ESTIMAT JOAN

ESTIMAT JOAN
Jaume Font

ESTIMAT JOAN

Text
Jaume Font
Composició i disseny
Quico Jerez Vila
Fotografia portada
Família Mallarach
Impressió i manipulació
Lliri, 46 · 08402 Granollers
Tel.: 93 870 02 02
Els escrits d’aquest llibre es poden copiar
o reproduir, però sempre fent constar la
procedència, titol del llibre i autor.

ESTIMAT JOAN
Jaume Font

Als nostres estimats fills
Joan, Martí i Quim,
el regal més preciós que hem rebut.
A la meva estimada M. Rosa,
la millor mare que han pogut triar.

ÍNDEX
ABANS DE COMENÇAR 11
ESTIMAT JOAN... 13
ELS DOS PRIMERS DIES 17
COMIAT 23
UNA BREU PRESENTACIÓ 29
DARRERS DIES ENTRE NOSALTRES 35
ELS TEUS PRESENTS 39
LA VIDA DESPRÉS 49
APRENENT 53
EM VA SEMBLAR VEURE’L ARRIBAR 59
RESURRECCIÓ 61
ANNEX 63

ABANS DE COMENÇAR
(text d’Esteve Humet)
En Jaume m’ha fet el regal i el privilegi de poder llegir aquest
recull de vivències, reflexions i records d’un fet decisiu en la pròpia
existència i la dels seus: la mort d’en Joan, el seu fill gran, en un
moment en què tot semblava apuntar vers una adultesa feliç: afectivament,
professionalment, socialment...
És preciós contemplar a través d’en Jaume, com un fet tan
absolutament trasbalsador pot esdevenir causa de processos interns
de canvi, enormement exigents però també alliberadors. La
necessitat de sobreviure emocionalment els ha obligat, arran de la
mort d’en Joan, a continuar, amb passes accelerades, un camí -que
ja anaven fent- d’aprofundiment d’allò més definitiu: el sentit de la
nostra vida, connectat totalment amb el sentit de la nostra mort.
Qüestions que, per bé que fonamentals, sovint deixem de banda
tot deixant-nos atrapar per la superficialitat de la immediatesa. La
desaparició sobtada d’en Joan ha estat per a ells el cop inesperat
que et desperta d’un somni i t’obliga a confrontar-te amb una
Realitat, dolorosa als inicis però totalment alliberadora si tenim el
coratge de mirar-nos-la de cara.
En Jaume, la Mª Rosa, en Martí i en Quim, han sigut prou honestos
per a fer aquest camí, cadascú des del seu rol familiar particular
respecte al fill o al germà que ha marxat, cadascú aprenent a
transmutar el seu dolor en consciència i llibertat interior. He tingut
11

també la sort i el privilegi de ser testimoni d’aquests processos en
cada un d’ells i -com manifesta en Jaume en el seu escrit- no tinc
tampoc dubte que en Joan, desaparegut en el pla físic, està ben
present en els seus camins, compartint amb ells- a manera de vasos
comunicants- la seva pròpia vivència .
Agraeixo un cop més a en Jaume el fet d’haver pogut compartir
aquestes vivències tan íntimes amb nosaltres, en un escrit
que comunica molta emoció i al mateix temps la gran pau i goig
interiors que irradia la Presència que ens uneix, els d’ací i els que
han marxat en una única Realitat.
Esteve
12

ESTIMAT JOAN...
Vares marxar per sorpresa, estimat Joan, fill. Aquell matí del
teu Sant de 2012 ja havies marxat d’aquest món nostre físic i temporal
quan vaig despertar-me més d’un cop a causa d’una llum que
em va aconseguir desvetllar.
No vaig fer cas en aquell moment d’aquella llum esplendorosa
que inundava l’habitació. Era el dia de St. Joan i tot i ser d’hora el
sol feia una estona que havia sortit. Em vaig vestir i me’n vaig anar
a buscar el diari i fer el tallat. Vaig passar per l’habitació teva i
d’en Martí i no eres al llit. El cor em va fer un salt però immediatament
el pensament em va dir que de ben segur eres dormint a casa
l’Anna. Devien ser les vuit del matí.
Al cap d’una estona, a casa de nou, em vaig tornar a adormir
al costat de la mare. Aquell dia dinaríem plegats tots els de casa,
amb la teva estimada Anna i la xicota d’en Martí per celebrar el teu
Sant, en aquell restaurant de davant de casa.
Teníem molt a celebrar. Havies tancat un cicle i l’endemà dilluns
començaves una nova etapa a la comissaria dels mossos de
Mataró. El teu primer destí després d’haver-te graduat pocs dies
abans, el 13 de juny.
També estaves a punt d’encetar un nou recorregut vital. Amb
l’Anna teníeu previst viure junts i ho teníeu tot força a punt. “Com a
més tard el quinze de juliol” havies dit. I aquella vigília de Sant Joan,
13

el dia de la revetlla, tots dos amb en Martí i la mare (que volia fer-vos
un regal de part nostra) vàreu anar a triar electrodomèstics pel pis
que estàveu deixant a punt.
Uns dies abans, el 21, li vas regalar l’anell a l’Anna. Tenies ganes
de fer-ho però el sou de l’acadèmia era molt escàs per un anell
digne del vostre compromís. I et vaig dir, que de la mateixa manera
que el teu avi em va pagar l’anell que vaig regalar a la mare, jo faria
igual. Li havies donat a l’Anna el mateix dia que el compràreu amb
la mare, sense esperar a la revetlla. Eres en la plenitud.
Però tot això, de cop, s’havia esquinçat. Ho vam saber cap a
les 11 quan ens van despertar dos mossos. La mare ja es va esverar
de seguida. Jo encara no m’adonava de què ens venien a dir. Havies
mort d’accident a Vallromanes. No sabien qui era la persona calcinada
(el cotxe es va encendre després de topar amb l’arbre). Venien
a casa per les dades del cotxe. Les primeres informacions que van
donar als informatius parlaven de la mort d’una dona de 45 anys.
El cotxe anava a nom de la mare.
Del teu cos estimat des que vas néixer, i que tantes hores vam
tenir en els nostres braços ara no se’n podia saber si era d’un home
o d’una dona. Ni l’edat... En Quim, assegut a la butaca de casa
va veure els mossos entrar i encara ara ho té fixat al cervell i li fa
molt de mal recordar-ho. En Martí va quedar assegut al llit, glaçat,
immòbil, la cara pàl·lida fins arribar a un color grisenc
No eres al llit ni les claus del cotxe a la postada on les deixaves.
Ens vam començar a adonar de la realitat que el cervell no volia admetre,
encara buscant possibles explicacions que fessin que el cos trobat
dins el cotxe no fos el teu, sinó d’algú altre. Després de telefonar a
l’Anna i saber que no eres al seu costat no hi havia cap dubte.
Havies mort més o menys a l’hora en què la intensa llum em
despertava a l’habitació. Una pesada llosa ens va caure damunt les
espatlles, dins del pit, com un bloc compacte que amb prou feines
ens deixava caminar.
14

Vam haver d’anar al tanatori. Hi pujàrem amb el cotxe, d’esma,
sense fer-nos-en a la idea, encara que mentalment sabíem que ja
no et veuríem aquí, que no dinaríem plegats per celebrar el teu
sant. Em van venir un impuls enorme d’aparcar el cotxe i començar
a caminar. Caminar sense aturar-me, sense cap destí.
Dins la tragèdia i el dolor de què ni tan sols podíem imaginarne
l’abast, se’ns va fer present el teu primer regal. Havies acabat la
teva vida terrenal sense fer mal a ningú més que a tu, en un lloc i
d’una manera gairebé inexplicables en topar contra un arbre.
El teu cos havia quedat quasi consumit pel foc. El foc d’altra
banda també és esclat de joia, de festa, com tu eres, ets. Ens vas
estalviar haver de veure’l sense vida. Cosa que sí que hagueren de
viure els pares i germans de la Clara o la Cristina, i de tants altres
joves morts.
Ningú no ens va ni insinuar si desitjàvem veure’l. Hi teníem
dret, però no ho vam exigir. Era millor així. En aquells moments
no ho sospitàvem , però ara creiem que és així com havia de ser.
Marxaves sense deixar quasi cap rastre material.
A més d’aquest primer regal arran de la teva desaparició física
(no haver de veure el teu cos sense vida) ens en vas fer arribar
d’altres, per diversos camins. Aquests presents rebuts són la principal
motivació d’aquestes pàgines. En agraïment i com a testimoniatge,
per a què arribin a qui puguin fer servei.
15

ELS DOS PRIMERS DIES
Des dels primers moments ens acompanyaren moltes persones,
la no molt abundant família i amics nostres, amics teus i dels
teus germans. També de la comunitat de fe, redescoberta en una
nova dimensió, des de feia un temps. Així ho comunicava en Pau.
En Jaume Font i la seva esposa Mª Rosa tenen tres fills: en
Joan de 22 anys, en Martí i en Quim. Participen habitualment
en les trobades mensuals que fem amb l’Esteve i en
altres dinàmiques de la comunitat. En Quim ha començat a
participar a les trobades del grup de jovenets amb l’Esteve,
participen de la vida de la nostra Comunitat. Ens coneixem
i ens estimem.
Ara en Jaume i la Mª Rosa ens comuniquen que el seu fill
gran ha mort avui d’accident de trànsit, en dia del seu sant,
Sant Joan.
Amb llàgrimes als ulls us ho fem saber.
D’entrada el cop és fortíssim i apareixen les llàgrimes, les
esgarrifances i els perquès i els “encara no tocava...”
Gràcies a Déu ens tenim els uns als altres per fer-nos costat
i acceptar en el més profund del nostre ésser, quan sigui el
moment, situacions que no podem comprendre ni entendre.
Dono gràcies a Déu del gran do que és la Comunitat en totes
17

les situacions que ens toca viure.
En la darrera trobada amb l’Esteve de dissabte passat vam
estar parlant de la vida i de la mort. Llegíem com Sant Pau
deia: “qui em deslliurarà d’aquest cos de mort” expressant
el seu desig de fondre’s ja totalment amb Déu i qüestionantse
per què de continuar vivint en un “cos de mort”. Parlàvem
de la por. I de la confiança. Parlàvem dels ritmes de la natura:
la llavor que cau a terra, l’aigua que l’alimenta, neix,
creix, floreix, espiga, … i de com ell pagès fa el que ha de
fer i a la nit se’n va a dormir, i confia, i accepta la pedregada
com a una possibilitat que pot produir-se. Dèiem que
l’Amor també té els seus ritmes i que moltes vegades ens
posem en tensió, perquè no acceptem aquests ritmes, quan
creiem que tot depèn de nosaltres. L’Esteve ens deia, que
intel·lectualment no podem comprendre ni entendre tantes
coses, però que el que sí que sabem és que estem cridats a
fondre’ns amb l’Amor, que hem signat un xec en blanc i que
hi ha una part en nosaltres que sap que la vida que ens toca
viure no és un engany.
Ara més que mai he volgut recordar aquestes paraules i encomanar
en Joan a l’Amor vertader i convocar-nos tots a fer
costat a la seva família i a les persones que l’estimen.
Aquells dos dies fins a la celebració del teu comiat van ser
d’una estranya densitat. L’estupor dels nostres sentits que miraven
d’adaptar-se a allò que ja era. El dolor tan intens, convivia amb
moments de paradoxal serenor, parlant entre la mare i jo, o amb
les persones que omplien la casa.
Com van sortir certes frases de les nostres boques en aquells
moments? Encara pensant-hi ara se’m fa estrany com van poder
sortir de les nostres boques:
“Només vull transformar aquest dolor en amor” o “penso com
18

