ARRELS

ARRELS
REVISTA DE LITERATURA, NOTICIES I COSTUMS FEBRER-MARÇ 2015 NÚMERO 1
TROBADORS
JAUME I EL CONQUERIDOR
Narrativa infantil i juvenil

ARRELS
Redactors:
Milagros Benítez García
María Manuela Sánchez Leal
Rosa Torregrosa Aldeguer
Miguel Gálvez Senén
Rafael Gálvez Senén
José Manuel Escribano Ruiz
FEBRER-MARÇ 2015
NÚMERO 1

ARRELS
Sumari
POESIA
L'ÈPOCA DELS TROBADORS
4 Context històric
6 La moda als segles XII-XIII
8 Cuinant per als trobadors
9 La Vega Baixa de l’època
ELS TROBADORS
10 L'Auca dels trobadors
11 El món dels trobadors
12 Un nou amor cortés
13 Entrevista a Guillem de Berguedà

Revista de literatura, noticies i costums
CONTEXT HISTÒRIC
Finalitzant l'any del senyor de 1399, el cèlebre i erudit cronista medieval Phillipe Bastien ha volgut
realitzar una recopilació de les notícies més importants dels tres últims segles. Philipe ens farà un recorregut
cronicó a manera d'anals esdevingut en aquest període tan fecund per a la Història de la Humanitat.
Philipe Bastien ja ha realitzat altres obres i és reconegut internacionalment per les seues obres
històriques que es prenen com a referència. En la seua anterior obra La Crònica Albeldense o Codex Conciliorum
Albeldensis seu Vigilanus en un format de crònica històrica, relata passatges de la història antiga i d'Hispània i
suposa una de les escasses fonts conservades d'estudi del període final de la monarquia hispana-visigoda, la
invasió i assentament del poder Omeya en la península, i la gènesi del Regne d'Astúries.
Volent repetir aquest èxit anterior referit a la història d'Espanya, des del seu retir de la seua ciutat natal
de Carcassona, ara s'ha atrevit amb els ja citats tres últims segles de la vella Europa. Ací extractem un resum de
la seua magna obra, titulada: “Magnam europae viatori”.
RENAIXEMENT URBÀ
Amb la millora de l'economia a
partir del segle XII el rei adquireix
millor posició econòmica i ja no
depèn tant de les cessions dels
nobles. S'intenta recuperar el
poder real enfront de la noblesa
mitjançant la millora del seu propi
exèrcit (que va ajudar a imposar
les decisions reals enfront de
nobles díscols), l'enfortiment de
l'administració real o mitjançant la
concessió de furs a les ciutats pel
que deixaven de dependre d'un
noble i per tant el rei es guanyava
el seu suport i el dels seus
habitants, la nova burgesia
financera i comercial.
L'enfortiment intern de les
monarquies afavoreix que els reis
dediquen major esforç a la seua
expansió externa mitjançant
l'ampliació territorial del regne.
NAIXEMENT UNIVERSITATS
Fruit dels nous aires que comença
a recórrer el continent en el segle
XIII, és el naixement de les
Universitats. Sorgeixen del desig
d'alumnes i professors d'agruparse
en corporacions d'acord amb
una millor defensa dels seus
interessos i deslligar-se de la
rígida i dogmàtic ensenyament
religiós. Al principi segueixen el
sistema gremial. Són cridades les
primeres
corporacions
Universitats. Una de les primeres
de les quals es té constància és la
de Notre-Dame a París. Com a
resultat d'aquesta acció els
estudiants van aconseguir el
privilegi real de ser autònoms en
la seua gestió, organització i en la
dependència del poder real.
Un altre centre important que
donarà lloc a la formació d'una
universitat serà Bolonya. Ací es
concentraren els esforços de tres
escoles existents en la ciutat. La
municipal, dedicada a les arts, la
notarial i la de dret canònic.
Altres centres de prestigi europeu
quant a universitats els trobem a
Oxford i Cambridge on es fundarà
una altra universitat.
Quant a la Península Ibèrica la
constància de les primeres
universitats són les següents.
Alfonso VIII va fundar en 1212 la
universitat de Palència i el rei de
León Alfonso IX va fundar la de
Salamanca en 1218.
LES GRANS CROADES
Ha sorgit un fenomen nou a
Europa, el Papa Urbà II sota el
lema: “Déu ho vol” ha realitzat una
crida general de la Cristiandat per
a organitzar expedicions militars
que es proposen prendre
Jerusalem i recuperar per a la
Cristiandat els llocs sagrats que
han caigut en mans dels turcs. Li
les crida Croades per la creu que
porten els guerrers brodada en els
seus pits. Es realitzaran en total
vuit croades entre 1095 i 1291.
Les croades també els serveixen
als cavallers medievals per a fer
grans negocis i transformar-se en
poderosos mercaders i banquers.
Cal no oblidar l'aspecte econòmic
de les mateixes. No tot és religió.
Els cavallers es distribueixen els
diferents dominis i creen nous
regnes feudals.
L'any del senyor de 1096 senyors
francs i normands van reclutar un
poderós exèrcit. Els seus caps són
Godofredo de Bouillon, duc de
Lorena; Roberto, de Flandes;
Raimundo, de Tolosa, i
Bohemundo, de Sicília. A aquesta
croada li la crida "senyorial". Quan
arriben a Bizancio, l'emperador
bizantí Alejo Comneno els agraeix
la seua presència, però pels
dubtes els ha fet jurar que les
terres conquistades als turcs
quedaran dins del seu imperi. La
campanya ha sigut un èxit i el 15
de juliol del 1099 Godofredo
conquista la ciutat.
En el bàndol oposat als croats,
4 Arrels

