revista Presència - Generalitat de Catalunya

Núm.1929. ■ Del 13 al 19 de febrer del 2009. ■ AnyXLIV.www.presencia.catSUPERDOTATSEl sistema educatiu oblida l’alumnatamb altes capacitats intel·lectualsAntoni Maria Badia i Margarit.Entrevista al filòleg i lingüista, que ésoptimista sobre el futur del catalàCharles Darwin, 200 anys.La seva teoria de l’evolució vacanviar la visió del mónLes veus oblidades. Us expliquem quieren les veus femenines en els primersanys de la ràdio a Catalunya

DOSSIERTalentincomprèsA la classe no hi posa atenció.Molesta els companys. Fa malalletra. Té un rendiment escolarbaix. Darrere aquests informesnegatius podria haver-hi unnen amb altes capacitatsintel·lectualsEl tòpic diu que són uns empollons. Fals. Es pot ser superdotat sense ser gairebrillant acadèmicament. / FOTOLIA6 •PRESÈNCIA•Del 13 al 19 de febrer del 2009

LANNA AGUILARa primera vegada que en Joan(8 anys) va entrar a la consultade la psicòloga Rosa Jové ho va feramb el cap baix. Va saludar educadamenti es va asseure. D’una deles seves butxaques sortia un trosde paper. La psicòloga li va demanarquè era. «Un avió..., però l’heguardat! No molesta! Me’l prendràs?»Ella li va dir que no, que elvolia veure. Era un avió molt original:tenia una cua diferent, unesales llargues, parts mòbils, i comvolava! L’havia fet ell, però aquestamena d’habilitats no les hi valoraven,a l’escola. La seva destresatampoc evitava que se sentís unnen dolent. «Suposo que m’avorreixoa classe i molesto perquè nosé què fer [...]. Sols volen que emporti com els altres, però jo dec serdiferent i no puc fer-ho.» Efectivament,en Joan és diferent. És superdotat.Quins pares no voldrien un fillsuperdotat? Vostè mateix, no firmariaon calgués perquè el seu fosestudiós i disciplinat, portés a casaunes notes excel·lents i no tinguéscap problema a l’escola? Doncs sies pensa que ser superdotat vol dirnecessàriament això, s’equivocade mig a mig. «Quan dius que elteu fill té altes capacitats intel·lectuals,tothom de seguida pensaque a tu t’ha tocat la loteria i queell té la vida solucionada –diu laMarta, la mare de l’Àlex–. En capmoment la gent s’imagina que aixòpot comportar per a algunsd’aquests nens i nenes problemespsicològics.»Però, quan i per què comencenaquests problemes? Per a força famíliesamb fills d’altes capacitatsintel·lectuals (precocitat, talents–simples i compostos– i superdotats),el punt d’inflexió és l’escolarització.«Aquesta canalla nodesenvolupa problemes fins queno entra en contacte amb el sistemaeducatiu que tenim, anacrònic,victorià, rígid, absurd i totalmentdesfasat.» Així ho creu MariaDolors Rius, presidenta de Fanjacc(Associació Promotora de laFundació per a l’Ajut a Nens i Jovesd’Altes Capacitats). «S’adonenque allà no hi encaixen. AlDel 13 al 19 de febrer del 2009 •PRESÈNCIA•7

DOSSIER SUPERDOTATScol·legi, per explicar-los què ésun forat negre, la mestra els dibuixaun cercle i els el pinta vermell.Els nens que són superdotatsse la queden mirant i pensenque viuen en mons diferents.»«Mentre la resta de nens i neness’entretenen amb els Teletubbies,ells et pregunten de quin color ésl’ànima o es plantegen si realmentDéu existeix o no.» Les inquietudsdels nens amb altes capacitatsintel·lectuals són sagetesafilades. Apunten directamentcap a l’intel·lecte. Demanenrespostes, i sovint no els serveixqualsevol resposta.Hiperactius o autistesPer a bona part de la canalla diagnosticadacom a superdotada,les classes són força tedioses. Niel que diu la mestra satisfà la sevacuriositat intel·lectual ni tolerenmassa bé la repeticióreiterada d’una mateixaexplicació. La rapidesa i lafacilitat amb què aprenenfa que sovint a classes’avorreixin i no se sentinmotivats. I aleshores? «Laprimera reacció que tenenés xerrar o molestar els companyso bé aixecar-se de lacadira i marxar. Quan el teufill això ho fa tres vegades, etdiuen que és hiperactiu. Si encomptes d’això, passa del tema idesconnecta, llavors resulta queés autista», explica Rius.