Història Servei de Pediatria ...1980 – 2010... - icslleida.cat

només si es despertava. Se li van fer totes les proves analítiques i radiològiquespossibles. Després de comentar amb els pares la possibilitat que l’origen eraprobablement psicogen, aquests van voler una segona opinió i van demanar consulta aun conegut hospital de Barcelona de tercer nivell. Allí van tornar a repetir proves inclúsbroncoscòpia i esofagoscòpia sota anestesia general. La nena va tornar al nostre hospitali seguia tossint. La conclusió, després de ser visitada a Barcelona i l’informe d’aquellhospital, seguia essent la mateixa. La mare insistia que la nena havia de tenir “algo,quelcom”. En tot això el padrí, home pagès del país, llest i amb intel·ligència naturalevident, també estava a “l’aguait” del problema de la nena. Ell, era de l’opinió que elsmetges tenien la raó. Al final el padrí va agafar a la mare -de bon nivell cultural- i li vadir: “filla, això de la nena es cura com ho fèiem abans, amb un parell d’hòsties bendonades i a temps”. Es va acabar la història sense donar-ne cap, d’hòstia; tots se’n vananar cap a casa i es va acabar la tos. Els padrins de vegades mimem els nens, però tambéveiem coses que els pares no saben calibrar.La nena que no podia caminar, o el miracle del Dr. García.Es tractava d’una nena de 9 anys, que va ingressar en una guàrdia perquè li feien mal lescames, no podia moure-les ni podia caminar. Restava quieta a la camilla i al llit i no lesmovia per a res. Els metges de guàrdia i de la planta, pensant i descartant un problemaneuromuscular seriós i greu, van practicar tot tipus de proves, que n’incloïen desensibilitat (pressió, pessigolles i punxades amb agulles a peus i resta d’extremitatsinferiors), punció lumbar, electromiografia i velocitat de conducció, probes d’imatge,etc. Tot negatiu i la nena seguia igual. Després de ser comentat entre tot el servei, el cases va quedar a observació, i en funció de l’evolució , decidir el seu trasllat a hospital detercer nivell. La nena era d’un poble de la vora de Lleida, era molt sensible i la mare vaexplicar que el padrí feia un temps que anava en cadira de rodes. La nena tenia tambémolta por a haver d’anar a un hospital a Barcelona. Tot el servei estavem pendents decom evolucionava la petita. Al dia següent, en arribar a l’hospital a l’hora del parte deguàrdia el Dr. García, amb el seu humor, va informar que la nena ja caminava, saltava iballava si feia falta. Preguntat que com ho havia aconseguit i què havia passat, va dir:“molt senzill”, li he dit “levántate y anda”, sinó demà l’haurem d’enviar a un hospital aBarcelona”, li va dir a la mare. El miracle s’havia aconseguit! Al poc temps la nena jacaminava pel passadís i l’habitació com si res hagués passat. La mare va dir: “sembla unmiracle! Si no ho veig no m’ho crec”. El que pot arribar a simular i el que pot arribar aaguantar un nen i la seva psique! (una electromiografia, una punció lumbar, i “mil”exploracions sensitivomotores que incloïen punxades amb agulla fina, sense dir ni “piu”.La nena que estava “encarcarada” i no podia posar-se dreta. “L´adressador” l’hi vaarranjar la seva malaltia.També tenia una edat semblant als casos anteriors i va ingressar per a fer-se “proves”per un dolor “insuportable” a la columna, que li impedia caminar bé, anava doblegada,l’única manera que es calmava una mica el dolor i, el mínim intent d’adressar-la produïacrits i dolor que espantaven a tota la família. L’exploració de columna era impossiblefer-la a causa de les queixes de la nena, que transmetia també als seus pares. La resta del’exploració era normal. Després d’ingressar-la, observar-la i practicar-li algunes provesper descartar malaltia orgànica, es va arribar a la conclusió que l’origen era el que en62