alella-325_web

alellaNúm. 325
novembre-desembre 2013
any 53
3,50 €
30 anys de Diables
del Vi d’Alella
CiU s’incorpora
al govern municipal
Onada de robatoris
als barris de muntanya
1

PRIMERA PLANA
01 Coberta
La foto de portada, obra del
fotògraf alellenc Roger de Marfà,
mostra quatre de la vintena de
diablons que integren la nova colla
infantil dels Diables del Vi d’Alella.
Quan la colla acaba de complir 30
anys, és més evident que mai que
el relleu generacional està garantit.
05 Cartes
al director
07 Del poble
• 9 persones presenten queixes
al Síndic de Greuges
• S’instal·len cinc desfibril·ladors
• La Declaració d’alcaldes del
Maresme, al Parlament i la
Generalitat
• Quatre alellencs guardonats a
la Mostra Literària del Maresme
• El Maresme atrau població
d’altres comarques
• Donant valor a l’esport formatiu
i de lleure
• La Riera Coma Fosca, en obres
• Campanya de Gd’A per baixar
més l’IBI
• Els silencis mediàtics, analitzats
al Mirades al Món
• Corrent contra la violència de
gènere
• Alella aporta 5 tones de menjar
al Banc dels Aliments
• Impulsant l’ús d’articles de 2a mà
• Foto dels nadons nascuts a Alella
l’any 2013
• Nova edició de l’itinerari Francesc
Ferrer i Guàrdia
Del Ple
• Nova regidora de CiU
• Suport a les entitats esportives
• Nou equip de govern, nou
cartipàs
• Autorització per a un nou celler
d’Alta Alella
• Una rebaixa de la pressió fiscal
• Es modifica el reglament per
accedir als ajuts econòmics
socials
• Es vol treballar amb banca ètica
11 Actualitat
• CiU entra al govern, superat
l’equador del mandat, per
impulsar amb ERC el procés
sobiranista des d’Alella
• Onada de robatoris a Mas Coll,
Nova Alella i Can Comulada
• Els tres peus del gat
• Associació Asperger del Maresme
• Intercanvi educatiu a l’INS Alella
21 Col·laboració
Els estius a Alella
24 Què fan...
Aborígens
25 Cultura
• Correllengua 2013
• Un any més, la festa de la
llengua passa per Alella
• El Club de lectura del poble bufa
deu espelmes aquest febrer
• Lisboa
31 Dossier
• Trenta anys dels diables del vi
d’Alella
41 Els anys
tràgics
• Els infants estan poc atesos i
vigilats, i la poca cura que es té
d’ells fa que vagin bruts
46 Arrels
• Testimonis d’Alella. Rosa Casals
48 Magazín
56 Esports
• Entrevista a Joan Siuraneta. 81 anys
• Taekwondo. Els millors del
taekwondo català es van reunir a
Alella
• Rugbi. La cara i la creu del rugbi
alellenc
• Bàsquet. Els onze equips
del Bàsquet Alella inicien la
temporada
• Vòlei. Els equips sèniors del Vòlei
Alella comencen la lliga amb bon
peu.
• Atletisme. Maratons èpiques i
marques personals
• Futbol. Tots els equips del CF
Alella a bon ritme. La UE Alella
planta cara a tots els seus rivals.
El primer equip l’Alella FS lluita
per tot
EDITORIAL
Interpretacions
Recordo que als inicis d’assumir la direcció d’aquesta
revista, aviat farà 20 anys, vaig escriure vàries editorials
en què reflexionava sobre la línia editorial de la mateixa.
Li donava voltes a quin paper havia de complir
la publicació i a com havia d’encarar la tasca que se
m’encomanava. Aquestes reflexions em van ajudar a
definir les línies mestres del que, des d’aquell moment
i juntament amb els companys de redacció, ens vàrem
posar com a fita: que aquesta revista sigui la de tots els
alellencs, sense cap tipus d’exclusió.
Un cop formulat aquest propòsit, en vàrem definir
un altre tan important com el primer: procurar no haver
de callar mai res. A vegades hi ha coses que són delicades
de dir, però cal fer un esforç per trobar les paraules
més escaients. Sempre hi ha una manera d’expressar
les coses que, sense ofendre ningú, ens permet poder
dir tot allò que calgui.
Arran d’una crítica bastant incisiva que es va publicar
en un bloc alellenc referint-se a un escrit publicat
en el número anterior d’aquesta revista, aquests dies he
tornat a reflexionar sobre l’exercici d’escriure. Davant
el fet de la creació d’un escrit, en primer lloc existeix la
voluntat d’expressar un pensament o, en el cas d’una
entrevista, d’intentar transmetre el que una altra persona
t’explica. Però ens trobem que, un cop aquestes
idees són formulades per escrit, potser ja no són ben
bé la mateixa cosa. I, finalment, quan aquest text arriba
a ser llegit, és susceptible de tenir múltiples interpretacions.
Potser tantes com lectors hi hagi.
Dit això, voldria constatar que quan vaig llegir per
primera vegada l’escrit de referència, i que anava signat
per una redactora habitual d’aquesta revista, el vaig interpretar
de manera absolutament diferent al nostre crític
virtual. Allò que a aquesta persona li semblava complicitat
i fluixesa de l’entrevistador, a mi, personalment,
em va produir la sensació que, segurament per les circumstàncies
del moment en que es va fer l’entrevista,
l’entrevistat havia optat per una certa tebiesa.
No és la meva intenció aprofundir més en aquesta
anècdota concreta. Avui simplement m’ha servit de
pretext per compartir amb tots vosaltres unes quantes
reflexions sobre el fet comunicatiu i el paper de la revista
Alella. Això sí, abans de continuar, vull deixar clar
el meu respecte més gran per la periodista que va fer
l’entrevista, per les contestacions de l’entrevistat i, sobretot,
pel lector que n’ha fet una interpretació i n’ha
volgut deixar constància en el seu bloc.
Malgrat que els recursos de la redacció de la revista
Alella són amateurs, la nostra voluntat és la de fer un
producte el més professional possible. Aprofito per reiterar
la nostra ferma voluntat de seguir sent fidels a la
veritat i procurar fer-ho de forma inclusiva. A vegades,
a la vida, no s’assoleixen tots els bons propòsits; quan
això passa, no cal que ningú li busqui tres peus al gat.
Simplement, no sempre aconseguim ser tant encertats
com ens agradaria.
Aprofito que escric en aquestes dates per desitjar
un bon Nadal i una bona entrada al 2014 a tots els
nostres lectors.
Ramon Ruiz
Director
3

Rosat de pansa,
el vi de la nostra revista
germana, Papers de vi.
El primer vi de pansa
rosada de la DO Alella.
A la venda a les
vinateries d’Alella
PVP: 9,95€
4

CARTES
alella
Revista independent d’informació local
Edita
ASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLA
Eduard Serra i Güell, 2
Apartat de Correus 401 - 08328 Alella
revista.alella@gmail.com
www.revistaalella.cat
Fax 93 540 07 28
Director
Ramon Ruiz Bruy
Sots-director
Eudald Serra
Redactor en cap
Òscar Pallarès
Redactors
Albert Alabau, Ramon Anglada, Jordi Albaladejo,
Agnès Céspedes, Alba Céspedes, Cristina Gaggioli
Ariadna Guasch, Sigrid Guillem, Alba Ortega,
Carles Pérez, Laura Ruiz i Pep Vidal
Col·laboradors
Montse Donada, Jordi Farrús, Alejandro Ferrer,
Alex Fraguas, Pol Guardis, Quico Lluch,
Joan Puigibet, Jordi Ribas i Xavi Tarafa
Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)
Subscripcions: www.revistaalella.cat/subscripcio
Correcció: Aïda Estrada
Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig
Producció: RRB
Impressió: Comgràfic
Dipòsit legal: B-24.950-62
Col·laboració: 3,50 euros
Amb el suport de:
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza necessàriament
de les opinions que continguin els articles signats.
Carta del director
ADÉU-SIAU MARIA MÖLLER
Amb el pas dels anys, les persones adquirim un bagatge
d’experiències que després ens venen a la
memòria i utilitzem d’exemple quan ens trobem en
situacions semblants. Personalment, recordo unes
quantes d’aquestes anècdotes, a les quals podria
qualificar com de clàssiques personals meves, ja que
les he utilitzat més d’una vegada per reforçar les
meves explicacions.
La major part d’a-
questes histories es relacionen,
en el record,
amb les persones amb
qui les vaig compartir.
He de constatar, amb
orgull, com amb el pas
dels anys, sovint m’han
estat útils els ensenyaments
que em va llegar
l’Esteve Riambau,
anterior director de la
revista Alella i espòs de
la Maria Möller, figura a
la memòria de la qual va
dedicat el present escrit.
Curiosament, tot
i que foren molts els
ensenyaments que dec
a l’Esteve Riambau, algunes
vegades són els
deixebles qui proporcionen
petites lliçons
als seus mestres. Va anar així: en l’època que tenia
l’Editorial Pleniluni, vaig fer una certa relació amb
Emili Teixidor, l’escriptor de Roda de Ter. Doncs bé,
un dia l’Esteve Riambau em va dir: “Ramon, he vist
l’Emili Teixidor per la televisió i m’ha semblat que és
força més gran que tu, i com que m’havies dit que
éreu amics...”. Tot seguit em va sortir la següent
resposta: “I que no som amics tu i jo, Esteve, tot i
que no tenim la mateixa edat” I amb això l’amic
Esteve em va donar la raó.
Disculpeu tot aquest preàmbul tant llarg, però
que em serveix per dir que, tant a nivell personal
com en el de l’Associació Cultural Revista Alella, el
dia que perdérem el guiatge i l’amistat de l’Esteve
Riambau, vàrem guanyar una nova amistat molt
valuosa, la de la Maria Möller.
Encara que, ben mirat, no es just dir que aquesta
relació no va començar fins el traspàs de l’Esteve, ja
que la relació amb la revista venia d’anys. Potser si
que la figura de l’Esteve, el nostre director, eclipsava
la magnífica labor d’amfitriona de la Maria. Efectivament,
hem de deixar constància que, fins al final dels
seus dies, la Maria Möller va acollir a casa seva, Can
Bertran, els membres de l’Associació Cultural i, en
determinades èpoques,
les reunions del consell
de redacció. Un escenari
esplèndid i on ens sentíem,
de debò, com a
casa nostra.
Més endavant, quan
Salvador Artés va deixar
la presidència de
l’Associació per dedicarse
a la política local, la
Maria Möller va assumir
el càrrec de Presidenta,
al qual hi va aportar
tota la seva senyoria i
honorabilitat. A més,
vull deixar constància
ara i aquí que, malgrat
el dret que li proporcionava
aquesta responsabilitat
de la Presidència,
mai es va immiscir en la
tasca de l’equip de redacció,
a la qual, només
molt de tant en tant, ens feia arribar alguna observació
de caire constructiu.
Per tant, alhora de recordar la Maria Möller, ara
que tristament ens ha deixat, dos són els mots que
simbolitzen i fan justícia a aquesta llarga relació:
l’amistat i la gratitud. L’amistat intergeneracional i
cultivada a partir de l’objectiu de tirar endavant un
projecte compartit: la revista Alella. I la gratitud per
la seva generositat i la valuosa aportació de la seva
responsabilitat i dedicació. La Maria Möller ha estat
un dels puntals que ha permès que la revista Alella
segueixi sent el que ara és. Per tot això, el comiat
que més s’escau dedicar-li en aquest moment es:
“Gràcies Maria, et trobarem a faltar molt”.
Ramon Ruiz
TIRA CÒSMICA Alex FoGo
5

Núm. 22 · Primavera 2013
Nú
FOTÒGRAF DE MODA
realitza retrats i reportatges
per a particulars
Truqueu sense compromís al tel. 679 43 26 34
www.farrus.com
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Regala
una
subscripció
a Papers
de vi!
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 16 · Primavera 2012
Xuriguera i Faixedas
brinden amb vi DO Alella
El Tast Tiana camina cap a la consolidació
Un vi i dos sommeliers de la DO Alella,
a la final del concurs Nas d’Or
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 14 · Nadal 20 1
Brindem pel
2012 amb caves
i escumosos
DO Alella
Entrevista amb Jordi Bort,
Director General de l’Incavi
Alella torna a brillar a la Guia
de vins de Catalunya
Subscriu-te!
Des de fa un parell d’anys, la revista Alella publica tota la informació
del món del vi a la nova capçalera Papers de vi. Per tant, si vols estar
assabentat de tot el que passa al món de la DO Alella, subscriu-te a
Papers de vi. Per tan sols 9 euros a l'any rebràs sis revistes a casa
teva i, amb el primer número, una ampolla de vi DO Alella de regal!
Formalitza la teva subscripció a
www.papersdevi.cat/subscripcio
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
El Tast Tiana
inaugura
la temporada
de jornades
gastronòmiques
Entrevista amb els
responsables del Consorci
de Turisme del Maresme
Reportatge: els
restaurants especialitzats
en casaments
Els enòlegs de la DO
Alella tasten a cegues
els seus vins rosats
De llevats,
genomes i vi
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 24 · Verema 2013
Pep
Riera, nascut de la terra
Entrevistem tem el pagès més popular del país
Tast vertical:
Dolç Mataró
(Re)descobrir
la garrofa
DO Alella:
oasi vinícola
Aproximacions
al paisatge del vi
El celler de les
Galeries Laietanes
www.papersdevi.cat
6

DEL POBLE
9 persones presenten queixes
al Síndic de Greuges
L’equip del Síndic de Greuges que es va desplaçar a Alella el passat
21 de novembre, va atendre un total de 9 veïns i veïnes que van
voler transmetre, a aquesta institució, les seves queixes en relació a
diverses qüestions. En el punt d’atenció instal·lat a Can Lleonart, van
rebre fins a nou queixes i una consulta relacionades amb els serveis
d’aigua i electricitat, els tributs i impostos, el medi ambient i els procediments
sancionadors. D’aquestes queixes, tres anaven dirigides a
l’Ajuntament.
S’instal·len cinc desfibril·ladors
Des del passat mes de
novembre, Alella compta
amb cinc equips de
desfibril·lació cardíaca
per poder donar una
atenció ràpida i eficient
a aquelles persones
que poguessin patir
una aturada cardíaca
al municipi. Aquests
equips, que inclouen
instruccions d’ús, es
troben ubicats a la
Plaça de l’Ajuntament,
el Pavelló Municipal
d’Esports, el Camp de
Futbol, la Zona Escolar
del Bosquet i l’equip
mòbil de la Policia L’aparell que hi ha a la Plaça de l’Ajuntament.
Local. Tenen un cost
de lloguer de 535,79€ mensuals, que inclouen les sessions formatives
que s’han fet a diversos treballadors municipals.
La Declaració d’alcaldes
del Maresme, al Parlament
i la Generalitat
L’anomenada Declaració de Vilassar de Dalt d’alcaldes i alcaldesses
del Maresme de suport a la Declaració de Sobirania del
Parlament de Catalunya i al Pacte Nacional pel Dret a Decidir,
signada, entre altres 25 edils, per l’alcalde d’Alella Andreu Francisco,
va ser lliurada el 30 de novembre a Núria de Gispert, presidenta
del Parlament de Catalunya, i el 20 de novembre al president de la
Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Francisco va formar part, en
ambdós casos, de la representació que va presentar el document.
Quatre alellencs guardonats a
la Mostra Literària del Maresme
Luka Herrero, amb l’obra El ninot de neu se’n va de viatge, i Josefina
Maymó, amb Tornaran les orenetes, tornaran, van guanyar el primer
premi de prosa en les categories A, de 6 a 8 anys, i F, d’adults, respectivament,
en la XXXa edició de la Mostra Literària del Maresme,
els guardons de la qual es van lliurar el passat 24 de novembre en un
acte a Arenys de Mar. Víctor Canal, amb El guepard poruc, i Marçal
Parcerisa, amb Febrer de 1872, en les categories A, de 6 a 8 anys, i D,
de 15 a 18 anys, van obtenir un segon premi també en prosa.
ÒSCAR PALLARÈS
El Maresme atrau població d’altres
comarques
La comarca del Maresme és una de les poques que ha registrat un
augment de població en l’informe sobre moviments migratoris que
elabora el Consell Comarcal, amb un increment de 641 persones
l’any 2012. Arenys de Mar, Montgat, Vilassar de Mar i Tordera són
els municipis que acullen més veïns nous. Alella presenta un saldo
migratori de 85 nous habitants, resultant de l’arribada de 583 immigrants
–majoritàriament vinguts de Catalunya mateix– i de la marxa
de 498 persones.
Donant valor a l’esport formatiu
i de lleure
En el si del projecte Alella valora l’esport, l’Ajuntament va organitzar
dues trobades durant el mes de novembre, una amb clubs
esportius i una altra oberta al públic en general, amb la intenció de
dinamitzar la pràctica de l’esport, no només el federat, sinó sobretot
el de lleure i la formació esportiva. Entre les conclusions a les quals
es va arribar “destaca la necessitat d’impulsar l’esport en família i el
fer un calendari periòdic, segurament trimestral, que programi totes
les propostes esportives que sorgeixin al poble, per animar la participació,
des d’una pedalada o una excursió, fins a sortides a la neu o
jornades de vela”, explica Marc Almendro, regidor d’Esports. Aquest
projecte s’emmarca en l’anàlisi profund que està fent la regidoria
d’Esports de la seva àrea i amb el qual es marca els objectius de futur.
Fins ara s’ha fet una revisió i reglamentació dels equipaments esportius
municipals i s’han renovat els convenis amb les entitats en el
que s’anomena MIEM (Mapa d’Instal·lacions Esportives Municipals) i
es treballa a 15 anys vista per establir el camí a seguir i preveure les
futures necessitats en aquest àmbit.
La Riera Coma Fosca, en obres
Estat de les obres a mitjan desembre.
Des del 3 de desembre, la Riera Coma Fosca es troba tallada entre
els carrers Quatre Torres i Mas de Xaxars per les obres de pavimentació
que s’hi estan realitzant, en la primera fase d’una actuació
d’envergadura que s’allargarà tres mesos i suposarà la millora de
l’asfaltat de 650 metres d’aquesta important via de comunicació
d’Alella. En concret, es durà a terme la renovació total del paviment,
que es troba molt deteriorat i ple de fissures i pegots, i la instal·lació
de subconductes per a facilitar el desplegament de futurs serveis
de telecomunicacions, així com la creació d’un nou pas de vianants
adaptat i la reposició dels sis encreuaments existents. El conjunt de
l’actuació té un cost de 221.256€.
ÒSCAR PALLARÈS
7

DEL POBLE
Campanya de Gd’A per baixar
més l’IBI
Tot i la rebaixa del 2% en l’IBI de 2014 anunciada pel govern municipal
d’ERC-SxA, CiU i PSC, Gent d’Alella reclama una major disminució
d’aquest impost “per compensar la pèrdua del poder adquisitiu
de la gran majoria dels veïns d’Alella i les dificultats que està portant
aquesta crisi econòmica”. Per tal de poder presentar una al·legació
ben fonamentada a l’Ordenança Fiscal municipal reguladora
d’aquest impost, Gent d’Alella ha estat recollint dades sobre l’IBI
suportat pels diferents veïns en els diferents nuclis i zones del poble.
Els silencis mediàtics, analitzats
al Mirades al Món
Les Jornades de Cooperació Mirades al Món, enguany van centrar
el seu focus en el paper dels mitjans de comunicació. El dimecres 13
de novembre, una tertúlia inaugural a càrrec de dos membres del
col·lectiu de periodistes Contrast va mostrar com la premsa sovint
informa sobre les guerres i, un cop signada la pau, s’oblida de parlar
de les condicions i conflictes que segueixen existint. Seguidament,
Sergi Picazo, professor de la UAB, i Roger Palà, del Grup de Periodistes
Ramon Barnils, van fer evident com encara avui en dia segueix
havent censura als mitjans de comunicació i com alguns temes passen
pràcticament desapercebuts o, fins i tot, són silenciats pels interessos
econòmics i polítics que hi ha al darrere. Impactant va ser també el
Cinefòrum de divendres 15 de novembre al voltant del film La noche
más oscura, sobre la mort de Bin Laden, que va comptar amb la participació
de la politòloga iraniana experta en Pròxim Orient Nazanin
Armanian. Ella va plantejar molts dubtes sobre la versió oficial de la
mort de Laden i va explicar quines són les seves tesis al respecte, que
disten molt de les que ens han fet creure els grans mitjans de comunicació.
Finament, el dissabte 16, els dos becats per l’Ajuntament
d’aquest any amb una estada solidària a Colòmbia, Marta Rafa i Marc
Viladecans, van explicar i documentar la seva interessant experiència.
La presentació de projectes de cooperació realitzats amb fons municipals
i l’espectacle infantil Karibu, amb Carles Cuberes, es van haver de
suspendre a causa del mal temps, però es duran a terme el dissabte
14 de desembre en el marc de la Fira de Nadal.
Corrent contra la violència de gènere
60 persones van participar el diumenge 24 de novembre a la 2a
Cursa Popular que organitza Dones Solidàries d’Alella amb motiu del
Dia Mundial contra la violència de gènere. Gràcies a la col·laboració
de 30 voluntaris i l’aportació amb regals de diferents comerços del
poble, es va celebrar amb èxit aquesta jornada lúdica i reivindicativa.
El dilluns 25 de novembre, pròpiament el Dia Mundial, la plaça de
l’Ajuntament va acollir, a migdia, la lectura d’un manifest en contra
aquesta forma de violència, un mural de desitjos, un minut de silenci
i un enlairament de globus en record de les víctimes.
Alella aporta 5 tones de menjar
al Banc dels Aliments
Un instant de la recollida d’aliments al Sorli Discau.
Un total de 5.000Kg d’aliments bàsics va ser la quantitat recollida a
Alella entre els dies 29 i 30 de novembre en El Gran Recapte impulsat
pel Banc dels Aliments, que tenia dos punts de recollida al municipi,
al Caprabo i al Sorli Discau. Gràcies a la col·laboració de fins a
20 voluntaris, es va poder aportar fins a 10 caixes-palet al Banc dels
Aliments que, actualment, dóna atenció a més de 250.000 usuaris
i sensibilitza sobre la difícil situació que cada vegada pateixen més
famílies al nostre país. Toni García, coordinador de la campanya al
poble, considera que enguany ha anat “fenomenal”, i que “la gent
d’Alella és realment molt solidària. Tothom està molt conscienciat”.
Impulsant l’ús d’articles de 2a mà
Un total de 62 persones han participar enguany a la 3a edició del
Mercat de Segones Oportunitats, que es va fer dissabte 30 de
novembre de 9 a 16h a la Plaça d’Antoni Pujades. En aquest mercat
es va vendre i intercanviar roba, llibres, sabates, articles esportius,
petites artesanies com penjolls i collarets i tota mena d’objectes de
segona mà que esperaven trobar un nou propietari que els donés
ús. “En els nous temps, aquestes iniciatives tenen molt d’èxit.
Valorem més el reciclatge”, assegura la regidora d’Emprenedoria i
Ocupació Glòria Mans. “La gent va quedar molt contenta i estem
valorant que aquest mercat passi a ser trimestral”.
QUICO LLUCH
QUICO LLUCH
DONES SOLIDÀRIES
Foto dels nadons nascuts
a Alella l’any 2013
Com ja vam fer l’any passat i l’anterior, i esperant
convertir la proposta en tradició, convoquem els
pares de criatures nascudes durant el 2013 per fer una foto tots
plegats que publicarem al número de març de la revista Alella.
Data: dissabte 8 de febrer / Hora: 12h / Lloc: Can Lleonart
En cas de pluja, la convocatòria tindrà lloc el dissabte 16 de febrer.
8

DEL POBLE
Nova edició de l’itinerari Francesc
Ferrer i Guàrdia
El passat 13 d’octubre, coincidint amb els 104 anys del seu afusellament, es
portava a terme una nova edició de l’itinerari Francesc Ferrer i Guàrdia a Alella.
Cerquem les Arrels, l’entitat organitzadora, va oferir un recorregut amb noves
parades i material de suport inèdit de què, al llarg d’una hora, van poder
gaudir una vintena d’assistents. Entre les novetats, l’aturada final davant de
Can Jonc on la nit del 31 d’agost de 1909 va ser detingut el pedagog alellenc
pel sometent local. En edicions anteriors, davant les dificultats d’accés per la
Riera Coma Clara, l’episodi de la seva detenció s’havia situat just per sobre de
Cal Boter, la seva casa natal. Els plomalls, plomes i eines de fabricació adquirits
recentment pel centre de recerca històrica van servir per fer més entenedora
l’activitat industrial de les fabriquetes alellenques, agrupades en un petit tram
de la Coma Fosca, i més concretament el procés de fabricació realitzat per la
Manipuladora de Plumas Viuda Domingo Sanjuan. L’itinerari va servir també
per presentar la samarreta sobre Ferrer i Guàrdia que Cerquem les Arrels ha
encarregat a l’estudi de disseny El Senyor Cargol.
L’itinerari d’enguany va explicar l’episodi de la detenció de Ferrer
al lloc exacte on es produïren aquests fets fa 104 anys.
CERQUEM LES ARRELS
DEL PLE
Nova regidora de CiU
Rosa Rubió i Munné
va prendre possessió
com a regidora al
ple del 31 d’octubre.
Rubió, que ocupava
el lloc número 5 a les
llistes de CiU a les passades
Eleccions Municipals
de 2011, substitueix
Benjamí Izquierdo, que va dimitir el passat
mes de setembre per motius professionals.
Suport a les entitats esportives
Davant les inspeccions de Treball i Seguretat
Social que en els darrers mesos s’han dut a terme
en diverses entitats esportives catalanes, i
amb l’objectiu de protegir i posar en valor la
tasca de voluntariat que es desenvolupa en el
seu si i que sovint es confon amb la tasca professional,
l’Ajuntament va proposar al Ple de 25
de juliol una moció en la qual s’insta el Govern
de l’Estat a suspendre aquestes inspeccions i
establir un diàleg amb les entitats esportives,
alhora que hauria d’adoptar noves mesures
administratives i interpretatives pel que fa a la
prestació de serveis en entitats sense ànim de
lucre com són els clubs i associacions esportives.
Es va aprovar per unanimitat.
Nou equip de govern,
nou cartipàs
L’ampliació de l’equip de govern municipal
amb la incorporació de CiU el passat 31
d’octubre, va portar a modificar el cartipàs
municipal. D’aquesta manera, la primera tinença
d’Alcaldia passa ara a mans de Cristina
Xatart, de CiU, que assumeix una regidoria
de nova creació: Promoció d’Alella, que substitueix
i amplia la regidoria de Turisme. La segona
tinença l’ocupa Fede Salas, d’ERC-SxA,
mentre que la tercera tinença és per a Glòria
Mans, del PSC. A més, la regidora d’ERC-SxA
Isabel Nonell veu com li és delegada la regidoria
de Comunicació, que es trobava fins
ara en mans de l’alcalde Andreu Francisco.
Autorització per a un nou
celler d’Alta Alella
El Ple del 28 de novembre va aprovar, per unanimitat,
un Pla Espacial per a la implantació
d’un nou celler en sòl no urbanitzable entre el
torrent Sistres i Vallcirera per part d’Alta Alella.
La nova instal·lació es farà com una construcció
lleugera, excavada al sòl i amb una coberta
desplaçable, intentant evitar així l’impacte
visual. Acollirà l’elaboració de vins naturals i
biodinàmics.
Una rebaixa de la pressió
fiscal
L’aprovació de les ordenances fiscals per a
2014 al ple del 31 d’octubre, comporta una
lleugera rebaixa en algunes taxes i impostos
de caràcter municipal, amb la voluntat
“d’alleugerir les dificultats econòmiques que
travessen moltes famílies”. Concretament, el
consistori va aprovar –amb els vots a favor
d’ERC-SxA, CiU i PSC, i el vot en contra de
GdA– la disminució d’un 2% del coeficient
municipal de l’IBI urbà, tot i que amb la futura
nova normativa del Ministeri d’Hisenda
es preveu un increment del 10% del valor cadastral
dels immobles. A aquesta rebaixa, cal
afegir les subvencions a les quals es podran
acollir gent gran, joves i famílies nombroses
i monoparentals per pagar aquest impost. El
Ple va aprovar també la reducció d’un 10%
del coeficient municipal de la taxa de residus,
per compensar l’augment que suposarà l’increment
dels valors cadastrals comentat. En
aquest cas fou per unanimitat. D’altra banda,
cal destacar la rebaixa del preu per tallar un
carrer, que passa de 30 a 10€, i l’augment
del cost de les plaques de gual, que es dobla,
passant de 6 a 12€, intentant així equiparar-lo
al preu real que paga l’Ajuntament.
Es modifica el reglament per
accedir als ajuts econòmics
socials
D’acord a les noves situacions socials observades,
i constatat l’augment significatiu
de famílies alellenques en estat de fragilitat
econòmica i social, l’Ajuntament va aprovar
el 28 de novembre una completa modificació
al Reglament de prestacions econòmiques
de caràcter social. Concretament, introdueix
profunds canvis en els criteris d’atorgament,
i flexibilitzarà el sistema de ponderació. També
afegeix una prestació per a la prevenció i
manteniment de la salut i l’atenció sanitària.
Es vol treballar amb banca
ètica
També al Ple de novembre es va aprovar una
moció conjunta, impulsada per GdA, per
fomentar l’ús de la banca ètica per part de
l’Ajuntament, considerant que aquesta respecta
criteris d’equitat i sostenibilitat, i defensa
i treballa valors socials i de solidaritat.
La regidora de Cooperació Teresa Vilaró va
comentar que ja s’havien fet contactes amb
Triodos Bank, però que se seguirien informant
sobre altres entitats d’aquest tipus.
9

