Barret Picat-180

Opinió
45
La independència és
modernitat, democràcia
i progrés
Un que s’ho mira de lluny
El documental Adéu, Espanya?
(2010), amb guió i direcció de Dolors
Genovès, és un magnífic treball comparatiu
entre quatre realitats nacionals
ben diferents: Grenlàndia, Quebec,
Escòcia i Catalunya (vegeu-lo a
http://www.tv3.cat/adeuespanya). La
mirada cap a altres pobles permet
de disposar de més raons sòlides
per aconseguir la independència, i
també d’adonar-se que ho tenim tot
a favor i, encara més, que en tenim el
dret i el deure. Perquè els moviments
d’emancipació no són antigalles del
passat, sinó un signe de modernitat,
de democràcia i de progrés.
Els pobles que volen exercir el dret
a l’autodeterminació apel·len sobretot
a la necessitat d’existir, de ser
acceptats, respectats, reconeguts
com altres ciutadans del món. Els
catalans no volem res, de fet, que no
tinguin ja milions de conciutadans
europeus. El Regne d’Espanya no ho
garanteix, ans al contrari: fa tots els
possibles per anul·lar-nos del mapa.
No accepta la diferència, trenca les
regles del joc democràtic contínuament
i s’obstina a eliminar-nos com
a “jugadors” d’una partida que no vol
compartir.
En el cas català, la viabilitat d’un
estat integrat en el conjunt de la
Unió Europea, és a dir, perfectament
reconegut pels organismes internacionals,
esdevé tan incontestable
com ho és el fet que Catalunya guanyaria
considerablement almenys en
democràcia, progrés i benestar.
En democràcia, perquè no hauria
de dependre d’un sistema polític
espanyol devaluat i en involució
creixent. En canvi, podria constituir
un estat modèlic en relació amb els
estàndards democràtics europeus.
No tindria sentit, en efecte, crear un
Estat que copiés tots els dèficits que
té l’espanyol i que no marqués un
llistó de bones pràctiques ètiques i
democràtiques, com ha argumentat
Salvador Cardús a El camí de la
independència (2010).
En progrés, perquè permetria
d’ampliar les infraestructures i els
equipaments, i millorar el potencial
econòmic extraordinari que ja té,
tal com ha estat provat del dret i
del revés en els nombrosos estudis
econòmics, solvents, que s’han fet
aquests darrers anys. Qui més hi
perd, sens dubte, és Espanya. Amb
la independència, Catalunya no tan
sols evitaria l’espoli permanent,
sinó que podria créixer qui-sap-lo,
sense la rèmora d’un Estat que li
va en contra.
En benestar, perquè es podria invertir
molts més diners en educació,
sanitat o en polítiques socials. Si
en comptes de les escorrialles que
rep gasivament d’unes arques de
l’Estat espanyol, que els catalans
contribuïm a emplenar “generosament”,
poguéssim destinar la riquesa
que generem a millorar l’estat
del benestar, afrontaríem molt millor
situacions de crisi com l’actual.
Els avantatges són molt més grans
que els desavantatges. Amb la independència,
Catalunya no hi perd:
hi guanya en tots els aspectes.
Qualsevol altre camí és perdre el
temps. Les rutes de la pedagogia,
l’intervencionisme, l’autonomisme
o el federalisme estan completament
desfasades: no duen enlloc.
Ni Espanya vol comprendre, ni vol
escoltar, ni està disposada a admetre
la realitat nacional catalana.
El millor projecte de futur per a
Catalunya és la independència.
L’únic factible. Ara depèn dels catalans,
vinguin d’on vinguin, siguin
de dreta o d’esquerra, pensin com
pensin. Només cal que vulguin
arriscar-se a viure amb la dignitat,
la sobirania i la llibertat que es mereixen.
Si així ho volen, Catalunya
serà independent ben aviat, com
ho seran anys a venir Grenlàndia,
Escòcia o el Quebec.