«L’Oriol va agafar la rampa debaixada als 8 o 9 anys. Estava solal pati, no tenia amics, es tancavaa l’habitació tres dies seguits...Vam començar a anar apsicòlegs i als 15 anys vam saberque era superdotat. A partird’aquí tot va canviar i vam buscarsolucions», explica FrancescDeu, pare de l’Oriol i vocal de lajunta de Fanjacc. L’angoixad’uns pares que van de psicòlegen psicòleg (i alerta, que de pseudoprofessionalssense escrúpolstambé n’hi ha) és indescriptible.«Mentre no saps què té el teu fill,i fins i tot després de saber-ho, acasa es viu un patiment del qualla gent no se’n fa càrrec. Per a unpare és molt frustrant i dolorósveure com el teu fill pateix i novol anar a l’escola, et diu que elscompanys l’han pegat, que és infeliç...»En els casos més greus, lainfelicitat ha desembocat fins itot en el suïcidi. Per al 90% delsnens i nenes, l’ansietat els provocades de somatització (febre,vòmits, atòpia, gastritis, mal decap, etcètera) fins a depressió infantil,passant per trastorns psicològicsi psiquiàtrics.Ah, i la dissincronia. La pateixenla majoria dels infants ambaltes capacitats. «En l’aspecte intel·lectualtiren molt i seguramenttenen una edat mentalmés avançada a la seva biològica,però en canvi des del punt devista emocional són nens i pertant es comporten com a tals.El cub de Rubik. Ens en sortim?Aquesta diferència pot generarlosalguns conflictes interns»,comenta Sandra Tarragó, psicòlogadel gabinet Àrea de Diagnòstici Seguiment de la Superdotació(Adiss).No ens confonguemDetectar que un nen té altes capacitatsintel·lectuals és el primerpas, però no és fàcil. Els parespoden ser els primers de noadonar-se’n, especialment si estracta del primer fill. «Un diaveus que, amb un any i quatremesos, escriu una paraula, peròno penses que sigui superdotat.Dius: ‘Mira que bé!’ Als tres anys,llegeix i escriu. Com que no tensmés fills per comparar ni ets unexpert, simplement penses que al’escola no tindrà problemes»,diu Jordi Garriga, pare d’en Jordii l’Edda. La detecció s’hauria defer com més aviat millor. «A partirdels 3 anys ja es pot començara mesurar alguna cosa, però nomésés una primera orientació. Aaquella edat normalment parlemde precocitat intel·lectualque al cap d’uns anys s’hauria derevisar», explica Tarragó. Segonsella, l’ideal seria fer les proves al’inici del cicle de primària.Si una criatura va traient bonesnotes, no té excessius problemesa classe i s’adapta al nivellmitjà del grup, és molt possibleque mai ningú es preocupi desaber si té altes capacitats intellectuals.De fet, la incidència dela superdotació es mou entre un2% i un 5% de la població escolaritzadai, si s’amplia a les altrescapacitats intel·lectuals,el percentatge pot arribara una forquilla d’entreun 5 i un 10%. Amb tot, dels20.000 a 50.000 nens i nenessuperdotats que hi pothaver a Catalunya (més de300.000 a tot l’Estat espanyol),només n’hi ha diagnosticatsun 0,6%. «Quinpaís es pot permetre el luxede deixar perdre tot aquest potencial?»,es pregunta Deu.A l’escola la detecció de nens inenes amb altes capacitats encarapassa més desapercebuda.D’una banda, pel mal comportamentque aquests mostren si sesenten desmotivats. «Els mestresnomés et diuen que el nenno està atent, que no fa els deures,que es porta malament...»De l’altra, perquè des del punt devista acadèmic no sempre fan elque s’esperaria d’un alumneamb altes capacitats. «La majoriadels superdotats no trobenimportant ni la presentació niuna lletra ben feta. Per aixòmolts mestres comenten: ‘M’estàsdient que és molt intel·ligenti mira com presenta els treballs!’I és veritat», comenta Tarragó.Molts docents tampoc podenentendre que algú superdotat notingui un alt rendiment escolar«Els mestress’enfadaven»El nen de la pàgina del costates diu Berenguer