179 Barret Picat

Opinió
43
nant camperols ibèrics sense terra
ni lletra.
Amb precedents com aquests no
és estrany que des d’aquest país
hagi sorgit la defensa del codi lliure,
o que internet sigui considerat com
un dret col·lectiu i gratuït inalienable.
O que molts no considerin imprescindible
l’existència d’una autoritat
reguladora. O l’absoluta confiança
en ells mateixos que els permet
reconvertir una fàbrica de paper de
mètode tradicional en l’empresa
de telefonia mòbil més carismàtica
del mercat. O de sobreviure a una
segona guerra mundial on haver de
combatre, en sèrie, i en aclaparadora
inferioritat material a l’exèrcit soviètic
i la Wermatcht i ésser l’única nació
que hagué de pagar reparacions al
llarg d’una dura postguerra sense
plans Marshall.
És clar, que tot té el seu revers, i el
tango resulta, de nou, un magnífic
exponent d’aquest sol fred de mitjanit.
I és que sovint les tonalitats
menors d’aquesta música expressen
sobredosis de tristesa amb una certa
tendència suïcida, que si es barreja
amb una obstinada passió per les
armes de foc pot resultar letal. És
el que passà amb Unto Mononen,
de qui diuen, fou el millor lletrista i
autor del considerat “himne oficiós”
del tango finlandès, la típica cançó
que pot sentir-se a cor els hiverns a
Tenerife, on molts ciutadans de la
república escandinava fan de refugiats
climàtics temporals i fugen del
formalisme, el silenci i la timidesa del
seu nord. Mononen s’engegà un tret
el 1968, als 37 anys. Als 19, expulsat
pels russos de la seva Carèlia nadiua
havia composat Satumaa, “País de
somni”, una regió anhelada, amb
camps verds i assolellats, on no existeix
l’odi o les preocupacions i habita
l’estimada. “Oh!, si pogués anar vers
aquell país / mes no puc aixecar el
vol com un ocell / car no tinc ales i
sóc presoner de la terra”
És el que té la melangia vital, l’existencialisme
feixuc i l’eixordador
silenci. També, expliquen que la
passió pel tango compensa l’excés
de timidesa dissimulada a la sauna,
on el desabillament permet la conversa
sincera i transcendent difícil
de trobar amb la roba posada. O el
mateix tango, que incita a intimar
amb desconegudes, i a deixar que
sigui un cantant de veu ensucrada i
adjectius amargs qui hi posi les mots
que hom voldria expressar des del
silenci. És el que té el tango. Sobren
les paraules.