Revista de literatura, noticies i costums
sorgeix un gran guerrer anomenat
Saladino, de tremp noble i elevat,
un dels grans homes de l'Islam,
davant qui queden xicotets els
croats que, per divisions i
mesquineses i per la resistència
dels bizantins, havien perdut
l'objectiu principal. Saladino
derrota els cristians una en el
1187 i pren presoner al rei de
Jerusalem. Jerusalem caurà
novament a poder de l'Islam. La
pèrdua de Jerusalem ha produït
una gran commoció i consternat a
tot l'orbe cristià.
Una de les croades més
recordades va ser la tercera,
cridada "croada dels reis", de la
qual van participar l'emperador
germànic Federico Barbarroja; el
rei francés Felipe Augusto i el rei
engonals Ricardo Cor de Lleó. Va
ser un important exemple de la
unitat religiosa de l'Europa de
llavors (1189), però no van
aconseguir consolidar el poder
europeu en la zona.
LA GRAN PESTA NEGRA
Els cronistes la descriuen com la
“ira de Déu” pels abominables
pecats de l'ésser humà, és la "gran
pesta", “la magna pestilència” en
els documents llatins de l'època.
Es va a originar en el Llunyà
Orient, probablement a principis
de la dècada de 1330-1340, i en
1346 va aparèixer en les factories
comercials italianes de Crimea; a
l'any següent s'havia estès cap a
Constantinoble i el Mediterrani
oriental, arribant a Sicília i als
ports del Adriàtic a la fi de 1347. A
principis de 1348 estava a
Gènova, i des d'ací es va propagar
durant 1348 i 1349, desplaçantse
lenta però incessantment des
del sud-est al nord-oest. A la
península Ibèrica va arribar en
1348 i a ella al·ludeix la Crònica
d'Alfonso XI.
La "pesta negra" va ser l'inici d'una
era de temibles epidèmies a
Europa, on portaven vuit segles
sense conèixer-les. En el segle XIV,
la pesta es va fer endèmica i
durant prop de quatre-cents anys
es van produir diversos brots de
fatals conseqüències (pesta de
Milà en 1576, de Londres en
1665, etc.).
Es tractava, en gran part, de
l'anomenada pesta bubònica,
transmesa de la rata a l'home a
través de les puces. Provocava
grans inflors (bubons) en les
aixelles i engonals i, encara que
no necessàriament mortal, en els
casos greus la mort es produïa
amb rapidesa, a vegades, poques
hores després de les seues
primeres manifestacions. En el
brot inicial de la dècada de 1340-
50, la pesta va ser de tipus
pulmonar, en la qual el bacil
s'allotjava en els pulmons i
causava pneumònia. Molt
contagiosa, era quasi sempre
mortal.
L'elevada mortalitat pot explicar-se
també per la seua novetat, ja que
atacava a una població que no
presentava ni immunitat clínica,
adquirida a través de l'exposició
dels individus a la malaltia i el
desenvolupament de defenses
naturals, ni immunitat genètica,
adquirida per la descendència
dels qui havien sobreviscut a ella.
És impossible determinar què
proporció de la població europea
va morir víctima de la "pesta
negra". No existeixen registres
funeraris ni censos que
proporcionen informació exacta.
Conformement a les proves
disponibles, la majoria dels
cronistes consideren que va morir
entre el trenta i el quaranta per
cent de la població en els països i
regions més afectats, segons
dades estimatives, situen el
nombre de víctimes a Europa, en
25.000.000 de persones.
L'ART GÒTIC
Ha sorgit un nou art innovador i
atrevit, és el denominat Art gòtic
estil artístic que es va
desenvolupant a l’Europa
occidental durant aquests últims
segles des de mitjan segle XII fins
a la implantació del Renaixement
(segle XV per a Itàlia), i ben entrat
el segle XVI. Sorgeix en el nord de
França i s'expandeix per tot
Occident.
El nou arc gòtic aplicat en portes,
finestres i voltes permet un nou
sentit ascensional de les formes i
la desaparició del mur, omple
d'una intensa lluminositat l'interior
dels edificis recreant l'espai ideal
per a acostar-se a un Déu més
humà, Un reflex de la “Jerusalem
celestial” de la qual parla
l'Apocalipsi de Sant Joan, amb les
seues “portes de perles”, “els
seus carrers d'or pur i vidre
transparent”. Els avanços en la
tècnica constructiva del gòtic farà
possible plasmar en pedra i de
forma simbòlica tals visions.
En escultura, es produeix una
humanització en els gestos i
actituds dels personatges.
L'atemporalitat i universalitat del
personatge romànic, es redueix en
el gòtic a la conjuntura temporal
d'un moment concret del temps i
de l'espai. Per aquest motiu
l'escultura del gòtic el personatge
esculpit reflecteix les emocions i
les vicissituds de qualsevol mortal.
Arrels 5