ACTUALITAT
CiU entra al govern, superat
l’equador del mandat, per
impulsar amb ERC el procés
sobiranista des d’Alella
Parlem amb els líders de tots els partits sobre
el nou pacte de govern
LAURA RUIZ
“A raó de les circumstàncies històriques
que viu el país i de la demanda majoritària
dels ciutadans, arribem a un pacte per tal
de treballar institucionalment des del nostre
àmbit per tal que se celebri la consulta”
així explicava l’alcalde Andreu Francisco
en el darrer butlletí municipal perquè els
tres regidors de Convergència i Unió (CiU)
s’han incorporat al govern d’Alella. El mandat
va començar amb la signatura del pacte,
per tercera vegada consecutiva, entre
la regidora del Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC) i els sis d’Esquerra Republicana
de Catalunya (ERC) que, després
de la marxa de La Garnatxa a les últimes
eleccions, es va presentar amb el grup d’independents
Sumem per Alella. Ara bé, feia
uns mesos que la revista Alella havia recollit
la voluntat dels regidors de CiU d’arribar
a un pacte per incorporar-se el govern.
Xatart (CDC):
“Era el moment de
fer-ho, tant per el país
com per el poble”
Finalment, a finals del mes d’octubre es va
fer efectiva la signatura de l’acord que deixa
l’Ajuntament a mans d’un govern de tres
colors. Hem parlat amb els líders de tots els
partits perquè ens expliquin què n’opinen.
La cap de CiU, Cristina Xatart diu que
el pacte arriba ara perquè “era el moment
de fer-ho, tant per el país com per el poble”
i explica que s’han marcat dos grans objectius:
“ajudar el president Mas a treballar
per poder celebrar la consulta, lluitar pel
sí a la independència i consolidar l’espai
d’entesa amb els regidors que ja eren al
govern”. Francisco considera que el pacte
“no és fruit d’un moment, sinó d’un any de
contactes i d’una inflexió de CiU envers el
govern”.
Després de les primeres setmanes de
feina conjunta, Francisco creu que “les
precaucions que tots plegats podíem tenir
respecte dels altres, es transformaran en
qüestió de dies en confiança i ganes de treballar
en equip”. Xatart diu que “hi ha hagut
molt bona entesa des del principi” i explica
que ella continua amb la mateixa dedicació
parcial que ja tenia.
Treballar pel referèndum, però sense
concretar com
Malgrat que el document del pacte recull
aquests objectius de caire nacional, en el
del programa no s’explica cap actuació
concreta en aquest sentit. Xatart troba
que amb la declaració d’intencions ja queda
clar, i Francisco diu que “és del tot incert
què haurem d’afrontar aquest pròxim any i
mig: tant pot ser que res no canviï, com que
arribem a una situació de xoc amb l’Estat
espanyol i que s’hagin de prendre decisions”.
L’alcalde posa per exemple el cas que
el govern espanyol decidís deixar de traspassar
diners als municipis catalans i creu
que “incorporar el màxim de sensibilitats
possibles al govern és positiu per si arriben
moments com aquest”.
El pacte recull la
llibertat de vot dels
regidors en els assumptes
extramunicipals
El PSC, un soci incòmode
L’única regidora del govern que hagués
preferit no signar el pacte és Glòria Mans,
la regidora de Serveis Socials, Equitat i
Emprenedoria, Sanitat i Ocupació i única
representant del PSC a l’Ajuntament: “Si
hagués estat només a les meves mans, jo
hagués acabat tal i com estàvem”. Considera
que “sempre és més difícil posar-se
d’acord tres que dos”, tot i que recalca que
“tots els grups tenim bona predisposició”.
Mans explica que l’única condició que
va posar per pactar va ser de mantenir les
responsabilitats que tenia perquè “si inicies
projectes en unes àrees, vols acabar-los”.
Ara bé, el pacte també recull la llibertat de
vot dels regidors en els assumptes extramunicipals.
En un annex al pacte es concreta
que els regidors del govern votaran
de manera conjunta tret d’aquells assumptes
“en què afecti conviccions ideològiques,
morals o religioses individuals i en aquells
altres que així es determini”. I en aquest
sentit, Mans diu: “com ja és sabut, el PSC
no està per la independència, defensem un
model d’estat federal. A mi em trobaran
per treballar pel poble, tot el que sigui supramunicipal
ho hem de lluitar en un altre
àmbit”.
11

ACTUALITAT
Glòria Mans (PSC), Andreu Francisco (ERC-SxA) i Cristina Xatart (CiU).
El regidor del Partit Popular, Javier Berzosa,
creu que la regidora socialista es
trobarà incòmoda “ja que el PSC finalment
s’ha definit com un partit constitucionalista
que rebutja la celebració d’un
referèndum”. En canvi, Xatart diu que no
hi ha cap inconvenient perquè “la seva
portaveu ha dit que estan per la consulta”.
Francisco pensa que comptar amb el
suport del PSC és “molt millor” perquè
“nosaltres tenim responsabilitats sobre
la ciutadania i com més representatius
som, millor”.
Pocs canvis al cartipàs
Malgrat la incorporació dels tres regidors
de CiU, Xatart és l’única que s’encarrega
d’una regidoria: la recent creada Promoció
d’Alella que substitueix la de Turisme
que ocupava Isabel Nonell (ERC). Xatart
diu que els seus dos companys al consistori
no podien assumir responsabilitats
ara com ara: “En Vicenç Llorca té molta
responsabilitat professional i ara mateix
no podia acceptar més càrrega de feina,
i la Rosa Rubio primer ha de situar-se
dins l’Ajuntament. D’aquí uns mesos no
descartem que assumeixi alguna responsabilitat”.
Marzo (Gd’A):
“fa un any llarg que CiU
no actua com a oposició”
La cap de llista de CiU explica que han
hagut de renunciar a unes poques demandes.
En canvi, una de les condicions que
sí que recull el pacte és que Xatart ocupi
la primera tinença d’alcaldia i s’asseguri la
seva “màxima presència pública al costat
de l’alcalde”. Xatart creu que això és important
“per fer visible la nostra presència
en el govern”.
Una oposició de tres regidors
Sense CiU, a l’oposició hi queden només
tres regidors. Berzosa, el regidor del PP,
diu que aquest és un pacte que no tocava
perquè “posa tots els veïns d’Alella en la
clàusula de la independència de Catalunya,
tot i que no tots ho volen així”.
La cap de Gent d’Alella (Gd’A), Mercè
Marzo, troba que tot plegat no suposa cap
gran canvi perquè “ja fa un any llarg que
CiU no actua com a oposició”. A més, valora
que el pacte és una bona notícia per al
seu partit “perquè ara estem més a prop de
poder dialogar amb el govern: tenim una
bona relació amb CiU i el PSC”.
El pacte provoca l’enuig d’Unió
Qui es mostra més sorprès amb l’anunci
del pacte és Benjamí Izquierdo, el president
local d’Unió Democràtica de Catalunya
(UDC): “Per la sort d’haver estat regidor,
estava assabentat de les negociacions, però
des del moment que vaig deixar de ser-ho,
12

ACTUALITAT
ningú d’Unió en va saber res més. Ho vam
saber pel Facebook de la Revista Alella”.
La signatura del nou pacte de govern
va tenir lloc el 31 d’octubre al matí, en un
acte a Can Lleonart. Aquell mateix vespre
va ser el primer en què es va celebrar un
ple sense el regidor Izquierdo, que des del
juliol va decidir renunciar al càrrec per
motius personals. Tot i això, tant l’alcalde
com Xatart afirmen a la revista Alella que
el pacte s’hagués tirat endavant si Izquierdo
continués de regidor. “S’hagués fet de la
mateixa manera i amb la mateixa intenció”
assegura Xatart, “no és cert que Unió no
en sàpigues res, el regidor sortint va estar
informat fins al setembre de cadascuna de
les passes que s’anaven fent”.
Izquierdo (UDC):
“si Unió hagués participat
de les negociacions, no
s’hagués acceptat només
una cartera”
Izquierdo explica el seu enuig: “Vaig presentar
un informe a Unió. Llavors, la Cristina
Xatart em va trucar una hora abans de
signar, fruit de rebre pressions provinents
de nivell nacional. Em va dir que faríem
un assemblea, però des de llavors no en sé
res més”. Izquierdo també assegura que “si
Unió hagués participat de les negociacions,
les condicions serien diferents: no s’hagués
acceptat només una cartera”.
Marzo és l’única d’entre els contactats
que recalca la pèrdua que suposa que Unió
desapareixi del consistori.
Més enllà de les fronteres municipals
L’exregidor d’Unió no és l’únic que ha parlat
de l’acord de govern amb representats de
nivell nacional. Mans diu que en va parlar
amb la junta de la federació del PSC i “no
hi van posar cap mena de trava”. Francisco,
que forma part directament de l’executiva
d’ERC, diu que ha rebut el recolzament per
tirar endavant el pacte.
Xatart també n’ha parlat amb el seu
partit, CiU, i espera que “l’exemple d’Alella
s’estengui, sobretot a les màximes institucions
del país”. Precisament, Francisco
diu que “al Maresme s’ha creat un moviment
de consolidació en aquesta línia: a
Arenys de Munt aquest estiu hi va haver
una moció de censura que va permetre
una coalició govern entre ERC, CiU i PSC,
i a Teià ha passat quelcom semblant recentment”.
Com afectarà el pacte a les pròximes
eleccions
Els canvis a l’Ajuntament fan que hom es
pregunti què passarà a les pròximes eleccions
municipals previstes per al maig
del 2015. Des d’Unió, Izquierdo creu que
l’episodi mostra que la relació entre ells i
Convergència no passa per un bon moment.
Tot i això, declara que parlar de les llistes
electorals és prematur. Xatart considera
que “les coses han anat com havien d’anar
i si ha faltat diàleg no ha estat pas per part
nostra”. De cara a 2015, la líder convergent
diu: “hi ha moments que em sembla que és
millor que anem junts i altres que millor si
anem separats”.
Qui té més clar com afrontarà els
comicis del 2015 és la regidora de Gd’A,
Mercè Marzo: “El nostre objectiu és presentar-nos
com una alternativa. Tothom
sap que el pròxim govern serà o bé d’ERC
amb CiU, encara que es presentin en llistes
separades, o bé de Gd’A amb una altra
força”.
Què hi guanya o què hi
perd Alella amb el nou
pacte de govern
Andreu Francisco
Alcalde. ERC
Alella guanya un govern més fort, més
plural i amb una capacitat de presa de
decisions encara més representativa de la
ciutadania.
Cristina Xatart
Cap de llista de CiU, presidenta de CDC
Els alellencs hi guanyen perquè tirarem
endavant els projectes que estaven plantejats
en el nostre programa, alhora que
es consideraran els que ja estava duent a
terme el govern anterior.
Mercè Marzo
Gent d’Alella
El poble d’Alella perd representativitat.
A més, aquest serà un govern molt bolcat
en l’agenda nacional i això anirà en
detriment de la gestió del dia a dia dels
interessos locals.
Javier Berzosa
PP
Alella no hi guanya pas res, penso que
aquest pacte tracta qüestions que no són
municipals en cap cas. Tot plegat només
generarà despeses, no només perquè
s’ha augmentat el nombre de regidors,
sinó perquè es poden arribar a gastar
diners en qüestions que van més enllà de
les competències municipals.
Glòria Mans
PSC
Hi guanya la suma de les tres formacions,
el fet d’anar tots a la una. Al meu parer,
fins al moment ja treballàvem molt bé,
ara bé la incorporació de CiU pot aportar
un nou aire i noves idees.
Mercè Marzo (Gent d’Alella).
Javier Berzosa (Partit Popular).
13

ACTUALITAT
Onada de robatoris
a Mas Coll, Nova Alella
i Can Comulada
La primera setmana de novembre es produeixen fins a 11 robatoris a alguns
dels nuclis alellencs més propers al bosc. Els lladres, que no són violents, entren
quan no hi ha ningú i s’emporten els objectes que troben a la vista.
AGNÈS CÉSPEDES
Una finestra entreoberta, una alarma desconnectada,
una porta de balcó sense la balda
passada... són alguns dels descuits que els lladres
van aprofitar entre el 4 i l’11 de novembre
per entrar a algunes cases dels nuclis de Mas
Coll, Nova Alella i Can Comulada. Al capvespre,
vigilant si hi havia llums encesos o no,
esperaven que no hi hagués ningú a les llars
que s’havien marcat com a objectiu, i segurs de
no trobar-hi cap persona, escalaven cap al que
havien detectat com un accés fàcil, i des d’allà
entraven als habitatges. De manera ràpida, en
accions de no gaires minuts, s’emportaven
tots aquells objectes de valor que trobaven a
l’abast: petits aparells electrònics, mòbils, alguna
joia, diners... i fugien cap al bosc.
Aquest ha estat el modus operandi de la
banda d’entre 3 i 4 membres que durant els
primers dies de novembre va cometre fins
a 11 robatoris a Alella i que es creu que és
la mateixa que havia actuat també a Tiana
abans de l’estiu. Es considera que no són lladres
violents, ja que quan detecten la presència
d’algú fugen ràpidament, fins i tot deixant
enrere el que han agafat si és necessari, i tampoc
estan especialitzats, ja que no busquen
cap botí específic.
Per terra i aire
És per aquesta raó que avisats la Policia Local
i Mossos d’Esquadra, el mateix dia 6 de
novembre els Mossos van establir un dispositiu
anomenat Sol Rogent, consistent en fer
“un patrullatge mòbil intensiu”, tant d’agents
uniformats com d’altres de paisà. “L’objectiu
és, d’una banda, fer una activitat preventiva
i, de l’altra, reactiva en el cas que siguin detectats”,
remarca Bonaventura Comas, cap
de la Comissaria dels Mossos d’Esquadra a
Premià de Mar.
D’aquesta acció policial en va destacar
l’ús d’un helicòpter que durant uns dies va
sobrevolar de manera reiterada els nuclis
afectats pels robatoris. “Dins l’actuació general
des Mossos, tenim un helicòpter que,
aquells mateixos dies i per a un dispositiu
més general que treballa sobre el Maresme i
el Vallès, estava a la zona d’Alella, i vam aprofitar
l’avinentesa perquè ens donés suport en
DES DELS MOSSOS
S’ACONSELLA ALS VEÏNS
QUE TANQUIN BÉ FINESTRES
I BALCONS
la recerca d’aquests lladres que havien actuat
aquí”, concreta l’Inspector Comas. “La mitjana
de resposta que tenim entre que sona una
alarma i arribem és de 12 minuts, però quan
aquestes persones s’escapen per zona boscosa
i de nit, ens és difícil fer seguiment des
de terra. Des de l’helicòpter es compta amb
un focus i una càmera tèrmica que permeten
detectar un cos en la foscor”.
Un cop els robatoris han cessat i l’helicòpter
ha marxat, el dispositiu “segueix actiu”,
com ens va confirmar el cap dels Mossos, i ho
estarà encara unes quantes setmanes més. Per
a dur-lo a terme, Bonaventura Comas apunta
que es compta “amb la col·laboració de la
Policia Local, tant d’Alella com de Tiana, i els
serveis regionals d’ordre públic, a més dels
serveis administratius que segueixen la investigació.
Una investigació que, “gràcies a la collaboració
dels veïns, va endavant. La línia és
bona i tard o d’hora cauran”, assegura, malgrat
que “encara és aviat per poder imputar aquests
delictes a qui nosaltres pensem que són”.
Tot i així, els robatoris van a la baixa
Malgrat l’alarma creada per aquest seguit de
robatoris ocorreguts recentment, aquest tipus
de delictes ha anat en clar descens els últims
anys. Així, aquest any 2013 només s’havien
produït 20 robatoris –o intents de robatoriabans
d’aquesta onada, que n’ha fet augmentar
la suma fins als 31. L’Any 2012 en van ser
només 21, mentre que l’any 2011 van ser 44
les llars en les quals s’hi va robar o es van
intentar fer-ho.
Des dels Mossos s’aconsella als veïns
posar el màxim de dificultats per a què els
lladres accedeixin a les seves llars, assegurant-se
de tancar bé finestres, balcons i terrasses.
També suggereixen deixar els llums
encesos o la utilització de temporitzadors
de llum per fer creure als que puguin estar
vigilant la seva casa que hi ha algú a dins,
i connectar sempre les alarmes, encara que
se surti a fer un encàrrec de pocs minuts. En
última instància, “en el cas que algú sigui a
casa i detecti la presència d’intrusos, no s’hi
ha d’enfrontar mai i els ha de donar una via
de fugida, alhora que seria bo que intentessin
recordar els seus trets físics per explicar-los
posteriorment a la policia”, apunta Comas, qui
ofereix la col·laboració dels Mossos per fer
xerrades a totes aquelles associacions de veïns
que li ho requereixin per a aclarir dubtes
i explicar-los com actuar.
Cases okupades
Paral·lelament a aquests robatoris, els veïns
de Mas Coll han vist com recentment
han estat ocupades il·legalment dues cases
del seu nucli. La Policia Local i els Mossos
d’Esquadra ja estan al cas d’aquest fet,
n’estan fent el seguiment oportú i duent
a terme les actuacions pertinents, però es
troben ara pendents dels processos judicials
necessaris per poder executar el seu
desallotjament.
15

ACTUALITAT
Els tres
peus
del gat
l’Ajuntament i Adana encaren
la gestió de les colònies de gats
Un dels gats de la colònia que hi ha al costat de l’Escorxador.
ÒSCAR PALLARÈS
ARIADNA GUASCH
Expliquen que, a l’Edat Mitja, la Inquisició
va exterminar bona part de la població de
gats per la creença que aquests felins eren la
reencarnació del diable. Hi ha teories històriques
que sostenen que aquest fet va afavorir
la propagació d’epidèmies, com la pesta que
va assolar Europa i Àsia l’any 1350.
Actualment, i lluny de creences religioses,
la presència de gats a diferents municipis
catalans s’ha convertit en un tema
que està damunt la taula de totes les parts
implicades: veïns, administració i associacions
protectores d’animals. En els últims 5
anys, el nombre de gats abandonats a Alella
ha augmentat considerablement i, en aquest
sentit, totes les parts afectades han posat fil
a l’agulla per gestionar aquesta situació.
La tasca d’ADANA
Què passa amb tots aquests gats Per què
se’ls dóna menjar Com puc fer que no entrin
a casa No se’n poden anar a una altra
banda I un llarg etcètera de preguntes que
han anat responent persones que es veuen
afectades per la presència de gats en
diferents punts del municipi d’Alella. Des
d’ADANA, Associació per a la Defensa dels
Animals i la Natura d’Alella, informen de
la tasca que duen a terme per gestionar
aquesta situació, a l’hora que recorden que
la seva feina és acollir gossos a la protectora,
tenir-ne cura i buscar-los famílies que
puguin adoptar-los, a més de col·laborar
amb l’Ajuntament en l’atenció als animals
abandonats, perduts o atropellats. ADANA
es va constituir l’any 2000, i actualment
compta amb 18 voluntaris que duen a terme
diferents tasques. Una d’elles “i a més,
desagraïda”, tal com informen Ana Klunker,
SEGONS ADANA,
“LES COLÒNIES DE GATS
ES FORMEN SOLES
I DE MANERA NATURAL”
presidenta d’ADANA, i Manel Julià, voluntari
de l’associació, és la d’esterilitzar els gats
abandonats. Fer aquesta feina de manera
altruista es fonamenta en el respecte pels
animals, en la consciència i en el coneixement
sobre la manera de garantir-los una
vida digna. Tal com informen des d’ADA-
NA, les colònies de gats es formen soles i
de manera natural, i corroboren amb dades
l’abast de les tasques que duen a terme
per controlar les colònies. En aquest sentit,
durant el 2013 s’han esterilitzat 70 gats, i
això, a 31 d’agost, ha comportat un cost de
4.170 euros, que han assumit des de l’Associació,
que en aquests moments compta
amb 110 socis. Així mateix, informen que
amb el control de les colònies i amb l’esterilització
de gats, s’eviten baralles i miols, i
que amb el fet de proporcionar-los menjar,
s’evita que els gats rebentin escombraries.
En aquest sentit, sempre s’evita donar-los
menjar orgànic, i adquirir el pinso sec els ha
comportat un cost addicional de 2000 euros.
Una altra vessant d’aquesta feina és la
de practicar l’eutanàsia a un gat quan està
malalt. D’aquesta manera, s’ha aconseguit
que, en l’últim any i mig, s’hagi eradicat la
propagació de malalties entre aquests felins.
Conscients que la presència de gats pot
provocar prejudicis als veïns, recorden que
en un lloc on hi ha gats, no hi ha rates, ni ratolins,
i defensen que les colònies representen
una bona solució perquè es garanteix el
control d’aquests animals, al mateix temps
que se’ls garanteix una vida digna.
Tot i així, la presència de colònies de
gats en terrenys privats és motiu de conflicte
entre els protectors dels animals i
els propietaris, que en el millor dels casos,
presenten queixes a l’Ajuntament i mani-
16

ACTUALITAT
festen la seva impotència davant d’aquesta
situació, que no els és agradable. En el pitjor
dels casos, procedeixen a enverinar-los,
provocant així un sofriment innecessari a
l’animal, a més d’ocasionar un risc per a les
persones que poden patir les conseqüències
de tenir contacte amb el verí, que no desapareix
fàcilment.
ELS VEÏNS AFIRMEN QUE
“SI NO TINGUESSIN MENJAR,
MARXARIEN”
Colònies municipals
Davant la presència de gats i de colònies
de gats en terrenys particulars, els propietaris,
els veïns afectats i ADANA coincideixen
en demanar la intervenció de l’Ajuntament
d’Alella, que ha incorporat la gestió
d’aquesta situació en l’ordre d’actuacions.
En aquest sentit, Marc Almendro, regidor
de Medi Ambient, informa que fa més d’un
any que s’està treballant per trobar solucions
que resolguin aquesta problemàtica.
Per això, es va dur a terme la tasca d’identificar
quina era la situació real dels gats a
Alella, quantes colònies hi havia, així com
el nombre de gats que hi havia en cadascuna
d’elles. Tot i la “volatilitat de les dades,
fruit de la dificultat de portar un control
permanent sobre l’estat actual de les colònies”,
tal com informa Marc Almendro, es
va poder determinar l’existència d’11 colònies
i la presència d’uns 100 gats aproximadament,
tot i que tant des d’ADANA com
des de Consistori, asseguren que el nombre
de gats és superior. Des de l’Ajuntament, i
amb la col·laboració d’ADANA, estan treballant
per dibuixar un escenari on el control
dels gats estigui garantit. En aquest context,
es posarà en marxa una prova pilot,
que consistirà en un dur a terme un seguit
d’actuacions, que passen per poder triar
els terrenys municipals adequats, preferiblement
en espais verds. En aquestes colònies
municipals, es construirà un espai
a base de tubs de formigó perquè els gats
puguin aixoplugar-se, sempre garantint les
normes de seguretat; també es col·locaran
unes bústies en què el menjar quedi alçat
de terra, i un cartell informatiu per indicar
que aquella és una colònia de l’Ajuntament.
Aquestes proves pilot s’aplicaran a dues colònies,
a la de Can Rull i a la del Canonge.
Marc Almendro també avança que s’està
treballant en la redacció d’un conveni amb
ADANA sobre la gestió dels gats abandonats,
tal com ja existeix amb la població de
gossos. L’associació corrobora que tenir un
conveni concret en aquest cas, els facilitaria
la feina i els permetria tirar endavant
amb l’àrdua tasca de l’esterilització, així
com fer front a les elevades despeses que
això implica; per tot això, també fan una
crida i animen la població a col·laborar en
l’atenció als animals abandonats.
Parlem amb veïns del centre del poble
que es veuen afectats per la presència de
gats dins de casa seva i constaten la necessitat
de fer alguna cosa perquè els felins
marxin de la zona. “Si no tinguessin
menjar, marxarien”. En aquest sentit, tal
com informen des de l’Ajuntament i des
d’ADANA, el trasllat de les colònies no és
ràpid i “cal estudiar cada colònia de manera
individual”, tal com confirma Marc
Almendro.
Ell mai no ho faria
Uns i altres reflexionen al voltant de com ha
evolucionat la presència d’animals abandonats
als carrers dels municipis. I constaten
que un dels fets que ha dificultat la gestió
del col·lectiu de gats és que són animals inofensius.
“Ningú no s’espanta quan veu un gat
pel carrer”, informen les parts implicades, en
canvi, avui dia, pràcticament ja no es veuen
gossos circulant lliurament sense cap persona
responsable. I és que davant la possibilitat
de patir atacs, mossegades o malalties
com la ràbia, totes les administracions van
engegar grans campanyes de sensibilització
en la tinença de gossos. És ben recordat per
tothom l’anunci de televisió l’eslògan del qual
apel·lava directament als amos dels gossos:
“No l’abandonis. Ell mai no ho faria”. A poc
a poc, aquest tipus de missatges han anat
calant en la societat, tot i així, l’abandonament
d’animals encara és una realitat, especialment
amb els gats. En aquest sentit, les
administracions i associacions com ADANA
treballen cada dia per fomentar la tinença
responsable d’animals i gestionar la presència
d’animals abandonats. Recentment, el
Consell Comarcal del Maresme juntament
amb el Centre d’Atenció d’Animals Domèstics
de Companyia del Maresme, fan campanya
per seguir sensibilitzant la societat sobre
la importància de responsabilitzar-se de les
pròpies mascotes, que es valori què significa
tenir-ne una, i recomanen la via de l’adopció
a l’hora d’adquirir-ne una. El CAAD Maresme
ofereix els seus serveis als municipis d’Alella,
Argentona, Malgrat de Mar, Montgat,
Òrrius, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant
Andreu de Llavaneres, Santa Susanna, Sant
Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tiana
i Tordera.
Dos gats menjant a la seva colònia del carrer Tramuntana.
YUYA PEREÑA
La colònia de l’Escorxador, al costat de la Policia Local.
YUYA PEREÑA
17

