Drets humans al carrer, cuentos infantiles sobre derechos humanos

82
drets humans al carrer. Cuentos infantiles sobre derechos humanos
el pols de l’Aixa s’accelera i les seves mans, a tota velocitat, tanquen la caixa, la posen de
nou dins el calaix i, maldestres, hi llencen el paper de diari per damunt. Encara ajaguda,
examina l’habitació. Sembla que tot està en ordre. No pot ser que ningú descobreixi res.
Però... Qui deu ser| Les passes de dues persones venen cap aquí.
—Aixa, et venen a veure. Pots obrir la porta| —crida de sobte la mare, gairebé en el
moment en què les passes s’han aturat a l’altre costat de la porta.
No deuen haver escoltat res, el calaix no fa gaire soroll i encara eren lluny, es diu a
ella mateixa. Però està desconcertada i segueix respirant amb dificultat. Qui coi deu ser|
És impossible, ningú pot saber res.
—Sí, ara vinc —contesta l’Aixa amb una veu estranya, l’única que és capaç d’articular.
Es dóna temps. No vol que es noti res. Retira la manta. S’aixeca del llit procurant no
destorbar el gat. Obre el llum i ha d’aclucar els ulls, massa acostumats a la foscor. El camí
des del capçal del llit fins a l’entrada, tan curt i estret, es fa llarg i feixuc al compàs de les
sabatilles velles que s’arrosseguen per terra. Tornen a picar la porta.
Abans d’obrir-la de bat a bat, ell, que espera a l’altre costat impacient, veu una mà
que tremola una mica, insegura.
—Hola... —diu ella amb un fil de veu.
Tots dos s’estan dempeus, incòmodes, a un costat i l’altre de la porta. La mare ja no
hi és. L’Aixa el deixa passar. Està descol·locada. No entén res i té por. Què hi fa, aquí, el
germà de la Marta| Ell veu damunt del llit el gat, que es llepa una pota amb neguit sense
treure en cap moment els ulls del damunt ni d’ell, l’estrany, ni d’ella. Mentrestant, ella
no pot evitar una última revisió de cua d’ull de la tauleta de nit.
—Tens un gat molt bonic —diu ell dedicant-li un somriure al qual ella no correspon.
—Sí.
—Porto una carta per a tu —diu ell amb el somriure encara enganxat als llavis. La
inexpressió dels ulls d’ella, però, fa que inevitablement hagi de desviar la mirada, de nou,
vers el gat.
Ell treu d’una de les butxaques de la jaqueta un sobre arrugat i l’hi dóna. L’Aixa triga
uns segons a trencar un silenci incòmode en què mentalment avança tot tipus d’opcions.
—D’acord, gràcies —diu finalment mentre amb la paraula i el gest l’acompanya a
sortir d’aquestes quatre parets.
Ja està. Torna a tancar la porta i gira cua cap al llit. Seu, el gat es col·loca al seu costat
i recolza el cap a la seva cuixa, pendent de la seva reacció. Ella no s’immuta, els ulls