179 Barret Picat

48
Literari
Nit de bodes
Jaume Balcells Palou
Un quart de dotze de la nit. Un sospir.
El dia més feliç de la seva vida estava
a punt de finalitzar.
Des de ben petita que ja havia somniat
incalculables vegades en aquest
dia. Tots els seus contes preferits de la
infantesa s’acabaven igual: en boda. I
aquell final semblava les portes d’una
llarga i ininterrompuda felicitat.
Ara, però, asseguda als peus del llit,
començà a notar tot el cansament
amuntegat dels preparatius i de la
celebració. I qui sap si ajudada per
aquesta fatiga, va percebre, de sobte,
que la seva idea de felicitat era ben
infantil i ingènua. Aquesta “revelació”
li provocà esgarrifances, com si una
mena de suor freda li llisqués lentament
per l’esquena.
Es tragué el vestit de núvia amb unes
presses desmesurades, com si estigués
ple de formigues. Aquell vestit
preciós que tanta il·lusió li havia fet
d’anar a comprar amb la mare, aquell
vestit que tant els va costar de trobar,
aquell vestit tan costós que, tot i així,
van haver de retocar mil i una vegades
perquè estigués perfecte, perquè ella
semblés una princesa, una princesa
com aquelles dels contes de la infància.
Es tragué el vestit que ara gairebé li
feia angúnia i el deixà sense cap cura,
sense cap mirament, al terra, en un
racó de l’habitació, com un gran pop
blanc, moribund i ridícul.
Torna a seure al llit. Poc a poc se li
anaven estenent, com una taca d’oli,
els dubtes, alhora que sentia una sensació
de buidor que li anava omplint
l’ànima.
Va pensar en el seu marit. El seu
marit?! Li sonava estranya aquesta
expressió. S’havia casat amb ell ben
enamorada, tan enamorada que ni li
veia ni li volia veure cap defecte. Però,
el que són les coses!, ara, justament
ara, com si li haguessin tret una bena
dels ulls, s’adonava que el seu home
no era precisament un príncep blau.
Com si s’anés esvaint una cortina de
fum, ara li descobria, una a una, les
imperfeccions.
La primera imperfecció del flamant
marit era la seva família, amb la seva
mare (ara ja la sogra) al capdavant de
tot. Perquè, que quedi clar!, se li podia
perdonar que hagués volgut manar en
el guarniment de l’església i en la sala
de banquets i que, fins i tot, fos ella
qui decidís gairebé tota la distribució
de les taules dels convidats. Ara, que
avui s’hagués presentat vestida com
una cabaretera del Molino, amb un
escot al davant que li arribava al melic
i un altre al darrera que li acabava
allà on s’acaba l’esquena, era del tot
imperdonable! I amb aquell horrible
cabell tenyit de fúcsia-lilós! Déu meu,
quina vergonya! Quin ridícul! I tot
per les seves ganes incontrolables
de protagonisme, per la seva vanitat
adolescent!
I allí, al banquet, anant d’una taula
a l’altra com una mosca d’aquelles
grosses, de femer, com si fos ella la
qui s’hagués acabat de casar. I, això
sí, a tot arreu amb les rialles més
postisses que la seva dentadura,
amb els seus moviments teatrals i
exagerats.
Tothom deia, i era ben evident, que
el seu home (ara ja el sogre) era
un perfecte calçasses, però avui, la
núvia, asseguda al seu costat a la
taula presidencial, li havia descobert
una nova faceta. L’home gairebé no
havia parat de beure ni de menjar en
tot el convit. Les poques frases que
recordava que li havia dirigit es podien
resumir en: “… que bo que està
tot això! Oi, nena?” i “Menja, nena,
menja, que ja està tot pagat i s’ha de
procurar que no quedi res”.
Menjava amb golosia, com si portés
una setmana i mitja de dejuni, i amb
un estil porcí difícil de superar.
De la cunyada, millor no parlar-ne
gaire. Seca com una llonganissa,
eixuta i rampelluda, podríem dir que
era d’aquella mena de noies que ja
se li havia “passat l’arròs”.
Permanentment vestida de negre
i amb una expressió amarga, com
si s’hagués empassat una llimona
sencera, sempre tenia una cigarreta
empegada a la mà, com un sisè dit
que tot just es consumia i ja tornava
a aparèixer gairebé com un truc de
màgia.
Sabia amb certesa que en ella difícilment
podria trobar mai cap complicitat,
cap suport… més aviat tot el
contrari.
* * *
Sí, ben segur que tot això ja ho sabia o
ho intuïa abans, però l’enamorament
fa com una mena de boirina, com una
calitja fina que difumina les coses que
no es volen veure i ens centra tota
l’atenció en la persona estimada.
Ai, sí! La persona estimada! La persona
estimada que era el seu eixerit
marit, que avui, en la nit de bodes,
vestit, suat, tacat i begut, jeia al seu
costat com un sac de patates... pesat
i inútil.
La imatge artística correspon a una obra de
Juan Benítez Jamchen, poeta, pintor i filòsof.
barret picat ABRIL 2010