ha de ser de dur per a les mares i pares que veuen el seu fill patir
cruelment, en una malaltia, o torturat com Jesús”
Sens dubte ho sentírem així per uns instants. Però la lucidesa
momentània ens arribava amb ajuda de la qual ara sabem que no
n’eres aliè. També la fortalesa d’ànim que ens aguantava sense una
explicació evident.
També van sortir paraules que naixien de l’Esperit quan preparàvem
el teu comiat. No sé com vaig resumir en dues o tres frases
el que creiem. Ni les puc reproduir ara. Però en Carles, sacerdot
que apreciaves i apreciem per com és i que demostrà amb la seva
sensibilitat, va emmudir i s’emocionà en sentir-les.
Sentíem que el teu destí era Ser en l’Amor del Pare. Viure en
ell. En triar l’evangeli en Carles va suggerir que en el teu cas, el
que més s’hi esqueia eren les Benaventurances. No podíem estar-hi
més d’acord.
La frase del teu recordatori també em va sortir d’una tirada:
”Estimat Joan: que visquis per sempre en la pau, la joia i la llum
de l’Amor del Pare“ Ara potser l’acabaria “...de ser ja del tot Amor
del Pare”.
En Carles havia de ser fora pel teu comiat. Amb la Fina i en
Jaume, escolapi també molt apreciat, que seria l’oficiant, vam continuar
preparant-ho a la taula de la terrassa. També hi va ajudar altres
persones amigues com en Carles, en Paco.... Moltes estones no
hi érem presents, perquè el dolor era fort i les persones amigues,
no paraven de venir a casa. Va haver-hi moments de gran intensitat
i d’un estrany goig barrejat amb dolor.
La Fina es posà a d’organitzar-ho, amb tots els que hi volien
intervenir d’alguna manera (amics nostres o teus, amics músics, ...)
El vespre del 25 tothom que participaria en el comiat l’endemà es
va trobar a l’església de l’Escola Pia, la teva escola, per assajar les
cançons i acabar d’organitzar-ne el conjunt.
El brevíssim text que sé que jo volia llegir, del llibre el Crist
19

Interior (X. Melloni) el vaig trobar en un moment, guiat per una
serena presència. Buscava aquelles poques línies que resumeixen
el que tant de sentit tenia per mi des de feia anys. Allò que un
moment determinat, anys enrere, em va fer plorar sense contenció
i que anys més tard arribava a entendre una mica més perquè ressonava
tan fort dins meu “Tornar a Casa, a la Llar”
“A Jesús no hi anem sinó que hi venim.
Venim a ell perquè tornem a casa.
Casa nostra. Retorn a la casa de l’Ésser
que És en el nostre ésser”
L’aparent joc de paraules era el nucli que li donava tot el sentit.
No era un “Anar” sinó un “Venir” perquè no fem res més que
un retorn a la nostra llar. Allí ens hi retrobarem, Joan.
Aquell 24 de juny, ens ho van explicar després, es notava consternació
a Granollers. Com a senyal de dol i de record molts amics
es van anar concentrant al Tramuntana, en un silenci absolut.
Com també vam saber força després que diversos amics teus
es van despertar, alguns força agitats, cap a l’hora de l’accident. O
que al voltant de l’olivera del carrer, a l’entrada del portal de casa,
els amics que venien hi anaven encenent espelmes al voltant.
No va deixar d’haver-hi, molts moments punyents. Com haver
d’anar altre cop al tanatori el dia 25 per a què ens prenguessin
mostra d’ADN i així poder-te identificar formalment. La incertesa
de quan podríem acomiadar, a tu i el teu cos ja mig desaparegut.
Bons amics (Albert, Mariona) van ajudar-nos a fer els moments
més fàcils, anant del jutjat a la parròquia.
Finalment es faria un comiat a la parròquia amb absència de les
teves despulles, l’endemà dia 26. Segurament també va ser millor així.
Aquell mateix dia hi va haver el primer dels senyals amb què
ens has regalat per fer-te present. I no només això. Era tot just
20

l’endemà d’anar-te’n tan de sobte, quan a través d’en Martí ens vas
fer saber que estaves bé.
Li vas fer saber que t’havia vingut a buscar la iaia Jordina
i que tu ens vindries a buscar quan fos l’hora. Vas fer-nos saber
que morir és néixer i tantes altres coses aquell dia i altres vegades
que potser serà millor deixar-ho per a un altre lloc d’aquests fulls
que t’escric, on fixo en lletres impreses allò que en pensament i en
paraula ja t’he dit.
21

COMIAT
El dia del teu comiat, Joan, a l’església de St. Esteve el recordarem
sempre. No només nosaltres, em penso. Absent el teu cos,
o el que en restava, es va preparar entre molts. Va ser una barreja
harmònica de litúrgia religiosa i cívica. Ho visquérem amb joia també,
perquè hi eres present.
El temple ple a vessar, amb gent dreta, a l’atri i a fora expressaven
amb la quantitat i diversitat, el que ets i has deixat en el teu
temps entre nosaltres. Des de molts mossos uniformats fins als
diables de Granollers, Tot el ventall dels diferents àmbits on havies
deixat la teva curta i intensíssima petjada.
La música del clarinet inicial i una cadira buida que anà rebent símbols
que t’identificaven portats per amics teus. L’estelada, les baquetes
de la caixa, el barret de patum, el fulard d’escolta, el de Blau, el barret
de BSMB*, la creueta de fusta.... Els diversos textos llegits per amics o
per nosaltres mateixos, els teus pares i l’Anna, i els triats dels Evangelis.
La música i cants diversos, tots amb important significat. El
Clarinet d’en Bernat, en Roger als teclats, les guitarres tocades tant
per amics nostres com teus. Del Salm al Ball de l’Àliga de Berga,
que tu havies dit un dia a en Martí (per què Joan?) que voldries que
es toqués en el teu enterrament.
* Blau Street Music Band
23

Fins acabar amb “L’últim Tirabol”, cantat pels amics escoltes i
on s’hi afegiren en Martí i en Quim. De tot plegat, allò que més va
colpir-nos a la majoria va ser la intensitat de vivències i d’emocions
que es van compartir aquell matí del 26 de juny. Ho visquérem nosaltres.
I ens ho van anar transmetent moltes persones que també
ho van sentir, amb paraules i formes també diverses. La més comuna
per resumir seria “no havia viscut mai un comiat així, ni crec que
el torni a viure”. Com a exemple copio un fragment del testimoni
d’en David*, amic teu de la universitat
Els funerals de la gent jove són com un tràgic mosaic costumista.
Els elements que el conformen es repeteixen. Plens
de gom a gom, amb comentaris sobre la injustícia de la vida
flotant per l’ambient. I plors a tot arreu, molts plors. No ha
sigut una excepció. A la parròquia de Sant Esteve no s’hi
cabia. Ha sigut, segurament, un dels funerals més preciosos
que he vist mai (tot i que mai he entès el concepte de funeral
preciós, però se’m permetrà l’ús, espero). Una perfecta combinació
entre la religiositat i la laïcitat. Paraules sentides,
clarinets, càntics, tambors, homilies... I l’enteresa de la mare
en pronunciar un discurs que, si bé estava escrit, ha cedit a
favor de l’espontaneïtat.
T’explico el que vam sentir nosaltres. La mare i jo n’hem parlat
tants cops. Estàvem colpits pel dolor, però recordem una lluminositat
intensíssima que ens sostenia i ens donava escalf i un goig serè.
Va ser una celebració, l’agraïment a una vida viscuda intensament,
donada generosament. Vam sentir un esclat d’amor, del teu i de
tantes persones que havien format part del teu caminar entre nosaltres.
*Anex 1
24

Llum en la preciosa estesa de flors barrejades amb fuets de
patum, mocadors de diables, fulards d’escoltes tot al davant de
l’altar. Les paraules d’en Jaume, que oficiava l’acte religiós i les de
l’Anna i la mare, van transmetre aquest amor, aquest agraïment,
Joan, per haver estat entre nosaltres. La joia i l’esperança que podien
obrir-se pas entre el dolor tan intens.
Per damunt de l’atordiment, del pes damunt les espatlles i el
mal al pit, al cor, es va obrir pas una presència de vida i amor. La
confiança que vius, realment, en l’Amor. Que ets plenament Amor.
Mare
(el va improvisar, sense llegir el que duia escrit i en acabar
tots els assistents van trencar el silenci amb un sorollós
aplaudiment)
La primera cosa que us volem transmetre la família és el més
profund i sincer agraïment.
Hem palpat el dolor que ha provocat la mort d’en Joan. El
vostre silenci és el nostre consol.
En Joan era com un arbre, molt ric, frondós i generós i és per
això que ha deixat molta gent òrfena.
Ha deixat orfes els pares, els germans, l’Anna, els tiets i
cosins. Als escoltes, als diables. Al “Tramun”, als blaus, als
versots. Als mossos i a tanta gent amb qui convivia i de qui
no en teníem coneixença.
Un fet així no té sentit si no es viu des de la confiança i el
convenciment que té un perquè.
Nosaltres, la família, estem segurs que en Joan viu ja en la Llum
i Amor del Pare i en un petit racó de cadascú dels qui avui som
aquí i dels que per motius diversos no hi poden ser.
A tots gràcies per aquest homenatge tan sentit per al
nostre Joan.
25