Revista de literatura, noticies i costums
LA MODA ALS SIGLES XII-XIII
A l'edat mitjana, ens trobem amb un ideal de bellesa imposat per les invasions bàrbares, les quals
mostraven la bellesa nòrdica de nimfes i cavallers, com podem apreciar en la pintura:
La fe i la moralitat cristianes van imposar un pudor a les vestimentes i la pràctica desaparició del
maquillatge, que es considerava contrari a la moral cristiana en tant que desfigurava el que Déu havia creat, el
que contrasta amb l'ús de maquillatges excessius utilitzats en èpoques anteriors com l'egípcia. El cristianisme
tenia tant poder a l'Edat mitjana que va aplicar una censura a l'hora de representar cossos nus que propici que
quan havien de mostrar-se, com en la Caiguda d'Adam i Eva o El Judici final, els cossos es esquematizaran al
màxim per llevar qualsevol matís de sexualitat.
L'ideal de bellesa de l'època, a estat tantes vegades pintat, que ens resulta ja molt conegut, la dona
medieval mostra blancor a la pell, cabellera rossa i llarga malgrat que el pèl sol estar recollit, rostre ovalat, ulls
petits però vius i riallers, nas petit i aguda, llavis petits i rosats, tors prim de complexió òssia com correspon a les
nòrdiques (malucs estrets, pits petits i ferms, i mans blanques i primes). La blancor de la pell era un símbol de
bellesa molt important ja que era un indicador de la puresa de la dona i al mateix temps un símbol de la
procedència del nord d'Europa. Les verges medievals presenten també aquestes mateixes característiques.
Pel que fa als homes, eren representats com a cavallers guerrers del mateix estil que els que ens trobem
a les novel·les romàntiques: Pèl llarg un indicador de força, virilitat i llibertat, que portaven els pobles del nord
d'Europa per desafiar als seus reis.
Tot i la dificultat que comporta el trobar a les representacions pictòriques (alguna escena de lluitadors
com els que es veuen en l portada de Santa Maria de Sangüesa o al claustre de Sant Pere de la Rúa d'Estrella),
podem dir que el home portava una mena de calces assimilades als actuals calçons, sobre aquesta peça es
vesteix la saya (peça amb lleugeres variacions durant la Baixa Edat Mitjana) i ve a ser una túnica de diferents
llargades de vegades fins als peus, de mànigues cenyides i amb l'escot obert en forma de amigaut, que té el seu
origen en els vestits orientals. Els camperols i artesans només porten aquesta peça, alguns amb una gorra de
menestral i generalment de teixit de llana tenyida generalment segons la classe social de marró, blanc, i les
classes socials més altes porten a sobre el pellizón (fins als peus i sol ser de pell amb un gran escot en forma de
trapezi per davant i elevat per darrere i el mantell (capa, anomenada gonella de patró rectangular amb un forat al
centre per al cap, de vegades també portaven una caputxa, no tenia costures als laterals, més tard evoluciona, se
li cusen les costures i es passa a cridar banlandre). Els treballadors del camp (pagesos, pastors ...) vesteixen amb
pells molt bastes, en forma de sayas.
6 Arrels

