179 Barret Picat

42
Opinió
Tango finlandès
Xavier Díez
Encara que a molts els pugui sorprendre,
existeix el tango finlandès.
I no parlem d’una afició marginal o
passatgera, una imitació exòtica com
el country islandès o la música celta
de Valladolid, sinó d’un estil assimilat
en el cor profund de la melangia
escandinava, en el tarannà col·lectiu
d’un poble singular que aprofundeix
la tristesa del tango argentí en les
tenebres de les tonalitats menors.
Tant és així que molts finlandesos el
creuen sorgit de la tundra lapona,
no pas als bordells de Buenos Aires.
L’importaren, com no pot ser d’altra
manera, els mariners que sovintejaven
el Riu de la Plata a principis del
segle XX i es popularitzà a partir de
la dècada dels trenta. Hibridaren el
ritme amb les convencions del folklore
del país i hi afegiren veus més
ensucrades per a unes lletres amargants
sobre la infelicitat, la nostàlgia
o la solitud de la vida rural.
Vaig descobrir aquesta íntima passió
al país del cercle polar fitant la mirada
contemplativa tan pròpia dels
finlandesos al festival de tango de
Seinäjoki , un esdeveniment anual
que aplega més de cent mil persones
en un país que amb prou feines
ultrapassa els cinc milions. Ens hi
havia convidat la unió de professors
finlandesos com a part del programa
Comenius, en el qual participava
en representació d’una escola de
Blanes. Sense haver d’oferir lliçons
magistrals, els nostres amfitrions,
el claustre d’una petita escola rural
de la regió occidental, ens havia de
mostrar els secrets de la seva excel·
lència. En certa mesura, als ulls encisats
per la música dels espectadors
(potser enterbolits per l’exquisit licor
de baies), els mots entretallats amb
l’estranya entonació monòtona de la
seva críptica llengua mostraven una
capacitat d’introspecció que caracteritza
els nostres bons alumnes. No
massa diferent dels personatges isolats,
singulars i catatònics dels films
d’Aki Kaurosmäki. Al cap i a la fi, si
hom vol aprendre dels finlandesos,
cal saber escoltar els seus silencis.
Si hom vol aprendre en general, cal
simplement escoltar, i deixar escolar
tranquil·lament les hores imbuïts en
pensaments propis.
Alguns anys més tard, en un retorn
estrictament turístic, vaig poder comprovar
la certesa d’allò que m’havien
explicat i havia considerat com a
llegenda urbana. A les petites ciutats
de províncies era habitual trobar-se
colles de joves, parelles adolescents,
grups d’amics als parcs o a les cafeteries
compartint silencis. Quedaven
per estar junts, sense fer necessàries
les paraules, tot socialitzant solituds
individuals. Se’ls veia satisfets, amb
l’esguard perdut en l’horitzó, tot servant
una potent vida interior i deixant
escolar inacabables intervals entre
mot i mot. Una professora d’història
d’Alajärvi em parlà aleshores sobre
el llarg aïllament hivernal, quan els
llibres esdevenien sovint l’única
companyia en les inacabables nits
àrtiques i la taigà nevada absorbia
implacablement qualsevol soroll. De
fet, la passió per la lectura, encara
que fos a còpia d’una personal i
protestant lectura dels textos bíblics,
feien de l’analfabetisme una raresa
al segle XIX. Deu ser per això que
qualsevol petita ciutat compta amb
llibreries espectaculars on no és
difícil trobar traduccions d’autors
empordanesos.
A banda de l’afició lectora tatuada
a l’ADN nacional, hi havia un altre
motiu que explicava la seva insultant
superioritat a les proves PISA
segles abans de la seva existència.
El vaig comprovar el dia que en què
la nostra amfitriona, la directora de
l’escola, ens convidà a participar en
el ritus social per excel·lència, i on
es deixen penjats els formalismes i
les distàncies: la sauna col·lectiva.
El seu home, alcalde i director de
sucursal bancària encapçalava la
sessió masculina. L’acompanyava el
jutge del districte, altres professors
i un periodista esportiu. L’absència
d’uniforme socialment diferenciador
en un ambient vaporós i distès
m’ha permès, des d’aleshores, no
deixar-me impressionar pel poder
polític, judicial, cultural, mediàtic
i l’econòmic, i menys després de
xisclar plegats en capbussar-nos a
un llac amb glaçons. No sóc l’únic
a qui la intimitat despullada de les
pedres roents combinat amb petits
icebergs hagi propiciat alguna caiguda
del cavall. Cap a 1871, quan
al príncep Piotr Kropotkin, aleshores
un jove geògraf al servei de Tsar, se
li encomanà un viatge d’exploració a
aquella regió aleshores sota sobirania
imperial, restà sorprès pel sentit
honest, incorruptible i profundament
igualitari dels finlandesos (i ja sabem
que la igualtat ens fa savis). Una nit,
compartint una sauna amb un grup
de camperols ben llegits que s’expressaven
amb la mateixa franquesa
amb què exhibien la seva naturalesa,
va adonar-se que una societat lliure i
sense classes era possible. I ho era,
perquè ho acabava de comprovar.
Aquella nit, lluny de Damasc, qui
esdevindria el príncep anarquista,
començà a esdevenir el gran teòric
del comunisme llibertari, tot enlluer-
barret picat ABRIL 2010