Anna
En Joan, el meu amor, la meva passió i la meva vida. Sense
saber-ho des de ben petits ja ens estimàvem, fèiem broma
de perquè no ens enamoràvem i al finl, sense buscar-ho, va
ser així.
Recordo encara ara, la seva olor, els seus ulls i les seves
mans dient-me que m’estimava i com el meu cor i el meu cap
es llançaren a ell, estant segura que l’encertava.
Ell m’ha fet tan feliç com es pot arribar a ser. En Joan m’ha
ensenyat què vol dir la paraula amor. El nostre era ferm,
entregat i “carinyós”.
Joan, m’has fet forta, m’has ensenyat a donar sense esperar
res a canvi i els dos junts hem après a estimar la vida i hem
sigut capaços de superar tots els entrebancs.
Ara mateix és molt difícil. El cor em pesa tot i tenir-lo buit.
Però sé que ens cuidaràs, ens ajudaràs a tirar endavant i
ens donaràs pau per poder ser feliços i recordar-te amb tot
l’amor del món.
Tots els petons del món són nostres Joan. T’estimo amb tot
el cor.
No em sé estar de copiar un fragment del que et varen escriure
els teus amics d’escola, amb qui havies conviscut des dels 4 anys
(amb alguns des dels 2, a la guarderia) fins als 16 o 18.
Amics Escola (Fragment)
En Joan, una persona molt alegre. Passés el que passés sempre
tenia bones paraules i un somriure per a tothom. Una
persona afable. Respectuós amb tothom qui l’envoltava.
Una persona atenta. Sempre es recordava de tu i de la teva
26

situació personal fos quina fos. I estava allà per escoltar-te
i cuidar-te sense excepcions. Sempre tenia interès per tu.
Ajudava a tothom sense demanar res a canvi.
Una persona “carinyosa” que mimava el seu entorn. Molt
amic dels seus amics, sempre tenia una abraçada per tu. I
sempre trobava temps per estar amb tu. Sempre era allà,
proper i fort per a tu.
Una persona amb gran sentit de l’humor. Divertit, sempre
sabia arrencar-te un somriure. Ens sorprenia dia a dia a tots,
amb les situacions més quotidianes de la seva vida. Com
quan es va posar el primer palestí, o quan va començar a estudiar
dret. I, com no, quan va entrar a l’acadèmia dels mossos...
Un cul inquiet, sempre tenia coses a fer, per aprendre.
I sempre tenia col·legues amb qui estar, escoltar i gaudir.
A la sortida una escena que ens ha restat gravada a la retina.
Tothom en la sortida de l’església, capellans inclosos i a la plaça,
en semicercle, els teus companys i amics, diables de Granollers van
cremar unes “carretilles” en silenci. En Pere va ser el “llucifer” que
va cloure-ho amb el seu raig de guspires. Vam abraçar-lo, a ell i a la
diablessa (Joan G) i sé que li vaig fer un petó d’agraïment a la seva
barba poblada, a un dels teus grans amics.
Varem saludar a moltíssimes persones durant una llarga estona.
Amics i coneguts nostres. I sobretot teus. Ens va arribar la
força per ser-hi presents, serens. Amb sorpresa recordo la mare i
jo mateix articulant paraules de suport a amics que sabíem que ho
necessitaven. “Daniel, viu, VIU!!!”.
Ara estem convençuts de la naturalesa d’aquella força i serenor,
d’aquella pau, enmig del dolor atroç. Era la força de l’Esperit,
al qual havies tornat.
27

UNA BREU PRESENTACIÓ
Sense estendre’m gaire sento, Joan, que vull dir algunes coses
de tu, per si aquestes pàgines les arriba a llegir algú que no sap
qui eres. En l’Annex hi ha textos de remembrança, els quals donen
també unes pinzellades essencials per intuir com ets.
Vas ser el nostre primer fill, tan desitjat com els teus germans.
Et vas fer esperar. Vas trigar 22 mesos des que decidírem tenir-te,
que no vas començar a formar-te al ventre de la mare. Vas néixer
el 24 d’abril de 1990. Vas estar físicament amb nosaltres 22 anys i
2 mesos justos.
No dormies gaire, per no dir gens. Com si des del naixement
tinguessis pressa per xuclar tota la vida que començaves amb nosaltres.
Recordem que la primera nit a casa ploraves i quan enceníem
el llum callaves i amb els ulls oberts feies uns oh, oh,...
Malgrat això no eres entremaliat sinó molt bon nen. I molt
bonic. Com diu la mare, vas ser un fill perfecte. Encara que no dormissis
una nit seguida fins al dia que va arribar a casa en Martí, als
teus dos anys. Una mica nyicris de més petit (ploraves per anar a
la guarderia, o en les primeres sortides d’escoltes), et vas convertir
cap als 10-12 anys en el Joan inquiet, que havia de ser a tot arreu,
fer-ho tot.
El germà gran, sempre al cas d’en Martí des de ben petit. Ja
mostraves la teva bondat i esperit d’ajut. Et recordo ara, amb 8
29

anys, com un homenet, intentant tranquil·litzar-me mentre venia
l’ambulància, un dia que em van haver de dur a l’hospital.
A l’escola, als escoltes, als diables, als blaus... també des de
petit vas tenir el do de fer amics per sempre (fins i tot, com en el
cas d’en Santi, en Pere, la Berta i la Maria, des de la guarderia!!!) i
aglutinar persones molt diverses al teu voltant.
Atent sempre, no suportaves la injustícia d’un mal tracte. Així
ho recorda encara en Guillem, que trobà suport en tu quan tan
malament ho va passar en la classe on anàveu.
Als grups de música (Kom un Llum, BSMB), a la Universitat,
ara de cap amb els escoltes, al futbol amb l’Inter de Millet, al Tramun,
no eres cap de res però l’ànima i aglutinador que tothom
reconeixia.
Patumaire, no hauràs pogut saltar de ple de gran, encara que
si que ho vas fer 2 anys en la Patum Xica. Els teus versots dels diables
de la Festa Major van ser molt celebrats. Anaves escrivint-los
durant quasi tot l’any, a mesura que ocorrien esdeveniments dels
quals se’n podia treure punta. Vam poder-los sentir el 2011 i els tenies
a punt el 2012, però ja no hi vas ser. Com conjurant-se, la pluja
va impedir que es fes l’acte el dia que tocava. Es feu al novembre i
eren els teus versots, amb un de final recordant-te.
Havies passat una temporada dolenta en què vas estar realment
malament (angoixa, pors, desesperació), cap als 20 anys.
Daltabaix emocional molt dolorós, després de temps de malestar
profund. Vas deixar els estudis de dret perquè no hi trobaves
sentit. Però va ser molt més que això. Vas arribar a trencar-te per
dins. Va ser com si alguna cosa en tu morís, i en renasquessis
majestuosament.
Des de la primavera de 2011, tot va ser un esclat. Ressorgires,
fins a assolir una plenitud lluminosa aquí, entre nosaltres. Vas
meditar, vas pregar, vas començar a estudiar medicina tradicional
xinesa, i vas anar recuperant les brides de la teva vida.
30

Anna
Aquella març vàreu començar a caminar junts, fins al final,
amb l’Anna. Tots dos vau ser una parella fora del comú, “celestial”.
Ho sentíem molt abans que marxessis. Una parella que ara intuïm
és més enllà d’aquest món material que coneixem. Recordantvos
plegats, veient-vos en les fotografies, els vostres ulls i rostres
il·luminats per una serenor profunda intuïm que ella i tu esteu units
per sempre. Més enllà del camí que farà l’Anna, i que desitgem de
tot cor que sigui ple i feliç.
Quan ens vas explicar que anàveu plegats et vaig dir que
“l’Anna és tota llum”, com tu Joan, encara que això darrer m’ho
vaig callar llavors. Llum com ho sereu sempre. Malauradament pels
que hem quedat, primer per l’Anna però també nosaltres, els teus
pares i germans, no haurem pogut gaudir més de vosaltres, aquí,
en el nostre espai temps. No podrem conèixer en Bernat, o en Pere
o la Queralt. Fills que no tindreu i de qui ja teníeu nom triat.
Ens fa mal el cor l’Anna i la volem veure tot el feliç que es
mereix. I donem gràcies pel do del temps que hem pogut gaudir de
vosaltres, de la vostra plenitud. I també de tenir la seva estimació,
com ella té la nostra per sempre. L’Anna ha significat la teva plenitud
entre nosaltres.
Joan, que un amor tan gran com el teu i de l’Anna, no hagi
pogut ser viscut i gaudit en aquesta vida, ho acceptem però no ho
sabem entendre . Un amor que sabíem especial, des de l’inici. En
paraules de l’Anna:
En Joan em curava.
L’estimo tant. N’estava tant enamorada.
En Joan m’havia triat. No m’ho podia creure.
En Joan era el meu ideal, l’adorava, com a persona,
encara que no fóssim parella.
31

La confiança entre tots dos era total.
Jo era ell i ell era jo.
Comprenem que el viscut vosaltres junts aquells 18 mesos va
ser més intens que el que moltíssimes parelles viuran en 50 o més
anys plegats.. Un dia ho deurem entendre en el fons del cor, i ho
veurem molt fàcil, abraçats a tu. Però ara...
Mossos
Vares decidir d’entrar a l’acadèmia de la Policia de Catalunya.
Et vas preparar a consciència i sabíem del cert que hi entraries
perquè et motivava l’esperit de servei. Malgrat que hi havia més
de 13000 aspirants per unes 600 places vas superar les proves i hi
entrares per dur a terme el curs de formació.
Aquest curs va ser dur. No tothom qui va entrar a l’Acadèmia
es va poder graduar com a Mosso d’Esquadra. Però, n’estàvem
convençuts i va ser així, tu ho vas assolir. Vas anar superant el curs,
fins i tot el temut Mòdul 8 “vostè és molt bona persona però per
ser policia no sempre es pot raonar tot” et digué l’instructor. I vas
saber treure de dins el que havies de fer.
Podies haver estat un dels primers de la promoció, tu que
n’eres el més jove. Però no estudiaves per tenir les millors notes.
Més aviat no et feia res explicar com entenies tu algun dels temes
explicats, a l’hora d’estudi, a la resta de companys que compartíeu
aula. Sabies el que et calia i mai no t’ha agradat ser dels que competeixen
pels primers llocs. I tanmateix ho fores en tantes coses...
Aquest assoliment, que comportava tenir feina i reorientar els
teus estudis cap a criminologia, junt amb l’amor de l’Anna, amb
qui formàveu una parella sòlida, lluminosa, perfecta, de compromís
etern, van suposar que arribessis a la plena esplendor, aquí entre
nosaltres
32

Mestre
No coneixies la ràbia. Qualsevol fricció amb algú de nosaltres,
en un instant per a tu era com si no hagués succeït . En canvi
qualsevol injustícia et dolia en el fons de l’ànima. Recordo la tristesa
que et va prendre quan un bon company teu de l’acadèmia
l’apartaren del curs a pocs dies de la graduació. Ja a l’escola, en
els estudis secundaris els professors remarcaven com defensaves
les causes en què creies. Et van proposar que fessis la formació en
mediació per les qualitats que mostraves.
Parlaves amicalment amb qualsevol persona de les que la majoria
no veiem. Emigrants recollint pel carrer, persones èbries que
fins havies acompanyat a l’hospital.
Des d’adolescent, que no tenies temps per perdre. T’agradava
fer-te gran, no dependre de nosaltres, bastir la teva pròpia vida.
Havies de ser a tot arreu, vivint molt intensament, volent-ho
abastar tot. Però no t’oblidaves mai de fer-nos un petó a tots a l’hora
d’anar a dormir, fos l’hora que fos, passant per cada habitació.
També eres amant de la gresca, la festa i no t’importava fer
el pallasso, dir bromes gruixudes o fent la teva cèlebre “cabra”.
Aquesta faceta no treia que et deixessis abraçar enmig de la teva
mare i el teu pare, fent l’entrepà, com quan éreu petits; encara
pocs dies abans d’aquell 24 de juny. Molt xerraire, a vegades fins
i tot jo em posava nerviós, quan t’embalaves a taula, menjant
plegats.
Quan tenies alguna cosa que no t’anava bé. O no estaves fi del
tot sempre, sempre deies “estic bé, estic bé”. Preocupats a voltes
per en Quim o en Martí de tu pensàvem que tot et ponia sempre.
Algun cop, sense una mala veu ni sentit de queixa ens vas haver de
dir que nosaltres crèiem que tot ho aguantaves però que no sempre
podies amb tot. Que també tenies els teus moments dolents. Quan
ho manifestaves era que et trobaves realment apurat
33