Revista de literatura, noticies i costums
Entre els anys 1170 i el 1340. En aquella època, les
vestidures dels homes i les dones eren pràcticament iguals, i es
basaven en diverses túniques senzilles, tallades en forma de T, i
ajustades amb cordills o amb cinturons. L'única diferència entre
l'home i la dona és que la dona anava vestida fins als peus mentre
que l'home solia ensenyar les cames. Per evitar el fred,
s'utilitzaven calces que s'enganxaven en una mena de lliga que
penjaven de la cintura. Els teixits eren variats, encara que el més
freqüent era el drap de llana. No obstant això, ja s'elaboraven
altres matèries i, des d'Orient, arribava sovint mercaderia teixida
en llana. El cotó i el lli eren també freqüents a l'Espanya medieval.
Una peça típica de la península era la capa amb una obertura per
introduir el braç esquerre. També existia ja, en plena Edat Mitjana,
el barnús, que era una peça habitual entre els musulmans, «un
teixit de llana fet amb estam molt retorçat i fort, a manera de
cordonet», i amb el qual es confeccionava «una capa amb
caputxa». I és que, tot i les vestidures que es van mostrar al Palau
Reial són de reis de la Reconquesta, les influències àrabs i
orientals es deixen veure clarament en el vestir del moment.
La doncella un
ideal que
representa
la bellesa i la bondat
Les classes més baixes,
pobres, desheretats són els que
vesteixen els primers pantalons,
val, i els jueus també van
començar a portar aquesta
peça, denominats els tubrucos,
una derivació de les calces
germàniques, al principi només
cobrien la part dels quàdriceps, i
es deien femoralias. Els joglars
(aquests també portaven un
tocat característic de dos pics
com banyes, denominat la gorra
dels bojos), ballarines
(pentinades amb els cabells
deixats i llarg i abillades a més
d'una saya molt ajustada al cos i
cenyida amb un cinturó i
mànigues amples i volàtils)
també portaven aquesta peça,
així podien moure i fer
contorsions millor.
Les núvies duien el millor vestit que tinguessin
independentment del color que fos, teixits de cotó i lli.
A sobre de les sayas, es posava el brial (subjecte amb
passadors) que és el vestit de seda o de qualsevol tela costosa i
rica que van usar les dones cenyit a la cintura i baixant en rodó
fins als peus, molt més llarg que la saya, encara que tots dos
tenien la mateixa hechura. També es va cridar així al vessant de
seda o tela que portaven els homes d'armes des de la cintura fins
a sobre dels genolls. Per ajustar estàs peces s'obren pels costats i
es encordan. Les mànigues amples i més curtes que les interiors,
decorades amb perles i passamaneria. Les classes altes
s'adornaven també amb un cinturó, el qual era molt llarg arribant
als turmells, estaven enfilats amb pedres precioses.
L'pellote era una espècie de vestit llarg i abrigat ja que
folrava habitualment amb pell de conill. Els caps eren adornades
amb barrets cilíndrics o birrets.
En relació amb aquest tema,
Umberto Eco en el seu llibre "Art i
bellesa en l'estètica medieval"
comenta la importància que tenen
en la vida medieval, marcada
principalment pel cristianisme -
com eix transversal-. Assenyala
que l'ideal de bellesa es presenta
de forma dual, plantejant que "en
desconfiar de la bellesa exterior,
es refugiava en la contemplació de
les escriptures o en el gaudi dels
ritmes interiors d'una ànima en
estat de gràcia".
Arrels 7

Revista de literatura, noticies i costums
CUINANT PER ALS TROBADORS
Si ens permetem la llicència de plantejar un menú per als trobadors, “en un dia bo”, allunyat de marxes i batalles,
en un paratge castellà sota l'ombra d'una celebració (allunyada de les farinetes diàries i potatges simples amb
cansalada grassa i cols, acompanyats per pa i vi), probablement la taula d'aquests nobles contindria els següents
plats:
Be en salsa camelina
El nom de la salsa li ve del color, el
qual recorda al del pèl de camell.
La recepta l'arreplega Ruperto de
Nola en el “Llibre de cosina”
(traduït en 1525) qui recomana
s'use suc de magranes com agràs
roig, a més de llet d'ametla, molla
de pa i abundant canyella.
Llotges de formatge
El formatge fresc fregit com a fruita
de paella. Apareix en el Lliure de
Sent Soví, del segle XIV (escrit per
un anònim cuiner del segle XI), el
qual arreplega la tradició
gastronòmica de la Corona d'Aragó.
Aletria
El Llibre del Sent Soví diu que és un
plat de pasta que porta oli, all i
raïms passes (etsabib) corrent en
els dies corresponents a carn o
peix. Probablement es tracta d'un
plat típic de la cuina d'Al-Àndalus.
Mirkás d'albergínies
Apareix en el receptari Risala fil
addiya andalusí. És una pasta
d'albergínies, condimentada amb
herba-sana i pebre barrejat amb
ous (com una truita) i enfornada.
Bledes i espinacs picats
Fulles verdes tendres, saltejades
amb cansalada, formatge i llet,
aromatitzades al gust amb herbasana
i majorana. Una recepta
popular que seria del gust dels
trobadors.
Potatge de llebrada
La llebre es menjava gustosament
en tota Europa, aquesta és una
recepta castellana amb ametles i vi
blanc.
Probablement la relació els trobadors amb els musulmans marcaria la relació d'aquests amb el menjar.
Utilitzarien productes introduïts pels musulmans així com la seua forma de preparació. No obstant açò, seguiria
rituals cristians, així menjaria cansalada i porc, beuria vi aguat endolcit, però no rebutjarien la alboronía o alatriya.
8 Arrels