ACTUALITAT
Associació Asperger
del Maresme
La institució que dóna servei als afectats de la síndrome d’Asperger
al Maresme treballa des de la seva seu a Alella
Judith Garganté i Mª Carmen Rodríguez, psicòloga i presidenta de l’Associació Asperger del Maresme.
ALBA CÉSPEDES
L’accés a la informació a través d’Internet i
les moltes campanyes de sensibilització organitzades
per diverses associacions, han
facilitat que en els últims anys moltes malalties
i trastorns siguin de mica en mica més
coneguts. Un d’ells és la síndrome d’Asperger.
L’Associació Asperger del Maresme, amb la
presidenta Mª Carmen Rodríguez i la psicòloga
Judith Garganté al capdavant, treballa
activament des d’Alella per a què cada dia siguin
més els coneixedors d’aquest trastorn,
ajudant així a la comprensió i rehabilitació
dels seus afectats.
La síndrome d’Asperger
Sovint definida popularment com un tipus
d’autisme, la síndrome d’Asperger és un trastorn
neurològic que afecta bàsicament tres
àrees de la personalitat: la interacció social,
la comunicació –tan verbal com no verbal–
i la inflexibilitat cognitiva o, dit d’una altra
manera, l’alteració en conductes repetitives.
La sospita que un infant pot patir síndrome
d’Asperger sorgeix quan, en etapa de parvulari,
es detecta una manca de socialització
i proximitat amb altres nens, demostrada en
un aïllament constant en els espais i estones
d’oci. A més a més, s’hi sumen altres característiques
com, per exemple, la incomoditat en
el contacte físic, l’evitació de creuar la mirada
amb l’interlocutor i la manca de comprensió
de les pròpies emocions i les dels altres.
Un altre aspecte alterat en les persones
afectades d’aquesta síndrome és el llenguatge
i la comunicació, en la qual es presenten
dèficits en el manteniment d’una conversa,
sovint amb un llenguatge pedant i excessivament
formal, sense dobles sentits i de vegades
amb l’ús de tecnicismes, sent monotemàtic i
sense respectar els torns de paraula. Aquesta
deficiència també els dificulta la comprensió
del llenguatge no verbal, com ara expressions
facials i postures corporals, i la correcta assimilació
de gestos típics de la interacció social,
com per exemple, el significat d’una abraçada.
Finalment, en referència a la inflexibilitat
cognitiva, els afectats de síndrome d’Asperger
demostren un interès obsessiu per un o diferents
temes, com els dinosaures, els trens o
l’egiptologia, sent aquests repetitius en la seva
conducta i discurs lingüístic.
No obstant això, les persones que pateixen
aquesta síndrome sovint tenen unes capacitats
ÒSCAR PALLARÈS
intel·lectuals elevades i, si se’ls diagnostica
des de petits i no hi ha altres trastorns associats,
amb un correcte seguiment i tractament
terapèutic hi ha moltes possibilitats d’èxit en
la reconducció d’aquestes dificultats socials
i de comunicació, assolint així l’autonomia
personal.
L’Associació Asperger del Maresme
Fundada per la unió de sis famílies amb afectats
per aquest trastorn neurològic, l’Associació
Asperger del Maresme va néixer l’octubre
de 2008 a Alella, com a filla de l’Associació
Asperger de Catalunya, per tal de donar proximitat
als afectats residents al Maresme i a
les seves famílies. L’associació se centra en
oferir a aquestes famílies un acompanyament
per part de professionals que, a la vegada, vetllen
per la protecció d’aquests afectats que
necessiten una intervenció adequada en les
etapes infantil i adolescent, així com també
adulta.
Amb una clara tendència de creixement
en socis i la imminent inauguració d’un local
a Mataró, l’Associació Asperger del Maresme,
que compta amb un equip de 3 psicòlogues i
8 voluntaris, organitza diverses activitats enfocades
d’una banda als propis afectats, com
són les teràpies individuals i de grup, l’esplai
i el casal d’estiu, i d’altra banda, a les famílies
i als professionals del camp de l’educació. Per
a aquests últims, la intervenció i comprensió
dels quals és molt important per al correcte
desenvolupament social d’un infant o un
adolescent amb aquest trastorn, l’Associació
ofereix xerrades i tallers en els quals s’exposen
les característiques de la síndrome i es
faciliten eines per la correcta interacció amb
un alumne afectat d’Asperger.
Entre les perspectives de futur, que en són
moltes, l’associació vol potenciar la participació
activa de les entitats del poble. A Alella,
l’esplai Guaita’l és l’entitat més involucrada
en les accions de l’associació, i també és
cada vegada més present la col·laboració de
les escoles, sobretot a nivell de comprensió
d’aquesta síndrome, fet fonamental per a què
els seus afectats siguin acceptats i degudament
tractats.
18

ACTUALITAT
Intercanvi educatiu
a l’INS Alella
Inscrits en el programa Comenius, actualment quatre alumnes de Martinica
estudien a Alella
Els quatre alumnes de Martinica, somrients al davant de l’INS Alella.
JORDI ALBALADEJO
Al llarg d’un trimestre, quatre alumnes de
Martinica, departament francès d’ultramar,
realitzen un programa d’intercanvi a l’Institut
d’Alella. A finals de gener clouran la seva estada
i se’n tornaran a l’illa caribenya acompanyats
de quatre alumnes de l’Institut alellenc
que hi romandran també tres mesos.
Amb la coordinació de la professora Maria
Rosa Estadella i acollits per quatre famílies
alellenques amb els seus respectius “germans”
també estudiants de l’Institut, Juliette
Mérit, Maureen Eustache, Celine Letchimy i
Tommy Catorc, porten a terme un “Erasmus”
a nivell d’Educació Secundària. És el programa
europeu Comenius. El nom fa referència
a John Amós Comenius, pedagog txec que
al segle XVII va destacar la importància de
l’aprenentatge de les llengües.
El programa el segueixen diferents estats de
la Unió Europea: Espanya, França (Martinica),
Alemanya, Txèquia, Turquia, Romania, Portugal
(Açores) i Grècia, afavorint la mobilitat educativa
individual i la cooperació entre institucions
docents. La tria dels alumnes participants
es fonamenta en la feina feta a classe, la seva
maduresa, l’historial disciplinari i un sorteig.
Els estudiants del programa reben finançament
pel cost del viatge i una petita aportació
econòmica per l’estada. En els desplaçaments
més cars, un percentatge és aportat
per les respectives famílies. En el cas de
l’Institut d’Alella, els alumnes del Comenius
desenvolupen un currículum a mida, amb
classes compartides de quart d’ESO i primer
i segon de batxillerat, amb les següents matèries:
castellà, anglès, història, història de
l’art, economia, literatura i, per part d’una de
les alumnes, llatí i grec; i es reincorporaran
al seu sistema d’educatiu una vegada tornin
al seu lloc d’origen.
“L’experiència està sent molt positiva, tot i
que comporta molt de treball burocràtic amb
el Ministeri d’Educació i la UE, que s’afegeix
a la tasca docent pròpia”, subratlla Maria
Rosa Estadella. Els quatre alumnes també
valoren molt bé la vivència de l’intercanvi,
especialment “la bona acollida que han rebut
i el fet d’aprendre a viure diferent del seu
lloc d’origen”. Coincideixen també a valorar
el programa Comenius “com una oportunitat
per sentir-se més francesos en viatjar a Europa”.
Altres quatre companys seus estan fent
l’intercanvi a Txèquia.
ÒSCAR PALLARÈS
Els alumnes de Martinica -expliquen- estan
acostumats a realitzar diferents intercanvis
formatius: han viatjat a França i l’any passat,
per exemple, alguns van visitar Nova York
una setmana. Tanmateix, expliquen que els
agrada més Barcelona perquè “la gent és
més oberta, la ciutat és bonica, hi ha vida als
carrers i moltes botigues”. Fa poc han anat
d’excursió al Museu Nacional d’Art de Catalunya
i al CaixaForum, i properament visitaran
la Ciutat romana de Tàrraco. També amb
els seus “germans” i les respectives famílies
alellenques preveuen poder anar a esquiar
aquest hivern, una activitat “insòlita” per a
ells, com el fet de patinar que ja han pogut
practicar a la pista de la plaça Catalunya.
S’expressen en castellà amb gran fluïdesa,
també en anglès, llengua de relació amb
la seva coordinadora, entre ells parlen en
francès, a més de conèixer el crioll propi de
Martinica. Es sorprenen “del baix nivell de
conversa en anglès dels estudiants d’aquí”,
i pensen que “viatjant és la millor manera
d’aprendre les llengües a més de tenir una
actitud oberta”.
Valoren Alella “com un lloc molt tranquil
i bonic enmig d’un paisatge verd” i més enllà
de compartir classes i quotidianitat amb els
seus “germans”, cada vegada més van relacionant-se
amb altres companys. Pensen que
els alumnes de l’Institut que vagin a Martinica
al gener “tot i la diferència cultural, s’adaptaran
bé perquè la gent d’allà és oberta i està
acostumada als intercanvis”. Els ha sorprès,
més que l’arribada del fred -que també– ja que
no el coneixen a l’illa caribenya, un aspecte
social: “com es viu amb intensitat l’independentisme
respecte l’Estat espanyol” ja que ells
“són un departament francès amb un règim
especial que respecta les seves arrels caribenyes
i africanes, i mig franceses”.
Les seves experiències a l’Institut d’Alella,
les sortides lúdiques i com és el seu sistema
educatiu, força diferent al nostre, són motiu
de diferents escrits que fan a la web “Desocupado
lector. Comunidad de aprendizaje de
Castellano del INS Alella”. Una bona oportunitat
per conèixer més com viuen l’intercanvi
i la seva estada al poble.
19

COL·LABORACIÓ
Els estius a Alella
La Maria Möller va deixar als seus fills i filles, néts i nétes, i per a que ho contin
als seus, un recull de records que va aplegar en el volum Memòries (edició
no venal, Alella, 2008). En memòria seva, volem compartir alguns fragments
d’aquest text evocador de l’Alella del segle passat en aquestes pàgines de la
revista que tant estimava
Homenatge a la vellesa, 3 d’agost de 1944, a l’envelat.
MARIA MÖLLER
Gràcies a aquest mil·lenari poble d’Alella es
van conèixer les famílies Möller i Bertran i
la seva relació es consolidà amb el casament
dels meus pares, en Ricardo Möller Cruset i
la Maria Bertran Olivella, el 1927. Han passat
els anys i els descendents no només hem conservat
una gran estimació per aquest poble,
sinó que bona part de la família hi hem acabat
vivint i alguns ja són fills i filles d’Alella.
Des que es va casar, la meva mare va estiuejar
a Can Bertran i així fou com, des dels
primers mesos de la meva vida, vaig començar
a venir a Alella. La vida a l’estiu a Alella era
meravellosa. Ens instal·làvem al segon pis de
la casa amb els meus pares i el meu germà
Ricardo, i en el primer pis hi tenia l’àvia i els
oncles que m’estimaven molt. La tieta m’ensenyava
a fer punt de creu i ganxet, l’àvia
m’explicava contes i amb l’oncle jugàvem al
dòmino i anàvem a passejar fins a la Creu de
Pedra, al bosc de Can Boquet o a posar flors
a la capelleta del sant Crist a tocar dels Escolapis.
La distracció dels matins de l’estiu era
anar a la platja del Masnou. En Malhivern
regentava el bar del costat de la platja i era
l’encarregat de les casetes de bany de famílies
d’Alella com els Sensat, Caralps, Castellví,
Colomer i Rifà. Des de la platja i cap a mar endins,
hi havia una corda gruixuda que surava
gràcies a dues botes i servia per a que la gent
que no sabia nedar s’hi agafés. Aquestes persones,
per a més seguretat, solien lligar-se a la
cintura els suros que van substituir a les famoses
carbassetes quan quedaren en desús per
ser massa ridícules. Els banyadors eren molt
decorosos, especialment els de les senyores,
amb una faldilla bastant llarga de llaneta, i
eren més púdics que moltes peces de roba que
ara es fan servir per sortir al carrer. A la platja
no hi anava massa gent i, furgant una mica en
la sorra en el rompent de les onades, senties
un lleuger pessigolleig que delatava la presència
d’un cranc. Eren fàcils d’atrapar i en un
matí podies agafar-ne uns quants i portar-los
a casa en una galleda per tirar-los a l’arròs.
Des de que les platges semblen formiguers de
gent, se n’ha perdut la mena.
Un esdeveniment que es repetia cada estiu era
la visita del matalasser, que pujava en la seva
bicicleta des del Masnou, on tenia la botiga
just davant de l’estació. Portava a l’esquena
un sarró amb els estris que li calien: cintes,
21

COL·LABORACIÓ
A l’’esquerra: Can Bertran, a finals dels anys vint. Al mig i a la dreta, el pati i l’hort de Can Bertran, als anys trenta.
cordill, una agulla saquera i els bastons. La
mamà, un parell de dies abans, havia fet rentar
la tela i quan arribava el matalasser es collocava
tocant al garatge, que era el lloc més
adient perquè estava cimentat. Treballava
amb molta destresa, picant els pals l’un sobre
l’altre per fer saltar la llana de forma que
s’anés esponjant. Un cop esponjada, estenia
un llençol a terra sobre el que posava la tela
i un cop reomplerta començava a cosir-la i
passar els llaços pels ullets del matalàs cosint
per últim les voreres amb uns repunts que deixaven
un matalàs perfecte. Aquesta tècnica
rebia el nom de “fet a la anglesa”.
Durant l’estiu podíem menjar verdura
fresca de l’hort i gaudir d’una gran varietat
de fruita. Unes peretes molt petites eren les
“primerenques”, seguides de les “Castells”,
més conegudes com “peres de sant Joan”. De
la fruita que no es consumia immediatament
en fèiem conserva. Les prunes servien per
melmelada; les peres, pelades i bullides en
Maria Möller, el seu germà i cosins, a la platja del Masnou el 1943.
almívar, servien de postres durant l’any quan
la fruita escassejava; dels tomàquets també es
feia conserva per a l’hivern; i en acabar l’estiu,
era l’època de fer el codonyat que servia per
berenar o per postres.
“LES PERES DEL ‘BON CRISTIÀ’
CRUES NO VALEN RES, PERÒ
SÓN LES MÉS ADIENTS PER
FER EL PLAT DE FESTA MAJOR”
A l’agost madurava la varietat de peres del
“bon cristià”: crues no valen res ja que són
molt dures i eixutes, però són les més adients
per fer el plat típic de la festa major d’Alella,
que són les peres farcides de carn i guisades.
A casa no recordo que se’n fessin i fins
fa poc no podia opinar sobre aquest plat en
particular. Amb el transcurs dels anys, però,
he adquirit fama de bona cuinera i això m’ha
permès participar molts anys com a membre
del jurat del concurs de paelles. Suposo que
aquest fou el motiu pel qual també em van
convidar a formar part del jurat del concurs
de peres farcides que s’organitza cada any a
Can Lleonard. Es celebra el primer dia de la
festa major en sortir de l’ofici, i del jurat en
formem part la Roser Arenas, en Joaquim Fabregat,
en Ramon Ruiz i jo. Tancats en una
habitació i sense saber qui són els cuiners,
anem tastant i puntuant per separat el gust i
la presentació del plat.
Els meus pares eren molt estrictes i, de
jove, per la Festa Major, no em deixaven anar
al ball a la nit, ni tan sols anar a la sarsuela
que feien el 31 de juliol. No hi havia forma de
fer-los canviar de parer, ni tant sols amb l’excusa
que a les altres amigues els hi donaven
permís. Jo tenia l’ordre de ser a casa a les nou
del vespre, obligació que em feia marxar la
primera de les reunions i tornar tota sola i corrent
per arribar a casa quan encara repicaven
els últims tocs en el campanar.
L’estiu del 1943, amb motiu d’haver complert
els quinze anys, finalment em van deixar
anar a la representació de la sarsuela La
tabernera del puerto, que tenia lloc després
del «repique general de campanas y disparo
de morteretes anunciando la fiesta». Els diferents
actes de les festes es repetien any rere
any. Tan sols variava l’obra i ocasionalment
també l’orquestra. L’habitual era La Selvatana.
L’any següent van fer Marina, i més tard el
quadre escènic d’Alella va substituir la sarsuela
per obres de teatre com La Dida de Serafí
Pitarra i Les joies de la Roser. La Mercè
Arenas i en Godàs eren molt bons actors, i
la Roser Arenas crec que va debutar fent el
paper que duia el seu nom.
Els tres dies de Festa Major eren molt intensos
perquè no ens volíem perdre cap acte i a
les nits ens retiràvem més tard que de costum.
Uns dels dies a la tarda es feien les cucanyes a
la riera: carreres de sacs i de cèrcols, donar-se
22

COL·LABORACIÓ
mútuament melindros sucats amb xocolata
amb els ulls embenats, agafar amb les dents
unes monedes d’una paella emmascarada o
treure un meló i fruites variades d’una portadora
amb aigua mentre amb un bastó els anaven
esquitxant. A la riera també es ballaven
les sardanes i no recordo que això provoqués
cap problema als pocs cotxes que transitaven.
Això sí, la calor era aclaparadora i en acabar
de ballar, havia d’anar a casa a refrescar-me i
canviar-me de roba per poder tornar a l’envelat.
Al matí, quan jo hauria volgut descansar i
dormir, m’obligaven a anar el primer dia a l’ofici
en honor del patró sant Feliu; el segon, a la missa
pels difunts del poble perquè em deien que
els avis Bertran en formaven part per estar enterrats
a Alella; i el tercer, tenia lloc l’homenatge
a la vellesa, i les noies del poble i algunes de
la colònia hi contribuíem fent d’acompanyants
dels vellets. Els recollíem a casa seva, per anar
a l’ajuntament. D’allí, amb les autoritats, ens
dirigíem a missa i després a l’envelat on es
lliurava a cada homenatjat un petit obsequi
en diners que se’ls hi ingressaven a La Caixa.
Aquell any em va tocar acompanyar un vellet
del Rost conegut com en Poc esmorza. Tot el
matí vaig estar patint perquè la seva filla em va
advertir, en recollir-lo, que jo l’hauria d’ajudar
si em demanava per fer pipí. Per sort el pobre
home no va necessitar ajut, perquè jo no me les
havia vist mai de tan fresques.
Anys més tard, aquest homenatge a la vellesa
ha passat a ser una festa amb caràcter
propi que es celebra el tercer diumenge de
juny amb un dinar multitudinari a què l’ajuntament
convida tots els avis del poble, incloent-hi
els ingressats a la residència i a les ceguetes
d’una altra institució del Masnou. Qui
m’havia de dir a mi que jo acabaria anant-hi
com homenatjada ja que ara formo part del
col·lectiu d’avis del Casal!
En acabar la Festa Major, quedàvem una
mica esgotats, però amb ganes de seguir
ballant. Teníem uns gramòfons portàtils als
quals s’havia de donar corda fent girar la maneta
per cada disc que durava pocs minuts.
Organitzàvem ballaruques als salons de la
casa de la Carmen Llabrés o a la dels Mercadal,
i els discos que estaven més de moda
eren: San Francisco, Maria Elena, Tiroliro,
Brasil, Perfidia, Bésame mucho (cantat per
Rina Celi), La conga de Jaruco o el Tico-tico.
No deixàvem acabar cap estiu sense fer
alguna xocolatada, una anada a les fonts de
Can Ginesta i de l’Esquerda, i al setembre
fèiem la clàssica excursió a Sant Mateu i el
dinar a Can Gurguí. Totes aquestes activitats,
però, eren extraordinàries, perquè el
que acostumàvem a fer a diari era jugar al
ping-pong. A la planta baixa de cal Baró ens
“NO DEIXÀVEM ACABAR
CAP ESTIU SENSE FER ALGUNA
XOCOLATADA O UNA ANADA
A LES FONTS DE CAN GINESTA
O DE L’ESQUERDA”
van cedir una habitació completament independent
de la vivenda on hi teníem instal·lada
la taula de ping-pong, que podíem utilitzar a
tota hora, com si fos un casino. Els germans
Ricardo i Alberto Balcells i el seu oncle Ricardo
Portabella eren bons jugadors, junt amb
en Josep Cebrian i en Joan Manuel Bofill. Les
noies que formàvem l’equip érem la Tere Cardona,
la Carmen Llabrés, la Paquita Sáenz, la
Roser Ferran i jo. En Josep acostumava a ser
el meu company de dobles i tenia un joc llarg
i molt tallat a distància de la taula, que era el
que a mi m’agradava. Els Balcells eren socis
del Club 7 a 9 i van aconseguir que el campió
Dueso i en Dacs, que era extraordinàriament
alt i gras i jugava amb l’esquerra, vinguessin a
fer una exhibició a Alella, i en diferents ocasions
vam competir contra Tiana, El Masnou,
Argentona i La Garriga.
Quan l’estiu estava a punt d’acabar, començava
el temps de la verema i la calma habitual
del poble es transformava en un anar i venir
de carros carregats de portadores. Hi havia
força pagesos que elaboraven el seu propi vi,
però la gran majoria portaven el raïm a la Cooperativa
Alella Vinícola. La forta pendent que
havien de vèncer els carros per arribar allà on
descarregaven les portadores els obligava a
posar un altre cavall de reforç. Se sentien els
crits i renecs dels carreters que es barrejaven
amb la dringadissa de les premses que s’allargava
fins ben entrada la nit ja que mentre hi
havia la claror del dia els pagesos aprofitaven
per anar collint el raïm. Les mosques i les
abelles de les contrades més properes es donaven
cita per concentrar-se en aquest poble
i es convertien en una veritable plaga.
Allargàvem l’estiueig fins després del 15
d’octubre, festivitat de santa Teresa, que era
l’onomàstica de l’àvia i de la tieta. La tardor
tenia un encant especial perquè la calor havia
quedat enrere gràcies a les tempestes i pluges
després de les quals tornaven a venir dies de
cel blau amb un sol radiant i una fresca deliciosa
que convidaven a sortir d’excursió.
Entre la fruita d’aquest temps destacava
una varietat de prunes grosses de pell vermella,
les figues i les magranes que s’esberlaven
deixant entreveure els granets vermells.
M’agradava passejar per l’hort i menjar la
fruita collida de l’arbre però, de tant en tant,
aquest plaer m’havia jugat males passades
degut a que les taques de magrana o de nous
quedaven marcades en algun vestit.
Tancar la casa en finalitzar l’estiu era un
enrenou dels grossos. Tot s’havia de fer l’últim
dia. Rentar tots els llençols i deixar la roba
guardada ens obligava a aixecar-nos més aviat
que de costum. Els llits havien de quedar tapats
i amb boles de naftalina als matalassos,
deixar tots els armaris de la cuina ben nets,
tot el pis fregat, etc., i les maletes tancades
a punt de marxa perquè a Can Bertran no hi
tornaríem fins el proper estiu.
A l’’esquerra: L’envelat. Festa Major d’Alella, 1941. A la dreta, homenatge a la vellesa, 3 d’agost de 1944, a l’envelat.
23

