Història Servei de Pediatria ...1980 – 2010... - icslleida.cat

Situació del Servei de Pediatria a l’any 1980. Els primers anys.L’abril de 1980 vaig ocupar la plaça de Cap del “Servicio de Pediatria de la ResidenciaSanitaria General Moscardó de Lérida” segons el BOE. Feia ja cinc anys que el paíshavia canviat, i tres que havíem entrat en democràcia. Alguns noms encara persistien, iun d’ells era el nom de la “residéncia del seguro”, que era el nom popular i l’altrel’oficial “General Moscardó”, que ja va durar poc temps.Encara només hi havia l’edifici antic, de cinc plantes dedicades a hospitalització.Elsserveis centrals (Laboratori Hematologia i Radiologia), eren a la 1ª planta on hi haviatambé l’àrea administrativa i de direcció hospitalària, i el Servei d’Anatomia Patològicaa la planta baixa. El nombre total d’habitacions era de 270.Els Serveis, encara que jerarquitzats, amb la infraestructura de l’hospital, més lainfraestructura sanitària i mèdica de la ciutat, no deixaven de ser un esbós d´allò quehavia de ser un hospital modern. S’havien creat,però, unitats que després esdevindrienserveis independents; entre elles Nefrologia i Hematologia, que ja era un servei propi.També hi havia uns llits, ben pocs, de Medicina Intensiva, en una habitació a la 2ª o 3ªplanta d’hospitalització; també a Medicina Interna hi havia especialitats comCardiologia, Digestiu, Respiratori, Neurologia i Endocrinologia, encara que amb un odos especialistes com a màxim. Poc a poc i al llarg del temps esdevindrien tots enServeis Autònoms. Després hi havia tots els Serveis Quirúrgics, Anestesia i la resta deServeis Centrals.Hi havia encara alguns professionals que treballaven alhora en varis hospitals oclíniques de la ciutat. Alguns tenien inclús més d’un lloc públic de treball a la vegada, amés de la pràctica privada i alguna mútua de més a més. La infraestructura de lesplantes per treballar-hi, és a dir despatxos, sales de treball, sales de reunions per a fersessions, etc., eren clarament insuficients. El costum general de l’hospital era que cadametge era responsable dels seus pacients, però no hi havia una mentalització global icomú de tots els serveis sobre grups i treball en equip. L’hospital no tenia Serveid’urgències i només es treballava sobre els pacients que s’enviaven per ingressar desd´els ambulatoris o des d´els pobles. Alguns dels Serveis Generals s’havien ampliatquelcom, encara que la manca de lloc era evident per poder atendre les necessitats quehi havia. Tanmateix altres serveis centrals estaven francament mancats, i inclús elsmetges tenien un horari força liberal.La direcció era conduïda pel Director Mèdic, que era un Inspector Mèdic, el Dr.Abundio Egido i l’administració per uns quants (pocs) administratius; alguns d’ells ja hieren en la meva etapa de metge de guàrdia. Igual passava amb el personal sanitarid’infermeria i auxiliar. Hi havia una directora d’infermeria i unes supervisores que erenles responsables de les infermeres i auxiliars de cada planta. També hi havia un cap delsserveis tècnics. Tothom feia el que podia donada l’estructura general.Tot i això, uns quants professionals metges de tots els serveis (Associació deFacultatius), ja feia temps que havien protestat de la situació i havien anat a Madrid alMinisteri de Sanitat per tal d’aconseguir una ampliació de l’hospital tant des d´el puntde vista orgànic com estructural, amb la finalitat de millorar la qualitat assistencial iadequar-lo a les necessitats de la població. Al final es va aconseguir la promesad’ampliació de l’hospital; es van fer els plànols de l’ampliació i inclòs un pla d’obres a12