Revista de literatura, noticies i costums
AUCA DELS TROBADORS
De trobar lleu i d’aquí, altrament dit rodolí
Arrels 9

Revista de literatura, noticies i costums
Text: Joan Vilamala, 2005
La paret de les auques - http://www.auques.cat
10 Arrels

Revista de literatura, noticies i costums
E L MON DELS TROBADORS
ELS TROBADORS
MÉS IMPORTANTS
• Guilhèm d'Aquitània (1071-1127)
• Marcabru (primera mitad del s. XII)
• Guillem de Berguedà (1138-1196)
• Guerau de Cabrera (1145-1180)
• Berenguer de Palou (1150-1185)
• Alfons el Cast (1152-1196)
• Ponç de la Guàrdia (1154?-1188)
• Ponç d'Ortafà (1170?-1246)
• Ponç d'Ortafà (1170?-1246)
• Huguet de Mataplana (1174?-1213)
• Guillem de Cabestany (1188-1212)
• Ramon Vidal de Besalú (1196?-
1252?)
• Pere el Gran (1244-1276) fou fill
de Jaume el Conqueridor
• Cerverí de Girona (Guillem de
Cervera) (1259-1285)
• Ponç Hug d'Empúries (1264-1313)
• Jofre de Foixà 1275
• Amanieu de Sescars 1278
• Formit de Perpinyà (segle XIII)
• Pere Salvatge (1280)
• Guillem Ramon de Gironella (segona
meitat del segle XIII)
• Jaume el Just (1291-1327) Fou el
segon fill de Pere el Gran i la seua
muller Constança de Sicília
• El rei Frederic III de Sicília (1341-
1377)
• Berenguer d'Anoia va ser un
trobador del segle XIV
El terme "trobador" especifica aquell "poeta" que escrivia en
llengua vulgar, sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir, que
pertany a la noblesa o que, si més no, ha aprés estes tècniques, i
que escriu les poesies en llengua vulgar per tal que siguen difoses
oralment. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats.
Esta moda va néixer a Occitània durant el segle XI.
El territori francés en l'edat mitjana comptava amb dues llengües
romàniques ben diferenciades: la llengua de oïl i la llengua d'oc.
La llengua dels trobadors era la llengua d'oc.
El primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm
d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània.
Desenvolupa dos estils, el primer anomenat "sensual" exposa
temes divertits, obscens, perquè hi parla dels seus amors, crida
l'atenció una llarga poesia on Guillem, en un estil narratiu, explica
com va fingir ser mut per a poder gaudir de l'amor de dues dames
burgeses. El segon és qualificat de "tendre" i les composicions
cauen dins el corrent cortés amorós.
Són poetes que escriuen en una llengua que no era exactament
la de Catalunya: la poètica dels trobadors, que sorgeix a Occitània
a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia
conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a
més, en què les diferències entre el provençal - la llengua de la
poesia trobadoresca - i el català eren relativament poc
importants. De fet, en aquell temps, i fins a finals del segle XIX, la
idea que el català formava part de l'occità o de la llengua d'Oc era
poc qüestionada.
Dels trobadors aristòcrates que van ser grans senyors, com
Guilhèm de Aquitània, o que van tenir gran importància en el seu
temps, com Folquet de Marselha, es conserva suficient
documentació per a datar-los i conéixer la seua vida, dels altres,
la majoria, s'han conservat escasses dades històriques, i les
poques notícies documentals que d'ells es conserven, solament
ens proven la seua existència.
Mercats
medievals
en la Vega
Baixa del
Segura
Arrels 11

Qui serà la dama?
Revista de literatura, noticies i costums
UN N OU AMOR CORTÉS
Estem en el segle XIII i un nou poema es canta a la vil·la, és del cavaller Formit de Perpinyà.
El trobador Formit de Perpinyà, guerrer com ningú, ha fet un nou poema per a la seua nova estimada. L’ha escrit
quatre estrofes expressant l’estima que sent per una dama; tant l’estima que no se la pot llevar del pensament.
Desitja veure-la, sentir la seua mà, però té por de no ser correspost.
El cavaller està tan enamorat que amb estos versos demana a la dama que s’apiade, li tinga compassió i li done
el seu amor en silenci. Perquè el gelós (marit) s’ha assabentat i li ha amenaçat de mort.
En els poemes amb un to de súplica i desesperació, el trobador demana un gest, una paraula...Formit de Perpinyà
es mostra molt tímid (fenhedor), és el vassall de la seua dama (midons).
I
Un dolç desig amorós
ha pres possessió de mon cor lleial,
senyora, que em ve de vós,
a qui estic del tot obligat,
que en pensament veig nit i dia
el vostre cos estimat i gentl
i el bell dolç esguard plaent
i vostra amable condició.
III
Ans us vull sense compensació
estimar que a una altra de la qual gaudís,
perquè Amor em diu que us
conquerirà, ja que m'ha conquerit,
i em diu que te el domini
que em pot donar goig,
però callant i sofrint
us estimaré tota la vida.
II
D'ençà que vaig veure les vostres faccions
no vaig tenir poder que allunyés
mon cor i mos pensaments de vós
per cap altra que jo vegés.
Així, senyora, feu la mercè
que us plagui, perquè el meu enteniment
tinc amb vós tan firmament
que allunyar-me'n no podria.
IV
I si jo gosés d'amagat
dir com us sóc del tot fidel,
prou obtindria de vós,
senyora; però em sembla
que si jo alguna cosa us digués
el vostre cos estimat i gentl
se m'allunyaria, pel que espero
que la pietat tot us ho digui.
12 Arrels

