en PDF - CapGros.com

MR 341Els regidors del primerajuntament democràtic.Arxiu Municipal deMataró.2Eleccions locals de 3d’abril de 1979. Recomptedels resultatselectorals. Autor: EnricQuintana. Arxiu Municipalde Mataró (Fons: ElMaresme).3Els cinc candidatsdurant el debat delFoment (15-març-1979).D’esquerra a dreta: JoanMajó, Antoni Segarra,Josep Reniu, Ramon Plai Francesc Jou. Autor:Enric Quintana. ArxiuMunicipal de Mataró(Fons El Maresme).4Primer Ajuntamentdemocràtic. Autor: SantiCarreras. Arxiu Municipalde Mataró. (FonsCarreras).a sobre una gran càrrega psicològica, perquèdurant anys havíem estat qualificats de rojos i“masones””, explica Segarra. Alguns pensavenque si els socialistes unificats assolien el poder,col·lectivitzarien totes les cases. D’altra banda,Francesc Jou, aleshores líder dels centristes deMataró, comenta la difícil situació del partitd’Adolfo Suárez: “A Catalunya molta gent no vaentendre la UCD, el centre era difícil d’explicar ide comprendre perquè aquí no es va presentar ladreta i molta gent es pensava que érem nosaltres”.Haver guanyat un mes abans les eleccions generalsno va deslliurar-los de l’estigma.Gent amb empentaMalgrat que els orígens eren diversos, la inexperiènciademocràtica en diferents graus creavasinergies entre els cinc candidats. Joan Majó,candidat del PSC, era llavors degà del Col·legid’Enginyers Industrials de Catalunya, i era l’úniccandidat amb experiència política, ja que un anyabans havia estat nomenat membre de la comissióde traspassos de competències de les autonomies.Antoni Segarra, mestre de professió, havia estattriat candidat pel PSUC pel seu esperit cohesionador,en un moment que brotaven divergènciesen el si de la formació. Abans d’acceptar el càrrec,però, va intentar convèncer l’historiador JosepFradera perquè fos ell qui encapçalés la llista,però aquest va donar un “no” per resposta.D’altra banda, CiU va apostar per la joventut.Llavors, Ramon Pla tenia 31 anys d’edat. “Creiaque era massa jove per encapçalar una llista peròels companys de partit i el president Pujol em vanconvèncer”, recorda.En canvi, l’advocat Francesc Jou, líder d’UCD,va ser candidat a l’alcaldia mogut per l’admiracióque sentia vers Adolfo Suárez. “Creia queera possible conduir un canvi pacífic basat en eldià-leg”, explica el lletrat. I reconeix: “No teniacap mena d’experiència prèvia en política, i finsi tot no creia que se’n pogués viure”. Finalment,tancava el cercle Josep Reniu, cap de llista d’ERC,una persona molt lligada al món cultural local illavors ja jubilat.Convèncer els candidats no va ser una tascafàcil, però més difícil encara va ser escollir els altresvint-i-quatre noms de la llista. Calia combinar bonsprofessionals i, per tant, futurs gestors municipals,amb persones que mostressin la nova pluralitatdels barris mataronins.La campanyaLa campanya es va viure de forma frenètica.Malgrat les sevesdiferènciespolítiques, totscinc candidatseren inexperts iaixò els unia“Nosaltres mateixos penjàvem les pancartes i elscartells, organitzàvem els actes i buscàvem elsvots porta a porta... Tota la maquinària humanadel partit estava en marxa”, explica Pla. I afegeixMajó, des de la perspectiva socialista: “Tot teniaun component de novetat, d’inexperiència collectiva,que es complementava amb una grandosi d’il·lusió i responsabilitat”. Però també caliacercar finançament per pagar la publicitat electoral.“Vam anar a buscar diners a industrials,simpatitzants, amics i familiars; alguns, quan emveien, ja s’amagaven”, explica Jou. Els diners quees rebien des de les seus centrals de Barcelonaeren testimonials i alguns dels candidats fins i totvan haver de demanar crèdits personals.D’aquelles eleccions se’n destaca un acte: eldebat electoral entre tots els candidats que vatenir lloc al Foment Mataroní el 15 de març. “Elscomunistes no teníem la sensació de partir dezero, perquè el fet d’haver estat líders en la lluitaantifranquista ens donava cert avantatge i això esnotava en la forma de plantejar els nostres projectesen els debats conjunts”, explica Segarra.Els temes centrals de la campanya eren la regularitzacióde la política municipal, es volia aconseguirque la gent en formés part; la projecció urbanísticade la ciutat; la regularització de l’ensenyamentpúblic, i la millora dels serveis.Finalment va arribar el 3 d’abril, el gran dia. Laparticipació va ser d’un 65%, una xifra minsa sitenim en compte que per primera vegada, desprésde quaranta anys, els mataronins podien escollirel seu alcalde, però les raons d’aquesta xifra calcercar-les, segons tots els candidats, en la mancade participació en la vida política, en la corruad’eleccions que s’havien convocat des de la fi dela dictadura, en la por d’un buit de poder, enla pressió que exercitava l’extrema dreta i en latemença de posicionar-se públicament.El pacte de progrésEls resultats van ser valorats positivament pertots els partits. La UCD va considerar correctesels més de cinc mil vots rebuts, però la distànciatemporal els ha ajudat a comprendre el seu error:“Nosaltres crèiem que la gent només volia