Compaginació Alegret.qxp - Acadèmia de Jurisprudència i ...

intensitat fins a l’actualitat, el Parlament de Catalunya va fer servir l’instrument tècnic
de les lleis especials per anar donant cos, a poc a poc, a un ordenament jurídic
encarcarat i amagrit per la prolongada absència d’institucions legislatives pròpies.
A partir del 1991, amb la promulgació de la Llei 40/1991, del 30 de desembre, del
Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, el dret català
va entrar en una tercera fase, la de les codificacions parcials, continuada amb la Llei
9/1998, del 15 de juliol, del Codi de família, amb la voluntat de recollir, ordenar i
sistematitzar la regulació sobre les diverses matèries continguda en les lleis especials
que s’han anat promulgant i de completar-la fins a assolir la plenitud de l’exercici de
les competències legislatives establertes per la Constitució i l’Estatut.
A la fi del 1998 el Departament de Justícia va organitzar les Jornades cap a un
Codi civil de Catalunya amb l’objectiu de fer partícip el món jurídic català de la voluntat
del Govern d’avançar en la codificació del dret civil i d’analitzar, amb representants
del món acadèmic, polític i professional, les possibilitats d’aprovar a curt
termini un Codi civil de Catalunya.»
Aquest Codi és avui gairebé una realitat fruit del consens que existeix en
aquesta matèria entre totes les forces polítiques de Catalunya, i ja han estat publicats,
a més del llibre primer esmentat, el llibre tercer, de la persona jurídica,
el llibre quart, de successions, i el llibre cinquè, de drets reals. I aviat es
publicarà el llibre segon, de la persona i de la família, que el Parlament ja ha
aprovat.
Al Tribunal Superior correspon, a partir de l’Estatut actual de l’any 2006, ara
ja amb caràcter d’exclusiva, la formació de la jurisprudència en matèria de dret civil
propi de Catalunya, atès que el seu art. 95.3 diu que «correspon en exclusiva
al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la unificació de la interpretació del dret
de Catalunya».
El dret civil català no és només un conjunt de normes de dret positiu, sinó
que són pautes de conducta, repetides al llarg de molts segles, que identifiquen
una determinada comunitat, la vincula amb les seves institucions i principis ancestrals,
però sense renunciar a la seva adaptació als temps moderns o actuals.
Una de les figures més antigues i més genuïnes del dret civil de Catalunya
és precisament la de la rescissió per lesió.
Aquesta figura segueix regulada en la Compilació de 21 juliol de 1960 — text
refós de 1984—, la qual, en l’art. 321, estableix que «els contractes de compravenda,
permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què l’alienant
hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància
seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva
validesa».
La figura esmentada és la que serà analitzada en aquesta exposició, tot i
que limitada al tractament que en fa la jurisprudència del Tribunal Superior de
Justícia i del Tribunal de Cassació.
8