Una gran virtut teva, inusual, era que aconseguies fer estar
junts i bé, fins i tot fer amistat, a persones d’ambients i manera de
ser molt diferents. Ens ho van comentar moltes persones en el teu
comiat. Un policia acabat de graduar, un amic teu amb rastes, un
altre amic tocat i posat, amb roba de marca.
Les coses mal fetes no les toleraves. No perquè no s’hagués
de fer, sinó perquè era una cosa essencial, natural en tu. Algun cop
li havies dit que no estava bé fer alguna cosa concreta, a la mare...
Ella deia que ho vivies de forma tan natural que per ella eres el seu
mestre.
Mirant-te als ulls la mare t’havia dit alguns cops: “Joan, quins
ulls...Si són el mirall de l’ànima, quina ànima tan magnífica que
tens” i tu li contestaves “això ho veus així perquè sóc el teu fill” Era
veritat. Efectivament, en els teus ulls s’hi reflectia una bellíssima i
bondadosa profunditat. Amb la mare diverses voltes havíem parlat
que estaves molt més avançat que nosaltres..
Així eres, entre nosaltres.
34

DARRERS DIES ENTRE NOSALTRES
I el dia 13 de juny d’aquell 2012 vam viure el gran goig de la
teva graduació. Ja eres un mosso d’esquadra. Encara no hem gosat
mirar-ne el vídeo oficial que ens van fer arribar els responsables de
l’Acadèmia.
He pensat molts cops que sort que aquell dia de la teva graduació
(25a promoció), vaig verbalitzar com de content i d’orgullós em
feies sentir. La teva felicitat, junt amb l’Anna i tots nosaltres aquell
dia, del qual encara ens fa mal veure’n les fotos. Fotos amb l’Anna,
amb en Quim (en Martí tenia un examen a Girona i no va poder
venir) i la gorra d’aspirant que li vas regalar i que conserva com un
preciós regal a la seva habitació junt amb la foto de tots dos aquell
dia. La foto de tots plegats que algú, sortosament ens va fer...
Et va tocar al president, de tota la filera que simultàniament
rebíeu el diploma a cada tongada. Li vas dir que estaves al seu
servei i al del nostre País. També recordem sovint com ens va cridar
l’atenció el discurs inspirat de la directora de l’Acadèmia. La mare
volia anar-li a dir com ens havia arribat les seves paraules, però jo
la vaig frenar. Ens esperaves, no és el moment, deixa-ho estar...
Llavors no sabíem que tindria ocasió de dir-li-ho el mateix dia del
teu comiat, abans de sortir de St. Esteve.
Després van venir per a tu uns dies de tranquil·litat, acabant
a l’Acadèmia, preparant el teu primer destí a Mataró. També dies
35

d’il·lusió, acabant de posar a punt el pis on anàveu a viure amb
l’Anna molt aviat. Comprar el sofà, triar altres mobles i estris necessaris
per convertir-lo en la llar on començaríeu una nova vida
junts. Us casaríeu, sabíeu els noms dels vostres fills i qui en serien
els padrins.
La mare comprava feliç, ara un estri que li feia peça per a la
cuina, ara un joc de cafè original. Van ser pocs dies, que ens van
deixar tastar a tots la il·lusió per un nou camí i la joia de la vostra
felicitat
El diumenge 17 de juny vàreu anar a una trobada amb companys
de la teva promoció amb dones i xicotes. Estaves tan satisfet
amb l’Anna per com d’ integrada va estar amb els teus companys i
les altres noies...
Signes previs
D’altra banda creiem que sense ser-ne conscient, sabies que
te n’anaves. Hi hagué signes com l’espelma que s’apagà i feu sobresaltar
tant a la mare, o la teva mirada i somriure melancòlic dels
darrers dies, en les darreres fotos.
En un d’aquests moments et vaig preguntar què et passava i
em vas dir, com sempre fill, que estaves bé, que tot estava bé. Unes
setmanes abans, el dissabte de Patum, també vas estar estranyament
absent quan ens vam trobar en el lloc de sempre amb els
tiets, cosins nosaltres i vosaltres. Aquella mateixa Patum la mare
va tenir un sobresalt com el de l’espelma. No va dir res llavors però
va estar segura que a la propera Patum no hi seríem tots. Ella pensava
que qui faltaria seria jo...
De la flama del Canigó a la Porxada o de la revetlla de la foguera,
prop de casa, recordo aquella mena de nostàlgia als ulls. Ens
vam acomiadar i ens vam mirar tot agafant-nos de les mans, amb
els braços estirats, en felicitar-te i acomiadar-nos. Em va deixar un
36

mal regust no haver-te abraçat. No ho sabíem que ja en el mateix
dia de Sant Joan, només unes poques hores després, tot canviaria
tant per tots nosaltres.
Com si ja haguessis clos el teu cercle, en el teu moment de
màxima plenitud, amb l’amor de l’Anna, el treu primer destí com
a mosso a Mataró, aquelles darreres hores en la revetlla de Sant
Joan, vas acabar de deixar a punt les poques coses que no estaven
del tot en ordre.
“Avui dormiré feliç” li vas dir a un amic amb qui feia un temps
que existia una distància i amb qui aquella nit vàreu resoldre el
malentès. Així li va dir a en Martí el dia del teu comiat, plorant i
abraçant-lo. Com si aquella fotesa fos la darrera cosa que per fi
estava ja en el seu lloc. Tot estava bé, en pau.
Vas retrobar tants amics que feia temps que no veies, ocupat
en l’Acadèmia de Policia. Estaves a gust i no vares marxar amb
l’Anna. Vas tenir temps d’exercir de mosso, fent marxar uns brètols
que es posaven pesats amb unes noies. Ja com un policia de Catalunya,
amb la teva placa que mai no podies deixar a casa.
Vas esperar fins al final, al Parc Firal i quan vas tornar a casa,
cap a les 7, en comptes de quedar-te a dormir, vas agafar les claus
del cotxe per anar a Vallromanes, a dormir al costat de la teva estimada
Anna. Ja no hi vas arribar.
37

ELS TEUS PRESENTS
Nosaltres sabem dins el cor que allò que ens has comunicat
des de llavors és real i veritable. Un regal, un do preciós amb què
hem estat beneïts. És també el que més desitgem compartir amb
qui li pugui fer bé, segurs que si és el cas arribarà a qui calgui, pels
camins que sigui.
No creiem en qualsevol cosa però estem aprenent a estar
oberts a la sorpresa i el misteri. Hi ha fets, paraules, esdeveniments,
senyals a voltes en aparença ordinaris, que ens ressonen
profundament. Sense saber ben bé com, des de la pregonesa del
nostre ésser, sabem que allò és, absolutament tal com ho rebem.
A través d’en Martí
Molt més tard ens vam adonar que t’havies afanyat molt en
trobar la manera de mirar de consolar-nos i de passada comunicarnos
la Realitat a la qual havies renascut (ressuscitat). Vas trobar
la manera a través d’en Martí, segurament perquè els altres no
estàvem preparats per rebre-ho
No vas trigar gaire més de 24 h, després de la teva partença,
a fer-te present. Aquella tarda del 25 de juny en Martí ens va dir,
una mica espantat, allò que li havies fet arribar, d’una manera que
no és al meu abast poder explicar. Aquestes són les paraules, les
39

frases que a través d’en Martí ens vas fer arribar. En dies posteriors
van haver-hi altres xerrades entre tu i en Martí, les quals va escriure
a prec nostre. Tal com les hem rebudes les escric aquí. Només em
salto les frases amb el contingut idèntic.
“Morir és néixer. Néixer és morir“: a S. Salvador en Marcel
va dir aquesta mateixa frase, aquest mes d’agost.
“Estic bé, una mica desconcertat per haver marxat de cop i
fer-vos patir”
“M’ha vingut a buscar la iaia Jordina i jo us vindré a buscar
a vosaltres”
“Allà on sóc no hi ha temps. S’és ”
“Déu no és com ens diuen. Déu som tots, “aquí” “
“L’ànima dolenta mor amb el cos “
“La nostra relació (amb l’ Anna) és massa perfecta per tenir
lloc en un món tan imperfecte. Quan sigui el moment l’aniré
a buscar per passar junts l’eternitat, igual que a vosaltres“.
Martí: on ets?
“A tot arreu i enlloc”
Martí: com?
“Encara no esteu preparats per entendre-ho“
Martí: Si us plau, has de parlar amb els altres Joan!
“ Ells no estan preparats per escoltar-me. Tu ets qui millor
podrà comunicar-ho. “
“Martí, pots parlar amb mi sempre que vulguis, però no et
passis. El teu lloc és aquí i us vindré a buscar quan sigui
l’hora”
40

Martí: quan serà això?
“ No ho sé. Aquí no hi ha temps. “
Martí: Per tant ja hi som amb tu?
“Sí, però encara hi heu de néixer.”
“Molt bé Martí, fas bé de somriure. Ara vaig una estona
amb l’Anna i després passaré per casa“
“Sóc amb vosaltres de la mateixa manera que vosaltres sou
amb mi. L’única diferència és que jo sóc conscient que no
pertanyo a un únic espai i vosaltres no. Es normal quan tens
forma de cos físic “
“Esteu tristos perquè no teniu el meu cos, però seguiu tenint
en Joan. No cal que ho comprengueu. Només que ho
tingueu present. Tot és normal. Això que dic ho és. És pura
física“
Martí: Ets aquí?
“Sempre hi sóc! “
Martí: Allà on ets...
“Martí, no és allà... “
Martí: I què passa amb els pares i l’Anna?
“També sóc amb ells. Per vosaltres no sóc enlloc, perquè el
meu cos ja no hi és. Però la veritat és que sóc a tot arreu.“
Martí: però un dia em vas dir que anaves a veure l’Anna i
després a casa. No em quadra!
“Sóc a tot arreu fins que em paren atenció. En el moment en
què m’observen, jo sóc en un sol punt“
Martí: Ja ho entenc però jo no puc més. Perquè vas marxar?
41

