Vilaweb - Llibre d'estil

VIII. APUNTS DE LLENGUADiem al començament de tot que aquestes pàgines suposen el coneixement de la llenguacatalana i que no pretenen pas d’ensenyar-la ni de revisar-ne la normativa, sinó d’oferir uncanemàs estilístic, a ús dels redactors de VilaWeb, basat en el model nacional, no pasregional, de la llengua que el Mestre Fabra va perfilar. També les inspira, aquestes pàgines,un convenciment molt simple: que, si la finalitat dels mitjans de comunicació no és,directament, d'ensenyar llengua (però n'ensenyen!), tampoc no és d’inhibir-se’n pretextantuna altra funció, ni de malmenar-la per una compulsiva pruïja de simplicitat.Amb un tal supòsit, doncs, aquest capítol, de tots el més gramatical, tampoc no és, ni ho volésser, un epítom de morfologia o sintaxi, ni de qüestions lèxiques, sinó un simple recordatorid’alguns usos propis de la llengua, que VilaWeb fa seus, i que la interferència cumulativa deles llengües que dominen el nostre món o el nostre espai enterboleix o desballesta.A. LèxicA l’hora de confegir un text, i potser encara més un text informatiu, la tria del lèxic hauria defonamentar-se en raons de precisió, que és tant com dir que les paraules s’haurien deseleccionar per l’exactitud i per l’adequació al propòsit d’un text: exactitud de significació iadequació al to, o registre, adoptat.Aquest criteri de precisió no desdiu gens del criteri de genuïnitat, consistent a aprofitardegudament el cabal propi de la llengua i a evitar l’ús gratuït o negligent de manlleusprescindibles o mal assimilats i de novetats mal formades o incongruents amb el sistemalingüístic propi.Satisfets, doncs, aquests criteris de precisió i de genuïnitat, ben poques raons hi ha per arestringir l’ús dels recursos lèxics de la llengua i, en canvi, sí que n’hi ha per a servir-se’ngenerosament, fins i tot una mica més generosament que no aconsellaria la prudència. N’hiha prou de ponderar que els mots que no s’usen es perden, i que avui són els mitjans decomunicació que en gran mesura els vehiculen i propaguen. Si tantes generacions hanviscut per guardar-nos els mots, seria ben deplorable que, ara que podem fer-ho amb tantsde mitjans, els enterréssim per una dèria de fer-nos entendre mal entesa, o que elsperdéssim per desesme, deixadesa o apocament. En aquest punt, i en tants altres, nohauríem de resignar-nos a la llei del mínim esforç, sinó regir-nos per una voluntatd’exigència honesta, i de superació indefallent.Unes poques observacions, algunes de sentit comú, no semblen ocioses:1. No s’ha de fer servir mai una paraula sense saber què significa i, en tot cas, s’ha d’usarsempre amb propietat. Si, per exemple, ‘endegar’ no vol dir ‘engegar’, ni ‘obviar’ vol dir‘evitar’, tampoc ‘reticència’ no vol dir ‘recel’ o ‘renuència’ ni ‘parafernàlia’ vol dir ‘embalum’(de coses o de raons).41