You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
Vistes de Linyola<br />
21<br />
Observo la plana des de l’estudi on<br />
ma germà va preparar-se, durant<br />
jornades senceres, l’examen del<br />
MIR. A les lleixes s’hi acumulen els<br />
seus voluminosos llibres de medicina,<br />
i també la seva biblioteca de<br />
joventut, novel·les i assaigs polítics.<br />
Fotografies, cartes, papers. Pòsters<br />
d’esquelets humans, de cossos<br />
maculats. Fa un dia clar d’una tardor<br />
primaveral. Els ocres i els verds<br />
pàl·lids atorguen al paisatge unes<br />
tonalitats impressionistes. El silenci,<br />
a casa, és absolut. Només el dictat<br />
de les hores del rellotge del campanar<br />
trenca la quietud. El sol que<br />
entra, radiant, a les deu del matí és<br />
un regal dels déus. Ningú no diria<br />
que som a la tardor, que avui celebrem<br />
el dia dels morts i que la vida<br />
pugui tenir, de tant en tant, aquesta<br />
placidesa, aquesta serenor. Repasso<br />
de memòria els meus morts: el pare,<br />
la tieta, els padrins. Han passat els<br />
anys i n’assumim la pèrdua amb una<br />
naturalitat carregada de nostàlgia.<br />
A tocar de l’estudi, hi tinc la biblioteca.<br />
Novel·la, poesia i llibres<br />
d’història. A la planta baixa, hi ha<br />
la literatura dramàtica, els estudis<br />
literaris i teatrals, la filosofia i la sociologia.<br />
Són, els llibres, com fades<br />
adormides que esperen ballar la<br />
dansa de la fantasia o de les idees.<br />
Lleixes i lleixes plenes de llibres,<br />
alguns encara per llegir, esperant<br />
que la vida em doni una treva per<br />
poder-los devorar com un nàufrag<br />
afamat al mig de la mar. “Lo cor de<br />
l’home és una mar, tot l’univers no<br />
l’ompliria”, escriu Verdaguer a Canigó.<br />
La passió pels llibres tampoc<br />
no l’ompliria una mar, ni tot l’univers<br />
sencer. I la mare, marassa, enèrgica,<br />
viva, em diu que no en porti més,<br />
que ja no en caben més, de llibres,<br />
a casa. Invariablement, tanmateix,<br />
cada dos per tres n’arriben més, de<br />
nous, lluents i perfumats, que vénen<br />
Tots Sants<br />
Francesc Foguet i Boreu<br />
Estudi F. Foguet<br />
a fer companyia als vells i esperen<br />
el torn per a llegir-los o rellegir-los.<br />
En un món tecnològic, de virtualitats<br />
efímeres, els llibres encara són la<br />
font principal del coneixement. Ho<br />
diuen els entesos.<br />
A poc a poc, el sol se situa ben alt,<br />
magnificent, i la jornada comença<br />
a prendre vida a Linyola. Al poble.<br />
Al meu poble. És un dia festiu, i<br />
sembla com si tot encara despertés<br />
mandrosament. No hi ha la remor<br />
dels dies feiners. A la plaça Àngel<br />
Guimerà, pràcticament no hi passa<br />
ningú. Si tanco els ulls, reveig el pare<br />
quan, de petits, jugàvem al jardí que<br />
hi havia. Duia una camisa blanca,<br />
amb una corbata prima i unes ulleres<br />
de pasta. Amb els braços i la mirada<br />
ens protegia, dolçament, a ma<br />
germà i a mi. Un record que es fon<br />
amb un altre: l’alegria que va tenir,<br />
prostrat al llit de l’hospital, quan va<br />
veure l’Edna, la seva néta, que el<br />
contemplava amb els ulls oberts com<br />
dos sols. Si busco en la foscor, me’l<br />
faig present, pare, estimat pare. Si<br />
tanco els ulls, reveig la tieta, malalta,<br />
amb el pit tallat, que ens feia petons<br />
mentre es moria per dintre. Si tanco<br />
els ulls, reveig la padrina Maria, de<br />
negre rigorós, prima com un fideu,<br />
que ens mirava amb una tristesa feta<br />
de temors i patiments. Si tanco els<br />
ulls, sento la pell suau de la padrina<br />
Anna, vivaç i xerraire, que es feia<br />
cada vegada més transparent. Els<br />
meus morts.<br />
M’he instal·lat a l’estudi de les golfes<br />
perquè fa bon temps encara i hi puc<br />
fer anar un vell ordinador que ma<br />
germà hi ha deixat perquè l’Isidre<br />
–un altre home bo– pugui practicar,<br />
amb penes i treballs, la informàtica.<br />
Preparo uns textos per a la classe de<br />
dilluns, del mòdul de metodologies<br />
del Màster. Recupero, de l’assaig<br />
de Xavier Fàbregas, Introducció<br />
al llenguatge teatral, una reflexió<br />
molt de sentit comú sobre el públic.<br />
M’ha revingut com un llamp, mentre<br />
m’afaitava de bon matí. El cap no<br />
deixa mai de barrinar, com el temps<br />
que no s’atura. El cor glateix: encara<br />
no és pols. El temps. Comença a fer<br />
una mica de fresca, perquè el sol fa<br />
via cap a ponent. De sobte, toquen<br />
les campanes per anunciar solemnement,<br />
el dia dels morts, la missa<br />
de les dotze. Res no canvia, mentre<br />
tot canvia. “Las cosas significan siempre<br />
lo mismo”, s’exclama Adela a<br />
La casa de Bernarda Alba, de Lorca.<br />
Miro de concentrar-me, però la ment<br />
se me’n va cap al paisatge. No som<br />
també, en el fons, uns espectadors<br />
vulnerables d’una existència –gairebé<br />
un destí– què ens marca camins<br />
inescrutables? Qui m’havia de dir<br />
que, al cap de tants anys, seria aquí,<br />
en l’estudi de ma germà, deixant que<br />
el sol de tardor m’escalfés el cos i<br />
m’impulsés a deambular per la ronda<br />
dels meus morts?