“No he marxat mai. En tot cas ho ha fet el meu cos. “
Martí: Em foto de mala llet a vegades amb tot això perquè
encara que ho sàpiga no paro de patir!
“Només puc dir-te que els cossos no moren quan volen. Passa
i ja està. “
Martí: encara que sàpiga que això és cert i que ets aquí,
no paro de dubtar. De pensar que el cap em juga males
passades, que parlo amb mi mateix, etc...
“És normal, Martí. Això et passa perquè necessites posar
veu a tot el que et dic i això sí que ho fa el teu cap . De la
mateixa manera que un PC transforma zeros i uns en imatges,
sons, etc... o igual que una ràdio transforma les ones
que rep i les passa a paraules, cançons,etc...“
“Quan esteu a casa, al sofà no digueu que hi sou tots quatre.
Jo també hi sóc”
A la falda de la Mare
Un matí, en llevar-nos, la M Rosa em va dir que havia sentit,
mig adormida però segura que no era un somni “En Joan és a la
falda de la Mare”
Em va commoure profundament. Sentia que se’ns deia molt amb
aquella simple frase. Ens confirmaven que tu Joan eres totalment a
recer de la Mare de tots. Vaig esclatar en plors (tant que m’ha costat
plorar-te) en una barreja d’agraïment, una dolça tristesa de no tenir-te
i un goig de saber-te en la Plenitud. Satisfacció per haver-te tingut, fill,
tu que anaves tan endavant nostre en el camí de la Vida.
Vaig pensar que segurament hauria d’escriure (quan pogués,
sense obligar-me) sobre tot el que ha suposat la teva mort.... per
treure enfora el que, no sabia ben bé què, sentia.
42

La mare va comentar al Xiprer, un dia de pregària, a l’hora de
compartir l’àpat, la frase que havia sentit. “Això és d’un Salm. Ja
te’l buscaré”, va dir-li l’Irmina
I el Salm és aquest 131(130) des de llavors el nostre, el teu, Joan.
Perquè no només conté la frase exacta sinó que descriu com ets.
Salm 131(130)
Senyor, el meu cor no és ambiciós
ni són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses
o de coses massa altes per a mi.
Jo em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare,
així se sent la meva ànima.
Des de llavors aquest Salm ha anat sortint-nos al pas en diverses
ocasions. El vaig trobar en el llibre de pregàries diàries del
germà Roger de Taizé*. No el tenia present tot i que aquest llibre
m’ha acompanyat des de fa temps.
Un bon dia de juny de l’any passat (2013), la mare estava desconsolada
i et demanava un signe com a consol. En obrir la bíblia
de Montserrat a l’”atzar” el text que li aparegué als ulls fou aquest
Salm (una traducció lleugerament diferent) Són cap a 3.000 pàgines,
de fulls prims... Estupefacció i agraïment. Sentiment de privilegi,
llum i lloança. Plors d’amor i d’enyorança.
I en altres moments i llocs que es faria llarg i repetitiu escriureho.
Ho vaig comentar a una germana de la comunitat de l’Agneu,
a França, el dia de St. Domènec (8 juliol 2013). Hi havíem anat
*Roger de Taizé, “En tot la pau al cor”
43

amb l’amic Joan i altres, jo per segon cop, a compartir l’alegria i
absoluta senzillesa de vida envoltats de natura, d’aquests germans
i germanes. La Mª Betlem em va dir unes belles paraules: “se us fa
present mitjançant la Paraula” i també que trobava natural aquest
regal ja que la comunió de l’església no és només amb els ”vius”.
També és amb aquells que ja ens han precedit.
Canviar de veu
També al juny de 2013, ens vas deixar a través d’en Martí
potser les “paraules” més profundes i al seu torn amb un llenguatge
tan planer i sintètic.
Quan mors no canvies de vida, tan sols segueixes creixent
en un altre nivell. Creix la teva pau i el teu amor eternament.
La mort tan sols és un petit canvi de la vida eterna de cada
un de nosaltres, tal com quan un adolescent canvia la veu i
deixa enrere aquell nen que no desapareixerà mai si no que
es fondrà amb l’adult que està per venir i més tard en el Déu
que tots portem dins i que tan sols hem de deixar aflorar per
tal de deixar de ser ignorants a la realitat real que ens envolta
i que no està subjecta al món físic que vosaltres coneixeu.
Sóc amb vosaltres i vosaltres sou amb mi eternament*. Tan
sols us falta “canviar la veu”.
Aquestes frases passades a lletra per nosaltres ja han arribat
a moltes persones. L’Esteve (a qui li havíem mostrat, per saber la
seva opinió...) ho llegí en el dia de recordatori de la seva mare
al Xiprer. Ens va demanar permís i en vam estar honorats. Per tu
*El mateix concepte que la darrera frase de l’Evangeli de Mateu
(Mt, 28, 20) Fent-te de nou present a través de la Paraula...
44

Joan. Des de llavors ha fet servei i consol. Més d’un cop ens ho
ha dit l’Esteve qui les ha usat sovint amb motiu d’alguna mort de
persones properes.
Diverses persones ens han dit el gran bé que els arribava a través
teu, Joan. No érem conscients que aquest bé no havia d’arribar
només a nosaltres.
Com que la mare porta sempre aquest escrit a sobre també el
vam llegir aquest mes d’agost a St. Salvador (del Bellver) en el cafè
havent dinat, després de l’eucaristia, amb les persones que ens
vam aplegar i amb la comunitat assídua, animada per en Marcel.
Va ser no previst per nosaltres.
En Marcel i la Regina ens van demanar que expliquéssim la
nostra vivència des de la mort d’en Joan. No sabien res d’aquestes
frases que ens han arribat. Entre la mare i jo ho vam poder compartir
molt intensament, amb una autèntica comunió. Hi havia també
una mare i una germana de joves mortes com tu, als 22 anys.
Allí vam notar de nou que el que ens ha arribat a través teu ho
hem de compartir. Ens ho van dir també. “No sabeu el bé que està
fent aquest fill vostre a tanta gent” Si som capaços de transmetreho
a qui necessita rebre-ho, la confiança, l’esperança que rebem de
tu, aquest bé es podrà multiplicar.
El darrer fins ara
El darrer que ens has dit a través d’en Martí va ser al novembre
del 2013
“Quan et despulles del cos entens les coses. Veus el que és
real i el que és pura il·lusió”
“En la forma on estic no ens deixem afectar per les emocions.
Mentre tens el cos vius immers en les emocions però
podeu aconseguir deixar-les córrer i viure amb més pau”
45

En Martí no ens ha transmès res més. Et sent present i segurament
us comuniqueu a la vostra manera. Des de llavors la teva
presència és constant si bé no tan explícita com per transformar-se
en paraules i frases amb un contingut tan profund.
En Martí et fa cas, Joan. Sap que hi ets sempre però que ara,
a nosaltres, ens toca viure la vida aquí, en el món físic. Mentre hi
siguem, és on hem de viure cada instant, cada ara, amb tota la
intensitat, amb tota la força de la Vida. Encara que ens costi, ara
ens toca viure, estimar, aquí.
Hem après que la Vida no té fi. La mort no és l’antítesi de la
vida. Si de cas, en el nostre món físic és el contrari del naixement.
Però la mort és un naixement a la continuïtat de la vida cap a la
seva Plenitud, quan finalment arribarem a la Llar de tots, a Casa.
Mentre viurem amb aquest cos mortal, et fas present en la
quotidianitat. Només cal que estiguem una mica atents.
Present cada dia
Saps que jo no he tingut cap comunicació comparable. Però
ho crec tan fermament entre altres coses perquè ho sé. En el nostre
interior, determinades coses sabem que són, perquè així ho vivim
en el més fons del nostre ésser.
Normalment l’experiència del teu ser sempre amb nosaltres,
és molt senzilla. Com l’aire suau que ens refresca el cos i ens fa
voleiar els cabells a l’estiu. En la natura se’ns fas molt present. No
m’havia adonat mai tant dels ocells com quan els contemplo ara.
Sobretot és quan aconseguim tenir més serenor al cap. També quan
aconseguim una estona de pregària des del cor. Com més sabem
viure en l’instant concret, és quan et notem que ets amb nosaltres
A voltes tenim “diàlegs” amb tu, sobretot la mare. Som conscients
que no és com la mena de “revelacions” que ens has fet arribar
a través d’en Martí o com “és a la falda de la mare”. Però potser
46

tot és tan senzill i natural com això. Un diàleg estant a l’escolta,
dels cor del nostre cor, pensant en tu, des d’on ens respons. Perquè
hi vius sempre.
47

LA VIDA DESPRÉS
Aquests dos anys des que ens has deixat físicament han estat
d’un immens dolor, tristesa, dol... Els dies, setmanes i mesos, ara
ja més de dos anys, que han seguit a la teva mort física no han
estat, no són fàcils. Hi ha moments de tot, i ànims diversos per
fer-hi front.
La teva marxa Joan, és el fet fonamental, crucial, de la nostra
vida. Res no s’hi pot comparar en intensitat i ens marcarà fins
que nosaltres tornem a Casa. En el camí recorregut per nosaltres
aquests més de dos anys hem pogut reconèixer i agrair els dons
rebuts. Si poguéssim triar no ho viuríem, com és fàcil d’entendre.
Triaríem tenir-te aquí en carn i ossos. Veure’t viure i créixer amb qui
més estimes. Compartir un futur que ja no és possible.
Però un cop allò que ha succeït ja és, hem pogut entendre el
privilegi rebut. Ja des d’abans d’aquell 24 de juny de 2012. Molts
cops temo no ser digne del do de tu, Joan.
Així entenem que la nostra participació sovint, els dissabtes,
en la comunitat del Xiprer, des d’uns 9 mesos abans de la teva mort
física, precisament el dia que es feia la celebració en recordança de
la Clara, no va ser tampoc cap casualitat.
Va estar una oportunitat de preparació interior que se’ns brindava.
La celebració de la fe en comunitat viva, les aportacions lluminoses
de l’Esteve en les eucaristies, les xerrades sobre les lectures,
49

les meditacions, ens van preparar, sense adonar-nos-en, pel que havíem
de viure.
També sabem que no són casualitat els punts comuns amb
la Clara. Dues persones amb carisma, que moriríeu de forma semblant,
d’hora al matí, xocant contra un arbre. Ella el dia de St Francesc
d’Assís (Clara d’Assís es feia dir) i tu el dia del teu Sant...
Al principi la paràlisi inicial de la mare, es va contraposar a
una activitat quasi frenètica per part meva. Mesos després van
canviar les tornes i el dolor esdevingué físic, cosa que m’obligà a
aturar-me unes setmanes. El suport del grup de pregària de Sabadell,
de les breus estades a Taizé, En Calcat, o l’Agneau, acompanyat
de bons amics, van esdevenir un bàlsam tan important com els
medicaments
En Martí, amb qui de petits deien si éreu bessons, és qui d’una
manera més descarnada ho ha viscut durant molt de temps. Ha
sentit que s’havia mort la meitat d’ell mateix. En Quim en canvi, és
qui en aquest temps ha fet un canvi, un creixement més visible i ha
esdevingut un jove molt ferm. En ell s’ha produït com una mena de
transfiguració.
Patim per l’Anna com no crec que s’imagini ningú a part d’ella.
De la plenitud d’una vida compartida per tots dos que augurava
més vida i felicitat immensa a ser entranyablement conscients que
s’ha trobat sense l’amor de la seva vida. Així ha hagut de fer el seu
camí des d’aquell dia.
Cadascú de nosaltres ha de fer el seu propi camí, donant-nos
suport tan bé com podem i amb l’amor com a guia. I amb l’ajut que
ens ve de la Realitat en què vas néixer aquell 24 de juny.
De bon principi vam tenir el do de tenir la companyia de diverses
persones i en la comunitat. Les paraules i diàlegs amb l’Esteve,
abans i durant les celebracions al voltant d’una mirada diferent de la
fe, la Font , el camí a l’abandó confiat en el Pare, que des de llavors
ens captivà tant, ens ha ajudat en el nostre particular caminar.
50

