Compaginació Alegret.qxp - Acadèmia de Jurisprudència i ...

is que paguin rendes molt baixes, que els arrendataris tinguin dret a la pròrroga
forçosa del contracte, dret a la subrogació en l’arrendament o dret al traspàs (Sentència
de 22 de desembre de 1994).
La Sentència de 21 de desembre de 1992 precisa que el valor de venda es pot
determinar en funció del valor de renda, ja que no hi ha res que impedeixi que
coincideixin, ni que impedeixi que s’aculli el valor de renda amb la finalitat d’especificar
el valor de venda.
La Sentència de 2 de juliol de 2001 confirma la que havia estat objecte de recurs,
que havia estimat l’acció rescissòria interposada per via de reconvenció, ja
que considera acreditada l’existència de lesió basant-se en el valor cadastral de la
finca, que en el cas del litigi era l’únic element que servia de referència per apreciar
l’existència d’una lesió en més de la meitat. El mateix fonament de dret de
la Sentència de cassació indica que l’element de confrontació per determinar l’existència
de lesió en més de la meitat, que preveu l’art. 323.II de la Compilació del
dret civil de Catalunya, no s’exigeix com a requisit sine qua non per determinar la
procedència de l’acció rescissòria.
No obstant això, podem dir que, per regla general, el preu just o valor de venda
es determina en funció de la prova pericial, encara que, segons la Sentència de
26 de febrer de 1990, ni els precedents històrics ni el dret vigent justifiquen un
tracte privilegiat de la prova pericial enfront dels altres mitjans de prova.
També en relació amb la rescissió per lesió, la Sentència de 5 de juliol de
2004 (número 915), en el fonament de dret cinquè, resol la qüestió plantejada per
la part recurrent, que manifestava la seva discrepància en relació amb la importància
que la Sentència objecte de recurs atribuïa a l’element comparatiu a l’hora
de fixar el preu just. Aquesta pretensió es va desestimar perquè es va considerar
que la Sentència d’apel·lació havia realitzat un estudi raonat de les proves que
constaven en les actuacions i que en el recurs de cassació no era procedent fer una
nova valoració de les proves practicades.
Per determinar el preu just, que l’art. 323.II de la Compilació del dret civil
de Catalunya concreta en el valor de venda, el precepte afegeix que s’ha d’establir
en relació amb el valor d’altres finques de la mateixa localitat i de característiques
iguals o anàlogues. Respecte a aquest element de confrontació, la Sentència de 20
d’octubre de 1992 precisa que és un criteri orientatiu, un element d’interpretació
normativa, i que de cap manera s’ha de convertir en exigència d’existència inexcusable,
sota la pena de fer impossible l’aplicació del precepte quan no es doni
l’element de confrontació. Les posteriors sentències de 19 de juny i 21 de juliol
de 1997 afegeixen que el jutjador no ha de considerar obligatòriament l’aspecte
de confrontació, ja que constitueix un factor valoratiu certament digne de ser pres
en consideració, però no es pot equiparar a cap supòsit de prova legal amb força
per vincular el jutjador o per disminuir la seva facultat de lliure apreciació del conjunt
probatori per determinar el preu just. Tot i això, segons les sentències de 7
33