Barret Picat-201

Opinió
41
les amenaces i de la intimidació són
unes proves ben palmàries de la incapacitat
que té l’Estat espanyol, fent
honor al seu passat autoritari, per
acceptar el joc democràtic. Res de
nou, comptat i debatut. Els ponts de
diàleg ja fa temps que s’han trencat.
“És que tal vegada no és sobirana
i democràtica la voluntat de tot Catalunya
en pes? Per què el futur de
Catalunya ha d’estar precisament
supeditat, en un nivell d’inferioritat,
al que vulguin acordar una colla de
senyors completament estranys
a les realitats de la nostra vida interna?”,
escrivia el jove Joaquim
Amat-Piniella el maig de 1932. Han
passat més de vuitanta anys i el
debat continua en uns termes molt
similars. Amb una diferència important:
actualment, l’Estat espanyol no
està en condicions, si fem cas dels
estàndards democràtics occidentals,
d’exercir la violència per la força de
les armes, ni pot traspassar més
línies vermelles, si no vol caure, a escala
internacional, en un desprestigi
encara més gran respecte al caràcter
democràtic del seu règim polític.
Els abusos de poder i les usurpacions
de la sobirania i de la representativitat
popular són pràctiques
habituals del govern de Madrid i dels
sectors afins, que tenen com a modus
operandi l’autoritarisme cínic, la
corrupció a balquena, el nepotisme
impúdic, el clientelisme descarat, el
frau fiscal, la intoxicació informativa,
la demagògia grollera o les mentides
a dojo. Una estafa en tota regla que
avorta els escàndols a còpia del
silenci oficial i de la manipulació
mediàtica, i que apel·la a la “majoria
silenciosa” per autojustificar-se,
en lloc de representar la ciutadania
informada, reflexiva, crítica. Qui vol
pertànyer a un Estat, com l’espanyol,
que, a més de ser hostil als catalans,
és manifestament poc democràtic
o directament antidemocràtic en
la mesura en què, per acció o per
omissió, usa l’aparell de l’estat contra
la democràcia i buida de sentit el
govern del poble?
En l’assaig Democràcia! (2013),
Paolo Flores d’Arcais adverteix del
fet que la paraula “democràcia”, invocada
a tort i a dret, corre el risc de
no significar res. Si l’empren, sense
enrojolar-se gens, Aznar, Berlusconi
o Rajoy, tres líders tacats de les pitjors
perversions de la democràcia,
vol dir que, en efecte, té la consistència
del fum o de la boira. Pura
banalització. Al Regne d’Espanya, en
què la separació de poders esdevé
una il·lusió òptica i el franquisme
amara la judicatura, la democràcia
és un simulacre o una paròdia. I
tanmateix, com defensa Flores d’Arcais,
continua essent imprescindible
perquè, de moment, és l’únic horitzó
de legitimitat al qual acollir-se per
validar les institucions polítiques.
“Un cap, un vot” n’esdevindria el
contingut procedimental mínim, amb
el benentès que cada elector voti a
consciència i no pas sota coacció o
engany. En el plet català, la democràcia
és la millor garantia per exercir
la sobirania popular i, si així ho vol
la majoria dels votants, per donar via
lliure a la independència.
PS: No us perdeu l’exposició de
petit format Joaquim Amat-Piniella,
escriure contra el silenci, que es pot
veure fins al 6 de gener de 2014 al
Museu d’Història de Catalunya. I, de
passada, podeu també visitar-ne una
altra de gran format: Espriu. He mirat
aquesta terra, al Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona, fins
al 24 de febrer de 2014. En tot cas,
fareu bé de llegir tant Amat-Piniella
com Espriu.
Subscriu-te a
la revista de LINYOLA!
LA VIDA ÉS UN RISC DIARI
Pensa amb els qui més estimes.
Tú no els pots fallar. Assegura’t!
Amb la garantia de
| VIDA