes llegendes cristianes afirmen
que el nom de l’herba de sant Joan
no és perquè floreix per aquelles
dates sinó perquè, un cop macerada
la planta, adquireix una tonalitat
vermella com la sang de Sant Joan
quan fou decapitat (també per això
se l’anomena herba de la sang).
Gràfica
La següent gràfica ens mostra el
nombre d’entrevistats que ens han
parlat de cada un dels usos medicinals
descrits anteriorment. Així, per
exemple set entrevistats l’utilitzen
per a les cremades i clivelles, cinc
per a les berrugues, etc.
LA VIDA ÉS UN RISC DIARI
Pensa amb els qui més estimes.
Tú no els pots fallar. Assegura’t!
Amb la garantia de
| VIDA
barret picat FEBRER 2014

Parc de Nadal
61
Pessebre a l’església
Patge reial
Pessebre vivent
Fotos: E. Llauet, M. Giné, R. Tarragó
Dibuixos

62
Arribada dels
Reis Mags d’Orient
Joan Tardà a Linoyla
Espectacle Mar i Cel
Dret a decidir

Santa Àgueda
63
Hora del Conte
Bitlles
Orelletes
Adoli
Fotos: E. Llauet, M. Giné, R. Tarragó

Curset teatral
d’Andrea Trepat
Sant Antoni