Compaginació Alegret.qxp - Acadèmia de Jurisprudència i ...

que si, a més, tenim en compte la realitat actual de les empreses urbanitzadores que
compren finques rústegues, urbanitzables o urbanes per a revendre-les dividides en
parcel·les amb el natural afany de lucrar-se; o si considerem les persones físiques o
les societats mercantils immobiliàries l’objectiu de les quals, professional o social, sovint
exclusiu, és el de comprar per a revendre les finques amb afany de guany; i neguéssim
després caràcter mercantil a aquestes compravendes, negaríem l’evidència
del nostre temps i ens col·locaríem fora de la realitat contra el que disposa l’art. 3.1 del
Codi civil, i incorreríem, encara més, en un palès desconeixement d’una part essencial
de la moderna normativa urbanística que contempla i disciplina els processos
de transformació, urbanització, divisió i venda de terrenys per particulars i empreses
urbanitzadores.»
En la mateixa línia la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22 de novembre de 2004 i també la de 10 d’octubre de 2005 pressuposen
la possibilitat jurídica de la compravenda mercantil, encara que no es va arribar
a qualificar d’aquesta forma en cap de les operacions enjudiciades.
Concretament, en la Sentència de 10 d’octubre de 2005, llegim que: «no configura
aquesta compravenda d’accions representativa de la propietat de la meitat de
la finca 4261, com a una compravenda mercantil, perquè no consta demostrada la intenció
que tenia el verdader comprador, Sr. P., a través de la seva societat familiar
interposada, sobre allò que comprava, ni demostra el destí que se li pretenia donar.
No consta si la seva intenció era especulativa o simplement la de fer per guardar patrimoni,
i, en aquestes condicions, la compravenda no pot qualificar-se de mercantil;
a banda que tampoc pot proclamar-se sense més ni més que la compravenda immobiliària
mercantil tingui vetada l’acció rescissòria dels arts. 321 i següents de la Compilació
del dret civil de Catalunya per mor d’allò que disposa l’art. 344 del Codi de
comerç referit únicament als béns mobles (arts. 325 i els següents de la mateixa secció
i del mateix títol) tots els quals preceptes es refereixen sempre a béns mobles i en
cap moment inclouen els immobles; cosa per la qual bé podria aplicar-se als immobles
la màxima “inclusio unius exclusio alterius” adduïda des d’antic per la jurisprudència
(sentències del Tribunal Suprem de 21 de desembre de 1946, 27 de febrer
de 1956, etc.)...».
En el cas de la Sentència de 10 de setembre de 2007 es tractava d’una compravenda
en la qual la societat actora, dedicada a la promoció urbanística de terrenys,
juntament amb altres persones físiques, venia en contracte privat a una altra
societat (l’objecte social de la qual era la compra, promoció, construcció i
rehabilitació de tota mena de solars i immobles per a la posterior venda o lloguer)
diverses finques incloses en un pla d’actuació urbanística per un preu global. Van
formalitzar l’operació mitjançant la venda en escriptura pública d’una finca a una
societat designada per la compradora mentre els altres venedors aportaven les seves
finques a aquesta mateixa societat (constituïda després del contracte privat) a
canvi de participacions socials que finalment també van vendre a persones rela-
20