Parras. Té10 anys acabats de fer, peròs’expressa amb l’aplom d’unadult. Fins que no es va escolaritzaral centre sefardita deSant Cugat del Vallès on estudiaactualment –del qual estàla mar de content–, el seu pasper les quatre escoles prèvieses podria resumir com un cúmulde problemes. «En la majoriadels col·legis no em tractavenbé. Els mestres s’enfadavenperquè els discutia algunescoses i em castigaven.»Un exemple. «Com que jo nocrec en Déu i era una micabèstia, quan feia segon a l’escolaCormar de Barcelona, undia li vaig dir a una monjaque de Déu, res, que tot veniadel Big Bang, i lògicamentem va treure de classe.»En Berenguer fa temps que téclara la qüestió teològica.«Quan tenia tres anys es vapassar deu dies explicant-meper què estava convençudíssimque Déu no existeix», explicala seva mare, Maria DolorsRius.En Berenguer és superdotat.Es defineix a si mateix,amb una gran sinceritat, comun nen «una mica gandul ivanitós, a qui li agrada ser elcentre d’atenció»: «Diuenque sóc divertit.» Des delscinc anys fa programació pera ordinador, pàgines web,formació en línia, etcètera.«Una assignatura quem’agrada molt és investigació,però als ordinadors. Também’agraden molt els robotsi les coses de radiocontrol, im’encanta la música.»Diu que mai ha sabut quèli agradaria ser de gran, peròreconeix que li faria molta illusióanar a la Universitatd’Iowa (EUA), on ja li han fetuna oferta per estudiar-hi ara,amb les despeses pagades.Un altre cervell que emigrarà?8 •PRESÈNCIA•Del 13 al 19 de febrer del 2009

Berenguer Parras,jugant a casa seva. Aprimer cop d’ull, algúdiria que éssuperdotat? Elsestereotips quecirculen sobreaquests nens noméssón això, estereotips./ GABRIEL MASSANADel 13 al 19 de febrer del 2009 •PRESÈNCIA•9

DOSSIER SUPERDOTATSni tregui un deu en tot. De fet, un70% dels alumnes superdotatstenen un baix rendiment escolari entre un 35% i un 50%, fracàsescolar. «Els recursos intel·lectualsque utilitzen aquests nens inenes són sobretot el raonamentlògic, el de la creativitat i elde la gestió de la memòria. Pertant, no necessàriament han detenir alguna cosa a veure amb elque se’ls demana a l’escola»,subratlla Àngel Guirado, doctoren psicologia i sotsdirector de laUNED a Girona.Tampoc és el mateix un superdotatque un talent acadèmic(un tipus de talent complex). «Eltalent acadèmic és el que enprincipi no ha de tenir problemesa l’escola, ja que les seves potencialitatsestan sobretot enl’àrea verbal, lògica i dememòria, que és el queavui es potencia a lesnostres aules», a més amés del recurs matemàtic,tal com apunta MilagrosValera, pedagoga ilogopeda.Diversitat, diuen?L’escola catalana presumeixde ser inclusiva,d’atendre la diversitat,però ara per ara no totas’hi troba ben representada.Tot i que la llei orgànicad’educació (LOE,2006) deixa clar que lesadministracions educatives hand’adoptar plans d’actuació per al’alumnat amb altes capacitatsintel·lectuals, les famílies creuenque, en el seu cas, l’administracióles ignora. «A nosaltres ningúens ajuda. Pensen que, comque els nostres fills rai, ja se’nsurten sols, no fa falta dedicarloscap atenció. També formenpart de la diversitat de què tants’omplen la boca», comenta Riu.L’opinió general d’aquest collectiude famílies és compartidaper Guirado, autor de la tesi doctoralLa superdotació als centresd’educació infantil i primària delsserveis territorials d’Educació deGirona (UdG, 2008): «El nostremodel d’escola comprensiva haHi ha molts talents: matemàtic, lògic, creatiu...prestat i presta molta atenció alsalumnes que presenten dificultatsescolars per discapacitat oper raó d’origen estranger, i moltpoca a aquests altres, que passenmés desapercebuts.»Un exemple més que il·lustratiudel que diem és el de la Marta.A part de l’Àlex (8 anys, superdotat)i en Max (1 any, podria serho),també és mare d’en Pol. És elgermà mitjà i als dos anys i mig livan