Compaginació Alegret.qxp - Acadèmia de Jurisprudència i ...

cietats promotores en funció dels seus interessos, moltes vegades especulatius,
comportaria la summa injustícia d’impossibilitar l’acció a un venedor no comerciant
que aliena una finca a una societat immobiliària, i per contra la concediria
a un comerciant que ha venut a un particular o a una altra societat com a destinatari
final, assumint el risc econòmic inherent a tota operació mercantil.
En les sentències esmentades, així com en la STSJC de 30 de desembre de
2008, la qüestió es resol qualificant la compravenda objecte del litigi de civil en
funció de la intencionalitat del comprador. Només es qualifica l’operació de mercantil
en la de l’any 2007.
En aquesta Sentència, després d’analitzar l’estat de la qüestió en l’actualitat,
es qualifica el contracte dut a terme entre aquells litigants de mercantil, en funció
del fet que les dues parts eren comerciants, dedicades al negoci immobiliari,
i l’operació, part inqüestionable de l’objecte de tràfic de les dues societats.
Com arguments a favor de la mercantilitat d’algunes compravendes de béns
immobles, s’ha apuntat el contingut obert de l’art. 2 del Codi de comerç de 1885,
que estableix que es poden considerar igualment mercantils actes de naturalesa
anàloga als que preveu («Es considera que són actes de comerç els que comprèn
aquest Codi i qualsevol altre de naturalesa anàloga»); l’absència de prohibició
del Codi de comerç vigent, al contrari del que passava en el Codi de Sainz de
Andino de 1829; l’exposició de motius del Codi actual, en què expressament es
diu que «no es pot admetre com a principi absolut el que conté el Codi vigent (de
1829), que nega a tota venda de béns arrels el caràcter de mercantil».
En contra s’addueix l’absència de reconeixement de la figura en l’articulat
del Codi de comerç, que només preveu la compravenda de béns mobles, i sobretot
la pràctica impossibilitat d’aplicar la major part de les normes que disciplinen
la compravenda mercantil a la compravenda de béns immobles. En definitiva
—es diu—, el reconeixement jurídic de la compravenda de béns immobles
no condueix a cap resultat pràctic quan la seva regulació hauria de realitzar-se
per les normes del dret civil (dret comú segons els arts. 2 i 50 del Codi de comerç).
No obstant això, cal recordar que són múltiples, i cada vegada més freqüents,
sobre la base de la interpretació de les normes d’acord amb la realitat social (art.
3 del Codi civil), les resolucions que admeten aquesta possibilitat, sobretot des del
punt de vista conceptual. Tindríem més dificultats per determinar totes les conseqüències
jurídiques que podrien derivar-se de la declaració de mercantilitat de
la venda de béns immobles.
La Direcció General dels Registres i del Notariat va ser flexible en la qualificació
de certes activitats com a mercantils quan en les resolucions d’1 i de 30
d’abril de 1997 va concloure que: «La actividad así definida presenta las características
que determinan su calificación como mercantil, y ello no sólo desde el punto de
vista económico (interposición en el tráfico, habitualidad, ánimo especulativo) si-
18