estudi_comerc_barcelona_2014_juny-ok

probablement, a l’elecció d’un model urbanístic que ha abusat de dotar les plantes
baixes d’usos comercials malgrat l’escassa capacitat d’atracció de la zona. Si bé és
cert que aquesta àrea es localitza al mig de Barcelona, la configuració viària i de
transport públic i els condicionants geogràfics (el relleu) l’hi resten centralitat. També
en relació a l’ocupació, cal destacar que els barris més perifèrics tenen unes situacions
molt diverses: alguns d’ells tenen índexs d’ocupació elevats perquè concentren els
baixos comercials en els carrers més cèntrics i altres tenen índexs d’ocupació molt
baixos (per bé que en nombres absoluts, el nombre de locals buits és reduït).
Pel que fa a la dotació comercial, una quinzena de barris tenen una cobertura baixa, al
voltant o per sota d’un comerç per cada 100 habitants, unes dades que indiquen una
manca de cobertura fins i tot d’aquells comerç més quotidià. Bona part d’ells es
concentren a l’extrem nord de la ciutat (Trinitat Nova, Torre Baró, Ciutat Meridiana i
Vallbona) on no sembla consolidar-se cap eix comercial significatiu. En altres casos
(Can Peguera, la Font d’en Fargues o el Bon Pastor) el problema sembla menys greu
a causa de la proximitat a eixos comercials relativament importants (passeig Maragall,
Fabra i Puig, Gran de Sant Andreu...).
Tot i que a priori pot semblar que la inversió fora de l’eix central de Barcelona té menys
possibilitats d’èxit no podem oblidar que no hi falten les oportunitats: els preus de
lloguer i venda són més reduïts, el comerç quotidià continua essent necessari i hi ha
àrees que necessiten millorar la dotació comercial. La clau, en aquest cas, rau en
cercar localitzacions adequades per cobrir necessitats concretes en sectors més
consolidats.
Oferta i demanda comercial
Tot i que ja hem vist que la realitat té més matisos, a grans trets es dibuixa una
“Barcelona mar-muntanya” amb una elevada oferta comercial i una elevada demanda
comercial i una “Barcelona Besòs-Llobregat” amb una baixa oferta comercial i una
baixa demanda comercial. Caldrà veure l’evolució temporal de les dades per bé que tot
fa pensar que aquesta és una dinàmica que s’ha anat reforçant en les darreres
dècades i que, de moment, no té aturador. En aquest sentit, sembla evident que
l’orientació de les noves activitats que es volen desenvolupar a la ciutat s’haurà
d’adequar a aquesta realitat, potenciant l’especialització en l’eix central i la cobertura
comercial a la resta.
El repte a partir d’ara és analitzar si cal adoptar estratègies per, com a mínim,
reorientar aquesta situació (millorant la salut comercial de determinades àrees) sense
perjudicar el potencial turístic i comercial de l’eix estratègic mar-muntanya. Si l’objectiu
de l’equip de govern és apostar per un “model de barris productius a escala humana
dins una ciutat hiperconnectada” sembla clar que cal fer compatible la dinamització i
consolidació de l’eix central i la dotació de més activitat i autonomia a cada un dels
barris.
61