Fou com si Algú ens preparés, i un cop esdevingut el fet clau a
la nostra vida, ens servís de lloc de repòs i recuperació dels estralls
rebuts en la nostra profunditat. Aquells dies de finals de juny , durant
aquell estiu i posteriorment, parlant amb la Mercè o l’Esteve
van ser una cura i un temps per retrobar esperança, d’alleujament
del pes i el mal físic. També de poder compartir sense cap prevenció
les informacions que ens anaves fent arribar a través d’en Martí
o de la mare.
Els dies a Berga, amb la mare quan en Martí i en Quim eren de
campament amb els escoltes, passant les tardes amb en Climent i
la Sol (nom que li escau del tot) on passejàvem amb ells fins a la
cascada amb els gossos, parlàvem amb tota llibertat, de tot i de
res. Ploràrem i riguérem i s’anava apaivagant la virulència del dolor
de les ferides encara obertes.
Volia escriure com hem anat evolucionant arran de la teva
mort. Interiorment i en la nostra família. En la fe, en l’esperança,
en la confiança. En la manera de percebre la vida, Déu, Crist. D’una
manera no teòrica sinó viscuda. Ara que estic escrivint, repassant
les notes disperses escrites a mà en una llibreta, sé que no és ben
bé això el que em sento empès a fer. Quan costa tant escriure una
sola pàgina en comptes de fluir com quan “redacto” en el cap tot
caminant, penso que el que estic escrivint no és ben bé allò que
està ja disposat a sortir.
Avui, el dolor, el pes insuportable de l’estiu del 2012 ja no és
igual. Però en queda, sentit d’una altra manera. En quedarà sempre.
Més atenuat de ben segur. Com també quedarà la pena per
la teva absència física. L’enyor per la impossibilitat que transcorri
aquí, amb tu, la nostra vida.
Ens pren atenció i energia acompanyar en Martí, que encara
se sent perdut. A mi mateix la pena tancada m’ha estat i m’és difícil
de guarir perquè em costa molt que em surtin les llàgrimes avall,
quan en sento la necessitat.
51

Aridesa
En passar més mesos, una paraula que descriu el que sentim
la mare i jo és aridesa. És un dolor apaivagat però ha aparegut un
buit. Hi ha més distància entre nosaltres i tot el que t’acompanyava.
Va canviant. Com així ha de ser. Fets i vivències que ens indiquen el
que no podem viure nosaltres, congelat en un passat cada cop més
allunyat. Molts moments tinc la sensació que era millor el dolor
esquinçador de fa temps que aquesta buidor.
Ens adonem que moltes vivències que vindran seran com una
petita pèrdua per a nosaltres. Com ho és ara cada Patum, cada
Sant Joan, cada Festa Major sense tu. Comentem amb la mare que
tot i el que hem viscut, sentit, sofert, no som conscients plenament
de la magnitud d’allò que ens ha succeït, a la nostra família, com a
pares i germans teus. No crec que pugui haver-hi res més dolorós
que la pèrdua d’un fill.
Constatem, des de bon principi, que molta gent desapareix
del voltant nostre. Fins i tot persones que creies amigues que fan
com aquell qui no et veu quan te’ls trobes pel carrer. No saben
què dir-te. A voltes són conscients que no han actuat com els
hauria agradat fer, o com creuen que haurien d’haver fet. Mirem
d’acceptar-ho amb comprensió i compassió. Però per a nosaltres
també és molt dolorós.
No ho ha estat fins ara ni segurament ho serà mai, un camí
fàcil. Hi ha dies i estones de tot. I no és fàcil de transformar el dolor
perquè no es faci crònic, en un patiment estèril però terreny conegut,
on és fàcil enganxar-s’hi.
En tot aquest temps hem rebut regals diversos. La teva presència
i les teves “paraules”. També escoltant, llegint, buscant textos,
vivències, eines de consol. L’obertura d’un horitzó d’esperança i
goig, en la seguretat que la vida És, que no s’acaba amb la mort.
Només és néixer a la Realitat.
52

APRENENT
Estem aprenent a veure (molt sovint no ho aconseguim) la
vida i el fet tràgic de la teva mort d’una altra manera, gràcies a
tu fill. És com un ferment de vida real per a nosaltres. Això sento
que haig de compartir-ho. També com a tribut a la teva generosa
vida.
Hem tingut una altra benedicció. La mare i jo compartim la
manera de viure després que marxessis. Parlem molt sovint de tu i
de les vivències, de les esperances, del dolor i de la recerca d’una
visió des de la confiança, la fe. Amb els matisos de cadascú. Però
és un camí compartit. Vivint-ho així també ets el motiu d’una unió
molt més forta que mai. Allò que compartim és immens.
Hem après que la mort com l’entenem és el naixement a la
Realitat de la Vida que no té antítesi, que És. Seguim en el nostre
retorn a la Llar que no és altre que Ser plenament en les entranyes
del Pare-Mare com ens va voler ensenyar amb la seva vida lliurada
el jove Mestre de Natzaret. Com ho han viscut molts altres Fills
coneguts o anònims.
La comunió és un do no només de vius en aquesta Terra, sinó
amb els que ens precediu en el camí i ja heu abandonat el cos mortal.
Entre els que vivim en aquest món i els que heu ressuscitat. I
aquesta resurrecció a la vida plena és ja una possibilitat aquí i ara.
No comença forçosament amb la mort física.
53

Preguem per tu i demanem que preguis per nosaltres, amb
nosaltres. També et demanem coses concretes, molts cops un cop
de mà a algun dels teus germans. Però no ens estem de dir-te que
no et volem destorbar. Ni distreure’t del Camí que hagis de fer, si
és el cas. Segur que estàs ocupat, que t’has apuntat a tot allò que
a Casa t’hagin insinuat que podies fer.
Per això, hem d’aprendre a deixar espai en el present, a
l’Esperit que ens habita. Allà som del tot el que en realitat som.
L’espai sagrat en la nostra profunditat on ja estem salvats (Anselm
Grüm)*. Volem aprendre a girar-nos-hi de cara i no viure-hi
d’esquena com d’habitual fem. Abandonar-nos-hi.
En la nostra realitat quotidiana, tridimensional, subjecta
al temps ens és molt difícil tan sols entreveure-ho. El per què
d’aquesta existència nostra, amb goigs i dolors és un misteri. Perquè
el nostre naixement és una mort com ens vas dir Joan, abans
de llegir-ho o de sentir-ho d’en Marcel (la frase exacta que ens va
transmetre en Martí “Néixer és morir i morir és néixer”)
He desistit de voler-m’ho explicar. Desapareixen seguretats i
en el seu lloc es va obrint pas la confiança. Encara que molt difícil
sento que el camí és tenir present que la vida que som, l’existència,
és un do preciós en si mateixa i que no té data de caducitat.
Sé que em vindràs a buscar. No era costum teu mentir i com
no creure’t fill, en això tan essencial? Això no em treu respecte
a la mort, o al procés que em pertoqui, abans de morir. Però ara
tinc, tenim, aquesta certesa que segur que serà un suport en els
moments difícils, quan la por pot fer més de les seves.
“Ets a la falda de la Mare” només pot voler dir que ara tu
has ressuscitat, has assolit la plena humanitat, que és divina, com
comentava en Marcel. Com va dir-nos en Carles i ja intuíem, ets
d’alguna manera el nostre Pare. Però sempre seràs el nostre fill,
*Anselm Grün, “Una benedicció cada dia”
54

Joan!! Per això et preguem també a tu, i amb tu. Et beneïm fillet, i
demanem que ens beneeixis.
L’acceptació profunda d’allò que ja és significa una rendició,
un despullament que ens és molt difícil. A vegades ho aconseguim
entreveure. Podem viure-ho per uns instants, però no en la major
part del nostre temps. Que difícil que és viure l’etern ara i aquí on
som! No passa res. Vivim aquesta realitat i ara ens toca això.
No ens és fàcil desfer-nos de tot l’après, dels hàbits adquirits.
Però no estem sols. Vivim en comunitat. Comunitat de la qual tu,
Joan i tots aquells que viviu en un altre pla de la Vida única, en formeu
part. I en la relació, el vincle, hi ha Déu també. Potser millor,
aquesta relació també és Déu. On no arribem nosaltres, altres hi
arriben per nosaltres.
Així com la resurrecció comença en aquesta existència mortal,
també el Cel, El Regne, comença i el fem present aquí amb la nostra
vida. “El Cel és el cor de l’home just”* El Regne de Déu no és
“després” de la mort. Déu i el Regne, no són “allà” i “després”. És
a dins i a fora. Som llum i vivim en la llum. Ens habita i l’habitem.
Més enllà de tot i més aquí que res.
Jesús, ens ensenya amb la seva vida, amb el seu total despullament
i lliurament, amb els seus signes, que l’alleujament dels
sofriments, l’alliberament del mal provocat per la injustícia des poders
terrenals, és per ara i aquí.
L’amor de Déu, el consol de l’Esperit s’expressa a través nostre,
i a través d’altres el rebem. Hem d’intentar de ser-ne conscients
com més temps millor cada cop. Així el que nosaltres vivim, fem,
avancem en la vivència de la Presència, la comunió en Déu, en el
Regne, això també serà un do pel conjunt.
No es perd res de l’Amor que vivim. Allò concret que fem en
la nostra vida en aquesta direcció cadascú ho ha de descobrir. Fem
*Irineu de Lió
55

allò que fem, el més important és d’On ho fem. “Déu no té mans
però actua a través de les nostres mans” (Sor Lucia C.)
En la fe que hem crescut hem conegut Jesús, el Crist, el Fill
de Déu. Fill perquè és humanitat realitzada completament, i per
aquest motiu Divina. L’Home Nou, que és en potència en cadascú
de nosaltres. Sabem de l’Esperit Sant, Esperit del Ressuscitat que
habita sense distinció cada ésser humà... “Coses encara més grans
fareu vosaltres...”
Si sabéssim percebre com som d’estimats, completament, fins
al fons de la nostra dimensió humana, encara misteriosa per a nosaltres...
Quan som conscients d’aquest Amor incondicional no hi
ha por. Sentim que Cadascú de nosaltres és únic i especial. Així
som estimats. Hi ha pau, joia i un agraïment infinit. Som capaços,
llavors, de donar-nos nosaltres també... Però ho oblidem tan sovint.
En som conscients dins del cor, tant rares vegades, fins i tot
si com nosaltres hem rebut la gràcia de la teva vida enmig nostre.
Tothom té un camí que és el seu. Com tu has tingut el teu
i l’has viscut tan generosament. Tothom té de qui ha de prendre
cura d’aquells que li han estat confiats. Potser no arribarem a ser
conscients mai de què de concret s’espera de nosaltres. N’hi ha
prou amb mantenir-nos ferms en la intenció i posar-ho a les mans
del Pare. Potser tampoc mai no serem conscients d’allò que haurem
fet per fer present el Regne.
No ens ha de turmentar, però. Déu és fidel al seu Amor per
nosaltres, sempre. No ens castiga. Ens vol feliços i es complau amb
la nostra felicitat, ens espera sempre, per llançar-se a abraçar-nos,
sense un sol retret, només amb la joia d’haver-nos retrobat. Déu no
pot fer res més que estimar (Roger de Taizé).*
I en el fet de la teva mort, el més crucial en la nostra vida, intentem
de viure-ho sense resistir-nos-hi. En paraules d’Eckart Tolle*, “davant
*Roger de Taizé, “En tot la pau al cor”
56

d’una pèrdua tràgica la reacció és sempre resistir-se o cedir”. Però no
ha estat al nostre abast cedir, acceptar, d’una vegada per totes. Ens cal
tornar a començar molts cops. Amb l’esperança de no esdevenir persones
amargades i ressentides i tornar-nos, en canvi, persones més sàvies,
compassives i amoroses. I quan no ens n’acabem de sortir , lliurar la
nostra impotència en mans de Déu, descansant-hi en confiança i pau.
*Anex 2
57

