Barret Picat-180

Opinió
49
l’entusiasme. Altres com Lluís Llach,
musicalment superior i políticament
més compromès, van plegar veles.
El seu darrer concert també esdevingué
la constatació de la poca
estima que queda entre els catalans
respecte aquella idea de l’Espanya
plural que encara s’obstina a representar,
contra el mur de la realitat, el
president Montilla. Per bé o per mal,
a banda i banda del Cinca, allà on
només queden les runes dels ponts
del diàleg espriuans, només resta la
música del fracàs, amb la lletra del
distanciament.
Tanmateix, allò no era la història que
volien sentir als asados, o mentre
explicava altres anècdotes del país
als meus alumnes argentins. Només
volien saber com era el mite, si era
més alt o més baix, i s’estranyaven
de la familiaritat amb què tendim
a tractar-nos en un país en què
qualsevol president, artista de cine,
poeta o artista ens el podem trobar
a la cua del supermercat sense importunar-lo.
Potser es déu a la nostra
escassa capacitat d’enlluernar-nos
en una llarga història de fracassos
i decepcions, en el nostre blindatge
respecte a la grandiloqüència del
minotaure. I ens acabem revenjantnos
tot col·locant caganers al sagrat
lloc del naixement!
Avui pensava en aquella cançó
de Serrat, la balada d’un trobador,
que defineix aquell projecte comú
de convivència entre dues nacions
que s’havien de comprometre, la
veu d’aquells que cantaven a una
Espanya plural.
Les sabates foradades
la roba plena de pols,
i a la boca tremolosa
sempre porta un cant ben dolç.
El país pel qual camina
no és altre que el seu país
i el vi que mulla sa gola
no és altre vi que el seu vi (...).
Tot s’esfulla en la tardor
Ja era vell el trobador