179 Barret Picat

22
Vistes de Linyola
La padrina
Francesc Foguet i Boreu
La nostra padrina materna sempre
tenia una manera molt especial de
dir «de res», quan li regraciàvem
algun detall o algun present. Així, si
després de fer-nos el regal d’aniversari
li donàvem les gràcies, acostumava
a respondre: «de l’embut». Deu
ser alguna derivació de l’expressió
«deixar-se d’embuts», però vés a
saber... Era una manera original
de manifestar-nos francament la
seua satisfacció pel que feia per a
nosaltres. De petits, recordo –amb
un punt de melangia– la coca amb
sucre de cal Gana i la xocolata Dolca
que sempre ens donava per berenar,
mentre la mare es guanyava les
garrofes fent la neteja a les oficines
del Banco Central. De més grans,
quan ja estudiàvem a fora, encara
ens guardava uns dinerets cada
setmana amb un plus per a les festes
o els aniversaris. Més endavant, en
qüestió d’emoluments, ja va fer el
salt cap a les besnétes. Amb penes
i treballs, perquè mai no va gaudir
d’una pensió gaire gran.
Quan el padrí Sisco ens va abandonar
gairebé de sobte, sense fer
gaire soroll, la nostra padrina es
va quedar molt desemparada, com
si li faltés la meitat d’ella mateixa.
S’havien estimat molt durant tota la
seua llarga convivència. Des dels 14
anys! Un amor d’aquells que ja no
en queden, un amor sòlid i tangible,
fet de petiteses dòcils i d’una quotidianitat
plàcida i rutinària. Van haver
de patir una duríssima postguerra.
Van pujar quatre criatures amb força
penúries. Van haver de treballar
molt, fins i tot quan es mereixien
una mica més de descans. Em ve
a la memòria, com si fos avui, que,
quan encara estudiàvem al col·legi
de Linyola, ma germà i jo (sempre
anàvem junts) acostumàvem sovint
a anar a cal Planes, els diumenges
a la tarda, a buscar un tall de gelat
de nata per a la padrina i una mica
de cacauets salats per al padrí. Els
agradava molt, amb deliri.
La padrina es menjava el gelat amb
vertadera fruïció i el padrí, que no
tenia dents, trinxava els cacauets
amb tota parsimònia en una petita
Moulinex i, mentre mirava el seu
admirat Barça, se’ls anava menjant a
poc a poc o amb neguit, segons com
anés el joc. Era molt nerviós i, com
que aleshores el Barça gairebé sempre
perdia, s’ho passava malament.
En patia molt. Només en aquells
moments el vèiem exaltat, fanatitzat
pel futbol, movent-se amunt i avall,
pujant-se els pantalons de tant en
tant, d’una manera molt particular,
que em feia pensar –no sé pas per
què– en l’insuperable Charlot. En
condicions habituals, tanmateix,
tenia un posat de cavaller, menut
com era, sempre amb l’esquena ben
dreta i la cara alta. La padrina, que
era nascuda en una família de classe
mitjana de Terrassa, conservava una
elegància i una educació naturals,
molt ben portades, fins al final dels
seus dies.
El padrí era un bon jan, molt generós
i noble. A la padrina, en canvi, li agradava
intrigar una miqueta, a favor
sempre dels seus legítims interessos
matriarcals, que a la llarga –com
acostuma a passar– causen estralls
irreparables. Tant l’un com l’altre
eren molt educats i munificients: ho
regalaven tot. Sempre que anàvem
a casa de la padrina, sempre ens
convidaven a beure, a galetes, a
pastissos o al que tinguessin. Quan
ma germà i jo, de petits, collíem
ceba o fruita per a ells, en què treballàvem
com dos homenets, no ens
ho agraïen mai els oncles, sinó els
pobres padrins: ens donaven prou
duros perquè poguéssim comprar
els còmics de l’«abeja Maya», la del
«pais multicolor». Quina candidesa!
D’adolescents, ja vam invertir les
nostres economies en la col·lecció
de les aventures de Los cinco,
d’Enid Blyton, i, més tard, d’Els
Hollister, de Jerry West, primer en
castellà i després ja en català...
El pare sempre deia que els fills,
quan tenen l’herència al cove, es
tornen uns desagraïts i fan dels seus
ascendents més directes una nosa.
Em dolia sentir-li-ho dir com si fos
una profecia, però en el fons tenia
tota la raó del món, ja que, en bona
part dels casos, acabava passant
això. Almenys, en aquella mena de
gent que, com més té, més ingrata,
egoista, hipòcrita i misèrrima es torna.
Quan el pobre padrí, pressionat
en part per la padrina, va resoldre el
problema de l’herència entre els fills
alla maniera antica –o sigui, l’hereu
s’ho quedava gairebé tot i la resta de
fills, les escorrialles– la relació amb
el fill gran va canviar molt. La misèria
humana és així. Fins al punt que, ja
mort l’avi, la padrina va tenir el disgust
més gran de la seua vida. Afers
de família. Gràcies a les atencions
extremes, admirables i impagables
del fill petit, va morir resignadament
després d’una llarga malaltia. No
va poder ni acomidar-se del món
des de la seua habitació de tota la
vida. Allà on havia estimat amb tant
d’amor senzill l’home que, des dels
14 anys, li tenia el cor robat.
Que descansi en pau.
barret picat ABRIL 2010