Revista de literatura, noticies i costums
LA VEGA BAIXA DE L'ÈPOCA
Les zones baixes amb tendència a
l'embassament han sigut considerades sempre com
a zones hostils per a l'assentament humà, així com
insalubres i improductives. En aquests espais es
formen comunitats camperoles que adopten
estratègies productives diversificades en les quals
desenvolupen els primers ecosistemes regats, a
arrel. Possiblement del contacte amb les noves
poblacions vingudes després de la conquesta
islàmica. El tram inferior del riu Segura constitueix
un pla d'inundació molt peculiar que funciona com
un ecosistema humit, on s'emmagatzema sòl i aigua.
Il·lustració 1. El baix segura en l'edat mitjana
D'aquesta forma, el pla d'inundació del
Segura queda delimitat en el seu marge esquerre per
les serres d'Oriola, Callosa, Abanilla i Crevillent,
unides entre si per un important glacis sobre les
vores del qual s'han anat dipositant els sediments
fluvials del Segura; pel sud, el límit ho constitueix
una línia de relleu ondat de menor altura. El traçat
del riu en la seua part baixa és en l'actualitat
moderadament sinuós, desembocant en el mar
després d'envoltar Guardamar.
Il·lustració 2. L'horta d'Orihuela i els topònims d'Al-Udri.
A: àrees de poblament alt medieval; B: marjal; C: saladars i zones d'embassada fluctuant; D:
superfície aproximada de l'horta en època islàmica; E: sèquies segons el Repartiment d'Orihuela (1.-
ac. de Callosa, 2.- ac. d'Albatera, 3.- ac. d'Escorratell, 4.- ac. vella d'Almoradí; 5.- ac. d'Alquibla); D:
azarbes segons el Repartiment d'Orihuela (6.- az. d'Abanilla, 7.- az. de Mayayo, 8.- az. Major de
Hurchillo).
Il·lustració 3. Reconstrucció del paisatge i distribució del poblament en la desembocadura del
riu Segura (segles VII-X).
Assentaments alt medievals: 1.- la Rábita, 2.- el Cabezo Soler, 3.- el Cabezo del Canales, 4.- el
Cabezo de les Tinajas, 5.- el Cabezo de la cova de la Tia Maravillas, 6.- el Cabezo del Molino.
Poblacions actuals: a.- Dolores, b.- Almoradí, c.· Daya Nueva, d.- Daya Vieja, i.- Sant Fulgencio,
f.- Algorfa, g.- Les Heredades, h.- Formentera del Segura, i.- Benijofar, j.- Rojals, k.- Guardamar.
A: llit de la desembocadura del Segura en 1720; B: llit de la desembocadura del Segura en
1888; C: llit actual de la desembocadura del Segura; D: dunes; I: marjals fluctuants amb
indicació de llacunes i àrees d'inundació. (segons ROSSELLÓ VERGER. 1989. 275, fig. 18); F:
saladar; G. àrees cultivables.
La reconstrucció d'aquest espai humit es
recolza en les referències documentals del Ugri (Al-
AHWAN i del Repartiment d'Oriola, malgrat
l'ambigüitat d'alguna de les seues expressions,
permet reconstruir l'aspecte pantanós del tram
inferior del Segura en el segle XI. El geògraf àrab,
després d'indicar que els habitants d'Oriola van
construir una séquia des de la ciutat fins al paratge
del Quatrullat (Catral), i el seu reg concloïa al sud
d'aquest paratge. La confluència del riu amb la
maresma és difícil de situar espacialment, però
sembla cada vegada més probable que el límit
màxim de l'àrea inundada vorejara Almoradí i les
Dayas, per a estendre's en la zona baixa del riu.
Conformant l'albufera de la Daya-Guardamar.
De l'exposat fins ara es desprèn que, per
paradoxal que resulte, l'àrea pantanosa del Baix Segura
era una zona relativament poblada en l'Alta Edat
Mitjana.
Situat en el soterrani de la Casa del
Pas, en el Camp de les Salesas de la
Universitat Miguel Hernández, alberga
un interessant jaciment descobert en
successives excavacions efectuades
des de l'any 1998. Muralla, banys
àrabs, torrasses medievals... tot açò i
més es pot contemplar des dels seus
passadissos i passarel·les de cristall,
imprescindible. Muralla de la ciutat
(declarada BIC el 14-XII-1.998). Datada
en època almohade (meitat del s. XII a
meitat del s. XIII) amb reformes
posteriors. Discorre al llarg del soterrani
d'extrem a extrem en sentit
longitudinal.
- Adossats a la muralla es conserven
tres torrasses de planta quadrangular i
un contrafort.
- Baños àrabs, de cronologia almohade
(meitat del s. XII a meitat del s. XIII), el
seu ús perdura fins a època cristiana
(segles XIV-XV). Es troben situats
extramurs, ocupen una superfície
pròxima als 200 m 2 . Es conserva la
zona de servei amb el forn i les tres
sales: freda, temperada i calenta.
- Habitatges islàmics de cronologia
almohade (meitat del s. XII a meitat del
s. XIII) i baix medieval. Localitzades en
Arrels 13