QUÈ FA
Què fan… Aborígens
L’alellenc Àlex Domínguez i el masnoví Cesc Castro, juntament amb el vilafranquí
Àlex Resta, formen un trio que dona cos i ànima a l’interessant projecte Aborígens
(www.aborigensbarcelona.com/ca/), dedicat a difondre la cultura i la tradició
catalanes a través de la gastronomia del nostre país
D’esquerra a dreta, Àlex Resta, Àlex Domínguez i Cesc Castro.
CEDIDA
ALBERT ALABAU
Periodistes de formació i professió, la parella
maresmenca es va conèixer jugant al CF
Alella i van coincidir a diversos mitjans. Però,
a banda de l’ofici i la comarca d’origen, els
unia la passió per la bona teca i la beguda,
sobretot les autòctones. Portaven temps comentant
allò de “hauríem de muntar alguna
cosa plegats” fins que, un bon dia, ara fa 2 anys
i mig, la seva situació professional i personal
es va alinear i van començar a esbossar la
idea que després prendria forma sota el nom
d’Aborígens.
Van passar-se prop de 6 mesos treballant
en el concepte i en el pla d’acció. Cercant informació
sobre què es feia aquí, van concloure
que era tot molt genèric i típic: “la mateixa
empresa que feia excursions culturals per
Catalunya també en feia de gastronòmics a
Barcelona. Tant et duien a veure Montserrat,
Figueres i Sitges, com de tapes a qualsevol bar
del Poble Sec”, comenta en Cesc. L’objectiu,
doncs, era clar: fer de “cicerones” del seu país
fent el que més els agradava, però defugint
els tòpics habituals de “paella i sangria”, tot
plegat, guanyant-se la vida en l’intent.
I, excepte pel darrer punt –confessen que
ara comencen a malviure dels fruits d’aquesta
empresa–, vaja si ho han aconseguit! Des
de mitjans com el suplement dominical The
Sunday Times del diari britànic The Times
o la també britànica Food and Travel Magazine
–que els ha seleccionat com una de les
millors experiències gastronòmiques a Europa–,
arribant fins a les antípodes amb la seva
aparició a l’australiana Financial Review, els
plouen les felicitacions i les ressenyes a una
tasca feta amb molta cura, intensa passió i un
gran savoir faire.
Però, ull viu, s’ho han guanyat a pols. La
tria dels llocs és molt personal. Tots els guies
són autòctons i tenen un ampli coneixement
local, tant històricocultural com gastronòmic.
A més, van canviant de recorregut contínuament
amb la voluntat de mantenir l’experiència
el més viva i fresca possible. “Potser
TOTS ELS GUIES SÓN
AUTÒCTONS I TENEN UN
AMPLI CONEIXEMENT LOCAL
no fem el millor tour, però sens dubte sí que
és el més personal i original. Busquem que
cada establiment que visitem sigui representatiu
d’estils de cuina i/o moments històrics
diferents, però complementaris; que es puguin
traçar línies temporals que expliquin la
nostra història i que aquesta proporcioni el
màxim d’informació i contextualitzi la visita
en el seu conjunt”, comenta l’Àlex. No cobren
comissions, precisament per poder ser lliures
i tenir la màxima flexibilitat a l’hora d’escollir
restaurants i bars, fet que els permet improvisar
sobre la marxa, sobretot quan fan tours
personalitzats amb poca gent. I emfatitzen
el producte local: vins, olis, formatges, embotits...
“quan anem a veure un productor de
formatges no ens interessa només provar els
productes, sinó sobretot tenir accés al seu
obrador i poder mostrar com els elaboren.
Això ens fa únics”, explica en Cesc.
La seva oferta actual es centra en 4 productes
principals: ruta de matí –centrada en
esmorzars de forquilla–, ruta de tarda –publicitada
al seu lloc web com a “ruta informal per
gaudir de la gastronomia irreverent de Barcelona
a través dels seus bars més genuïns. Molt
més que unes tapes”, rutes rurals –rutes temàtiques
d’un dia complet que amplia el radi a
tota Catalunya i en les quals inclouen visites a
cellers i vinyes d’Alella– i, finalment, les rutes
a mida – en les que es dona màxima llibertat
d’expressió a la creativitat desenfrenada. I és
que a les seves habilitats com a periodistes,
se’ls uneix una encantadora oratòria mordaç
que els permet fer l’adequat enfocament pedagògic
quan, per posar-ne un exemple, porten
a una parella de ianquis a menjar cargols a
la llauna.
Com a plans de futur immediat, tenen
entre cella i cella començar a distribuir productes
artesans selectes així com seguir fent
difusió a nivell internacional de la nostra cultura
gastronòmica. La següent parada la faran
a Austràlia, al Melbourne food and wine
festival, al qual han estat invitats a participar
i on, de ben segur, deixaran el llistó ben alt.
Ah, i tot plegat, la seva oferta també la
trobareu vestida amb un alternatiu i original
val de regal. Ara que venen festes ja teniu
regal per als més sibarites, tot contribuint a
fer país.
24

CULTURA
Correllengua 2013.
Un any més, la festa de la
llengua passa per Alella
El Cor País Meu, a l’església.
QUICO LLUCH
Espectacle d’animació infantil, a la plaça de l’Ajuntament.
QUICO LLUCH
CARLES PÉREZ
Del 18 al 25 d’octubre els alellencs vam poder
participar en els actes del Correllengua.
Aquesta festa reivindicativa de la llengua
catalana que a Alella ja ha superat la desena
d’edicions, es va dedicar enguany a la figura
de Miquel Martí i Pol, justament ara que fa 10
anys que el poeta de Roda de Ter ens ha deixat.
El Correllengua d’Alella ha comptat amb
una presència de públic desigual. El recital
poètic popular realitzat el passat dia 22 d’octubre
a Can Manyé i la projecció de la pellícula
documental Entre dos gegants que reflexiona
sobre la identitat cultural dels catalans
a banda i banda dels Pirineus projectada
el passat 18 d’octubre, no van despertar gaire
interès entre els nostres veïns. Tot i això, els
organitzadors creuen que cal continuar programant
actes com aquests, atès que valoren
més la satisfacció dels assistents, encara que
siguin pocs, que la quantitat d’aquests.
On sí es va aplegar un bon grapat de gent
va ser a l’església, un escenari no utilitzat anteriorment
per a fer actes del Correllengua. El
Cor País Meu amb l’espectacle Exili, cançons
en escena va interpretar una quinzena de cançons
relacionades amb l’exili que milers de
catalans van haver de patir fruit de la Guerra
civil espanyola. El públic i els cantaires van
acabar cantant junts Els Segadors posant fi
així a una vetllada carregada d’emotivitat.
Elisenda Cortada llegeix el manifest
El manifest d’aquest any, escrit per Josep Maria
Terricabras, va ser llegit per la directora
de l’escola Fabra l’Elisenda Cortada. Amb
aquesta tria, els organitzadors van voler donar
suport al col·lectiu de professors que amb
la seva feina lluiten dia sí dia també per a garantir
la qualitat de l’educació pública del nostre
país davant agressions tan inacceptables
com les provinents de l’infaust ministre Wert.
La directora no va ser l’únic membre de la
comunitat educativa en participar en el Correllengua.
Les tres Associacions de Mares i
Pares d’Alumnes dels centres públics d’Alella
pertanyents a la taula d’entitats Alella pel català,
van organitzar el joc AMPAraulats. L’esdeveniment
va tenir lloc a la plaça de la Vila el
passat dissabte 19 d’octubre. L’equip guanyador
d’aquest joc lingüístic va ser el compost
integrament per regidores de l’Ajuntament.
No va faltar tampoc aquest any la tradicional
rebuda de la flama que simbolitza la unitat
de la llengua, portada pels joves atletes del
club Serra Marina. Van córrer tan de pressa
que la flama va arribar 15 minuts abans del
previst a la plaça de l’Ajuntament on, tot seguit,
es va realitzar un espectacle d’animació
infantil.
Els premis literaris d’Alella
Des de la primera edició del Correllengua que
els premis literaris alellencs formen part del
programa. En aquesta edició, el guanyador del
Maria Oleart ha estat en Josep Fàbrega i Selva
per l’obra I la llum es va fer. Maria Dolors
Fernández Guerrero va aconseguir el Guida
Alzina per l’obra Lisboa i l’Isidre Pòlit va anar
a les mans d’en Josep M. Bertran Teixidor per
l’obra Des d’Arcetri, amb esperança.
Es dona el cas que en Josep Fàbrega i Selva
ja va guanyar l’edició passada i, ens consta,
que malgrat que a les bases del concurs no
es prohibeix la presentació d’anterior guanyadors,
aquest fet no va acabar d’agradar
a algun membre del jurat que va decidir no
assistir al lliurament de premis.
25

CULTURA
El Club de lectura del poble
bufa deu espelmes aquest febrer
Ens trobem un vespre, a la biblioteca Ferrer i Guàrdia, amb les tres persones
que van posar-lo en marxa i que encara avui mantenen la il·lusió del primer dia
Toni Tomàs i Tònia Minguet, conductors del Club de Lectura.
CRISTINA GAGGIOLI
AVUI, DEU ANYS DESPRÉS,
HAN PARLAT DE 111 LLIBRES,
DES DELS CLÀSSICS ALS
MÉS ACTUALS
CRISTINA GAGGIOLI
Són la Rosa Casas, directora de la biblioteca,
la Tònia Minguet Pla, catedràtica de llengua
i literatura catalanes, i en Toni Tomàs, professor
d’història. Recorden com va arrencar
tot a partir d’una proposta de la Rosa. “La
gent que venia a la biblioteca em demanava
un club de lectura i, arran de l’interès i la necessitat,
vaig pensar que havia de buscar un
conductor”. No va trigar a trobar-lo. Un dia,
veient des del taulell que entrava en Toni, li
va suggerir. I una mica més tard, per telèfon,
va fer el mateix amb la Tònia. Els dos eren
usuaris de la biblioteca i s’hi van animar de
seguida. Era el febrer del 2004. Una reunió
per copsar l’estat de la qüestió, i començava
la feina. La Tònia recorda que era un tot un
desafiament, “aquelles coses que et passen
en un moment i que suposen un repte, però
també un aprenentatge”.
De clubs de lectura, però, n’hi ha molts.
“Volíem trobar un element nou per al nostre
club. Un to diferent”. I la resposta va ser
precisament la combinació dels dos coordinadors:
en Toni “aportaria el context històric
i social de l’obra de què es parlaria”, i
la Tònia, “la part més literària i lingüística:
personatges, argument, gènere...”. Tot això,
complementat amb la presentació de cadascun
dels autors que faria la Rosa.
Avui, després de deu anys, la dinàmica
ha donat tan bon resultat que encara continua.
Han parlat de 111 llibres, des dels clàssics
als més actuals, des de novel·listes a
poetes, i ho han fet convidant autors com
Jaume Cabré, Maria Carme Roca, Sílvia
Alcántara, Núria Esponellà, Joan Margarit
o Enric Cassasses.
La passió amb què els nostres protagonistes
viuen les lectures de què parlen és
tan viva que no es limiten a comentar certs
llibres. Hi ha mesos que també organitzen
sortides, com per exemple la que van fer a
Lleida per conèixer l’obra del poeta Màrius
Torres de la mà d’una de les seves estudioses
o la que els va portar al Vendrell a visitar
la Fundació d’Apel·les Fenosa arran del poemari
d’Espriu Formes i paraules. També
han anat al teatre a veure La dona justa de
Sándor Márai o al Centre de Cultura Contemporània
de Barcelona a visitar l’exposició
sobre Roberto Bolaño.
No, no ens oblidem de dir-vos quan es
reuneixen: cada primer dijous de mes, a les
21h, a la biblioteca Ferrer i Guàrdia. No patiu
per si es fa tard: les sessions són dinàmiques
i intenten no allargar-se més enllà de
quarts d’onze o les onze.
26

CULTURA
LISBOA
Conte guanyador del premi “Alella a Guida Alzina”
Maria Dolors Fernández Guerrero / Il·lustracions: David Roman
Tot va començar en el moment d’aterrar a l’aeroport
de Portela, a Lisboa. La meva editorial,
Incògnita Punt i Coma, en un atac de generositat,
m’havia elevat a la categoria “d’enviat
especial” a la ciutat. L’objectiu: fer un seguit
d’il·lustracions sobre Lisboa.
I tot perquè un matí atrafegat de febrer -un
parell de setmanes abans-, el meu cap em va
citar al seu minúscul despatx de l’avinguda
de General Mitre, a Barcelona. Recordo que
el so tronador del trànsit feia l’aclaparadora
banda sonora d’aquesta bonica història.
Les consignes van ser clares. Es tractava
de fer unes il·lustracions de caire realista,
prou detallades i degudament alineades amb
el caràcter romàntic i evocador del text que
acompanyarien. Si la meva feina era del grat de
l’editor, tindria com a premi l’opció d’il·lustrar
la resta de volums, una col·lecció dedicada a
diferents ciutats europees, de llarga tradició
històrica i interès monumental inqüestionable.
Aquesta perspectiva m’havia engrescat
prou com per obrir una escletxa d’optimisme
sobre el meu futur. La línia editorial pretenia
mantenir el mateix estil gràfic a tots els llibres
de la col·lecció Descobreix Europa, dit
i fet. Roma, París i, fins i tot, la meva estimada
Barcelona tindrien cabuda a tan estimulant
proposta. Les possibilitats eren immillorables
per a mi, amb feina garantida per força temps.
Déu n’hi do. Això era el que em calia per ferme
un nom dins del sector.
Òbviament, vaig acceptar com un gos ensinistrat
i fidel.
Així les coses, em sentia pletòric i, als
meus ulls, Portugal em rebia amb els braços
oberts. La primera nit vaig dormir com un
beneit a un fantàstic llit de 2m x 2m. A la televisió,
que mai no falti, l’Amália Rodrigues
em va cantar un dels seus fados.
L’endemà i els dies següents van resultar
molt fructífers. Vaig començar pel castell de
São Jorge, amb el seu caràcter sòlid i orgullós.
Gairebé em sentia com un joglar, revivint
les gestes antigues del seu heroi, Martim Moniz.
Amb aquest estat d’ànim, la meva ment
es va il·lusionar de seguida amb el següent
projecte i ja em veia volant cap a Sintra amb
27

CULTURA
els meus estris, amb aquella mena d’ànsia que
m’embarga quan m’apassiono amb un treball.
Però per arribar-hi encara caldria esperar
una mica.
Tornant a la realitat, havia de telefonar la
Noèlia, la meva xicota. Tenia tres trucades
perdudes seves al mòbil. No era pas d’estranyar,
ja que no li havia dit ni fava des de la
meva arribada a Portugal...
Portava quatre dies i escaig a Lisboa quan
vaig decidir sortir a sopar i conèixer món. La
il·luminació escassa dels fanals feia difícil
orientar-se pels carrerons del casc antic. Pel
que m’havia comentat un veí de l’hotel molt
amable que acabava de conèixer, el Barri Alt
era el lloc perfecte per anar a sopar i conèixer
la nit més autèntica de la ciutat. Juntament
amb la degustació de peix fresc a bon
preu, tindria l’oportunitat d’escoltar fados
en restaurants de façanes humils i interiors
pintorescos. Com un intrús àvid d’exotisme,
jo també volia penetrar els secrets de la nit
perquè l’experiència em deia que el seu misteri
s’esvaïa amb els primers raigs.
És a dir, que vaig fer via cap a un local
on el vinho verde va apaivagar la meva solitud.
Amb una o dues copes més, fins i tot
gosaria convidar les dones que seien davant
meu, en una taula de reduïdes dimensions,
com la meva, adossada a la paret. Però encara
no havia arribat a aquest punt, o sigui
que em vaig limitar a fer un altre glop mentre
observava amb deteniment els retrats penjats
arreu, fotografies antigues i recents, sense
cronologia ni aparença d’ordre.
En un moment donat, els llums del local,
tènues com el reflex de la lluna, van convergir
al centre de l’espai. Una dona vestida de
negre amb un xal brodat amb enormes flors
rogenques es va fer palesa davant els meus
ulls com una aparició. El cabell li queia per
la cara, lleugerament ondulat, i els seus llavis
vermells, intensos i llaminers, em van segrestar
la raó –vull dir, la poca que encara surava
sobre el vi.
Quan va començar a cantar em vaig quedar
bocabadat. La seva veu era potent i oscillant
com un vaixell que es bressola per evitar
les onades desordenadament arrenglerades
pel vent. El seu timbre càlid em colpia als
aguts i se m’insinuava, lacònic, als tons més
baixos, gairebé como un xiuxiueig.
Em vaig alçar de la taula quan la bella
va acabar la cançó i, amb prou perícia, m’hi
vaig acostar per saludar-la. El vinho verde
havia acomplert la seva missió. “És un plaer
conèixer-la. Té una veu meravellosa.”, li vaig
dir amb força convicció, pronunciant els sons
sibilants del portuguès com si m’hagués ficat
un moniato calent a la boca .
Es deia Marisa i recordo que vam sortir
junts del restaurant, molt junts, i que en el
moment de marxar se’ns va acostar un home
que tot just aquell matí havia conegut al meu
hotel mentre esmorzava. Vaig pensar: “I ara,
què vol aquest..” La seva salutació efusiva
va anar seguida de la meva resposta tallant i
freda. No recordava el seu nom. Mentre, les
temples em palpitaven i els pocs reflexos que
em restaven eren per altres temes que m’esperonaven
amb impaciència. En cap moment
va desaparèixer un somriure sardònic de la
seva boca. Simplement va comprendre, es va
fer a un costat i ens va deixar passar.
“MINUTS DESPRÉS
ASSABORIA LA PELL ARDENT
DE LA MARISA, ELS SEUS
PITS JUGANERS I PLENS”
Minuts després assaboria la pell ardent de la
Marisa, els seus pits juganers i plens, i l’excitació
s’anava apoderant de mi, desitjant amb
ànsia aquell vertigen inesperat.
Penso que els moments especials o les
anècdotes imprevistes fixen els llocs a un
racó preferent de la memòria. Per a mi Lisboa
sempre serà Marisa i els seus fados com
enigmes de passió.
Al matí em vaig despertar molt tard. El
sol omplia l’habitació d’una rara claror no
demanada, i jo la tornava a buscar a les palpentes,
però la Marisa no hi era. No va deixar
cap nota ni cap número de telèfon pintat amb
carmí al mirall.
La Noèlia tornava a trucar i jo no tenia
ganes de sentir retrets ni plors.
Tornava a la feina i Sintra, amb el seu espectacular
Castelo da Pena, va esdevenir la
model i el paisatge. Va posar per a mi mentre
jo guixava frenètic al meu quadern. Però l’esplendor
de les seves muralles i torres, sorprenents,
inversemblants, eclèctiques, em
despertava sentiments creuats.
“ALGÚ VA TOCAR A
LA PORTA. UNA MICA
CONTRARIAT, VAIG OBRIR...”
Quan a l’hotel enllestia el dia empolainant-me
per tornar de nou al Barri Alt, a la
recerca de la Marisa, algú va tocar a la porta.
Una mica contrariat vaig obrir i, davant meu,
el veí d’hotel em va disparar un “Bona nit!”
enèrgic i confiat. Me’l vaig quedar mirant
sorprès. No recordava haver-li dit quina era
la meva habitació. En canvi, des del dia que
ens vam conèixer era un personatge gairebé
omnipresent. En aquesta ocasió duia a
les mans un sobre amb mata-segells urgent,
internacional. Els meus ulls es van fixar a
la carta sense dissimulació i el meu interlocutor,
amb el seu etern somriure, me la va
lliurar, adduint que li havia fet un favor al
recepcionista.
Resumint, es podria dir que era una carta
de la meva editorial en la qual em comminava
sense opció de rèplica a anar a Porto per
entrevistar-me amb el senyor Vasco Soares,
propietari d’una important galeria d’art amb
qui Incògnita Punt i Coma mantenia tractes
comercials.
Vaig rumiar aquestes notícies totalment
desconcertat, fins a oblidar-me del meu veí,
però ell, insensible a aquest descuit, i sense
que ningú no el convidés a entrar, se’m
va acostar i va reposar la seva mà a la meva
espatlla. La porta tancada obria un espai d’intimitat
entre tots dos, que va saber aprofitar
per oferir-me el seu ajut.
Ara recordava el seu nom: Duarte Alves.
Em sentia molt decebut, però havia d’ajornar
la visita al Barri Alt. A aquestes alçades
encara no em podia fer a la idea de fins a quin
punt trobaria a faltar la Marisa.
Era prop de migdia a Porto i en Duarte,
al volant d’un BMW sèrie 5, em comentava
que el centre de la ciutat havia estat declarat
Patrimoni de la Humanitat i m’enumerava
alguns dels seus atractius turístics, com ara
la Torre dels Clergues, la Casa de la Música
o la Fundació Serralves.
Entre paraules vanes que omplien els
buits del nostre diàleg, vaig sentir que la galeria
del senyor Vasco Soares es trobava a la
Rua Santa Caterina i que, com que no tenia
pressa, no li feia res portar-me allà en el seu
cotxe. Aprofitaria l’avinentesa per saludar el
propietari, gran amic seu. “No l’hi havia dit
abans No, em devia descuidar.”
Aquestes últimes paraules van ressonar
com una alarma enmig de la nyonya que em
tenia endormiscat. “Quina casualitat..!”, vaig
pensar.
L’entrevista amb el senyor Soares va ser
atípica i incòmoda. Però també era possible
que la incomoditat ja la dugués enganxada
al meu ànim abans de fer acte de presència
davant el “Gran Home”. L’apel·latiu em va sorgir
de seguida que el vaig veure, però vaig
preferir retenir-lo a la punta de la llengua per
cortesia –encara no teníem prou confiançai
perquè l’amenaça que em fessin una cara
nova no era menyspreable. Només calia mirar
els col·laboradors que pul·lulaven pel recinte,
amb un posat malfiat.
El retrobament d’en Duarte i en Vasco es
va signar amb una abraçada memorable i copets
a l’esquena. Després de les salutacions,
van xiuxiuejar quelcom que devia referir-se
a mi, més que res perquè tots dos alhora em
van clavar una mirada de complicitat.
L’única conclusió que vaig poder treure
aquell dia era que duria un catàleg marcat
amb algunes correccions tipogràfiques a
casa del senyor Leoão Ferreira. Semblava que
tothom havia oblidat que jo era dibuixant,
il·lustrador, artista, qualsevol d’aquestes coses
menys un alcavot de la meva editorial.
M’estava començant a pujar la mosca al nas…
28

CULTURA
Per acabar d’adobar-ho, esmaperdut entre
aquestes cabòries, vaig rebre un cop
a l’esquena de caràcter sísmic, que em va
agafar desprevingut, acompanyat d’un crit
estentori: “Estem de sort, amic meu! -em
va espantar en Duarte.- Seré el teu acompanyant
aquest dies a Porto. És un favor
que li faig al meu amic
Vasco.”
Aquella mateixa
tarda em vaig encaminar
a casa del marxant
d’art. Pernoctaríem a
l’hotel Intercontinental
Porto-Palacio das
Cardosas, magnífic i
senyorial, molt a prop
de la plaça Liberdade,
al centre de Porto. Així
ho va decidir en Duarte.
La meva opinió no
hi comptava.
En Leoão Ferreira
vivia a una casa –o
palauet– modernista
i sumptuós, ubicat a
la plaça Liberdade –
casualment –, una de
les zones benestants
de Porto. L’entrevista,
aquí, va ser encara més breu que l’anterior.
En Duarte em va esperar a l’hotel, i em
va fer a mi dipositari i únic custodi del
catàleg. La meva comesa era entregar-lo
a mans del majordom, i així vaig fer sense
més intercanvis protocol·laris, fora de
lloc.
Durant el sopar d’aquella nit, em vaig limitar
a beure como una esponja. Ni tan sols
em vaig assabentar que en Duarte, sobri i
amb el seus cinc sentits alerta, havia muntat
guàrdia enfront de la casa d’en Ferreira
per esbrinar tots els seus moviments.
L’arribada del matí em va trobar desorientat,
dins una habitació elegant que no
reconeixia. Per no parlar-ne de la batucada
apoteòsica que colpejava el meu cervell,
fins al punt de regirar-me l’estómac.
Definitivament, de beure, no en sabia. I
com que el cap embotornat mai no ha estat
un bon company de jocs, penso que no vaig
reaccionar amb prou agilitat. No m’adonava
que alguna cosa estava passant, que no
podia ser que aquesta història tingués un
guió tan estrafolari i incoherent.
Però no vaig tenir temps de pensar-hi
gaire més. Va entrar en Duarte a la meva
habitació, d’hora, i com un huracà em va
fer ensopegar i recollir la bossa. Tot seguit
ens vam capbussar en el trànsit infernal de
Porto.
El providencial Duarte Alves no em va
donar cap explicació, només que havíem
d’arribar a Aveiro cames ajudeu-me. Això
començava a ser un costum.
Des de Porto a Aveiro deu haver-hi uns
75 km, però amb un BMW d’alta cilindrada
com el que conduïa en Duarte, això no era
res i si, com ell, no respectaves els límits de
velocitat, encara menys.
Vam arribar a la ciutat, solcada per un laberint
de canals i moliceiros, tan semblants
a les gòndoles venecianes. En un dels molls
vam pujar a un i vam recórrer una intricada
teranyina de braços de mar.
En un moment donat, altres moliceiros
es van congregar en una zona precisa,
aïllada i arrecerada de possibles mirades
indiscretes. Llavors, homes silenciosos
van començar a dipositar a l’interior de les
embarcacions paquets de mida reduïda i diferents
objectes amb una coreografia veloç
que cada vegada entenia menys.
“RÀPID, RÀPID, QUE EN
FERREIRA DEU ESTAR A PUNT
D’ENVIAR ELS SEUS ESBIRROS
A FOTRE’NS UN TRET”
“Ràpid, ràpid, que en Ferreira deu estar a
punt d’enviar els seus esbirros a fotre’ns
un tret”, li deia en Duarte al que feia de
capitost del cos de ball. En aquest moment
vaig començar a entendre que el catàleg
ple de marques vermelles no era un innocent
document entre galerista i marxant,
sinó un missatge xifrat que volia allunyar
el senyor Ferreira d’una valuosa mercaderia,
d’un mos ben suculent… I semblava
que el repartiment es faria entre dos: els
d’Incògnita Punt i Coma i el galerista Vasco
Soares.
Però jo, què pintava en tot això Noèlia,
i ara per què no trucaves
Crec sincerament que en Duarte va tenir
temptacions de clavar-me un tret entre les
celles i desfer-se de mi. Per alguna raó que
desconeixia aleshores es devia pensar que
jo estava a l’aguait de la situació. En canvi,
les meves intencions a Portugal sempre van
ser honestes i senzilles: jo només volia dibuixar,
pintar i fer-me un
home de profit.
Finalment en Duarte
devia entendre que jo era
aliè a tot aquell enrenou i,
en contrapartida a la meva
mort, em va comprar un
mòbil de gamma alta i em
va pujar a un avió camí de
Brasil. Sense donar-me
cap explicació, com ja era
costum.
Ara sí, Barcelona quedaria
molt lluny, i els petons
ardents de la Marisa
passarien a la història. No
era just. I tot plegat, no sabia
exactament per què…
A l’avió m’havia tocat finestreta.
Sempre la trio si
tinc l’oportunitat. Sobrevolar
els núvols em dóna una
sensació indescriptible de
llibertat que m’hipnotitza. Puc passar-me
llargues estones deambulant entre el cotó
del cel com un Peter Pan revifat.
Aquesta vegada, però, la primera plana
d’un diari que algú llegia a prop meu va
atreure poderosament la meva atenció, i de
sobte vaig abandonar la meva passejada celeste.
La fotografia de la Marisa sense vida
a dins d’un moliceiro, em va esclafir al cap.
Era ella, inconfusible, bella i hieràtica, pàllida,
amortallada en un vestit verd. El titular
deia: “Mor assassinada a Aveiro la dona del
magnat i mecenes Leoão Ferreira”.
El trencaclosques començava a encaixar
a la perfecció. A mi, que semblava ser qui
havia espatllat el negoci de Ferreira, m’havien
relacionat amb la Marisa –la seva dona,
amb qui suposadament devia estar conxorxat–,
per la qual cosa el marit, gelós i traït,
havia decidit aplicar-li un càstig exemplar.
Jo m’havia escapat pels pèls, de moment…
Començava a pensar que en Duarte podia
tenir alguna cosa a veure en tot aquest frenesí
d’enganys i mort, i vaig recordar quan
ens vam veure al restaurant. No oblidaré mai
el seu somriure mordaç. Els fados sempre
són cançons tristes. Ara entenc que ella en
cantés i que jo no m’hi pogués resistir.
Noèlia havia deixat de trucar i, a cada
minut que passava, Barcelona s’allunyava
més. Qui sap si algun dia hi tornaria…
Han passat anys i a hores d’ara encara
busco la Marisa en tots els retrats que faig a
São Paulo. Mai faig servir el verd. Crec que
és l’indefugible color de la desesperança.
29

