Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
48<br />
Opinió<br />
Serrat<br />
Xavier Díez<br />
L’any que vaig ser a l’Argentina,<br />
becat pel Ministeri d’Afers Exteriors,<br />
gairebé faig bona la frase de Francesc<br />
Pujols en què la condició de<br />
catalanitat permet anar pel món amb<br />
tot pagat. Hi havia una contrasenya<br />
més efectiva que qualsevol tarja de<br />
crèdit: «Serrat». L’al·lusió al cantantautor<br />
del Poble Sec obria moltes<br />
portes. Jo, que em considero un<br />
cartesià empedreït, encara em sorprenc<br />
amb la facilitat que un poble<br />
tan culte i refinat com l’argentí sigui<br />
capaç de convertir a simples mortals<br />
en déus de l’Olimp, i és clar, jo era<br />
de la mateixa ciutat, el meu avi era<br />
del barri del Nano, i havia tocat la<br />
divinitat! Així que passava asado<br />
rere asado, mate rere mate mentre<br />
relatava una i una altra vegada<br />
l’anècdota d’haver coincidit en un<br />
lavabo de Gràcia, allà per mitjans<br />
dels vuitanta, o del parell de concerts<br />
als quals vaig assistir en l’època en<br />
què no es podien comprar entrades<br />
pel caixer automàtic.<br />
Certament, al llarg d’una etapa perllongada,<br />
Joan Manuel Serrat havia<br />
estat un cantautor que m’agradava.<br />
Tenia mitja dotzena de vinils i unes<br />
quantes cintes enregistrades en<br />
aquella època que no baixàvem<br />
música, sinó que ens la passàvem<br />
com a acte d’amistat i solidaritat<br />
amb els afins musicals. Com tot<br />
bon adolescent amb el disc dur en<br />
bones condicions i prou temps per<br />
perdre, havia memoritzat, potser, una<br />
desena de cançons de llengua indistinta,<br />
al costat d’altres temes de Lluís<br />
Llach, Bob Dylan, Georges Brassens<br />
o Javier Krahe. Em podia identificar<br />
amb Mediterráneo, aprendre història<br />
social amb Pueblo Blanco, trobar<br />
inquietants coincidències amb De<br />
mica en mica, emocionar-me amb<br />
La Tieta mentre descobria Papasseit<br />
i Machado com a poetes potents i<br />
veritablement imparables.<br />
Ara que una bona colla d’intel·lectuals,<br />
entre ells Villatoro o Puigverd<br />
debaten sobre el cinquantè<br />
aniversari de la publicació de La<br />
Pell de Brau, de Salvador Espriu,<br />
i constaten com l’obra del gran<br />
poeta ha quedat desolada, anacrònica,<br />
incomprensible per als lectors<br />
contemporanis per l’evolució de<br />
la relació Catalunya-Espanya, me<br />
n’adono que, com el gran poeta<br />
de Sinera, Serrat també havia<br />
representat aquell intent d’aproximació<br />
vers una Espanya possible,<br />
tolerant, moderna, plurinacional,<br />
en realitat inexistent. Com Espriu,<br />
oblidat per la pedagogia dels fets i<br />
les esperances traïdes, Serrat avui<br />
apareix com un espectre del país<br />
imaginat, aquell estat que podria<br />
haver estat i mai no tingué la voluntat<br />
d’ésser.<br />
El cantautor del Poble Sec, triomfant<br />
al llarg de les dècades dels setanta<br />
i inspirat fins a mitjans dels vuitanta<br />
va començar a arrossegar-se musicalment<br />
de disc en disc, amb lletres<br />
més llargues i superficials i músiques<br />
més monòtones i cacofòniques,<br />
amb menys passió i més recança, i<br />
un cert estil recitatiu wagnerià. El to<br />
optimista i vital que caracteritzava la<br />
seva música es va anar esmorteint a<br />
mesura que passaven els anys, i els<br />
desencisos del país es reflectien al<br />
pentagrama. Sóc incapaç de recordar<br />
cap cançó (potser amb l’excepció<br />
dels fantasmes del Roxy, tota una<br />
declaració d’intencions) posterior a<br />
l’època en què la LOAPA decretà la<br />
fi de la festa transicional i marcà, no<br />
el retorn, sinó la pèrdua d’una lona<br />
publicitària que amagava la vocació<br />
unitària, autoritària, i imperial que<br />
mai no deixà de ser.<br />
Sense voler-ho, Serrat ha esdevingut<br />
l’al·legoria del somni de l’Espanya<br />
plural. Com el retrat de Dorian Gray,<br />
les seves cançons han anat envellint,<br />
com ho ha fet el pont de diàleg<br />
entre dues nacions que ell mateix<br />
encarnava. Tot parafrassejant Joan<br />
Maragall, Espanya ja no escolta<br />
ningú que parli en llengua no castellana.<br />
Literalment! Pregunteu, sinó<br />
en Raimon, escridassat i insultat en<br />
aquell concert contra el terrorisme<br />
a la plaça de toros de Madrid on va<br />
anar amb tota la bona fe i solidaritat<br />
del món. En certa mesura, cantar<br />
en català a la capital de l’imperi, tal<br />
vegada és considerat com un acte<br />
de terrorisme cultural (i més si ho fa<br />
un valencià).<br />
Serrat continua cantant, tanmateix<br />
fa l’efecte que ja ningú no escolta<br />
la seva veu bicultural, mentre que<br />
les seves vendes són fruit de la incondicional<br />
fidelitat. De fet, la dicció<br />
del cantant revela que ha perdut<br />
barret picat JUNY 2010