diagnosticar síndrome deWilliams. «Tot i que hi hauriamolt a dir del tema d’en Pol, desde l’escola i des de l’equip d’assessoramenti orientació psicopedagògica(EAP) em sento moltmés ajudada per ell que perl’Àlex, que en aquest momentem preocupa força més. Per a enPol el protocol està molt més estructurat.Amb la seva discapacitatprovoca pena, solidaritat...L’Àlex, no; més aviat rebuig.»Elitistes, sectaris, els pares delpetit geni... Les famílies que tenenfills amb altes capacitats intel·lectualss’han d’escoltar totamena de qualificatius que nos’ajusten a la realitat. «Em molestaque quan parlo de la superdotaciódel meu fill es pensinque estic lluitant perquè sigui unEinstein», diu Deu. I, resumint laprioritat de moltes famílies, Riushi afegeix: «Jo firmo perquè elmeu fill sigui taxista però feliç.»Es busquen solucionsMestres, pedagogs, psicòlegs,psicopedagogs, psiquiatres... Hiha molta feina a fer, encara. Faltencabassos d’informació i formacióper als professionals quehan de tractar amb aquest tipusde nens i nenes. Guirado (aguirado@xtec.cat)dirigirà a Girona,a partir d’aquest febrer, un observatorisobre la matèria en uncentre associat de la UNED. Esdedicarà a la recerca i publicacióde material; obert a tothom(professionals i famílies). Perquèles solucions ni cauen del cel ni,segons Guirado, consisteixenprecisament a crear centres especialsper a aquesta mainada. «Nosóc partidari de fer una segregaciód’aquest alumnat. La superdotacióo les altes capacitats sónuna condició per la qual unalumne no s’ha de veure privatde l’afectivitat, la relació social ila normalitat de què gaudeixentots els altres nensi nenes de la seva edat.»Tornem a l’escola, doncs.Què es pot fer per ajudara explotar el potenciald’aquests alumnes excepcionals?Sobre el paper,s’hi pot intervenirper tres vies: l’agrupament(ajuntar alumnesde característiques semblantsi donar resposta ales seves necessitats),l’enriquiment (treballarper projectes, fer una ampliaciódels objectius quees treballen a classe, etcètera)i l’acceleració. Aquesta últimaproposta, defensada a l’Informenacional Templeton sobre aceleración,es basa en la reducciód’un curs per cada etapa d’ensenyament(primària i secundària).«És la solució més fàcil i barata,la que en principi se’ns ofereix–comenta Rius–, però es podrienfer moltes altres coses. Noés qüestió de diners sinó de tenir-neganes.»El sistema escolar actual noconvenç moltes famílies ambfills d’altes capacitats. Desprésde matricular-los en diverses escoles,ja hi ha qui ha pres solucionsdràstiques. Una, que haportat a la pràctica Jordi Garriga,és el homeschool (escola a casa).«Pensava queera el ‘tonto’»Als 4 anys a en Joan li vandiagnosticar un coeficient intel·lectualde 148. Ara que té11 anys i fa sisè de primària,el té de 136. Ha anat a quatrepsicòlegs i dues escoles. «Jopensava que era el tonto de laclasse, perquè hi havia cosesque no m’interessaven gens im’avorrien. Quan era méspetit em portava més malamentque els altres nens», explicaara en Joan (a la dreta).Per a ell ser superdotat téaspectes positius i altres denegatius: «Si ho dius, a vegadesn’hi ha que es burlen detu. Els meus companysd’abans ho feien, no emcreien. El millor és que tensmés facilitat per fer les coses.»Li agraden les matemàtiquesi l’educació física,construir amb peces i dibuixar.El que no porta gaire béés fer treballs en grup: «Ells avegades tenen les seves ideesi diuen que la meva és unatonteria. Ells ho treuen totd’internet.»Eva Lerma, la mare, explicaque els informes escolars delseu fill sempre eren pèssims.«Ens deien que era hiperactiui que no havíem de permetrelillegir tants llibres de ciència-ficció,que vivia en unmón imaginari.» Des de petitllegia molt. I de tot. «Un diaem va demanar el manual deconduir. Es va aprendre dememòria tots els senyals detrànsit i quan anàvem per lacarretera els anava dient.»El mal comportament d’enJoan mai va fer pensar quetingués altes capacitats intellectuals.Per això l’Eva llançaun missatge als pares que espuguin trobar en una situaciósimilar: «Que no es quedinnomés amb el diagnòstic delsmestres, que a vegades ellstampoc saben què li passa alteu fill. Que no parin fins queho aclareixin.»10 •PRESÈNCIA•Del 13 al 19 de febrer del 2009