bonsgestors i administradors i per això vam menystenirel component de fòrum polític que també han detenir els ajuntaments”. El líder de CiU comentaque la coalició preveia el frec a frec amb el PSUCi fins i tot esperaven una victòria més extensadels socialistes. D’altra banda, el PSUC, segonaforça, tampoc esperava la victòria; eren conscientsque de l’extrema esquerra només n’era un partitpercentatge de la població, i encara havien dedividir-se’l amb ERC.La victòria del PSC-PSOE per una diferènciade dos mil vots va donar l’alcaldia a Joan Majó,que ràpidament va iniciar les negociacions amb lasegona i la tercera forces més votades, PSC i CiU.Majó tenia clar que calia un pacte: “Vaig considerarimportant que el primer consistori democràticfos el resultat de la màxima representativitat i25 anys d’Ajuntament democràticAl llarg d’aquests vint-i-cinc anys d’Ajuntament democràtics’han creat set governs municipals, tots ells lideratspel PSC. L’any 1981 CiU va abandonar el pacte deprogrés i PSC i PSUC van mantenir el govern municipalfins als comicis del 1983. Abans d’aquesta data, però, lavictòria socialista a nivell estatal va provocar que Majótraspassés l’alcaldia a Manuel Mas per convertir-se enministre. Entre 1983 i 1991 els socialistes van governaramb majoria absoluta. El 1991, els hereus del PSUC, llavorsconvertits en IC i sota el lideratge de Salvador Milà,regidor ja el 1979, van recuperar posicions i van donarun cop de mà als socialistes. Després d’un segon períodede majoria del PSC, entre 1999-2003, els socialistes vanviure l’any passat una segona davallada. Així, la formaciódel tripartit local –PSC, ICV i ERC– inaugurava lasetena legislatura democràtica.MR 35

MR 37pluralitat possible, un pacte de concentració quetingués la major força o el major pes possible”.Però assolir aquest “Pacte de progrés” era complex.“De cara a la militància de convergència eradifícil justificar tractes amb l’esquerra comunistai per això es va fer un doble pacte: d’una bandaCiU-PSC, i de l’altra, PSC-PSUC”, explica Pla.Malgrat la bona disposició de les parts, l’acordde govern es tancava a les cinc de la matinadadel 19 d’abril. Antoni Segarra n’explica el procés:“El PSUC va proposar que l’alcaldia i la primerai segona tinença fossin dividides pels tres partitssegons el nombre de vots, però CiU no volia serl’escolanet de l’esquerra. Davant aquest fet, vaigcedir la primera tinença als convergents amb lacondició que jo fos el primer a escollir cartera.Nosaltres vam triar Urbanisme i així successivamentens vam anar dividint les regidories. Quanla feina estava feta, la Maria Eugènia Cuenca,militant de CiU, va adonar-se que amb aquelladivisió el PSUC disposava del 80% del pressupost.Llavors vam haver de tornar a començar de zero.En aquest punt, la millor solució va ser subdividirles carteres per anivellar la gestió dels diners entreles tres formacions governants”.Del pacte en van quedar exclosos ERC, ja queno va obtenir cap regidor, i la UCD, que en teniatres. Aquest és el record més amarg de FrancescJou: “La política estava molt radicalitzada i laresta de partits, considerant erròniament queérem la dreta, ens van marginar gratuïtamentde la constitució de l’Ajuntament quan la nostravoluntat no era obstruir sinó col·laborar”.L’acte de constitució de l’Ajuntament tenia llocnomés sis hores després de la signatura del pacte.La Sala de Plens i les escales de l’edifici es vanomplir de ciutadans. Majó, un cop investit alcalde,feia explícit el desig general: “L’Ajuntament deMataró ja és del poble, a partir d’avui recuperemuna cosa que és molt nostra”. L’endemà el noualcalde demanava paciència als funcionaris.PSCPSUCCiUUCDERCVots14.07811.99311.5845.5801.444Regidorsprofessional que van abandonar per ser protagonistesde la història. Segarra va ser regidordurant vuit anys i considera que “ja ha complertcom a ciutadà”. Només li sap greu que la gent novalori la feina feta pel PSUC. “Nosaltres vam serun dels puntals de la transformació de Mataró,però la gent ràpidament oblida”. Pla, que va serparlamentari fins l’any 1992, considera que totsels participants en aquells primers ajuntamentsvan ser “la llavor que ha fet possible que lesgeneracions actuals tinguin un país totalmentdiferent”, fet que l’enorgulleix.Finalment, Jou va abandonar la política quanse li va acabar el “masoquisme” i la UCD es vadissoldre: “Dec ser l’únic que s’ha quedat sensepartit”, comenta. Per a tots, la caixa de records ésplena de bons moments, d’amistat, d’orgull, derenúncies familiars i d’hores invertides per la milloradel benestar dels ciutadans de Mataró, peròen cap cas ha quedat lloc per al penediment.MR87730%Resultats deles eleccionsmunicipals de1979 a Mataró31,67%26,82%25,67%12,48%3,19%25 anys desprésDesprés de vint-i-cinc anys, dels cinc alcaldables,solament Majó, com a cap de la CorporacióCatalana de Ràdio i Televisió, continua directamentimplicat en la vida política. El primeralcalde sobretot recorda “l’eufòria per la victòriad’una majoria clara progressista”. Josep Reniu vamorir l’any 1999 i la resta han recuperat la vida