EM VA SEMBLAR VEURE’L ARRIBAR
“Em va semblar veure’l arribar, amb el barret i el mocador
nusat. Em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans
fer un últim salt de Patum...”
En el final d’aquestes ratlles que t’adreço Joan, retorno a la
darrera cançó que vam cantar tots plegats, amb la música i amb les
veus d’amics teus i els teus germans.” L’Últim Tirabol”, que des de
petit coneixies i estimaves. Que tan estimem tots els de casa i ara
ja sempre més lligada a tu.
Gràcies a en Titot i els Brams per haver-la compost i fer-nos-la
conèixer. Segurament són conscients que la lletra no és només una
concessió poètica. Té una afinada intuïció.
“amb una mirada de complicitat i un somriure que només
tenia ell sol, de bracet vam saltar l’últim tirabol”
I és que la Patum, com d’altres esdeveniments col·lectius que
no hem viscut, és sagrada. Com una vegada vaig llegir (em sembla
que de Mn Ballarín) “El poble quan salta plegat a la plaça seguint
la música és sagrat. Per això la patum és sagrada” I no seria això
també una comunió que transcendeix la suma d’individus. El temps
es deté mentre dura el salt i tastem, per uns instants, l’eternitat.
59

Segur que aquesta comunió es produeix també amb els patumaires
que ja han marxat. Per això, sé que quan arribi Corpus
i anem a Berga a la Patum tu hi seràs present. I no serà un últim
Tirabol. Molts Tirabols a la Plaça podrem saltar agafats de bracet,
estimat Joan
Acabat d’escriure a finals de setembre de 2014
60

RESURRECCIÓ
(text de Marcel Capellades)
En Joan no necessita aquest llibre. Però sí els seus pares, germans
i amics. Perquè ens parla de l’amor, ens ensenya amor, és
testimoni de l’amor, ens fa veure i tocar la vida en l’amor.
Aquesta mort ja no se la pot anomenar mort, sinó vida. Tots
aquells a qui hem estimat i ens han estimat i ja han marxat, són
més vivents que els vivents. Quan serà que anomenarem vida, allò
que anomenem mort? No serà que els morts som els vivents?
En Joan ens està dient a tots nosaltres aquelles meravelloses
paraules que el nostre Ramon Llull ens ha deixat en el seu llibre
d’Amic i Amat:
- Qui ets?
- Amor.
- D’on véns?
- D’Amor.
- On vas?
- A Amor.
- On vius?
- En Amor.
En Joan ens respon a totes les nostres preguntes com ho fa
l’Amic a l’Amat en aquest poema. Va viure, va estimar, va madurar
i ha entrat de ple a la VIDA.
61

El pensament modern s’atreveix a dir, no sense timidesa, que
“en el fons de l’ésser humà hi ha una punta de diamant que perdura
i que no està sotmesa a la degradació biològica”.
Però hi ha més, molt més! En la vida, en la mort i després de la
mort l’ideal és sempre el mateix: estar prop de Déu. És la Resurrecció.
La Resurrecció de Jesús és la nostra. No és la mera reanimació
d’un cadàver. És la participació més alta possible en la vida de Déu
que pot assolir un home.
El mal del món assoleix la categoria d’insoluble problema del
mal, quan se sospita que Déu no és amor i vida per als homes.
Creure en la Resurrecció no és altra cosa sinó confiar que Déu existeix
i estima.
El quart Evangeli ensenya: “Qui escolta les meves paraules i
creu en el qui m’ha enviat té vida eterna” (Jo 5,24). És un text audaç
que ens mostra fins a quin punt la Resurrecció és l’anticipació
de la vida plena de Déu en l’home.
El text ens vol dir que la qualitat de la Resurrecció s’anticipa
en la vida terrestre quan es viu en l’Amor.
“L’Amor és més fort que la mort”, ens afirma la Revelació
Bíblica. Aquest llibre que en Jaume ens posa a les mans ens ho
demostra. Mai en Joan ha estat tant vivent entre nosaltres. Se’ns
han revelat profunditats del seu ésser insospitades. Ell és vivent! La
seva presència perdurarà per sempre en els cors de tots. Ha entrat
a la Vida. Benaurat Joan!
Marcel
62

ANNEX
Inclou també altres textos de recordança en el comiat. M’ha
semblat que aporten la visió de com altres persones et coneixien
David Daura (amic de la universitat) (1)
Eckar Tolle, “Una nova Terra” (2)
Altres textos de recordança en el comiat.
L’últim Tirabol
63

David Daura. “Joan Font, in memoriam” (1)
És trist que el primer cop que trepitges un lloc sigui per atendre
un funeral. Mes trist encara (si la tristesa pogués ser mesurada
de forma exacta) quan el funeral és d’un noi de 22 anys.
Granollers és una ciutat que sempre associo a ell, fins i tot
ara, malgrat que ell hi falti. Va ser ell qui em va fer conèixer la seva
prou coneguda festa major, amb els blaus i els blancs. Ell era blau
i, quan me’n parlava, se li notava la passió. Em deia que ser blau
o blanc no era pas cosa de broma, que tenir a la novia, a un amic
o a un parent a l’altre equip suposava no parlar-t’hi mentre durés
la disbauxa. No ha sigut fins ara, un cop ell mort, que he trepitjat
Granollers. El mateix passarà amb Berga i la Patum. No hi he anat
mai, però ell en parlava com si fos quelcom diví.
“Un any, vens, Daura. Ja veuràs, és una passada”
I al final no hi he pogut anar. I és evident que el dia que hi vagi
(pel motiu que sigui) no podré sinó pensar en ell.
Els funerals de la gent jove són com un tràgic mosaic costumista.
Els elements que el conformen es repeteixen.
Plens de gom a gom, amb comentaris sobre la injustícia de la
vida flotant per l’ambient. I plors a tot arreu, molts plors. No ha
sigut una excepció. A la parròquia de Sant Esteve no s’hi cabia.
Ha sigut, segurament, un dels funerals més preciosos que he vist
mai (tot i que mai he entès el concepte de funeral preciós, però
64

se’m permetrà l’ús, espero). Una perfecta combinació entre la religiositat
i la laïcitat. Paraules sentides, clarinets, càntics, tambors,
homilies... I l’enteresa de la mare en pronunciar un discurs que, si
bé estava escrit, ha cedit a favor de l’oralitat.
Em destrossa veure el germà petit corrent a abraçar el germà
mitjà. No puc sinó plorar quan, en veure el germà mitjà, el Martí,
el veig a ell, amb aquell posat, alt com un Sant Pau, prim i amb els
pòmuls marcats. M’arriba la seva veu (suau i dolça, amb caràcter
i ferma quan tocava), els seus gestos. Recordo el passadís de la
universitat on va haver-hi la primera encaixada de mà. Em ve al cap
el primer cop d’ull, previ a l’encaixada de mà. Ell m’anava mirant
a mi, vestit amb polo i texans, i pensant ves a saber què, i jo me’l
mirava a ell, vestit amb jaqueta marró, palestina i samarreta, i pensant
d’ell els típics prejudicis. Per acabar descobrint que, en el fons,
tot i no estar d’acord en moltes coses, n’hi havia més en les que sí
que hi estàvem. I si no era ell qui m’embolicava a saltar-me classe i
anar al bar, era jo qui l’embolicava a fer-ho. I xerrera, molta, molta
xerrera. Tots dos. De qualsevol cosa. Des de política fins a futbol.
A veure qui xerrava més, o qui tenia raó. O aquell migdia en que,
tots dos, vam anar de públic a La competència, a RAC1, veient el
mític Mohamed Jordi, per fi, en directe. Tot plegat es fa trist, difícil.
Obro el Whatsapp i observo el teu darrer missatge. Em dius
que no has oblidat la nostra cita, però que vas fins al capdamunt
de feina, que quan jo acabi exàmens quedem per posar-nos al dia.
Doncs ja ho veus, Joan, tot just vaig acabar la setmana passada
i... en fi. He hagut d’assabentar-me de les teves últimes accions no
sent-hi tu.
Joan, descansa en pau.
65

Eckart Tolle: “Una nova Terra” (fragment) (2)
La reacció davant una pèrdua tràgica és sempre resistir-se o
cedir.
Algunes persones es tornen amargades i profundament ressentides.
D’altres es tornen compassives, sàvies i amoroses.
Cedir implica acceptar internament, las qual cosa és obrir-se
a la vida.
La resistència és una contracció interior, un enduriment de la
closca de l’ego. És tancar-se.
Qualsevol acció empresa des de l’estat de resistència interior
generarà resistència externa i l’Univers no hi donarà el seu suport.
La Vida no ajudarà. El sol no pot penetrar quan els porticons estan
tancats.
Quan cedim i ens lliurem, s’obre una nova dimensió de la
consciència. Si l’acció és possible o necessària, l’acció estarà en
harmonia amb el Tot i rebrà suport de la Intel·ligència creadora,
la Consciència incondicionada, amb la qual som un quan estem en
estat d’obertura interior. Llavors les circumstàncies i les persones
ajuden, col·laboren, es produeixen coincidències.
Si l’acció no és possible, descansem en la pau i la quietud
interior en actitud de lliurament. Descansem en Déu
66