A en Joan liagraden molt els jocsde construcció ambpeces. «S’hi pot estarhores i hores, i finsque no ha muntatl’última no se’n va adormir», diu la sevamare. / JUANMARAMOSDel 13 al 19 de febrer del 2009 •PRESÈNCIA•11

«La deteccióno és fàcil»Anna Ridao és la directora del’EAP Baix Empordà. Segonsella, l’escola intenta posar enmarxa tots els recursos educatiusque té a l’abast, però desdels equips d’assessorament avegades queden desbordats:«L’àmbit de treball de l’EAP ésmolt ampli, cada vegada tenimmés diversitat d’alumnes,i la nostra experiència ambalumnes d’altes capacitats noés molt exhaustiva. La detecciód’aquests alumnes no ésfàcil, sobretot si tenim encompte les diferents tipologiesi l’especificitat de cadascuna.»Jesús Viñas, cap delservei de coordinació dels serveiseducatius del Departamentd’Educació de la Generalitatde Catalunya, del qualdepenen els EAP, admet queaquests nens i nenes «han deTarragó, atenent un nen. / G.M.tir de 130 es parla de superdotació,i més enllà de 160 hi hauriaels «extremament superdotats».Històricament el CI era el principal,per no dir l’únic, barem perconsiderar algú superdotat.Avui es tenen en compte altresparàmetres i models, com el delstres anells de Renzulli, basat enla intel·ligència, la creativitat i laperseverança. Segons la psicòlogaRosa Jové, experta en altes capacitatsintel·lectuals i presidentadel Col·legi Oficial de Psicòlegsde Catalunya a Lleida, «laintel·ligència ha de ser alta; uncop això se sap, llavors es mira siaquell nen és molt creatiu (si téimaginació per fer coses que al’altra gent no se li acudiria) i si éscapaç de dedicar molta estona auna activitat que li agradi».Ser superdotat no vol dir nomésser intel·ligent. També significadesenvolupar tota unapersonalitat. «En la seva vida totestà magnificat: els sentiments,les emocions, el sentit de justícia,d’amistat, d’odi, de solidaritat...»,explica Rius. Sensibles,observadors, oberts i empàtics,des d’edats molt primerenqueses preocupen per qüestions abstractes.Pedants? Jové diu quepocs ho són. La pedanteria noméss’usa com a mecanisme dedefensa després de sentir-semolt ridiculitzats pels companys.Una situació que altreseviten activant tota una altra estratègia,la de passar desapercebut.Amb diferència, són les nenesqui, per por de sentir-se marginadesi excloses del grup, sen’amaguen més. Ara bé, com diuValera, «a vegades som els adultsqui no fem viure amb naturalitataquestes situacions als nens».En un 98% dels casos l’alta capacitatintel·lectual apareix perquèhi ha un component genètic.En el 2% restant són ells elsprimers d’encetar l’herència. Elsantecedents no sempre es trobena la generació precedent (elspares), sinó que se’n pot saltar alguna.Tampoc és estrany que esdonin casos entre germans. Iuna pista per saber d’on podriavenir: segons diuen les famílies,dels dos progenitors n’hi ha unque sol connectar intel·lectualmentmillor amb aquests fills.ser tractats com alumnes ambnecessitats educatives específiques»i que l’EAP pot assessorar,però l’última paraulasobre la millor mesura que espot prendre amb aquestalumnat actualment és delcentre i no d’Educació.Rosa Maria Vela, membredel grup de treball d’altes capacitatsdel Departamentd’Educació català, reconeixque dins la pràctica docentdiària és un tema per solucionar.«Comparteixo la idea queels pares d’alumnes amb altescapacitats moltes vegades estroben... jo no diria desatesos,però sí poc compresos, dins elnostre sistema educatiu.»Del 13 al 19 de febrer del 2009 •PRESÈNCIA•13