Vilaweb - Llibre d'estil

7. ‘per’ i ‘per a’Aquestes preposicions poden lligar noms o verbs amb noms 93 , i noms o verbs amb infinitius.Quan lliguen verbs amb infinitius de finalitat l’ús a vegades vacil·la. Però sovint l’infinitiu nodepèn pas del verb, sinó del complement que l’acompanya.L’ús de ‘per’ o de ‘per a’ regint un infinitiu de finalitat depèn de la categoria gramatical delterme que regeix aquestes preposicions; dit d’una altra manera, que una frase es construeixiamb ‘per’, i una altra de sentit idèntic, o quasi, amb ‘per a’, dependrà si la preposició ésregida per verb o per un nom.Anaren (verb) a València per veure les falles, i n’estan ben contents.De l’anada (nom) a València per a veure les falles, n’estan ben contents.Vegem ara, a grans trets, les possibilitats combinatòries bàsiques (A representa el segment,escrit amb versaletes, que regeix la preposició, i B el segment, subratllat, regit per lapreposició):a) Nom + infinitiu: el lligam es fa amb ‘per a’:b) Verb + infinitiu:L’interès per a orientar la investigació a les necessitats de l’economia és nou.Els dispositius per a atrapar els piròmans no han servit de gaire.De la utilització del joc de cartes per a denunciar personatges, ja n'hem parlat algunavegada.– Si el verb, transitiu o intransitiu, personal o impersonal, pronominal o no, indica algunamena d’acció, en el sentit més lat, el lligam es fa amb ‘per’: 94La federació va néixer per defensar els drets dels ciutadans europeus.Varen fer milers de quilòmetres per compondre cinquanta episodis de mitja hora.Una vegada al poder no va fer res per complir el programa electoral.Per situar les eleccions gallegues Vieiros ha preparat un dossier especial.Per aconseguir un objectiu tan difìcil X es proposa de continuar la seva estratègia.– Ara, si aquest verb va acompanyat d’un complement directe, i l’infinitiu93 ‘Nom’ designa ací, bàsicament, substantius i adjectius. Recordem, de passada, que l’infinitiu i el participipassat són formes nominals del verb: fixem-nos, per corroborar-ho, que alguns substantius són infinitius oparticipis passats: el menjar, els parlars, el certificat, l’atemptat, etc., i que els participis passats podenfuncionar com a adjectius.94 Ens sembla que això segueix, essencialment, la norma fabriana, si bé dilatant màximament la idea de ‘verbd’acció voluntària’. Des d’una òptica gramatical, no pas psicològica, quins verbs no indiquen una accióvoluntària? Ben pocs. A banda, sembla accessori que en algun cas sigui discutible l’aplicació de ‘per’ o de‘per a’; l’ús preposicional té sovint fronteres incertes.69