Revista de literatura, noticies i costums
ENTREVISTA A GUILLEM DE BERGUERÀ
D
es de molt jove sempre m'hi havia sentit atret pels trobadors, els admirava; poetes i músics al mateix
temps, amb un gran domini de la retòrica, la lírica i la música. Eren homes cultes, amb una delicada
sensibilitat i al mateix temps grans cavallers, tan destres amb les armes com amb la ploma. Per les viles
i pels castells els joglars, acompanyats d'instruments, cantaven els poemes d'aquests trobadors. Jo em quedava
embadalida mentre els escoltava. Fins a mi arribaven les seues històries, les seues gestes, les seues venjances,
els seus amors… Eren tants: Guillem de Cabestany, Bertran de Born, Guerau de Cabrera, Arnaut Daniel,
Berenguer de Palou, Marcabru, Pere el Gran, etc.
De tots aquests, el que despertava en mi una inexplicable admiració era
Guillem de Berguedà, em fascinava la lectura dels seus mordaços sirventès
amb els quals atacava als seus enemics, m'entendria la sensibilitat i
delicadesa de les seues cançons amoroses, m'apassionaven les notícies
que sobre les seues lluites, disputes, pendencias i assassinats arribaven als
meus oïdes.
Era l'any 1190, uns joglars estaven recitant uns poemes que jo vaig
reconèixer, eren de Guillem de Berguedà. Els vaig preguntar si sabien
alguna cosa del seu autor. L'últim que havien escoltat és que estava en el
seu castell de Montmajor. Vaig agafar unes poques coses i em vaig
encaminar cap allí.
Havien transcorregut tres llargues nits quan vaig arribar als peus de les muralles. Vaig preguntar pel senyor del
castell, quan em van portar davant ell, em vaig presentar com el cronista del comtat. Poc després, no ho podia
creure, ho tenia davant dels meus ulls. Tindria al voltant de cinquanta anys, encara que no era ni alt ni baix
l'efecte que produïa la llum daurada d'una vidriera en caure sobre els seus muscles, feia que la seua alçada
augmentara considerablement. Quan em va mirar, en la seua mirada vaig poder veure tota la duresa i l'arrogància
que any després d'any havia anat formant part de la seua existència.
Vaig començar dient-li l'admiració que sentia per la seua obra, l'important que era tot el que havia escoltat sobri
ell, en definitiva ho vaig adular fins que vaig vèncer la seua natural desconfiança. A partir d'aqueix moment la
seua vanitat i narcisisme va fer que responguera a totes les meues preguntes.
Cronista: A pesar que són
poques les seues poesies
amoroses, comparteix el mateix
concepte de l'amor que altres
trobadors famosos com: Guillen de
Cabestany, Marcabru o el seu gran
amic Bertran de Born?
Guillem: Quant a la poesia sí, el
trobador ha de ser el vassall i la
dona el senyor, al que ha de servir i
adorar el trobador.
Cronista: Les seues dues
cançons amoroses revelen una
gran tendresa, passió, un sincer
sentiment amorós, delicadesa i una
neteja de cor que no es torna a
sentir en cap de les seues
composicions posteriors. És cert
que la dama a la qual es dirigeix és
la filla de Ramon Floch, Anglesa?
Guillem: Sí és cert, era la dama
a la qual el meu cor li rendia culte i
tribut d'amor, però no era
correspost, per aquest motiu em
lamente en els meus poemes.
Cronista:
Hi ha una data que
14 Arrels
marcarà la seua vida, el 3 de març
de 1175; se li va acusar de
l'assassinat a traïció del vescomte
Ramon Folch, pare de Anglesa. Què
ha de dir?
Guillem: És veritat que ho vaig
matar, vam tenir diversos
enfrontaments ja que no estava
d'acord amb l'adoració que sentia
per la seua filla, ell va ser el
responsable que no anara
correspost. No vaig tenir més remei
que tendir-li una emboscada…
Cronista: Quines conseqüències
va tenir aquest desgraciat fet en la
seua vida?
Guillem: La meua vida va patir
un gran canvi. La meua dama, com
no tenia germans, va demanar
ajuda al rei Alfons I, el qual fins a
aqueix moment havia sigut el meu
amic. El primer que va fer va ser
desposseir-me del títol de
vescomte que havia heretat del
meu pare. Vaig haver de fugir, vaig
estar amagat durant més de set
anys.
Cronista: És veritat que va haverhi
amics que ho van ajudar i als
quals vostè va trair?
Guillem: Sí tot açò va ser fruit
del meu mal cap i del poc respecte
per tothom: a tots els amics que
m’acollien i que eren casats, els
posava banyes o m aprofitava dels
seus filles o germanes. Finalment,
tanta rebel·lia va causar-me gran
mal…
Cronista: Es diu que no respecta
gens, és cert que va assaltar un
monestir en Favas i va raptar a un
a monja de la qual no es va tornar
a saber gens?
Guillem: Tinc molts enemics que
m'odien, homes als quals he
ridiculitzat i calumniat amb la meua
ploma, açò provoca que es diguen
coses que no sempre són certes.
Cronista: El seu amic, Bertran de
Born, que com vostè ha lluitat i
provocat moltes discòrdies, en uns
bells i sentits versos manifesta el
seu penediment per la vida que ha