DOSSIER
Trenta anys dels
Diables del Vi d’Alella
QUICO LLUCH
JORDI ALBALADEJO
El patrimoni festiu pren el seu sentit quan les persones
se’l fan seu. Després del franquisme, els
sectors culturalment més inquiets van posar en
marxa tota una sèrie d’expressions lúdiques amb
un esperit d’alliberament i de diversió, especialment
amb actes festius al carrer oberts a tothom. Així,
van sorgir a Alella diferents colles de cultura popular i tradicional,
i entre elles, ara fa tres dècades, els Diables del Vi
d’Alella. En aquells moments, gairebé la mateixa gent pionera
formava part de diferents colles. Mig història, mig llegenda,
un conegut conte alellenc relata l’origen dels diables la Nit
de Nadal de 1982.
Tota llegenda té una part de veritat i una altra de mite.
Es diu que els diables van sortir de les entranyes de l’infern
pel volcà de Sant Mateu, del clot de davant de l’ermita.
Una fabulació original que l’entès dels mites i llegendes del
Maresme, Ramon Coll, pot afegir a la del Montcabrer entre
Cabrils i Cabrera, indret associat a fenòmens màgics i que,
antigament, hi ha qui afirmava haver vist sortir fum d’entremig
de les pedres.
La festa on van aparèixer per primera vegada els diables
amb els seus petards va ser a la “Torrada” que organitzava,
a la plaça de l’Ajuntament, primer el Casal d’Alella, segons
explica Pep Sabater, i després va repescar-la el Centre Excursionista
d’Alella l’any 1982. Consistia en fer torrades i
botifarra a la brasa juntament amb un brou, aplegant-se els
joves a la vora del foc per menjar, beure i passar-s’ho bé. El
1983, va tornar-se a repetir la festa i, en la tercera edició
l’any següent, la crònica de revista Alella parla també de
sopa d’all per escalfar-se i cremat per beure, molta animació
i l’enlairament de globus de colors. En Toni Ribes situa, en
aquesta festa l’any 1983 (hi ha certs dubtes si 1982 o 1983),
l’aparició dels diables quan ell, en Josep Mª Gispert, Núria
Cornudella i Montse Comas van anar al Masnou i els de la
colla d’allà van deixar-los uns vestits i uns petards que ben
bé no sabien com anàvem, però que van fer molta gresca a
Alella, com recorda també en Toni Mayol. Els primers anys
vuitanta, els correfocs eren tota una novetat.
Finalment, per arrodonir la llegenda, l’esperit del vi, alegre
i transgressor, sens dubte és motiu d’inspiració prèvia de
l’ocupació lúdica-comunitària del carrer per part del diables.
I què dir de la voluntat de protegir els ceps dels estralls de la
fil·loxera que tant de mal va fer en les darreres dècades del
segle XIX, portant a la ruïna a molts propietaris locals: els
Cabús, els Arenas, els Jonch, els Sanmiquel, els Serra, els
Pujades, els Coll, els Monnar, els Casals o els Gurri. Com és
sabut, tot es renova, i el foc, símbol de purificació, esdevé una
expressió per exorcitzar els mals.
Les primeres cercaviles i correfocs
A les Festes d’Alella s’hi realitzava la “Traca” amb un gran
espetec de pólvora el primer dia. Al costat dels gegants i capgrossos,
flabiolaires i grallers, actuaven colles de foc com els
Trabucaires de Solsona el 1982, o els Dimonis de la Barceloneta
el 1983. Segons els programes de festes editats, la primera
participació dels dimonis d’Alella va ser en la Festa Major de
1984. Seguint el fil dels programes, la primera vegada que va
31

DOSSIER
aparèixer escrit el nom sencer de Diables del Vi va ser el 1989,
realitzant una cercavila; i la primera vegada que va aparèixer
el mot correfoc va ser en el programa de festes de 1990. Un dels
veterans que va ser de la colla, Sergi Moreno, té encara molt present
el seu primer correfoc el 1988, sortint del local del costat de
Can Jana a la plaça de l’Ajuntament. Les bones sensacions van
mantenir-lo durant vint anys en actiu amb ells, divertint-se en
les actuacions festives i en les barbacoes –que també recorda
amb entusiasme Toni Ribes– que s’organitzaven davant de la
seva seu a Can Patatina (masia desapareguda a cavall del Casal
i de l’aparcament de Santa Eulàlia; avui hi ha uns pisos).
Toni Ribes explica com “El Bitxo”, una figura inspirada en
el déu Bacus i amb cos de cabra, en referència al diable, dins
d’una portadora de vi, va construir-se el 1991 a Can Boter de
Tiana i va tenir un cost de 689.000ptes, una quantitat força
apreciable. En aquella època, el 1992, va tenir lloc la legalització
de la colla dels Diables
del Vi d’Alella, organitzar-se
internament sobretot les
mesures de seguretat amb
la pirotècnia. Ribes incideix
en la participació dels diables
d’Alella en un acte singular:
els 50 anys del primer
teleesquí a La Molina (i a tot
l’Estat), fent una festa de foc
nocturna sobre la neu.
La llegenda
Festa, irreverència i...
organització
La part divertida, per força,
havia de tenir un contrapès
organitzatiu amb la figura del
cap de colla tal i com coincideixen
els diferents protagonistes
del vídeo commemoratiu
dels trenta anys: Jordi
Soriano, Joan Ribas, Guillem
Bautista, Oscar i David Lluch,
Ferran Gras, Míriam Requena,
Josep Mª Gispert, Toni Ribes
i Sònia Sánchez. Fer quadrar
els diables requeria una bona
dosi d’energia com també les
relacions amb l’Ajuntament, a
vegades conflictives com en la
Festa Major i la Festa de la Verema
de l’any 1994. Els diables
van editar un full de protesta
explicant perquè es negaven
a participar en la Festa de la
Verema després de dotze anys
sortint ininterrompudament,
ja que la regidoria de Cultura
del moment havia pres decisions
unilaterals sobre el recorregut,
els horaris i el dia
de sortida sense consultar-los
(en l’anterior Festa Major ja se’ls havia canviat el recorregut).
En Sergi Moreno recorda que, fruit del conflicte i per reivindicar-se
davant del consistori, van fer una cercavila només amb
les torxes sense petards i, en arribar a la plaça de l’Ajuntament
després de la lectura d’un manifest, van tenir una gran ovació
de la gent congregada.
La nit de Nadal de 1982, com cada any a les 24h, les famílies
d’Alella es dirigien cap a l’església del poble per celebrar el
naixement del nou nat. Mentrestant, a les entranyes de l’infern,
uns éssers folls es preparaven per sortir de les tenebres cap al
món terrenal, enviats per Satanàs per aconseguir un beuratge
embriagador d’aroma i gust exquisit.
Quan la gent joiosa sortia de missa, els carrers del poble
eren plens d’una boira espessa acompanyada d’una fortor a
sofre inaguantable. El Volcà de Sant Mateu havia esclatat,
donant a llum diables que van omplir la plaça de festa, foc i
color, al ritme d’uns tabals infernals. El Poble d’Alella va decidir
obsequiar aquells éssers estranys amb unes botes de vi i
part de la collita, a canvi de protegir les vinyes de la temible
fil·loxera que atacava el seu apreciat fruit. Els alellencs, feliços,
els batejaven amb el nom de Diables del Vi d’Alella.
Any rere any, els diables visitaven les vinyes, aprofitant la
Festa Major i les Festes de la Verema, per assegurar-se que les
plagues no malmetessin les collites. Fins que, el 1992, quan
la fil·loxera amenaçava la verema, el Rei de les Tenebres els hi
va enviar una bèstia bicèfala formada per un cap de cabra i
un dimoni foll que habitava l’avern. Quan la bèstia va sortir
del cràter es va servir d’una portadora de raïm com a cos per
ajudar els diables a combatre la perillosa plaga. Aquest ésser
diabòlic va ser anomenat “El Bitxo”.
Una nit d’estiu de 1994, mentre els Diables del Vi d’Alella
rondaven per les grutes secretes que uneixen casa nostra amb
el Castell de Burriac, van topar amb uns diablons que tenien
moltes ganes sortir cap a l’exterior, ja que volien expressar tot
allò que tenien dins les seves ànimes diabòliques. Sota la capa
dels Diables d’Alella van aprendre el que era la festa, la rauxa
i la disbauxa, el foc, la llum, els trons, el fum i el vi. D’ençà fins
ara, els Diabòlics Anònims han estat uns fillols diabòlicament
fantàstics, junts han viscut moltes experiències, fins el punt
d’engendrar una única colla, compartint i estenent la ideologia
del foc i les tenebres per indrets insospitables.
Des d’aleshores, cada any, els Diables del Vi d’Alella, amb
força i follia, tornen a omplir els carrers i converteixen el poble
en un indret on regna l’alegria, el foc i el Vi!
El que va ser cap de colla a mitjans dels noranta, Joan Ribas,
posa de relleu el punt de teatralitat que suposen les actuacions
dels diables, juntament amb la voluntat de transgressió i de
xou insòlit com quan van fer participar una moto i un cotxe
alemany, un kubelwagen. Les ganes boges de festa i el recolzament
de la gent van poder amb tots els entrebancs. El 1996
“els del Vi” van participar en el bateig de la colla de diables de
Tiana, Trempera Nostramu. A nivell organitzatiu, els diables
van deixar Can Patatina per passar a una nova seu d’acollida,
el Casal de Can Gaza.
20, 25, 30 i per molts anys més!
L’any 2003, els diables, amb Jordi Soriano com cap de colla,
van celebrar els seus vint anys amb diferents actes: una “atabalada”
pels carrers del poble, un correfoc juntament amb
diferents colles convidades, un concert d’ska, una retornada
matinal i una botifarrada
popular a Can Gaza. El lema
era prou explícit: “som els
apòstols de Bacus, som els
deixebles del déu del vi”. Cinc
anys més tard va arribar la
celebració dels vint-i-cinc en
què va programar-se l’exposició
“25 anys cremant” a Comafosca,
node d’art i pensament
(l’actual centre cultural
Can Manyé). Va tenir lloc un
reconeixement municipal a la
tasca desenvolupada al llarg
dels anys per l’entitat i, finalment,
una festa de foc amb
una dotzena de colles que van
participar en 4 correfocs des
de diferents indrets del poble
i van confluir a Can Lleonart.
La concentració final a la Riera
va acabar amb una batucada
i traca final.
L’any 2010 els Diables del
Vi i els Timbalers del Vi van
apadrinar el bateig dels Trabucaires
del Vi d’Alella que
començaven la seva singladura.
I enguany s’han celebrat
els actes del trenta aniversari
de la colla, concentrant-se
l’activitat el 9 de novembre
amb un gran dinar popular
a la plaça de l’Ajuntament,
parlaments, un berenar, una
tabalada, la primera actuació
dels Diablons, la colla infantil,
i una gran festa de comiat
de foc. Per a l’ocasió s’havia
realitzat un enregistrament
commemoratiu dels trenta
anys del que hem anat comentant al llarg d’aquest article,
portant-lo a terme, en la direcció, Pau Groba & Irene Mayol;
amb muntatge de Pau Groba; entrevistes realitzades per Irene
Mayol & Màrius Vila; i veu en off de Lluís Àvila.
Deixeu-me acabar: “pleased to meet you, hope you guess
my name”.
32

DOSSIER
Toni Ribas durant el correfoc de la Verema 1998, a Can Lleonart. FOTO: ARXIU. Preparant un correfoc (1999). FOTO: QUICO LLUCH. Els Diables del Vi d’Alella, a Carquefou
el 2000. FOTO: QUICO LLUCH. Inici del correfoc de Festa Major de 2004, recordant la porta de Can Patatina. FOTO: QUICO LLUCH. Un dels correfocs de la festa dels 25 anys,
el 2008. FOTO: QUICO LLUCH. El Bitxo surt de Can Gaza a l’inici del correfoc de Festa Major d’enguany. FOTO: QUICO LLUCH
33

DOSSIER
“Un correfoc és eufòria...
controlada, però eufòria”
Paraules des de l’infern. Entrevista als Diables del vi d’Alella
Requena, Noy i Martin, cap de colla, secretària i tresorera de la colla de Diables del Vi d’Alella.
ÒSCAR PALLARÈS
RAMON ANGLADA
El que havia de ser una entrevista individual s’ha acabat
convertint en una conversa a tres bandes amb la
Míriam Requena, cap de colla, la Laura Martin, secretària,
i la Georgina Noy, tresorera i coordinadora de
la colla infantil. Una conversa divertida, esbojarrada,
caòtica per moments, i també rigorosa... en certa manera, com
la colla de diables de què formen part i dirigeixen actualment.
A dia d’avui, quants membres sou
Georgina Noy: A la colla devem ser uns quaranta, i ara amb la
colla infantil pugem a seixanta cinc.
La vostra colla la conformen només els diables o també els grups
de percussió que us acompanyen
Míriam Requena: Diables són els que cremen i són els que toquen
els tabals. Aquest són els grans dels tabals, perquè la colla dels
Timbalers del most és una entitat a part; quan els seus membres
es fan grans passen a la nostra colla. Hi ha dos colles de timbalers
al poble. La gran és nostra... la petita no, però és la pedrera.
D’aquests quaranta, tots participen al correfoc
Laura Martin: Als correfocs d’Alella, el de la Verema i la Festa
Major, participa tothom, sobretot els que estan en actiu.
G.N: Pel correfoc tothom ve, tot i que ara és una mica més complicat
perquè per ser diable has d’haver fet un curs de formació.
Ara ja no és arribar i cremar, però ve tota la gent que està formada
i podem arribar a ser uns vuitanta.
Quines són les característiques bàsiques de la colla actual
que la diferencien de les d’èpoques anteriors
L.M: Penso que és molt semblant a la d’altres èpoques, el que
passa és que ara estem regits per la llei i tenim formació.
G.N: Pot haver canviat la manera de portar la colla, però el seu
tarannà és sempre el mateix. Nanos que entren amb setze o divuit
anys, actualment amb més diversitat que mai. Els diables sempre
són el mateix, un grup de nois i noies amb ganes de passar-s’ho
bé i als que els encanta el foc.
M.R: És un grup apolític i no és excloent amb ningú.
A més dels propis diables, també teniu El Bitxo. Explica’ns
alguna cosa més d’aquest estrany ésser
M.R: Normalment el bestiari de foc són dracs o són dimonis
molt grans, però aquí van voler fer alguna cosa diferent. Van
crear una bèstia bicèfala amb un dimoni de l’avern, una cabra
i, com a símbol, la portadora del vi. Es diu que jugant van caure
dins de la portadora i d’allà dins ja no van poder sortir mai més.
34

DOSSIER
Teniu previst augmentar el bestiari
que acompanyi la colla en un futur
G.N: Tenir una bèstia són diners, i
nosaltres primer hauríem d’arreglar
El Bitxo perquè estigués perfecte. Fer
una nova bèstia suposaria molts diners
que ara mateix no tenim.
Quin és el material bàsic que es
necessita per convertir-se en un
diable
L.M: En realitat, amb roba de cotó ja
podries entrar al correfoc.
M.R: Amb uns texans, unes xiruques,
una dessuadora, una jaqueta texana,
un barret de palla i un mocador vas
preparadíssim per entrar a un correfoc...
i que la roba no estigui mullada.
Pel que fa al vestuari, cadascú es
fa el seu o es compren de forma
conjunta
M.R: Fa cinc o sis anys es va decidir
uniformitzar la colla pel que fa al vestuari. El més important és
que no porti botons ni cremalleres perquè sigui més ràpid de
treure. Ha de tancar bé els canells, la zona del coll i tenir una
caputxa que et cobreixi.
G.N: En aquell moment es va decidir que els vestits no fossin de
la colla, perquè els diners disponibles es van destinar a timbals
nous, i cada diable va comprar la seva roba. Amb els petits ja
ho hem fet diferent i les casaques, en principi, seran de la colla
i intentarem que vagin passant d’uns als altres.
A més del correfoc de la Festa Major i el de la Verema,
quina és l’activitat de la vostra colla al llarg de l’any
M.R: Es fa la torrada la nit de Nadal a la plaça, on fem vi calent,
brou, un sorteig de paneres i un espectacle on portem els timbals.
També anem sovint al correfoc de Vilassar de Dalt; nosaltres som
els seus padrins i ells venen sempre a cremar a aquí.
L.M: En realitat hi ha dues maneres de poder participar en altres
correfocs. Una que podríem dir reglada, que és quan et conviden
a través d’una aplicació oficial, i l’altra quan tu vas individualment
a cremar perquè coneixes l’altra colla, però no hi pot anar
la teva en conjunt perquè no seria legal.
Quines diferències presenten els dos correfocs propis
M.R: El de la Festa Major acaba a la plaça i el sostre de foc
d’Alella és reconegut.
G.N: Amb la nova normativa, acabarem fent el mateix correfoc
per Festa Major perquè està tot més marcat. Per la Verema, normalment
passem pel bolet de la riera i acabem trobant-nos amb
les paradetes. Al final hi ha el castell de foc i és un correfoc amb
moltíssima gent.
El correfoc és la part visible, però hi ha una feinada prèvia
de preparació...
L.M: Els que més s’ho preparen són els timbalers, que assagen
cada dijous per als correfocs que tenen durant tot l’any, ja siguin
nostres o de fora. Els diables ens activem dos mesos abans del
correfoc, i la junta anem treballant quasi bé contínuament i funcionem
molt bé amb diverses comissions.
M.R: Abans de cada correfoc toca fer formacions perquè els
últims que han entrat puguin cremar. Dos mesos abans has de
decidir a qui convides i aconseguir que et confirmin quanta gent
vindrà. Has de pactar el recorregut, triar la pirotècnia i demanar
tot el material que ens cedeix l’Ajuntament i que ens arriba de la
mà del Polo, que mereix ser mencionat.
L’acabada d’estrenar colla infantil, a la porxada del mercat
Quin és el secret d’un bon correfoc
M.R: Bon rotllo i estar ben organitzats perquè sempre hi hagi
foc. Bé, és bon rotllo i bon ritme, perquè sovint tots tenim moltes
ganes de cremar... ho tirem tot i, de cop i volta, no hi ha foc.
L.M: També té molt a veure amb el públic. Si tens gent molt animada,
el correfoc és molt millor. També és molt positiu que ara,
a Alella, entren molts nens al correfoc.
Parlem de sensacions... què sentiu ballant envoltats de foc
G.N: Doncs és força caòtic. Les guspires, els petards, la gent...
és un moment força accelerat.
M.R: Un correfoc és eufòria... controlada, però eufòria.
L.M: Penso que es viu de diverses maneres. Quan cremes a casa
teva, has de coordinar moltes coses i tens certa preocupació
perquè tot vagi bé. Quan vas a un correfoc d’una altra colla,
vas tant lleuger que vas cremant i estàs feliç. A casa, però, quan
s’acaba el correfoc i entres al sostre de foc, estàs tranquil·la, feliç,
i penses que la feina de tants dies ha valgut la pena.
Quins passos hauria de seguir algú que volgués formar
part de la vostra colla
M.R: El més fàcil és que escriguin un correu a diablesdelvidalella@gmail.com
o també al Facebook de l’entitat. Nosaltres ja
ens posarem en contacte amb ells.
L.M: És una colla oberta a tothom i l’única limitació és l’edat.
Cal tenir 16 anys per poder cremar. Aquest és un dels motius de
la creació de la colla infantil.
Cal pagar alguna mena de quota econòmica per ser-ne
membre
G.N: No pagues una quota, pagues l’assegurança. Són uns 20
euros a l’any per cobrir l’assegurança obligatòria. L’altra despesa
és el preu de la casaca quan entres a la colla, que et pot costar
de 80 a 100 euros, tot i que no és obligatori.
M.R: També pots entrar amb un mono de treball de cotó com
s’ha fet tota la vida. No exigim el vestit perquè seria una pena
no poder entrar a la colla per no poder pagar-ho.
Parlem ara de seguretat, normatives i lleis. ¿Com valoreu
els nous requeriments que us demanen decrets com
el 82/2010 que incideix en mesures d’autoprotecció,
indumentària, assegurança de responsabilitat civil
M.R: Ara per fer qualsevol cosa necessites un pla d’autoprotecció.
Per exemple, si ara ens convidessin de l’Institut per celebrar el
QUICO LLUCH
35

DOSSIER
final de curs, com s’havia fet anys enrere, on compràvem poca
pirotècnia i la cremàvem al pati, no podríem anar-hi perquè primer
hauríem de tenir un PAU. Aquest el van començar a demanar
quan ni tan sols hi havia gent titulada per poder-lo donar. La realització
d’aquest PAU pot valer més de 1000 euros i et serveix per
una vegada. És a dir que per tirar 200 en petards, n’has de gastar
més de 1000 per tenir un pla d’autoprotecció. A Alella hem tingut
la sort que la Laura Nadeu s’ha acreditat i l’ha pogut redactar.
L.M: Tenim la gran sort que la Laura Nadeu és de Berga i sap
el que implica la festa de foc i, dins del PAU, ens ha afavorit el
màxim possible que li permetia la llei.
inicials de formació, perquè la Generalitat no dóna cap dossier
sobre el què s’ha d’explicar. L’última formació es va millorar
perquè s’havia d’ensenyar als nens de la colla infantil i als seus
pares. Vam fer una cosa molt més visual.
Quina valoració feu dels actes de celebració del vostre 30
aniversari
G.N: Molt contents. Estem en un moment molt dolç. Veníem d’un
moment força dur com a colla i, de cop i volta, tenim gent amb
moltes ganes, els timbalers van sobrats de força, la gent està molt
contenta, hem aconseguit implicar antics membres... a la plaça
estava tothom molt content i els nens s’ho van passar molt bé.
Membres de la colla de diables durant el dinar de la festa del 30è aniversari.
¿Com es porta l’alt nivell de responsabilitat que li atorga
al cap de colla la Instrucció tècnica 18 del Reial Decret
563/2010 i el rol de Responsable de Grup de Consumidors
Reconeguts com a Experts (RGCRE)
L.M: Una cosa és ser responsable de grup, que és quan dones
el permís de qui utilitza la pirotècnia, i l’altra és que,
penalment, la colla està dirigida per algú que és responsable
davant de tots els fets que puguin passar. En el nostre cas,
la Míriam és la responsable de totes dues coses com a cap
de colla i RGCRE.
A grans trets, en què consisteix la formació obligatòria com
a Responsable de Grup
M.R: És una formació que s’hauria de fer quan s’entra per primer
cop a una colla i es desconeix aquest món. Es parla de l’origen de
les festes de foc, dels tipus de pirotècnia, de què és la pólvora,
també s’ensenyen primers auxilis o tipus de cremades. Les grans
paraules de la formació que fa la Generalitat són: seny i sentit
comú. Les repeteixen constantment.
Com heu realitzat la formació a la resta de diables, o Consumidors
Reconeguts com a Experts (CRE) tal com els anomena
el decret A què esteu obligats
M.R: Nosaltres expliquem els orígens del foc perquè es situïn
històricament, què és la pirotècnia, com funciona un correfoc,
com funciona el nostre correfoc i com estem organitzats. També
se’ls explica com han d’anar vestits i les mesures de seguretat
tant pròpies com amb els altres. Un cop explicat tot això, els
fem un examen i una prova de foc perquè es trobin enmig d’una
situació real.
L.M: La mateixa colla va ser la que va preparar els materials
Com va néixer la idea de
crear una colla infantil
G.N: Com a junta, veiem que
no hi havia relleu. Els nens,
quan són petits, volen ser diables,
però no podien entrar
fins als setze anys. I quan arriben
a aquesta edat, costa més
entrar a una colla de diables
on la gent és més gran.
Com ha estat tot el procés de
creació de la colla infantil
G.N: Vam començar anant a
l’Institut, a l’escola Fabra i,
ben aviat, vam començar a
rebre inputs de gent que volia
ser diable. La normativa, però,
impedeix que els menors de
setze anys puguin utilitzar la
pirotècnia que nosaltres fem
servir. Per superar aquest
problema, vam pensar en els
pares. Els pares són membres
de la colla, fan la formació, entren a l’aplicació i perquè els nens
puguin cremar han de tenir-los al seu costat. La responsabilitat,
en aquest, cas no és nostra, sinó dels seus propis pares que són
al mateix temps diables.
QUICO LLUCH
Quants membres en formen part
G.N: Ara som vint-i-cinc, nens i nenes, i segurament pararem a trenta.
M.R: Hi ha colles infantils en altres pobles que tenen vuit o deu
membres.
La potència dels petards és menor
G.N: Ens els han fet expressament. L’últim petard no és un tro,
és un “xino”. La categoria del petard i la quantitat de pólvora és
més petita. Fins i tot, es poden demanar sense el petard final.
Els nens no toquen el petard en cap moment perquè és un adult
qui els hi carrega.
Com va anar la presentació de la colla dins dels actes del
vostre 30 aniversari
G.N: Van sortir de la porxada i havien d’anar cap al centre de la
plaça, però van anar a “cremar” la gent com fem els grans. Van
fer-ho durant uns vint minuts, cinc carretilles cadascú com a
molt, i els hi vam fer un final amb serpentines i van estar molt
contents. Van dir-nos que els hauria agradat cremar més estona.
Ja per acabar, voldríeu afegir alguna cosa que no haguem
tractat
L.M: Sí, voldríem demanar que les persones que segueixen el
correfoc al costat del carro de la pirotècnia que, si us plau, no
fumin, perquè no són conscients del perill que suposa.
Totes: I moltes gràcies a Alella i a la seva gent!
36

