Compaginació Alegret.qxp - Acadèmia de Jurisprudència i ...

La Sentència de 22 de novembre de 2004 resol un cas derivat de l’atorgament
d’un contracte de compravenda d’una finca, seguit d’un altre contracte atorgat
per les mateixes parts el dia següent, en què el comprador paga un complement
del preu convingut en l’escriptura pública anterior com a conseqüència de les
desavinences que s’havien suscitat entre les parts contractants sobre el preu just.
El litigi té com a base determinar si entre les parts s’havia convingut un contracte
únic de caràcter mercantil o si s’havien convingut dos contractes, el primer de
caràcter civil i el segon, mercantil, autònom de l’anterior.
Les sentències dictades en les instàncies inferiors desestimen l’acció rescissòria.
Es desestima el recurs de cassació interposat per la societat venedora, ja
que es confirma la tesi de la Sentència objecte de recurs, favorable a l’existència
d’un sol contracte de compravenda, que es qualifica de mercantil; i si és cert que
la Sentència de cassació rectifica aquest pronunciament de la Sentència de segona
instància, perquè qualifica la compravenda de civil i no de mercantil, en definitiva
desestima també la procedència de l’acció rescissòria perquè no existeix lesió
en més de la meitat del preu just.
En la STSJC 11/2006, de 6 de març, recordem que l’element comparatiu al
qual fa referència la Llei catalana, malgrat que no és en absolut menyspreable per
conformar el preu just discutit, no es pot equiparar a cap supòsit de prova legal
amb força per vincular el jutge ni reduir la seva capacitat de lliure apreciació del
conjunt probatori.
En aquest cas, el tribunal d’apel·lació va estimar provat, segons la prova pericial
aportada per la part actora (que, no ho oblidem, utilitzava el mètode comparatiu),
que el preu just de l’immoble superava en més del doble el preu que
havia pagat la part demandada, però en consideració al menor valor que la mateixa
pèrita establia utilitzant el sistema de capitalització de la renda, va acollir
aquest últim per tal de fixar el complement del preu al qual fa al·lusió l’art. 325
de la Compilació.
El mateix any es dicta la STSJC núm. 41/2006, de 5 de desembre, en la qual
s’estableix: «que l’element de proximitat no constitueix per se un criteri de qualificació
de dues finques com d’iguals o anàlogues circumstàncies, doncs característiques
físiques, urbanístiques o de qualsevol altra naturalesa poden justificar la seva
desigualtat, malgrat la seva proximitat. En aquest cas, com raona l’Audiència, es tracta
d’una finca de característiques diferents de la que és objecte del litigi —d’entrada,
l’edifici està catalogat de Monument Històric Artístic— i la valoració que fan aquells
perits al procediment contenciós-administratiu abans esmentat, es refereix a l’any
1990, és a dir a una data molt posterior a la data de la compravenda que la recurrent
pretén rescindir. Així doncs, d’una banda, no es pot dir que es tracti de finques d’iguals
o anàlogues circumstàncies a les quals es refereix l’art. 323.2 de la Compilació,
i d’altra, tampoc el temps de la seva valoració es correspon amb el temps de la compravenda».
36