Barret Picat-180

Vistes de Linyola
19
El segar
Vicens Mas
El temps passa i la història ens recorda
uns fets i treballs que els nostres
avantpassats van haver de suportar i
que ara ens sembla una barbaritat de
com ho solien aguantar, per això és
bonic de poder recordar els nostres
éssers estimats de com vivien i treballaven
en temps de segar i batre.
Se n’ha escrit molt de segar i batre,
inclús en alguns pobles ho solen recordar
celebrant una festa de com es
segava i es batia, però la realitat era
molt més dura, es segava a mà i era
una feina molt feixuga, s’estava tot
el dia fora de casa, des de la sortida
del sol fins a la posta, es parava per
esmorzar, una beguda a mig matí, es
dinava a l’ombra d’un arbre entremig
de mosques i “tavans” i després
es feia una becaina, a la tarda una
altra beguda i berenar per les forces
recuperar.
A la posta del sol tothom cap a casa
per a descansar ja que la nit era
molt curta i a trenc d’alba s’havia de
formar, però abans d’anar a dormir
s’havia de picar la dalla per a l’endemà
poder segar sense patir. Normalment
eren colles que es dedicaven
a l’estiu a anar a segar i cada colla
estava formada per un dallador i un
lligador.
Però els anys van passar i el pagès
es va anar modernitzant, van sortir
unes màquines agabelladores que
feien que la feina fos menys feixuga
i cansada, ja que anaven tirades
per animals, normalment per mules
o eugues i com que la màquina al
mateix temps que segava ja feia
les gabelles, només l’home havia
de lligar-les. Va ser un avenç molt
important i amb el qual es feia molta
feina i alhora menys pesada.
Poc a poc, més invents van sortir,
com unes màquines lligadores, això
ja va ser la revolució, ja que segaven
i lligaven alhora i anaven tirades per
tractors, semblava que no havia de
sortir res més i van aparèixer les
màquines recol·lectores, però això
ja és una altra història.
Quan el blat ja estava segat i lligat
s’havia d’agarberar, es feien garberes
al mateix tros, per a fer aquesta
feina es començava a trenc d’alba
ja que la humitat era més elevada
i es feia per evitar que el gra no
saltés. S’agarberava fins que el sol
ja escalfava i llavors es deixava per
l’endemà. Normalment se’n posaven
tres de plantades i dos o tres
de coberta segons els feixos, ja que
els de la màquina eren més petits
que els fets a mà. Això es feia per
resguardar-ho per si venia alguna
tempesta o pluja i que no fes caure
el gra de l’espiga. Es tenia al tros
uns deu o quinze dies per a què el
gra s’assequés i tot seguit es portava
a l’era per batre.
ELS CRANCS
Hi va haver un temps
que era una delicadesa,
però tot es va acabar
quan les aigües es van enverinar.
De sulfats i productes
químics, per les plagues
poder eliminar
i com ens varen enganyar.
Qui no se’n recorda
dels famosos crancs,
que amb el cove o les mans
es solien pescar...
Al primer reguer
o en diferents llocs
se’n solien trobar,
la riba es furgava
i amb el cove s’atrapaven.
Allò era una exquisidesa
que ara trobem a faltar
ja que només bullits
eren un excel·lent berenar i sopar
Ara ens diuen que també n’hi ha
però com aquells....
segur que no pas en trobareu
per molt que els busqueu.
Coneixes el teu poble?
Sabeu on està situat
aquest banc?
Envieu respostes a:
barretpicat@yahoo.com
Quim Balaguer