DOSSIER
Els Timbalers del Vi i els del Most d’Alella
Diables, Timbalers i Trabucaires del Vi i... Timbalers del Most
d’Alella! Com podeu observar en el nom de les colles festives, el
vi de la Denominació d’Origen Alella és un element d’inspiració
i singularitat que fa reconèixer-les arreu.
JORDI ALBALADEJO
Els Timbalers del Vi van sorgir acompanyant els Diables
del Vi d’Alella que acaben de celebrar 30 anys com
a colla. Els primers temps, els timbalers no comptaven
amb una banda fixa i els acompanyaven músics
dels gegants i algun diable que s’animava. A final dels
noranta, la colla va estabilitzar-se, tot i que trobar lloc per assajar
no els va ser gens fàcil durant anys, com recorda Pau Conesa:
“A l’estiu assajàvem abans dels correfocs, ho fèiem al bosquet
a mitja tarda, després, en començar a assajar amb regularitat,
vam intentar-ho a Can Gaza, però els veïns es queixaven fins i tot
quan ho fèiem a les golfes, i ens en vam tornar al bosquet”. Aquest
handicap va trobar vies de solució després de diferents gestions
amb l’Ajuntament i l’IES
Alella, al gimnàs del qual
van poder anar a assajar.
La colla va constituir-se
legalment com a secció
l’any 2008.
Els timbalers animen
les festes populars amb
els seus ritmes, acompanyant
els diables en els
Correfocs com el de la
Festa Major i de la Verema
d’Alella i, com a banda,
en actes com el Cercatasques.
També participen
en cercaviles d’altres poblacions:
Teià, Vilassar de
Dalt, Sant Cebrià, Badalona...
i en algunes actuacions
internacionals: a Carquefou,
el 2007, i a Roth, al
costat de Nuremberg, promocionant la 1a cursa Challenge Costa
del Maresme 2008. El secret del seu aprenentatge: motivació i
assaigs regulars, dues hores els dilluns de 20 a 22h.
El coordinador dels timbalers, Pau Conesa, destaca “la illusió
i la voluntarietat de la vintena de membres de la banda
per mantenir el ritme d’assaigs i les ganes de passar-s’ho bé a
les actuacions”, a la vegada que vol recordar la feina feta pel seu
antecessor, Marc Salas.
Conesa posa de relleu “la bona sintonia i la col·laboració
amb les altres entitats d’Alella” i les actuacions conjuntes amb
membres dels Timbalers del Most. Una anècdota ben divertida
sobre la colla, recorda Conesa, va ser en una Festa Major del
poble quan “una senyora gran se’ns va acostar després del correfoc
i ens va comentar que ho havíem fet molt bé –“no com els
que van tocar l’any passat que feien un soroll horrorós”– el que
no sabia la senyora era que l’any anterior havíem tocat, més o
menys, els mateixos”.
Una nova fornada de percussionistes
Els Timbalers del Most són una associació juvenil que té els seus
orígens l’any 2008. L’inici va ser una proposta a l’Àgora i al Casal
de joves situat a Can Gaza, per impulsar un taller de percussió
jove per aprendre a tocar un tambor en format de banda. Ferran
Llombart, Joan Marc Noguer i Ferran Pou, amb el suport dels
companys Timbalers del Vi, van ser els capdavanters de l’activitat
que va esdevenir un punt de trobada a l’entorn de l’associacionisme
per a infants i adolescents.
En Joan Marc va ser el primer director, i a partir de 2009 va
ser-ho Ferran Pou. El grup de percussió va consolidar-se i el 12 de
desembre del 2010 van decidir constituir-se com a entitat alellenca.
Com “els del Vi”, van passar a assajar al gimnàs de l’IES Alella, compartint
els instruments de
la colla dels grans.
En Ferran Pou veu
l’associacionisme i l’aprenentatge
com un motor
de valors. Així destaca “el
foment dels valors com a
principi bàsic i elemental
per tirar endavant la banda”
ja que “són una colla
de nens i adolescents que
han de conviure no només
durant els assaigs sinó
que han de ser ambaixadors
d’una manera de
fer”. Els assaigs es desenvolupen
de 17:00 a 18:30
els dimarts per la tarda,
la colla està formada per
21 integrants i, des de fa
un any, compta amb Lluis
Cañellas com a sotsdirector. Aquesta pedrera de percussionistes
té com a objectius principals, aprendre i passar-s’ho bé gaudint de
l’associacionisme, poder actuar en públic i, després d’uns anys de
formació en la banda, arribar a formar part de la colla dels grans.
Després d’uns anys, “els del Most” han consolidat la seva presència
festiva al poble d’Alella. Pou destaca entre les actuacions
locals més rellevants “la de Festa Major on participem amb moltes
colles: Gegants i Capgrossos d’Alella, Trabucaires o amb els CEPS”,
també per la trajectòria participativa en quatre edicions de la Verema
i una actuació màgica com és “la participació a la Cavalcada
de reis on, des de fa uns 3 anys, hi participem molt activament’.
A nivell de “bolos” fora del poble, Pou incideix en la bona relació
de la colla dels grans amb Vilassar de Dalt, que s’ha traduït
en actuacions també dels Timbalers del Most, així com “hem
participat amb algunes escoles del Masnou i hem tocat a Millars
(França) gràcies a la colla Gegantera d’Alella que ens hi ha convidar
aquest any 2013”.
Membres de les dues colles, junts durant la festa dels 30 anys de la colla de diables.
QUICO LLUCH
37

DOSSIER
SALA DE MOSTRES
LAURA ALOY
Quan jo vaig entrar-hi, el cap de
colla era en David Lluch. Em van
comentar que els faltava gent i
que necessitaven ajuda; així
doncs, vaig decidir donar-los
un cop de mà. Vaig deixar-ho fa
tres anys, en canviar de poble.
En guardo molt bons records;
era una pinya molt maca i hi
havia bon ambient. L’anècdota
de què sempre me’n recordaré
és quan, als correfocs de la
festa major de 2009, vaig haver
d’anar vestida de diable a un
ple de l’ajuntament, ja que en
aquell moment era la regidora
i no vaig tenir temps de canviar-me.
JORDI SORIANO
Fa 17 anys, dels 30 que la colla
d’Alella és en marxa, que en
sóc membre. Vaig entrar-hi a
través del meu veí, perquè des
de petit havia estat la il·lusió
de la meva vida. La colla va començar
arran d’un grup d’amics
d’Alella que coneixien gent de
la colla de diables del Masnou.
Aquests els van prestar materials:
carretons, capes, etc. i una
nit de Nadal, es van posar a la
sortida de la missa del gall a espantar
tothom. Des de llavors
va començar a prendre forma i,
actualment, és una entitat que
presta els seus serveis amb un
pressupost acordat prèviament.
MERCÈ GALLIFA
Fa uns 20 anys que formo part
de la colla de diables d’Alella. Tot
i que últimament he estat més
desconnectada perquè visc a Tarragona,
sempre que ho necessiten
els faig un cop de mà. Com
que vivia a Barcelona i estiuejava
a Alella, vaig pensar que entrar a
la colla seria una manera d’integrar-me
al poble. Un dels records
més divertits que en tinc és de
quan vam decidir fer un calendari
despullats. El problema va ser
que érem pocs, i encara menys
els que es volien treure la roba.
Així que aprofitant un sopar d’entitats
del poble al Casal d’Alella
vam convèncer més gent.
PEP SABATER
La colla de diables d’Alella neix
de la necessitat d’agrupar gent.
De fet, fa uns 30 anys va haver-hi
un esclat i van començar
a sorgir agrupaments i colles arreu
de Catalunya. Va costar d’arrancar
perquè al principi érem
4 gats, però vaig gaudir molt
formant-ne part. Una vegada
em vaig apuntar a un cercavila
de Terrassa sense avisar ningú,
vestit estrafolàriament, mentre
la resta duia els seus uniformes.
Em vaig barrejar amb ells i la
gent em mirava com dient “qui
és aquest”. L’última que vaig fer
abans de marxar de la colla va
ser cremar el meu anorac.
SERGI MORENO
He sigut membre de la colla dels
diables d’Alella durant vint anys,
des de 1988 fins a 2008. Hi vaig
entrar a través d’un veí que formava
part de la colla. Llavors era
més senzill entrar-hi perquè els
faltava gent. Actualment és més
complicat, s’han de complir una
sèrie de requisits. Vaig deixar-ho
perquè va arribar un punt en
què ja no ho gaudia, no m’omplia,
tot i que no descarto tornar-hi.
El pitjor record que tinc
és quan, el 1989, un membre
de la colla va patir una cremada
greu i va ser ingressat a l’hospital
de la Vall d’Hebron. A partir
d’aquell moment es van prendre
mesures més estrictes per protegir
els diables.
TONI RIBAS
He format part de la colla des
de 1980 fins a 2000, i en vaig
ser cap des del 90 fins al 94.
Considero que primer sóc diable,
després català i després la
resta. Ho he gaudit molt, penso
que és una manera de ferte
més persona. Coneixes gent
amb la que traves amistat i,
quan els tornes a veure al cap
d’un temps, tens un sentiment
de pertinença. Un molt bon record
que guardo és quan, l’any
1992, la Molina feia el 50è aniversari
i ens van contractar per
fer-los un espectacle. Va pujar
mig poble amb autocars a veure-ho,
el públic era a les pistes i
nosaltres dins la neu fent guerra
de petards.
DAVID LLUCH
Fa 15 anys que estic a la colla
i vaig entrar-hi a raó de que a
casa sempre hem viscut la cultura
del foc i la pólvora i, en
aquella època, el meu germà
era el cap de colla. Sempre és
difícil organitzar un grup de
gent més o menys gran perquè
hi has d’estar a sobre, però
quan al costat hi tens gent
compromesa, coordinar-se és
fàcil. Recordo molt la celebració
del 25è aniversari, aleshores
jo era el cap de colla. Va ser espectacular!
Vam aconseguir fer
quatre correfocs simultanis per
tot el poble amb varies colles
de diables amigues.
MARIONA SERRA
Jo vaig entrar a la colla de diables
a principis dels 90 perquè
hi havia els meus germans
grans i perquè tenia amics que
també s’hi van apuntar. Això
del foc no em feia massa gràcia
així que vaig començar portant
el carro de les municions i
després vaig trobar el meu lloc
formant part dels primers músics
de la colla. Quedàvem al
Bosquet i practicàvem temes
de batucada i d’altres inventats
per integrants del grup. M’ho
vaig passar molt bé! Ara ja fa
anys que no estic a la colla,
però m’emociona anar a veure
els correfocs i veure aquest
grup de músics tan potent que
hi ha ara!
38

La cara oculta del correfoc
DOSSIER
Les noves normatives legals han provocat que perfils professionals
vinculats a la seguretat siguin indispensables per la celebració
de festes de foc
RAMON ANGLADA
Guspires, el so de les carretilles quan s’encenen, la
força dels timbals, els moviments imprevisibles dels
diables o les corredisses de la gent són alguns dels
elements més visibles de tot correfoc. Queda clar
qui són els protagonistes de la festa, però aquesta no
seria possible sense la feina de tot un seguit de professionals que
treballen abans, durant i després de la seva celebració i que, quasi
bé sempre, són invisibles als nostres ulls. L’objectiu d’aquestes
línies és fer-los ben visibles per una vegada.
Les regles del joc
Reials decrets llei com el 563/2010; instruccions tècniques complementàries
com la número 18 de l’anterior decret referents
a manifestacions
festives religioses,
culturals i tradicionals;
directives
europees com la
2007/23/CE; i especialment
el Decret
82/2010 que estableix
l’obligació
dels plans d’autoprotecció,
han establert
noves regles
del joc pel que fa a
la seguretat i han
marcat la participació
de professionals
diversos en la preparació
i realització
de festes de foc. És
precisament dins
d’aquest pla d’autoprotecció,
vàlid
durant quatre anys
abans de la seva
revisió, on podrem
conèixer amb exactitud
les tasques i
responsabilitats de
totes les persones implicades en la celebració d’un correfoc.
Direcció i agents de la policia local, l’Agrupació de Defensa Forestal
(ADF) i membres de la Creu Roja serien alguns dels professionals
implicats.
Així doncs, el pla d’autoprotecció específic per al correfoc
de la Festa Major d’Alella, aplicat per primera vegada aquest
2013, marca, en primer lloc, la necessitat d’un centre de control
d’alarma i comunicacions (CAC) i d’un centre receptor d’alarmes
(CRA). En tots dos casos estaran sota direcció d’agents de la
policia local. Entre les seves principals funcions, destaca la de
rebre avisos d’emergència i informar de forma immediata al Cap
d’Emergència i Intervenció, càrrec que recau en el Sotsinspector
en cap Joan Carles Pindado i en el caporal de la policia local com
a suplent. Moltes són les seves funcions, com la coordinació in
situ dels equips per realitzar una primera intervenció. La policia
local és també indispensable per crear l’equip de suport a l’evacuació
i confinament - grup d’ordre. Quatre agents en formaran
part, comunicats per emissora. Seran els responsables que les
vies d’evacuació i accés estiguin obertes i els que, en cas d’emergència,
hauran d’evacuar les persones afectades al mateix temps
que informen el Cap d’Emergència i Intervenció.
Al marge de les funcions establertes al pla d’autoprotecció,
la policia local serà la responsable d’aprovar el recorregut, notificar
l’avís i facilitar consells de seguretat als veïns i veïnes, i
realitzar els talls de circulació necessaris durant la celebració
del correfoc.
L’Equip de Primera
Intervenció (EPI),
format pels membres
de l’Agrupació
de Defensa Forestal
d’Alella (ADF), serà
l’encarregat d’extingir
el foc i, si fos
necessari, evacuar
la zona afectada fins
l’arribada dels bombers.
Finalment,
cal destacar l’Equip
de Primers Auxilis
(EPA) que serà l’encarregat
de prestar
atenció mèdica en el
mateix lloc de l’accident
i valorar la
gravetat dels ferits.
L’equip estarà format
per membres de
la Creu Roja.
Com a totes les
festes, la brigada
municipal i la tècnica
responsable de
l’àrea de festes, Laura
Nadeu, també tenen un paper destacat. La brigada, portant
a terme infinitat de tasques com la instal·lació del pal central a
la plaça on es col·locarà el sostre de foc o el trasllat de sacs de
sorra fins al terrat de l’ajuntament per aguantar les estructures
de ferro des d’on es llençarà la pirotècnia. La tècnica, realitzant la
interlocució constant amb la colla de diables, infinitat de tràmits
com la contractació d’assegurances obligatòries i molt especialment
per la redacció i signatura, després d’haver-se acreditat a la
DGPC, del pla d’autoprotecció per al correfoc de la Festa Major
d’Alella. Ara resta pendent la creació del pla d’autoprotecció pel
correfoc de la Festa de la Verema amb un itinerari i un ús de la
pirotècnia ben diferent.
La instal·lació al centre de la plaça del pal que aguanta el sostre de foc és una de les
moltes tasques de la brigada municipal relacionades amb el correfoc.
AJUNTAMENT D’ALELLA
39

DOSSIER
El Correfoc, una tradició moderna
JORDI ALBALADEJO
Amitjans anys vuitanta, un dels himnes corejats als
concerts de la Dharma deia “Foc! Foc! Correfoc!
Crema! Crema! Fot-li fort!”, era la cançó Correfoc.
Els correfocs, amb diables i bestiari de foc, despuntaven
a les festes populars com un nou símbol
de modernitat inspirat en la tradició cultural del país. Pólvora,
espurnes, dracs, cuques i altres figures mitològiques, juntament
amb els tabals, conquerien els carrers i les places compartint
un ball frenètic amb la gent.
El grup de teatre Comediants té molt a veure en la fabulació
etnogràfica dels balls de diables del món rural. Els de Canet van
protagonitzar el primer
correfoc, anunciat
com a tal l’any 1980 a
les Festes de la Mercè
de Barcelona; una
creació que responia
a un ambient col·lectiu
gestat des de moltes
entitats i entesos de la
cultura popular durant
el postfranquisme. Un
any abans, el 1979, a
les Festes de la Mercè
va haver-hi una primera
trobada de dracs i
també hi havia un parell
de colles de diables.
I el 1980, Comediants
van rebre l’encàrrec
de l’Ajuntament de
Barcelona d’organitzar
una festa amb foc on
hi participessin dracs
i bèsties de tot Catalunya.
La gent, sorpresa,
va socarrimar-se i va Correfoc de la Festa Major d’Alella de l’any 2000.
divertir-se començant
l’èpica dels correfocs,
que s’afegia a la rellevància en la cultura del foc de la Patum.
La voluntat era recuperar les tradicions i també generar, a
partir d’elles, noves expressions col·lectives a l’espai públic.
La pròpia paraula Correfoc és un invent del moment. Així, de
seguida, les colles de diables i els dracs varen proliferar arreu
de viles i ciutats, i en el cas d’Alella, van sorgir els Diables del
Vi el 1983. Sí, el 1983!
El primer Correfoc
El Correfoc té el seu origen en el ball de diables de l’Edat Mitja,
una representació teatral de la lluita del bé contra el mal. Fent
un salt en el temps, la seva forma actual i l’origen de la paraula
correspon al segle XX. Situem-nos en les Festes de la Mercè, la
patrona de Barcelona. L’any 1979 va programar-se una Trobada
de dracs de Catalunya, en aquells moments se’n varen localitzar
sis: el de Vilafranca, Olot, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de
Ribes (el de Solsona i la Guita de Berga no hi varen assistir);
també varen participar la cuca de Castellbisbal, la cuca fera
de Begues, la Momerota de Mataró (figura en forma de bou que
treia espurnes de foc per les banyes i que havia empaitat tothom
en la seva presentació en Les Santes el mes de juliol), i les colles
de diables de l’Arboç i Vilanova. Va ser aleshores quan, en
un moment de la cercavila, varen sortir-se del protocol i varen
passar del ball estàtic al foc en moviment. Algú va posar-se a
ballar sota els diables en comptes de fugir-ne, i es va produir
l’associació d’idees que va donar nom al correfoc.
L’any 1980, la Cercavila de foc de Sant Joan a Reus, per part
del Ball de Diables de la ciutat, va ser un altre precedent de
correfoc sense que fos anomenat encara així. El nom, com assenyalava
abans, va aparèixer per primera vegada en el programa
de les Festes de la Mercè de 1980. Es preveia un acte original
coordinat pels Comediants
inspirant-se en un
dels plens de la Patum.
Reculem, però, uns
mesos abans. Comediants
havien estat
cridats pel director de
la Biennal de Venècia
perquè recuperessin i
reinventessin la festa
del Carnestoltes que
feia 150 anys que no s’hi
celebrava. Van fer una
proposta amb pirotècnia
i percussió que va
recórrer canals i places.
Amb aquesta reeixida
experiència prèvia, el
departament de Cultura
de l’Ajuntament de
Barcelona va encarregar-los
l’organització
d’una festa de foc amb
dracs i bèsties de tot
Catalunya. Els diablespersonatge,
inspirats
en els personatges de
Dante Alighieri, van
acompanyar amb bombes de fum, flames, espurnes i un grup
de percussió, els dracs i les figures participants de l’edició
anterior (menys la de Begues) i uns quants més: els dracs de
Sitges, Sant Quintí de Mediona, Castellbisbal, la cuca fera de
Tortosa, el drac petit de Vilafranca d’en Pinzellets i alguns
dracs de roba com els dels grups d’animació Gralla, El Drac
i Comediants. El drac de la Bisbal d’Empordà (la peça antiga
original) també hi va anar, i la Tarasca de Tarascó (Occitània),
tot i estar anunciada, finalment no va assistir. Les bèsties de
foc convidades pel consistori barceloní varen anar sortint per
la porta de l’ajuntament com si fos la porta de l’infern i varen
seguir un itinerari pels carrers del barri gòtic banyant amb foc
i fent moure l’esquelet a tothom.
L’èxit del Correfoc va córrer, mai millor dit, com la pólvora i
van començar a sorgir colles de diables i bèsties de foc a moltes
poblacions catalanes, generalitzant-se com elements festius
en molts àmbits urbans, fins el moment orfes d’elements de
cohesió i de participació, esdevenint també un factor positiu
d’associacionisme per a la joventut.
QUICO LLUCH
40

ELS ANYS TRÀGICS
EN MEMÒRIA DELS ALELLENCS REPRESALIATS PEL FRANQUISME
“Els infants estan poc atesos
i vigilats, i la poca cura que es té
d’ells fa que vagin bruts”
ANC
Nens refugiats fent cua per menjar i beure.
ELS REFUGIATS ARRIBATS
AL NOSTRE POBLE VAREN
HAVER DE CONVIURE AMB
LA CARESTIA ALIMENTÀRIA,
LES MALALTIES I UNS
CENTRES D’ACOLLIDA AMB
MOLTES MANCANCES
RAMON ANGLADA
Tal com es va analitzar amb detall dins del
número 323 d’aquesta publicació, Alella va
realitzar una intensa tasca d’acollida de refugiats
a partir de l’any 1937. Tres refugis
oficials, gestionats directament per l’Ajuntament
de Barcelona i situats a les Quatre
Torres, la Vil·la Martorell i la Torre del Governador,
varen conviure amb els emplaçats
a la finca de Cal Marquès, la rectoria de l’Església
de Sant Feliu i l’anomenada fàbrica
de pintures. De l’existència del primer s’ha
conservat documentació a l’Arxiu Municipal
d’Alella, vinculada als censos oficials de
refugiats que l’Ajuntament d’Alella estava
obligat a remetre mensualment a la l’Oficina
Administrativa d’Ajut als Refugiats de
la Generalitat de Catalunya. Del segon, en
tenim constància documental a través del
qüestionari Relación de los hechos ocurridos
con motivo de la guerra determinada
por el levantamiento cívico-militar del 18
de julio de 1936, enviat per les autoritats
eclesiàstiques a totes les parròquies del Bisbat
de Barcelona el 1941. En concret, dins
del capítol IV, Otros bienes de la Iglesia, a la
pregunta de quin ús es dóna als edificis no
destruïts, Mossèn Joan Vallès destacava que
“la parte no destruida de la casa rectoral fue
destinada a domicilio de refugiados. La de
las monjas, a asilo de niños; la de los Escolapios,
a asilo de niñas refugiadas”. Finalment,
la presència de refugiats a l’antiga fàbrica
de pintures no té suport documental, però
sí diferents testimonis orals que descriuen
la construcció, dins de la nau, d’una mena
41

ELS ANYS TRÀGICS
decoratius i grans edificis envoltats d’hortes
i camps, ens permeten pensar-ho. Dins de
l’apartat de falles, se’ns transmet que la vida
a Alella no era fàcil. Ens descriu la roba dels
infants acollits com a bruta, vella i guardada
en farcells a terra perquè no disposaven de
cap mena d’armari; la seva higiene personal
era mínima; les escombraries generades es
trobaven escampades pels jardins; i també
sembla clar que les racions alimentaries que
rebien eren insuficients ja que “els arbres
queden sense fruita abans d’hora amb el subsegüent
perill per la salut dels infants”. Les
mancances també es centren en l’àmbit sanitari
perquè, tot i disposar de tres infermeres
professionals, la infermeria, en el moment
de la inspecció, encara era inexistent. L’informe
destaca que “s’atenen en habitacions
separades els casos de malaltia que es presenten.
Fins ara, l’escassetat d’aigua calenta
haurà dificultat enormement l’atenció que
LA DOCUMENTACIÓ
LOCALITZADA FINS A DIA
D’AVUI PERMET DOCUMENTAR
LA MORT DE TRES INFANTS
ALS REFUGIS ALELLENCS AL
LLARG DE 1938
Cens de refugiats de guerra acollits al municipi d’Alella corresponent a l’abril de 1938.
d’estructures de fusta elevades que es varen
habilitar com a dormitoris.
Així doncs, malgrat haver pogut fugir
de la guerra des d’Andalusia, el centre peninsular,
Astúries, Cantàbria, el País Basc
i el front d’Aragó, aquests homes, dones i
nens no varen poder deixar enrere unes
condicions de vida duríssimes. Aquest és,
doncs, l’objectiu d’aquest article: tractar de
descriure la situació d’uns desplaçats que, al
nostre poble, varen haver de conviure amb
la carestia alimentària, les malalties i uns
centres d’acollida que presentaven moltes
mancances. Ho farem a través de dos documents.
Per un costat, l’Informe sobre el
centre d’acollida d’infants: Casa de Convalescència
d’Infants d’Alella, elaborat per
Assistència Social de la Generalitat, i per
l’altre, la documentació adjunta dels censos
oficials de refugiats de guerra que, malauradament,
recullen la mort d’infants refugiats
de curta edat.
L’Informe sobre la Casa de Convalescència
d’Infants d’Alella
Aquestes quatre pàgines mecanografiades
que recullen les impressions de la visita
d’inspecció realitzada el 17 de maig de 1937,
són essencials per poder copsar la duresa
del dia a dia dels refugiats. Dividit en tres
grans apartats: falles observades, personal
i opinions per solucionar les falles observades,
el document situa la casa de convalescència
als Escolapis, tot i que no ho apunta
directament. Les descripcions de llacs, sortidors,
jardins amb estàtues, gerros, motius
AMA
requereixen certes malalties infeccioses que
s’han presentat. Cosa ja esmenada amb la
instal·lació d’un comptador de gas de suficient
capacitat”. Finalment, es destaca la
deixadesa general dels camps de conreu i
les hortes en època de greus mancances alimentàries.
Tota aquesta feina és a mans d’un
jardiner i dos pagesos sense identificar que,
segons l’informe, no donen l’abast davant de
les dimensions de la finca.
Dins l’àmbit del personal és on es detecten
noves irregularitats. Molts dels treballadors
del refugi, començant per la seva
directora Nieves Pastor Bardario, tenen
familiars acollits que no haurien d’ocupar
una plaça al refugi. El cas de la família de
la directora és paradigmàtic, ja que sumen
nou persones on destaquen el marit, 3 fills,
una tia, dues germanes i el seu pare de 70
anys. Els responsables de la inspecció expressen
la seva preocupació perquè “mengen
seguidament a la casa, el mateix que
mengen els nens acollits”. Una altra de les
anomalies detectades, que els membres
d’Assistència Social consideren que s’ha
d’esmenar de forma immediata, té relació
amb el pare de la directora. Enrique Pastor
Chillida, secretari jubilat de l’Ajuntament
de Jaén, dorm en una cambra de nenes i
l’informe destaca que “els dormitoris estan
poc vigilats de nit”. Altres empleats, com
42