Revista de literatura, noticies i costums
portat i li demana que reflexione i
faça el mateix, què opina d'açò?
Guillem: Tots m’han considerat
sempre un home violent i agressiu,
que no m’aturo davant de l’insult i
la calúmnia. He tingut nombrosos
enemics als quals he atacat amb
les armes que he estat capaç:
d’una banda l’espasa, amb la qual
vaig matar a Ramon Floch de
Cardona, i de l’altra l'emploma,
amb la qual he redactat alguns
sirventesos més ferotges i mortals
que qualsevol arma.
Cronista: Si haguera de triar un
dels seus versos, quin seria?
Guillem: Els versos més sentits i
dels quals estic molt orgullós, són
els dedicats a Ponç de Mataplana
amb motiu de la seua desgraciada
mort en 1185, en ells em penedisc
de totes les mentides que en
poemes anteriors havia dit sobre
ell. Especialment és est:
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
car mai, dónes que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.
Recitat per ell em van semblar els més bells i sentits versos que mai havia escoltat. La seua mirada perduda,
l'expressió de la seua cara, no em semblaven ara, tan dura i altiva com al principi, alguna cosa havia canviat.
Em vaig acomiadar donant-li les gràcies, esbossant el que podia ser una tímida, somriure. A penes em va mirar, a
penes em va contestar. Anys més tard, cree recordar que era sobre 1196, fins a les meues oïdes va arribar la
notícia que Guillem de Berguedà havia mort tan violentament com havia viscut, assassinat per un soldat que
segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. Una mort deshonrosa i potser merescuda per a un
home conflictiu, temperamental, ple d'una ira no continguda però capaç de compondre els més bells poemes.
Si volen acostar-se a l'obra d'este autor poden fer-ho consultant el llibre del doctor Martí de Riquer (1914-
2013), un dels majors coneixedors de la literatura medieval, editat per Quaderns Crema en 1996.
Les poesies del trobador Guillem de
Berguedà
Martí de Riquer
Editorial Quaderns Crema
Sèrie Gran, 18
Poesia
El trobador Guillem de Berguedà morí poc abans de l'agost de l'any 1196. Som,
doncs, a vuit segles de l'acompliment de l'obra literària d'un dels poetes més
singulars del món romànic i de l'escriptor català més agressiu i més mordaç, que
era, al mateix temps, un senyor feudal altiu, desvergonyit i tan violent que fou
capaç d'arribar a les més ultrades denigracions i a l'assassinat. Pocs homes del
nostre segle XII coneixem tan bé, ja que als seus contundents versos mai no
amagà els seus sentiments, per corrosius que fossin, ni les seves rancunioses
passions i tingué l'encert de retratar-s'hi sense dissimulacions ni falsejament del
seu iracund, procaç i sorneguer tarannà. Escriu a la perfecció en la llengua
provençal que hagué d'estudiar i d'apendre, i maneja amb total seguretat i
mestratge la versificació i els ritmes d'una poesia que al seu temps ja havia atès un
altíssim grau de perfecció, expressivitat i elegància.
Any de publicació: 1996
432 pàgines
13 x 21 cm
Cartoné
ISBN: 978-84-7727-168-0
Arrels 15

JJAUME II EL CONQUERIIDOR
MONTPELLIER,, 12088 1 -- VALENCIA,, 12761
ARRELS