179 Barret Picat

Vistes de Linyola
23
La canonada del secà
Per Vicens Mas
De Bellmunt al Barranc
Quan es va posar –cap allà als inicis
dels anys 60- la canonada per
regar el secà i que va de Bellmunt
fins al Barranc, un dels trams més
polèmics i perillosos que recordi –ja
que hi vaig treballar- fou el del Fondo
del Gatella, just abans d’arribar al
subcanal.
Un punt molt perillós.
Com que la canonada anava una
mica fonda, per poder passar per
sota del Canal, en aquell tros d’aproximadament
cent metres, resulta que
no hi havia solera i les parets de la
rasa es solien esllavissar i això feia
que fos molt perillós treballar-hi i
quasi ningú s’hi volia posar. I és que
t’hi anaves enfonsant i la feina era
teva per a poder-ne sortir, i és clar
estaves més pendent de les parets,
que no es deixessin anar, que no pas
de treballar.
Un dia quan els tubs estaven posats i
només s’havien de travar, a un treballador
li va caure un tros de paret al
damunt, per sort no era massa gran
i el vam poder treure, tot i que hi va
deixar les botes i de l’ensurt que es
va emportar, no va voler baixar-hi
més, ja que quan es va recuperar
de l’ensurt va plegar.
Des d’aquell incident, que fou el més
perillós que recordo, ningú s’atrevia
a baixar a la rasa, encara que com
que no vaig treballar-hi durant tota
l’obra, ignoro si hi hagueren més
ensurts.
Per què els tubs s’hi poguessin
aguantar i no enfonsessin, s’hi
clavaven unes estaques d’uns vint
centímetres de gruix i d’un metre i
mig d’alçada i se’n posaven quatre
per tub, dos a cada punta i llavors
un bloc de ciment, i com que el tub
era llarg i anaven engalzats i ben
segellats, van aguantar i crec que
encara segueixen aguantant.
Un treball fet amb perícia.
Passat el subcanal, el terra ja era
més normal i com més amunt es
pujava ja començava a sortir el
tapàs, i allà el terra era més dur. A
partir d’aleshores ja va venir una altra
colla de treballadors, gent de fora o
d’algun poble del costat.
El que si recordo és que l’encarregat
es deia Sr. Rubio, era alt i tenia els
cabells blancs, i tant ell com dos
paletes eren, si no ho recordo malament,
de Molins de Rei. QUna hi
havia un tros de canonada muntada,
ell era qui entrava estirar damunt
d’un carret de rodes, pansa amunt i
amb un llum al cap, i amb els talons
s’anava empenyent per a poder
desplaçar-se per l’interior dels tubs
i allà dins, s’encarregava de revisar
totes les juntes de les canonades i
les tapava amb tires de quitrà, tot
embotint-lo per a que les juntes
quedessin ben segellades.
El carret de rodes portava una corda
lligada i quan ell volia sortir, picava
amb les sabates –on hi portava unes
planxetes de ferro- als tubs i aquesta
era la senyal per començar a estirar
amb la corda el carret, per treure’l de
dins dels tubs.
Sempre he pensat que era un home
especial ja que posar-se per dintre
de les canonades i entrar-hi tants
metres no havia de tenir por a la
foscor i tampoc claustrofòbia.
Cada matí ens passaven llista i el cap
de setmana cobràvem. Ens pagaven
a la casa de ca la Maria del Nino, davant
de l’església, on hi tenia estada
la secretària de la companyia.
BARRET PICAT
Barret Picat! Revista
del nostre poble estimat,
que en el teu llarg caminar
records ens has portat.
Tu vares començar
amb gent il·lusionada
que et varen saber editar
i així als pinyolencs la lectura estimular.
Un camí de roses segur
que no et vas trobar,
i entrebancs et devien posar
però valenta vas ser
i a la fi vas continuar.
Uns t’han criticat
d’altres t’han alabat,
però una cosa si que és certa,
i és que tu has perdurat.
Per tu escriptors han passat
més o menys encertats
que en tu hi ha plasmat
un present i passat,
que has deixat immortalitzat.
Un aniversari vares fer
pels trenta anys celebrar
i qui ho havia de dir,
que a tants anys de vida
hi poguessis arribar....
Segueix així, publicant
el present i el passat,
amb escrits que fan somiar
i fotografies que ens fan recordar.