ELS ANYS TRÀGICS
les mestresses nomenades per l’Ajuntament
de Barcelona, porten nens acollits. Aquest
és el cas de l’Amparo de la Fuente, que té a
càrrec seu el nen Octavi Casiellas. En tractar
aquest tema, el redactor de l’informe es
pregunta “Cal parlar del personal que menja
a la casa i, si hi pot menjar, ha de seguir cobrant
igualment la totalitat del sou”. Entre
l’organigrama del refugi trobem també la
Pilar Pérez Terreu, de 20 anys, membre del
Institut Antonio Solís d’Alcalá de Henares,
que ajuda a les feines de la casa. Aquest
és l’únic cas de refugiada que, al mateix
temps, forma part del personal de la casa
de convalescència.
L’últim gran apartat, opinions per a solucionar
les falles observades, se centra en la necessitat
de fer productiva la finca i en la conducta dels
acollits. En primer lloc, es considera que cal
netejar i conrear els camps de la propietat i començar
a criar bestiar aprofitant, per exemple,
els grans galliners existents “donat que hi ha
terreny i departaments buits, donada la ufanor
de vegetació que hi ha en molts llocs de la finca,
la conveniència de tenir llet fresca i també ous i
que, sense despeses d’alimentació, podent sortir
tot de la mateixa finca, podria criar-se bestiar i
aviram. ¿No seria convenient pensar en l’aprofitament
de dita finca en aquests aspectes Si
diàriament el camió ve a Barcelona a cercar
queviures i ve de buit, no podria portar verdures
i altres fruits per als demés establiments d’Assistència
emplaçats a Barcelona”.
La mala conducta d’alguns dels acollits,
identificada per exemple en el no compliment
de les normes i els desperfectes causats a la
finca, és una altra de les grans preocupacions
expressades. Com a solució, es proposa
l’activitat constant dels refugiats combinant
joc, estudi i treball. L’informe apunta que
“és imprescindible reglamentar un horari,
de manera que en acabar-se qualsevol joc
o treball se sàpiga ja quin altre treball o joc
s’ha d’emprendre [···] Periòdicament i sovint,
neteja a fons del cos, cap, tallada de cabells i
ungles. Cada infant major pot tenir, a molts
d’aquests respectes, la cura d’un infant petit.
Totes aquestes tasques, acompanyades
d’un descans suficient i no excessiu, unes
nou hores, poden ocupar les 24 de cada dia,
sense deixar temps per a vagabundejar ni un
minut, ni per atropellar l’estatge, ni viciar-se
i l’infant aprofitarà el temps en bé propi”.
Els censos de refugiats de guerra
Tot i que els censos només ofereixen dades
mensuals sobre el número de refugiats localitzats
a la població, diferenciant entre
sexes i franges d’edat, és a la documentació
adjunta que acompanya els formularis
oficials on trobem dades sobre la mortalitat
de refugiats. Tot i tenir documentació
fragmentada, el llistat de baixes d’agost de
1938 informa de dues morts d’infants. Per un
costat la nena Maria Luisa López del Campo,
d’un any i natural de Portugalete, morta el
8 d’agost, i per l’altre, Corsino Díaz Suárez,
de la mateixa edat i de Sama de Langreo
a Astúries, que va morir el dia 17 d’aquest
més. Una nova mort es produïa mesos més
tard. La llista de baixes de refugiats d’octubre
de 1938 recollia la mort de Roberto
Santos Mendieta, de 3 mesos i originari de
Portugalete. Sense cap mena de dubte els
més petits varen ser les principals víctimes
del conflicte armat. Entre tanta desolació,
dues bones notícies. L’octubre de 1938 naixia
al poble Rolan Ejarque Bartes, fill d’un
matrimoni entre un aragonès i una francesa
també refugiats, que era donat d’alta el 5
d’octubre amb vuit dies de vida. El desembre
de 1938 només es varen produir dues altes.
Una d’elles, la de Pedro Bravo Rodríguez de
15 dies d’edat i nascut a Alella.
Si els nostres lectors/res coneixen més dades
dels refugiats protagonistes d’aquest
article, preguem es posin en contacte amb
nosaltres per tal de seguir reconstruint
aquest petit fragment de la nostra història:
Pàgina de l’Informe sobre la Casa de Convalescència d’Infants d’Alella on es recullen les
propostes per corregir les anomalies detectades.
ANC
revista.alella@gmail.com
cerquemlesarrels@gmail.com
43

Premsa Comarcal
Suport als municipis
La Diputació de Barcelona
destina 30 milions d’euros
al pla d’urgència social
L’objectiu és cobrir la despesa social que ha d’assumir el món local
Els municipis rebran
aquest ajut
per poder fer
front a les situacions
d’urgència i de
risc d’exclusió social
derivades de
l’actual conjuntura
econòmica.
Redacció
Barcelona
44

Premsa Comarcal
Suport als municipis
Es dóna
cobertura a
situacions de
necessitat greu
que afecten
la qualitat de
vida de
les persones
S’hi incorporen
nous
conceptes
com la pobresa
energètica, el
subministrament
de medicaments
o garantir
les places
d’educació
infantil
(0-3 anys)
Els ajuts es distribuiran en tres grans àmbits:
10
millons d’euros
per a la cobertura de
situacions
d’urgència social i el
sosteniment
dels equips
professionals
de serveis socials:
Ajuts per a subministraments
bàsics; lloguer/
hipoteca de l’habitatge
habitual; pèrdua d’habitatge
per desnonament;
alimentació i
necessitats bàsiques de
subsistència; alimentació
infantil, higiene i
lactància; roba i calçat.
8
millons d’euros
per a la cobertura
de la prestació
de serveis
d’atenció
domiciliària i del
transport adaptat:
Ajuts adreçats a
persones que, per
raó d’edat, dependència
o discapacitat,
tenen limitada
l’autonomia per realitzar
les activitats
bàsiques de la vida
diària o requereixen
atenció permanent
i a distància.
12
millons d’euros
per a la línia
de suport
d’atenció
als infants:
Ajuts per al
sosteniment
dels serveis
complementaris
educatius relacionats
amb l’educació
infantil (0-3
anys) i adquisició ió
de material
al
escolar
i llibres.
45

ARRELS
Testimonis d’Alella.
Rosa Casals
“Has de procurar transmetre alegria als que t’envolten”
Vila Martorell, seu de “Les Monges”, on la Rosa va estudiar de petita fins l’esclat de la Guerra Civil, quan tenia quinze anys. Avui, seu de l’Escola Hamelin.
CERQUEM LES ARRELS
SIGRID GUILLEM
Compartim conversa amb l’alellenca Rosa Casals
(Alella, desembre de 1921) quan tot just
celebra els seus noranta-dos anys: descobrim
una gran dona plena de vida, amb una gran
sensibilitat i amb qui compartir conversa és
imbuir-se de vitalitat i rebre consells savis.
Carinyosa, propera, és d’aquelles persones
que es fan estimar. Ha viscut molt i ha donat
molt, però insisteix a dir que encara té molt
de camí per recórrer. “Hi ha tantes coses per
aprendre; la vida és tan, tan maca –emfasitza–
que sap greu que passi tan de pressa. I
quan arriba el vespre penso: “que poc he fet
avui... Però bé, sempre voldries fer més del
que fas. I jo encara tinc moltes coses a fer!”.
Mare, besàvia, àvia de cinc néts, parla de
tots ells amb gran afectuositat i orgull, no
sense deixar anar un deix de preocupació
per l’actual conjuntura del país. “Nosaltres
ho teníem tot més planer, vosaltres lluiteu
d’una altra manera, esteu en temps difícils.
Us heu de moure molt”, assevera pensativa.
“Però el temps passa igual de ràpid per a tots”
–comenta– “i, per tant, no hem de deixar en
el pensament, ni per l’endemà, els nostres
somnis. I sobretot perseverar.”
Ha viscut una part de la seva vida a Barcelona,
però ella se sent d’aquí. A casa seva
hi té emplaçada una “Escola de treballs manuals”
amb la seva sòcia, la Marta Barnadas,
on fan classes de manualitats dos cops per
setmana.
46

ARRELS
Vista de la Rambla d’Àngel Guimerà, l’”Avenida del Generalísimo”, a l’època. Com la recorda la Rosa, la casa on va créixer
i on els pares tenien la merceria (segona finca al costat dret), veïna de la barberia i casa Bancells, “el Barber de Baix”.
La Rosa també ha estat voluntària durant
molts anys a la Residència Germans Aymar
i Puig, arran de la forta amistat que la unia
amb l’antiga directora M. Carme. Amb més de
vuitanta anys, organitzava activitats amb els
residents i va acabar creant un cor que ella
mateixa dirigia. Precisament, comenta somrient,
sempre li ha agradat molt cantar. Així feia
a les misses de la parròquia d’Alella: “L’Antonieta
Barnils tocava l’orgue i la Rosa Barnils
i jo cantàvem”, explica alegrement.
El seu pare, Lluís Casals, treballava a les
oficines de l’Alella Vinícola –”al Sindicat”–. La
família vivia a la riera principal, a la casa que
avui és de propietat municipal i on hi ha emplaçat,
entre altres, el local de l’Associació de
Dones Montserrat Roig. A la mateixa finca hi
tenien una merceria que portava la mare de
la Rosa i que, anys més tard, traspassarien a
la Neus Rodó i que encara funciona avui. La
Rosa també hi donava un cop de mà i encara
recorda que anaven amb el tren a Barcelona
a comprar el gènere per a la merceria a majoristes,
doncs encara no hi havia el “directe”.
Activa de mena, la Rosa porta a la sang
la inquietud per aprendre i per la cultura. El
seu pare va ser director del grup de teatre
d’Alella i el seu germà Josep va ser redactor
a la Revista de l’Associació d’Antics Alumnes
de l’Escola Pia, on va estudiar, i a la Revista
Alella després (evolució de l’anterior), amb el
seu nom i el pseudònim “Jocamer” (per Josep
Casals Colomer), –”li agradava molt i escrivia
molt bé”–. I a la Rosa li agrada molt llegir i té
especial predilecció per la música i el piano,
que va aprendre a tocar de petita al Conservatori
del Liceu amb la seva amiga Neus Rodó.
“Hi vam anar durant tres anys amb el tren.
Era tan diferent d’ara! Baixàvem i pujàvem
a peu. Avui qui puja a peu del Masnou a les
deu de la nit”. I recorda animosament que
al Conservatori van conèixer la Victòria dels
Àngels, que estudiava cant.
COM LA GRAN MAJORIA DE
LES NENES DE L’ALELLA DE
PRINCIPIS DEL SEGLE XX, LA
ROSA VA ESTUDIAR A LES
MONGES
Com la gran majoria de les nenes de l’Alella
de principis del segle XX, la Rosa va estudiar
a les monges fins que la guerra va forçar el
tancament de les escoles religioses. Manté un
viu record i estimació envers aquesta institució
i la congregació de monges salesianes: “he
estat una veritable alumna salesiana” indica
amb convicció. I recordar-les és també per a
ella reviure el record de la guerra civil, que va
esclatar quan la Rosa tenia quinze anys. “Van
ser tres anys molt difícils. La nit del 36, des del
bosquet es veia com cremaven les esglésies a
Barcelona. Un amic nostre ens va demanar
que ajudéssim a treure les monges del convent.
En vam tenir a casa durant uns quants
dies, i després el meu pare les va ajudar; en
va acompanyar a Barcelona i altres van anar
cap a València. Cadascuna va tornar a la seva
CERQUEM LES ARRELS
terra. El convent es va
tancar. Quan va acabar la
guerra van tornar, però ja
no va ser el mateix. Temps
difícils aquells; ara també
ho són, però és diferent”.
Precisament durant la
guerra civil la Rosa va conèixer
el seu marit, l’Esteve
Rifà. Barceloní, es va
traslladar amb la seva família
a la finca La Miralda
d’Alella per protegir la propietat,
que “era d’un amic
del seu pare que va haver
d’emigrar en esclatar la
guerra i hi van anar per
evitar que la requisessin”.
“L’Esteve pujava al poble
a comprar pa i primer
va conèixer el meu germà,
i de retruc a mi”. “Era una
persona molt intel·ligent,
molt inquieta” –el recorda
amorosament i amb
admiració. “Enginyer industrial,
va ser professor
a l’escola industrial, a la
d’enginyers i d’arquitectura
a Barcelona. Va haver
d’interrompre els estudis d’enginyeria durant
la guerra, va estar fins i tot empresonat i es va
haver de fer càrrec de la mare i els germans
en morir el seu pare”.
La Rosa i l’Esteve es van casar a Alella
acabada la guerra i es van traslladar a viure
a Barcelona, a l’Avinguda Sarrià, on van
residir durant vint anys. Van tenir dos fills,
l’Esteve i la Immaculada. La Rosa diu que no
es va enyorar de la vida de poble. “Vam fer
molt bona amistat amb els veïns de l’escala.
Vaig ser feliç, però també ho sóc ara, ho he
estat sempre...”
Activa i inquieta de mena, com també
recorda al seu marit, ha viatjat molt. “Amb
l’Esteve viatjàvem molt. He sigut sempre molt
intrèpida! Gairebé portava sempre jo el cotxe
perquè a ell no li agradava massa; en canvi a
mi sí. Et dóna molta independència”.
Van estiuejar durant vint anys a Taradell,
a raó que el seu fill patia asma i en trobar-hi el
recer d’un lloc amb clima sec: “Marxàvem el
juny i tornàvem a casa per la Mercè, al setembre.
Eren estius divertidíssims, fèiem moltes
caminades; anàvem a Tona, a Viladrau, a Vic...
Ho aprofitàvem tot!”
Es traslladarien a viure definitivament
a Alella, on es van fer una casa i on encara
viu avui. I de casa diu ja no moure’s massa:
“surto a missa, per anar a la perruqueria o a
la residència...” Però la seva llar és un món on
sempre té per estar ocupada. “No sé què vol
dir avorrir-se. Per a mi no n’hi ha hagut mai
avorriment”, diu convençuda, doncs estima
molt la vida. Ella ho ha tingut clar: “Estimar
i ajudar molt”.
47

MAGAZÍN
TASQUES DIPLOMÀTIQUES
El discurs de la por
Eudald Serra
Fa poc més d’un any que la vida social i política
de Catalunya viatja a un ritme de vertigen, i per
més que en alguns moments tinguem la sensació
que el procés que viu el país s’encalla o
no avança com una majoria destacable voldria,
gairebé ningú es podria haver imaginat fa un
temps tots els esdeveniments que s’han anat
desencadenant des de la Diada del 2012.
Les últimes enquestes indiquen que més
d’un vuitanta per cent dels catalans són partidaris
de fer una consulta on es pugui expressar
quin camí ha de seguir el nostre futur col·lectiu,
i més d’un cinquanta-cinc per cent es declara
fermament a favor de la independència o de la
construcció d’un estat propi. Són dades, com
a aquest punt del recorregut. Mai fins ara s’havia
plantejat la possibilitat d’una Catalunya independent
d’una forma tan oberta i clara amb
total normalitat. I perquè quan un escenari és
nou i no existeixen precedents semblants és
molt difícil dir què pot acabar passant.
Deixeu-me dir també que, per contra, els altres
possibles escenaris, o vies com a alguns els
hi agrada dir, ja sabem on ens porten. Des de
l’actual estat autonòmic, amb un estatut laminat
i últimament ofegat per la voluntat recentralitzadora
del govern espanyol, passant per un hipotètic
estat federal que més enllà de Catalunya
té tants pocs adeptes que es podrien comptar
amb els dits de les mans. Bàsicament perquè si
no es creu fermament amb aquest projecte és
més importants es neguen en rodó, no només
a permetre una consulta pactada sinó fins i
tot a parlar-ne, a negociar-la. Però al mateix
temps es dediquen a estendre el discurs de la
por sobre què ens podria passar als catalans si
acabéssim creant un estat independent.
Si l’estat espanyol no té cap intenció de
permetre una consulta, per què tota aquesta
campanya de la por Si creuen fermament que
Catalunya seguirà formant part d’Espanya, peti
qui peti, per què ens amenacen constantment
amb que quedarem fora de la Unió Europea,
que haurem de deixar de fer servir l’euro o que
ens quedarem sense pensions i amb un país
aïllat i en fallida tècnica
Si una Catalunya independent, segons ells,
he comentat en alguna altra ocasió, impensables
ara fa uns anys, però que evidencien que
la realitat del país està canviant.
És evident que el panorama que s’ha obert
aquesta darrera època a Catalunya és d’un futur
incert. Em fa l’efecte que ni els mateixos
dirigents de Catalunya ni els d’Espanya saben
ben bé com acabarà tot plegat. És com demanar-li
a un economista quan i com s’acabarà la
crisi. Però d’altra banda, és ben lògic i normal
que sigui així. Ens trobem davant d’un escenari
desconegut perquè mai fins ara havíem arribat
difícil poder-lo defensar i, en segon lloc, perquè
per arribar-hi caldria reformar la constitució amb
els vots favorables de tres quartes parts del congrés,
i això tots sabem que és gairebé impossible
que pugui passar a curt i mitjà termini.
Davant, doncs, d’aquesta situació i amb un
cas semblant com el d’Escòcia, on el govern
britànic i l’escocès han pactat un referèndum i,
a partir d’aquí, tothom defensa els seus punts
de vista abans que els ciutadans votin, aquí la
dinàmica del procés s’ha convertit en surrealista.
El govern espanyol i els dos partits polítics
WWW.CATWINEUSA.COM
no és possible, per què fan prediccions d’un
futur que tenen clar que no s’arribarà a produir
Doncs perquè, segurament, una cosa és
el discurs i una altra són els esdeveniments.
I perquè si la voluntat majoritària d’un poble
és demanar una consulta on puguem decidir
el nostre futur, i aquest desig no s’encalla sinó
que es va fent més gran, saben que tard o
d’hora els serà impossible aturar-ho.
Perquè saben que una consulta democràtica
i pacífica acabarà tenint més pes que el
discurs constant del “no” i de la por.
48

MAGAZÍN
LES CASES DE LA RIERA
Cal Noiasso
JORDI RIBAS
JORDI RIBAS
La pujada per anar a cal Noiasso amb el magatzem que havia servit
com a garatge a en Pere Homs.
Des del jardí de la casa, molt renovada, es pot veure encara la
forma de teulada de la casa antiga.
Jordi Ribas
És una més de les cases de la Riera, aquesta separada uns quaranta metres
de la llera antiga de la Riera, com moltes altres que ja hem vist i, possiblement,
també vinculada a Can Gurri.
Hem anat tan enrere com hem pogut, fins al 15 de maig de 1888, i hem
trobat la Rosa Piferrer i Monar com a propietària.
Més tard, en va ser propietària la Dolores Giralt i Grifol, que ho havia
heretat del seu marit Manel Vicens i Montaner. Al final, sembla que va anar
a parar a mans de la seva filla, ja que el notari de Barcelona Guillermo A.
Tell Lafont (és sorprenent aquest nom) escriptura, l’any 1922, la venda de
la finca propietat de Juana Peña i Medina, filla de Dolores Giralt i Grifol.
Clarament els noms no coincideixen perquè la Juana va ser adoptada i se li
van canviar els cognoms passant a dir-se Juana Giralt i Grifol, que eren els
de la seva mare adoptiva. El pare adoptiu va ser el farmacèutic d’Alella Francisco
Álvarez Montaner. El comprador era el Noiasso, Francisco Homs Bruy.
Aquest tenia quatre germans: en Joan, en Bruno, l’Aquilino i la Pepeta,
que durant un temps va fer de majordoma. Tots ell, per un motiu o altre
varen ser persones destacades al poble.
El Noiasso segurament era fill de la primera dona del seu pare, ja que el
seu segon cognom era Bruy i no Tort com el dels seus germans.
Suposem que el seu malnom li va caure a sobre perquè era alt i sorrut, i
formava part del grup dels anomenats NOIS. (Noi gran i Noi petit del café,
Noi de Can Calderó etc.)
El noiasso vivia sol, era solter amant del billar, dels jocs de cartes i també
de la feina. Conreava una vinya que era propietat de Can Calderó.
A instàncies del seu nebot Pere, en Francisco va deixar-li construir un
magatzem dintre de la seva propietat i, més tard, fins i tot li va vendre el
terreny. Tot plegat era per guardar el camió, ja que en Pere feia de transportista
i recader, després de comprar el negoci a en Castells l’any 1930.
Més tard, en Pere també va vendre el negoci i un camió a en Diego Culla,
que també el va tancar en el mateix garatge durant uns anys. En Diego va
tenir el negoci aproximadament des de l’any 1958 al 1973.
A la mort d’en Francisco, la propietat va passar a mans d’en Joanet de
Ca les Monges, (del perquè d’aquest nom potser algun dia en parlarem)
germà del Noiasso.
Llavors, la Pepeta Homs Amat, filla d’en Joanet, va condicionar una mica
la casa i hi va anar a viure amb el seu marit Eliseu Rei, nascut a Mataró, i la
seva filla Montserrat.
La Pepeta Homs Amat ja havia deixat la casa quan, anys després, en
Pere Homs Amat, la va comprar al seu pare i la va reconstruir de manera
que en va fer un habitatge a la part de dalt que va ser ocupat pel seu fill
Joan Homs Batista i la seva esposa Roser Arenas Sonet.
Aquest matrimoni va tenir quatre fills: en Pere, en Francesc, la Roser i
en Joan. Al baix, en Pere també hi va construir un altre garatge, perquè ja
tenia dos camions. Va quedar, no obstant, una petita part habitable on hi
va anar a viure la Pepeta Homs Tort només un parell d’anys. En quedar buit,
en Pere Homs Amat va llogar aquell espai com a taller de joieria a l’Arturo
Sunyer i Pinilla durant uns sis o set anys.
En Pere Homs Amat va viure a la part habitable de baix amb la seva
esposa Lola Batista Callís, filla de Darnius, i el seu fill Josep. Tant en Joan com
en Josep, des de molt joves i durant molts anys varen treballar a l’empresa
del seu pare, en feines dures i pesades tal com és una pedrera.
En Pere va morir i, en principi, la seva esposa Lola es va quedar a la
casa amb el seu fill Josep, fins que al cap d’un temps va anar a viure amb
en Joan, l’altre fill seu.
La casa va quedar en propietat dels dos germans Homs Batista, fins
que en Josep va comprar la part del seu germà Joan, passant a ser-ne l’únic
propietari.
Actualment hi viu una família formada per en Josep, en Joan Salvans,
en Joan Duran i la Maria Salvans, ocupant tota la casa.
49

MAGAZÍN
AVUI TASTEM...
2 de Testuan
2 de Testuan és la tercera anyada del Testuan, un vi que neix a una vinya
de Cabrils després que un grup de joves amics decidissin arrendar una
vinya a un pagès de la zona per treballar-la amb il·lusió durant l’any, amb
l’objectiu de fer-se el seu propi vi. Després de dos anys essent elaborat
amb el 100% de pansa blanca, l’anyada 2012 va incorporar un petit
percentatge de macabeu. És un vi jove i fresc, on podem endevinar
alguns aromes amb gust de iode, arran de la situació geogràfica de la
vinya mirant al mar però, sense renunciar al cos típic dels vins de la comarca.
En nas, 2 de Testuan, ofereix una atractiva combinació d’aromes
molt expressius de flors, fruites exòtiques i pinya molt madura. En boca,
proporciona frescor i una agradable acidesa d’entrada i, a continuació,
s’obre guanyant volum i potència. La subtil salinitat que hi trobem en
fa un vi agradable i fàcil de beure. 2 de Testuan casarà, naturalment,
amb una terrassa amb sol, calamars a la planxa i tots els mariscs.
LLIBRES
El barret
del Milicià*
Laia Altarriba
i Guillem Cifré
Tantàgora, 2013
Ramon Anglada
Com explicar coses inexplicables com els bombardejos
indiscriminats de ciutats com Barcelona, la mort
de familiars al front, la carestia alimentària, la fam
o la sensació constant de por. La història d’un nen
de 10 anys que s’erigeix en defensor dels cartells
de propaganda de la Catalunya republicana que un
desconegut arranca davant de casa seva, ho aconsegueix
amb escreix. El barret del milicià i els altres
contes de la col·lecció La guerra dels grans, editats
amb cura per Tantàgora, són eines indispensables
per fer entendre el significat de tota guerra.
LA PARRÒQUIA AVUI
Montse Donada
La recollida d’aliments dels dies 8, 9 i 10 de
novembre a benefici de Càritas parroquial va
ser un gran èxit de col·laboració, participació
i generositat. La recollida la van dur a terme
les voluntàries de l’Associació de Dones
Montserrat Roig, i es va comptar amb l’ajuda
del Servei de Manteniment de l’Ajuntament.
Es pot dir que tothom hi va posar el seu granet
de sorra per tal de continuar fent arribar
el més bàsic a les famílies que pateixen una
difícil situació econòmica. Les responsables
de Càritas volen fer palès el seu agraïment al
poble d’Alella per la seva generositat.
A partir del primer dissabte de novembre,
i fins al dissabte 15 de març inclòs, la
missa vespertina dels dissabtes se celebrarà
a les 19h, en comptes de a les 20h com és
costum. El canvi obeeix a la petició d’un
grup de fidels assistents habituals que així
ho han demanat per als mesos més freds
de l’hivern.
El dia 1 de desembre comença el temps
d’Advent, temps de preparació per a les
festes de Nadal, i la parròquia es prepara
per celebrar amb tota solemnitat la commemoració
del naixement de Jesús. El grup
de Litúrgia, sota la direcció del rector, és
el responsable de donar lluïment a les celebracions.
Els nens de catequesi, juntament amb
les seves famílies, elaboren les figures pel
pessebre, amb què participem en el concurs
de pessebres de l’Ajuntament. També
participen amb els seus dibuixos, de tema
nadalenc cristià, en un concurs per tal de
triar el dibuix que servirà per la felicitació
de Nadal de la Parròquia.
Hem iniciat la recollida de taps de plàstic
i oli de cuina per reciclar, a benefici de
la Fundació del Maresme, entitat que es
dedica al treball en el món dels discapacitats.
Podeu participar-hi totes les tardes,
de dilluns a divendres, als locals parroquials
oberts a l’hora de la catequesi (entre les
cinc i les set de la tarda, segons el dia).
La vigília de Nadal, dimarts 24 de desembre,
se celebrarà la tradicional Missa
del Gall a l’Església de Sant Feliu a les dotze
de la nit. Abans, però, hi haurà la Missa del
Pollet, a les vuit del vespre, dirigida especialment
a les persones a qui no agrada
anar tan tard de nit, als infants i a les seves
famílies, i a tots aquells per als qui sigui més
convenient aquesta hora. En aquesta missa
els nens de la catequesi faran una petita i
breu representació del naixement.
El dissabte dia 1 de febrer està previst
celebrar, a Alella, la Trobada Anual de Catequistes
de l’Arxiprestat de la Cisa. Es tracta
d’un aplec de tots els grups que treballen
en la catequesi de les onze parròquies de
l’arxiprestat, que es reuneixen per conèixer-se,
aprendre, intercanviar experiències,
celebrar i aprofundir la fe en comunitat.
Són reunions amb una nodrida assistència
i participació. Cada any es fa en una parròquia
diferent i enguany toca a Alella fer
d’amfitrions.
La guia de vins
de Catalunya
Jordi Alcover
i Sílvia Naranjo
Pòrtic, 2013
Òscar Pallarès
Ja es pot trobar a les llibreries
la Guia de Vins de Catalunya
2014, que signen Jordi Alcover i Sílvia Naranjo. Inclou
mil cinc-centes referències de vins catalans, que
els responsables de la guia han tastat a cegues i han
puntuat, entre els quals s’hi poden trobar gairebé
tots els de la Denominació d’Origen Alella. Amb
aquesta sisena edició de la guia, s’ha presentat una
novetat important: una versió App de la Guia per a
mòbils i tauletes. Segons els autors, es tracta de dos
productes complementaris, que no reprodueixen
exactament el mateix contingut.
DISC
L’àrea petita*
Els Pets
Discmedi, 2013
Òscar Pallarès
L’àrea petita és el títol de
l’onzè disc dels Pets. Un
disc que marca un punt d’inflexió (una frase que no
s’ha escrit mai…) respecte els altres treballs, i que
ve molt marcat pel nou productor: Raül Fernández
“Refree”. Malgrat la sonoritat, és força diferent.
Gavaldà ha tornat a fer sortir el poeta que du a
dins per enamorar el públic amb cançons que parlen
de sentiments i coses quotidianes, amb la seva
particular empremta personal i sense abandonar
l’inconfusible estil Pets.
*El pots trobar a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella
51

