Compaginació Alegret.qxp - Acadèmia de Jurisprudència i ...

C.4.3.) Ànim de liberalitat
Tampoc és procedent l’exercici de l’acció rescissòria en els contractes en
què el preu o la contraprestació s’ha determinat pel desig de liberalitat de l’alienant
(art. 321.II de la Compilació del dret civil de Catalunya). La Sentència
de 2 d’octubre de 1998 considera que existeix un component de liberalitat en
el cas que una part de la contraprestació es fixi com una obligació de fer que
consisteix a cuidar una persona de vuitanta-vuit anys d’edat; i la Sentència de
8 de juny de 1992 també aprecia l’existència d’un ànim de liberalitat en la compravenda
atorgada per una persona de vuitanta-dos anys d’edat a favor del seu
germà, que era el seu únic parent, liberalitat que es pot acreditar per mitjà de la
prova de presumpcions. Segons la Sentència de 6 de març de 1997, l’existència
d’un ànim de liberalitat és una qüestió de fet, que no pot ser objecte de recurs
en cassació.
L’ànim de liberalitat es projecta en ocasions sobre l’anomenat negotium mixtum
cum donatione, que, segons la Sentència de 12 de novembre de 1991, es fonamenta
en una causa resultat de la combinació de dues altres causes: una causa
onerosa, per la qual es compensen i es paguen els serveis i les prestacions econòmiques
atorgades pels demandats a l’actor, i que és la que serveix a la figura contractual
utilitzada, i una altra causa encoberta de caràcter liberal, que resulta de
l’animus donandi, per la qual el venedor expressa la seva gratitud als compradors,
i els fa donataris de la diferència del valor transmès.
En el mateix sentit, la Sentència de 4 de juliol de 1990 precisa que la rescissió
per lesió només pot operar sobre contractes de caràcter onerós i no és procedent
quan la contraprestació ha estat determinada per l’ànim de liberalitat de
l’alienant, situació que aboca a un contracte estructuralment onerós, però que afegeix
a la causa típica un component de liberalitat de l’alienant, que explica i justifica
el desequilibri entre el valor de venda de la finca i la contraprestació convinguda.
Aquesta tesi la resumeix la Sentència de 6 de març de 1997, quan diu que
no es pot parlar de lesió si la diferència entre el preu pagat i el valor de venda de
la finca no és injustificada, sinó que és coneguda i estimada per l’alienant i, per
tant, té una causa, ja sigui una causa mixta o una dualitat de causes, una de gratuïta
i una altra d’onerosa.
La Sentència de 2 de juliol de 2001, en relació amb la qüestió que fa referència
al presumpte animus donandi al·legat per la part demandada, deia: «Se argumenta
que queda probado a lo largo de las actuaciones la difícil situación personal
y económica por la que atravesaban los vendedores, sin incluso poder hacer pago de
los impuestos y arbitrios municipales, de modo que, según el recurrente, “los vendedores
ofrecieron los inmuebles con una parte del precio aparejada de liberalidad,
en un claro animus donandi, de una manera consciente, voluntaria, querida y dotada
de causa, cual es el conseguir de esta forma la rápida venta del inmueble, como
así efectivamente ha ocurrido”.
31