Altres textos de Comiat
Paco
Amic dels pares des de molt abans que nasquessis.
Avui se’m fa difícil parlar.
La pèrdua d’en Joan afecta, sense cap mena de dubte a molta
gent, companys, amics, i indudablement a la família, la seva i la
que estava a punt d’iniciar, el seu projecte de vida amb l’Anna.
M’agrada recordar quan et varem aconseguir un vestit per saltar
de Ple a la Patum infantil de Berga, on jo amb orgull, com si
anés de comunió, li vaig fer d’acompanyant.
Recordar quan esperava al costat del carrer del Portalet a que
li portés els fuets per encendre’ls al final del correfoc.
Recordar el treball que va fer sobre la Patum.
I quan va decidir fer-se Mosso d’esquadra, amb el seu pare
fèiem broma, si algun dia ens han de detenir el millor és que sigui
un de la família.
En Joan, inquiet, amb el seu compromís amb les idees de llibertat,
de defensa del nostre País, de la seva identitat, de la seva
cultura, dels seus costums, de la seva llengua.
En Joan modest, però deixant empremta.
A Berga, amant i defensor de la Festa de la Patum la festa dels
Bergadans, la de la seva Mare, la festa de tots.
67

A Granollers, amant i fester de primera línia de la Nostra festa
gran, la Festa Major, la del seu Pare, amb els Blaus, fent ressonar
el timbal o redoblant la caixa, amb els diables o amb BSMB, nom
que em costa pronunciar, però que sona bé.
Diables som d’aquest ball
Diables som i serem
De ben segur al Joan Font
Al cor per sempre el durem
Amics Escola Pia
En Joan, una persona molt alegre. Passés el que passés sempre
tenia bones paraules i un somriure per a tothom. Una persona
afable. Respectuós amb tothom qui l’envoltava. Una persona atenta.
Sempre es recordava de tu i de la teva situació personal fos
quina fos. I estava allà per escoltar-te i cuidar-te sense excepcions.
Sempre tenia interès per tu. Ajudava a tothom sense demanar res
a canvi.
Una persona carinyosa que mimava el seu entorn. Molt amic
dels seus amics, sempre tenia una abraçada per tu. I sempre trobava
temps per estar amb tu. Sempre era allà, proper i fort per a tu.
Una persona amb gran sentit de l’humor. Divertit, sempre sabia
arrencar-te un somriure. Ens sorprenia dia a dia a tots, amb les
seves situacions més quotidianes de la seva vida. Com quan es va
posar el primer palestí, o quan va començar a estudiar dret. I, com
no, quan va entrar a l’acadèmia dels mossos... Un cul inquiet, sempre
tenia coses a fer, per aprendre. I sempre tenia col.legues amb
qui estar, escoltar i gaudir.
Carlos: Em queda el record d’un gran amic. D’una persona
completa. Les nostres primeres sortides nocturnes. Les primeres
noies. Les petites coses de la vida que mai no oblidaràs. Com mai
68

no oblidaré el nostre treball junts, la nostra Patum. La seva Patum,
perquè per a mi és i serà seva, i d’en Jaume, la M. Rosa, en Martí i
en Quim. Quins grans moments inoblidables hi vàrem passar. Encara
recordo com d’emocionat estava, vivint alguna cosa completament
nova, amb la passió que em transmetien.
Vivint com a germans una època de la nostra vida amb en
Martí, en Domènech, l’Enric, L’Arnau, en Josep, la Sandra, en Roger,
la Marina... i tants d’altres que em deixaré. Hem crescut i madurat.
Ens hem fet homes junts i mai no ho oblidaré. Gràcies Joan.
Santi: Gràcies per estar al nostre costat. Sempre ens quedarem
amb ganes de tu. Gràcies per tot Joan, t’estimem, t’estimarem
i et recordarem sempre.
Per acabar ens agradaria donar totes les forces possibles a la
família i a tothom, per recordar en Joan com la gran persona que
és i serà. Esperem tenir tota la força i inquietuds que ell sempre ha
tingut. Gràcies altre cop Joan. T’estimem.
Escoltes
L’agrupament està de dol i presenta el condol.
Trobarem a faltar el teu somriure, com diu la cançó. Trobarem
a faltar els somriures que ens arrencaves a tots. Trobarem a faltar
tantes coses... les tronxants imitacions, la teva força inesgotable
amb la guitarra, el teu ritme amb la percussió, l’energia que inundava
l’espai quan hi entraves, les ganes que posaves en tot. I més
endavant les lleis i els massatges orientals, les reflexions profundes
i la placa de mosso tan xula que finalment t’has guanyat. Trobarem
a faltar que ens acompanyis, que indaguis, que ens ajudis, vulguem
o no, la teva presencia sempre al costat de tothom.
Hem perdut el nostre cap, el nostre nen, el nostre company,
el nostre amic.
Però estem contents i agraïts d’haver-te tingut. D’haver pogut
69

compartir una part del camí amb tu.
Ens quedarem amb tot el que tenies de bo, amb tot el que ens
donaves i comparties. Ens agrada pensar que és el que tu vols.
Amb tu hem après moltes coses i les recordarem sempre. Hem
après a fer el que es creu i el que se sent sense importar res més,
amb convenciment. Hem après que no hi ha repte massa difícil. A
perseverar i a lluitar pel que un vol i estima. Hem après que s’ha
de viure i amb intensitat. Que val més no esperar a demà per fer
les coses que pots viure avui. I també hem après a compartir les
vivències i les ganes de tot.
Gràcies Joan.
Si amb tu se’n va una part de nosaltres, en cadascú de nosaltres
també es queda una petita part de tu i hi viurà per sempre.
Montserrat Ribas
Mare de la Maria, amb qui vas anar a la mateixa aula de la guarderia
al final de l’ESO.
És molt difícil creure que un fet així hagi passat i més difícil
és entendre-ho, pair-ho i acceptar-ho. Ens caldrà tota una vida. Els
bons records però, alleugeriran els dies.
Però com podem creure Joan que hagis mort, si tu eres la vida,
el riure, la música i la festa? La mort traïdora, t’ha sorpresa de matinada
en la nit de Sant Joan, nit de foc i de gresca, nit en que el cel
es vesteix de llum i de color. Ni tu ni nosaltres estàvem avisats ni
preparats, no ens ha donat la oportunitat d’acomiadar-nos.
Però si és cert que morir significa només desplaçar-se a viure
en un indret millor, hores d’ara ja deus ser l’àngel més guapo del
paradís, que vestit de diable, els hi deus estar organitzant la festa
major. La del cel també és a l’Agost? O potser ets el músic que ja
està reclutant gent per fer un grup? O ets el cap dels escoltes que
organitza l’estiu als nens del cel? O el flamant mosso d’esquadra
70

que des d’aquí dalt farà que les lleis de la terra siguin una mica més
justes. O ja estàs convencent al Pare que ens ha de tirar un cable
perquè Catalunya per fi sigui independent? A quin balcó celestial
has penjat l’estelada? Potser els intentaràs muntar una Patum com
la de Berga? Segur que ja t’estàs organitzant
Joan has viscut 22 anys i has tingut una vida molt plena. Has
omplert la vida a molta gent regalant alegria i optimisme. Has estat el
jove que sempre ha transmès energia positiva. No has parat! I sabem
del cert que no pararàs. Aquí i deixes als Pares, al Quim i al Martí, a
la xicota i a molts i molts amics que t’estimem i plorem pel teu enyor,
però segur que en aquest nou estatge ja t’hi trobes com a casa.
Els teus quatre avis deuen lamentar-se que aquí estiguem
tan tristos, perquè ells deuen haver sentit una joia immensa en
abraçar-te. Per cert, Joan, l’àvia Jordina segueix amb les manualitats?
Hi ha moltes flors en el cel? Ara que ja has creuat el llindar i
coneixes l’eternitat, fes-nos arribar una mica de llum. Saber-te en
pau i en bones mans, serà el nostre consol. Una abraçada preciós.
Viu en pau
Pregó festa Major de Granollers 2012
(Sandra Sabatés; de la noticia de Nació Granollers, fragment)
De vegades al pregó
recordem als que no estan
Blaus, Escoltes i diables
el trobem a faltar tant...
a la gent de BSMB
els falta el barret d’en Joan!
71

Versot final
(Diables de Granollers, 2012)
Ciutadans i ciutadanes de Granollers
amb els teus solos infinits, de festa major
en festa major i parem a Cal Negre.
Camí cap al Tramuntana
tu portaves la festa allà on et donava la gana.
A una colla li vas donar el nom
i amb empenta ens vam anar superant
“bolos” al mercat, correfocs i carnades.
Sabem que vas marxar
cap a Berga a saltar
i a la plaça de Sant Pere
sempre t’hi podrem trobar.
Per Patum allà ens veurem
amb el primer repic del tabal
i saltarem fins que sonin
els darrers compassos de Tirabol.
72

L’ÚLTIM TIRABOL
(Francesc Ribera, “Titot”; Brams)
Era jove, era berguedà,
estava a punt de fer vint-i-tres anys,
s´acostava Corpus, se li veia
en els ulls encesos com espurnes de Patum.
Mig poble deia que era un bon sagal,
l´altre mig que era un bordegàs,
i la noia que estimava no li fotia ni cas.
Dimecres de Patum vam quedar
a la barana però no s´hi va presentar,
en un revolt, amb el seu cotxe vell va deixar la pell.
Nana na nanà, Nana na nana
Na nana na nanà, Nana na nana
(a)
Des d´un racó sentia els gegants,
la música acompanyava
unes llàgrimes galtes avall quan vaig tornar a la plaça.
73

Potser va ser la màgia de la Patum,
o la barreja de la cervesa,
però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa.
Em va semblar veure´l arribar amb el barret i el mocador nusat,
em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans
fer un darrer salt de Patum.
(a)
Amb una mirada de complicitat
i un somriure com tenia ell sol,
de bracet agafats vam saltar l´últim Tirabol.
(a)
74

Acabat d’enllestir durant la festivitat de Corpus
• Juny de 2015 •

El meu fill Joan va morir el matí del dia del seu sant de
2012 en un accident de trànsit. Després de l’esquinçadora
vivència de la mort d’un fill, davant teu s’obren un ventall
de sentiments que sacsegen la teva vida amb dolor, ràbia,
impotència... La incomprensió i els “per què?” no et deixen
ni de nit ni de dia.
Ara cal continuar. Cal sortir del teu pou i el que és més
complicat, cal vetllar per la parella i pels fills. Cal tornar a
situar a cada membre de la família, acompanyant-lo en el
seu dolor, sense oblidar que, com el propi, és un sentiment
atroç. També cal saber deixar-se acompanyar.
Després de l’impacte del primer moment, passats molts
mesos, he començat a ser capaç de veure-hi una mica més
enllà, de recapitular i de copsar la lluminositat del fet viscut.
A ser capaç de comprendre que la mort d’en Joan, el
nostre Joan, no podia ser en va ni restar un fet estèril.
Íntimament sé que puc i que haig d’utilitzar la mort del
nostre fill per seguir anant més enllà i créixer en comprensió.
Mentre, m’adono que puc ajudar a qui ho necessita. A
persones que estiguin vivint alguna cosa similar des de la
foscor i la desesperació.
És per això que em poso a escriure i en surt aquest text
que tens a les mans i que no té cap altre objectiu que acompanyar-te
i aconseguir que visquis la mort del teu fill, filla,
o d’alguna persona molt estimada, amb el veritable sentit i
llum que aquest esdeveniment és en la Realitat.