MAGAZÍN
ALELLA PARADA I FONDA
Restaurant Cuinalella
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS
La Silvana, l’Ángel i l’Eva, somrients a la porta del restaurant.
Menjador del restaurant Cuinalella.
Ramon Ruiz
Seguint les petjades de la restauració a Alella,
presentant una nova casa de menjars a cada nou
número d’aquesta revista, t’adones de la gran
influència que ha tingut la família Duran, del Cafè
de baix, en el desenvolupament d’aquest sector
al nostre poble.
El Restaurant Cuinalella no es aliè a aquesta
influència, doncs varen ser en Joan Duran i
la seva esposa Maria Salvans els promotors de
l’adaptació de l’antiga fusteria de Cal Ros Fuster
en restaurant. Efectivament, cercant una façana
a la riera per al seu establiment El Niu, el matrimoni
hi va habilitar un nou restaurant, preparat
amb la seva corresponent cuina, per funcionar
autònomament. El nou establiment va rebre el
nom de El Petit Niu.
Si algun lector té més interès en conèixer la
història de l’edifici que ara ocupa Cuinalella, pot
acudir al número 304 de la revista Alella, on Jordi
Ribas, en la seva secció Les Cases d’Alella, hi
va relatar la història de la propietat i la de les
persones que, al llarg dels anys, hi varen transitar.
Rellegint-la, recordem com l’ús actual no és
tan divergent del que havia tingut abans de la
guerra, quan aquelles parets albergaven la Fonda
Porvenir, coneguda popularment a l’època amb
el malnom de Can Llàntia.
L’any 2007, l’Ángel Rodríguez, juntament amb
la seva muller Eva, jove matrimoni badaloní, es va
assabentar per una amistat que, a Alella, hi havia
un restaurant tancat des de feina un any i que es
trobava en traspàs. Un cop conegut el local i veient
que s’adequava al que estaven cercant, varen
invertir diners, temps i il·lusió per convertir-lo en
el que ara coneixem com a Restaurant Cuinalella.
Hem d’explicar que l’Ángel, malgrat la seva
joventut quan va inaugurar el restaurant Cuinalella,
ja portava tot un currículum que avalava la
seva capacitat per portar la cuina d’un restaurant
de nivell. Primer de tot, es va iniciar al Restaurant
Dustin de la plaça Tetuan de Barcelona; tot seguit
va estar dos profitosos anys en el Restaurant
Barceloneta de la coneguda pedagoga de la restauració
Mey Hoffman. A continuació, allò que
en aquella època s’anomenava com a servir a la
pàtria va portar el nostre amic a Eivissa i, a que no
endevineu quina feina li va tocar fer a la caserna
de Sa Coma Efectivament: de cuiner.
Reintegrat a la vida civil, es varen succeir estades
de feina a La Masia d’Esplugues, al servei
de restauració de la zona Vip de l’Aeroport del
Prat, a l’Hotel Granollers de la capital del Vallès, a
Can Major de Montmeló i, finalment, en diverses
cuines del Grup Tragaluz. Tot un bagatge per a
un cuiner jove.
Aquestes que acabem de relatar varen ser les
estacions del perible recorregut abans d’aterrar
a Alella. El concepte de restaurant que l’Ángel
volia oferir a Cuinalella ens el defineix com a cuina
minimalista, plats molt elaborats i ben presentats:
d’autor. Una cuina mediterrània, de mercat, d’on
a diari surten plats que l’Ángel ha fet populars a
Alella, com el tronc de lluç al forn, la coca de sardines
amb melmelada de tomàquet o el carpaccio
de bou farcit de foie.
Però malgrat que, des d’aquell 2007 de la inauguració,
el restaurant Cuinalella encara va viure
algun any més o menys bo, l’Ángel i el seu equip
han tingut la mala sort d’haver-se d’enfrontar a la
crisi sense el coixí de què disposen establiments
que varen poder aprofitar els anys anteriors que,
com tots sabem, foren daurats per a tants negocis,
la restauració inclosa.
Però aquestes circumstàncies no els han fet
defallir, ans al contrari, l’esforç d’adaptació ha
estat constant. Per exemple, en l’actualitat, al
Cuinalella s’hi ofereix un menú per només quinze
euros i mig, consistent en plats ben cuidats,
de cuina de mercat, digeribles, es a dir, no gaire
pesats, adients per a persones que després de
dinar han de seguir treballant. En tots ells, però, si
pot reconèixer l’empremta i inspiració de l’Ángel.
Quan aquesta revista estigui en les mans dels
lectors, el restaurant Cuinalella s’haurà renovat,
la façana haurà estat pintada de nou i hi lluiran
uns nous tendals. I a l’altre cantó de la carretera,
fruit de la nova tramitació de la seva corresponent
llicència, l’establiment regentarà una terrassa.
Aquesta és la nova aposta del Cuinalella, que en
aquest nou espai vol assajar amb una nova carta
específica, a base de coses per picar, i tot un seguit
de novetats que els alellencs i visitants del nostre
poble podrem anar descobrint els propers mesos.
Tinc per costum, quan acabo d’escriure els
capítols de Parada i Fonda, de fer-ho encoratjant
i desitjant bona sort a les persones que regenten
els diferents establiments. Acostumen, tots ells,
a ser bona gent i treballadora. En aquesta ocasió
m’agradaria fer-ho encara més efusivament, si és
que pot ser, ja que l’Ángel, l ’ Eva i la Silvana, l’altre
component jove de l’equip Cuinalella que recolza
el matrimoni des de gairebé el inici, es mereixen
una recompensa a les tones de feina i il·lusió que
han abocat en aquest projecte.
53

MAGAZÍN
NATURA
Esquirol
Sciurus vulgaris
FITXA TÈCNICA
Ordre: Rodenta (rosegadors)
Família: Sciuridae (esciúrids)
Nom comú: esquirol comú; esquirol vermell
comú; esquirol vermell europeu
Pol Guardis
A diferència d’altres seus companys i companyes
rosegadors, com ara els ratolins i les rates, l’esquirol
gaudeix d’una més que bona fama entre
el públic de casa nostra, despertant més simpatia
que no pas rebuig.
Tot i així, no fa pas gaire temps
aquesta fama d’animaló bonic i simpàtic
era del tot diferent. Per una banda, al
Pirineu català principalment, però també
en moltes cuines de pagès on es practicava
l’avui anomenada cuina de supervivència,
era utilitzat com a aliment, i
va donar plats tan exquisits com l’arròs
d’esquirol. I per l’altra banda, qui no ha
sentit a dir mai un dels pitjors insults
que se li pot fer a un treballador o treballadora
Esquirol! Aquest malnom ve
donat gràcies a que el 1852, a Manlleu,
es va declarar una vaga de treballadors
i treballadores del tèxtil. En vista del que
passava, un fabricant anomenat Sala va
decidir traslladar la producció al municipi
de Santa Maria de Corcó, també anomenat
l’Esquirol per la gran quantitat d’animals
d’aquesta espècie que habitaven
aquella zona. Així doncs, va ser com va
quedar per la posteritat aquesta frase:
“allò que no hem volgut fer nosaltres
ho han fet els esquirols”. I d’aquí l’insult
més punyent per a qui reemplaça un
company o companya en vaga.
Val a dir que, anys més tard, la fama
va canviar. La cançó popular portaria
l’esquirol a moltes llars, caus, escoles i
esplais del nostre país amb el “Plim plim
plim plim salta l’esquirol...”; també va
aparèixer un conegut grup de música
dels anys setanta anomenat Esquirols
que tenien i tenen cançons tan conegudes
com Torna, torna Serrallonga,
tot un himne de l’ecologisme de casa
nostra.
Com veieu, la pobra bèstia les ha
viscudes de tots colors. Però tornem a
l’actualitat i a la realitat de l’espècie.
L’esquirol comú és un rosegador de mida
mitjana, d’uns 19-25 cm de cos i una cua d’uns
14-20 cm, de pèl rogenc o marró fosc, però mai
gris. És de costums diürn i matiner, i d’hàbitat
estrictament forestal i arborícola. Per això el trobarem
sobretot en pinedes, on s’hi refugia i s’hi
alimenta de pinyons, molt rics en greixos i nutrients.
A Alella podem trobar-ne rastres més que
evidents al llarg de tota la zona de la cornisa i als
boscos de Mas Coll, Alella Park, Can Comulada
i Can Magarola, especialment allà on la massa
forestal estigui principalment conformada per pi.
És un animal solitari, si bé a la primavera i a
l’hivern pot formar nius comunals. Els seus rastres
més evidents, que podem trobar al voltant
dels arbres predats, són una bona col·lecció de
bràctees de pinyes diverses, a Alella principalment
de pi pinyoner i de pi blanc, els pins més
habituals. També és comú, però no tant evident,
trobar excrements per la seva zona d’activitat, i
molt més rares, però no menys importants, les
petjades amb els cinc dits de les mans ben marcats
que poden deixar en petits bassals de fang
enmig de camins i pistes forestals al seu pas d’un
arbre a un altre.
Com a curiositat, paga la pena comentar que
els esquirols són capaços d’arribar a menjar-se
fins a 100 pinyes de pi roig al dia, o que en tres
minuts poden tenir una pinya de pi pinyoner neta
i polida. Bon profit!
L’estat actual de conservació de l’espècie a
Catalunya és més que favorable. Després que al
segle XIX i principis del XX els espais forestals on
habita l’esquirol van patir certs símptomes de sobreexplotació
i que la supervivència de moltes famílies
en aquestes zones implicava també la seva
cacera per poder tenir carn a taula, actualment
l’esquirol es troba en molt millor situació. Tot i la
malaltia vírica, avui ja superada, que va afectar
l’espècie uns anys enrere, sense més conseqüències
que algunes baixes d’animals força afectats,
l’augment progressiu de les masses forestals i
l’abandonament general de les activitats lligades
al bosc han afavorit l’espècie fins al punt que ha
arribat a ocupar espais semiforestals o parcs i jardins
urbans, com passa també en alguns racons
d’Alella com el bosquet de les Quatre Torres al
barri de Cal Doctor, els voltants del Bosquet, dins
mateix de les pinedes de pi pinyoner de Can Serra
i la finca de La Gaietana, per exemple.
Una bona gestió forestal sostenible
dels boscos, evitant-ne la sobreexplotació,
ajudarà a mantenir la presència
d’aquesta espècie a casa nostra.
No podem deixar d’aprofitar l’ocasió
per explicar la problemàtica que pateix
l’esquirol vermell europeu a Gran Bretanya
degut a la plaga de l’esquirol gris,
que s’ha convertit en una plaga perillosa
per als ecosistemes forestals de la Gran
Bretanya. Qui hagi pogut tenir l’ocasió
de passejar-se pels parcs anglesos haurà
pogut percebre la seva freqüència. Els
esquirols grisos són una espècie originària
de l’est d’Amèrica del Nord que
va ser introduïda a les illes Britàniques
durant el segle XIX on s’expandeixen
sense fi. Els estudis fets constaten que
els esquirols grisos tenen una gran capacitat
d’emmagatzemar aliments per
abastir-se en períodes d’escassetat, que
gairebé no tenen depredadors i que són
lleugerament més corpulents que els
esquirols rojos autòctons, que s’estan
desplaçant cap al nord i que han quedat
reclosos pràcticament a Escòcia.
Però els esquirols rojos no són els
únics que pateixen les conseqüències
d’aquesta invasió. Per alguna raó desconeguda
fins ara, els esquirols grisos
roseguen l’escorça dels arbres joves,
que no poden créixer correctament i,
fins i tot, acaben morint. Aquest comportament
ja ha causat força danys a la
indústria forestal, un problema a tenir
en compte a casa nostra on els boscos
ocupen entre un 61 i un 63% del total
del territori, i on la superfície forestal de
coníferes (pins principalment) ronda el
59% de la superfície total forestal.
Cal doncs fer esment a aquesta problemàtica,
gens llunyana, i recordar que estan totalment
prohibits els alliberaments d’espècies de fauna
al medi natural. El cos d’Agents Rurals de la Generalitat
de Catalunya ens poden assessorar en cas
de tinença d’una espècie potencialment invasora.
POL GUARDIS
55

ESPORTS
Joan
Siuraneta.
81 anys:
“Mai no m’he
plantejat seriosament
deixar de fer esport”
ÒSCAR PALLARÈS
Joan Siuraneta es resisteix a deixar l’esport. Tot i la seva edat, continua amb forces i amb ganes per seguir participant
en proves atlètiques fins que, com diu ell, el cos digui prou. El record de les grans èpoques com a ciclista i
la il·lusió de veure com la seva neta continua amb la seva passió, l’ajuda a no baixar els braços.
PEP VIDAL
Com va començar a participar en proves
atlètiques
Vaig començar als seixanta anys. Ara ja fa
molts anys que faig atletisme i no puc dir que
hagi estat el millor en res. Simplement ho faig
per divertir-me.
Sempre li ha agradat l’atletisme
Sí, però de jove mai no vaig competir. Quan
vaig conèixer en Joaquim Sáez, un home
que sí ha estat campió de tot i que ara ho ha
deixat, ell es va convertir en el meu mestre
i gràcies a la seva ajuda vaig anar introduint-me
dins de l’atletisme amateur.
Quants temps porta participant
en diferents proves
Ara ja fa més de vint anys que estic en aquest
“negoci”. Com ja he dit, no he aconseguit ser
“No he aconseguit ser
campió de res, però faig
molt més que la gent
d’aquesta edat”
campió de res, però sense voler presumir,
crec que als meus anys ja faig prou i molt més
que la majoria de la gent d’aquesta edat. No
puc fer altra cosa que fer algun cros, alguna
marxa i intentar no perdre la forma.
Abans havia practicat algun altre esport
Sí, ciclisme. No he tocat molts esports més,
però amb la bicicleta, fins i tot vaig córrer la
Volta a Catalunya durant dos anys. D’aquella
època sí que tinc més trofeus i reconeixements.
Tot i que jo només era un gregari que
portava bidons per les estrelles, vaig conèixer
grans figures com Vicent Iturat o Miquel
Poblet, i vaig viure una gran experiència,
encara que tampoc vaig arribar a destacar.
Així doncs, vostè, de jove, era ciclista
i després va passar a l’atletisme.
Expliqui’ns com va anar tot això.
Sí, exactament. La bicicleta va ocupar la
meva vida durant molts i molts anys. Vaig
arribar a córrer amb l’Iturat, amb Poblet,
amb diferents corredors francesos de molt
nivell..., però després, per una sèrie de motius
i per les amistats, vaig canviar el xip i
vaig passar a l’atletisme. Vaig començar amb
carreres populars com la del Corte Inglés i
a partir d’aquí vaig anar fent, vaig arribar a
guanyar alguna cursa i fins avui ja són molts
anys posat en tot aquest món.
En algun moment de tot aquest temps
ha pensat en deixar-ho
He anat baixant molt el rendiment i la in-
56

ESPORTS
tensitat perquè els anys no perdonen, però
la veritat és que, tot i que a vegades hi ha
hagut gent que ha intentat convèncer-me del
contrari, mai m’he plantejat seriosament deixar
de fer esport. Crec que continuo estant
capacitat per participar en algun cros o en
alguna mitja marató de tant en tant, fins que
el cos aguanti.
Què és el què fa per mantenir-se en forma
Tinc dos cavalls aquí a Can Comulada i cada
matí pujo a donar-los menjar. Em queda a
gairebé dos quilometres i els faig cada dia
muntanya a munt i després muntanya avall.
Amb això la veritat que tinc ja bastant, però
també faig sovint alguna escapada a Can
Calderó i arribo fins al camí de Tiana. Al
meu ritme vaig fent i, fins i tot, crec que si
la meva dona no tingués problemes de salut
i no hagués d’estar tant per ella, podria fer
encara més coses.
Competeix amb corredors joves, suposo
que per a vostè el més important
és participar, oi
Evidentment amb 81 anys ja no vaig a buscar
trofeus ni marques ni rècords ni res. Vull
participar perquè és el que m’agrada i amb
això ja en tinc prou.
Tot i així, vostè es marca algun petit objectiu
quan va a fer les carreres
En altres temps, no fa tant, ho feia. Però ara
ja vaig cap als 82 i em conformo amb acabar
i prou feina tinc. Per sort estic bé de salut i
espero poder fer-ho durant molts anys.
“Abans em marcava
objectius a les curses.
Ara em conformo amb
acabar”
Cuidar l’alimentació, el descans i mantenir
una vida saludable en general
és molt important per arribar a aquesta
edat encara amb forces
Sóc una persona que em cuido, però miro
de fer una vida totalment normal. Intento no
fer cap cosa que sigui contraproduent, no fer
excessos ni amb el menjar ni amb la beguda
ni amb res, i així després és més fàcil mantenir
la forma. L’únic problema que tinc són
els anys.
A Alella hi ha, ara mateix, un club
d’atletisme, però és un esport que no
acaba de tenir la presència que tenen
altres esports. Què en pensa
Jo mai he entrenat a cap club. Sempre he
entrenat a la muntanya, i més ara que tinc
els cavalls. Tot el món de l’atletisme, pel
que fa a clubs i institucions, el desconec
completament. Precisament penso que el
millor que té l’atletisme és que és un esport
que pots entrenar sol i de diferents
maneres.
Què els diria als joves perquè s’animessin
a fer atletisme en comptes d’altres esports
Que és un esport molt bonic i que permet
superar-se dia a dia. De fet, ara mateix del
que més orgullós estic és de tenir la sort que
la meva neta continua amb tot això. Encara
ha de fer la comunió, però ja està participant
en carreres i té molt bona marxa. No fa gaire
van fer una cursa aquí a Vallromanes i la va
guanyar.
Així doncs, ha aconseguit transmetre
la seva passió a la seva família, no
Sí, i això és el que m’omple d’orgull per damunt
de tot. No hi ha millor reconeixement
després d’estar tants anys en l’atletisme que
veure la meva neta interessada en tot això i
que em pregunti coses.
AJUNTAMENT D’ALELLA
Siuraneta amb l’alcalde i el regidor d’Esports durant l’homenatge que li van fer al final de l’edició 2011 del Cross d’Alella.
57

ESPORTS
TAEKWONDO
Els millors del taekwondo català es van reunir a Alella
David Villén es va proclamar campió de Catalunya a Alella.
QUICO LLUCH
vintena de competidors van demostrar, un
cop més, la bona feina feta per l’entrenador
Julio Sánchez i el seu equip a l’Escola
d’Iniciació Esportiva. El gran triomf el va
assolir David Villén, que es va proclamar,
brillantment, campió absolut de Catalunya
en categoria masculina -78kg, superant amb
contundència tots els seus rivals. També
van completar una bona actuació en categoria
sènior Adrià Bosch, Òscar Covisa,
Xavi Rodríguez i Francesc de Miguel, entre
altres. La importància dels resultats aconseguits
pels taekwondistes de l’escola alellenca
és notable ja que els locals van tornar
a competir de tu a tu i, fins i tot, van superar
esportistes que entrenen els cinc dies de la
setmana en gimnasos especialitzats en arts
marcials, mentre ells acostumen a fer-ho
només dos dies per setmana i, en alguns
casos, compaginant-ho amb altres esports.
Després d’aquest campionat, la FAMC deixa
la porta oberta a poder tornar a organitzar
la cita al poliesportiu d’Alella vist l’èxit de la
present edició tant a nivell de participació
esportiva com de públic.
PEP VIDAL
El passat dissabte 26 d’octubre, Alella va
ser l’escenari de la XIa edició de l’Open de
Catalunya de Combat de categoria infantil
i sènior, organitzat per la Federació d’Arts
Marcials de Catalunya (FAMC); una de les
cites més destacades i més rellevants dins
el panorama del taekwondo català. Els
resultats aconseguits recentment per l’Escola
de Taekwondo Maresme-Alella i les
gestions fetes per la Regidoria d’Esports
de l’Ajuntament d’Alella, van portar a la
nostra localitat un esdeveniment que va
reunir més de 400 persones al poliesportiu
municipal Abelardo Vera, i que va servir per
apropar aquesta modalitat a tots els alellencs.
Un total de 200 esportistes arribats
d’arreu de les quatre demarcacions del territori
català, es van reunir a Alella en una
competició d’alt nivell que va comptar amb
una actuació destacada dels 20 taekwondistes
de l’Escola Maresme-Alella, que van
competir per primera vegada a casa en una
cita d’aquestes característiques. Aquesta
Taekwondo, un esport per a totes les edats.
QUICO LLUCH
RUGBI
La cara i la creu del rugbi
alellenc
JOAN PUGIBET
L’Escola del club ja és una realitat; amb entrenaments tots els
dilluns, i en grups diferenciats per edats (5 a 15 anys) dirigit a nens
,nenes i joves que vulguin conèixer aquest esport. El grup, encara
petit, de jugadors i jugadores ha de ser l’embrió de l’Escola, que
ha d’anar creixent de mica en mica i que permeti crear els equips
necessaris per a poder competir.
La creu és per l’equip sènior. Després de 6 partits disputats a
la Segona Catalana, es troben penúltims a la classificació , per
davant del Reus, l’únic equip a qui precisament el CR Alella ha
pogut derrotar. A falta de jugar tres partits de la primera volta,
s’han de recuperar jugadors lesionats i cohesionar l’equip, per
afrontar amb garanties la segona volta de la lliga!
BÀSQUET
Els onze equips del Bàsquet
Alella inicien la temporada
PEP VIDAL
Il·lusions renovades en el nou curs del CB Alella. El primer
equip sènior masculí s’està mostrant força irregular i es mou
per la zona mitja de la taula, tot i que, en principi, no hauria
de patir per poder mantenir la categoria. Una situació similar
a la del sots-21, que va començar la lliga amb tres derrotes en
tres partits, però mica en mica ha anat escalant posicions. Les
millors notícies ens les porta el femení sots-21. Les de Marc
Oliveras són el sòlid líder de la seva categoria i han aconseguit
algun resultat d’escàndol com el 77-30 del 3 de novembre davant
el Montcada. La resta d’equips de base també han iniciat
les seves respectives competicions, destacant sobretot el bon
paper del júnior!
58

ESPORTS
VÒLEI
Els equips sèniors del Vòlei
Alella comencen la lliga amb
bon peu
PEP VIDAL
Els quatre equips sèniors del CV Alella s’havien marcat, a principi
de temporada, l’objectiu de lluitar per la part alta de les respectives
competicions i, de moment, compleixen les expectatives. El
primer equip masculí està instal·lat a la part alta de 1a divisió,
mentre que els dos equips femenins encapçalen les seves respectives
classificacions. Els cadets i el juvenil també han començat
la competició.
FUTBOL
Tots els equips del CF Alella
a bon ritme
ALEJANDRO FERRER
Des del mes de novembre hi ha nous coordinadors de futbol
base al club. Arriben amb l’objectiu que el CF Alella sigui un
referent al Maresme a nivell formatiu.
Precisament, en futbol base cal destacar que hi ha diferents
equips a la part alta de la classificació. L’aleví C es va col·locar
líder l’últim cap de setmana de novembre després de derrotar
al, fins llavors, primer classificat. El cadet A, que s’ha reforçat
bé aquest estiu, també segueix líder malgrat els dos empats
d’aquest últim mes.
El primer equip ha baixat a la part mitja de la classificació
tot i el bon començament, ja que en els últims cinc partits només
suma una victòria i un empat. Cal destacar també que el primer
equip femení encara no coneix la derrota i estan segones a la
classificació, empatades a punts amb les líders.
ATLETISME
Maratons èpiques i marques
personals
XAVI TARAFA
Les maratons d’aquesta tardor han tingut èpica afegida als
42.195m. David Torrent, a dues setmanes de la marató de Nova
York, s’esquinçava el turmell, però, tot i així, creuava la meta amb
una marca de 3h33’’. Dues setmanes més tard, en Xavi Tarafa
corria la marató de València tres dies després de trobar-se amb
febre, i acabava en 3h36’. També a València, Toni Cros feia marca
personal en 3h11’50’’. Mentrestant, a la Behobia feia marca personal
l’Ana Tresanchez en 20km; i a la Jean Bouin, Juan Carlos
Portela baixava dels 40’ per primer cop i l’Eva Comas parava el
crono en 49’01’’.
Xavi Tarafa en una imatge d’arxiu.
QUICO LLUCH
ÒSCAR PALLARÈS
La UE Alella planta cara
a tots els seus rivals
PEP VIDAL
Inici estrany, però força positiu en la primera temporada després
de la seva fundació. La gent que està anant a veure l’únic
equip juvenil que forma el club, s’està divertint ja que en tots
els partits han acabat amb un resultat espectacular pel que fa
als gols, tant dels alellencs com dels rivals. Els groc i negres
tenen molta pólvora dalt i són el segon equip que més gols fa
de la categoria, però també són el segon que més n’encaixa.
Això els ha impedit poder seguir la pista de Montmeló, Cabrera
o Masnou B (els equips que comanden la classificació), però
no viure en una còmoda zona mitja-alta de la taula. El club viu
aquest any, a segona divisió juvenil, una mena de transició i
ja té preparades totes les gestions per començar a competir
en categoria amateur a quarta catalana a partir de la pròxima
temporada.
El primer equip l’Alella FS
lluita per tot
PEP VIDAL
El canvi de federació que aquest estiu va decidir dur a terme
la directiva de l’Alella FS ha estat positiu, al menys en el nivell
futbolístic dels partits. El primer equip està lluitant amb els
millors de la màxima categoria, la lliga nacional i no descarta
poder entrar als play-offs per la lluita pel títol. El bon rendiment
ha portat el màxim golejador de l’equip, Jordi Roca, i el
seu porter, Xavi Fontan, a ser convocats als entrenaments de
la selecció catalana per als previs de l’europeu de la República
Txeca. La competició del sènior femení ha estat aturada durant
tres setmanes ja que s’ha disputat el mundial a Colòmbia amb
la participació de la jugadora alellenca Anna Giralt. Al juvenil
i a l’infantil els està costant més l’adaptació al nou format de
competició i es troben a la part baixa de les seves respectives
lligues.
59